lunes, marzo 31, 2008

ANNA PALÀ I EL PERIODISME DEL MARESME

Ahir va morir als 40 anys, víctima d’un càncer, la cap d’informatius de Televisió de Mataró (TVM), Anna Palà.

Nascuda a Vilassar de Mar el 1967 va dirigir i presentar durant 15 anys l’informatiu 24 hores de TVM, tot i que havia començat fent pràctiques a Vilassar Ràdio i Ràdio Rubí i era corresponsal de TV3 al Maresme.

Vaig conèixer l’Anna fent fent BUP a Santa Anna, tot i que per aquelles coses del destí, me la vaig trobar uns anys després una i altra vegada en els revolts d’aquesta carretera plena de ziga-zagues que és el periodisme comarcal.

Amb el temps vaig acostumar-me a identificar el seu rostre en aquesta petita pantalla que ens parla diàriament de les coses de casa nostra, les més properes.

L’Anna feia un tàndem immillorable per anar a buscar les notícies a peu de carrer amb un altre amic malauradement desaparegut, Lluís Lligonya, fundador de TVM.

Valenta, autoexigent i compromesa amb el seu mitjà, qui l’hagi vist treballar recordarà que l’Anna Palà apretava al màxim per treure el suc de la notícia, especialment des de l’entrevista, lluitant contra les pressions i buscant el que moltes vegades s’amaga sota diverses i sinuoses capes, la veritat. Una cosa aquesta que pot semblar fàcil i no ho és gens, i molt menys quan la tens tan a prop, com és el cas del periodisme local i comarcal.

De l’Anna, recordaré especialment el pas decidit de passar a treballar a la premsa local, un ofici carregat de satisfaccions, però també de dificultat i inseguretats professionals.

Ho va fer i amb convicció i sense hipocresia. I des d’aquesta posició ens informava cada dia amb la màxima honestedat i professionalitat.

No es pot demanar més.

VALLBONA I CUYÀS A PROA PREMIÀ

AQUEST DIJOUS 3 d'ABRIL,
A LES 20 h.

PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ
DE LA NOVEL·LA 'FORASTERS',
de RAFAEL VALLBONA

PREMI NÈSTOR LUJÁN

A CÀRREC DE MANUEL CUYÀS,
PERIODISTA I ESCRIPTOR


Proa Premià
Carrer del Nord, 71
Premià de Mar

'CINQUANTA-SET LLUNES I UN BAT DE SOL', de DÀRIA FERRANDO

Primília Lletres

El Clavell / Ajuntament de Premià de Mar

Hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades i una altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.

Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, tot i que durant aquest temps ha estat dedicant-se amb tenacitat a la seva altra passió: la lectura teatral.

Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions de l’obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic descrit.

La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien una part dels seus somnis.

Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.

L’amor, la vida, la melangia, el pas del temps, els somnis, la família, l’amistat i l’esperança o el renaixement, donen forma a aquests poemes escrits amb el cor i pensats per a ser recitats i escoltats, o millor encara, per a ser llegits sota la lluna.

ABANDONAMENT DE GOSSOS

La Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) ha denunciat que un veterinari va extreure el xip a un gos perquè el seu propietari pugués abandonar-lo.

El passat 1 de març, la SPAM va sorprendre el propietari d’un gos mestís de rotweiler lligant-lo als contenidors de fora del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia (CAAC) de Mataró.

Segons explica la presidenta de la Protectora, Sílvia Serra, el propietari necessitava desfer-se de l’animal de forma urgent i prèviament havia parlat per telèfon i en persona amb ells i li havien respost que no podien fer-se’n càrrec de moment perquè estaven saturats.

Serra va parlar amb ell per intentar entrar el gos al refugi. Aquest va respondre-li que no volia pagar la taxa de 200 euros per entrar l’animal, que només ni pagaria 50 perquè ja n’havia pagat 160 a un veterinari per treure-li el microxip i així poder-lo deixar sense que se l’identifiqués.

Al final, la SPAM va acceptar el gos i va notificar l’incident al Col·legi de Veterinaris de Barcelona, però no va fer cap denúncia perquè el propietari de l’animal no va voler dir-los qui era el responsible d’extreure el xip.

