Van matxacant a Catalunya (avui, fins i tot en González, un dels presidents amb més corrupció a les seves espatlles que no va tenir ni la dignitat de plegar mentre els seus subordinats anaven caient com a mosques) amb el vistiplau d'alguns que es diuen "catalans".
President Montilla, no n'hi ha prou amb entomar-les totes i dir "m'estic empipant!". Calen accions!!!!
Que vagin estrenyent l'embut, que ja s'ho trobaran.
El dia que el Barça vagi a 2a (Ho va dir en Brossa), potser sí que Catalunya serà independent.
Ha arribat l'hora, cal canalitzar la lluita per un país millor, el nostre, Catalunya. Prou de temps grisos! Més unitat i reultats i contundència.
a veure si també els xicots d'ERC deixen de fer el pallasso i els de CiU s'ordenen les idees, que cal unitat nacional.
jueves, mayo 08, 2008
martes, mayo 06, 2008
EN UNA SOLA PARAULA
Cada vegada ho tinc més clar i en una sola paraula perquè no ens donen cap opció més:
I
N
D
E
P
E
N
D
È
N
C
I
A
I
N
D
E
P
E
N
D
È
N
C
I
A
TERROR GLOBAL I LOCAL
No se sap el perquè, però dóna la impressió que a algú (o a alguns) els agrada que visquem diàriament enmig de terrorífiques prediccions catastrofistes.
A l’any 2000 s’havia d’acabar el món, i tot i que potser ho semblava, va aguantar.
Hem passat per la possibilitat d’un conflicte nuclear devastador entre nord-americans i russos (a cop de míssil) a viure en el pànic imprevisible generat pel terrorisme islàmista. A més del terrorisme local madei in ETA.
D’altra banda, com a darrera novetat hi ha el “terror mediambiental”, subdividit en l’arribada d’un meteorit que col·lisionarà amb el nostre planeta, el canvi climàtic que ens deixarà sense aigua o gelats i més darrerament, gràcies a Ascó, la recuperació del pànic nuclear.
En aquest llistat podríem incloure, a més, les figures del psicòpata, del pederasta o del maltractador, que estan a l’ordre del dia.
I un últim invent, proper a nosaltres, real per a moltes persones i que creix dia a dia, és el terror de la crisi provocada per les hipoteques i l’aturada del sector de la construcció.
Aquest darrer terror ens avença la destrucció del sistema per aturada de la roda del capital i ja l’estan pagant moltes persones dels sectors vinculats amb la construcció. Mentre, d’altres, a les antípodes o potser en un món carregat de fantasies, ens parlen de la “Catalunya optimista” i amb paraules fines, de la “desacceleració econòmica”.
Ni una cosa ni l’altra, però què hem de fer per viure en pau, sense tanta pressió? El que trobi la solució que ho faci saber, perquè a aquest ritme, tots plegats, acabarem molt malament.
A l’any 2000 s’havia d’acabar el món, i tot i que potser ho semblava, va aguantar.
Hem passat per la possibilitat d’un conflicte nuclear devastador entre nord-americans i russos (a cop de míssil) a viure en el pànic imprevisible generat pel terrorisme islàmista. A més del terrorisme local madei in ETA.
D’altra banda, com a darrera novetat hi ha el “terror mediambiental”, subdividit en l’arribada d’un meteorit que col·lisionarà amb el nostre planeta, el canvi climàtic que ens deixarà sense aigua o gelats i més darrerament, gràcies a Ascó, la recuperació del pànic nuclear.
En aquest llistat podríem incloure, a més, les figures del psicòpata, del pederasta o del maltractador, que estan a l’ordre del dia.
I un últim invent, proper a nosaltres, real per a moltes persones i que creix dia a dia, és el terror de la crisi provocada per les hipoteques i l’aturada del sector de la construcció.
Aquest darrer terror ens avença la destrucció del sistema per aturada de la roda del capital i ja l’estan pagant moltes persones dels sectors vinculats amb la construcció. Mentre, d’altres, a les antípodes o potser en un món carregat de fantasies, ens parlen de la “Catalunya optimista” i amb paraules fines, de la “desacceleració econòmica”.
Ni una cosa ni l’altra, però què hem de fer per viure en pau, sense tanta pressió? El que trobi la solució que ho faci saber, perquè a aquest ritme, tots plegats, acabarem molt malament.
'PAPER HIGIÈNIC', de JORDI CANTAVELLA
Publicat per Llibres de l'índex
Fer riure en català des de l’escriptura no és gens fàcil. Demana un cert ofici i un desvergonyiment que no tothom té. I aquest és el cas de Jordi Cantavella, un escriptor per a ser llegit, però també per a ser escoltat i en qualsevol cas, amb moltes opcions de futur en un món que demana a crits l’aplicació sistemàtica del sentit de l’humor.
Irreverents i brillants, els relats de ‘Paper higiènic’ parlen sobre obsessions sexuals i escatologies diverses. Des del James Bond català fins a una explicació sarcàstica de perquè l’home ve del mono, passant per una tirallonga d’històries que tenen com a escenari els vàters i la líbido.
“En Jordi Cantavella és el Bukowski català (malgrat que ell digui que no), però arrelat a la molt catalana tradició del caganer, que no respecta ni el pessebre”, diu de l’autor el reconegut escriptor Francesc Miralles.
Personalment penso que ‘Paper higiènic’ entronca amb una tradició humorística i sarcàstica que ve de molt lluny a la nostra tradició, però que no sempre es traspassa amb encert, com en aquest cas sí que s’ha fet, a les pàgines dels llibres.
Per això, ara amb aquest autor és possible riure’s del mort i de qui el vetlla. No desaprofiteu l’ocasió!, de veritat s’ho val!
D’altra banda, una novetat editorial més recent de Jordi Cantavella és ‘El mauscrito de neopatria’, publicada per El Andén.
Fer riure en català des de l’escriptura no és gens fàcil. Demana un cert ofici i un desvergonyiment que no tothom té. I aquest és el cas de Jordi Cantavella, un escriptor per a ser llegit, però també per a ser escoltat i en qualsevol cas, amb moltes opcions de futur en un món que demana a crits l’aplicació sistemàtica del sentit de l’humor.
Irreverents i brillants, els relats de ‘Paper higiènic’ parlen sobre obsessions sexuals i escatologies diverses. Des del James Bond català fins a una explicació sarcàstica de perquè l’home ve del mono, passant per una tirallonga d’històries que tenen com a escenari els vàters i la líbido.
“En Jordi Cantavella és el Bukowski català (malgrat que ell digui que no), però arrelat a la molt catalana tradició del caganer, que no respecta ni el pessebre”, diu de l’autor el reconegut escriptor Francesc Miralles.
Personalment penso que ‘Paper higiènic’ entronca amb una tradició humorística i sarcàstica que ve de molt lluny a la nostra tradició, però que no sempre es traspassa amb encert, com en aquest cas sí que s’ha fet, a les pàgines dels llibres.
Per això, ara amb aquest autor és possible riure’s del mort i de qui el vetlla. No desaprofiteu l’ocasió!, de veritat s’ho val!
D’altra banda, una novetat editorial més recent de Jordi Cantavella és ‘El mauscrito de neopatria’, publicada per El Andén.
EL LLEGENDARI DEL NOSTRE ENTORN
L’escriptor de Mataró Jordi Lopesino ha fet un pas endavant en la seva trajectòria literària i ha publicat ‘Maragda’, de la mà de l’editorial Barcanova.
Novel·la juvenil per a adults o literatura per a adults que poden llegir els joves? És igual, perquè el lector que vulgui hi trobarà una història fantàstica, que enganxa des del primer moment i no pot deixar-se fins al final, que al cap i a la fi, és del que es tracta.
Maragda és un combinat ideal per enganxar-se a la lectura, amb ingredients com aventura, intriga, emoció, monstres, dones d’aigua, nans, malediccions, camins antics i oblidats, amors, envega, amistat, natura o màgia, entre d’altres moltes sorpreses que captivaran i seduiran al lector.
La clau, però, és que al seu rerefons hi ha amagada l’extensa i variada mitologia catalana, partint del Montseny.
D’altra banda, recentment, el calellenc Daniel Rangil va publicar 'Històries i llegendes de l’any vuit', un llibre sobre la cultura oral del Montnegre a partir dels relats que li van explicar 130 persones vinculades a aquestes emblemàtiques muntanyes del Maresme.
L’obra, tot i no ser estrictament de ficció, és una aportació clau al patrimoni de la memòria llegendària del Maresme i recull tot aquest anecdotari vinculat a la nostra terra, que si no acabaria desapareixent.
Les aportacions literàries de Lopesino i Rangil són dues propostes que comparteixen, tot i que de manera diferent, la divulgació del que és més nostre, allunyat dels estàndarts EUA als que sempre ens tenen acostumats.
Novel·la juvenil per a adults o literatura per a adults que poden llegir els joves? És igual, perquè el lector que vulgui hi trobarà una història fantàstica, que enganxa des del primer moment i no pot deixar-se fins al final, que al cap i a la fi, és del que es tracta.
Maragda és un combinat ideal per enganxar-se a la lectura, amb ingredients com aventura, intriga, emoció, monstres, dones d’aigua, nans, malediccions, camins antics i oblidats, amors, envega, amistat, natura o màgia, entre d’altres moltes sorpreses que captivaran i seduiran al lector.
La clau, però, és que al seu rerefons hi ha amagada l’extensa i variada mitologia catalana, partint del Montseny.
D’altra banda, recentment, el calellenc Daniel Rangil va publicar 'Històries i llegendes de l’any vuit', un llibre sobre la cultura oral del Montnegre a partir dels relats que li van explicar 130 persones vinculades a aquestes emblemàtiques muntanyes del Maresme.
L’obra, tot i no ser estrictament de ficció, és una aportació clau al patrimoni de la memòria llegendària del Maresme i recull tot aquest anecdotari vinculat a la nostra terra, que si no acabaria desapareixent.
Les aportacions literàries de Lopesino i Rangil són dues propostes que comparteixen, tot i que de manera diferent, la divulgació del que és més nostre, allunyat dels estàndarts EUA als que sempre ens tenen acostumats.
lunes, mayo 05, 2008
ELS MORTS SOM NOSALTRES
"- Els morts som nosaltres -va dir Winston.
- Encara no som morts! -va fer Júlia prosaicament".
De '1984', de George Orwell.
- Encara no som morts! -va fer Júlia prosaicament".
De '1984', de George Orwell.
lunes, abril 28, 2008
CONSTATACIÓ
La vida és una succeció de mamarratxos.
N'hi ha de tots els tamany, colors i estils i és inevitable coincidir-hi.
N'hi ha de tots els tamany, colors i estils i és inevitable coincidir-hi.
FINIS TERRAE
A vegades els viatges conclouen i no volem acceptar-ho.
Tot viatge comença i acaba, però quan ens acomodem ens costa ser valents per canviar.
Tot viatge comença i acaba, però quan ens acomodem ens costa ser valents per canviar.
ERCCCSSS!!!
L'espectacle patètic que estan donant des d'Esquerra (ERC) és una vegada més una mostra que mai serem independents mentre no siguem capaços de posar-nos d'acord nosaltres mateixos.
Els espanyols se'n fumen de tot això!!! I mentre, van tirant!!!
Potser el camí serà acaabar assumint que tenim mentalitat de vassalls.
CATALANISTA = EL QUE VIU DE CATALUNYA
POt aplicar-se el mateix a ESPANYOLISTA, ésclar.
Els espanyols se'n fumen de tot això!!! I mentre, van tirant!!!
Potser el camí serà acaabar assumint que tenim mentalitat de vassalls.
CATALANISTA = EL QUE VIU DE CATALUNYA
POt aplicar-se el mateix a ESPANYOLISTA, ésclar.
martes, abril 22, 2008
CATALANISTES I DEMÒCRATES
Em sembla que era en Josep Pla que deia que "catalanista és el que viu de Catalunya".
Això es pot aplicar a moltes coses més...
Ara, hi ha una classe que es defineix com a "demòcrata" perquè viu de la democràcia. Segurament no els costaria canviar per un altre plat de llenties.
Això es pot aplicar a moltes coses més...
Ara, hi ha una classe que es defineix com a "demòcrata" perquè viu de la democràcia. Segurament no els costaria canviar per un altre plat de llenties.
GENT QUE PREN EL SOL
Els he vist avui al matí, en una plaça d'un barri de Mataró.
Una família de gitanos prenent el sol amb el gos.
