El Masnou té una rica tradició marítima, un tast de la qual es mostra al Museu Municipal de Nàutica de la localitat. El centre va néixer, segons es recull en la seva web, “fruit de l’esforç i la iniciativa d’un grup de joves ciutadans entusiasmats per conservar el patrimoni històric i cultural de la vila”. Els orígens són de l’any 1957, quan es crea un patronat de gestió que consolida els seus projectes el 1962, inaugurant l’aleshores anomenat Museo Histórico Arqueológico del Masnou. El fons del museu, com també expliquen, va iniciar-se amb l’aportació de peces que van donar col·laboradors i inicialment es va centrar en la conservació i la divulgació de peces arqueològiques procedents d’excavacions realitzades a la vila. L’element marítim va anar consolidant-se, però, fins que va convertir-se en una part importantíssima. L’any 1990 s’acorda anomenar el centre Museu Municipal de Nàutica del Masnou, al qual s’afegeixen dos pols culturals més com són l’Escola Municipal de Maquetisme Naval i l’Arxiu del Museu Municipal de Nàutica.
El Museu Municipal de Nàutica del Masnou està situat a l’edifici Centre, on també es troben ubicats diferents serveis del municipi. Al llarg de tots els anys de trajectòria s’hi han anat incorporant materials i documents, i s’ha incrementat el fons amb donacions que procedeixen majoritàriament de les famílies masnovines. L’any 1999, des de l’Ajuntament es va veure la necessitat de modernitzar-lo i ampliar l’espai de l’exposició permanent del centre i d’adequar-lo a les noves necessitats i a les ofertes culturals més actuals. En aquest sentit, per fer-lo més didàctic es va decidir traslladar la seu del Museu Municipal a la ubicació actual.
El Museu forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona i està integrat a la Mar de Museus, una associació de museus marítims catalans creada per coordinar i unir esforços en la recerca, conservació i difusió del patrimoni marítim; o de l’Associació de Museus Marítims del Mediterrani, entre altres organitzacions.
Com també expliquen els seus responsables, “al centre es conserva el patrimoni cultural de la vila, i a l’exposició permanent es pot veure el llegat arqueològic i els importants testimonis del món marítim. Properament s’obrirà un nou àmbit expositiu on s’inclourà un audiovisual que explica la història del segle XX al Masnou “.
Entre les activitats que promou el centre, afegeixen, hi ha una visita guiada a l’exposició permanent, passejades per la vila amb diferents itineraris temàtics com “L’esplendor arquitectònica”, “Gent de mar i de terra”, “Els brogits de la indústria”,... i activitats didàctiques de ciències socials i naturals, de caràcter general i vinculades al Masnou i relacionades amb el món marítim.
En l’àmbit cultural, el Museu també destaca per la publicació de la revista d’història local Roca de Xeix i la convocatòria de la Beca de Recerca Local, de caràcter bianual.
Museu Municipal de Nàutica del Masnou
Edifici Centre. C/ de Josep Pujadas Truch, 1a, 2a planta. Telèfon 93 540 50 02
martes, agosto 29, 2006
JO I PLATERO
De petit, a l’escola, van fer-me avorrir el “Platero y yo”, de Juan Ramón Jiménez, de tant de copiar-lo. Van passar uns quants anys fins que vaig tornar-lo a llegir, aquesta vegada apartant la mirada de la imposició, per voluntat pròpia. I avui puc afirmar, convençut, que és un dels meus llibres de capçalera, d’aquells que m’enduria a una illa deserta, que salvaria de la crema, que recomanaria com a prioritari.
En aquest volum un poeta extraordinari ens explica, amb delicades però contundents proses poètiques, les històries quotidianes de Platero, un ase platejat que sembla de cotó i que no és més que la projecció de l’ànima de l’escriptor sobre les meravelles dels éssers vius.
“¿Cómo era Platero?
Platero era pequeño, suave; tan blando por fuera que parecía que no tenía huesos, que era de algodón. Pero sus ojos, negros, eran como espejos de azabache –esa reluciente piedra negra–porque eran duros como dos escarabajos de cristal.”
