El personatge del còmic "Las 7 vida del gavilán" ha de decidir entre viure ofegat pels remordiments de l'acció errònia o dedicar la seva existència als desfavorits.
És la definició més exacta que he trobat de l'heroi.
miércoles, julio 05, 2006
ELS EXTREMS
Curiosament els dos polítics més interessants de Cabrera són d'ideologies contraposades.
Un és en Carles Rocabert (ERC), amb dos mandats a les espatlles, molta experiència i els "amics i enemics" propis d'una tasca molt fructífera per al poble, però que ha ferit alguns dels lobbys habituals. L'altre és en Josep Durà (PPC): no té l'experiència de govern, però sí una extraordinària rauxa que és necessària i envejable i que probablement, algun dia, trobarà la canalització en tasques de govern, mentre descobreix les diferències entre reivindicar i haver de decidir.
Al mig d'aquests dos extrems, la resta.
Un és en Carles Rocabert (ERC), amb dos mandats a les espatlles, molta experiència i els "amics i enemics" propis d'una tasca molt fructífera per al poble, però que ha ferit alguns dels lobbys habituals. L'altre és en Josep Durà (PPC): no té l'experiència de govern, però sí una extraordinària rauxa que és necessària i envejable i que probablement, algun dia, trobarà la canalització en tasques de govern, mentre descobreix les diferències entre reivindicar i haver de decidir.
Al mig d'aquests dos extrems, la resta.
HI HA ALTRES MONS I ALTRES VIDES...
Hi ha altres mons i altres vides
i som esclaus de presons neuròtiques.
i som esclaus de presons neuròtiques.
DUNES A LA PLATJA DE CABRERA
Cada dia em tiro a l'aigua davant les noves dunes que han fet a la platja de Cabrera.
Uns moments únics de contacte
amb el líquid amniòtic.
L'olor de les paelles i del peix fregit em contacten amb la normalitat del que anomenem món real.
Uns moments únics de contacte
amb el líquid amniòtic.
L'olor de les paelles i del peix fregit em contacten amb la normalitat del que anomenem món real.
jueves, junio 29, 2006
ANAR FENT...
Com diu en Josep Pla i ens recorda en Martí Rosselló a la seva cèlebre novel·la 'Anna K', la vida consisteix solament en anar fent.
Una veritat com un temple!
Una veritat com un temple!
martes, junio 27, 2006
ALTA CUINA
Entre el que cuina en Ferran Adrià i el Frankfurt de la Plaça Santa Anna hi ha una distància que només marquen la ment i la butxaca, no l'estómac.
Qui no ha gaudit plaers infinits amb la salsitxa mil·lenària i la mostassa?
Qui no ha gaudit plaers infinits amb la salsitxa mil·lenària i la mostassa?
HI HA TANTES COSES BONES AL MON...
Hi ha tantes coses bones al món que un s'estranya que el gestionin uns fills de puta tan grans com som alguns representants de la raça humana.
L'altre dia, mirant a la tele un projecte d'enviar coets a l'espai, vaig pensar que era millor que no poguem sortir massa lluny. Allà on arribem ben segur que exterminarem el que trobem.
L'altre dia, mirant a la tele un projecte d'enviar coets a l'espai, vaig pensar que era millor que no poguem sortir massa lluny. Allà on arribem ben segur que exterminarem el que trobem.
FINURES DEL PENSAMENT IL.LUSTRAT
"Los genios no surgen del perfume burgués, sino del hedor del prostíbulo".
"Puedes reconocer fácilmente a los artistas mediocres: viven en grandes casas".
Extret de: 'El señor Donhostia', de Carlos R. Pavón.
II Premio Café Món. La bolsa de pipas. Colección La guantera.
"Puedes reconocer fácilmente a los artistas mediocres: viven en grandes casas".
Extret de: 'El señor Donhostia', de Carlos R. Pavón.
II Premio Café Món. La bolsa de pipas. Colección La guantera.
lunes, junio 26, 2006
MES PER AL MEDI AMBIENT A CABRERA
‘Menys és més’, campanya a Cabrera
per a la prevenció de residus
Després de la implantació de la Deixalleria mòbil, compartida amb els municipis de Vilassar de Mar i Cabrils, la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de Cabrera de mar, amb el suport de l’Agència de Residus de Catalunya, ha promogut la campanya cívica ‘Menys és més’. Aquesta nova proposta es planteja l’objectiu de prevenir els residus municipals, alhora que vol conscienciar a la població que cal adoptar mesures i accions que impliquin la reducció, en origen, de la producció de deixalles.
Aquesta nova campanya d’interès per al medi ambient dona a conèixer, en primer lloc, la problemàtica ambiental que representa la gran quantitat d’escombraries que es produeixen a Catalunya. En aquest sentit, es proposen un seguit de consells útils que permeten la prevenció de residus. Pot fer-se, doncs, reduint la seva producció (intentant estalviar envasos, embalatges i embolcalls d’un sol ús), o bé amb la seva reutilització (fent servir els pots buits de vidre per guardar-hi coses, etc.).
Per fer arribar la campanya ‘Menys és més’ a la ciutadania s’han imprès tres models de tríptics informatius, amb propostes de com fer menys deixalles a la llar, el comerç i l’oficina. Es complementa amb manuals de prevenció per a l’administració municipal i per al professorat de les escoles, amb fitxes didàctiques per ensenyar i conscienciar als alumnes. Finalment, una altra acció de la campanya és la distribució de bosses de compra i bosses per al pa de cotó natural, així com de gots reutilitzables per a les festes populars, amb l’eslògan de la campanya imprès. Tot plegat, amb l’objectiu d’aconseguir un medi ambient millor des de la senzilla aportació personal diària.
per a la prevenció de residus
Després de la implantació de la Deixalleria mòbil, compartida amb els municipis de Vilassar de Mar i Cabrils, la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de Cabrera de mar, amb el suport de l’Agència de Residus de Catalunya, ha promogut la campanya cívica ‘Menys és més’. Aquesta nova proposta es planteja l’objectiu de prevenir els residus municipals, alhora que vol conscienciar a la població que cal adoptar mesures i accions que impliquin la reducció, en origen, de la producció de deixalles.
Aquesta nova campanya d’interès per al medi ambient dona a conèixer, en primer lloc, la problemàtica ambiental que representa la gran quantitat d’escombraries que es produeixen a Catalunya. En aquest sentit, es proposen un seguit de consells útils que permeten la prevenció de residus. Pot fer-se, doncs, reduint la seva producció (intentant estalviar envasos, embalatges i embolcalls d’un sol ús), o bé amb la seva reutilització (fent servir els pots buits de vidre per guardar-hi coses, etc.).
Per fer arribar la campanya ‘Menys és més’ a la ciutadania s’han imprès tres models de tríptics informatius, amb propostes de com fer menys deixalles a la llar, el comerç i l’oficina. Es complementa amb manuals de prevenció per a l’administració municipal i per al professorat de les escoles, amb fitxes didàctiques per ensenyar i conscienciar als alumnes. Finalment, una altra acció de la campanya és la distribució de bosses de compra i bosses per al pa de cotó natural, així com de gots reutilitzables per a les festes populars, amb l’eslògan de la campanya imprès. Tot plegat, amb l’objectiu d’aconseguir un medi ambient millor des de la senzilla aportació personal diària.
'KETCHUP', DE XAVIER GUAL
NOSALTRES, ELS VENÇUTS
Hi ha autors que escriuen per a la transformació personal. D’altres, ho fan solament per seduir el lector amb la seva història. Aquesta afirmació, robada a Stephen King, em serveix per marcar els límits entre la novel·la ‘Ketchup’ (Columna, 2006), de Xavier Gual i moltes d’altres que es conformen solament amb entretenir el personal.
Els personatges de ‘Ketchup’ són un reflex del fracàs del sistema que hem creat: éssers marginals com en Miki –es diu veritablement Miguel Hernández-, en Sapo, en Vinagre o la Sandra, s’arrosseguen per la duresa del dia a dia en un món desintegrat. La seva lluita passa per trobar feina en un entorn on l’ascensor social està avariat ja fa temps, el moviment psicotròpic pels barris urbans i deshumanitzats, la cultura dels supermercats, la gastronomia “brossa” dels McDonald’s, les relacions perilloses amb la ultradreta, el tràfic de droga, la inutilitat dels polítics, la pornografia i el desencís col·lectiu. Són uns joves que no saben el que volen, que viuen en coordenades diferents d’un sistema que no ofereix gairebé possibilitats per tirar cap endavant.
‘Ketchup’ és una novel·la generacional, dels joves que ara tenen entre 15 i 20 anys. Ens alerta de la manca de valors, del present i d’un futur que no existeix, de la recerca de la llibertat impossible o solament abastable en la mort, perquè la vida et dóna molt poques oportunitats o cap.
En Xavier Gual, escriptor i periodista vinculat al Maresme, ha escrit aquesta obra arriscant-se, amb un procés intens de redacció i més llarg, encara, per donar-li sortida, perquè ha fet un treball fresc i diferent. I això, no ens enganyem, avui no es porta.
La novel·la, a més, obliga el lector a caminar per registres durs: monòlegs, diàlegs i contrapunts múltiples en un reflex existencial d’aquesta paranoia quotidiana que ens hem d’engolir sense respirar. A poc a poc, la trama narrativa porta cap a un final potser previsible, però contundent i immillorable, que entra a les venes com un xut d’adrenalina i reivindica que la societat va pel mal camí. ‘Ketchup’ ens recorda, a pèl, sense condó, que vivim en un món de deixalles que no es poden reciclar. Els seus personatges, reals, arquetípics, són el clam que tot plegat demana un gran canvi. L’educació, com es proclama al final, és una de les grans claus per a la salvació col·lectiva.
Hi ha autors que escriuen per a la transformació personal. D’altres, ho fan solament per seduir el lector amb la seva història. Aquesta afirmació, robada a Stephen King, em serveix per marcar els límits entre la novel·la ‘Ketchup’ (Columna, 2006), de Xavier Gual i moltes d’altres que es conformen solament amb entretenir el personal.
Els personatges de ‘Ketchup’ són un reflex del fracàs del sistema que hem creat: éssers marginals com en Miki –es diu veritablement Miguel Hernández-, en Sapo, en Vinagre o la Sandra, s’arrosseguen per la duresa del dia a dia en un món desintegrat. La seva lluita passa per trobar feina en un entorn on l’ascensor social està avariat ja fa temps, el moviment psicotròpic pels barris urbans i deshumanitzats, la cultura dels supermercats, la gastronomia “brossa” dels McDonald’s, les relacions perilloses amb la ultradreta, el tràfic de droga, la inutilitat dels polítics, la pornografia i el desencís col·lectiu. Són uns joves que no saben el que volen, que viuen en coordenades diferents d’un sistema que no ofereix gairebé possibilitats per tirar cap endavant.
‘Ketchup’ és una novel·la generacional, dels joves que ara tenen entre 15 i 20 anys. Ens alerta de la manca de valors, del present i d’un futur que no existeix, de la recerca de la llibertat impossible o solament abastable en la mort, perquè la vida et dóna molt poques oportunitats o cap.
En Xavier Gual, escriptor i periodista vinculat al Maresme, ha escrit aquesta obra arriscant-se, amb un procés intens de redacció i més llarg, encara, per donar-li sortida, perquè ha fet un treball fresc i diferent. I això, no ens enganyem, avui no es porta.
La novel·la, a més, obliga el lector a caminar per registres durs: monòlegs, diàlegs i contrapunts múltiples en un reflex existencial d’aquesta paranoia quotidiana que ens hem d’engolir sense respirar. A poc a poc, la trama narrativa porta cap a un final potser previsible, però contundent i immillorable, que entra a les venes com un xut d’adrenalina i reivindica que la societat va pel mal camí. ‘Ketchup’ ens recorda, a pèl, sense condó, que vivim en un món de deixalles que no es poden reciclar. Els seus personatges, reals, arquetípics, són el clam que tot plegat demana un gran canvi. L’educació, com es proclama al final, és una de les grans claus per a la salvació col·lectiva.
viernes, junio 23, 2006
'CARRETERA MALDITA', D'STEPHEN KING
‘Carretera maldita’,
d’Stephen King
Debolsillo
Un home va deteriorant-se anímicament per la pèrdua dels fills, la relació amb la dona, la monòtona vida laboral i el detonant final que comporta que l’Ajuntament decideixi fer passar una carretera per on fa la seva vida habitual, casa familiar inclosa. Dins la seva ment sorgeixen veus que l’acabaran portant a l’enfrontament amb el sistema establert, un ens confús i informe que impietosament trepitja allò que molesta el seu creixement interessat. Novel·la que és una petita peça sorprenent del genial mestre de la literatura de terror, però que aquesta vegada escriu sobre temàtiques existencials, arribant al fons de l’ànima d’un ésser torturat per les circumstàncies vitals. L’obra, inicialment va ser publicada amb el pseudònim de Richard Bachman. Barton George Dawes compra una magnum 44, un fusell d’altra precisió i explosius i s’acaba blindant a casa seva en el marc d’un final èpic i injust. Una història escrita fa uns anys, el 1981, en plena crisi econòmica i que podria ser ben actual. Escrita amb un estil realista, sense defugir petites filigranes que acaben transportant el lector a la ment del protagonista i aconseguint una contundent solidaritat final.
d’Stephen King
Debolsillo
Un home va deteriorant-se anímicament per la pèrdua dels fills, la relació amb la dona, la monòtona vida laboral i el detonant final que comporta que l’Ajuntament decideixi fer passar una carretera per on fa la seva vida habitual, casa familiar inclosa. Dins la seva ment sorgeixen veus que l’acabaran portant a l’enfrontament amb el sistema establert, un ens confús i informe que impietosament trepitja allò que molesta el seu creixement interessat. Novel·la que és una petita peça sorprenent del genial mestre de la literatura de terror, però que aquesta vegada escriu sobre temàtiques existencials, arribant al fons de l’ànima d’un ésser torturat per les circumstàncies vitals. L’obra, inicialment va ser publicada amb el pseudònim de Richard Bachman. Barton George Dawes compra una magnum 44, un fusell d’altra precisió i explosius i s’acaba blindant a casa seva en el marc d’un final èpic i injust. Una història escrita fa uns anys, el 1981, en plena crisi econòmica i que podria ser ben actual. Escrita amb un estil realista, sense defugir petites filigranes que acaben transportant el lector a la ment del protagonista i aconseguint una contundent solidaritat final.
FESTIVAL DE CULTURA A ALELLA
Alella proposa un estiu ple
de cultura i espectacles
El Festival d’Estiu Alella 2006 programa vuit espectacles el mes de juliol i augmenta el nombre d’escenaris respecte l’any passat, amb la intenció de projectar-se cap a més públic. El Festival als Jardins inclou propostes de música, poesia i dansa, als Jardins del Marquès i als jardins de la finca de les Quatre Torres. D’altra banda, es crea com a novetat el Festival al Carrer, una iniciativa que vol acostar la música a tothom, programant concerts a diferents indrets de la localitat, d’estils musicals variats, que van des del jazz i el pop-rock, fins a la cançó lírica, passant per peces conegudes internacionalment; es faran al Parc Gaudí, al Parc de Can Sors i el carrer Àfrica. Com expliquen els organitzadors, a més, l’aposta per la clara internacionalitat del festival tampoc deixa de banda la potenciació dels valors locals, com el tenor Eloi Prat, la Polifònica Joia d’Alella o les fotografies del periodista alellenc Sergi Bancells. Complementàriament, el centre cultural Can Lleonart acollirà dues exposicions: una al voltant de la vida de Mozart, a partir d’il·lustracions de Pilarín Bayés i l’altra amb les fotografies dels grups de música més famosos que han actuat a Barcelona en els darrers anys, obra de Bancells. També, el ballarí i creador de la seva pròpia companyia de dansa, David Campos, oferirà una tertúlia per donar a conèixer la seva professió.
- El Festival als Jardins inclou un concert de l’Orquestra Barroca de Sevilla; la Nit de Poesia i Música, sota la direcció de Vicenç Llorca, amb destacats poetes i intèrprets musicals; el Quartet Bartók; Eloi Prat i Morgades i la Companyia de Ballet David Campos.
- El Festival al carrer proposa les actuacions de la Polifònica Joia d’Alella, Fusa i Gospel Train.
de cultura i espectacles
El Festival d’Estiu Alella 2006 programa vuit espectacles el mes de juliol i augmenta el nombre d’escenaris respecte l’any passat, amb la intenció de projectar-se cap a més públic. El Festival als Jardins inclou propostes de música, poesia i dansa, als Jardins del Marquès i als jardins de la finca de les Quatre Torres. D’altra banda, es crea com a novetat el Festival al Carrer, una iniciativa que vol acostar la música a tothom, programant concerts a diferents indrets de la localitat, d’estils musicals variats, que van des del jazz i el pop-rock, fins a la cançó lírica, passant per peces conegudes internacionalment; es faran al Parc Gaudí, al Parc de Can Sors i el carrer Àfrica. Com expliquen els organitzadors, a més, l’aposta per la clara internacionalitat del festival tampoc deixa de banda la potenciació dels valors locals, com el tenor Eloi Prat, la Polifònica Joia d’Alella o les fotografies del periodista alellenc Sergi Bancells. Complementàriament, el centre cultural Can Lleonart acollirà dues exposicions: una al voltant de la vida de Mozart, a partir d’il·lustracions de Pilarín Bayés i l’altra amb les fotografies dels grups de música més famosos que han actuat a Barcelona en els darrers anys, obra de Bancells. També, el ballarí i creador de la seva pròpia companyia de dansa, David Campos, oferirà una tertúlia per donar a conèixer la seva professió.
- El Festival als Jardins inclou un concert de l’Orquestra Barroca de Sevilla; la Nit de Poesia i Música, sota la direcció de Vicenç Llorca, amb destacats poetes i intèrprets musicals; el Quartet Bartók; Eloi Prat i Morgades i la Companyia de Ballet David Campos.
- El Festival al carrer proposa les actuacions de la Polifònica Joia d’Alella, Fusa i Gospel Train.
EL RETAULE DE LA VILA DE TEIA
4000 anys d’història amb teatre, cant i dansa
en un retaule de la vila de Teià
“La vila de Teià té una àmplia, rica i extensa història que en el transcurs del temps ha anat modelant la nostra personalitat com a poble. Tots els vilatans naturals de Teià, com els nouvinguts, necessitem compartir una memòria històrica que ens permeti aprofundir més les nostres arrels al poble on vivim”, expliquen des de la Comissió del Retaule de la Vila de Teià. La inquietud, afegeixen, “ha portat un grup de persones afeccionades al teatre i interessades per la història i les tradicions, a cercar d’una manera lleugera i amena, però sense perdre rigor, de divulgar la nostra història local a partir de l’escenificació de diversos quadres amb els fets més destacats que hem protagonitzat els teianencs”. Una important característica, també, d’’El Retaule de la Vila de Teià’, és que vol anar més enllà d’oferir un parell d’hores de lleure al públic assistent i implicar al màxim nombre de persones i entitats del poble durant el llarg procés de creació i representació de l’obra. D’altra banda, alhora pensen que l’espectacle pot ser, en un futur, un valuós reclam turístic. Consta de 14 quadres que van des de l’enterrament al dolmen (2000 aC) fins a l’actualitat i la festa major. El muntatge, l’ha organitzat la Comissió del retaule, amb la col·laboració de totes les entitats del poble i la Regidoria de Cultura. La representació escènica tindrà lloc en dues sessions, a l’espai exterior situat a la plaça de Sant Martí, divendres 30 de juny i dissabte 1 de juliol, a les 10 de la nit.
en un retaule de la vila de Teià
“La vila de Teià té una àmplia, rica i extensa història que en el transcurs del temps ha anat modelant la nostra personalitat com a poble. Tots els vilatans naturals de Teià, com els nouvinguts, necessitem compartir una memòria històrica que ens permeti aprofundir més les nostres arrels al poble on vivim”, expliquen des de la Comissió del Retaule de la Vila de Teià. La inquietud, afegeixen, “ha portat un grup de persones afeccionades al teatre i interessades per la història i les tradicions, a cercar d’una manera lleugera i amena, però sense perdre rigor, de divulgar la nostra història local a partir de l’escenificació de diversos quadres amb els fets més destacats que hem protagonitzat els teianencs”. Una important característica, també, d’’El Retaule de la Vila de Teià’, és que vol anar més enllà d’oferir un parell d’hores de lleure al públic assistent i implicar al màxim nombre de persones i entitats del poble durant el llarg procés de creació i representació de l’obra. D’altra banda, alhora pensen que l’espectacle pot ser, en un futur, un valuós reclam turístic. Consta de 14 quadres que van des de l’enterrament al dolmen (2000 aC) fins a l’actualitat i la festa major. El muntatge, l’ha organitzat la Comissió del retaule, amb la col·laboració de totes les entitats del poble i la Regidoria de Cultura. La representació escènica tindrà lloc en dues sessions, a l’espai exterior situat a la plaça de Sant Martí, divendres 30 de juny i dissabte 1 de juliol, a les 10 de la nit.
