Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del caminant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no sap el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi? I que també sempre haguem de queixar-nos.
martes, marzo 04, 2008
LA POESIA DE DÀRIA FERRANDO
El dimarts 11 de març es presentarà a Premià de Mar el llibre ‘Cinquanta-set llunes i un bat de sol’, de Dària Ferrando. Es tracta d’un recull de poemes d’aquesta autora premianenca, coneguda especialment per la seva tasca en la divulgació de les lectures dramatitzades. El llibre està acompanyat d’il·lustracions.
L’acte serà al Centre Cívic, del carrer Esperança 19-21, a les vuit del vespre. D’altra banda, el llibre el publiquen l’editorial El clavell i el consistori del municipi, dins la col·lecció Primília Lletres i en la recta del proper Sant Jordi.
L’acte serà al Centre Cívic, del carrer Esperança 19-21, a les vuit del vespre. D’altra banda, el llibre el publiquen l’editorial El clavell i el consistori del municipi, dins la col·lecció Primília Lletres i en la recta del proper Sant Jordi.
'HISTÒRIES DEL TAXI', de DAVID ESCAMILLA
Publicat per Ara Llibres
David Escamilla, realitzador de programes radiofònics i televisius i autor d’una bona nòmina d’obres prou diverses que van des de la divulgació cultural (sobre La Trinca o Serrat, entre d’altres) fins a la poesia, parla en el seu nou llibre de les històries que sorgeixen al voltant del taxi.
I no pot tractar-se del món dels taxistes sense la presència del locutor i president del Grup Tele Taxi, Justo Molinero, que és qui signa el pròleg. On estan les fronteres entre el que és real i l’imaginari? Els límits entre els fets i la “llegenda urbana” d’aquestes narracions tan humanes?
És el que haurà de descobrir-hi el lector. Històries sorprenents que formen part de la realitat quotidiana, taxistes decebuts o enganyats, d’altres que han tingut sort i fins i tot els que han trobat parella en la seva tasca laboral diària. Tot un compendi que es fa difícil de resumir i que convida al lector a assumir que la realitat, moltes vegades, pot ser tan fecunda com la fantasia.
Escamilla s’ha endinsat en el món dels taxistes, ha parlat amb ells i ha recollit vint-i-vuit històries de la realitat quotidiana de Barcelona, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu. “El resultat és un relat subtil i finíssim, construït a bocins de quotidianitat, l’únic i vertader motor de la història”, apunta Molinero en el pròleg i defineix amb precisió aquest volum de narracions singulars, tan properes a nosaltres en l’espai i en el temps.
David Escamilla, realitzador de programes radiofònics i televisius i autor d’una bona nòmina d’obres prou diverses que van des de la divulgació cultural (sobre La Trinca o Serrat, entre d’altres) fins a la poesia, parla en el seu nou llibre de les històries que sorgeixen al voltant del taxi.
I no pot tractar-se del món dels taxistes sense la presència del locutor i president del Grup Tele Taxi, Justo Molinero, que és qui signa el pròleg. On estan les fronteres entre el que és real i l’imaginari? Els límits entre els fets i la “llegenda urbana” d’aquestes narracions tan humanes?
És el que haurà de descobrir-hi el lector. Històries sorprenents que formen part de la realitat quotidiana, taxistes decebuts o enganyats, d’altres que han tingut sort i fins i tot els que han trobat parella en la seva tasca laboral diària. Tot un compendi que es fa difícil de resumir i que convida al lector a assumir que la realitat, moltes vegades, pot ser tan fecunda com la fantasia.
Escamilla s’ha endinsat en el món dels taxistes, ha parlat amb ells i ha recollit vint-i-vuit històries de la realitat quotidiana de Barcelona, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu. “El resultat és un relat subtil i finíssim, construït a bocins de quotidianitat, l’únic i vertader motor de la història”, apunta Molinero en el pròleg i defineix amb precisió aquest volum de narracions singulars, tan properes a nosaltres en l’espai i en el temps.
lunes, febrero 25, 2008
RECITAL DE POETES DE CABRERA DE MAR A ARGENTONA
NOTA DE PREMSA DE L'AJUNTAMENT D'ARGENTONA
Els Amics de la Poesia d'Argentona organitzen un recital de poesia sobre les antologies poètiques 'Nigromàntic', d'Albert Calls, i 'Estiu immòbil', de Sílvia Tarragó.
L'acte, que tindrà lloc el proper dissabte, dia 1 de març, a les 19.30 h, a la Casa Gòtica (plaça de l'Església, 4), el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció 'Poetes de Cabrera de Mar', la Sra. Núria López.
Lloc: Casa Gòtica (Plaça de l‚Església, 4)
Data: Dissabte, dia 1 de març
Hora: 19.30 h
Organitza: Amics de la Poesia d'Argentona
Col·labora: Ajuntament d'Argentona
Els Amics de la Poesia d'Argentona organitzen un recital de poesia sobre les antologies poètiques 'Nigromàntic', d'Albert Calls, i 'Estiu immòbil', de Sílvia Tarragó.
L'acte, que tindrà lloc el proper dissabte, dia 1 de març, a les 19.30 h, a la Casa Gòtica (plaça de l'Església, 4), el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció 'Poetes de Cabrera de Mar', la Sra. Núria López.
Lloc: Casa Gòtica (Plaça de l‚Església, 4)
Data: Dissabte, dia 1 de març
Hora: 19.30 h
Organitza: Amics de la Poesia d'Argentona
Col·labora: Ajuntament d'Argentona
ON ANIREM A PARAR?
Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del passejant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no saben el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
La tolerància és un valor que no porta enlloc quan n’hi ha uns quants que no saben practicar-la i que és en la majoria dels casos. Aleshores, arriba l’aplicació del que coneixem com a “mà dura” i que tant ens fot a tots plegats.
És curiós com en una societat com la nostra, que tant ha apostat per l’educació i l’ensenyament, ara s’evidencia una gran mancança de disciplina i d’autoritarisme.
Jo pertanyo a una generació educada a les escoles sota la por, però també amb el llistó de l’excel·lència. La rigidesa ens tornava rebels, però a les darreres generacions, la manca d’autoritat, tant a l’escola com a casa i la situació d’una societat desestructurada, els ha col·locat en un terreny molt sinuós i preocupant.
On estan els límits? En els temps que corren aquesta és una pregunta que comença a demanar respostes clares, ràpides i contundents.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi?
El paisatge que s’obre davant dels ulls del passejant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no saben el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
La tolerància és un valor que no porta enlloc quan n’hi ha uns quants que no saben practicar-la i que és en la majoria dels casos. Aleshores, arriba l’aplicació del que coneixem com a “mà dura” i que tant ens fot a tots plegats.
És curiós com en una societat com la nostra, que tant ha apostat per l’educació i l’ensenyament, ara s’evidencia una gran mancança de disciplina i d’autoritarisme.
Jo pertanyo a una generació educada a les escoles sota la por, però també amb el llistó de l’excel·lència. La rigidesa ens tornava rebels, però a les darreres generacions, la manca d’autoritat, tant a l’escola com a casa i la situació d’una societat desestructurada, els ha col·locat en un terreny molt sinuós i preocupant.
On estan els límits? En els temps que corren aquesta és una pregunta que comença a demanar respostes clares, ràpides i contundents.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi?
UNA MARXA POPULAR TALLARÀ TOTA L'N-II AL BAIX MARESME
Les accions reivindicatives de la coordinadora No N-II, exigint el trasllat de la carretera i l’autopista C-32 gratuïta, arribaran en els propers mesos a un punt d’inflexió. Les tres plataformes cíviques de Premià de Mar, El Masnou i Vilassar de Mar, agrupades ara en una sola entitat, tenen previst fer un tall a tota la carretera al seu pas pel Baix Maresme, el proper diumenge 25 de maig. Prèviament, però, anuncien una aixecada de les barreres de peatges de la zona, en una data per determinar encara del mes d’abril.
El secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, va anunciar a la Coordinadora No N-II, en una reunió que va fer-se el passat 13 de febrer, l’acord per traspassar la gestió de la carretera de l’Estat a la Generalitat, que vindria acompanyat d’una partida de prop de 400 milions d’euros per construir la via alternativa prop de la C-32.
Els portaveus de la coordinadora ‘No N-II’ van explicar que havien sortit d’aquesta trobada “decebuts”, que ells demanaven el traspàs de l’N-II amb recursos econòmics per als municipis i que l’administració s’havia tancat en banda a parlar del peatge gratuït de l’autopista. També, després d’aquesta reunió, la coordinadora va deixar ben clar que trencava el diàleg amb l’administració.
L’acte del diumenge 25 de maig consistirà en una marxa popular, entre Montgat i Cabrera de Mar, que podria durar entre sis i vuit hores i que es faria a peu o en bicicleta, amb diverses activitats d’animació esportives i lúdiques. D’altra banda, els marxants s’anirien aturant a cada poble, per entregar un manifest als ajuntaments.
El secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, va anunciar a la Coordinadora No N-II, en una reunió que va fer-se el passat 13 de febrer, l’acord per traspassar la gestió de la carretera de l’Estat a la Generalitat, que vindria acompanyat d’una partida de prop de 400 milions d’euros per construir la via alternativa prop de la C-32.
Els portaveus de la coordinadora ‘No N-II’ van explicar que havien sortit d’aquesta trobada “decebuts”, que ells demanaven el traspàs de l’N-II amb recursos econòmics per als municipis i que l’administració s’havia tancat en banda a parlar del peatge gratuït de l’autopista. També, després d’aquesta reunió, la coordinadora va deixar ben clar que trencava el diàleg amb l’administració.
L’acte del diumenge 25 de maig consistirà en una marxa popular, entre Montgat i Cabrera de Mar, que podria durar entre sis i vuit hores i que es faria a peu o en bicicleta, amb diverses activitats d’animació esportives i lúdiques. D’altra banda, els marxants s’anirien aturant a cada poble, per entregar un manifest als ajuntaments.
'R. CRUMB. RECUERDOS Y OPINIONES', de R. CRUMB i P. POPLASKI
Publicat per Globalrhythm
Aquest llibre (mig en text i mig en còmic, polièdric i complex com el seu autor), és un compendi de tot tipus de dibuixos, historietes, pensaments, reflexions i opinions al voltant del més genial dels historietistes underground: el nordamericà Robert Crumb, que ha estat el pare per a tota una generació de dibuixants.
Tant els seus seguidors com noves persones que vulguin acostar-se al seu particular univers creatiu, trobaran en aquest voluminós llibre el calaix de sastre més adequat, un itinerari fàcil de seguir i que dóna moltes pistes per entendre qui ha estat Crumb.
