Quasi la mitat dels espanyols llig en algun suport digital
Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya, 1r quatrimestre 2010
FGEE
El 91,1% de la població espanyola major de 14 anys llig en qualsevol tipus de material, format i suport, ja siga imprés o digital amb una freqüència almenys trimestral i, d'ells, el 86,6% llig almenys una vegada per setmana, són els anomenats lectors freqüents, segons les dades del Barómetro de Hábitos de Lectura y Compra de Libros corresponents al primer quadrimestre de 2010, que elabora la Federación de Gremios de Editores de Espanya (FGEE), que incorpora, per primera vegada, en l'estudi un capítol dedicat a la lectura digital i professional.
Conclusions més importants:
- El 59% llig llibres, però només el 0,8% utilitza un e-Reader i el 20,9% dels lectors ho fa per treball o estudis.
-Els hòmens lligen més que les dones, però les dones lligen en major grau que els hòmens llibres i revistes, mentres que els hòmens lligen més periòdics i còmics.
-Malgrat en creixement observat respecte del total de 2009, la lectura en valencià (lectors habituals i ocasionals) és la menor entre les comunitats autònomes amb llengua pròpia.
- El 28,1% de la població major d'anys 14 va acudir a les biblioteques en l'últim any.
- Les llibreries es mantenen com principal lloc de compra de llibres.
- Stieg Larsson és l'autor més llegit i més comprat.
Podeu llegir la nota de premsa completa, elaborada per la FGEE, al document PDF adjunt.
L'informe complet, a l'enllaç
http://www.aepv.net/documentacion.php
miércoles, mayo 26, 2010
lunes, mayo 17, 2010
EL RIU
Podeu entrar al meu nou projecte literari per a aquest any a l'adreça següent:
EL RIU
unriu.blogspot.com
Es tracta d'un bloc de microliteratura que anirà acompanyat de diverses propostes més.
EL RIU
unriu.blogspot.com
Es tracta d'un bloc de microliteratura que anirà acompanyat de diverses propostes més.
domingo, mayo 09, 2010
MEMÒRIES DIGITALS, COMPANYS DE VIATGE I EL PAPER DE L'ESCRIPTOR LOCAL DINS LA XARXA GLOBAL, AL NOU LLIBRE DEL PERIODISTA ALBERT CALLS
El Quadern d’Albert Calls. Memòries digitals i companys de viatge, recull una selecció dels textos (posts) publicats de 2005 a 2010 en el bloc del mateix nom. Persones, figures i paisatges, comentaris de llibres, reivindicacions, aforismes i poemes, donen forma a aquest llibre heterodox, el més maresmenc escrit pel seu autor.
El llibre, ha estat publicat per l’Ajuntament de Premià de Mar i l’Editorial El Clavell, dins la col·lecció Primília Lletres i compta amb un pròleg del periodista i escriptor premianenc Rafael Vallbona.
El Quadern d’Albert Calls parteix del bloc del mateix nom que des de fa cinc anys el seu autor manté viu a la xarxa amb tota mena de retalls de la memòria: pensaments, aforismes, crits, clams, tot tipus de textos centrats principalment en el Maresme i els seus pobles, la literatura i la cultura o les reivindicacions socials.
Subtitulat Memòries digitals i companys de viatge, Albert Calls (periodista, escriptor i durant 14 anys llibreter a Premià de Mar), ha seleccionat els textos que integren el llibre i els ha donat una estructura i un ritme per elaborar una obra nova que aposta per la ciberescriptura com a nou espai de comunicació.
“Els textos del meu bloc, que va ser pioner en el seu contingut, recorden que el més proper i local també té projecció en l’entorn global en el qual s’ha convertit la cultura i les nostres vides”, assegura l’autor. També, afegeix que “el lector hi trobarà escriptura amb la llibertat i la immediatesa, sense límits, trossos i fragments que formen un únic magma, un tot i un no-res, poesia de la immediatesa i material que perviu a la xarxa amb la inconsistència i alhora la perdurabilitat de les paraules, ara en format de paper”.
La presentació de El Quadern d’Albert Calls. Memòries digitals i companys de viatge, va ser el darrer acte de Can Manent com a biblioteca històrica de Premià de Mar, abans que s’inaugurés la nova biblioteca Martí Rosselló i Lloveras, ja en ple funcionament.
