PRÒLEG DEL POEMARI 'RES NO ÉS IGUAL A RES', DE MARIA-ANTÒNIA GRAU i ABADAL

‘RES NO ÉS IGUAL A RES’.
Directament del cor i amb molta tècnica

‘Res no és igual a res’ va captivar-me des del primer poema perquè és un recull en clau zen. És a dir, com l’arquer que és un amb l’arc, la fletxa i la diana, Maria Antònia Grau, l’autora, ha escrit un llibre des del fons del cor, però amb un hàbil domini del vers, de l’estrofa, del poema i de la interrelació de cadascuna de les peces del conjunt, inclosa la connexió amb el posible lector.

‘Res no és igual a res’, ni tampoc hi ha res que s’escapi del control de l’autora en aquest atapeït univers de paraules en el qual ressonen ecos (alguns més visibles i d’altres menys) de Sylvia Plath, Ricard Creus o de Maria Mercè Marçal, entre d’altres, però on també hi ha, indubtablement, una veu pròpia i única, d’una escriptora que ha anat treballant sense cap mena de pressió, al seu ritme, una rara avis en els temps que corren.

I’aquest “anar fent”, però amb molta cadència i precisió, ja en donen bona prova d’altres reculls de l’autora com ‘I grega’, ‘Paradisos’ o ‘Un pòsit de cafè al fons de cada tarda’ i una vida dedicada a l’ensenyament de la literatura i a la passió per la vertadera escriptura: la que brolla del cor, però després de sortir-hi passa per la senalla de la ment i l’ofici del bon poeta que tensa amb encert cada mot, utilitza amb mestratge la tècnica i aplica l’autorigor com a mesura de principi i de final, com alfa i omega.

D’altra banda, les emocions són la base de tot poema, però malament qui escriu i deixa de banda el compromís amb la paraula, justificant-se en el perillós bosc sensitiu. Res més allunyat d’aquest recull, on Maria Antònia Grau tanca un cercle que va iniciar fa anys i assoleix perfilar el salt més difícil: aconseguir una veu pròpia, personal i intransferible.

Quan algú em pregunta què és escriure, sempre li recordo el consell que va donar-me l’enyorat amic i escriptor Valerià Pujol –amic compartit amb l’autora d’aquest recull– per avançar en el camí de l’escriptura: “Troba la teva veu pròpia”, que és el que hi ha en cada part d’aquest recull, des del primer vers fins al darrer.

D’altra banda, des del compromís total amb la paraula fins a l’experiència vital mística que des de la unitat podem assolir, ‘Res no és igual a res’ no deixa de banda res i ens recorda, en tot moment, que cada cosa té el seu espai vital, que no hi ha cap experiència que quedi al marge de l’eternitat, que tot itinerari comporta aprenentatge i harmonia amb un mateix, sí, però també amb l’entorn, amb els éssers estimats: el company, la família i els amics…, amb el món i amb la natura.

Probablement va ser la força que emanen aquests poemes, que en tot moment brillen amb llum pròpia, el que va captivar-nos al jurat del premi ‘Alella a Maria Oleart’, la mateixa clau que hi trobarà el lector que s’endinsi en aquest bosc fet amb paraules i moments. El resplendor que emanen els seus mots tarda temps en esvair-se, com un itinerari d’anada i retorn que demana la integració i el compromís de qui s’hi acosta.

Una vegada més reivindico les autores que com Maria Antònia Grau escriuen al seu ritme, assumint que l’experiència vital i la de la poesia van entrellaçades i no poden forçar-se. En aquest sentit, Grau ha viscut i ha escrit, però no ha fet ni donant a la publicació cap recull que no suposés un pas endavant en técnica i evolució, com passa amb ‘Res no és igual a res’. I per això funciona d’una manera elèctrica amb el lector, lluny de la poesia artificiosa i sense contingut que en els darrers anys s’ha posat massa de moda i que pot servir per guanyar determinats premis, però no per transmetre un missatge que sortint de dins de l’escriptora, la poeta, de veritat arribi també a dins del lector.

“Girant la clau” i “La Casa esbatanada” són les dues parts d’aquest recull. En la primera, hi ha el record, el dolor, la malaltia i la mort, però també la separació i l’avís que hi ha moments que tot s’enderroca:
“Mutilats, els tubs de l’orgue gemeguen
estremits de nord enmig de la plana”.

A “La casa esbatanada” (subdividida alhora en dues parts) hi ha un nou tinerari. El desglaç, el blanc, el mar i l’encontre entre els cossos, la vida i el salt al buit, el record del temps I l’espai –Greenwich Park– i finalment el reenconte amb un mateix i amb la natura, en una eclosió gairebé entre panteista, budista i franciscana –la peça “Lluna en Quart Creixent” o “Mahler i la pluja”-, en són dos bons exemples–, amb versos dolorosos com: “la nit estremida agonita a l’horitzó”, del poema “A penes clarejant”.

També hi destaquen un “Passeig de nit” o “Carretera rural”, peces amb els contrastos de la natura i la vida i el punt i final contundent, aclaridor, colpidor, de “Res més”. Perquè de fet, a l’acabament hi ha el principi i el viatge alquímic del poeta és la seva pròpia transformació. Un canvi aquest que el lector entendrà i en el qual s’hi endinsarà.

De fet, aquest és el punt d’arribada del recull i ara d’aquest pròleg, quan com l’arquer zen que es compenetra amb l’arc, la fletxa i la diana, l’autora, el poemari, el prologuista i el lector acaben configurant un tot, un únic magma.