Publicat al número 2 de la revista "Duos Rios". Juny 2008
ESTEVE ALBERT,
L’HOME TRANSDIMENSIONAL
Anècdotes i records d’un personatge irrepetible
A final dels 80 vaig aterrar a Mataró, després de tornar d’un any de servei militar a Jaca i d’abandonar un treball que no m’agradava, jugar-me-la de nou i començar una nova singladura professional en el món de la premsa local. En concret, a la revista “Cap Gros”, on vaig crear el suplement cultural “5 Cèntims” i a Crònica de Mataró, que era un trisetmanari que sortia dilluns, dimecres i divendres.
Aleshores, la vida de periodista s’emmarcava en un context molt menys professional que ara, tot era molt més precari, però m’acompanyava una forta vocació cultural que m’empenyia amb força. És a dir, volia escriure a les revistes i conèixer i compartir singladura amb les persones que feien la cultura a casa nostra i estava disposat a pagar el peatge: moltes hores de treball gratuït i sense contracte i una voluntat inequívoca d’explorar territoris nous. Probablement, si m’hagués dedicat a una altra cosa ara seria més ric, però també hauria estat menys feliç i realitzat.
En anar a treballar a Mataró vaig contactar amb les persones que per a mi, en aquell moment, eren uns referents. Entre d’altres, en Terri i en Josep Reniu, que em van donar acollida, suport i vam iniciar una amistat que va durar molts anys. Una tercera persona amb qui vaig encaixar molt bé va ser amb l’Esteve Albert, tot i que ell anava i venia, passant per la seva casa familiar.
D’altra banda, qui el va conèixer sap que va ser un personatge irrepetible i per això, en aquest text, vull recollir algunes de les anècdotes que vaig viure junt a ell, perquè la memòria no les esborri ara que encara les tinc fresques, per compartir-les també amb vosaltres, els que les vulgueu llegir i fer-les d’aquesta manera una mica vostres.
Abans de posar-m’hi haig de dir que l’Esteve Albert que jo vaig conèixer, en els últims anys de la seva vida ja (va morir el 1995), no era un home normal i corrent a l´ús, de fet no crec que ho hagués estat mai. Es podria dir que la seva manera de funcionar, d’anar pel món, era precursora del que avui tenim assumit perquè els ordinadors ho han popularitzat, l’hipertext o el windows.
L’Esteve linkava constantment pensaments i idees, era un ésser que es podria definir com a “transdimensional” sense por de pronunciar aquesta dificultosa paraula, perquè no es movia d’una manera plana, com fan la majoria dels mortals. Si tenia una idea anava i la feia en aquell moment, però la barrejava amb moltes d’altres coses que li sorgien i al final havia obert nombroses carpetes que generaven nous camps que acabaven quadrant, però en un nou escenari, molt diferent de l’inicial i no per això menys interessant. Fins i tot, parlant amb ell, havies de ser conscient d’això i anar escatint el que t’interessés d’un magma molt més complex.
Poeta, home de teatre, d’acció directa, patriota, investigador, historiador, divulgador… de tot una mica, un perfil humanista inquiet i polièdric, capaç de lliscar en innombrables territoris i de difícil, gairebé impossible, catalogació. La seva passió per la vida i la cultura l’empenyia amunt i avall dels Països Catalans, d’Andorra a Mataró, deixant-se guiar pel que el seu esperit rebel li demanava que fes a cada moment.
El primer contacte que vaig tenir amb ell va ser perquè en un moment donat va decidir llegar el seu arxiu i no recordo qui em va suggerir que hi parlés, per fer difusió d’aquest projecte. D’una conversa telefònica en va sorgir la possibilitat de fer-li una entrevista per al Crònica de Mataró, on quedés palès que si algú li cedia un espai, ell legaria la seva documentació i papers.
Vaig fer-li, doncs, una gran entrevista que no va servir perquè hi hagués resposta institucional de cap mena, però que va obrir entre ell i jo un fil invisible que va continuar amb el pas del temps. A partir d’aquella primera presa de contacte vaig adonar-me que l’Esteve Albert era molt més que la seva obra, també era una persona que es movia en molts paràmetres, guiat per una mena de fe màgica, una mena de mestre d’aquests que t’ensenyen que per damunt de buscar el reconeixement, el que cal és trobar-se a un mateix i d’aquesta manera contribuir a què el conjunt de la societat sigui millor per a tots plegats.
Fruit de la coneixença que hi vaig establir, un dels rituals que compartíem era que em feia arribar la seva nadala. En el cas de l’amic Reniu, es tractava d’una nadala a l’ús, amb un poema, que em donava en mà o m’havia arribat a dur a casa meva, a Cabrera de Mar. Però amb l’Esteve era molt més complicat. La nadala era un “llibre de nadales” i la forma d’aconseguir-ho molt més difícil encara.
Un any, una veu femenina em va trucar a la redacció del “Cap Gros” i em va dir que l’Esteve Albert em volia veure i que havia d’anar, abans d’una hora, a una fàbrica de Mataró. Una mica intrigat vaig deixar el que feia i vaig personar-me a l’adreça que em van donar, on em va obrir una noia –la de la trucada– que em va dir: “El Sr. Albert l’espera a dalt”. Tots dos pugem les escales de l’indret i en un petit despatx, m’esperava ell, que va donar-me a mans un llibre signat i felicitar-me el Nadal perquè tenia pressa i disposava només d’una poca estona per estar a la capital del Maresme. L’enjòlit de la trama s’ho valia, no?
Un altre encontre que vam tenir va ser al despatx de Mauel Cuyàs, quan aquest organitzava el Congrés de Cultura del Maresme. S’ha de dir que en Cuyàs va deixar-me amb l’Esteve mentre feia unes gestions i quan va tornar, molta estona després, encara estàvem xerrant perquè aquest home era un pou de saviesa inesgotable.
D’aquella conversa recordo vagament una història de la troballa d’unes monedes i el pare de l’arqueologia maresmenca, el mataroní Marià Ribas. D’altra banda, quan va tornar en Cuyàs, l’Esteve Albert va demanar-li que truquessin al despatx del conseller de Cultura de la Generalitat. En dir-li que tenia una grip i no havia anat a la feina, va decidir que aniria a casa seva a portar-li un fang curatiu que duia al cotxe.
Vaig baixar amb ell a l’entrada del Consell Comarcal i del seu vehicle, ple de tot tipus de papers en un clar i magistral desordre, va treure una bossa de fang, que va dir que era de prop d’on havia nascut en Pedrolo, l’escriptor i que barrejada amb aigua curava els costipats. Me’n va donar una mica i haig de dir que uns dies després, fins i tot, el vaig arribar a provar, tot i que no puc assegurar que funcionés. Al seu ritme personal de fer les coses, Esteve Albert va agafar el cotxe i se’n va anar a veure el conseller afectat de grip per dur-li el fang curatiu.
D’aquell mateix dia conservo un altre record. L’Esteve va dir-me que una vegada li havien ofert la Creu de Sant Jordi i ell havia respost que l’acceptaria quan la donessin als que havien estat els seus mestres, que s’ho mereixien abans. Recordo que va dir-me uns quants noms a qui considerava que encara els mancava la condecoració. Li van donar, però, finalment, l’any 1990.
Un altre cop que vam coincidir va ser quan el Consell Comarcal del Maresme li va retre un homenatge. Vam tenir una petita conversa sobre druïdes i fins i tot, parlant de tresors amagats, va desvetllar-me l’emplaçament d’un jaciment arqueològic, en un punt del Baix Maresme, que suposo que encara deu romandre per excavar i on si hi anava hi faria una troballa. L’Esteve era així, misteriós, original i sorpresiu, sempre carregat d’enginyoses sortides.
Quan va morir, amb ell se’n va anar una part molt gran de la història cultural del Maresme i de Catalunya.
Mentre escric aquest article, al costat de l’ordinador, encara guardo uns originals mecanoscrits que em van fer a mans des de La Comarcal Edicions i la publicació dels quals vam intentar impulsar amb l’amic Josep Puig Pla. Són uns retrats d’Albert (dalt de tot, en llapis, hi posa “Encontres-testimoni) sobre Serra i Moret, Josep Carner, Pau Casals, el canonge Carles Cardó, Fèlix Millet i Joan Peiró. El primer dels retrats, comença així: “Arribat a Mataró el 1931, de Serra i Moret vaig veure’n un llibre…”.
Un tresor més d’Esteve Albert que roman inèdit i que algun dia espero que podrà sortir a la llum.
domingo, octubre 05, 2008
jueves, octubre 02, 2008
UN MOMENT DEL PASSAT PLE DE RIURE
El secret, segurament, està en el riure.
Imatge: darrer Ple de Riure, del Masnou.
Imatge: darrer Ple de Riure, del Masnou.
DESPRÉS DEL PLE DE RIURE, EL PLE DE TARDOR
El festival Ple de Tardor és la primera temporada estable de teatre al Masnou, municipi que anualment i des de fa 12 edicions, organitza el Festival Internacional de Teatre Còmic Ple de Riure, un referent en el seu gènere.
La nova proposta del Ple de Tardor compta amb la direcció artística de la companyia teatral masnovina Chapertons, que també s’encarrega de la del Ple de Riure.
El Ple de Tardor arrenca aquest proper divendres 3 d’octubre amb l’actuació musical de Woody’s tribute i la presentació del muntatge ‘Encantadas’, de Virginia Imaz.
Però el programa inclou un Curs d’iniciació al Clown a càrrec també de Virginia Imaz (4 i 5 d’octubre); la representació de ‘La forma de les coses’, de Neil Labute (24 d’octubre) i l’actuació de Leandre Ribera+Cia la Tal (21 de novembre), amb el muntatge ‘Démodés’.
El preu de cada espectacle és de 12 euros, però hi ha un abonament per als tres de 24 euros.
Amb aquesta nova programació, el Masnou perfila la seva aposta d’ofertes teatrals i escèniques, un àmbit en el qual ja han aconseguit la consolidació del ‘Ple de riure’ molt més enllà de les fronteres comarcals.
La nova proposta del Ple de Tardor compta amb la direcció artística de la companyia teatral masnovina Chapertons, que també s’encarrega de la del Ple de Riure.
El Ple de Tardor arrenca aquest proper divendres 3 d’octubre amb l’actuació musical de Woody’s tribute i la presentació del muntatge ‘Encantadas’, de Virginia Imaz.
Però el programa inclou un Curs d’iniciació al Clown a càrrec també de Virginia Imaz (4 i 5 d’octubre); la representació de ‘La forma de les coses’, de Neil Labute (24 d’octubre) i l’actuació de Leandre Ribera+Cia la Tal (21 de novembre), amb el muntatge ‘Démodés’.
El preu de cada espectacle és de 12 euros, però hi ha un abonament per als tres de 24 euros.
Amb aquesta nova programació, el Masnou perfila la seva aposta d’ofertes teatrals i escèniques, un àmbit en el qual ja han aconseguit la consolidació del ‘Ple de riure’ molt més enllà de les fronteres comarcals.
'LA LÁMPARA DE ALADINO', DE LUIS SEPÚLVEDA
Publicat per Tusquets Editores
Luis Sepúlveda va néixer a Xile el 1949, però és un ciutadà del món. La seva obra més coneguda, sens dubte, és ‘Un viejo que leía novelas de amor’, traduïda a 32 idiomes, amb vendes milionàries i portada al cinema amb Richard Dreyfuss com a protagonista. Però Sepulveda és també l’autor de ‘Mundo del fin del mundo’ o ‘Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar’, entre d’altres obres prou conegudes pel públic lector.
El relat és un dels gèneres en què aquest autor funciona molt bé. I aquest és el cas de ‘La lámpara de Aladino’, que aplega un conjunt d’històries que faran que el lector s’introdueixi en el particular univers de Sepúlveda, un món construït a partir d’evocacions, records, espais geogràfics d’amunt i avall del planeta, de sentiments i personatges protagonistes de la vida diària, però en els límits imposats per l’autor i per l'existència.
‘La porfiada llamita de la suerte’, ‘Café Miramar’, ‘Hotel Z’, Cena con poetas muertos’. ‘Historia mínima’, ‘La isla’…, un total de 12 relats fins arribar al que dóna nom al llibre i el tanca. Històries suggerents i molt diverses del món actual, que parlen de les angoixes i inquietuds que de sempre ens acompanyen als ésssers humans.
Luis Sepúlveda va néixer a Xile el 1949, però és un ciutadà del món. La seva obra més coneguda, sens dubte, és ‘Un viejo que leía novelas de amor’, traduïda a 32 idiomes, amb vendes milionàries i portada al cinema amb Richard Dreyfuss com a protagonista. Però Sepulveda és també l’autor de ‘Mundo del fin del mundo’ o ‘Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar’, entre d’altres obres prou conegudes pel públic lector.
El relat és un dels gèneres en què aquest autor funciona molt bé. I aquest és el cas de ‘La lámpara de Aladino’, que aplega un conjunt d’històries que faran que el lector s’introdueixi en el particular univers de Sepúlveda, un món construït a partir d’evocacions, records, espais geogràfics d’amunt i avall del planeta, de sentiments i personatges protagonistes de la vida diària, però en els límits imposats per l’autor i per l'existència.
‘La porfiada llamita de la suerte’, ‘Café Miramar’, ‘Hotel Z’, Cena con poetas muertos’. ‘Historia mínima’, ‘La isla’…, un total de 12 relats fins arribar al que dóna nom al llibre i el tanca. Històries suggerents i molt diverses del món actual, que parlen de les angoixes i inquietuds que de sempre ens acompanyen als ésssers humans.
APRENDRE A SER FLEXIBLES
"Cal aprendre a no controlar la vida, ni la nostra ni la dels altres, si volem tastar la felicitat que ens pertoca".
"La felicitat, no és una fita a aconseguir, sinó que és un camí a seguir".
Paraules de Regina Ferrando a "La Clau".
"La felicitat, no és una fita a aconseguir, sinó que és un camí a seguir".
Paraules de Regina Ferrando a "La Clau".
NOVES OBRES LITERÀRIES DE MANEL ALONSO
BROSQUIL edicions
www.brosquiledicions.es
Manel Alonso inicia la tardor amb la publicació de dos llibres infantils i un dietari
Aquest mes d’octubre l’escriptor Manel Alonso i Català l’inicia amb la publicació de tres llibres, dos d’ells en Brosquil edicions i un tercer en la petita editorial Els llibres de l’Aljamia.
El primer, 'Conta’m un conte', és un llibre que reivindica la literatura oral. En el seu interior trobarem diverses històries en algunes de les quals també n’apareixen altres i fins i tot una cançó.
El segon, 'La Calderona es nuestra', és la traducció al castellà del llibre La Calderona és nostra, amb el qual es va iniciar la colla del Brosquil, una col·lecció que intenta, a través de la literatura, donar a conèixer als joves lectors el paisatge, cultura, costums i tradicions del nostre país. Amb l’aparició a les llibreries de 'La Calderona es nuestra', s’inicia en castellà les aventures de “La Pandilla del Brosquil” que tants èxits ha recollit fins ara en valencià.
I el tercer, 'El temps no vol quedar penjat', és un dietari dels primers anys de la dècada dels noranta, en el que l’autor ens parla, entre altres coses, de la seua experiència com animador de les desaparegudes tertúlies “Les nits màgiques del Django’s”. En aquesta mateixa editorial l’any 2005 Alonso va editar el dietari Estiu, 1987.
Manel Alonso i Català, naix a Puçol l'agost de 1962. És autor de llibres infantils com ara 'Bernat i els seus amics' (1996), 'Els cinc enigmes del rei' (2000), 'Caram, quina aventura!' (2001), 'L’arracada de l’oncle de Joan' (2003), 'La Calderona és nostra' (2004), 'Conte contat torna a començar' (2006) i 'Conta’m un conte' (2008). També ha escrit contes: 'El carrer dels Bonsais' (2000) i novel·les: 'La maledicció del silenci'(1992), 'Escola d’estiu' (1994) i 'En el mar de les Antilles' (1998). La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: 'Amb els plànols del record' (1994), 'Oblits, mentides i homenatges' (1998), 'Un gest de la memòria' (1999), 'Com una òliba (2002)' i una antologia, 'Les hores rehabilitades' (2002). Part de la seua obra està traduïda al castellà i al basc.
Enviat per El Bosquil.
www.brosquiledicions.es
Manel Alonso inicia la tardor amb la publicació de dos llibres infantils i un dietari
Aquest mes d’octubre l’escriptor Manel Alonso i Català l’inicia amb la publicació de tres llibres, dos d’ells en Brosquil edicions i un tercer en la petita editorial Els llibres de l’Aljamia.
El primer, 'Conta’m un conte', és un llibre que reivindica la literatura oral. En el seu interior trobarem diverses històries en algunes de les quals també n’apareixen altres i fins i tot una cançó.
El segon, 'La Calderona es nuestra', és la traducció al castellà del llibre La Calderona és nostra, amb el qual es va iniciar la colla del Brosquil, una col·lecció que intenta, a través de la literatura, donar a conèixer als joves lectors el paisatge, cultura, costums i tradicions del nostre país. Amb l’aparició a les llibreries de 'La Calderona es nuestra', s’inicia en castellà les aventures de “La Pandilla del Brosquil” que tants èxits ha recollit fins ara en valencià.
I el tercer, 'El temps no vol quedar penjat', és un dietari dels primers anys de la dècada dels noranta, en el que l’autor ens parla, entre altres coses, de la seua experiència com animador de les desaparegudes tertúlies “Les nits màgiques del Django’s”. En aquesta mateixa editorial l’any 2005 Alonso va editar el dietari Estiu, 1987.
Manel Alonso i Català, naix a Puçol l'agost de 1962. És autor de llibres infantils com ara 'Bernat i els seus amics' (1996), 'Els cinc enigmes del rei' (2000), 'Caram, quina aventura!' (2001), 'L’arracada de l’oncle de Joan' (2003), 'La Calderona és nostra' (2004), 'Conte contat torna a començar' (2006) i 'Conta’m un conte' (2008). També ha escrit contes: 'El carrer dels Bonsais' (2000) i novel·les: 'La maledicció del silenci'(1992), 'Escola d’estiu' (1994) i 'En el mar de les Antilles' (1998). La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: 'Amb els plànols del record' (1994), 'Oblits, mentides i homenatges' (1998), 'Un gest de la memòria' (1999), 'Com una òliba (2002)' i una antologia, 'Les hores rehabilitades' (2002). Part de la seua obra està traduïda al castellà i al basc.
Enviat per El Bosquil.
UNA AGENDA ESCOLAR DIFERENT
L’Ajuntament de Teià (el Maresme) i el de Massarosa (Itàlia) estan agermanats. Una de les iniciatives que comparteixen és la publicació conjunta d’una agenda escolar que ha sortit editada novament amb motiu d’aquest curs 2008-2009.
L’Agenda escolar, escrita en català i italià, incorpora interessant informació dels dos municipis. Des dels orígens històrics fins al patrimoni, l’activitat econòmica o l’entorn natural, entre d’altres propostes. També, les associacions de les dues localitats i informació de les entitats, des dels geganters fins als amics dels animals o les organitzacions medioambientals.
L’Agenda és un útil instrument i els contingut dels escolars que s’hi inclouen demostren que és una eina feta per ells mateixos i per al seu propi ús. No es pot demanar res més, alhora que s’estrenyen lligams cuturals i personals entre alumnes i països.
D’altra banda, l’Ajuntament de Teià ha editat també el Joc ABJ, amb motiu del 5è aniversari del Fons Antoni Batllori Jofré, conegut dibuixant vinculat al municipi. Es tracta del tradicional memory, però amb il·lustracions de Batllori.
L’Agenda escolar, escrita en català i italià, incorpora interessant informació dels dos municipis. Des dels orígens històrics fins al patrimoni, l’activitat econòmica o l’entorn natural, entre d’altres propostes. També, les associacions de les dues localitats i informació de les entitats, des dels geganters fins als amics dels animals o les organitzacions medioambientals.
L’Agenda és un útil instrument i els contingut dels escolars que s’hi inclouen demostren que és una eina feta per ells mateixos i per al seu propi ús. No es pot demanar res més, alhora que s’estrenyen lligams cuturals i personals entre alumnes i països.
D’altra banda, l’Ajuntament de Teià ha editat també el Joc ABJ, amb motiu del 5è aniversari del Fons Antoni Batllori Jofré, conegut dibuixant vinculat al municipi. Es tracta del tradicional memory, però amb il·lustracions de Batllori.
MERCÈ MILLAN PLEGA
Correu rebut avui de:
GENT DE BIBLIOTECA (ideespel10aniversari@gmail.com)
Ja sabeu que la Mercè Millan plega?…
Amics i amigues:
Com ja molts de vosaltres sabreu, la Mercè Millan aviat ja no la veurem més per La Biblioteca Pública Pompeu Fabra de Mataró... Sí, se'ns en va...:
Mercè Millan, directora de La Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró
El propassat dia 23 de setembre saltava la notícia a l'informatiu matinal de Mataró Ràdio (89.3 FM) quan molts de nosaltres no donàvem crèdit al que sentíem... La Mercè Millan havia acceptat un nou lloc de treball dins l'àmbit de coordinació territorial de biblioteques de la província de Barcelona, amb la qual cosa, en breu, es veurà obligada a deixar les tasques de direcció de la nostra estimada biblioteca pública.
Doncs sí gent, tot això se'ns acaba i no ens adonarem que ja l'estarem enyorant, la Mercè Millan.
Per això, la Gent de Biblioteca hem cregut oportú, abans no ens deixi, d'obrir un blog -http://gracies-merce.blogspot.com/- per què tothom que vulgui acomiadar-se d'ella li deixi unes paraules per desitjar-li "bon viatge" en aquesta nova singladura professional que se li obre davant seu i, aquell que ho cregui oportú, donar-li les gràcies pel seu treball de gestió al capdavant de La Biblioteca Pública Pompeu Fabra de Mataró.
Per publicar els vostres emails de comiat podeu adreçar-los al següent correu: gracies.merce@gmail.com
(Recordeu que la publicació dels vostres emails en aquest blog es farà de forma automàtica. Per la qual cosa us recordem que, per a que us quedin ben publicats, el títol de l'assumpte del vostre email es convertirà en el títol de l'entrada i el contingut del text del vostre mail serà el text de l'entrada)
Apa, siau!
