Pertanyo a una generació que va viure la necessitat de divulgar la literatura per mitjà de les fotocòpies.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
viernes, diciembre 28, 2007
POÈTIQUES DE GOSSOS
No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
lunes, diciembre 17, 2007
LES ESCULTURES DEL NADAL
Entre les moltes exposicions locals que aquests dies de Nadal es fan amb pessebres i diorames i demostren com es poden arribar a fer veritables peces d’art, destaquen especialment dos eixos de propostes al voltant del pessebrisme.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
150 ANYS DE BOMBERS A MATARÓ
Els Bombers de Mataró son un cos emblemàtic que ha lluitat contra el foc des de la capital del Maresme durant 150 anys, una data emblemàtica que enguany han commemorat amb diverses propostes obertes al públic.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
jueves, diciembre 06, 2007
PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE D'ANTONI BACHS
Presentació del llibre d’Antoni Bachs, ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
FESTIVAL ERÒTIC AL MARESME
Conrad Son és un director de cinema que s’associa amb el món del cinema eròtic i pornogràfic en català. Ara, ha organitzat el festival maresmeròtica.cat, amb activitats al voltant de l’erotisme que es faran a diversos municipis del Maresme com Mataró, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Vilassar de Dalt, els dies 13 14 i 15 de desembre.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
UNA APROXIMACIÓ A LA INDÚSTRIA PREMIANENCA
‘La Indústria Premianenca’ és una mostra que des del passat 12 de novembre i fins al proper 9 de desembre pot visitar-se a la sala d’exposicions de Can Manent, de Premià de Mar (Camí Ral, 54).
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
sábado, diciembre 01, 2007
QUEIXES I PLATAFORMES CÍVIQUES
Vivim en la societat del benestar o la del malestar? Sigui com sigui, la protesta està en nosaltres i per sort sempre troba la seva forma de manifestar-se, enriquint la col·lectivitat.
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
lunes, noviembre 26, 2007
LA MORT VOLUNTÀRIA
Probablement l'últim acte coherent d'un esperit que ha recorregut un camí o d'un altre que cansat decideix que no el vol recórrer.
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
LA VALENTIA DEL SUÏCIDI
Xirinacs apunta en el seu 'Dietari final' un tema valent: la possibilitat de decidir la pròpia mort, per les causes que sigui i que en un futur possiblement es contemplaran d'una altra manera, respectant més les decisions personals.
XIRINACS
M'he llegit el 'Dietari dinal' de Lluís Maria Xirinacs i l'he complementat amb un dels seus dietaris de la presó, escrit el 1975, 'Entro al gran buit'.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
lunes, noviembre 19, 2007
UN PETIT PENSAMENT
Algú ho va dir: Quan les coses semblen més fosques s'està més aprop de la claror.
EL CANTÓ OBSCUR DE LA FORÇA
La vertadera espiritualitat sol estar molt allunyada del que se’ns vol fer creure que és el seu “centre”. D’altra banda, el millor dogma –i això és una afirmació personal i per tant vol ser respectuosa amb tothom– és el que és lliure, el que et dóna l’opció d’arribar a Déu seguint les teves pròpies passes i al teu ritme, trobant-te amb ell des de l’experiència unipersonal. Per tant, hi ha moltes maneres de trobar-se amb Ell, tantes com persones i és discutible pretendre dogmatitzar-les.
Com molts de la meva generació he estat educat en el Cristianisme, del qual n’he extret uns importants valors que han determinat la meva existència, que em serveixen molt encara per afrontar el dia a dia. Però també, he anat percebent com una part important de l’Església s’apartava de les preocupacions diàries de les persones, es convertia en un mecanisme de poder i gestió i oblidava les fonts primigències, aquest abeurador espiritual que l’ésser humà necessita des del principi dels temps, quan la por al buit i a la mort el llança a creure que hi ha alguna entitat superior, primigència, creadora, ordenadora del caos.
És evident que l’Església del segle XXI és molt àmplia i ha de donar resposta a moltes necessitats, per tant té un repte molt difícil al davant, però també hi ha alguns importants missatges que no s’han renovat adequadament als temps actuals i el “carquisme” que acompanya a determinats líders religiosos fa que es demani a crits una adaptació. Un canvi que no arriba i que, n’estic segur, també esperen moltes persones de bona fe.
Albert Calls
Com molts de la meva generació he estat educat en el Cristianisme, del qual n’he extret uns importants valors que han determinat la meva existència, que em serveixen molt encara per afrontar el dia a dia. Però també, he anat percebent com una part important de l’Església s’apartava de les preocupacions diàries de les persones, es convertia en un mecanisme de poder i gestió i oblidava les fonts primigències, aquest abeurador espiritual que l’ésser humà necessita des del principi dels temps, quan la por al buit i a la mort el llança a creure que hi ha alguna entitat superior, primigència, creadora, ordenadora del caos.
És evident que l’Església del segle XXI és molt àmplia i ha de donar resposta a moltes necessitats, per tant té un repte molt difícil al davant, però també hi ha alguns importants missatges que no s’han renovat adequadament als temps actuals i el “carquisme” que acompanya a determinats líders religiosos fa que es demani a crits una adaptació. Un canvi que no arriba i que, n’estic segur, també esperen moltes persones de bona fe.
Albert Calls
AL TURISME LI AGRADA LA NOSTRA COMARCA
Un estudi, encarregat pel Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme, que va presentar-se a Calella el passat 13 de novembre, desvetlla algunes de les claus dels visitants estivals del nord de la nostra comarca. Entre les conclusions d’aquest treball, que es basa en les opinions de prop de 1000 turistes que van passar les seves vacances a l’Alt Maresme, hi ha la valoració que fan de la seva estada a la zona: un 7,5 de nota mitjana global.
D’altres aspectes de l’estudi indiquen que el turista estranger duplica en nombre a l’espanyol, si bé aquest darrer ha augmentat en el darrer any en vuit punts; i que la franja d’edat majoritària es troba entre els 40 i 65 anys i hi ha hagut un increment de la franja d’entre 25 i 40 anys, que s’ajusta al perfil de turisme familiar que han començat a promocionar diversos municipis.
Una altra informació important és que els turistes han conegut la destinació Maresme a través de familiars i amics, agències i internet (per aquest ordre).
D’altra banda, cal afegir a aquest estudi que en els darrers temps s’han impulsat estratègies de suport com la creació de la marca Barcelona-Costa del Maresme, per atreure a la nostra comarca turisme que visiti la capital de Catalunya o, fins i tot, a menor escala, l’aposta de Santa Susanna per crear un gran centre ecumènic que atregui el turisme religiós, que existeix i també té la seva importància. Tot plegat contribueix a desenvolupar un sector que cada vegada més és cabdal per desenvolupar el Maresme del present i el del futur.
Albert Calls
D’altres aspectes de l’estudi indiquen que el turista estranger duplica en nombre a l’espanyol, si bé aquest darrer ha augmentat en el darrer any en vuit punts; i que la franja d’edat majoritària es troba entre els 40 i 65 anys i hi ha hagut un increment de la franja d’entre 25 i 40 anys, que s’ajusta al perfil de turisme familiar que han començat a promocionar diversos municipis.
Una altra informació important és que els turistes han conegut la destinació Maresme a través de familiars i amics, agències i internet (per aquest ordre).
D’altra banda, cal afegir a aquest estudi que en els darrers temps s’han impulsat estratègies de suport com la creació de la marca Barcelona-Costa del Maresme, per atreure a la nostra comarca turisme que visiti la capital de Catalunya o, fins i tot, a menor escala, l’aposta de Santa Susanna per crear un gran centre ecumènic que atregui el turisme religiós, que existeix i també té la seva importància. Tot plegat contribueix a desenvolupar un sector que cada vegada més és cabdal per desenvolupar el Maresme del present i el del futur.
Albert Calls
lunes, noviembre 05, 2007
MÉS GENT CONTRA L'N-II
L’anunci, aquests dies, que a Vilassar de Mar s’ha creat una nova plataforma cívica per demanar el trasllat de l’N-II i el peatge gratuït de l’autopista, se suma a la tasca que vénen desenvolupant les platafores cíviques de Premià de Mar i el Masnou 21 i és una bona notícia perquè demostra que cada vegada són més les persones preocupades, des del teixit social, en trobar una solució a la carretera que tenim al davant, que ens destrossa el territori i que cada vegada més ens limita la capacitat de viure abocats al mar amb una major qualitat de vida. Tot això a part de què l’augment de vehicles progressiu demani una resposta clara per preveure els problemes de mobilitat que ja tenim i que seran majors en un futur.
D’altra banda, el passat 30 d’octubre, seguint les reivindicacions iniciades pels maltractats usuaris, els alcaldes de CiU de Catalunya van fer un toc d’atenció al govern espanyol i al català, de què promouran una gran mobilització si no es dóna resposta als greus problemes de la infraestructura ferroviària, que els maresmencs patim en carn pròpia amb el mal funcionament de rodalies.
No pot demanar-se una solució a l’N-II sense deixar de contemplar tampoc el paper del tren, que a dia d’avui és un transport col·lectiu importantíssim i sostenible, davant la contaminació provocada pels vehicles de motor.
Alguna cosa no va bé que cada dia s’hagi de parlar d’aquests temes i potser sí que cal donar un bon cop a la taula perquè es solucioni d’una vegada per totes aquesta greu problemàtica. Però no oblidem que una part important de la solució està en mans de la classe política, és a dir, aquells que seguint les regles del joc normalment es passen el dia barallant-se entre ells, sense pensar en el bé comú. Que creixin els col·lectius cívics que els recorden que no fan bé els deures potser no ha de servir per canviar un o altre govern, sinó per fer-los adonar que no cal parlar tant i oferir més resultats.
Albert Calls
D’altra banda, el passat 30 d’octubre, seguint les reivindicacions iniciades pels maltractats usuaris, els alcaldes de CiU de Catalunya van fer un toc d’atenció al govern espanyol i al català, de què promouran una gran mobilització si no es dóna resposta als greus problemes de la infraestructura ferroviària, que els maresmencs patim en carn pròpia amb el mal funcionament de rodalies.
No pot demanar-se una solució a l’N-II sense deixar de contemplar tampoc el paper del tren, que a dia d’avui és un transport col·lectiu importantíssim i sostenible, davant la contaminació provocada pels vehicles de motor.
Alguna cosa no va bé que cada dia s’hagi de parlar d’aquests temes i potser sí que cal donar un bon cop a la taula perquè es solucioni d’una vegada per totes aquesta greu problemàtica. Però no oblidem que una part important de la solució està en mans de la classe política, és a dir, aquells que seguint les regles del joc normalment es passen el dia barallant-se entre ells, sense pensar en el bé comú. Que creixin els col·lectius cívics que els recorden que no fan bé els deures potser no ha de servir per canviar un o altre govern, sinó per fer-los adonar que no cal parlar tant i oferir més resultats.
Albert Calls
domingo, octubre 28, 2007
CENS DIGITAL D'AMICS DE CALLS
Després d'uns mesos de posar ordre als papers, llibres i diversos, ara ho estic fent amb el meu entorn digital.
Per aquest motiu us demano a totes i a tots, AMIGUES i AMICS que llegiu el blog, m'envieu un correu electrònic per capturar la vostra adreça electrònica (a.e.) i confegir un llistat que em permeti una major agilització de contacte amb vosaltres.
Al cap i a la vida és ja una realitat digital.
Podeu enviar-me un correu amb la vostra (a.e) a:
albertcalls@hotmail.com
Gràcies.
Albert Calls
Per aquest motiu us demano a totes i a tots, AMIGUES i AMICS que llegiu el blog, m'envieu un correu electrònic per capturar la vostra adreça electrònica (a.e.) i confegir un llistat que em permeti una major agilització de contacte amb vosaltres.
Al cap i a la vida és ja una realitat digital.
Podeu enviar-me un correu amb la vostra (a.e) a:
albertcalls@hotmail.com
Gràcies.
Albert Calls
lunes, octubre 22, 2007
EL VIATGE S'ACABA
A vegades el viatge s'acaba, encara que un no vulgui ni sense saber ben bé el perquè.
sábado, octubre 20, 2007
COMIAT A JOAN VILALTA, CRONISTA DE CABRERA DE MAR
Joan Vilalta i Reixach va morir el passat dimarts 16 d’octubre als 87 anys. Fill de Cabrera de Mar va combatre a la Guerra Civil amb la Lleva del Biberó i va conservar amb gran dedicació la memòria documental del seu municipi, motiu pel qual se'l va reconèixer com a Cronista Oficial.
També va col·laborar incansablement amb la premsa local i comarcal, especialment amb “La Clau” i fent articles per als programes de les festes majors de Cabrera. Una part de la seva obra està recollida en el volum 'Antologia personal' (1997).
Per la seva casa van passar personatges de la cultura catalana com Josep M. Folch i Torres o Tísner.
L’estimació per la cultura de l’amic Vilalta va fer que tota la seva vida escrivís articles per preservar la memòria de les persones i els fets que va conèixer. D’altra banda, havia sortit en diversos reportatges televisius parlant de les seves experiències a la Guerra Civil i l'historiador Josep M. Solé i Sabaté havia recollit les seves vivències en un llibre, junt a la d'altres excombatents.
La mort se l’ha endut, però per a tots els que el vam conèixer ens queda el record d’una persona inoblidable, que estimava Cabrera i va dedicar-hi el seu temps amb passió. També, l’immens patrimoni documental d’articles i textos que al llarg de tants anys ha escrit i que configuren una memòria única dels fets i paisatges locals.
Fins sempre, amic Vilalta.
Albert Calls
També va col·laborar incansablement amb la premsa local i comarcal, especialment amb “La Clau” i fent articles per als programes de les festes majors de Cabrera. Una part de la seva obra està recollida en el volum 'Antologia personal' (1997).
Per la seva casa van passar personatges de la cultura catalana com Josep M. Folch i Torres o Tísner.
L’estimació per la cultura de l’amic Vilalta va fer que tota la seva vida escrivís articles per preservar la memòria de les persones i els fets que va conèixer. D’altra banda, havia sortit en diversos reportatges televisius parlant de les seves experiències a la Guerra Civil i l'historiador Josep M. Solé i Sabaté havia recollit les seves vivències en un llibre, junt a la d'altres excombatents.
La mort se l’ha endut, però per a tots els que el vam conèixer ens queda el record d’una persona inoblidable, que estimava Cabrera i va dedicar-hi el seu temps amb passió. També, l’immens patrimoni documental d’articles i textos que al llarg de tants anys ha escrit i que configuren una memòria única dels fets i paisatges locals.
Fins sempre, amic Vilalta.
Albert Calls
domingo, octubre 14, 2007
TXHÉKHOV, DEL TOT RECOMANABLE
M'he llegit els contes de Txhékhov i davant d'això no es pot dir res. Passen la prova del temps i et deixen a gust.
Si no els heu llegit a què espereu...
Si no els heu llegit a què espereu...
RES NO ÉS IGUAL A RES
La Maria Antònia Grau, de Premià de Mar, ha estat la guanyadora del premi 'Alella a Maria Oleart' d'aquest any amb un excel·lent poemari que reflexiona sobre l'existència i en el que la forma i el fons s'entrecreuen amb mestratge. Un recull del tot recomanable que està previst que s'editi per volts de Sant Jordi del 2008.
HE TORNAT...
Després d'unes setmanes intenses endreçant,tirant papers, donant llibres, posant els correus electrònics al dia i amb la convicció de què facis el que facis sempre acaba guanyant la pols, ja torno a ser aquí amb les meves postil·les, suugerències, reflexions i d'altres coses que us agraeixo que seguiu.
lunes, agosto 27, 2007
UN PERÍODE DE DESCANS
De tant en tant cal renovar-se. Per aquest motiu des del passat mes d'agost que vaig començar a endreçar els meus arxius. El de Proa Premià i el de casa.
Després de 22 anys de treball (11 a la llibreria) en tota mena de publicacions i editorials i ser una persona que ho guarda tot, les tones de material són bastant grans.
Encara em manquen un mesos per acabar de deixar al dia la tasca d'aquest anys. Fer-ho m'està permetent analitzar la feina desenvolupada i alhora renovar-me.
D'altra banda, molts dels llibres i documents els faig arribar a amics i arxius. Perquè tingueu una idea, en un sol VIATGE vaig buidar uns 400 volums de casa.
Una vegada hagi acabat de fer-ho vindrà la renovació digital. Ja en parlarem!
És per aquest motiu que em prenc un període de descans en aquest bloc i també en l'altre, "El Gòlem".
"Els Llibres de Proa Premià", però, seguirà la seva existència amb comentaris i notícies.
SI VOLEU CONTACTAR AMB MI podeu fer-ho al meu correu:
albertcalls@hotmail.com.
Fins aviat!