Escrit en clau de memòries, però entrant i sortint en temes tan frívols com cabdals, en aquesta obra hi ha una mica de tot: des de reflexions vitals profundes fins a un humor cínic i sexual, passant per referents i consells de tot tipus.
De fet, Crumb hi invoca tots els seus àngels i dimonis i els posa en solfa i partitura de colors amb la col·laboració d’un amic seu, Peter Poplaski, el coautor del llibre. D’altra banda, el volum també s’acompanya d’un CD amb música de Crumb, un apassionat del banjo.
Aquest llibre (mig en text i mig en còmic, polièdric i complex com el seu autor), és un compendi de tot tipus de dibuixos, historietes, pensaments, reflexions i opinions al voltant del més genial dels historietistes underground: el nordamericà Robert Crumb, que ha estat el pare per a tota una generació de dibuixants.
Tant els seus seguidors com noves persones que vulguin acostar-se al seu particular univers creatiu, trobaran en aquest voluminós llibre el calaix de sastre més adequat, un itinerari fàcil de seguir i que dóna moltes pistes per entendre qui ha estat Crumb.
Escrit en clau de memòries, però entrant i sortint en temes tan frívols com cabdals, en aquesta obra hi ha una mica de tot: des de reflexions vitals profundes fins a un humor cínic i sexual, passant per referents i consells de tot tipus.
De fet, Crumb hi invoca tots els seus àngels i dimonis i els posa en solfa i partitura de colors amb la col·laboració d’un amic seu, Peter Poplaski, el coautor del llibre. D’altra banda, el volum també s’acompanya d’un CD amb música de Crumb, un apassionat del banjo.
'PERSÈPOLIS', de MARJANE SATRAPI
Publicat per Norma Editorial
La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.
‘Persèpolis’ demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.
‘Persèpolis’ és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions.
Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics ‘Brodats’ i ‘Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran.
La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.
‘Persèpolis’ demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.
‘Persèpolis’ és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions.
Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics ‘Brodats’ i ‘Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran.
martes, febrero 12, 2008
NO N-II, NO N-II i més NO N-II
El passat 7 de febrer va fer un any de la mort de Jaume Batlle, alcalde de Premià de Mar en accident de trànsit a la fatídica N-II. Per aquest motiu, la plataforma cívica No N-II Camí Ral, de Premià de Mar, va convocar un tall al qual van assistir més d’un miler de persones, segons la policia local i que va comptar amb el suport d’una desena d’alcaldes del Baix Maresme.
Va ser un acte molt emotiu en el qual, una vegada més, es reivindicava el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de la C-32, però també amb flors a les tanques de la via, es recordava al Jaume Batlle alcalde i al Jaume Batlle persona, molt estimat per molta gent, com va quedar palès una vegada més.
L’actual alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, va tenir un record per a les víctimes de l’N-II i les seves famílies. D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II, ara organitzades en una coordinadora, es va tornar a alertar que el diàleg amb les administracions s’ha aturat i que es volen fer accions més endurides, com talls reivindicatius en trams més grans de la carretera i l’aixecada de barreres als peatges.
En una visita a Mataró, el passat 9 de febrer, el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’N-II al Maresme ja no existeix i que ha de tornar a ser un carrer, com va recollir la premsa. També, va explicar que ja es treballa amb l’administració local i comarcal per trobar una fórmula que ho permeti.
D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II ja fa temps que es diu que s’agraeix el suport dels polítics, però també es demana que “facin els deures” per avançar cap a la resolució del problema. De fet, això que és el més difícil, és el que s’hauria de començar a veure ja.
Va ser un acte molt emotiu en el qual, una vegada més, es reivindicava el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de la C-32, però també amb flors a les tanques de la via, es recordava al Jaume Batlle alcalde i al Jaume Batlle persona, molt estimat per molta gent, com va quedar palès una vegada més.
L’actual alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, va tenir un record per a les víctimes de l’N-II i les seves famílies. D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II, ara organitzades en una coordinadora, es va tornar a alertar que el diàleg amb les administracions s’ha aturat i que es volen fer accions més endurides, com talls reivindicatius en trams més grans de la carretera i l’aixecada de barreres als peatges.
En una visita a Mataró, el passat 9 de febrer, el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’N-II al Maresme ja no existeix i que ha de tornar a ser un carrer, com va recollir la premsa. També, va explicar que ja es treballa amb l’administració local i comarcal per trobar una fórmula que ho permeti.
D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II ja fa temps que es diu que s’agraeix el suport dels polítics, però també es demana que “facin els deures” per avançar cap a la resolució del problema. De fet, això que és el més difícil, és el que s’hauria de començar a veure ja.
'HACIA RUTAS SALVAJES', de JOAN KRAKAUER
Publicat per Ediciones B
La pel·lícula ‘Hacia rutas salvajes’, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla ha revifat un llibre publicat en castellà l’any 1998, que ara ha tornat a sortit reeditat.
L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.
Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.
El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.
‘Hacia rutas salvajes’ és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.
Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.
La pel·lícula ‘Hacia rutas salvajes’, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla ha revifat un llibre publicat en castellà l’any 1998, que ara ha tornat a sortit reeditat.
L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.
Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.
El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.
‘Hacia rutas salvajes’ és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.
Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.
'EL VALOR DEL SAMURÁI', de JOSEP LÓPEZ ROMERO
Publicat per Columna/Planeta Empresa
Explicada en clau de conte que vol que el lector avanci en el seu creixement personal, aquesta història va entrant a poc a poc, però amb la saviesa de deixar-te un pòsit que no s’oblida ni quan la llegeixes ni en molt de temps.
El llibre respon preguntes com si es pot començar una vida nova amb una cuirassa foradada, construir un palau sobre una terra devastada o vèncer la por amb armes intangibles.
El protagonista, Val, trobarà un mestre que li parla del samurai Kyo, la història del qual li permetrà afrontar les seves pors interiors i qüestionar-se el que és el valor.
L’autor, nascut el 1967, és periodista, ha estat professor i ha treballat en comunicació i a companyies dedicades a l’assessoria de màrqueting. Es considera, sobretot, un comunicador, un escriptor que fa de coach d’autors i ha publicat els llibres ‘El camino de las hormigas’ i ‘Cinemanía’.
Viu lluny de la gran ciutat, en una casa en plena muntanya, en companyia de la seva família i envoltat de la natura per totes bandes.
Aquest llibre serveix en clau d’autoajuda per aprendre a valorar que moltes de les pors i pànics interns que patim es poden superar enfrontant-nos-hi. També, reflecteix els mals que pateix la gent de l’època actual, arrelats a l’ésser humà des del principi dels temps, però transformats a pitjor, ara, pels condicionants d’una època en la qual la tecnologia no deixa que les persones ens desenvolupem de forma natural.
Com el samurai i el protagonista d’aquesta història, cal enfrontar-se als propis temors, tirar cap endavant, accedint al combat des d’una opció pacífica, però. No ho oblidem.
Explicada en clau de conte que vol que el lector avanci en el seu creixement personal, aquesta història va entrant a poc a poc, però amb la saviesa de deixar-te un pòsit que no s’oblida ni quan la llegeixes ni en molt de temps.
El llibre respon preguntes com si es pot començar una vida nova amb una cuirassa foradada, construir un palau sobre una terra devastada o vèncer la por amb armes intangibles.
El protagonista, Val, trobarà un mestre que li parla del samurai Kyo, la història del qual li permetrà afrontar les seves pors interiors i qüestionar-se el que és el valor.
L’autor, nascut el 1967, és periodista, ha estat professor i ha treballat en comunicació i a companyies dedicades a l’assessoria de màrqueting. Es considera, sobretot, un comunicador, un escriptor que fa de coach d’autors i ha publicat els llibres ‘El camino de las hormigas’ i ‘Cinemanía’.
Viu lluny de la gran ciutat, en una casa en plena muntanya, en companyia de la seva família i envoltat de la natura per totes bandes.
Aquest llibre serveix en clau d’autoajuda per aprendre a valorar que moltes de les pors i pànics interns que patim es poden superar enfrontant-nos-hi. També, reflecteix els mals que pateix la gent de l’època actual, arrelats a l’ésser humà des del principi dels temps, però transformats a pitjor, ara, pels condicionants d’una època en la qual la tecnologia no deixa que les persones ens desenvolupem de forma natural.
Com el samurai i el protagonista d’aquesta història, cal enfrontar-se als propis temors, tirar cap endavant, accedint al combat des d’una opció pacífica, però. No ho oblidem.
lunes, febrero 11, 2008
LA BELLESA DEL MARABÚ
La bellesa del marabú està en què sintetitza la fragilitat i la poesia de les gavines, d'una banda. De l'altra, la carronya, la supervivència per damunt de la brutícia i el caos, el cantó obscur.
El marabú és l'au que més s´assembla a l'ésser humà.
martes, febrero 05, 2008
EN RECORD DE JAUME BATLLE
NOTA DE PREMSA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
CONTINUA LA POLÈMICA PER LA RECOLLIDA PORTA A PORTA
La Plataforma en defensa del PaP (recollida Porta a Porta) de Vilassar de Mar vol fer una trobada, el proper 16 de març, amb representants dels municipis catalans que fan la recollida selectiva amb aquest sistema. “Amb l’objectiu de valorar les experiències i posar coneixements en comú”, explica el coordinador de la plataforma vilassarenca, Jesús Arroyo.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
ELECCIONS GENERALS..., PERÒ I LA SOLUCIÓ?
Arriben unes noves eleccions generals, el proper 9 de març i els partits polítics ja fa dies que ens bombardegen amb totes les seves pirotècnies verbals de promeses, en una nova cursa electoral que no saps si fa riure o més aviat plorar.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
'SUNDAY', de VÍCTOR MORA i VÍCTOR DE LA FUENTE
Còmic publicat per Ediciones Glénat
La recuperació de personatges de la història del còmic permet repescar vells lectors i crear-ne d’altres de nous, cosa que sempre és molt necessària. Aquest és el cas de ‘Sunday’, un impecable western d’un dibuixant de referència del còmic espanyol, Víctor de la Fuente, guionitzat per Víctor Mora, un altre inevitable referent, creador, entre molts d’altres reconeguts personatges, de El Capitán Trueno o El Jabato.
Sunday és un western que s’ubica en els dies posteriors a la Guerra Civil americana, quan l’excoronel nordista que dóna nom a la sèrie, busca el seu fill, que va desaparèixer en el conflicte.
Enmig de tot plegat, una trama en la qual s’hi barregen ingredients de novel·la negra, injustícies diverses i enfrontaments perquè triomfi la justícia, en un context de duresa i impietositat a dojo en el qual la gent lluita per sobreviure en el dia a dia de la postguerra.
Cal destacar que cronològicament aquests còmics estan publicats per primer cop al voltant dels anys 1969 a 1971 i demostren un gran ofici per part dels seus creadors.