GENT DE BIBLIOTECA (ideespel10aniversari@gmail.com)
Ja sabeu que la Mercè Millan plega?…
Amics i amigues:
Com ja molts de vosaltres sabreu, la Mercè Millan aviat ja no la veurem més per La Biblioteca Pública Pompeu Fabra de Mataró... Sí, se'ns en va...:
Mercè Millan, directora de La Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró
El propassat dia 23 de setembre saltava la notícia a l'informatiu matinal de Mataró Ràdio (89.3 FM) quan molts de nosaltres no donàvem crèdit al que sentíem... La Mercè Millan havia acceptat un nou lloc de treball dins l'àmbit de coordinació territorial de biblioteques de la província de Barcelona, amb la qual cosa, en breu, es veurà obligada a deixar les tasques de direcció de la nostra estimada biblioteca pública.
Doncs sí gent, tot això se'ns acaba i no ens adonarem que ja l'estarem enyorant, la Mercè Millan.
Per això, la Gent de Biblioteca hem cregut oportú, abans no ens deixi, d'obrir un blog -http://gracies-merce.blogspot.com/- per què tothom que vulgui acomiadar-se d'ella li deixi unes paraules per desitjar-li "bon viatge" en aquesta nova singladura professional que se li obre davant seu i, aquell que ho cregui oportú, donar-li les gràcies pel seu treball de gestió al capdavant de La Biblioteca Pública Pompeu Fabra de Mataró.
Per publicar els vostres emails de comiat podeu adreçar-los al següent correu: gracies.merce@gmail.com
(Recordeu que la publicació dels vostres emails en aquest blog es farà de forma automàtica. Per la qual cosa us recordem que, per a que us quedin ben publicats, el títol de l'assumpte del vostre email es convertirà en el títol de l'entrada i el contingut del text del vostre mail serà el text de l'entrada)
Apa, siau!
'DIGNITAT', PREMIAT I AL VISA OFF DE PERPINYÀ
El documental Dignitat, d’Eloi Aymerich, en una versió reduïda de 10 minuts, ha estat guanyador del concurs audiovisual Clic!, convocat per la Secretaria de Joventut de la Generalitat i ha pogut veure’s en l’edició passada del Festival Visa Pour l’Image de Perpinyà, dins la secció Visa Off. Segons explica Aymerich, Dignitat “és un treball que parteix dels 40 anys de Càrites Interparroquial de Mataró i retrata la realitat social”. La versió reduïda va fer-se per optar al concurs. A.C.X
NOU POEMARI DE CARLES DUARTE
'Maríntim' és el nou poemari de l'escriptor Carles Duarte.
El llibre és un homenatge al litoral de l'Empordà i al mar en general com a forjador de sentiments i d'esperances.
La seva presentació tindrà lloc a Barcelona el proper dia 15 d’octubre a la llibreria Catalònia.
Un petit tast del que podràs trobar al llibre:
El mar
Per a Mayte Vieta
El mar és un retorn.
Matriu i sepultura,
gira el seu rostre d'horitzó
cap al cor de la tarda.
Deses els ulls
endins del cristall verd
travessat per la llum.
Ressona el lent batec
i un vell astre s'apaga.
Crema el Sol als teus llavis.
Neda el cos
i ets gest d'aigua dins l'aigua.
Són un somni les ones,
la pell.
I et commou el silenci,
el seu tacte.
El llibre és un homenatge al litoral de l'Empordà i al mar en general com a forjador de sentiments i d'esperances.
La seva presentació tindrà lloc a Barcelona el proper dia 15 d’octubre a la llibreria Catalònia.
Un petit tast del que podràs trobar al llibre:
El mar
Per a Mayte Vieta
El mar és un retorn.
Matriu i sepultura,
gira el seu rostre d'horitzó
cap al cor de la tarda.
Deses els ulls
endins del cristall verd
travessat per la llum.
Ressona el lent batec
i un vell astre s'apaga.
Crema el Sol als teus llavis.
Neda el cos
i ets gest d'aigua dins l'aigua.
Són un somni les ones,
la pell.
I et commou el silenci,
el seu tacte.
CANVIAR EL PARADIGMA
Estem davant un canvi de paradigma de la societat o a frec de l'Apocalipsi o al final de l'Imperi USA o a prop d'un món tipus Mad Max?
Queda esperança o ens n'oblidem? Apaguem l'ordinador i marxem camp a través.
Queda esperança o ens n'oblidem? Apaguem l'ordinador i marxem camp a través.
lunes, septiembre 29, 2008
EEEEEEEEEOOOOOOOOO!!!!!!!!!
Eeeeeeeoooooooo, eeeeooooo, eeeeoooo, eeeooooo!!!!!!!!!
Per què collons els marcians no contesten i ens invadeixen d'una vegada.
Per què collons els marcians no contesten i ens invadeixen d'una vegada.
AL PRINCIPI
Jo crec que al principi hi va haver un gran pet. Un gas molt poderós i multicòsmic.
I amb les excrecències vàrem arribar els éssers humans.
Per arribar a aquestes conclusions no cal haver estudiat ni ser científic, estan escrites a la vida diària.
I amb les excrecències vàrem arribar els éssers humans.
Per arribar a aquestes conclusions no cal haver estudiat ni ser científic, estan escrites a la vida diària.
LA LLIBERTAT
La llibertat no existeix.
Només en néixer ja som esclaus i ho seguim sent tota la vida.
Hi ha moltes maneres d'esclavatge: la de la pobresa i la misèria, la de la riquesa i la insatisfacció, la de buscar i no trobar, la de trobar i no buscar i totes les que a cadascú se li acudeixin.
Només en néixer ja som esclaus i ho seguim sent tota la vida.
Hi ha moltes maneres d'esclavatge: la de la pobresa i la misèria, la de la riquesa i la insatisfacció, la de buscar i no trobar, la de trobar i no buscar i totes les que a cadascú se li acudeixin.
L'ALLIBERAMENT
L'alliberament, si és que existeix, deu ser el buit.
El buit en el sentit profund del terme, el no-res, la no existència, la convicció de no ser i no haver estat.
Un càstig o un premi, segons el punt de vista i el moment, que el pas del temps ens imposa. A excepció, és clar, que algunes religions tinguin raó.
El buit en el sentit profund del terme, el no-res, la no existència, la convicció de no ser i no haver estat.
Un càstig o un premi, segons el punt de vista i el moment, que el pas del temps ens imposa. A excepció, és clar, que algunes religions tinguin raó.
USA
Fa molts anys, al Manuel de Pedrolo, que vaig poder conèixer a casa seva, li vaig dir que els nord-americans eren uns fills de puta.
Veig que amb el pas dels anys la meva afirmació ha anat prenent consistència.
Veig que amb el pas dels anys la meva afirmació ha anat prenent consistència.
AL McDONALDS
Un dia no massa llunyà em veig despatxant hamburgueses. No sé per què.
Fins i tot penso que potser sigui una acció de justícia kàrmica.
Fins i tot penso que potser sigui una acció de justícia kàrmica.
ELS "TEUS"
En política, normalment, els "teus" són els que menys t'afavoreixen perquè sempre s'estan afavorint a si mateixos. I això dóna molta feina.
L'OPTIMISME
És impossible, malgrat ho diguin els llibres d'autoajut, ser optimista sempre.
Aquest món hi ha moments que és un gin-tònic amb orxata i llet caducada que t'has de beure.
Aquest món hi ha moments que és un gin-tònic amb orxata i llet caducada que t'has de beure.
ELS SOMNIS I EL FRACÀS
Somiar en utopies sol portar al fracàs i a la caiguda.
Somiar massa porta a la davallada i a l'abisme, perquè guanyen els que no ho fan.
Els que es preocupen menys sempre surten guanyant.
Total, el pas del temps ho esborra tot.
Potser el camí és l'hedonisme extrem. No creure en res. No esperar res.
Tota utopia és una mentida en el món de la realitat contundent.
Somiar massa porta a la davallada i a l'abisme, perquè guanyen els que no ho fan.
Els que es preocupen menys sempre surten guanyant.
Total, el pas del temps ho esborra tot.
Potser el camí és l'hedonisme extrem. No creure en res. No esperar res.
Tota utopia és una mentida en el món de la realitat contundent.
sábado, septiembre 27, 2008
AHIR, A PROA PREMIÀ
Notable i diria que entranyable i excepcional presentació del llibre de Maria-Antònia Grau, ahir a Proa Premià.
Vespre de poetes amb Martí Rosselló, Joana Bel, Teresa d'Arenys i Teresa Costa-Gramunt.
També d'escriptors com Oriol Pi de Cabanyes o Maria Teresa Farreny...
El regidor de Cultura de Premià de Mar, Ernest Casadessús...
I la mare i la germana d'en Valerià Pujol, la Carme i l'Adriana... entre d'altres persones.
En fi, que va ser una bona estona. I l'autora va recitar-nos.
Un retorn a la poesia i als poetes del Maresme i de fora.
El que sempre hem cregut que cal fer des de la llibreria Proa Premià.
Vespre de poetes amb Martí Rosselló, Joana Bel, Teresa d'Arenys i Teresa Costa-Gramunt.
També d'escriptors com Oriol Pi de Cabanyes o Maria Teresa Farreny...
El regidor de Cultura de Premià de Mar, Ernest Casadessús...
I la mare i la germana d'en Valerià Pujol, la Carme i l'Adriana... entre d'altres persones.
En fi, que va ser una bona estona. I l'autora va recitar-nos.
Un retorn a la poesia i als poetes del Maresme i de fora.
El que sempre hem cregut que cal fer des de la llibreria Proa Premià.
SUPERACIÓ
Avui, a la platja de Cabrera, he vist un home amb una cama ortopèdica esquiant a la sorra, el que es diu "foquejar".
Arrossegava una caixa i recorria la ribera entrenant-se.
La cama que duia era de metall i semblava especial per a l'esforç, no una pròtesi comú.
M'ha semblat un gran exemple de superació.
Arrossegava una caixa i recorria la ribera entrenant-se.
La cama que duia era de metall i semblava especial per a l'esforç, no una pròtesi comú.
M'ha semblat un gran exemple de superació.
viernes, septiembre 26, 2008
LA BABEL DE LES LLIBRETES
Muntanyes de quaderns,
el paradís dels nostres somnis,
la Babel de les ideees,
dels poemes,
dels pensaments,
la gran xarxa,
l'ànima digital,
la sang de tinta.
el paradís dels nostres somnis,
la Babel de les ideees,
dels poemes,
dels pensaments,
la gran xarxa,
l'ànima digital,
la sang de tinta.
WALDEN A L'HIVERN
El llac Walden a l'hivern.
Thoreau sempre ens espera a la cantonada
dels nostres somnis,
a l'espiral dels nostres quaderns,
a l'àmbit dels àmbits de tots els àmbits.
Thoreau sempre ens espera a la cantonada
dels nostres somnis,
a l'espiral dels nostres quaderns,
a l'àmbit dels àmbits de tots els àmbits.
PRESENTACIÓ DE 'RES NO ÉS IGUAL A RES'. US ESPEREM A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ!!!
PRESENTACIÓ DE 'RES NO ÉS IGUAL A RES'
Avui divendres 26 de setembre,
a les 20'30h,
presentem el llibre 'Res no és igual a res',
de Maria-Antònia Grau i Abadal.
XI Premi Alella a Maria Oleart.
T'esperem a Proa Premià!
Avui divendres 26 de setembre,
a les 20'30h,
presentem el llibre 'Res no és igual a res',
de Maria-Antònia Grau i Abadal.
XI Premi Alella a Maria Oleart.
T'esperem a Proa Premià!
PRÒLEG DEL POEMARI 'RES NO ÉS IGUAL A RES', DE MARIA-ANTÒNIA GRAU i ABADAL
‘RES NO ÉS IGUAL A RES’.
Directament del cor i amb molta tècnica
‘Res no és igual a res’ va captivar-me des del primer poema perquè és un recull en clau zen. És a dir, com l’arquer que és un amb l’arc, la fletxa i la diana, Maria Antònia Grau, l’autora, ha escrit un llibre des del fons del cor, però amb un hàbil domini del vers, de l’estrofa, del poema i de la interrelació de cadascuna de les peces del conjunt, inclosa la connexió amb el posible lector.
‘Res no és igual a res’, ni tampoc hi ha res que s’escapi del control de l’autora en aquest atapeït univers de paraules en el qual ressonen ecos (alguns més visibles i d’altres menys) de Sylvia Plath, Ricard Creus o de Maria Mercè Marçal, entre d’altres, però on també hi ha, indubtablement, una veu pròpia i única, d’una escriptora que ha anat treballant sense cap mena de pressió, al seu ritme, una rara avis en els temps que corren.
I’aquest “anar fent”, però amb molta cadència i precisió, ja en donen bona prova d’altres reculls de l’autora com ‘I grega’, ‘Paradisos’ o ‘Un pòsit de cafè al fons de cada tarda’ i una vida dedicada a l’ensenyament de la literatura i a la passió per la vertadera escriptura: la que brolla del cor, però després de sortir-hi passa per la senalla de la ment i l’ofici del bon poeta que tensa amb encert cada mot, utilitza amb mestratge la tècnica i aplica l’autorigor com a mesura de principi i de final, com alfa i omega.
D’altra banda, les emocions són la base de tot poema, però malament qui escriu i deixa de banda el compromís amb la paraula, justificant-se en el perillós bosc sensitiu. Res més allunyat d’aquest recull, on Maria Antònia Grau tanca un cercle que va iniciar fa anys i assoleix perfilar el salt més difícil: aconseguir una veu pròpia, personal i intransferible.
Quan algú em pregunta què és escriure, sempre li recordo el consell que va donar-me l’enyorat amic i escriptor Valerià Pujol –amic compartit amb l’autora d’aquest recull– per avançar en el camí de l’escriptura: “Troba la teva veu pròpia”, que és el que hi ha en cada part d’aquest recull, des del primer vers fins al darrer.
D’altra banda, des del compromís total amb la paraula fins a l’experiència vital mística que des de la unitat podem assolir, ‘Res no és igual a res’ no deixa de banda res i ens recorda, en tot moment, que cada cosa té el seu espai vital, que no hi ha cap experiència que quedi al marge de l’eternitat, que tot itinerari comporta aprenentatge i harmonia amb un mateix, sí, però també amb l’entorn, amb els éssers estimats: el company, la família i els amics…, amb el món i amb la natura.
Probablement va ser la força que emanen aquests poemes, que en tot moment brillen amb llum pròpia, el que va captivar-nos al jurat del premi ‘Alella a Maria Oleart’, la mateixa clau que hi trobarà el lector que s’endinsi en aquest bosc fet amb paraules i moments. El resplendor que emanen els seus mots tarda temps en esvair-se, com un itinerari d’anada i retorn que demana la integració i el compromís de qui s’hi acosta.
Una vegada més reivindico les autores que com Maria Antònia Grau escriuen al seu ritme, assumint que l’experiència vital i la de la poesia van entrellaçades i no poden forçar-se. En aquest sentit, Grau ha viscut i ha escrit, però no ha fet ni donant a la publicació cap recull que no suposés un pas endavant en técnica i evolució, com passa amb ‘Res no és igual a res’. I per això funciona d’una manera elèctrica amb el lector, lluny de la poesia artificiosa i sense contingut que en els darrers anys s’ha posat massa de moda i que pot servir per guanyar determinats premis, però no per transmetre un missatge que sortint de dins de l’escriptora, la poeta, de veritat arribi també a dins del lector.
“Girant la clau” i “La Casa esbatanada” són les dues parts d’aquest recull. En la primera, hi ha el record, el dolor, la malaltia i la mort, però també la separació i l’avís que hi ha moments que tot s’enderroca:
“Mutilats, els tubs de l’orgue gemeguen
estremits de nord enmig de la plana”.
A “La casa esbatanada” (subdividida alhora en dues parts) hi ha un nou tinerari. El desglaç, el blanc, el mar i l’encontre entre els cossos, la vida i el salt al buit, el record del temps I l’espai –Greenwich Park– i finalment el reenconte amb un mateix i amb la natura, en una eclosió gairebé entre panteista, budista i franciscana –la peça “Lluna en Quart Creixent” o “Mahler i la pluja”-, en són dos bons exemples–, amb versos dolorosos com: “la nit estremida agonita a l’horitzó”, del poema “A penes clarejant”.
També hi destaquen un “Passeig de nit” o “Carretera rural”, peces amb els contrastos de la natura i la vida i el punt i final contundent, aclaridor, colpidor, de “Res més”. Perquè de fet, a l’acabament hi ha el principi i el viatge alquímic del poeta és la seva pròpia transformació. Un canvi aquest que el lector entendrà i en el qual s’hi endinsarà.
De fet, aquest és el punt d’arribada del recull i ara d’aquest pròleg, quan com l’arquer zen que es compenetra amb l’arc, la fletxa i la diana, l’autora, el poemari, el prologuista i el lector acaben configurant un tot, un únic magma.
Directament del cor i amb molta tècnica
‘Res no és igual a res’ va captivar-me des del primer poema perquè és un recull en clau zen. És a dir, com l’arquer que és un amb l’arc, la fletxa i la diana, Maria Antònia Grau, l’autora, ha escrit un llibre des del fons del cor, però amb un hàbil domini del vers, de l’estrofa, del poema i de la interrelació de cadascuna de les peces del conjunt, inclosa la connexió amb el posible lector.
‘Res no és igual a res’, ni tampoc hi ha res que s’escapi del control de l’autora en aquest atapeït univers de paraules en el qual ressonen ecos (alguns més visibles i d’altres menys) de Sylvia Plath, Ricard Creus o de Maria Mercè Marçal, entre d’altres, però on també hi ha, indubtablement, una veu pròpia i única, d’una escriptora que ha anat treballant sense cap mena de pressió, al seu ritme, una rara avis en els temps que corren.
I’aquest “anar fent”, però amb molta cadència i precisió, ja en donen bona prova d’altres reculls de l’autora com ‘I grega’, ‘Paradisos’ o ‘Un pòsit de cafè al fons de cada tarda’ i una vida dedicada a l’ensenyament de la literatura i a la passió per la vertadera escriptura: la que brolla del cor, però després de sortir-hi passa per la senalla de la ment i l’ofici del bon poeta que tensa amb encert cada mot, utilitza amb mestratge la tècnica i aplica l’autorigor com a mesura de principi i de final, com alfa i omega.
D’altra banda, les emocions són la base de tot poema, però malament qui escriu i deixa de banda el compromís amb la paraula, justificant-se en el perillós bosc sensitiu. Res més allunyat d’aquest recull, on Maria Antònia Grau tanca un cercle que va iniciar fa anys i assoleix perfilar el salt més difícil: aconseguir una veu pròpia, personal i intransferible.
Quan algú em pregunta què és escriure, sempre li recordo el consell que va donar-me l’enyorat amic i escriptor Valerià Pujol –amic compartit amb l’autora d’aquest recull– per avançar en el camí de l’escriptura: “Troba la teva veu pròpia”, que és el que hi ha en cada part d’aquest recull, des del primer vers fins al darrer.
D’altra banda, des del compromís total amb la paraula fins a l’experiència vital mística que des de la unitat podem assolir, ‘Res no és igual a res’ no deixa de banda res i ens recorda, en tot moment, que cada cosa té el seu espai vital, que no hi ha cap experiència que quedi al marge de l’eternitat, que tot itinerari comporta aprenentatge i harmonia amb un mateix, sí, però també amb l’entorn, amb els éssers estimats: el company, la família i els amics…, amb el món i amb la natura.
Probablement va ser la força que emanen aquests poemes, que en tot moment brillen amb llum pròpia, el que va captivar-nos al jurat del premi ‘Alella a Maria Oleart’, la mateixa clau que hi trobarà el lector que s’endinsi en aquest bosc fet amb paraules i moments. El resplendor que emanen els seus mots tarda temps en esvair-se, com un itinerari d’anada i retorn que demana la integració i el compromís de qui s’hi acosta.
Una vegada més reivindico les autores que com Maria Antònia Grau escriuen al seu ritme, assumint que l’experiència vital i la de la poesia van entrellaçades i no poden forçar-se. En aquest sentit, Grau ha viscut i ha escrit, però no ha fet ni donant a la publicació cap recull que no suposés un pas endavant en técnica i evolució, com passa amb ‘Res no és igual a res’. I per això funciona d’una manera elèctrica amb el lector, lluny de la poesia artificiosa i sense contingut que en els darrers anys s’ha posat massa de moda i que pot servir per guanyar determinats premis, però no per transmetre un missatge que sortint de dins de l’escriptora, la poeta, de veritat arribi també a dins del lector.
“Girant la clau” i “La Casa esbatanada” són les dues parts d’aquest recull. En la primera, hi ha el record, el dolor, la malaltia i la mort, però també la separació i l’avís que hi ha moments que tot s’enderroca:
“Mutilats, els tubs de l’orgue gemeguen
estremits de nord enmig de la plana”.
A “La casa esbatanada” (subdividida alhora en dues parts) hi ha un nou tinerari. El desglaç, el blanc, el mar i l’encontre entre els cossos, la vida i el salt al buit, el record del temps I l’espai –Greenwich Park– i finalment el reenconte amb un mateix i amb la natura, en una eclosió gairebé entre panteista, budista i franciscana –la peça “Lluna en Quart Creixent” o “Mahler i la pluja”-, en són dos bons exemples–, amb versos dolorosos com: “la nit estremida agonita a l’horitzó”, del poema “A penes clarejant”.
També hi destaquen un “Passeig de nit” o “Carretera rural”, peces amb els contrastos de la natura i la vida i el punt i final contundent, aclaridor, colpidor, de “Res més”. Perquè de fet, a l’acabament hi ha el principi i el viatge alquímic del poeta és la seva pròpia transformació. Un canvi aquest que el lector entendrà i en el qual s’hi endinsarà.
De fet, aquest és el punt d’arribada del recull i ara d’aquest pròleg, quan com l’arquer zen que es compenetra amb l’arc, la fletxa i la diana, l’autora, el poemari, el prologuista i el lector acaben configurant un tot, un únic magma.