Després de 22 anys de treball (11 a la llibreria) en tota mena de publicacions i editorials i ser una persona que ho guarda tot, les tones de material són bastant grans.
Encara em manquen un mesos per acabar de deixar al dia la tasca d'aquest anys. Fer-ho m'està permetent analitzar la feina desenvolupada i alhora renovar-me.
D'altra banda, molts dels llibres i documents els faig arribar a amics i arxius. Perquè tingueu una idea, en un sol VIATGE vaig buidar uns 400 volums de casa.
Una vegada hagi acabat de fer-ho vindrà la renovació digital. Ja en parlarem!
És per aquest motiu que em prenc un període de descans en aquest bloc i també en l'altre, "El Gòlem".
"Els Llibres de Proa Premià", però, seguirà la seva existència amb comentaris i notícies.
SI VOLEU CONTACTAR AMB MI podeu fer-ho al meu correu:
albertcalls@hotmail.com.
Fins aviat!
viernes, julio 27, 2007
AVUI DIVENDRES 27 DE JULIOL, PRESENTACIÓ A PROA PREMIÀ
PRESENTACIÓ
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
'LAS TRIBULACIONES DE WILT', DE TOM SHARPE
Publicat per Anagrama
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
IX CURS D'ORGUE AL MARESME
L’Associació per la Música d’Orgue de Cabrera de Mar (AMOC) posa de nou en marxa a l’Església de Sant Feliu el Curs d’Orgue del Maresme, enguany per novena vegada. Es farà del 27 d’agost fins a l’1 de setembre i compta amb els prestigiosos professors Ewald Kooiman, Montserrat Torrent i Guido Iotti, així com l’assistència d’alumnes de molt variades procedències, que poden perfeccionar-se en la interpretació d’aquest difícil instrument musical.
LITERATURA I NATURA ALS PARCS NATURALS
La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona edita guies de lectura per apropar bibliografies específiques als seus lectors. Una de molt recomanable és ‘Literatura i natura. A la descoberta dels parcs naturals’. S’hi detallen obres de referència relacionades amb els parcs naturals de Catalunya, guies de descoberta o multimèdia. Els espais naturals són cada cop més pols d’atracció per a molts ciutadans que hi van en família i per la descoberta ambiental i cultural. Les obres ressenyades en aquesta bibliografia ens apropen al Montseny, el Montnegre i el Corredor, la Serralada Litoral i la Serralada de Marina, entre molts d’altres indrets d’interès natural.
LA NOVA HISTORIETA
Sortosament ja han passat els temps en què el còmic era considerat un subproducte. Actualment existeix una important oferta d’historietes que pot trobar-se a les llibreries i en la que destaca el que es coneix com a novel·la gràfica, és a dir: l’equivalent a un llibre però explicat en el llenguatge del còmic, que s’obre a totes les possibilitats imaginables. Dins aquesta múltiple oferta, destacaria ‘Houdini. El rey de las esposas’, de Jason Lutes i Nick Bertozzi, publicat per l’editorial Astiberri, un prestigiós segell que aposta pel còmic d’autor actual. Tracta la vida del gran escapista Houdini, a partir d’una recreació molt bona i fent un homenatge als grans mags. Lutes és l’autor de la cèlebre novel·la gràfica ‘Berlín’. Un segon còmic recomanat, també publicat per Astiberri és ‘Piero’, de Boudoin. Una commovedora autobiografia de la infantesa de l’autor. Entre la memòria i la ficció es narra la trajectòria vital de dos germans que somien ser dibuixants. La vida, amb tot el seu pes, s’acabarà imposant. I finalment, també d’Astiberri, ‘Escaparate’, de Jessica Abel, una visió de primera mà de la joventut novaiorquesa, que tracta grans temes profunds de la vida diària, des de la indecisió fins a les inquietuds existencials.
'EL APOSTOL NÚMERO 13', DE MICHEL BENOÎT
Publicat per Grijalbo
‘El Codi Da Vinci’ va obrir la veda d’un gènere literari que fins aleshores era marginal i ha acabat sent de consum de masses. El podríem anomenar “thriller religiós” i segueix unes regles similars: les jerarquies del Vaticà són tèrboles i sempre hi ha un secret que qüestiona la història que ens han explicat sobre Jesucrist. En la novel·la ‘El apóstol número 13’, l’exbenedictí Michel Benoît dóna gust a la claca d’aquest tipus de productes: acció trepidant, morts i misteris al voltant d’un nou apòstol que es mou en l’entorn de Jesús. Tot plegat amaga un secret perillós “per als cristians, inquietant per als jueus i provocador per als musulmans”, com es publicita en el llibre. Estem davant d’un thriller històric que pretén fer passar una bona estona i obrir interrogants que de tant tractats comencen a ser excessivament tòpics. El lector que vulgui distreure’s amb aquest best seller s’ho passarà d’allò més bé i no podrà deixar-lo fins a les darreres ratlles. Tot i així, per molt que la història sigui qüestionable, també és perillós que s’acabi creient tot el que expliquen les novel·les sense buscar fars de referència en la documentació històrica i veraç, que per molt manipulada i falsejada que estigui, sempre deixa pistes per apropar-se de manera més rigorosa a la realitat.
‘El Codi Da Vinci’ va obrir la veda d’un gènere literari que fins aleshores era marginal i ha acabat sent de consum de masses. El podríem anomenar “thriller religiós” i segueix unes regles similars: les jerarquies del Vaticà són tèrboles i sempre hi ha un secret que qüestiona la història que ens han explicat sobre Jesucrist. En la novel·la ‘El apóstol número 13’, l’exbenedictí Michel Benoît dóna gust a la claca d’aquest tipus de productes: acció trepidant, morts i misteris al voltant d’un nou apòstol que es mou en l’entorn de Jesús. Tot plegat amaga un secret perillós “per als cristians, inquietant per als jueus i provocador per als musulmans”, com es publicita en el llibre. Estem davant d’un thriller històric que pretén fer passar una bona estona i obrir interrogants que de tant tractats comencen a ser excessivament tòpics. El lector que vulgui distreure’s amb aquest best seller s’ho passarà d’allò més bé i no podrà deixar-lo fins a les darreres ratlles. Tot i així, per molt que la història sigui qüestionable, també és perillós que s’acabi creient tot el que expliquen les novel·les sense buscar fars de referència en la documentació històrica i veraç, que per molt manipulada i falsejada que estigui, sempre deixa pistes per apropar-se de manera més rigorosa a la realitat.
57 FIRA INTERNACIONAL DEL CÀNTIR
Arriba la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa. 57 Festa del Càntir, tot un referent que es fa a cada any a Argentona. Els propers dies 4, 5 i 6 d’agost, un ampli programa d’activitats al voltant del món de la ceràmica i la terrissa, amb el càntir com a protagonista central, convocarà de nou milers de persones d’arreu en una tradició que si no es celebrés es trobaria a faltar. Parades de terrissa tradicional i popular o ceràmica artística d’una desena de països del món, demostracions, tallers, exposicions, concursos o la campanya “Càntir contra el canvi climàtic”, acompanyen totes les propostes de la 57 Festa del Càntir: l’Ofici en honor a Sant Domènec de Guzmán, la benedicció de les aigües de la font i dels càntirs de l’any, jocs infantils o l’aixecada de càntirs, entre d’altres nombroses propostes.
D’altra banda, la Fira també acull la tercera Mostra de Cinema i Vídeo sobre ceràmica, enguany amb dues estrenes absolutes i un vídeo sobre l’artista Miquel Barceló. Amb aquesta proposta, el municipi d’Argentona s’ha convertit en la primera seu d’una mostra de cinema dedicada de forma monogràfica a la ceràmica. Enguany es projectaran tres pel·lícules de llarga durada en tres sessions i els realitzadors o productors les comentaran amb el públic. El programa s’obrirà amb la projecció ‘Paso doble’, un film de Miquel Barceló i Josef Nadj sobre la performance que l’any passat van presentar en el Festival d’Avinyó i que va tenir molt d’èxit. També, es projectarà ‘Artigas’, sobre la vida i obra del ceramista català Llorens Artigas i ‘Indian Activity’, un recorregut per quatre comunitats terrisseres de l’Índia i el Nepal. Les sessions seran totalment gratuïtes.
D’altra banda, la Fira també acull la tercera Mostra de Cinema i Vídeo sobre ceràmica, enguany amb dues estrenes absolutes i un vídeo sobre l’artista Miquel Barceló. Amb aquesta proposta, el municipi d’Argentona s’ha convertit en la primera seu d’una mostra de cinema dedicada de forma monogràfica a la ceràmica. Enguany es projectaran tres pel·lícules de llarga durada en tres sessions i els realitzadors o productors les comentaran amb el públic. El programa s’obrirà amb la projecció ‘Paso doble’, un film de Miquel Barceló i Josef Nadj sobre la performance que l’any passat van presentar en el Festival d’Avinyó i que va tenir molt d’èxit. També, es projectarà ‘Artigas’, sobre la vida i obra del ceramista català Llorens Artigas i ‘Indian Activity’, un recorregut per quatre comunitats terrisseres de l’Índia i el Nepal. Les sessions seran totalment gratuïtes.
NOUS NARRADORS DEL MARESME
Hi ha autors que viuen al Maresme i van fent la seva feina des de la discrecció, però aportant un important i valuós treball que no sempre s’acaba coneixent. És el cas d’aquestes dues obres que tractaré a continuació. Coincideixen en el temps i en l’espai i mostren la vitalitat de dos joves narradors en un moments en els quals es porta amb excés la narrativa de referons històric, molt descafeïnada.
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
'UN TIPO IMPLACABLE', D'ELMORE LEONARD
Publicat per Alianza
Un policia i un delinqüent, obsessionats amb triomfar en els seus respectius camps, van entrecreuant-se les vides en els convulsos anys 30, als EUA posteriors a la Gran Depressió i la Primera Guerra Mundial. En el fons, els dos són fills de pares rics i volen ser valorats pels seus propis mèrits i no per la tradició familiar que els ha vingut imposada. Obra trepidant que s’emmarca en els escenaris de les novel·les de l’oest i els road movies, en un homenatge indiscutible als mestres del gènere com Chandler o Hammett, als pulps, a l’obra de Jim Thompson i al cinema negre de l’època.
Els límits entre el que és la llei i el que no són molt difosos en aquest llibre on conviuen brutals gàngsters, músics de jazz i atractives dones dures, tots ells situats a la línia de les ombres. L’autor ens acosta a una història de venjances, recerces i rencors, carregada de passions, ambicions i lluites per sobreviure amb el trepidant soroll de les pistoles i les metralletes de fons.
L’arribada de l’estiu és el millor moment per llegir novel·la negra actual, com el que fa amb notable mestratge Elmore Leonard (Nova Orleans, 1925). Està considerat un mestre del gènere. Té més d’una quarentena de títols publicats, molts dels quals han estat portats a la gran pantalla per Tarantino o els germans Cohen.
Un policia i un delinqüent, obsessionats amb triomfar en els seus respectius camps, van entrecreuant-se les vides en els convulsos anys 30, als EUA posteriors a la Gran Depressió i la Primera Guerra Mundial. En el fons, els dos són fills de pares rics i volen ser valorats pels seus propis mèrits i no per la tradició familiar que els ha vingut imposada. Obra trepidant que s’emmarca en els escenaris de les novel·les de l’oest i els road movies, en un homenatge indiscutible als mestres del gènere com Chandler o Hammett, als pulps, a l’obra de Jim Thompson i al cinema negre de l’època.
Els límits entre el que és la llei i el que no són molt difosos en aquest llibre on conviuen brutals gàngsters, músics de jazz i atractives dones dures, tots ells situats a la línia de les ombres. L’autor ens acosta a una història de venjances, recerces i rencors, carregada de passions, ambicions i lluites per sobreviure amb el trepidant soroll de les pistoles i les metralletes de fons.
L’arribada de l’estiu és el millor moment per llegir novel·la negra actual, com el que fa amb notable mestratge Elmore Leonard (Nova Orleans, 1925). Està considerat un mestre del gènere. Té més d’una quarentena de títols publicats, molts dels quals han estat portats a la gran pantalla per Tarantino o els germans Cohen.
POESIA A CALDES D'ESTRAC
El Maresme és una comarca que en els darrers anys ve apostant amb força pel turisme cultural, superant d’aquesta manera el concepte de “turista de platja i paella”, que acaba tenint caducitat. En aquesta línia, un municipi com Caldes d’Estrac ha sabut conjuminar tots els seus atractius amb el d’una figura cultural de primera magnitud per al país, Josep Palau i Fabre. L’escriptor i assagista, a través de la Fundació Palau, que duu el seu nom, ha convertit Caldes en un punt de referència de propostes culturals i artístiques. D’altra abanda, l’amistat entre Palau i Picasso ha permès que aquest centre integri un important fons documental i bibliogràfic sobre el genial artista, a més d’organitzar exposicions temporals, conferències i altres manifestacions culturals d’interès. D’altra banda, amb motiu de la celeberació dels 90 anys de Palau i Fabre, tot l’any es vénen fent propostes culturals que són, en molts casos, de referència.
Un dels programes d’actes destacats d’enguany és el festival ‘Poesia I +’, que es fa del 24 de juny al 29 de juliol. Inclou un ampli ventall d’activitats que durant aquests dies comptarà amb lectures de poetes com Joan Margarit, Salem Zenia, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses i Orlando Guillén, la veu de Lídia Pujol, un espectacle infantil de Quimet Pla, el mim parlant Claret Papiol, un recital de Núria Candela i Eduard Iniesta, concerts de Jaume Sisa, Roger Mas o Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, entre d’altres muntatges i espectacles que tenen la poesia i la música com a eixos centrals. Molt recomanable. (www.fundaciopalau.cat)
Un dels programes d’actes destacats d’enguany és el festival ‘Poesia I +’, que es fa del 24 de juny al 29 de juliol. Inclou un ampli ventall d’activitats que durant aquests dies comptarà amb lectures de poetes com Joan Margarit, Salem Zenia, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses i Orlando Guillén, la veu de Lídia Pujol, un espectacle infantil de Quimet Pla, el mim parlant Claret Papiol, un recital de Núria Candela i Eduard Iniesta, concerts de Jaume Sisa, Roger Mas o Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, entre d’altres muntatges i espectacles que tenen la poesia i la música com a eixos centrals. Molt recomanable. (www.fundaciopalau.cat)
EL FESTIVAL DE MÚSICA DEL MARESME ARRIBA A LA SEVA TRENTENA EDICIÓ
A poc a poc ha anat fent la seva feina fins arribar al número 30. El Festival de Música del Maresme ve portant a la nostra comarca cada estiu una interessant proposta de concerts de núsica clàssica de qualitat. En l’edició d’aquest any hi donen el seu suport els ajuntaments d’Arenys de Mar, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià i Vilassar de Dalt.
D’altra banda, el mes de juliol el programa inclou el concert de la banda escocesa Robert Gordon’s , a Premià de Mar; un Concert de presentació amb Vetllada musical en un saló modernista, el Quartet Quiroga i Ludmil Anguelov (piano), a Premià de Dalt; l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, a Teià; un Recital per a dues flautes i piano, a Cabrils; i el Trio New Winds, a Vilassar de Dalt. El mes d’agost es faran tres concerts: Suite Poemàtica Musical Coral Càntir d’Or, a Argentona; l’Orquestra de Cambra Simfonietta de Lodz, a Cabrils i Lom Pian Trio, a Premià de Dalt. Finalment, el setembre, se’n farà un per determinar a Cabrera de Mar. L’objectiu és acostar les millors propostes de música clàssica al públic de la nostra comarca.
D’altra banda, el mes de juliol el programa inclou el concert de la banda escocesa Robert Gordon’s , a Premià de Mar; un Concert de presentació amb Vetllada musical en un saló modernista, el Quartet Quiroga i Ludmil Anguelov (piano), a Premià de Dalt; l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, a Teià; un Recital per a dues flautes i piano, a Cabrils; i el Trio New Winds, a Vilassar de Dalt. El mes d’agost es faran tres concerts: Suite Poemàtica Musical Coral Càntir d’Or, a Argentona; l’Orquestra de Cambra Simfonietta de Lodz, a Cabrils i Lom Pian Trio, a Premià de Dalt. Finalment, el setembre, se’n farà un per determinar a Cabrera de Mar. L’objectiu és acostar les millors propostes de música clàssica al públic de la nostra comarca.
lunes, julio 09, 2007
JAUME ESQUIUS… FINS SEMPRE!
Dissabte 7-7-07 vaig anar a Súria, amb en Francesc Castanyé i l'Anna Salicrú per dir-te adéu. Feia un immillorable dia d’estiu, amb un sol intens i aclaparador i al teu poble ja es vivia l’ambient de Festa Major, amb senyeres pels carrers i aquest batec invisible que sempre es nota abans de les celebracions.