Segons la Protectora, el veterinari hauria d’haver trucat al CAAC per informar sobre el cas i intentar trobar entre les dues parts una solució que beneficiés al propietari i que perjudiqués el mínim possible a l’animal.

De moment, l’Ajuntament de Mataró ha obert un expedient d’investigació i entrarà una denúncia a la Generalitat perquè s’aclarin els fets.

LA TRADICIÓ ORAL DEL MONTNEGRE, EN UN LLIBRE

L’objectiu de salvar la memòria oral del Montnegre ha dut al calellenc Daniel Rangil a enregistrar durant anys converses amb 130 persones vinculades a aquestes emblemàtiques muntanyes i transcriure els relats que li van explicar en un llibre.

Rangil va començar el contacte amb el Montnegre als anys 80, quan immers en l’onada neorural de l’època va instal·lar-s’hi en una masia i es va dedicar al comerç de productes naturals fins al 2004.

L’elaboració de l’obra de recerca etnològica, que ara veu publicada en un primer volum, va començar però els anys 90, tot i que a partir del 2006 va tenir més temps per dedicar-s’hi, recollint els relats orals explicats per persones veïnes d’una vintena de pobles del Vallès i del Maresme, en un territori que comprèn les muntanyes i valls que hi ha entre el mar, la Tordera i les rieres d’Arenys i Vallgorguina.

Els relats provenen de la cultura oral i parlen principalment de llops, óssos, serps, bandolers, crònica negra, bruixes, ànimes en pena, llegendes i tresors. Ara, l’autor continua treballant però en un nou volum. “Vull reflectir-hi les formes de vida, com es resolien les coses, la fauna, com eren les rieres i els canvis més importants”, assegura.

El mateix Rangil ha editat els 2.000 exemplars del llibre que es distribuiran per la zona. Ha comptat amb el suport del CCM, la Diputació de Barcelona i una dotzena d’ajuntaments.

martes, marzo 25, 2008

AUTOAJUDA A DOJO

‘Descubre el secreto’,
de Janet Bray Attwood
i Chris Attwood

Taducció de Carme Font Paz

Publicat per Zenith

Els autors d’aquesta obra tenen una dilatada experiència en el camp de la consultoria, les vendes i la comunicació i s’han dedicat a fer llibres que tracten tècniques per millorar la qualitat de vida.

Aquest és el cas de ‘Descubre el secreto’, un títol oportunista i una portada mimetitzada, tot s’ha de dir, basats en el recent best seller ‘El secreto’, però això no és culpa dels autors, sinó d’una estratègia editorial dels editors per vendre.

De fet, el subtítol en castellà és ‘El test que te permite averiguar cuáles son tus verdaderas pasiones’, molt més proper al títol original en anglès dels autors.

Tot el que he dit no ha de desmerèixer, però, una obra extensa, interessant i sòlida, de motivació i autoajuda, que invoca les històries de moltes persones que s’han superat a si mateixes.

A vegades es tendeix a menysprear llibres com aquest, que aposten per donar claus per establir prioritats de la teva vida i fer realitat els propis somnis.

‘Descubre el secreto’ es mou en aquests viaranys i a més, ho fa d’una manera didàctica i entenedora, aprofundint en les històries més humanes.

El llibre, a més, està correctament escrit, però defuig filigranes literàries. De fet, el que els autors volen és ajudar a traçar camins personals i ho aconsegueixen.

MÉS SOBRE JOSEP GARÍ I PONS

Article publicat al setmanari "La Clau"

En record de
Josep Garí i Pons,
“Poeta de carreró”

Josep Garí i Pons, poeta de Cabrera de Mar nascut a Sant Andreu de Llavaneres el 1923, va morir el passat dimarts 4 de març.

Vinculat durant molts anys a Vilassar de Mar, va ser fundador d’un grup escènic, escrivia comèdies que es representaven al Patronat Parroquial i hi feia d’actor.

També va col·laborar escrivint versets sobre futbol, jugadors i partits al diari comarcal ‘Balón’ i també al diari esportiu de Blanes, ‘Gol’.

Professionalmet va estar vincular al Sindicat de Cabrera, on va conèixer molta gent.