Feliç recuperació, doncs, per als amants del gènere i nous descobridors, que per sort sempre n’hi ha.
La recuperació de personatges de la història del còmic permet repescar vells lectors i crear-ne d’altres de nous, cosa que sempre és molt necessària. Aquest és el cas de ‘Sunday’, un impecable western d’un dibuixant de referència del còmic espanyol, Víctor de la Fuente, guionitzat per Víctor Mora, un altre inevitable referent, creador, entre molts d’altres reconeguts personatges, de El Capitán Trueno o El Jabato.
Sunday és un western que s’ubica en els dies posteriors a la Guerra Civil americana, quan l’excoronel nordista que dóna nom a la sèrie, busca el seu fill, que va desaparèixer en el conflicte.
Enmig de tot plegat, una trama en la qual s’hi barregen ingredients de novel·la negra, injustícies diverses i enfrontaments perquè triomfi la justícia, en un context de duresa i impietositat a dojo en el qual la gent lluita per sobreviure en el dia a dia de la postguerra.
Cal destacar que cronològicament aquests còmics estan publicats per primer cop al voltant dels anys 1969 a 1971 i demostren un gran ofici per part dels seus creadors.
Feliç recuperació, doncs, per als amants del gènere i nous descobridors, que per sort sempre n’hi ha.
lunes, enero 28, 2008
ELS NO N-II DEL MARESME VOLEN TALLAR UN TRAM LLARG DE CARRETERA I BAIXAR LES BARRERES DELS PEATGES
La Plataforma No N-II Camí Ral, de Premià de Mar, vol fer un tall de la carretera en un tram llarg, de Montgat a Cabrera de Mar, el proper diumenge 2 de març, dins la línia d’accions endurides que les plataformes cíviques van anunciar que encetarien per fer sentir les seves reivindicacions: trasllat de l’N-II i peatge gratuït C-32.
En aquest acte, dins la recta de les eleccions generals, es vol convidar als polítics a participar en el tall de la carretera. “Volem que vinguin tots”, assegura el president de la plataforma Camí Ral, Rafael Anguera.
D’altra banda, fins al moment només s’han fet talls el dia 7 de cada mes en trams de Premià de Mar i el passat 20 de gener, per primer cop, a Vilassar de Mar, en un tros d’1,5 quilòmetres i que va reunir més de 3.000 persones, segons els organitzadors.
Una altra de les accions “endurides” que anuncia la plataforma Camí Ral dins la seva nova línia d’actuacions és fer un aixecada de barreres dels peatges de l’autopista al seu pas pel Maresme. Per fer l’acció reivindicativa, segons explica Anguera, es bloquejarien amb adhesius les cèl·lules fotoelèctriques dels peatges.
A part de la plataforma Camí Ral, al Maresme existeixen dues plataformes més: El Masnou 21 i NO N-II, de Vilassar de Mar, federades en una coordinadora.
La plataforma Camí Ral proposarà a les altres dues el tall del 2 de març i l’aixecada de barreres del 13 d’abril, tot i que Anguera creu que les altres dues hi donaran suport.
7 F, UN ANY DESPRÉS
Abans d’endurir les seves accions, la plataforma Camí Ral farà un darrer acte a Premià de Mar, el proper dijous 7 de febrer, un any després de la mort en accident de trànsit de l’alcalde Jaume Batlle.
En l’acte que s’està perfilant i que comptarà amb el recolzament de l’Ajuntament del municipi es tallarà la carretera en homenatge a Batlle.
També es llegirà un manifest i es farà una ofrena floral, amb 500 flors que es posaran a les tanques de l’N-II, entre d’altres accions com un minut de silenci, una interpretacio musical d’El Cant dels ocells o la presència dels tabalers.
“En un any no s’ha avançat res i la feina de despatx està esgotada.Per això radicalitzarem les nostres protestes”, assegura Anguera. “Exigim un estudi curós per donar una solució a l’N-II, consensuat per tothom i que tohom hi aposti”, afegeix.
Per la seva banda, l’alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), també creu que no s’ha avançat. “Si volguessin ja ho haurien solucionat. Es necessita una inversió de Madrid”, assegura Buch que també afegeix que “seria interessant un gran acord comarcal al Maresme en infraestructures”.
En aquest acte, dins la recta de les eleccions generals, es vol convidar als polítics a participar en el tall de la carretera. “Volem que vinguin tots”, assegura el president de la plataforma Camí Ral, Rafael Anguera.
D’altra banda, fins al moment només s’han fet talls el dia 7 de cada mes en trams de Premià de Mar i el passat 20 de gener, per primer cop, a Vilassar de Mar, en un tros d’1,5 quilòmetres i que va reunir més de 3.000 persones, segons els organitzadors.
Una altra de les accions “endurides” que anuncia la plataforma Camí Ral dins la seva nova línia d’actuacions és fer un aixecada de barreres dels peatges de l’autopista al seu pas pel Maresme. Per fer l’acció reivindicativa, segons explica Anguera, es bloquejarien amb adhesius les cèl·lules fotoelèctriques dels peatges.
A part de la plataforma Camí Ral, al Maresme existeixen dues plataformes més: El Masnou 21 i NO N-II, de Vilassar de Mar, federades en una coordinadora.
La plataforma Camí Ral proposarà a les altres dues el tall del 2 de març i l’aixecada de barreres del 13 d’abril, tot i que Anguera creu que les altres dues hi donaran suport.
7 F, UN ANY DESPRÉS
Abans d’endurir les seves accions, la plataforma Camí Ral farà un darrer acte a Premià de Mar, el proper dijous 7 de febrer, un any després de la mort en accident de trànsit de l’alcalde Jaume Batlle.
En l’acte que s’està perfilant i que comptarà amb el recolzament de l’Ajuntament del municipi es tallarà la carretera en homenatge a Batlle.
També es llegirà un manifest i es farà una ofrena floral, amb 500 flors que es posaran a les tanques de l’N-II, entre d’altres accions com un minut de silenci, una interpretacio musical d’El Cant dels ocells o la presència dels tabalers.
“En un any no s’ha avançat res i la feina de despatx està esgotada.Per això radicalitzarem les nostres protestes”, assegura Anguera. “Exigim un estudi curós per donar una solució a l’N-II, consensuat per tothom i que tohom hi aposti”, afegeix.
Per la seva banda, l’alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), també creu que no s’ha avançat. “Si volguessin ja ho haurien solucionat. Es necessita una inversió de Madrid”, assegura Buch que també afegeix que “seria interessant un gran acord comarcal al Maresme en infraestructures”.
domingo, enero 27, 2008
EL RECORD IMPRÈS DE JOAN VILALTA i REIXACH
L’Ajuntament de Cabrera de Mar, de la mà de Núria López, ha publicat un llibre que recull una selecció de textos de Joan Vilalta i Reixach, cronista oficial del municipi mort recentment. En el marc de la passada Festa Major d’Hivern del municipi, per Sant Vicenç, va fer-se un acte de presentació d’aquest volum que el consistori cabrerenc divulgarà entre les persones interessades.
Al llarg dels anys, Vilalta va escriure amb passió i voluntarisme tota mena de textos i articles de temàtica local, comarcal i sobre les persones i experiències que va conèixer i viure. El llibre que ara ha sortit s’estructura en els escrits dels programes de les festes majors, les col·laboracions a setmanaris com “La Clau”, del qual va ser un estret i fidel col·laborador, entre d’altres publicacions i els articles autobiogràfics.
El lector trobarà en aquest llibre textos de les temàtiques més variades, des d’aspectes puntuals del municipi de Cabrera fins a comentaris de la Torre Ametller, el Castell de Burriac, les platges del Maresme, el Barça o les trobades de la Lleva del Biberó, a la qual Vilalta pertanyia perquè hi va combatre durant la Guerra Civil.
Periodista voluntariós, arxiver i cronista de Cabrera, home compromès amb la República que va viure un període convuls de la nostra història, Vilalta va ser, sobretot, un enamorat del seu poble i del Maresme, que va voler fixar en el temps a través de la paraula escrita. Un llibre, ara, apropa la seva passió a qui vulgui acostar-s’hi.
Al llarg dels anys, Vilalta va escriure amb passió i voluntarisme tota mena de textos i articles de temàtica local, comarcal i sobre les persones i experiències que va conèixer i viure. El llibre que ara ha sortit s’estructura en els escrits dels programes de les festes majors, les col·laboracions a setmanaris com “La Clau”, del qual va ser un estret i fidel col·laborador, entre d’altres publicacions i els articles autobiogràfics.
El lector trobarà en aquest llibre textos de les temàtiques més variades, des d’aspectes puntuals del municipi de Cabrera fins a comentaris de la Torre Ametller, el Castell de Burriac, les platges del Maresme, el Barça o les trobades de la Lleva del Biberó, a la qual Vilalta pertanyia perquè hi va combatre durant la Guerra Civil.
Periodista voluntariós, arxiver i cronista de Cabrera, home compromès amb la República que va viure un període convuls de la nostra història, Vilalta va ser, sobretot, un enamorat del seu poble i del Maresme, que va voler fixar en el temps a través de la paraula escrita. Un llibre, ara, apropa la seva passió a qui vulgui acostar-s’hi.
'EAU DE TOILETTE Y OTROS RELATOS', de JOANNE HARRIS
Publicat per De Bolsillo
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
viernes, enero 25, 2008
MARJANE SATRAPI, PREMI INTERNACIONAL D'HUMOR GAT PERICH
L’autora iraniana Marjane Satrapi, coneguda per les novel·les gràfiques del cicle ‘Persépolis’, ha estat guardonada amb la 13a edició del premi Gat Perich, que s’atorgarà a Premià de Dalt el proper 9 de febrer, en un acte en el qual s’esperen més de 300 convidats. D’altra banda, l’humorista Máximo (Burgos, 1933) rebrà una distinció honorífica per la seva llarga trajectòria professional com a ninotaire a la premsa.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
'CONTES PER CANVIAR EL MÓN', de JOSÉ LUIS GALLEGO
Publicat per Viena Edicions
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
'UN DÍA DE CÓLERA', d'ARTURO PÉREZ REVERTE
Publicat per Punto de lectura.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
martes, enero 22, 2008
JORDI PUJOL TORNA ALS ORÍGENS
Emotiu retorn als orígens familiars i un nou bany de multituds. Jordi Pujol va presentar el seu llibre 'Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)', al seu poble, Premià de Dalt, el passat divendres 20 de gener.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
miércoles, enero 16, 2008
ROMA I ESPANYA NO ESCOLTEN?
