martes, septiembre 28, 2010

REIVINDICACIÓ DE BELÉN ESTEBAN

Si hi ha algú que no sigui discret en aquest país és segurament Belén Esteban, un personatge de la faràndula grostesca espanyola que en els darrers temps ha assolit cotes d’alt nivell, s’ha convertit en un símbol i gairebé en una iconografia de referència.


“La Esteban” és un reflex del que pot donar de sí la puresa de l’obscenitat, o el que és el mateix, la possibilitat de crear monstres que tenen els grans mitjans de comunicació, que entren i surten de la nostra vida, pontifiquen i dogmatitzen, s’inventen mercat i ens obliguen a servir-lo mentre marquen el fet d’existir o no en virtut de si se surt a l’altra banda de la pantalla.


Dins l’espectacle grotesc televisiu que ens empassem dia si i dia també, mentre patim la crisi més gran de la nostra història, hi ha una reflexió que no pot deixar-se de banda: quan més et fas notar més possibilitats tens de triomfar en un entorn que valora, per damunt de tot, la diferència, el friquisme, la provocació, la raresa i l’anormalitat.


Dins la hipocresia social, Belén Esteban és la “princesa del pueblo”, una certa dosi de puresa que demostra que des de baix de tot i amb l’analfabetisme com a bandera es pot arribar al cim, els intel·lectuals parlen de tu, s’escriuen llibres i es fan reportatges de màxima audiència i pots aspirar, fins i tot, a presentar-te a les eleccions al Congrés de diputats i treure escó.


La Belén no ha hagut d’estudiar ni de ser discreta, valors que ens han volgut fer veure que marquen un bon camí a la vida. Forma part d’aquest entorn de l’espectacle on el pallasso més lleig ocupa el centre de la pista. Per això la reivindico, dins el conjunt d’hipòcrites i mamarratxos que triomfen perquè són fills de nobles o estan col·locats per la parentela burgesa o política.


“La Esteban” és l’obrera que triomfa des del graó més baix. No ha fet res, defuig de la discreció i deixa anar el que li passa pel cap sense aturar-se a pensar-s’ho. És, alhora, l’evidència palpable que cal canviar moltes coses a la societat del segle XXI.

3 comentarios:

Marta Teixidó dijo...

Doncs totalment d'acord amb el que exposes. La nostra particlar "chicholina" és l'Esteban, que no es dedica al porno, però obscenament és manipulada per una cadena televisiva per treure'n diners. I quan no vengui la "llenceran a les escombraries" sense consciència. Ara pot ser si ella té vista, encara li podà quedar alún caler.

I tant que han de canviar coses, i no ho dubtis que ho faran perquè "totes les masses piquen" i n'estem molt tips de tot plegat. Però perquè canviï, qui s'atrevirà a posar el picarol al gat?

Gabriel dijo...

Crec que l'Esteban no és res més que la faula d'algú que va començar per vendre les misèries de la vida del seu home-torero i ha acabat veient que amb aquestes misèries podia ser algú. No ens enganyem: "si la Esteban és manipulada per una cadena de televisió per treure'n diners és perquè ella també vol ser manipulada i ha trobat un modus vivendi amb el xiringuito que s'ha muntat al voltant del seu friquisme".
Crec que ella mateixa va descobrir que exagerant els seus tics podia arribar més lluny. Ha acabat interpretant el seu propi personatge. Per tant d'ingènua no té res, tot el contrari és prou llesta.
L'únic interesant de tot plegat és veure com la història d'una persona tan barroera pot convertir-se en fenòmen sociològic.
Què passarà quan arribi un dia que es cansin de l'Esteban?
Com molt bé has dit aquesta és una societat que crea monstres però el més trist es veure com aquesta societat que els ha pujat a la "glòria" televisiva els pot portar a la misèria.
A mi, aquest personatge més que reinvindar-la, el que em provoca és una mescla de pena i rebuig.
Però més pena em farà el dia que el mitjà que l'alimenta se'n vulgui despendre de la forma més lamentable.
Potser tot plegat és un símptome més de la societat decadent en la que vivim.

Sílvia Tarragó Castrillón dijo...

A les antigues corts perses i a les faraòniques ja existien els bufons. Durant l'Edat Mitjana van ser força populars i fins es codejaven amb nobles i autoritats eclesiàstiques. Alguns van tenir molta influència. Al segle XVIII van desaparèixer de les corts europees, però uns segles despres han tornat a aparèixer a la televisió.