martes, noviembre 25, 2008

LA IGUALTAT...

...Ni existeix ni existirà mai, solament el miratge de creure que és possible.

L'espècie humana és classista i miserable... i no hi ha espectacle més trist que la mediocritat intentant saltar barreres, una escena que es repeteix diàriament moltes vegades, massa.

Somiem que podem ser iguals, però en el punt de partida ja no ho som.

FONDRE'S

L'ambició més contemporània: desaparèixer, fondre's. Esborrar-se, oblidar.

lunes, noviembre 17, 2008

EL PROBLEMA DE CATALUNYA...

El nostre problema són els nostres dirigents i nosaltres mateixos.

Som uns covards, acostumats a la bona vida i mentre no canviem, serem vassalls d'Espanya, que es dedica a tira-nos les sobres del que produïem per a ells.

Ells, parlen i parlen... fins i tot els que parlen d'independència i de catalanisme, però per acabar-se col·locant a l'organització i que no els hi prenguim.

En una sola onomatopeia (castellana): PUAJ!

MARX I LENIN, TORNEU!

No s'entén com davant de tanta canya que ens foten, presa de pèl, polítics d'opereta, esquerra patilla i de cartró pedra, la gent més jove no surt al carrer i planta cara a un sistema injust, podrit i decadent.

Si no lluiten(em) pel seu país, Catalunya, almenys que lluitin(em) per la seva(nostra) dignitat, si en queda una mica.

A les barricades, companys... contra els bancs, els oligarques i els miserables de sempre, que continuen vivint bé.

Si el capitalisme no funciona, ha arribat el temps de tornar a reivindicar a Marx i Lenin, sense pors ni manies.

Comunisme llibertari i autogestionari... per una vida més digna i un món millor. NO renunciar a les UTOPIES mai, perquè ens deixen SENSE ÀNIMA (el que volen!).

Per un món millor i més digne (Països Catalans lliures i socialistes). Potser sí que ha arribat l'hora de tornar a les barricades.

A les barricades, a les barricades...

domingo, noviembre 16, 2008

UNA ALTRA MIRADA DE LA CRISI

Al final hem acabat de ple submergits a la crisi, mentre alguns ho negaven i d’altres s’han quedat profundament sorpresos que l’economia pugui pujar tant, fer un gran esclat i com la rierada, s’ho endugui tot cap avall.

Hi ha famílies que estan patint força, com veiem als mitjans de comunicació dia sí dia també mentre la borsa puja i baixa com les muntanyes russes del Tibidabo.

La culpa del que està passant és una mica de tots, però amb diversos graus de responsabilitat. Els que més en tenen, curiosament, són els que menys paguen. Ni entre els polítics responsables de controlar que aquestes coses passin s’estan depurant responsabilitats, ni tampoc entre els responsables de les entitats financeres que han comès errades… com sempre, paguem tots per ells.

D’altra banda, la pressió afegida que rep el ciutadà cada dia dubto que porti cap a algun lloc. Clar que s’ha d’informar del que passa, però ha arribat un moment que el grau de psicosi i desinformació que es genera és pitjor. I per què no es transmeten més missatges positius des dels mitjans de comunicació, que permetin afrontar aquest sotrac i intentar aixecar el cap?

És evident que les coses s’han d’arreglar a nivell internacional, però que també hem d’aprendre molt des de la posició de cadascú i començar a pensar en una clau ben diferent.

Totes aquestes reflexions, que no paren de fer-se, s’haurien de començar a posar a la pràctica. Potser, més enllà de l’ordre mundial, dels polítics, dels banquers, el que cal que canviï, almenys una mica és l’ànima humana. Però es veu que això és demanar massa.

'L'INCAL', de MOEBIUS i JODOROWSKY

Edició integral

Publicat per Glénat

‘L’incal’ és una novel·la gràfica que va ser el referent per a tota una generació de lectors, que descobríem els còmics en revistes periòdiques que ara ja no existeixen només que a les taules dels llibreters de vell.

Per sort, però, ara, els lectors en català poden accedir a aquesta magna obra de còmic gràcies a la traducció de Vanessa Molina Clément.

Moebius és tot un referent en el camp del dibuix de la historieta i Jodorowski un escriptor àmpliament reconegut. De la síntesi d’aquests dos genis, entre d’altres obres, va néixer ‘L’incal’, una narració que en dues-centes noranta-dues pàgines dibuixades en vuit anys, trenca els motlles de la ciència ficció i obre nous camps que han estat imitats fins a la sacietat.