PARADISOS DE PARAULES
Les llibreries culturals al Maresme
Arriba Sant Jordi i amb aquesta data l’esclat del món del llibre. Les propostes editorials i les vendes del sector es concentren com mai durant aquest mes. No podria entendre’s la nostra cultura sense aquest fenomen que segueixen multituds i que ha creat adhesions i fins i tot, còpies a d’altres indrets del món.
El 23 d’abril, la festa del llibre, és un punt culminant, però no podria entendre’s, tampoc, sense la tasca que durant tot l’any fan les llibreries –totes!– i especialment les que anomenem “culturals”, perquè conjuguen la venda del producte amb la difusió de l’obra i dels seus autors.
Abans de proposar aquest itinerari per les llibreries del Maresme he de d’explicar, amb tota honestedat, que jo també sóc llibreter. I ho sóc perquè em vaig educar, de petit, buscant als prestatges de la llibreria Robafaves, de Mataró i també entre les lleixes d’aquesta gran casa del llibre de vell que va ser Rogés Llibres, també de Mataró (avui dia reconvertida, sortosament, en un projecte cultural de primera magnitud, l’associació Llibre Viu).
Des de fa més de dotze anys sóc un dels impulsors de la llibreria Proa Premià, de Premià de Mar. Proa Premià es va inspirar per néixer en el que s’anomena “llibreria cultural”. És a dir: un espai en el qual es poden trobar els llibres (no sempre tots els que volem, perquè cada vegada és més difícil per l’allau de novetats), però també un lloc en els quals es fan presentacions, es munten propostes culturals i fins i tot s’impulsen accions de difusió dels autors, moltes vegades en alguns àmbits on no arriben les institucions.
D’entrada, com a llibreria cultural de referència de la comarca hi ha Robafaves, que ve exercint des de fa una trentena d’anys una certa “capitalitat” indiscutible en el món del llibre.
Al llarg dels anys, Robafaves ha anat vertebrant-se en una macrollibreria on s’hi pot trobar gairebé de tot, integrada a més per blocs especialitzats. D’altra banda, més recentment, va obrir amb la cooperativa Abacus un altre gran espai on els llibres són també els protagonistes: Actua, però junt a molts d’altres productes culturals com les joguines, els materials per a l‘expresió plàstica o la papereria.
Tant des de Robafaves com Actua s’impulsen nombroses activitats de dinamització cultural, especialment per Sant Jordi, contribuint amb la seva aportació a la de molts altres agents de la ciutat perquè Mataró tingui el programa d’actes més gran de la comarca.
Des d’Arenys de Mar, la llibreria El Sèt-Ciències és tota una institució. I una mica més, amunt, tres llibreries més amb tradició a la comarca: La llopa, de Calella; L’Arbre verd, a Pineda de Mar i La Pilona, a Malgrat de Mar. Tot aquest bloc de llibreries de l’Alt Maresme ha entrellaçat la seva tasca de venda amb accions culturals molt àmplies, diverses i enriquidores i n’hi hauria per parlar-ne una bona estona.
D’altres llibreries culturals que a la comarca que vénen fent una bona tasca en els darrers anys –cadascuna amb les seves particularitats- i que no poden deixar-se de banda són El Tramvia, de Mataró; l’Índex, de Vilassar de Mar o Pledellibres, al Masnou, entre algunes més que em deixo perquè si no aquest article seria interminable, però que també contribueixen des de la seva posició a acostar el paper imprès i relligat –i tot el seu entorn- als maresmencs.
Publicat el passat Sant Jordi per la revista "Capgròs". Estracte.
Arriba Sant Jordi i amb aquesta data l’esclat del món del llibre. Les propostes editorials i les vendes del sector es concentren com mai durant aquest mes. No podria entendre’s la nostra cultura sense aquest fenomen que segueixen multituds i que ha creat adhesions i fins i tot, còpies a d’altres indrets del món.
El 23 d’abril, la festa del llibre, és un punt culminant, però no podria entendre’s, tampoc, sense la tasca que durant tot l’any fan les llibreries –totes!– i especialment les que anomenem “culturals”, perquè conjuguen la venda del producte amb la difusió de l’obra i dels seus autors.
Abans de proposar aquest itinerari per les llibreries del Maresme he de d’explicar, amb tota honestedat, que jo també sóc llibreter. I ho sóc perquè em vaig educar, de petit, buscant als prestatges de la llibreria Robafaves, de Mataró i també entre les lleixes d’aquesta gran casa del llibre de vell que va ser Rogés Llibres, també de Mataró (avui dia reconvertida, sortosament, en un projecte cultural de primera magnitud, l’associació Llibre Viu).
Des de fa més de dotze anys sóc un dels impulsors de la llibreria Proa Premià, de Premià de Mar. Proa Premià es va inspirar per néixer en el que s’anomena “llibreria cultural”. És a dir: un espai en el qual es poden trobar els llibres (no sempre tots els que volem, perquè cada vegada és més difícil per l’allau de novetats), però també un lloc en els quals es fan presentacions, es munten propostes culturals i fins i tot s’impulsen accions de difusió dels autors, moltes vegades en alguns àmbits on no arriben les institucions.
D’entrada, com a llibreria cultural de referència de la comarca hi ha Robafaves, que ve exercint des de fa una trentena d’anys una certa “capitalitat” indiscutible en el món del llibre.
Al llarg dels anys, Robafaves ha anat vertebrant-se en una macrollibreria on s’hi pot trobar gairebé de tot, integrada a més per blocs especialitzats. D’altra banda, més recentment, va obrir amb la cooperativa Abacus un altre gran espai on els llibres són també els protagonistes: Actua, però junt a molts d’altres productes culturals com les joguines, els materials per a l‘expresió plàstica o la papereria.
Tant des de Robafaves com Actua s’impulsen nombroses activitats de dinamització cultural, especialment per Sant Jordi, contribuint amb la seva aportació a la de molts altres agents de la ciutat perquè Mataró tingui el programa d’actes més gran de la comarca.
Des d’Arenys de Mar, la llibreria El Sèt-Ciències és tota una institució. I una mica més, amunt, tres llibreries més amb tradició a la comarca: La llopa, de Calella; L’Arbre verd, a Pineda de Mar i La Pilona, a Malgrat de Mar. Tot aquest bloc de llibreries de l’Alt Maresme ha entrellaçat la seva tasca de venda amb accions culturals molt àmplies, diverses i enriquidores i n’hi hauria per parlar-ne una bona estona.
D’altres llibreries culturals que a la comarca que vénen fent una bona tasca en els darrers anys –cadascuna amb les seves particularitats- i que no poden deixar-se de banda són El Tramvia, de Mataró; l’Índex, de Vilassar de Mar o Pledellibres, al Masnou, entre algunes més que em deixo perquè si no aquest article seria interminable, però que també contribueixen des de la seva posició a acostar el paper imprès i relligat –i tot el seu entorn- als maresmencs.
Publicat el passat Sant Jordi per la revista "Capgròs". Estracte.
TOT ÉS MÉS FÀCIL DEL QUE SEMBLA...
Al final, en el gran forat còsmic al qual anem a parar tot deu ser més fàcil del que habitualment és a la vid diàri.
El gran túrmix de les emocions s'esvaeix en un nosesapquè i deu haver un silenci que és el buit, la reprogramació, el xip inicial.
El gran túrmix de les emocions s'esvaeix en un nosesapquè i deu haver un silenci que és el buit, la reprogramació, el xip inicial.
jueves, septiembre 25, 2008
PRESENTACIÓ DE 'RES NO ÉS IGUAL A RES'
Demà divendres 26 de setembre,
a les 20'30h,
presentem el llibre 'Res no és igual a res',
de Maria-Antònia Grau i Abadal.
XI Premi Alella a Maria Oleart.
T'esperem a Proa Premià!
a les 20'30h,
presentem el llibre 'Res no és igual a res',
de Maria-Antònia Grau i Abadal.
XI Premi Alella a Maria Oleart.
T'esperem a Proa Premià!
LLIBRES QUE PARLEN DE LA NOSTRA HISTÒRIA
Dins l’allau d’ofertes literàries que arriben al lector avui en dia, sempre suren algunes propostes que fetes des del Maresme reclamen i reivindiquen el nostre patrimoni històric més proper.
Entre el que s’ha publicat els darrers temps, destaca ‘Barcelona: fiebre amarilla’, de Carlos Ciscar Martínez-Hidalgo, autor vinculat a Cabrera de Mar. Es tracta d’una voluminosa novel·la en clau històrica que s’ambienta a la Barcelona de 1821. La ciutat, sota la plaga de la febre groga, viu la lluita política entre absolutistes i liberals. Considerar la malaltia contagiosa tanca el port i mata el comerç, mentre els metges es divideixen segons les seves preferències polítiques.
En aquesta obra, Ciscar, nascut a Barcelona el 1952, llicenciat en Medicina i Cirurgia i especialista en al·lergia, retrata un interesant període històric des de la ficció i la documentació.
Un altre títol, en aquest cas editat pel Museu Arxiu Vives i Tutó de Sant Andreu de Llavaneres, el 2007, és ‘El cardenal Vives i l’Església del seu temps’, de Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins, amb fotografies de Joan Devesa i Freginals.
Aquesta obra, en clau d’estudi, ofereix una visió de síntesi sobre la vida i projecció del cardenal, en el context general dels pontificats dels papes Lleó XIII i Pius X. A més, s’hi pot trobar una part introductòria que situa la vida del futur cardenal en el Llavaneres nadiu i a la veïna ciutat de Mataró.
Una obra, en definitiva, que ens acosta a un gran eclesiàstic maresmenc de renom i projecció internacionals.
Entre el que s’ha publicat els darrers temps, destaca ‘Barcelona: fiebre amarilla’, de Carlos Ciscar Martínez-Hidalgo, autor vinculat a Cabrera de Mar. Es tracta d’una voluminosa novel·la en clau històrica que s’ambienta a la Barcelona de 1821. La ciutat, sota la plaga de la febre groga, viu la lluita política entre absolutistes i liberals. Considerar la malaltia contagiosa tanca el port i mata el comerç, mentre els metges es divideixen segons les seves preferències polítiques.
En aquesta obra, Ciscar, nascut a Barcelona el 1952, llicenciat en Medicina i Cirurgia i especialista en al·lergia, retrata un interesant període històric des de la ficció i la documentació.
Un altre títol, en aquest cas editat pel Museu Arxiu Vives i Tutó de Sant Andreu de Llavaneres, el 2007, és ‘El cardenal Vives i l’Església del seu temps’, de Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins, amb fotografies de Joan Devesa i Freginals.
Aquesta obra, en clau d’estudi, ofereix una visió de síntesi sobre la vida i projecció del cardenal, en el context general dels pontificats dels papes Lleó XIII i Pius X. A més, s’hi pot trobar una part introductòria que situa la vida del futur cardenal en el Llavaneres nadiu i a la veïna ciutat de Mataró.
Una obra, en definitiva, que ens acosta a un gran eclesiàstic maresmenc de renom i projecció internacionals.
EL MÓN DEL TREN AL MARESME
Els Amics del Ferrocarril del Masnou són una activa entitat que constantment genera propostes al voltant del món del tren. Una bona manera de tenir-ne notícia és el seu butlletí, una veterana publicació que en el seu darrer número 57 està il·lustrada en la seva portada amb l’emblemàtica locomotora Mataró, poc abans dels actes commemoratius de 1948.
Entre d’altres temes, en aquest butlletí hi ha un ampli recull d’activitats al voltant de l'entorn del tren, una bústia amb cartes dels lectors i nombrosos articles que exploren el món del ferrocarril des dels àmbits més diversos. És el cas, per exemple, de “Cuba 1837. El primer accident ferroviari espanyol”, “Els primers maquinistes ferroviaris de la península van ser anglesos”, “Historia del llamado Tren de la aviación”, “Cronologia del ferrocarril espanyol”, “Ferrocarrils de Noruega” o “El cartellisme ferroviari”, entre d’altres.
Els Amics del Ferrocarril demostren com des del Maresme es pot fer una tasca d’interès oberta al conjunt d’aficionats del món del tren. També, enriquir el nostre patrimoni històric i promocionar el maquetisme ferroviari i els vaporistes, una de les activitats que desenvolupen amb intensitat.
Qui ho desitgi també pot trobar més informació a la web de l’entitat: www.eltrenet.es.
Entre d’altres temes, en aquest butlletí hi ha un ampli recull d’activitats al voltant de l'entorn del tren, una bústia amb cartes dels lectors i nombrosos articles que exploren el món del ferrocarril des dels àmbits més diversos. És el cas, per exemple, de “Cuba 1837. El primer accident ferroviari espanyol”, “Els primers maquinistes ferroviaris de la península van ser anglesos”, “Historia del llamado Tren de la aviación”, “Cronologia del ferrocarril espanyol”, “Ferrocarrils de Noruega” o “El cartellisme ferroviari”, entre d’altres.
Els Amics del Ferrocarril demostren com des del Maresme es pot fer una tasca d’interès oberta al conjunt d’aficionats del món del tren. També, enriquir el nostre patrimoni històric i promocionar el maquetisme ferroviari i els vaporistes, una de les activitats que desenvolupen amb intensitat.
Qui ho desitgi també pot trobar més informació a la web de l’entitat: www.eltrenet.es.
'...LA RESERVA...', UN CÒMIC
Llegeixo "...La reserva...", un còmic de Maria Zapata, Juan Gándara i Francisco Poyatos, publicat per E.O. - enter multimedida.
Ciència ficció espanyola amb pretensions. Un bon resultat i l'intent d'innovar, però encara caldria una mica més d'ofici que els autors, n'estic segur, adquiriran amb la pràctica del seu art.
Un món postapocalíptic i una gent que viu aïllada en una mena de ciutat envoltada per un gran remolí d'aigua, el maelstrom...
Molt bones idees i el primer àlbum d'una història que promet.
Ciència ficció espanyola amb pretensions. Un bon resultat i l'intent d'innovar, però encara caldria una mica més d'ofici que els autors, n'estic segur, adquiriran amb la pràctica del seu art.
Un món postapocalíptic i una gent que viu aïllada en una mena de ciutat envoltada per un gran remolí d'aigua, el maelstrom...
Molt bones idees i el primer àlbum d'una història que promet.
miércoles, septiembre 24, 2008
LA INTEGRACIÓ SOCIAL ÉS COSA DE TOTS
La Fundació Maresme va inaugurar el 19 de setembre a Argentona el nou servei de teràpia ocupacional (STO) Pere Parera. Aquest nou equipament donarà suport als discapacitats psíquics i és alhora un referent energètic i mediambiental pioner que ha de servir de model, tal com va destacar la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, durant l’acte.
Però una altra de les bones notícies lligades amb la inauguració del nou STO és que ha comptat amb la participació d’ajuntaments, institucions, empreses, professionals, particulars o mitjans de comunicació, entre d’altres, una mostra molt representativa del conjunt de la societat civil del Maresme, unida en un projecte solidari d’integració social.
Acostumats a les males notícies dels darrers temps, aquesta n’és una de molt bona. A la base d’aquest projecte, però, destaca la Fundació Maresme, una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre que té com a objectiu promoure i impulsar la integració social de les persones amb discapacitat psíquica de la comarca. L’entitat va ser creda l’any 1996 i actualment atén un miler de persones a través de la seva important xarxa assistencial.
Editorial de TRIBUNA Maresme núm. 187
Però una altra de les bones notícies lligades amb la inauguració del nou STO és que ha comptat amb la participació d’ajuntaments, institucions, empreses, professionals, particulars o mitjans de comunicació, entre d’altres, una mostra molt representativa del conjunt de la societat civil del Maresme, unida en un projecte solidari d’integració social.
Acostumats a les males notícies dels darrers temps, aquesta n’és una de molt bona. A la base d’aquest projecte, però, destaca la Fundació Maresme, una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre que té com a objectiu promoure i impulsar la integració social de les persones amb discapacitat psíquica de la comarca. L’entitat va ser creda l’any 1996 i actualment atén un miler de persones a través de la seva important xarxa assistencial.
Editorial de TRIBUNA Maresme núm. 187
DINAR AMB L'ELOI AYMERICH
Ahir al migdia, dinar amb l'Eloi Aymerich en un xino del Camí Ral.
Parlem de Mataró, del Maresme i de la vida en general mentre mengem arròs i pollastre.
L'Eloi pertany a una nova fornada de periodistes i agitadors culturals que es mouen en molts camps alhora, interrelacionant cultura, solidaritat, audiovisual i experiència vital... tot un magma molt interessant.
En el fons d'això es tracta, que hi hagi gent que faci coses i que se les cregui.
Parlem de Mataró, del Maresme i de la vida en general mentre mengem arròs i pollastre.
L'Eloi pertany a una nova fornada de periodistes i agitadors culturals que es mouen en molts camps alhora, interrelacionant cultura, solidaritat, audiovisual i experiència vital... tot un magma molt interessant.
En el fons d'això es tracta, que hi hagi gent que faci coses i que se les cregui.
DEL TAO
"Si vols que alguna cosa es contregui,
abans has de permetre que s'expandeixi.
Si vols qua alguna cosa es debiliti, abans has de fer-la forta.
Si vols enderrocar un edifci, abans has de construir-lo.
Primer has de donar per rebre".
abans has de permetre que s'expandeixi.
Si vols qua alguna cosa es debiliti, abans has de fer-la forta.
Si vols enderrocar un edifci, abans has de construir-lo.
Primer has de donar per rebre".
LA CRISI?
Imatge d'una roda de premsa ceebrada a la Sala dels lleons de l'Ajuntament de Mataró el passat dilluns.
Observeu els màrtirs atacats pels tigres... M'han fet pensar en la crisi que estem vivint.
Aquest quadre és una metàfora de l'existència humana i el gest de la seva figura central s'obre també a moltes interpretacions i extrapolacions.
Observeu els màrtirs atacats pels tigres... M'han fet pensar en la crisi que estem vivint.
Aquest quadre és una metàfora de l'existència humana i el gest de la seva figura central s'obre també a moltes interpretacions i extrapolacions.
RESORGIMENT
Stevenson, amb tuberculosi, va marxar als mars del sud i va trobar-hi una nova vida plena, uns anys de més de pròrroga, intensos i enriquidors.
lunes, septiembre 22, 2008
UNA CARRETERA PER A CARROS?
Agafo la N-II moltes vegades al dia, no tinc més remei per la meva feina, perquè visc i treballo a la comarca. També m’haig de desplaçar en cotxe perquè en transport públic és molt difícil moure’s a una velocitat que permeti anar a diversos llocs i arribar a temps.
No sé si les mesures de pacificació aplicades a la carretera hauran servit per evitar accidents i morts, espero que sí, perquè amb el temps que hi han invertit, almenys que doni alguns resultats. Tot i així, hi ha moments que potser sí que a peu arribaríem més ràpid i qualsevol incidència a la calçada, per petita que sigui, provoca unes retencions per asseure-s’hi.
Què ens ha passat? Estructures viàries obsoletes, augment demogràfic i transformació de les vies de comunicació fins a crear un nou escenari més complex que va per llarg.
Les administracions i els polítics, que són els únics que poden solucionar-ho, fan pedaços per evitar accidents i miren de posar-se d’acord en una solució que, pel que es veu, va per llarg perquè no és fàcil i alhora demana una gran inversió.
De moment només ens queda el camí d’agafar-s’ho amb paciència i esperar millors temps, com en moltes coses. O reduir el ritme de vida, però aquesta és una possibilitat només a l’abast d’uns pocs, no?
No sé si les mesures de pacificació aplicades a la carretera hauran servit per evitar accidents i morts, espero que sí, perquè amb el temps que hi han invertit, almenys que doni alguns resultats. Tot i així, hi ha moments que potser sí que a peu arribaríem més ràpid i qualsevol incidència a la calçada, per petita que sigui, provoca unes retencions per asseure-s’hi.
Què ens ha passat? Estructures viàries obsoletes, augment demogràfic i transformació de les vies de comunicació fins a crear un nou escenari més complex que va per llarg.
Les administracions i els polítics, que són els únics que poden solucionar-ho, fan pedaços per evitar accidents i miren de posar-se d’acord en una solució que, pel que es veu, va per llarg perquè no és fàcil i alhora demana una gran inversió.
De moment només ens queda el camí d’agafar-s’ho amb paciència i esperar millors temps, com en moltes coses. O reduir el ritme de vida, però aquesta és una possibilitat només a l’abast d’uns pocs, no?
INAUGUREN UN CENTRE PIONER DE TERÀPIA OCUPACIONAL PER A DISCAPACITATS
La Fundació Maresme va presentar el passat divendres 19 de setembre un nou centre a Argentona que acull el Servei de Teràpia Ocupacional (STO) Pere Parera. Conegut fins ara com a Can Negoci, el centre és un ambiciós projecte que permetrà donar servei a més de 80 persones amb discapacitat.
El nou STO, que es va començar a construir el 2006 i va començar a funcionar el passat 1 de setembre, té 1400 metres quadrats de construcció, una capacitat per a 80 usuaris amb discapacitat psíquica i 15 educadors. També és energèticament autònom, a través d’una caldera de biomassa, una construcció d’eficiència energètica i una gran instal·lació fotovoltàica.
L’acte inaugural d’ahir va reunir nombroses persones i autoritats. Entre d’altres, van assistir a l’acte la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila i el Delegat del Govern de l’Estat a Catalunya, Joan Rangel.
Segons la consellera, el centre serà una referència per Catalunya. “Mostra cap on caminar, els recursos que hem de construir, de qualitat i sostenibles”, va dir Capdevila. La consellera també va destacar l’esforç dels pares i mares dels discapacitats i els anys de treball de la Fundació Maresme.
Per la seva banda, Rangel va destacar el paper de la societat civil en l’execució del projecte de la fundació. En aquest sentit, cal destacar que 70.000 euros del pressupost es van recollir amb aportacions d’entitats, famílies i empreses del Maresme.
Notícia per a l'Avui
El nou STO, que es va començar a construir el 2006 i va començar a funcionar el passat 1 de setembre, té 1400 metres quadrats de construcció, una capacitat per a 80 usuaris amb discapacitat psíquica i 15 educadors. També és energèticament autònom, a través d’una caldera de biomassa, una construcció d’eficiència energètica i una gran instal·lació fotovoltàica.