Versaire satíric, va anar seguint durant tota la seva vida, amb delit de lletraferit, els successos diaris per plasmar-los en mordaços i divertits versos, molts dels quals entregava en mà als poders fàctics del municipi o al propi interessat.

Garí, des de la seva posició de poeta crític, observava i reflectia figures i paisatges locals, angoixes i emocions, líriques de combat, però també apreciacions sensibles de la vida i de les persones.

Va veure publicada obra dispersa en publicacions diverses i els llibres Poemes viscuts (1995), Cabrera Stalingrad. Selecció de poemes (2006) i posteriorment, Espigolant, la seva darrera obra impresa.

Des de la ironia i la reivindicació, aquest “poeta de carreró”, com es definia a si mateix, va ser un dels pioners maresmencs en penjar els seus poemes a internet i va riure’s de la misèria humana per recordar-nos, moltes vegades, que res es mereix massa capficament i sí una irònica ullada.

Descansa en pau, amic.

LES MEMÒRIES DE JORDI PUJOL

‘Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)’,
de Jordi Pujol

Publicat per Proa

Jordi Pujol és sens dubte un dels polítics més importants que ha donat Catalunya i un personatge que atreu multituds allà on va.

El primer volum de les seves memòries, escrit amb la col·laboració del periodista mataroní Manuel Cuyàs, ha estat un èxit de vendes i ha suscitat un allau de presentacions i de reflexions.

L’expresident de la Generalitat aprofita aquest llibre per explicar-se i ho fa convertint una obra que presumptament hauria de ser de política en una proposta molt més àmplia, que ens parla de la seva trajectòria personal, però en definitiva d’un temps, d’un país i de la seva convicció de voler que Catalunya sigui un referent.

El primer volum de memòries arriba fins a l’any 1980, quan Pujol va ser elegit president de la Generalitat, partint però dels anys de formació de la seva personalitat, amb els seus orígens vinculats als familiars pagesos i les arrels maresmenques de Premià De Dalt i Premià de Mar, que ja invoca amb contundència a les primeres ratlles del llibre.

L’itinerari d’aquesta obra passa però especialment per la seva formació religiosa i política, la militància clandestina, el mecenatge cultural, la fundació de CDC i el període de la transició, junt a emblemàtics polítics com Josep Tarradellas, Miquel Roca i Junyent, Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo o Santiago Carrillo, entre molts d’altres.

Tot plegat, l’autoretrat literari d’un home que se sent orgullós de ser català i de Catalunya i que ha entrellaçat la seva vida personal a un projecte de país, com ens diu ja d’entrada al pròleg i com és del tot innegable, al marge de qualsevol posició política que es miri.

lunes, marzo 17, 2008

NO ÉS PAÍS PER A VELLS (NI TAMPOC PER A JOVES)

Els joves de l’Estat espanyol no volen ser empresaris i s’estimen més jugar sobre segur, apostant pel funcionariat que, al cap i a la fi, vol dir tenir la paga fixa i en alguns casos un bon horari que els permeti dedicar-se a una altra cosa més creativa o a relaxar-se, per recuperar-se de l’estrès que la feina funcionarial els pugui causar.

Aquesta notícia (la de què volen ser funcionaris) la recullien fa uns mesos els diaris i tampoc és per a sorprendre’s perquè constata que tenim el que hem sembrat.


És normal que els joves no vulguin estudiar perquè saben que molts no podran treballar ni de lluny en la carrera que hagin escollit.


També és normal que no vulguin ser assalariats per 1.000 miserables euros que els donen, amb contracte brossa i /o feina precària i per acabar malvivint en un pis destartalat de per vida.


I finalment és encara més normal que no vulguin ser empresaris o treballadors autònoms, perquè ningú més putejat que aquests en un país que ha de generar recursos d’on sigui per a la gran massa de burocràcia que entre tots mantenim.

Aleshores, de què ens estranyem que els joves, els que no aconsegueixen triomfar en els programes televisius, vulguin ser funcionaris?