Jo travessava la ciutat angoixat.
A ells no els preocupava res que no fos el moment.
M'he adonat que tenien molt més que jo que m'he passat molts anys lluitant per la cultura i les lletres, la política... tantes coses buides al llarg del temps: paper, paraules, ecos.
Una família de gitanos prenent el sol amb el gos.
Jo travessava la ciutat angoixat.
A ells no els preocupava res que no fos el moment.
M'he adonat que tenien molt més que jo que m'he passat molts anys lluitant per la cultura i les lletres, la política... tantes coses buides al llarg del temps: paper, paraules, ecos.
miércoles, abril 16, 2008
'RES NO ÉS IGUAL A RES', de MARIA-ANTÒNIA GRAU i ABADAL
Premi Alella a Maria Oleart
L’Ajuntament d’Alella i La Comarcal Edicions acaben de publicar la darrera obra guardonada amb el Premi de poesia Alella a Maria Oleart en la seva onzena edició. Maria-Antònia Grau i Abadal, de Premià de Mar, és l’autora del recull, amb el títol Res no és igual a res, prou aclaridor de les intencions del poemari.
Grau, autora de diversos llibres de poesia més i professora de llengua i literatura, ha confegit un petit però intensíssim recull de poemes fruit d’experiències vitals, però també de la reflexió i el coneixmenet que desvetlla la consciència, l’ésser viu davant els fets, les coses i el cosmos.
Des del moment capturat fins a la seqüència vital, el paisatge retrobat per atzar o la recerca espiritual que sempre comporta l’existència humana, res s’escapa en aquesta obra del control tècnic i d’un clar mestratge en l’ofici d’escriure. Poesia molt ben construïda, sí, però que també arriba directament al cor i ens acosta la grandesa de cada cosa des de la imminència.
Amb ecos de Sylvia Plath, Ricard Creus o Maria Mercè Marçal, però una profunda i intensa veu pròpia, aquest llibre és una suggerent i interessant proposta per endinsar-se en la bona poesia que es fa al Maresme, des del Maresme però per a tothom, per al món.
L’Ajuntament d’Alella i La Comarcal Edicions acaben de publicar la darrera obra guardonada amb el Premi de poesia Alella a Maria Oleart en la seva onzena edició. Maria-Antònia Grau i Abadal, de Premià de Mar, és l’autora del recull, amb el títol Res no és igual a res, prou aclaridor de les intencions del poemari.
Grau, autora de diversos llibres de poesia més i professora de llengua i literatura, ha confegit un petit però intensíssim recull de poemes fruit d’experiències vitals, però també de la reflexió i el coneixmenet que desvetlla la consciència, l’ésser viu davant els fets, les coses i el cosmos.
Des del moment capturat fins a la seqüència vital, el paisatge retrobat per atzar o la recerca espiritual que sempre comporta l’existència humana, res s’escapa en aquesta obra del control tècnic i d’un clar mestratge en l’ofici d’escriure. Poesia molt ben construïda, sí, però que també arriba directament al cor i ens acosta la grandesa de cada cosa des de la imminència.
Amb ecos de Sylvia Plath, Ricard Creus o Maria Mercè Marçal, però una profunda i intensa veu pròpia, aquest llibre és una suggerent i interessant proposta per endinsar-se en la bona poesia que es fa al Maresme, des del Maresme però per a tothom, per al món.
EL RETORN A LA INFANTESA A L'ABAST DE LA MÀ
Tornen a les llibreries alguns dels productes que més van fer-nos volar la imaginació quan érem petits i no existien tants canals de televisió ni videojocs com ara.
Em refereixo a la reedició que ha fet Ediciones B dels còmics Joyas Literarias Juveniles (Grandes Obras Ilustradas).
Es tracta d’uns còmics que molts recordaran i d’altres ara podran redescobrir, amb les adaptacions de les novel·les dels grans autors en formats de fàcil lectura i sintetitzades. Els primers dos volums estan dedicats a Julio Verne i a Emilio Salgari.
Però aquí no s’acaba la redescoberta perquè Ediciones B també ha tornat a reeditar tot un clàssic, la col·lecció de llibres Historias Selección, que alternen el text de les més famoses novel·les amb pàgines de còmic.
Molts dels lectors d’aquestes obres recordaran com es llegia el còmic abans que el text, però que tot plegat ajudava a capbussar-se en alguns dels títols més clàssics de la literatura universal.
Entre d’altres, de moment ja han sortit: Moby Dick, Un viaje a la luna, La isla del tesoro, Robinson Crusoe, Ben-Hur, Sandokan, Las mil y una noches, Sissi, Los tres mosqueteros, Las aventuras de Tom Sawyer o El último mohicano.
Em refereixo a la reedició que ha fet Ediciones B dels còmics Joyas Literarias Juveniles (Grandes Obras Ilustradas).
Es tracta d’uns còmics que molts recordaran i d’altres ara podran redescobrir, amb les adaptacions de les novel·les dels grans autors en formats de fàcil lectura i sintetitzades. Els primers dos volums estan dedicats a Julio Verne i a Emilio Salgari.
Però aquí no s’acaba la redescoberta perquè Ediciones B també ha tornat a reeditar tot un clàssic, la col·lecció de llibres Historias Selección, que alternen el text de les més famoses novel·les amb pàgines de còmic.
Molts dels lectors d’aquestes obres recordaran com es llegia el còmic abans que el text, però que tot plegat ajudava a capbussar-se en alguns dels títols més clàssics de la literatura universal.
Entre d’altres, de moment ja han sortit: Moby Dick, Un viaje a la luna, La isla del tesoro, Robinson Crusoe, Ben-Hur, Sandokan, Las mil y una noches, Sissi, Los tres mosqueteros, Las aventuras de Tom Sawyer o El último mohicano.
SANT JORDI, LA GRAN FESTA DEL LIBRE I DE LA ROSA
Un any més ens ve al damunt la data màgica de la cultura i del paper imprès: Sant Jordi, un fet excepcional que permet oxigenar el món editorial i que garanteix, com a mínim, un llibre per persona.
Ningú sap perquè, any rere any, el 23 d’abril continua sent el punt de trobada i de confluència d’un allau de novetats editorials que passen de les prestatgeries de les llibreries a les mans dels lectors.
I és que per aquestes dates, de llibres, n’hi ha per a tots els gustos. Des de les propostes editades al propi municipi fins al best seller més internacional, el llibre d’autor mediàtic o qualsevol altra proposta que pugui interessar al col·lectiu més divers. La gent demana el més inversemblant i tot i no trobar el que es busca, disposa de moltes altres opcions en paral·lel perquè hi ha molt on triar.
De llibres n’hi ha per a tots els gustos, edats i sexes. Alguns dels que sonaran més per aquests dates són: El juego del ángel, de Carlos Ruíz Zafón; Te daré la tierra, de Chufo Llorens; Un món sense fi, de Ken Follet o El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza, entre molts d’altres de més mediàtics o televisius.
I sense oblidar-se de la rosa, companya de viatge del paper imprès i relligat en un dia que si no existís, com se sol dir, caldria inventar-lo.
Ningú sap perquè, any rere any, el 23 d’abril continua sent el punt de trobada i de confluència d’un allau de novetats editorials que passen de les prestatgeries de les llibreries a les mans dels lectors.
I és que per aquestes dates, de llibres, n’hi ha per a tots els gustos. Des de les propostes editades al propi municipi fins al best seller més internacional, el llibre d’autor mediàtic o qualsevol altra proposta que pugui interessar al col·lectiu més divers. La gent demana el més inversemblant i tot i no trobar el que es busca, disposa de moltes altres opcions en paral·lel perquè hi ha molt on triar.
De llibres n’hi ha per a tots els gustos, edats i sexes. Alguns dels que sonaran més per aquests dates són: El juego del ángel, de Carlos Ruíz Zafón; Te daré la tierra, de Chufo Llorens; Un món sense fi, de Ken Follet o El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza, entre molts d’altres de més mediàtics o televisius.
I sense oblidar-se de la rosa, companya de viatge del paper imprès i relligat en un dia que si no existís, com se sol dir, caldria inventar-lo.
lunes, abril 07, 2008
LA CATALUNYA OPTIMISTA...
La Catalunya optimista o la dels carotes?
L'optimisme dels que cobren per fer-nos creure que hi ha optimisme.
On és, actualment, l'esquerra de veritat?
L'optimisme dels que cobren per fer-nos creure que hi ha optimisme.
On és, actualment, l'esquerra de veritat?
NOUS TEMPS
La literatura, la cultura, el periodisme, la política... tot això és paper cremat al forn de la vanitat i direcció contrària cap a la vida plena.
LES NOSTRES PRESONS
Nosaltres creem les nostres pròpies presons.
Només, nosaltres,
podem alliberar-nos.
Només, nosaltres,
podem alliberar-nos.
domingo, abril 06, 2008
ART I CULTURA AL CEMENTIRI DEL MASNOU
Normalment intentem viure allunyats de la presència de la mort i la caducitat de les coses, pero es tracta d’una evidència de la qual no s’escapa ni el que apunta.
Sí, les coses es gasten, fineixen i es consumeixen i en aquests límits és quan ens adonem més del seu valor i alhora de la nostra misèria personal (d’aquesta, alguns però, en tenen més que d’altres, i fins i tot hi ha el que se n’autoinfringeix).
Els cementiris són abassegadors testimonis d’aquest pas del temps de l’existència humana, però també una mostra clara i contundent d’un art que principalment des de la pedra ens porta emocions i constatacions.
Acaba de publicar-se el número 27 de la revista monogràfica “La Roca de Xeix”, que edita l’Ajuntament del Masnou. Recull el treball guardonat amb la III Beca d’investigació i de recerca local, obra de Miquel Rico Vázquez i Marta Roig Lerones.
Sota el títol ‘El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure’, es passa revista a l’evolució cronològica dels cementiris masnovins i els panteons i els seus propietaris, entre d’altres aspectes.
Qui s’acosti a aquesta obra descobrirà part de la història i del patrimoni de la localitat, des d’un àmbit sovint defugit o deixant de banda.
Al voltant de la mort hi ha tota una cultura i un patrimoni que aquest treball redescobreix i ens acosta amb documentació i encert.
Sí, les coses es gasten, fineixen i es consumeixen i en aquests límits és quan ens adonem més del seu valor i alhora de la nostra misèria personal (d’aquesta, alguns però, en tenen més que d’altres, i fins i tot hi ha el que se n’autoinfringeix).
Els cementiris són abassegadors testimonis d’aquest pas del temps de l’existència humana, però també una mostra clara i contundent d’un art que principalment des de la pedra ens porta emocions i constatacions.
Acaba de publicar-se el número 27 de la revista monogràfica “La Roca de Xeix”, que edita l’Ajuntament del Masnou. Recull el treball guardonat amb la III Beca d’investigació i de recerca local, obra de Miquel Rico Vázquez i Marta Roig Lerones.
Sota el títol ‘El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure’, es passa revista a l’evolució cronològica dels cementiris masnovins i els panteons i els seus propietaris, entre d’altres aspectes.
Qui s’acosti a aquesta obra descobrirà part de la història i del patrimoni de la localitat, des d’un àmbit sovint defugit o deixant de banda.
Al voltant de la mort hi ha tota una cultura i un patrimoni que aquest treball redescobreix i ens acosta amb documentació i encert.
'EL JARDINER', de GRIAN
Publicat per Ediciones Obelisco
El camí espiritual comença amb el caminant, és ell el que marca les pautes i només ha de deixar-se guiar pels senyals que pugui trobar en el seu itinerari.
Aquesta petita obra, que ha assolit nombroses edicions i ha estat traduïda a moltes llengües, ja és un llibre de capçalera per a multitud de persones d’arreu del món.
Inspirat clarament en la literatura del poeta libanès Gibran, el lector hi trobarà petits relats en clau de paràbola que l’ajudaran a evolucionar espiritualment, a poc a poc, de glop en glop.
El jardiner protagonista d’aquests breus relats savis, amb contingut sanament moral, es mou emig de la natura i ens recorda la part més emocional de nosaltres, la que connecta directament amb les forces tel·lúriques.
D’altra banda, a partir de senzilles metàfores extretes del món natural, ‘El jardiner’ arriba al cor directament, des de la seva publicació, el 1996, sense publicitat, de boca en boca i fins acabar sent un best-seller de totes totes.
I pensem que estem davant d’una obra que ajuda a créixer espiritualment. Es tracta de no perdre l’oportunitat que ens presenta.
