domingo, octubre 05, 2008

ALGUNS POEMES D'ALBERT CALLS

CEMENTIRI D’ARLINGTON

El paisatge es desfà nocturn
com un joc de pintures sobre les lloses,
la pluja s’abat com un somni
on s’ofeguen els batecs.
El cementiri d’Arlington és el buit,
la immensitat,
una llarga llenca de làpides que esperen
en silenci, que romanen en quietud
l’alliberament final que mai no arriba.
Tants herois com aquest hivern
blanques i minúscules volves
que ens remeten al passat,
l’orla de la nit es desfà en clarobscurs
i tonalitats de grisos
i les làpides són un mar rebel,
amagat en boscúries èbries,
atmosferes de l’ànima,
un passat encerclat en filferros.
És novembre i plou al cementiri;
No se senten bandes militars
ni el clamor de cap batalla,
les onades de morts són llençols rebregats,
escletxes on s’entafora el combat dels cossos,
on s’intueixen espais impossibles, llocs inabastables,
morir és entrar en un jardí de flors escapçades,
morir és deixar de ser per ser part del paisatge.
On és Déu sinó en aquest silenci?


INSOMNIS DE L’AIGUA

Sento com la pluja s’abat nocturna
damunt el mar d’hivern,
on s’ofega la neu que cau.
Blanques volves entelen la quietud
dels somnis,
blanques volves ens remeten al passat,
l’orla de la nit es desfà en clarobscurs
i tonalitats de grisos,
blanques volves que es desfan
al contacte amb un mar rebel.
Amagat en la boscúria èbria
dels meus pensaments,
les fulles de l’ànima són el baròmetre
de la voluble atmosfera.
Cal saltar per damunt del passat
encerclat amb filferros
i oblidar tots els perfums inoblidables.
És novembre i plou
i el mar és un immens cementiri,
sense creus.


NOU MANIFEST COMUNISTA

Pots escriure un senzill i amable poema,
que solament evoqui la tendresa d’una flor,
que acaroni la descripció d’un paisatge
o acosti al lleu moviment de la libel·lula
quan esgrafia un vol dolç, a l’aire,
en el més fals dels inútils jardins,
sota l’esguard de la tarda i la tendra mirada,
viarany de miratges, de la dona que estimes.
O baixar les obscures escales,
amb olor d’urinaris i el parany a cada pas,
de les clavegueres de les grans ciutat
on legions de pobres agonitzen
mentre grans tanques publicitàries
prometen anònims paradisos digitals.
Hi ha qui lluita cada dia per un món millor
mentre d’altres cremen farcells de bitllets
en inútils sacrificis estèrils
als déus pagans de la vergonya.
I l’hedonisme, que sembla triomfar, cada vegada,
però és derrota, sempre, davant del dolor,
de la misèria, de la bandera esquinçada
que reclama, cada instant, una vida més digna.


E-MAIL ALS CORINTIS

L’home s’adreça a la multitud
i els proclama únics hereus
de la salvació col·lectiva.
N’hi ha que escolten.
D’altres, baden.
Entre el mar de fidels,
el que dubta
i el que badalla.
Un entre tots, com a mínim, s’ho creu.
Quan s’acaba el sermó ningú aplaudeix.
És el torn dels aduladors,
que s’acosten a l’orador
per tocar la seva túnica.
Aleshores, ell marxa, deixant-los en silenci.
La seva soledat és aleshores palpable.
Se’n va. No sense abans demanar-los el vot.


LA SOLITUD DE LES TOTXANES

El promotor immobiliari es mor.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen pòrtland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.


NEWS LETTER DE LA BÈSTIA

666 milions de famolencs
reclamant a Paris Hilton
que es talli les venes
amb una fulla d’afaitar
rovellada.

DAGUERRATIP

La sang i el dolor,
la massa amorfa
dels cadàvers
dels soldats morts,
els cossos esventrats,
les anònimes despulles
en descomposició,
els àngels caiguts
d’un univers en flames.
L’esperança avui s’amaga
en un fràgil intent de reinici.

LA DÀRIA, LA POESIA I LA LLUNA

Pròleg al llibre de Dària Ferrando 'Cinquanta-set llunes i un bat de sol'.

Els poemes tenen molts viaranys i un, potser el més difícil, és el de la senzillesa. Per això hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades, versos obscus, imatges inintel·ligibles i una d’altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.