FRAGMENTS DEL PRÒLEG DEL PERIODISTA
I ESCRIPTOR RAFAEL VALLBONA
“Jo sempre he vist l’Albert Calls com un Émile Zola d’aquesta època. I no fa dos dies que el conec. Igual que el fundador del naturalisme, l’Albert no es conforma amb relatar una recreació de la realitat, sinó que la interpreta retratant-la amb un detall hiperrealista que, si sembla cru a voltes, no és perquè ell s’hi aboni, sinó que som nosaltres els incapaços de mirar el món d’avui amb el detall analític i literari que ho fa ell. I si els seus textos sovint mostren la paranoia quotidiana no és pas per exclusiva voluntat de l’autor –tal i com explicita a l’inici del llibre-, és que el món és així. Vull dir que, aquells que no conegueu els textos del seu bloc, no us penseu que esteu a punt de llegir les habituals digressions més o menys sentides que solen poblar la xarxa, ca: prepareu-vos a llegir una de les visions literàries del nostre temps més arriscades i poc condescendents amb el gènere humà que heu llegit mai. I us asseguro que s’agraeix”.
(...)
“Si no el coneixeu potser us pensareu que és un home vestit de negre que vaga per prostíbuls, aules escolars, ajuntaments i altres indrets de mala nota a la percaça d’una visió dantesca de la vida que resisteixi l’embranzida del seu verb posat a la xarxa. I no. Malgrat la desesperança òbvia que provoca una cosa tan insensata com l’existència, en Calls és un paio jovial i ben digne d’aquesta insòlita espècie d’escriptors capaços de convertir el drama humà en una espurna d’intel·ligència irònica que va directa al cervell; un trompe l’oeïl d’aquells que fan que, quan estaries a punt d’obrir la clau de pas del gas, t’ho repensis i et pixis de riure per l’aguda visió de la realitat que et mostra l’autor.
I després decideixes que, posats que tot és com és i no hi ha res a pelar, més val obrir una altra cervesa que acabar amb tot”.
QUI ÉS ALBERT CALLS?
Albert Calls i Xart (Cabrera de Mar, 1966). És periodista i escriptor. Ha treballat a diaris i per a revistes de tot tipus, del Maresme i de l’àmbit català. També ha publicat nombrosos llibres de poesia, narrativa i divulgació. L’última obra poètica en solitari és l’antologia Nigromàntic, que inclou una selecció de la seva poesia de l’any 1984 a 2006. Com a darreres obres col·lectives, ha estat antologat dins Un deu. Antologia del nou conte català, traduïda al castellà i dins el llibre La Catosfera Literària’08. Primera antologia de blogs en català. Va ser un dels creadors i impulsors de la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, durant prop de 14 catorze anys. L’any 2005 va començar a escriure el bloc El Quadern d’Albert Calls.
El llibre, ha estat publicat per l’Ajuntament de Premià de Mar i l’Editorial El Clavell, dins la col·lecció Primília Lletres i compta amb un pròleg del periodista i escriptor premianenc Rafael Vallbona.
El Quadern d’Albert Calls parteix del bloc del mateix nom que des de fa cinc anys el seu autor manté viu a la xarxa amb tota mena de retalls de la memòria: pensaments, aforismes, crits, clams, tot tipus de textos centrats principalment en el Maresme i els seus pobles, la literatura i la cultura o les reivindicacions socials.
Subtitulat Memòries digitals i companys de viatge, Albert Calls (periodista, escriptor i durant 14 anys llibreter a Premià de Mar), ha seleccionat els textos que integren el llibre i els ha donat una estructura i un ritme per elaborar una obra nova que aposta per la ciberescriptura com a nou espai de comunicació.
“Els textos del meu bloc, que va ser pioner en el seu contingut, recorden que el més proper i local també té projecció en l’entorn global en el qual s’ha convertit la cultura i les nostres vides”, assegura l’autor. També, afegeix que “el lector hi trobarà escriptura amb la llibertat i la immediatesa, sense límits, trossos i fragments que formen un únic magma, un tot i un no-res, poesia de la immediatesa i material que perviu a la xarxa amb la inconsistència i alhora la perdurabilitat de les paraules, ara en format de paper”.
La presentació de El Quadern d’Albert Calls. Memòries digitals i companys de viatge, va ser el darrer acte de Can Manent com a biblioteca històrica de Premià de Mar, abans que s’inaugurés la nova biblioteca Martí Rosselló i Lloveras, ja en ple funcionament.
FRAGMENTS DEL PRÒLEG DEL PERIODISTA
I ESCRIPTOR RAFAEL VALLBONA
“Jo sempre he vist l’Albert Calls com un Émile Zola d’aquesta època. I no fa dos dies que el conec. Igual que el fundador del naturalisme, l’Albert no es conforma amb relatar una recreació de la realitat, sinó que la interpreta retratant-la amb un detall hiperrealista que, si sembla cru a voltes, no és perquè ell s’hi aboni, sinó que som nosaltres els incapaços de mirar el món d’avui amb el detall analític i literari que ho fa ell. I si els seus textos sovint mostren la paranoia quotidiana no és pas per exclusiva voluntat de l’autor –tal i com explicita a l’inici del llibre-, és que el món és així. Vull dir que, aquells que no conegueu els textos del seu bloc, no us penseu que esteu a punt de llegir les habituals digressions més o menys sentides que solen poblar la xarxa, ca: prepareu-vos a llegir una de les visions literàries del nostre temps més arriscades i poc condescendents amb el gènere humà que heu llegit mai. I us asseguro que s’agraeix”.
(...)
“Si no el coneixeu potser us pensareu que és un home vestit de negre que vaga per prostíbuls, aules escolars, ajuntaments i altres indrets de mala nota a la percaça d’una visió dantesca de la vida que resisteixi l’embranzida del seu verb posat a la xarxa. I no. Malgrat la desesperança òbvia que provoca una cosa tan insensata com l’existència, en Calls és un paio jovial i ben digne d’aquesta insòlita espècie d’escriptors capaços de convertir el drama humà en una espurna d’intel·ligència irònica que va directa al cervell; un trompe l’oeïl d’aquells que fan que, quan estaries a punt d’obrir la clau de pas del gas, t’ho repensis i et pixis de riure per l’aguda visió de la realitat que et mostra l’autor.
I després decideixes que, posats que tot és com és i no hi ha res a pelar, més val obrir una altra cervesa que acabar amb tot”.
QUI ÉS ALBERT CALLS?
Albert Calls i Xart (Cabrera de Mar, 1966). És periodista i escriptor. Ha treballat a diaris i per a revistes de tot tipus, del Maresme i de l’àmbit català. També ha publicat nombrosos llibres de poesia, narrativa i divulgació. L’última obra poètica en solitari és l’antologia Nigromàntic, que inclou una selecció de la seva poesia de l’any 1984 a 2006. Com a darreres obres col·lectives, ha estat antologat dins Un deu. Antologia del nou conte català, traduïda al castellà i dins el llibre La Catosfera Literària’08. Primera antologia de blogs en català. Va ser un dels creadors i impulsors de la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, durant prop de 14 catorze anys. L’any 2005 va començar a escriure el bloc El Quadern d’Albert Calls.
PAISATGE AMB BIBLIOTECA I BILIOTECARI
No tinc un record precís del Martí Rosselló bibliotecari.
Si m’endinso en els calaixos de la memòria em ve a la ment una imatge vaga i difosa del primer cop que vam anar junts a Can Manent. Només sé, però, amb certesa, que va ser amb ell la primera visita.
Em vénen al cap la percepció dels llibres, molts volums i trobar-me en una gran nau.
Entrar en una habitació al fons, una mena de magatzem on hi havia diaris, revistes, llibres de tots els formats... i pujar les escales cap al pis superior per buscar els autors que m’interessaven.
Des de dalt de Can Manent –novel·les, poetes, assagistes, antologies... ens esguardaven– recordo la figura del Martí bibliotecari, que t’ajudava a trobar els títols perduts i que es movia per aquell espai com una part viva més d’aquest territori.
En Martí bibliotecari, que passava una gran part de la seva vida envoltat de paper, històries, poemes, paraules, línies, lletres... els milions i milions de fils invisibles d’aquesta gran teranyina literària en la qual també estava entrellaçat com a escriptor.
El pas del temps esborrarà molts records, però no aquesta precisa imatge de l’home unívoc amb els llibres que era en Martí, l’home que escriu i llegeix, l’home que guarda els volums i els preserva per a nosaltres, els lectors impenitents, compulsius, maníacs, malalts incurables.
Text per a l'homenatge que el proper 15 de maig es farà a l'escriptor i bibliotecari Martí Rosselló a la plaça de l'Ajuntament de Premià de Mar.
Si m’endinso en els calaixos de la memòria em ve a la ment una imatge vaga i difosa del primer cop que vam anar junts a Can Manent. Només sé, però, amb certesa, que va ser amb ell la primera visita.
Em vénen al cap la percepció dels llibres, molts volums i trobar-me en una gran nau.
Entrar en una habitació al fons, una mena de magatzem on hi havia diaris, revistes, llibres de tots els formats... i pujar les escales cap al pis superior per buscar els autors que m’interessaven.
Des de dalt de Can Manent –novel·les, poetes, assagistes, antologies... ens esguardaven– recordo la figura del Martí bibliotecari, que t’ajudava a trobar els títols perduts i que es movia per aquell espai com una part viva més d’aquest territori.
En Martí bibliotecari, que passava una gran part de la seva vida envoltat de paper, històries, poemes, paraules, línies, lletres... els milions i milions de fils invisibles d’aquesta gran teranyina literària en la qual també estava entrellaçat com a escriptor.
El pas del temps esborrarà molts records, però no aquesta precisa imatge de l’home unívoc amb els llibres que era en Martí, l’home que escriu i llegeix, l’home que guarda els volums i els preserva per a nosaltres, els lectors impenitents, compulsius, maníacs, malalts incurables.
Text per a l'homenatge que el proper 15 de maig es farà a l'escriptor i bibliotecari Martí Rosselló a la plaça de l'Ajuntament de Premià de Mar.
lunes, mayo 03, 2010
MANEL ALONSO i CATALÀ, POETA DE PUÇOL
M'he llegit de cop els dos darrers llibres del poeta de Puçol Manel Alonso i català. 'Correspondència de guerra' (XIII Premi 'Paco Mollá' 2008), publicat per Editorial AguaClara i 'Si em parles del desig' (Premi Antoni Matutano 2010 Vila d'Almassora), publicat per Onada Edicions.
Si a 'Correspondència de guerra' Alonso ens transmet el crit i el clam contra un món governat pels poderosos; a 'Si em parles del desig', la seva poètica apel·la la sensualitat, el cos, l'amor en la seva concepció més profunda, sensual i sensitiva.
De la reivindicació i la protesta contra les injustícies d'un món de guerres i dolor a la sensació amorosa hi ha ben poca distància i alhora molta. Només un poeta de ferro picat com en Manel Alonso pot jugar en aquests dos territoris i no caure en el buit.
Com el lector pot veure i constatar, la poesia d'aquest forjador de la paraula tot terreny de Puçol, escriptor i activista cultural pro Països Catalans de primera línia, és de factura impecable i ens transmet sensacions i emocions que ens ajuden a emmirallar-nos en la nostra humanitat més senzilla i també més atàvica i pregona.
Qui ha dit que la poesia ha mort? Llibres com aquests ens recorden que hi ha molts poetes, del nostre espai lingüístic i cultural, que dia a dia creen pàgines plenes de vida. I mentre hi hagi vida, sempre, la poesia triomfarà contra l'oblit.
Si a 'Correspondència de guerra' Alonso ens transmet el crit i el clam contra un món governat pels poderosos; a 'Si em parles del desig', la seva poètica apel·la la sensualitat, el cos, l'amor en la seva concepció més profunda, sensual i sensitiva.
De la reivindicació i la protesta contra les injustícies d'un món de guerres i dolor a la sensació amorosa hi ha ben poca distància i alhora molta. Només un poeta de ferro picat com en Manel Alonso pot jugar en aquests dos territoris i no caure en el buit.
Com el lector pot veure i constatar, la poesia d'aquest forjador de la paraula tot terreny de Puçol, escriptor i activista cultural pro Països Catalans de primera línia, és de factura impecable i ens transmet sensacions i emocions que ens ajuden a emmirallar-nos en la nostra humanitat més senzilla i també més atàvica i pregona.
Qui ha dit que la poesia ha mort? Llibres com aquests ens recorden que hi ha molts poetes, del nostre espai lingüístic i cultural, que dia a dia creen pàgines plenes de vida. I mentre hi hagi vida, sempre, la poesia triomfarà contra l'oblit.
sábado, abril 24, 2010
ACCEDEIX A LA CONSULTA A CABRERA DE MAR, EN TEMPS REAL
Demà, des del moment en què s'obrin les portes dels dos col·legis electorals fins al tancament i l'escrutini amb el resultat, anirem informant, en temps real i a través del bloc de la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir, de les dades de participació, les opinions i les informacions del referèndum.
Per estar al dia de la consulta, connecta't al nostre bloc:
www.cabrerademarpeldretdedecidir.cat.
NO TE N'ESTIGUIS, VINE A VOTAR!
Per Catalunya, per la democràcia i per Cabrera de Mar, demà no et quedis a casa.
Vine i vota pel dret de decidir!
FOTOS DE LA PRESENTACIÓ DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS' A CAN MANENT, DE PREMIÀ DE MAR
Aquestes són les primeres imatges de la presentació del llibre 'El Quadern d'Albert Calls'. Últim acte de Can Manent, a Premià de Mar, com a biblioteca.