Fa uns quants anys vaig deixar l’oportunitat de quedar-me a treballar en un ajuntament influenciat pel fals miratge de què lliure es viu més bé. No és veritat. No hi ha ningú lliure en aquests societat en la qual encara no has cobrat el sou del mes i ja t’has gastat el del següent. Ni molt menys ets lliure fent el que t’agrada. Ni tampoc vol dir que la gent que fa de funcionària no treballi, hi ha de tot.


El problema és que tenim una joventut massa conformista i que no es queixa. Ara els tocaria reivindicar i no ho fan, excepte una minoria, perquè en deuen tenir prou amb l’almoina que els donen i amb poder sortir el cap de setmana de copes. També tornen a votar als mateixos, encara que els ho hagin fet malament (o pitjor, ni tan sols hi van) i no es mobilitzen per res que no sigui per la prohibició de beure cervesa a la via pública.

Entre aquests hi deu haver la gran majoria dels que volens ser funcionaris, perquè es pensen que així podran viure del sistema amb el mínim esforç i sense aspirar a res més que a passar la mà a final de mes i a poder gaudir del màxim de festes laborals. A la privada és, com a mínim, més difícil, mal pagat i de per vida.

Tot això, n’estic segur, ens acabarà passant una bona factura. Si massa vedells s’abeuren de les metes de la vaca, corre el perill que aquesta quedi seca. I aleshores no tindrem ni llet ni vaca… Ull!! Ni tampoc funcionariat perquè no hi haurà qui mantingui l’estructura.

martes, marzo 11, 2008

'FORASTERS', de Rafael Vallbona a PROA PREMIÀ

Dijous, 3 d’abril, a les 20h
PRESENTACIÓ
a PROA PREMIÀ

FORASTERS,
de RAFAEL VALLBONA
Premi Nèstor Luján
de novel·la històrica

A càrrec de
MANUEL CUYÀS,
periodista
i escriptor

miércoles, marzo 05, 2008

AMB EL SOMRIUE ALS LLAVIS...

In memoriam Josep Garí i Pons


La mort se’ns ha endut un altre cabrerenc, l’amic Josep Garí i Pons, “poeta de carreró”, honest, valent i radical quan cal ser-ho.

La poesia que Garí ha escrit al llarg dels anys s’ha mogut en la ironia i la crítica, però també en l’intimisme i el sentiment, perquè no es pot ser un bon crític sense que les coses no t’importin. I això vol dir que hi has arribat, que t’has apropat al seu cor.

Garí ens ha parlat en els seus “versos de combat” de persones i situacions que d’altres només tenien valor de fer amb la boca petita. Coses de poble…

I trencar tabús sempre ens fa avançar.

Conta la hipocresia, a la cara i sense manies!!!!

Des del poema irònic personalitzat que enviava als poders fàctics (jo mateix en vaig rebre més d’un quan estava a l’Ajuntament), que t’obligava a replantejar-te el que estaves fent, fins als seus compromisos poètics directes apareguts en revistes, en Garí va ser un iconoclasta, sí, però també una persona que s’estimava la paraula i el nostre poble.

Hi ha una Cabrera íntima que sempre associaré a les seves paraules i als seus versos àgils i esmolats.

Hi ha un sentiment de la seva rebel·lia que sempre m’acompanyarà.

L’amics Garí avui se’ns ha mort, però el seu record està amb nosaltres, també la seva passió per la paraula escrita i els llibres.

I aquesta Cabrera de figures i paisatges que va retratar des del simpàtic esperpent, arrencant-nos un somriure, tal vegada, o un cabreig. Al cap i a la fi, tot menys la indiferència.

Amic Garí,
poeta
i a voltes,
amb algun toc
de profeta,
amic dels versos
breus
i directes,
… ens veurem a l’eternitat, allà on collons estigui.

Tu hi seràs, ben segur, amb el somriure als llavis.

Albert Calls

JOSEP GARÍ HA MORT

Poeta iconoclasta de Cabrera i esperit rebel, aquesta passada nit ha mort l'amic Josep Garí.

Al llarg dels anys ha anat bastint una llarga obra, a cop de poema, des de casa seva, en la que les figures i paisatges del nostre poble hi eren reflectits sota la seva mirada irònica a voltes, d'altres genïuda i desafiant.