Què vols que et digui? Veníem al teu comiat amb aquesta ràbia i impotència que genera la pèrdua d’un amic, d’una persona jove. I vas aconseguir una vegada més transmetre’ns el teu optimisme etern, que sortíssim amb esperança d’un acte que de per sí sempre sol ser un ritual de tristesa.
Sé que des d’allà on siguis vas veure com tot el teu poble es bolcava en el teu record. També la família, els veïns, els amics i la plana major de TV3 i Catalunya Ràdio van voler acompanyar-te en un acte multitudinari i d’emocions indescriptibles en paraules. Per damunt de tot: quin preci que et tenien, que et tenim! I no és gens fàcil aconseguir-lo en aquest món de misèries i enveges. Tampoc és massa normal acomiadar-se de la vida terrenal amb la peça d’un musical (“Somnis”), ni amb petards, però sens dubte, una vegada més, la culpa és del guionista, en un acte final que ens va saber transmetre, a tots els que hi érem, la constatació de què no t’has anat, sinó que vius en tots nosaltres, amb més força que mai si cal.
Amic Jaume, vam cavalcar junts per les planures Tex Mex (Cat) de la Universitat Catalana d’estiu, a Prada, fent-hi el diari quan encara no existia internet i treballar sense recursos era part indefugible del guió.
Llargues nits que acabaven a les matinades –te’n recordes, Quico?–, amb en Manel, la Sílvia i alguns mercenaris més de la ploma que fins i tot ara em costa recordar. Davant de les múltiples i incomptables adversitats eres el treball segur, rigorós, amb un toc imaginatiu. I com rèiem, no? Encara que després sempre juréssim que no hi tornariem l’any següent i sempre tornàvem.
Et recordo especialment un any, marxant amb el teu 2CV i un filferro cap a Florència, de vacances. “Per què collons t’endús un filferro?”, vaig preguntar-te jo.
I em vas respondre que amb un filferro es podien solucionar moltes coses.
Uns anys després vàrem veure’ns a Mataró, amb la teva companya Sol, en el bateig del fill d’en Quico i l’Anna. I vàrem quedar de repetir la trobada. Sé que vau passar per la llibreria, a Premià de Mar, però amb mi ja no vau coincidir més. Però he sabut de tu, en els darrers temps, gràcies a en Quico, que en contacte amb l’Orteu ens informava de com anaven les coses. I ara…
Com el personatge d’’Afirma Pereira’, interpretat al cinema per Mastroianni, em costa de creure en la ressurrecció de la carn. Però des de dissabte passat que estic completament segur que no hi ha cap moment inútil a la vida, ni cap combat que estigui de més, com ja va dir el poeta. Ara, continues cavalcant amb tots nosaltres… I a tantes i tantes batalles a Súria i al conjunt dels Països Catalans, que has fet amb la gent que estimaves i que t’estima.
Gràcies Jaume pels instants compartits, per ajudar-nos a creure que sempre cal tenir somnis i anar a atrapar-los i que això és la vida, aquesta puta existència que ens obliga a conèixer-nos, a estimar-nos i a dir-nos adéu. I gràcies també pel teu somriure permanent, que estarà per sempre en la nostra memòria.
Ens veurem fent diaris en algun lloc o altre, com sempre sense recursos i fins a les tantes de la matinada.
Albert Calls
Què vols que et digui? Veníem al teu comiat amb aquesta ràbia i impotència que genera la pèrdua d’un amic, d’una persona jove. I vas aconseguir una vegada més transmetre’ns el teu optimisme etern, que sortíssim amb esperança d’un acte que de per sí sempre sol ser un ritual de tristesa.
Sé que des d’allà on siguis vas veure com tot el teu poble es bolcava en el teu record. També la família, els veïns, els amics i la plana major de TV3 i Catalunya Ràdio van voler acompanyar-te en un acte multitudinari i d’emocions indescriptibles en paraules. Per damunt de tot: quin preci que et tenien, que et tenim! I no és gens fàcil aconseguir-lo en aquest món de misèries i enveges. Tampoc és massa normal acomiadar-se de la vida terrenal amb la peça d’un musical (“Somnis”), ni amb petards, però sens dubte, una vegada més, la culpa és del guionista, en un acte final que ens va saber transmetre, a tots els que hi érem, la constatació de què no t’has anat, sinó que vius en tots nosaltres, amb més força que mai si cal.
Amic Jaume, vam cavalcar junts per les planures Tex Mex (Cat) de la Universitat Catalana d’estiu, a Prada, fent-hi el diari quan encara no existia internet i treballar sense recursos era part indefugible del guió.
Llargues nits que acabaven a les matinades –te’n recordes, Quico?–, amb en Manel, la Sílvia i alguns mercenaris més de la ploma que fins i tot ara em costa recordar. Davant de les múltiples i incomptables adversitats eres el treball segur, rigorós, amb un toc imaginatiu. I com rèiem, no? Encara que després sempre juréssim que no hi tornariem l’any següent i sempre tornàvem.
Et recordo especialment un any, marxant amb el teu 2CV i un filferro cap a Florència, de vacances. “Per què collons t’endús un filferro?”, vaig preguntar-te jo.
I em vas respondre que amb un filferro es podien solucionar moltes coses.
Uns anys després vàrem veure’ns a Mataró, amb la teva companya Sol, en el bateig del fill d’en Quico i l’Anna. I vàrem quedar de repetir la trobada. Sé que vau passar per la llibreria, a Premià de Mar, però amb mi ja no vau coincidir més. Però he sabut de tu, en els darrers temps, gràcies a en Quico, que en contacte amb l’Orteu ens informava de com anaven les coses. I ara…
Com el personatge d’’Afirma Pereira’, interpretat al cinema per Mastroianni, em costa de creure en la ressurrecció de la carn. Però des de dissabte passat que estic completament segur que no hi ha cap moment inútil a la vida, ni cap combat que estigui de més, com ja va dir el poeta. Ara, continues cavalcant amb tots nosaltres… I a tantes i tantes batalles a Súria i al conjunt dels Països Catalans, que has fet amb la gent que estimaves i que t’estima.
Gràcies Jaume pels instants compartits, per ajudar-nos a creure que sempre cal tenir somnis i anar a atrapar-los i que això és la vida, aquesta puta existència que ens obliga a conèixer-nos, a estimar-nos i a dir-nos adéu. I gràcies també pel teu somriure permanent, que estarà per sempre en la nostra memòria.
Ens veurem fent diaris en algun lloc o altre, com sempre sense recursos i fins a les tantes de la matinada.
Albert Calls
SOMNIS’, DE JAUME ESQUIUS i MIQUEL
La vida dóna moltes voltes
mai pots saber on et durà
avui ets aquí
demà ets allà
titella del destí.
Passar sense pena ni glòria
ningú vol aquesta fi
per no fer-ho tan dur
pren cadascú
un somni que hi doni sentit.
Somnis,
què seria
de la vida
sense un bon somni
que la faci endolcir
que et marqui un camí
per viure intensament.
Els somnis
tant se val si els fas reals
tu tingues un somni.
I depèn si ets valent o tens por
podràs aconseguir-lo o no.
JAUME ESQUIUS i MIQUEL
(del musical ‘Somnis’, estrenat a Súria, el 1997)
mai pots saber on et durà
avui ets aquí
demà ets allà
titella del destí.
Passar sense pena ni glòria
ningú vol aquesta fi
per no fer-ho tan dur
pren cadascú
un somni que hi doni sentit.
Somnis,
què seria
de la vida
sense un bon somni
que la faci endolcir
que et marqui un camí
per viure intensament.
Els somnis
tant se val si els fas reals
tu tingues un somni.
I depèn si ets valent o tens por
podràs aconseguir-lo o no.
JAUME ESQUIUS i MIQUEL
(del musical ‘Somnis’, estrenat a Súria, el 1997)
lunes, julio 02, 2007
'LA OTRA INDIA', DE RAMIRO CALLE
Podia semblar que el mestre en ioga i meditació Ramiro Calle escrivia massa quan ha aparegut aquest llibre de viatges i impressions que demostra que no ha esgotat de cap de les maneres els seus missatges com a autor. ‘La otra India’ ens condueix amb solidesa narrativa, combinada amb amenitat i saviesa, a la India actual, pura i dura. L’autor hi va a la recerca de l’espiritualitat, però no s’està de retratar-nos amb precisió paisatges i figures d’un verisme colpidor i alhora d’una extremada cruesa, per mostrar-nos la miscel·lània que pobla avui en dia aquest curiós i mil·lenari país, tot un referent espiritual. Benarés i el Ganges, Gandhi i Tagore o el més humil dels mortals, hi prenen vida i ens captiven com a lectors per acabar aportant-nos, també, valuosos consells que podem aplicar a les nostres vides diàries.
Albert Calls
Albert Calls
'PENSAR BIEN, SENTIRE BIEN', DE WALTER RISO
Walter Riso és un nom que coneixen ja molts lectors que volen aprofundir en els seus comportaments i viure una vida millor en una societat en la qual fer-ho no és gens fàcil. La nova aportació a l’abast dels lectors d’aquest psicòleg vinculat a Llatinoamèrica és el resultat d’anys de treball sobre teràpia cognitiva: com processem i interpretem la informació. Des de la seriositat i el rigor, es donen nombroses pautes per canviar la nostra manera de pensar i defugir el dolor, avançant cap a noves vies més creatives d’afrontar la vida diària.
Albert Calls
Albert Calls
'LA OTRA INDIA', DE RAMIRO CALLE
Podia semblar que el mestre en ioga i meditació Ramiro Calle escrivia massa quan ha aparegut aquest llibre de viatges i impressions que demostra que no ha esgotat de cap de les maneres els seus missatges com a autor. ‘La otra India’ ens condueix amb solidesa narrativa, combinada amb amenitat i saviesa, a la India actual, pura i dura. L’autor hi va a la recerca de l’espiritualitat, però no s’està de retratar-nos amb precisió paisatges i figures d’un verisme colpidor i alhora d’una extremada cruesa, per mostrar-nos la miscel·lània que pobla avui en dia aquest curiós i mil·lenari país, tot un referent espiritual. Benarés i el Ganges, Gandhi i Tagore o el més humil dels mortals, hi prenen vida i ens captiven com a lectors per acabar aportant-nos, també, valuosos consells que podem aplicar a les nostres vides diàries.
'PENSAR BIEN, SENTIRSE BIEN', DE WALTER RISO
Walter Riso és un nom que coneixen ja molts lectors que volen aprofundir en els seus comportaments i viure una vida millor en una societat en la qual fer-ho no és gens fàcil. La nova aportació a l’abast dels lectors d’aquest psicòleg vinculat a Llatinoamèrica és el resultat d’anys de treball sobre teràpia cognitiva: com processem i interpretem la informació. Des de la seriositat i el rigor, es donen nombroses pautes per canviar la nostra manera de pensar i defugir el dolor, avançant cap a noves vies més creatives d’afrontar la vida diària.
L'ART DEL GRAFIT
Mentre estan construint el TecnoCampus, a Mataró, han tingut l’encert de deixar que els artistes del grafit omplin d’obres d’art les parets, s’entén que de moment provisionals, d’aquest futur centre tecnològic. La veritat, ha estat una acció intel·ligent que demostra que hi ha molts bons artistes d’aquesta disciplina i que en col·laboració amb les institucions es poden trobar espais adients per mostrar el seu talent al gran públic. Des del cotxe o a peu pots anar visualitzant la llarga nòmina d’obres, algunes amb càrrega crítica i d’altres purament estètica, filles legítimes dels temps actuals, però totes donant la sensació que una paret pot convertir-se en un espai de museu. Aquesta manera de trobar acords beneficiosos amb els artistes del grafit enriqueix el conjunt de la societat i és ben allunyada de l’altra, la que consisteix en atacar des de l’anonimat i omplir de pintades els espais dels qui no ho volen. La provocació que hi ha en alguns d’aquests grafits, diguem-ne “legals”, de les parets del TecnoCampus, eleva aquest art a un nivell que es mereix molt de respecte. Hi ha doncs un pacte possible entre l’art del grafit i la societat, com demostren aquestes creacions arran de mar, preludi del que ha de ser un futur punt de referència tecnològic de Mataró i del Maresme. De moment, en aquest sentit, sembla que es va per bon camí.
FESTIVAL D'ESTIU D'ALELLA. NOVES PROPOSTES
La tercera edició del Festival d’Estiu d’Alella arriba enguany amb un nou programa que combina els concerts de pagament als jardins privats de la Finca de Cal Marquès i de les Quatre Torres amb els concerts gratuïts a diferents espais públics del municipi.
D’aquesta manera, el programa del Festival als Jardins, una de les més interessants propostes culturals del Baix Maresme, proposa enguany les actuacions de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida per Josep Ferré (30 de juny), la Polifònica Joia d’Alella, dirigida per Jordi Gonzàlez, amb l’Orquestra Filharmonia Hekàteros (14 de juliol), Cris Juanico interpretarà els estàndards de jazz que es troben en el seu darrer disc, amb l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics, dirigida per Vicens Martín (21 de juliol) i Jordi Savall amb Pedro Estevan portaran les músiques relacionades amb el món de la cultura de l’Hespèria antiga –península itàlica i ibèrica– (26 juliol).
D’altra banda, per segon any, es presenta el Festival al Carrer, una iniciativa que vol apropar la música a tothom i ho fa programant concerts gratuïts a diferents indrets públics del municipi. El programa d’actuacions inclou a Quimi Portet, que interpretarà temes del seu darrer disc, ‘Matem els dimarts i els divendres’ (5 de juliol), el grup de música barroca Spiritus et Alme, amb interpretacions de peces franceses del segle XVIII (7 de juliol) i l’espectacle de Música i balls irlandesos Celtic Caos, un ampli ventall de ritmes i estils de dansa irlandesa i balls de la cultura celta (19 de juliol).
Es pot accedir a la web del Festival: www.festivalalella.org, on els organitzadors donen més àmplia notícia dels espectacles de tot el programa de concerts.
D’aquesta manera, el programa del Festival als Jardins, una de les més interessants propostes culturals del Baix Maresme, proposa enguany les actuacions de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida per Josep Ferré (30 de juny), la Polifònica Joia d’Alella, dirigida per Jordi Gonzàlez, amb l’Orquestra Filharmonia Hekàteros (14 de juliol), Cris Juanico interpretarà els estàndards de jazz que es troben en el seu darrer disc, amb l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics, dirigida per Vicens Martín (21 de juliol) i Jordi Savall amb Pedro Estevan portaran les músiques relacionades amb el món de la cultura de l’Hespèria antiga –península itàlica i ibèrica– (26 juliol).
D’altra banda, per segon any, es presenta el Festival al Carrer, una iniciativa que vol apropar la música a tothom i ho fa programant concerts gratuïts a diferents indrets públics del municipi. El programa d’actuacions inclou a Quimi Portet, que interpretarà temes del seu darrer disc, ‘Matem els dimarts i els divendres’ (5 de juliol), el grup de música barroca Spiritus et Alme, amb interpretacions de peces franceses del segle XVIII (7 de juliol) i l’espectacle de Música i balls irlandesos Celtic Caos, un ampli ventall de ritmes i estils de dansa irlandesa i balls de la cultura celta (19 de juliol).
Es pot accedir a la web del Festival: www.festivalalella.org, on els organitzadors donen més àmplia notícia dels espectacles de tot el programa de concerts.
miércoles, junio 27, 2007
N'HI HA MÉS QUE MIREN QUE NO PAS ELS QUE TREBALLEN
La burocràcia és una càrrega per a l'estat.
El dia que pesa més que els aparells de producció,
acaba sent un llastre que ho enfonsa tot.
El dia que pesa més que els aparells de producció,
acaba sent un llastre que ho enfonsa tot.
martes, junio 26, 2007
UNA LLUM EN L'OBSCURITAT
Estar "impregnat de la brossa que ens envolta". Un terme inventat per MT, aplicable a l'autor dels meus poemes i que s'obre a moltes reflexions.
El procés de purificació no sempre és fàcil en un món de dolor.
