Els joves de l’Estat espanyol no volen ser empresaris i s’estimen més jugar sobre segur, apostant pel funcionariat que, al cap i a la fi, vol dir tenir la paga fixa i en alguns casos un bon horari que els permeti dedicar-se a una altra cosa més creativa o a relaxar-se, per recuperar-se de l’estrès que la feina funcionarial els pugui causar.
Aquesta notícia (la de què volen ser funcionaris) la recullien fa uns mesos els diaris i tampoc és per a sorprendre’s perquè constata que tenim el que hem sembrat.
És normal que els joves no vulguin estudiar perquè saben que molts no podran treballar ni de lluny en la carrera que hagin escollit.
També és normal que no vulguin ser assalariats per 1.000 miserables euros que els donen, amb contracte brossa i /o feina precària i per acabar malvivint en un pis destartalat de per vida.
I finalment és encara més normal que no vulguin ser empresaris o treballadors autònoms, perquè ningú més putejat que aquests en un país que ha de generar recursos d’on sigui per a la gran massa de burocràcia que entre tots mantenim.
Aleshores, de què ens estranyem que els joves, els que no aconsegueixen triomfar en els programes televisius, vulguin ser funcionaris?
Fa uns quants anys vaig deixar l’oportunitat de quedar-me a treballar en un ajuntament influenciat pel fals miratge de què lliure es viu més bé. No és veritat. No hi ha ningú lliure en aquests societat en la qual encara no has cobrat el sou del mes i ja t’has gastat el del següent. Ni molt menys ets lliure fent el que t’agrada. Ni tampoc vol dir que la gent que fa de funcionària no treballi, hi ha de tot.
El problema és que tenim una joventut massa conformista i que no es queixa. Ara els tocaria reivindicar i no ho fan, excepte una minoria, perquè en deuen tenir prou amb l’almoina que els donen i amb poder sortir el cap de setmana de copes. També tornen a votar als mateixos, encara que els ho hagin fet malament (o pitjor, ni tan sols hi van) i no es mobilitzen per res que no sigui per la prohibició de beure cervesa a la via pública.
Entre aquests hi deu haver la gran majoria dels que volens ser funcionaris, perquè es pensen que així podran viure del sistema amb el mínim esforç i sense aspirar a res més que a passar la mà a final de mes i a poder gaudir del màxim de festes laborals. A la privada és, com a mínim, més difícil, mal pagat i de per vida.
Tot això, n’estic segur, ens acabarà passant una bona factura. Si massa vedells s’abeuren de les metes de la vaca, corre el perill que aquesta quedi seca. I aleshores no tindrem ni llet ni vaca… Ull!! Ni tampoc funcionariat perquè no hi haurà qui mantingui l’estructura.
lunes, marzo 17, 2008
martes, marzo 11, 2008
'FORASTERS', de Rafael Vallbona a PROA PREMIÀ
Dijous, 3 d’abril, a les 20h
PRESENTACIÓ
a PROA PREMIÀ
FORASTERS,
de RAFAEL VALLBONA
Premi Nèstor Luján
de novel·la històrica
A càrrec de
MANUEL CUYÀS,
periodista
i escriptor
PRESENTACIÓ
a PROA PREMIÀ
FORASTERS,
de RAFAEL VALLBONA
Premi Nèstor Luján
de novel·la històrica
A càrrec de
MANUEL CUYÀS,
periodista
i escriptor
miércoles, marzo 05, 2008
AMB EL SOMRIUE ALS LLAVIS...
In memoriam Josep Garí i Pons
La mort se’ns ha endut un altre cabrerenc, l’amic Josep Garí i Pons, “poeta de carreró”, honest, valent i radical quan cal ser-ho.
La poesia que Garí ha escrit al llarg dels anys s’ha mogut en la ironia i la crítica, però també en l’intimisme i el sentiment, perquè no es pot ser un bon crític sense que les coses no t’importin. I això vol dir que hi has arribat, que t’has apropat al seu cor.
Garí ens ha parlat en els seus “versos de combat” de persones i situacions que d’altres només tenien valor de fer amb la boca petita. Coses de poble…
I trencar tabús sempre ens fa avançar.
Conta la hipocresia, a la cara i sense manies!!!!
Des del poema irònic personalitzat que enviava als poders fàctics (jo mateix en vaig rebre més d’un quan estava a l’Ajuntament), que t’obligava a replantejar-te el que estaves fent, fins als seus compromisos poètics directes apareguts en revistes, en Garí va ser un iconoclasta, sí, però també una persona que s’estimava la paraula i el nostre poble.
Hi ha una Cabrera íntima que sempre associaré a les seves paraules i als seus versos àgils i esmolats.
