PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE D'ANTONI BACHS

Presentació del llibre d’Antoni Bachs, ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.

Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.

No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:

És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.

És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.

I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.

En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.

Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.

Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.

De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.

Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:

“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.

Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:

- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.

- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.

- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.

- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.

- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.

- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.

(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).


I dit això entrem en la segona part del llibre.

En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.

Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.

Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.

‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.

Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:

“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.

I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.

I només per citar-ne algunes.

Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.

És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.

Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.

Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.

I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.

(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).

Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.

FESTIVAL ERÒTIC AL MARESME

Conrad Son és un director de cinema que s’associa amb el món del cinema eròtic i pornogràfic en català. Ara, ha organitzat el festival maresmeròtica.cat, amb activitats al voltant de l’erotisme que es faran a diversos municipis del Maresme com Mataró, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Vilassar de Dalt, els dies 13 14 i 15 de desembre.

El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.

A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.

La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.

UNA APROXIMACIÓ A LA INDÚSTRIA PREMIANENCA

‘La Indústria Premianenca’ és una mostra que des del passat 12 de novembre i fins al proper 9 de desembre pot visitar-se a la sala d’exposicions de Can Manent, de Premià de Mar (Camí Ral, 54).

Un dels seus artífexs, Joan Gómez, explica en l’excel·lent catàleg que s’ha publicat, com a Premià de Mar, al tombant del segle XIX al XX, l’ocupació era del cent per cent i les empreses locals buscaven fins i tot mà d’obra fora.

Una situació ben diferent de l’actual, també recorda Gómez, quan són incomptables els premianencs que agafen el tren cada dia per anar a treballar fora de la ciutat.

L’exposició, patrocinada per Metalogènia SA (MTG), que enguany celebra el cinquantè aniversari, ha estat coordinada per Joan Gómez, Josep Ratera i Esther de Prades, de l’Associació d’Estudis Científics i Cultural (AECC) – Fundació CRIT.

Tal com s’aprofundeix en el catàleg, la mostra dóna amplia informació de MTG, Can Sanpere, Galindo Indústries Químiques, Transmesa, Cal Maco, “El Blanqueig”, “Can Pa i Ceba”, “Can Manent”, Lyon Barcelona i moltes empreses més que són part del patrimoni industrial premianenc i per tant de la nostra història més recent.

D’altra banda, el conjut d’aquesta encertada proposta s’arrodoneix amb un catàleg àmpliament documentat i que contribueix a guardar en els calaixos de la nostra memòria una documentació valuosa que si no es perdria i que solament uns pocs agosarats saben apreciar i valorar.

QUEIXES I PLATAFORMES CÍVIQUES

Vivim en la societat del benestar o la del malestar? Sigui com sigui, la protesta està en nosaltres i per sort sempre troba la seva forma de manifestar-se, enriquint la col·lectivitat.

Solament al Maresme, el creixement de nombroses plataformes cíviques en els últims anys constata que hi ha moltes importants decisions que prenen els governs i que no agraden a tothom.

En el cas de l’N-II, per exemple, les plataformes Camí Ral, de Premià de Mar; el Masnou 21, del Masnou i No N-II, de Vilassar de Mar. També, a Vilassar de Mar cal afegir-hi el recent naixement a d’una plataforma en defensa de la recollida selectiva ‘Porta a porta’.

A Mataró, la plataforma cívica salvem Can Fàbregas o l’associació Oikos-Ambiental, que lluita contra les antenes de telefonia mòbil també són exemples de la vertebració de la societat civil per fer sentir les seves demandes.

D’altra banda, a l’Alt Maresme ha estat significativa l’activitat de dues plataformes més en els darrers dies: Salvem l’arbreda de Can Feliciano, a Malgrat de Mar i la Plataforma pel Patrimoni d’Arenys de Munt.