Quan més lluny està el centre de poder, més difícil és fer-hi arribar les reivindicacions dels grups més petits. Potser per això, en aquest món apocalíptic en el qual vivim, són més necessàries que mai les petites estructures, el treball que comença en l’individualitat i que pot aplegar, com a màxim, unes poques persones, no cal que en siguin moltes més.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
lunes, enero 14, 2008
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentació
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentaciÓ
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
FOTOBLOC DE PREMIÀ DE MAR
A vegades val més una imatge que mil paraules.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
'SEÑALES PARA EL VIAJE', de PHILIP GOLDBERG
Publicat per Ediciones B. Byblos New Age. Salud y bienestar
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
'TORPEDO', de JORDI BERNET i ENRIQUE SÁNCHEZ ABULÍ
Publicat per Glénat (Vol.1)
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
'EL TIEMPO DE LOS EMPERADORES EXTRAÑOS', de IGNACIO DEL VALLE
Publicat per Punto de lectura.
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
miércoles, enero 02, 2008
viernes, diciembre 28, 2007
ESCRIPTORSDIGITALS.CAT
Pertanyo a una generació que va viure la necessitat de divulgar la literatura per mitjà de les fotocòpies.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
POÈTIQUES DE GOSSOS
No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
lunes, diciembre 17, 2007
LES ESCULTURES DEL NADAL
Entre les moltes exposicions locals que aquests dies de Nadal es fan amb pessebres i diorames i demostren com es poden arribar a fer veritables peces d’art, destaquen especialment dos eixos de propostes al voltant del pessebrisme.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
150 ANYS DE BOMBERS A MATARÓ
Els Bombers de Mataró son un cos emblemàtic que ha lluitat contra el foc des de la capital del Maresme durant 150 anys, una data emblemàtica que enguany han commemorat amb diverses propostes obertes al públic.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
jueves, diciembre 06, 2007
PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE D'ANTONI BACHS
Presentació del llibre d’Antoni Bachs, ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
FESTIVAL ERÒTIC AL MARESME
Conrad Son és un director de cinema que s’associa amb el món del cinema eròtic i pornogràfic en català. Ara, ha organitzat el festival maresmeròtica.cat, amb activitats al voltant de l’erotisme que es faran a diversos municipis del Maresme com Mataró, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Vilassar de Dalt, els dies 13 14 i 15 de desembre.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
UNA APROXIMACIÓ A LA INDÚSTRIA PREMIANENCA
‘La Indústria Premianenca’ és una mostra que des del passat 12 de novembre i fins al proper 9 de desembre pot visitar-se a la sala d’exposicions de Can Manent, de Premià de Mar (Camí Ral, 54).
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
sábado, diciembre 01, 2007
QUEIXES I PLATAFORMES CÍVIQUES
Vivim en la societat del benestar o la del malestar? Sigui com sigui, la protesta està en nosaltres i per sort sempre troba la seva forma de manifestar-se, enriquint la col·lectivitat.
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
lunes, noviembre 26, 2007
LA MORT VOLUNTÀRIA
Probablement l'últim acte coherent d'un esperit que ha recorregut un camí o d'un altre que cansat decideix que no el vol recórrer.
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
LA VALENTIA DEL SUÏCIDI
Xirinacs apunta en el seu 'Dietari final' un tema valent: la possibilitat de decidir la pròpia mort, per les causes que sigui i que en un futur possiblement es contemplaran d'una altra manera, respectant més les decisions personals.
XIRINACS
M'he llegit el 'Dietari dinal' de Lluís Maria Xirinacs i l'he complementat amb un dels seus dietaris de la presó, escrit el 1975, 'Entro al gran buit'.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
lunes, noviembre 19, 2007
UN PETIT PENSAMENT
Algú ho va dir: Quan les coses semblen més fosques s'està més aprop de la claror.
EL CANTÓ OBSCUR DE LA FORÇA
La vertadera espiritualitat sol estar molt allunyada del que se’ns vol fer creure que és el seu “centre”. D’altra banda, el millor dogma –i això és una afirmació personal i per tant vol ser respectuosa amb tothom– és el que és lliure, el que et dóna l’opció d’arribar a Déu seguint les teves pròpies passes i al teu ritme, trobant-te amb ell des de l’experiència unipersonal. Per tant, hi ha moltes maneres de trobar-se amb Ell, tantes com persones i és discutible pretendre dogmatitzar-les.
Com molts de la meva generació he estat educat en el Cristianisme, del qual n’he extret uns importants valors que han determinat la meva existència, que em serveixen molt encara per afrontar el dia a dia. Però també, he anat percebent com una part important de l’Església s’apartava de les preocupacions diàries de les persones, es convertia en un mecanisme de poder i gestió i oblidava les fonts primigències, aquest abeurador espiritual que l’ésser humà necessita des del principi dels temps, quan la por al buit i a la mort el llança a creure que hi ha alguna entitat superior, primigència, creadora, ordenadora del caos.
És evident que l’Església del segle XXI és molt àmplia i ha de donar resposta a moltes necessitats, per tant té un repte molt difícil al davant, però també hi ha alguns importants missatges que no s’han renovat adequadament als temps actuals i el “carquisme” que acompanya a determinats líders religiosos fa que es demani a crits una adaptació. Un canvi que no arriba i que, n’estic segur, també esperen moltes persones de bona fe.
Albert Calls
Com molts de la meva generació he estat educat en el Cristianisme, del qual n’he extret uns importants valors que han determinat la meva existència, que em serveixen molt encara per afrontar el dia a dia. Però també, he anat percebent com una part important de l’Església s’apartava de les preocupacions diàries de les persones, es convertia en un mecanisme de poder i gestió i oblidava les fonts primigències, aquest abeurador espiritual que l’ésser humà necessita des del principi dels temps, quan la por al buit i a la mort el llança a creure que hi ha alguna entitat superior, primigència, creadora, ordenadora del caos.
És evident que l’Església del segle XXI és molt àmplia i ha de donar resposta a moltes necessitats, per tant té un repte molt difícil al davant, però també hi ha alguns importants missatges que no s’han renovat adequadament als temps actuals i el “carquisme” que acompanya a determinats líders religiosos fa que es demani a crits una adaptació. Un canvi que no arriba i que, n’estic segur, també esperen moltes persones de bona fe.
Albert Calls
AL TURISME LI AGRADA LA NOSTRA COMARCA
Un estudi, encarregat pel Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme, que va presentar-se a Calella el passat 13 de novembre, desvetlla algunes de les claus dels visitants estivals del nord de la nostra comarca. Entre les conclusions d’aquest treball, que es basa en les opinions de prop de 1000 turistes que van passar les seves vacances a l’Alt Maresme, hi ha la valoració que fan de la seva estada a la zona: un 7,5 de nota mitjana global.
D’altres aspectes de l’estudi indiquen que el turista estranger duplica en nombre a l’espanyol, si bé aquest darrer ha augmentat en el darrer any en vuit punts; i que la franja d’edat majoritària es troba entre els 40 i 65 anys i hi ha hagut un increment de la franja d’entre 25 i 40 anys, que s’ajusta al perfil de turisme familiar que han començat a promocionar diversos municipis.
Una altra informació important és que els turistes han conegut la destinació Maresme a través de familiars i amics, agències i internet (per aquest ordre).
D’altra banda, cal afegir a aquest estudi que en els darrers temps s’han impulsat estratègies de suport com la creació de la marca Barcelona-Costa del Maresme, per atreure a la nostra comarca turisme que visiti la capital de Catalunya o, fins i tot, a menor escala, l’aposta de Santa Susanna per crear un gran centre ecumènic que atregui el turisme religiós, que existeix i també té la seva importància. Tot plegat contribueix a desenvolupar un sector que cada vegada més és cabdal per desenvolupar el Maresme del present i el del futur.
Albert Calls
D’altres aspectes de l’estudi indiquen que el turista estranger duplica en nombre a l’espanyol, si bé aquest darrer ha augmentat en el darrer any en vuit punts; i que la franja d’edat majoritària es troba entre els 40 i 65 anys i hi ha hagut un increment de la franja d’entre 25 i 40 anys, que s’ajusta al perfil de turisme familiar que han començat a promocionar diversos municipis.
Una altra informació important és que els turistes han conegut la destinació Maresme a través de familiars i amics, agències i internet (per aquest ordre).
D’altra banda, cal afegir a aquest estudi que en els darrers temps s’han impulsat estratègies de suport com la creació de la marca Barcelona-Costa del Maresme, per atreure a la nostra comarca turisme que visiti la capital de Catalunya o, fins i tot, a menor escala, l’aposta de Santa Susanna per crear un gran centre ecumènic que atregui el turisme religiós, que existeix i també té la seva importància. Tot plegat contribueix a desenvolupar un sector que cada vegada més és cabdal per desenvolupar el Maresme del present i el del futur.
Albert Calls
lunes, noviembre 05, 2007
MÉS GENT CONTRA L'N-II
L’anunci, aquests dies, que a Vilassar de Mar s’ha creat una nova plataforma cívica per demanar el trasllat de l’N-II i el peatge gratuït de l’autopista, se suma a la tasca que vénen desenvolupant les platafores cíviques de Premià de Mar i el Masnou 21 i és una bona notícia perquè demostra que cada vegada són més les persones preocupades, des del teixit social, en trobar una solució a la carretera que tenim al davant, que ens destrossa el territori i que cada vegada més ens limita la capacitat de viure abocats al mar amb una major qualitat de vida. Tot això a part de què l’augment de vehicles progressiu demani una resposta clara per preveure els problemes de mobilitat que ja tenim i que seran majors en un futur.
D’altra banda, el passat 30 d’octubre, seguint les reivindicacions iniciades pels maltractats usuaris, els alcaldes de CiU de Catalunya van fer un toc d’atenció al govern espanyol i al català, de què promouran una gran mobilització si no es dóna resposta als greus problemes de la infraestructura ferroviària, que els maresmencs patim en carn pròpia amb el mal funcionament de rodalies.
No pot demanar-se una solució a l’N-II sense deixar de contemplar tampoc el paper del tren, que a dia d’avui és un transport col·lectiu importantíssim i sostenible, davant la contaminació provocada pels vehicles de motor.
Alguna cosa no va bé que cada dia s’hagi de parlar d’aquests temes i potser sí que cal donar un bon cop a la taula perquè es solucioni d’una vegada per totes aquesta greu problemàtica. Però no oblidem que una part important de la solució està en mans de la classe política, és a dir, aquells que seguint les regles del joc normalment es passen el dia barallant-se entre ells, sense pensar en el bé comú. Que creixin els col·lectius cívics que els recorden que no fan bé els deures potser no ha de servir per canviar un o altre govern, sinó per fer-los adonar que no cal parlar tant i oferir més resultats.
Albert Calls
D’altra banda, el passat 30 d’octubre, seguint les reivindicacions iniciades pels maltractats usuaris, els alcaldes de CiU de Catalunya van fer un toc d’atenció al govern espanyol i al català, de què promouran una gran mobilització si no es dóna resposta als greus problemes de la infraestructura ferroviària, que els maresmencs patim en carn pròpia amb el mal funcionament de rodalies.