L’acte inaugural d’ahir va reunir nombroses persones i autoritats. Entre d’altres, van assistir a l’acte la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila i el Delegat del Govern de l’Estat a Catalunya, Joan Rangel.
Segons la consellera, el centre serà una referència per Catalunya. “Mostra cap on caminar, els recursos que hem de construir, de qualitat i sostenibles”, va dir Capdevila. La consellera també va destacar l’esforç dels pares i mares dels discapacitats i els anys de treball de la Fundació Maresme.
Per la seva banda, Rangel va destacar el paper de la societat civil en l’execució del projecte de la fundació. En aquest sentit, cal destacar que 70.000 euros del pressupost es van recollir amb aportacions d’entitats, famílies i empreses del Maresme.
Notícia per a l'Avui
domingo, septiembre 21, 2008
LA BONA GENT
Hi una veritat com un temple: la bona gent és la que fa anar el món. Són més dels que puguin semblar i moltes vegades, quan estem a punt de caure en el desànim, tendim a ignorar-los, com si no existissin o fossin fantasmes impossibles en una societat que cada vegada va més ràpid i passa més de tot.
La bona gent rep les conseqüències de la crisi en silenci, aixecant-se cada matí i lluitant des de la seva feina, botiga o negoci, netejant els carrers, conduint el seu vehicle, cuidant a la família i mirant d’esgarrapar bons moments entre mala notícia i mala notícia o entre anunci i anunci d’una societat televisada, global i multiparanoica.
L’esclat de la bombolla immobiliàra, la crisi financera i les hipoteques han desgastat més que mai a la bona gent, però no han defallit i continuen en la seva lluita, perquè no tenen més remei i també perquè en aquest combat diari hi ha la magnitud de la seva grandesa.
Tant se val qui guanyi les eleccions als EUA o quin superfamós estigui més de moda. Jo em quedaré sempre amb la bona gent, tots aquests milions de persones anònimes que fan cada dia que el nostre món, el proper, el de veritat, continuï aguantant-se per un fil de pescar, malgrat el pessimisme i la mala llet que aquests últims temps ens agafa escoltant i veient com s’enderroca un món que no entenem, convidats al desànim crònic.
Article d'opinió per a "La Clau"
La bona gent rep les conseqüències de la crisi en silenci, aixecant-se cada matí i lluitant des de la seva feina, botiga o negoci, netejant els carrers, conduint el seu vehicle, cuidant a la família i mirant d’esgarrapar bons moments entre mala notícia i mala notícia o entre anunci i anunci d’una societat televisada, global i multiparanoica.
L’esclat de la bombolla immobiliàra, la crisi financera i les hipoteques han desgastat més que mai a la bona gent, però no han defallit i continuen en la seva lluita, perquè no tenen més remei i també perquè en aquest combat diari hi ha la magnitud de la seva grandesa.
Tant se val qui guanyi les eleccions als EUA o quin superfamós estigui més de moda. Jo em quedaré sempre amb la bona gent, tots aquests milions de persones anònimes que fan cada dia que el nostre món, el proper, el de veritat, continuï aguantant-se per un fil de pescar, malgrat el pessimisme i la mala llet que aquests últims temps ens agafa escoltant i veient com s’enderroca un món que no entenem, convidats al desànim crònic.
Article d'opinió per a "La Clau"
martes, septiembre 16, 2008
'L'OR DEL CONSERGE', de JOSÉ Ma DE LA FUENTE
Publicat per Ara Llibres
‘L’or del conserge’ és una autèntica faula sobre el secret de la prosperitat, que pot aplicar-se a les empreses en crisi o a la mateixa vida privada i personal.
Narra una història ben senzilla: el nou conserge d’una gran empresa que va a la deriva, comença a donar immillorables consells a la gent. A poc a poc es va guanyant la confiança dels directius i els treballadors i es va desvetllant una història que ajuda al creixement personal de tots plegats.
Vivim en uns temps que la gent necessita molta ajuda per anar tirant endavant. En llibres com aquest se’n troba una bona dosi. Explicada, a més, a glops, gota a gota, amarant-nos a poc a poc i ensenyant-nos que moltes vegades compliquem massa les coses, que tot plegat és més fàcil del que sembla.
‘L’or del conerge’ ens aporta una petita història personal carregada d’idees claus per anar tirant endavant, per ser millors, per trobar nous itineraris vitals sense angoixar-nos ni esgotar-nos en el difícil món empresarial dels nostres dies.
José Ma de la Fuente (Alacant, 1964), és poeta, novel·lista i dramaturg resident a Barcelona. Entre d’altres llibres ha publicat ‘El secreto del tamarindo’ i ‘La capsa de la fi del món’.
‘L’or del conserge’ és una autèntica faula sobre el secret de la prosperitat, que pot aplicar-se a les empreses en crisi o a la mateixa vida privada i personal.
Narra una història ben senzilla: el nou conserge d’una gran empresa que va a la deriva, comença a donar immillorables consells a la gent. A poc a poc es va guanyant la confiança dels directius i els treballadors i es va desvetllant una història que ajuda al creixement personal de tots plegats.
Vivim en uns temps que la gent necessita molta ajuda per anar tirant endavant. En llibres com aquest se’n troba una bona dosi. Explicada, a més, a glops, gota a gota, amarant-nos a poc a poc i ensenyant-nos que moltes vegades compliquem massa les coses, que tot plegat és més fàcil del que sembla.
‘L’or del conerge’ ens aporta una petita història personal carregada d’idees claus per anar tirant endavant, per ser millors, per trobar nous itineraris vitals sense angoixar-nos ni esgotar-nos en el difícil món empresarial dels nostres dies.
José Ma de la Fuente (Alacant, 1964), és poeta, novel·lista i dramaturg resident a Barcelona. Entre d’altres llibres ha publicat ‘El secreto del tamarindo’ i ‘La capsa de la fi del món’.
domingo, septiembre 14, 2008
COMENTARI PER A UJALA SOBRE JORDI PI
Amb uns dies de retard responc a Ujala el post sobre Jordi Pi.
1) T'he respost sota el post en qüestió.
2) Per si de cas et responc en un nou post, ja que no disposo del teu coreu.
- En Jordi Pi era dibuixant d'historietes, escriptor i un creador polièdric i multifacètic. Molt especial, capaç de sorprendre i motivar, una persona única.
1) T'he respost sota el post en qüestió.
2) Per si de cas et responc en un nou post, ja que no disposo del teu coreu.
- En Jordi Pi era dibuixant d'historietes, escriptor i un creador polièdric i multifacètic. Molt especial, capaç de sorprendre i motivar, una persona única.
viernes, septiembre 12, 2008
MARIA-ANTÒNIA GRAU, A PROA PREMIÀ
La propera presentació a la llibreria Proa Premià, a la qual tots esteu convidats:
'Res no és igual a res',
de Maria-Antònia Grau i Abadal
XI Premi Alella a Maria Oleart de poesia
Acte de presentació a càrrec
de Martí Rosselló i Albert Calls
Divendres 26 de setembre a les 20,30h, a Proa Premià
Carrer del Nord, 71. Premià de Mar
Organitzen: Proa Premià i Regidoria de Cultura
'Res no és igual a res',
de Maria-Antònia Grau i Abadal
XI Premi Alella a Maria Oleart de poesia
Acte de presentació a càrrec
de Martí Rosselló i Albert Calls
Divendres 26 de setembre a les 20,30h, a Proa Premià
Carrer del Nord, 71. Premià de Mar
Organitzen: Proa Premià i Regidoria de Cultura
11 DE SETEMBRE CATOSFÈRIC A CABRERA DE MAR
Un dels actes destacats de la Diada a Cabrera de Mar va ser la xerrada-col·loqui 'La Catalunya digital. El catalanisme a la xarxa', amb en Saül Gordillo i en Toni Ibáñez, dos dels màxims especialistes en el tema.
L'acte va fer-se a la Sala Nova, plena de gent. En Saül ens va parlar principalment de la història del punt cat i com ha suposat, per al catalanisme, una victòria.
En Toni es va centrar més en la llengua i la cultura i l'aportació dels blogs, sense deixar de banda, tampoc, la vinculació nacional i el patriotisme.
Tots dos van entrellaçar el discurs tècnic, amb un estil planer i diàctic, hàbilment lligat amb els temes del dia, que són la nació i el catalanisme.
Diverses persones del públic van participar en el col·loqui i fins i tot es va plantejar crear la 'Cabrerasfera', 'Burriaquesfera' o 'Ilturosfera', un projecte aquest que es va llançar a l'Ajuntament i que queda sobre la taula.
L'acte va fer-se a la Sala Nova, plena de gent. En Saül ens va parlar principalment de la història del punt cat i com ha suposat, per al catalanisme, una victòria.
En Toni es va centrar més en la llengua i la cultura i l'aportació dels blogs, sense deixar de banda, tampoc, la vinculació nacional i el patriotisme.
Tots dos van entrellaçar el discurs tècnic, amb un estil planer i diàctic, hàbilment lligat amb els temes del dia, que són la nació i el catalanisme.
Diverses persones del públic van participar en el col·loqui i fins i tot es va plantejar crear la 'Cabrerasfera', 'Burriaquesfera' o 'Ilturosfera', un projecte aquest que es va llançar a l'Ajuntament i que queda sobre la taula.
viernes, septiembre 05, 2008
ELS MARINERS
Al menjador de la casa dels meus pares hi ha un quadre molt antic. S'hi veuen uns mariners en una barca, lluitant contra la tempesta en una situació que sembla impossible de salvar.
Davant les grans tempestes només podem fer això. Agafar el timó i els rems i mantenir-se serè.
Sempre hi ha dues possibilitats:
1. L'optimista) Que passi el maltemps i torni a sortir el sol i aleshores els mariners surten reforçats.
2. La pessimista) El naufragi.
Ho dic perquè ara, socialment, sembla que tothom pensi en el naufragi constantment i ens cal l'altra mentalitat, la dels mariners valents que planten cara, encara que al final naufraguin.
Sense pors! Som fills del mar.
Davant les grans tempestes només podem fer això. Agafar el timó i els rems i mantenir-se serè.
Sempre hi ha dues possibilitats:
1. L'optimista) Que passi el maltemps i torni a sortir el sol i aleshores els mariners surten reforçats.
2. La pessimista) El naufragi.
Ho dic perquè ara, socialment, sembla que tothom pensi en el naufragi constantment i ens cal l'altra mentalitat, la dels mariners valents que planten cara, encara que al final naufraguin.
Sense pors! Som fills del mar.
miércoles, septiembre 03, 2008
IL·LUMINA L'OBSCURITAT
Assenyat comentari cinematogràfic de la Judith Vives.
Més que el "Sólo puede quedar uno" de "Los Inmortales", el "Soy leyenda".
"Il·lumina l'obscuritat!".
Més que el "Sólo puede quedar uno" de "Los Inmortales", el "Soy leyenda".
"Il·lumina l'obscuritat!".
martes, septiembre 02, 2008
SÓC L'ÚLTIM, ARA QUÈ PASSA?
Com a la pel·lícula 'Los inmortales', he quedat l'últim a la feina.
Ara què passa, em torno mortal?
Ara què passa, em torno mortal?
jueves, agosto 28, 2008
LA CATALUNYA DIGITAL, A CABRERA
11 de Setembre.
Diada Nacional de Catalunya.
A les 12 del migdia, a la Sala Nova de Cabrera de Mar:
'La Catalunya digital. El catalanisme a la xarxa'.
Xerrada–col·loqui amb:
- Saül Gordillo, periodista, director de l’Agència Catalana de Notícies i autor del llibre 'Nació.cat'.
- Toni Ibáñez, inventor de la paraula ‘Catosfera’ i un dels bloguers més veterans, influents i reconeguts. Recentment ha impulsat el llibre 'La Catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català'.
Moderador: Albert Calls.
(Tot seguit s’oferirà un petit refrigeri).
Diada Nacional de Catalunya.
A les 12 del migdia, a la Sala Nova de Cabrera de Mar:
'La Catalunya digital. El catalanisme a la xarxa'.
Xerrada–col·loqui amb:
- Saül Gordillo, periodista, director de l’Agència Catalana de Notícies i autor del llibre 'Nació.cat'.
- Toni Ibáñez, inventor de la paraula ‘Catosfera’ i un dels bloguers més veterans, influents i reconeguts. Recentment ha impulsat el llibre 'La Catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català'.
Moderador: Albert Calls.
(Tot seguit s’oferirà un petit refrigeri).
FOC
Cómo superar el síndrome del quemado
miércoles 20 de agosto, 5:14 AM
Una investigación realizada por la Universidad de Utrecht de los Países Bajos reveló que hay una estrecha relación entre la calidad del sueño y la mejoría clínica de los pacientes que sufren de Síndrome de Burn Out (SBO), informó la Sociedad Iberoamericana de Información Científica (SIIC).
El informe asegura que la recuperación a través del sueño, luego de padecer dificultad para conciliarlo, al igual que el sueño reparador, se asocian con la persona que finalmente superó niveles de agotamiento y puede volver a sus actividades cotidianas.
Burn out significa, literalmente, "quemado". Los especialistas lo definen como un estado de "vacío interior", "desgaste espiritual", "infarto del alma".
Las principales características de este síndrome son el agotamiento grave, la actitud "cínica" hacia el trabajo y la reducción de la eficacia profesional.
Los médicos aseguran que existe cierta resistencia a la recuperación espontánea cuando se sufre de SBO. Algunos pacientes incluso pueden vivir con él hasta 8 años consecutivos.
La investigación
Los científicos estudiaron durante dos semanas a 59 personas con licencia laboral extendida por sufrir de SBO. Luego, volvieron a examinarlas a los seis meses.
Concluido este segundo plazo, sólo el 37% de los participantes habían vuelto a sus tareas, presentando aún síntomas de agotamiento, mientras que los que no lo hicieron seguían sufriendo el síndrome.
La presencia de agotamiento durante el seguimiento se vinculó con la inadecuada recuperación a través del sueño, mientras que el retorno laboral en forma completa se correlacionó con el sueño reparador y la superación de las dificultades para conciliar el sueño.
No obstante, se observó un alivio significativo de los síntomas relacionados con el agotamiento, una superación de la dificultad para conciliar el sueño y de la depresión, además de mejoras en la recuperación del sueño y del sueño reparador.
Una de las conclusiones a las que se arribó es que el agotamiento parece disminuir durante los 10 meses posteriores a la deserción laboral.
El regreso al trabajo comprende un proceso lento, que puede acelerarse a través de intervenciones activadoras, como por ejemplo terapias cognitivo-conductuales, es decir, tratamientos que apuntan a que el paciente modifique pensamientos y comportamientos.
También confirmaron que los trastornos del sueño superados parecen representar un factor importante, tanto en el alivio de los síntomas como en el retorno laboral de los pacientes.
Fuente: Internet.
miércoles 20 de agosto, 5:14 AM
Una investigación realizada por la Universidad de Utrecht de los Países Bajos reveló que hay una estrecha relación entre la calidad del sueño y la mejoría clínica de los pacientes que sufren de Síndrome de Burn Out (SBO), informó la Sociedad Iberoamericana de Información Científica (SIIC).
El informe asegura que la recuperación a través del sueño, luego de padecer dificultad para conciliarlo, al igual que el sueño reparador, se asocian con la persona que finalmente superó niveles de agotamiento y puede volver a sus actividades cotidianas.
Burn out significa, literalmente, "quemado". Los especialistas lo definen como un estado de "vacío interior", "desgaste espiritual", "infarto del alma".
Las principales características de este síndrome son el agotamiento grave, la actitud "cínica" hacia el trabajo y la reducción de la eficacia profesional.
Los médicos aseguran que existe cierta resistencia a la recuperación espontánea cuando se sufre de SBO. Algunos pacientes incluso pueden vivir con él hasta 8 años consecutivos.
La investigación
Los científicos estudiaron durante dos semanas a 59 personas con licencia laboral extendida por sufrir de SBO. Luego, volvieron a examinarlas a los seis meses.
Concluido este segundo plazo, sólo el 37% de los participantes habían vuelto a sus tareas, presentando aún síntomas de agotamiento, mientras que los que no lo hicieron seguían sufriendo el síndrome.
La presencia de agotamiento durante el seguimiento se vinculó con la inadecuada recuperación a través del sueño, mientras que el retorno laboral en forma completa se correlacionó con el sueño reparador y la superación de las dificultades para conciliar el sueño.
No obstante, se observó un alivio significativo de los síntomas relacionados con el agotamiento, una superación de la dificultad para conciliar el sueño y de la depresión, además de mejoras en la recuperación del sueño y del sueño reparador.
Una de las conclusiones a las que se arribó es que el agotamiento parece disminuir durante los 10 meses posteriores a la deserción laboral.
El regreso al trabajo comprende un proceso lento, que puede acelerarse a través de intervenciones activadoras, como por ejemplo terapias cognitivo-conductuales, es decir, tratamientos que apuntan a que el paciente modifique pensamientos y comportamientos.
También confirmaron que los trastornos del sueño superados parecen representar un factor importante, tanto en el alivio de los síntomas como en el retorno laboral de los pacientes.
Fuente: Internet.
2009 = ANY DE DESCANS
"2009, any sabàtic de descans...".
Amb aquest eslògan retorno de les vacances.
P.S. Cal aturar-se i respirar.
Amb aquest eslògan retorno de les vacances.
P.S. Cal aturar-se i respirar.
martes, agosto 12, 2008
POST NÚMERO 500
Aquest és el meu post número 500.
Una petita fita personal si tenim en compte que sóc una persona d'experimentacions i canvis i que m'he volgut carregar aquest blog diverses vegades.
Al llarg d'aquestes 500 complicitats, 'El Quadern d'Albert Calls' ha contactat amb moltes persones. La majoria de vegades per expressar idees, crítiques, comentaris, suggerències, conèixer gent o fins i tot la possibilitat de què aquest quadern de paraules trobés el seu petit espai dins el llibre 'La Catosfera Literària 08'.
El blog tamé ha servit per rebre anònims insultants, pocs però contundents i sempre rere la màscara que comporta la covardia. Però són les regles d'aquest joc digital.
Hi va haver un moment que el projecte inicial va ampliar-se amb dos blogs més:
1) Els llibres de Proa Premià, que gestiona i manté viu Sílvia Tarragó amb encert, des de la nostra llbreria, Proa Premià, a Premià de Mar.
2) El Gòlem. Un espai que havia de convertir-se en revista literària digital, però que després d'un temps vaig decidir anul·lar davant l'existència de propostes molt millors que la meva i que porten persones amb més i millors coneixements tecnològics i motivacions que no pas jo.
Al llarg d'aquests 500 posts d'El Quadern d'Albert Calls' he viscut una mica de tot i m'ha servit per anar-me movent en una xarxa cada vegada més carregada de possibilitats, en constant moviment (ara mateix estem liats amb el facebook que no vegis!).
El blog és avui per avui un projecte al que no renuncio, al que vaig i vinc de maneres molt diferents, a vegades amb espais de temps distanciats i d'altres amb tempestes d'idees puntuals que evidencien que quan hi entro sóc lliure...
Sí, lliure, en aquest viatge digital i màgic, que permet que les paraules i idees viatgin, facin amics (i enemics) i permetin que com a escriptor continuï escrivint.
Per què, dàixò és del que es tracta. Almenys per a mi.
Que el ciberviatge continuï amb molts més post i universos de paraules.
Mentre m'aguanti dret davant el teclat de l'ordinador, aquí em trobareu.
Una petita fita personal si tenim en compte que sóc una persona d'experimentacions i canvis i que m'he volgut carregar aquest blog diverses vegades.
Al llarg d'aquestes 500 complicitats, 'El Quadern d'Albert Calls' ha contactat amb moltes persones. La majoria de vegades per expressar idees, crítiques, comentaris, suggerències, conèixer gent o fins i tot la possibilitat de què aquest quadern de paraules trobés el seu petit espai dins el llibre 'La Catosfera Literària 08'.
El blog tamé ha servit per rebre anònims insultants, pocs però contundents i sempre rere la màscara que comporta la covardia. Però són les regles d'aquest joc digital.
Hi va haver un moment que el projecte inicial va ampliar-se amb dos blogs més:
1) Els llibres de Proa Premià, que gestiona i manté viu Sílvia Tarragó amb encert, des de la nostra llbreria, Proa Premià, a Premià de Mar.
2) El Gòlem. Un espai que havia de convertir-se en revista literària digital, però que després d'un temps vaig decidir anul·lar davant l'existència de propostes molt millors que la meva i que porten persones amb més i millors coneixements tecnològics i motivacions que no pas jo.
Al llarg d'aquests 500 posts d'El Quadern d'Albert Calls' he viscut una mica de tot i m'ha servit per anar-me movent en una xarxa cada vegada més carregada de possibilitats, en constant moviment (ara mateix estem liats amb el facebook que no vegis!).
El blog és avui per avui un projecte al que no renuncio, al que vaig i vinc de maneres molt diferents, a vegades amb espais de temps distanciats i d'altres amb tempestes d'idees puntuals que evidencien que quan hi entro sóc lliure...
Sí, lliure, en aquest viatge digital i màgic, que permet que les paraules i idees viatgin, facin amics (i enemics) i permetin que com a escriptor continuï escrivint.
Per què, dàixò és del que es tracta. Almenys per a mi.
Que el ciberviatge continuï amb molts més post i universos de paraules.
Mentre m'aguanti dret davant el teclat de l'ordinador, aquí em trobareu.
sábado, julio 26, 2008
'LA VAGA D'USUARIS DE TRAMVIES DE BARCELONA DE 1957', de MARIA COLL i PIGEM i JOSEP PUIG i PLA
Publicat per Eumo Editorial
La preservació de la nostra història no és una tasca gens agraïda, però per sort hi ha qui es dedica a fer-ho de forma persistent, llegant-nos un bagatge bibliogràfic que deixa constància de figures i paisatges, fets i persones.
