Publicat per Columna/Planeta Empresa
Explicada en clau de conte que vol que el lector avanci en el seu creixement personal, aquesta història va entrant a poc a poc, però amb la saviesa de deixar-te un pòsit que no s’oblida ni quan la llegeixes ni en molt de temps.
El llibre respon preguntes com si es pot començar una vida nova amb una cuirassa foradada, construir un palau sobre una terra devastada o vèncer la por amb armes intangibles.
El protagonista, Val, trobarà un mestre que li parla del samurai Kyo, la història del qual li permetrà afrontar les seves pors interiors i qüestionar-se el que és el valor.
L’autor, nascut el 1967, és periodista, ha estat professor i ha treballat en comunicació i a companyies dedicades a l’assessoria de màrqueting. Es considera, sobretot, un comunicador, un escriptor que fa de coach d’autors i ha publicat els llibres ‘El camino de las hormigas’ i ‘Cinemanía’.
Viu lluny de la gran ciutat, en una casa en plena muntanya, en companyia de la seva família i envoltat de la natura per totes bandes.
Aquest llibre serveix en clau d’autoajuda per aprendre a valorar que moltes de les pors i pànics interns que patim es poden superar enfrontant-nos-hi. També, reflecteix els mals que pateix la gent de l’època actual, arrelats a l’ésser humà des del principi dels temps, però transformats a pitjor, ara, pels condicionants d’una època en la qual la tecnologia no deixa que les persones ens desenvolupem de forma natural.
Com el samurai i el protagonista d’aquesta història, cal enfrontar-se als propis temors, tirar cap endavant, accedint al combat des d’una opció pacífica, però. No ho oblidem.
martes, febrero 12, 2008
lunes, febrero 11, 2008
LA BELLESA DEL MARABÚ
La bellesa del marabú està en què sintetitza la fragilitat i la poesia de les gavines, d'una banda. De l'altra, la carronya, la supervivència per damunt de la brutícia i el caos, el cantó obscur.
El marabú és l'au que més s´assembla a l'ésser humà.
martes, febrero 05, 2008
EN RECORD DE JAUME BATLLE
NOTA DE PREMSA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
CONTINUA LA POLÈMICA PER LA RECOLLIDA PORTA A PORTA
La Plataforma en defensa del PaP (recollida Porta a Porta) de Vilassar de Mar vol fer una trobada, el proper 16 de març, amb representants dels municipis catalans que fan la recollida selectiva amb aquest sistema. “Amb l’objectiu de valorar les experiències i posar coneixements en comú”, explica el coordinador de la plataforma vilassarenca, Jesús Arroyo.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
ELECCIONS GENERALS..., PERÒ I LA SOLUCIÓ?
Arriben unes noves eleccions generals, el proper 9 de març i els partits polítics ja fa dies que ens bombardegen amb totes les seves pirotècnies verbals de promeses, en una nova cursa electoral que no saps si fa riure o més aviat plorar.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
'SUNDAY', de VÍCTOR MORA i VÍCTOR DE LA FUENTE
Còmic publicat per Ediciones Glénat
La recuperació de personatges de la història del còmic permet repescar vells lectors i crear-ne d’altres de nous, cosa que sempre és molt necessària. Aquest és el cas de ‘Sunday’, un impecable western d’un dibuixant de referència del còmic espanyol, Víctor de la Fuente, guionitzat per Víctor Mora, un altre inevitable referent, creador, entre molts d’altres reconeguts personatges, de El Capitán Trueno o El Jabato.
Sunday és un western que s’ubica en els dies posteriors a la Guerra Civil americana, quan l’excoronel nordista que dóna nom a la sèrie, busca el seu fill, que va desaparèixer en el conflicte.
Enmig de tot plegat, una trama en la qual s’hi barregen ingredients de novel·la negra, injustícies diverses i enfrontaments perquè triomfi la justícia, en un context de duresa i impietositat a dojo en el qual la gent lluita per sobreviure en el dia a dia de la postguerra.
Cal destacar que cronològicament aquests còmics estan publicats per primer cop al voltant dels anys 1969 a 1971 i demostren un gran ofici per part dels seus creadors.
Feliç recuperació, doncs, per als amants del gènere i nous descobridors, que per sort sempre n’hi ha.
La recuperació de personatges de la història del còmic permet repescar vells lectors i crear-ne d’altres de nous, cosa que sempre és molt necessària. Aquest és el cas de ‘Sunday’, un impecable western d’un dibuixant de referència del còmic espanyol, Víctor de la Fuente, guionitzat per Víctor Mora, un altre inevitable referent, creador, entre molts d’altres reconeguts personatges, de El Capitán Trueno o El Jabato.
Sunday és un western que s’ubica en els dies posteriors a la Guerra Civil americana, quan l’excoronel nordista que dóna nom a la sèrie, busca el seu fill, que va desaparèixer en el conflicte.
Enmig de tot plegat, una trama en la qual s’hi barregen ingredients de novel·la negra, injustícies diverses i enfrontaments perquè triomfi la justícia, en un context de duresa i impietositat a dojo en el qual la gent lluita per sobreviure en el dia a dia de la postguerra.
Cal destacar que cronològicament aquests còmics estan publicats per primer cop al voltant dels anys 1969 a 1971 i demostren un gran ofici per part dels seus creadors.
Feliç recuperació, doncs, per als amants del gènere i nous descobridors, que per sort sempre n’hi ha.
lunes, enero 28, 2008
ELS NO N-II DEL MARESME VOLEN TALLAR UN TRAM LLARG DE CARRETERA I BAIXAR LES BARRERES DELS PEATGES
La Plataforma No N-II Camí Ral, de Premià de Mar, vol fer un tall de la carretera en un tram llarg, de Montgat a Cabrera de Mar, el proper diumenge 2 de març, dins la línia d’accions endurides que les plataformes cíviques van anunciar que encetarien per fer sentir les seves reivindicacions: trasllat de l’N-II i peatge gratuït C-32.
En aquest acte, dins la recta de les eleccions generals, es vol convidar als polítics a participar en el tall de la carretera. “Volem que vinguin tots”, assegura el president de la plataforma Camí Ral, Rafael Anguera.
D’altra banda, fins al moment només s’han fet talls el dia 7 de cada mes en trams de Premià de Mar i el passat 20 de gener, per primer cop, a Vilassar de Mar, en un tros d’1,5 quilòmetres i que va reunir més de 3.000 persones, segons els organitzadors.
Una altra de les accions “endurides” que anuncia la plataforma Camí Ral dins la seva nova línia d’actuacions és fer un aixecada de barreres dels peatges de l’autopista al seu pas pel Maresme. Per fer l’acció reivindicativa, segons explica Anguera, es bloquejarien amb adhesius les cèl·lules fotoelèctriques dels peatges.
A part de la plataforma Camí Ral, al Maresme existeixen dues plataformes més: El Masnou 21 i NO N-II, de Vilassar de Mar, federades en una coordinadora.
La plataforma Camí Ral proposarà a les altres dues el tall del 2 de març i l’aixecada de barreres del 13 d’abril, tot i que Anguera creu que les altres dues hi donaran suport.
7 F, UN ANY DESPRÉS
Abans d’endurir les seves accions, la plataforma Camí Ral farà un darrer acte a Premià de Mar, el proper dijous 7 de febrer, un any després de la mort en accident de trànsit de l’alcalde Jaume Batlle.
En l’acte que s’està perfilant i que comptarà amb el recolzament de l’Ajuntament del municipi es tallarà la carretera en homenatge a Batlle.
També es llegirà un manifest i es farà una ofrena floral, amb 500 flors que es posaran a les tanques de l’N-II, entre d’altres accions com un minut de silenci, una interpretacio musical d’El Cant dels ocells o la presència dels tabalers.
“En un any no s’ha avançat res i la feina de despatx està esgotada.Per això radicalitzarem les nostres protestes”, assegura Anguera. “Exigim un estudi curós per donar una solució a l’N-II, consensuat per tothom i que tohom hi aposti”, afegeix.
Per la seva banda, l’alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), també creu que no s’ha avançat. “Si volguessin ja ho haurien solucionat. Es necessita una inversió de Madrid”, assegura Buch que també afegeix que “seria interessant un gran acord comarcal al Maresme en infraestructures”.
En aquest acte, dins la recta de les eleccions generals, es vol convidar als polítics a participar en el tall de la carretera. “Volem que vinguin tots”, assegura el president de la plataforma Camí Ral, Rafael Anguera.
D’altra banda, fins al moment només s’han fet talls el dia 7 de cada mes en trams de Premià de Mar i el passat 20 de gener, per primer cop, a Vilassar de Mar, en un tros d’1,5 quilòmetres i que va reunir més de 3.000 persones, segons els organitzadors.
Una altra de les accions “endurides” que anuncia la plataforma Camí Ral dins la seva nova línia d’actuacions és fer un aixecada de barreres dels peatges de l’autopista al seu pas pel Maresme. Per fer l’acció reivindicativa, segons explica Anguera, es bloquejarien amb adhesius les cèl·lules fotoelèctriques dels peatges.
A part de la plataforma Camí Ral, al Maresme existeixen dues plataformes més: El Masnou 21 i NO N-II, de Vilassar de Mar, federades en una coordinadora.
La plataforma Camí Ral proposarà a les altres dues el tall del 2 de març i l’aixecada de barreres del 13 d’abril, tot i que Anguera creu que les altres dues hi donaran suport.
7 F, UN ANY DESPRÉS
Abans d’endurir les seves accions, la plataforma Camí Ral farà un darrer acte a Premià de Mar, el proper dijous 7 de febrer, un any després de la mort en accident de trànsit de l’alcalde Jaume Batlle.
En l’acte que s’està perfilant i que comptarà amb el recolzament de l’Ajuntament del municipi es tallarà la carretera en homenatge a Batlle.
També es llegirà un manifest i es farà una ofrena floral, amb 500 flors que es posaran a les tanques de l’N-II, entre d’altres accions com un minut de silenci, una interpretacio musical d’El Cant dels ocells o la presència dels tabalers.
“En un any no s’ha avançat res i la feina de despatx està esgotada.Per això radicalitzarem les nostres protestes”, assegura Anguera. “Exigim un estudi curós per donar una solució a l’N-II, consensuat per tothom i que tohom hi aposti”, afegeix.
Per la seva banda, l’alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), també creu que no s’ha avançat. “Si volguessin ja ho haurien solucionat. Es necessita una inversió de Madrid”, assegura Buch que també afegeix que “seria interessant un gran acord comarcal al Maresme en infraestructures”.
domingo, enero 27, 2008
EL RECORD IMPRÈS DE JOAN VILALTA i REIXACH
L’Ajuntament de Cabrera de Mar, de la mà de Núria López, ha publicat un llibre que recull una selecció de textos de Joan Vilalta i Reixach, cronista oficial del municipi mort recentment. En el marc de la passada Festa Major d’Hivern del municipi, per Sant Vicenç, va fer-se un acte de presentació d’aquest volum que el consistori cabrerenc divulgarà entre les persones interessades.
Al llarg dels anys, Vilalta va escriure amb passió i voluntarisme tota mena de textos i articles de temàtica local, comarcal i sobre les persones i experiències que va conèixer i viure. El llibre que ara ha sortit s’estructura en els escrits dels programes de les festes majors, les col·laboracions a setmanaris com “La Clau”, del qual va ser un estret i fidel col·laborador, entre d’altres publicacions i els articles autobiogràfics.
El lector trobarà en aquest llibre textos de les temàtiques més variades, des d’aspectes puntuals del municipi de Cabrera fins a comentaris de la Torre Ametller, el Castell de Burriac, les platges del Maresme, el Barça o les trobades de la Lleva del Biberó, a la qual Vilalta pertanyia perquè hi va combatre durant la Guerra Civil.
Periodista voluntariós, arxiver i cronista de Cabrera, home compromès amb la República que va viure un període convuls de la nostra història, Vilalta va ser, sobretot, un enamorat del seu poble i del Maresme, que va voler fixar en el temps a través de la paraula escrita. Un llibre, ara, apropa la seva passió a qui vulgui acostar-s’hi.
Al llarg dels anys, Vilalta va escriure amb passió i voluntarisme tota mena de textos i articles de temàtica local, comarcal i sobre les persones i experiències que va conèixer i viure. El llibre que ara ha sortit s’estructura en els escrits dels programes de les festes majors, les col·laboracions a setmanaris com “La Clau”, del qual va ser un estret i fidel col·laborador, entre d’altres publicacions i els articles autobiogràfics.
El lector trobarà en aquest llibre textos de les temàtiques més variades, des d’aspectes puntuals del municipi de Cabrera fins a comentaris de la Torre Ametller, el Castell de Burriac, les platges del Maresme, el Barça o les trobades de la Lleva del Biberó, a la qual Vilalta pertanyia perquè hi va combatre durant la Guerra Civil.
Periodista voluntariós, arxiver i cronista de Cabrera, home compromès amb la República que va viure un període convuls de la nostra història, Vilalta va ser, sobretot, un enamorat del seu poble i del Maresme, que va voler fixar en el temps a través de la paraula escrita. Un llibre, ara, apropa la seva passió a qui vulgui acostar-s’hi.
'EAU DE TOILETTE Y OTROS RELATOS', de JOANNE HARRIS
Publicat per De Bolsillo
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
viernes, enero 25, 2008
MARJANE SATRAPI, PREMI INTERNACIONAL D'HUMOR GAT PERICH
L’autora iraniana Marjane Satrapi, coneguda per les novel·les gràfiques del cicle ‘Persépolis’, ha estat guardonada amb la 13a edició del premi Gat Perich, que s’atorgarà a Premià de Dalt el proper 9 de febrer, en un acte en el qual s’esperen més de 300 convidats. D’altra banda, l’humorista Máximo (Burgos, 1933) rebrà una distinció honorífica per la seva llarga trajectòria professional com a ninotaire a la premsa.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
'CONTES PER CANVIAR EL MÓN', de JOSÉ LUIS GALLEGO
Publicat per Viena Edicions
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
'UN DÍA DE CÓLERA', d'ARTURO PÉREZ REVERTE
Publicat per Punto de lectura.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
martes, enero 22, 2008
JORDI PUJOL TORNA ALS ORÍGENS
Emotiu retorn als orígens familiars i un nou bany de multituds. Jordi Pujol va presentar el seu llibre 'Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)', al seu poble, Premià de Dalt, el passat divendres 20 de gener.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
miércoles, enero 16, 2008
ROMA I ESPANYA NO ESCOLTEN?
Quan més lluny està el centre de poder, més difícil és fer-hi arribar les reivindicacions dels grups més petits. Potser per això, en aquest món apocalíptic en el qual vivim, són més necessàries que mai les petites estructures, el treball que comença en l’individualitat i que pot aplegar, com a màxim, unes poques persones, no cal que en siguin moltes més.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
lunes, enero 14, 2008
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentació
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentaciÓ
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
FOTOBLOC DE PREMIÀ DE MAR
A vegades val més una imatge que mil paraules.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
'SEÑALES PARA EL VIAJE', de PHILIP GOLDBERG
Publicat per Ediciones B. Byblos New Age. Salud y bienestar
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
'TORPEDO', de JORDI BERNET i ENRIQUE SÁNCHEZ ABULÍ
Publicat per Glénat (Vol.1)
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
'EL TIEMPO DE LOS EMPERADORES EXTRAÑOS', de IGNACIO DEL VALLE
Publicat per Punto de lectura.
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
miércoles, enero 02, 2008
viernes, diciembre 28, 2007
ESCRIPTORSDIGITALS.CAT
Pertanyo a una generació que va viure la necessitat de divulgar la literatura per mitjà de les fotocòpies.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
POÈTIQUES DE GOSSOS
No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
lunes, diciembre 17, 2007
LES ESCULTURES DEL NADAL
Entre les moltes exposicions locals que aquests dies de Nadal es fan amb pessebres i diorames i demostren com es poden arribar a fer veritables peces d’art, destaquen especialment dos eixos de propostes al voltant del pessebrisme.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
150 ANYS DE BOMBERS A MATARÓ
Els Bombers de Mataró son un cos emblemàtic que ha lluitat contra el foc des de la capital del Maresme durant 150 anys, una data emblemàtica que enguany han commemorat amb diverses propostes obertes al públic.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
jueves, diciembre 06, 2007
PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE D'ANTONI BACHS
Presentació del llibre d’Antoni Bachs, ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
FESTIVAL ERÒTIC AL MARESME
Conrad Son és un director de cinema que s’associa amb el món del cinema eròtic i pornogràfic en català. Ara, ha organitzat el festival maresmeròtica.cat, amb activitats al voltant de l’erotisme que es faran a diversos municipis del Maresme com Mataró, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Vilassar de Dalt, els dies 13 14 i 15 de desembre.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
UNA APROXIMACIÓ A LA INDÚSTRIA PREMIANENCA
‘La Indústria Premianenca’ és una mostra que des del passat 12 de novembre i fins al proper 9 de desembre pot visitar-se a la sala d’exposicions de Can Manent, de Premià de Mar (Camí Ral, 54).
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.
Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.
L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.
Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.
D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.
sábado, diciembre 01, 2007
QUEIXES I PLATAFORMES CÍVIQUES
Vivim en la societat del benestar o la del malestar? Sigui com sigui, la protesta està en nosaltres i per sort sempre troba la seva forma de manifestar-se, enriquint la col·lectivitat.
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.
En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.
A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.
D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.
I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.
Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.
Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.
Albert Calls
lunes, noviembre 26, 2007
LA MORT VOLUNTÀRIA
Probablement l'últim acte coherent d'un esperit que ha recorregut un camí o d'un altre que cansat decideix que no el vol recórrer.
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.
Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?
LA VALENTIA DEL SUÏCIDI
Xirinacs apunta en el seu 'Dietari final' un tema valent: la possibilitat de decidir la pròpia mort, per les causes que sigui i que en un futur possiblement es contemplaran d'una altra manera, respectant més les decisions personals.
XIRINACS
M'he llegit el 'Dietari dinal' de Lluís Maria Xirinacs i l'he complementat amb un dels seus dietaris de la presó, escrit el 1975, 'Entro al gran buit'.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.
lunes, noviembre 19, 2007
UN PETIT PENSAMENT
Algú ho va dir: Quan les coses semblen més fosques s'està més aprop de la claror.
EL CANTÓ OBSCUR DE LA FORÇA
La vertadera espiritualitat sol estar molt allunyada del que se’ns vol fer creure que és el seu “centre”. D’altra banda, el millor dogma –i això és una afirmació personal i per tant vol ser respectuosa amb tothom– és el que és lliure, el que et dóna l’opció d’arribar a Déu seguint les teves pròpies passes i al teu ritme, trobant-te amb ell des de l’experiència unipersonal. Per tant, hi ha moltes maneres de trobar-se amb Ell, tantes com persones i és discutible pretendre dogmatitzar-les.
Com molts de la meva generació he estat educat en el Cristianisme, del qual n’he extret uns importants valors que han determinat la meva existència, que em serveixen molt encara per afrontar el dia a dia. Però també, he anat percebent com una part important de l’Església s’apartava de les preocupacions diàries de les persones, es convertia en un mecanisme de poder i gestió i oblidava les fonts primigències, aquest abeurador espiritual que l’ésser humà necessita des del principi dels temps, quan la por al buit i a la mort el llança a creure que hi ha alguna entitat superior, primigència, creadora, ordenadora del caos.
És evident que l’Església del segle XXI és molt àmplia i ha de donar resposta a moltes necessitats, per tant té un repte molt difícil al davant, però també hi ha alguns importants missatges que no s’han renovat adequadament als temps actuals i el “carquisme” que acompanya a determinats líders religiosos fa que es demani a crits una adaptació. Un canvi que no arriba i que, n’estic segur, també esperen moltes persones de bona fe.
Albert Calls
Com molts de la meva generació he estat educat en el Cristianisme, del qual n’he extret uns importants valors que han determinat la meva existència, que em serveixen molt encara per afrontar el dia a dia. Però també, he anat percebent com una part important de l’Església s’apartava de les preocupacions diàries de les persones, es convertia en un mecanisme de poder i gestió i oblidava les fonts primigències, aquest abeurador espiritual que l’ésser humà necessita des del principi dels temps, quan la por al buit i a la mort el llança a creure que hi ha alguna entitat superior, primigència, creadora, ordenadora del caos.
És evident que l’Església del segle XXI és molt àmplia i ha de donar resposta a moltes necessitats, per tant té un repte molt difícil al davant, però també hi ha alguns importants missatges que no s’han renovat adequadament als temps actuals i el “carquisme” que acompanya a determinats líders religiosos fa que es demani a crits una adaptació. Un canvi que no arriba i que, n’estic segur, també esperen moltes persones de bona fe.
Albert Calls
AL TURISME LI AGRADA LA NOSTRA COMARCA
Un estudi, encarregat pel Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme, que va presentar-se a Calella el passat 13 de novembre, desvetlla algunes de les claus dels visitants estivals del nord de la nostra comarca. Entre les conclusions d’aquest treball, que es basa en les opinions de prop de 1000 turistes que van passar les seves vacances a l’Alt Maresme, hi ha la valoració que fan de la seva estada a la zona: un 7,5 de nota mitjana global.
D’altres aspectes de l’estudi indiquen que el turista estranger duplica en nombre a l’espanyol, si bé aquest darrer ha augmentat en el darrer any en vuit punts; i que la franja d’edat majoritària es troba entre els 40 i 65 anys i hi ha hagut un increment de la franja d’entre 25 i 40 anys, que s’ajusta al perfil de turisme familiar que han començat a promocionar diversos municipis.
Una altra informació important és que els turistes han conegut la destinació Maresme a través de familiars i amics, agències i internet (per aquest ordre).
D’altra banda, cal afegir a aquest estudi que en els darrers temps s’han impulsat estratègies de suport com la creació de la marca Barcelona-Costa del Maresme, per atreure a la nostra comarca turisme que visiti la capital de Catalunya o, fins i tot, a menor escala, l’aposta de Santa Susanna per crear un gran centre ecumènic que atregui el turisme religiós, que existeix i també té la seva importància. Tot plegat contribueix a desenvolupar un sector que cada vegada més és cabdal per desenvolupar el Maresme del present i el del futur.
Albert Calls
D’altres aspectes de l’estudi indiquen que el turista estranger duplica en nombre a l’espanyol, si bé aquest darrer ha augmentat en el darrer any en vuit punts; i que la franja d’edat majoritària es troba entre els 40 i 65 anys i hi ha hagut un increment de la franja d’entre 25 i 40 anys, que s’ajusta al perfil de turisme familiar que han començat a promocionar diversos municipis.
Una altra informació important és que els turistes han conegut la destinació Maresme a través de familiars i amics, agències i internet (per aquest ordre).
D’altra banda, cal afegir a aquest estudi que en els darrers temps s’han impulsat estratègies de suport com la creació de la marca Barcelona-Costa del Maresme, per atreure a la nostra comarca turisme que visiti la capital de Catalunya o, fins i tot, a menor escala, l’aposta de Santa Susanna per crear un gran centre ecumènic que atregui el turisme religiós, que existeix i també té la seva importància. Tot plegat contribueix a desenvolupar un sector que cada vegada més és cabdal per desenvolupar el Maresme del present i el del futur.