DEIXALLERIA MOBIL A CABRERA
Una deixalleria mòbil
facilita el reciclatge
La deixalleria mòbil és un nou projecte que està pensat per facilitar el reciclatge. Va entrar en funcionament el passat 12 de juny i suposa un nou pas cap endavant en un àmbit de la societat que cada vegada demana més col·laboració ciutadana i comporta alhora una clara aposta pel futur. Com expliquen els promotors de la deixalleria mòbil, la seva finalitat és millorar el servei que realitza la deixalleria del Camí del Mig, instal·lació que comparteixen els municipis de Cabrils, Cabrera de Mar i Vilassar de Mar. D’altra banda, aquesta nova iniciativa pretén facilitar la recollida selectiva de residus especials, voluminosos i andròmines a totes aquelles persones amb dificultats per desplaçar-se a la deixalleria. Per poder accedir a aquest servei, afegeixen, només cal presentar la targeta d’usuari de la deixalleria del Camí del Mig. L’adquisició del nou equipament s’ha finançat amb una subvenció de l’Agència de Residus de Catalunya.
facilita el reciclatge
La deixalleria mòbil és un nou projecte que està pensat per facilitar el reciclatge. Va entrar en funcionament el passat 12 de juny i suposa un nou pas cap endavant en un àmbit de la societat que cada vegada demana més col·laboració ciutadana i comporta alhora una clara aposta pel futur. Com expliquen els promotors de la deixalleria mòbil, la seva finalitat és millorar el servei que realitza la deixalleria del Camí del Mig, instal·lació que comparteixen els municipis de Cabrils, Cabrera de Mar i Vilassar de Mar. D’altra banda, aquesta nova iniciativa pretén facilitar la recollida selectiva de residus especials, voluminosos i andròmines a totes aquelles persones amb dificultats per desplaçar-se a la deixalleria. Per poder accedir a aquest servei, afegeixen, només cal presentar la targeta d’usuari de la deixalleria del Camí del Mig. L’adquisició del nou equipament s’ha finançat amb una subvenció de l’Agència de Residus de Catalunya.
'NOSALTRES ELS CATALANS', EL COMIC
CÒMIC
'Nosaltres els catalans',
de Francisco Pérez Navarro i JAN.
Glénat
Acostar-se a la història de Catalunya des del còmic és possible gràcies a la reedició d'aquest àlbum, publicat inicialment el 1978, quan els dos autors treballaven en grup. El producte aconseguit es tracta d’una historieta senzilla però divertida, gràficament en la línia del dibuixant creador del genial Súper López. El lector –que pot ser tranquil·lament de totes les edats– es troba davant seu un còmic que explica l'inici de la història de Catalunya, fins a l'arribada de Tarradellas, amb gags divertits units per un fil històric que fan que aquesta acolorida i àgil obra sigui del tot recomanable per a persones que vulguin somriure i aprendre alhora. És evident que la lectura de ‘Nosaltres els catalans’ no substitueix la formació històrica, però si que dóna claus que ens acosten a una de les llacunes evidents de la nostra cultura, convidant-nos alhora a ser més valents i buscar d’altres obres que ens permetin aprofundir-hi més. ‘Nosaltres els catalans’, d’entrada, s’emmarca en aquell vell repte d’instruir alhora que qui aprèn s’ho passi bé.
'Nosaltres els catalans',
de Francisco Pérez Navarro i JAN.
Glénat
Acostar-se a la història de Catalunya des del còmic és possible gràcies a la reedició d'aquest àlbum, publicat inicialment el 1978, quan els dos autors treballaven en grup. El producte aconseguit es tracta d’una historieta senzilla però divertida, gràficament en la línia del dibuixant creador del genial Súper López. El lector –que pot ser tranquil·lament de totes les edats– es troba davant seu un còmic que explica l'inici de la història de Catalunya, fins a l'arribada de Tarradellas, amb gags divertits units per un fil històric que fan que aquesta acolorida i àgil obra sigui del tot recomanable per a persones que vulguin somriure i aprendre alhora. És evident que la lectura de ‘Nosaltres els catalans’ no substitueix la formació històrica, però si que dóna claus que ens acosten a una de les llacunes evidents de la nostra cultura, convidant-nos alhora a ser més valents i buscar d’altres obres que ens permetin aprofundir-hi més. ‘Nosaltres els catalans’, d’entrada, s’emmarca en aquell vell repte d’instruir alhora que qui aprèn s’ho passi bé.
L'IMPERI DE LA TOTXANA
Fa uns dies va mobilitzar-se, a Premià de Mar, una plataforma contra l'urbanisme destructiu, que apuntava reivindicacions locals i comarcals davant un problema que cada vegada és més evident. Qui mira la comarca d’uns anys enrere ja no la reconeix i encara hi ha estudis que diuen que no som una zona residencial i que gaudim d’una gran qualitat de vida. La veritat és que en temes de construcció un té la sensació d’estar en aquella Espanya "del pelotazo" i que no se sap com acabarà del tot si en algun moment les màquines s’aturen. En aquests darrers anys la totxana s'ha convertit en una moneda de canvi, una forma d'inversió que hi ha al darrera de la societat i que permet la multiplicació del capital, més que no pas en altres activitats econòmiques. Com en tot el que afecta les persones, al voltant de la construcció planen alguns dels voltors de sempre, però quan això afecta el territori cal entrar en replantejaments més profunds, com són qüestionar-se què passara amb el lloc on vivim en deu o quinze anys i com es poden modular resultats més òptims, malgrat les evidències de la realitat. És obvi que tothom ha de tenir dret a un habitatge digne, que es pugui comprar o llogar sense les múltiples dificultats que actualment aquests fets comporten. Quan una premissa com aquesta falla, és que alguna cosa es remou a les clavegueres. Harmonitzar creixement i garantir el dret a tenir un sostre digne no és gens fàcil, però aquest hauria de ser el referent de més d’un que té capacitat per fer-ho i no ho fa… coses de la condició humana, deu ser això.
'LA ESTRATEGIA DEL OSO', DE LOTHAR SEIWERT
LLIBRES
'La estrategia del oso.
La fuerza está en la calma', de Lothar Seiwert.
RBA Integral.
L'especialista en gestió del temps més sol·licitat d'Alemanya explica en una senzilla faula com podem aprendre a gestionar millor el nostre temps. Amb aquest llibre, en clau d’autoajuda, es vol ensenyar uns rudiments per no deixar-se ofegar per la vida, tema de notable interès en uns moments en els quals qui més, qui menys, pateix els inconvenients d’una existència accelerada i mancada de temps. En aquesta amena història, els animals del bosc aprendran dels ossos objectius com aconseguir la vida que desitgen tots plegats, definir projectes i realitzar el que més els diverteix i millor saben fer, acabant, d’aquesta manera, per portar una existència feliç i plena de sentit. ‘La estratègia del oso’ està escrita en clau de faula i es complementa amb uns pràctics consells que es poden posar en pràctica per garantir uns bons i ràpids resultats per millorar-nos a nosaltres mateixos. S’acompanya d’una descripció dels perfils dels diferents animals, que en el fons són tipologies humanes, i diverses reflexions que es recomanen per resoldre els mals hàbits de cadascun.
'La estrategia del oso.
La fuerza está en la calma', de Lothar Seiwert.
RBA Integral.
L'especialista en gestió del temps més sol·licitat d'Alemanya explica en una senzilla faula com podem aprendre a gestionar millor el nostre temps. Amb aquest llibre, en clau d’autoajuda, es vol ensenyar uns rudiments per no deixar-se ofegar per la vida, tema de notable interès en uns moments en els quals qui més, qui menys, pateix els inconvenients d’una existència accelerada i mancada de temps. En aquesta amena història, els animals del bosc aprendran dels ossos objectius com aconseguir la vida que desitgen tots plegats, definir projectes i realitzar el que més els diverteix i millor saben fer, acabant, d’aquesta manera, per portar una existència feliç i plena de sentit. ‘La estratègia del oso’ està escrita en clau de faula i es complementa amb uns pràctics consells que es poden posar en pràctica per garantir uns bons i ràpids resultats per millorar-nos a nosaltres mateixos. S’acompanya d’una descripció dels perfils dels diferents animals, que en el fons són tipologies humanes, i diverses reflexions que es recomanen per resoldre els mals hàbits de cadascun.
SOBRE LES FESTES MAJORS
Temps de festes majors
Aquest mes comença la recta de les festes majors a la nostra comarca. Pel volts de Sant Joan ja està en marxa la de Vilassar de Mar, que ve seguida de les del Masnou i Premià de Dalt, per Sant Pere. Tot plegat és l’espetec d’una estació intensa que anomenem estiu i en la qual celebren les seves festivitats molts d’altres municipis: Arenys de Mar, Premià de Mar, Llavaneres, Cabrera de Mar, Mataró, Alella… Les festes majors del Maresme es complementen amb un gran nombre d’activitats que s’organitzen perquè a la comarca l’estiu estigui carregat de propostes. I continuen conservant el caliu de ser un punt de trobada per a persones de totes les edats. A més, el pas dels anys ha permès que evolucionin, però també que es mantinguin alguns dels seus trets més característics i identitaris, que fan que la participació mai falli. El Maresme ha desenvolupat, tanmateix, nous models de festes majors amb rerefons temàtiques, com succeeix a Premià de Mar amb els Pirates i Premianencs, o al Masnou, on des de fa uns anys vénen provant nexes d’unió de temes diferents. D’altres festivitats, com Les Santes de Mataró, aposten plenament per la integració de la cultura popular amb els espectacles massius, que comporten participacions molt grans, any rere any. Sigui com sigui no hi ha estiu sense aquests multitudinaris punts de trobada que en els darrers temps, d’altra banda, han fomentat especialment la participació més enllà dels límits locals. Cal no perdre-se’n cap!
Aquest mes comença la recta de les festes majors a la nostra comarca. Pel volts de Sant Joan ja està en marxa la de Vilassar de Mar, que ve seguida de les del Masnou i Premià de Dalt, per Sant Pere. Tot plegat és l’espetec d’una estació intensa que anomenem estiu i en la qual celebren les seves festivitats molts d’altres municipis: Arenys de Mar, Premià de Mar, Llavaneres, Cabrera de Mar, Mataró, Alella… Les festes majors del Maresme es complementen amb un gran nombre d’activitats que s’organitzen perquè a la comarca l’estiu estigui carregat de propostes. I continuen conservant el caliu de ser un punt de trobada per a persones de totes les edats. A més, el pas dels anys ha permès que evolucionin, però també que es mantinguin alguns dels seus trets més característics i identitaris, que fan que la participació mai falli. El Maresme ha desenvolupat, tanmateix, nous models de festes majors amb rerefons temàtiques, com succeeix a Premià de Mar amb els Pirates i Premianencs, o al Masnou, on des de fa uns anys vénen provant nexes d’unió de temes diferents. D’altres festivitats, com Les Santes de Mataró, aposten plenament per la integració de la cultura popular amb els espectacles massius, que comporten participacions molt grans, any rere any. Sigui com sigui no hi ha estiu sense aquests multitudinaris punts de trobada que en els darrers temps, d’altra banda, han fomentat especialment la participació més enllà dels límits locals. Cal no perdre-se’n cap!
L'ESTIU PER ALS JOVES
Activitats d'estiu
per als joves
Amb l'arribada del bon temps comença a ser important l'oferta de propostes que s'organitzen perquè els més joves puguin gaudir-les ens uns mesos en els quals disposen de molt de temps de lleure. El Ventall, Centre de Joventut de Cabrera de Mar, n'ha programat nombroses. En el plec d'activitats hi ha la possibilitat d'accedir a la seva viatgeteca per preparar les vacances o d'inscriure's en una base de dades de joves creadors, que estan preparant per donar-los suport, a més de participar en un taller de graffiti. D'altres activitats que promouen són un mercat de l'intercanvi (8 de juliol) o una sortida per visitar un parc d'aventures entre els arbres, al bosc vertical de Canyamars (14 de juliol). Per entendre què és el deute extern proposen, també, una exposició (fins a l'11 de juny) i una mostra que vol treballar la prevenció del VIH/Sida (12 a 25 de juny). D'altra banda, complementen aquesta interessant oferta un taller de DJ (22 i 29 de juny) o un curs de windsurf, entre d'altres coses.
Es pot sol·licitar més informació al Centre de Joventut (Plaça de la Cooperativa s/n) o al www.ventall-cabrera.com.
per als joves
Amb l'arribada del bon temps comença a ser important l'oferta de propostes que s'organitzen perquè els més joves puguin gaudir-les ens uns mesos en els quals disposen de molt de temps de lleure. El Ventall, Centre de Joventut de Cabrera de Mar, n'ha programat nombroses. En el plec d'activitats hi ha la possibilitat d'accedir a la seva viatgeteca per preparar les vacances o d'inscriure's en una base de dades de joves creadors, que estan preparant per donar-los suport, a més de participar en un taller de graffiti. D'altres activitats que promouen són un mercat de l'intercanvi (8 de juliol) o una sortida per visitar un parc d'aventures entre els arbres, al bosc vertical de Canyamars (14 de juliol). Per entendre què és el deute extern proposen, també, una exposició (fins a l'11 de juny) i una mostra que vol treballar la prevenció del VIH/Sida (12 a 25 de juny). D'altra banda, complementen aquesta interessant oferta un taller de DJ (22 i 29 de juny) o un curs de windsurf, entre d'altres coses.
Es pot sol·licitar més informació al Centre de Joventut (Plaça de la Cooperativa s/n) o al www.ventall-cabrera.com.
PREMIS LITERARIS D'ALELLA
A propòsit
dels premis literaris
d'Alella
Els premis literaris mantenen una certa funció en el desenvolupament de l'escriptura. Permeten la possibilitat de descobrir autors que ho tindrien molt difícil d'altres maneres, perquè publicar no és tan fàcil i arribar a un públic lector, encara menys.
Els ajuntaments i les institucions han complert una funció necessària en aquest sentit, que ha fet possible la millora de la nostra literatura. Un dels guardons consolidats en aquesta línia és el cartell de premis que es promouen des d'Alella.
L'Alella a Maria Oleart, de poesia, o l'Alella a Guida Alzina, de contes per a joves autors i autores, de 14 a 18 anys, s'han anat fent el seu espai, en especial però el guardó de poesia, que ha descobert noves veus i ha contribuït, a més, a projectar-les. Enguany i per tercer cop s'hi suma el premi Isidre Pòlit, de relat curt d'astronomia, organitzat per l'Agrupació d'Astronomia d'Alella.
En conjunt ofereixen una bona proposta oberta als amants de la creació literària. Es tracta d'uns certàmens (el Maria Oleart va pel X i el Guida Alzina pel VI) que han subsistit, demostrant que tenen vocació de continuïtat i de deixar empremta en el temps. Segurament no és fàcil tirar endavant propostes d'aquest tipus, però els resultats es veuen amb el pas dels anys. Des d'Alella han sabut valorar la tasca difícil i ingrata, sovint, de les lletres, i ho han fet donant espai als seus protagonistes, els autors. La continuïtat i consolidació d'aquests guardons és sempre una immillorable notícia.
dels premis literaris
d'Alella
Els premis literaris mantenen una certa funció en el desenvolupament de l'escriptura. Permeten la possibilitat de descobrir autors que ho tindrien molt difícil d'altres maneres, perquè publicar no és tan fàcil i arribar a un públic lector, encara menys.
Els ajuntaments i les institucions han complert una funció necessària en aquest sentit, que ha fet possible la millora de la nostra literatura. Un dels guardons consolidats en aquesta línia és el cartell de premis que es promouen des d'Alella.
L'Alella a Maria Oleart, de poesia, o l'Alella a Guida Alzina, de contes per a joves autors i autores, de 14 a 18 anys, s'han anat fent el seu espai, en especial però el guardó de poesia, que ha descobert noves veus i ha contribuït, a més, a projectar-les. Enguany i per tercer cop s'hi suma el premi Isidre Pòlit, de relat curt d'astronomia, organitzat per l'Agrupació d'Astronomia d'Alella.
En conjunt ofereixen una bona proposta oberta als amants de la creació literària. Es tracta d'uns certàmens (el Maria Oleart va pel X i el Guida Alzina pel VI) que han subsistit, demostrant que tenen vocació de continuïtat i de deixar empremta en el temps. Segurament no és fàcil tirar endavant propostes d'aquest tipus, però els resultats es veuen amb el pas dels anys. Des d'Alella han sabut valorar la tasca difícil i ingrata, sovint, de les lletres, i ho han fet donant espai als seus protagonistes, els autors. La continuïtat i consolidació d'aquests guardons és sempre una immillorable notícia.
'LOS SIETE PODERES', D'ALEX ROVIRA CELMA
LLIBRES
'Los siete poderes',
d'Àlex Rovira Celma
Empresa Activa
Dins la línia de literatura d'autoajuda, Àlex Rovira Celma és autor de 'La brújula interior´i de ´La buena suerte´, dos llibres que han estat llegits per milers de lectors (en el cas del segon, a més, ha estat traduït a 38 idiomes, una bona mostra de l'ampli ressò que ha tingut). En clau de narrativa de fàcil accés, les seves obres ensenyen a ser millor i a evolucionar en el camí del creixement personal, i ho fan des de la fabulació, a partir d'explicar-nos històries que comprenem de manera fàcil i que ens fan reflexionar i actuar alhora.
Amb 'Los siete poderes' (100.000 exemplars editats per a la primera edició) entrem en un conte infantil amb cavallers i d'altres elements típics, a la recerca del seu destí. Per l'itinerari que ens marca el llibre aprendrem moltes coses que no sabíem i d'altres que potser havíem oblidat, conceptes com amistat, valor, promesa, fidelitat, heroisme i altruisme. El tema de fons, però, amaga la capacitat que tenim de canviar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn.
'Los siete poderes' és un nou alè d'aire fresc que no té pretensions de canviar el món de la literatura, però sí a nosaltres, i ens demana que travessem el món de les paraules per practicar accions que ens facin millors. S'emmarca en una tipologia de libres que són molt necessaris en els temps actuals, i a més, amb una qualitat que tenim a casa nostra i no cal anar a buscar a fora.
'Los siete poderes',
d'Àlex Rovira Celma
Empresa Activa
Dins la línia de literatura d'autoajuda, Àlex Rovira Celma és autor de 'La brújula interior´i de ´La buena suerte´, dos llibres que han estat llegits per milers de lectors (en el cas del segon, a més, ha estat traduït a 38 idiomes, una bona mostra de l'ampli ressò que ha tingut). En clau de narrativa de fàcil accés, les seves obres ensenyen a ser millor i a evolucionar en el camí del creixement personal, i ho fan des de la fabulació, a partir d'explicar-nos històries que comprenem de manera fàcil i que ens fan reflexionar i actuar alhora.
Amb 'Los siete poderes' (100.000 exemplars editats per a la primera edició) entrem en un conte infantil amb cavallers i d'altres elements típics, a la recerca del seu destí. Per l'itinerari que ens marca el llibre aprendrem moltes coses que no sabíem i d'altres que potser havíem oblidat, conceptes com amistat, valor, promesa, fidelitat, heroisme i altruisme. El tema de fons, però, amaga la capacitat que tenim de canviar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn.
'Los siete poderes' és un nou alè d'aire fresc que no té pretensions de canviar el món de la literatura, però sí a nosaltres, i ens demana que travessem el món de les paraules per practicar accions que ens facin millors. S'emmarca en una tipologia de libres que són molt necessaris en els temps actuals, i a més, amb una qualitat que tenim a casa nostra i no cal anar a buscar a fora.
martes, junio 20, 2006
GUALLAVITO CLUB - Falca publicitaria 2
Sens dubte, per a mi, una de les millors propostes literàries de la xarxa. Concebut com un espai digital de creació, pensat i coordinat per Comella Firmet i amb nombroses aportacions externes, té una frescor i uns textos honrats que el fan molt interessant de seguir.
www.guallavitoclub.blogia.com
www.guallavitoclub.blogia.com
CRONIQUES MATARONINES - Falca publicitaria 1
La Marta Teixidó teixeix aquestes pàgines digitals amb estimació per tot l'entorn cultural de la capital del Maresme. Molt recomanable perquè és el millor suplement de cultura que pot fer-se a la ciutat.
www.croniquesmataronines.blogspot.com
www.croniquesmataronines.blogspot.com
CONTINUA LA XARLOTADA
Ara es barallen per:
si en Pasqual o en Monti encapçalaran una llista que molt probablement perdrà les eleccions.
Canviar la direcció d'ERC.
Els de CiU suposo que per repartir-se el pastís que preveuen trincaran per afartar-se de nou.
Els del PP no es barallen, no els cal perquè destil·len odi perpetu que els manté la bilis al dia.
QUÊ HEM FET PER MERÈIXER AIXÒ?
si en Pasqual o en Monti encapçalaran una llista que molt probablement perdrà les eleccions.
Canviar la direcció d'ERC.
Els de CiU suposo que per repartir-se el pastís que preveuen trincaran per afartar-se de nou.
Els del PP no es barallen, no els cal perquè destil·len odi perpetu que els manté la bilis al dia.
QUÊ HEM FET PER MERÈIXER AIXÒ?
M'HO VOLIA CARREGAR...
M'ho volia carregar (aquest blog) però no puc. Sou una "immensa minoria" que aneu deixant la vostra empremta i que em permet anar tirant.
Al cap i a la fi la vida és això, una pròrroga perpètua.
Al cap i a la fi la vida és això, una pròrroga perpètua.
lunes, junio 19, 2006
ÚLTIM POEMA
ÚLTIM POEMA
Fa calor. Apagues el llum
i et quedes a les fosques.
De fons arriba un lleu silenci que fuig,
la remor dels cotxes del carrer, borratxo de claror,
la tele que garla tragèdies col·lectives,
una parella de veïns que s'escridassa,
l'home silenciós, capficat, a l'espera
d'un desenllaç personal improbable.
Assegut, en l'obscuritat, medites
aquesta vida tan plena de cruïlles.
Com sempre, avui hi ha qui ha mort
i també qui pateix i el profund dolor
en la mirada dels nens, que t'aclapara.
I el camins plens d'entrebancs.
I la vida que avança,
molt pitjor per a d'altres.
Per a tu, solament,
carregada d'angoixes.
___________________________________
Fa calor. Apagues el llum
i et quedes a les fosques.
De fons arriba un lleu silenci que fuig,
la remor dels cotxes del carrer, borratxo de claror,
la tele que garla tragèdies col·lectives,
una parella de veïns que s'escridassa,
l'home silenciós, capficat, a l'espera
d'un desenllaç personal improbable.
Assegut, en l'obscuritat, medites
aquesta vida tan plena de cruïlles.
Com sempre, avui hi ha qui ha mort
i també qui pateix i el profund dolor
en la mirada dels nens, que t'aclapara.
I el camins plens d'entrebancs.
I la vida que avança,
molt pitjor per a d'altres.
Per a tu, solament,
carregada d'angoixes.
___________________________________
EL MILLOR AMIC DE L'HOME
El millor amic de l'home, sens dubte, és el gos.
Però, el millor amic del gos és l'home?
Però, el millor amic del gos és l'home?
I.M. VALERIA PUJOL
Amb en Valeri vam compartir el somni de la unitat de l'esquerra. Era el principi d'Iniciativa per Catalunya i guardo, en el meu record, una gran pancarta penjada al Miquel Biada que deia: ¡SALUT BRIGADISTAS, NO PASARAN!. Uns anys després un veu el fracàs del projecte de l'esquerra i es lamenta d'haver perdut una oportunitat històrica.
Potser el que hem de fer tots els d'esquerra és deixar de ser-ho.
I si ens apuntem tots a CiU què passaria?
Potser el que hem de fer tots els d'esquerra és deixar de ser-ho.
I si ens apuntem tots a CiU què passaria?
PPALLASSOS
PPallassos (sobren les paraules).
Però és que a més, els que estan a l'altra banda encara ho són molt més.
Però és que a més, els que estan a l'altra banda encara ho són molt més.
LA RAO
No cal capficar-se en intentar aconseguir que les coses vagin,
les coses no van mai, no hi ha cap ordre, solament el caos del fluir,
una sensació profundament plaent i dolorosa alhora.
les coses no van mai, no hi ha cap ordre, solament el caos del fluir,
una sensació profundament plaent i dolorosa alhora.
FUMART
Fumar és un art,
l'art de morir a poc a poc,
d'esgotar la vida com el fum
sabent que et passarà factura.
Som animals neuròtics.
Avui em fumaré uns quants puros.
l'art de morir a poc a poc,
d'esgotar la vida com el fum
sabent que et passarà factura.
Som animals neuròtics.
Avui em fumaré uns quants puros.
HISTORIA TRISTA
Un indigent va arribar al meu poble. Només li quedava a la vida un gos. A ell el van posar a l'alberg i el gos en unes gàbies que hi ha per als animals que es recullen al carrer. M'expliquen que va arribar a dormir dues nits amb el seu company animal. Es va obrir la porta i el gos es va escapar, el va atropellar un vehicle d'aquests que habitualment van a tota velocitat (el meu poble és un municipi de gent que es guanya molt bé la vida i s'ho pot gastar en cotxes i torres). El gos va morir als seus braços.
Algú es pot arribar a creure que, per a alguns, aquesta vida no és una merda?
Algú es pot arribar a creure que, per a alguns, aquesta vida no és una merda?
JA SOM UNA NACIO (ALMENYS AL PREAMBUL)
No vaig voler participar en aquesta pantomima del Referèndum. Ara ja han engegat la xarlotada col·lectiva de les eleccions de la tardor. Ells van vivint, però per a nosaltres els pisos són d'uns preus impossibles.
Que es fotin el seu Estatut al cul.
Potser ha arribat l'hora d'acceptar el nihilisme com una acció.
El nostre nihilisme també és el menyspreu a una classe dirigent que no ens duu enlloc.
Que es fotin el seu Estatut al cul.
Potser ha arribat l'hora d'acceptar el nihilisme com una acció.
El nostre nihilisme també és el menyspreu a una classe dirigent que no ens duu enlloc.
lunes, junio 12, 2006
LES NOSTRES EQUIVOCACIONS
Gairebé sempre, quan ens equivoquem, primer ho paguen els altres i després ens passa factura a nosaltres.
Tot està connectat.
Tot està connectat.
martes, junio 06, 2006
UN MOMENT DE LUCIDESA
Visca la poesia!
Em cago en la classe política
a la que he pertangut
momentàniament.
Em cago en la classe política
a la que he pertangut
momentàniament.
UTOPIES
Encara que sembli una utopia m'agradaria que hi hagués un tros de cel per a les persones (els animals també), per a la bona gent que deia Espriu. Al final és el que val.
lunes, mayo 29, 2006
LA PAU ESTA AMAGADA
Cada dia em veig més com en Josep Pla, en el sentit vital. M'agradaria anar-me'n a viure a la muntanya, portar una boina i fumar Ideales. També llegir i escriure, sense esperar res, després d'haver conegut el món i les persones. Plantar casa en un entorn natural, lluny del món aquest que tant ens angoixa... però sempre et vénen a buscar si no saps trobar la pau dins de tu mateix.
MES POLITIQUEIG
Al final només queda el que no té escrúpols ni vergonya. Aquest és el secret. La mort de les persones útils i sensibles pel camí. Potser per això la societat en la qual vivim no avança massa, molt poc vull dir.
miércoles, mayo 03, 2006
40 + 38
Dies de descans al blog.
Potser l'aparcaré una mica per dedicar-me als éssers que em necessiten i a posar ordre a les coses que ho demanen. Cada any peto pel mes d'agost i enguany no vull que sigui així, perquè tinc intenció d'arreglar la casa, fer vacances...
El passat 8 de maig vaig fer 40 tacos. He anat de viatge a Roma amb la Sílvia i ella m'ha preparat, amb molt d'esforç, una festa sorpresa a La Rosca de Premià. No té preu. El retrobament amb els amics i les persones que estimes és la constatació que malgrat les contradiccions humanes, el que val, són, els éssers vius... per damunt de les coses, dels egoismes, de la matèria, de tot el que caduca.
Han estat alguns dels dies més feliços de la meva vida. A més de patir, tenim dret a disfrutar, no?
D'altra banda, avui, la Sílvia en fa 38.
Si no hagués nascut caldria haver-la inventat. No es pot dir més.
38 anys més ben duts que mai, alguns dels quals hem compartit i dels quals no em penedeixo ni un segon.
Felicitats Sïlvia!!!!!!
Potser l'aparcaré una mica per dedicar-me als éssers que em necessiten i a posar ordre a les coses que ho demanen. Cada any peto pel mes d'agost i enguany no vull que sigui així, perquè tinc intenció d'arreglar la casa, fer vacances...
El passat 8 de maig vaig fer 40 tacos. He anat de viatge a Roma amb la Sílvia i ella m'ha preparat, amb molt d'esforç, una festa sorpresa a La Rosca de Premià. No té preu. El retrobament amb els amics i les persones que estimes és la constatació que malgrat les contradiccions humanes, el que val, són, els éssers vius... per damunt de les coses, dels egoismes, de la matèria, de tot el que caduca.
Han estat alguns dels dies més feliços de la meva vida. A més de patir, tenim dret a disfrutar, no?
D'altra banda, avui, la Sílvia en fa 38.
Si no hagués nascut caldria haver-la inventat. No es pot dir més.
38 anys més ben duts que mai, alguns dels quals hem compartit i dels quals no em penedeixo ni un segon.
Felicitats Sïlvia!!!!!!
martes, mayo 02, 2006
TRES POEMES DE JOAN BORDA I UN RECORD A JORDI PI
D'una carta que m'ha enviat l'amic, poeta i artista, Joan Borda, recordant l'enyorat Jordi Pi.
Jenet amic
d'estones llargues
precises, amigues
com cal.
1987
Escarafalls, encara
Trist del migdia
Mà calenta
1989
Vell uguri
alegria vana
sana és la passió
de l'antic retorn
1989
Jenet amic
d'estones llargues
precises, amigues
com cal.
1987
Escarafalls, encara
Trist del migdia
Mà calenta
1989
Vell uguri
alegria vana
sana és la passió
de l'antic retorn
1989
viernes, abril 28, 2006
PREMIÀ DE MAR: SERVEIS I PATRIMONI AL COR DEL BAIX MARESME
Premià de Mar és actualment una de les ciutats més destacades que hi ha al Baix Maresme, en especial per la seva proximitat amb Barcelona i Mataró, unes comunicacions molt bones i una localització entre mar i muntanya que permeten una gran qualitat de vida. D’altra banda, el municipi, carregat d’un passat històric notable ha viscut importants transformacions fins esdevenir una de les localitats més poblades de la comarca, amb la constant incorporació de persones que són de procedència molt diversa.
Seguint la tendència marcada en els darrers anys, com la majoria de poblacions del Maresme amb sortida al mar, el sector comercial i de serveis hi té una forta i arrelada implantació. És en aquest sentit que l’oferta de botigues, petits comerços, bars i establiments de restauració, entre d’altres, plantegen una multiplicitat d’ofertes, alternativa clara i versàtil al gran aparador que és de per si Barcelona.
D’aquesta manera, dins el context d’expansió socioeco-nòmica, el sector de serveis és una de les opcions de creixement que té aquesta gran ciutat. Per això, des de fa uns anys, s’intenta potenciar amb iniciatives de dinamització local que es promouen tant des del consistori com de les associacions de comerciants. També, les campanyes que s’han portat a terme des dels Comerços Associats de Premià (CAP), l’esforç inversor dels comerciants que han apostat per modernitzar els seus establiments, la tasca de dinamització del comerç i el pol comercial que suposa el mercat de Sant Joan, punt d’abastament de productes alimentaris més important de la ciutat, són eixos de vertebració que cal tenir en compte en els moments actuals.
Però Premià de Mar, a més de l’oferta de serveis, diposa d’un llegat patrimonial prou important. El visitant d’aquesta població pot capbussar-se, sense esforç, en referents –documentats o bé en forma de jaciment– de la prehistòria, l’època ibèrica, la romana o la contemporània (arqueologia industrial).
“L’any 1836, al barri de mar o Premià de baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I en 1841 consagra parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren... A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa”, apunta l’arqueòleg i investigador local Ramon Coll. I és veritat que des d’aleshores ha plogut molt, com se sol dir.
Premià de Mar disposa, també, de diverses propostes culturals i patrimonials que situen aquesta ciutat en els temps actuals. Així, el Museu de l’Estampació és un projecte clau que preserva el passat tèxtil de la localitat i s’expandeix en un marc més enllà de l’estrictament local. D’altres activitats com els Premis Butaca atorgats al món de l’espectacle català o la Festa Major, centrada en l’univers dels Pirates i Premianencs, projecten el municipi fora de la comarca del Maresme; per cert, enguany arriba a fer deu anys, motiu pel qual s’ha editat un llibre que recorda la trajectòria d’aquesta celebració popular. D’altra banda, entre les moltes altres entitats que té la localitat, hi destaca també la fundació CRAM, que treballa en la defensa de l’ecosistema marítim.
En el terreny arqueològic la descoberta de l’edifici ortogonal de Can Farrerons, a finals de l’any 2000 obre la possibilitat de mostrar un jaciment visitable d’important interès, atès que en un futur es vol procedir a la seva musealització i adequació. Com destaquen els experts, aquesta construcció és de gran rellevància, ja que només se’n coneixen dues més a la mediterrània occidental, i va ser utilitzada entre els segles IV i VII d.C. Al llarg d’aquests tres segles, afegeixen, va tenir diversos usos: com a termes privades (balnea), com a lloc de premsat i magatzem, com a lloc de fosa de metalls, o fins i tot com a necròpolis en la darrera fase.
El ric i diversificat teixit associatiu premianenc i les propostes que genera són, també, un element més que contribueix a perfilar la personalitat actual de la ciutat. Totes aquestes propostes doten, a més, Premià de Mar d’una intensa activitat i la converteixen en un punt de trobada destacat de la comarca.
Seguint la tendència marcada en els darrers anys, com la majoria de poblacions del Maresme amb sortida al mar, el sector comercial i de serveis hi té una forta i arrelada implantació. És en aquest sentit que l’oferta de botigues, petits comerços, bars i establiments de restauració, entre d’altres, plantegen una multiplicitat d’ofertes, alternativa clara i versàtil al gran aparador que és de per si Barcelona.
D’aquesta manera, dins el context d’expansió socioeco-nòmica, el sector de serveis és una de les opcions de creixement que té aquesta gran ciutat. Per això, des de fa uns anys, s’intenta potenciar amb iniciatives de dinamització local que es promouen tant des del consistori com de les associacions de comerciants. També, les campanyes que s’han portat a terme des dels Comerços Associats de Premià (CAP), l’esforç inversor dels comerciants que han apostat per modernitzar els seus establiments, la tasca de dinamització del comerç i el pol comercial que suposa el mercat de Sant Joan, punt d’abastament de productes alimentaris més important de la ciutat, són eixos de vertebració que cal tenir en compte en els moments actuals.
Però Premià de Mar, a més de l’oferta de serveis, diposa d’un llegat patrimonial prou important. El visitant d’aquesta població pot capbussar-se, sense esforç, en referents –documentats o bé en forma de jaciment– de la prehistòria, l’època ibèrica, la romana o la contemporània (arqueologia industrial).
“L’any 1836, al barri de mar o Premià de baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I en 1841 consagra parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren... A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa”, apunta l’arqueòleg i investigador local Ramon Coll. I és veritat que des d’aleshores ha plogut molt, com se sol dir.
Premià de Mar disposa, també, de diverses propostes culturals i patrimonials que situen aquesta ciutat en els temps actuals. Així, el Museu de l’Estampació és un projecte clau que preserva el passat tèxtil de la localitat i s’expandeix en un marc més enllà de l’estrictament local. D’altres activitats com els Premis Butaca atorgats al món de l’espectacle català o la Festa Major, centrada en l’univers dels Pirates i Premianencs, projecten el municipi fora de la comarca del Maresme; per cert, enguany arriba a fer deu anys, motiu pel qual s’ha editat un llibre que recorda la trajectòria d’aquesta celebració popular. D’altra banda, entre les moltes altres entitats que té la localitat, hi destaca també la fundació CRAM, que treballa en la defensa de l’ecosistema marítim.
En el terreny arqueològic la descoberta de l’edifici ortogonal de Can Farrerons, a finals de l’any 2000 obre la possibilitat de mostrar un jaciment visitable d’important interès, atès que en un futur es vol procedir a la seva musealització i adequació. Com destaquen els experts, aquesta construcció és de gran rellevància, ja que només se’n coneixen dues més a la mediterrània occidental, i va ser utilitzada entre els segles IV i VII d.C. Al llarg d’aquests tres segles, afegeixen, va tenir diversos usos: com a termes privades (balnea), com a lloc de premsat i magatzem, com a lloc de fosa de metalls, o fins i tot com a necròpolis en la darrera fase.
El ric i diversificat teixit associatiu premianenc i les propostes que genera són, també, un element més que contribueix a perfilar la personalitat actual de la ciutat. Totes aquestes propostes doten, a més, Premià de Mar d’una intensa activitat i la converteixen en un punt de trobada destacat de la comarca.
miércoles, abril 26, 2006
NOU BLOG?
Després d'uns atrafegats dies de Sant Jordi -aquest any com a autor i com a llibreter– torno a la vida bloggera. Tot i així he obert un procés de reflexió sobre com renovar aquest blog. M'agradaria apostar per una línia de blog-revista, és a dir, que pogués incorporar textos d'altres persones, imatges... creant alhora un circuit de persones del món de l'escriptura amb qui m'interessa mantenir contacte a través de l'entorn digital, també contactant amb noes persones. No sé, alguna cosa sortirà més plural i integradora, ja veurem.
A POC A POC SENSE RES, QUESTIO DE VALORS
A POC A POC SENSE RES, QÜESTIO DE VALORS
Primer va ser el Parc de les Aus, ara els cinemes Oscar... hi ha nombroses coses importants per a la vida diària de moltes persones que a poc a poc han anat fonent-se, a casa nostra, en detriment de no se sap el què. S'han esvaït gairebé sense adonar-nos-en i van deixant la nostra comarca com un arbre sense fulles. El que anomenem progrés ha consistit en convertir-nos en una benzinera de Barcelona, cada vegada més i de forma inevitable en un annex de la metròpoli on es ve a dormir i els habitatges valen uns preus inabastables, tot i que hi hagi estudis que es capfiquin en fer-nos creure que no és així i vulguin explicar-nos que l'administració es trenca les banyes per fer els pisos assequibles.
Generalitzant i amb una certa crueltat, perquè hi ha minories i excepcions que confirmen la regla, a molts maresmencs del segle XXI els importa un rave el que passi amb la comarca (si és que el concepte els serveix a ells per a alguna cosa), perquè tenint Barcelona a quatre passes ja se'n surten per les seves necessitats i van sobrats.