Garí s'estimava Cabrera i era una consciència crítica sense manies.

Descansa en pau, amic.

Albert Calls

martes, marzo 04, 2008

'ESTEM EN CONTRA', de XAVIER GUAL

Publicat per La Campana

Amb aquest recull de relats, l’escriptor Xavier Gual ha guanyat el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira, un prestigiós guardó que una vegada a l’any serveix per omplir un important buit en la Literatura Catalana, el de la creació literària humorística de qualitat, lluny de la frivolitat i despersonalització del gènere que ha anat associada a obres dels anomenats “autors mediàtics”.

Xavier Gual es va donar a conèixer amb Delirium tremens, un volum de narracions sobre esquizofrènies quotidianes que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda, però va ser la novel·la Ketchup, una dura crítica a la societat actual a partir del món dels joves, traduïda a l’italià i al francès, que va projectar-lo.

‘Estem en contra’, en la línia de la narrativa que fa l’autor, és un mirall irònic i satíric de la realitat, un viatge a l’altra banda de la neurosi col·lectiva que vivim les persones de principi d’aquest segle XXI i que no se sap cap a on ens conduirà.

Ens trobem, per tant, davant d’un humor càustic, cínic, corrosiu, la visió de la vida des del cul del got, que amaga alhora la necessitat de solucions i una certa denúncia de què tot plegat podria ser molt millor només amb una mica d’esforç personal.

Els protagonistes d’aquestes històries, algunes de les quals brillen molt més que d’altres, estan en contra de moltes coses: dels polítics corruptes, del turisme de masses, de les supersticions i dels que se n’aprofiten, de les tradicions passades de moda, dels problemes d’habitatge… i ens fan riure o plorar, segons com es miri i qüestió d’equidistàncies.

PARLEM DE CIVISME...

Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.

El paisatge que s’obre davant dels ulls del caminant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no sap el que és l’educació més elemental.

De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.

Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.

Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.

En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi? I que també sempre haguem de queixar-nos.

LA POESIA DE DÀRIA FERRANDO

El dimarts 11 de març es presentarà a Premià de Mar el llibre ‘Cinquanta-set llunes i un bat de sol’, de Dària Ferrando. Es tracta d’un recull de poemes d’aquesta autora premianenca, coneguda especialment per la seva tasca en la divulgació de les lectures dramatitzades. El llibre està acompanyat d’il·lustracions.

L’acte serà al Centre Cívic, del carrer Esperança 19-21, a les vuit del vespre. D’altra banda, el llibre el publiquen l’editorial El clavell i el consistori del municipi, dins la col·lecció Primília Lletres i en la recta del proper Sant Jordi.

'HISTÒRIES DEL TAXI', de DAVID ESCAMILLA

Publicat per Ara Llibres

David Escamilla, realitzador de programes radiofònics i televisius i autor d’una bona nòmina d’obres prou diverses que van des de la divulgació cultural (sobre La Trinca o Serrat, entre d’altres) fins a la poesia, parla en el seu nou llibre de les històries que sorgeixen al voltant del taxi.

I no pot tractar-se del món dels taxistes sense la presència del locutor i president del Grup Tele Taxi, Justo Molinero, que és qui signa el pròleg. On estan les fronteres entre el que és real i l’imaginari? Els límits entre els fets i la “llegenda urbana” d’aquestes narracions tan humanes?

És el que haurà de descobrir-hi el lector. Històries sorprenents que formen part de la realitat quotidiana, taxistes decebuts o enganyats, d’altres que han tingut sort i fins i tot els que han trobat parella en la seva tasca laboral diària. Tot un compendi que es fa difícil de resumir i que convida al lector a assumir que la realitat, moltes vegades, pot ser tan fecunda com la fantasia.

Escamilla s’ha endinsat en el món dels taxistes, ha parlat amb ells i ha recollit vint-i-vuit històries de la realitat quotidiana de Barcelona, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu. “El resultat és un relat subtil i finíssim, construït a bocins de quotidianitat, l’únic i vertader motor de la història”, apunta Molinero en el pròleg i defineix amb precisió aquest volum de narracions singulars, tan properes a nosaltres en l’espai i en el temps.