Vlàdek té malsons per les nits. Es desperta angoixat i té records d'altres existències. Viu una vida monòtona. És una persona més de les que es poden trobar en el món, amb la variable que els últims quinze anys de la seva vida s'ha dedicat, amb passió, a construir rèpliques de monuments famosos –com la Torre Eiffel– amb escuradents, cosa que li ha valgut el reconeixement en els àmbits especialitzats d'aquesta afició.
Un dia, però, desperta i pren consciència del mal que ha fet a la seva dona –a la qual estima amb desesperació, però ella no s'ho creu perquè mai no li ha sabut expressar els seus sentiments de la manera que cal fer-ho–. De fet, Vlàdek s'ha passat els últims anys capficat en les seves construccions de palillos, deixant de banda les coses que veritablement són importants, i això ara li ha passat factura.
En paral·lel pren consciència de la seva veritable natura. Pertany a un altre planeta, on va cometre grans delictes pels quals ara està pagant. De fet, el càstig consisteix en la seva nova identitat i en no poder haver fet feliç a la seva dona ni a si mateix, ni a ningú del seu entorn, perquè ell veu les coses com realment no són.
Vlàdek se sent aclaparat i a mesura que va prenent consciència del seu veritable jo van augmentant els somnis angoixants. També es fa més gran la distància amb el món i amb els altres. Abandona les construccions d'escuradents que tant l'omplien. Treballa amb desgana a l'oficina. No busca al·licients. De fet, però, sap que està pagant pels seus crims i que faci el que faci no podrà escapolir-se del guió que li han establert com a condemna.
Entren nous personatges en escena: el doctor Tesselenius, que li fa veure com ha menyspreat i ferit a la seva parella, sempre de manera dolorosa i en sessions de pagament que, a vegades, a Vlàdek li sembla que el doctor les fa sense haver-se-les preparat massa. També el canari Pavloski, que Vlàdek i la seva companya cuiden amb estimació i del que ell sospita, per les mirades, que també és un habitant del seu planeta, engarjolat en el cos de la petita au.
El dilema de Vlàdek se centra en si es desperta a la seva existència real o no. Si troba la manera d'aturar la connexió podrà tornar al seu planeta. Però si l'agafen pot ser que la condemna sigui aleshores molt més dura encara.
Els somnis angoixats continuen i cau en la desesperació quan veu cada vegada que la seva existència és més gris i desesperançada, sense objectius. Un dels graus del càstig que pateix és la impossibilitat de mostrar-se com realment és, de dir tot el que sent, perquè no el considerin feble en un món que demana que sigui dur com una pedra. Per això es tanca en si mateix i s'autocastiga.
Un dia pren la decisió i contracta una assegurança de vida milionària. S'espera tres mesos abans d'executar el seu pla. D'altra banda, cada vegada ha recordat més detalls que l'han ajudat a configurar com era la seva vida pretèrita. També, vol deixar arreglada l'existència de la seva esposa, donant-li tot allò que no li ha pogut donar i hauria desitjat: una vida molt millor, en definitiva. D'aquesta manera, una vegada hagi mort, ella cobrarà una morterada, fruit d'un astut pla que ha d'arrodonir amb un accident que sigui creïble.
Arriba el dia. Una tarda de dissabte surt de casa amb el pretext d'anar a una exposició de monuments fets amb escuradents. S'acomiada de la seva companya i del canari Pavlovski, fingint una fredor que realment no sent.
En el cotxe plora sol –no és la primera vegada que ho fa–, però sap que no pot defugir el seu destí de líder d'una revolta en el seu planeta.Condueix amb lentitud, paladejant els moments que li queden, tot i que sap que aviat el seu esperit serà lliure i tornarà al seu planeta.
Llança el vehicle contra el racó més feble del pont i en només uns segons tot esdevé silenci.
(...)
Obre els ulls després del que li ha semblat una eternitat.
(Continuarà)
martes, febrero 21, 2006
lunes, febrero 20, 2006
SOM O NO SOM UNA NACIO?
Vaig tenir la sort de marxar amb els milers de catalans i catalanes que el passat dissabte 18 de febrer van manifestar-se, a Barcelona, per recordar que ningú més que nosaltres decideix el que som. L'acte, popular, festiu, educat, familiar i amb una espontaneïtat que el va fer més autèntic, va acabar sent, segons el meu punt de vista, una crida necessària contra els atacs que venim patint, en especial en els darrers temps, pel sol fet de ser catalans i de sentir-nos-en, davant un cert integrisme que es vol amagar de presumpta "solidaritat", però que en realitat deu ignorar de base el significat d'aquesta paraula, com també desconeix la realitat lingüística em la qual vivim, que distorsiona i manipula vilment. Al marge de les respectives ideologies, els rius de persones que van omplir el recorregut de la plaça Espanya a la de Catalunya, van sortir al carrer per dir que ja n'hi ha prou. Una crida a la dignitat de ciutadans i ciutadanes de totes les condicions i edats, en català, en castellà, o fins i tot des d'altres cultures que van recordar que Catalunya és una bona terra d'acollida. L'endemà, la classe política va dedicar-se a fer el que des de fa temps vénen fent: esquarterar-se, interpretar i reinterpretar per acabar no aconseguint res de res que no sigui mantenir la còmoda cadira en la qual s'asseuen. El cop d'efecte, però, diguin el que diguin, ja està fet. Les mutituds van recordar que sovint ciutadans i polítics no avancen al mateix ritme i potser, fins i tot, ni en la mateixa direcció.Personalment, com molts que van pujar i baixar del Maresme en uns súpercarregats trens de rodalies, vaig sentir una emoció compartida. Cridant una cosa tan senzilla com "Som una nació", un se n'adona que de tant en tant cal deixar constància del que realment som amb accions com aquesta. Tanmateix, ningú pot negar el que som. Ningú, tampoc, pot deixar de banda que els milers de persones que vam sortir al carrer ens sentíssim orgullosos de ser catalans i catalanes. Per a la manifestació hi ha moltes interpretacions més que poden deixar-se al gust de cadascú, però, per damunt de tot, el que unia la multitud era el sentit de pertànyer a una mateixa comunitat. Tot i així, després de les emocions ve sempre la dura realitat que les polítiques fan i desfan. I és una llàstima que el que pensa una part important de la gent del carrer normalment pugui acabar no servint massa. No és fàcil arreglar coses tan problemàtiques com l'Estatut en un país de sensibilitats tan diferents, però també a vegades cal sentir-se orgullós de què les persones mostrin les seves emocions de la manera que ho van fer l'altre dia. Com a mínim, com diu el poeta: "No hi ha cap combat inútil".
viernes, febrero 10, 2006
lunes, febrero 06, 2006
L'ABISME
La necessitar
de caure,
la incertesa
dels cossos
sense pes,
els àngels
davallant
cap
a
un
infern
que se'ns escapa:
nosaltres
mateixos.
de caure,
la incertesa
dels cossos
sense pes,
els àngels
davallant
cap
a
un
infern
que se'ns escapa:
nosaltres
mateixos.
LLIBRETERS I LLIBRETERES
L'amor pel llibre fa que s'aguantin sacrificis. Ës una estimació sense recompensa visible, potser només amb l'esperança que en una altra vida hi ha un paradís per als llibreters. Un se l'imagina amb grans prestatgeries plenes de llibres fins arribar a uns núvols inabastables. Però sense escriptors maliciosos, sense lectors ignorants, sense destralers de la cultura.
MES SOBRE MANEL ALONSO
Ha fet més per aquest país en Manel Alonso que la majoria de cabrons habituals que aguantem als diaris, a la televisió, a la ràdio, al poder en definitiva. (Però els herois sempre són discrets).
jueves, febrero 02, 2006
ESCRIURE, LLEGIR I VIURE
A vegades, amb poc tens molt més del que sembla. I potser no cal aspirar a més.
ELS SOCIALISTES DE CABRERA
Un projecte que va explotar davant una certa manca de visió de la realitat de l'organització comarcal, per culpa de diverses contradiccions personals. Com que no en tenen prou, ara repeteixen el mapa d'errades perquè no hi ha hagut capacitat de crear noves solucions. Tot plegat, d'altra banda, fa albirar un horitzó complex per al conjunt de l'esquerra local. Repetir les pel·lícules antigues és una manera poc clara de guanyar públic. Però en política, no ho oblidem, sempre hi ha un factor d'atzar i imprevist. D'altra banda, Pel que respecta a mi, ja vaig fer l'autocrítica necessària en el moment que ho havia de fer i vaig acceptar el preu de les meves accions.
UNA PAELLA AMB EN JOSEP DURA
Dino amb l'amic i regidor Josep Durà al restaurant d'en Jaume, al Polígon de Cabrera. Xerrada entre amics. La constatació que la política cada vegada està més plena d'inútils i que ell i jo, potser som massa honrats, per esmerçar-hi temps de les nostres vides. Hom té la sensació que la política és la tapa de la claveguera i que si et vénen a buscar és per mantenir-la tancada, però qui mana, com sempre, és el diner.
miércoles, febrero 01, 2006
NO QUEDARA RES?
La cultura d'aclaparament mediàtic a què ens tenen sotmesos em comença a preocupar. L'home contemporani només té uns segons de llibertat al dia i els fa servir per respirar. On volen portar-nos aquesta gent? Quin és l'objectiu final? Quan més tenim som més infeliços. Amb un llapis i una llibreta pots accedir a molts universos. També entrant a la blogosfera. Però què s'ha fet del projecte comú que compartim i que es diu societat? En què queda?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)