Juan Ramón Jiménez va néixer a Moguer (Huelva) l’any 1881. De la seva biografia es destaca una predilecció especial per les arts, en especial la poesia i la pintura. Va escriure la seva obra cabdal, ‘Platero y yo’, entre 1907 i 1912 i va publicar-se el 1914. Aquesta passió per la poesia i la plàstica és evident en cada paraula, en cada frase, en cada paràgraf, en cada pàgina, en el conjunt d’un llibre que arriba al fons de l’ànima, amb alegria i melangia alhora. L’autor va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1956 i per aquest motiu, enguany, se’n commemora el cinquantenari i ha tornat a parlar-se d’una de les obres referencials de la literatura espanyola. D’altra banda, l’atorgament del Premi Nobel a Jiménez va ser uns pocs dies abans de què morís la seva estimada dona, Zenobia Camprubí, nascuda a la localitat maresmenca de Malgrat de Mar i companya inseparable del poeta, el qual va morir el 1958. Deixava una obra intensa en la que destaca el domini de les paraules i la musicalitat, així com la capacitat de transmetre al lector les sensacions més delicades i profundes.
“Platero sí conocía a la perra de la que le hablaba un día Juan Ramón, aunque ella no tenía nombre. Era sólo la de Lobato, el cazador, su amo. Platero la conocía bien porque la habían encontrado los dos muchas veces por el camino de los Llanos… Si platero tuviera buena memoria, sabría perfectamente de qué perra le hablaba su amo: de aquella dorada y blanca como el cielo de mayo cuando se pone el sol entre nubes”.
‘Platero y yo’ ens acosta petits fragments de la vida quotidiana en un entorn inimaginable avui en l’estressant situació actual, que ens parlen de la vida i de la mort, des de la sensibilitat, l’enyorança i la convicció que hi ha una transcendència de l’ànima en el sol fet d’existir (homes, animals, plantes… en definitiva, éssers vius), de ser actor encara que sigui per uns instants, només, en aquesta gran obra que anomenem existència.
“¡Qué bella le apareció al poeta la mañana! El sol bañaba de oro la tierra. Mariposas de mil colores jugaban por todas partes, entre las flores, por la casa –dentro, fuera–, en el manantial.
Juan Ramón se imaginaba que estaba dentro de un gran panal de luz, en el interior de una inmensa rosa encendida. Y escuchaba, feliz, el concierto maravilloso de los pájaros que le habian despertado”.
P.S.:
- És molt recomanable l’edició “Platero y yo de Juan Ramón Jiménez contado a los niños”, publicada per Edebé, a càrrec de Rosa Navarro Durán, amb il·lustracions de Francesc Rovira, de la qual n’he extret les cites d’aquest article.
- Molt probablement, si molts maltractadors d’animals, amb qui malauradament compartim la vida diària, s’haguessin llegit ‘Platero y yo’ i hi haguessin connectat, ho serien una mica menys.
En aquest volum un poeta extraordinari ens explica, amb delicades però contundents proses poètiques, les històries quotidianes de Platero, un ase platejat que sembla de cotó i que no és més que la projecció de l’ànima de l’escriptor sobre les meravelles dels éssers vius.
“¿Cómo era Platero?
Platero era pequeño, suave; tan blando por fuera que parecía que no tenía huesos, que era de algodón. Pero sus ojos, negros, eran como espejos de azabache –esa reluciente piedra negra–porque eran duros como dos escarabajos de cristal.”
Juan Ramón Jiménez va néixer a Moguer (Huelva) l’any 1881. De la seva biografia es destaca una predilecció especial per les arts, en especial la poesia i la pintura. Va escriure la seva obra cabdal, ‘Platero y yo’, entre 1907 i 1912 i va publicar-se el 1914. Aquesta passió per la poesia i la plàstica és evident en cada paraula, en cada frase, en cada paràgraf, en cada pàgina, en el conjunt d’un llibre que arriba al fons de l’ànima, amb alegria i melangia alhora. L’autor va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1956 i per aquest motiu, enguany, se’n commemora el cinquantenari i ha tornat a parlar-se d’una de les obres referencials de la literatura espanyola. D’altra banda, l’atorgament del Premi Nobel a Jiménez va ser uns pocs dies abans de què morís la seva estimada dona, Zenobia Camprubí, nascuda a la localitat maresmenca de Malgrat de Mar i companya inseparable del poeta, el qual va morir el 1958. Deixava una obra intensa en la que destaca el domini de les paraules i la musicalitat, així com la capacitat de transmetre al lector les sensacions més delicades i profundes.