No pot demanar-se una solució a l’N-II sense deixar de contemplar tampoc el paper del tren, que a dia d’avui és un transport col·lectiu importantíssim i sostenible, davant la contaminació provocada pels vehicles de motor.
Alguna cosa no va bé que cada dia s’hagi de parlar d’aquests temes i potser sí que cal donar un bon cop a la taula perquè es solucioni d’una vegada per totes aquesta greu problemàtica. Però no oblidem que una part important de la solució està en mans de la classe política, és a dir, aquells que seguint les regles del joc normalment es passen el dia barallant-se entre ells, sense pensar en el bé comú. Que creixin els col·lectius cívics que els recorden que no fan bé els deures potser no ha de servir per canviar un o altre govern, sinó per fer-los adonar que no cal parlar tant i oferir més resultats.
Albert Calls
domingo, octubre 28, 2007
CENS DIGITAL D'AMICS DE CALLS
Després d'uns mesos de posar ordre als papers, llibres i diversos, ara ho estic fent amb el meu entorn digital.
Per aquest motiu us demano a totes i a tots, AMIGUES i AMICS que llegiu el blog, m'envieu un correu electrònic per capturar la vostra adreça electrònica (a.e.) i confegir un llistat que em permeti una major agilització de contacte amb vosaltres.
Al cap i a la vida és ja una realitat digital.
Podeu enviar-me un correu amb la vostra (a.e) a:
albertcalls@hotmail.com
Gràcies.
Albert Calls
Per aquest motiu us demano a totes i a tots, AMIGUES i AMICS que llegiu el blog, m'envieu un correu electrònic per capturar la vostra adreça electrònica (a.e.) i confegir un llistat que em permeti una major agilització de contacte amb vosaltres.
Al cap i a la vida és ja una realitat digital.
Podeu enviar-me un correu amb la vostra (a.e) a:
albertcalls@hotmail.com
Gràcies.
Albert Calls
lunes, octubre 22, 2007
EL VIATGE S'ACABA
A vegades el viatge s'acaba, encara que un no vulgui ni sense saber ben bé el perquè.
sábado, octubre 20, 2007
COMIAT A JOAN VILALTA, CRONISTA DE CABRERA DE MAR
Joan Vilalta i Reixach va morir el passat dimarts 16 d’octubre als 87 anys. Fill de Cabrera de Mar va combatre a la Guerra Civil amb la Lleva del Biberó i va conservar amb gran dedicació la memòria documental del seu municipi, motiu pel qual se'l va reconèixer com a Cronista Oficial.
També va col·laborar incansablement amb la premsa local i comarcal, especialment amb “La Clau” i fent articles per als programes de les festes majors de Cabrera. Una part de la seva obra està recollida en el volum 'Antologia personal' (1997).
Per la seva casa van passar personatges de la cultura catalana com Josep M. Folch i Torres o Tísner.
L’estimació per la cultura de l’amic Vilalta va fer que tota la seva vida escrivís articles per preservar la memòria de les persones i els fets que va conèixer. D’altra banda, havia sortit en diversos reportatges televisius parlant de les seves experiències a la Guerra Civil i l'historiador Josep M. Solé i Sabaté havia recollit les seves vivències en un llibre, junt a la d'altres excombatents.
La mort se l’ha endut, però per a tots els que el vam conèixer ens queda el record d’una persona inoblidable, que estimava Cabrera i va dedicar-hi el seu temps amb passió. També, l’immens patrimoni documental d’articles i textos que al llarg de tants anys ha escrit i que configuren una memòria única dels fets i paisatges locals.
Fins sempre, amic Vilalta.
Albert Calls
També va col·laborar incansablement amb la premsa local i comarcal, especialment amb “La Clau” i fent articles per als programes de les festes majors de Cabrera. Una part de la seva obra està recollida en el volum 'Antologia personal' (1997).
Per la seva casa van passar personatges de la cultura catalana com Josep M. Folch i Torres o Tísner.
L’estimació per la cultura de l’amic Vilalta va fer que tota la seva vida escrivís articles per preservar la memòria de les persones i els fets que va conèixer. D’altra banda, havia sortit en diversos reportatges televisius parlant de les seves experiències a la Guerra Civil i l'historiador Josep M. Solé i Sabaté havia recollit les seves vivències en un llibre, junt a la d'altres excombatents.
La mort se l’ha endut, però per a tots els que el vam conèixer ens queda el record d’una persona inoblidable, que estimava Cabrera i va dedicar-hi el seu temps amb passió. També, l’immens patrimoni documental d’articles i textos que al llarg de tants anys ha escrit i que configuren una memòria única dels fets i paisatges locals.
Fins sempre, amic Vilalta.
Albert Calls
domingo, octubre 14, 2007
TXHÉKHOV, DEL TOT RECOMANABLE
M'he llegit els contes de Txhékhov i davant d'això no es pot dir res. Passen la prova del temps i et deixen a gust.
Si no els heu llegit a què espereu...
Si no els heu llegit a què espereu...
RES NO ÉS IGUAL A RES
La Maria Antònia Grau, de Premià de Mar, ha estat la guanyadora del premi 'Alella a Maria Oleart' d'aquest any amb un excel·lent poemari que reflexiona sobre l'existència i en el que la forma i el fons s'entrecreuen amb mestratge. Un recull del tot recomanable que està previst que s'editi per volts de Sant Jordi del 2008.
HE TORNAT...
Després d'unes setmanes intenses endreçant,tirant papers, donant llibres, posant els correus electrònics al dia i amb la convicció de què facis el que facis sempre acaba guanyant la pols, ja torno a ser aquí amb les meves postil·les, suugerències, reflexions i d'altres coses que us agraeixo que seguiu.
lunes, agosto 27, 2007
UN PERÍODE DE DESCANS
De tant en tant cal renovar-se. Per aquest motiu des del passat mes d'agost que vaig començar a endreçar els meus arxius. El de Proa Premià i el de casa.
Després de 22 anys de treball (11 a la llibreria) en tota mena de publicacions i editorials i ser una persona que ho guarda tot, les tones de material són bastant grans.
Encara em manquen un mesos per acabar de deixar al dia la tasca d'aquest anys. Fer-ho m'està permetent analitzar la feina desenvolupada i alhora renovar-me.
D'altra banda, molts dels llibres i documents els faig arribar a amics i arxius. Perquè tingueu una idea, en un sol VIATGE vaig buidar uns 400 volums de casa.
Una vegada hagi acabat de fer-ho vindrà la renovació digital. Ja en parlarem!
És per aquest motiu que em prenc un període de descans en aquest bloc i també en l'altre, "El Gòlem".
"Els Llibres de Proa Premià", però, seguirà la seva existència amb comentaris i notícies.
SI VOLEU CONTACTAR AMB MI podeu fer-ho al meu correu:
albertcalls@hotmail.com.
Fins aviat!
Després de 22 anys de treball (11 a la llibreria) en tota mena de publicacions i editorials i ser una persona que ho guarda tot, les tones de material són bastant grans.
Encara em manquen un mesos per acabar de deixar al dia la tasca d'aquest anys. Fer-ho m'està permetent analitzar la feina desenvolupada i alhora renovar-me.
D'altra banda, molts dels llibres i documents els faig arribar a amics i arxius. Perquè tingueu una idea, en un sol VIATGE vaig buidar uns 400 volums de casa.
Una vegada hagi acabat de fer-ho vindrà la renovació digital. Ja en parlarem!
És per aquest motiu que em prenc un període de descans en aquest bloc i també en l'altre, "El Gòlem".
"Els Llibres de Proa Premià", però, seguirà la seva existència amb comentaris i notícies.
SI VOLEU CONTACTAR AMB MI podeu fer-ho al meu correu:
albertcalls@hotmail.com.
Fins aviat!
viernes, julio 27, 2007
AVUI DIVENDRES 27 DE JULIOL, PRESENTACIÓ A PROA PREMIÀ
PRESENTACIÓ
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
'LAS TRIBULACIONES DE WILT', DE TOM SHARPE
Publicat per Anagrama
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
IX CURS D'ORGUE AL MARESME
L’Associació per la Música d’Orgue de Cabrera de Mar (AMOC) posa de nou en marxa a l’Església de Sant Feliu el Curs d’Orgue del Maresme, enguany per novena vegada. Es farà del 27 d’agost fins a l’1 de setembre i compta amb els prestigiosos professors Ewald Kooiman, Montserrat Torrent i Guido Iotti, així com l’assistència d’alumnes de molt variades procedències, que poden perfeccionar-se en la interpretació d’aquest difícil instrument musical.
LITERATURA I NATURA ALS PARCS NATURALS
La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona edita guies de lectura per apropar bibliografies específiques als seus lectors. Una de molt recomanable és ‘Literatura i natura. A la descoberta dels parcs naturals’. S’hi detallen obres de referència relacionades amb els parcs naturals de Catalunya, guies de descoberta o multimèdia. Els espais naturals són cada cop més pols d’atracció per a molts ciutadans que hi van en família i per la descoberta ambiental i cultural. Les obres ressenyades en aquesta bibliografia ens apropen al Montseny, el Montnegre i el Corredor, la Serralada Litoral i la Serralada de Marina, entre molts d’altres indrets d’interès natural.
LA NOVA HISTORIETA
Sortosament ja han passat els temps en què el còmic era considerat un subproducte. Actualment existeix una important oferta d’historietes que pot trobar-se a les llibreries i en la que destaca el que es coneix com a novel·la gràfica, és a dir: l’equivalent a un llibre però explicat en el llenguatge del còmic, que s’obre a totes les possibilitats imaginables. Dins aquesta múltiple oferta, destacaria ‘Houdini. El rey de las esposas’, de Jason Lutes i Nick Bertozzi, publicat per l’editorial Astiberri, un prestigiós segell que aposta pel còmic d’autor actual. Tracta la vida del gran escapista Houdini, a partir d’una recreació molt bona i fent un homenatge als grans mags. Lutes és l’autor de la cèlebre novel·la gràfica ‘Berlín’. Un segon còmic recomanat, també publicat per Astiberri és ‘Piero’, de Boudoin. Una commovedora autobiografia de la infantesa de l’autor. Entre la memòria i la ficció es narra la trajectòria vital de dos germans que somien ser dibuixants. La vida, amb tot el seu pes, s’acabarà imposant. I finalment, també d’Astiberri, ‘Escaparate’, de Jessica Abel, una visió de primera mà de la joventut novaiorquesa, que tracta grans temes profunds de la vida diària, des de la indecisió fins a les inquietuds existencials.