‘L’incal’ explica la llegenda de John Difool, un miserable detectiu privat que acabarà salvant l’univers, en una trama narrativa que interrelaciona els gèneres i els símbols, l’aventura heroica i el tarot, la recerca iniciàtica i el somni, la paròdia i molts ingredients més que atreuen el lector fins a la darrera pàgina d’aquest volum.

Sens dubte, per a amants de la ciència ficció innovadora, però també de les històries que enganxen i obren noves fronteres.

'LOS GUARDIANES DE GA'HOOLE', de KATHRYN LASKY

Publicat per Ediciones B

Sèrie integrada per diversos volums: ‘La captura’, ‘El viaje’ i ‘El rescate’, que permeten anar resseguint una història carregada de valors que joves i grans poden gaudir amb el mateix plaer lector.

Òlibes i mussols en estat natural són els protagonistes d’aquests llibres. N’hi ha de totes les varietats, tamanys i estils.

El jove Soren i els seus amics són segrestats i internats en una mena de camp de concentració de tall feixista, on volen eliminar la seva personalitat i convertir-los en números a partir de diversos procediments de tortura psicològica.

Davant d’aquesta situació, hauran de lluitar contra els malvats de l’acadèmia San Aegolius i buscar el Gran Arbre Ga’Hoole, un lloc mític en el qual totes les òlibes hi alcen el vol per realitzar bones accions.

Aquesta sèrie, que ha triomfat als EUA, amaga molts valors i ens acosta al món natural des d’una perspectiva de la fantasia heròica. La màgia i la imaginació caminen juntes en uns relats que aporten valors sense deixar de banda l’acció, ni tampoc les característiques dels animals, encara que per exigències de la història, aquests estiguin plenament humanitzats.

LES TORTUGUES DEL CRAM TORNEN A CASA

Un any més la platja de Llevant de Premià de Mar va acollir l’alliberament de tortugues del Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM), una tradició a la nostra comarca. L’acte va fer-se el passat 8 de novembre i va comptar amb una àmplia asistencia de públic, amb especial suport del més jove.

Sota el lema ‘Torna a casa’, sis exemplars de tortuga babaua recuperats van tornar al seu hábitat natural, el mar. Enguany, les tortugues han estat Marmitako, Morla, Grelos, Dordoka, Paparra i Víctor Amor.

Aquest és un acte senzill, però que sovint suscita molt interés als grans, però més especialment als petits. La tasca del CRAM ens recorda que no vivim sols en aquest món i que junt a nosaltres hi ha moltes altres espècies en les quals incidim negativament, però que també podem ajudar-les, com és el nostre deure.

D’altra banda, la protecció del medi ambient també va ser present en l’acte del ‘Torna a casa’ d’enguany, perquè en una mostra a la platja podien veure’s els residus que s’arriben a tirar al mar, fins i tot hi havia una moto sencera. Per prendre’n nota!.

viernes, noviembre 14, 2008

UN HOME TÉ UN SOMNI...

Un home té un somni
i amb el seu somni
arrossega, amb ell,
els altres, a l'abisme.

HISTÒRIA REAL

El inversor arruinado se suicidó tras escribir una carta donde denunciaba el atropello a los pequeños ahorradores
Una semana antes de su muerte ya había intentado quitarse la vida

JESÚS DUVA, - Madrid - 07/11/1987

"Le mando una pequeña nota sobre mi suicidio para ver si a través de la Prensa dan a conocer el atropello y canibalismo que está efectuando el Colegio de Agentes de Cambio y Bolsa con todos los pequeños ahorradores. Si mi muerte sirve para romper una lanza en favor de ello y que salga a la luz todo lo referente mío al caso suspensión Fecsa, le estaría muy agradecido". Así, con tan aparente frialdad, explicaba su muerte el inversionista José Luis Ybarra Belmonte en una carta enviada con fecha 31 de octubre pasado al director de EL PAÍS.

El cadáver del suicida fue hallado el pasado día 3, colgado de una encina de la madrileña Casa de Campo, La policía descubrió después que la víctima conservaba en un bolsillo su carné de identidad, 8.650 pesetas en metálico, 80 décimos de lotería y un pase de entrada a la Bolsa; además, tenía un valioso reloj de oro en su muñeca izquierda.Cuando José Luis Ybarra ató el pasado martes una cuerda a la rama de una encina y pasó el otro extremo de la misma en torno a su cuello estaba poniendo fin a una grave crisis económica y personal que se había iniciado en octubre del año pasado, según explica él mismo en su carta póstuma.