“Platero sí conocía a la perra de la que le hablaba un día Juan Ramón, aunque ella no tenía nombre. Era sólo la de Lobato, el cazador, su amo. Platero la conocía bien porque la habían encontrado los dos muchas veces por el camino de los Llanos… Si platero tuviera buena memoria, sabría perfectamente de qué perra le hablaba su amo: de aquella dorada y blanca como el cielo de mayo cuando se pone el sol entre nubes”.
‘Platero y yo’ ens acosta petits fragments de la vida quotidiana en un entorn inimaginable avui en l’estressant situació actual, que ens parlen de la vida i de la mort, des de la sensibilitat, l’enyorança i la convicció que hi ha una transcendència de l’ànima en el sol fet d’existir (homes, animals, plantes… en definitiva, éssers vius), de ser actor encara que sigui per uns instants, només, en aquesta gran obra que anomenem existència.
“¡Qué bella le apareció al poeta la mañana! El sol bañaba de oro la tierra. Mariposas de mil colores jugaban por todas partes, entre las flores, por la casa –dentro, fuera–, en el manantial.
Juan Ramón se imaginaba que estaba dentro de un gran panal de luz, en el interior de una inmensa rosa encendida. Y escuchaba, feliz, el concierto maravilloso de los pájaros que le habian despertado”.
P.S.:
- És molt recomanable l’edició “Platero y yo de Juan Ramón Jiménez contado a los niños”, publicada per Edebé, a càrrec de Rosa Navarro Durán, amb il·lustracions de Francesc Rovira, de la qual n’he extret les cites d’aquest article.
- Molt probablement, si molts maltractadors d’animals, amb qui malauradament compartim la vida diària, s’haguessin llegit ‘Platero y yo’ i hi haguessin connectat, ho serien una mica menys.
TOTS SOM IMMIGRANTS
El tema de la immigració és una patata calenta que rellisca a les mans de tothom, però a l’hora de la veritat ningú acaba per resoldre el problema, que és del que finalment es tractaria per a benefici de tots plegats. A banda dels nombrosos mecanismes d’adaptació que cal tenir per acollir gent provinent d’altres cultures i fomentar el seu encaix, sembla evident que també s’ha de treballar per resoldre moltes de les problemàtiques que tenen al seu país d’origen, fomentant un desenvolupament que no els obligui a haver de deixar la seva terra. Fins el dia que l’home no concebi el món com un paquet global en el qual es respecten les peculiaritats, no es resoldran aquests moviments migratoris incontrolats. Els presumptes guardians de l’ordre munidal, que no s’estan d’anar on calgui, quan s’afecta els seus interessos, podrien arreglar moltes d’aquestes situacions de manera força ràpida. Però, els interessa? L’arribada massiva d’immigrants, per tots els espais posibles, només acaba de donar la raó a aquella vella premissa de les esquerres de què vivim en un món molt mal repartit. Amb els diners d’uns pocs –uns pocs que viuen en la superabundància i l’excés– es resoldria el mal de molts. Però dir això és parlar d’utopies que probablement desestabilitzarien un sistema que permet, a uns pocs també proporcionalment als que no tenen ni els mínims, no ho oblidem, anar tirant. La solució tampoc no està en mans de les classes populars, que prou feina tenen per arribar a final de mes, tot i que també una actitud solidària individual ja és un important primer pas. Com també és molt comprensible voler deixar enrere la misèria i aspirar a una vida millor. Al final, el que es tracta és d’ assumir que el planeta que compartim és de tots plegats, que les fronteres que s’han creat són un discutible mecanisme de supervivència de l’home i una mostra de la seva neurosi com a espècie.