Albert Calls
lunes, noviembre 05, 2007
MÉS GENT CONTRA L'N-II
L’anunci, aquests dies, que a Vilassar de Mar s’ha creat una nova plataforma cívica per demanar el trasllat de l’N-II i el peatge gratuït de l’autopista, se suma a la tasca que vénen desenvolupant les platafores cíviques de Premià de Mar i el Masnou 21 i és una bona notícia perquè demostra que cada vegada són més les persones preocupades, des del teixit social, en trobar una solució a la carretera que tenim al davant, que ens destrossa el territori i que cada vegada més ens limita la capacitat de viure abocats al mar amb una major qualitat de vida. Tot això a part de què l’augment de vehicles progressiu demani una resposta clara per preveure els problemes de mobilitat que ja tenim i que seran majors en un futur.
D’altra banda, el passat 30 d’octubre, seguint les reivindicacions iniciades pels maltractats usuaris, els alcaldes de CiU de Catalunya van fer un toc d’atenció al govern espanyol i al català, de què promouran una gran mobilització si no es dóna resposta als greus problemes de la infraestructura ferroviària, que els maresmencs patim en carn pròpia amb el mal funcionament de rodalies.
No pot demanar-se una solució a l’N-II sense deixar de contemplar tampoc el paper del tren, que a dia d’avui és un transport col·lectiu importantíssim i sostenible, davant la contaminació provocada pels vehicles de motor.
Alguna cosa no va bé que cada dia s’hagi de parlar d’aquests temes i potser sí que cal donar un bon cop a la taula perquè es solucioni d’una vegada per totes aquesta greu problemàtica. Però no oblidem que una part important de la solució està en mans de la classe política, és a dir, aquells que seguint les regles del joc normalment es passen el dia barallant-se entre ells, sense pensar en el bé comú. Que creixin els col·lectius cívics que els recorden que no fan bé els deures potser no ha de servir per canviar un o altre govern, sinó per fer-los adonar que no cal parlar tant i oferir més resultats.
Albert Calls
D’altra banda, el passat 30 d’octubre, seguint les reivindicacions iniciades pels maltractats usuaris, els alcaldes de CiU de Catalunya van fer un toc d’atenció al govern espanyol i al català, de què promouran una gran mobilització si no es dóna resposta als greus problemes de la infraestructura ferroviària, que els maresmencs patim en carn pròpia amb el mal funcionament de rodalies.
No pot demanar-se una solució a l’N-II sense deixar de contemplar tampoc el paper del tren, que a dia d’avui és un transport col·lectiu importantíssim i sostenible, davant la contaminació provocada pels vehicles de motor.
Alguna cosa no va bé que cada dia s’hagi de parlar d’aquests temes i potser sí que cal donar un bon cop a la taula perquè es solucioni d’una vegada per totes aquesta greu problemàtica. Però no oblidem que una part important de la solució està en mans de la classe política, és a dir, aquells que seguint les regles del joc normalment es passen el dia barallant-se entre ells, sense pensar en el bé comú. Que creixin els col·lectius cívics que els recorden que no fan bé els deures potser no ha de servir per canviar un o altre govern, sinó per fer-los adonar que no cal parlar tant i oferir més resultats.
Albert Calls
domingo, octubre 28, 2007
CENS DIGITAL D'AMICS DE CALLS
Després d'uns mesos de posar ordre als papers, llibres i diversos, ara ho estic fent amb el meu entorn digital.
Per aquest motiu us demano a totes i a tots, AMIGUES i AMICS que llegiu el blog, m'envieu un correu electrònic per capturar la vostra adreça electrònica (a.e.) i confegir un llistat que em permeti una major agilització de contacte amb vosaltres.
Al cap i a la vida és ja una realitat digital.
Podeu enviar-me un correu amb la vostra (a.e) a:
albertcalls@hotmail.com
Gràcies.
Albert Calls
Per aquest motiu us demano a totes i a tots, AMIGUES i AMICS que llegiu el blog, m'envieu un correu electrònic per capturar la vostra adreça electrònica (a.e.) i confegir un llistat que em permeti una major agilització de contacte amb vosaltres.
Al cap i a la vida és ja una realitat digital.
Podeu enviar-me un correu amb la vostra (a.e) a:
albertcalls@hotmail.com
Gràcies.
Albert Calls
lunes, octubre 22, 2007
EL VIATGE S'ACABA
A vegades el viatge s'acaba, encara que un no vulgui ni sense saber ben bé el perquè.
sábado, octubre 20, 2007
COMIAT A JOAN VILALTA, CRONISTA DE CABRERA DE MAR
Joan Vilalta i Reixach va morir el passat dimarts 16 d’octubre als 87 anys. Fill de Cabrera de Mar va combatre a la Guerra Civil amb la Lleva del Biberó i va conservar amb gran dedicació la memòria documental del seu municipi, motiu pel qual se'l va reconèixer com a Cronista Oficial.
També va col·laborar incansablement amb la premsa local i comarcal, especialment amb “La Clau” i fent articles per als programes de les festes majors de Cabrera. Una part de la seva obra està recollida en el volum 'Antologia personal' (1997).
Per la seva casa van passar personatges de la cultura catalana com Josep M. Folch i Torres o Tísner.
L’estimació per la cultura de l’amic Vilalta va fer que tota la seva vida escrivís articles per preservar la memòria de les persones i els fets que va conèixer. D’altra banda, havia sortit en diversos reportatges televisius parlant de les seves experiències a la Guerra Civil i l'historiador Josep M. Solé i Sabaté havia recollit les seves vivències en un llibre, junt a la d'altres excombatents.
La mort se l’ha endut, però per a tots els que el vam conèixer ens queda el record d’una persona inoblidable, que estimava Cabrera i va dedicar-hi el seu temps amb passió. També, l’immens patrimoni documental d’articles i textos que al llarg de tants anys ha escrit i que configuren una memòria única dels fets i paisatges locals.
Fins sempre, amic Vilalta.
Albert Calls
També va col·laborar incansablement amb la premsa local i comarcal, especialment amb “La Clau” i fent articles per als programes de les festes majors de Cabrera. Una part de la seva obra està recollida en el volum 'Antologia personal' (1997).
Per la seva casa van passar personatges de la cultura catalana com Josep M. Folch i Torres o Tísner.
L’estimació per la cultura de l’amic Vilalta va fer que tota la seva vida escrivís articles per preservar la memòria de les persones i els fets que va conèixer. D’altra banda, havia sortit en diversos reportatges televisius parlant de les seves experiències a la Guerra Civil i l'historiador Josep M. Solé i Sabaté havia recollit les seves vivències en un llibre, junt a la d'altres excombatents.
La mort se l’ha endut, però per a tots els que el vam conèixer ens queda el record d’una persona inoblidable, que estimava Cabrera i va dedicar-hi el seu temps amb passió. També, l’immens patrimoni documental d’articles i textos que al llarg de tants anys ha escrit i que configuren una memòria única dels fets i paisatges locals.
Fins sempre, amic Vilalta.
Albert Calls
domingo, octubre 14, 2007
TXHÉKHOV, DEL TOT RECOMANABLE
M'he llegit els contes de Txhékhov i davant d'això no es pot dir res. Passen la prova del temps i et deixen a gust.
Si no els heu llegit a què espereu...
Si no els heu llegit a què espereu...
RES NO ÉS IGUAL A RES
La Maria Antònia Grau, de Premià de Mar, ha estat la guanyadora del premi 'Alella a Maria Oleart' d'aquest any amb un excel·lent poemari que reflexiona sobre l'existència i en el que la forma i el fons s'entrecreuen amb mestratge. Un recull del tot recomanable que està previst que s'editi per volts de Sant Jordi del 2008.
HE TORNAT...
Després d'unes setmanes intenses endreçant,tirant papers, donant llibres, posant els correus electrònics al dia i amb la convicció de què facis el que facis sempre acaba guanyant la pols, ja torno a ser aquí amb les meves postil·les, suugerències, reflexions i d'altres coses que us agraeixo que seguiu.
lunes, agosto 27, 2007
UN PERÍODE DE DESCANS
De tant en tant cal renovar-se. Per aquest motiu des del passat mes d'agost que vaig començar a endreçar els meus arxius. El de Proa Premià i el de casa.
Després de 22 anys de treball (11 a la llibreria) en tota mena de publicacions i editorials i ser una persona que ho guarda tot, les tones de material són bastant grans.
Encara em manquen un mesos per acabar de deixar al dia la tasca d'aquest anys. Fer-ho m'està permetent analitzar la feina desenvolupada i alhora renovar-me.
D'altra banda, molts dels llibres i documents els faig arribar a amics i arxius. Perquè tingueu una idea, en un sol VIATGE vaig buidar uns 400 volums de casa.
Una vegada hagi acabat de fer-ho vindrà la renovació digital. Ja en parlarem!
És per aquest motiu que em prenc un període de descans en aquest bloc i també en l'altre, "El Gòlem".
"Els Llibres de Proa Premià", però, seguirà la seva existència amb comentaris i notícies.
SI VOLEU CONTACTAR AMB MI podeu fer-ho al meu correu:
albertcalls@hotmail.com.
Fins aviat!
Després de 22 anys de treball (11 a la llibreria) en tota mena de publicacions i editorials i ser una persona que ho guarda tot, les tones de material són bastant grans.
Encara em manquen un mesos per acabar de deixar al dia la tasca d'aquest anys. Fer-ho m'està permetent analitzar la feina desenvolupada i alhora renovar-me.
D'altra banda, molts dels llibres i documents els faig arribar a amics i arxius. Perquè tingueu una idea, en un sol VIATGE vaig buidar uns 400 volums de casa.
Una vegada hagi acabat de fer-ho vindrà la renovació digital. Ja en parlarem!
És per aquest motiu que em prenc un període de descans en aquest bloc i també en l'altre, "El Gòlem".
"Els Llibres de Proa Premià", però, seguirà la seva existència amb comentaris i notícies.
SI VOLEU CONTACTAR AMB MI podeu fer-ho al meu correu:
albertcalls@hotmail.com.
Fins aviat!
viernes, julio 27, 2007
AVUI DIVENDRES 27 DE JULIOL, PRESENTACIÓ A PROA PREMIÀ
PRESENTACIÓ
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
'LAS TRIBULACIONES DE WILT', DE TOM SHARPE
Publicat per Anagrama
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
IX CURS D'ORGUE AL MARESME
L’Associació per la Música d’Orgue de Cabrera de Mar (AMOC) posa de nou en marxa a l’Església de Sant Feliu el Curs d’Orgue del Maresme, enguany per novena vegada. Es farà del 27 d’agost fins a l’1 de setembre i compta amb els prestigiosos professors Ewald Kooiman, Montserrat Torrent i Guido Iotti, així com l’assistència d’alumnes de molt variades procedències, que poden perfeccionar-se en la interpretació d’aquest difícil instrument musical.
LITERATURA I NATURA ALS PARCS NATURALS
La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona edita guies de lectura per apropar bibliografies específiques als seus lectors. Una de molt recomanable és ‘Literatura i natura. A la descoberta dels parcs naturals’. S’hi detallen obres de referència relacionades amb els parcs naturals de Catalunya, guies de descoberta o multimèdia. Els espais naturals són cada cop més pols d’atracció per a molts ciutadans que hi van en família i per la descoberta ambiental i cultural. Les obres ressenyades en aquesta bibliografia ens apropen al Montseny, el Montnegre i el Corredor, la Serralada Litoral i la Serralada de Marina, entre molts d’altres indrets d’interès natural.