I sense oblidar-se en cap moment de les entitats veïnals del conjunt de la comarca, tampoc estaria de més recordar la macromanifestació convocada a Barcelona el passat 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir, en la línia de queixar-se dels greus problemes que pateixen les infraestructures catalanes.

Dins aquesta línia reivindicativa hi ha molts altres col·lectius veïnals i ciutadans que especialment en els darrers temps han pres la paraula i sortit al carrer per reclamar els seus punts de vista.

Són el testimoni de moltes persones que sense aquests altaveus difícilment serien escoltades. Per als que governen són obstacles, encara que no ho reconeixin, però per a tots plegats la constatació que vivim en una societat plural i que no és veritat, com falsament se’ns vol fer creure, que tots ens conformem amb tot ni que la gent ja no es mobilitza.

Albert Calls

LA MORT VOLUNTÀRIA

Probablement l'últim acte coherent d'un esperit que ha recorregut un camí o d'un altre que cansat decideix que no el vol recórrer.

La mort provocada per un mateix com a acció voluntària és una afirmació de valentia, difícil, irrevocable, però una opció.

Deixar les coses de l'entorn arreglades, res pendent de fer ni cap fil sense lligar i tallar amb tot per abocar-se al gran buit on anirem tots, no?

LA VALENTIA DEL SUÏCIDI

Xirinacs apunta en el seu 'Dietari final' un tema valent: la possibilitat de decidir la pròpia mort, per les causes que sigui i que en un futur possiblement es contemplaran d'una altra manera, respectant més les decisions personals.

XIRINACS

M'he llegit el 'Dietari dinal' de Lluís Maria Xirinacs i l'he complementat amb un dels seus dietaris de la presó, escrit el 1975, 'Entro al gran buit'.
Hi ha una coherència total en la seva vida, en la seva actitud i en la seva decisió d'abandonar aquesta existència. Més d'un n'hauria d'aprendre.

UN PETIT PENSAMENT

Algú ho va dir: Quan les coses semblen més fosques s'està més aprop de la claror.

EL CANTÓ OBSCUR DE LA FORÇA

La vertadera espiritualitat sol estar molt allunyada del que se’ns vol fer creure que és el seu “centre”. D’altra banda, el millor dogma –i això és una afirmació personal i per tant vol ser respectuosa amb tothom– és el que és lliure, el que et dóna l’opció d’arribar a Déu seguint les teves pròpies passes i al teu ritme, trobant-te amb ell des de l’experiència unipersonal. Per tant, hi ha moltes maneres de trobar-se amb Ell, tantes com persones i és discutible pretendre dogmatitzar-les.

Com molts de la meva generació he estat educat en el Cristianisme, del qual n’he extret uns importants valors que han determinat la meva existència, que em serveixen molt encara per afrontar el dia a dia. Però també, he anat percebent com una part important de l’Església s’apartava de les preocupacions diàries de les persones, es convertia en un mecanisme de poder i gestió i oblidava les fonts primigències, aquest abeurador espiritual que l’ésser humà necessita des del principi dels temps, quan la por al buit i a la mort el llança a creure que hi ha alguna entitat superior, primigència, creadora, ordenadora del caos.

És evident que l’Església del segle XXI és molt àmplia i ha de donar resposta a moltes necessitats, per tant té un repte molt difícil al davant, però també hi ha alguns importants missatges que no s’han renovat adequadament als temps actuals i el “carquisme” que acompanya a determinats líders religiosos fa que es demani a crits una adaptació. Un canvi que no arriba i que, n’estic segur, també esperen moltes persones de bona fe.

Albert Calls

AL TURISME LI AGRADA LA NOSTRA COMARCA

Un estudi, encarregat pel Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme, que va presentar-se a Calella el passat 13 de novembre, desvetlla algunes de les claus dels visitants estivals del nord de la nostra comarca. Entre les conclusions d’aquest treball, que es basa en les opinions de prop de 1000 turistes que van passar les seves vacances a l’Alt Maresme, hi ha la valoració que fan de la seva estada a la zona: un 7,5 de nota mitjana global.