REFLEXIONS SOBRE L'AIGUA
L’aigua,
un bé cada vegada
més necessari
La campanya que dura des de finals de juliol fins al mes de desembre i que han impulsat els municipis d’Alella, Cabrera de Mar, Cabrils, Teià i Vilassar de Mar, amb Sorea i Aigües de Vilassar de Mar, sota el títol de ‘L’aigua és vida. Conservem-la!’, té com a objectiu conscienciar la població de la necessitat que hi ha de consumir el líquid element i fer-ho sense malgastar-lo de manera indiscriminada, d’una forma responsable. Sovint no ens adonem de la importància d’arreglar l’aixeta que degota, o de deixar córrer l’aigua mentre ens rentem les dents, per exemple. Són petites accions que agafades en conjunt donen un resultat molt preocupant, en un món en el qual hi ha persones que han de caminar quilòmetres per anar a omplir galledes en un pou, per exemple. Vivim en una societat de superabundància, mentre d’altres no tenen ni els mínims. Accions com aquestes tornen a incidir en el fet que actuant poc, entre tots, podem acabar aconseguint molt. Els ajuntaments ens ho han volgut recordar, ara cal que nosaltres posem en pràctica, individualment, aquestes recomanacions.
un bé cada vegada
més necessari
La campanya que dura des de finals de juliol fins al mes de desembre i que han impulsat els municipis d’Alella, Cabrera de Mar, Cabrils, Teià i Vilassar de Mar, amb Sorea i Aigües de Vilassar de Mar, sota el títol de ‘L’aigua és vida. Conservem-la!’, té com a objectiu conscienciar la població de la necessitat que hi ha de consumir el líquid element i fer-ho sense malgastar-lo de manera indiscriminada, d’una forma responsable. Sovint no ens adonem de la importància d’arreglar l’aixeta que degota, o de deixar córrer l’aigua mentre ens rentem les dents, per exemple. Són petites accions que agafades en conjunt donen un resultat molt preocupant, en un món en el qual hi ha persones que han de caminar quilòmetres per anar a omplir galledes en un pou, per exemple. Vivim en una societat de superabundància, mentre d’altres no tenen ni els mínims. Accions com aquestes tornen a incidir en el fet que actuant poc, entre tots, podem acabar aconseguint molt. Els ajuntaments ens ho han volgut recordar, ara cal que nosaltres posem en pràctica, individualment, aquestes recomanacions.
'MEMORIA DE DONA'
Sisena edició
del premi literari
‘Memòria de dona’
Hi ha certàmens literaris que omplen buits. I aquest és el cas del premi ‘Memòria de dona’, convocat per l’Ajuntament de Cabrera de Mar, des de les seves regidories de Serveis Socials i de Cultura. El tema que tracta el concurs és el d’un relat d’una vivència real, autobiogràfica o no, on la protagonista sigui una dona. Enguany tornen a convocar una nova edició i ja en van sis d’ençà que va crear-se. Hi poden participar obres inèdites i escrites en català o castellà, de persones residents al Maresme, homes o dones, sense cap límit d’edat. Els treballs, d’altra banda, han de tenir una extensió mínima de 2 DIN A-4 i una màxima de 10, i el termini és fins al 24 de novembre. S’atorguen diversos premis en metàl·lic i es publiquen els premiats, que darrerament van sortir en forma de llibre recopilatori de les cinc primeres edicions. Pot sol·licitar-se les bases completes a l’Ajuntament cabrerenc i el veredicte amb els guanyadors es farà públic el proper 22 de desembre. Una oportunitat indubtable per escriure i ajudar a confegir un fons de vivències que poden ser molt interessants de seguir per mitjà de la lectura.
del premi literari
‘Memòria de dona’
Hi ha certàmens literaris que omplen buits. I aquest és el cas del premi ‘Memòria de dona’, convocat per l’Ajuntament de Cabrera de Mar, des de les seves regidories de Serveis Socials i de Cultura. El tema que tracta el concurs és el d’un relat d’una vivència real, autobiogràfica o no, on la protagonista sigui una dona. Enguany tornen a convocar una nova edició i ja en van sis d’ençà que va crear-se. Hi poden participar obres inèdites i escrites en català o castellà, de persones residents al Maresme, homes o dones, sense cap límit d’edat. Els treballs, d’altra banda, han de tenir una extensió mínima de 2 DIN A-4 i una màxima de 10, i el termini és fins al 24 de novembre. S’atorguen diversos premis en metàl·lic i es publiquen els premiats, que darrerament van sortir en forma de llibre recopilatori de les cinc primeres edicions. Pot sol·licitar-se les bases completes a l’Ajuntament cabrerenc i el veredicte amb els guanyadors es farà públic el proper 22 de desembre. Una oportunitat indubtable per escriure i ajudar a confegir un fons de vivències que poden ser molt interessants de seguir per mitjà de la lectura.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)