És el cas de dos mataronins: Maria Coll i Pigem i Josep Puig i Pla, tots dos vinculats a la recerca del patrimoni històric i que acaben de publicar ‘La vaga d’usuaris de tramvies de Barcelona de 1957’, dins el segell Eumo Editorial.
El llibre tracta la vaga d’usuaris de tramvies que va tenir lloc a Barcelona entre el 14 i el 25 de gener de 1957. Com destaquen els autors, expressava la crítica d’un poble cap a un règim dictatorial i repressiu incapaç de treure el país del pou de la postguerra.
La vaga, sense assolir els nivells de participació de la de 1951, va tenir un clar contingut popular amb la participació entusiasta dels estudiants i treballadors i implicacions politiques importants, amb persones tan significatives com Jaume Vicenç Vices, Josep Benet o Joan Reventós.
El lector trobarà en aquest episodi de la lluita antifranquista un estudi de temps de crisi i revoltes, moviments universitaris, la preparació de la vaga, la primera jornada, la repercussió, el balanç i les conseqüències d’un fet històric.
El llibre està dedicat, a més, a Josep Benet, que va suggerir als autors que fessin aquest estudi.
La preservació de la nostra història no és una tasca gens agraïda, però per sort hi ha qui es dedica a fer-ho de forma persistent, llegant-nos un bagatge bibliogràfic que deixa constància de figures i paisatges, fets i persones.
És el cas de dos mataronins: Maria Coll i Pigem i Josep Puig i Pla, tots dos vinculats a la recerca del patrimoni històric i que acaben de publicar ‘La vaga d’usuaris de tramvies de Barcelona de 1957’, dins el segell Eumo Editorial.
El llibre tracta la vaga d’usuaris de tramvies que va tenir lloc a Barcelona entre el 14 i el 25 de gener de 1957. Com destaquen els autors, expressava la crítica d’un poble cap a un règim dictatorial i repressiu incapaç de treure el país del pou de la postguerra.
La vaga, sense assolir els nivells de participació de la de 1951, va tenir un clar contingut popular amb la participació entusiasta dels estudiants i treballadors i implicacions politiques importants, amb persones tan significatives com Jaume Vicenç Vices, Josep Benet o Joan Reventós.
El lector trobarà en aquest episodi de la lluita antifranquista un estudi de temps de crisi i revoltes, moviments universitaris, la preparació de la vaga, la primera jornada, la repercussió, el balanç i les conseqüències d’un fet històric.
El llibre està dedicat, a més, a Josep Benet, que va suggerir als autors que fessin aquest estudi.
'DUOS RIOS, L'APOSTA PEL PATRIMONI HISTÒRIC LOCAL
El segon número de La revista “Duos Rios”, publicada per l’Ajuntament de Dosrius i l’Arxiu Municipal, va ser presentat el passat 20 de juliol, en el marc d’un diversificat acte cultural a l’hort de la rectoria i en el qual van haver-hi parlaments, un recital de poesia a càrrec de Lina Casanovas i teatre.
Han passat quatre anys d’ençà que va publicar-se la primera, però “Duos Rios”, com va dir l’alcalde, Josep Jo, “molt més que una revista és un llibre”, pel seu aspecte voluminós amb estudis històrics de multiplicitat de temes d’aquest municipi.
“Duos Rios” s’emmarca en la tradició de publicacions culturals necessàries per als pobles, perquè preserven la seva història i patrimoni, però també perquè pel seu alt nivell qualitatiu poden distribuir-se tranquil·lament fora del terme municipal i comarcal.
El contingut de “Duos Rios” inclou textos sobre el dolmen de ca l’Arenes, descobert el 1997 i excavat el 2007; els cognoms de Dosrius i Canyamars als arxius parroquials, els ocells del municipi o un estudi sobre la poetessa Lina Casanovas.
D’altra banda, també s’hi poden trobar monogràfics sobre ‘El patrimoni un valor de futur’ i ‘In memoriam Esteve Albert i Corp’.
Han passat quatre anys d’ençà que va publicar-se la primera, però “Duos Rios”, com va dir l’alcalde, Josep Jo, “molt més que una revista és un llibre”, pel seu aspecte voluminós amb estudis històrics de multiplicitat de temes d’aquest municipi.
“Duos Rios” s’emmarca en la tradició de publicacions culturals necessàries per als pobles, perquè preserven la seva història i patrimoni, però també perquè pel seu alt nivell qualitatiu poden distribuir-se tranquil·lament fora del terme municipal i comarcal.
El contingut de “Duos Rios” inclou textos sobre el dolmen de ca l’Arenes, descobert el 1997 i excavat el 2007; els cognoms de Dosrius i Canyamars als arxius parroquials, els ocells del municipi o un estudi sobre la poetessa Lina Casanovas.
D’altra banda, també s’hi poden trobar monogràfics sobre ‘El patrimoni un valor de futur’ i ‘In memoriam Esteve Albert i Corp’.
viernes, julio 18, 2008
ENTERRAMENT DE VENTURA AMETLLER
En Josep Maria Codina em comunica que l'enterrament de Ventura Ametller serà demà dissabte 19 de juliol a les 12, a la basílica de Santa Maria.
VENTURA AMETLLER HA MORT!
En Ventura Ametller ha mort avui al matí. Curiosament, algú com ell, que ha escrit contra el franquisme i els totalitarismes, ha escollit aquesta data de la infàmia per deixar-nos.
Recentment va poder veure la reedició de la seva obra narrativa, el corpus general del seu treball de tota una vida: la 'Summa kaòtica' i la 'Resta kaòtica'.
Us deixo alguns textos que he escrit sobre ell: una biobibliografia, el pròleg a la 'Resta kaòtica' i el discurs que vaig fer el dia de la presentació dels seus llibres a Can Palauet. Aquest darrer, disculpeu, està sense corregir i són les notes de la meva intervenció.
Albert Calls
BIOBIBLIOGRAFIA
Ventura Ametller va néixer a Pals l’any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró. Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalment a l’ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l’han portat a conrear la música i quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l’assaig i la novel·la.
Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d’aquells “homenots” del primer prosista de Catalunya. També va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim literari de “Ventura Ametller”.
Autor d’una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l’assaig Teoria general de l’universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el ‘Premi de Poesia Marià Manent’ i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.
L’escriptor maresmenc Valerià Pujol la va definir com a “mítico-esperpèntica” i “inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l’expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Inclán… També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià”.
La Summa tracta la narració de l‘etapa republicana que va de l’any 1933 al 1939, però ho fa d’una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer i recrea.
D’aquesta obra també s’ha escrit que “deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural –més aviat político-cultural–, en un intent de reflorar ‘l’antiga saviesa’, subjacent encara en la gent arrelada a la terra”.
Coincidint amb els 75 anys de l’autor, l’Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l’univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil. Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l’anti-història, l’autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l’home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.
ELS ARXIUS AKÀSICS
DE VENTURA AMETLLER
(Anti-pròleg per a la Resta kaòtica)
Albert Calls
Hi ha qui escriu per passar l’estona, d’altres per intentar aconseguir èxit i diners. Un tercer grup ho fa per salvar la memòria i obrir noves vies, per demostrar que l’escriptura de veritat és la que parteix del risc i de la investigació de nous viaranys. En Ventura Ametller pertany a aquests darrers. Durant molts anys de la seva vida, amb convicció i sacrifici personal, ha preservat la memòria de les persones que ha conegut, ha reconstruït un món real, recreat per la seva ment i les seves paraules, fins convertir-lo en un univers propi que salta les barreres del temps i perviu en un espai-temps propi.
Tot el paisatge humà amb el qual s’ha trobat en la seva experiència vital surt reflectit en el món mític i màgic, hiperbòlic i surrealista, dantesc, de les seves obres, tant en la poesia com en la narrativa, però és en aquest darrer gènere on pren dimensions més èpiques, on assoleix una crònica històrica i humana d’un temps i d’un país, d’una època i uns personatges dels quals en som deutors. De Pals a Mataró, del passat al present, del real a l’imaginari, anar i venir d’un món a l’altre i perdre’s, fidel a aquella màxima d’Éluard: “Hi ha d’altres móns, però estan en aquest”.
No podem entendre l’obra de Ventura Ametller sense ser conscients que estem vivint uns moments en què les prioritats de les editorials són vendre, moltes vegades deixant de publicar obres literàries de qualitat que no estiguin pensades per obtenir un públic lector immediat. Això, de fet, és un reflex d’un món de consumibles, on la paraula impresa ha acabat passant per la mateixa senalla que la resta, asifixiada en la majoria dels casos per les dures i impietoses normes del mercat.
D’altra banda, tampoc són temps massa bons per a l’autor que no es mou, no sap promocionar-se o no té contactes, cas claríssim de Ventura Ametller, que ha paliat aquestes mancances treballant a casa seva, amb el rigor de l’intel·lectual compromès amb si mateix i amb la seva creació, és a dir, el compromís màxim –penso jo– que es pot assolir.
Vivim en el món en el qual a poc a poc van desapareixent les editorials petites, les llibreries culturals o qualsevol proposta que no estigui destinada a la massificació. És el temps del neofeudalisme cultural, que deu estar arribant a la seva màxima expressió en aquesta primera dècada del segle XXI.
En aquest context tampoc és gens fàcil que la literatura avanci cap a alguna direcció de futur que no sigui el de la satisfacció evasiva o l’anomenat “llibre mediàtic”, del qual és ben humà dubtar de si s’acaba llegint o solament fa la funció d’objecte-regal, que és el més probable. Objecte perquè es deixa arraconat i regal perquè sempre queda bé obsequiar un llibre.
Ho sé, sé que sóc catastrofista i que potser encara hi ha matisos, però són tan pocs i l’Apocalipsi havia d’arribar un dia o un altre, no? Tot i així, però, més enllà del catatrofisme apocalíptic, sempre queden autors i editors a contracorrent. Alguns naufraguen, d’altres suren el temps suficient per donar un nou alè a una situació cultural, que sempre demana a crits regenerar-se constantment. I encara més, per sort, també queden els més minoritaris i potser importants, els que treballen sense esperar res a canvi i des de la honestedat intel·lectual més allunyada de la realitat.
És en aquesta divisió d’autors necessaris, marginals per vocació pròpia, però sòlids i honrats, que emplaçaria en Ventura Ametller, que ha anat escrivint la seva obra en la soledat absoluta, dedicant-hi una vida sencera i sense esperar res a canvi, ni tan sols que li publiquessin.
Ventura Ametller va néixer a Pals l’any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró.
Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalmen a l’ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l’han portat a conrear quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l’assaig i la novel·la.
Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d’aquells “homenots” del primer prosista de Catalunya. També, testimoni d’aquesta relació en Pla també el cita a les seves obres diveses vegades com “en Ventura de Pals”.
D’altra banda, també va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim de “Ventura Ametller”, suggerint-li que tindria més sortida literària que el seu propi nom, Bonaventura Clavaguera Clavaguera.
Autor d’una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l’assaig Teoria general de l’universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el ‘Premi de Poesia Marià Manent’ i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.
L’escriptor maresmenc Valerià Pujol, autor del pròleg de la primera edició de la Summa kaòtica, publicada per Laia, el 1986, dins la col·lecció El Mirall i el Temps, la va definir com a “mítico-esperpèntica” i “inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l’expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Inclán… També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià”.
La Summa, patint del mecanoscrit apòcrif Sacraville de Petter White O’Sullivan, tracta la narració de l‘etapa republicana que va de l’any 1933 al 1939, però ho fa d’una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer i recrea a través de la narrativa.
No vull deixar de banda que d’aquesta obra també s’ha escrit que “deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural –més aviat político-cultural–, en un intent de reflorar ‘l’antiga saviesa’, subjacent encara en la gent arrelada a la terra”.
A finals dels anys 80 vaig començar a contactar amb intel·lectuals de la comarca. El primer a qui vaig anar a veure va ser a Valerià Pujol, que em va recomanar que llegís la Summa kaòtica. Al voltant de Pujol havia nascut el grup literari de La Font del Cargol, amb en Rafael Vallbona, Martí Rosselló, Pep Bras o Maria Antònia Grau, entre d’altres, que tenien l’obra d’en Ventura com un referent.
La vaig llegir i després de trencar les dificultats inicials d’un registre que no és fàcil, em vaig deixar guanyar per aquells personatges inspirats en la vida d’en Ventura a Pals, immersos en un món en guerra, la Guerra Civil, que tenia tocs medievals i a estones també atemporalment futuristes, onírics i embolcallats d’una pàtina de poesia dantesca, on els personatges adquirien noms i valors i es transmutaven de manera alquímica, com pot passar amb el lector quan arribi al final del llibre.
Barreja de camps narratius i de punts de vista diferents en el teixit textual (una aposta clarament agosarada i avantguardista que també ha practicat el premi Nobel xinès Gao Xingjian, a La muntanya de l’ànima), amb referències a la càbala i a la bruixeria, la Summa és també “la biografia-història trifàsica de Protomorphus-Anamorphus-Matamorphus”, com apunta Pujol. I se’ns ofereix com un món que cal descodificar. Només dos exemples: Espanya és el Sacre Regne d’Snyaphia; la República Dissident, Catalunya, és l’Imperi Bacant de Banacàrdia o la Federació Pandemònica. A més, hi ha alguns personatges d’aquesta novel·la coral i metadimensional que entren millor que d’altres i et poden acompanyar durant molt de temps, com va passar-me a mi amb la professora-eròtico-revolucionària Roja-Lia.
Capturat per la Summa em vaig fer amic de l’autor i gràcies a ell vai llegir amb profunditat el poeta Ezra Pound i els seus Cants pisans. També vaig entrar en la poesia de Ventura Ametller, que demanaria un extens capítol a part, del qual avui no toca parlar-ne.
Després de molt de temps (de 1986 fins el 2007) i coincidint amb els 75 anys de l’autor (una data producte de l’atzar, que no s’ha anat a buscar), l’Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l’univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil.
Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l’anti-història, l’autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l’home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.
No pot explicar-se massa més per no trencar l’experiència de desprecintar l’obra d’aquesta “anti-història, transreal”, en paraules de l’autor, que també matisa dient-nos que és “allò que els homes han pensat o sentit o han vist ‘a la seva manera’ (a vegades segons els seus interessos), en l’esdevenir del ‘seu temps’”.
En qualsevol cas, el lector trobarà una nova història d’un l’univers personal i intransferible creat per Ametller, amb un tarannà més àgil, fresc, divertit i irònic que la primera part, potser en sintonia amb l’època que es vol mostrar, criticar, denunciar o testimoniar i sobretot, salvaguardar.
A la Resta kaòtica hi apareix l’itinerari de la “Cronologia de la derrota”, amb el feixisme i el nazisme, la repressió contra l’individu que malda per existir i trobar glops de llibertat, la víctòria del sexe i la carn per damunt de les presons que volen imposar els que les censuren i la malignitat de les religions, des del seu àmbit opressiu i en xoc contra l’ésser humà. També, l’estraperlo, la repressió cultural i lingüística i la lluita personal per sobreviure dins la tempesta de la història.
De nou, el més ampli calidoscopi literari que podria comparar-se al que va dir-se del Guernika
de Picasso: un brau que entra dins una botiga de cristall. D’aquesta manera, la narrativa de Ventura Ametller entra en piconadora sobre fets i idees i trinxa per obrir-nos les portes de noves percepcions.
La recuperació d’aquesta gran part del treball narratiu de Ventura Ametller (molt més extensa encara) és una gran fita per a la literatura que es fa des del Maresme, però també per al conjunt de les lletres catalanes, on no s’ha escrit res semblant. Amb aquesta recuperació dels dos volums, també es busca donar sortida a un treball que parteix del localisme, però aspira a l’universalisme, parlant d’una història col·lectiva compartida, la dels catalans dins l’Espanya convulsa de la Guerra Civil i els seus anys posteriors, els fonaments de la societat actual.
Per acabar, dir que l’obra d’en Ventura és, d’entrada, inclassificable, però tot i moure’s en la narrativa, la poesia I l’assaig, hi ha un gran eix principal que ho vertebra tot: la Summa Kaòtica, ara per fi complementada amb la Resta kaòtica, però no conclòs el cicle, com explica l’autor. D’altra banda, en els seus textos, el caos pren una forma ordenada que es percep des del conjunt global. A més, em consta que hi ha dins el cicle una altra part prevista que s’ha de titular El caos multiplicat.
Els seus personatges extrapolacions d’altres de reals que van viure els anys de la Guerra Civil i la posguerra, es mouen en uns paràmetres carregats de surrealisme, disquisicions filosòfiques i la ironia I l’humor macabre que sol acompanyar l’existència humana.
El lector de Ventura Ametller no ho té gens fàcil. Ha de saber que endinsar-se en els seus textos és tota una aventura, però també que a mesura que s’hi entra, les múltiples històries et van vencent a poc a poc, embolcallant-te sense deixar-te escapar d’una teranyina que et fa acompanyar uns personatges canviants, que evolucionen i llisquen pel mapa existencial amb tota la seva duresa i contradiccions, però amb la bonhomia que comporta saber que estàs viu, descobrint l’existència.
Ara que es torna a parlar dels “arxius akàsiks” de la tradició tibetana, una mena de memòria universal on està registrat tot el que ha passat a tot els éssers vivents, podem accedir a una part dels que ha contribuït a deixar escrit Ventura Ametller. És una oportunitat, aquesta, que jo no em deixaria perdre, de veritat.
Per tancar aquesta introducció, dues darreres reflexions que va fer-me Ventura, sobre la seva pròpia obra:
“Tota escriptura és pensament. Ha de sortir del pensament i no de la inspiració”.
“Em vaig plantejar com fer una novel·la prescindint del temps i de l’espai, posant el gros en el petit i el petit en el gros”.
I un petit fragment de la Resta kaòtica, que diu moltes coses, massa potser:
“Deixem que l’ocell voli, digui, escrigui, nii, en llocs i temps diversos.
Desinteressat com és, sempre serà un anargirós, no pobre, però…
La poesia i les lletres no donen per gaire més que per un got de bon vi, a vegades de mal vi.
i para de comptar”.
Albert Calls i Xart
Cabrera de Mar, 1 de gener de 2008
DISCURS ACTE DE PRESENTACIÓ
REEDICIO OBRES D'EN VENTURA AMETLLER
(NOTES)
Alcaldes, regidores i regidors, amigues i amics...
Diuen que la vida és circular.
Potser per això fa vint anys vaig conèixer l'escriptor de Premià de Dalt Valerià Pujol, que va ser el meu amic i mestre fins a la seva mort i que em va suggerir que llegís la 'Summa kaòtica' (ell n'era l'autor del pròleg).
També, que anés veure l'escriptor, un savi de Mataró, una mena d'alquimista de les paraules, que es deia Ventura Ametller.
En aquella època no hi havia correu electrònic i per telèfon no es trucava massa i per tant, vaig enviar-li una carta.
Em va respondre i ens vam conèixer.
En vint anys, en Ventura i jo no ens hem vist més de quinze vegades, però n'hi ha hagut prou per establir amistat i perquè jo intentés publicar la seva poesia amb una editorial que va tancar quan estàvem a punt d'aconseguir-ho.
Fa un any, en nom de la familia, va venir a veure'm en Josep Maria Codina i ens vam posar seriosament a recuperar l'obra d'en Ventura, amb la petita i inestimable ajuda de moltes persones que s'han afegit a aquest itinerari i el suport de les institucions.
I avui, a mi, això em permet tancar un dels meus cercles personals, amb dos amics dels que he après que escriure va molt més enllà d'omplir papers.
De fet, hi ha qui escriu per salvar la memòria i obrir noves vies, per demostrar que l'escriptura de veritat és la que parteix del risc i de la investigació.
A aquest grup pertany en Ventura Ametller, que durant molts anys de la seva vida, amb convicció i sacrifici personal, ha preservat la memòria de les persones que ha conegut, ha reconstruït un món real, recreat per la seva ment i les seves paraules, fins convertir-lo en un univers propi que salta les barreres del temps i perviu en un espai-temps propi.
En Ventura és un home que ha viscut en el seu propi temps i espai.
Tot el paisatge humà amb el qual s'ha trobat en la seva experiència vital surt reflectit en el món mític i màgic, hiperbòlic i surrealista, dantesc, de les seves obres, tant en la poesia com en la narrativa, però és en aquest darrer gènere on pren dimensions més èpiques, on assoleix una crònica històrica i humana d'un temps i d'un país, d'una època i uns personatges dels quals tots en som deutors.
De Pals a Mataró, del passat al present, del real a l'imaginari, anar i venir d'un món a l'altre i perdre's en una xarxa màgica que embolcalla el lector, perquè aquestes obres no són gens convencionals ni parteixen d'un discurs linial.
No són temps bons per a la lírica, com deia el poeta Leon Felipe i va recollir Golpes Bajos en una cançó. I molt menys per a l'autor que no es mou, no sap promocionar-se o no té contactes, cas claríssim de Ventura Ametller, que ha paliat aquestes mancances treballant a casa seva, amb el rigor de l'intel·lectual compromès amb si mateix i amb la seva creació.
Qualsevol proposta que no estigui destinada a la massificació és un salt al buit sense xarxa. I això, en aquests temps de neofeudalisme cultural, fàcilment porta a qui s'arrisca a la no-existència o a l'oblit.
Però mentre alguns naufraguen, d'altres suren el temps suficient per donar un nou alè a una situació cultural, que sempre demana a crits regenerar-. I És en aquesta divisió d'autors necessaris, marginals per vocació pròpia, però sòlids i honrats, que emplaçaria en Ventura Ametller, que ha anat escrivint la seva obra en la soledat absoluta, dedicant-hi una vida sencera i sense esperar res a canvi, ni tan sols que li publiquessin.
Ventura Ametller va néixer a Pals l'any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró.
Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalmen a l'ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l'han portat a conrear quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l'assaig i la novel·la.
Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d'aquells "homenots" del primer prosista de Catalunya. També, testimoni d'aquesta relació en Pla també el cita a les seves obres diveses vegades com "en Ventura de Pals".
D'altra banda, també va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim de "Ventura Ametller", suggerint-li que tindria més sortida literària que el seu propi nom, Bonaventura Clavaguera Clavaguera.
Autor d'una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l'assaig Teoria general de l'universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el 'Premi de Poesia Marià Manent' i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.