Ha estat un abassegament imparable i una pèrdua d'identitat que alguns diuen que ja no es porta (i no únicament aquí!), mentre d'altres afirmen que tot plegat són il·lusions vanes. El que de veritat mana el món - i molt més l'actual- és la pela i no els valors, potser per això cada dia que passa som una mica més pobres en el fons i en la forma. De fet, el que veritablement preocupa a una gran majoria és empassar-se la dosi diària de consolació i els altres, els veïns, la societat, el conjunt, que es fotin (pitjor encara, si algú vol fer alguna cosa és mal vist perquè es pensen que deu ser per interès). Deu ser per aquest motiu que les identitats locals preocupen cada vegada menys i perquè avancem cap a una uniformització de les coses, dels productes que consumim, de les idees que pensem... Que deurà quedar al final? Potser un número o un codi de barres... del Maresme i dels maresmencs, de qualsevol ciutadà d'un planeta que es diu CONSUM, a seques. i amb lletres majúscules, com si es tractés d'una corporació més.
Primer va ser el Parc de les Aus, ara els cinemes Oscar... hi ha nombroses coses importants per a la vida diària de moltes persones que a poc a poc han anat fonent-se, a casa nostra, en detriment de no se sap el què. S'han esvaït gairebé sense adonar-nos-en i van deixant la nostra comarca com un arbre sense fulles. El que anomenem progrés ha consistit en convertir-nos en una benzinera de Barcelona, cada vegada més i de forma inevitable en un annex de la metròpoli on es ve a dormir i els habitatges valen uns preus inabastables, tot i que hi hagi estudis que es capfiquin en fer-nos creure que no és així i vulguin explicar-nos que l'administració es trenca les banyes per fer els pisos assequibles.
Generalitzant i amb una certa crueltat, perquè hi ha minories i excepcions que confirmen la regla, a molts maresmencs del segle XXI els importa un rave el que passi amb la comarca (si és que el concepte els serveix a ells per a alguna cosa), perquè tenint Barcelona a quatre passes ja se'n surten per les seves necessitats i van sobrats.
Ha estat un abassegament imparable i una pèrdua d'identitat que alguns diuen que ja no es porta (i no únicament aquí!), mentre d'altres afirmen que tot plegat són il·lusions vanes. El que de veritat mana el món - i molt més l'actual- és la pela i no els valors, potser per això cada dia que passa som una mica més pobres en el fons i en la forma. De fet, el que veritablement preocupa a una gran majoria és empassar-se la dosi diària de consolació i els altres, els veïns, la societat, el conjunt, que es fotin (pitjor encara, si algú vol fer alguna cosa és mal vist perquè es pensen que deu ser per interès). Deu ser per aquest motiu que les identitats locals preocupen cada vegada menys i perquè avancem cap a una uniformització de les coses, dels productes que consumim, de les idees que pensem... Que deurà quedar al final? Potser un número o un codi de barres... del Maresme i dels maresmencs, de qualsevol ciutadà d'un planeta que es diu CONSUM, a seques. i amb lletres majúscules, com si es tractés d'una corporació més.
SUC DE POETES
La regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Cabrera de Mar i l'escriptora Núria López han posat en marxa, aquest passat Sant Jordi, la col·lecció de llibres 'Poetes de Cabrera', que té com a objectiu recuperar l'obra dels autors locals que en la majoria de casos és difícil, quan no impossible, de trobar. Ho han fet amb dos primers volums: 'Cabrera-Stalingrad', selecció de poemes de Josep Garí i Pons i 'El petó de cada dia', antologia de Jaume Llinés i Pujol.
En relació a Garí ve fent de versaire des de fa molts anys, projectant una mirada irònica sobre la realitat local, però sense defugir uns tocs líric que mostren la seva vocació per retratar pedaços de figures i paisatges i transmetre'ls a qui els vulgui llegir, en molts casos, fins i tot, de forma personalitzada i manual, poema a poema.
En el cas de Llinés la seva vocació cultural ha anat lligada al teatre, però també a la recuperació de la memòria, prenent forma a partir d'estrofes poètiques i escrits que acosten els lectors a unes persones i moments que ell ha conegut i ha estimat, algunes de les quals ja no hi són però que gràcies als seus mots perduraran en el paper imprès.
Parlem d'uns poetes que sense buscar la filigrana literària ni el conreu del gènere amb veleïtats, fan servir la paraula per explicar-nos la seva percepció personal del món. Potser per això la seva obra es circumscriu a un àmbit estrictament local i pren, dins aquesta dimensió, un valor que cal reivindicar. També, la iniciativa de treure a la llum aquestes obres permet una nova aportació a la cultura pròpia del municipi, en uns moments que la xarxa permet a qui vulgui escriure el que sent i que a més hi pugui accedir-se arreu del món. Al marge d'això, però, aquestes paraules de poetes ens ajuden a conèixer molt millor el nostre entorn, en una època en la qual el paper imprès encara resulta ser un petit però importantíssim ritual de comunicació.
En relació a Garí ve fent de versaire des de fa molts anys, projectant una mirada irònica sobre la realitat local, però sense defugir uns tocs líric que mostren la seva vocació per retratar pedaços de figures i paisatges i transmetre'ls a qui els vulgui llegir, en molts casos, fins i tot, de forma personalitzada i manual, poema a poema.
En el cas de Llinés la seva vocació cultural ha anat lligada al teatre, però també a la recuperació de la memòria, prenent forma a partir d'estrofes poètiques i escrits que acosten els lectors a unes persones i moments que ell ha conegut i ha estimat, algunes de les quals ja no hi són però que gràcies als seus mots perduraran en el paper imprès.
Parlem d'uns poetes que sense buscar la filigrana literària ni el conreu del gènere amb veleïtats, fan servir la paraula per explicar-nos la seva percepció personal del món. Potser per això la seva obra es circumscriu a un àmbit estrictament local i pren, dins aquesta dimensió, un valor que cal reivindicar. També, la iniciativa de treure a la llum aquestes obres permet una nova aportació a la cultura pròpia del municipi, en uns moments que la xarxa permet a qui vulgui escriure el que sent i que a més hi pugui accedir-se arreu del món. Al marge d'això, però, aquestes paraules de poetes ens ajuden a conèixer molt millor el nostre entorn, en una època en la qual el paper imprès encara resulta ser un petit però importantíssim ritual de comunicació.
SEXES CURIOSOS
El otro lado del sexo. Una investigación de Valérie Tasso
Plaza & Janés
L'autora de 'Diario de una nimfómana' i 'París la nuit', Valérie Tasso, és coneguda especialment per les seves aparicions a la petita pantalla i s'emmarcaria, sens dubte, dins la moda d'escriptors anomenats "mediàtics". En aquesta obra que acaba de publicar ara torna a explorar els viaranys sinuosos de la sexualitat humana i ho fa sorprenent-nos de nou, perquè el sexe continua sent un tabú social, encara que una mica menys, per sort, que uns anys enrere. La temàtica d'aquest conjunt d'històries que exploren límits prohibits és molt diversa: des d'un lloc on les dones dominen i els homes són esclaus voluntaris en una curiosa relació sadomasoquista, fins a la suggerent societat secreta de les tigresses blanques, passant pels voyeurs o els angles més complexos del sexe. Es tracta, doncs, d'un llibre que convida a llegir i a deixar-se seduir per les històries que explica, que busca més aviat comunicar que mostrar talent literari. Potser per això, en algun momentes es pot tenir la sensació que hi ha una certa inventiva en la mirada de l'escriptora, però al final s'acaba perdonant, perquè la lectura et fa passar una bona estona. En definitiva, estem davant d'un curiós tractat que obliga a repensart actituds, amb un toc de frivolitat si es vol, però també amb prou profunditat i interès com per captivar-nos i fer-nos passar una bona i entretinguda lectura.
Plaza & Janés
L'autora de 'Diario de una nimfómana' i 'París la nuit', Valérie Tasso, és coneguda especialment per les seves aparicions a la petita pantalla i s'emmarcaria, sens dubte, dins la moda d'escriptors anomenats "mediàtics". En aquesta obra que acaba de publicar ara torna a explorar els viaranys sinuosos de la sexualitat humana i ho fa sorprenent-nos de nou, perquè el sexe continua sent un tabú social, encara que una mica menys, per sort, que uns anys enrere. La temàtica d'aquest conjunt d'històries que exploren límits prohibits és molt diversa: des d'un lloc on les dones dominen i els homes són esclaus voluntaris en una curiosa relació sadomasoquista, fins a la suggerent societat secreta de les tigresses blanques, passant pels voyeurs o els angles més complexos del sexe. Es tracta, doncs, d'un llibre que convida a llegir i a deixar-se seduir per les històries que explica, que busca més aviat comunicar que mostrar talent literari. Potser per això, en algun momentes es pot tenir la sensació que hi ha una certa inventiva en la mirada de l'escriptora, però al final s'acaba perdonant, perquè la lectura et fa passar una bona estona. En definitiva, estem davant d'un curiós tractat que obliga a repensart actituds, amb un toc de frivolitat si es vol, però també amb prou profunditat i interès com per captivar-nos i fer-nos passar una bona i entretinguda lectura.
miércoles, abril 12, 2006
EL CAMI DEL BUDA ERRANT
Sota un arbre,
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.
Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.
Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.
L'ESCRIPTOR QUE HO ES
Els savis consells de l'escriptor Eduard Màrquez em recorden que al cap i a la fi el que hem de fer és escriure, la resta són circumstàncies que poden afalagar-nos o doldre'ns, però que són incontrolables ni que les que les anéssim a buscar.
LA MIRADA DELS QUE ENS MIREN
Pots fer el que vulguis, però sempre hi haurà algú observant-te. No pots controlar la seva mirada. Som mol·lècules en moviment, xocant, interactuant, modificant l'entorn i modificant-nos.
NO CAL QUE BUSQUIS, TROBA
Recorda el que hagis de recordar.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.
GENT DEL BLOG
Aquests dies hi ha hagut una vida activa al blog. De fet, el vaig crear sense dir-ho a ningú que no fos del meu entorn més immediat, per anar-lo omplint de textos com si es tractés d'un calaix de sastre, un petit Zilbadone. Ha anat creixent com la matèria, incontrolable i són diverses les persones que s'hi han acostat: alguns canyant-se, d'altres comentant-ho solament i els més permetent-me accedir a nous universos internàutics. En especial, la Comella Firmet, que és de Cabrera de Mar i té un blog súperxulo o el Luis Vea García, que vaig conèixer fa molt de temps.
A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.
A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.
viernes, abril 07, 2006
JOVES PERIODISTES, 2
Com em fa notar un internatuta anònim (jove periodista de proximitat), el post que vaig escriure sobre joves periodistes és imprecís, parcial i falta en gran part a la veritat. Vull matisar que no pretén ser un atac contra ningú en concret, ni a cap gremi, sinó una visió pessimista, potser excessivament ofensiva i mal enfocada. Probablement és el reflex distorssionat d'una part del meu propi fracàs: jo també he estat jove i he passat per moltes de les penúries que això suposa. D'altra banda, sí que és evident, també, que el fracàs de la premsa local és col·lectiu, en no haver pogut consolidar prou mitjans a la comarca o al país, o per garantir una estructura més professional en la que hi hagi espai per a les persones que comencen, que els permetin desenvolupar-se amb una certa dignitat en l'ofici (sovint s'explota amb una certa impietositat i s'abusa de la bona fe). En el fons tot és una profunda misèria de la qual jo segurament tinc també la meva part de culpa, tot i que amb els anys he pagat el meu peatge.
I en un bloc un pot escriure del que li passa pel cap. Per això estan, no?
I en un bloc un pot escriure del que li passa pel cap. Per això estan, no?
lunes, marzo 27, 2006
INVERSEMBLANCES
L'altre dia em vaig trobar, en una paperera, 14 caixes de píndoles de ginseng (12 unitats per capsa). Portaven un parell d'anys caducades i algú les havia llençat al costat d'unes cartes escrites en xinès. Quants nens al món no poden ni aspirar a prendre una sola càpsula. I un pis val 74 milions de pessetes. I els fills de puta que governen el món es passen el dia dient-nos que vivim en una societat afortunada. Potser ha arribat el moment de forçar solucions, perquè per si sol no crec que s'arregli. (Molt mes enllà dels discursos buits l'acció directa, l'ideal revolucionari, l'anarquisme utòpic...).
FINAL DE LA PEL·LICULA
S'acaba la projecció i s'obren els llums. Un mar de crispetes sura sobre els somnis irrealitzats. Sempre hi ha un altre passi i gent que mira pel·lícules, per dolentes que siguin, per moltes vegades que les hagin passat.
PERIODISTA = FRACASSAT?
Surten ben ensenyats de les facultats i van a parar a primera línia de platja, en publicacions en les quals tot és important menys els articles que fan. No m'estranya gens que estiguin cremats. Tot això obra un debat de si en un món orwellià com el nostre és possible fer el que t'agrada i ser lliure. Qui mana? El que paga. Al cap i a la fi som mercenaris de la hipoteca, aspirants a la recerca d'un paradís inexistent.
BUKOVSKI & VALLBONA
Estaria bé trobar-me al bar de l'altre barri (vull dir l'altra vida) en Bukovski i en Vallbona. Una tertúlia, aquesta, que podria ser molt interessant.
LA DERROTA
T'ensenyen que has d'aspirar a vèncer, però al cap i a la fi viure és una derrota constant.
UN POEMA DE JOSEP GARI - POETA DE CABRERA
La mort d'un poeta
Qui era en Garí ? : un mussol
o un pobre i desgraciat poeta
que a molts va fer la punyeta
treient-los els drapets al sol?
Els que portin per ell dol
poden trobar més detalls
del valor dels seus treballs
en un llibre que el destí
un Sant Jordi fes sortir
amb un pròleg d’Albert Calls.
La senyora de Cultura
i l’Alcalde Rocabert
podeu creure que es ben cert
varen pagar la factura.
Per si malpensa un caradura
s’acordà en una sessió.
Si un terç de la població
els teus versos els hi plau
ja podràs descansar en Pau
poeta de carreró.
Quan tenia els seus fatics,
per falta de convivència
va dir-li l’experiència
que ja no tenia amics.
Tant els pobres com els rics
el tenien oblidat.
Cabrera s’ha transformat,
vol ser més gran que Argentona,
si la gent sens dubte és bona
cada casa és un estat.
Qui era en Garí ? : un mussol
o un pobre i desgraciat poeta
que a molts va fer la punyeta
treient-los els drapets al sol?
Els que portin per ell dol
poden trobar més detalls
del valor dels seus treballs
en un llibre que el destí
un Sant Jordi fes sortir
amb un pròleg d’Albert Calls.
La senyora de Cultura
i l’Alcalde Rocabert
podeu creure que es ben cert
varen pagar la factura.
Per si malpensa un caradura
s’acordà en una sessió.
Si un terç de la població
els teus versos els hi plau
ja podràs descansar en Pau
poeta de carreró.
Quan tenia els seus fatics,
per falta de convivència
va dir-li l’experiència
que ja no tenia amics.
Tant els pobres com els rics
el tenien oblidat.
Cabrera s’ha transformat,
vol ser més gran que Argentona,
si la gent sens dubte és bona
cada casa és un estat.
LA LLIBERTAT
Probablement, l'única llibertat que tenim és la de tirar-nos pel balcó. I amb el dubte de si en esclafar-nos a terra els Mossos ens posaran una multa.
UN FILLDEPUTOMETRE
Estic per patentar aquest invent, atès la superpoblació que hi ha per mesurar, potser faria la primera pela.
ELS FORNS CREMATORIS
Per què aquesta obsessió de la capellanada de plantificar-nos un Infern al final del camí. Per a molts –molts més del que sembla– la vida és un forn crematori diari.
ARA VAN PER ERC
Els professionals del cotarro polític ara van per ERC. De fet, el que els fot és que hi hagi algú que no se l'embeina cada dos per tres, algú que vagi sense corvata i algú que escolti a la seva militància. I això sense deixar de banda que la direcció d'ERC sembla plena de passarells.
L'ÚLTIM DE L'AUSTER
Les 'Bogeries de Brooklyn',
de Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama
Paul Auster és un autor prou conegut arreu del món perquè els seus llibres siguin esperats per multituds de lectors. Ara han traduït Bogeries de Brooklyn, la seva darrera novel·la. Anteriorment va treure La nit de l'oracle, una història molt ben plantejada, però que no va acabar de donar la talla perquè fallava en el seu encaix final. Amb la nova novel·la passa una mica el mateix. L'autor d'obres tan reconegudes com Trilogia de Nova York, La música de l'atzar, El Palau de la lluna, Timbuktú... té una immillorable capacitat en la creació d'històries i personatges, fins i tot una estratègia i una habilitat maleïdes per capturar el lector, però inicia una espiral d'intencions que no acaba de resoldre bé. Aquest és el cas de Bogeries de Brooklyn. En Nathan Glass, el protagonista, té seixanta anys, un divorci, un càncer en estat avançat, una vida monòtona i un sentiment de solitud que domina de forma domèstica perquè la vida l'ha ensenyat com fer-ho. Decideix traslladar-se a Brooklyn on es topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no en sabia res i que treballa en una llibreria de barri. A partir d'aquí la història pren un gir molt interessant, en el més pur estil Paul Auster, però amb personatges que semblen ja repetitius o, com a mínim, massa coneguts. Al final del llibre –només he desvetllat un trosset de la trama de la història perquè pugui llegir-se sense problemes– les peces s'encaixen de manera matussera i es precipiten un conjunt de finals previsibles. Però aquest aspecte crític no fa que la novel·la sigui de mal llegir, l'Auster de sempre brilla en la seva intensitat i ens acosta les ànimes humanes de personatges que són una mica el reflex de nosaltres mateixos. Bogeries de Brooklyn s'empassa bé encara que no és una obra nova, genial i sorprenent d'Auster, que és el que s'esperaria d'ell. Un té la impressió que repetix els seus millors enginys, els que l'han convertit en un referent de la literatura amb majúscules. Malgrat tot això continua sent tan bo com per guiar-nos fins a la darrera pàgina, encara que pel camí un tingui la sensació que va llançant l'equipatge.
de Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama
Paul Auster és un autor prou conegut arreu del món perquè els seus llibres siguin esperats per multituds de lectors. Ara han traduït Bogeries de Brooklyn, la seva darrera novel·la. Anteriorment va treure La nit de l'oracle, una història molt ben plantejada, però que no va acabar de donar la talla perquè fallava en el seu encaix final. Amb la nova novel·la passa una mica el mateix. L'autor d'obres tan reconegudes com Trilogia de Nova York, La música de l'atzar, El Palau de la lluna, Timbuktú... té una immillorable capacitat en la creació d'històries i personatges, fins i tot una estratègia i una habilitat maleïdes per capturar el lector, però inicia una espiral d'intencions que no acaba de resoldre bé. Aquest és el cas de Bogeries de Brooklyn. En Nathan Glass, el protagonista, té seixanta anys, un divorci, un càncer en estat avançat, una vida monòtona i un sentiment de solitud que domina de forma domèstica perquè la vida l'ha ensenyat com fer-ho. Decideix traslladar-se a Brooklyn on es topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no en sabia res i que treballa en una llibreria de barri. A partir d'aquí la història pren un gir molt interessant, en el més pur estil Paul Auster, però amb personatges que semblen ja repetitius o, com a mínim, massa coneguts. Al final del llibre –només he desvetllat un trosset de la trama de la història perquè pugui llegir-se sense problemes– les peces s'encaixen de manera matussera i es precipiten un conjunt de finals previsibles. Però aquest aspecte crític no fa que la novel·la sigui de mal llegir, l'Auster de sempre brilla en la seva intensitat i ens acosta les ànimes humanes de personatges que són una mica el reflex de nosaltres mateixos. Bogeries de Brooklyn s'empassa bé encara que no és una obra nova, genial i sorprenent d'Auster, que és el que s'esperaria d'ell. Un té la impressió que repetix els seus millors enginys, els que l'han convertit en un referent de la literatura amb majúscules. Malgrat tot això continua sent tan bo com per guiar-nos fins a la darrera pàgina, encara que pel camí un tingui la sensació que va llançant l'equipatge.
LES BIBLIOTEQUES DEL FUTUR
Les biblioteques, centres
culturals de futur
Em consta que el servei de biblioteques ha registrat un augment important de població atesa durant el passat any 2005, i prop del 95% té accés als serveis bibliotecaris públics, segons dades de la Diputació de Barcelona. En el mateix informe s'apunta que aquests equipaments –cada vegada millors i més professionals, per cert– esdevenen un servei quotidià pel ciutadà i per aquest motiu cada vegada persones de més edats utilitzen les seves instal·lacions. Sortosament, molt més enllà d'antics sistemes, les biblioteques s'han posat al dia i ofereixen tot tipus de documents culturals, sense deixar de banda les noves tecnologies i apostant, en molts casos, per projectar una intensa i interessant programació d'activitats culturals de tot tipus. Aquesta dada contrasta amb un excés d'informació, acompanyat d'una manca de pensament i de resolució de problemes reals en una societat cada vegada més frívola i cruel en alguns aspectes cabdals. Fa molts anys, un veterà alcalde va dir-me que fent concursos literaris es fomentava el pensament i el món –el nostre petit món local– avançava una mica cap endavant. Que hi hagi bones biblioteques i que se'n faci ús és una mica una evidència que contrasta amb una societat carregada de notícies negatives. Creant usuaris de productes culturals s'avança molt més ràpidament que no fent-ho. Generant hàbits com aquests s'aconsegueixen resultats positius per a tots plegats. No fa massa anys que obtenir un llibre en préstec no era tan fàcil. Ara, tothom els té a l'abast i amb una certa solvència i actualitat. Ben segur que això, en uns anys donarà bons fruits que ara no veiem.
culturals de futur
Em consta que el servei de biblioteques ha registrat un augment important de població atesa durant el passat any 2005, i prop del 95% té accés als serveis bibliotecaris públics, segons dades de la Diputació de Barcelona. En el mateix informe s'apunta que aquests equipaments –cada vegada millors i més professionals, per cert– esdevenen un servei quotidià pel ciutadà i per aquest motiu cada vegada persones de més edats utilitzen les seves instal·lacions. Sortosament, molt més enllà d'antics sistemes, les biblioteques s'han posat al dia i ofereixen tot tipus de documents culturals, sense deixar de banda les noves tecnologies i apostant, en molts casos, per projectar una intensa i interessant programació d'activitats culturals de tot tipus. Aquesta dada contrasta amb un excés d'informació, acompanyat d'una manca de pensament i de resolució de problemes reals en una societat cada vegada més frívola i cruel en alguns aspectes cabdals. Fa molts anys, un veterà alcalde va dir-me que fent concursos literaris es fomentava el pensament i el món –el nostre petit món local– avançava una mica cap endavant. Que hi hagi bones biblioteques i que se'n faci ús és una mica una evidència que contrasta amb una societat carregada de notícies negatives. Creant usuaris de productes culturals s'avança molt més ràpidament que no fent-ho. Generant hàbits com aquests s'aconsegueixen resultats positius per a tots plegats. No fa massa anys que obtenir un llibre en préstec no era tan fàcil. Ara, tothom els té a l'abast i amb una certa solvència i actualitat. Ben segur que això, en uns anys donarà bons fruits que ara no veiem.
PRIMER DISC DE RAQUEL CAMINS
Raquel Camins presentarà el seu primer disc a Can Zam
27/03/2006 ALBERT CALLS
La locutora mataronina Raquel Camins treurà el seu primer disc aquest mes d’abril. Porta per títol Por ti seré i inclou una canço en català.
Està previst que el dia 30 de març surti a la venda i es presenti el 2 d’abril, en el marc del festival de Can Zam –a Santa Coloma de Gramenet–, que cada any celebra ràdio Teletaxi amb motiu de l’aniversari de l’emissora.
Camins té 26 anys i va néixer a Mataró, ciutat on viu i en la que ha desenvolupat la seva activitat professional. Va estudiar comunicació audiovisual i va treballar durant quatre anys a Televisió de Mataró com a presentadora de programes com “La roda màgica”. Actualment, fa quatre anys que treballa de realitzadora i locutora de l’emissora de Justo Molinero, a Radioteletaxi, en el programa “De la nit al dia”, de 4 a 7 de la matinada. Però la locutora ha decidit fer un pas cap endavant en la seva trajectòria, al marge de la seva feina a la ràdio i donar-se a conèixer com a editora i cantant en el seu primer disc. Tal com també explica, porta molts anys treballant en aquest projecte amb el prestigiós professor de cant Enric Illana. D’altra banda, Por ti seré vol ser la seva primera carta de presentació amb un ritme pop dance que inclou temes molt estiuencs i ballables, de diferents estils. El primer senzill és una adaptació de la famosa canço d’Alphaville, Forever Young, que era el tema preferit de la jove cantant en la seva adolescència.
AMB VEU PRÒPIA
“Enric Illana m’ha ensenyat a treballar la veu i a trobar el propi estil”, explica Raquel Camins sobre el procés de treball que l’ha permès perfeccionar-se i concloure Por ti seré. També afegeix que la tasca d’editar aquest primer disc li ha demanat molta dedicació i treball, també en l’autoedició i distribució: “Vaig decidir tirar el projecte endavant jo mateixa perquè volia treure’l en aquestes dates i el procés discogràfic és molt llarg”. No pot deixar-se de banda, tampoc, que l’experiència professional de la locutora ha marcat també el seu primer treball musical: “Al meu programa de ràdio faig una mica de psicòloga, perquè es fan parelles i se n’han arribat a fer moltes. De fet es tracta de comunicar-se”. Camins conclou que “em considero polifacètica, treballo a la ràdio, però la música també em permet comunicar, arribant a llocs on no arriben les paraules”.
27/03/2006 ALBERT CALLS
La locutora mataronina Raquel Camins treurà el seu primer disc aquest mes d’abril. Porta per títol Por ti seré i inclou una canço en català.
Està previst que el dia 30 de març surti a la venda i es presenti el 2 d’abril, en el marc del festival de Can Zam –a Santa Coloma de Gramenet–, que cada any celebra ràdio Teletaxi amb motiu de l’aniversari de l’emissora.
Camins té 26 anys i va néixer a Mataró, ciutat on viu i en la que ha desenvolupat la seva activitat professional. Va estudiar comunicació audiovisual i va treballar durant quatre anys a Televisió de Mataró com a presentadora de programes com “La roda màgica”. Actualment, fa quatre anys que treballa de realitzadora i locutora de l’emissora de Justo Molinero, a Radioteletaxi, en el programa “De la nit al dia”, de 4 a 7 de la matinada. Però la locutora ha decidit fer un pas cap endavant en la seva trajectòria, al marge de la seva feina a la ràdio i donar-se a conèixer com a editora i cantant en el seu primer disc. Tal com també explica, porta molts anys treballant en aquest projecte amb el prestigiós professor de cant Enric Illana. D’altra banda, Por ti seré vol ser la seva primera carta de presentació amb un ritme pop dance que inclou temes molt estiuencs i ballables, de diferents estils. El primer senzill és una adaptació de la famosa canço d’Alphaville, Forever Young, que era el tema preferit de la jove cantant en la seva adolescència.
AMB VEU PRÒPIA
“Enric Illana m’ha ensenyat a treballar la veu i a trobar el propi estil”, explica Raquel Camins sobre el procés de treball que l’ha permès perfeccionar-se i concloure Por ti seré. També afegeix que la tasca d’editar aquest primer disc li ha demanat molta dedicació i treball, també en l’autoedició i distribució: “Vaig decidir tirar el projecte endavant jo mateixa perquè volia treure’l en aquestes dates i el procés discogràfic és molt llarg”. No pot deixar-se de banda, tampoc, que l’experiència professional de la locutora ha marcat també el seu primer treball musical: “Al meu programa de ràdio faig una mica de psicòloga, perquè es fan parelles i se n’han arribat a fer moltes. De fet es tracta de comunicar-se”. Camins conclou que “em considero polifacètica, treballo a la ràdio, però la música també em permet comunicar, arribant a llocs on no arriben les paraules”.
DEFENSES DEL MEDI AMBIENT
E-mail 20 de març
+ Textos de Calls
LLIBRES
La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
L'ENTREMÈS
Contra la contaminació
i el mal ús dels vehicles privats
L'Aurelio Solaz, un lector de "La Clau" a Montgat, m'envia un petit opuscle que ha fet sota el títol Cooperación para abolir el automóvil privado. CAAP. Amb un estil molt cordial i didàctic s'hi defensa l'objectiu de reduir el número de quilòmetres de tràfic en automòbil privat, a través de programes d'informació, educació, conscienciació i també, òbviament, el foment del transport públic.
Però aquesta reflexió sobre el progrés va molt més enllà i apunta com hem anat contaminant el món i fomentant l'extermini de la Mare Natura, cosa que, com és també evident, ja ens està passant una bona factura.
L'opuscle d'Aurelio Solaz suggereix, a més, moltes propostes per aconseguir un món millor, apostant pels valors cooperatius, alhora que es replanteja un progrés més just i menys destructiu que el que vivim en el món actual, en ple segle XXI.
Sí que és veritat, però, que com recorda aquest petit plec d'idees, tot progrés té al darrera un parany: qualsevol avenç pot acabar sent un graó d'esclavatge. Però la contrapartida, sens dubte, està en la capacitat crítica de l'ànima humana i amb la voluntat d'alguns –i per sort– d'aspirar a un món millor, cosa que permet que de moment tot vagi tirant i no esclati de cop, com pot semblar moltes vegades per poc que un s'hi fixi.
D'altra banda, a vegades, una senzilla acció individual pot ser, en conjunt, una gran acció que reporti benefici a tots plegats.
+ Textos de Calls
LLIBRES
La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
L'ENTREMÈS
Contra la contaminació
i el mal ús dels vehicles privats
L'Aurelio Solaz, un lector de "La Clau" a Montgat, m'envia un petit opuscle que ha fet sota el títol Cooperación para abolir el automóvil privado. CAAP. Amb un estil molt cordial i didàctic s'hi defensa l'objectiu de reduir el número de quilòmetres de tràfic en automòbil privat, a través de programes d'informació, educació, conscienciació i també, òbviament, el foment del transport públic.
Però aquesta reflexió sobre el progrés va molt més enllà i apunta com hem anat contaminant el món i fomentant l'extermini de la Mare Natura, cosa que, com és també evident, ja ens està passant una bona factura.
L'opuscle d'Aurelio Solaz suggereix, a més, moltes propostes per aconseguir un món millor, apostant pels valors cooperatius, alhora que es replanteja un progrés més just i menys destructiu que el que vivim en el món actual, en ple segle XXI.
Sí que és veritat, però, que com recorda aquest petit plec d'idees, tot progrés té al darrera un parany: qualsevol avenç pot acabar sent un graó d'esclavatge. Però la contrapartida, sens dubte, està en la capacitat crítica de l'ànima humana i amb la voluntat d'alguns –i per sort– d'aspirar a un món millor, cosa que permet que de moment tot vagi tirant i no esclati de cop, com pot semblar moltes vegades per poc que un s'hi fixi.
D'altra banda, a vegades, una senzilla acció individual pot ser, en conjunt, una gran acció que reporti benefici a tots plegats.
NOVA NOVEL·LA DE MANFREDI
La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
LITERATURA EMPRESARIAL
Nunca tires la toalla,
d'Stanley Bendelac
Maeva
Amb el llarg i aclaridor subtítol "Cosas que aprendí en publicidad y que, en realidad, valen para (casi) todo en la vida", Stanley Bendelac narra 15 històries del món de les multinacionals, en escenaris com Madrid, Barcelona, Helsinki, Lisboa, Miami o Nova York, entre d'altres. Són experiències reals que conclouen amb un missatge per pensar-hi, en clau d'autoajuda. Nunca tires la toalla s'emmarca dins la sèrie de "literatura empresarial". El lector hi pot trobar entreteniment, però també ensenyances que després es poden fer servir al llarg de la pròpia vida, a més d'aplicar-les en les tasques laborals. Bendelac planteja el treball com una via d'autorealització, d'aprenentatge i de coneixement dels altres i d'un mateix. Al llarg dels seus 35 anys de trajectòria professional, ha treballat amb un gran número de clients de prestigi i en campanyes que són conegudes, per a Citroën, Mercedes-Benz, Henkel, Mars, Gallina Blanca, Dia, Sanitas, Telefónica, Móviles, ONCE... La directora de cinema Isabel Coixet diu de l'autor d'aquesta obra que ha escrit un treball que "és un dels més autèntics que coneixo sobre les veritats, les mitges veritats i les més descarades mentides de la publicitat". En definitiva, un llibre de bon llegir per entrar en els viaranys de l'alta publicitat i veure la bona mà en aquest camp de l'home que l'ha escrit.
d'Stanley Bendelac
Maeva
Amb el llarg i aclaridor subtítol "Cosas que aprendí en publicidad y que, en realidad, valen para (casi) todo en la vida", Stanley Bendelac narra 15 històries del món de les multinacionals, en escenaris com Madrid, Barcelona, Helsinki, Lisboa, Miami o Nova York, entre d'altres. Són experiències reals que conclouen amb un missatge per pensar-hi, en clau d'autoajuda. Nunca tires la toalla s'emmarca dins la sèrie de "literatura empresarial". El lector hi pot trobar entreteniment, però també ensenyances que després es poden fer servir al llarg de la pròpia vida, a més d'aplicar-les en les tasques laborals. Bendelac planteja el treball com una via d'autorealització, d'aprenentatge i de coneixement dels altres i d'un mateix. Al llarg dels seus 35 anys de trajectòria professional, ha treballat amb un gran número de clients de prestigi i en campanyes que són conegudes, per a Citroën, Mercedes-Benz, Henkel, Mars, Gallina Blanca, Dia, Sanitas, Telefónica, Móviles, ONCE... La directora de cinema Isabel Coixet diu de l'autor d'aquesta obra que ha escrit un treball que "és un dels més autèntics que coneixo sobre les veritats, les mitges veritats i les més descarades mentides de la publicitat". En definitiva, un llibre de bon llegir per entrar en els viaranys de l'alta publicitat i veure la bona mà en aquest camp de l'home que l'ha escrit.
INEDIT D'STEPHEN KING
Colorado Kid,
d'Stephen King
Debolsillo
Petita novel·la (o relat llarg) inèdita, de King, que mostra els inicis literaris d'un autor que ha arribat a ser de masses i molt popular. L'argument d'aquesta història, però, és una mica fluix, tot i que la tècnica incipient del "mestre" fa que estiri fins al final i se salvi, per això, en el seu conjunt. En una illa de les costes de Maine, troben un home mort. El cos no pot identificar-se, però dos periodistes intenteten anar més enllà del que sembla obvi. Han passat els anys i ja vells expliquen la història a la becària d'un diari local. Fins a la darrera pàgina, les portes estaran obertes, però es tancaran? King és el "rei" pel que fa a la literatura fantàstica i de terror, però aquesta vegada Colorado Kid és una novel·la negra a l'ús, amb la reivindicació del periodisme com a art de recerca de la veritat. Moltes de les obres de King, d'altra banda, han estat adaptades al cinema, a més de ser best sellers de gran magnitud. Destaquen El misterio de Salem's Lot, El resplandor, La zona muerta, Carrie o La milla verde, entre moltes d'altres. No fa gaire, a més, s'acaba de publicar el setè i darrer volum de La Torre Oscura, un cicle fantàstic de l'autor que demostra la versatilitat, tot i ser de gènere, d'aquest escriptor que sap capturar el lector i arrossegar-lo fins a la darrera ratlla. Tot un mèrit en temps de superabundàncies.
d'Stephen King
Debolsillo
Petita novel·la (o relat llarg) inèdita, de King, que mostra els inicis literaris d'un autor que ha arribat a ser de masses i molt popular. L'argument d'aquesta història, però, és una mica fluix, tot i que la tècnica incipient del "mestre" fa que estiri fins al final i se salvi, per això, en el seu conjunt. En una illa de les costes de Maine, troben un home mort. El cos no pot identificar-se, però dos periodistes intenteten anar més enllà del que sembla obvi. Han passat els anys i ja vells expliquen la història a la becària d'un diari local. Fins a la darrera pàgina, les portes estaran obertes, però es tancaran? King és el "rei" pel que fa a la literatura fantàstica i de terror, però aquesta vegada Colorado Kid és una novel·la negra a l'ús, amb la reivindicació del periodisme com a art de recerca de la veritat. Moltes de les obres de King, d'altra banda, han estat adaptades al cinema, a més de ser best sellers de gran magnitud. Destaquen El misterio de Salem's Lot, El resplandor, La zona muerta, Carrie o La milla verde, entre moltes d'altres. No fa gaire, a més, s'acaba de publicar el setè i darrer volum de La Torre Oscura, un cicle fantàstic de l'autor que demostra la versatilitat, tot i ser de gènere, d'aquest escriptor que sap capturar el lector i arrossegar-lo fins a la darrera ratlla. Tot un mèrit en temps de superabundàncies.
15 ANYS DE VILASSART
El 15è Aniversari
de l'Agrupació VilassART
M'assabento, per mitjà d'una carta, de què enguany l'Agrupació d'Artistes i Amics de les Arts de Vilassar de Mar, VilassART, vol commemorar el seu 15è aniversari, motiu pel qual em demanen unes ratlles per al seu butlletí extraordinari. Aquesta activa entitat ha dut a terme exposicions col·lectives, fires d'art, pintades de nadales, concerts, matinals culturals, excursions..., un llarg llistat de propostes fetes amb l'esforç personal dels seus integrants. D'altra banda, un dels motius que doten de més valor la tasca dels vilassartistes, ha estat que en la fundació de l'entitat van ser, en certa manera, pioners en tirar endavant un col·lectiu de creadors locals que ha apostat per donar difusió de la cultura més pròpia, la de més proximitat, la que es fa en el municipi i que demana, sovint, una implicació dels propis creadors perquè arribi al públic o per garantir-ne una certa pervivència. En tot aquests anys s'han fet moltes coses més que han connectat amb qui ha volgut accedir-hi i que configuren plenament el cos d'una entitat amb una sòlida trajectòria al darrera.Més que mai, però, en moments com l'actual és necessari que existeixin agrupacions com aquesta. Potser perquè cada vegada més a la gent l'interessa més l'espectacle i menys les coses culturals. Potser perquè enmig d'una oferta tan gran cal buscar, en les coses més properes, valors únics que les doten de la més gran de les importàncies i alhora de la més digna senzillesa i honestedat.
de l'Agrupació VilassART
M'assabento, per mitjà d'una carta, de què enguany l'Agrupació d'Artistes i Amics de les Arts de Vilassar de Mar, VilassART, vol commemorar el seu 15è aniversari, motiu pel qual em demanen unes ratlles per al seu butlletí extraordinari. Aquesta activa entitat ha dut a terme exposicions col·lectives, fires d'art, pintades de nadales, concerts, matinals culturals, excursions..., un llarg llistat de propostes fetes amb l'esforç personal dels seus integrants. D'altra banda, un dels motius que doten de més valor la tasca dels vilassartistes, ha estat que en la fundació de l'entitat van ser, en certa manera, pioners en tirar endavant un col·lectiu de creadors locals que ha apostat per donar difusió de la cultura més pròpia, la de més proximitat, la que es fa en el municipi i que demana, sovint, una implicació dels propis creadors perquè arribi al públic o per garantir-ne una certa pervivència. En tot aquests anys s'han fet moltes coses més que han connectat amb qui ha volgut accedir-hi i que configuren plenament el cos d'una entitat amb una sòlida trajectòria al darrera.Més que mai, però, en moments com l'actual és necessari que existeixin agrupacions com aquesta. Potser perquè cada vegada més a la gent l'interessa més l'espectacle i menys les coses culturals. Potser perquè enmig d'una oferta tan gran cal buscar, en les coses més properes, valors únics que les doten de la més gran de les importàncies i alhora de la més digna senzillesa i honestedat.
