lunes, febrero 25, 2008

ON ANIREM A PARAR?

Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.

El paisatge que s’obre davant dels ulls del passejant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no saben el que és l’educació més elemental.

De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.

Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.

La tolerància és un valor que no porta enlloc quan n’hi ha uns quants que no saben practicar-la i que és en la majoria dels casos. Aleshores, arriba l’aplicació del que coneixem com a “mà dura” i que tant ens fot a tots plegats.

És curiós com en una societat com la nostra, que tant ha apostat per l’educació i l’ensenyament, ara s’evidencia una gran mancança de disciplina i d’autoritarisme.

Jo pertanyo a una generació educada a les escoles sota la por, però també amb el llistó de l’excel·lència. La rigidesa ens tornava rebels, però a les darreres generacions, la manca d’autoritat, tant a l’escola com a casa i la situació d’una societat desestructurada, els ha col·locat en un terreny molt sinuós i preocupant.

On estan els límits? En els temps que corren aquesta és una pregunta que comença a demanar respostes clares, ràpides i contundents.

Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.

En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi?

1 comentario:

Anónimo dijo...

Hola Albert,

I lo més fotut del cas, saps que és?, doncs que quan anem a fora, a,l'extranger, ho trobem tot net i polit y ho respectem, però aqui es xauxa.

Som mediterránis, benvolgut Albert, necessitem "ordre", per posar ordre, perquè com tot s'hi val, per nosaltres mateixos no posarem ordre. Sempre hem de manester algú. Digue'm Es que no serem mai responsables?

Marta Teixidó