El desesperado jugador de Bolsa explica en su escrito que había decidido suicidarse el 25 de octubre pasado, pero para darse valor había bebido demasiado y fue recogido borracho por alguien que le trasladó a su casa. "Al recobrarme me dio un rayo de luz de que Dios existiera y mi destino no fuera el de suicidarme".

Una semana después de su primer intento, José Luis llevó a cabo su determinación, tras añadír unas líneas a la carta dirigida "al juez", cuya copia envió al director de El PAÍS. La fecha que figura en este escrito hace pensar que su cadáver tardó tres días en ser encontrado.

Ybarra, de 44 años de edad, era hijo de madre soltera. A los 27 años ganó unas oposiciones de Correos. Dado su carácter introvertido y ahorrador, fúe invirtiendo sus ahorros en Bolsa durante los años 1970 a 1973. Al obtener buenos resultados, se dedicó a realizar inversiones en el sector inmobiliario hasta el año 1979.
Pulcro y educado

Según el propio relato del suicida, desde el año 1979 hasta 1982 realizó inversiones en hostelería. "Volví a la Bolsa en 1982. Poco a poco fui incrementando mi patrimonio. En 1986 arreglo mi piso y compro algunas cosas para mi comodidad, poniendo mi capital en valores refugio de Telefónicas y Eléctricas".José Luis Ybarra vivía en un piso de la finca número 128 de la calle de Tembleque, en el barrio madrileño de Aluche, cuyos vecinos le describen como "un hombre pulcro y educado, que apenas mantenía más trato que el que pudiéramos tener con él cuando nos cruzábamos en el ascensor".

Las "desdichas" de Ybarra, como explica en la carta mecanografiada que llegó a EL PAÍS el pasado jueves, comenzaron hace ahora un año, cuando "un vendedor de un piso [cita su nombre] me hace una estafa de dos millones de pesetas, llegando a un acuerdo de que las pagaría en cinco años o respondería con el piso".

La madre de José Luis Ybarra fue operada a vida o muerte en las Navidades del año pasado, lo que supone un nuevo disgusto para él, que sentía un gran cariño y admiración hacia ella. Dicha mujer, que siempre había padecido de los nervios, lleva cinco años enferma del corazón y desde entonces vive en una residencia privada a la que su hijo pagaba mensualmente 67.000 pesetas.

En otro de los párrafos de la carta póstuma, el inversor arruinado confiesa: "Siempre he sido muy organizado y meticuloso. Con mucho miedo a la miseria, por no tener a nadie. Cuando volví a Bolsa hice un seguro, incluido suicidio, a favor de mi madre, para que no le faltara de nada si yo me equivocaba. Asimismo, hice testamento en favor de ella. (Están en un sobre)."

Ybarra era propietario de 25 pisos, unos a su nombre y otros a los de terceras personas. Todos ellos parece que habían sido vendidos antes de 1979, aunque aún tenía que cobrar varias letras, depositadas en el Banco de Bilbao a cambio de un préstamo de 11 millones de pesetas. El suicida estaba, sin embargo, preocupado por lo que ocurriría a su muerte: "Creo que, a pesar de las bajas de la Bolsa, habrá suficiente para pagar las pequeñas partidas de restos de hipotecas de los pisos mencionados con la Caja de Ahorros y Monte de Piedad, así como los créditos con los bancos Hispano y Urquijo. Mi piso está hipotecado desde abril de este año con el Banco Pastor. Creo que después de deshacer todo este lío financiero quedará dinero para pagar al albacea, abogados y algo para mi madre".

La patética misiva finaliza diciendo: "Por más que busco soluciones no encuentro ninguna, y creo que para vivir sin nada, arruinado, con los nervios rotos, mejor es terminar cuanto antes y poder solucionar los problemas cuanto antes para el bien de todos. Gracias, señor juez". A continuación estampó su rúbrica junto a la fecha del 31 de octubre y su número de carné.

El inversor no olvidó adjuntar a la carta autobiográfica una "relación de valores en poder de José Luis Ybarra", donde aparecen reseñadas las acciones que tenía depositadas en el Banco Español de Crédito y con los agentes Luis Usera, Adolfo Ruiz de Velasco y Rafael Boulet.

miércoles, noviembre 05, 2008

CADA COP MÉS A PROP

LA XARLOTADA AMERICANA

La de sempre... comèdia mediàtica que fa pudor de pixats.

Res de nou...