D’altres aspectes de l’estudi indiquen que el turista estranger duplica en nombre a l’espanyol, si bé aquest darrer ha augmentat en el darrer any en vuit punts; i que la franja d’edat majoritària es troba entre els 40 i 65 anys i hi ha hagut un increment de la franja d’entre 25 i 40 anys, que s’ajusta al perfil de turisme familiar que han començat a promocionar diversos municipis.

Una altra informació important és que els turistes han conegut la destinació Maresme a través de familiars i amics, agències i internet (per aquest ordre).

D’altra banda, cal afegir a aquest estudi que en els darrers temps s’han impulsat estratègies de suport com la creació de la marca Barcelona-Costa del Maresme, per atreure a la nostra comarca turisme que visiti la capital de Catalunya o, fins i tot, a menor escala, l’aposta de Santa Susanna per crear un gran centre ecumènic que atregui el turisme religiós, que existeix i també té la seva importància. Tot plegat contribueix a desenvolupar un sector que cada vegada més és cabdal per desenvolupar el Maresme del present i el del futur.

Albert Calls

MÉS GENT CONTRA L'N-II

L’anunci, aquests dies, que a Vilassar de Mar s’ha creat una nova plataforma cívica per demanar el trasllat de l’N-II i el peatge gratuït de l’autopista, se suma a la tasca que vénen desenvolupant les platafores cíviques de Premià de Mar i el Masnou 21 i és una bona notícia perquè demostra que cada vegada són més les persones preocupades, des del teixit social, en trobar una solució a la carretera que tenim al davant, que ens destrossa el territori i que cada vegada més ens limita la capacitat de viure abocats al mar amb una major qualitat de vida. Tot això a part de què l’augment de vehicles progressiu demani una resposta clara per preveure els problemes de mobilitat que ja tenim i que seran majors en un futur.

D’altra banda, el passat 30 d’octubre, seguint les reivindicacions iniciades pels maltractats usuaris, els alcaldes de CiU de Catalunya van fer un toc d’atenció al govern espanyol i al català, de què promouran una gran mobilització si no es dóna resposta als greus problemes de la infraestructura ferroviària, que els maresmencs patim en carn pròpia amb el mal funcionament de rodalies.

No pot demanar-se una solució a l’N-II sense deixar de contemplar tampoc el paper del tren, que a dia d’avui és un transport col·lectiu importantíssim i sostenible, davant la contaminació provocada pels vehicles de motor.

Alguna cosa no va bé que cada dia s’hagi de parlar d’aquests temes i potser sí que cal donar un bon cop a la taula perquè es solucioni d’una vegada per totes aquesta greu problemàtica. Però no oblidem que una part important de la solució està en mans de la classe política, és a dir, aquells que seguint les regles del joc normalment es passen el dia barallant-se entre ells, sense pensar en el bé comú. Que creixin els col·lectius cívics que els recorden que no fan bé els deures potser no ha de servir per canviar un o altre govern, sinó per fer-los adonar que no cal parlar tant i oferir més resultats.

Albert Calls

CENS DIGITAL D'AMICS DE CALLS

Després d'uns mesos de posar ordre als papers, llibres i diversos, ara ho estic fent amb el meu entorn digital.

Per aquest motiu us demano a totes i a tots, AMIGUES i AMICS que llegiu el blog, m'envieu un correu electrònic per capturar la vostra adreça electrònica (a.e.) i confegir un llistat que em permeti una major agilització de contacte amb vosaltres.

Al cap i a la vida és ja una realitat digital.

Podeu enviar-me un correu amb la vostra (a.e) a:

albertcalls@hotmail.com

Gràcies.

Albert Calls

EL VIATGE S'ACABA

A vegades el viatge s'acaba, encara que un no vulgui ni sense saber ben bé el perquè.