El procés de purificació no sempre és fàcil en un món de dolor.
lunes, junio 25, 2007
LA SOLITUD DE LES TOTXANES
El promotor immobiliari es mor.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen portland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen portland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.
sábado, junio 23, 2007
ELS TOROS, UN DEBAT ESTÈRIL
El debat que aquests dies s’ha generat als mitjans de comunicació sobre els toros és molt estèril. Qüestionar-se si torturar un animal en una plaça és o no cultura i de quin tipus, només demostra, una vegada més, com estem a la cua de moltes coses. No pot negar-se que torejar o martiritzar un brau en les múltiples variables existents (a Cataluya, Espanya i on sigui) és producte d’una cultura, però d’una certa barbàrie, de la qual se’n poden trobar nombrosos testimonis a la història. I en aquests termes, penso jo, no hi ha debat possible, com no n’hi ha quan algú maltracta a un ésser viu, sigui quin sigui. L’única solució per al conjunt de la societat, com en el cas del tabac, passa per prendre mesures valentes i decidides, en benefici de la col·lectivitat i dins del seny, en aquest àmbit i en molts d’altres que regulen la nostra relació amb els animals amb que vivim i també els que ens mengem. S’ha regulat el fet de fumar en els llocs públics i ja comencem a acostumar-nos, no? D’altra banda, no puc entendre de cap de les maneres que hi hagi en el que ens anomenem “societat civilitzada” qui gaudeixi amb espectacles d’aquestes característiques. Més aviat em preocupa que es reivindiquin sota la presumpció de defensar la tradició i la cultura. Vist així, potser sí que hi ha tradicions que més val que desapareixin per sempre.
'BRUMAS DEL FRANQUISMO', DE FRANCESC SÁNCHEZ BARBA
Francesc Sánchez Barba és un autor vinculat a Premià de Mar que ve desenvolupant una intensa obra al voltant de l’anàlisi del món del cinema i alguns dels seus gèneres. Fruit de la seva tasca, ja han sortit dos llibres que estudien la relació de la música pop i la Segona Guerra Mundial amb el setè art. El seu darrer treball, que ha aparegut aquest mes de juny, porta per títol ‘Brumas del franquismo. El auge del cine negro español (1950-1965)’ i passa revista ara a un període amb tocs de clarobscurs de la nostra història més recent, a través del treball de cineastes que en un procés de recuperació i sota un règim totalitari, varen començar a donar oxigen amb les seves propostes. A través de l’anàlisi d’aquestes pel·lícules, l’autor n’extreu molt del nostre passat més contemporani i ens acosta a unes narracions cinematogràfiques de policies i delinqüents que amagaven la crítica al sistema com podien o retrataven un model que contrasta amb el seu homònim nordamericà, que ha esdevingut un referent mundial. En l’assaig es tracten 208 títols i a més de reflectir uns moments i unes persones agosarades que s’estimaven el que feien des d’una òptica professional, es convida al lector a homenatjar-los amb la visualització dels seus treballs, perquè aquests no quedin finalment en l’oblit.
ARBRES CENTENARIS TALLATS A ARGENTONA
Diversos veïns de la localitat i l’entitat mediambiental Natura van denunciar el passat 19 de juny el tall de dos arbres centenaris que va fer l’Ajuntament del municipi, a través d’una empresa subcontractada. L’actuació va succeir el passat divendres 15 de juny, quan encara no havia pres possessió el nou equip de govern del consistori. Segons van explicar de Natura, els dos arbres tallats eren dos pins pinyoners que es trobaven al Torrent de Can Serra de Lladó. Es dóna el cas que un tenia 127 anys i l’altre 116 i es consideren “arbres monumentals”, atès que mesuraven uns 30 metres d’alçada per 1,20 de diàmetre.
D’altra banda, segons ha transcendit, el tall dels arbres va fer-se perquè un tècnic municipal va emetre un informe de la seva perillositat, ja que havien caigut unes branques i havien malmès un vehicle.
Des de l’entitat Natura, Oriol Bassa ha explicat “que el problema s’hauria pogut resoldre fent una poda sanitària”.
D’altra banda, segons ha transcendit, el tall dels arbres va fer-se perquè un tècnic municipal va emetre un informe de la seva perillositat, ja que havien caigut unes branques i havien malmès un vehicle.
Des de l’entitat Natura, Oriol Bassa ha explicat “que el problema s’hauria pogut resoldre fent una poda sanitària”.
LLADRES DE CARRETERA A L'ALT MARESME
La Guàrdia Civil va desmantellar una banda d’atracadors que robava a les carreteres el passat dimecres 20 de juny, en una acció policial que va fer-se als càmpings El Far, de Calella i Pinar Playa, de Santa Susana. Fruit d’aquesta actuació es van detenir una vintena de persones que vivien en les instal·lacions dels càmpings amb les seves famílies, sense despertar sospites i que són d’origen paquistanès i iranià.
L’operació policial va començar a les vuit del matí i va concloure cap a les 11,30. Va desenvolupar-la un jutge de Múrcia, amb la coordinació de l’operatiu des de Madrid i intervencions a Barcelona i València, segons fonts policials. També, van fer-se més detencions a la zona de Llevant, al País Valencià. Una vegada conclosos els registres als càmpings del Maresme, la Guàrdia Civil va immobilitzar els vehicles dels detinguts, de gamma alta i va incautar-se d’objectes com càmeres fotogràfiques, telèfons mòbils, navegadors GPS i diners producte dels robatoris de la xarxa, que acumulava gran quantitat de denúncies.
La banda robava majoritàriament a l’AP-7, fent-se passar per policies, vestits amb armilles de color groc i llums de senyalització als seus vehicles. Aturava cotxes, principalment de turistes, mostrant-los plaques falses i aprofitava per atracar-los.
Els “policies foul”, com els coneix la Guàrdia Civil, feien les sevas accions de forma molt ràpida i les plaques que mostraven eren imitacions molt dolentes.
L’operació policial va començar a les vuit del matí i va concloure cap a les 11,30. Va desenvolupar-la un jutge de Múrcia, amb la coordinació de l’operatiu des de Madrid i intervencions a Barcelona i València, segons fonts policials. També, van fer-se més detencions a la zona de Llevant, al País Valencià. Una vegada conclosos els registres als càmpings del Maresme, la Guàrdia Civil va immobilitzar els vehicles dels detinguts, de gamma alta i va incautar-se d’objectes com càmeres fotogràfiques, telèfons mòbils, navegadors GPS i diners producte dels robatoris de la xarxa, que acumulava gran quantitat de denúncies.
La banda robava majoritàriament a l’AP-7, fent-se passar per policies, vestits amb armilles de color groc i llums de senyalització als seus vehicles. Aturava cotxes, principalment de turistes, mostrant-los plaques falses i aprofitava per atracar-los.
Els “policies foul”, com els coneix la Guàrdia Civil, feien les sevas accions de forma molt ràpida i les plaques que mostraven eren imitacions molt dolentes.
sábado, junio 16, 2007
L'ACCIÓ SOLIDÀRIA COM A PROPOSTA DE FUTUR
La Festa del comerç just i la banca ètica apropen aquest mes de juny a més de 60 municipis catalans com practicar la solidaritat és més fàcil del que sembla i un petit gest pot contribuir a canviar la globalitat. Sovint no tenim prou informació per jutjar, però quan ens arriba, ens fa replantejar moltes coses. La Festa del comerç just i la banca ètica ajuden a apropar als ciutadans per què cal un comerç just, els desequilibris del comerç internacional, el comerç just a Catalunya o com es pot contribuir des de l’acció individual per millorar les condicions de vida d’aquells pobles menys desenvolupats (o que no s’han deixat desenvolupar, la veritat!) des de les nostres petites accions diàries i quotidianes. També, la proposta de la banca ètica marca camins perquè puguem contribuir en el dia a dia per un món millor. Cal observar-ho tot plegat i analitzar-ho amb cura i prendre finalment d’aquesta manera partit personal.
D’altra banda, al Maresme, el passat 16 de juny, l’entitat Cabrera Solidària va fer 10 anys, tota una fita per aquesta agrupació que ha fet de la solidaritat envers els menys afavorits el seu objectiu de treball.
D’altra banda, al Maresme, el passat 16 de juny, l’entitat Cabrera Solidària va fer 10 anys, tota una fita per aquesta agrupació que ha fet de la solidaritat envers els menys afavorits el seu objectiu de treball.
ALELLA TORNA A CONVOCAR EL SEU CARTELL DE PREMIS LITERARIS
Una opció per als autors literaris que comencen és presentar els seus primers treballs als certàmens. D’entre els que es convoquen al Maresme cal destacar el cartell de l’Ajuntament d’Alella, obert a un amplíssim ventall de possibilitats en el camp de la poesia i la narrativa.
El primer dels guardons que convoquen és l’Alella a Maria Oleart, que enguany arriba a la seva onzena edició i que s’adreça als poetes de l’àmbit català. El guanyador pot veure la seva obra publicada en una luxosa col·lecció que ha anat assolint, a poc a poc, molt de prestigi.
El segon concurs que organitzen és el Guida Alzina de contes, que en la seva setena edició consta de noves bases. D’aquesta manera, si s’adreçava a un públic juvenil, a partir d’ara s’obre a totes les edats.
Finalment, la quarta edició de l’Alella a Isidre Pòlit guardona relats curts d’astronomia, una proposta aquesta diria que única en el panorama dels premis catalans, convocada en aquest cas per l’Agrupació d’Astronomia d’Alella, amb el suport del consistori.
D’altra banda, tohom que vulgui participar en qualsevol de les tres convocatòries, cal que tingui en compte que les bases completes –es poden sol·licitar a l’Ajuntament alellenc– indiquen que la data de termini per entregar els treballs és el proper dia 20 de juliol.
El primer dels guardons que convoquen és l’Alella a Maria Oleart, que enguany arriba a la seva onzena edició i que s’adreça als poetes de l’àmbit català. El guanyador pot veure la seva obra publicada en una luxosa col·lecció que ha anat assolint, a poc a poc, molt de prestigi.
El segon concurs que organitzen és el Guida Alzina de contes, que en la seva setena edició consta de noves bases. D’aquesta manera, si s’adreçava a un públic juvenil, a partir d’ara s’obre a totes les edats.
Finalment, la quarta edició de l’Alella a Isidre Pòlit guardona relats curts d’astronomia, una proposta aquesta diria que única en el panorama dels premis catalans, convocada en aquest cas per l’Agrupació d’Astronomia d’Alella, amb el suport del consistori.
D’altra banda, tohom que vulgui participar en qualsevol de les tres convocatòries, cal que tingui en compte que les bases completes –es poden sol·licitar a l’Ajuntament alellenc– indiquen que la data de termini per entregar els treballs és el proper dia 20 de juliol.
lunes, junio 11, 2007
MARIDATGE COMERCIAL, A MATARÓ
COMERÇ
Els comerços de Mataró
intercanvien objectes
per decorar els seus aparadors
Els establiments de Comerç Mataró Centre han posat en marxa una nova fórmula de col·laboració que està basada en el sistema de “maridatges comercials”. D’aquesta manera, es cedeixen productes entre botigues per decorar els seus aparadors i fan d’aquesta pràctica una campanya promocional dels productes que comercialitzen que va més enllà del propi establiment, aportant-li al consumidor un element de varietat i interès en els seus llocs de compra habituals.
En el marc d’aquesta proposta, els comerços associats de Comerç Mataró Centre, de forma voluntària i sota el lema “Obrim els nostres aparadors”, tenen “convidats especials” que des dels seus aparadors fan més atractiu el propi establiment. Aquesta pràctica, molt corrent entre els comerços d’una mateixa zona, s’està portant a terme de forma experimental al centre de Mataró, a través d’una proposta iniciada el maig que conclou aquest mes de juny, en la qual hi participen més de cinquanta comerços.
D’altra banda, els promotors de la iniciativa han destacat que d’aquesta pràctica de cohesió entre imatges d’establiments que, a primera vista els productes que venen no tenen res a veure, se’n deriven altres com compartir espais publicitaris en mitjans de comunicació, oferir tastets i promocions o organitzar cusets, entre d’altres propostes. D’altra banda, amb aquesta campanya, novament, des del comerç local, s’impulsen accions orientades a la dinamització i a millorar l’oferta en qualitat i quantitat de cara al consumidor.
Albert Calls
Els comerços de Mataró
intercanvien objectes
per decorar els seus aparadors
Els establiments de Comerç Mataró Centre han posat en marxa una nova fórmula de col·laboració que està basada en el sistema de “maridatges comercials”. D’aquesta manera, es cedeixen productes entre botigues per decorar els seus aparadors i fan d’aquesta pràctica una campanya promocional dels productes que comercialitzen que va més enllà del propi establiment, aportant-li al consumidor un element de varietat i interès en els seus llocs de compra habituals.
En el marc d’aquesta proposta, els comerços associats de Comerç Mataró Centre, de forma voluntària i sota el lema “Obrim els nostres aparadors”, tenen “convidats especials” que des dels seus aparadors fan més atractiu el propi establiment. Aquesta pràctica, molt corrent entre els comerços d’una mateixa zona, s’està portant a terme de forma experimental al centre de Mataró, a través d’una proposta iniciada el maig que conclou aquest mes de juny, en la qual hi participen més de cinquanta comerços.
D’altra banda, els promotors de la iniciativa han destacat que d’aquesta pràctica de cohesió entre imatges d’establiments que, a primera vista els productes que venen no tenen res a veure, se’n deriven altres com compartir espais publicitaris en mitjans de comunicació, oferir tastets i promocions o organitzar cusets, entre d’altres propostes. D’altra banda, amb aquesta campanya, novament, des del comerç local, s’impulsen accions orientades a la dinamització i a millorar l’oferta en qualitat i quantitat de cara al consumidor.
Albert Calls
L'HABITATGE, SENSE SOLUCIÓ
Per molts que els politics teoritzin, aconseguir que la gent trobi habitatges accessibles és, avui per avui, gairebé una utopia impossible o el mantra demagògic d’aquells que volen entrar a l’administració i saben que prometre és gratis i no obliga a res. Tots tenim clar que en la roda econòmica en la qual ens movems la construcció és un dels eixos més cabdals. Els savis i teòrics del sistema ja han apuntat moltes mesures que ens han de salvar a tots plegats, però la veritat és que la cosa continua sent complicada i que no s’albira un horitzó de solucions a curt termini que harmonitzi creixement, sostenibilitat, beneficis i accés digne a l’habitatge. Càritas ja alertava, en un informe fet públic fa poc, dels despropòsits que es cometen en matèria de videnda: des de llogar una banyera a fins a fer-ho amb un balcó, per esmentar només alguns dels exemples més dramàticament vistosos. D’altra banda, la màscara social que ens posem ens permet que tolerem tot això, mentre mirem cap a una altra banda i pensem que “a nosaltres això no pot passar-nos mai”. La veritat és que la solució a aquest problema sembla cada vegada més llunyana i caldrà moltes mobilitzacions de la societat civil perquè es comencin a fer efectives mesures de caràcter pal·liatiu. Però, la societat civil és mou encara per alguna cosa?
Albert Calls
Albert Calls
lunes, junio 04, 2007
'CASA DE MISERICÒRDIA', DE JOAN MARGARIT
LLIBRES
Poesia:
‘Casa de Misericòrdia’,
de Joan Margarit
Proa
La poesia potser ja no és una arma carregada de futur, però continua sent més necessària que mai. Una col·lecció emblemàtica que li dóna sortida editorial és’Els llibres de l’Óssa Menor’, que sortosament s’ha adaptat als nous temps i continua oferint-nos algunes de les millors veus poètiques catalanes o d’autors contemporanis de la literatura universal, traduïdes a la nostra llengua. Un dels darrres títols publicats és ‘Casa de Misericòrdia’, de l’autor català Joan Margarit. Amb el seu nou poemari, el poeta i arquitecte assoleix una altra fita en la seva trajectòria literària: donar al lector una poesia social i alhora intimista, construïda amb inigualable mestratge i domini, que permet una lectura assumible, sense renunciar en cap moment a la claredat. Margarit és un poeta que es pot llegir, que explica històries, que ens porta sensacions i sentiments contundents i clars, un got d’aigua clara, però amb la força del whisky sense gel.
Un breu tast:
“De nit només quedava la remor/
de les onades sota la terrassa./
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,/
rugia el temporal de neu i ferro/
que es desferma quan passa full la història./
Albert Calls
Poesia:
‘Casa de Misericòrdia’,
de Joan Margarit
Proa
La poesia potser ja no és una arma carregada de futur, però continua sent més necessària que mai. Una col·lecció emblemàtica que li dóna sortida editorial és’Els llibres de l’Óssa Menor’, que sortosament s’ha adaptat als nous temps i continua oferint-nos algunes de les millors veus poètiques catalanes o d’autors contemporanis de la literatura universal, traduïdes a la nostra llengua. Un dels darrres títols publicats és ‘Casa de Misericòrdia’, de l’autor català Joan Margarit. Amb el seu nou poemari, el poeta i arquitecte assoleix una altra fita en la seva trajectòria literària: donar al lector una poesia social i alhora intimista, construïda amb inigualable mestratge i domini, que permet una lectura assumible, sense renunciar en cap moment a la claredat. Margarit és un poeta que es pot llegir, que explica històries, que ens porta sensacions i sentiments contundents i clars, un got d’aigua clara, però amb la força del whisky sense gel.