Hi ha un sentiment de la seva rebel·lia que sempre m’acompanyarà.
L’amics Garí avui se’ns ha mort, però el seu record està amb nosaltres, també la seva passió per la paraula escrita i els llibres.
I aquesta Cabrera de figures i paisatges que va retratar des del simpàtic esperpent, arrencant-nos un somriure, tal vegada, o un cabreig. Al cap i a la fi, tot menys la indiferència.
Amic Garí,
poeta
i a voltes,
amb algun toc
de profeta,
amic dels versos
breus
i directes,
… ens veurem a l’eternitat, allà on collons estigui.
Tu hi seràs, ben segur, amb el somriure als llavis.
Albert Calls
La mort se’ns ha endut un altre cabrerenc, l’amic Josep Garí i Pons, “poeta de carreró”, honest, valent i radical quan cal ser-ho.
La poesia que Garí ha escrit al llarg dels anys s’ha mogut en la ironia i la crítica, però també en l’intimisme i el sentiment, perquè no es pot ser un bon crític sense que les coses no t’importin. I això vol dir que hi has arribat, que t’has apropat al seu cor.
Garí ens ha parlat en els seus “versos de combat” de persones i situacions que d’altres només tenien valor de fer amb la boca petita. Coses de poble…
I trencar tabús sempre ens fa avançar.
Conta la hipocresia, a la cara i sense manies!!!!
Des del poema irònic personalitzat que enviava als poders fàctics (jo mateix en vaig rebre més d’un quan estava a l’Ajuntament), que t’obligava a replantejar-te el que estaves fent, fins als seus compromisos poètics directes apareguts en revistes, en Garí va ser un iconoclasta, sí, però també una persona que s’estimava la paraula i el nostre poble.
Hi ha una Cabrera íntima que sempre associaré a les seves paraules i als seus versos àgils i esmolats.
Hi ha un sentiment de la seva rebel·lia que sempre m’acompanyarà.
L’amics Garí avui se’ns ha mort, però el seu record està amb nosaltres, també la seva passió per la paraula escrita i els llibres.
I aquesta Cabrera de figures i paisatges que va retratar des del simpàtic esperpent, arrencant-nos un somriure, tal vegada, o un cabreig. Al cap i a la fi, tot menys la indiferència.
Amic Garí,
poeta
i a voltes,
amb algun toc
de profeta,
amic dels versos
breus
i directes,
… ens veurem a l’eternitat, allà on collons estigui.
Tu hi seràs, ben segur, amb el somriure als llavis.
Albert Calls
JOSEP GARÍ HA MORT
Poeta iconoclasta de Cabrera i esperit rebel, aquesta passada nit ha mort l'amic Josep Garí.
Al llarg dels anys ha anat bastint una llarga obra, a cop de poema, des de casa seva, en la que les figures i paisatges del nostre poble hi eren reflectits sota la seva mirada irònica a voltes, d'altres genïuda i desafiant.
Garí s'estimava Cabrera i era una consciència crítica sense manies.
Descansa en pau, amic.
Albert Calls
Al llarg dels anys ha anat bastint una llarga obra, a cop de poema, des de casa seva, en la que les figures i paisatges del nostre poble hi eren reflectits sota la seva mirada irònica a voltes, d'altres genïuda i desafiant.
Garí s'estimava Cabrera i era una consciència crítica sense manies.
Descansa en pau, amic.
Albert Calls
martes, marzo 04, 2008
'ESTEM EN CONTRA', de XAVIER GUAL
Publicat per La Campana
Amb aquest recull de relats, l’escriptor Xavier Gual ha guanyat el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira, un prestigiós guardó que una vegada a l’any serveix per omplir un important buit en la Literatura Catalana, el de la creació literària humorística de qualitat, lluny de la frivolitat i despersonalització del gènere que ha anat associada a obres dels anomenats “autors mediàtics”.
Xavier Gual es va donar a conèixer amb Delirium tremens, un volum de narracions sobre esquizofrènies quotidianes que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda, però va ser la novel·la Ketchup, una dura crítica a la societat actual a partir del món dels joves, traduïda a l’italià i al francès, que va projectar-lo.
‘Estem en contra’, en la línia de la narrativa que fa l’autor, és un mirall irònic i satíric de la realitat, un viatge a l’altra banda de la neurosi col·lectiva que vivim les persones de principi d’aquest segle XXI i que no se sap cap a on ens conduirà.
Ens trobem, per tant, davant d’un humor càustic, cínic, corrosiu, la visió de la vida des del cul del got, que amaga alhora la necessitat de solucions i una certa denúncia de què tot plegat podria ser molt millor només amb una mica d’esforç personal.