EL PRINCIPI DE L'ESPERANÇA

La política és una guerra i la manera d'enderrocar a l'adversari que ja porta temps en el govern és aprofundir en les seves errades i generar esperança.

Sovint l'experiència demostra que els que generen esperança acaben fent el mateix que els seus predecessors o pitjor, amb el valor afegit que d'ells s'esperava més.

No caiem en el parany de creure les il·lusions que ens venen i que amaguen, una vegada més, sota la pell de xai, els llops de sempre.

martes, noviembre 04, 2008

PREMIS LITERARIS DE LA VALL D'UIXÓ

BROSQUIL edicions

www.brosquiledicions.es

Sílvia Tarragó i Alba Camarasa obtenen els Premi Literaris de la Vall d’Uixó


La veu del Roure de l’escriptora Sílvia Tarragó ha estat l’obra a la que un jurat presidit per Annabel Palasi i format pels escriptors Arcadi Garcia, Vicent Penya i Manel Alonso li ha atorgat el Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó, 2008.

Sílvia Tarragó i Castrillón (Barcelona, 1968) va néixer al barri de Sant Andreu i viu a Cabrera de Mar (el Maresme).

Des de 1995 està al capdavant de la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar. És autora del llibre de relats Ciutats de l’impossible (Brosquil Edicions, 2001) i de nombrosos contes publicats en volums col·lectius. En el gènere poètic va guanyar la XIII ª Mostra Literària del Maresme el 1996. I el 1998 va obtenir el Primer Premi de Poesia Alella a Maria Oleart, amb el recull La vida vençuda, publicat per La Comarcal Edicions. També és autora del poemari Rails escapçats (7 i mig, 1998) i la seva obra ha estat seleccionada per formar part d’antologies de destacades autores catalanes, com ara Contemporànies (Institut Català de la Dona , 1999) o Segle XXI (Capaltard, 2001). Més recentment, una selecció de la seva obra poètica ha estat reunida en l’antologia Estiu immòbil (Ajuntament de Cabrera de Mar, 2007).

Beatriu, la protagonista de La veu del roure, naix en un poble on les supersticions i les rondalles a la vora del foc són encara vigents, en un temps on la natura és capaç d’estimular la imaginació i la fantasia és a tocar de la realitat. Potser per això, acaba convertida en un dels personatges del conte en què esdevé la seva història i diverses vivències l’acosten cap a un món ocult i primigeni, al marge de la dolorosa realitat que l’aïlla de la gent, fent-la formar part d’un nou univers desconegut i màgic.

Isabel, una nena inquieta i curiosa, descobreix el que Beatriu amaga i s’adona que la realitat no és única, que sempre hi ha més secrets, experimentant per ella mateixa l’inexplicable de la màgia del bosc i les forces que hi habiten.

La veu del roure és una narració intimista, però també inquietant, on s’aprofundeix en els orígens de l’imaginari, desvetllant l’imprecís límit que el separa de la realitat en el qual es mouen uns personatges senzills i propers. Les llegendes, com es demostra en aquest relat, sempre són reflex de fets reals.

Apologia dels dies de la joveníssima poetessa Alba Camarasa ha estat l’obra a la que un jurat presidit per Annabel Palasi i format pels escriptors Leopoldo Peñarroja, Mercè Claramunt i Manuel Bellver li ha atorgat el Premi de Poesia Jordi de Dant Jordi Ciutat de la Vall d’Uixó, 2008.

Alba Camarasa i Baixauli va nàixer a Guadassuar –Ribera Alta-, l'any 1987. És diplomada en Educació Social, i actualment és estudiant de Postgrau en la Universitat de València.

En 2007 participa en el I taller de l'Aula de Poesia en Valencià, organitzat per la mateixa universitat, en el qual va tindre com a mestre Josep Piera. Aquest encontre amb el poeta i amb altres companys, marca per a Alba un punt d'inflexió en la manera d'entendre i sentir la poesia. A partir d'ençà, en 2008 és guardonada amb el 2n premi en el Concurs de Poesia Curta de la Universitat Politècnica de Catalunya, i amb el Premi Bancaixa-Universitat de València d'Escriptura de Creació amb l'obra Dreceres i Naufragis.

Apologia dels dies és ben bé com el mes de setembre, el contrast entre el record de l'estiu –el poble, el desig, la vida-, i la tornada a la realitat, en la ciutat, amb el fred, la feina, els enyors... Totes aquestes sensacions nascudes de la quotidianitat, que canvien amb les hores, i que, al cap i a la fi fan una Apologia dels dies.