BILBENY I COLOM
Jordi Bilbeny
i la catalanitat
de Cristòfor Colom
L'escriptor i historiador arenyenc Jordi Bilbeny ha desenvolupat una intensa tasca en la investigació sobre els orígens catalans de Cristòfor Colom. El seu treball, que no ha estat al marge de la polèmica, ha tingut una àmplia difusió i ha donat a la llum pública obres com Brevíssima relació de la destrucció de la història, La descoberta catalana d'Amèrica o Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. David Bassa entrevista a Jordi Bilbeny. Alguns dels descobriments que ha mostrat han sorprès més d'un i ensenyat com es pot falsificar la història quan convé als que manen. Ara que fa cinc-cents anys de la mort del descobridor d'Amèrica, Bilbeny ha conclòs prop de vint anys d'investigació i per mitjà de documentació, emmarca la figura de Colom en un context prou sorprenent. Els fruits del seu treball han pres, a més, i com és habitual en ell, forma de llibre: Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, que ha publicat l'editorial barcelonina Proa. En el seu nou llibre, doncs, Bilbeny "concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidors de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial? un Colom príncep de Catalunya", com s'apunta. En qualsevol cas, després de llegir aquest estudi un pot jutjar. El primer resultat després d'analitzar les tesis de l'autor, però, sempre sol ser que tot el que ens han dit pot ser qüestionat.
i la catalanitat
de Cristòfor Colom
L'escriptor i historiador arenyenc Jordi Bilbeny ha desenvolupat una intensa tasca en la investigació sobre els orígens catalans de Cristòfor Colom. El seu treball, que no ha estat al marge de la polèmica, ha tingut una àmplia difusió i ha donat a la llum pública obres com Brevíssima relació de la destrucció de la història, La descoberta catalana d'Amèrica o Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. David Bassa entrevista a Jordi Bilbeny. Alguns dels descobriments que ha mostrat han sorprès més d'un i ensenyat com es pot falsificar la història quan convé als que manen. Ara que fa cinc-cents anys de la mort del descobridor d'Amèrica, Bilbeny ha conclòs prop de vint anys d'investigació i per mitjà de documentació, emmarca la figura de Colom en un context prou sorprenent. Els fruits del seu treball han pres, a més, i com és habitual en ell, forma de llibre: Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, que ha publicat l'editorial barcelonina Proa. En el seu nou llibre, doncs, Bilbeny "concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidors de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial? un Colom príncep de Catalunya", com s'apunta. En qualsevol cas, després de llegir aquest estudi un pot jutjar. El primer resultat després d'analitzar les tesis de l'autor, però, sempre sol ser que tot el que ens han dit pot ser qüestionat.
ENTREVISTA A XAVIER SALA I MARTIN. ECONOMISTA
Entrevista a Xavier Sala i Martín - Economista
“Europa no està fent els deures per créixer”
24/03/2006 ALBERT CALLS
Xavier Sala i Martín, de Cabrera de Mar, és un dels economistes actuals amb més projecció internacional. Catedràtic d’Economia a la Columbia University, és una autoritat mundial en qüestions de desenvolupament i creixement econòmic. En aquesta entrevista parla d’economia global, però també de la seva repercussió a Catalunya i al Maresme, a més de les seves activitats, des de la Fundació Umbele, per ajudar els nens africans.
Hi ha una imatge negativa del liberalisme a Catalunya?
Sí. I és curiós perquè una nació sense Estat o millor dit una nació que té un Estat en contra, hauria de veure l’actuació del govern amb recel. Un pensaria que als catalans, els atrauria una ideologia que rebutja l’excés d’intervencionisme estatal i promou la llibertat individual. Curiosament els catalans voten partits intervencionistes d’esquerres aquí i a Espanya.
Què busca amb els seus llibres i articles?
Educar la gent. Ensenyar-los a pensar en aspectes de l’economia que normalment es veuen a través dels ulls de l’intervencionisme del sector públic. Fer que la gent torni a pensar que el seu futur i la seva situació econòmica estan bàsicament a les seves mans i no a les mans d’un buròcrata del govern.
L’economia és en la base de tot en el món en què vivim. Però quin paper hi té l’Estat?
Ha de garantir la seguretat i fer que es compleixin les lleis. Ha de vetllar perquè les empreses i els individus competeixin en igualtat d’oportunitats. Ha de corregir les deficiències del mercat quan es produeixen (com passa amb la pol·lució). Ha de protegir els desprotegits (com els menors, els disminuïts i els avis). L’Estat, clarament, ha de jugar un paper molt important en l’economia. Això no vol dir, però, que l’Estat hagi de jugar TOTS els papers com volen alguns.
Pel que diu en els seus articles, seria contrari a donar ajuts institucionals a sectors desprotegits com l’agricultura, per exemple. Però, com explicar-ho als pagesos que han perdut els hivernacles per les ventades?
Per què ha de tenir privilegis el sector agrícola? Si hi ha ventades i es trenquen els aparadors de les botigues de roba, les portes de vidre dels restaurants o els sostres de les fàbriques, hi haurà ajuts institucionals? Si la resposta és que no, ens hem de preguntar què tenen els treballadors de l’agricultura que els faci mereixedors de privilegis que no tenen els treballadors de les botigues de roba, dels restaurants o de les fàbriques.
Alterna la seva tasca entre els EUA, Europa i el món. Com es veu Europa des dels EUA? I la resta del món?
Jo veig Europa molt malament. No s’estan fent els deures que ens permetran créixer a llarg termini, no s’estan posant les bases per fer una economia innovadora i competitiva, no s’està afrontant el problema de l’envelliment de la nostra força de treball, i tot això és una garantia que el benestar que ara tenim no serà sostenible.
La competència dels productes xinesos en el tèxtil posa difícil la situació al Maresme. De quins avantatges competitius disposa la comarca per redreçar-ho?
Les regions o les comarques no tenen avantatges competitius. Els tenen els individus. I seran els individus creatius i innovadors els que descobriran productes, mètodes de producció, tècniques i tecnologies que crearan els llocs de treball del futur. I insisteixo que això ho decidiran els individus que vegin oportunitat de negoci i no pas el Govern, la Generalitat o un economista savi.
El Maresme o un dels seus pobles, com Cabrera, poden mantenir la identitat en un món global en què una gran ciutat com Barcelona es desenvolupa com un gran ens metropolità?
Les identitats són canviants. Fins i tot la identitat de Barcelona és canviant. I és bo que ho sigui: si haguéssim volgut preservar la identitat catalana, no hi hauria restaurants japonesos o xinesos, no menjaríem hamburgueses o frankfurts, no portaríem roba dissenyada a Itàlia o França, no miraríem la televisió (inventada als Estats Units), no portaríem cotxes, etc. etc. Si mirem fotos de Cabrera de fa 100 anys, ens adonarem que la nostra identitat ha canviat. I ha canviat per a bé. El que hem de fer és adaptar el que ens ve de l’exterior a les nostres necessitats, les nostres preferències i la nostra manera de ser, i no pas intentar aïllar-nos de les influències de l’exterior... fins i tot de les influències que vénen de Barcelona!
El treball va camí de convertir-se en un luxe? S’han d’acostumar els obrers i els empresaris a la mobilitat i al reciclatge?
Un món canviant requereix que la gent treballi a llocs canviants. Sí, ens hem d’acostumar a canviar de feina i a aprendre feines noves perquè les feines canviaran molt més ràpidament del que ho han fet fins ara. És una de les conseqüències del progrés!
Liberal i solidari poden ser termes compatibles?
Una de les idees més absurdes i errònies que ha propagat el papanatisme progressista és que només ells són solidaris. El problema és que el seu concepte de solidaritat és “nosaltres votem partits d’esquerra perquè pugin els impostos als altres”. És a dir, ells obliguen als altres a ser solidaris a través dels impostos. Ser solidari de veritat comença per un mateix: treballant gratuïtament per a causes africanes, canalitzant recursos perquè milers de nens pobres puguin anar a l’escola, o creant fundacions perquè la gent pugui ajudar els menys afavorits. I això és compatible amb ser d’esquerres, de dretes, de centre, socialista o liberal.
Com va decidir impulsar la Fundació Umbele, amb seu a Cabrera?
Un missioner català, l’Antoni Sala i Arnó, que és al Camerun ajudant els pobres, em va demanar diners per ajudar uns refugiats de guerra que estaven en situació desesperada. D’allí va venir la idea de muntar un mecanisme que permetés que els missioners que són a Àfrica ens fessin saber les seves necessitats i nosaltres els poguéssim enviar diners de la manera més eficient possible.
Quins tipus d’actuacions desenvolupen a l’Àfrica?
Ajudem gent a muntar negocis, paguem matrícules a nens i nenes que no s’ho poden pagar, paguem salaris a nens perquè enlloc de treballar vagin a l’escola, comprem materials educacionals. En general, aconseguim diners per finançar el que els missioners ens diuen que necessiten.
Pel que explica, sembla que no cregui gaire en els ajuts governamentals com a mesura pal·liativa de la fam i la pobresa. La solidaritat, doncs, dóna més resultats des de la iniciativa privada?
El que dóna resultats és fer coses que es necessiten i no pas coses que ens agraden. La raó per la qual treballem amb missioners no és que siguem cristians (Umbele no és una ONG confessional), sinó perquè els missioners estan allí i ens poden dir quins són els problemes i quines les necessitats. El Govern català, o l’espanyol o el suec no tenen la més remota idea del que passa a l'Àfrica.
Quines són les mesures, a grans trets, que vostè proposaria perquè els països més desfavorits es poguessin desenvolupar?
Els governs africans haurien de deixar de barallar-se (hi ha massa guerres a l’Àfrica), haurien de deixar de robar (hi ha massa corrupció), haurien d’invertir en infraestructures i haurien de deixar de demanar almoïnes. Els països rics, per la seva banda, haurien de fomentar el comerç amb aquests països: només a través dels negocis es crearan els llocs de treball i la riquesa suficients per promoure el desenvolupament econòmic.
Al segle XXI se solucionaran la fam i la pobresa al món?
Jo crec que sí. Al segle XX ja es va fer un enorme pas endavant gràcies al creixement del que llavors era la zona més pobra del món: Àsia. L’assignatura per al segle XXI és Àfrica.
Què es pot fer, des de la individualitat, per millorar les condicions de vida de les persones amb menys recursos del continent africà?
Nosaltres, ben poca cosa podem fer-hi. La feina grossa l’han de fer ells: han de crear les condicions perquè es creïn negocis i perquè les nostres empreses inverteixin i creïn llocs de treball allí. Un cop hi hagi les condicions, el que hem de fer és invertir-hi. Mentrestant, l’única cosa que podem fer és proporcionar els recursos que la gent que en sap ens diuen que es necessiten (i això és el que modestament intenta fer la Fundació Umbele).
FUNDACIÓ UMBELE - http://www.umbele.org
“Europa no està fent els deures per créixer”
24/03/2006 ALBERT CALLS
Xavier Sala i Martín, de Cabrera de Mar, és un dels economistes actuals amb més projecció internacional. Catedràtic d’Economia a la Columbia University, és una autoritat mundial en qüestions de desenvolupament i creixement econòmic. En aquesta entrevista parla d’economia global, però també de la seva repercussió a Catalunya i al Maresme, a més de les seves activitats, des de la Fundació Umbele, per ajudar els nens africans.
Hi ha una imatge negativa del liberalisme a Catalunya?
Sí. I és curiós perquè una nació sense Estat o millor dit una nació que té un Estat en contra, hauria de veure l’actuació del govern amb recel. Un pensaria que als catalans, els atrauria una ideologia que rebutja l’excés d’intervencionisme estatal i promou la llibertat individual. Curiosament els catalans voten partits intervencionistes d’esquerres aquí i a Espanya.
Què busca amb els seus llibres i articles?
Educar la gent. Ensenyar-los a pensar en aspectes de l’economia que normalment es veuen a través dels ulls de l’intervencionisme del sector públic. Fer que la gent torni a pensar que el seu futur i la seva situació econòmica estan bàsicament a les seves mans i no a les mans d’un buròcrata del govern.
L’economia és en la base de tot en el món en què vivim. Però quin paper hi té l’Estat?
Ha de garantir la seguretat i fer que es compleixin les lleis. Ha de vetllar perquè les empreses i els individus competeixin en igualtat d’oportunitats. Ha de corregir les deficiències del mercat quan es produeixen (com passa amb la pol·lució). Ha de protegir els desprotegits (com els menors, els disminuïts i els avis). L’Estat, clarament, ha de jugar un paper molt important en l’economia. Això no vol dir, però, que l’Estat hagi de jugar TOTS els papers com volen alguns.
Pel que diu en els seus articles, seria contrari a donar ajuts institucionals a sectors desprotegits com l’agricultura, per exemple. Però, com explicar-ho als pagesos que han perdut els hivernacles per les ventades?
Per què ha de tenir privilegis el sector agrícola? Si hi ha ventades i es trenquen els aparadors de les botigues de roba, les portes de vidre dels restaurants o els sostres de les fàbriques, hi haurà ajuts institucionals? Si la resposta és que no, ens hem de preguntar què tenen els treballadors de l’agricultura que els faci mereixedors de privilegis que no tenen els treballadors de les botigues de roba, dels restaurants o de les fàbriques.
Alterna la seva tasca entre els EUA, Europa i el món. Com es veu Europa des dels EUA? I la resta del món?
Jo veig Europa molt malament. No s’estan fent els deures que ens permetran créixer a llarg termini, no s’estan posant les bases per fer una economia innovadora i competitiva, no s’està afrontant el problema de l’envelliment de la nostra força de treball, i tot això és una garantia que el benestar que ara tenim no serà sostenible.
La competència dels productes xinesos en el tèxtil posa difícil la situació al Maresme. De quins avantatges competitius disposa la comarca per redreçar-ho?
Les regions o les comarques no tenen avantatges competitius. Els tenen els individus. I seran els individus creatius i innovadors els que descobriran productes, mètodes de producció, tècniques i tecnologies que crearan els llocs de treball del futur. I insisteixo que això ho decidiran els individus que vegin oportunitat de negoci i no pas el Govern, la Generalitat o un economista savi.
El Maresme o un dels seus pobles, com Cabrera, poden mantenir la identitat en un món global en què una gran ciutat com Barcelona es desenvolupa com un gran ens metropolità?
Les identitats són canviants. Fins i tot la identitat de Barcelona és canviant. I és bo que ho sigui: si haguéssim volgut preservar la identitat catalana, no hi hauria restaurants japonesos o xinesos, no menjaríem hamburgueses o frankfurts, no portaríem roba dissenyada a Itàlia o França, no miraríem la televisió (inventada als Estats Units), no portaríem cotxes, etc. etc. Si mirem fotos de Cabrera de fa 100 anys, ens adonarem que la nostra identitat ha canviat. I ha canviat per a bé. El que hem de fer és adaptar el que ens ve de l’exterior a les nostres necessitats, les nostres preferències i la nostra manera de ser, i no pas intentar aïllar-nos de les influències de l’exterior... fins i tot de les influències que vénen de Barcelona!
El treball va camí de convertir-se en un luxe? S’han d’acostumar els obrers i els empresaris a la mobilitat i al reciclatge?
Un món canviant requereix que la gent treballi a llocs canviants. Sí, ens hem d’acostumar a canviar de feina i a aprendre feines noves perquè les feines canviaran molt més ràpidament del que ho han fet fins ara. És una de les conseqüències del progrés!
Liberal i solidari poden ser termes compatibles?
Una de les idees més absurdes i errònies que ha propagat el papanatisme progressista és que només ells són solidaris. El problema és que el seu concepte de solidaritat és “nosaltres votem partits d’esquerra perquè pugin els impostos als altres”. És a dir, ells obliguen als altres a ser solidaris a través dels impostos. Ser solidari de veritat comença per un mateix: treballant gratuïtament per a causes africanes, canalitzant recursos perquè milers de nens pobres puguin anar a l’escola, o creant fundacions perquè la gent pugui ajudar els menys afavorits. I això és compatible amb ser d’esquerres, de dretes, de centre, socialista o liberal.
Com va decidir impulsar la Fundació Umbele, amb seu a Cabrera?
Un missioner català, l’Antoni Sala i Arnó, que és al Camerun ajudant els pobres, em va demanar diners per ajudar uns refugiats de guerra que estaven en situació desesperada. D’allí va venir la idea de muntar un mecanisme que permetés que els missioners que són a Àfrica ens fessin saber les seves necessitats i nosaltres els poguéssim enviar diners de la manera més eficient possible.
Quins tipus d’actuacions desenvolupen a l’Àfrica?
Ajudem gent a muntar negocis, paguem matrícules a nens i nenes que no s’ho poden pagar, paguem salaris a nens perquè enlloc de treballar vagin a l’escola, comprem materials educacionals. En general, aconseguim diners per finançar el que els missioners ens diuen que necessiten.
Pel que explica, sembla que no cregui gaire en els ajuts governamentals com a mesura pal·liativa de la fam i la pobresa. La solidaritat, doncs, dóna més resultats des de la iniciativa privada?
El que dóna resultats és fer coses que es necessiten i no pas coses que ens agraden. La raó per la qual treballem amb missioners no és que siguem cristians (Umbele no és una ONG confessional), sinó perquè els missioners estan allí i ens poden dir quins són els problemes i quines les necessitats. El Govern català, o l’espanyol o el suec no tenen la més remota idea del que passa a l'Àfrica.
Quines són les mesures, a grans trets, que vostè proposaria perquè els països més desfavorits es poguessin desenvolupar?
Els governs africans haurien de deixar de barallar-se (hi ha massa guerres a l’Àfrica), haurien de deixar de robar (hi ha massa corrupció), haurien d’invertir en infraestructures i haurien de deixar de demanar almoïnes. Els països rics, per la seva banda, haurien de fomentar el comerç amb aquests països: només a través dels negocis es crearan els llocs de treball i la riquesa suficients per promoure el desenvolupament econòmic.
Al segle XXI se solucionaran la fam i la pobresa al món?
Jo crec que sí. Al segle XX ja es va fer un enorme pas endavant gràcies al creixement del que llavors era la zona més pobra del món: Àsia. L’assignatura per al segle XXI és Àfrica.
Què es pot fer, des de la individualitat, per millorar les condicions de vida de les persones amb menys recursos del continent africà?
Nosaltres, ben poca cosa podem fer-hi. La feina grossa l’han de fer ells: han de crear les condicions perquè es creïn negocis i perquè les nostres empreses inverteixin i creïn llocs de treball allí. Un cop hi hagi les condicions, el que hem de fer és invertir-hi. Mentrestant, l’única cosa que podem fer és proporcionar els recursos que la gent que en sap ens diuen que es necessiten (i això és el que modestament intenta fer la Fundació Umbele).
FUNDACIÓ UMBELE - http://www.umbele.org
lunes, marzo 13, 2006
MES SOBRE POLITICA
La política és un paquet de píndoles carregades amb el MAL, amb majúscules. La més sinuosa i MALigna de les arts.
PERDUTS A L'ESPAI
Som infants que vam marxar de casa. Després va fer-se de nit i vam perdre el camí de tornada. Potser per això ens passem el dia, amb una espelma, buscant pistes pel retorn en el bosc imprecís i fosc de la vida.
UNA CASA A LA MUNTANYA
Sempre he somiat que algun dia viuré a la muntanya. No és demanar massa: una llar de foc, alguns llibres, tabac, algunes ampolles, un ordinador connectat en xarxa. Respirar la pau, encara que solament sigui uns instants, en aquest parèntesi de contradiccions anomenat existència.
EL NOU GOS DE LA MEVA GERMANA
És diu Dan. El tenen després de la mort de la seva gossa Babs. La vida sempre reneix perquè res pot aturar-se en aquesta transmutació misteriosa que anomenem vida. Sempre hi ha un nou moviment a l'espai, després del buit.
POLITICOSI
No ens enganyem, hi ha una certa tendència a crear xarxes de control polític consistents en vertebrar la societat com una gran empresa. En posen un, en posen un altre... i acaben assumint el control de les nostres vides. Això és així i ho fa més bé qui més temps porta en el govern. No crec que es pugui escapar d'aquets cercle. La política no deixa de ser un gran engany, assumit per tots per continuar endavant en el dia a dia.
Mentre hi hagi brossa els cucs podran afartar-se.