L'escriptor maresmenc Valerià Pujol, autor del pròleg de la primera edició de la Summa kaòtica, publicada per Laia, el 1986, dins la col·lecció El Mirall i el Temps, la va definir com a "mítico-esperpèntica" i "inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l'expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Incl*n... També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià".
La Summa, patint del mecanoscrit apòcrif Sacraville de Petter White O'Sullivan, tracta la narració de l'etapa republicana que va de l'any 1933 al 1939, però ho fa d'una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l'oblit figures i paisatges que l'autor va conèixer i recrea a través de la narrativa.
D'aquesta obra també s'ha escrit que "deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural -més aviat político-cultural-, en un intent de reflorar 'l'antiga saviesa', subjacent encara en la gent arrelada a la terra".
La primera vegada que vaig llegir la 'Summa kaòtica' i després de trencar les dificultats inicials d'un registre que no és fàcil, em vaig deixar guanyar per aquells personatges inspirats en la vida d'en Ventura a Pals, immersos en un món en guerra, la Guerra Civil, que tenia tocs medievals i a estones també atemporalment futuristes, onírics i embolcallats d'una pàtina de poesia dantesca, on els personatges adquirien noms i valors i es transmutaven de manera alquímica, com pot passar amb el lector quan arribi al final del llibre.
Barreja de camps narratius i de punts de vista diferents en el teixit textual (una aposta clarament agosarada i avantguardista que també ha practicat el premi Nobel xinès Gao Xingjian, a La muntanya de l'ànima), amb referències a la càbala i a la bruixeria, la Summa és també "la biografia-història trifàsica de Protomorphus-Anamorphus-Matamorphus", com apunta Pujol. I se'ns ofereix com un món que cal descodificar. Només dos exemples: Espanya és el Sacre Regne d'Snyaphia; la República Dissident, Catalunya, és l'Imperi Bacant de Banacàrdia o la Federació Pandemònica. A més, hi ha alguns personatges d'aquesta novel·la coral i metadimensional que entren millor que d'altres i et poden acompanyar durant molt de temps, com va passar-me a mi amb la professora-eròtico-revolucionària Roja-Lia.
Després de molt de temps (de 1986 fins el 2007), l'Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l'univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil.
Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l'anti-història, l'autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l'home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.
El lector trobarà novament una nova història d'un l'univers personal i intransferible creat per Ametller, amb un tarannà més àgil, fresc, divertit i irònic que la primera part, potser en sintonia amb l'època que es vol mostrar, criticar, denunciar o testimoniar i sobretot, salvaguardar.
A la Resta kaòtica hi apareix l'itinerari de la "Cronologia de la derrota", amb el feixisme i el nazisme, la repressió contra l'individu que malda per existir i trobar glops de llibertat, la víctòria del sexe i la carn per damunt de les presons que volen imposar els que les censuren i la malignitat de les religions, des del seu àmbit opressiu i en xoc contra l'ésser humà. També, l'estraperlo, la repressió cultural i lingüística i la lluita personal per sobreviure dins la tempesta de la història.
De nou, el més ampli calidoscopi literari que podria comparar-se al que va dir-se del Guernika
de Picasso: un brau que entra dins una botiga de cristall. D'aquesta manera, la narrativa de Ventura Ametller entra en piconadora sobre fets i idees i trinxa per obrir-nos les portes de noves percepcions.
Amb aquesta recuperació dels dos volums, s'ha donat sortida a un treball que parteix del localisme, però aspira a l'universalisme, parlant d'una història col·lectiva compartida, la dels catalans dins l'Espanya convulsa de la Guerra Civil i els seus anys posteriors, els fonaments de la societat actual.
Per acabar, dir que l'obra d'en Ventura és, d'entrada, inclassificable, però tot i moure's en la narrativa, la poesia I l'assaig, hi ha un gran eix principal que ho vertebra tot: la Summa Kaòtica, ara per fi complementada amb la Resta caótica.
Els seus personatges extrapolacions d'altres de reals que van viure els anys de la Guerra Civil i la posguerra, es mouen en uns paràmetres carregats de surrealisme, disquisicions filosòfiques i la ironia I l'humor macabre que sol acompanyar l'existència humana.
El lector de Ventura Ametller no ho té gens fàcil. Ha de saber que endinsar-se en els seus textos és tota una aventura, però també que a mesura que s'hi entra, les múltiples històries et van vencent a poc a poc, embolcallant-te sense deixar-te escapar d'una teranyina que et fa acompanyar uns personatges canviants, que evolucionen i llisquen pel mapa existencial amb tota la seva duresa i contradiccions.
Per tancar aquesta introducció, dues darreres reflexions que va fer-me Ventura, sobre la seva pròpia obra:
"Tota escriptura és pensament. Ha de sortir del pensament i no de la inspiració".
"Em vaig plantejar com fer una novel·la prescindint del temps i de l'espai, posant el gros en el petit i el petit en el gros".
I un petit fragment de la Resta kaòtica, que diu moltes coses, massa potser:
"Deixem que l'ocell voli, digui, escrigui, nii, en llocs i temps diversos.
Desinteressat com és, sempre serà un anargirós, no pobre, però...
La poesia i les lletres no donen per gaire més que per un got de bon vi, a vegades de mal vi.
i para de comptar".
I finalment, per concloure, voldria fer un prec.
Escriure un llibre és molt difícil, publicar-lo també. Però no s'ha de deixar morir en acabat de néixer.
Un llibre està viu quan arriba als seus lectors. I per això ara cal que entre tots li donem una empenta perquè el que ens expliquen la 'Summa' i la 'Resta' arribi al màxim de persones.
Ara, més que mai és quan comença la veritable vida d'aquestes dues obres.
D'altra banda, si com recull la dita "qui salva una vida salva una humanitat", com a escriptor i com a lllibreter que sóc estic convençut que qui salva un llibre també salva un tros de la humanitat.
Avui, com a mínim, n'hem salvat dos.
MOLTES GRÀCIES!
Recentment va poder veure la reedició de la seva obra narrativa, el corpus general del seu treball de tota una vida: la 'Summa kaòtica' i la 'Resta kaòtica'.
Us deixo alguns textos que he escrit sobre ell: una biobibliografia, el pròleg a la 'Resta kaòtica' i el discurs que vaig fer el dia de la presentació dels seus llibres a Can Palauet. Aquest darrer, disculpeu, està sense corregir i són les notes de la meva intervenció.
Albert Calls
BIOBIBLIOGRAFIA
Ventura Ametller va néixer a Pals l’any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró. Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalment a l’ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l’han portat a conrear la música i quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l’assaig i la novel·la.
Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d’aquells “homenots” del primer prosista de Catalunya. També va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim literari de “Ventura Ametller”.
Autor d’una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l’assaig Teoria general de l’universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el ‘Premi de Poesia Marià Manent’ i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.
L’escriptor maresmenc Valerià Pujol la va definir com a “mítico-esperpèntica” i “inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l’expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Inclán… També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià”.
La Summa tracta la narració de l‘etapa republicana que va de l’any 1933 al 1939, però ho fa d’una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer i recrea.
D’aquesta obra també s’ha escrit que “deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural –més aviat político-cultural–, en un intent de reflorar ‘l’antiga saviesa’, subjacent encara en la gent arrelada a la terra”.
Coincidint amb els 75 anys de l’autor, l’Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l’univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil. Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l’anti-història, l’autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l’home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.
ELS ARXIUS AKÀSICS
DE VENTURA AMETLLER
(Anti-pròleg per a la Resta kaòtica)
Albert Calls
Hi ha qui escriu per passar l’estona, d’altres per intentar aconseguir èxit i diners. Un tercer grup ho fa per salvar la memòria i obrir noves vies, per demostrar que l’escriptura de veritat és la que parteix del risc i de la investigació de nous viaranys. En Ventura Ametller pertany a aquests darrers. Durant molts anys de la seva vida, amb convicció i sacrifici personal, ha preservat la memòria de les persones que ha conegut, ha reconstruït un món real, recreat per la seva ment i les seves paraules, fins convertir-lo en un univers propi que salta les barreres del temps i perviu en un espai-temps propi.
Tot el paisatge humà amb el qual s’ha trobat en la seva experiència vital surt reflectit en el món mític i màgic, hiperbòlic i surrealista, dantesc, de les seves obres, tant en la poesia com en la narrativa, però és en aquest darrer gènere on pren dimensions més èpiques, on assoleix una crònica històrica i humana d’un temps i d’un país, d’una època i uns personatges dels quals en som deutors. De Pals a Mataró, del passat al present, del real a l’imaginari, anar i venir d’un món a l’altre i perdre’s, fidel a aquella màxima d’Éluard: “Hi ha d’altres móns, però estan en aquest”.
No podem entendre l’obra de Ventura Ametller sense ser conscients que estem vivint uns moments en què les prioritats de les editorials són vendre, moltes vegades deixant de publicar obres literàries de qualitat que no estiguin pensades per obtenir un públic lector immediat. Això, de fet, és un reflex d’un món de consumibles, on la paraula impresa ha acabat passant per la mateixa senalla que la resta, asifixiada en la majoria dels casos per les dures i impietoses normes del mercat.
D’altra banda, tampoc són temps massa bons per a l’autor que no es mou, no sap promocionar-se o no té contactes, cas claríssim de Ventura Ametller, que ha paliat aquestes mancances treballant a casa seva, amb el rigor de l’intel·lectual compromès amb si mateix i amb la seva creació, és a dir, el compromís màxim –penso jo– que es pot assolir.
Vivim en el món en el qual a poc a poc van desapareixent les editorials petites, les llibreries culturals o qualsevol proposta que no estigui destinada a la massificació. És el temps del neofeudalisme cultural, que deu estar arribant a la seva màxima expressió en aquesta primera dècada del segle XXI.
En aquest context tampoc és gens fàcil que la literatura avanci cap a alguna direcció de futur que no sigui el de la satisfacció evasiva o l’anomenat “llibre mediàtic”, del qual és ben humà dubtar de si s’acaba llegint o solament fa la funció d’objecte-regal, que és el més probable. Objecte perquè es deixa arraconat i regal perquè sempre queda bé obsequiar un llibre.
Ho sé, sé que sóc catastrofista i que potser encara hi ha matisos, però són tan pocs i l’Apocalipsi havia d’arribar un dia o un altre, no? Tot i així, però, més enllà del catatrofisme apocalíptic, sempre queden autors i editors a contracorrent. Alguns naufraguen, d’altres suren el temps suficient per donar un nou alè a una situació cultural, que sempre demana a crits regenerar-se constantment. I encara més, per sort, també queden els més minoritaris i potser importants, els que treballen sense esperar res a canvi i des de la honestedat intel·lectual més allunyada de la realitat.
És en aquesta divisió d’autors necessaris, marginals per vocació pròpia, però sòlids i honrats, que emplaçaria en Ventura Ametller, que ha anat escrivint la seva obra en la soledat absoluta, dedicant-hi una vida sencera i sense esperar res a canvi, ni tan sols que li publiquessin.
Ventura Ametller va néixer a Pals l’any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró.
Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalmen a l’ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l’han portat a conrear quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l’assaig i la novel·la.
Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d’aquells “homenots” del primer prosista de Catalunya. També, testimoni d’aquesta relació en Pla també el cita a les seves obres diveses vegades com “en Ventura de Pals”.
D’altra banda, també va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim de “Ventura Ametller”, suggerint-li que tindria més sortida literària que el seu propi nom, Bonaventura Clavaguera Clavaguera.
Autor d’una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l’assaig Teoria general de l’universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el ‘Premi de Poesia Marià Manent’ i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.
L’escriptor maresmenc Valerià Pujol, autor del pròleg de la primera edició de la Summa kaòtica, publicada per Laia, el 1986, dins la col·lecció El Mirall i el Temps, la va definir com a “mítico-esperpèntica” i “inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l’expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Inclán… També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià”.
La Summa, patint del mecanoscrit apòcrif Sacraville de Petter White O’Sullivan, tracta la narració de l‘etapa republicana que va de l’any 1933 al 1939, però ho fa d’una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer i recrea a través de la narrativa.
No vull deixar de banda que d’aquesta obra també s’ha escrit que “deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural –més aviat político-cultural–, en un intent de reflorar ‘l’antiga saviesa’, subjacent encara en la gent arrelada a la terra”.
A finals dels anys 80 vaig començar a contactar amb intel·lectuals de la comarca. El primer a qui vaig anar a veure va ser a Valerià Pujol, que em va recomanar que llegís la Summa kaòtica. Al voltant de Pujol havia nascut el grup literari de La Font del Cargol, amb en Rafael Vallbona, Martí Rosselló, Pep Bras o Maria Antònia Grau, entre d’altres, que tenien l’obra d’en Ventura com un referent.
La vaig llegir i després de trencar les dificultats inicials d’un registre que no és fàcil, em vaig deixar guanyar per aquells personatges inspirats en la vida d’en Ventura a Pals, immersos en un món en guerra, la Guerra Civil, que tenia tocs medievals i a estones també atemporalment futuristes, onírics i embolcallats d’una pàtina de poesia dantesca, on els personatges adquirien noms i valors i es transmutaven de manera alquímica, com pot passar amb el lector quan arribi al final del llibre.
Barreja de camps narratius i de punts de vista diferents en el teixit textual (una aposta clarament agosarada i avantguardista que també ha practicat el premi Nobel xinès Gao Xingjian, a La muntanya de l’ànima), amb referències a la càbala i a la bruixeria, la Summa és també “la biografia-història trifàsica de Protomorphus-Anamorphus-Matamorphus”, com apunta Pujol. I se’ns ofereix com un món que cal descodificar. Només dos exemples: Espanya és el Sacre Regne d’Snyaphia; la República Dissident, Catalunya, és l’Imperi Bacant de Banacàrdia o la Federació Pandemònica. A més, hi ha alguns personatges d’aquesta novel·la coral i metadimensional que entren millor que d’altres i et poden acompanyar durant molt de temps, com va passar-me a mi amb la professora-eròtico-revolucionària Roja-Lia.
Capturat per la Summa em vaig fer amic de l’autor i gràcies a ell vai llegir amb profunditat el poeta Ezra Pound i els seus Cants pisans. També vaig entrar en la poesia de Ventura Ametller, que demanaria un extens capítol a part, del qual avui no toca parlar-ne.
Després de molt de temps (de 1986 fins el 2007) i coincidint amb els 75 anys de l’autor (una data producte de l’atzar, que no s’ha anat a buscar), l’Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l’univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil.
Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l’anti-història, l’autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l’home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.
No pot explicar-se massa més per no trencar l’experiència de desprecintar l’obra d’aquesta “anti-història, transreal”, en paraules de l’autor, que també matisa dient-nos que és “allò que els homes han pensat o sentit o han vist ‘a la seva manera’ (a vegades segons els seus interessos), en l’esdevenir del ‘seu temps’”.
En qualsevol cas, el lector trobarà una nova història d’un l’univers personal i intransferible creat per Ametller, amb un tarannà més àgil, fresc, divertit i irònic que la primera part, potser en sintonia amb l’època que es vol mostrar, criticar, denunciar o testimoniar i sobretot, salvaguardar.
A la Resta kaòtica hi apareix l’itinerari de la “Cronologia de la derrota”, amb el feixisme i el nazisme, la repressió contra l’individu que malda per existir i trobar glops de llibertat, la víctòria del sexe i la carn per damunt de les presons que volen imposar els que les censuren i la malignitat de les religions, des del seu àmbit opressiu i en xoc contra l’ésser humà. També, l’estraperlo, la repressió cultural i lingüística i la lluita personal per sobreviure dins la tempesta de la història.
De nou, el més ampli calidoscopi literari que podria comparar-se al que va dir-se del Guernika
de Picasso: un brau que entra dins una botiga de cristall. D’aquesta manera, la narrativa de Ventura Ametller entra en piconadora sobre fets i idees i trinxa per obrir-nos les portes de noves percepcions.
La recuperació d’aquesta gran part del treball narratiu de Ventura Ametller (molt més extensa encara) és una gran fita per a la literatura que es fa des del Maresme, però també per al conjunt de les lletres catalanes, on no s’ha escrit res semblant. Amb aquesta recuperació dels dos volums, també es busca donar sortida a un treball que parteix del localisme, però aspira a l’universalisme, parlant d’una història col·lectiva compartida, la dels catalans dins l’Espanya convulsa de la Guerra Civil i els seus anys posteriors, els fonaments de la societat actual.
Per acabar, dir que l’obra d’en Ventura és, d’entrada, inclassificable, però tot i moure’s en la narrativa, la poesia I l’assaig, hi ha un gran eix principal que ho vertebra tot: la Summa Kaòtica, ara per fi complementada amb la Resta kaòtica, però no conclòs el cicle, com explica l’autor. D’altra banda, en els seus textos, el caos pren una forma ordenada que es percep des del conjunt global. A més, em consta que hi ha dins el cicle una altra part prevista que s’ha de titular El caos multiplicat.
Els seus personatges extrapolacions d’altres de reals que van viure els anys de la Guerra Civil i la posguerra, es mouen en uns paràmetres carregats de surrealisme, disquisicions filosòfiques i la ironia I l’humor macabre que sol acompanyar l’existència humana.
El lector de Ventura Ametller no ho té gens fàcil. Ha de saber que endinsar-se en els seus textos és tota una aventura, però també que a mesura que s’hi entra, les múltiples històries et van vencent a poc a poc, embolcallant-te sense deixar-te escapar d’una teranyina que et fa acompanyar uns personatges canviants, que evolucionen i llisquen pel mapa existencial amb tota la seva duresa i contradiccions, però amb la bonhomia que comporta saber que estàs viu, descobrint l’existència.
Ara que es torna a parlar dels “arxius akàsiks” de la tradició tibetana, una mena de memòria universal on està registrat tot el que ha passat a tot els éssers vivents, podem accedir a una part dels que ha contribuït a deixar escrit Ventura Ametller. És una oportunitat, aquesta, que jo no em deixaria perdre, de veritat.
Per tancar aquesta introducció, dues darreres reflexions que va fer-me Ventura, sobre la seva pròpia obra:
“Tota escriptura és pensament. Ha de sortir del pensament i no de la inspiració”.
“Em vaig plantejar com fer una novel·la prescindint del temps i de l’espai, posant el gros en el petit i el petit en el gros”.
I un petit fragment de la Resta kaòtica, que diu moltes coses, massa potser:
“Deixem que l’ocell voli, digui, escrigui, nii, en llocs i temps diversos.
Desinteressat com és, sempre serà un anargirós, no pobre, però…
La poesia i les lletres no donen per gaire més que per un got de bon vi, a vegades de mal vi.
i para de comptar”.
Albert Calls i Xart
Cabrera de Mar, 1 de gener de 2008
DISCURS ACTE DE PRESENTACIÓ
REEDICIO OBRES D'EN VENTURA AMETLLER
(NOTES)
Alcaldes, regidores i regidors, amigues i amics...
Diuen que la vida és circular.
Potser per això fa vint anys vaig conèixer l'escriptor de Premià de Dalt Valerià Pujol, que va ser el meu amic i mestre fins a la seva mort i que em va suggerir que llegís la 'Summa kaòtica' (ell n'era l'autor del pròleg).
També, que anés veure l'escriptor, un savi de Mataró, una mena d'alquimista de les paraules, que es deia Ventura Ametller.
En aquella època no hi havia correu electrònic i per telèfon no es trucava massa i per tant, vaig enviar-li una carta.
Em va respondre i ens vam conèixer.
En vint anys, en Ventura i jo no ens hem vist més de quinze vegades, però n'hi ha hagut prou per establir amistat i perquè jo intentés publicar la seva poesia amb una editorial que va tancar quan estàvem a punt d'aconseguir-ho.
Fa un any, en nom de la familia, va venir a veure'm en Josep Maria Codina i ens vam posar seriosament a recuperar l'obra d'en Ventura, amb la petita i inestimable ajuda de moltes persones que s'han afegit a aquest itinerari i el suport de les institucions.
I avui, a mi, això em permet tancar un dels meus cercles personals, amb dos amics dels que he après que escriure va molt més enllà d'omplir papers.
De fet, hi ha qui escriu per salvar la memòria i obrir noves vies, per demostrar que l'escriptura de veritat és la que parteix del risc i de la investigació.
A aquest grup pertany en Ventura Ametller, que durant molts anys de la seva vida, amb convicció i sacrifici personal, ha preservat la memòria de les persones que ha conegut, ha reconstruït un món real, recreat per la seva ment i les seves paraules, fins convertir-lo en un univers propi que salta les barreres del temps i perviu en un espai-temps propi.
En Ventura és un home que ha viscut en el seu propi temps i espai.
Tot el paisatge humà amb el qual s'ha trobat en la seva experiència vital surt reflectit en el món mític i màgic, hiperbòlic i surrealista, dantesc, de les seves obres, tant en la poesia com en la narrativa, però és en aquest darrer gènere on pren dimensions més èpiques, on assoleix una crònica històrica i humana d'un temps i d'un país, d'una època i uns personatges dels quals tots en som deutors.
De Pals a Mataró, del passat al present, del real a l'imaginari, anar i venir d'un món a l'altre i perdre's en una xarxa màgica que embolcalla el lector, perquè aquestes obres no són gens convencionals ni parteixen d'un discurs linial.
No són temps bons per a la lírica, com deia el poeta Leon Felipe i va recollir Golpes Bajos en una cançó. I molt menys per a l'autor que no es mou, no sap promocionar-se o no té contactes, cas claríssim de Ventura Ametller, que ha paliat aquestes mancances treballant a casa seva, amb el rigor de l'intel·lectual compromès amb si mateix i amb la seva creació.
Qualsevol proposta que no estigui destinada a la massificació és un salt al buit sense xarxa. I això, en aquests temps de neofeudalisme cultural, fàcilment porta a qui s'arrisca a la no-existència o a l'oblit.
Però mentre alguns naufraguen, d'altres suren el temps suficient per donar un nou alè a una situació cultural, que sempre demana a crits regenerar-. I És en aquesta divisió d'autors necessaris, marginals per vocació pròpia, però sòlids i honrats, que emplaçaria en Ventura Ametller, que ha anat escrivint la seva obra en la soledat absoluta, dedicant-hi una vida sencera i sense esperar res a canvi, ni tan sols que li publiquessin.