'EL APOSTOL NÚMERO 13', DE MICHEL BENOÎT
Publicat per Grijalbo
‘El Codi Da Vinci’ va obrir la veda d’un gènere literari que fins aleshores era marginal i ha acabat sent de consum de masses. El podríem anomenar “thriller religiós” i segueix unes regles similars: les jerarquies del Vaticà són tèrboles i sempre hi ha un secret que qüestiona la història que ens han explicat sobre Jesucrist. En la novel·la ‘El apóstol número 13’, l’exbenedictí Michel Benoît dóna gust a la claca d’aquest tipus de productes: acció trepidant, morts i misteris al voltant d’un nou apòstol que es mou en l’entorn de Jesús. Tot plegat amaga un secret perillós “per als cristians, inquietant per als jueus i provocador per als musulmans”, com es publicita en el llibre. Estem davant d’un thriller històric que pretén fer passar una bona estona i obrir interrogants que de tant tractats comencen a ser excessivament tòpics. El lector que vulgui distreure’s amb aquest best seller s’ho passarà d’allò més bé i no podrà deixar-lo fins a les darreres ratlles. Tot i així, per molt que la història sigui qüestionable, també és perillós que s’acabi creient tot el que expliquen les novel·les sense buscar fars de referència en la documentació històrica i veraç, que per molt manipulada i falsejada que estigui, sempre deixa pistes per apropar-se de manera més rigorosa a la realitat.
‘El Codi Da Vinci’ va obrir la veda d’un gènere literari que fins aleshores era marginal i ha acabat sent de consum de masses. El podríem anomenar “thriller religiós” i segueix unes regles similars: les jerarquies del Vaticà són tèrboles i sempre hi ha un secret que qüestiona la història que ens han explicat sobre Jesucrist. En la novel·la ‘El apóstol número 13’, l’exbenedictí Michel Benoît dóna gust a la claca d’aquest tipus de productes: acció trepidant, morts i misteris al voltant d’un nou apòstol que es mou en l’entorn de Jesús. Tot plegat amaga un secret perillós “per als cristians, inquietant per als jueus i provocador per als musulmans”, com es publicita en el llibre. Estem davant d’un thriller històric que pretén fer passar una bona estona i obrir interrogants que de tant tractats comencen a ser excessivament tòpics. El lector que vulgui distreure’s amb aquest best seller s’ho passarà d’allò més bé i no podrà deixar-lo fins a les darreres ratlles. Tot i així, per molt que la història sigui qüestionable, també és perillós que s’acabi creient tot el que expliquen les novel·les sense buscar fars de referència en la documentació històrica i veraç, que per molt manipulada i falsejada que estigui, sempre deixa pistes per apropar-se de manera més rigorosa a la realitat.
57 FIRA INTERNACIONAL DEL CÀNTIR
Arriba la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa. 57 Festa del Càntir, tot un referent que es fa a cada any a Argentona. Els propers dies 4, 5 i 6 d’agost, un ampli programa d’activitats al voltant del món de la ceràmica i la terrissa, amb el càntir com a protagonista central, convocarà de nou milers de persones d’arreu en una tradició que si no es celebrés es trobaria a faltar. Parades de terrissa tradicional i popular o ceràmica artística d’una desena de països del món, demostracions, tallers, exposicions, concursos o la campanya “Càntir contra el canvi climàtic”, acompanyen totes les propostes de la 57 Festa del Càntir: l’Ofici en honor a Sant Domènec de Guzmán, la benedicció de les aigües de la font i dels càntirs de l’any, jocs infantils o l’aixecada de càntirs, entre d’altres nombroses propostes.
D’altra banda, la Fira també acull la tercera Mostra de Cinema i Vídeo sobre ceràmica, enguany amb dues estrenes absolutes i un vídeo sobre l’artista Miquel Barceló. Amb aquesta proposta, el municipi d’Argentona s’ha convertit en la primera seu d’una mostra de cinema dedicada de forma monogràfica a la ceràmica. Enguany es projectaran tres pel·lícules de llarga durada en tres sessions i els realitzadors o productors les comentaran amb el públic. El programa s’obrirà amb la projecció ‘Paso doble’, un film de Miquel Barceló i Josef Nadj sobre la performance que l’any passat van presentar en el Festival d’Avinyó i que va tenir molt d’èxit. També, es projectarà ‘Artigas’, sobre la vida i obra del ceramista català Llorens Artigas i ‘Indian Activity’, un recorregut per quatre comunitats terrisseres de l’Índia i el Nepal. Les sessions seran totalment gratuïtes.
D’altra banda, la Fira també acull la tercera Mostra de Cinema i Vídeo sobre ceràmica, enguany amb dues estrenes absolutes i un vídeo sobre l’artista Miquel Barceló. Amb aquesta proposta, el municipi d’Argentona s’ha convertit en la primera seu d’una mostra de cinema dedicada de forma monogràfica a la ceràmica. Enguany es projectaran tres pel·lícules de llarga durada en tres sessions i els realitzadors o productors les comentaran amb el públic. El programa s’obrirà amb la projecció ‘Paso doble’, un film de Miquel Barceló i Josef Nadj sobre la performance que l’any passat van presentar en el Festival d’Avinyó i que va tenir molt d’èxit. També, es projectarà ‘Artigas’, sobre la vida i obra del ceramista català Llorens Artigas i ‘Indian Activity’, un recorregut per quatre comunitats terrisseres de l’Índia i el Nepal. Les sessions seran totalment gratuïtes.
NOUS NARRADORS DEL MARESME
Hi ha autors que viuen al Maresme i van fent la seva feina des de la discrecció, però aportant un important i valuós treball que no sempre s’acaba coneixent. És el cas d’aquestes dues obres que tractaré a continuació. Coincideixen en el temps i en l’espai i mostren la vitalitat de dos joves narradors en un moments en els quals es porta amb excés la narrativa de referons històric, molt descafeïnada.
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
'UN TIPO IMPLACABLE', D'ELMORE LEONARD
Publicat per Alianza
Un policia i un delinqüent, obsessionats amb triomfar en els seus respectius camps, van entrecreuant-se les vides en els convulsos anys 30, als EUA posteriors a la Gran Depressió i la Primera Guerra Mundial. En el fons, els dos són fills de pares rics i volen ser valorats pels seus propis mèrits i no per la tradició familiar que els ha vingut imposada. Obra trepidant que s’emmarca en els escenaris de les novel·les de l’oest i els road movies, en un homenatge indiscutible als mestres del gènere com Chandler o Hammett, als pulps, a l’obra de Jim Thompson i al cinema negre de l’època.
Els límits entre el que és la llei i el que no són molt difosos en aquest llibre on conviuen brutals gàngsters, músics de jazz i atractives dones dures, tots ells situats a la línia de les ombres. L’autor ens acosta a una història de venjances, recerces i rencors, carregada de passions, ambicions i lluites per sobreviure amb el trepidant soroll de les pistoles i les metralletes de fons.
L’arribada de l’estiu és el millor moment per llegir novel·la negra actual, com el que fa amb notable mestratge Elmore Leonard (Nova Orleans, 1925). Està considerat un mestre del gènere. Té més d’una quarentena de títols publicats, molts dels quals han estat portats a la gran pantalla per Tarantino o els germans Cohen.
Un policia i un delinqüent, obsessionats amb triomfar en els seus respectius camps, van entrecreuant-se les vides en els convulsos anys 30, als EUA posteriors a la Gran Depressió i la Primera Guerra Mundial. En el fons, els dos són fills de pares rics i volen ser valorats pels seus propis mèrits i no per la tradició familiar que els ha vingut imposada. Obra trepidant que s’emmarca en els escenaris de les novel·les de l’oest i els road movies, en un homenatge indiscutible als mestres del gènere com Chandler o Hammett, als pulps, a l’obra de Jim Thompson i al cinema negre de l’època.
Els límits entre el que és la llei i el que no són molt difosos en aquest llibre on conviuen brutals gàngsters, músics de jazz i atractives dones dures, tots ells situats a la línia de les ombres. L’autor ens acosta a una història de venjances, recerces i rencors, carregada de passions, ambicions i lluites per sobreviure amb el trepidant soroll de les pistoles i les metralletes de fons.
L’arribada de l’estiu és el millor moment per llegir novel·la negra actual, com el que fa amb notable mestratge Elmore Leonard (Nova Orleans, 1925). Està considerat un mestre del gènere. Té més d’una quarentena de títols publicats, molts dels quals han estat portats a la gran pantalla per Tarantino o els germans Cohen.
POESIA A CALDES D'ESTRAC
El Maresme és una comarca que en els darrers anys ve apostant amb força pel turisme cultural, superant d’aquesta manera el concepte de “turista de platja i paella”, que acaba tenint caducitat. En aquesta línia, un municipi com Caldes d’Estrac ha sabut conjuminar tots els seus atractius amb el d’una figura cultural de primera magnitud per al país, Josep Palau i Fabre. L’escriptor i assagista, a través de la Fundació Palau, que duu el seu nom, ha convertit Caldes en un punt de referència de propostes culturals i artístiques. D’altra abanda, l’amistat entre Palau i Picasso ha permès que aquest centre integri un important fons documental i bibliogràfic sobre el genial artista, a més d’organitzar exposicions temporals, conferències i altres manifestacions culturals d’interès. D’altra banda, amb motiu de la celeberació dels 90 anys de Palau i Fabre, tot l’any es vénen fent propostes culturals que són, en molts casos, de referència.
Un dels programes d’actes destacats d’enguany és el festival ‘Poesia I +’, que es fa del 24 de juny al 29 de juliol. Inclou un ampli ventall d’activitats que durant aquests dies comptarà amb lectures de poetes com Joan Margarit, Salem Zenia, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses i Orlando Guillén, la veu de Lídia Pujol, un espectacle infantil de Quimet Pla, el mim parlant Claret Papiol, un recital de Núria Candela i Eduard Iniesta, concerts de Jaume Sisa, Roger Mas o Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, entre d’altres muntatges i espectacles que tenen la poesia i la música com a eixos centrals. Molt recomanable. (www.fundaciopalau.cat)
Un dels programes d’actes destacats d’enguany és el festival ‘Poesia I +’, que es fa del 24 de juny al 29 de juliol. Inclou un ampli ventall d’activitats que durant aquests dies comptarà amb lectures de poetes com Joan Margarit, Salem Zenia, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses i Orlando Guillén, la veu de Lídia Pujol, un espectacle infantil de Quimet Pla, el mim parlant Claret Papiol, un recital de Núria Candela i Eduard Iniesta, concerts de Jaume Sisa, Roger Mas o Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, entre d’altres muntatges i espectacles que tenen la poesia i la música com a eixos centrals. Molt recomanable. (www.fundaciopalau.cat)
EL FESTIVAL DE MÚSICA DEL MARESME ARRIBA A LA SEVA TRENTENA EDICIÓ
A poc a poc ha anat fent la seva feina fins arribar al número 30. El Festival de Música del Maresme ve portant a la nostra comarca cada estiu una interessant proposta de concerts de núsica clàssica de qualitat. En l’edició d’aquest any hi donen el seu suport els ajuntaments d’Arenys de Mar, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià i Vilassar de Dalt.
