miércoles, abril 12, 2006

EL LLASTRE

Abocar tot allò sobrer és una assignatura diària. Coses i persones, vull dir.

EL CAMI DEL BUDA ERRANT

Sota un arbre,
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.

Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.

L'ESCRIPTOR QUE HO ES

Els savis consells de l'escriptor Eduard Màrquez em recorden que al cap i a la fi el que hem de fer és escriure, la resta són circumstàncies que poden afalagar-nos o doldre'ns, però que són incontrolables ni que les que les anéssim a buscar.

LA MIRADA DELS QUE ENS MIREN

Pots fer el que vulguis, però sempre hi haurà algú observant-te. No pots controlar la seva mirada. Som mol·lècules en moviment, xocant, interactuant, modificant l'entorn i modificant-nos.

NO CAL QUE BUSQUIS, TROBA

Recorda el que hagis de recordar.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.

GENT DEL BLOG

Aquests dies hi ha hagut una vida activa al blog. De fet, el vaig crear sense dir-ho a ningú que no fos del meu entorn més immediat, per anar-lo omplint de textos com si es tractés d'un calaix de sastre, un petit Zilbadone. Ha anat creixent com la matèria, incontrolable i són diverses les persones que s'hi han acostat: alguns canyant-se, d'altres comentant-ho solament i els més permetent-me accedir a nous universos internàutics. En especial, la Comella Firmet, que és de Cabrera de Mar i té un blog súperxulo o el Luis Vea García, que vaig conèixer fa molt de temps.

A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.