El camí espiritual comença amb el caminant, és ell el que marca les pautes i només ha de deixar-se guiar pels senyals que pugui trobar en el seu itinerari.
Aquesta petita obra, que ha assolit nombroses edicions i ha estat traduïda a moltes llengües, ja és un llibre de capçalera per a multitud de persones d’arreu del món.
Inspirat clarament en la literatura del poeta libanès Gibran, el lector hi trobarà petits relats en clau de paràbola que l’ajudaran a evolucionar espiritualment, a poc a poc, de glop en glop.
El jardiner protagonista d’aquests breus relats savis, amb contingut sanament moral, es mou emig de la natura i ens recorda la part més emocional de nosaltres, la que connecta directament amb les forces tel·lúriques.
D’altra banda, a partir de senzilles metàfores extretes del món natural, ‘El jardiner’ arriba al cor directament, des de la seva publicació, el 1996, sense publicitat, de boca en boca i fins acabar sent un best-seller de totes totes.
I pensem que estem davant d’una obra que ajuda a créixer espiritualment. Es tracta de no perdre l’oportunitat que ens presenta.
'PRIMERA NIEVE EN EL MONTE FUJI', de YASUNARI KABAWATA
Publicat per Literaria, de Verticales de bolsillo. / Traduït per Jaime Barrera.
Yasunari Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura i va suïcidar-se. Dos extrems que perfilen una personalitat complexa, capaç de capbussar-se en la profunditat de l’ànima humana i trobar-ne els més sinuosos camins.
Es tracta, per tant, d’algú que ha paladejat l’agre i el dolç de l’existència i que ha trobat la capacitat de transmetre-ho en paraules escrites.
Aquesta antologia recull una selecció de l’habilitat narrativa de Kawabata. Els sentiments i les contradiccions humanes, l’ésser i la memòria i les incògnites de la bellesa i el dolor que envolten la vida humana, són alguns dels rerefons d’aquests relats.
“Primera nieve en el monte Fuji”, “Gotas de lluvia”, “Un pueblo llamado Yumiura” o la peça final “Las muchachas del bote”, acosten el lector a les contradiccions de les tempestuoses relacions entre les persones.
Com destaca la crítica: “sensibilitat, intel·ligència, bellesa, serenitat i gust”. Literatura pura i dura, per quedar plenament satisfet com a lector. En acabar aquestes històries, queda un regust de salabror al paladar, però la convicció que s’ha arribat al fons del cor.
Yasunari Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura i va suïcidar-se. Dos extrems que perfilen una personalitat complexa, capaç de capbussar-se en la profunditat de l’ànima humana i trobar-ne els més sinuosos camins.
Es tracta, per tant, d’algú que ha paladejat l’agre i el dolç de l’existència i que ha trobat la capacitat de transmetre-ho en paraules escrites.
Aquesta antologia recull una selecció de l’habilitat narrativa de Kawabata. Els sentiments i les contradiccions humanes, l’ésser i la memòria i les incògnites de la bellesa i el dolor que envolten la vida humana, són alguns dels rerefons d’aquests relats.
“Primera nieve en el monte Fuji”, “Gotas de lluvia”, “Un pueblo llamado Yumiura” o la peça final “Las muchachas del bote”, acosten el lector a les contradiccions de les tempestuoses relacions entre les persones.
Com destaca la crítica: “sensibilitat, intel·ligència, bellesa, serenitat i gust”. Literatura pura i dura, per quedar plenament satisfet com a lector. En acabar aquestes històries, queda un regust de salabror al paladar, però la convicció que s’ha arribat al fons del cor.
LA CATOSFERA LITERÀRIA
MISSATGE DE TONI IBÁÑEZ, DEL BLOG ENTRELLUM:
"Ja tenim la coberta del llibre!
Tot va començar fa 4 mesos. Una idea, un projecte, una il·lusió i un munt de persones implicades. Una nova manera d'escriure llibres (blooks). Els tres últims que he fet són obres col·laboratives. Creació compartida. Literatura 2.0.
Els amics de Cossetània m'envien un PDF amb la futura coberta del llibre 'La catosfera literària'. Està molt ben trobada, aquesta imatge de la màquina d'escriure amb el ratolí...".
- ES REFEREIX AL LLIBRE QUE COSSETÀNIA EDITARÀ AMB TEXTOS DE 100 BLOGAIRES CATALANS QUE PARLEN DE LITERATURA I ENTRE ELS QUALS HI SURTO JO, EN REPRESENTACIÓ D'AQUEST BLOC, 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'.
- PODEU VEURE LA PORTADA AL BLOC DE TONI IBÁÑEZ!!!!
"Ja tenim la coberta del llibre!
Tot va començar fa 4 mesos. Una idea, un projecte, una il·lusió i un munt de persones implicades. Una nova manera d'escriure llibres (blooks). Els tres últims que he fet són obres col·laboratives. Creació compartida. Literatura 2.0.
Els amics de Cossetània m'envien un PDF amb la futura coberta del llibre 'La catosfera literària'. Està molt ben trobada, aquesta imatge de la màquina d'escriure amb el ratolí...".
- ES REFEREIX AL LLIBRE QUE COSSETÀNIA EDITARÀ AMB TEXTOS DE 100 BLOGAIRES CATALANS QUE PARLEN DE LITERATURA I ENTRE ELS QUALS HI SURTO JO, EN REPRESENTACIÓ D'AQUEST BLOC, 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'.
- PODEU VEURE LA PORTADA AL BLOC DE TONI IBÁÑEZ!!!!
lunes, marzo 31, 2008
ANNA PALÀ I EL PERIODISME DEL MARESME
Ahir va morir als 40 anys, víctima d’un càncer, la cap d’informatius de Televisió de Mataró (TVM), Anna Palà.
Nascuda a Vilassar de Mar el 1967 va dirigir i presentar durant 15 anys l’informatiu 24 hores de TVM, tot i que havia començat fent pràctiques a Vilassar Ràdio i Ràdio Rubí i era corresponsal de TV3 al Maresme.
Vaig conèixer l’Anna fent fent BUP a Santa Anna, tot i que per aquelles coses del destí, me la vaig trobar uns anys després una i altra vegada en els revolts d’aquesta carretera plena de ziga-zagues que és el periodisme comarcal.
Amb el temps vaig acostumar-me a identificar el seu rostre en aquesta petita pantalla que ens parla diàriament de les coses de casa nostra, les més properes.
L’Anna feia un tàndem immillorable per anar a buscar les notícies a peu de carrer amb un altre amic malauradement desaparegut, Lluís Lligonya, fundador de TVM.
Valenta, autoexigent i compromesa amb el seu mitjà, qui l’hagi vist treballar recordarà que l’Anna Palà apretava al màxim per treure el suc de la notícia, especialment des de l’entrevista, lluitant contra les pressions i buscant el que moltes vegades s’amaga sota diverses i sinuoses capes, la veritat. Una cosa aquesta que pot semblar fàcil i no ho és gens, i molt menys quan la tens tan a prop, com és el cas del periodisme local i comarcal.
De l’Anna, recordaré especialment el pas decidit de passar a treballar a la premsa local, un ofici carregat de satisfaccions, però també de dificultat i inseguretats professionals.
Ho va fer i amb convicció i sense hipocresia. I des d’aquesta posició ens informava cada dia amb la màxima honestedat i professionalitat.
No es pot demanar més.
Nascuda a Vilassar de Mar el 1967 va dirigir i presentar durant 15 anys l’informatiu 24 hores de TVM, tot i que havia començat fent pràctiques a Vilassar Ràdio i Ràdio Rubí i era corresponsal de TV3 al Maresme.
Vaig conèixer l’Anna fent fent BUP a Santa Anna, tot i que per aquelles coses del destí, me la vaig trobar uns anys després una i altra vegada en els revolts d’aquesta carretera plena de ziga-zagues que és el periodisme comarcal.
Amb el temps vaig acostumar-me a identificar el seu rostre en aquesta petita pantalla que ens parla diàriament de les coses de casa nostra, les més properes.
L’Anna feia un tàndem immillorable per anar a buscar les notícies a peu de carrer amb un altre amic malauradement desaparegut, Lluís Lligonya, fundador de TVM.
Valenta, autoexigent i compromesa amb el seu mitjà, qui l’hagi vist treballar recordarà que l’Anna Palà apretava al màxim per treure el suc de la notícia, especialment des de l’entrevista, lluitant contra les pressions i buscant el que moltes vegades s’amaga sota diverses i sinuoses capes, la veritat. Una cosa aquesta que pot semblar fàcil i no ho és gens, i molt menys quan la tens tan a prop, com és el cas del periodisme local i comarcal.
De l’Anna, recordaré especialment el pas decidit de passar a treballar a la premsa local, un ofici carregat de satisfaccions, però també de dificultat i inseguretats professionals.
Ho va fer i amb convicció i sense hipocresia. I des d’aquesta posició ens informava cada dia amb la màxima honestedat i professionalitat.
No es pot demanar més.
VALLBONA I CUYÀS A PROA PREMIÀ
AQUEST DIJOUS 3 d'ABRIL,
A LES 20 h.
PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ
DE LA NOVEL·LA 'FORASTERS',
de RAFAEL VALLBONA
PREMI NÈSTOR LUJÁN
A CÀRREC DE MANUEL CUYÀS,
PERIODISTA I ESCRIPTOR
Proa Premià
Carrer del Nord, 71
Premià de Mar
A LES 20 h.
PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ
DE LA NOVEL·LA 'FORASTERS',
de RAFAEL VALLBONA
PREMI NÈSTOR LUJÁN
A CÀRREC DE MANUEL CUYÀS,
PERIODISTA I ESCRIPTOR
Proa Premià
Carrer del Nord, 71
Premià de Mar
'CINQUANTA-SET LLUNES I UN BAT DE SOL', de DÀRIA FERRANDO
Primília Lletres
El Clavell / Ajuntament de Premià de Mar
Hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades i una altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.
Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, tot i que durant aquest temps ha estat dedicant-se amb tenacitat a la seva altra passió: la lectura teatral.
Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions de l’obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic descrit.
La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien una part dels seus somnis.
Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.
L’amor, la vida, la melangia, el pas del temps, els somnis, la família, l’amistat i l’esperança o el renaixement, donen forma a aquests poemes escrits amb el cor i pensats per a ser recitats i escoltats, o millor encara, per a ser llegits sota la lluna.
El Clavell / Ajuntament de Premià de Mar
Hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades i una altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.
Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, tot i que durant aquest temps ha estat dedicant-se amb tenacitat a la seva altra passió: la lectura teatral.
Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions de l’obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic descrit.
La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien una part dels seus somnis.
Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.
L’amor, la vida, la melangia, el pas del temps, els somnis, la família, l’amistat i l’esperança o el renaixement, donen forma a aquests poemes escrits amb el cor i pensats per a ser recitats i escoltats, o millor encara, per a ser llegits sota la lluna.
ABANDONAMENT DE GOSSOS
La Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) ha denunciat que un veterinari va extreure el xip a un gos perquè el seu propietari pugués abandonar-lo.
El passat 1 de març, la SPAM va sorprendre el propietari d’un gos mestís de rotweiler lligant-lo als contenidors de fora del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia (CAAC) de Mataró.
Segons explica la presidenta de la Protectora, Sílvia Serra, el propietari necessitava desfer-se de l’animal de forma urgent i prèviament havia parlat per telèfon i en persona amb ells i li havien respost que no podien fer-se’n càrrec de moment perquè estaven saturats.
Serra va parlar amb ell per intentar entrar el gos al refugi. Aquest va respondre-li que no volia pagar la taxa de 200 euros per entrar l’animal, que només ni pagaria 50 perquè ja n’havia pagat 160 a un veterinari per treure-li el microxip i així poder-lo deixar sense que se l’identifiqués.
Al final, la SPAM va acceptar el gos i va notificar l’incident al Col·legi de Veterinaris de Barcelona, però no va fer cap denúncia perquè el propietari de l’animal no va voler dir-los qui era el responsible d’extreure el xip.
Segons la Protectora, el veterinari hauria d’haver trucat al CAAC per informar sobre el cas i intentar trobar entre les dues parts una solució que beneficiés al propietari i que perjudiqués el mínim possible a l’animal.
De moment, l’Ajuntament de Mataró ha obert un expedient d’investigació i entrarà una denúncia a la Generalitat perquè s’aclarin els fets.
El passat 1 de març, la SPAM va sorprendre el propietari d’un gos mestís de rotweiler lligant-lo als contenidors de fora del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia (CAAC) de Mataró.
Segons explica la presidenta de la Protectora, Sílvia Serra, el propietari necessitava desfer-se de l’animal de forma urgent i prèviament havia parlat per telèfon i en persona amb ells i li havien respost que no podien fer-se’n càrrec de moment perquè estaven saturats.
Serra va parlar amb ell per intentar entrar el gos al refugi. Aquest va respondre-li que no volia pagar la taxa de 200 euros per entrar l’animal, que només ni pagaria 50 perquè ja n’havia pagat 160 a un veterinari per treure-li el microxip i així poder-lo deixar sense que se l’identifiqués.
Al final, la SPAM va acceptar el gos i va notificar l’incident al Col·legi de Veterinaris de Barcelona, però no va fer cap denúncia perquè el propietari de l’animal no va voler dir-los qui era el responsible d’extreure el xip.
Segons la Protectora, el veterinari hauria d’haver trucat al CAAC per informar sobre el cas i intentar trobar entre les dues parts una solució que beneficiés al propietari i que perjudiqués el mínim possible a l’animal.
De moment, l’Ajuntament de Mataró ha obert un expedient d’investigació i entrarà una denúncia a la Generalitat perquè s’aclarin els fets.
LA TRADICIÓ ORAL DEL MONTNEGRE, EN UN LLIBRE
L’objectiu de salvar la memòria oral del Montnegre ha dut al calellenc Daniel Rangil a enregistrar durant anys converses amb 130 persones vinculades a aquestes emblemàtiques muntanyes i transcriure els relats que li van explicar en un llibre.
Rangil va començar el contacte amb el Montnegre als anys 80, quan immers en l’onada neorural de l’època va instal·lar-s’hi en una masia i es va dedicar al comerç de productes naturals fins al 2004.
L’elaboració de l’obra de recerca etnològica, que ara veu publicada en un primer volum, va començar però els anys 90, tot i que a partir del 2006 va tenir més temps per dedicar-s’hi, recollint els relats orals explicats per persones veïnes d’una vintena de pobles del Vallès i del Maresme, en un territori que comprèn les muntanyes i valls que hi ha entre el mar, la Tordera i les rieres d’Arenys i Vallgorguina.
Els relats provenen de la cultura oral i parlen principalment de llops, óssos, serps, bandolers, crònica negra, bruixes, ànimes en pena, llegendes i tresors. Ara, l’autor continua treballant però en un nou volum. “Vull reflectir-hi les formes de vida, com es resolien les coses, la fauna, com eren les rieres i els canvis més importants”, assegura.
El mateix Rangil ha editat els 2.000 exemplars del llibre que es distribuiran per la zona. Ha comptat amb el suport del CCM, la Diputació de Barcelona i una dotzena d’ajuntaments.
Rangil va començar el contacte amb el Montnegre als anys 80, quan immers en l’onada neorural de l’època va instal·lar-s’hi en una masia i es va dedicar al comerç de productes naturals fins al 2004.
L’elaboració de l’obra de recerca etnològica, que ara veu publicada en un primer volum, va començar però els anys 90, tot i que a partir del 2006 va tenir més temps per dedicar-s’hi, recollint els relats orals explicats per persones veïnes d’una vintena de pobles del Vallès i del Maresme, en un territori que comprèn les muntanyes i valls que hi ha entre el mar, la Tordera i les rieres d’Arenys i Vallgorguina.
Els relats provenen de la cultura oral i parlen principalment de llops, óssos, serps, bandolers, crònica negra, bruixes, ànimes en pena, llegendes i tresors. Ara, l’autor continua treballant però en un nou volum. “Vull reflectir-hi les formes de vida, com es resolien les coses, la fauna, com eren les rieres i els canvis més importants”, assegura.
El mateix Rangil ha editat els 2.000 exemplars del llibre que es distribuiran per la zona. Ha comptat amb el suport del CCM, la Diputació de Barcelona i una dotzena d’ajuntaments.
martes, marzo 25, 2008
AUTOAJUDA A DOJO
‘Descubre el secreto’,
de Janet Bray Attwood
i Chris Attwood
Taducció de Carme Font Paz
Publicat per Zenith
Els autors d’aquesta obra tenen una dilatada experiència en el camp de la consultoria, les vendes i la comunicació i s’han dedicat a fer llibres que tracten tècniques per millorar la qualitat de vida.
Aquest és el cas de ‘Descubre el secreto’, un títol oportunista i una portada mimetitzada, tot s’ha de dir, basats en el recent best seller ‘El secreto’, però això no és culpa dels autors, sinó d’una estratègia editorial dels editors per vendre.
De fet, el subtítol en castellà és ‘El test que te permite averiguar cuáles son tus verdaderas pasiones’, molt més proper al títol original en anglès dels autors.
Tot el que he dit no ha de desmerèixer, però, una obra extensa, interessant i sòlida, de motivació i autoajuda, que invoca les històries de moltes persones que s’han superat a si mateixes.
A vegades es tendeix a menysprear llibres com aquest, que aposten per donar claus per establir prioritats de la teva vida i fer realitat els propis somnis.
‘Descubre el secreto’ es mou en aquests viaranys i a més, ho fa d’una manera didàctica i entenedora, aprofundint en les històries més humanes.
El llibre, a més, està correctament escrit, però defuig filigranes literàries. De fet, el que els autors volen és ajudar a traçar camins personals i ho aconsegueixen.
de Janet Bray Attwood
i Chris Attwood
Taducció de Carme Font Paz
Publicat per Zenith
Els autors d’aquesta obra tenen una dilatada experiència en el camp de la consultoria, les vendes i la comunicació i s’han dedicat a fer llibres que tracten tècniques per millorar la qualitat de vida.
Aquest és el cas de ‘Descubre el secreto’, un títol oportunista i una portada mimetitzada, tot s’ha de dir, basats en el recent best seller ‘El secreto’, però això no és culpa dels autors, sinó d’una estratègia editorial dels editors per vendre.
De fet, el subtítol en castellà és ‘El test que te permite averiguar cuáles son tus verdaderas pasiones’, molt més proper al títol original en anglès dels autors.
Tot el que he dit no ha de desmerèixer, però, una obra extensa, interessant i sòlida, de motivació i autoajuda, que invoca les històries de moltes persones que s’han superat a si mateixes.
A vegades es tendeix a menysprear llibres com aquest, que aposten per donar claus per establir prioritats de la teva vida i fer realitat els propis somnis.
‘Descubre el secreto’ es mou en aquests viaranys i a més, ho fa d’una manera didàctica i entenedora, aprofundint en les històries més humanes.
El llibre, a més, està correctament escrit, però defuig filigranes literàries. De fet, el que els autors volen és ajudar a traçar camins personals i ho aconsegueixen.
MÉS SOBRE JOSEP GARÍ I PONS
Article publicat al setmanari "La Clau"
En record de
Josep Garí i Pons,
“Poeta de carreró”
Josep Garí i Pons, poeta de Cabrera de Mar nascut a Sant Andreu de Llavaneres el 1923, va morir el passat dimarts 4 de març.
Vinculat durant molts anys a Vilassar de Mar, va ser fundador d’un grup escènic, escrivia comèdies que es representaven al Patronat Parroquial i hi feia d’actor.
També va col·laborar escrivint versets sobre futbol, jugadors i partits al diari comarcal ‘Balón’ i també al diari esportiu de Blanes, ‘Gol’.
Professionalmet va estar vincular al Sindicat de Cabrera, on va conèixer molta gent.
Versaire satíric, va anar seguint durant tota la seva vida, amb delit de lletraferit, els successos diaris per plasmar-los en mordaços i divertits versos, molts dels quals entregava en mà als poders fàctics del municipi o al propi interessat.
Garí, des de la seva posició de poeta crític, observava i reflectia figures i paisatges locals, angoixes i emocions, líriques de combat, però també apreciacions sensibles de la vida i de les persones.
Va veure publicada obra dispersa en publicacions diverses i els llibres Poemes viscuts (1995), Cabrera Stalingrad. Selecció de poemes (2006) i posteriorment, Espigolant, la seva darrera obra impresa.
Des de la ironia i la reivindicació, aquest “poeta de carreró”, com es definia a si mateix, va ser un dels pioners maresmencs en penjar els seus poemes a internet i va riure’s de la misèria humana per recordar-nos, moltes vegades, que res es mereix massa capficament i sí una irònica ullada.
Descansa en pau, amic.
En record de
Josep Garí i Pons,
“Poeta de carreró”
Josep Garí i Pons, poeta de Cabrera de Mar nascut a Sant Andreu de Llavaneres el 1923, va morir el passat dimarts 4 de març.
Vinculat durant molts anys a Vilassar de Mar, va ser fundador d’un grup escènic, escrivia comèdies que es representaven al Patronat Parroquial i hi feia d’actor.
També va col·laborar escrivint versets sobre futbol, jugadors i partits al diari comarcal ‘Balón’ i també al diari esportiu de Blanes, ‘Gol’.
Professionalmet va estar vincular al Sindicat de Cabrera, on va conèixer molta gent.
Versaire satíric, va anar seguint durant tota la seva vida, amb delit de lletraferit, els successos diaris per plasmar-los en mordaços i divertits versos, molts dels quals entregava en mà als poders fàctics del municipi o al propi interessat.
Garí, des de la seva posició de poeta crític, observava i reflectia figures i paisatges locals, angoixes i emocions, líriques de combat, però també apreciacions sensibles de la vida i de les persones.
Va veure publicada obra dispersa en publicacions diverses i els llibres Poemes viscuts (1995), Cabrera Stalingrad. Selecció de poemes (2006) i posteriorment, Espigolant, la seva darrera obra impresa.
Des de la ironia i la reivindicació, aquest “poeta de carreró”, com es definia a si mateix, va ser un dels pioners maresmencs en penjar els seus poemes a internet i va riure’s de la misèria humana per recordar-nos, moltes vegades, que res es mereix massa capficament i sí una irònica ullada.
Descansa en pau, amic.
LES MEMÒRIES DE JORDI PUJOL
‘Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)’,
de Jordi Pujol
Publicat per Proa
Jordi Pujol és sens dubte un dels polítics més importants que ha donat Catalunya i un personatge que atreu multituds allà on va.
El primer volum de les seves memòries, escrit amb la col·laboració del periodista mataroní Manuel Cuyàs, ha estat un èxit de vendes i ha suscitat un allau de presentacions i de reflexions.
L’expresident de la Generalitat aprofita aquest llibre per explicar-se i ho fa convertint una obra que presumptament hauria de ser de política en una proposta molt més àmplia, que ens parla de la seva trajectòria personal, però en definitiva d’un temps, d’un país i de la seva convicció de voler que Catalunya sigui un referent.
El primer volum de memòries arriba fins a l’any 1980, quan Pujol va ser elegit president de la Generalitat, partint però dels anys de formació de la seva personalitat, amb els seus orígens vinculats als familiars pagesos i les arrels maresmenques de Premià De Dalt i Premià de Mar, que ja invoca amb contundència a les primeres ratlles del llibre.
L’itinerari d’aquesta obra passa però especialment per la seva formació religiosa i política, la militància clandestina, el mecenatge cultural, la fundació de CDC i el període de la transició, junt a emblemàtics polítics com Josep Tarradellas, Miquel Roca i Junyent, Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo o Santiago Carrillo, entre molts d’altres.
Tot plegat, l’autoretrat literari d’un home que se sent orgullós de ser català i de Catalunya i que ha entrellaçat la seva vida personal a un projecte de país, com ens diu ja d’entrada al pròleg i com és del tot innegable, al marge de qualsevol posició política que es miri.
de Jordi Pujol
Publicat per Proa
Jordi Pujol és sens dubte un dels polítics més importants que ha donat Catalunya i un personatge que atreu multituds allà on va.
El primer volum de les seves memòries, escrit amb la col·laboració del periodista mataroní Manuel Cuyàs, ha estat un èxit de vendes i ha suscitat un allau de presentacions i de reflexions.
L’expresident de la Generalitat aprofita aquest llibre per explicar-se i ho fa convertint una obra que presumptament hauria de ser de política en una proposta molt més àmplia, que ens parla de la seva trajectòria personal, però en definitiva d’un temps, d’un país i de la seva convicció de voler que Catalunya sigui un referent.
El primer volum de memòries arriba fins a l’any 1980, quan Pujol va ser elegit president de la Generalitat, partint però dels anys de formació de la seva personalitat, amb els seus orígens vinculats als familiars pagesos i les arrels maresmenques de Premià De Dalt i Premià de Mar, que ja invoca amb contundència a les primeres ratlles del llibre.
L’itinerari d’aquesta obra passa però especialment per la seva formació religiosa i política, la militància clandestina, el mecenatge cultural, la fundació de CDC i el període de la transició, junt a emblemàtics polítics com Josep Tarradellas, Miquel Roca i Junyent, Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo o Santiago Carrillo, entre molts d’altres.
Tot plegat, l’autoretrat literari d’un home que se sent orgullós de ser català i de Catalunya i que ha entrellaçat la seva vida personal a un projecte de país, com ens diu ja d’entrada al pròleg i com és del tot innegable, al marge de qualsevol posició política que es miri.
lunes, marzo 17, 2008
NO ÉS PAÍS PER A VELLS (NI TAMPOC PER A JOVES)
Els joves de l’Estat espanyol no volen ser empresaris i s’estimen més jugar sobre segur, apostant pel funcionariat que, al cap i a la fi, vol dir tenir la paga fixa i en alguns casos un bon horari que els permeti dedicar-se a una altra cosa més creativa o a relaxar-se, per recuperar-se de l’estrès que la feina funcionarial els pugui causar.
Aquesta notícia (la de què volen ser funcionaris) la recullien fa uns mesos els diaris i tampoc és per a sorprendre’s perquè constata que tenim el que hem sembrat.
És normal que els joves no vulguin estudiar perquè saben que molts no podran treballar ni de lluny en la carrera que hagin escollit.
També és normal que no vulguin ser assalariats per 1.000 miserables euros que els donen, amb contracte brossa i /o feina precària i per acabar malvivint en un pis destartalat de per vida.
I finalment és encara més normal que no vulguin ser empresaris o treballadors autònoms, perquè ningú més putejat que aquests en un país que ha de generar recursos d’on sigui per a la gran massa de burocràcia que entre tots mantenim.
Aleshores, de què ens estranyem que els joves, els que no aconsegueixen triomfar en els programes televisius, vulguin ser funcionaris?
Fa uns quants anys vaig deixar l’oportunitat de quedar-me a treballar en un ajuntament influenciat pel fals miratge de què lliure es viu més bé. No és veritat. No hi ha ningú lliure en aquests societat en la qual encara no has cobrat el sou del mes i ja t’has gastat el del següent. Ni molt menys ets lliure fent el que t’agrada. Ni tampoc vol dir que la gent que fa de funcionària no treballi, hi ha de tot.
El problema és que tenim una joventut massa conformista i que no es queixa. Ara els tocaria reivindicar i no ho fan, excepte una minoria, perquè en deuen tenir prou amb l’almoina que els donen i amb poder sortir el cap de setmana de copes. També tornen a votar als mateixos, encara que els ho hagin fet malament (o pitjor, ni tan sols hi van) i no es mobilitzen per res que no sigui per la prohibició de beure cervesa a la via pública.
Entre aquests hi deu haver la gran majoria dels que volens ser funcionaris, perquè es pensen que així podran viure del sistema amb el mínim esforç i sense aspirar a res més que a passar la mà a final de mes i a poder gaudir del màxim de festes laborals. A la privada és, com a mínim, més difícil, mal pagat i de per vida.
Tot això, n’estic segur, ens acabarà passant una bona factura. Si massa vedells s’abeuren de les metes de la vaca, corre el perill que aquesta quedi seca. I aleshores no tindrem ni llet ni vaca… Ull!! Ni tampoc funcionariat perquè no hi haurà qui mantingui l’estructura.
Aquesta notícia (la de què volen ser funcionaris) la recullien fa uns mesos els diaris i tampoc és per a sorprendre’s perquè constata que tenim el que hem sembrat.
És normal que els joves no vulguin estudiar perquè saben que molts no podran treballar ni de lluny en la carrera que hagin escollit.
També és normal que no vulguin ser assalariats per 1.000 miserables euros que els donen, amb contracte brossa i /o feina precària i per acabar malvivint en un pis destartalat de per vida.
I finalment és encara més normal que no vulguin ser empresaris o treballadors autònoms, perquè ningú més putejat que aquests en un país que ha de generar recursos d’on sigui per a la gran massa de burocràcia que entre tots mantenim.
Aleshores, de què ens estranyem que els joves, els que no aconsegueixen triomfar en els programes televisius, vulguin ser funcionaris?
Fa uns quants anys vaig deixar l’oportunitat de quedar-me a treballar en un ajuntament influenciat pel fals miratge de què lliure es viu més bé. No és veritat. No hi ha ningú lliure en aquests societat en la qual encara no has cobrat el sou del mes i ja t’has gastat el del següent. Ni molt menys ets lliure fent el que t’agrada. Ni tampoc vol dir que la gent que fa de funcionària no treballi, hi ha de tot.
El problema és que tenim una joventut massa conformista i que no es queixa. Ara els tocaria reivindicar i no ho fan, excepte una minoria, perquè en deuen tenir prou amb l’almoina que els donen i amb poder sortir el cap de setmana de copes. També tornen a votar als mateixos, encara que els ho hagin fet malament (o pitjor, ni tan sols hi van) i no es mobilitzen per res que no sigui per la prohibició de beure cervesa a la via pública.
Entre aquests hi deu haver la gran majoria dels que volens ser funcionaris, perquè es pensen que així podran viure del sistema amb el mínim esforç i sense aspirar a res més que a passar la mà a final de mes i a poder gaudir del màxim de festes laborals. A la privada és, com a mínim, més difícil, mal pagat i de per vida.
Tot això, n’estic segur, ens acabarà passant una bona factura. Si massa vedells s’abeuren de les metes de la vaca, corre el perill que aquesta quedi seca. I aleshores no tindrem ni llet ni vaca… Ull!! Ni tampoc funcionariat perquè no hi haurà qui mantingui l’estructura.
martes, marzo 11, 2008
'FORASTERS', de Rafael Vallbona a PROA PREMIÀ
Dijous, 3 d’abril, a les 20h
PRESENTACIÓ
a PROA PREMIÀ
FORASTERS,
de RAFAEL VALLBONA
Premi Nèstor Luján
de novel·la històrica
A càrrec de
MANUEL CUYÀS,
periodista
i escriptor
PRESENTACIÓ
a PROA PREMIÀ
FORASTERS,
de RAFAEL VALLBONA
Premi Nèstor Luján
de novel·la històrica
A càrrec de
MANUEL CUYÀS,
periodista
i escriptor
miércoles, marzo 05, 2008
AMB EL SOMRIUE ALS LLAVIS...
In memoriam Josep Garí i Pons
La mort se’ns ha endut un altre cabrerenc, l’amic Josep Garí i Pons, “poeta de carreró”, honest, valent i radical quan cal ser-ho.
La poesia que Garí ha escrit al llarg dels anys s’ha mogut en la ironia i la crítica, però també en l’intimisme i el sentiment, perquè no es pot ser un bon crític sense que les coses no t’importin. I això vol dir que hi has arribat, que t’has apropat al seu cor.
Garí ens ha parlat en els seus “versos de combat” de persones i situacions que d’altres només tenien valor de fer amb la boca petita. Coses de poble…
I trencar tabús sempre ens fa avançar.
Conta la hipocresia, a la cara i sense manies!!!!
Des del poema irònic personalitzat que enviava als poders fàctics (jo mateix en vaig rebre més d’un quan estava a l’Ajuntament), que t’obligava a replantejar-te el que estaves fent, fins als seus compromisos poètics directes apareguts en revistes, en Garí va ser un iconoclasta, sí, però també una persona que s’estimava la paraula i el nostre poble.
Hi ha una Cabrera íntima que sempre associaré a les seves paraules i als seus versos àgils i esmolats.
Hi ha un sentiment de la seva rebel·lia que sempre m’acompanyarà.
L’amics Garí avui se’ns ha mort, però el seu record està amb nosaltres, també la seva passió per la paraula escrita i els llibres.
I aquesta Cabrera de figures i paisatges que va retratar des del simpàtic esperpent, arrencant-nos un somriure, tal vegada, o un cabreig. Al cap i a la fi, tot menys la indiferència.
Amic Garí,
poeta
i a voltes,
amb algun toc
de profeta,
amic dels versos
breus
i directes,
… ens veurem a l’eternitat, allà on collons estigui.
Tu hi seràs, ben segur, amb el somriure als llavis.
Albert Calls
La mort se’ns ha endut un altre cabrerenc, l’amic Josep Garí i Pons, “poeta de carreró”, honest, valent i radical quan cal ser-ho.
La poesia que Garí ha escrit al llarg dels anys s’ha mogut en la ironia i la crítica, però també en l’intimisme i el sentiment, perquè no es pot ser un bon crític sense que les coses no t’importin. I això vol dir que hi has arribat, que t’has apropat al seu cor.
Garí ens ha parlat en els seus “versos de combat” de persones i situacions que d’altres només tenien valor de fer amb la boca petita. Coses de poble…
I trencar tabús sempre ens fa avançar.
Conta la hipocresia, a la cara i sense manies!!!!
Des del poema irònic personalitzat que enviava als poders fàctics (jo mateix en vaig rebre més d’un quan estava a l’Ajuntament), que t’obligava a replantejar-te el que estaves fent, fins als seus compromisos poètics directes apareguts en revistes, en Garí va ser un iconoclasta, sí, però també una persona que s’estimava la paraula i el nostre poble.
Hi ha una Cabrera íntima que sempre associaré a les seves paraules i als seus versos àgils i esmolats.
Hi ha un sentiment de la seva rebel·lia que sempre m’acompanyarà.
L’amics Garí avui se’ns ha mort, però el seu record està amb nosaltres, també la seva passió per la paraula escrita i els llibres.
I aquesta Cabrera de figures i paisatges que va retratar des del simpàtic esperpent, arrencant-nos un somriure, tal vegada, o un cabreig. Al cap i a la fi, tot menys la indiferència.
Amic Garí,
poeta
i a voltes,
amb algun toc
de profeta,
amic dels versos
breus
i directes,
… ens veurem a l’eternitat, allà on collons estigui.
Tu hi seràs, ben segur, amb el somriure als llavis.
Albert Calls
JOSEP GARÍ HA MORT
Poeta iconoclasta de Cabrera i esperit rebel, aquesta passada nit ha mort l'amic Josep Garí.
Al llarg dels anys ha anat bastint una llarga obra, a cop de poema, des de casa seva, en la que les figures i paisatges del nostre poble hi eren reflectits sota la seva mirada irònica a voltes, d'altres genïuda i desafiant.
Garí s'estimava Cabrera i era una consciència crítica sense manies.
Descansa en pau, amic.
Albert Calls
Al llarg dels anys ha anat bastint una llarga obra, a cop de poema, des de casa seva, en la que les figures i paisatges del nostre poble hi eren reflectits sota la seva mirada irònica a voltes, d'altres genïuda i desafiant.
Garí s'estimava Cabrera i era una consciència crítica sense manies.
Descansa en pau, amic.
Albert Calls
martes, marzo 04, 2008
'ESTEM EN CONTRA', de XAVIER GUAL
Publicat per La Campana
Amb aquest recull de relats, l’escriptor Xavier Gual ha guanyat el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira, un prestigiós guardó que una vegada a l’any serveix per omplir un important buit en la Literatura Catalana, el de la creació literària humorística de qualitat, lluny de la frivolitat i despersonalització del gènere que ha anat associada a obres dels anomenats “autors mediàtics”.
Xavier Gual es va donar a conèixer amb Delirium tremens, un volum de narracions sobre esquizofrènies quotidianes que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda, però va ser la novel·la Ketchup, una dura crítica a la societat actual a partir del món dels joves, traduïda a l’italià i al francès, que va projectar-lo.
‘Estem en contra’, en la línia de la narrativa que fa l’autor, és un mirall irònic i satíric de la realitat, un viatge a l’altra banda de la neurosi col·lectiva que vivim les persones de principi d’aquest segle XXI i que no se sap cap a on ens conduirà.
Ens trobem, per tant, davant d’un humor càustic, cínic, corrosiu, la visió de la vida des del cul del got, que amaga alhora la necessitat de solucions i una certa denúncia de què tot plegat podria ser molt millor només amb una mica d’esforç personal.
Els protagonistes d’aquestes històries, algunes de les quals brillen molt més que d’altres, estan en contra de moltes coses: dels polítics corruptes, del turisme de masses, de les supersticions i dels que se n’aprofiten, de les tradicions passades de moda, dels problemes d’habitatge… i ens fan riure o plorar, segons com es miri i qüestió d’equidistàncies.
Amb aquest recull de relats, l’escriptor Xavier Gual ha guanyat el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira, un prestigiós guardó que una vegada a l’any serveix per omplir un important buit en la Literatura Catalana, el de la creació literària humorística de qualitat, lluny de la frivolitat i despersonalització del gènere que ha anat associada a obres dels anomenats “autors mediàtics”.
Xavier Gual es va donar a conèixer amb Delirium tremens, un volum de narracions sobre esquizofrènies quotidianes que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda, però va ser la novel·la Ketchup, una dura crítica a la societat actual a partir del món dels joves, traduïda a l’italià i al francès, que va projectar-lo.
‘Estem en contra’, en la línia de la narrativa que fa l’autor, és un mirall irònic i satíric de la realitat, un viatge a l’altra banda de la neurosi col·lectiva que vivim les persones de principi d’aquest segle XXI i que no se sap cap a on ens conduirà.
Ens trobem, per tant, davant d’un humor càustic, cínic, corrosiu, la visió de la vida des del cul del got, que amaga alhora la necessitat de solucions i una certa denúncia de què tot plegat podria ser molt millor només amb una mica d’esforç personal.
Els protagonistes d’aquestes històries, algunes de les quals brillen molt més que d’altres, estan en contra de moltes coses: dels polítics corruptes, del turisme de masses, de les supersticions i dels que se n’aprofiten, de les tradicions passades de moda, dels problemes d’habitatge… i ens fan riure o plorar, segons com es miri i qüestió d’equidistàncies.
PARLEM DE CIVISME...
Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del caminant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no sap el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi? I que també sempre haguem de queixar-nos.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del caminant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no sap el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi? I que també sempre haguem de queixar-nos.
LA POESIA DE DÀRIA FERRANDO
El dimarts 11 de març es presentarà a Premià de Mar el llibre ‘Cinquanta-set llunes i un bat de sol’, de Dària Ferrando. Es tracta d’un recull de poemes d’aquesta autora premianenca, coneguda especialment per la seva tasca en la divulgació de les lectures dramatitzades. El llibre està acompanyat d’il·lustracions.
L’acte serà al Centre Cívic, del carrer Esperança 19-21, a les vuit del vespre. D’altra banda, el llibre el publiquen l’editorial El clavell i el consistori del municipi, dins la col·lecció Primília Lletres i en la recta del proper Sant Jordi.
L’acte serà al Centre Cívic, del carrer Esperança 19-21, a les vuit del vespre. D’altra banda, el llibre el publiquen l’editorial El clavell i el consistori del municipi, dins la col·lecció Primília Lletres i en la recta del proper Sant Jordi.
'HISTÒRIES DEL TAXI', de DAVID ESCAMILLA
Publicat per Ara Llibres
David Escamilla, realitzador de programes radiofònics i televisius i autor d’una bona nòmina d’obres prou diverses que van des de la divulgació cultural (sobre La Trinca o Serrat, entre d’altres) fins a la poesia, parla en el seu nou llibre de les històries que sorgeixen al voltant del taxi.
I no pot tractar-se del món dels taxistes sense la presència del locutor i president del Grup Tele Taxi, Justo Molinero, que és qui signa el pròleg. On estan les fronteres entre el que és real i l’imaginari? Els límits entre els fets i la “llegenda urbana” d’aquestes narracions tan humanes?
És el que haurà de descobrir-hi el lector. Històries sorprenents que formen part de la realitat quotidiana, taxistes decebuts o enganyats, d’altres que han tingut sort i fins i tot els que han trobat parella en la seva tasca laboral diària. Tot un compendi que es fa difícil de resumir i que convida al lector a assumir que la realitat, moltes vegades, pot ser tan fecunda com la fantasia.
Escamilla s’ha endinsat en el món dels taxistes, ha parlat amb ells i ha recollit vint-i-vuit històries de la realitat quotidiana de Barcelona, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu. “El resultat és un relat subtil i finíssim, construït a bocins de quotidianitat, l’únic i vertader motor de la història”, apunta Molinero en el pròleg i defineix amb precisió aquest volum de narracions singulars, tan properes a nosaltres en l’espai i en el temps.
David Escamilla, realitzador de programes radiofònics i televisius i autor d’una bona nòmina d’obres prou diverses que van des de la divulgació cultural (sobre La Trinca o Serrat, entre d’altres) fins a la poesia, parla en el seu nou llibre de les històries que sorgeixen al voltant del taxi.
I no pot tractar-se del món dels taxistes sense la presència del locutor i president del Grup Tele Taxi, Justo Molinero, que és qui signa el pròleg. On estan les fronteres entre el que és real i l’imaginari? Els límits entre els fets i la “llegenda urbana” d’aquestes narracions tan humanes?
És el que haurà de descobrir-hi el lector. Històries sorprenents que formen part de la realitat quotidiana, taxistes decebuts o enganyats, d’altres que han tingut sort i fins i tot els que han trobat parella en la seva tasca laboral diària. Tot un compendi que es fa difícil de resumir i que convida al lector a assumir que la realitat, moltes vegades, pot ser tan fecunda com la fantasia.
Escamilla s’ha endinsat en el món dels taxistes, ha parlat amb ells i ha recollit vint-i-vuit històries de la realitat quotidiana de Barcelona, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu. “El resultat és un relat subtil i finíssim, construït a bocins de quotidianitat, l’únic i vertader motor de la història”, apunta Molinero en el pròleg i defineix amb precisió aquest volum de narracions singulars, tan properes a nosaltres en l’espai i en el temps.
lunes, febrero 25, 2008
RECITAL DE POETES DE CABRERA DE MAR A ARGENTONA
NOTA DE PREMSA DE L'AJUNTAMENT D'ARGENTONA
Els Amics de la Poesia d'Argentona organitzen un recital de poesia sobre les antologies poètiques 'Nigromàntic', d'Albert Calls, i 'Estiu immòbil', de Sílvia Tarragó.
L'acte, que tindrà lloc el proper dissabte, dia 1 de març, a les 19.30 h, a la Casa Gòtica (plaça de l'Església, 4), el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció 'Poetes de Cabrera de Mar', la Sra. Núria López.
Lloc: Casa Gòtica (Plaça de l‚Església, 4)
Data: Dissabte, dia 1 de març
Hora: 19.30 h
Organitza: Amics de la Poesia d'Argentona
Col·labora: Ajuntament d'Argentona
Els Amics de la Poesia d'Argentona organitzen un recital de poesia sobre les antologies poètiques 'Nigromàntic', d'Albert Calls, i 'Estiu immòbil', de Sílvia Tarragó.
L'acte, que tindrà lloc el proper dissabte, dia 1 de març, a les 19.30 h, a la Casa Gòtica (plaça de l'Església, 4), el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció 'Poetes de Cabrera de Mar', la Sra. Núria López.
Lloc: Casa Gòtica (Plaça de l‚Església, 4)
Data: Dissabte, dia 1 de març
Hora: 19.30 h
Organitza: Amics de la Poesia d'Argentona
Col·labora: Ajuntament d'Argentona
ON ANIREM A PARAR?
Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del passejant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no saben el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
La tolerància és un valor que no porta enlloc quan n’hi ha uns quants que no saben practicar-la i que és en la majoria dels casos. Aleshores, arriba l’aplicació del que coneixem com a “mà dura” i que tant ens fot a tots plegats.
És curiós com en una societat com la nostra, que tant ha apostat per l’educació i l’ensenyament, ara s’evidencia una gran mancança de disciplina i d’autoritarisme.
Jo pertanyo a una generació educada a les escoles sota la por, però també amb el llistó de l’excel·lència. La rigidesa ens tornava rebels, però a les darreres generacions, la manca d’autoritat, tant a l’escola com a casa i la situació d’una societat desestructurada, els ha col·locat en un terreny molt sinuós i preocupant.
On estan els límits? En els temps que corren aquesta és una pregunta que comença a demanar respostes clares, ràpides i contundents.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi?
El paisatge que s’obre davant dels ulls del passejant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no saben el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
La tolerància és un valor que no porta enlloc quan n’hi ha uns quants que no saben practicar-la i que és en la majoria dels casos. Aleshores, arriba l’aplicació del que coneixem com a “mà dura” i que tant ens fot a tots plegats.
És curiós com en una societat com la nostra, que tant ha apostat per l’educació i l’ensenyament, ara s’evidencia una gran mancança de disciplina i d’autoritarisme.
Jo pertanyo a una generació educada a les escoles sota la por, però també amb el llistó de l’excel·lència. La rigidesa ens tornava rebels, però a les darreres generacions, la manca d’autoritat, tant a l’escola com a casa i la situació d’una societat desestructurada, els ha col·locat en un terreny molt sinuós i preocupant.
On estan els límits? En els temps que corren aquesta és una pregunta que comença a demanar respostes clares, ràpides i contundents.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi?
UNA MARXA POPULAR TALLARÀ TOTA L'N-II AL BAIX MARESME
Les accions reivindicatives de la coordinadora No N-II, exigint el trasllat de la carretera i l’autopista C-32 gratuïta, arribaran en els propers mesos a un punt d’inflexió. Les tres plataformes cíviques de Premià de Mar, El Masnou i Vilassar de Mar, agrupades ara en una sola entitat, tenen previst fer un tall a tota la carretera al seu pas pel Baix Maresme, el proper diumenge 25 de maig. Prèviament, però, anuncien una aixecada de les barreres de peatges de la zona, en una data per determinar encara del mes d’abril.
El secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, va anunciar a la Coordinadora No N-II, en una reunió que va fer-se el passat 13 de febrer, l’acord per traspassar la gestió de la carretera de l’Estat a la Generalitat, que vindria acompanyat d’una partida de prop de 400 milions d’euros per construir la via alternativa prop de la C-32.
Els portaveus de la coordinadora ‘No N-II’ van explicar que havien sortit d’aquesta trobada “decebuts”, que ells demanaven el traspàs de l’N-II amb recursos econòmics per als municipis i que l’administració s’havia tancat en banda a parlar del peatge gratuït de l’autopista. També, després d’aquesta reunió, la coordinadora va deixar ben clar que trencava el diàleg amb l’administració.
L’acte del diumenge 25 de maig consistirà en una marxa popular, entre Montgat i Cabrera de Mar, que podria durar entre sis i vuit hores i que es faria a peu o en bicicleta, amb diverses activitats d’animació esportives i lúdiques. D’altra banda, els marxants s’anirien aturant a cada poble, per entregar un manifest als ajuntaments.
El secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, va anunciar a la Coordinadora No N-II, en una reunió que va fer-se el passat 13 de febrer, l’acord per traspassar la gestió de la carretera de l’Estat a la Generalitat, que vindria acompanyat d’una partida de prop de 400 milions d’euros per construir la via alternativa prop de la C-32.
Els portaveus de la coordinadora ‘No N-II’ van explicar que havien sortit d’aquesta trobada “decebuts”, que ells demanaven el traspàs de l’N-II amb recursos econòmics per als municipis i que l’administració s’havia tancat en banda a parlar del peatge gratuït de l’autopista. També, després d’aquesta reunió, la coordinadora va deixar ben clar que trencava el diàleg amb l’administració.
L’acte del diumenge 25 de maig consistirà en una marxa popular, entre Montgat i Cabrera de Mar, que podria durar entre sis i vuit hores i que es faria a peu o en bicicleta, amb diverses activitats d’animació esportives i lúdiques. D’altra banda, els marxants s’anirien aturant a cada poble, per entregar un manifest als ajuntaments.
'R. CRUMB. RECUERDOS Y OPINIONES', de R. CRUMB i P. POPLASKI
Publicat per Globalrhythm
Aquest llibre (mig en text i mig en còmic, polièdric i complex com el seu autor), és un compendi de tot tipus de dibuixos, historietes, pensaments, reflexions i opinions al voltant del més genial dels historietistes underground: el nordamericà Robert Crumb, que ha estat el pare per a tota una generació de dibuixants.
Tant els seus seguidors com noves persones que vulguin acostar-se al seu particular univers creatiu, trobaran en aquest voluminós llibre el calaix de sastre més adequat, un itinerari fàcil de seguir i que dóna moltes pistes per entendre qui ha estat Crumb.
Escrit en clau de memòries, però entrant i sortint en temes tan frívols com cabdals, en aquesta obra hi ha una mica de tot: des de reflexions vitals profundes fins a un humor cínic i sexual, passant per referents i consells de tot tipus.
De fet, Crumb hi invoca tots els seus àngels i dimonis i els posa en solfa i partitura de colors amb la col·laboració d’un amic seu, Peter Poplaski, el coautor del llibre. D’altra banda, el volum també s’acompanya d’un CD amb música de Crumb, un apassionat del banjo.
Aquest llibre (mig en text i mig en còmic, polièdric i complex com el seu autor), és un compendi de tot tipus de dibuixos, historietes, pensaments, reflexions i opinions al voltant del més genial dels historietistes underground: el nordamericà Robert Crumb, que ha estat el pare per a tota una generació de dibuixants.
Tant els seus seguidors com noves persones que vulguin acostar-se al seu particular univers creatiu, trobaran en aquest voluminós llibre el calaix de sastre més adequat, un itinerari fàcil de seguir i que dóna moltes pistes per entendre qui ha estat Crumb.
Escrit en clau de memòries, però entrant i sortint en temes tan frívols com cabdals, en aquesta obra hi ha una mica de tot: des de reflexions vitals profundes fins a un humor cínic i sexual, passant per referents i consells de tot tipus.
De fet, Crumb hi invoca tots els seus àngels i dimonis i els posa en solfa i partitura de colors amb la col·laboració d’un amic seu, Peter Poplaski, el coautor del llibre. D’altra banda, el volum també s’acompanya d’un CD amb música de Crumb, un apassionat del banjo.
'PERSÈPOLIS', de MARJANE SATRAPI
Publicat per Norma Editorial
La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.
‘Persèpolis’ demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.
‘Persèpolis’ és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions.
Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics ‘Brodats’ i ‘Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran.
La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.
‘Persèpolis’ demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.
‘Persèpolis’ és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions.
Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics ‘Brodats’ i ‘Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran.
martes, febrero 12, 2008
NO N-II, NO N-II i més NO N-II
El passat 7 de febrer va fer un any de la mort de Jaume Batlle, alcalde de Premià de Mar en accident de trànsit a la fatídica N-II. Per aquest motiu, la plataforma cívica No N-II Camí Ral, de Premià de Mar, va convocar un tall al qual van assistir més d’un miler de persones, segons la policia local i que va comptar amb el suport d’una desena d’alcaldes del Baix Maresme.
Va ser un acte molt emotiu en el qual, una vegada més, es reivindicava el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de la C-32, però també amb flors a les tanques de la via, es recordava al Jaume Batlle alcalde i al Jaume Batlle persona, molt estimat per molta gent, com va quedar palès una vegada més.
L’actual alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, va tenir un record per a les víctimes de l’N-II i les seves famílies. D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II, ara organitzades en una coordinadora, es va tornar a alertar que el diàleg amb les administracions s’ha aturat i que es volen fer accions més endurides, com talls reivindicatius en trams més grans de la carretera i l’aixecada de barreres als peatges.
En una visita a Mataró, el passat 9 de febrer, el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’N-II al Maresme ja no existeix i que ha de tornar a ser un carrer, com va recollir la premsa. També, va explicar que ja es treballa amb l’administració local i comarcal per trobar una fórmula que ho permeti.
D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II ja fa temps que es diu que s’agraeix el suport dels polítics, però també es demana que “facin els deures” per avançar cap a la resolució del problema. De fet, això que és el més difícil, és el que s’hauria de començar a veure ja.
Va ser un acte molt emotiu en el qual, una vegada més, es reivindicava el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de la C-32, però també amb flors a les tanques de la via, es recordava al Jaume Batlle alcalde i al Jaume Batlle persona, molt estimat per molta gent, com va quedar palès una vegada més.
L’actual alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, va tenir un record per a les víctimes de l’N-II i les seves famílies. D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II, ara organitzades en una coordinadora, es va tornar a alertar que el diàleg amb les administracions s’ha aturat i que es volen fer accions més endurides, com talls reivindicatius en trams més grans de la carretera i l’aixecada de barreres als peatges.
En una visita a Mataró, el passat 9 de febrer, el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’N-II al Maresme ja no existeix i que ha de tornar a ser un carrer, com va recollir la premsa. També, va explicar que ja es treballa amb l’administració local i comarcal per trobar una fórmula que ho permeti.
D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II ja fa temps que es diu que s’agraeix el suport dels polítics, però també es demana que “facin els deures” per avançar cap a la resolució del problema. De fet, això que és el més difícil, és el que s’hauria de començar a veure ja.
'HACIA RUTAS SALVAJES', de JOAN KRAKAUER
Publicat per Ediciones B
La pel·lícula ‘Hacia rutas salvajes’, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla ha revifat un llibre publicat en castellà l’any 1998, que ara ha tornat a sortit reeditat.
L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.
Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.
El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.
‘Hacia rutas salvajes’ és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.
Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.
La pel·lícula ‘Hacia rutas salvajes’, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla ha revifat un llibre publicat en castellà l’any 1998, que ara ha tornat a sortit reeditat.
L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.
Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.
El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.
‘Hacia rutas salvajes’ és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.
Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.
'EL VALOR DEL SAMURÁI', de JOSEP LÓPEZ ROMERO
Publicat per Columna/Planeta Empresa
Explicada en clau de conte que vol que el lector avanci en el seu creixement personal, aquesta història va entrant a poc a poc, però amb la saviesa de deixar-te un pòsit que no s’oblida ni quan la llegeixes ni en molt de temps.
El llibre respon preguntes com si es pot començar una vida nova amb una cuirassa foradada, construir un palau sobre una terra devastada o vèncer la por amb armes intangibles.
El protagonista, Val, trobarà un mestre que li parla del samurai Kyo, la història del qual li permetrà afrontar les seves pors interiors i qüestionar-se el que és el valor.
L’autor, nascut el 1967, és periodista, ha estat professor i ha treballat en comunicació i a companyies dedicades a l’assessoria de màrqueting. Es considera, sobretot, un comunicador, un escriptor que fa de coach d’autors i ha publicat els llibres ‘El camino de las hormigas’ i ‘Cinemanía’.
Viu lluny de la gran ciutat, en una casa en plena muntanya, en companyia de la seva família i envoltat de la natura per totes bandes.
Aquest llibre serveix en clau d’autoajuda per aprendre a valorar que moltes de les pors i pànics interns que patim es poden superar enfrontant-nos-hi. També, reflecteix els mals que pateix la gent de l’època actual, arrelats a l’ésser humà des del principi dels temps, però transformats a pitjor, ara, pels condicionants d’una època en la qual la tecnologia no deixa que les persones ens desenvolupem de forma natural.
Com el samurai i el protagonista d’aquesta història, cal enfrontar-se als propis temors, tirar cap endavant, accedint al combat des d’una opció pacífica, però. No ho oblidem.
Explicada en clau de conte que vol que el lector avanci en el seu creixement personal, aquesta història va entrant a poc a poc, però amb la saviesa de deixar-te un pòsit que no s’oblida ni quan la llegeixes ni en molt de temps.
El llibre respon preguntes com si es pot començar una vida nova amb una cuirassa foradada, construir un palau sobre una terra devastada o vèncer la por amb armes intangibles.
El protagonista, Val, trobarà un mestre que li parla del samurai Kyo, la història del qual li permetrà afrontar les seves pors interiors i qüestionar-se el que és el valor.
L’autor, nascut el 1967, és periodista, ha estat professor i ha treballat en comunicació i a companyies dedicades a l’assessoria de màrqueting. Es considera, sobretot, un comunicador, un escriptor que fa de coach d’autors i ha publicat els llibres ‘El camino de las hormigas’ i ‘Cinemanía’.
Viu lluny de la gran ciutat, en una casa en plena muntanya, en companyia de la seva família i envoltat de la natura per totes bandes.
Aquest llibre serveix en clau d’autoajuda per aprendre a valorar que moltes de les pors i pànics interns que patim es poden superar enfrontant-nos-hi. També, reflecteix els mals que pateix la gent de l’època actual, arrelats a l’ésser humà des del principi dels temps, però transformats a pitjor, ara, pels condicionants d’una època en la qual la tecnologia no deixa que les persones ens desenvolupem de forma natural.
Com el samurai i el protagonista d’aquesta història, cal enfrontar-se als propis temors, tirar cap endavant, accedint al combat des d’una opció pacífica, però. No ho oblidem.
lunes, febrero 11, 2008
LA BELLESA DEL MARABÚ
La bellesa del marabú està en què sintetitza la fragilitat i la poesia de les gavines, d'una banda. De l'altra, la carronya, la supervivència per damunt de la brutícia i el caos, el cantó obscur.
El marabú és l'au que més s´assembla a l'ésser humà.
martes, febrero 05, 2008
EN RECORD DE JAUME BATLLE
NOTA DE PREMSA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
CONTINUA LA POLÈMICA PER LA RECOLLIDA PORTA A PORTA
La Plataforma en defensa del PaP (recollida Porta a Porta) de Vilassar de Mar vol fer una trobada, el proper 16 de març, amb representants dels municipis catalans que fan la recollida selectiva amb aquest sistema. “Amb l’objectiu de valorar les experiències i posar coneixements en comú”, explica el coordinador de la plataforma vilassarenca, Jesús Arroyo.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
ELECCIONS GENERALS..., PERÒ I LA SOLUCIÓ?
Arriben unes noves eleccions generals, el proper 9 de març i els partits polítics ja fa dies que ens bombardegen amb totes les seves pirotècnies verbals de promeses, en una nova cursa electoral que no saps si fa riure o més aviat plorar.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
'SUNDAY', de VÍCTOR MORA i VÍCTOR DE LA FUENTE
Còmic publicat per Ediciones Glénat
La recuperació de personatges de la història del còmic permet repescar vells lectors i crear-ne d’altres de nous, cosa que sempre és molt necessària. Aquest és el cas de ‘Sunday’, un impecable western d’un dibuixant de referència del còmic espanyol, Víctor de la Fuente, guionitzat per Víctor Mora, un altre inevitable referent, creador, entre molts d’altres reconeguts personatges, de El Capitán Trueno o El Jabato.
Sunday és un western que s’ubica en els dies posteriors a la Guerra Civil americana, quan l’excoronel nordista que dóna nom a la sèrie, busca el seu fill, que va desaparèixer en el conflicte.
Enmig de tot plegat, una trama en la qual s’hi barregen ingredients de novel·la negra, injustícies diverses i enfrontaments perquè triomfi la justícia, en un context de duresa i impietositat a dojo en el qual la gent lluita per sobreviure en el dia a dia de la postguerra.
Cal destacar que cronològicament aquests còmics estan publicats per primer cop al voltant dels anys 1969 a 1971 i demostren un gran ofici per part dels seus creadors.
Feliç recuperació, doncs, per als amants del gènere i nous descobridors, que per sort sempre n’hi ha.
La recuperació de personatges de la història del còmic permet repescar vells lectors i crear-ne d’altres de nous, cosa que sempre és molt necessària. Aquest és el cas de ‘Sunday’, un impecable western d’un dibuixant de referència del còmic espanyol, Víctor de la Fuente, guionitzat per Víctor Mora, un altre inevitable referent, creador, entre molts d’altres reconeguts personatges, de El Capitán Trueno o El Jabato.
Sunday és un western que s’ubica en els dies posteriors a la Guerra Civil americana, quan l’excoronel nordista que dóna nom a la sèrie, busca el seu fill, que va desaparèixer en el conflicte.
Enmig de tot plegat, una trama en la qual s’hi barregen ingredients de novel·la negra, injustícies diverses i enfrontaments perquè triomfi la justícia, en un context de duresa i impietositat a dojo en el qual la gent lluita per sobreviure en el dia a dia de la postguerra.
Cal destacar que cronològicament aquests còmics estan publicats per primer cop al voltant dels anys 1969 a 1971 i demostren un gran ofici per part dels seus creadors.
Feliç recuperació, doncs, per als amants del gènere i nous descobridors, que per sort sempre n’hi ha.
lunes, enero 28, 2008
ELS NO N-II DEL MARESME VOLEN TALLAR UN TRAM LLARG DE CARRETERA I BAIXAR LES BARRERES DELS PEATGES
La Plataforma No N-II Camí Ral, de Premià de Mar, vol fer un tall de la carretera en un tram llarg, de Montgat a Cabrera de Mar, el proper diumenge 2 de març, dins la línia d’accions endurides que les plataformes cíviques van anunciar que encetarien per fer sentir les seves reivindicacions: trasllat de l’N-II i peatge gratuït C-32.
En aquest acte, dins la recta de les eleccions generals, es vol convidar als polítics a participar en el tall de la carretera. “Volem que vinguin tots”, assegura el president de la plataforma Camí Ral, Rafael Anguera.
D’altra banda, fins al moment només s’han fet talls el dia 7 de cada mes en trams de Premià de Mar i el passat 20 de gener, per primer cop, a Vilassar de Mar, en un tros d’1,5 quilòmetres i que va reunir més de 3.000 persones, segons els organitzadors.
Una altra de les accions “endurides” que anuncia la plataforma Camí Ral dins la seva nova línia d’actuacions és fer un aixecada de barreres dels peatges de l’autopista al seu pas pel Maresme. Per fer l’acció reivindicativa, segons explica Anguera, es bloquejarien amb adhesius les cèl·lules fotoelèctriques dels peatges.
A part de la plataforma Camí Ral, al Maresme existeixen dues plataformes més: El Masnou 21 i NO N-II, de Vilassar de Mar, federades en una coordinadora.
La plataforma Camí Ral proposarà a les altres dues el tall del 2 de març i l’aixecada de barreres del 13 d’abril, tot i que Anguera creu que les altres dues hi donaran suport.
7 F, UN ANY DESPRÉS
Abans d’endurir les seves accions, la plataforma Camí Ral farà un darrer acte a Premià de Mar, el proper dijous 7 de febrer, un any després de la mort en accident de trànsit de l’alcalde Jaume Batlle.
En l’acte que s’està perfilant i que comptarà amb el recolzament de l’Ajuntament del municipi es tallarà la carretera en homenatge a Batlle.
També es llegirà un manifest i es farà una ofrena floral, amb 500 flors que es posaran a les tanques de l’N-II, entre d’altres accions com un minut de silenci, una interpretacio musical d’El Cant dels ocells o la presència dels tabalers.
“En un any no s’ha avançat res i la feina de despatx està esgotada.Per això radicalitzarem les nostres protestes”, assegura Anguera. “Exigim un estudi curós per donar una solució a l’N-II, consensuat per tothom i que tohom hi aposti”, afegeix.
Per la seva banda, l’alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), també creu que no s’ha avançat. “Si volguessin ja ho haurien solucionat. Es necessita una inversió de Madrid”, assegura Buch que també afegeix que “seria interessant un gran acord comarcal al Maresme en infraestructures”.
En aquest acte, dins la recta de les eleccions generals, es vol convidar als polítics a participar en el tall de la carretera. “Volem que vinguin tots”, assegura el president de la plataforma Camí Ral, Rafael Anguera.
D’altra banda, fins al moment només s’han fet talls el dia 7 de cada mes en trams de Premià de Mar i el passat 20 de gener, per primer cop, a Vilassar de Mar, en un tros d’1,5 quilòmetres i que va reunir més de 3.000 persones, segons els organitzadors.
Una altra de les accions “endurides” que anuncia la plataforma Camí Ral dins la seva nova línia d’actuacions és fer un aixecada de barreres dels peatges de l’autopista al seu pas pel Maresme. Per fer l’acció reivindicativa, segons explica Anguera, es bloquejarien amb adhesius les cèl·lules fotoelèctriques dels peatges.
A part de la plataforma Camí Ral, al Maresme existeixen dues plataformes més: El Masnou 21 i NO N-II, de Vilassar de Mar, federades en una coordinadora.
La plataforma Camí Ral proposarà a les altres dues el tall del 2 de març i l’aixecada de barreres del 13 d’abril, tot i que Anguera creu que les altres dues hi donaran suport.
7 F, UN ANY DESPRÉS
Abans d’endurir les seves accions, la plataforma Camí Ral farà un darrer acte a Premià de Mar, el proper dijous 7 de febrer, un any després de la mort en accident de trànsit de l’alcalde Jaume Batlle.
En l’acte que s’està perfilant i que comptarà amb el recolzament de l’Ajuntament del municipi es tallarà la carretera en homenatge a Batlle.
També es llegirà un manifest i es farà una ofrena floral, amb 500 flors que es posaran a les tanques de l’N-II, entre d’altres accions com un minut de silenci, una interpretacio musical d’El Cant dels ocells o la presència dels tabalers.
“En un any no s’ha avançat res i la feina de despatx està esgotada.Per això radicalitzarem les nostres protestes”, assegura Anguera. “Exigim un estudi curós per donar una solució a l’N-II, consensuat per tothom i que tohom hi aposti”, afegeix.
Per la seva banda, l’alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), també creu que no s’ha avançat. “Si volguessin ja ho haurien solucionat. Es necessita una inversió de Madrid”, assegura Buch que també afegeix que “seria interessant un gran acord comarcal al Maresme en infraestructures”.
domingo, enero 27, 2008
EL RECORD IMPRÈS DE JOAN VILALTA i REIXACH
L’Ajuntament de Cabrera de Mar, de la mà de Núria López, ha publicat un llibre que recull una selecció de textos de Joan Vilalta i Reixach, cronista oficial del municipi mort recentment. En el marc de la passada Festa Major d’Hivern del municipi, per Sant Vicenç, va fer-se un acte de presentació d’aquest volum que el consistori cabrerenc divulgarà entre les persones interessades.
Al llarg dels anys, Vilalta va escriure amb passió i voluntarisme tota mena de textos i articles de temàtica local, comarcal i sobre les persones i experiències que va conèixer i viure. El llibre que ara ha sortit s’estructura en els escrits dels programes de les festes majors, les col·laboracions a setmanaris com “La Clau”, del qual va ser un estret i fidel col·laborador, entre d’altres publicacions i els articles autobiogràfics.
El lector trobarà en aquest llibre textos de les temàtiques més variades, des d’aspectes puntuals del municipi de Cabrera fins a comentaris de la Torre Ametller, el Castell de Burriac, les platges del Maresme, el Barça o les trobades de la Lleva del Biberó, a la qual Vilalta pertanyia perquè hi va combatre durant la Guerra Civil.
Periodista voluntariós, arxiver i cronista de Cabrera, home compromès amb la República que va viure un període convuls de la nostra història, Vilalta va ser, sobretot, un enamorat del seu poble i del Maresme, que va voler fixar en el temps a través de la paraula escrita. Un llibre, ara, apropa la seva passió a qui vulgui acostar-s’hi.
Al llarg dels anys, Vilalta va escriure amb passió i voluntarisme tota mena de textos i articles de temàtica local, comarcal i sobre les persones i experiències que va conèixer i viure. El llibre que ara ha sortit s’estructura en els escrits dels programes de les festes majors, les col·laboracions a setmanaris com “La Clau”, del qual va ser un estret i fidel col·laborador, entre d’altres publicacions i els articles autobiogràfics.
El lector trobarà en aquest llibre textos de les temàtiques més variades, des d’aspectes puntuals del municipi de Cabrera fins a comentaris de la Torre Ametller, el Castell de Burriac, les platges del Maresme, el Barça o les trobades de la Lleva del Biberó, a la qual Vilalta pertanyia perquè hi va combatre durant la Guerra Civil.
Periodista voluntariós, arxiver i cronista de Cabrera, home compromès amb la República que va viure un període convuls de la nostra història, Vilalta va ser, sobretot, un enamorat del seu poble i del Maresme, que va voler fixar en el temps a través de la paraula escrita. Un llibre, ara, apropa la seva passió a qui vulgui acostar-s’hi.
'EAU DE TOILETTE Y OTROS RELATOS', de JOANNE HARRIS
Publicat per De Bolsillo
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
viernes, enero 25, 2008
MARJANE SATRAPI, PREMI INTERNACIONAL D'HUMOR GAT PERICH
L’autora iraniana Marjane Satrapi, coneguda per les novel·les gràfiques del cicle ‘Persépolis’, ha estat guardonada amb la 13a edició del premi Gat Perich, que s’atorgarà a Premià de Dalt el proper 9 de febrer, en un acte en el qual s’esperen més de 300 convidats. D’altra banda, l’humorista Máximo (Burgos, 1933) rebrà una distinció honorífica per la seva llarga trajectòria professional com a ninotaire a la premsa.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
'CONTES PER CANVIAR EL MÓN', de JOSÉ LUIS GALLEGO
Publicat per Viena Edicions
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
'UN DÍA DE CÓLERA', d'ARTURO PÉREZ REVERTE
Publicat per Punto de lectura.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
martes, enero 22, 2008
JORDI PUJOL TORNA ALS ORÍGENS
Emotiu retorn als orígens familiars i un nou bany de multituds. Jordi Pujol va presentar el seu llibre 'Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)', al seu poble, Premià de Dalt, el passat divendres 20 de gener.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
miércoles, enero 16, 2008
ROMA I ESPANYA NO ESCOLTEN?
Quan més lluny està el centre de poder, més difícil és fer-hi arribar les reivindicacions dels grups més petits. Potser per això, en aquest món apocalíptic en el qual vivim, són més necessàries que mai les petites estructures, el treball que comença en l’individualitat i que pot aplegar, com a màxim, unes poques persones, no cal que en siguin moltes més.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
lunes, enero 14, 2008
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentació
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentaciÓ
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
FOTOBLOC DE PREMIÀ DE MAR
A vegades val més una imatge que mil paraules.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
'SEÑALES PARA EL VIAJE', de PHILIP GOLDBERG
Publicat per Ediciones B. Byblos New Age. Salud y bienestar
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
'TORPEDO', de JORDI BERNET i ENRIQUE SÁNCHEZ ABULÍ
Publicat per Glénat (Vol.1)
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
'EL TIEMPO DE LOS EMPERADORES EXTRAÑOS', de IGNACIO DEL VALLE
Publicat per Punto de lectura.
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
miércoles, enero 02, 2008
viernes, diciembre 28, 2007
ESCRIPTORSDIGITALS.CAT
Pertanyo a una generació que va viure la necessitat de divulgar la literatura per mitjà de les fotocòpies.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
POÈTIQUES DE GOSSOS
No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
lunes, diciembre 17, 2007
LES ESCULTURES DEL NADAL
Entre les moltes exposicions locals que aquests dies de Nadal es fan amb pessebres i diorames i demostren com es poden arribar a fer veritables peces d’art, destaquen especialment dos eixos de propostes al voltant del pessebrisme.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
150 ANYS DE BOMBERS A MATARÓ
Els Bombers de Mataró son un cos emblemàtic que ha lluitat contra el foc des de la capital del Maresme durant 150 anys, una data emblemàtica que enguany han commemorat amb diverses propostes obertes al públic.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
jueves, diciembre 06, 2007
PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE D'ANTONI BACHS
Presentació del llibre d’Antoni Bachs, ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
FESTIVAL ERÒTIC AL MARESME
Conrad Son és un director de cinema que s’associa amb el món del cinema eròtic i pornogràfic en català. Ara, ha organitzat el festival maresmeròtica.cat, amb activitats al voltant de l’erotisme que es faran a diversos municipis del Maresme com Mataró, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Vilassar de Dalt, els dies 13 14 i 15 de desembre.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
UNA APROXIMACIÓ A LA INDÚSTRIA PREMIANENCA
‘La Indústria Premianenca’ és una mostra que des del passat 12 de novembre i fins al proper 9 de desembre pot visitar-se a la sala d’exposicions de Can Manent, de Premià de Mar (Camí Ral, 54).
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
sábado, diciembre 01, 2007
QUEIXES I PLATAFORMES CÍVIQUES
Vivim en la societat del benestar o la del malestar? Sigui com sigui, la protesta està en nosaltres i per sort sempre troba la seva forma de manifestar-se, enriquint la col·lectivitat.
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
lunes, noviembre 26, 2007
LA MORT VOLUNTÀRIA
Probablement l'últim acte coherent d'un esperit que ha recorregut un camí o d'un altre que cansat decideix que no el vol recórrer.
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
LA VALENTIA DEL SUÏCIDI
Xirinacs apunta en el seu 'Dietari final' un tema valent: la possibilitat de decidir la pròpia mort, per les causes que sigui i que en un futur possiblement es contemplaran d'una altra manera, respectant més les decisions personals.
XIRINACS
M'he llegit el 'Dietari dinal' de Lluís Maria Xirinacs i l'he complementat amb un dels seus dietaris de la presó, escrit el 1975, 'Entro al gran buit'.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
