lunes, enero 30, 2006

EL CANITX QUAN DORM

M'agradaria ser com el canitx quan dorm, estirat, tranquil, somniant que està amb els seus amos, que passeja per la platja o que es menja una pota sencera de xai. Hi ha alguns moments del present que són eterns. Però ai las! Sóc humà, amb totes les contradiccions que això comporta.

SILVIA I MANEL

Continua sent increïble que només em facin cas, sempre, les mateixes veus. I que moltes vegades no les sàpiga escoltar, no les sàpiga entendre.

PLOU A MATARO

Qui la fa la paga. Hi ha errors que ens passen factura sempre, mentre la pluja cau sobre nosaltres impietosa. Hi ha trens que desitjaríem que pasessin dues vegades, però potser no és així perquè hem perdut el bitllet amarat per la pluja. Sempre hi ha d'haver l'esperança d'un somriure i les ganes de recomençar perquè som passatgers anònims, amb ànsies de viatge, perduts en destinacions incertes.

BUBS

La gossa de la meva germana ha mort. Ha tingut una vida contradictòria: s'empassava objectes i la van haver d'operar una i altra vegada fins al final que l'han hagut de sacrificar. Quan ens veia es posava alegre i ara me n'adono que potser no li vaig fer prou cas. Tinc una estranya manera de fer cas a les persones i als animals que estimo, sense mostrar-ho, preocupant-me per ells però allunyant-me. M'ha fet molta pena la mort d'aquest animal. I ara tinc la sensació de no haver-li dedicat els minuts necesssaris que reclamava del meu temps. Però em queda la imatge fotogràfica de la gossa quan era petita en el moble de casa de la meva germana. Els seus propietaris, en Jordi i la Marina, van estimar-la molt. Ial cap i a la fi això és el que val i el que queda, l'amor, encara que sigui en petites dosis i en alguns moments, solament, en aquest infinit que ens aclapara.