Un breu tast:
“De nit només quedava la remor/
de les onades sota la terrassa./
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,/
rugia el temporal de neu i ferro/
que es desferma quan passa full la història./
Albert Calls
'JO PREGUNTO', ANTOLOGIA DE MARIA OLEART
LLIBRES
‘Jo pregunto’,
de Maria Oleart
Ajuntament d’Alella
La Comarcal Edicions
La recuperació que es fa des dels ajuntaments de l’obra literària dels escriptors de la nostra comarca és molt important. El consistori d’Alella, molt sensible a la tasca poètica, ha editat ara una antologia de Maria Oleart, ‘Jo pregunto’, que ens dóna una interessant aproximació a la poesia d’aquesta escriptora maresmenca, que malauradament va morir el 1996. Oleart, nascuda a Barcelona el 1929, va estar molt vinculada a Alella, el Masnou i el conjunt del Maresme i és una autora que va projectar la seva obra com a poeta i com a narradora molt més enllà dels nostres límits comarcals. Actualment, l’ajuntament alellenc convoca un premi anual de poesia que duu el seu nom i que ha anat aconseguint un cert prestigi en la promoció de nous valors. D’altra banda, la realització de l’antologia ha anat a cura de l’escriptora Joana Bel, filla de l’autora. A part de resseguir un intens itinerari literari per l’obra d’Oleart, el recull conclou amb un postfaci de l’escriptora i poeta Montserrat Abelló, que acaba d’ajudar els lectors a introduir-se en el món de l’autora antologada.
Albert Calls
‘Jo pregunto’,
de Maria Oleart
Ajuntament d’Alella
La Comarcal Edicions
La recuperació que es fa des dels ajuntaments de l’obra literària dels escriptors de la nostra comarca és molt important. El consistori d’Alella, molt sensible a la tasca poètica, ha editat ara una antologia de Maria Oleart, ‘Jo pregunto’, que ens dóna una interessant aproximació a la poesia d’aquesta escriptora maresmenca, que malauradament va morir el 1996. Oleart, nascuda a Barcelona el 1929, va estar molt vinculada a Alella, el Masnou i el conjunt del Maresme i és una autora que va projectar la seva obra com a poeta i com a narradora molt més enllà dels nostres límits comarcals. Actualment, l’ajuntament alellenc convoca un premi anual de poesia que duu el seu nom i que ha anat aconseguint un cert prestigi en la promoció de nous valors. D’altra banda, la realització de l’antologia ha anat a cura de l’escriptora Joana Bel, filla de l’autora. A part de resseguir un intens itinerari literari per l’obra d’Oleart, el recull conclou amb un postfaci de l’escriptora i poeta Montserrat Abelló, que acaba d’ajudar els lectors a introduir-se en el món de l’autora antologada.
Albert Calls
'MAR DE FLORS I FIRA IBEROROMANA'
‘Mar de flors’
i ‘Fira iberoromana’
Les eleccions municipals són una febre que passarà en uns mesos, després dels quals tot tornarà a la normalitat fins d’aquí quatre anys. Una de les coses que han difòs és la realització de dues cites de caràcter cultural que ja estan plenament consolidades i que mouen molta gent al Baix Maresme. Em refereixo al ‘Vilassar de Mar, un mar de flors’, que enguany arriba a la seva setena edició i que es fa els dies 1, 2, 3 i 4 de juny. També, a la XII Fira Iberoromana de Cabrera de Mar, que en aquest cas es fa el diumenge 3 de juny. El ‘Mar de flors’ és una aposta clara per la promoció del món de la flor i la planta, que converteix els carrers de Vilassar de Mar en un gran aparador floral. I la Fira Iberoromana de Cabrera recupera un punt de trobada anual en el qual es conjuga cultura i patrimoni local, a l’abast d’un públic molt ampli. En tots dos casos, a més, hi ha un ampli programa d’activitats socioculturals per a totes les edats i es demostra que acostar-se a la floricultura o el patrimoni també pot ser una festa. Dues cites, en definitiva, que ajuden a situar Vilassar de Mar i Cabrera en el mapa i conviden alhora a visitar aquestes localitats i conèixer-les molt millor, entretenint-se i aprenent, com aconsellen els clàssics.
Albert Calls
i ‘Fira iberoromana’
Les eleccions municipals són una febre que passarà en uns mesos, després dels quals tot tornarà a la normalitat fins d’aquí quatre anys. Una de les coses que han difòs és la realització de dues cites de caràcter cultural que ja estan plenament consolidades i que mouen molta gent al Baix Maresme. Em refereixo al ‘Vilassar de Mar, un mar de flors’, que enguany arriba a la seva setena edició i que es fa els dies 1, 2, 3 i 4 de juny. També, a la XII Fira Iberoromana de Cabrera de Mar, que en aquest cas es fa el diumenge 3 de juny. El ‘Mar de flors’ és una aposta clara per la promoció del món de la flor i la planta, que converteix els carrers de Vilassar de Mar en un gran aparador floral. I la Fira Iberoromana de Cabrera recupera un punt de trobada anual en el qual es conjuga cultura i patrimoni local, a l’abast d’un públic molt ampli. En tots dos casos, a més, hi ha un ampli programa d’activitats socioculturals per a totes les edats i es demostra que acostar-se a la floricultura o el patrimoni també pot ser una festa. Dues cites, en definitiva, que ajuden a situar Vilassar de Mar i Cabrera en el mapa i conviden alhora a visitar aquestes localitats i conèixer-les molt millor, entretenint-se i aprenent, com aconsellen els clàssics.
Albert Calls
'L'ENDEMÀ DE LES ELECCIONS'
L’endemà
de les eleccions
Ja se sap que la glòria del món és transitòria, com ens recorden constantment els resultats electorals, especialment l’endemà de les eleccions municipals, que són les més properes als ciutadans. Durant els dies a venir veurem canvis d’alcaldies, direm adéu a equips de govern i donarem la benvinguda a d’altres de nous. És el moment de projectes acabats o estroncats i d’altres que s’inicien amb noves il·lusions i esperances o com es pot, perquè sempre hi ha qui es troba amb la vara de comanament sense saber ben bé què fer-ne. Al cap i a la fi, la vida als ajuntaments no és eterna i la tendència és a marxar de la mateixa manera que s’ha entrat, a partir de l’enderroc. L’oposició fa caure el que governa mostrant fins a l’exageració totes les seves errades i nafres i convencent l’electorat de què dipositi la papereta a l‘urna que permetrà el canvi. El ‘canvi’ acaba arribant, però com la vida, també caduca i demana un nou ‘canvi’, en un joc que no s’acaba mai i que cada vegada crea més incrèduls. Què hi acaben guanyant els ciutadans és la qüestió? Com millora el dia a dia de les seves vides? Fins i tot d’aquells que no saben ni el nom del seu alcalde, ni el seu color polític, que d’aquests també n’hi ha més dels que sembla.
Albert Calls
de les eleccions
Ja se sap que la glòria del món és transitòria, com ens recorden constantment els resultats electorals, especialment l’endemà de les eleccions municipals, que són les més properes als ciutadans. Durant els dies a venir veurem canvis d’alcaldies, direm adéu a equips de govern i donarem la benvinguda a d’altres de nous. És el moment de projectes acabats o estroncats i d’altres que s’inicien amb noves il·lusions i esperances o com es pot, perquè sempre hi ha qui es troba amb la vara de comanament sense saber ben bé què fer-ne. Al cap i a la fi, la vida als ajuntaments no és eterna i la tendència és a marxar de la mateixa manera que s’ha entrat, a partir de l’enderroc. L’oposició fa caure el que governa mostrant fins a l’exageració totes les seves errades i nafres i convencent l’electorat de què dipositi la papereta a l‘urna que permetrà el canvi. El ‘canvi’ acaba arribant, però com la vida, també caduca i demana un nou ‘canvi’, en un joc que no s’acaba mai i que cada vegada crea més incrèduls. Què hi acaben guanyant els ciutadans és la qüestió? Com millora el dia a dia de les seves vides? Fins i tot d’aquells que no saben ni el nom del seu alcalde, ni el seu color polític, que d’aquests també n’hi ha més dels que sembla.
Albert Calls
'SET CONTES FRONTERERS', DE GEORGES MOUSTAKI
LLIBRES
‘Set contes fronterers’,
de Georges Moustaki
Belacqva
Georges Moustaki és conegut sobretot per la seva trajectòria com a cantant, però com a artista multidisciplinari també pinta i escriu i és, a més, un incansable viatger i un veritable ciutadà del món. Fruit d’aquesta vessant literària surten ara els seus relats sota el títol ‘Set contes fronterers’, històries netes, pures, senzilles i carregades de contingut, situades també a cavall entre Orient i Occident, cosa que els dota encara més d’un major atractiu estilístic i els situa en els temps actuals, amb plena vigència contemporània, alhora que vehiculen una reacció davant del que es considera inacceptable. Sense explicar massa les històries, perquè són molt curtes i és millor no desvetllar les claus, Moustaki ens parla de reivindicacions senzilles, clams contra el sistema i el fet que rera les persones hi ha sempre les mateixes inquietuds, anhels i esperances, situacions que semblen molt complicades i en el fons no ho són tant, com la vida mateixa. Des d’un mur que separa fins a Hassan, el trobador enamorat de l’Edat Mitjana que només parla d’amor o l’absurditat de les guerres fratricides. Una obra netament recomanable!
Albert Calls
‘Set contes fronterers’,
de Georges Moustaki
Belacqva
Georges Moustaki és conegut sobretot per la seva trajectòria com a cantant, però com a artista multidisciplinari també pinta i escriu i és, a més, un incansable viatger i un veritable ciutadà del món. Fruit d’aquesta vessant literària surten ara els seus relats sota el títol ‘Set contes fronterers’, històries netes, pures, senzilles i carregades de contingut, situades també a cavall entre Orient i Occident, cosa que els dota encara més d’un major atractiu estilístic i els situa en els temps actuals, amb plena vigència contemporània, alhora que vehiculen una reacció davant del que es considera inacceptable. Sense explicar massa les històries, perquè són molt curtes i és millor no desvetllar les claus, Moustaki ens parla de reivindicacions senzilles, clams contra el sistema i el fet que rera les persones hi ha sempre les mateixes inquietuds, anhels i esperances, situacions que semblen molt complicades i en el fons no ho són tant, com la vida mateixa. Des d’un mur que separa fins a Hassan, el trobador enamorat de l’Edat Mitjana que només parla d’amor o l’absurditat de les guerres fratricides. Una obra netament recomanable!
Albert Calls
+ REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS
"Aqui
do silencio das "gavetas"
da pátria amordaçada
dos peitos desfeitos pelas torturas da pide
subiu o clamor da liberdade
floriu abril".
Abril 1984
do silencio das "gavetas"
da pátria amordaçada
dos peitos desfeitos pelas torturas da pide
subiu o clamor da liberdade
floriu abril".
Abril 1984
TORNARÀ LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS...
Els capitans d'abril portaran de nou la revolució
dels clavells.
dels clavells.
TORNAREM A SOFRIR...
Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer...
(Després d'uns dies atabalat per la tasca electoral i la meva nova atribució de corresponsal de l'Avui torno a fer de bloggaire).
(Després d'uns dies atabalat per la tasca electoral i la meva nova atribució de corresponsal de l'Avui torno a fer de bloggaire).
lunes, mayo 21, 2007
DE LA BARBÀRIE
I el que ens queda per a veure i malgrat tot ens hem de reciclar en optimistes diaris per anar tirant.
ENS HO VOLEN ARREGLAR TOT
Sortosament hi ha qui ens ho vol arreglar tot, pe`ro com sempre, el primer que s'ha de fer és arreglar-se a si mateix.
CABRERA O VIETNAM?
La campanya cada vegada és més crua a Cabrera de Mar. Des de l'anònim a la carteta dels veïns que defensen els seus interessos. Tothom hi vol posar culleradae en tots els formats possibles.
Ens haurien de deixar que decidíssim sense coccions.
Però això deu ser que hi ha qui té por.
Ens haurien de deixar que decidíssim sense coccions.
Però això deu ser que hi ha qui té por.
miércoles, abril 25, 2007
1966-2007
Ara ja ho saps
que no hi ha paradís
sinó la barra d'un bar greixós
amb copes de plàstic,
cerveses esbravades
i alcohol de garrafa.
Et van ensenyar que la vida
era un llibre de contes
i al final no,
tot plegat
és un full de diari
arrugat,
estripat,
que oneja vençut
a la boca grotesca
de qualsevol
paperera
anònima.
que no hi ha paradís
sinó la barra d'un bar greixós
amb copes de plàstic,
cerveses esbravades
i alcohol de garrafa.
Et van ensenyar que la vida
era un llibre de contes
i al final no,
tot plegat
és un full de diari
arrugat,
estripat,
que oneja vençut
a la boca grotesca
de qualsevol
paperera
anònima.
THE END
Moltes utopies acaben amb nosaltres mateixos,
però en comencen de noves, amb d'altres persones.
però en comencen de noves, amb d'altres persones.
lunes, abril 16, 2007
'COMO CONVERTIRSE EN BUDA EN CINCO SEMANAS', DE GIULIO CESARE GIACOBBE
‘Como convertirse en un Buda en cinco semanas’,
de Giulio Cesare Giacobbe
Publicat per Grijalbo
El ritme de vida que portem ens aboca cada vegada més al desastre personal. Això que és una percepció col·lectiva, a nivell individual encara és un aspecte molt més preocupant. L’excés de treball, la precarietat laboral o la lleugeresa insostenible de l’ésser, més palesa ara que mai, ens porten a un atzcucac que en alguns casos pot acabar en tragèdia. Però sortosament hi ha d’altres camins i molts llibres d’autoajuda ens donen les pistes per començar a sortir-se’n amb encert, com el que ens ocupa, subtitulat ‘Un manual serio de autorrealización’. ‘Como ser un Buda en cinco semanas’ sintetitza les claus del Budisme i ens les acosta aplicades a la vida moderna, actual. El lector hi trobarà senzilles operacions d’autorreflexió i per assolir la calma, que li permetran afrontar la vida diària amb una actitud més positiva, serena i constructiva alhora. D’altra banda, l’autor d’aquesta obra també ha escrit ‘En busca de los mimos perdidos. Una psicología revolucionaria para el soltero y la pareja’.
de Giulio Cesare Giacobbe
Publicat per Grijalbo
El ritme de vida que portem ens aboca cada vegada més al desastre personal. Això que és una percepció col·lectiva, a nivell individual encara és un aspecte molt més preocupant. L’excés de treball, la precarietat laboral o la lleugeresa insostenible de l’ésser, més palesa ara que mai, ens porten a un atzcucac que en alguns casos pot acabar en tragèdia. Però sortosament hi ha d’altres camins i molts llibres d’autoajuda ens donen les pistes per començar a sortir-se’n amb encert, com el que ens ocupa, subtitulat ‘Un manual serio de autorrealización’. ‘Como ser un Buda en cinco semanas’ sintetitza les claus del Budisme i ens les acosta aplicades a la vida moderna, actual. El lector hi trobarà senzilles operacions d’autorreflexió i per assolir la calma, que li permetran afrontar la vida diària amb una actitud més positiva, serena i constructiva alhora. D’altra banda, l’autor d’aquesta obra també ha escrit ‘En busca de los mimos perdidos. Una psicología revolucionaria para el soltero y la pareja’.
EL MES DEL LLIBRE I LES NOVETATS EDITORIALS
L’abril torna a portar-nos una vegada més, amb el retorn de la primavera –tot i els imprevistos del temps d’aquest any, que no para de sorprendre’ns– la festa del llibre. Fruit d’aquesta data emblemàtica de Sant Jordi surten més novetats editorials que a qualsevol altra època, les parades s’omplen de volums de tots els formats, colors i continguts i per uns pocs dies pren més protagonisme que mai el paper imprès. Molts dels pobles del Maresme aprofiten la diada per editar títols d’autors relacionats amb la comarca que permeten la pervivència de la cultura local. D’altra banda, és també el millor moment per adquirir aquests volums, els quals una vegada passats els mesos són difícilment trobables que no sigui als espais reservats de les biblioteques. La festa del llibre, acompanyada de la de la rosa, és la millor oportunitat que existeix de sintetitzar l’amor per la parella i l’amor per la cultura. Roses i llibres poblen amb escreix aquest mes el nostre paisatge i si no hi fossin trobaríem a faltar-ho. O no?