D’altra banda, el mes de juliol el programa inclou el concert de la banda escocesa Robert Gordon’s , a Premià de Mar; un Concert de presentació amb Vetllada musical en un saló modernista, el Quartet Quiroga i Ludmil Anguelov (piano), a Premià de Dalt; l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, a Teià; un Recital per a dues flautes i piano, a Cabrils; i el Trio New Winds, a Vilassar de Dalt. El mes d’agost es faran tres concerts: Suite Poemàtica Musical Coral Càntir d’Or, a Argentona; l’Orquestra de Cambra Simfonietta de Lodz, a Cabrils i Lom Pian Trio, a Premià de Dalt. Finalment, el setembre, se’n farà un per determinar a Cabrera de Mar. L’objectiu és acostar les millors propostes de música clàssica al públic de la nostra comarca.
D’altra banda, el mes de juliol el programa inclou el concert de la banda escocesa Robert Gordon’s , a Premià de Mar; un Concert de presentació amb Vetllada musical en un saló modernista, el Quartet Quiroga i Ludmil Anguelov (piano), a Premià de Dalt; l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, a Teià; un Recital per a dues flautes i piano, a Cabrils; i el Trio New Winds, a Vilassar de Dalt. El mes d’agost es faran tres concerts: Suite Poemàtica Musical Coral Càntir d’Or, a Argentona; l’Orquestra de Cambra Simfonietta de Lodz, a Cabrils i Lom Pian Trio, a Premià de Dalt. Finalment, el setembre, se’n farà un per determinar a Cabrera de Mar. L’objectiu és acostar les millors propostes de música clàssica al públic de la nostra comarca.
lunes, julio 09, 2007
JAUME ESQUIUS… FINS SEMPRE!
Dissabte 7-7-07 vaig anar a Súria, amb en Francesc Castanyé i l'Anna Salicrú per dir-te adéu. Feia un immillorable dia d’estiu, amb un sol intens i aclaparador i al teu poble ja es vivia l’ambient de Festa Major, amb senyeres pels carrers i aquest batec invisible que sempre es nota abans de les celebracions.
Què vols que et digui? Veníem al teu comiat amb aquesta ràbia i impotència que genera la pèrdua d’un amic, d’una persona jove. I vas aconseguir una vegada més transmetre’ns el teu optimisme etern, que sortíssim amb esperança d’un acte que de per sí sempre sol ser un ritual de tristesa.
Sé que des d’allà on siguis vas veure com tot el teu poble es bolcava en el teu record. També la família, els veïns, els amics i la plana major de TV3 i Catalunya Ràdio van voler acompanyar-te en un acte multitudinari i d’emocions indescriptibles en paraules. Per damunt de tot: quin preci que et tenien, que et tenim! I no és gens fàcil aconseguir-lo en aquest món de misèries i enveges. Tampoc és massa normal acomiadar-se de la vida terrenal amb la peça d’un musical (“Somnis”), ni amb petards, però sens dubte, una vegada més, la culpa és del guionista, en un acte final que ens va saber transmetre, a tots els que hi érem, la constatació de què no t’has anat, sinó que vius en tots nosaltres, amb més força que mai si cal.
Amic Jaume, vam cavalcar junts per les planures Tex Mex (Cat) de la Universitat Catalana d’estiu, a Prada, fent-hi el diari quan encara no existia internet i treballar sense recursos era part indefugible del guió.
Llargues nits que acabaven a les matinades –te’n recordes, Quico?–, amb en Manel, la Sílvia i alguns mercenaris més de la ploma que fins i tot ara em costa recordar. Davant de les múltiples i incomptables adversitats eres el treball segur, rigorós, amb un toc imaginatiu. I com rèiem, no? Encara que després sempre juréssim que no hi tornariem l’any següent i sempre tornàvem.
Et recordo especialment un any, marxant amb el teu 2CV i un filferro cap a Florència, de vacances. “Per què collons t’endús un filferro?”, vaig preguntar-te jo.
I em vas respondre que amb un filferro es podien solucionar moltes coses.
Uns anys després vàrem veure’ns a Mataró, amb la teva companya Sol, en el bateig del fill d’en Quico i l’Anna. I vàrem quedar de repetir la trobada. Sé que vau passar per la llibreria, a Premià de Mar, però amb mi ja no vau coincidir més. Però he sabut de tu, en els darrers temps, gràcies a en Quico, que en contacte amb l’Orteu ens informava de com anaven les coses. I ara…
Com el personatge d’’Afirma Pereira’, interpretat al cinema per Mastroianni, em costa de creure en la ressurrecció de la carn. Però des de dissabte passat que estic completament segur que no hi ha cap moment inútil a la vida, ni cap combat que estigui de més, com ja va dir el poeta. Ara, continues cavalcant amb tots nosaltres… I a tantes i tantes batalles a Súria i al conjunt dels Països Catalans, que has fet amb la gent que estimaves i que t’estima.
Gràcies Jaume pels instants compartits, per ajudar-nos a creure que sempre cal tenir somnis i anar a atrapar-los i que això és la vida, aquesta puta existència que ens obliga a conèixer-nos, a estimar-nos i a dir-nos adéu. I gràcies també pel teu somriure permanent, que estarà per sempre en la nostra memòria.
Ens veurem fent diaris en algun lloc o altre, com sempre sense recursos i fins a les tantes de la matinada.
Albert Calls
Què vols que et digui? Veníem al teu comiat amb aquesta ràbia i impotència que genera la pèrdua d’un amic, d’una persona jove. I vas aconseguir una vegada més transmetre’ns el teu optimisme etern, que sortíssim amb esperança d’un acte que de per sí sempre sol ser un ritual de tristesa.
Sé que des d’allà on siguis vas veure com tot el teu poble es bolcava en el teu record. També la família, els veïns, els amics i la plana major de TV3 i Catalunya Ràdio van voler acompanyar-te en un acte multitudinari i d’emocions indescriptibles en paraules. Per damunt de tot: quin preci que et tenien, que et tenim! I no és gens fàcil aconseguir-lo en aquest món de misèries i enveges. Tampoc és massa normal acomiadar-se de la vida terrenal amb la peça d’un musical (“Somnis”), ni amb petards, però sens dubte, una vegada més, la culpa és del guionista, en un acte final que ens va saber transmetre, a tots els que hi érem, la constatació de què no t’has anat, sinó que vius en tots nosaltres, amb més força que mai si cal.
Amic Jaume, vam cavalcar junts per les planures Tex Mex (Cat) de la Universitat Catalana d’estiu, a Prada, fent-hi el diari quan encara no existia internet i treballar sense recursos era part indefugible del guió.
Llargues nits que acabaven a les matinades –te’n recordes, Quico?–, amb en Manel, la Sílvia i alguns mercenaris més de la ploma que fins i tot ara em costa recordar. Davant de les múltiples i incomptables adversitats eres el treball segur, rigorós, amb un toc imaginatiu. I com rèiem, no? Encara que després sempre juréssim que no hi tornariem l’any següent i sempre tornàvem.
Et recordo especialment un any, marxant amb el teu 2CV i un filferro cap a Florència, de vacances. “Per què collons t’endús un filferro?”, vaig preguntar-te jo.
I em vas respondre que amb un filferro es podien solucionar moltes coses.
Uns anys després vàrem veure’ns a Mataró, amb la teva companya Sol, en el bateig del fill d’en Quico i l’Anna. I vàrem quedar de repetir la trobada. Sé que vau passar per la llibreria, a Premià de Mar, però amb mi ja no vau coincidir més. Però he sabut de tu, en els darrers temps, gràcies a en Quico, que en contacte amb l’Orteu ens informava de com anaven les coses. I ara…
Com el personatge d’’Afirma Pereira’, interpretat al cinema per Mastroianni, em costa de creure en la ressurrecció de la carn. Però des de dissabte passat que estic completament segur que no hi ha cap moment inútil a la vida, ni cap combat que estigui de més, com ja va dir el poeta. Ara, continues cavalcant amb tots nosaltres… I a tantes i tantes batalles a Súria i al conjunt dels Països Catalans, que has fet amb la gent que estimaves i que t’estima.
Gràcies Jaume pels instants compartits, per ajudar-nos a creure que sempre cal tenir somnis i anar a atrapar-los i que això és la vida, aquesta puta existència que ens obliga a conèixer-nos, a estimar-nos i a dir-nos adéu. I gràcies també pel teu somriure permanent, que estarà per sempre en la nostra memòria.
Ens veurem fent diaris en algun lloc o altre, com sempre sense recursos i fins a les tantes de la matinada.
Albert Calls
SOMNIS’, DE JAUME ESQUIUS i MIQUEL
La vida dóna moltes voltes
mai pots saber on et durà
avui ets aquí
demà ets allà
titella del destí.
Passar sense pena ni glòria
ningú vol aquesta fi
per no fer-ho tan dur
pren cadascú
un somni que hi doni sentit.
Somnis,
què seria
de la vida
sense un bon somni
que la faci endolcir
que et marqui un camí
per viure intensament.
Els somnis
tant se val si els fas reals
tu tingues un somni.
I depèn si ets valent o tens por
podràs aconseguir-lo o no.
JAUME ESQUIUS i MIQUEL
(del musical ‘Somnis’, estrenat a Súria, el 1997)
mai pots saber on et durà
avui ets aquí
demà ets allà
titella del destí.
Passar sense pena ni glòria
ningú vol aquesta fi
per no fer-ho tan dur
pren cadascú
un somni que hi doni sentit.
Somnis,
què seria
de la vida
sense un bon somni
que la faci endolcir
que et marqui un camí
per viure intensament.
Els somnis
tant se val si els fas reals
tu tingues un somni.
I depèn si ets valent o tens por
podràs aconseguir-lo o no.
JAUME ESQUIUS i MIQUEL
(del musical ‘Somnis’, estrenat a Súria, el 1997)
lunes, julio 02, 2007
'LA OTRA INDIA', DE RAMIRO CALLE
Podia semblar que el mestre en ioga i meditació Ramiro Calle escrivia massa quan ha aparegut aquest llibre de viatges i impressions que demostra que no ha esgotat de cap de les maneres els seus missatges com a autor. ‘La otra India’ ens condueix amb solidesa narrativa, combinada amb amenitat i saviesa, a la India actual, pura i dura. L’autor hi va a la recerca de l’espiritualitat, però no s’està de retratar-nos amb precisió paisatges i figures d’un verisme colpidor i alhora d’una extremada cruesa, per mostrar-nos la miscel·lània que pobla avui en dia aquest curiós i mil·lenari país, tot un referent espiritual. Benarés i el Ganges, Gandhi i Tagore o el més humil dels mortals, hi prenen vida i ens captiven com a lectors per acabar aportant-nos, també, valuosos consells que podem aplicar a les nostres vides diàries.