Cinquanta-set llunes i un bat de sol. Poemes, de Dària Ferrando, tracta de la relació de l’autora amb l’astre que totes les nits se’ns apareix blanc dalt del firmament, colpidor i hieràtic, testimoni de temps immemorials i amb totes les tonalitats de la seva particular màgia.

La primera part del recull, “Tastets de lluna”, aproxima el lector al mar, l’amor o la llibertat, perquè és impensable no pensar en la lluna sense acostar-nos al mateix temps a les aigües blaves dels oceans.

A “Llunes d’estiu”, el segon bloc temàtic, s’entrellacen elements vitalistes, però amb el toc de melangia que porten quan ens abandonen. Per això, aquí es parla del “fado”, de Lisboa i d’una certa “saudade”, de l’emperadriu que ens evoca el Tarot de l’existència i de l’embruix de la besada i l’amor, dels pirates i de la Festa Major, de la lluna joganera, de la plata i la serenor de les estrelles.

“Però la lluna tafanera
ja s’alça en el firmament,
ens ve dolça… riallera,
com la dolça que encisera
busca en va, el bell moment”.

Les “Llunes d’hiven” donen cos a la tercera part del llibre, on el lector hi trobarà
el gener i el fred, els primers dies de l’any, la reivindicació contra la guerra (en un vers es diu ben clarament: “A l’Iraq es van matant”), el fred i la neu, l’omnipresència del somni en la reina de la nit i la crítica als éssers humans que no tenen temps ni per mirar la lluna, esclavitzats per la televisió. En definitiva, l’hivern, sí, però també un neguit que forma part de les persones que es fan preguntes.

“El meu cor estava inquiet
feia un airet fred i fi
la lluna m’ha fet l’ullet
i m’ha ensenyat el camí”.

“Llunes per somniar” és el quart bloc temàtic, breu i alhora contundent, on se’ns parla dels somnis, de l’amor i l’amant, de la separació, de l’infinit i del pas de la joventut, que s’endú, inevitablement, el temps.

La cinquena part, “Llunes de la meva vida”, ens acosta alguns records de l’autora: Montserrat, la colla i els balls al Bellamar, l’amistat, les excursions a la Cisa i l’escena del teatre de la vida, on s’escriu:

“Tindrem paper llarg o curt
amb crit ample o to suau.
Jo us desitjo l’aire pur
i dintre nostre el conjur,
per gaudir d’uns jorns de pau”.

També, el cant coral i la unió, però la mort, amb el record i l’enyor per l’absència de la mare:

“No saps mare amb quina força
avui et trobo a faltar,
fa un dia trist i vol ploure,
no puc deixar de pensar.
(…)
“I ara que ja no ets amb mi
he perdut tanta fortuna…
per aclarir-me el camí,
sols tinc… el clar de la lluna”.

I també, del pare:

“M’agrada la lluna, Pare,
i els poemes… com a tu,
i el cant i el teatre”.

A “Cinc nits màgiques i una de dol”, sise apartat del recull, els poemes parlen de la lluna de Nadal amb la tristesa i la redempció, però també del cap d’any i les nits de Reis, de Sant Jordi, de Sant Joan i la de l’Onze de setembre. Nits especials, arrelades a la terra i a la tradició, que són molt nostres i a la vegada, nosaltres molt d’elles.

Finalment, el llibre conclou amb una setena part (el set, número màgic): “Un bat de sol”. Punt d’arribada d’un tinerari que comença a la nit senyorejada per la lluna i acaba amb el nou dia i l’astre rei, sinònim de l’esperança i el renaixement dins el cicle vital, perquè potser hi ha una flama d’eterna joventut i immortalitat que viu en tots nosaltres, que ens ajuda a tirar endavant i que a vegades les onades ens acosten amb un senzill reflex del sol.

Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, perquè la poesia, quan es porta a dins mai es deixa. I tot i que la Dària ha estat dedicant-se, amb tenacitat i persistència, a la seva altra passió: la lectura teatral, amb el grup Dimecresalesnou, que dirigeix, la llavor poètica que duia a dins ha fructificat novament. Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions d’aquesta obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic.

La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien alhora molts dels seus somnis.

D’altra banda, la lluna té un influx molt fort en la Terra i en nosaltres. Res ni ningú se n’escapa. És per aquest motiu que recomano particularment llegir aquests poemes assegut al balcó, a la terrassa, al jardí, al carrer, a la platja o a la muntanya, però una nit de lluna (no cal que sigui plena, però si ho és, molt millor encara).

Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.