Ventura Ametller va néixer a Pals l'any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró.
Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalmen a l'ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l'han portat a conrear quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l'assaig i la novel·la.
Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d'aquells "homenots" del primer prosista de Catalunya. També, testimoni d'aquesta relació en Pla també el cita a les seves obres diveses vegades com "en Ventura de Pals".
D'altra banda, també va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim de "Ventura Ametller", suggerint-li que tindria més sortida literària que el seu propi nom, Bonaventura Clavaguera Clavaguera.
Autor d'una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l'assaig Teoria general de l'universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el 'Premi de Poesia Marià Manent' i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.
L'escriptor maresmenc Valerià Pujol, autor del pròleg de la primera edició de la Summa kaòtica, publicada per Laia, el 1986, dins la col·lecció El Mirall i el Temps, la va definir com a "mítico-esperpèntica" i "inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l'expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Incl*n... També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià".
La Summa, patint del mecanoscrit apòcrif Sacraville de Petter White O'Sullivan, tracta la narració de l'etapa republicana que va de l'any 1933 al 1939, però ho fa d'una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l'oblit figures i paisatges que l'autor va conèixer i recrea a través de la narrativa.
D'aquesta obra també s'ha escrit que "deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural -més aviat político-cultural-, en un intent de reflorar 'l'antiga saviesa', subjacent encara en la gent arrelada a la terra".
La primera vegada que vaig llegir la 'Summa kaòtica' i després de trencar les dificultats inicials d'un registre que no és fàcil, em vaig deixar guanyar per aquells personatges inspirats en la vida d'en Ventura a Pals, immersos en un món en guerra, la Guerra Civil, que tenia tocs medievals i a estones també atemporalment futuristes, onírics i embolcallats d'una pàtina de poesia dantesca, on els personatges adquirien noms i valors i es transmutaven de manera alquímica, com pot passar amb el lector quan arribi al final del llibre.
Barreja de camps narratius i de punts de vista diferents en el teixit textual (una aposta clarament agosarada i avantguardista que també ha practicat el premi Nobel xinès Gao Xingjian, a La muntanya de l'ànima), amb referències a la càbala i a la bruixeria, la Summa és també "la biografia-història trifàsica de Protomorphus-Anamorphus-Matamorphus", com apunta Pujol. I se'ns ofereix com un món que cal descodificar. Només dos exemples: Espanya és el Sacre Regne d'Snyaphia; la República Dissident, Catalunya, és l'Imperi Bacant de Banacàrdia o la Federació Pandemònica. A més, hi ha alguns personatges d'aquesta novel·la coral i metadimensional que entren millor que d'altres i et poden acompanyar durant molt de temps, com va passar-me a mi amb la professora-eròtico-revolucionària Roja-Lia.
Després de molt de temps (de 1986 fins el 2007), l'Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l'univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil.
Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l'anti-història, l'autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l'home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.
El lector trobarà novament una nova història d'un l'univers personal i intransferible creat per Ametller, amb un tarannà més àgil, fresc, divertit i irònic que la primera part, potser en sintonia amb l'època que es vol mostrar, criticar, denunciar o testimoniar i sobretot, salvaguardar.
A la Resta kaòtica hi apareix l'itinerari de la "Cronologia de la derrota", amb el feixisme i el nazisme, la repressió contra l'individu que malda per existir i trobar glops de llibertat, la víctòria del sexe i la carn per damunt de les presons que volen imposar els que les censuren i la malignitat de les religions, des del seu àmbit opressiu i en xoc contra l'ésser humà. També, l'estraperlo, la repressió cultural i lingüística i la lluita personal per sobreviure dins la tempesta de la història.
De nou, el més ampli calidoscopi literari que podria comparar-se al que va dir-se del Guernika
de Picasso: un brau que entra dins una botiga de cristall. D'aquesta manera, la narrativa de Ventura Ametller entra en piconadora sobre fets i idees i trinxa per obrir-nos les portes de noves percepcions.
Amb aquesta recuperació dels dos volums, s'ha donat sortida a un treball que parteix del localisme, però aspira a l'universalisme, parlant d'una història col·lectiva compartida, la dels catalans dins l'Espanya convulsa de la Guerra Civil i els seus anys posteriors, els fonaments de la societat actual.
Per acabar, dir que l'obra d'en Ventura és, d'entrada, inclassificable, però tot i moure's en la narrativa, la poesia I l'assaig, hi ha un gran eix principal que ho vertebra tot: la Summa Kaòtica, ara per fi complementada amb la Resta caótica.
Els seus personatges extrapolacions d'altres de reals que van viure els anys de la Guerra Civil i la posguerra, es mouen en uns paràmetres carregats de surrealisme, disquisicions filosòfiques i la ironia I l'humor macabre que sol acompanyar l'existència humana.
El lector de Ventura Ametller no ho té gens fàcil. Ha de saber que endinsar-se en els seus textos és tota una aventura, però també que a mesura que s'hi entra, les múltiples històries et van vencent a poc a poc, embolcallant-te sense deixar-te escapar d'una teranyina que et fa acompanyar uns personatges canviants, que evolucionen i llisquen pel mapa existencial amb tota la seva duresa i contradiccions.
Per tancar aquesta introducció, dues darreres reflexions que va fer-me Ventura, sobre la seva pròpia obra:
"Tota escriptura és pensament. Ha de sortir del pensament i no de la inspiració".
"Em vaig plantejar com fer una novel·la prescindint del temps i de l'espai, posant el gros en el petit i el petit en el gros".
I un petit fragment de la Resta kaòtica, que diu moltes coses, massa potser:
"Deixem que l'ocell voli, digui, escrigui, nii, en llocs i temps diversos.
Desinteressat com és, sempre serà un anargirós, no pobre, però...
La poesia i les lletres no donen per gaire més que per un got de bon vi, a vegades de mal vi.
i para de comptar".
I finalment, per concloure, voldria fer un prec.
Escriure un llibre és molt difícil, publicar-lo també. Però no s'ha de deixar morir en acabat de néixer.
Un llibre està viu quan arriba als seus lectors. I per això ara cal que entre tots li donem una empenta perquè el que ens expliquen la 'Summa' i la 'Resta' arribi al màxim de persones.
Ara, més que mai és quan comença la veritable vida d'aquestes dues obres.
D'altra banda, si com recull la dita "qui salva una vida salva una humanitat", com a escriptor i com a lllibreter que sóc estic convençut que qui salva un llibre també salva un tros de la humanitat.
Avui, com a mínim, n'hem salvat dos.
MOLTES GRÀCIES!
viernes, julio 11, 2008
'EL CEL DE LES PAPERINES', de JOAN DE DÉU PRATS
Publicat per Edicions del Pirata
A ‘El Cel de les Paperines’, l’autor explica als lectors la seva infantesa i ho fa a partir de breus capítols seqüencials de la seva vida, que molts podem reconèixer encara perquè hi ha nombrosos temes que són compartits en l’espai i en el temps.
Així, hi trobem l’època de la televisió en blanc i negre, els madelman, l’escola religiosa, les coses que ens ha ajudat a formar-nos com a persones i els valors familiars que consolidem principalment amb els pares i els avis, entre d’altres aspectes vitals.
Joan de Déu Prats reconstrueix, d’aquesta manera, la seva memòria i ho fa en clau de literatura planera, que poden llegir els més joves, però que també desperta interès als que són més grans.
D’altra banda, l’autor ja té escrits més de 70 llibres per a nens i joves, que és la seva especialitat, ha guanyat nombrosos i importants concursos i ha estat traduït a diferents idiomes que van des de l’anglès fins al xinès.
En aquest curiós llibre memorialístic però breu (una rara avis), l’autor ret tribut al seu passat i ho fa des d’una manera molt senzilla, recordant-nos que la vida, moltes vegades, és fluir, un mateix i amb els altres.
A ‘El Cel de les Paperines’, l’autor explica als lectors la seva infantesa i ho fa a partir de breus capítols seqüencials de la seva vida, que molts podem reconèixer encara perquè hi ha nombrosos temes que són compartits en l’espai i en el temps.
Així, hi trobem l’època de la televisió en blanc i negre, els madelman, l’escola religiosa, les coses que ens ha ajudat a formar-nos com a persones i els valors familiars que consolidem principalment amb els pares i els avis, entre d’altres aspectes vitals.
Joan de Déu Prats reconstrueix, d’aquesta manera, la seva memòria i ho fa en clau de literatura planera, que poden llegir els més joves, però que també desperta interès als que són més grans.
D’altra banda, l’autor ja té escrits més de 70 llibres per a nens i joves, que és la seva especialitat, ha guanyat nombrosos i importants concursos i ha estat traduït a diferents idiomes que van des de l’anglès fins al xinès.
En aquest curiós llibre memorialístic però breu (una rara avis), l’autor ret tribut al seu passat i ho fa des d’una manera molt senzilla, recordant-nos que la vida, moltes vegades, és fluir, un mateix i amb els altres.
RIURE EN CATALÀ A LA LLIBRERIA PROA
RIURE EN CATALÀ!
Una aproximació a la narrativa humorística actual
Col·loqui i lectura de textos amb els escriptors:
XAVIER GUAL
(Premi Pere Quart d’humor i sàtira)
i JORDI CANTAVELLA
Divendres 18 de juliol a les 20h, a Proa Premià
Carrer del Nord, 71. Premià de Mar
Organitzen: Proa Premià i Regidoria de Cultura
Una aproximació a la narrativa humorística actual
Col·loqui i lectura de textos amb els escriptors:
XAVIER GUAL
(Premi Pere Quart d’humor i sàtira)
i JORDI CANTAVELLA
Divendres 18 de juliol a les 20h, a Proa Premià
Carrer del Nord, 71. Premià de Mar
Organitzen: Proa Premià i Regidoria de Cultura
lunes, julio 07, 2008
TOT ABAIXANT EL CAP...
Són molts anys abaixant el cap.
Tants, que les noves generacions
ja vénen amb l'espatlla torçada.
I ens conformem amb el plat a taula
i el copet a l'esquena.
El copet dels vençuts
i dels buròcrates.
Tants, que les noves generacions
ja vénen amb l'espatlla torçada.
I ens conformem amb el plat a taula
i el copet a l'esquena.
El copet dels vençuts
i dels buròcrates.
MANIFEST PERSONAL PER CATALUNYA I ELS CATALANS
1) Creure en el teu país i voler-ne el millor (Polítics professionals = NO!).
2) Unitat de les forces nacionalistes i catalanistes davant de Madrid i aquesta realitat anticatalanista que es diu Espanya i que mai abaixa la guàrdia.
3) Plantar-los cara de valent, des de la igualtat i no de la submissió.
2) Unitat de les forces nacionalistes i catalanistes davant de Madrid i aquesta realitat anticatalanista que es diu Espanya i que mai abaixa la guàrdia.
3) Plantar-los cara de valent, des de la igualtat i no de la submissió.
DEMOCRÀCIA?
Després de veure com alguns s'intitulen demòcrates, cal parar-se a reflexionar què vol dir la demòcracia i si paga la pena.
No necessàriament demòcrata i feixista es contrapossen.
I també hi ha fatxes d'esquerres, tants com de dretes.
No necessàriament demòcrata i feixista es contrapossen.
I també hi ha fatxes d'esquerres, tants com de dretes.
MANIFESTOS i ALTRES SUBTILESES
De tant en tant ens surten amb manifestos contra Catalunya i el catalanisme.
De fet, no ens hauríem de sorprendre perquè són molts anys de passar-nos la piconadora pel damunt, de totes les maneres possibles.
Espanya només admet catalans que acceptin la seva catalanitat com a segona opció, després de l'espanyola. I per això, ara surten tots aquests que volen relegar el català a llengua regional.
Entre Espanya i Catalunya no hi ha cap més solució que la submissió o plantar-los cara d'una vegada per totes.
Si les forces catalanistes es possessin d'acord i anessin de valent, totes aquestes coses ni tan sols passarien.
Fins que els catalans no ens posem d'acord i dibuixem un projecte comú del que volem, continuaran passanmt-nos pel damunt, una i altra vegada.
I a més, com s'està veient durant aquests dies se'ns rifen, amb el consentiment d'uns que diuen que són catalans o espanyols segons els convé.
De fet, no ens hauríem de sorprendre perquè són molts anys de passar-nos la piconadora pel damunt, de totes les maneres possibles.
Espanya només admet catalans que acceptin la seva catalanitat com a segona opció, després de l'espanyola. I per això, ara surten tots aquests que volen relegar el català a llengua regional.
Entre Espanya i Catalunya no hi ha cap més solució que la submissió o plantar-los cara d'una vegada per totes.
Si les forces catalanistes es possessin d'acord i anessin de valent, totes aquestes coses ni tan sols passarien.
Fins que els catalans no ens posem d'acord i dibuixem un projecte comú del que volem, continuaran passanmt-nos pel damunt, una i altra vegada.
I a més, com s'està veient durant aquests dies se'ns rifen, amb el consentiment d'uns que diuen que són catalans o espanyols segons els convé.
jueves, julio 03, 2008
LA CRISI MÉS VISIBLE
La crisi més visible de la nostra societat és la dels valors.
L'altra, l'econòmica, fa molt de mal, però té alts i baixos.
La de valors és permanent en els darrers anys.
L'altra, l'econòmica, fa molt de mal, però té alts i baixos.
La de valors és permanent en els darrers anys.
EL MANUSCRITO DE NEOPATRIA, de JORDI CANTAVELLA
Aquesta novel·la publicada per El Andén constata que en Jordi Cantavella és un autor que cal seguir de prop.
La seva literatura consisteix en posar tot d'ingredients en un túrmix, trinxar-los i donar-nos una empanada literària d'alta qualitat.
Amb en Cantavella travesses l'altra banda del mirall, un exercici, aquest, que en la seriositat endèmica de la nostra cultura només és habitual fer d'amagat, com una mena de masturbació literària, per entendre'ns.
I a més d'enfotre's de tot i endolla un cert compromís moral i polític de rerefons.
La seva literatura consisteix en posar tot d'ingredients en un túrmix, trinxar-los i donar-nos una empanada literària d'alta qualitat.
Amb en Cantavella travesses l'altra banda del mirall, un exercici, aquest, que en la seriositat endèmica de la nostra cultura només és habitual fer d'amagat, com una mena de masturbació literària, per entendre'ns.
I a més d'enfotre's de tot i endolla un cert compromís moral i polític de rerefons.
ENS FA MÉS LLIURES LA INFORMÀTICA?
Veient tot el que està passant en tinc seriosos dubtes.
La informàtica (i les nove stecnologies) ens ajuden a crear un món paral·lel, però arribarà el dia que no serem capaços de detectar com cau una fulla que no estigui feta per fotoshop.
Eeccsss!!!!
Visca en Thoreu i el 'Walden'.
La informàtica (i les nove stecnologies) ens ajuden a crear un món paral·lel, però arribarà el dia que no serem capaços de detectar com cau una fulla que no estigui feta per fotoshop.
Eeccsss!!!!
Visca en Thoreu i el 'Walden'.
domingo, junio 22, 2008
RIURE EN CATALÀ A LA LLIBRERIA PROA
El proper 18 de juliol us esperem a la llibreria Proa Premià, on celebrarem que estem vius i ens tornem a retrobar (i avui dia això ja és molt!), amb un ACTE LITERARI i unes COPES DE CAVA.
RIURE EN CATALÀ
Una aproximació a la literatura humorística actual catalana
Hi ha una literatura humorística 'seriosa' entre els autors joves de la Literatura Catalana que es fa actualment.
I més enllà de l'humor televisiu hi ha vida, com ho demostraran dos autors que practiquen aquest gènere des de la paraula impresa i amb les seves històries divertides, sarcàstiques, crítiques, iconoclastes i escatològiques".
Col·loqui i lectura de textos amb els autors:
- XAVIER GUAL, guanyador del Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira amb el recull de contes "Estem en contra".
- JORDI CANTAVELLA, autor del recull de contes 'Paper higiènic' i de la novel·la 'El manuscrito de neopatria'.
Divendres 18 de juliol a les 20 h a Proa Premià.
Carrer del Nord, 71. Premià de Mar.
Organitza: Proa Premià i Regidoria de Cultura de Premià de Mar
T'HI ESPEREM I VINE DISPOSAT A RIURE!!!!!!!!
RIURE EN CATALÀ
Una aproximació a la literatura humorística actual catalana
Hi ha una literatura humorística 'seriosa' entre els autors joves de la Literatura Catalana que es fa actualment.
I més enllà de l'humor televisiu hi ha vida, com ho demostraran dos autors que practiquen aquest gènere des de la paraula impresa i amb les seves històries divertides, sarcàstiques, crítiques, iconoclastes i escatològiques".
Col·loqui i lectura de textos amb els autors:
- XAVIER GUAL, guanyador del Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira amb el recull de contes "Estem en contra".
- JORDI CANTAVELLA, autor del recull de contes 'Paper higiènic' i de la novel·la 'El manuscrito de neopatria'.
Divendres 18 de juliol a les 20 h a Proa Premià.
Carrer del Nord, 71. Premià de Mar.
Organitza: Proa Premià i Regidoria de Cultura de Premià de Mar
T'HI ESPEREM I VINE DISPOSAT A RIURE!!!!!!!!
lunes, junio 09, 2008
NOVA DIVISA
"La llibertat comença en la ment i en el cor. La llibertat que evita que puguin deixar-se anar els propis impulsos i instints, torna sobre si mateixa a recollir la seva collita de dolor i esclavatge".
(No sé de qui és, però em val).
(No sé de qui és, però em val).
domingo, junio 08, 2008
EL MEDI AMBIENT, MÉS APROP DE TOTHOM
El coneixement del medi ambient i l’aportació personal que hi podem fer, són dos aspectes cada vegada més necessaris en la societat en la qual vivim, tant per als adults com per als infants.
Per aquest motiu, el passat 7 de juny, l’Ajuntament de Cabrera de Mar va convocar una jornada dedicada a reflexionar sobre el nostre entorn, des d’una visió global fins al punt de vista més comarcal o local. Tot un itinerari per ajudar a comprendre el que podem fer en benefici del nostre món més immediat.
Sota el títol ‘Cabrera de Mar, el medi ambient i tu’, la jornada s’estructurava en un ampli mostrari d’exposicions i actes.
Pel que fa a exposicions, tractaven els aspectes més diversos del medi ambient: la cultura de l’aigua, les agrupcions de defensa forestal, el Consorci que gestiona el Parc Serralada Litoral, la Confederació d’Horticultura Ornamental de Catalunya, les aportacions dels escolars o l’aplicació puntuals de millores mediambientals que poden fer-se al municipi.
També, hi havia una petita mostra de pugons, de plantes i documents relacionats amb la gestió de l’aigua.
D’altra banda, durant tot el dia van fer-se xerrades, un col·loqui o la projecció de la pel·lícula ‘Una verdad incómoda’.
Entre els treballs dels nens, una frase per tenir en compte i no oblidar-se’n: “La terra esta malalta, qui la curarà?”.
Per aquest motiu, el passat 7 de juny, l’Ajuntament de Cabrera de Mar va convocar una jornada dedicada a reflexionar sobre el nostre entorn, des d’una visió global fins al punt de vista més comarcal o local. Tot un itinerari per ajudar a comprendre el que podem fer en benefici del nostre món més immediat.
Sota el títol ‘Cabrera de Mar, el medi ambient i tu’, la jornada s’estructurava en un ampli mostrari d’exposicions i actes.
Pel que fa a exposicions, tractaven els aspectes més diversos del medi ambient: la cultura de l’aigua, les agrupcions de defensa forestal, el Consorci que gestiona el Parc Serralada Litoral, la Confederació d’Horticultura Ornamental de Catalunya, les aportacions dels escolars o l’aplicació puntuals de millores mediambientals que poden fer-se al municipi.
També, hi havia una petita mostra de pugons, de plantes i documents relacionats amb la gestió de l’aigua.
D’altra banda, durant tot el dia van fer-se xerrades, un col·loqui o la projecció de la pel·lícula ‘Una verdad incómoda’.
Entre els treballs dels nens, una frase per tenir en compte i no oblidar-se’n: “La terra esta malalta, qui la curarà?”.
L'OBRA DE VENTURA AMETLLER, RECUPERADA
L’Ajuntament de Mataró, el de Pals i Cossetània Edicions han publicat les novel·les ‘Summa kaòtica’ i ‘Resta kaòtica’, de Ventura Ametller, a partir d’una iniciativa que va impulsar la seva família fa un any.
Ventura Ametller és el pseudònim literari de Bonaventura Clavaguera Clavaguera. Va néixer a Pals el 1932 i fa molts anys que viu a Mataró. Va ser íntim amic de Josep Pla i aquest el cita diverses vegades a la seva obra. També va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui li va suggerir el nom literari de Ventura Ametller.
La ‘Summa kaòtica’ és una reedició publicada per l’editorial Laia el 1986, dis la col·lecció El Mirall i el Temps. Narra l’etapa republicana que va del 1933 al 1939, però d’una manera sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer.
La segona part que tanca el cicle, la ‘Resta kaòtica’, és la cronologia de la derrota, acabada la guerra, amb la posterior repressió i la lluita personal de l’individu per sobreviure.
D’altra banda, Ametller utilitza un agosarada tècnica narrativa, on els personatges tenen diversos noms i es mouen en espais i temps diferentes, que el situen en l’avantguarda literària del país.
Ventura Ametller és el pseudònim literari de Bonaventura Clavaguera Clavaguera. Va néixer a Pals el 1932 i fa molts anys que viu a Mataró. Va ser íntim amic de Josep Pla i aquest el cita diverses vegades a la seva obra. També va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui li va suggerir el nom literari de Ventura Ametller.
La ‘Summa kaòtica’ és una reedició publicada per l’editorial Laia el 1986, dis la col·lecció El Mirall i el Temps. Narra l’etapa republicana que va del 1933 al 1939, però d’una manera sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer.
La segona part que tanca el cicle, la ‘Resta kaòtica’, és la cronologia de la derrota, acabada la guerra, amb la posterior repressió i la lluita personal de l’individu per sobreviure.