LA NOVA HISTORIETA
Sortosament ja han passat els temps en què el còmic era considerat un subproducte. Actualment existeix una important oferta d’historietes que pot trobar-se a les llibreries i en la que destaca el que es coneix com a novel·la gràfica, és a dir: l’equivalent a un llibre però explicat en el llenguatge del còmic, que s’obre a totes les possibilitats imaginables. Dins aquesta múltiple oferta, destacaria ‘Houdini. El rey de las esposas’, de Jason Lutes i Nick Bertozzi, publicat per l’editorial Astiberri, un prestigiós segell que aposta pel còmic d’autor actual. Tracta la vida del gran escapista Houdini, a partir d’una recreació molt bona i fent un homenatge als grans mags. Lutes és l’autor de la cèlebre novel·la gràfica ‘Berlín’. Un segon còmic recomanat, també publicat per Astiberri és ‘Piero’, de Boudoin. Una commovedora autobiografia de la infantesa de l’autor. Entre la memòria i la ficció es narra la trajectòria vital de dos germans que somien ser dibuixants. La vida, amb tot el seu pes, s’acabarà imposant. I finalment, també d’Astiberri, ‘Escaparate’, de Jessica Abel, una visió de primera mà de la joventut novaiorquesa, que tracta grans temes profunds de la vida diària, des de la indecisió fins a les inquietuds existencials.
'EL APOSTOL NÚMERO 13', DE MICHEL BENOÎT
Publicat per Grijalbo
‘El Codi Da Vinci’ va obrir la veda d’un gènere literari que fins aleshores era marginal i ha acabat sent de consum de masses. El podríem anomenar “thriller religiós” i segueix unes regles similars: les jerarquies del Vaticà són tèrboles i sempre hi ha un secret que qüestiona la història que ens han explicat sobre Jesucrist. En la novel·la ‘El apóstol número 13’, l’exbenedictí Michel Benoît dóna gust a la claca d’aquest tipus de productes: acció trepidant, morts i misteris al voltant d’un nou apòstol que es mou en l’entorn de Jesús. Tot plegat amaga un secret perillós “per als cristians, inquietant per als jueus i provocador per als musulmans”, com es publicita en el llibre. Estem davant d’un thriller històric que pretén fer passar una bona estona i obrir interrogants que de tant tractats comencen a ser excessivament tòpics. El lector que vulgui distreure’s amb aquest best seller s’ho passarà d’allò més bé i no podrà deixar-lo fins a les darreres ratlles. Tot i així, per molt que la història sigui qüestionable, també és perillós que s’acabi creient tot el que expliquen les novel·les sense buscar fars de referència en la documentació històrica i veraç, que per molt manipulada i falsejada que estigui, sempre deixa pistes per apropar-se de manera més rigorosa a la realitat.
‘El Codi Da Vinci’ va obrir la veda d’un gènere literari que fins aleshores era marginal i ha acabat sent de consum de masses. El podríem anomenar “thriller religiós” i segueix unes regles similars: les jerarquies del Vaticà són tèrboles i sempre hi ha un secret que qüestiona la història que ens han explicat sobre Jesucrist. En la novel·la ‘El apóstol número 13’, l’exbenedictí Michel Benoît dóna gust a la claca d’aquest tipus de productes: acció trepidant, morts i misteris al voltant d’un nou apòstol que es mou en l’entorn de Jesús. Tot plegat amaga un secret perillós “per als cristians, inquietant per als jueus i provocador per als musulmans”, com es publicita en el llibre. Estem davant d’un thriller històric que pretén fer passar una bona estona i obrir interrogants que de tant tractats comencen a ser excessivament tòpics. El lector que vulgui distreure’s amb aquest best seller s’ho passarà d’allò més bé i no podrà deixar-lo fins a les darreres ratlles. Tot i així, per molt que la història sigui qüestionable, també és perillós que s’acabi creient tot el que expliquen les novel·les sense buscar fars de referència en la documentació històrica i veraç, que per molt manipulada i falsejada que estigui, sempre deixa pistes per apropar-se de manera més rigorosa a la realitat.
57 FIRA INTERNACIONAL DEL CÀNTIR
Arriba la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa. 57 Festa del Càntir, tot un referent que es fa a cada any a Argentona. Els propers dies 4, 5 i 6 d’agost, un ampli programa d’activitats al voltant del món de la ceràmica i la terrissa, amb el càntir com a protagonista central, convocarà de nou milers de persones d’arreu en una tradició que si no es celebrés es trobaria a faltar. Parades de terrissa tradicional i popular o ceràmica artística d’una desena de països del món, demostracions, tallers, exposicions, concursos o la campanya “Càntir contra el canvi climàtic”, acompanyen totes les propostes de la 57 Festa del Càntir: l’Ofici en honor a Sant Domènec de Guzmán, la benedicció de les aigües de la font i dels càntirs de l’any, jocs infantils o l’aixecada de càntirs, entre d’altres nombroses propostes.
D’altra banda, la Fira també acull la tercera Mostra de Cinema i Vídeo sobre ceràmica, enguany amb dues estrenes absolutes i un vídeo sobre l’artista Miquel Barceló. Amb aquesta proposta, el municipi d’Argentona s’ha convertit en la primera seu d’una mostra de cinema dedicada de forma monogràfica a la ceràmica. Enguany es projectaran tres pel·lícules de llarga durada en tres sessions i els realitzadors o productors les comentaran amb el públic. El programa s’obrirà amb la projecció ‘Paso doble’, un film de Miquel Barceló i Josef Nadj sobre la performance que l’any passat van presentar en el Festival d’Avinyó i que va tenir molt d’èxit. També, es projectarà ‘Artigas’, sobre la vida i obra del ceramista català Llorens Artigas i ‘Indian Activity’, un recorregut per quatre comunitats terrisseres de l’Índia i el Nepal. Les sessions seran totalment gratuïtes.
D’altra banda, la Fira també acull la tercera Mostra de Cinema i Vídeo sobre ceràmica, enguany amb dues estrenes absolutes i un vídeo sobre l’artista Miquel Barceló. Amb aquesta proposta, el municipi d’Argentona s’ha convertit en la primera seu d’una mostra de cinema dedicada de forma monogràfica a la ceràmica. Enguany es projectaran tres pel·lícules de llarga durada en tres sessions i els realitzadors o productors les comentaran amb el públic. El programa s’obrirà amb la projecció ‘Paso doble’, un film de Miquel Barceló i Josef Nadj sobre la performance que l’any passat van presentar en el Festival d’Avinyó i que va tenir molt d’èxit. També, es projectarà ‘Artigas’, sobre la vida i obra del ceramista català Llorens Artigas i ‘Indian Activity’, un recorregut per quatre comunitats terrisseres de l’Índia i el Nepal. Les sessions seran totalment gratuïtes.
NOUS NARRADORS DEL MARESME
Hi ha autors que viuen al Maresme i van fent la seva feina des de la discrecció, però aportant un important i valuós treball que no sempre s’acaba coneixent. És el cas d’aquestes dues obres que tractaré a continuació. Coincideixen en el temps i en l’espai i mostren la vitalitat de dos joves narradors en un moments en els quals es porta amb excés la narrativa de referons històric, molt descafeïnada.
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
'UN TIPO IMPLACABLE', D'ELMORE LEONARD
Publicat per Alianza
Un policia i un delinqüent, obsessionats amb triomfar en els seus respectius camps, van entrecreuant-se les vides en els convulsos anys 30, als EUA posteriors a la Gran Depressió i la Primera Guerra Mundial. En el fons, els dos són fills de pares rics i volen ser valorats pels seus propis mèrits i no per la tradició familiar que els ha vingut imposada. Obra trepidant que s’emmarca en els escenaris de les novel·les de l’oest i els road movies, en un homenatge indiscutible als mestres del gènere com Chandler o Hammett, als pulps, a l’obra de Jim Thompson i al cinema negre de l’època.
Els límits entre el que és la llei i el que no són molt difosos en aquest llibre on conviuen brutals gàngsters, músics de jazz i atractives dones dures, tots ells situats a la línia de les ombres. L’autor ens acosta a una història de venjances, recerces i rencors, carregada de passions, ambicions i lluites per sobreviure amb el trepidant soroll de les pistoles i les metralletes de fons.
L’arribada de l’estiu és el millor moment per llegir novel·la negra actual, com el que fa amb notable mestratge Elmore Leonard (Nova Orleans, 1925). Està considerat un mestre del gènere. Té més d’una quarentena de títols publicats, molts dels quals han estat portats a la gran pantalla per Tarantino o els germans Cohen.
Un policia i un delinqüent, obsessionats amb triomfar en els seus respectius camps, van entrecreuant-se les vides en els convulsos anys 30, als EUA posteriors a la Gran Depressió i la Primera Guerra Mundial. En el fons, els dos són fills de pares rics i volen ser valorats pels seus propis mèrits i no per la tradició familiar que els ha vingut imposada. Obra trepidant que s’emmarca en els escenaris de les novel·les de l’oest i els road movies, en un homenatge indiscutible als mestres del gènere com Chandler o Hammett, als pulps, a l’obra de Jim Thompson i al cinema negre de l’època.
Els límits entre el que és la llei i el que no són molt difosos en aquest llibre on conviuen brutals gàngsters, músics de jazz i atractives dones dures, tots ells situats a la línia de les ombres. L’autor ens acosta a una història de venjances, recerces i rencors, carregada de passions, ambicions i lluites per sobreviure amb el trepidant soroll de les pistoles i les metralletes de fons.
L’arribada de l’estiu és el millor moment per llegir novel·la negra actual, com el que fa amb notable mestratge Elmore Leonard (Nova Orleans, 1925). Està considerat un mestre del gènere. Té més d’una quarentena de títols publicats, molts dels quals han estat portats a la gran pantalla per Tarantino o els germans Cohen.
POESIA A CALDES D'ESTRAC
El Maresme és una comarca que en els darrers anys ve apostant amb força pel turisme cultural, superant d’aquesta manera el concepte de “turista de platja i paella”, que acaba tenint caducitat. En aquesta línia, un municipi com Caldes d’Estrac ha sabut conjuminar tots els seus atractius amb el d’una figura cultural de primera magnitud per al país, Josep Palau i Fabre. L’escriptor i assagista, a través de la Fundació Palau, que duu el seu nom, ha convertit Caldes en un punt de referència de propostes culturals i artístiques. D’altra abanda, l’amistat entre Palau i Picasso ha permès que aquest centre integri un important fons documental i bibliogràfic sobre el genial artista, a més d’organitzar exposicions temporals, conferències i altres manifestacions culturals d’interès. D’altra banda, amb motiu de la celeberació dels 90 anys de Palau i Fabre, tot l’any es vénen fent propostes culturals que són, en molts casos, de referència.
Un dels programes d’actes destacats d’enguany és el festival ‘Poesia I +’, que es fa del 24 de juny al 29 de juliol. Inclou un ampli ventall d’activitats que durant aquests dies comptarà amb lectures de poetes com Joan Margarit, Salem Zenia, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses i Orlando Guillén, la veu de Lídia Pujol, un espectacle infantil de Quimet Pla, el mim parlant Claret Papiol, un recital de Núria Candela i Eduard Iniesta, concerts de Jaume Sisa, Roger Mas o Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, entre d’altres muntatges i espectacles que tenen la poesia i la música com a eixos centrals. Molt recomanable. (www.fundaciopalau.cat)
Un dels programes d’actes destacats d’enguany és el festival ‘Poesia I +’, que es fa del 24 de juny al 29 de juliol. Inclou un ampli ventall d’activitats que durant aquests dies comptarà amb lectures de poetes com Joan Margarit, Salem Zenia, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses i Orlando Guillén, la veu de Lídia Pujol, un espectacle infantil de Quimet Pla, el mim parlant Claret Papiol, un recital de Núria Candela i Eduard Iniesta, concerts de Jaume Sisa, Roger Mas o Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, entre d’altres muntatges i espectacles que tenen la poesia i la música com a eixos centrals. Molt recomanable. (www.fundaciopalau.cat)
EL FESTIVAL DE MÚSICA DEL MARESME ARRIBA A LA SEVA TRENTENA EDICIÓ
A poc a poc ha anat fent la seva feina fins arribar al número 30. El Festival de Música del Maresme ve portant a la nostra comarca cada estiu una interessant proposta de concerts de núsica clàssica de qualitat. En l’edició d’aquest any hi donen el seu suport els ajuntaments d’Arenys de Mar, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià i Vilassar de Dalt.