Ara, la Dària també ens escriu de la lluna, de la vida, d’ella i de tots nosaltres, del principi i del final, de l’eternitat, que al cap i a la fi és del que es tracta, no?

POÈTIQUES DE GOSSOS

Publicat a la revista "Peluts".

POÈTIQUES DE GOSSOS

No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.

Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.

L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.

Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.

L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.

A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.

Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.

ESTEVE ALBERT, L'HOME TANSDIMENSIONAL

Publicat al número 2 de la revista "Duos Rios". Juny 2008

ESTEVE ALBERT,
L’HOME TRANSDIMENSIONAL

Anècdotes i records d’un personatge irrepetible

A final dels 80 vaig aterrar a Mataró, després de tornar d’un any de servei militar a Jaca i d’abandonar un treball que no m’agradava, jugar-me-la de nou i començar una nova singladura professional en el món de la premsa local. En concret, a la revista “Cap Gros”, on vaig crear el suplement cultural “5 Cèntims” i a Crònica de Mataró, que era un trisetmanari que sortia dilluns, dimecres i divendres.

Aleshores, la vida de periodista s’emmarcava en un context molt menys professional que ara, tot era molt més precari, però m’acompanyava una forta vocació cultural que m’empenyia amb força. És a dir, volia escriure a les revistes i conèixer i compartir singladura amb les persones que feien la cultura a casa nostra i estava disposat a pagar el peatge: moltes hores de treball gratuït i sense contracte i una voluntat inequívoca d’explorar territoris nous. Probablement, si m’hagués dedicat a una altra cosa ara seria més ric, però també hauria estat menys feliç i realitzat.

En anar a treballar a Mataró vaig contactar amb les persones que per a mi, en aquell moment, eren uns referents. Entre d’altres, en Terri i en Josep Reniu, que em van donar acollida, suport i vam iniciar una amistat que va durar molts anys. Una tercera persona amb qui vaig encaixar molt bé va ser amb l’Esteve Albert, tot i que ell anava i venia, passant per la seva casa familiar.

D’altra banda, qui el va conèixer sap que va ser un personatge irrepetible i per això, en aquest text, vull recollir algunes de les anècdotes que vaig viure junt a ell, perquè la memòria no les esborri ara que encara les tinc fresques, per compartir-les també amb vosaltres, els que les vulgueu llegir i fer-les d’aquesta manera una mica vostres.

Abans de posar-m’hi haig de dir que l’Esteve Albert que jo vaig conèixer, en els últims anys de la seva vida ja (va morir el 1995), no era un home normal i corrent a l´ús, de fet no crec que ho hagués estat mai. Es podria dir que la seva manera de funcionar, d’anar pel món, era precursora del que avui tenim assumit perquè els ordinadors ho han popularitzat, l’hipertext o el windows.

L’Esteve linkava constantment pensaments i idees, era un ésser que es podria definir com a “transdimensional” sense por de pronunciar aquesta dificultosa paraula, perquè no es movia d’una manera plana, com fan la majoria dels mortals. Si tenia una idea anava i la feia en aquell moment, però la barrejava amb moltes d’altres coses que li sorgien i al final havia obert nombroses carpetes que generaven nous camps que acabaven quadrant, però en un nou escenari, molt diferent de l’inicial i no per això menys interessant. Fins i tot, parlant amb ell, havies de ser conscient d’això i anar escatint el que t’interessés d’un magma molt més complex.

Poeta, home de teatre, d’acció directa, patriota, investigador, historiador, divulgador… de tot una mica, un perfil humanista inquiet i polièdric, capaç de lliscar en innombrables territoris i de difícil, gairebé impossible, catalogació. La seva passió per la vida i la cultura l’empenyia amunt i avall dels Països Catalans, d’Andorra a Mataró, deixant-se guiar pel que el seu esperit rebel li demanava que fes a cada moment.

El primer contacte que vaig tenir amb ell va ser perquè en un moment donat va decidir llegar el seu arxiu i no recordo qui em va suggerir que hi parlés, per fer difusió d’aquest projecte. D’una conversa telefònica en va sorgir la possibilitat de fer-li una entrevista per al Crònica de Mataró, on quedés palès que si algú li cedia un espai, ell legaria la seva documentació i papers.

Vaig fer-li, doncs, una gran entrevista que no va servir perquè hi hagués resposta institucional de cap mena, però que va obrir entre ell i jo un fil invisible que va continuar amb el pas del temps. A partir d’aquella primera presa de contacte vaig adonar-me que l’Esteve Albert era molt més que la seva obra, també era una persona que es movia en molts paràmetres, guiat per una mena de fe màgica, una mena de mestre d’aquests que t’ensenyen que per damunt de buscar el reconeixement, el que cal és trobar-se a un mateix i d’aquesta manera contribuir a què el conjunt de la societat sigui millor per a tots plegats.