CURSA ELECTORAL, LA MATEIXA COMÈDIA
Estem a pocs dies de les eleccions municipals, tot i que un es pregunta com encara hi ha qui té la fermesa d’anar a votar després de veure l’espectacle col·lectiu que fa la classe política. La normalitat de la democràcia també ha comportat un cert desencís. Hi ha qui creu encara en la bona fe dels responsables del que anomenem “cosa pública”? Dia a dia veiem com estem immergits en una mena de despropòsit generalitzat en el qual molts governants han demostrat només que els que els interessa és especular urbanísticament i col·locar a l’aparell els seus col·legues. On estan aquells polítics de la transició que aspiraven a millorar una societat encarcarada? La política ha de ser acció per transformar la societat o no ha de ser. Ara vénen temps en què ens ofereixen meravelles. Prometre és fàcil. Regals, rebaixes i ofertes que una vegada estan al poder tenen quatre anys per incomplir i deixar en l’oblit sistemàtic. On estan aquells polítics de la transició que lluitaven per un país millor i més just? Molts dels que tenim ara no s’hi reconeixen o són només d’una classe encaparrada en poder entrar al consitori com si d’una acció empresarial més es tractés. I prou.
lunes, marzo 26, 2007
LA MIRADA AL FUTUR DE LA CIÈNCIA FICCIÓ
La biblioteca Pompeu Fabra de Mataró mostra fins al 10 d’abril l’exposició ‘Ciència ficció: una mirada al futur’, amb panells informatius i llibres que donen una àmplia panoràmica d’aquest gènere, que va començar en les revistes i els còmics i va seguir a la televisió i molt especialment al cinema, que va amplificar-lo socialment arreu del món. L’exposició de la Pompeu Fabra fa un ampli repàs a les caracterísiques més destacables de la Ciència Ficció (CF), així com als temes recurrents que han sortit en molts dels llibres que l’han fet popular: viatges a l’espai, extraterrestres, robots i màquines, viatges en el temps, àliens, ciberpunk, ucronies i noves societats, la visió del gènere o la CF catalana, entre d’altres aspectes importants. La mostra compta amb el guió i textos de l’especialista Miquel Barceló i ha estat promoguda per la Diputació de Barcelona. A més d’una panoràmica prou aclaridora, els visitants podran apropar-se als clàssics literaris de la CF: Asimov, Clarke, Verne… Daltra banda, una vegada conclogui l’exposició a Mataró, continuarà la seva itinerància per d’altres centres de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la demarcació de Barcelona.
TURISMES COMARCALS
El Consorci de promoció turística Costa del Maresme va celebrar el passat dimarts 20 de febrer el seu desè aniversari amb un acte públic a la Sala de Plens del Consell Comarcal, al qual van assistir alcaldes i regidors dels municipis de la comarca. També, es va comptar amb la presència del president del Consorci, Carles Rocabert i d’expresidents de l’organisme, creat fa una desena d’anys per promocionar i impulsar un turisme de qualitat al Maresme. D’altra banda, el passat dijous 22 de març, va presentar-se la marca turística “Les 3 Viles”, a l’Hotel Colón de Caldes d’Estrac. En aquest acte, es va comptar amb l’assistència de l’alcalde de Caldes d’Estrac, Josep M. Freixas, el de Sant Andreu de Llavaneres, Víctor Rost i el de Sant Vicenç de Montalt, Lluís Bisbal.
L’evolució qualitativa que ha viscut el turisme a la comarca en els darrers anys és, però, la suma de la tasca dels agents institucionals i privats que han apostat fort perquè el Maresme sigui una zona de referència, oberta a visitants, amb un ampli ventall d’atractius que passen pel patrimoni, la restauració, el litoral o la muntanya, entre d’altres aspectes. En els darrers anys, a més, es ve parlant de la recerca d’un turisme de qualitat, fidel, que contribueixi a generar recursos i vertebrar alguns dels puntals socieoeconòmics de la comarca. Tot plegat, però, demana un treball constant, repensant el que s’ha fet i encaminant noves direccions en un sector que és molt mòbil. Hi la impressió, però, que en els deu anys de vida del Consorci s’ha fet bona feina, potser no tota la que caldria, però sí uns fonaments importants que van garantint que s’avanci, es millori i es pugui parlar d’una comarca turística des de la seva vessant més qualitativa.
L’evolució qualitativa que ha viscut el turisme a la comarca en els darrers anys és, però, la suma de la tasca dels agents institucionals i privats que han apostat fort perquè el Maresme sigui una zona de referència, oberta a visitants, amb un ampli ventall d’atractius que passen pel patrimoni, la restauració, el litoral o la muntanya, entre d’altres aspectes. En els darrers anys, a més, es ve parlant de la recerca d’un turisme de qualitat, fidel, que contribueixi a generar recursos i vertebrar alguns dels puntals socieoeconòmics de la comarca. Tot plegat, però, demana un treball constant, repensant el que s’ha fet i encaminant noves direccions en un sector que és molt mòbil. Hi la impressió, però, que en els deu anys de vida del Consorci s’ha fet bona feina, potser no tota la que caldria, però sí uns fonaments importants que van garantint que s’avanci, es millori i es pugui parlar d’una comarca turística des de la seva vessant més qualitativa.
'EL FESTÍN DE BABETTE', D'ISAK DINESEN
‘El festín de Babette’,
d’Isak Dinesen,
amb il·lustracions
de Noemí Villamuza
Nórdica Libros
El segon volum de la col·lecció “Ilustrados” és una història breu de l’escriptora danesa Isak Dinesen (pseudònim de Karen Blixen), autora de “Memòries d’Àfrica”, novel·la que tots recordem per la seva versió cinematogràfica. ‘El festín de Babette’ narra com en un aïllat poble de pescadors, dins un ambient religiós tancat, Babette –una jove francesa que no hi acaba d’encaixar– decideix homenatjar les dues germanes que l’han acollit amb un sopar extraordinari. De fet, serà una acció contra tot pronòstic que acabarà deixant al descobert unes curioses i suggerents motivacions, que fan replantejar coses al lector. El relat va inspirar el film del mateix títol, dirigit pel danès Gabriel Axel, que va obtenir un Òscar l’any 1987, a la millor pel·lícula estrangera. D’altra banda, les il·lustracions d’aquesta bella edició han anat a càrrec de Noemí Villamuza, nascuda a Palencia i afincada a Barcelona, autora de més de 25 títols publicats amb els seus dibuixos, que austers i alhora agosarats, donen les tonalitats grises necessàries a aquest volum per acabar d’endinsar el lector en un univers tancat que s’obrirà, però, a sorpreses al final.
d’Isak Dinesen,
amb il·lustracions
de Noemí Villamuza
Nórdica Libros
El segon volum de la col·lecció “Ilustrados” és una història breu de l’escriptora danesa Isak Dinesen (pseudònim de Karen Blixen), autora de “Memòries d’Àfrica”, novel·la que tots recordem per la seva versió cinematogràfica. ‘El festín de Babette’ narra com en un aïllat poble de pescadors, dins un ambient religiós tancat, Babette –una jove francesa que no hi acaba d’encaixar– decideix homenatjar les dues germanes que l’han acollit amb un sopar extraordinari. De fet, serà una acció contra tot pronòstic que acabarà deixant al descobert unes curioses i suggerents motivacions, que fan replantejar coses al lector. El relat va inspirar el film del mateix títol, dirigit pel danès Gabriel Axel, que va obtenir un Òscar l’any 1987, a la millor pel·lícula estrangera. D’altra banda, les il·lustracions d’aquesta bella edició han anat a càrrec de Noemí Villamuza, nascuda a Palencia i afincada a Barcelona, autora de més de 25 títols publicats amb els seus dibuixos, que austers i alhora agosarats, donen les tonalitats grises necessàries a aquest volum per acabar d’endinsar el lector en un univers tancat que s’obrirà, però, a sorpreses al final.
lunes, marzo 19, 2007
EL RETORN DEL CAPITAN TRUENO I DEL JABATO
LLIBRES
El Capitán Trueno
i també… El Jabato
Ediciones B
Víctor Mora
i diversos dibuixants
Hi ha còmics que triomfen al moment i d’altres que marquen generacions senceres. És el cas de les creacions historietístiques de Víctor Mora, guionista i escriptor de referència afincat a Premià de Dalt i creador del Capitán Trueno o del Jabato, així com del Cosaco Verde, el Sheriff King o Dani Futuro, per esmentar només els més reconeguts. Ediciones B reedita ara, sortosament, les historietes del Capitán Trueno i del Jabato a color, en volums de tapa dura. En el cas de Trueno, m’arriba a les mans el que inclou historietes dels dibuixants Beaumont, Carrión, Buylla i Tomás Marco. Del Jabato, s’apleguen treballs il·lustrats per F. Darnís. Els dos personatges, tant el valerós cavaller com l’invencible iber, poden ser coneguts, d’aquesta manera, per noves generacions de lectors, mentre d’altres els podem revisitar i hi trobem les mateixes sensacions de quan érem més joves o petits. Qui no recorda haver-se gastat la paga setmanal en l’adquisició de quaderns d’aquests herois? De fet, també, molts dels valors que els caracteritzaven ens han ajudat a evolucionar com a persones… D’altra banda, els malèvols enemics i les situacions d’enjòlit ens captivaven i ens submergien en universos de paper que ens feien gaudir i esperar el continuarà. Una fórmula aquesta que encara funciona i tot fa pensar que molts anys més, perquè la qualitat, sens dubte, supera el pas del temps.
El Capitán Trueno
i també… El Jabato
Ediciones B
Víctor Mora
i diversos dibuixants
Hi ha còmics que triomfen al moment i d’altres que marquen generacions senceres. És el cas de les creacions historietístiques de Víctor Mora, guionista i escriptor de referència afincat a Premià de Dalt i creador del Capitán Trueno o del Jabato, així com del Cosaco Verde, el Sheriff King o Dani Futuro, per esmentar només els més reconeguts. Ediciones B reedita ara, sortosament, les historietes del Capitán Trueno i del Jabato a color, en volums de tapa dura. En el cas de Trueno, m’arriba a les mans el que inclou historietes dels dibuixants Beaumont, Carrión, Buylla i Tomás Marco. Del Jabato, s’apleguen treballs il·lustrats per F. Darnís. Els dos personatges, tant el valerós cavaller com l’invencible iber, poden ser coneguts, d’aquesta manera, per noves generacions de lectors, mentre d’altres els podem revisitar i hi trobem les mateixes sensacions de quan érem més joves o petits. Qui no recorda haver-se gastat la paga setmanal en l’adquisició de quaderns d’aquests herois? De fet, també, molts dels valors que els caracteritzaven ens han ajudat a evolucionar com a persones… D’altra banda, els malèvols enemics i les situacions d’enjòlit ens captivaven i ens submergien en universos de paper que ens feien gaudir i esperar el continuarà. Una fórmula aquesta que encara funciona i tot fa pensar que molts anys més, perquè la qualitat, sens dubte, supera el pas del temps.
LES TERMES ROMANES DE CAN FARRERONS, A PREMIÀ DE MAR
La conservació del patrimoni arqueològic i històric de la comarca és una aposta difícil, amb pocs ajuts i més aviat mal vista, però els resultats, a llarg termini, solen ser una gran inversió per al conjunt de la societat. Premià de Mar va presentar fa uns dies el que pot arribar a ser un referent de primera magnitud: la Vil·la Romana de Can Farrerons. Amb les excavacions principals concloses, ara el jaciment està pendent d’un Pla director que desembocarà en la conversió d’aquest espai en un lloc visitable, que podrà atreure persones d’altres indrets i situarà la ciutat en una ruta patrimonial molt carregada de noves possibilitats. El treball conjunt de l’Ajuntament de Premià de Mar, la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, la Fundació Caixa Catalunya i la promotora Mas Soler, permetrà, quan s‘acabi el procés, que els visitants puguin de conèixer de primera mà l’edifici de planta octogonal que va ser descobert a finals de l’any 2000. Es tracta d’una magnífica obra d’arquitectura molt ben projectada de la qual tan sols es coneixen dos estructures més, una a Portugal i l’altra a prop de Madrid, com expliquen els arqueòlegs. El conjunt del jaciment, però, d’una durada cronològica aproximada del segle I aC a VI dC, s’ha d’entendre com una gran finca amb diversos edificis, comparable a altres vil·les romanes descobertes al Maresme. D’altra banda, la troballa de restes romanes a Can Farrerons es remunta a l’any 1969, quan es van descobrir uns mosaics que en el seu moment presagiaven l’existència de les importants descobertes posteriors. Tot plegat, acabarà esdevint un gran centre d’interpretació que permetrà una aproximació a com era el nostre passat, una aposta per la cultura de la qual tots en sortim beneficiats.
GASTRONOMIES COMARCALS
El Maresme és una comarca que en els darrers anys ha sabut jugar amb encert les seves cartes gastronòmiques. Aquests dies arrenquen amb força dues de les propostes destacables per als bons paladars. Tant les Jornades al voltant de la cuina del pèsol com les del bacallà permeten entrar en la primavera assaborint menjars diversificats i suggerents. Sota el referent de la cuina del pèsol, un producte típic del Maresme, Caldes d’Estrac té en marxa la XIII Pesolada, Mataró les X Jornades Gastronòmiques del Plat de Mataró (pèsols amb sèpia i patates) i Cabrils les V Jornades del Pèsol (El pèsol de la Serralada). D’aquesta manera, els restaurants de la comarca proposen les millors delícies cuinades amb pèsols i a l’abast de qui vulgui tastar-les. D’altra banda, una segona proposta són les XIV Jornades del Bacallà a Pineda de Mar, del 10 al 25 de març. En l’edició d’enguany hi participen un total d’onze restaurants, una botiga de menjar per emportar, dues pastisseries i un celler. S’elaboren més de 70 plats on el producte principal és el bacallà, complementant-se amb d’altres activitats amb la gastronomia de referent, com ara una Mostra de productes de l’horta, un Mercat de productes artesans, una Guia de lectura gastronòmica o una exposició de llibres de cuina, entre d’altres coses.
RAFAEL VALLBONA, A LA XARXA
Reprodueixo un correu que m'ha enviat en Rafael Vallbona, d'interès per a tots els meus linkats i voyeurs digitals:
Hola a totes i tots,
m'ha costat decidir-me, però finalment ho he fet. Us comunico que ja tinc un
bloc propi a la xarxa. Es diu 'Casa de VbN' i el trobareu a l'adreça-e:
http://casavbn.blogspot.com/
Per ara l'objectiu principal d'aquest bloc serà el penjar-hi una selecció dels
articles que, periòdicament, publico a alguns diaris i revistes d'arreu del
país. Després ja veurem si m'animo a ampiar-ne els continguts.
Si m'he decidit a obrir el bloc ha estat per què, tot sovint, alguns de
vosaltres heu tingut referència d'un o altre article meu i, passat el dia de
publicació al diari, ja no sabeu on anar-lo a cercar. Doncs a partir d'ara sabeu
que els teniu disponibles a aquest bloc anomenat 'Casa de VbN'.
El bloc adment comentaris. Us convido a entrar-hi i a engegar els debats que
vulgueu sobre cultura, política i la resta de temes habituals en els meus
treballs periodístics. Només demano brevetat expositiva i la mínima cortesia
necessària per discutir amb serenitat.
Gràcies per endavant per la vostra atenció.
Salut
Rafael VallBoNa
Hola a totes i tots,
m'ha costat decidir-me, però finalment ho he fet. Us comunico que ja tinc un
bloc propi a la xarxa. Es diu 'Casa de VbN' i el trobareu a l'adreça-e:
http://casavbn.blogspot.com/
Per ara l'objectiu principal d'aquest bloc serà el penjar-hi una selecció dels
articles que, periòdicament, publico a alguns diaris i revistes d'arreu del
país. Després ja veurem si m'animo a ampiar-ne els continguts.
Si m'he decidit a obrir el bloc ha estat per què, tot sovint, alguns de
vosaltres heu tingut referència d'un o altre article meu i, passat el dia de
publicació al diari, ja no sabeu on anar-lo a cercar. Doncs a partir d'ara sabeu
que els teniu disponibles a aquest bloc anomenat 'Casa de VbN'.
El bloc adment comentaris. Us convido a entrar-hi i a engegar els debats que
vulgueu sobre cultura, política i la resta de temes habituals en els meus
treballs periodístics. Només demano brevetat expositiva i la mínima cortesia
necessària per discutir amb serenitat.
Gràcies per endavant per la vostra atenció.