REFLEXIÓ MOMENTÀNIA

Només quan perdem les coses ens adonem del seu valor.

COMIAT A JOAN VILALTA, CRONISTA DE CABRERA DE MAR

Joan Vilalta i Reixach va morir el passat dimarts 16 d’octubre als 87 anys. Fill de Cabrera de Mar va combatre a la Guerra Civil amb la Lleva del Biberó i va conservar amb gran dedicació la memòria documental del seu municipi, motiu pel qual se'l va reconèixer com a Cronista Oficial.

També va col·laborar incansablement amb la premsa local i comarcal, especialment amb “La Clau” i fent articles per als programes de les festes majors de Cabrera. Una part de la seva obra està recollida en el volum 'Antologia personal' (1997).

Per la seva casa van passar personatges de la cultura catalana com Josep M. Folch i Torres o Tísner.

L’estimació per la cultura de l’amic Vilalta va fer que tota la seva vida escrivís articles per preservar la memòria de les persones i els fets que va conèixer. D’altra banda, havia sortit en diversos reportatges televisius parlant de les seves experiències a la Guerra Civil i l'historiador Josep M. Solé i Sabaté havia recollit les seves vivències en un llibre, junt a la d'altres excombatents.

La mort se l’ha endut, però per a tots els que el vam conèixer ens queda el record d’una persona inoblidable, que estimava Cabrera i va dedicar-hi el seu temps amb passió. També, l’immens patrimoni documental d’articles i textos que al llarg de tants anys ha escrit i que configuren una memòria única dels fets i paisatges locals.

Fins sempre, amic Vilalta.

Albert Calls

TXHÉKHOV, DEL TOT RECOMANABLE

M'he llegit els contes de Txhékhov i davant d'això no es pot dir res. Passen la prova del temps i et deixen a gust.
Si no els heu llegit a què espereu...

RES NO ÉS IGUAL A RES

La Maria Antònia Grau, de Premià de Mar, ha estat la guanyadora del premi 'Alella a Maria Oleart' d'aquest any amb un excel·lent poemari que reflexiona sobre l'existència i en el que la forma i el fons s'entrecreuen amb mestratge. Un recull del tot recomanable que està previst que s'editi per volts de Sant Jordi del 2008.

HE TORNAT...

Després d'unes setmanes intenses endreçant,tirant papers, donant llibres, posant els correus electrònics al dia i amb la convicció de què facis el que facis sempre acaba guanyant la pols, ja torno a ser aquí amb les meves postil·les, suugerències, reflexions i d'altres coses que us agraeixo que seguiu.

UN PERÍODE DE DESCANS

De tant en tant cal renovar-se. Per aquest motiu des del passat mes d'agost que vaig començar a endreçar els meus arxius. El de Proa Premià i el de casa.

Després de 22 anys de treball (11 a la llibreria) en tota mena de publicacions i editorials i ser una persona que ho guarda tot, les tones de material són bastant grans.

Encara em manquen un mesos per acabar de deixar al dia la tasca d'aquest anys. Fer-ho m'està permetent analitzar la feina desenvolupada i alhora renovar-me.

D'altra banda, molts dels llibres i documents els faig arribar a amics i arxius. Perquè tingueu una idea, en un sol VIATGE vaig buidar uns 400 volums de casa.

Una vegada hagi acabat de fer-ho vindrà la renovació digital. Ja en parlarem!

És per aquest motiu que em prenc un període de descans en aquest bloc i també en l'altre, "El Gòlem".

"Els Llibres de Proa Premià", però, seguirà la seva existència amb comentaris i notícies.

SI VOLEU CONTACTAR AMB MI podeu fer-ho al meu correu:

albertcalls@hotmail.com.

Fins aviat!

AVUI DIVENDRES 27 DE JULIOL, PRESENTACIÓ A PROA PREMIÀ

PRESENTACIÓ
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ

Divendres 27 de juliol, a les 20h


La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández

Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó


Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar