ALBERTCALLS.BLOGSPOT.COM

A partir d'ara podeu trobar els meus textos en el bloc Albert Calls, a l'adreça http://albertcalls.blogspot.com.

UN PASSEIG AMB ELS ESCRIPTORS DE CABRERA

Vídeo de Jordi Cuyàs sobre l'itinerari que vam fer el passat 11 de setembre al voltant de l'obra dels escriptors de Cabrera:

http://www.youtube.com/watch?v=jpsFp8ox8pk

REIVINDICACIÓ DE BELÉN ESTEBAN

Si hi ha algú que no sigui discret en aquest país és segurament Belén Esteban, un personatge de la faràndula grostesca espanyola que en els darrers temps ha assolit cotes d’alt nivell, s’ha convertit en un símbol i gairebé en una iconografia de referència.

“La Esteban” és un reflex del que pot donar de sí la puresa de l’obscenitat, o el que és el mateix, la possibilitat de crear monstres que tenen els grans mitjans de comunicació, que entren i surten de la nostra vida, pontifiquen i dogmatitzen, s’inventen mercat i ens obliguen a servir-lo mentre marquen el fet d’existir o no en virtut de si se surt a l’altra banda de la pantalla.

Dins l’espectacle grotesc televisiu que ens empassem dia si i dia també, mentre patim la crisi més gran de la nostra història, hi ha una reflexió que no pot deixar-se de banda: quan més et fas notar més possibilitats tens de triomfar en un entorn que valora, per damunt de tot, la diferència, el friquisme, la provocació, la raresa i l’anormalitat.

Dins la hipocresia social, Belén Esteban és la “princesa del pueblo”, una certa dosi de puresa que demostra que des de baix de tot i amb l’analfabetisme com a bandera es pot arribar al cim, els intel·lectuals parlen de tu, s’escriuen llibres i es fan reportatges de màxima audiència i pots aspirar, fins i tot, a presentar-te a les eleccions al Congrés de diputats i treure escó.

La Belén no ha hagut d’estudiar ni de ser discreta, valors que ens han volgut fer veure que marquen un bon camí a la vida. Forma part d’aquest entorn de l’espectacle on el pallasso més lleig ocupa el centre de la pista. Per això la reivindico, dins el conjunt d’hipòcrites i mamarratxos que triomfen perquè són fills de nobles o estan col·locats per la parentela burgesa o política.

“La Esteban” és l’obrera que triomfa des del graó més baix. No ha fet res, defuig de la discreció i deixa anar el que li passa pel cap sense aturar-se a pensar-s’ho. És, alhora, l’evidència palpable que cal canviar moltes coses a la societat del segle XXI.

UCE, FOTO FINISH 2

Ara, la mateixa imatge però més seriosa.

UCE, FOTO FINISH 1

I les darreres fotos, punt d'arribada de Tornaveu Diari de Prada. Al fons, no es veu, però hi ha en Pasqual Maragall responent a la premsa.

DESPRÉS DE 14 ANYS, RETORN A PRADA

He tardat 14 anys en tornar a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) i al final hem aconseguit tancar el diari a les 8 del vespre, quan en èpoques anteriors (preinternet) tancàvem molt més enllà de la mitjanit.

En aquest retorn, sota la capçalera Tornaveu Diari de Prada, la publicació ha sortit en paper durant els nou dies que ha durat l'UCE i a la xarxa, tant en pdf (www.uce.cat) com en dues edicions especials de la publicació www.tornaveu.cat, que reben uns 15.000 subscriptors, la majoria d'entitats d'arreu dels països Catalans, que la reenvien als seus associats.

De Tornaveu (digitalitzant els continguts) he comptat amb el suport moral i de facto d'Antoni Carné. Com a redactores, amb dues estudiants de periodisme de la facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull: la Desireé Ibarz i la Cristina Grané. I com no, amb el puntal de la correctora, reconvertida alhora en periodista tot terreny, Anna Cortils.

14 anys és molt de temps per tornar, però com sempre, l'experiència ha valgut la pena per les persones.

Agraïments especials també al periodista mallorquí Sebastià Bennasar i a l'Èric Jover, d'Andorra, pel suport rebut.

A la foto que podeu veure en aquest post hi som: Albert Calls, Cristina Grané, Toni Carné, Desireé Ibarz i Anna Cortils.

LA INTEL·LIGÈNCIA

Fa molta calor.

El meu gos està estirat a les rajoles en plena fase de relaxació, que ha desenvolupat amb gran mestratge.

Entrelluca un ull i em mira.

El missatge és molt clar: l'imbècil ets tu.

TOROS

Un paio que tortura un animal en públic és un psicòpata, com ho és també el que va a veure-ho i disfruta.

No hi ha més debat aquí ni ganes d'obrir-lo. El debat social que s'ha encetat és d'una gran hipocresia, una gran mentida. Com si debatéssim si és lícit torturar a algú pèrquè és cultura i tradició.

Dir que un torero és un artista és un gran insult per a qui fa veritablement art.

LA RESISTÈNCIA A SER DE DRETES

Quan neixem, tots som d'esquerres i el pas del temps i l'experiència ens va convertint de dretes. De fet, ser d'esquerres és la capacitat de resistència que tens a la tendència natural a acabar sent de dretes. Hi ha qui aguanta un minuts, una hora, un dia, anys, pocs ho fan tota la vida i alguns, jo crec, en el moment de morir, es penedeixen mentre d'altres han fet teatre amb encert durant la seva existència, per guanyar-se el pa o solament per trobar el seu espai social.

Amb això no estic dient que les dretes siguin millor que les esquerres sinó l'altra banda del petit teatre de la vida que no té gaire secrets perquè tot és el mateix: la necessitat de sentir-se estimat, trobar a menjadora i viure el millor possible. La resta és poesia que es fon amb el pas del temps.

RECORDATORI: ÚLTIMA PRESENTACIÓ DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'

Divendres, 30 de juliol a les set del vespre i en el marc de la Festa Major de Cabrera de Mar, farem l'última presentació del meu llibre, 'El Quadern d'Albert Calls'.

Ens trobarem a la Biblioteca Ilturo, on l'amic, el periodista i escriptor Rafael Vallbona i jo mateix, parlarem del llibre.

Us hi espero. Parlarem de blocs, ciberliteratura i prendrem una copeta de cava.