D’altra banda, el mes de juliol el programa inclou el concert de la banda escocesa Robert Gordon’s , a Premià de Mar; un Concert de presentació amb Vetllada musical en un saló modernista, el Quartet Quiroga i Ludmil Anguelov (piano), a Premià de Dalt; l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, a Teià; un Recital per a dues flautes i piano, a Cabrils; i el Trio New Winds, a Vilassar de Dalt. El mes d’agost es faran tres concerts: Suite Poemàtica Musical Coral Càntir d’Or, a Argentona; l’Orquestra de Cambra Simfonietta de Lodz, a Cabrils i Lom Pian Trio, a Premià de Dalt. Finalment, el setembre, se’n farà un per determinar a Cabrera de Mar. L’objectiu és acostar les millors propostes de música clàssica al públic de la nostra comarca.
D’altra banda, el mes de juliol el programa inclou el concert de la banda escocesa Robert Gordon’s , a Premià de Mar; un Concert de presentació amb Vetllada musical en un saló modernista, el Quartet Quiroga i Ludmil Anguelov (piano), a Premià de Dalt; l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, a Teià; un Recital per a dues flautes i piano, a Cabrils; i el Trio New Winds, a Vilassar de Dalt. El mes d’agost es faran tres concerts: Suite Poemàtica Musical Coral Càntir d’Or, a Argentona; l’Orquestra de Cambra Simfonietta de Lodz, a Cabrils i Lom Pian Trio, a Premià de Dalt. Finalment, el setembre, se’n farà un per determinar a Cabrera de Mar. L’objectiu és acostar les millors propostes de música clàssica al públic de la nostra comarca.
lunes, julio 09, 2007
JAUME ESQUIUS… FINS SEMPRE!
Dissabte 7-7-07 vaig anar a Súria, amb en Francesc Castanyé i l'Anna Salicrú per dir-te adéu. Feia un immillorable dia d’estiu, amb un sol intens i aclaparador i al teu poble ja es vivia l’ambient de Festa Major, amb senyeres pels carrers i aquest batec invisible que sempre es nota abans de les celebracions.
Què vols que et digui? Veníem al teu comiat amb aquesta ràbia i impotència que genera la pèrdua d’un amic, d’una persona jove. I vas aconseguir una vegada més transmetre’ns el teu optimisme etern, que sortíssim amb esperança d’un acte que de per sí sempre sol ser un ritual de tristesa.
Sé que des d’allà on siguis vas veure com tot el teu poble es bolcava en el teu record. També la família, els veïns, els amics i la plana major de TV3 i Catalunya Ràdio van voler acompanyar-te en un acte multitudinari i d’emocions indescriptibles en paraules. Per damunt de tot: quin preci que et tenien, que et tenim! I no és gens fàcil aconseguir-lo en aquest món de misèries i enveges. Tampoc és massa normal acomiadar-se de la vida terrenal amb la peça d’un musical (“Somnis”), ni amb petards, però sens dubte, una vegada més, la culpa és del guionista, en un acte final que ens va saber transmetre, a tots els que hi érem, la constatació de què no t’has anat, sinó que vius en tots nosaltres, amb més força que mai si cal.
Amic Jaume, vam cavalcar junts per les planures Tex Mex (Cat) de la Universitat Catalana d’estiu, a Prada, fent-hi el diari quan encara no existia internet i treballar sense recursos era part indefugible del guió.
Llargues nits que acabaven a les matinades –te’n recordes, Quico?–, amb en Manel, la Sílvia i alguns mercenaris més de la ploma que fins i tot ara em costa recordar. Davant de les múltiples i incomptables adversitats eres el treball segur, rigorós, amb un toc imaginatiu. I com rèiem, no? Encara que després sempre juréssim que no hi tornariem l’any següent i sempre tornàvem.
Et recordo especialment un any, marxant amb el teu 2CV i un filferro cap a Florència, de vacances. “Per què collons t’endús un filferro?”, vaig preguntar-te jo.
I em vas respondre que amb un filferro es podien solucionar moltes coses.
Uns anys després vàrem veure’ns a Mataró, amb la teva companya Sol, en el bateig del fill d’en Quico i l’Anna. I vàrem quedar de repetir la trobada. Sé que vau passar per la llibreria, a Premià de Mar, però amb mi ja no vau coincidir més. Però he sabut de tu, en els darrers temps, gràcies a en Quico, que en contacte amb l’Orteu ens informava de com anaven les coses. I ara…
Com el personatge d’’Afirma Pereira’, interpretat al cinema per Mastroianni, em costa de creure en la ressurrecció de la carn. Però des de dissabte passat que estic completament segur que no hi ha cap moment inútil a la vida, ni cap combat que estigui de més, com ja va dir el poeta. Ara, continues cavalcant amb tots nosaltres… I a tantes i tantes batalles a Súria i al conjunt dels Països Catalans, que has fet amb la gent que estimaves i que t’estima.
Gràcies Jaume pels instants compartits, per ajudar-nos a creure que sempre cal tenir somnis i anar a atrapar-los i que això és la vida, aquesta puta existència que ens obliga a conèixer-nos, a estimar-nos i a dir-nos adéu. I gràcies també pel teu somriure permanent, que estarà per sempre en la nostra memòria.
Ens veurem fent diaris en algun lloc o altre, com sempre sense recursos i fins a les tantes de la matinada.
Albert Calls
Què vols que et digui? Veníem al teu comiat amb aquesta ràbia i impotència que genera la pèrdua d’un amic, d’una persona jove. I vas aconseguir una vegada més transmetre’ns el teu optimisme etern, que sortíssim amb esperança d’un acte que de per sí sempre sol ser un ritual de tristesa.
Sé que des d’allà on siguis vas veure com tot el teu poble es bolcava en el teu record. També la família, els veïns, els amics i la plana major de TV3 i Catalunya Ràdio van voler acompanyar-te en un acte multitudinari i d’emocions indescriptibles en paraules. Per damunt de tot: quin preci que et tenien, que et tenim! I no és gens fàcil aconseguir-lo en aquest món de misèries i enveges. Tampoc és massa normal acomiadar-se de la vida terrenal amb la peça d’un musical (“Somnis”), ni amb petards, però sens dubte, una vegada més, la culpa és del guionista, en un acte final que ens va saber transmetre, a tots els que hi érem, la constatació de què no t’has anat, sinó que vius en tots nosaltres, amb més força que mai si cal.
Amic Jaume, vam cavalcar junts per les planures Tex Mex (Cat) de la Universitat Catalana d’estiu, a Prada, fent-hi el diari quan encara no existia internet i treballar sense recursos era part indefugible del guió.
Llargues nits que acabaven a les matinades –te’n recordes, Quico?–, amb en Manel, la Sílvia i alguns mercenaris més de la ploma que fins i tot ara em costa recordar. Davant de les múltiples i incomptables adversitats eres el treball segur, rigorós, amb un toc imaginatiu. I com rèiem, no? Encara que després sempre juréssim que no hi tornariem l’any següent i sempre tornàvem.
Et recordo especialment un any, marxant amb el teu 2CV i un filferro cap a Florència, de vacances. “Per què collons t’endús un filferro?”, vaig preguntar-te jo.
I em vas respondre que amb un filferro es podien solucionar moltes coses.
Uns anys després vàrem veure’ns a Mataró, amb la teva companya Sol, en el bateig del fill d’en Quico i l’Anna. I vàrem quedar de repetir la trobada. Sé que vau passar per la llibreria, a Premià de Mar, però amb mi ja no vau coincidir més. Però he sabut de tu, en els darrers temps, gràcies a en Quico, que en contacte amb l’Orteu ens informava de com anaven les coses. I ara…
Com el personatge d’’Afirma Pereira’, interpretat al cinema per Mastroianni, em costa de creure en la ressurrecció de la carn. Però des de dissabte passat que estic completament segur que no hi ha cap moment inútil a la vida, ni cap combat que estigui de més, com ja va dir el poeta. Ara, continues cavalcant amb tots nosaltres… I a tantes i tantes batalles a Súria i al conjunt dels Països Catalans, que has fet amb la gent que estimaves i que t’estima.
Gràcies Jaume pels instants compartits, per ajudar-nos a creure que sempre cal tenir somnis i anar a atrapar-los i que això és la vida, aquesta puta existència que ens obliga a conèixer-nos, a estimar-nos i a dir-nos adéu. I gràcies també pel teu somriure permanent, que estarà per sempre en la nostra memòria.
Ens veurem fent diaris en algun lloc o altre, com sempre sense recursos i fins a les tantes de la matinada.
Albert Calls
SOMNIS’, DE JAUME ESQUIUS i MIQUEL
La vida dóna moltes voltes
mai pots saber on et durà
avui ets aquí
demà ets allà
titella del destí.
Passar sense pena ni glòria
ningú vol aquesta fi
per no fer-ho tan dur
pren cadascú
un somni que hi doni sentit.
Somnis,
què seria
de la vida
sense un bon somni
que la faci endolcir
que et marqui un camí
per viure intensament.
Els somnis
tant se val si els fas reals
tu tingues un somni.
I depèn si ets valent o tens por
podràs aconseguir-lo o no.
JAUME ESQUIUS i MIQUEL
(del musical ‘Somnis’, estrenat a Súria, el 1997)
mai pots saber on et durà
avui ets aquí
demà ets allà
titella del destí.
Passar sense pena ni glòria
ningú vol aquesta fi
per no fer-ho tan dur
pren cadascú
un somni que hi doni sentit.
Somnis,
què seria
de la vida
sense un bon somni
que la faci endolcir
que et marqui un camí
per viure intensament.
Els somnis
tant se val si els fas reals
tu tingues un somni.
I depèn si ets valent o tens por
podràs aconseguir-lo o no.
JAUME ESQUIUS i MIQUEL
(del musical ‘Somnis’, estrenat a Súria, el 1997)
lunes, julio 02, 2007
'LA OTRA INDIA', DE RAMIRO CALLE
Podia semblar que el mestre en ioga i meditació Ramiro Calle escrivia massa quan ha aparegut aquest llibre de viatges i impressions que demostra que no ha esgotat de cap de les maneres els seus missatges com a autor. ‘La otra India’ ens condueix amb solidesa narrativa, combinada amb amenitat i saviesa, a la India actual, pura i dura. L’autor hi va a la recerca de l’espiritualitat, però no s’està de retratar-nos amb precisió paisatges i figures d’un verisme colpidor i alhora d’una extremada cruesa, per mostrar-nos la miscel·lània que pobla avui en dia aquest curiós i mil·lenari país, tot un referent espiritual. Benarés i el Ganges, Gandhi i Tagore o el més humil dels mortals, hi prenen vida i ens captiven com a lectors per acabar aportant-nos, també, valuosos consells que podem aplicar a les nostres vides diàries.
Albert Calls
Albert Calls
'PENSAR BIEN, SENTIRE BIEN', DE WALTER RISO
Walter Riso és un nom que coneixen ja molts lectors que volen aprofundir en els seus comportaments i viure una vida millor en una societat en la qual fer-ho no és gens fàcil. La nova aportació a l’abast dels lectors d’aquest psicòleg vinculat a Llatinoamèrica és el resultat d’anys de treball sobre teràpia cognitiva: com processem i interpretem la informació. Des de la seriositat i el rigor, es donen nombroses pautes per canviar la nostra manera de pensar i defugir el dolor, avançant cap a noves vies més creatives d’afrontar la vida diària.
Albert Calls
Albert Calls
'LA OTRA INDIA', DE RAMIRO CALLE
Podia semblar que el mestre en ioga i meditació Ramiro Calle escrivia massa quan ha aparegut aquest llibre de viatges i impressions que demostra que no ha esgotat de cap de les maneres els seus missatges com a autor. ‘La otra India’ ens condueix amb solidesa narrativa, combinada amb amenitat i saviesa, a la India actual, pura i dura. L’autor hi va a la recerca de l’espiritualitat, però no s’està de retratar-nos amb precisió paisatges i figures d’un verisme colpidor i alhora d’una extremada cruesa, per mostrar-nos la miscel·lània que pobla avui en dia aquest curiós i mil·lenari país, tot un referent espiritual. Benarés i el Ganges, Gandhi i Tagore o el més humil dels mortals, hi prenen vida i ens captiven com a lectors per acabar aportant-nos, també, valuosos consells que podem aplicar a les nostres vides diàries.
'PENSAR BIEN, SENTIRSE BIEN', DE WALTER RISO
Walter Riso és un nom que coneixen ja molts lectors que volen aprofundir en els seus comportaments i viure una vida millor en una societat en la qual fer-ho no és gens fàcil. La nova aportació a l’abast dels lectors d’aquest psicòleg vinculat a Llatinoamèrica és el resultat d’anys de treball sobre teràpia cognitiva: com processem i interpretem la informació. Des de la seriositat i el rigor, es donen nombroses pautes per canviar la nostra manera de pensar i defugir el dolor, avançant cap a noves vies més creatives d’afrontar la vida diària.
L'ART DEL GRAFIT
Mentre estan construint el TecnoCampus, a Mataró, han tingut l’encert de deixar que els artistes del grafit omplin d’obres d’art les parets, s’entén que de moment provisionals, d’aquest futur centre tecnològic. La veritat, ha estat una acció intel·ligent que demostra que hi ha molts bons artistes d’aquesta disciplina i que en col·laboració amb les institucions es poden trobar espais adients per mostrar el seu talent al gran públic. Des del cotxe o a peu pots anar visualitzant la llarga nòmina d’obres, algunes amb càrrega crítica i d’altres purament estètica, filles legítimes dels temps actuals, però totes donant la sensació que una paret pot convertir-se en un espai de museu. Aquesta manera de trobar acords beneficiosos amb els artistes del grafit enriqueix el conjunt de la societat i és ben allunyada de l’altra, la que consisteix en atacar des de l’anonimat i omplir de pintades els espais dels qui no ho volen. La provocació que hi ha en alguns d’aquests grafits, diguem-ne “legals”, de les parets del TecnoCampus, eleva aquest art a un nivell que es mereix molt de respecte. Hi ha doncs un pacte possible entre l’art del grafit i la societat, com demostren aquestes creacions arran de mar, preludi del que ha de ser un futur punt de referència tecnològic de Mataró i del Maresme. De moment, en aquest sentit, sembla que es va per bon camí.
FESTIVAL D'ESTIU D'ALELLA. NOVES PROPOSTES
La tercera edició del Festival d’Estiu d’Alella arriba enguany amb un nou programa que combina els concerts de pagament als jardins privats de la Finca de Cal Marquès i de les Quatre Torres amb els concerts gratuïts a diferents espais públics del municipi.
D’aquesta manera, el programa del Festival als Jardins, una de les més interessants propostes culturals del Baix Maresme, proposa enguany les actuacions de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida per Josep Ferré (30 de juny), la Polifònica Joia d’Alella, dirigida per Jordi Gonzàlez, amb l’Orquestra Filharmonia Hekàteros (14 de juliol), Cris Juanico interpretarà els estàndards de jazz que es troben en el seu darrer disc, amb l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics, dirigida per Vicens Martín (21 de juliol) i Jordi Savall amb Pedro Estevan portaran les músiques relacionades amb el món de la cultura de l’Hespèria antiga –península itàlica i ibèrica– (26 juliol).
D’altra banda, per segon any, es presenta el Festival al Carrer, una iniciativa que vol apropar la música a tothom i ho fa programant concerts gratuïts a diferents indrets públics del municipi. El programa d’actuacions inclou a Quimi Portet, que interpretarà temes del seu darrer disc, ‘Matem els dimarts i els divendres’ (5 de juliol), el grup de música barroca Spiritus et Alme, amb interpretacions de peces franceses del segle XVIII (7 de juliol) i l’espectacle de Música i balls irlandesos Celtic Caos, un ampli ventall de ritmes i estils de dansa irlandesa i balls de la cultura celta (19 de juliol).
Es pot accedir a la web del Festival: www.festivalalella.org, on els organitzadors donen més àmplia notícia dels espectacles de tot el programa de concerts.
D’aquesta manera, el programa del Festival als Jardins, una de les més interessants propostes culturals del Baix Maresme, proposa enguany les actuacions de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida per Josep Ferré (30 de juny), la Polifònica Joia d’Alella, dirigida per Jordi Gonzàlez, amb l’Orquestra Filharmonia Hekàteros (14 de juliol), Cris Juanico interpretarà els estàndards de jazz que es troben en el seu darrer disc, amb l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics, dirigida per Vicens Martín (21 de juliol) i Jordi Savall amb Pedro Estevan portaran les músiques relacionades amb el món de la cultura de l’Hespèria antiga –península itàlica i ibèrica– (26 juliol).
D’altra banda, per segon any, es presenta el Festival al Carrer, una iniciativa que vol apropar la música a tothom i ho fa programant concerts gratuïts a diferents indrets públics del municipi. El programa d’actuacions inclou a Quimi Portet, que interpretarà temes del seu darrer disc, ‘Matem els dimarts i els divendres’ (5 de juliol), el grup de música barroca Spiritus et Alme, amb interpretacions de peces franceses del segle XVIII (7 de juliol) i l’espectacle de Música i balls irlandesos Celtic Caos, un ampli ventall de ritmes i estils de dansa irlandesa i balls de la cultura celta (19 de juliol).
Es pot accedir a la web del Festival: www.festivalalella.org, on els organitzadors donen més àmplia notícia dels espectacles de tot el programa de concerts.
miércoles, junio 27, 2007
N'HI HA MÉS QUE MIREN QUE NO PAS ELS QUE TREBALLEN
La burocràcia és una càrrega per a l'estat.
El dia que pesa més que els aparells de producció,
acaba sent un llastre que ho enfonsa tot.
El dia que pesa més que els aparells de producció,
acaba sent un llastre que ho enfonsa tot.
martes, junio 26, 2007
UNA LLUM EN L'OBSCURITAT
Estar "impregnat de la brossa que ens envolta". Un terme inventat per MT, aplicable a l'autor dels meus poemes i que s'obre a moltes reflexions.
El procés de purificació no sempre és fàcil en un món de dolor.
El procés de purificació no sempre és fàcil en un món de dolor.
lunes, junio 25, 2007
LA SOLITUD DE LES TOTXANES
El promotor immobiliari es mor.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen portland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen portland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.
sábado, junio 23, 2007
ELS TOROS, UN DEBAT ESTÈRIL
El debat que aquests dies s’ha generat als mitjans de comunicació sobre els toros és molt estèril. Qüestionar-se si torturar un animal en una plaça és o no cultura i de quin tipus, només demostra, una vegada més, com estem a la cua de moltes coses. No pot negar-se que torejar o martiritzar un brau en les múltiples variables existents (a Cataluya, Espanya i on sigui) és producte d’una cultura, però d’una certa barbàrie, de la qual se’n poden trobar nombrosos testimonis a la història. I en aquests termes, penso jo, no hi ha debat possible, com no n’hi ha quan algú maltracta a un ésser viu, sigui quin sigui. L’única solució per al conjunt de la societat, com en el cas del tabac, passa per prendre mesures valentes i decidides, en benefici de la col·lectivitat i dins del seny, en aquest àmbit i en molts d’altres que regulen la nostra relació amb els animals amb que vivim i també els que ens mengem. S’ha regulat el fet de fumar en els llocs públics i ja comencem a acostumar-nos, no? D’altra banda, no puc entendre de cap de les maneres que hi hagi en el que ens anomenem “societat civilitzada” qui gaudeixi amb espectacles d’aquestes característiques. Més aviat em preocupa que es reivindiquin sota la presumpció de defensar la tradició i la cultura. Vist així, potser sí que hi ha tradicions que més val que desapareixin per sempre.
'BRUMAS DEL FRANQUISMO', DE FRANCESC SÁNCHEZ BARBA
Francesc Sánchez Barba és un autor vinculat a Premià de Mar que ve desenvolupant una intensa obra al voltant de l’anàlisi del món del cinema i alguns dels seus gèneres. Fruit de la seva tasca, ja han sortit dos llibres que estudien la relació de la música pop i la Segona Guerra Mundial amb el setè art. El seu darrer treball, que ha aparegut aquest mes de juny, porta per títol ‘Brumas del franquismo. El auge del cine negro español (1950-1965)’ i passa revista ara a un període amb tocs de clarobscurs de la nostra història més recent, a través del treball de cineastes que en un procés de recuperació i sota un règim totalitari, varen començar a donar oxigen amb les seves propostes. A través de l’anàlisi d’aquestes pel·lícules, l’autor n’extreu molt del nostre passat més contemporani i ens acosta a unes narracions cinematogràfiques de policies i delinqüents que amagaven la crítica al sistema com podien o retrataven un model que contrasta amb el seu homònim nordamericà, que ha esdevingut un referent mundial. En l’assaig es tracten 208 títols i a més de reflectir uns moments i unes persones agosarades que s’estimaven el que feien des d’una òptica professional, es convida al lector a homenatjar-los amb la visualització dels seus treballs, perquè aquests no quedin finalment en l’oblit.
ARBRES CENTENARIS TALLATS A ARGENTONA
Diversos veïns de la localitat i l’entitat mediambiental Natura van denunciar el passat 19 de juny el tall de dos arbres centenaris que va fer l’Ajuntament del municipi, a través d’una empresa subcontractada. L’actuació va succeir el passat divendres 15 de juny, quan encara no havia pres possessió el nou equip de govern del consistori. Segons van explicar de Natura, els dos arbres tallats eren dos pins pinyoners que es trobaven al Torrent de Can Serra de Lladó. Es dóna el cas que un tenia 127 anys i l’altre 116 i es consideren “arbres monumentals”, atès que mesuraven uns 30 metres d’alçada per 1,20 de diàmetre.
D’altra banda, segons ha transcendit, el tall dels arbres va fer-se perquè un tècnic municipal va emetre un informe de la seva perillositat, ja que havien caigut unes branques i havien malmès un vehicle.
Des de l’entitat Natura, Oriol Bassa ha explicat “que el problema s’hauria pogut resoldre fent una poda sanitària”.
D’altra banda, segons ha transcendit, el tall dels arbres va fer-se perquè un tècnic municipal va emetre un informe de la seva perillositat, ja que havien caigut unes branques i havien malmès un vehicle.
Des de l’entitat Natura, Oriol Bassa ha explicat “que el problema s’hauria pogut resoldre fent una poda sanitària”.
LLADRES DE CARRETERA A L'ALT MARESME
La Guàrdia Civil va desmantellar una banda d’atracadors que robava a les carreteres el passat dimecres 20 de juny, en una acció policial que va fer-se als càmpings El Far, de Calella i Pinar Playa, de Santa Susana. Fruit d’aquesta actuació es van detenir una vintena de persones que vivien en les instal·lacions dels càmpings amb les seves famílies, sense despertar sospites i que són d’origen paquistanès i iranià.
L’operació policial va començar a les vuit del matí i va concloure cap a les 11,30. Va desenvolupar-la un jutge de Múrcia, amb la coordinació de l’operatiu des de Madrid i intervencions a Barcelona i València, segons fonts policials. També, van fer-se més detencions a la zona de Llevant, al País Valencià. Una vegada conclosos els registres als càmpings del Maresme, la Guàrdia Civil va immobilitzar els vehicles dels detinguts, de gamma alta i va incautar-se d’objectes com càmeres fotogràfiques, telèfons mòbils, navegadors GPS i diners producte dels robatoris de la xarxa, que acumulava gran quantitat de denúncies.
La banda robava majoritàriament a l’AP-7, fent-se passar per policies, vestits amb armilles de color groc i llums de senyalització als seus vehicles. Aturava cotxes, principalment de turistes, mostrant-los plaques falses i aprofitava per atracar-los.
Els “policies foul”, com els coneix la Guàrdia Civil, feien les sevas accions de forma molt ràpida i les plaques que mostraven eren imitacions molt dolentes.
L’operació policial va començar a les vuit del matí i va concloure cap a les 11,30. Va desenvolupar-la un jutge de Múrcia, amb la coordinació de l’operatiu des de Madrid i intervencions a Barcelona i València, segons fonts policials. També, van fer-se més detencions a la zona de Llevant, al País Valencià. Una vegada conclosos els registres als càmpings del Maresme, la Guàrdia Civil va immobilitzar els vehicles dels detinguts, de gamma alta i va incautar-se d’objectes com càmeres fotogràfiques, telèfons mòbils, navegadors GPS i diners producte dels robatoris de la xarxa, que acumulava gran quantitat de denúncies.
La banda robava majoritàriament a l’AP-7, fent-se passar per policies, vestits amb armilles de color groc i llums de senyalització als seus vehicles. Aturava cotxes, principalment de turistes, mostrant-los plaques falses i aprofitava per atracar-los.
Els “policies foul”, com els coneix la Guàrdia Civil, feien les sevas accions de forma molt ràpida i les plaques que mostraven eren imitacions molt dolentes.
sábado, junio 16, 2007
L'ACCIÓ SOLIDÀRIA COM A PROPOSTA DE FUTUR
La Festa del comerç just i la banca ètica apropen aquest mes de juny a més de 60 municipis catalans com practicar la solidaritat és més fàcil del que sembla i un petit gest pot contribuir a canviar la globalitat. Sovint no tenim prou informació per jutjar, però quan ens arriba, ens fa replantejar moltes coses. La Festa del comerç just i la banca ètica ajuden a apropar als ciutadans per què cal un comerç just, els desequilibris del comerç internacional, el comerç just a Catalunya o com es pot contribuir des de l’acció individual per millorar les condicions de vida d’aquells pobles menys desenvolupats (o que no s’han deixat desenvolupar, la veritat!) des de les nostres petites accions diàries i quotidianes. També, la proposta de la banca ètica marca camins perquè puguem contribuir en el dia a dia per un món millor. Cal observar-ho tot plegat i analitzar-ho amb cura i prendre finalment d’aquesta manera partit personal.
D’altra banda, al Maresme, el passat 16 de juny, l’entitat Cabrera Solidària va fer 10 anys, tota una fita per aquesta agrupació que ha fet de la solidaritat envers els menys afavorits el seu objectiu de treball.
D’altra banda, al Maresme, el passat 16 de juny, l’entitat Cabrera Solidària va fer 10 anys, tota una fita per aquesta agrupació que ha fet de la solidaritat envers els menys afavorits el seu objectiu de treball.
ALELLA TORNA A CONVOCAR EL SEU CARTELL DE PREMIS LITERARIS
Una opció per als autors literaris que comencen és presentar els seus primers treballs als certàmens. D’entre els que es convoquen al Maresme cal destacar el cartell de l’Ajuntament d’Alella, obert a un amplíssim ventall de possibilitats en el camp de la poesia i la narrativa.
El primer dels guardons que convoquen és l’Alella a Maria Oleart, que enguany arriba a la seva onzena edició i que s’adreça als poetes de l’àmbit català. El guanyador pot veure la seva obra publicada en una luxosa col·lecció que ha anat assolint, a poc a poc, molt de prestigi.
El segon concurs que organitzen és el Guida Alzina de contes, que en la seva setena edició consta de noves bases. D’aquesta manera, si s’adreçava a un públic juvenil, a partir d’ara s’obre a totes les edats.
Finalment, la quarta edició de l’Alella a Isidre Pòlit guardona relats curts d’astronomia, una proposta aquesta diria que única en el panorama dels premis catalans, convocada en aquest cas per l’Agrupació d’Astronomia d’Alella, amb el suport del consistori.
D’altra banda, tohom que vulgui participar en qualsevol de les tres convocatòries, cal que tingui en compte que les bases completes –es poden sol·licitar a l’Ajuntament alellenc– indiquen que la data de termini per entregar els treballs és el proper dia 20 de juliol.
El primer dels guardons que convoquen és l’Alella a Maria Oleart, que enguany arriba a la seva onzena edició i que s’adreça als poetes de l’àmbit català. El guanyador pot veure la seva obra publicada en una luxosa col·lecció que ha anat assolint, a poc a poc, molt de prestigi.
El segon concurs que organitzen és el Guida Alzina de contes, que en la seva setena edició consta de noves bases. D’aquesta manera, si s’adreçava a un públic juvenil, a partir d’ara s’obre a totes les edats.
Finalment, la quarta edició de l’Alella a Isidre Pòlit guardona relats curts d’astronomia, una proposta aquesta diria que única en el panorama dels premis catalans, convocada en aquest cas per l’Agrupació d’Astronomia d’Alella, amb el suport del consistori.
D’altra banda, tohom que vulgui participar en qualsevol de les tres convocatòries, cal que tingui en compte que les bases completes –es poden sol·licitar a l’Ajuntament alellenc– indiquen que la data de termini per entregar els treballs és el proper dia 20 de juliol.
lunes, junio 11, 2007
MARIDATGE COMERCIAL, A MATARÓ
COMERÇ
Els comerços de Mataró
intercanvien objectes
per decorar els seus aparadors
Els establiments de Comerç Mataró Centre han posat en marxa una nova fórmula de col·laboració que està basada en el sistema de “maridatges comercials”. D’aquesta manera, es cedeixen productes entre botigues per decorar els seus aparadors i fan d’aquesta pràctica una campanya promocional dels productes que comercialitzen que va més enllà del propi establiment, aportant-li al consumidor un element de varietat i interès en els seus llocs de compra habituals.
En el marc d’aquesta proposta, els comerços associats de Comerç Mataró Centre, de forma voluntària i sota el lema “Obrim els nostres aparadors”, tenen “convidats especials” que des dels seus aparadors fan més atractiu el propi establiment. Aquesta pràctica, molt corrent entre els comerços d’una mateixa zona, s’està portant a terme de forma experimental al centre de Mataró, a través d’una proposta iniciada el maig que conclou aquest mes de juny, en la qual hi participen més de cinquanta comerços.
D’altra banda, els promotors de la iniciativa han destacat que d’aquesta pràctica de cohesió entre imatges d’establiments que, a primera vista els productes que venen no tenen res a veure, se’n deriven altres com compartir espais publicitaris en mitjans de comunicació, oferir tastets i promocions o organitzar cusets, entre d’altres propostes. D’altra banda, amb aquesta campanya, novament, des del comerç local, s’impulsen accions orientades a la dinamització i a millorar l’oferta en qualitat i quantitat de cara al consumidor.
Albert Calls
Els comerços de Mataró
intercanvien objectes
per decorar els seus aparadors
Els establiments de Comerç Mataró Centre han posat en marxa una nova fórmula de col·laboració que està basada en el sistema de “maridatges comercials”. D’aquesta manera, es cedeixen productes entre botigues per decorar els seus aparadors i fan d’aquesta pràctica una campanya promocional dels productes que comercialitzen que va més enllà del propi establiment, aportant-li al consumidor un element de varietat i interès en els seus llocs de compra habituals.
En el marc d’aquesta proposta, els comerços associats de Comerç Mataró Centre, de forma voluntària i sota el lema “Obrim els nostres aparadors”, tenen “convidats especials” que des dels seus aparadors fan més atractiu el propi establiment. Aquesta pràctica, molt corrent entre els comerços d’una mateixa zona, s’està portant a terme de forma experimental al centre de Mataró, a través d’una proposta iniciada el maig que conclou aquest mes de juny, en la qual hi participen més de cinquanta comerços.
D’altra banda, els promotors de la iniciativa han destacat que d’aquesta pràctica de cohesió entre imatges d’establiments que, a primera vista els productes que venen no tenen res a veure, se’n deriven altres com compartir espais publicitaris en mitjans de comunicació, oferir tastets i promocions o organitzar cusets, entre d’altres propostes. D’altra banda, amb aquesta campanya, novament, des del comerç local, s’impulsen accions orientades a la dinamització i a millorar l’oferta en qualitat i quantitat de cara al consumidor.
Albert Calls
L'HABITATGE, SENSE SOLUCIÓ
Per molts que els politics teoritzin, aconseguir que la gent trobi habitatges accessibles és, avui per avui, gairebé una utopia impossible o el mantra demagògic d’aquells que volen entrar a l’administració i saben que prometre és gratis i no obliga a res. Tots tenim clar que en la roda econòmica en la qual ens movems la construcció és un dels eixos més cabdals. Els savis i teòrics del sistema ja han apuntat moltes mesures que ens han de salvar a tots plegats, però la veritat és que la cosa continua sent complicada i que no s’albira un horitzó de solucions a curt termini que harmonitzi creixement, sostenibilitat, beneficis i accés digne a l’habitatge. Càritas ja alertava, en un informe fet públic fa poc, dels despropòsits que es cometen en matèria de videnda: des de llogar una banyera a fins a fer-ho amb un balcó, per esmentar només alguns dels exemples més dramàticament vistosos. D’altra banda, la màscara social que ens posem ens permet que tolerem tot això, mentre mirem cap a una altra banda i pensem que “a nosaltres això no pot passar-nos mai”. La veritat és que la solució a aquest problema sembla cada vegada més llunyana i caldrà moltes mobilitzacions de la societat civil perquè es comencin a fer efectives mesures de caràcter pal·liatiu. Però, la societat civil és mou encara per alguna cosa?
Albert Calls
Albert Calls
lunes, junio 04, 2007
'CASA DE MISERICÒRDIA', DE JOAN MARGARIT
LLIBRES
Poesia:
‘Casa de Misericòrdia’,
de Joan Margarit
Proa
La poesia potser ja no és una arma carregada de futur, però continua sent més necessària que mai. Una col·lecció emblemàtica que li dóna sortida editorial és’Els llibres de l’Óssa Menor’, que sortosament s’ha adaptat als nous temps i continua oferint-nos algunes de les millors veus poètiques catalanes o d’autors contemporanis de la literatura universal, traduïdes a la nostra llengua. Un dels darrres títols publicats és ‘Casa de Misericòrdia’, de l’autor català Joan Margarit. Amb el seu nou poemari, el poeta i arquitecte assoleix una altra fita en la seva trajectòria literària: donar al lector una poesia social i alhora intimista, construïda amb inigualable mestratge i domini, que permet una lectura assumible, sense renunciar en cap moment a la claredat. Margarit és un poeta que es pot llegir, que explica històries, que ens porta sensacions i sentiments contundents i clars, un got d’aigua clara, però amb la força del whisky sense gel.
Un breu tast:
“De nit només quedava la remor/
de les onades sota la terrassa./
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,/
rugia el temporal de neu i ferro/
que es desferma quan passa full la història./
Albert Calls
Poesia:
‘Casa de Misericòrdia’,
de Joan Margarit
Proa
La poesia potser ja no és una arma carregada de futur, però continua sent més necessària que mai. Una col·lecció emblemàtica que li dóna sortida editorial és’Els llibres de l’Óssa Menor’, que sortosament s’ha adaptat als nous temps i continua oferint-nos algunes de les millors veus poètiques catalanes o d’autors contemporanis de la literatura universal, traduïdes a la nostra llengua. Un dels darrres títols publicats és ‘Casa de Misericòrdia’, de l’autor català Joan Margarit. Amb el seu nou poemari, el poeta i arquitecte assoleix una altra fita en la seva trajectòria literària: donar al lector una poesia social i alhora intimista, construïda amb inigualable mestratge i domini, que permet una lectura assumible, sense renunciar en cap moment a la claredat. Margarit és un poeta que es pot llegir, que explica històries, que ens porta sensacions i sentiments contundents i clars, un got d’aigua clara, però amb la força del whisky sense gel.
Un breu tast:
“De nit només quedava la remor/
de les onades sota la terrassa./
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,/
rugia el temporal de neu i ferro/
que es desferma quan passa full la història./
Albert Calls
'JO PREGUNTO', ANTOLOGIA DE MARIA OLEART
LLIBRES
‘Jo pregunto’,
de Maria Oleart
Ajuntament d’Alella
La Comarcal Edicions
La recuperació que es fa des dels ajuntaments de l’obra literària dels escriptors de la nostra comarca és molt important. El consistori d’Alella, molt sensible a la tasca poètica, ha editat ara una antologia de Maria Oleart, ‘Jo pregunto’, que ens dóna una interessant aproximació a la poesia d’aquesta escriptora maresmenca, que malauradament va morir el 1996. Oleart, nascuda a Barcelona el 1929, va estar molt vinculada a Alella, el Masnou i el conjunt del Maresme i és una autora que va projectar la seva obra com a poeta i com a narradora molt més enllà dels nostres límits comarcals. Actualment, l’ajuntament alellenc convoca un premi anual de poesia que duu el seu nom i que ha anat aconseguint un cert prestigi en la promoció de nous valors. D’altra banda, la realització de l’antologia ha anat a cura de l’escriptora Joana Bel, filla de l’autora. A part de resseguir un intens itinerari literari per l’obra d’Oleart, el recull conclou amb un postfaci de l’escriptora i poeta Montserrat Abelló, que acaba d’ajudar els lectors a introduir-se en el món de l’autora antologada.
Albert Calls
‘Jo pregunto’,
de Maria Oleart
Ajuntament d’Alella
La Comarcal Edicions
La recuperació que es fa des dels ajuntaments de l’obra literària dels escriptors de la nostra comarca és molt important. El consistori d’Alella, molt sensible a la tasca poètica, ha editat ara una antologia de Maria Oleart, ‘Jo pregunto’, que ens dóna una interessant aproximació a la poesia d’aquesta escriptora maresmenca, que malauradament va morir el 1996. Oleart, nascuda a Barcelona el 1929, va estar molt vinculada a Alella, el Masnou i el conjunt del Maresme i és una autora que va projectar la seva obra com a poeta i com a narradora molt més enllà dels nostres límits comarcals. Actualment, l’ajuntament alellenc convoca un premi anual de poesia que duu el seu nom i que ha anat aconseguint un cert prestigi en la promoció de nous valors. D’altra banda, la realització de l’antologia ha anat a cura de l’escriptora Joana Bel, filla de l’autora. A part de resseguir un intens itinerari literari per l’obra d’Oleart, el recull conclou amb un postfaci de l’escriptora i poeta Montserrat Abelló, que acaba d’ajudar els lectors a introduir-se en el món de l’autora antologada.
Albert Calls
'MAR DE FLORS I FIRA IBEROROMANA'
‘Mar de flors’
i ‘Fira iberoromana’
Les eleccions municipals són una febre que passarà en uns mesos, després dels quals tot tornarà a la normalitat fins d’aquí quatre anys. Una de les coses que han difòs és la realització de dues cites de caràcter cultural que ja estan plenament consolidades i que mouen molta gent al Baix Maresme. Em refereixo al ‘Vilassar de Mar, un mar de flors’, que enguany arriba a la seva setena edició i que es fa els dies 1, 2, 3 i 4 de juny. També, a la XII Fira Iberoromana de Cabrera de Mar, que en aquest cas es fa el diumenge 3 de juny. El ‘Mar de flors’ és una aposta clara per la promoció del món de la flor i la planta, que converteix els carrers de Vilassar de Mar en un gran aparador floral. I la Fira Iberoromana de Cabrera recupera un punt de trobada anual en el qual es conjuga cultura i patrimoni local, a l’abast d’un públic molt ampli. En tots dos casos, a més, hi ha un ampli programa d’activitats socioculturals per a totes les edats i es demostra que acostar-se a la floricultura o el patrimoni també pot ser una festa. Dues cites, en definitiva, que ajuden a situar Vilassar de Mar i Cabrera en el mapa i conviden alhora a visitar aquestes localitats i conèixer-les molt millor, entretenint-se i aprenent, com aconsellen els clàssics.
Albert Calls
i ‘Fira iberoromana’
Les eleccions municipals són una febre que passarà en uns mesos, després dels quals tot tornarà a la normalitat fins d’aquí quatre anys. Una de les coses que han difòs és la realització de dues cites de caràcter cultural que ja estan plenament consolidades i que mouen molta gent al Baix Maresme. Em refereixo al ‘Vilassar de Mar, un mar de flors’, que enguany arriba a la seva setena edició i que es fa els dies 1, 2, 3 i 4 de juny. També, a la XII Fira Iberoromana de Cabrera de Mar, que en aquest cas es fa el diumenge 3 de juny. El ‘Mar de flors’ és una aposta clara per la promoció del món de la flor i la planta, que converteix els carrers de Vilassar de Mar en un gran aparador floral. I la Fira Iberoromana de Cabrera recupera un punt de trobada anual en el qual es conjuga cultura i patrimoni local, a l’abast d’un públic molt ampli. En tots dos casos, a més, hi ha un ampli programa d’activitats socioculturals per a totes les edats i es demostra que acostar-se a la floricultura o el patrimoni també pot ser una festa. Dues cites, en definitiva, que ajuden a situar Vilassar de Mar i Cabrera en el mapa i conviden alhora a visitar aquestes localitats i conèixer-les molt millor, entretenint-se i aprenent, com aconsellen els clàssics.
Albert Calls
'L'ENDEMÀ DE LES ELECCIONS'
L’endemà
de les eleccions
Ja se sap que la glòria del món és transitòria, com ens recorden constantment els resultats electorals, especialment l’endemà de les eleccions municipals, que són les més properes als ciutadans. Durant els dies a venir veurem canvis d’alcaldies, direm adéu a equips de govern i donarem la benvinguda a d’altres de nous. És el moment de projectes acabats o estroncats i d’altres que s’inicien amb noves il·lusions i esperances o com es pot, perquè sempre hi ha qui es troba amb la vara de comanament sense saber ben bé què fer-ne. Al cap i a la fi, la vida als ajuntaments no és eterna i la tendència és a marxar de la mateixa manera que s’ha entrat, a partir de l’enderroc. L’oposició fa caure el que governa mostrant fins a l’exageració totes les seves errades i nafres i convencent l’electorat de què dipositi la papereta a l‘urna que permetrà el canvi. El ‘canvi’ acaba arribant, però com la vida, també caduca i demana un nou ‘canvi’, en un joc que no s’acaba mai i que cada vegada crea més incrèduls. Què hi acaben guanyant els ciutadans és la qüestió? Com millora el dia a dia de les seves vides? Fins i tot d’aquells que no saben ni el nom del seu alcalde, ni el seu color polític, que d’aquests també n’hi ha més dels que sembla.
Albert Calls
de les eleccions
Ja se sap que la glòria del món és transitòria, com ens recorden constantment els resultats electorals, especialment l’endemà de les eleccions municipals, que són les més properes als ciutadans. Durant els dies a venir veurem canvis d’alcaldies, direm adéu a equips de govern i donarem la benvinguda a d’altres de nous. És el moment de projectes acabats o estroncats i d’altres que s’inicien amb noves il·lusions i esperances o com es pot, perquè sempre hi ha qui es troba amb la vara de comanament sense saber ben bé què fer-ne. Al cap i a la fi, la vida als ajuntaments no és eterna i la tendència és a marxar de la mateixa manera que s’ha entrat, a partir de l’enderroc. L’oposició fa caure el que governa mostrant fins a l’exageració totes les seves errades i nafres i convencent l’electorat de què dipositi la papereta a l‘urna que permetrà el canvi. El ‘canvi’ acaba arribant, però com la vida, també caduca i demana un nou ‘canvi’, en un joc que no s’acaba mai i que cada vegada crea més incrèduls. Què hi acaben guanyant els ciutadans és la qüestió? Com millora el dia a dia de les seves vides? Fins i tot d’aquells que no saben ni el nom del seu alcalde, ni el seu color polític, que d’aquests també n’hi ha més dels que sembla.
Albert Calls
'SET CONTES FRONTERERS', DE GEORGES MOUSTAKI
LLIBRES
‘Set contes fronterers’,
de Georges Moustaki
Belacqva
Georges Moustaki és conegut sobretot per la seva trajectòria com a cantant, però com a artista multidisciplinari també pinta i escriu i és, a més, un incansable viatger i un veritable ciutadà del món. Fruit d’aquesta vessant literària surten ara els seus relats sota el títol ‘Set contes fronterers’, històries netes, pures, senzilles i carregades de contingut, situades també a cavall entre Orient i Occident, cosa que els dota encara més d’un major atractiu estilístic i els situa en els temps actuals, amb plena vigència contemporània, alhora que vehiculen una reacció davant del que es considera inacceptable. Sense explicar massa les històries, perquè són molt curtes i és millor no desvetllar les claus, Moustaki ens parla de reivindicacions senzilles, clams contra el sistema i el fet que rera les persones hi ha sempre les mateixes inquietuds, anhels i esperances, situacions que semblen molt complicades i en el fons no ho són tant, com la vida mateixa. Des d’un mur que separa fins a Hassan, el trobador enamorat de l’Edat Mitjana que només parla d’amor o l’absurditat de les guerres fratricides. Una obra netament recomanable!
Albert Calls
‘Set contes fronterers’,
de Georges Moustaki
Belacqva
Georges Moustaki és conegut sobretot per la seva trajectòria com a cantant, però com a artista multidisciplinari també pinta i escriu i és, a més, un incansable viatger i un veritable ciutadà del món. Fruit d’aquesta vessant literària surten ara els seus relats sota el títol ‘Set contes fronterers’, històries netes, pures, senzilles i carregades de contingut, situades també a cavall entre Orient i Occident, cosa que els dota encara més d’un major atractiu estilístic i els situa en els temps actuals, amb plena vigència contemporània, alhora que vehiculen una reacció davant del que es considera inacceptable. Sense explicar massa les històries, perquè són molt curtes i és millor no desvetllar les claus, Moustaki ens parla de reivindicacions senzilles, clams contra el sistema i el fet que rera les persones hi ha sempre les mateixes inquietuds, anhels i esperances, situacions que semblen molt complicades i en el fons no ho són tant, com la vida mateixa. Des d’un mur que separa fins a Hassan, el trobador enamorat de l’Edat Mitjana que només parla d’amor o l’absurditat de les guerres fratricides. Una obra netament recomanable!
Albert Calls
+ REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS
"Aqui
do silencio das "gavetas"
da pátria amordaçada
dos peitos desfeitos pelas torturas da pide
subiu o clamor da liberdade
floriu abril".
Abril 1984
do silencio das "gavetas"
da pátria amordaçada
dos peitos desfeitos pelas torturas da pide
subiu o clamor da liberdade
floriu abril".
Abril 1984
TORNARÀ LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS...
Els capitans d'abril portaran de nou la revolució
dels clavells.
dels clavells.
TORNAREM A SOFRIR...
Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer...
(Després d'uns dies atabalat per la tasca electoral i la meva nova atribució de corresponsal de l'Avui torno a fer de bloggaire).
(Després d'uns dies atabalat per la tasca electoral i la meva nova atribució de corresponsal de l'Avui torno a fer de bloggaire).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