Albert Calls
Albert Calls
'PENSAR BIEN, SENTIRE BIEN', DE WALTER RISO
Walter Riso és un nom que coneixen ja molts lectors que volen aprofundir en els seus comportaments i viure una vida millor en una societat en la qual fer-ho no és gens fàcil. La nova aportació a l’abast dels lectors d’aquest psicòleg vinculat a Llatinoamèrica és el resultat d’anys de treball sobre teràpia cognitiva: com processem i interpretem la informació. Des de la seriositat i el rigor, es donen nombroses pautes per canviar la nostra manera de pensar i defugir el dolor, avançant cap a noves vies més creatives d’afrontar la vida diària.
Albert Calls
Albert Calls
'LA OTRA INDIA', DE RAMIRO CALLE
Podia semblar que el mestre en ioga i meditació Ramiro Calle escrivia massa quan ha aparegut aquest llibre de viatges i impressions que demostra que no ha esgotat de cap de les maneres els seus missatges com a autor. ‘La otra India’ ens condueix amb solidesa narrativa, combinada amb amenitat i saviesa, a la India actual, pura i dura. L’autor hi va a la recerca de l’espiritualitat, però no s’està de retratar-nos amb precisió paisatges i figures d’un verisme colpidor i alhora d’una extremada cruesa, per mostrar-nos la miscel·lània que pobla avui en dia aquest curiós i mil·lenari país, tot un referent espiritual. Benarés i el Ganges, Gandhi i Tagore o el més humil dels mortals, hi prenen vida i ens captiven com a lectors per acabar aportant-nos, també, valuosos consells que podem aplicar a les nostres vides diàries.
'PENSAR BIEN, SENTIRSE BIEN', DE WALTER RISO
Walter Riso és un nom que coneixen ja molts lectors que volen aprofundir en els seus comportaments i viure una vida millor en una societat en la qual fer-ho no és gens fàcil. La nova aportació a l’abast dels lectors d’aquest psicòleg vinculat a Llatinoamèrica és el resultat d’anys de treball sobre teràpia cognitiva: com processem i interpretem la informació. Des de la seriositat i el rigor, es donen nombroses pautes per canviar la nostra manera de pensar i defugir el dolor, avançant cap a noves vies més creatives d’afrontar la vida diària.
L'ART DEL GRAFIT
Mentre estan construint el TecnoCampus, a Mataró, han tingut l’encert de deixar que els artistes del grafit omplin d’obres d’art les parets, s’entén que de moment provisionals, d’aquest futur centre tecnològic. La veritat, ha estat una acció intel·ligent que demostra que hi ha molts bons artistes d’aquesta disciplina i que en col·laboració amb les institucions es poden trobar espais adients per mostrar el seu talent al gran públic. Des del cotxe o a peu pots anar visualitzant la llarga nòmina d’obres, algunes amb càrrega crítica i d’altres purament estètica, filles legítimes dels temps actuals, però totes donant la sensació que una paret pot convertir-se en un espai de museu. Aquesta manera de trobar acords beneficiosos amb els artistes del grafit enriqueix el conjunt de la societat i és ben allunyada de l’altra, la que consisteix en atacar des de l’anonimat i omplir de pintades els espais dels qui no ho volen. La provocació que hi ha en alguns d’aquests grafits, diguem-ne “legals”, de les parets del TecnoCampus, eleva aquest art a un nivell que es mereix molt de respecte. Hi ha doncs un pacte possible entre l’art del grafit i la societat, com demostren aquestes creacions arran de mar, preludi del que ha de ser un futur punt de referència tecnològic de Mataró i del Maresme. De moment, en aquest sentit, sembla que es va per bon camí.
FESTIVAL D'ESTIU D'ALELLA. NOVES PROPOSTES
La tercera edició del Festival d’Estiu d’Alella arriba enguany amb un nou programa que combina els concerts de pagament als jardins privats de la Finca de Cal Marquès i de les Quatre Torres amb els concerts gratuïts a diferents espais públics del municipi.
D’aquesta manera, el programa del Festival als Jardins, una de les més interessants propostes culturals del Baix Maresme, proposa enguany les actuacions de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida per Josep Ferré (30 de juny), la Polifònica Joia d’Alella, dirigida per Jordi Gonzàlez, amb l’Orquestra Filharmonia Hekàteros (14 de juliol), Cris Juanico interpretarà els estàndards de jazz que es troben en el seu darrer disc, amb l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics, dirigida per Vicens Martín (21 de juliol) i Jordi Savall amb Pedro Estevan portaran les músiques relacionades amb el món de la cultura de l’Hespèria antiga –península itàlica i ibèrica– (26 juliol).
D’altra banda, per segon any, es presenta el Festival al Carrer, una iniciativa que vol apropar la música a tothom i ho fa programant concerts gratuïts a diferents indrets públics del municipi. El programa d’actuacions inclou a Quimi Portet, que interpretarà temes del seu darrer disc, ‘Matem els dimarts i els divendres’ (5 de juliol), el grup de música barroca Spiritus et Alme, amb interpretacions de peces franceses del segle XVIII (7 de juliol) i l’espectacle de Música i balls irlandesos Celtic Caos, un ampli ventall de ritmes i estils de dansa irlandesa i balls de la cultura celta (19 de juliol).
Es pot accedir a la web del Festival: www.festivalalella.org, on els organitzadors donen més àmplia notícia dels espectacles de tot el programa de concerts.
D’aquesta manera, el programa del Festival als Jardins, una de les més interessants propostes culturals del Baix Maresme, proposa enguany les actuacions de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida per Josep Ferré (30 de juny), la Polifònica Joia d’Alella, dirigida per Jordi Gonzàlez, amb l’Orquestra Filharmonia Hekàteros (14 de juliol), Cris Juanico interpretarà els estàndards de jazz que es troben en el seu darrer disc, amb l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics, dirigida per Vicens Martín (21 de juliol) i Jordi Savall amb Pedro Estevan portaran les músiques relacionades amb el món de la cultura de l’Hespèria antiga –península itàlica i ibèrica– (26 juliol).
D’altra banda, per segon any, es presenta el Festival al Carrer, una iniciativa que vol apropar la música a tothom i ho fa programant concerts gratuïts a diferents indrets públics del municipi. El programa d’actuacions inclou a Quimi Portet, que interpretarà temes del seu darrer disc, ‘Matem els dimarts i els divendres’ (5 de juliol), el grup de música barroca Spiritus et Alme, amb interpretacions de peces franceses del segle XVIII (7 de juliol) i l’espectacle de Música i balls irlandesos Celtic Caos, un ampli ventall de ritmes i estils de dansa irlandesa i balls de la cultura celta (19 de juliol).
Es pot accedir a la web del Festival: www.festivalalella.org, on els organitzadors donen més àmplia notícia dels espectacles de tot el programa de concerts.
miércoles, junio 27, 2007
N'HI HA MÉS QUE MIREN QUE NO PAS ELS QUE TREBALLEN
La burocràcia és una càrrega per a l'estat.
El dia que pesa més que els aparells de producció,
acaba sent un llastre que ho enfonsa tot.
El dia que pesa més que els aparells de producció,
acaba sent un llastre que ho enfonsa tot.
martes, junio 26, 2007
UNA LLUM EN L'OBSCURITAT
Estar "impregnat de la brossa que ens envolta". Un terme inventat per MT, aplicable a l'autor dels meus poemes i que s'obre a moltes reflexions.
El procés de purificació no sempre és fàcil en un món de dolor.
El procés de purificació no sempre és fàcil en un món de dolor.
lunes, junio 25, 2007
LA SOLITUD DE LES TOTXANES
El promotor immobiliari es mor.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen portland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen portland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.
sábado, junio 23, 2007
ELS TOROS, UN DEBAT ESTÈRIL
El debat que aquests dies s’ha generat als mitjans de comunicació sobre els toros és molt estèril. Qüestionar-se si torturar un animal en una plaça és o no cultura i de quin tipus, només demostra, una vegada més, com estem a la cua de moltes coses. No pot negar-se que torejar o martiritzar un brau en les múltiples variables existents (a Cataluya, Espanya i on sigui) és producte d’una cultura, però d’una certa barbàrie, de la qual se’n poden trobar nombrosos testimonis a la història. I en aquests termes, penso jo, no hi ha debat possible, com no n’hi ha quan algú maltracta a un ésser viu, sigui quin sigui. L’única solució per al conjunt de la societat, com en el cas del tabac, passa per prendre mesures valentes i decidides, en benefici de la col·lectivitat i dins del seny, en aquest àmbit i en molts d’altres que regulen la nostra relació amb els animals amb que vivim i també els que ens mengem. S’ha regulat el fet de fumar en els llocs públics i ja comencem a acostumar-nos, no? D’altra banda, no puc entendre de cap de les maneres que hi hagi en el que ens anomenem “societat civilitzada” qui gaudeixi amb espectacles d’aquestes característiques. Més aviat em preocupa que es reivindiquin sota la presumpció de defensar la tradició i la cultura. Vist així, potser sí que hi ha tradicions que més val que desapareixin per sempre.
'BRUMAS DEL FRANQUISMO', DE FRANCESC SÁNCHEZ BARBA
Francesc Sánchez Barba és un autor vinculat a Premià de Mar que ve desenvolupant una intensa obra al voltant de l’anàlisi del món del cinema i alguns dels seus gèneres. Fruit de la seva tasca, ja han sortit dos llibres que estudien la relació de la música pop i la Segona Guerra Mundial amb el setè art. El seu darrer treball, que ha aparegut aquest mes de juny, porta per títol ‘Brumas del franquismo. El auge del cine negro español (1950-1965)’ i passa revista ara a un període amb tocs de clarobscurs de la nostra història més recent, a través del treball de cineastes que en un procés de recuperació i sota un règim totalitari, varen començar a donar oxigen amb les seves propostes. A través de l’anàlisi d’aquestes pel·lícules, l’autor n’extreu molt del nostre passat més contemporani i ens acosta a unes narracions cinematogràfiques de policies i delinqüents que amagaven la crítica al sistema com podien o retrataven un model que contrasta amb el seu homònim nordamericà, que ha esdevingut un referent mundial. En l’assaig es tracten 208 títols i a més de reflectir uns moments i unes persones agosarades que s’estimaven el que feien des d’una òptica professional, es convida al lector a homenatjar-los amb la visualització dels seus treballs, perquè aquests no quedin finalment en l’oblit.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