Els protagonistes d’aquestes històries, algunes de les quals brillen molt més que d’altres, estan en contra de moltes coses: dels polítics corruptes, del turisme de masses, de les supersticions i dels que se n’aprofiten, de les tradicions passades de moda, dels problemes d’habitatge… i ens fan riure o plorar, segons com es miri i qüestió d’equidistàncies.
Amb aquest recull de relats, l’escriptor Xavier Gual ha guanyat el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira, un prestigiós guardó que una vegada a l’any serveix per omplir un important buit en la Literatura Catalana, el de la creació literària humorística de qualitat, lluny de la frivolitat i despersonalització del gènere que ha anat associada a obres dels anomenats “autors mediàtics”.
Xavier Gual es va donar a conèixer amb Delirium tremens, un volum de narracions sobre esquizofrènies quotidianes que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda, però va ser la novel·la Ketchup, una dura crítica a la societat actual a partir del món dels joves, traduïda a l’italià i al francès, que va projectar-lo.
‘Estem en contra’, en la línia de la narrativa que fa l’autor, és un mirall irònic i satíric de la realitat, un viatge a l’altra banda de la neurosi col·lectiva que vivim les persones de principi d’aquest segle XXI i que no se sap cap a on ens conduirà.
Ens trobem, per tant, davant d’un humor càustic, cínic, corrosiu, la visió de la vida des del cul del got, que amaga alhora la necessitat de solucions i una certa denúncia de què tot plegat podria ser molt millor només amb una mica d’esforç personal.
Els protagonistes d’aquestes històries, algunes de les quals brillen molt més que d’altres, estan en contra de moltes coses: dels polítics corruptes, del turisme de masses, de les supersticions i dels que se n’aprofiten, de les tradicions passades de moda, dels problemes d’habitatge… i ens fan riure o plorar, segons com es miri i qüestió d’equidistàncies.
PARLEM DE CIVISME...
Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del caminant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no sap el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi? I que també sempre haguem de queixar-nos.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del caminant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no sap el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi? I que també sempre haguem de queixar-nos.
LA POESIA DE DÀRIA FERRANDO
El dimarts 11 de març es presentarà a Premià de Mar el llibre ‘Cinquanta-set llunes i un bat de sol’, de Dària Ferrando. Es tracta d’un recull de poemes d’aquesta autora premianenca, coneguda especialment per la seva tasca en la divulgació de les lectures dramatitzades. El llibre està acompanyat d’il·lustracions.
L’acte serà al Centre Cívic, del carrer Esperança 19-21, a les vuit del vespre. D’altra banda, el llibre el publiquen l’editorial El clavell i el consistori del municipi, dins la col·lecció Primília Lletres i en la recta del proper Sant Jordi.
L’acte serà al Centre Cívic, del carrer Esperança 19-21, a les vuit del vespre. D’altra banda, el llibre el publiquen l’editorial El clavell i el consistori del municipi, dins la col·lecció Primília Lletres i en la recta del proper Sant Jordi.
'HISTÒRIES DEL TAXI', de DAVID ESCAMILLA
Publicat per Ara Llibres
David Escamilla, realitzador de programes radiofònics i televisius i autor d’una bona nòmina d’obres prou diverses que van des de la divulgació cultural (sobre La Trinca o Serrat, entre d’altres) fins a la poesia, parla en el seu nou llibre de les històries que sorgeixen al voltant del taxi.
I no pot tractar-se del món dels taxistes sense la presència del locutor i president del Grup Tele Taxi, Justo Molinero, que és qui signa el pròleg. On estan les fronteres entre el que és real i l’imaginari? Els límits entre els fets i la “llegenda urbana” d’aquestes narracions tan humanes?
És el que haurà de descobrir-hi el lector. Històries sorprenents que formen part de la realitat quotidiana, taxistes decebuts o enganyats, d’altres que han tingut sort i fins i tot els que han trobat parella en la seva tasca laboral diària. Tot un compendi que es fa difícil de resumir i que convida al lector a assumir que la realitat, moltes vegades, pot ser tan fecunda com la fantasia.
Escamilla s’ha endinsat en el món dels taxistes, ha parlat amb ells i ha recollit vint-i-vuit històries de la realitat quotidiana de Barcelona, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu. “El resultat és un relat subtil i finíssim, construït a bocins de quotidianitat, l’únic i vertader motor de la història”, apunta Molinero en el pròleg i defineix amb precisió aquest volum de narracions singulars, tan properes a nosaltres en l’espai i en el temps.
David Escamilla, realitzador de programes radiofònics i televisius i autor d’una bona nòmina d’obres prou diverses que van des de la divulgació cultural (sobre La Trinca o Serrat, entre d’altres) fins a la poesia, parla en el seu nou llibre de les històries que sorgeixen al voltant del taxi.
I no pot tractar-se del món dels taxistes sense la presència del locutor i president del Grup Tele Taxi, Justo Molinero, que és qui signa el pròleg. On estan les fronteres entre el que és real i l’imaginari? Els límits entre els fets i la “llegenda urbana” d’aquestes narracions tan humanes?
És el que haurà de descobrir-hi el lector. Històries sorprenents que formen part de la realitat quotidiana, taxistes decebuts o enganyats, d’altres que han tingut sort i fins i tot els que han trobat parella en la seva tasca laboral diària. Tot un compendi que es fa difícil de resumir i que convida al lector a assumir que la realitat, moltes vegades, pot ser tan fecunda com la fantasia.
Escamilla s’ha endinsat en el món dels taxistes, ha parlat amb ells i ha recollit vint-i-vuit històries de la realitat quotidiana de Barcelona, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu. “El resultat és un relat subtil i finíssim, construït a bocins de quotidianitat, l’únic i vertader motor de la història”, apunta Molinero en el pròleg i defineix amb precisió aquest volum de narracions singulars, tan properes a nosaltres en l’espai i en el temps.
lunes, febrero 25, 2008
RECITAL DE POETES DE CABRERA DE MAR A ARGENTONA
NOTA DE PREMSA DE L'AJUNTAMENT D'ARGENTONA
Els Amics de la Poesia d'Argentona organitzen un recital de poesia sobre les antologies poètiques 'Nigromàntic', d'Albert Calls, i 'Estiu immòbil', de Sílvia Tarragó.
L'acte, que tindrà lloc el proper dissabte, dia 1 de març, a les 19.30 h, a la Casa Gòtica (plaça de l'Església, 4), el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció 'Poetes de Cabrera de Mar', la Sra. Núria López.
Lloc: Casa Gòtica (Plaça de l‚Església, 4)
Data: Dissabte, dia 1 de març
Hora: 19.30 h
Organitza: Amics de la Poesia d'Argentona
Col·labora: Ajuntament d'Argentona
Els Amics de la Poesia d'Argentona organitzen un recital de poesia sobre les antologies poètiques 'Nigromàntic', d'Albert Calls, i 'Estiu immòbil', de Sílvia Tarragó.
L'acte, que tindrà lloc el proper dissabte, dia 1 de març, a les 19.30 h, a la Casa Gòtica (plaça de l'Església, 4), el presentarà la Coordinadora de la Col·lecció 'Poetes de Cabrera de Mar', la Sra. Núria López.
Lloc: Casa Gòtica (Plaça de l‚Església, 4)
Data: Dissabte, dia 1 de març
Hora: 19.30 h
Organitza: Amics de la Poesia d'Argentona
Col·labora: Ajuntament d'Argentona
ON ANIREM A PARAR?
Passejant prop de la platja d’un poble del Baix Maresme, al costat d’un local de menjar ràpid, un se n’adona de l’incivisme que pot arribar a dominar a la gent i que en els darrers anys sembla que ha anat a més.
El paisatge que s’obre davant dels ulls del passejant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no saben el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
La tolerància és un valor que no porta enlloc quan n’hi ha uns quants que no saben practicar-la i que és en la majoria dels casos. Aleshores, arriba l’aplicació del que coneixem com a “mà dura” i que tant ens fot a tots plegats.
És curiós com en una societat com la nostra, que tant ha apostat per l’educació i l’ensenyament, ara s’evidencia una gran mancança de disciplina i d’autoritarisme.
Jo pertanyo a una generació educada a les escoles sota la por, però també amb el llistó de l’excel·lència. La rigidesa ens tornava rebels, però a les darreres generacions, la manca d’autoritat, tant a l’escola com a casa i la situació d’una societat desestructurada, els ha col·locat en un terreny molt sinuós i preocupant.
On estan els límits? En els temps que corren aquesta és una pregunta que comença a demanar respostes clares, ràpides i contundents.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi?
El paisatge que s’obre davant dels ulls del passejant (podria ser bucòlic i no ho és) és ben entenedor i senzill: tones de papers i munts de deixalles de molta gent que hi passa per la zona i fa un mos i no saben el que és l’educació més elemental.
De res serveix que s’estigui en una zona plena de papereres, a tocar l’una de l’altra i que el lloc sigui un indret molt bonic per passejar a peu, en solitari, amb el gos o en bicicleta.
Davant d’aquest fet, la primera reflexió és que hi ha moltes persones que necessiten ser sancionades per complir la normativa establerta, perquè si no no s’entendria tanta brutícia desfermada, que ni que es netegés cada dia, tornaria a estar igual de brut en unes poques hores.
La tolerància és un valor que no porta enlloc quan n’hi ha uns quants que no saben practicar-la i que és en la majoria dels casos. Aleshores, arriba l’aplicació del que coneixem com a “mà dura” i que tant ens fot a tots plegats.
És curiós com en una societat com la nostra, que tant ha apostat per l’educació i l’ensenyament, ara s’evidencia una gran mancança de disciplina i d’autoritarisme.
Jo pertanyo a una generació educada a les escoles sota la por, però també amb el llistó de l’excel·lència. La rigidesa ens tornava rebels, però a les darreres generacions, la manca d’autoritat, tant a l’escola com a casa i la situació d’una societat desestructurada, els ha col·locat en un terreny molt sinuós i preocupant.
On estan els límits? En els temps que corren aquesta és una pregunta que comença a demanar respostes clares, ràpides i contundents.
Malauradament, al final, la millor manera d’erradicar els mals hàbits acaba sent el càstig, al marge de què es continuï fent sempre una didàctica més necessària que mai.
En una altra direcció, quan algú fa una acció en positiu o molt bona, es considera tant dins de la normalitat que no cal ni premiar-la ni tan sols esmentar-la. Què trist, oi?
UNA MARXA POPULAR TALLARÀ TOTA L'N-II AL BAIX MARESME
Les accions reivindicatives de la coordinadora No N-II, exigint el trasllat de la carretera i l’autopista C-32 gratuïta, arribaran en els propers mesos a un punt d’inflexió. Les tres plataformes cíviques de Premià de Mar, El Masnou i Vilassar de Mar, agrupades ara en una sola entitat, tenen previst fer un tall a tota la carretera al seu pas pel Baix Maresme, el proper diumenge 25 de maig. Prèviament, però, anuncien una aixecada de les barreres de peatges de la zona, en una data per determinar encara del mes d’abril.
El secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, va anunciar a la Coordinadora No N-II, en una reunió que va fer-se el passat 13 de febrer, l’acord per traspassar la gestió de la carretera de l’Estat a la Generalitat, que vindria acompanyat d’una partida de prop de 400 milions d’euros per construir la via alternativa prop de la C-32.
Els portaveus de la coordinadora ‘No N-II’ van explicar que havien sortit d’aquesta trobada “decebuts”, que ells demanaven el traspàs de l’N-II amb recursos econòmics per als municipis i que l’administració s’havia tancat en banda a parlar del peatge gratuït de l’autopista. També, després d’aquesta reunió, la coordinadora va deixar ben clar que trencava el diàleg amb l’administració.
L’acte del diumenge 25 de maig consistirà en una marxa popular, entre Montgat i Cabrera de Mar, que podria durar entre sis i vuit hores i que es faria a peu o en bicicleta, amb diverses activitats d’animació esportives i lúdiques. D’altra banda, els marxants s’anirien aturant a cada poble, per entregar un manifest als ajuntaments.
El secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, va anunciar a la Coordinadora No N-II, en una reunió que va fer-se el passat 13 de febrer, l’acord per traspassar la gestió de la carretera de l’Estat a la Generalitat, que vindria acompanyat d’una partida de prop de 400 milions d’euros per construir la via alternativa prop de la C-32.
Els portaveus de la coordinadora ‘No N-II’ van explicar que havien sortit d’aquesta trobada “decebuts”, que ells demanaven el traspàs de l’N-II amb recursos econòmics per als municipis i que l’administració s’havia tancat en banda a parlar del peatge gratuït de l’autopista. També, després d’aquesta reunió, la coordinadora va deixar ben clar que trencava el diàleg amb l’administració.
L’acte del diumenge 25 de maig consistirà en una marxa popular, entre Montgat i Cabrera de Mar, que podria durar entre sis i vuit hores i que es faria a peu o en bicicleta, amb diverses activitats d’animació esportives i lúdiques. D’altra banda, els marxants s’anirien aturant a cada poble, per entregar un manifest als ajuntaments.
'R. CRUMB. RECUERDOS Y OPINIONES', de R. CRUMB i P. POPLASKI
Publicat per Globalrhythm
Aquest llibre (mig en text i mig en còmic, polièdric i complex com el seu autor), és un compendi de tot tipus de dibuixos, historietes, pensaments, reflexions i opinions al voltant del més genial dels historietistes underground: el nordamericà Robert Crumb, que ha estat el pare per a tota una generació de dibuixants.