Salut
Rafael VallBoNa
lunes, marzo 12, 2007
SVEN HASSEL, IN MEMORIAM
Reedicions:
Les novel·les bèl·liques
de Sven Hassel
Editorial Inédita
Hi ha obres per les quals el temps no passa, com aquestes a les quals ens referim avui. Diverses generacions de lectors del món han llegit les històries dels soldats alemanys de la II Guerra Mundial escrites pel danès Sven Hassel. Ara, l’Editorial Inédita les ve reeditant, posant-les a l’abast del lector i quan eren gairebé introbables que no fos en el mercat de vell. Destacats títols com ‘Batallón de castigo’, ‘Gestapo’, ‘General SS’, ‘Prisión GPU’, ‘Los vi morir’…, publicats entre els anys 60 i 80, estan protagonitzats per personatges ja llegendaris com Porta, El viejo, Hermanito, Julius Heide… De fet, aquestes apassionants històries narren la dura i humana trajectòria dels soldats alemanys a nombrosos escenaris de la Segona Guerra Mundial, destacant especialment les que se centren en el front rus, per la seva particular cruesa. D’altra banda, molt més enllà de la història personal de l’autor, plena de llacunes que fan dubtar del grau de veracitat del producte, estem davant de narracions colpidores però alhora humanes, que ens mostren uns soldats en desacord amb els seus superiors, capaços de plantar cara i de tirar endavant les seves pròpies batalles. Lectura recomanable tot i la seva cruesa. A més, és addictiva i enganxa, com en donen testimoniatge els milers de lectors de tot el món que s’han endinsat en aquestes pàgines.
Albert Calls
Les novel·les bèl·liques
de Sven Hassel
Editorial Inédita
Hi ha obres per les quals el temps no passa, com aquestes a les quals ens referim avui. Diverses generacions de lectors del món han llegit les històries dels soldats alemanys de la II Guerra Mundial escrites pel danès Sven Hassel. Ara, l’Editorial Inédita les ve reeditant, posant-les a l’abast del lector i quan eren gairebé introbables que no fos en el mercat de vell. Destacats títols com ‘Batallón de castigo’, ‘Gestapo’, ‘General SS’, ‘Prisión GPU’, ‘Los vi morir’…, publicats entre els anys 60 i 80, estan protagonitzats per personatges ja llegendaris com Porta, El viejo, Hermanito, Julius Heide… De fet, aquestes apassionants històries narren la dura i humana trajectòria dels soldats alemanys a nombrosos escenaris de la Segona Guerra Mundial, destacant especialment les que se centren en el front rus, per la seva particular cruesa. D’altra banda, molt més enllà de la història personal de l’autor, plena de llacunes que fan dubtar del grau de veracitat del producte, estem davant de narracions colpidores però alhora humanes, que ens mostren uns soldats en desacord amb els seus superiors, capaços de plantar cara i de tirar endavant les seves pròpies batalles. Lectura recomanable tot i la seva cruesa. A més, és addictiva i enganxa, com en donen testimoniatge els milers de lectors de tot el món que s’han endinsat en aquestes pàgines.
Albert Calls
MÉS SUPORT POPULAR ALS TALLS DE L'N-II
Més suport popular
als talls de l’N-II
Les plataformes cíviques del Maresme han posat en marxa els talls a l’N-II el dia 7 de cada més –en jornades laborables, si cal–, endurint així les seves protestes perquè es trobi una solució a la fatídica carretera. Vull recordar, fa uns pocs anys, les mobilitzacions d’un col·lectiu d’esforçats ciutadans per aconseguir el que avui en dia és l’estació de Cabrera de Mar, o també, en la mateixa zona, la demanda reiterada de la societat civil perquè s’arranjés la platja fins obtenir-ho. La dita popular ja ho deixa ben clar: “Qui no plora no mama”. I des de la classe política poden anar i venir a pidolar solucions, que si no compten amb suport popular, al final no els fan cas. Les reivindicacions de les plataformes ens beneficien a tots plegats. A banda de les morts i accidents, no es pot negar, a més, que la comarca ha crescut molt i les infraestructures vials s’han quedat petites. Qualsevol incident crea col·lapses monumentals. I no parlem d’agafar els trens com a opció alternativa! Sortir al carrer a queixar-se pot ser una activitat que demana un petit esforç, però a la llarga tots hi sortim guanyant. Oblidar-se’n o mirar cap a una altra banda, en casos com aquests, és la pitjor de les opcions.
Albert Calls
als talls de l’N-II
Les plataformes cíviques del Maresme han posat en marxa els talls a l’N-II el dia 7 de cada més –en jornades laborables, si cal–, endurint així les seves protestes perquè es trobi una solució a la fatídica carretera. Vull recordar, fa uns pocs anys, les mobilitzacions d’un col·lectiu d’esforçats ciutadans per aconseguir el que avui en dia és l’estació de Cabrera de Mar, o també, en la mateixa zona, la demanda reiterada de la societat civil perquè s’arranjés la platja fins obtenir-ho. La dita popular ja ho deixa ben clar: “Qui no plora no mama”. I des de la classe política poden anar i venir a pidolar solucions, que si no compten amb suport popular, al final no els fan cas. Les reivindicacions de les plataformes ens beneficien a tots plegats. A banda de les morts i accidents, no es pot negar, a més, que la comarca ha crescut molt i les infraestructures vials s’han quedat petites. Qualsevol incident crea col·lapses monumentals. I no parlem d’agafar els trens com a opció alternativa! Sortir al carrer a queixar-se pot ser una activitat que demana un petit esforç, però a la llarga tots hi sortim guanyant. Oblidar-se’n o mirar cap a una altra banda, en casos com aquests, és la pitjor de les opcions.
Albert Calls
LES ACTUACIONS DE LES PROTECTORES
Les actuacions
de les Protectores
Les protectores d’Animals de Mataró i Cabrera editen semestralment la revista “Peluts” (www.protectoramataro.org), una publicació gratuïta que es fa per difondre les activitats d’aquestes entitats i temes d’interès general del món dels animals, incidint especialment en les mascotes domèstiques. Articles destacats del número que acaba de sortir són l’entrevista a Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, que parla de diversos temes entre els que prima la situació dels animals a Catalunya; la campanya “Apadrina els que ningú vol” o el treball que fan els agents rurals, la policia del medi ambient, entre molts d’altres textos i notícies que donen informació d’un món que cada vegada i sortosament, es preocupa pels animals en general i els de companyia, en particular.
De tot plegat, m’agradaria destacar la campanya “Apadrina els que ningú vol”, per ajudar els animals vells i malalts que són rebutjats, els que estan destinats a no tenir una familia com els altres. Apadrinant-los, es garanteix una bona qualitat de vida en els refugis.
Sé també, d’altra banda, que la tasca de les protectores de Mataró i Cabrera no és l’única al Maresme, d’altres grups de la comarca també es comprometen activament en defensar els drets dels animals, des de l’acció voluntària i l’esforç personal. Molta gent no els estima, els animals… però tenen la sort que la minoria que ho fa s’hi dedica en cos i ànima. Per tot això podem parlar que la societat ha invertit esforços, en els darrers anys, en el respecte a les altres espècies, un petit aval de futur davant d’un món que a vegades sembla envaït per l’egoisme més vil.
Albert Calls
de les Protectores
Les protectores d’Animals de Mataró i Cabrera editen semestralment la revista “Peluts” (www.protectoramataro.org), una publicació gratuïta que es fa per difondre les activitats d’aquestes entitats i temes d’interès general del món dels animals, incidint especialment en les mascotes domèstiques. Articles destacats del número que acaba de sortir són l’entrevista a Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, que parla de diversos temes entre els que prima la situació dels animals a Catalunya; la campanya “Apadrina els que ningú vol” o el treball que fan els agents rurals, la policia del medi ambient, entre molts d’altres textos i notícies que donen informació d’un món que cada vegada i sortosament, es preocupa pels animals en general i els de companyia, en particular.
De tot plegat, m’agradaria destacar la campanya “Apadrina els que ningú vol”, per ajudar els animals vells i malalts que són rebutjats, els que estan destinats a no tenir una familia com els altres. Apadrinant-los, es garanteix una bona qualitat de vida en els refugis.
Sé també, d’altra banda, que la tasca de les protectores de Mataró i Cabrera no és l’única al Maresme, d’altres grups de la comarca també es comprometen activament en defensar els drets dels animals, des de l’acció voluntària i l’esforç personal. Molta gent no els estima, els animals… però tenen la sort que la minoria que ho fa s’hi dedica en cos i ànima. Per tot això podem parlar que la societat ha invertit esforços, en els darrers anys, en el respecte a les altres espècies, un petit aval de futur davant d’un món que a vegades sembla envaït per l’egoisme més vil.
Albert Calls
EL PSC DE CABRERA AMB NOVES ENERGIES
El PSC de Cabrera de Mar inicia una nova etapa, amb Pilar Ventura d'alcaldable i després d'una travessia al desert. Bones notícies per a la gent d'esquerres i de progrés perquè, no ho oblidem, sense els socialistes no hi hauria hagut canvi fa 8 anys a la casa gran.
A continuació reprodueixo el discurs de Pilar Ventura que va fer en l'acte de presentació, al centre cívic del Pla de l'Avellà, el passat 23 de febrer:
Benvinguts a tots i a totes, Vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres per venir aquesta nit a acompanyar-me. Sento la vostra força i el vostre recolçament. SI US VEIESSIU DES D’AQUÍ, FEU UN GOIG.
Vull donar les gràcies especialment a la Manuela, perquè sé que ha fet un molt gran esforç, per poder assistir, i perquè les seves paraules sempre ens encoratgen.
SÓC DONA, SÓC SOCIALISTA, I SÓC DE CABRERA DE MAR.
Que sóc dona, és obvi. Penso que ningú dels que hi esteu aquí ho pot dubtar.
Com a dona, puc i vull aportar a la política les capacitats de les dones, la seva visió, la seva forma de fer, seva forma d’entendre les coses, i sobre tot de sentir-les.
Tradicionalment, les dones ens hem ocupat durant mil·lennis a dur endavant la família, cuidant de les criatures, de les persones grans, dels malalts.
Hem tingut cura de l’administració dels recursos, de vegades escassos, però ho hem sabut suplir amb AMOR, sacrifici i sobre tot imaginació.
Afortunadament, gràcies a que podem controlar la natalitat, ens hem incorporat al món del treball REMUNERAT, que treballar, hem treballat sempre, i hem demostrat la nostra capacitat amb molt bona nota.
També ens anem incorporant al món de la política, perquè sabem que la nostra visió la completarà i la enriquirà. El món de la política necessita de les dones.
Sóc Socialista, per tradició familiar i per vocació.
Per tradició, perquè el meu pare, que té 89 anys, JA era de les joventuts socialistes. Ell va marxar als 17 anys al front, voluntari. Ell i altres persones que van morir en el intent, ens van deixar com HERÈNCIA, encàrrec de treballar per la llibertat i per la pau.
Algunes persones d’altres grups que presenten les seves llistes al Poble, quan m’he anat a presentat m’han preguntat ¿Que Ja estàs preparada per la guerra? Ja estàs preparada pel combat, per la lluita?.
La meva resposta ha estat contundent. NO .
Estic preparada per treballar, no per lluitar. El treball no m’espanta, per mi tant parir com treballar no em semblen una maldició biblica, em semblen una autentit plaer.
Però les paraules lluita , combat, em sonen a Guerra i a les guerres, Ningú guanya, en realitat tothom hi perd.
Sóc una dona de pau, amb un profund sentit de la importància de la PAU, en tots el àmbits, i crec especialment en la importància de la pau interior, perquè se que és imprescindible per treballar bé.
Sóc socialista per vocació, perquè ho sento dins del cor, i ell em parla. Perquè crec que és la millor de les opcions que hi ha per transformar la nostra societat.
Els socialistes són, la meva família escollida.
A la família d’origen m’uneix la sang, l’amor i les vivències.
A la família socialista ens uneixen les idees, les creences, el valors i els principis. La visió d’un món més sostenible, més just, més solidari, més ecològic, més respectuós amb el medi. La visió del futur que volem deixar als nostres fills i filles, a les generacions venideres. (indis americans a qui deien salvatges i que ja en aquella època tenien , consell de dones i de gent grans, deien que s’havia de pensar sempre en 8 generacions venideres, i tenir en compte les experiències de les 8 generacions precedents)
Som una família els socialistes, ja us ho he dit, i com en totes les famílies, de vegades tenim diferents punts de vista, i ens barallem, ens escridasem, ens deixem de parlar, i ens allunyem.
Però també, com en totes les famílies, en els moments difícils, sabem oblidar-nos de les coses personals, per unir-nos, tot superant les diferències pel que és realment important, que són els nostres ideals, els nostres valors i EL BÉ COMÚ, que està per sobre de de tot.
Sóc de Cabrera de mar, no perquè hi naixés, que sóc nascuda al Poble nou, i em sento molt orgullosa dels meus orígens. Ho sóc perquè la vaig escollir per viure, a consciència.
Sento, que a Cabrera de Mar tinc enterrades les meves arrels, perquè Aquí tinc enterrada a meva mare, que va viure els seus últims amb nosaltres.
I vaig escollir aquest poble per viure amb la meva família, perquè és un tros de terra carregat d’història, de bona energia, de sol i d’aigua (tan la de mar com les fonts i manantials ) i perquè te un microclima especial, com tots sabeu.
Sóc socialista, i dona, i com a socialista i dona vull prendre la responsabilitat de cuidar de tot això. AIXÒ ÉS PER A MI UN REPTE I ALHORA UNA OPORTUNITAT.
Crec en el treball en equip. Una llista o un grup de gent, no te el mateix sentit que un EQUIP
Mireu ( gest amb les mans )
En un equip, totes les persones són igual d’importants, totes incorporen les seves visions i peculiaritats, totes saben donar el millor d’elles i totes valoren el treball dels altres.
Encara que pugui semblar difícil posar-se d’acord, és el millor que és pot fer, i per això tenim una eina imprescindible: el diàleg.
Jo sóc la cap de la meva llista. En la nostra llengua que és molt rica i plena de matisos curiosament s’utilitza CAP tant per parlar pel principi com parlar del final. (cap d’any, Cap de llista, capvespre). En un altre acte us presentaré a la gent del meu equip.
Us avançaré, però, qui bé a la nostra llista en el darrer lloc, és La Maria Badia, diputada al parlament Europeu, i que també és veïna nostra, i que coneix de primera oida, totes les coses que es cuinen a Europa, totes les oportunitats, els ajuts a projectes, les subvencions que es concedeixen.
Nosaltres treballem un al costat de l’altre, colze a colze. Compartint, posant-nos d’acord. No hi ha primers ni últims. SOM UN EQUIP
Volem governar Cabrera de Mar, perquè tenim vocació de govern. L’experiència ho demostra, som persones treballadores i honrades, i eficients.
I volem governar a Cabrera de mar amb criteri de POBLE en majúscules. Això vol dir que hem de plantejar la nostra acció de govern mirant al futur, amb objectius clars, cercant complicitats sense renunciar a l’eix dels nostres objectius.
Un poble és un espai de convivència, de progrés, de dificultats també, i l’hem de governar amb principis, però també amb eficàcia. Hem de donar resposta ràpida i eficaç a allò que ens demana la gent en el dia a dia. Fer d’aquells petits detalls que els veïns i veïnes ens demanen uns temes molt importants per a nosaltres. No deixar-ho com a problemes de segona. No hi ha problemes de primera i de segona, hi ha solucions de primera i de segona, i nosaltres volem donar solucions de primera a tots els problemes dels cabrencs i les cabrerenques.
Estem fent un programa per la gent, per tota la gent, cercan l’equitat i la justícia. I us convido des d’aquí a participar en la seva confecció, com a particulars o com associacions. Estem oberts a que la gent que vulgui, ens ajudi a fer EL MILLOR PROGRAMA PER CABRERA.
Per fer servir un tòpic: Treballarem perquè a Cabrera de mar, de veritat, surti el sol per a tothom.
Catalunya, ara també está governada per socialistes, i governem a España, i ben aviat també a França, gràcies a una dona i socialista, la SEGOLEN.
Molts pobles del Maresme estan governats per socialistes. Els que ho proven, generalment repeteixen, i nosaltres volem tenir l’ocasió de demostrar-vos-ho.
Cabrera de mar es beneficiaria molt d’estar en consonància amb tots els seus veïns.
La economia que volem per al poble, ha de ser pròspera i sense desigualtats socials. Hem comprometo a què fem un pacte pel desenvolupament econòmic i social de Cabrera.
Un pacte a on hi càpiga tothom i a on, entre tots els agents socials implicats, marquem les línees que la economía de Cabrera de mar necessita pel seu futur, i pel seu desenvolupament.
Però per nosaltres el més important, són les persones, el seu benestar. Parlar amb elles i sobre tot escoltar-les, donar respostes segures i eficients en la nostra feina, sempre desde de la proximitat.
(M’agraden les distàncies curtes, que la gent m’expliqui els seus problemes i inquietuds, per deformació profesional, SOC TERAPEUTA)
Per nosaltres la proximitat és aconseguir un poble amable, i un poble amable és aquell que té cura del seu entorn, i que te un creixemenet equilibrat i sostenible.