Mentre hi hagi brossa els cucs podran afartar-se.
AMICS EN LA SOLEDAT
Són ja unes quantes les persones que s'han acostat a aquestes paraules. A poc a poc es va confegint un gran llibre. El pas del temps servirà de testimoni. Les paraules són històries i les persones són històries i paraules.
lunes, marzo 06, 2006
VILASSAR. TEXT PER A UNA GUIA
LA guia COMERCIAL MÉS pràctica
Sense cap mena de dubte, la localitat de Vilassar de Mar és un dels municipis més emblemàtics que pot trobar-se al sud de la nostra comarca. Entre les seves virtuts destaca perquè és ric en qualitat de vida, dinàmic i amb una diversificada oferta socioeconòmica, oberta a propis i foranis, que combina amb just equilibri un atractiu ventall de referents patrimonials, serveis, vida cultural i alhora, també, associativa.
En aquest context, l’Anuari Comercial 2006-2007, que ve editant-se des de fa uns quants anys a diversos municipis de la comarca, es publica un any més a aquesta localitat, contribuint a la divulgació de l’existència de l’oferta en comerços i establiments de caràcter local. D’altra banda, també vol ser un útil instrument que permeti la consulta d’adreces i telèfons d’una manera pràctica i eficaç, on l’usuari hi pugui trobar una àmplia informació de les propostes municipals existents, ordenades per epígrafs referents als diversos àmbits, amb l’objectiu d’acostar-se i conèixer millor Vilassar de Mar.
UN MUNICIPI AMB OBERTURA AL LITORAL
Vilassar de Mar, com el seu propi nom indica, es caracteritza, principalment, per tenir una obertura al litoral destacable, que ha donat com a fruit un patrimoni destacable i que aquesta localitat hagi estat tradicionalment d’estiueig. Un segon factor important de localització territorial d’aquest municipi és la proximitat a Barcelona, la capital de Catalunya, cosa que ha fet que nombroses persones decidissin convertir-lo en el seu lloc fix de residència. Per tot això, és també destacable l’increment demogràfic dels darrers anys que l’ha perfilat com un espai en creixement, però que ha sabut mantenir alhora la qualitat de vida, és a dir, un lloc on viure bé, amb serveis i amb un fàcil accés a la metròpoli, ja sigui agafant el tren de rodalies, amb transport públic o amb el propi vehicle. D’altra banda, Vilassar de Mar ha estat de sempre un dels municipis de la comarca amb més personalitat. Actualment, l’alcalde és Pere Almera, del PSC, que governa en minoria i és, a més, president del Consell Comarcal del Maresme.
UNA IMMILLORABLE OFERTA COMERCIAL
i un mercat de flors AMB PROJECCIÓ internacional
Vilassar de Mar ofereix a aquelles persones que vulguin acostar-se, en un mateix espai, un ampli i diversificat teixit comercial que compta amb una oferta de botigues de primer ordre –impulsades per les actives entitats de comerciants–; una prestigiosa producció de floricultura i horticultura –flor i planta ornamental, patates i hortalisses, cereals i fruiters; també un àmbit industrial a tenir en compte –tèxtil, construcció, metal·lúrgic, fusta, paper, arts gràfiques... No pot deixar-se de banda, tampoc, un pol destacable d’activitat econòmica com és el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, un gran equipament que reuneix un amplíssim ventall d’empreses relacionades amb la floricultura i l’horticultura ornamental i que dóna prestigi internacional a Vilassar de Mar, tant amb les seves activitats comercials com amb propostes com l’Hortimostra i l’Obert Plant.
LES ENTITATS MÉS ACTIVES I UN RIC patrimoni cultural
A més de la seva interessant oferta comercial i industrial, Vilassar de Mar proposa, també, un ampli ventall d’activitats de caràcter cultural. El Mar de Flors n’és una bona prova. Té com a objectiu obrir el municipi als visitants, mostrant el món de la flor i la planta, així com la riquesa patrimonial de la vila. Vilassar de Mar té també tres emblemàtics museus: el Monjo, el de la Marina i el de la Mina Vella. D’altra banda, només per esmentar una part del ric patrimoni de la localitat, hi destaquen la torre de defensa de Can Nadal (segle XVI); l’escultura Mediterrània (al costat del Museu Monjo); el Casal, de creació noucentista; la plaça de l’Ajuntament, amb edifici porxat del Foment i el Casino; la Casa Torre, d’estil neoclàssic del pintor Torres Garcia; la casa d’estil colonial de la família Bisa o l’església de Sant Joan, entre d’altres. La tasca de les entitats contribueix, d’altra banda, a donar forma, amb les seves aportacions, a l’intens programa de propostes de caràcter social i culturals.
Sense cap mena de dubte, la localitat de Vilassar de Mar és un dels municipis més emblemàtics que pot trobar-se al sud de la nostra comarca. Entre les seves virtuts destaca perquè és ric en qualitat de vida, dinàmic i amb una diversificada oferta socioeconòmica, oberta a propis i foranis, que combina amb just equilibri un atractiu ventall de referents patrimonials, serveis, vida cultural i alhora, també, associativa.
En aquest context, l’Anuari Comercial 2006-2007, que ve editant-se des de fa uns quants anys a diversos municipis de la comarca, es publica un any més a aquesta localitat, contribuint a la divulgació de l’existència de l’oferta en comerços i establiments de caràcter local. D’altra banda, també vol ser un útil instrument que permeti la consulta d’adreces i telèfons d’una manera pràctica i eficaç, on l’usuari hi pugui trobar una àmplia informació de les propostes municipals existents, ordenades per epígrafs referents als diversos àmbits, amb l’objectiu d’acostar-se i conèixer millor Vilassar de Mar.
UN MUNICIPI AMB OBERTURA AL LITORAL
Vilassar de Mar, com el seu propi nom indica, es caracteritza, principalment, per tenir una obertura al litoral destacable, que ha donat com a fruit un patrimoni destacable i que aquesta localitat hagi estat tradicionalment d’estiueig. Un segon factor important de localització territorial d’aquest municipi és la proximitat a Barcelona, la capital de Catalunya, cosa que ha fet que nombroses persones decidissin convertir-lo en el seu lloc fix de residència. Per tot això, és també destacable l’increment demogràfic dels darrers anys que l’ha perfilat com un espai en creixement, però que ha sabut mantenir alhora la qualitat de vida, és a dir, un lloc on viure bé, amb serveis i amb un fàcil accés a la metròpoli, ja sigui agafant el tren de rodalies, amb transport públic o amb el propi vehicle. D’altra banda, Vilassar de Mar ha estat de sempre un dels municipis de la comarca amb més personalitat. Actualment, l’alcalde és Pere Almera, del PSC, que governa en minoria i és, a més, president del Consell Comarcal del Maresme.
UNA IMMILLORABLE OFERTA COMERCIAL
i un mercat de flors AMB PROJECCIÓ internacional
Vilassar de Mar ofereix a aquelles persones que vulguin acostar-se, en un mateix espai, un ampli i diversificat teixit comercial que compta amb una oferta de botigues de primer ordre –impulsades per les actives entitats de comerciants–; una prestigiosa producció de floricultura i horticultura –flor i planta ornamental, patates i hortalisses, cereals i fruiters; també un àmbit industrial a tenir en compte –tèxtil, construcció, metal·lúrgic, fusta, paper, arts gràfiques... No pot deixar-se de banda, tampoc, un pol destacable d’activitat econòmica com és el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, un gran equipament que reuneix un amplíssim ventall d’empreses relacionades amb la floricultura i l’horticultura ornamental i que dóna prestigi internacional a Vilassar de Mar, tant amb les seves activitats comercials com amb propostes com l’Hortimostra i l’Obert Plant.
LES ENTITATS MÉS ACTIVES I UN RIC patrimoni cultural
A més de la seva interessant oferta comercial i industrial, Vilassar de Mar proposa, també, un ampli ventall d’activitats de caràcter cultural. El Mar de Flors n’és una bona prova. Té com a objectiu obrir el municipi als visitants, mostrant el món de la flor i la planta, així com la riquesa patrimonial de la vila. Vilassar de Mar té també tres emblemàtics museus: el Monjo, el de la Marina i el de la Mina Vella. D’altra banda, només per esmentar una part del ric patrimoni de la localitat, hi destaquen la torre de defensa de Can Nadal (segle XVI); l’escultura Mediterrània (al costat del Museu Monjo); el Casal, de creació noucentista; la plaça de l’Ajuntament, amb edifici porxat del Foment i el Casino; la Casa Torre, d’estil neoclàssic del pintor Torres Garcia; la casa d’estil colonial de la família Bisa o l’església de Sant Joan, entre d’altres. La tasca de les entitats contribueix, d’altra banda, a donar forma, amb les seves aportacions, a l’intens programa de propostes de caràcter social i culturals.
LA TASCA INGENT DE PROA PREMIA
El mèrit de la Sílvia, de l'Abel, de mi mateix, rau en un fet tan senzill com són mes de 10 anys de llibres a les espatlles. Quantes històries, poemes, reflexions i pensaments hem acostat a milers de persones? Aquesta és, sens dubte, una gran aportació al món. I ho sento per la immodèstia.
APRENDRE ARTS PLASTIQUES
L'Associació d'Artistes Plàstics de Premià de Mar (AAPP) continua organitzant activitats culturals relacionades amb els temes que li són propis. En aquest sentit proposen tallers de dibuix, pintura i tèxtil, amb els monitors Macu Jordá (dibuix), Miquel Fernández (pintura) i Pilar Roch (tèxtil). La iniciació dels cursos serà el proper dia 20 de març. Consten de places limitades (10 participants) i tenen una durada de 32 hores repartides en 8 setmanes. Es pot sol·licitar més informació a Josep Miquel Paufila (Tel. 93 752 56 20 i 637 007 950) i M. Pilar Rock (Tel. 93 752 28 50 i 636 203 666). D'altra banda, l'AAPP programa de forma periòdica exposicions d'artistes locals i de la comarca a la seva sala Premiart, al carrer Sant Antoni, 3, de Premià de Mar. Els objectius de l'entitat són dinamitzar propostes al voltant de les arts plàstiques i els creadors de casa nostra.
'ANEM AL TEATRE'
La Fundació Burriac, de Cabrera de Mar, programa periòdicament sortides culturals. La propera que organitzen és el diumenge 2 d'abril, al Teatre Borràs, amb l'objectiu d'anar a veure Mentiders. Com expliquen, es tracta d'una comèdia d'embolic i molt humor anglès que compta amb un repartiment de luxe, obra d'Anthony Neilson, dirigida per Abel Folk i interpretada per Mercè Comas, Santi Ibáñez i Enric Majó, entre d'altres actors. D'altra banda afegeixen que "la intenció de Mentiders, és extenuar a la gent de riure, tal com va passar amb 'Pel davant i pel darrere'. És una comèdia amb un embolcall de caramel però amb un contingut no sempre dolç, de vegades picant, de vegades àcid i gairebé sempre molt malintencionat". L'argument de la comèdia se centra en dos policies que es troben en la situació d'haver de comunicar una mala notícia a un matrimoni la Nit de Nadal. Per no fer mal al matrimoni, els policies fabriquen mentides pietoses i deixen, d'aquesta manera, que els malentesos vagin creixent. La sortida al teatre es farà l'esmentat diumenge 2 d'abril, a les 17h, des de la Plaça de l'Ajuntament, per anar a veure l'obra a les 18'30h. Les persones interessades en anar-hi poden contactar amb la Fundació Burriac o fer arribar un sobre amb el seu nom i telèfon i 28 euros a l'Emi Pujol (Baixada de l'Eglésia, 6), abans del dia 23 de març. Els socis de la Fundació Burriac poden beneficiar-se d'un petit descompte en el preu.
NOU NUMERO DE 'PELUTS'
"Peluts" és la revista sense ànim de lucre que editen les Protectores d'Animals de Cabrera de Mar i Mataró dues vegades a l'any. Acaben de publicar el número 3 en el qual la coneguda actriu Margarida Minguillón és entrevistada i on tracta, entre d'altres temes, el seu amor pels animals, en especial pels cavalls. Però "Peluts" inclou moltes més coses, com l'èxit de la Protectora mataronina en el Primer Saló pel Benestar i la Defensa de l'Animal Abandonat, un ampli ventall de notícies breus i un llistat d'animals que busquen família, un conveni amb la Fundación Eukanuba, articles sobre gossos d'assistència, suport físic i psicològic, la leishmàniosi canina, el millor líder per al nostre gos o les tortugues en perill, entre d'altres temes que es tracten. D'altra banda, en l'editorial, es destaca el paper que té cadascú en evitar els maltractaments dels animals. "Per fer arribar aquestes paraules tu, qui en aquests moments estàs llegint això, ets molt important. Tu ets el canal que farà arribar a la gent que coneixes la situació dels animals abandonats, tu podràs evitar que quan arribi l'estiu el teu veí deixi el seu gos o gat al carrer, tu podràs ajudar-nos amb aportacions econòmiques o venint a passejar gossos o adoptant un animal dels refugis o fent-te soci...", diuen.
PARELLES LINGUISTIQUES A CABRERA
L'Ajuntament de Cabrera de Mar, des de la seva Regidoria d'Ensenyament, busca voluntaris per a parelles lingüístiques. Aquest projecte consisteix en què dos persones, una catalanoparlant i una altra que vol aprendre a parlar en català, puguin trobar-se i mantenir converses sobre qualsevol tema, amb l'objectiu de què el que sap menys practiqui i aprofundeixi en el coneixement de la nostra llengua. Com expliquen, tothom pot fer de voluntari, no cal tenir una formació específica, n'hi ha prou amb parlar de manera informal i espontània. D'altra banda, l'únic compromís del voluntari i del practicant és el de mantenir aquestes converses durant un període de deu setmanes, en concret una hora cada setmana i en el lloc que la pròpia parella determini. També, tindran el recolzament d'una coordinadora lingüística. Les persones que estiguin interessades en participar en aquesta propost poden contacatr amb la Regidoria d'Ensenyament. Tel 93 759 00 91 (de 9 a 14h). LC
UNIVERS BLOG
La passió per internet ha anat prenent camins molt diversificats, especialment en els darrers temps. Un dels més concorreguts, sens dubte, és el dels anomenats blogs (blocs) o, referint-se a tot l'entorn que generen, blogosfera. El fenomen ha transcendit fronteres i se'n poden trobar de tots els tipus i formats; alguns, fets amb particular mestratge i de molta utilitat; d'altres, no serveixen per a res, però la vida actual és així: plena de diversitat i la necessitat d'escollir el que t'interessa. Els blogs, de fet, són l'evolució del diari personal en el format digital. Els usuaris, que poden crear-se el seu de forma gratuïta (hi ha diverses maneres, una és a blogspot.com, per exemple) obren un quadern de bitàcola en el qual escriuen dia a dia les seves opinions, experiències, comentaris... el que vulguin i amb una llibertat absoluta –una altra de les claus d'aquest univers digital. Hi ha diverses variables, però. En el diari normal, el de paper de tota la vida, no es disposa de la capacitat de què qui vulgui pugui accedir-hi per mitjà de la xarxa, penjar el seu comentari, interconnectar el seu blog i originar una connexió universal d'amics, interessos o temàtiques múltiples. La modernització de la gestió de les imatges digitals, a més, ha permès que amb càmeres senzilles es capturin les fotografies al moment i s'incorporin al propi blog. També que hi hagi una gran oferta de tot tipus d'eines gràfiques per millorar el diari personal digital, diferenciar-lo i fer-lo una peça única, que és del que es tracta. Els bloggers són, d'aquesta manera, cada vegada més, una confraria telemàtica universal que s'autoregula i organitza, del caos a l'ordre. L'aplicació en el camp del periodisme, en un altre ordre de coses, permet que corresponsals als quals no deixen informar, en els seus mitjans, de determinades notícies, ho puguin fer a través del seu propi diari digital. D'altra banda, al blog t'hi aficiones molt ràpid i és un fenomen que comença a tenir una certa dimensió social. No cal gaire aprenentatge, com en gairebé tot a internet, n'hi ha prou amb tastar-ho i deixar-se endur. A mi ja m'ha passat, com a moltíssimes altres persones d'arreu del planeta virtual.
'LA HISTORIA DEL LOCO', de JOHN KATZENBACH
De tant en tant va bé llegir-se un llibre que t'evadeixi. De fet, el mercat n'és ple amb excés d'aquests productes, potser n'hi ha massa fins i tot, però enmig de la quantitat també es pot trobar la qualitat. Aquest és el cas de La historia del loco, de John Katzenbach, publicat per Ediciones B, dins la col·lecció Thriller Zeta, un best seller ara en format de butxaca que van projectar molt bé publicitàriament en el seu moment. La trama parteix de la història de Francis Petrel, que tenia vint anys i escaig quan la seva família el va tancar en un centre psiquiàtric. Uns anys després, en retornar-hi per a una celebració, els records sobre successos obscurs tornen a la seva ment. No és bo avançar massa més sobre aquesta història que Petrel redacta amb un llapis en la paret de casa seva. L'angoixa de la malaltia mental que l'afecta s'entrellaça amb el dubte que té el lector de la banda de la raó en què se situa la història. Tanmateix, l'autor demostra amb aquesta obra un cert mestratge per provocar la tensió del lector, però alhora també per explicar una història curiosa, que atrapa i que enxampa, a partir d'un personatge marginal i de territoris sempre sinuosos com són els de la follia. John Katzenbach té una llarga trajectòria com a periodista especialitzat en temàtiques judicials. Ha publicat In the Heat of the Summer -nominada al premi Edgar i portada al cinema amb el nom de The Mean Season–; El psicoanalista, que recordaran els lectors i un altre títol amb pel·lícula, La guerra de Hart, en aquest cas de temàtica bèl·lica. Retornant a La historia del loco i per concloure, és una lectura que cal assaborir a poc a poc, paladejant i no deixant-se capturar de cop pel fil narratiu. En aquest tipus d'obres és fàcil deixar-se seduir per la trama i voler arribar al final; com amb el bon vi, doncs, cal anar assaborint cada capítol i cada tast a poc a poc. Es dóna el cas, a més, que a banda d'assassins en sèrie i crims aquesta novel·la està revestida d'una certa voluntat de fer obra literària, de barrejar narrativa de gènere amb ofici d'escriptura. I això es nota molt.
CABRERA RECUPERA ELS TRES TOMBS
La recuperació de les tradicions a la comarca és una de les prioritats dels últims anys per a la gent de Cabrera. Si no fa massa tornaven a celebrar la Verema, ara han posat en marxa els Primers Tres Tombs de la localitat. El programa d'actes, previst per al passat 19 de febrer, tenia com a objectiu unir festa, tradició i cultura i oferir a propis i foranis una celebració que és tota una institució, des de fa anys, en d'altres pobles de la comarca. Tal com es destaca en el programa de l'Associació Amics dels Tres Tombs i Tradicions, "a principis de l'any que ens ha deixat, uns quants cabrerencs amants dels cavalls i del nostre poble, amb tota il·lusió vam decidir recuperar una antiga tradició, una festa popular que va deixar de fer-se a Cabrera de Mar, d'ençà de l'any 1940 aproximadament". D'aquesta manera, els organitzadors de la proposta han volgut recuperar la celebració dedicada a Sant Antoni Abat, patró dels animals, alhora que recorden la vinculació amb el passat agrícola del municipi. Un altre dels objectius que volen assolir és la reivindicació del cavall com a animal vinculat a la vida en el camp, en especial en el darrer segle. "Quan sentiu el soroll de les ferradures repicant contra l'asfalt, sortiu al carrer a fer poble, admireu aquest noble animal en totes les seves vessants: el cavall muntat i el de tir", apunten en aquesta línia. D'altra banda, el programa d'actes d'aquest primera edició va incloure missa, benedicció de la bandera i la imatge de Sant Antoni, esmorzar, engegada de coloms, concentració de cavalleries, carros i carruatges i sortida cap a la Benedicció. En el programa de mà d'aquesta primera edició, l'estudiós local Josep López Vinyals fa un emotiu record de com es vivia Sant Antoni al poble quan ell tenia nou o deu anys. Sigui com sigui, cavalls i carruatges tornen a desfilar per aquesta localitat del Baix Maresme.
