lunes, marzo 27, 2006

INVERSEMBLANCES

L'altre dia em vaig trobar, en una paperera, 14 caixes de píndoles de ginseng (12 unitats per capsa). Portaven un parell d'anys caducades i algú les havia llençat al costat d'unes cartes escrites en xinès. Quants nens al món no poden ni aspirar a prendre una sola càpsula. I un pis val 74 milions de pessetes. I els fills de puta que governen el món es passen el dia dient-nos que vivim en una societat afortunada. Potser ha arribat el moment de forçar solucions, perquè per si sol no crec que s'arregli. (Molt mes enllà dels discursos buits l'acció directa, l'ideal revolucionari, l'anarquisme utòpic...).

FINAL DE LA PEL·LICULA

S'acaba la projecció i s'obren els llums. Un mar de crispetes sura sobre els somnis irrealitzats. Sempre hi ha un altre passi i gent que mira pel·lícules, per dolentes que siguin, per moltes vegades que les hagin passat.

PERIODISTA = FRACASSAT?

Surten ben ensenyats de les facultats i van a parar a primera línia de platja, en publicacions en les quals tot és important menys els articles que fan. No m'estranya gens que estiguin cremats. Tot això obra un debat de si en un món orwellià com el nostre és possible fer el que t'agrada i ser lliure. Qui mana? El que paga. Al cap i a la fi som mercenaris de la hipoteca, aspirants a la recerca d'un paradís inexistent.

BUKOVSKI & VALLBONA

Estaria bé trobar-me al bar de l'altre barri (vull dir l'altra vida) en Bukovski i en Vallbona. Una tertúlia, aquesta, que podria ser molt interessant.

LA DERROTA

T'ensenyen que has d'aspirar a vèncer, però al cap i a la fi viure és una derrota constant.

UN POEMA DE JOSEP GARI - POETA DE CABRERA

La mort d'un poeta


Qui era en Garí ? : un mussol
o un pobre i desgraciat poeta
que a molts va fer la punyeta
treient-los els drapets al sol?
Els que portin per ell dol
poden trobar més detalls
del valor dels seus treballs
en un llibre que el destí
un Sant Jordi fes sortir
amb un pròleg d’Albert Calls.

La senyora de Cultura
i l’Alcalde Rocabert
podeu creure que es ben cert
varen pagar la factura.
Per si malpensa un caradura
s’acordà en una sessió.
Si un terç de la població
els teus versos els hi plau
ja podràs descansar en Pau
poeta de carreró.

Quan tenia els seus fatics,
per falta de convivència
va dir-li l’experiència
que ja no tenia amics.
Tant els pobres com els rics
el tenien oblidat.
Cabrera s’ha transformat,
vol ser més gran que Argentona,
si la gent sens dubte és bona
cada casa és un estat.

LA LLIBERTAT

Probablement, l'única llibertat que tenim és la de tirar-nos pel balcó. I amb el dubte de si en esclafar-nos a terra els Mossos ens posaran una multa.

UN FILLDEPUTOMETRE

Estic per patentar aquest invent, atès la superpoblació que hi ha per mesurar, potser faria la primera pela.

ELS FORNS CREMATORIS

Per què aquesta obsessió de la capellanada de plantificar-nos un Infern al final del camí. Per a molts –molts més del que sembla– la vida és un forn crematori diari.

ARA VAN PER ERC

Els professionals del cotarro polític ara van per ERC. De fet, el que els fot és que hi hagi algú que no se l'embeina cada dos per tres, algú que vagi sense corvata i algú que escolti a la seva militància. I això sense deixar de banda que la direcció d'ERC sembla plena de passarells.

L'ÚLTIM DE L'AUSTER

Les 'Bogeries de Brooklyn',
de Paul Auster

Edicions 62 / Anagrama

Paul Auster és un autor prou conegut arreu del món perquè els seus llibres siguin esperats per multituds de lectors. Ara han traduït Bogeries de Brooklyn, la seva darrera novel·la. Anteriorment va treure La nit de l'oracle, una història molt ben plantejada, però que no va acabar de donar la talla perquè fallava en el seu encaix final. Amb la nova novel·la passa una mica el mateix. L'autor d'obres tan reconegudes com Trilogia de Nova York, La música de l'atzar, El Palau de la lluna, Timbuktú... té una immillorable capacitat en la creació d'històries i personatges, fins i tot una estratègia i una habilitat maleïdes per capturar el lector, però inicia una espiral d'intencions que no acaba de resoldre bé. Aquest és el cas de Bogeries de Brooklyn. En Nathan Glass, el protagonista, té seixanta anys, un divorci, un càncer en estat avançat, una vida monòtona i un sentiment de solitud que domina de forma domèstica perquè la vida l'ha ensenyat com fer-ho. Decideix traslladar-se a Brooklyn on es topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no en sabia res i que treballa en una llibreria de barri. A partir d'aquí la història pren un gir molt interessant, en el més pur estil Paul Auster, però amb personatges que semblen ja repetitius o, com a mínim, massa coneguts. Al final del llibre –només he desvetllat un trosset de la trama de la història perquè pugui llegir-se sense problemes– les peces s'encaixen de manera matussera i es precipiten un conjunt de finals previsibles. Però aquest aspecte crític no fa que la novel·la sigui de mal llegir, l'Auster de sempre brilla en la seva intensitat i ens acosta les ànimes humanes de personatges que són una mica el reflex de nosaltres mateixos. Bogeries de Brooklyn s'empassa bé encara que no és una obra nova, genial i sorprenent d'Auster, que és el que s'esperaria d'ell. Un té la impressió que repetix els seus millors enginys, els que l'han convertit en un referent de la literatura amb majúscules. Malgrat tot això continua sent tan bo com per guiar-nos fins a la darrera pàgina, encara que pel camí un tingui la sensació que va llançant l'equipatge.

LES BIBLIOTEQUES DEL FUTUR

Les biblioteques, centres
culturals de futur

Em consta que el servei de biblioteques ha registrat un augment important de població atesa durant el passat any 2005, i prop del 95% té accés als serveis bibliotecaris públics, segons dades de la Diputació de Barcelona. En el mateix informe s'apunta que aquests equipaments –cada vegada millors i més professionals, per cert– esdevenen un servei quotidià pel ciutadà i per aquest motiu cada vegada persones de més edats utilitzen les seves instal·lacions. Sortosament, molt més enllà d'antics sistemes, les biblioteques s'han posat al dia i ofereixen tot tipus de documents culturals, sense deixar de banda les noves tecnologies i apostant, en molts casos, per projectar una intensa i interessant programació d'activitats culturals de tot tipus. Aquesta dada contrasta amb un excés d'informació, acompanyat d'una manca de pensament i de resolució de problemes reals en una societat cada vegada més frívola i cruel en alguns aspectes cabdals. Fa molts anys, un veterà alcalde va dir-me que fent concursos literaris es fomentava el pensament i el món –el nostre petit món local– avançava una mica cap endavant. Que hi hagi bones biblioteques i que se'n faci ús és una mica una evidència que contrasta amb una societat carregada de notícies negatives. Creant usuaris de productes culturals s'avança molt més ràpidament que no fent-ho. Generant hàbits com aquests s'aconsegueixen resultats positius per a tots plegats. No fa massa anys que obtenir un llibre en préstec no era tan fàcil. Ara, tothom els té a l'abast i amb una certa solvència i actualitat. Ben segur que això, en uns anys donarà bons fruits que ara no veiem.

PRIMER DISC DE RAQUEL CAMINS

Raquel Camins presentarà el seu primer disc a Can Zam
27/03/2006 ALBERT CALLS

La locutora mataronina Raquel Camins treurà el seu primer disc aquest mes d’abril. Porta per títol Por ti seré i inclou una canço en català.

Està previst que el dia 30 de març surti a la venda i es presenti el 2 d’abril, en el marc del festival de Can Zam –a Santa Coloma de Gramenet–, que cada any celebra ràdio Teletaxi amb motiu de l’aniversari de l’emissora.
Camins té 26 anys i va néixer a Mataró, ciutat on viu i en la que ha desenvolupat la seva activitat professional. Va estudiar comunicació audiovisual i va treballar durant quatre anys a Televisió de Mataró com a presentadora de programes com “La roda màgica”. Actualment, fa quatre anys que treballa de realitzadora i locutora de l’emissora de Justo Molinero, a Radioteletaxi, en el programa “De la nit al dia”, de 4 a 7 de la matinada. Però la locutora ha decidit fer un pas cap endavant en la seva trajectòria, al marge de la seva feina a la ràdio i donar-se a conèixer com a editora i cantant en el seu primer disc. Tal com també explica, porta molts anys treballant en aquest projecte amb el prestigiós professor de cant Enric Illana. D’altra banda, Por ti seré vol ser la seva primera carta de presentació amb un ritme pop dance que inclou temes molt estiuencs i ballables, de diferents estils. El primer senzill és una adaptació de la famosa canço d’Alphaville, Forever Young, que era el tema preferit de la jove cantant en la seva adolescència.

AMB VEU PRÒPIA
“Enric Illana m’ha ensenyat a treballar la veu i a trobar el propi estil”, explica Raquel Camins sobre el procés de treball que l’ha permès perfeccionar-se i concloure Por ti seré. També afegeix que la tasca d’editar aquest primer disc li ha demanat molta dedicació i treball, també en l’autoedició i distribució: “Vaig decidir tirar el projecte endavant jo mateixa perquè volia treure’l en aquestes dates i el procés discogràfic és molt llarg”. No pot deixar-se de banda, tampoc, que l’experiència professional de la locutora ha marcat també el seu primer treball musical: “Al meu programa de ràdio faig una mica de psicòloga, perquè es fan parelles i se n’han arribat a fer moltes. De fet es tracta de comunicar-se”. Camins conclou que “em considero polifacètica, treballo a la ràdio, però la música també em permet comunicar, arribant a llocs on no arriben les paraules”.

DEFENSES DEL MEDI AMBIENT

E-mail 20 de març

+ Textos de Calls

LLIBRES

La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo

Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.

L'ENTREMÈS

Contra la contaminació
i el mal ús dels vehicles privats

L'Aurelio Solaz, un lector de "La Clau" a Montgat, m'envia un petit opuscle que ha fet sota el títol Cooperación para abolir el automóvil privado. CAAP. Amb un estil molt cordial i didàctic s'hi defensa l'objectiu de reduir el número de quilòmetres de tràfic en automòbil privat, a través de programes d'informació, educació, conscienciació i també, òbviament, el foment del transport públic.
Però aquesta reflexió sobre el progrés va molt més enllà i apunta com hem anat contaminant el món i fomentant l'extermini de la Mare Natura, cosa que, com és també evident, ja ens està passant una bona factura.
L'opuscle d'Aurelio Solaz suggereix, a més, moltes propostes per aconseguir un món millor, apostant pels valors cooperatius, alhora que es replanteja un progrés més just i menys destructiu que el que vivim en el món actual, en ple segle XXI.
Sí que és veritat, però, que com recorda aquest petit plec d'idees, tot progrés té al darrera un parany: qualsevol avenç pot acabar sent un graó d'esclavatge. Però la contrapartida, sens dubte, està en la capacitat crítica de l'ànima humana i amb la voluntat d'alguns –i per sort– d'aspirar a un món millor, cosa que permet que de moment tot vagi tirant i no esclati de cop, com pot semblar moltes vegades per poc que un s'hi fixi.
D'altra banda, a vegades, una senzilla acció individual pot ser, en conjunt, una gran acció que reporti benefici a tots plegats.

NOVA NOVEL·LA DE MANFREDI

La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo

Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.

LITERATURA EMPRESARIAL

Nunca tires la toalla,
d'Stanley Bendelac
Maeva

Amb el llarg i aclaridor subtítol "Cosas que aprendí en publicidad y que, en realidad, valen para (casi) todo en la vida", Stanley Bendelac narra 15 històries del món de les multinacionals, en escenaris com Madrid, Barcelona, Helsinki, Lisboa, Miami o Nova York, entre d'altres. Són experiències reals que conclouen amb un missatge per pensar-hi, en clau d'autoajuda. Nunca tires la toalla s'emmarca dins la sèrie de "literatura empresarial". El lector hi pot trobar entreteniment, però també ensenyances que després es poden fer servir al llarg de la pròpia vida, a més d'aplicar-les en les tasques laborals. Bendelac planteja el treball com una via d'autorealització, d'aprenentatge i de coneixement dels altres i d'un mateix. Al llarg dels seus 35 anys de trajectòria professional, ha treballat amb un gran número de clients de prestigi i en campanyes que són conegudes, per a Citroën, Mercedes-Benz, Henkel, Mars, Gallina Blanca, Dia, Sanitas, Telefónica, Móviles, ONCE... La directora de cinema Isabel Coixet diu de l'autor d'aquesta obra que ha escrit un treball que "és un dels més autèntics que coneixo sobre les veritats, les mitges veritats i les més descarades mentides de la publicitat". En definitiva, un llibre de bon llegir per entrar en els viaranys de l'alta publicitat i veure la bona mà en aquest camp de l'home que l'ha escrit.

INEDIT D'STEPHEN KING

Colorado Kid,
d'Stephen King
Debolsillo

Petita novel·la (o relat llarg) inèdita, de King, que mostra els inicis literaris d'un autor que ha arribat a ser de masses i molt popular. L'argument d'aquesta història, però, és una mica fluix, tot i que la tècnica incipient del "mestre" fa que estiri fins al final i se salvi, per això, en el seu conjunt. En una illa de les costes de Maine, troben un home mort. El cos no pot identificar-se, però dos periodistes intenteten anar més enllà del que sembla obvi. Han passat els anys i ja vells expliquen la història a la becària d'un diari local. Fins a la darrera pàgina, les portes estaran obertes, però es tancaran? King és el "rei" pel que fa a la literatura fantàstica i de terror, però aquesta vegada Colorado Kid és una novel·la negra a l'ús, amb la reivindicació del periodisme com a art de recerca de la veritat. Moltes de les obres de King, d'altra banda, han estat adaptades al cinema, a més de ser best sellers de gran magnitud. Destaquen El misterio de Salem's Lot, El resplandor, La zona muerta, Carrie o La milla verde, entre moltes d'altres. No fa gaire, a més, s'acaba de publicar el setè i darrer volum de La Torre Oscura, un cicle fantàstic de l'autor que demostra la versatilitat, tot i ser de gènere, d'aquest escriptor que sap capturar el lector i arrossegar-lo fins a la darrera ratlla. Tot un mèrit en temps de superabundàncies.

15 ANYS DE VILASSART

El 15è Aniversari
de l'Agrupació VilassART

M'assabento, per mitjà d'una carta, de què enguany l'Agrupació d'Artistes i Amics de les Arts de Vilassar de Mar, VilassART, vol commemorar el seu 15è aniversari, motiu pel qual em demanen unes ratlles per al seu butlletí extraordinari. Aquesta activa entitat ha dut a terme exposicions col·lectives, fires d'art, pintades de nadales, concerts, matinals culturals, excursions..., un llarg llistat de propostes fetes amb l'esforç personal dels seus integrants. D'altra banda, un dels motius que doten de més valor la tasca dels vilassartistes, ha estat que en la fundació de l'entitat van ser, en certa manera, pioners en tirar endavant un col·lectiu de creadors locals que ha apostat per donar difusió de la cultura més pròpia, la de més proximitat, la que es fa en el municipi i que demana, sovint, una implicació dels propis creadors perquè arribi al públic o per garantir-ne una certa pervivència. En tot aquests anys s'han fet moltes coses més que han connectat amb qui ha volgut accedir-hi i que configuren plenament el cos d'una entitat amb una sòlida trajectòria al darrera.Més que mai, però, en moments com l'actual és necessari que existeixin agrupacions com aquesta. Potser perquè cada vegada més a la gent l'interessa més l'espectacle i menys les coses culturals. Potser perquè enmig d'una oferta tan gran cal buscar, en les coses més properes, valors únics que les doten de la més gran de les importàncies i alhora de la més digna senzillesa i honestedat.

BILBENY I COLOM

Jordi Bilbeny
i la catalanitat
de Cristòfor Colom

L'escriptor i historiador arenyenc Jordi Bilbeny ha desenvolupat una intensa tasca en la investigació sobre els orígens catalans de Cristòfor Colom. El seu treball, que no ha estat al marge de la polèmica, ha tingut una àmplia difusió i ha donat a la llum pública obres com Brevíssima relació de la destrucció de la història, La descoberta catalana d'Amèrica o Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. David Bassa entrevista a Jordi Bilbeny. Alguns dels descobriments que ha mostrat han sorprès més d'un i ensenyat com es pot falsificar la història quan convé als que manen. Ara que fa cinc-cents anys de la mort del descobridor d'Amèrica, Bilbeny ha conclòs prop de vint anys d'investigació i per mitjà de documentació, emmarca la figura de Colom en un context prou sorprenent. Els fruits del seu treball han pres, a més, i com és habitual en ell, forma de llibre: Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, que ha publicat l'editorial barcelonina Proa. En el seu nou llibre, doncs, Bilbeny "concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidors de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial? un Colom príncep de Catalunya", com s'apunta. En qualsevol cas, després de llegir aquest estudi un pot jutjar. El primer resultat després d'analitzar les tesis de l'autor, però, sempre sol ser que tot el que ens han dit pot ser qüestionat.

ENTREVISTA A XAVIER SALA I MARTIN. ECONOMISTA

Entrevista a Xavier Sala i Martín - Economista

“Europa no està fent els deures per créixer”

24/03/2006 ALBERT CALLS

Xavier Sala i Martín, de Cabrera de Mar, és un dels economistes actuals amb més projecció internacional. Catedràtic d’Economia a la Columbia University, és una autoritat mundial en qüestions de desenvolupament i creixement econòmic. En aquesta entrevista parla d’economia global, però també de la seva repercussió a Catalunya i al Maresme, a més de les seves activitats, des de la Fundació Umbele, per ajudar els nens africans.

Hi ha una imatge negativa del liberalisme a Catalunya?
Sí. I és curiós perquè una nació sense Estat o millor dit una nació que té un Estat en contra, hauria de veure l’actuació del govern amb recel. Un pensaria que als catalans, els atrauria una ideologia que rebutja l’excés d’intervencionisme estatal i promou la llibertat individual. Curiosament els catalans voten partits intervencionistes d’esquerres aquí i a Espanya.

Què busca amb els seus llibres i articles?
Educar la gent. Ensenyar-los a pensar en aspectes de l’economia que normalment es veuen a través dels ulls de l’intervencionisme del sector públic. Fer que la gent torni a pensar que el seu futur i la seva situació econòmica estan bàsicament a les seves mans i no a les mans d’un buròcrata del govern.

L’economia és en la base de tot en el món en què vivim. Però quin paper hi té l’Estat?
Ha de garantir la seguretat i fer que es compleixin les lleis. Ha de vetllar perquè les empreses i els individus competeixin en igualtat d’oportunitats. Ha de corregir les deficiències del mercat quan es produeixen (com passa amb la pol·lució). Ha de protegir els desprotegits (com els menors, els disminuïts i els avis). L’Estat, clarament, ha de jugar un paper molt important en l’economia. Això no vol dir, però, que l’Estat hagi de jugar TOTS els papers com volen alguns.

Pel que diu en els seus articles, seria contrari a donar ajuts institucionals a sectors desprotegits com l’agricultura, per exemple. Però, com explicar-ho als pagesos que han perdut els hivernacles per les ventades?
Per què ha de tenir privilegis el sector agrícola? Si hi ha ventades i es trenquen els aparadors de les botigues de roba, les portes de vidre dels restaurants o els sostres de les fàbriques, hi haurà ajuts institucionals? Si la resposta és que no, ens hem de preguntar què tenen els treballadors de l’agricultura que els faci mereixedors de privilegis que no tenen els treballadors de les botigues de roba, dels restaurants o de les fàbriques.

Alterna la seva tasca entre els EUA, Europa i el món. Com es veu Europa des dels EUA? I la resta del món?
Jo veig Europa molt malament. No s’estan fent els deures que ens permetran créixer a llarg termini, no s’estan posant les bases per fer una economia innovadora i competitiva, no s’està afrontant el problema de l’envelliment de la nostra força de treball, i tot això és una garantia que el benestar que ara tenim no serà sostenible.

La competència dels productes xinesos en el tèxtil posa difícil la situació al Maresme. De quins avantatges competitius disposa la comarca per redreçar-ho?
Les regions o les comarques no tenen avantatges competitius. Els tenen els individus. I seran els individus creatius i innovadors els que descobriran productes, mètodes de producció, tècniques i tecnologies que crearan els llocs de treball del futur. I insisteixo que això ho decidiran els individus que vegin oportunitat de negoci i no pas el Govern, la Generalitat o un economista savi.

El Maresme o un dels seus pobles, com Cabrera, poden mantenir la identitat en un món global en què una gran ciutat com Barcelona es desenvolupa com un gran ens metropolità?
Les identitats són canviants. Fins i tot la identitat de Barcelona és canviant. I és bo que ho sigui: si haguéssim volgut preservar la identitat catalana, no hi hauria restaurants japonesos o xinesos, no menjaríem hamburgueses o frankfurts, no portaríem roba dissenyada a Itàlia o França, no miraríem la televisió (inventada als Estats Units), no portaríem cotxes, etc. etc. Si mirem fotos de Cabrera de fa 100 anys, ens adonarem que la nostra identitat ha canviat. I ha canviat per a bé. El que hem de fer és adaptar el que ens ve de l’exterior a les nostres necessitats, les nostres preferències i la nostra manera de ser, i no pas intentar aïllar-nos de les influències de l’exterior... fins i tot de les influències que vénen de Barcelona!