Fruit de la coneixença que hi vaig establir, un dels rituals que compartíem era que em feia arribar la seva nadala. En el cas de l’amic Reniu, es tractava d’una nadala a l’ús, amb un poema, que em donava en mà o m’havia arribat a dur a casa meva, a Cabrera de Mar. Però amb l’Esteve era molt més complicat. La nadala era un “llibre de nadales” i la forma d’aconseguir-ho molt més difícil encara.

Un any, una veu femenina em va trucar a la redacció del “Cap Gros” i em va dir que l’Esteve Albert em volia veure i que havia d’anar, abans d’una hora, a una fàbrica de Mataró. Una mica intrigat vaig deixar el que feia i vaig personar-me a l’adreça que em van donar, on em va obrir una noia –la de la trucada– que em va dir: “El Sr. Albert l’espera a dalt”. Tots dos pugem les escales de l’indret i en un petit despatx, m’esperava ell, que va donar-me a mans un llibre signat i felicitar-me el Nadal perquè tenia pressa i disposava només d’una poca estona per estar a la capital del Maresme. L’enjòlit de la trama s’ho valia, no?

Un altre encontre que vam tenir va ser al despatx de Mauel Cuyàs, quan aquest organitzava el Congrés de Cultura del Maresme. S’ha de dir que en Cuyàs va deixar-me amb l’Esteve mentre feia unes gestions i quan va tornar, molta estona després, encara estàvem xerrant perquè aquest home era un pou de saviesa inesgotable.

D’aquella conversa recordo vagament una història de la troballa d’unes monedes i el pare de l’arqueologia maresmenca, el mataroní Marià Ribas. D’altra banda, quan va tornar en Cuyàs, l’Esteve Albert va demanar-li que truquessin al despatx del conseller de Cultura de la Generalitat. En dir-li que tenia una grip i no havia anat a la feina, va decidir que aniria a casa seva a portar-li un fang curatiu que duia al cotxe.

Vaig baixar amb ell a l’entrada del Consell Comarcal i del seu vehicle, ple de tot tipus de papers en un clar i magistral desordre, va treure una bossa de fang, que va dir que era de prop d’on havia nascut en Pedrolo, l’escriptor i que barrejada amb aigua curava els costipats. Me’n va donar una mica i haig de dir que uns dies després, fins i tot, el vaig arribar a provar, tot i que no puc assegurar que funcionés. Al seu ritme personal de fer les coses, Esteve Albert va agafar el cotxe i se’n va anar a veure el conseller afectat de grip per dur-li el fang curatiu.

D’aquell mateix dia conservo un altre record. L’Esteve va dir-me que una vegada li havien ofert la Creu de Sant Jordi i ell havia respost que l’acceptaria quan la donessin als que havien estat els seus mestres, que s’ho mereixien abans. Recordo que va dir-me uns quants noms a qui considerava que encara els mancava la condecoració. Li van donar, però, finalment, l’any 1990.

Un altre cop que vam coincidir va ser quan el Consell Comarcal del Maresme li va retre un homenatge. Vam tenir una petita conversa sobre druïdes i fins i tot, parlant de tresors amagats, va desvetllar-me l’emplaçament d’un jaciment arqueològic, en un punt del Baix Maresme, que suposo que encara deu romandre per excavar i on si hi anava hi faria una troballa. L’Esteve era així, misteriós, original i sorpresiu, sempre carregat d’enginyoses sortides.

Quan va morir, amb ell se’n va anar una part molt gran de la història cultural del Maresme i de Catalunya.

Mentre escric aquest article, al costat de l’ordinador, encara guardo uns originals mecanoscrits que em van fer a mans des de La Comarcal Edicions i la publicació dels quals vam intentar impulsar amb l’amic Josep Puig Pla. Són uns retrats d’Albert (dalt de tot, en llapis, hi posa “Encontres-testimoni) sobre Serra i Moret, Josep Carner, Pau Casals, el canonge Carles Cardó, Fèlix Millet i Joan Peiró. El primer dels retrats, comença així: “Arribat a Mataró el 1931, de Serra i Moret vaig veure’n un llibre…”.

Un tresor més d’Esteve Albert que roman inèdit i que algun dia espero que podrà sortir a la llum.