CARNAVAL, COCTEL DE CRITICA I MAGIA
Durant aquests dies es viu la festa del Carnestoltes de moltes maneres, tantes com cada poble vulgui celebrar, a tot el Maresme, arreu. El Carnaval que ve fent-se des de fa molts anys recull, d'una manera prou clara, la voluntat popular del poble d'escarnir els poderosos, a si mateixos i a tot tipus de faixes que la societat tendeix a posar amb l'objectiu de fer-nos mantenir un ordre que permeti anar tirant, que sol ser sempre i al cap i a la fi del que es tracta. La festa per excel·lència de la disbauxa, doncs, s'acompanya de nombrosos rituals, però el més lluït és, sens dubte, la rua en la qual desfila la més bigarrada galeria de personatges, projeccions i fantasies. Amb màscares o sense, la imaginació acaba sent l'arma més poderosa per convertir-se, durant unes hores, en aquell personatge que sempre un ha volgut ser, amb un toc d'escarni i ironia si s'escau. El Carnestoltes és, per tot aquest conjunt de coses, molt divertit i convida a la participació col·lectiva; és, també, però, una distracció permesa i puntual, per cobrir l'expedient. D'altra banda, entre les moltes propostes que s'organitzen aquests dies a la comarca, n'hi ha una de curiosa, la de Cabrera, que vindrà acompanyada de la inauguració de l'exposició Carnevale di Venezia. De la mà de Carles Peidro i César Escobedo, en els darrers anys es ve recuperant la tradició carnavalesca en aquest municipi i es busquen elements que puguin ser diferents; aquest, sens dubte, n'és un, invocar les suggerències venecianes per a les disfresses. Però el més important es pot veure als carrers, per unes hores: la desfilada de ciutadans i ciutadanes que amagats en l'anonimat ens acosten tot un món de màgia i sensibilitat. Des de les rues infantils fins a les dels grans, els carrers de pobles i ciutats s'omplen durant aquests dies de tot tipus de personatges fantàstics. L'objectiu, com sempre, és riure i passar-s'ho molt bé.
CONEIXER EL PARC SERRALADA LITORAL
N'he parlat alguna altra vegada, però ha estat molt per damunt i és un tema que dóna prou de sí com per dedicar-hi més espai. La Guia del parc de la Serralada Litoral, publicada dins Pòrtic Guies, és un dels instruments més útils que hi ha per fer passejades i excursions en el nostre entorn. En un llibre àgil, pràctic i profusament il·lustrat, on es dóna notícia de La Conreria, Sant Mateu i Céllecs, espais naturals de la nostra comarca que, com s'hi apunta, tenen un paper ecològic fonamental en contactar el litoral amb les valls interiors. En el llibre s'hi poden trobar un total de 14 itineraris que es poden recórrer a peu o en bicicleta, permetent descobrir els secrets d'aquest espai natural que se situa entre la nostra comarca i el Vallès Oriental. En concret són els següents: La Roca d'en Toni, Serralada de Marina, La ruta de l'esquirol, La creu de Montcabrer, Ruta prehistòrica de la Roca del Vallès, Riudameia, El castell de Burriac des d'Argentona, La via romana de Parpers, La ruta de les fonts, Pel GR-97/3, El Meridià Verd, De Riudameia a Sant Mateu, Ruta del Vedat i El castell de Burriac des de Cabrera. En relació a la informació complementària es dónen diversos llocs de contacte en els quals es pot ampliar: l'Oficina del Parc i del Consorci, el Servei de Vigilància del Parc, diversos punts d'informació o els ajuntaments que integren el Consorci del Parc, entre d'altres, en els quals s'hi troba també un petit llistat d'interessants adreces d'internet. Una bona eina, sens dubte, per a les persones que volen conèixer i gaudir del nostre entorn.
'EL QUADERN DE BITACOLA', de FERRAN RAMON-CORTES
El quadern de bitàcola,
de Ferran Ramon-Cortés
RBA La Magrana
El quadern de bitàcola porta per subtítol "Una travessia cap al descobriment de les claus de la comunicació personal" i és una nova faula de l'autor del best-seller L'illa dels 5 fars. Com en la seva anterior obra, es tracta d'un llibre de fàcil lectura, que amaga uns savis i planers consells d'autoajuda que permeten millorar la comunicació amb un mateix i alhora amb l'entorn. Ferran, l'autor-protagonista, es troba en un punt crític de la seva relació amb Sònia, la seva dona, així com també amb moltes d'altres persones. Demana ajuda al seu amic i mentor Max, el qual l'aconsella que s'embarqui amb la seva esposa en un veler i surti al mar. La navegació, la relació amb el vaixell i l'entorn natural, així com amb la seva muller, li permetran accedir a les claus que l'aproparan a la bona comunicació, una eina moltes vegades a l'abast de tots nosaltres però que no fem servir. D'altra banda, els vents del Mediterrani el conduiran per una travessia plena d'emocions durant la qual descobrirà les causes dels seus conflictes i el seu distanciament i aprendrà quines són les habilitats necessàries per a resoldre-ho. Ferran Ramon Cortés (1962) va néixer a Barcelona i es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials a ESADE (1987). Va triar la publicitat com a professió i s'ha dedicat, entre d'altres coses, a l'estudi de la comunicació personal. El quadern de bitàcola està pensat per a una lectura suau, però que resta en la memòria i aporta molta utilitat en l'estressant vida moderna.
de Ferran Ramon-Cortés
RBA La Magrana
El quadern de bitàcola porta per subtítol "Una travessia cap al descobriment de les claus de la comunicació personal" i és una nova faula de l'autor del best-seller L'illa dels 5 fars. Com en la seva anterior obra, es tracta d'un llibre de fàcil lectura, que amaga uns savis i planers consells d'autoajuda que permeten millorar la comunicació amb un mateix i alhora amb l'entorn. Ferran, l'autor-protagonista, es troba en un punt crític de la seva relació amb Sònia, la seva dona, així com també amb moltes d'altres persones. Demana ajuda al seu amic i mentor Max, el qual l'aconsella que s'embarqui amb la seva esposa en un veler i surti al mar. La navegació, la relació amb el vaixell i l'entorn natural, així com amb la seva muller, li permetran accedir a les claus que l'aproparan a la bona comunicació, una eina moltes vegades a l'abast de tots nosaltres però que no fem servir. D'altra banda, els vents del Mediterrani el conduiran per una travessia plena d'emocions durant la qual descobrirà les causes dels seus conflictes i el seu distanciament i aprendrà quines són les habilitats necessàries per a resoldre-ho. Ferran Ramon Cortés (1962) va néixer a Barcelona i es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials a ESADE (1987). Va triar la publicitat com a professió i s'ha dedicat, entre d'altres coses, a l'estudi de la comunicació personal. El quadern de bitàcola està pensat per a una lectura suau, però que resta en la memòria i aporta molta utilitat en l'estressant vida moderna.
'MI VIAJE A TOGO', d'ANNA ROSSELL
Mi viaje a Togo,
d'Anna Rossell,
amb il·lustracions
de Pilar Millán
Editorial Montflorit
Són temps aquests en els quals es torna a valorar l'escriptura dietarista, de diaris personals que aportin nous punts de vista sobre la realitat fragmentària i multiforme que ens toca de viure. Això és degut, en part, a l'increment dels anomenats blogs a la xarxa digital, en part també perquè l'actual vida accelerada fomenta una necessitat de saber de tot i alhora un rebuig a l'excedent d'informació repetitiva que ens endollen cada dia, ens agradi o no, amb totes les maneres possibles de fer-ho. Mi viaje a Togo és una d'aquelles obres que es mereixen un espai de reflexió perquè s'hi nota la voluntat de transmetre experiències que han canviat la vida de la seva autora, encara que sigui des de la transversalitat de l'ànima. L'ha escrit Anna Rossell, maresmenca vinculada a la cultura, que va fer un viatge a l'Àfrica occidental l'abril de 2004, que és la base d'aquest diari de caire literari. D'altra banda, un dels puntals d'aquest volum publicat per Editorial Montflorit és, sens dubte, la vida gràfica en paral·lel que li atorguen les il·lustracions de Pilar Millán. El lector hi trobarà petits moments robats amb paraules i imatges a un altre món que és molt diferent del nostre, tant que ens atrau conèixer-lo i saber que existeix. Més que un llibre, Mi viaje a Togo és una petita capsa de paraules carregada d'històries que volen arribar a l'ànima i que ho aconsegueixen. Una lectura en uns temps en què és difícil trobar llibres que no vulguin ser comercials, sinó solament sincers i ben escrits.
d'Anna Rossell,
amb il·lustracions
de Pilar Millán
Editorial Montflorit
Són temps aquests en els quals es torna a valorar l'escriptura dietarista, de diaris personals que aportin nous punts de vista sobre la realitat fragmentària i multiforme que ens toca de viure. Això és degut, en part, a l'increment dels anomenats blogs a la xarxa digital, en part també perquè l'actual vida accelerada fomenta una necessitat de saber de tot i alhora un rebuig a l'excedent d'informació repetitiva que ens endollen cada dia, ens agradi o no, amb totes les maneres possibles de fer-ho. Mi viaje a Togo és una d'aquelles obres que es mereixen un espai de reflexió perquè s'hi nota la voluntat de transmetre experiències que han canviat la vida de la seva autora, encara que sigui des de la transversalitat de l'ànima. L'ha escrit Anna Rossell, maresmenca vinculada a la cultura, que va fer un viatge a l'Àfrica occidental l'abril de 2004, que és la base d'aquest diari de caire literari. D'altra banda, un dels puntals d'aquest volum publicat per Editorial Montflorit és, sens dubte, la vida gràfica en paral·lel que li atorguen les il·lustracions de Pilar Millán. El lector hi trobarà petits moments robats amb paraules i imatges a un altre món que és molt diferent del nostre, tant que ens atrau conèixer-lo i saber que existeix. Més que un llibre, Mi viaje a Togo és una petita capsa de paraules carregada d'històries que volen arribar a l'ànima i que ho aconsegueixen. Una lectura en uns temps en què és difícil trobar llibres que no vulguin ser comercials, sinó solament sincers i ben escrits.
martes, febrero 21, 2006
VLÀDEK O UNA HISTORIA SOBRE MALALTIES MENTALS (1)
Vlàdek té malsons per les nits. Es desperta angoixat i té records d'altres existències. Viu una vida monòtona. És una persona més de les que es poden trobar en el món, amb la variable que els últims quinze anys de la seva vida s'ha dedicat, amb passió, a construir rèpliques de monuments famosos –com la Torre Eiffel– amb escuradents, cosa que li ha valgut el reconeixement en els àmbits especialitzats d'aquesta afició.
Un dia, però, desperta i pren consciència del mal que ha fet a la seva dona –a la qual estima amb desesperació, però ella no s'ho creu perquè mai no li ha sabut expressar els seus sentiments de la manera que cal fer-ho–. De fet, Vlàdek s'ha passat els últims anys capficat en les seves construccions de palillos, deixant de banda les coses que veritablement són importants, i això ara li ha passat factura.
En paral·lel pren consciència de la seva veritable natura. Pertany a un altre planeta, on va cometre grans delictes pels quals ara està pagant. De fet, el càstig consisteix en la seva nova identitat i en no poder haver fet feliç a la seva dona ni a si mateix, ni a ningú del seu entorn, perquè ell veu les coses com realment no són.
Vlàdek se sent aclaparat i a mesura que va prenent consciència del seu veritable jo van augmentant els somnis angoixants. També es fa més gran la distància amb el món i amb els altres. Abandona les construccions d'escuradents que tant l'omplien. Treballa amb desgana a l'oficina. No busca al·licients. De fet, però, sap que està pagant pels seus crims i que faci el que faci no podrà escapolir-se del guió que li han establert com a condemna.
Entren nous personatges en escena: el doctor Tesselenius, que li fa veure com ha menyspreat i ferit a la seva parella, sempre de manera dolorosa i en sessions de pagament que, a vegades, a Vlàdek li sembla que el doctor les fa sense haver-se-les preparat massa. També el canari Pavloski, que Vlàdek i la seva companya cuiden amb estimació i del que ell sospita, per les mirades, que també és un habitant del seu planeta, engarjolat en el cos de la petita au.
El dilema de Vlàdek se centra en si es desperta a la seva existència real o no. Si troba la manera d'aturar la connexió podrà tornar al seu planeta. Però si l'agafen pot ser que la condemna sigui aleshores molt més dura encara.
Els somnis angoixats continuen i cau en la desesperació quan veu cada vegada que la seva existència és més gris i desesperançada, sense objectius. Un dels graus del càstig que pateix és la impossibilitat de mostrar-se com realment és, de dir tot el que sent, perquè no el considerin feble en un món que demana que sigui dur com una pedra. Per això es tanca en si mateix i s'autocastiga.
Un dia pren la decisió i contracta una assegurança de vida milionària. S'espera tres mesos abans d'executar el seu pla. D'altra banda, cada vegada ha recordat més detalls que l'han ajudat a configurar com era la seva vida pretèrita. També, vol deixar arreglada l'existència de la seva esposa, donant-li tot allò que no li ha pogut donar i hauria desitjat: una vida molt millor, en definitiva. D'aquesta manera, una vegada hagi mort, ella cobrarà una morterada, fruit d'un astut pla que ha d'arrodonir amb un accident que sigui creïble.
Arriba el dia. Una tarda de dissabte surt de casa amb el pretext d'anar a una exposició de monuments fets amb escuradents. S'acomiada de la seva companya i del canari Pavlovski, fingint una fredor que realment no sent.
En el cotxe plora sol –no és la primera vegada que ho fa–, però sap que no pot defugir el seu destí de líder d'una revolta en el seu planeta.Condueix amb lentitud, paladejant els moments que li queden, tot i que sap que aviat el seu esperit serà lliure i tornarà al seu planeta.
Llança el vehicle contra el racó més feble del pont i en només uns segons tot esdevé silenci.
(...)
Obre els ulls després del que li ha semblat una eternitat.
(Continuarà)
Un dia, però, desperta i pren consciència del mal que ha fet a la seva dona –a la qual estima amb desesperació, però ella no s'ho creu perquè mai no li ha sabut expressar els seus sentiments de la manera que cal fer-ho–. De fet, Vlàdek s'ha passat els últims anys capficat en les seves construccions de palillos, deixant de banda les coses que veritablement són importants, i això ara li ha passat factura.
En paral·lel pren consciència de la seva veritable natura. Pertany a un altre planeta, on va cometre grans delictes pels quals ara està pagant. De fet, el càstig consisteix en la seva nova identitat i en no poder haver fet feliç a la seva dona ni a si mateix, ni a ningú del seu entorn, perquè ell veu les coses com realment no són.
Vlàdek se sent aclaparat i a mesura que va prenent consciència del seu veritable jo van augmentant els somnis angoixants. També es fa més gran la distància amb el món i amb els altres. Abandona les construccions d'escuradents que tant l'omplien. Treballa amb desgana a l'oficina. No busca al·licients. De fet, però, sap que està pagant pels seus crims i que faci el que faci no podrà escapolir-se del guió que li han establert com a condemna.
Entren nous personatges en escena: el doctor Tesselenius, que li fa veure com ha menyspreat i ferit a la seva parella, sempre de manera dolorosa i en sessions de pagament que, a vegades, a Vlàdek li sembla que el doctor les fa sense haver-se-les preparat massa. També el canari Pavloski, que Vlàdek i la seva companya cuiden amb estimació i del que ell sospita, per les mirades, que també és un habitant del seu planeta, engarjolat en el cos de la petita au.
El dilema de Vlàdek se centra en si es desperta a la seva existència real o no. Si troba la manera d'aturar la connexió podrà tornar al seu planeta. Però si l'agafen pot ser que la condemna sigui aleshores molt més dura encara.
Els somnis angoixats continuen i cau en la desesperació quan veu cada vegada que la seva existència és més gris i desesperançada, sense objectius. Un dels graus del càstig que pateix és la impossibilitat de mostrar-se com realment és, de dir tot el que sent, perquè no el considerin feble en un món que demana que sigui dur com una pedra. Per això es tanca en si mateix i s'autocastiga.
Un dia pren la decisió i contracta una assegurança de vida milionària. S'espera tres mesos abans d'executar el seu pla. D'altra banda, cada vegada ha recordat més detalls que l'han ajudat a configurar com era la seva vida pretèrita. També, vol deixar arreglada l'existència de la seva esposa, donant-li tot allò que no li ha pogut donar i hauria desitjat: una vida molt millor, en definitiva. D'aquesta manera, una vegada hagi mort, ella cobrarà una morterada, fruit d'un astut pla que ha d'arrodonir amb un accident que sigui creïble.
Arriba el dia. Una tarda de dissabte surt de casa amb el pretext d'anar a una exposició de monuments fets amb escuradents. S'acomiada de la seva companya i del canari Pavlovski, fingint una fredor que realment no sent.
En el cotxe plora sol –no és la primera vegada que ho fa–, però sap que no pot defugir el seu destí de líder d'una revolta en el seu planeta.Condueix amb lentitud, paladejant els moments que li queden, tot i que sap que aviat el seu esperit serà lliure i tornarà al seu planeta.
Llança el vehicle contra el racó més feble del pont i en només uns segons tot esdevé silenci.
(...)
Obre els ulls després del que li ha semblat una eternitat.
(Continuarà)
lunes, febrero 20, 2006
SOM O NO SOM UNA NACIO?
Vaig tenir la sort de marxar amb els milers de catalans i catalanes que el passat dissabte 18 de febrer van manifestar-se, a Barcelona, per recordar que ningú més que nosaltres decideix el que som. L'acte, popular, festiu, educat, familiar i amb una espontaneïtat que el va fer més autèntic, va acabar sent, segons el meu punt de vista, una crida necessària contra els atacs que venim patint, en especial en els darrers temps, pel sol fet de ser catalans i de sentir-nos-en, davant un cert integrisme que es vol amagar de presumpta "solidaritat", però que en realitat deu ignorar de base el significat d'aquesta paraula, com també desconeix la realitat lingüística em la qual vivim, que distorsiona i manipula vilment. Al marge de les respectives ideologies, els rius de persones que van omplir el recorregut de la plaça Espanya a la de Catalunya, van sortir al carrer per dir que ja n'hi ha prou. Una crida a la dignitat de ciutadans i ciutadanes de totes les condicions i edats, en català, en castellà, o fins i tot des d'altres cultures que van recordar que Catalunya és una bona terra d'acollida. L'endemà, la classe política va dedicar-se a fer el que des de fa temps vénen fent: esquarterar-se, interpretar i reinterpretar per acabar no aconseguint res de res que no sigui mantenir la còmoda cadira en la qual s'asseuen. El cop d'efecte, però, diguin el que diguin, ja està fet. Les mutituds van recordar que sovint ciutadans i polítics no avancen al mateix ritme i potser, fins i tot, ni en la mateixa direcció.Personalment, com molts que van pujar i baixar del Maresme en uns súpercarregats trens de rodalies, vaig sentir una emoció compartida. Cridant una cosa tan senzilla com "Som una nació", un se n'adona que de tant en tant cal deixar constància del que realment som amb accions com aquesta. Tanmateix, ningú pot negar el que som. Ningú, tampoc, pot deixar de banda que els milers de persones que vam sortir al carrer ens sentíssim orgullosos de ser catalans i catalanes. Per a la manifestació hi ha moltes interpretacions més que poden deixar-se al gust de cadascú, però, per damunt de tot, el que unia la multitud era el sentit de pertànyer a una mateixa comunitat. Tot i així, després de les emocions ve sempre la dura realitat que les polítiques fan i desfan. I és una llàstima que el que pensa una part important de la gent del carrer normalment pugui acabar no servint massa. No és fàcil arreglar coses tan problemàtiques com l'Estatut en un país de sensibilitats tan diferents, però també a vegades cal sentir-se orgullós de què les persones mostrin les seves emocions de la manera que ho van fer l'altre dia. Com a mínim, com diu el poeta: "No hi ha cap combat inútil".
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