El treball va camí de convertir-se en un luxe? S’han d’acostumar els obrers i els empresaris a la mobilitat i al reciclatge?
Un món canviant requereix que la gent treballi a llocs canviants. Sí, ens hem d’acostumar a canviar de feina i a aprendre feines noves perquè les feines canviaran molt més ràpidament del que ho han fet fins ara. És una de les conseqüències del progrés!

Liberal i solidari poden ser termes compatibles?
Una de les idees més absurdes i errònies que ha propagat el papanatisme progressista és que només ells són solidaris. El problema és que el seu concepte de solidaritat és “nosaltres votem partits d’esquerra perquè pugin els impostos als altres”. És a dir, ells obliguen als altres a ser solidaris a través dels impostos. Ser solidari de veritat comença per un mateix: treballant gratuïtament per a causes africanes, canalitzant recursos perquè milers de nens pobres puguin anar a l’escola, o creant fundacions perquè la gent pugui ajudar els menys afavorits. I això és compatible amb ser d’esquerres, de dretes, de centre, socialista o liberal.

Com va decidir impulsar la Fundació Umbele, amb seu a Cabrera?
Un missioner català, l’Antoni Sala i Arnó, que és al Camerun ajudant els pobres, em va demanar diners per ajudar uns refugiats de guerra que estaven en situació desesperada. D’allí va venir la idea de muntar un mecanisme que permetés que els missioners que són a Àfrica ens fessin saber les seves necessitats i nosaltres els poguéssim enviar diners de la manera més eficient possible.

Quins tipus d’actuacions desenvolupen a l’Àfrica?
Ajudem gent a muntar negocis, paguem matrícules a nens i nenes que no s’ho poden pagar, paguem salaris a nens perquè enlloc de treballar vagin a l’escola, comprem materials educacionals. En general, aconseguim diners per finançar el que els missioners ens diuen que necessiten.

Pel que explica, sembla que no cregui gaire en els ajuts governamentals com a mesura pal·liativa de la fam i la pobresa. La solidaritat, doncs, dóna més resultats des de la iniciativa privada?
El que dóna resultats és fer coses que es necessiten i no pas coses que ens agraden. La raó per la qual treballem amb missioners no és que siguem cristians (Umbele no és una ONG confessional), sinó perquè els missioners estan allí i ens poden dir quins són els problemes i quines les necessitats. El Govern català, o l’espanyol o el suec no tenen la més remota idea del que passa a l'Àfrica.

Quines són les mesures, a grans trets, que vostè proposaria perquè els països més desfavorits es poguessin desenvolupar?
Els governs africans haurien de deixar de barallar-se (hi ha massa guerres a l’Àfrica), haurien de deixar de robar (hi ha massa corrupció), haurien d’invertir en infraestructures i haurien de deixar de demanar almoïnes. Els països rics, per la seva banda, haurien de fomentar el comerç amb aquests països: només a través dels negocis es crearan els llocs de treball i la riquesa suficients per promoure el desenvolupament econòmic.

Al segle XXI se solucionaran la fam i la pobresa al món?
Jo crec que sí. Al segle XX ja es va fer un enorme pas endavant gràcies al creixement del que llavors era la zona més pobra del món: Àsia. L’assignatura per al segle XXI és Àfrica.

Què es pot fer, des de la individualitat, per millorar les condicions de vida de les persones amb menys recursos del continent africà?
Nosaltres, ben poca cosa podem fer-hi. La feina grossa l’han de fer ells: han de crear les condicions perquè es creïn negocis i perquè les nostres empreses inverteixin i creïn llocs de treball allí. Un cop hi hagi les condicions, el que hem de fer és invertir-hi. Mentrestant, l’única cosa que podem fer és proporcionar els recursos que la gent que en sap ens diuen que es necessiten (i això és el que modestament intenta fer la Fundació Umbele).

FUNDACIÓ UMBELE - http://www.umbele.org