Tant els seus seguidors com noves persones que vulguin acostar-se al seu particular univers creatiu, trobaran en aquest voluminós llibre el calaix de sastre més adequat, un itinerari fàcil de seguir i que dóna moltes pistes per entendre qui ha estat Crumb.
Escrit en clau de memòries, però entrant i sortint en temes tan frívols com cabdals, en aquesta obra hi ha una mica de tot: des de reflexions vitals profundes fins a un humor cínic i sexual, passant per referents i consells de tot tipus.
De fet, Crumb hi invoca tots els seus àngels i dimonis i els posa en solfa i partitura de colors amb la col·laboració d’un amic seu, Peter Poplaski, el coautor del llibre. D’altra banda, el volum també s’acompanya d’un CD amb música de Crumb, un apassionat del banjo.
Aquest llibre (mig en text i mig en còmic, polièdric i complex com el seu autor), és un compendi de tot tipus de dibuixos, historietes, pensaments, reflexions i opinions al voltant del més genial dels historietistes underground: el nordamericà Robert Crumb, que ha estat el pare per a tota una generació de dibuixants.
Tant els seus seguidors com noves persones que vulguin acostar-se al seu particular univers creatiu, trobaran en aquest voluminós llibre el calaix de sastre més adequat, un itinerari fàcil de seguir i que dóna moltes pistes per entendre qui ha estat Crumb.
Escrit en clau de memòries, però entrant i sortint en temes tan frívols com cabdals, en aquesta obra hi ha una mica de tot: des de reflexions vitals profundes fins a un humor cínic i sexual, passant per referents i consells de tot tipus.
De fet, Crumb hi invoca tots els seus àngels i dimonis i els posa en solfa i partitura de colors amb la col·laboració d’un amic seu, Peter Poplaski, el coautor del llibre. D’altra banda, el volum també s’acompanya d’un CD amb música de Crumb, un apassionat del banjo.
'PERSÈPOLIS', de MARJANE SATRAPI
Publicat per Norma Editorial
La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.
‘Persèpolis’ demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.
‘Persèpolis’ és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions.
Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics ‘Brodats’ i ‘Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran.
La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.
‘Persèpolis’ demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.
‘Persèpolis’ és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions.
Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics ‘Brodats’ i ‘Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran.
martes, febrero 12, 2008
NO N-II, NO N-II i més NO N-II
El passat 7 de febrer va fer un any de la mort de Jaume Batlle, alcalde de Premià de Mar en accident de trànsit a la fatídica N-II. Per aquest motiu, la plataforma cívica No N-II Camí Ral, de Premià de Mar, va convocar un tall al qual van assistir més d’un miler de persones, segons la policia local i que va comptar amb el suport d’una desena d’alcaldes del Baix Maresme.
Va ser un acte molt emotiu en el qual, una vegada més, es reivindicava el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de la C-32, però també amb flors a les tanques de la via, es recordava al Jaume Batlle alcalde i al Jaume Batlle persona, molt estimat per molta gent, com va quedar palès una vegada més.
L’actual alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, va tenir un record per a les víctimes de l’N-II i les seves famílies. D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II, ara organitzades en una coordinadora, es va tornar a alertar que el diàleg amb les administracions s’ha aturat i que es volen fer accions més endurides, com talls reivindicatius en trams més grans de la carretera i l’aixecada de barreres als peatges.
En una visita a Mataró, el passat 9 de febrer, el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’N-II al Maresme ja no existeix i que ha de tornar a ser un carrer, com va recollir la premsa. També, va explicar que ja es treballa amb l’administració local i comarcal per trobar una fórmula que ho permeti.
D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II ja fa temps que es diu que s’agraeix el suport dels polítics, però també es demana que “facin els deures” per avançar cap a la resolució del problema. De fet, això que és el més difícil, és el que s’hauria de començar a veure ja.
Va ser un acte molt emotiu en el qual, una vegada més, es reivindicava el trasllat de la carretera i el peatge gratuït de la C-32, però també amb flors a les tanques de la via, es recordava al Jaume Batlle alcalde i al Jaume Batlle persona, molt estimat per molta gent, com va quedar palès una vegada més.
L’actual alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, va tenir un record per a les víctimes de l’N-II i les seves famílies. D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II, ara organitzades en una coordinadora, es va tornar a alertar que el diàleg amb les administracions s’ha aturat i que es volen fer accions més endurides, com talls reivindicatius en trams més grans de la carretera i l’aixecada de barreres als peatges.
En una visita a Mataró, el passat 9 de febrer, el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’N-II al Maresme ja no existeix i que ha de tornar a ser un carrer, com va recollir la premsa. També, va explicar que ja es treballa amb l’administració local i comarcal per trobar una fórmula que ho permeti.