D’altra banda, Ametller utilitza un agosarada tècnica narrativa, on els personatges tenen diversos noms i es mouen en espais i temps diferentes, que el situen en l’avantguarda literària del país.
'CRIMS A LA CATALUNYA DEL SEGLE XIX, de MANUEL BOFARULL i TERRADES
Publicat per Cossetània Edicions
En uns moments en els quals malauradament els successos estan a l’ordre del dia, ‘Crims a la Catalunya del segle XIX’ aplega onze històries que transcorren per diversos indrets de les terres catalanes, entre el 1838 i 1892 i que van ser narrats amb tota mena de detalls per la premsa de l’època.
Com es destaca en aquest llibre, el segle XIX va ser un moment en el qual els crims i les circumstàncies del procés i compliment de la sentència, eren seguit per la gent gairebé com se segueix el futbol actualment.
Els crims, narrats amb rigor i de forma entenedora, es complementen amb il·lustracions suggerents de la premsa de l’època.
Des del ‘Segrest i mort d’en Gallifa’, un assassinat que va convulsionar el Mataró de 1849, fins a ‘El parricidi de Lleida’, el 1838, ‘Les noies de Folgueroles’ (1858) o ‘Sang al santuari de Foix’ (1892), el lector hi trobarà un ventall d’històries reals transmeses per la premsa que esfereeixen i ens recorden que la crònica negra, per desgràcia, és un fet inherent a l’espècie humana.
L’autor d’aquest llibre, Manuel Bofarull, va néixer a Badalona el 1923. És autor d’una llarga nòmina de títols d’històrica comarcal lligada amb el Penedès. Va guanyar el premi Sant Jordi amb Ia novel·la històrica ‘Els hereus de la terra’, el 1987 i amb ‘Figures vora el rec’ (1995), va ser protagonista de la polèmica edició 1994 del premi Josep Pla.
En uns moments en els quals malauradament els successos estan a l’ordre del dia, ‘Crims a la Catalunya del segle XIX’ aplega onze històries que transcorren per diversos indrets de les terres catalanes, entre el 1838 i 1892 i que van ser narrats amb tota mena de detalls per la premsa de l’època.
Com es destaca en aquest llibre, el segle XIX va ser un moment en el qual els crims i les circumstàncies del procés i compliment de la sentència, eren seguit per la gent gairebé com se segueix el futbol actualment.
Els crims, narrats amb rigor i de forma entenedora, es complementen amb il·lustracions suggerents de la premsa de l’època.
Des del ‘Segrest i mort d’en Gallifa’, un assassinat que va convulsionar el Mataró de 1849, fins a ‘El parricidi de Lleida’, el 1838, ‘Les noies de Folgueroles’ (1858) o ‘Sang al santuari de Foix’ (1892), el lector hi trobarà un ventall d’històries reals transmeses per la premsa que esfereeixen i ens recorden que la crònica negra, per desgràcia, és un fet inherent a l’espècie humana.
L’autor d’aquest llibre, Manuel Bofarull, va néixer a Badalona el 1923. És autor d’una llarga nòmina de títols d’històrica comarcal lligada amb el Penedès. Va guanyar el premi Sant Jordi amb Ia novel·la històrica ‘Els hereus de la terra’, el 1987 i amb ‘Figures vora el rec’ (1995), va ser protagonista de la polèmica edició 1994 del premi Josep Pla.
lunes, junio 02, 2008
ARA SÍ, DE DEBÒ, EL MEGATALL DE L'N-II
La coordinadora NO N-II farà finalment el megatall reivindicatiu de la carretera, de Montgat a Cabrera de Mar, el proper diumenge 15 de juny i no el 8 com estava previst.
La Generalitat, des del Servei Català de Trànsit, va estudiar amb els alcaldes del Baix Maresme la coincidència del dia 8 amb el Gran Premi Cinzano de Catalunya de Moto GP, a Montmeló, que mou molta gent i demana disposició dels Mossos.
D'altra banda, en relació al megatall de la carretera, amb la intenció de coordinar Polica local i Mossos i garantir la seguretat, es va parlar amb la coordinadora No N-II i es va optar pel canvi de data.
No és fàcil, ja ho he dit altres vegades, reduir el problema de l’N-II a uns paràmetres objectius, perquè són molts els agents polítics i socials implicats, molts els punts de vista i tothom vol tenir la raó, tot i que al final s’haurà d’aplica una de les solucions possibles.
Al marge dels posicionaments dels grups polítics, la coordinadora No N-II, que integren plataformes cíviques de Premià de Mar, el Masnou i Vilassar de Mar, sempre ha demanat el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de l’autopista C-32.
Gràcies a les seves accions, el tema no ha quedat en l’oblit sinó que ha sortit constantment als mitjans de comunicació i s’ha generat debat.
Però la coordinadora NO N-II no és l’únic agent “catalitzador” que demana solució a una fatídica via que ve portant accidents i morts, i que per molt que la maquillin (fa un any que hi treballen!) és cada vegada més obsoleta per a la gent que hi circula diàriament, en el marc d’una comarca que ha crescut molt en els darrers anys i que la proximitat de Barcelona ha convertit encara més en territori de pas.
El megatall, quan es realitzi, posarà un altre cop el dit a la nafra i demanarà una vegada més solucions que d’entrada ja no compten amb consens.
Mentre, anar queixant-nos i patir el dia a dia de l’N-II, els que hi anem amunt i avall, i que potser, aviat, si que anant a peu, com ja s’ha dit, arribarem més ràpid.
La Generalitat, des del Servei Català de Trànsit, va estudiar amb els alcaldes del Baix Maresme la coincidència del dia 8 amb el Gran Premi Cinzano de Catalunya de Moto GP, a Montmeló, que mou molta gent i demana disposició dels Mossos.
D'altra banda, en relació al megatall de la carretera, amb la intenció de coordinar Polica local i Mossos i garantir la seguretat, es va parlar amb la coordinadora No N-II i es va optar pel canvi de data.
No és fàcil, ja ho he dit altres vegades, reduir el problema de l’N-II a uns paràmetres objectius, perquè són molts els agents polítics i socials implicats, molts els punts de vista i tothom vol tenir la raó, tot i que al final s’haurà d’aplica una de les solucions possibles.
Al marge dels posicionaments dels grups polítics, la coordinadora No N-II, que integren plataformes cíviques de Premià de Mar, el Masnou i Vilassar de Mar, sempre ha demanat el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de l’autopista C-32.
Gràcies a les seves accions, el tema no ha quedat en l’oblit sinó que ha sortit constantment als mitjans de comunicació i s’ha generat debat.
Però la coordinadora NO N-II no és l’únic agent “catalitzador” que demana solució a una fatídica via que ve portant accidents i morts, i que per molt que la maquillin (fa un any que hi treballen!) és cada vegada més obsoleta per a la gent que hi circula diàriament, en el marc d’una comarca que ha crescut molt en els darrers anys i que la proximitat de Barcelona ha convertit encara més en territori de pas.
El megatall, quan es realitzi, posarà un altre cop el dit a la nafra i demanarà una vegada més solucions que d’entrada ja no compten amb consens.
Mentre, anar queixant-nos i patir el dia a dia de l’N-II, els que hi anem amunt i avall, i que potser, aviat, si que anant a peu, com ja s’ha dit, arribarem més ràpid.
TRILOGIA DE LA NIEBLA, de CARLOS RUIZ ZAFON
Publicat per Planeta
Tot i que recentment s’ha publicat ‘El juego del ángel’, nou i súpervendes títol de Carlos Ruiz Zafón, l’autor de ‘La sombra del viento’, ara és un bon moment per revisitar la seva obra inicial, reeditada constantment.
La Trilogia de la Niebla aplega en un sol volum (tot i que es pot llegir per separat, en castellà i en català i en tots els formats possibles) les tres novel·les dirigides inicialment a un públic juvenil que va escriure Ruiz Zafón abans de convertir-se en una celebritat.
Històries emmarcades en col·leccions per a joves, però que poden llegir-se a qualsevol edat. De fet, estem davant de literatura d’evasió, aventures i fantasies desfermades que enganxen des del primer moment i que perfilen les obsessions narratives de l’autor.
En síntesi, a ‘El Píncipe de la Niebla’ es tracta la figura d’un diabòlic personatge capaç de concedir desitjos al preu més alt. A ‘El Palacio de Medianoche’, uns joves s’hauran d’enfrontar a un terrible i mortífer enigma de la història. I a ‘Las luces de setiembre, els protagonistes s’enfronten a un misteri que els durà a viure la més emocionant de les aventures en un laberíntic món de llums i ombres.
Zafón és, avui per avui, un autor traduït a més de quaranta llengües, editat a una cinquantena de països i que ha arribat a milions de lectors.
D’altra banda, a les tres històries de la Trilogia de la Boira caldria afegir-hi el títol ‘Marina’ per perfilar un pack de novel·les que permeten passar una estona immillorable, sense límit d’edat.
Tot i que recentment s’ha publicat ‘El juego del ángel’, nou i súpervendes títol de Carlos Ruiz Zafón, l’autor de ‘La sombra del viento’, ara és un bon moment per revisitar la seva obra inicial, reeditada constantment.
La Trilogia de la Niebla aplega en un sol volum (tot i que es pot llegir per separat, en castellà i en català i en tots els formats possibles) les tres novel·les dirigides inicialment a un públic juvenil que va escriure Ruiz Zafón abans de convertir-se en una celebritat.
Històries emmarcades en col·leccions per a joves, però que poden llegir-se a qualsevol edat. De fet, estem davant de literatura d’evasió, aventures i fantasies desfermades que enganxen des del primer moment i que perfilen les obsessions narratives de l’autor.
En síntesi, a ‘El Píncipe de la Niebla’ es tracta la figura d’un diabòlic personatge capaç de concedir desitjos al preu més alt. A ‘El Palacio de Medianoche’, uns joves s’hauran d’enfrontar a un terrible i mortífer enigma de la història. I a ‘Las luces de setiembre, els protagonistes s’enfronten a un misteri que els durà a viure la més emocionant de les aventures en un laberíntic món de llums i ombres.
Zafón és, avui per avui, un autor traduït a més de quaranta llengües, editat a una cinquantena de països i que ha arribat a milions de lectors.
D’altra banda, a les tres històries de la Trilogia de la Boira caldria afegir-hi el títol ‘Marina’ per perfilar un pack de novel·les que permeten passar una estona immillorable, sense límit d’edat.
'WANTED' ('SE BUSCA'), EL CÒMIC DE LA PEL·LÍCULA
Michael Brandt i Angelina Jolie protagonitzen un thriller de Timur Bekmambetov, on surten d’altres destacats actors com Morgan Freeman i Terence Stamp.
La pel·lícula narra la iniciació com a assassí d’un personatge mediocre, en mans d’una espectacular assassina que li farà de mestre després que matin el pare del noi.
Al darrera d’aquesta efectista història hi ha, però, un còmic de primera, amb el mateix títol que el film i obra de Mark Millar, J.G. Jones i Paul Mounts, publicat ara per Norma Editorial.
Al rerefons de ‘Wanted’ (el còmic), també s’hi troba una profunda reflexió sobre els súperherois, perquè en aquest cas són els súperdolents els protagonistes, que han aconseguit acabar amb els bons i han establert un nou ordre en el qual, fins i tot, han canviat les percepcions de la realitat, a l’estil Matrix.
D’altra banda, les lluites internes entre el propi cantó obscur, perquè triomfin tendències més dures, són el pretext perquè un jove es trobi a si mateix.
Tot plegat, més renovació encara i en un camp, el de la historieta de súperherois que en els darrers anys ve redescobrint nous i interessants camins. Aquest n’és un, i amb violència i ciència ficció per donar i per vendre.
La pel·lícula narra la iniciació com a assassí d’un personatge mediocre, en mans d’una espectacular assassina que li farà de mestre després que matin el pare del noi.
Al darrera d’aquesta efectista història hi ha, però, un còmic de primera, amb el mateix títol que el film i obra de Mark Millar, J.G. Jones i Paul Mounts, publicat ara per Norma Editorial.
Al rerefons de ‘Wanted’ (el còmic), també s’hi troba una profunda reflexió sobre els súperherois, perquè en aquest cas són els súperdolents els protagonistes, que han aconseguit acabar amb els bons i han establert un nou ordre en el qual, fins i tot, han canviat les percepcions de la realitat, a l’estil Matrix.
D’altra banda, les lluites internes entre el propi cantó obscur, perquè triomfin tendències més dures, són el pretext perquè un jove es trobi a si mateix.
Tot plegat, més renovació encara i en un camp, el de la historieta de súperherois que en els darrers anys ve redescobrint nous i interessants camins. Aquest n’és un, i amb violència i ciència ficció per donar i per vendre.
martes, mayo 27, 2008
POEMA FINAL
Vàrem lluitar per unes coses.
Ara ens toca lluitar per unes altres.
In memoriam (laboralis) Minerva.
El sentit de l'honor i la rectitud, avant tout.
Ara ens toca lluitar per unes altres.
In memoriam (laboralis) Minerva.
El sentit de l'honor i la rectitud, avant tout.
lunes, mayo 26, 2008
DIVISA (RECORDANT RIMBAUD, QUE MÉS O MENYS JA HO DEIA)
D'esquerres, per no quedar, ja no queda ningú.
I és sota aquesta bandera on s'agrupen els pinxos i "mangantes" més variats de l'actual abocador social.
Hem lluitat contra els de dretes, durant molts anys, per treure'ls d'un poder enquistat i cancerós.
I ara caldrà combatre contra els que s'autodefineixen d'esquerres i els seus criats i sicaris, tots abanderats sota el que en diuen Democràcia i només representa, una vegada més, les regles del Joc dels Poderosos.
I és sota aquesta bandera on s'agrupen els pinxos i "mangantes" més variats de l'actual abocador social.
Hem lluitat contra els de dretes, durant molts anys, per treure'ls d'un poder enquistat i cancerós.
I ara caldrà combatre contra els que s'autodefineixen d'esquerres i els seus criats i sicaris, tots abanderats sota el que en diuen Democràcia i només representa, una vegada més, les regles del Joc dels Poderosos.
domingo, mayo 25, 2008
'MACEDONIA', de HARVEY PEKAR i HEATHER ROBERTSON. IL·LUSTRAT PER ED PISKOR
Publicat per La Cúpula
‘Macedonia’ és una novel·la gràfica en tota la seva àmplia dimensió. Això vol dir un còmic de prop de 200 pàgines, amb una història per a adults i una càrrega de narració literària que utilitza, però, les imatges per explicar-nos històries de la vida actual, contundents i colpidores.
La protagonista i coautora de l’obra, Heather, és una jove estudiant idealista i compromesa amb la pau. Per fer la seva tesi doctoral, que planteja si es poden evitar les guerres amb el dret internacional, viatja a Macedònia, territori molt conflictiu, enmig del polvorí dels Balcans. Allí, es barrejarà amb les persones i coneixerà de primera mà el que els llibres d’història no expliquen.
Harvey Pekar és un guionista de referència del panorama mundial actual. Autor dels coneguts còmics ‘American Splendor’, il·lustrats per Robert Crumb i d’altres autors i passats al cinema amb èxit, domina els registres de la narrativa més actual, la que ens acosta als problemes i vivències de les persones. I en aquesta obra ho torna a demostrar de nou, deixant palès alhora que el còmic no és un art minoritari, sinó que pot equiparar-se a la literatura com a art de narrar.
I una altra proposta per a lectors que vulguin endinsar-se en el còmic més actual, ‘Ghost World’ (‘Món fantasmal’), de Daniel Clowes, novel·la gràfica també publicada per La Cúpula i passada al cinema. Tracta la història de dues amigues i el seu camí cap a la maduresa en el món real, ple de contradiccions i descobriments.
‘Macedonia’ és una novel·la gràfica en tota la seva àmplia dimensió. Això vol dir un còmic de prop de 200 pàgines, amb una història per a adults i una càrrega de narració literària que utilitza, però, les imatges per explicar-nos històries de la vida actual, contundents i colpidores.
La protagonista i coautora de l’obra, Heather, és una jove estudiant idealista i compromesa amb la pau. Per fer la seva tesi doctoral, que planteja si es poden evitar les guerres amb el dret internacional, viatja a Macedònia, territori molt conflictiu, enmig del polvorí dels Balcans. Allí, es barrejarà amb les persones i coneixerà de primera mà el que els llibres d’història no expliquen.
Harvey Pekar és un guionista de referència del panorama mundial actual. Autor dels coneguts còmics ‘American Splendor’, il·lustrats per Robert Crumb i d’altres autors i passats al cinema amb èxit, domina els registres de la narrativa més actual, la que ens acosta als problemes i vivències de les persones. I en aquesta obra ho torna a demostrar de nou, deixant palès alhora que el còmic no és un art minoritari, sinó que pot equiparar-se a la literatura com a art de narrar.
I una altra proposta per a lectors que vulguin endinsar-se en el còmic més actual, ‘Ghost World’ (‘Món fantasmal’), de Daniel Clowes, novel·la gràfica també publicada per La Cúpula i passada al cinema. Tracta la història de dues amigues i el seu camí cap a la maduresa en el món real, ple de contradiccions i descobriments.
SOBRE EL JACIMENT DE CAN MODOLELL DE CABRERA DE MAR
Sovint vivim al costat dels jaciments arqueològics i no sabem gairebé res d’ells. Potser perquè no ens interessen o perquè la vida actual dóna d’altres preocupacions que fan que el patrimoni no sigui una prioritat. Tot i així, quan s’organitzen visites puntuals per conèixer aquests espais, solen tenir molt bona resposta de públic i sempre es parla que l’aposta turística de la comarca els necessita de manera clau.
A Cabrera de Mar, un dels jaciments més emblemàtics és el de Can Modolell, avui visitable i gestionat per la Fundació Burriac i l’Ajuntament del municipi. El que va ser el seu propietari, abans de cedir-lo, Josep M. Modolell, ha continuat personalment una tasca lloable de divulgació d’aquest espai.
Fruit d’aquesta vocació personal de Modolell, ha anat editant monografies de temàtica històrica local. Aquest passat Sant Jordi va publicar la quarta.
Amb el títol ‘Estudis sobre el jaciment arqueològic de Can Modolell’ i l’edició a cura del propi Josep M. Modolell, el llibre és un recull de treballs de diferents elements que es van trobar durant les excavacions que va fer l’equip de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, sota la direcció de Joan Bonamusa i Rosa Isabel Garí.
S’hi tracten temes de la mà de diversos especialistes, però que també poden interessar a tothom que vulgui conèixer més a prop un jaciment que tenim a la comarca per retrobar-nos amb el nostre passat romà.
A Cabrera de Mar, un dels jaciments més emblemàtics és el de Can Modolell, avui visitable i gestionat per la Fundació Burriac i l’Ajuntament del municipi. El que va ser el seu propietari, abans de cedir-lo, Josep M. Modolell, ha continuat personalment una tasca lloable de divulgació d’aquest espai.
Fruit d’aquesta vocació personal de Modolell, ha anat editant monografies de temàtica històrica local. Aquest passat Sant Jordi va publicar la quarta.
Amb el títol ‘Estudis sobre el jaciment arqueològic de Can Modolell’ i l’edició a cura del propi Josep M. Modolell, el llibre és un recull de treballs de diferents elements que es van trobar durant les excavacions que va fer l’equip de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, sota la direcció de Joan Bonamusa i Rosa Isabel Garí.
S’hi tracten temes de la mà de diversos especialistes, però que també poden interessar a tothom que vulgui conèixer més a prop un jaciment que tenim a la comarca per retrobar-nos amb el nostre passat romà.
LA MIRADA A LA MIRADA DELS PREMIANENCS
El treball de recuperació de la memòria audiovisual de Premià de Mar, que vénen fent els premianencs Víctor Saràbia i Miriam Soms, des de LaCajaNegra Produccions, ha tancat un cicle amb l’edició del tercer DVD de ‘La Mirada dels premianencs’, que va aparèixer el passat mes d’abril.
D’altra banda, per complementar-ho, també han fet ‘La mirada a La Mirada’, un quart DVD on es pot veure la història d’aquest interessant projecte i l’acte de presentació del tercer DVD, que va fer-se el passat 20 d’abril al Patronat Social Premianenc.
‘La Mirada dels premianencs’ configura un petit gran arxiu audiovisual, ara a l’abast de tothom, on es tracten temes com el Premià industrial, les sardanes, l’autopista i el Camí Ral, el cinema, la ràdio, l’església, el Nadal i les nevades, el tren i l’estació, l’educació, el mar, el camp, el teatre, els esports i molts més aspectes puntuals que salvaguarden el patrimoni memorialístic de Premià de Mar.
‘La Mirada’ és la punta d’un iceberg que amaga molt més del que ensenya. Un treball intens i extens d’aquells que si no s’hagués fet, caldria fer-lo i que ha demanat un esforç per part dels seus creadors que ara tots podem gaudir.
I tot això en un món on aquestes coses, moltes vegades, tot i la seva importància, passen desapercebudes davant de moltes altres que són el paradigma de la frivolitat. O no?
D’altra banda, per complementar-ho, també han fet ‘La mirada a La Mirada’, un quart DVD on es pot veure la història d’aquest interessant projecte i l’acte de presentació del tercer DVD, que va fer-se el passat 20 d’abril al Patronat Social Premianenc.
‘La Mirada dels premianencs’ configura un petit gran arxiu audiovisual, ara a l’abast de tothom, on es tracten temes com el Premià industrial, les sardanes, l’autopista i el Camí Ral, el cinema, la ràdio, l’església, el Nadal i les nevades, el tren i l’estació, l’educació, el mar, el camp, el teatre, els esports i molts més aspectes puntuals que salvaguarden el patrimoni memorialístic de Premià de Mar.
‘La Mirada’ és la punta d’un iceberg que amaga molt més del que ensenya. Un treball intens i extens d’aquells que si no s’hagués fet, caldria fer-lo i que ha demanat un esforç per part dels seus creadors que ara tots podem gaudir.
I tot això en un món on aquestes coses, moltes vegades, tot i la seva importància, passen desapercebudes davant de moltes altres que són el paradigma de la frivolitat. O no?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
