Pertanyo a una generació que va viure la necessitat de divulgar la literatura per mitjà de les fotocòpies.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
viernes, diciembre 28, 2007
POÈTIQUES DE GOSSOS
No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
lunes, diciembre 17, 2007
LES ESCULTURES DEL NADAL
Entre les moltes exposicions locals que aquests dies de Nadal es fan amb pessebres i diorames i demostren com es poden arribar a fer veritables peces d’art, destaquen especialment dos eixos de propostes al voltant del pessebrisme.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
150 ANYS DE BOMBERS A MATARÓ
Els Bombers de Mataró son un cos emblemàtic que ha lluitat contra el foc des de la capital del Maresme durant 150 anys, una data emblemàtica que enguany han commemorat amb diverses propostes obertes al públic.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
jueves, diciembre 06, 2007
PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE D'ANTONI BACHS
Presentació del llibre d’Antoni Bachs, ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
FESTIVAL ERÒTIC AL MARESME
Conrad Son és un director de cinema que s’associa amb el món del cinema eròtic i pornogràfic en català. Ara, ha organitzat el festival maresmeròtica.cat, amb activitats al voltant de l’erotisme que es faran a diversos municipis del Maresme com Mataró, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Vilassar de Dalt, els dies 13 14 i 15 de desembre.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
UNA APROXIMACIÓ A LA INDÚSTRIA PREMIANENCA
‘La Indústria Premianenca’ és una mostra que des del passat 12 de novembre i fins al proper 9 de desembre pot visitar-se a la sala d’exposicions de Can Manent, de Premià de Mar (Camí Ral, 54).
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
sábado, diciembre 01, 2007
QUEIXES I PLATAFORMES CÍVIQUES
Vivim en la societat del benestar o la del malestar? Sigui com sigui, la protesta està en nosaltres i per sort sempre troba la seva forma de manifestar-se, enriquint la col·lectivitat.
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
Suscribirse a:
Entradas (Atom)