Per últim, un altre dels eixos importants per nosaltres, són els serveis socials, (JO TINC ESTUDIS DE TREBALL SOCIAL, I PSICOTERÀPIA). I Sobre això, TAMBÉ us podria dir moltes coses la Consol. Mès i millors serveis socials per a la gent que hi viu al nostre poble. En molts casos, són persones grans que viuen soles, i que han de tenir l’assistència necessària per a tenir un nivell de vida digne.
(Jo he tingut als pares a casa, la mare amb alzehimer, i he treballat al Casal del Avis de Cabrera, mireu si sé del que us parlo)
I això a Cabrera en aquests últims anys no ha tingut la continuïtat que el nostre company i amic meu en Xavier Querol, va fer en l’anterior legislatura.
Xavier, vull fer-te un reconeixement des d’aquí, de la teva tasca en el temps que vas estar en l’Ajuntament, tant en la sanitat (CAP al Pla), com en l’ensenyament (Escola Pública mancomunada), com en la mobilitat (Transport públic mancomunat amb altre ajuntament socialista).
També un reconeixement a en Ramón Fontseca, a qui no vaig tenir la sort de conèixer, però del que tanta gent del poble, de totes les tendències, m’ha parlat tant i tant BE. I a tots el regidors del PSC que ha tingut Cabrera de mar.
MIREU Vull estar al cap devant de l’Ajuntament, ser la primera dona ALCALDESSA, L’ALCALDESSA QUE VIU AL PLA DE L’AVELLÀ, que també és Cabrera de mar, la millor alcaldessa que mai ha tingut Cabrera de mar (no serà gaire dificil, perquè mai no hi ha hagut cap) , i treballar amb totes les forces escollides democràticament pels vilatants i vilatanes, ja que tots els escollits són com un microcosmos que representen a les inquietuds d’aquest nostre poble estimat, i si tots treballem plegats, tothom estarà representat.
No crec en les majories absolutes, CREMEN, i poden fer perdre l’enriquiment que signifiquen les diferents visions. Entre TOTS I TOTES, AMB EL MÀXIM DE REPRESENTACIÓ DE LES DIFERENTS SENSIBILITATS construirem la millor Cabrera del futur.
I amb el primers que vull treballar colze a colze és amb tots i totes els companys i companyes de la nostra agrupació, i amb els nostres simpatitzants, i amb la gent del Partit, i amb la Federació comarcal, que tant ens estan recolçant, dons sàben que la nostra, és una agrupació petita i humil.Gràcies a tots els que veniu a les reunions, i espero i dessitjo que cada dia siguem més i més. ES EL MOMENT DE SUMAR.
Per això, com avui és un dia de celebració, de festa, permeteu-me QUE ACABI aviat EL MEU DISCURS.
Vull estar prop de vosaltres, sense aquest faristol pel mig, vull distàncies curtes, que son les que a mi m’agraden prendre una copa de cava i parlar amb vosaltres de tu a tu.
Vull agrair a totes i cada una de les persones que m’heu vingut a acompanyar-nos avui. I Com he dit, vull agrair als socialistes que m’han precedit en la tasca de donar tot el que han sabut per aquest poble nostre, als socialistes que vindran darrera meu, Aquestes joventuts tan maques i entusiastes, als socialistes que estan avui aquí, en el present.
Vull agrair també a la meva família d’origen el seu suport, sense ells i el seu esforç i sacrifici, jo no m’hi podria entregar com ho faig.
Vull agrair als representants d’altres forces, que han pogut venir, el que ho hagin fet, i amb aquest agraïment, donar-los les mans per a treballar en equip, sense oposicions, sense enemics. JA US HE DIT QUE SOC UNA DONA DE PAU. Convidar-vos a tots a treballar plegats. LA GENT ENS AGRAIRÀ DE BEN SEGUR que no perdem el temps que podriem aprofitar per treballar, discutint-nos i fent-los la competència.
Vull agrair als companys (Charly, Fontbona, Ramon, Ma. Jesús i Alcaldes i alcaldables que han fet possible aquesta nit meravellosa i plena d’esperança i sobre tot d’il·lusió.
I ja no m’enrollo més, que deunidó per ser el primer discurs, trobo que m’està agradant i tot.
Anem a prendre cava tots, i sobre tot, que no marxi ningú sense donar-me una abraçada, un petó, o els que sigueu més tímids una encaixada de mans.
GRÀCIES DE TOT COR.
A continuació reprodueixo el discurs de Pilar Ventura que va fer en l'acte de presentació, al centre cívic del Pla de l'Avellà, el passat 23 de febrer:
Benvinguts a tots i a totes, Vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres per venir aquesta nit a acompanyar-me. Sento la vostra força i el vostre recolçament. SI US VEIESSIU DES D’AQUÍ, FEU UN GOIG.
Vull donar les gràcies especialment a la Manuela, perquè sé que ha fet un molt gran esforç, per poder assistir, i perquè les seves paraules sempre ens encoratgen.
SÓC DONA, SÓC SOCIALISTA, I SÓC DE CABRERA DE MAR.
Que sóc dona, és obvi. Penso que ningú dels que hi esteu aquí ho pot dubtar.
Com a dona, puc i vull aportar a la política les capacitats de les dones, la seva visió, la seva forma de fer, seva forma d’entendre les coses, i sobre tot de sentir-les.
Tradicionalment, les dones ens hem ocupat durant mil·lennis a dur endavant la família, cuidant de les criatures, de les persones grans, dels malalts.
Hem tingut cura de l’administració dels recursos, de vegades escassos, però ho hem sabut suplir amb AMOR, sacrifici i sobre tot imaginació.
Afortunadament, gràcies a que podem controlar la natalitat, ens hem incorporat al món del treball REMUNERAT, que treballar, hem treballat sempre, i hem demostrat la nostra capacitat amb molt bona nota.
També ens anem incorporant al món de la política, perquè sabem que la nostra visió la completarà i la enriquirà. El món de la política necessita de les dones.
Sóc Socialista, per tradició familiar i per vocació.
Per tradició, perquè el meu pare, que té 89 anys, JA era de les joventuts socialistes. Ell va marxar als 17 anys al front, voluntari. Ell i altres persones que van morir en el intent, ens van deixar com HERÈNCIA, encàrrec de treballar per la llibertat i per la pau.
Algunes persones d’altres grups que presenten les seves llistes al Poble, quan m’he anat a presentat m’han preguntat ¿Que Ja estàs preparada per la guerra? Ja estàs preparada pel combat, per la lluita?.
La meva resposta ha estat contundent. NO .
Estic preparada per treballar, no per lluitar. El treball no m’espanta, per mi tant parir com treballar no em semblen una maldició biblica, em semblen una autentit plaer.
Però les paraules lluita , combat, em sonen a Guerra i a les guerres, Ningú guanya, en realitat tothom hi perd.
Sóc una dona de pau, amb un profund sentit de la importància de la PAU, en tots el àmbits, i crec especialment en la importància de la pau interior, perquè se que és imprescindible per treballar bé.
Sóc socialista per vocació, perquè ho sento dins del cor, i ell em parla. Perquè crec que és la millor de les opcions que hi ha per transformar la nostra societat.
Els socialistes són, la meva família escollida.
A la família d’origen m’uneix la sang, l’amor i les vivències.
A la família socialista ens uneixen les idees, les creences, el valors i els principis. La visió d’un món més sostenible, més just, més solidari, més ecològic, més respectuós amb el medi. La visió del futur que volem deixar als nostres fills i filles, a les generacions venideres. (indis americans a qui deien salvatges i que ja en aquella època tenien , consell de dones i de gent grans, deien que s’havia de pensar sempre en 8 generacions venideres, i tenir en compte les experiències de les 8 generacions precedents)
Som una família els socialistes, ja us ho he dit, i com en totes les famílies, de vegades tenim diferents punts de vista, i ens barallem, ens escridasem, ens deixem de parlar, i ens allunyem.
Però també, com en totes les famílies, en els moments difícils, sabem oblidar-nos de les coses personals, per unir-nos, tot superant les diferències pel que és realment important, que són els nostres ideals, els nostres valors i EL BÉ COMÚ, que està per sobre de de tot.
Sóc de Cabrera de mar, no perquè hi naixés, que sóc nascuda al Poble nou, i em sento molt orgullosa dels meus orígens. Ho sóc perquè la vaig escollir per viure, a consciència.
Sento, que a Cabrera de Mar tinc enterrades les meves arrels, perquè Aquí tinc enterrada a meva mare, que va viure els seus últims amb nosaltres.
I vaig escollir aquest poble per viure amb la meva família, perquè és un tros de terra carregat d’història, de bona energia, de sol i d’aigua (tan la de mar com les fonts i manantials ) i perquè te un microclima especial, com tots sabeu.
Sóc socialista, i dona, i com a socialista i dona vull prendre la responsabilitat de cuidar de tot això. AIXÒ ÉS PER A MI UN REPTE I ALHORA UNA OPORTUNITAT.
Crec en el treball en equip. Una llista o un grup de gent, no te el mateix sentit que un EQUIP
Mireu ( gest amb les mans )
En un equip, totes les persones són igual d’importants, totes incorporen les seves visions i peculiaritats, totes saben donar el millor d’elles i totes valoren el treball dels altres.
Encara que pugui semblar difícil posar-se d’acord, és el millor que és pot fer, i per això tenim una eina imprescindible: el diàleg.
Jo sóc la cap de la meva llista. En la nostra llengua que és molt rica i plena de matisos curiosament s’utilitza CAP tant per parlar pel principi com parlar del final. (cap d’any, Cap de llista, capvespre). En un altre acte us presentaré a la gent del meu equip.
Us avançaré, però, qui bé a la nostra llista en el darrer lloc, és La Maria Badia, diputada al parlament Europeu, i que també és veïna nostra, i que coneix de primera oida, totes les coses que es cuinen a Europa, totes les oportunitats, els ajuts a projectes, les subvencions que es concedeixen.
Nosaltres treballem un al costat de l’altre, colze a colze. Compartint, posant-nos d’acord. No hi ha primers ni últims. SOM UN EQUIP
Volem governar Cabrera de Mar, perquè tenim vocació de govern. L’experiència ho demostra, som persones treballadores i honrades, i eficients.
I volem governar a Cabrera de mar amb criteri de POBLE en majúscules. Això vol dir que hem de plantejar la nostra acció de govern mirant al futur, amb objectius clars, cercant complicitats sense renunciar a l’eix dels nostres objectius.
Un poble és un espai de convivència, de progrés, de dificultats també, i l’hem de governar amb principis, però també amb eficàcia. Hem de donar resposta ràpida i eficaç a allò que ens demana la gent en el dia a dia. Fer d’aquells petits detalls que els veïns i veïnes ens demanen uns temes molt importants per a nosaltres. No deixar-ho com a problemes de segona. No hi ha problemes de primera i de segona, hi ha solucions de primera i de segona, i nosaltres volem donar solucions de primera a tots els problemes dels cabrencs i les cabrerenques.
Estem fent un programa per la gent, per tota la gent, cercan l’equitat i la justícia. I us convido des d’aquí a participar en la seva confecció, com a particulars o com associacions. Estem oberts a que la gent que vulgui, ens ajudi a fer EL MILLOR PROGRAMA PER CABRERA.
Per fer servir un tòpic: Treballarem perquè a Cabrera de mar, de veritat, surti el sol per a tothom.
Catalunya, ara també está governada per socialistes, i governem a España, i ben aviat també a França, gràcies a una dona i socialista, la SEGOLEN.
Molts pobles del Maresme estan governats per socialistes. Els que ho proven, generalment repeteixen, i nosaltres volem tenir l’ocasió de demostrar-vos-ho.
Cabrera de mar es beneficiaria molt d’estar en consonància amb tots els seus veïns.
La economia que volem per al poble, ha de ser pròspera i sense desigualtats socials. Hem comprometo a què fem un pacte pel desenvolupament econòmic i social de Cabrera.
Un pacte a on hi càpiga tothom i a on, entre tots els agents socials implicats, marquem les línees que la economía de Cabrera de mar necessita pel seu futur, i pel seu desenvolupament.
Però per nosaltres el més important, són les persones, el seu benestar. Parlar amb elles i sobre tot escoltar-les, donar respostes segures i eficients en la nostra feina, sempre desde de la proximitat.
(M’agraden les distàncies curtes, que la gent m’expliqui els seus problemes i inquietuds, per deformació profesional, SOC TERAPEUTA)
Per nosaltres la proximitat és aconseguir un poble amable, i un poble amable és aquell que té cura del seu entorn, i que te un creixemenet equilibrat i sostenible.
Per últim, un altre dels eixos importants per nosaltres, són els serveis socials, (JO TINC ESTUDIS DE TREBALL SOCIAL, I PSICOTERÀPIA). I Sobre això, TAMBÉ us podria dir moltes coses la Consol. Mès i millors serveis socials per a la gent que hi viu al nostre poble. En molts casos, són persones grans que viuen soles, i que han de tenir l’assistència necessària per a tenir un nivell de vida digne.
(Jo he tingut als pares a casa, la mare amb alzehimer, i he treballat al Casal del Avis de Cabrera, mireu si sé del que us parlo)
I això a Cabrera en aquests últims anys no ha tingut la continuïtat que el nostre company i amic meu en Xavier Querol, va fer en l’anterior legislatura.
Xavier, vull fer-te un reconeixement des d’aquí, de la teva tasca en el temps que vas estar en l’Ajuntament, tant en la sanitat (CAP al Pla), com en l’ensenyament (Escola Pública mancomunada), com en la mobilitat (Transport públic mancomunat amb altre ajuntament socialista).
També un reconeixement a en Ramón Fontseca, a qui no vaig tenir la sort de conèixer, però del que tanta gent del poble, de totes les tendències, m’ha parlat tant i tant BE. I a tots el regidors del PSC que ha tingut Cabrera de mar.
MIREU Vull estar al cap devant de l’Ajuntament, ser la primera dona ALCALDESSA, L’ALCALDESSA QUE VIU AL PLA DE L’AVELLÀ, que també és Cabrera de mar, la millor alcaldessa que mai ha tingut Cabrera de mar (no serà gaire dificil, perquè mai no hi ha hagut cap) , i treballar amb totes les forces escollides democràticament pels vilatants i vilatanes, ja que tots els escollits són com un microcosmos que representen a les inquietuds d’aquest nostre poble estimat, i si tots treballem plegats, tothom estarà representat.
No crec en les majories absolutes, CREMEN, i poden fer perdre l’enriquiment que signifiquen les diferents visions. Entre TOTS I TOTES, AMB EL MÀXIM DE REPRESENTACIÓ DE LES DIFERENTS SENSIBILITATS construirem la millor Cabrera del futur.
I amb el primers que vull treballar colze a colze és amb tots i totes els companys i companyes de la nostra agrupació, i amb els nostres simpatitzants, i amb la gent del Partit, i amb la Federació comarcal, que tant ens estan recolçant, dons sàben que la nostra, és una agrupació petita i humil.Gràcies a tots els que veniu a les reunions, i espero i dessitjo que cada dia siguem més i més. ES EL MOMENT DE SUMAR.
Per això, com avui és un dia de celebració, de festa, permeteu-me QUE ACABI aviat EL MEU DISCURS.
Vull estar prop de vosaltres, sense aquest faristol pel mig, vull distàncies curtes, que son les que a mi m’agraden prendre una copa de cava i parlar amb vosaltres de tu a tu.
Vull agrair a totes i cada una de les persones que m’heu vingut a acompanyar-nos avui. I Com he dit, vull agrair als socialistes que m’han precedit en la tasca de donar tot el que han sabut per aquest poble nostre, als socialistes que vindran darrera meu, Aquestes joventuts tan maques i entusiastes, als socialistes que estan avui aquí, en el present.
Vull agrair també a la meva família d’origen el seu suport, sense ells i el seu esforç i sacrifici, jo no m’hi podria entregar com ho faig.
Vull agrair als representants d’altres forces, que han pogut venir, el que ho hagin fet, i amb aquest agraïment, donar-los les mans per a treballar en equip, sense oposicions, sense enemics. JA US HE DIT QUE SOC UNA DONA DE PAU. Convidar-vos a tots a treballar plegats. LA GENT ENS AGRAIRÀ DE BEN SEGUR que no perdem el temps que podriem aprofitar per treballar, discutint-nos i fent-los la competència.
Vull agrair als companys (Charly, Fontbona, Ramon, Ma. Jesús i Alcaldes i alcaldables que han fet possible aquesta nit meravellosa i plena d’esperança i sobre tot d’il·lusió.
I ja no m’enrollo més, que deunidó per ser el primer discurs, trobo que m’està agradant i tot.
Anem a prendre cava tots, i sobre tot, que no marxi ningú sense donar-me una abraçada, un petó, o els que sigueu més tímids una encaixada de mans.
GRÀCIES DE TOT COR.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)