D’altra banda, des de les plataformes cíviques No N-II ja fa temps que es diu que s’agraeix el suport dels polítics, però també es demana que “facin els deures” per avançar cap a la resolució del problema. De fet, això que és el més difícil, és el que s’hauria de començar a veure ja.
'HACIA RUTAS SALVAJES', de JOAN KRAKAUER
Publicat per Ediciones B
La pel·lícula ‘Hacia rutas salvajes’, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla ha revifat un llibre publicat en castellà l’any 1998, que ara ha tornat a sortit reeditat.
L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.
Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.
El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.
‘Hacia rutas salvajes’ és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.
Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.
La pel·lícula ‘Hacia rutas salvajes’, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla ha revifat un llibre publicat en castellà l’any 1998, que ara ha tornat a sortit reeditat.
L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.
Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.
El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.
‘Hacia rutas salvajes’ és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.
Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.
'EL VALOR DEL SAMURÁI', de JOSEP LÓPEZ ROMERO
Publicat per Columna/Planeta Empresa
Explicada en clau de conte que vol que el lector avanci en el seu creixement personal, aquesta història va entrant a poc a poc, però amb la saviesa de deixar-te un pòsit que no s’oblida ni quan la llegeixes ni en molt de temps.
El llibre respon preguntes com si es pot començar una vida nova amb una cuirassa foradada, construir un palau sobre una terra devastada o vèncer la por amb armes intangibles.
El protagonista, Val, trobarà un mestre que li parla del samurai Kyo, la història del qual li permetrà afrontar les seves pors interiors i qüestionar-se el que és el valor.
L’autor, nascut el 1967, és periodista, ha estat professor i ha treballat en comunicació i a companyies dedicades a l’assessoria de màrqueting. Es considera, sobretot, un comunicador, un escriptor que fa de coach d’autors i ha publicat els llibres ‘El camino de las hormigas’ i ‘Cinemanía’.
Viu lluny de la gran ciutat, en una casa en plena muntanya, en companyia de la seva família i envoltat de la natura per totes bandes.
Aquest llibre serveix en clau d’autoajuda per aprendre a valorar que moltes de les pors i pànics interns que patim es poden superar enfrontant-nos-hi. També, reflecteix els mals que pateix la gent de l’època actual, arrelats a l’ésser humà des del principi dels temps, però transformats a pitjor, ara, pels condicionants d’una època en la qual la tecnologia no deixa que les persones ens desenvolupem de forma natural.
Com el samurai i el protagonista d’aquesta història, cal enfrontar-se als propis temors, tirar cap endavant, accedint al combat des d’una opció pacífica, però. No ho oblidem.
Explicada en clau de conte que vol que el lector avanci en el seu creixement personal, aquesta història va entrant a poc a poc, però amb la saviesa de deixar-te un pòsit que no s’oblida ni quan la llegeixes ni en molt de temps.
El llibre respon preguntes com si es pot començar una vida nova amb una cuirassa foradada, construir un palau sobre una terra devastada o vèncer la por amb armes intangibles.
El protagonista, Val, trobarà un mestre que li parla del samurai Kyo, la història del qual li permetrà afrontar les seves pors interiors i qüestionar-se el que és el valor.
L’autor, nascut el 1967, és periodista, ha estat professor i ha treballat en comunicació i a companyies dedicades a l’assessoria de màrqueting. Es considera, sobretot, un comunicador, un escriptor que fa de coach d’autors i ha publicat els llibres ‘El camino de las hormigas’ i ‘Cinemanía’.
Viu lluny de la gran ciutat, en una casa en plena muntanya, en companyia de la seva família i envoltat de la natura per totes bandes.
Aquest llibre serveix en clau d’autoajuda per aprendre a valorar que moltes de les pors i pànics interns que patim es poden superar enfrontant-nos-hi. També, reflecteix els mals que pateix la gent de l’època actual, arrelats a l’ésser humà des del principi dels temps, però transformats a pitjor, ara, pels condicionants d’una època en la qual la tecnologia no deixa que les persones ens desenvolupem de forma natural.
Com el samurai i el protagonista d’aquesta història, cal enfrontar-se als propis temors, tirar cap endavant, accedint al combat des d’una opció pacífica, però. No ho oblidem.
lunes, febrero 11, 2008
LA BELLESA DEL MARABÚ
La bellesa del marabú està en què sintetitza la fragilitat i la poesia de les gavines, d'una banda. De l'altra, la carronya, la supervivència per damunt de la brutícia i el caos, el cantó obscur.
El marabú és l'au que més s´assembla a l'ésser humà.
martes, febrero 05, 2008
EN RECORD DE JAUME BATLLE
NOTA DE PREMSA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
El proper dijous dia 7 de febrer de 2007
A l'alçada de la Riera /Estació de Premià de Mar
A les 20:00 hores
Tall de la carretera N-II.
Farem un últim tall reivindicatiu dels dies 7 i retrem homenatge a Jaume Batlle en el 1r aniversari de la seva mort.
Farem la passejada habitual i dipositarem flors al lloc on va perdre la vida.
Hi assistiran els alcaldes del voltant i hi haurà parlaments de l'alcalde Miquel Buch i de la Plataforma.
Ens acompanyaran els tabalers de Premià de Mar.
Esperem la vostra presència.
PREGUEM QUE EN FEU DIFUSIÓ EN EL VOSTRE MITJÀ.
Una abraçada,
--
Rafel Anguera
President de la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar
Membre de la Coordinadora de Plataformes del Maresme "No N-II, C-32 gratuïta"
www.pccamiral.cat
bustia@pccamiral.cat
NO N-II
C-32 GRATUÏTA
CONTINUA LA POLÈMICA PER LA RECOLLIDA PORTA A PORTA
La Plataforma en defensa del PaP (recollida Porta a Porta) de Vilassar de Mar vol fer una trobada, el proper 16 de març, amb representants dels municipis catalans que fan la recollida selectiva amb aquest sistema. “Amb l’objectiu de valorar les experiències i posar coneixements en comú”, explica el coordinador de la plataforma vilassarenca, Jesús Arroyo.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
La Plataforma va néixer el passat 27 de novembre, després que el govern municipal anunciés el canvi de la recollida selectiva Porta a Porta –-molt polèmic a la localitat– pel sistema tradicional de contenidors al carrer. Una de les primeres actuacions de la Plataforma va ser la recollida de signatures a favor del PaP. D’aquesta manera, el passat 14 de gener van lliurar a l’Ajuntament les primeres 2.030. D’altra banda, han continuar fent la recollida de signatures i han arribat fins a 2.500 i segueixen. També han anat organitzant diversos actes informatius adreçats a la població.
Per la seva banda, CiU al govern de Vilassar de Mar amb majoria absoluta, s’havia compromès a canviar el sistema de recollida PaP, polèmic des de la seva implantació a final del 2003. Han explicat que no estan en contra del reciclatge, sinó d’un sistema que no els agrada i no dóna bons resultats. Per part de l’Ajuntament també s’ha volgut treure força a les firmes entregades per la plataforma pro PaP, assegurant que més de 600 eren de menors i no empadronats i sense comptar les possibles que hi pugui haver repetides.
Des de la plataforma, però, diuen que hi ha uns pocs menors i tenen dret a expressar-se i que hi poden haver firmes de persones vinculades amb el municipi i no empadronades.
Sigui com sigui, a Vilassar de Mar, la recollida continua generant polèmica.
ELECCIONS GENERALS..., PERÒ I LA SOLUCIÓ?
Arriben unes noves eleccions generals, el proper 9 de març i els partits polítics ja fa dies que ens bombardegen amb totes les seves pirotècnies verbals de promeses, en una nova cursa electoral que no saps si fa riure o més aviat plorar.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
Com sempre, hi ha de tot: des dels que crearan milions de llocs de treball i baixaran els impostos fins als que ens tornaran diners, passant pels que abans eren de dretes i ara són d’esquerres i els que han fet el trajecte a l’inrevés, perquè la qüestió, al cap i a la fi, és aconseguir “poder” = cobrar, viure bé i sortir a la tele.
Per a molts que hem viscut un any horrible de les infraestructures i que ens trobem la vida diària més cara que mai en la història, crec que es fa difícil anar a votar. Sí que sempre surt la mala consciència del “què diran” interior: “Si no hi vaig no tinc dret a queixar-me”, “Si guanyen aquests o aquests altres, després me’n penediré” o“Haig de votar pels d’aquí, perquè si no a Madrid no ens fan cas”…
La veritat és que els polítics estan més allunyats que mai de la realitat del carrer i tampoc queda gens clar que trobar una solució estigui només en les seves mans.
Votar o no votar és, al final, una opció personal, però al seu rerefons caldria una reflexió més profunda que demana a crits la nostra societat.
Per anar endavant, en aquests temps de globalitzacions i dificultats a gran escala que comencen a casa nostra, es necessitat molt més que uns o altres al poder i molt menys del que sembla. De fet, es tracta d’una reponsabilitat envers la col·lectivitat que té el seu punt de sortida en un mateix i de la qual cada vegada n’estem més mancats. El seu nom és ben senzill, es diu: “honestedat”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