D'esquerra a dreta: el regidor de Cultura de Premià de Mar, Josep Maria Molins; l'alcalde del municipi, Miquel Buch i jo mateix, Albert Calls.
L'acte, com tots els finals, emotiu, però vaig intentar que la gent somrigués i que fos el punt de sortida d'altres coses.
Com deia Raymond Carver, "els finals són el principi de totes les coses". Aquesta màxima, quan estàs al mig del problema, no consola, però amb la perspectiva del temps te n'adones que és així.
Fotos: Maria-Antònia Guardiola.
viernes, abril 23, 2010
CATALUNYA
Catalunya és si els catalans volen.
No tothom és català.
Néixer a Catalunya, viure-hi i treballar-hi no vol dir ser català.
Català és qui defensa Catalunya. Aquest és l'eslògan del segle XXI.
Això tan senzill fereix perquè colpeja amb contundència i ressona en un eco com aquell poema de Maiakovski que invocava Lenin repetides vegades, com el so de les campanes.
No tothom és català.
Néixer a Catalunya, viure-hi i treballar-hi no vol dir ser català.
Català és qui defensa Catalunya. Aquest és l'eslògan del segle XXI.
Això tan senzill fereix perquè colpeja amb contundència i ressona en un eco com aquell poema de Maiakovski que invocava Lenin repetides vegades, com el so de les campanes.
EL SOCIALISME DEL PSOE
Quan d'hipòcrita que s'intitula socialista no ho és.
El Socialisme de veritat ultrapassa la mediocritat de les marques, de les factories, de les empreses de col·locació en què han esdevingut els partits.
Jo em considero socialista no adscrit. Es pot ser socialista i d'esquerres, defensar una Catalunya social i socialista i una Catalunya independent i no pertànyer a cap partit.
El Socialisme de veritat ultrapassa la mediocritat de les marques, de les factories, de les empreses de col·locació en què han esdevingut els partits.
Jo em considero socialista no adscrit. Es pot ser socialista i d'esquerres, defensar una Catalunya social i socialista i una Catalunya independent i no pertànyer a cap partit.
NACIO, SÍ O NO?
Una nació és si els individus que la integren se'n senten.
Ningú, cap document, cap pacte, té legitimitat per negar l'existència d'una nació quan els seus integrants se'n senten.
Aquells, els que la neguen, fent-ho encara la legitimen més.
Ningú, cap document, cap pacte, té legitimitat per negar l'existència d'una nació quan els seus integrants se'n senten.
Aquells, els que la neguen, fent-ho encara la legitimen més.
GENT DEL 25 D'ABRIL
Ningú pot negar que les consultes sobiranistes ajunten gent de dretes i d'esquerres amb un ideal: Catalunya.
Això, que sembla molt senzill de dir provoca un pànic molt gran als que no creuen que som una nació.
Això, que sembla molt senzill de dir provoca un pànic molt gran als que no creuen que som una nació.
OSCAR WILDE
Oscar Wilde deia que qui ha tingut diverses vides es mereix diverses morts.
M'identifico plenament en aquesta filosofia.
M'identifico plenament en aquesta filosofia.
PENSEM-HI
A vegades és millor no entrar i quedar-se fora que entrar per la finestra.
L'honradesa consisteix en prendre les decisions adequades i no trair a ningú, ni a un mateix.
L'honradesa consisteix en prendre les decisions adequades i no trair a ningú, ni a un mateix.
jueves, abril 22, 2010
LES MEVES PARAULES DE PRESENTACIÓ D’EL QUADERN D’ALBERT CALLS
Últim acte de Can Manent com a biblioteca
Avui he vingut a parlar del meu llibre, un llibre que porta el meu nom al títol, però que més enllà d’aquí no parla gens de mi, parla dels altres.
Si resseguiu tots els posts, els articles i textos que s’hi recullen, veureu que els protagonistas són sempre els altres. Els altres, aquest territori indefinit i imprecís en el qual ens retrobem, col·lisionem, ens unim i ens separem, tot menys l’absoluta indiferència.
En aquesta vida, encara que no ens ho sembli, els altres són molt més interessants que nosaltres mateixos, ens modelen i ens condueixen cap a noves direccions, perquè som la suma del que fem i de les interaccions amb els altres. Quedeu-vos amb aquesta idea: som nosaltres, però també som els altres. Som unitaris però polièdrics, som part de tot, estem interconnectats, encara que en alguns moments puntuals pugui no agradar-nos.
Fem ara un parèntesi i permeteu-me, ja que el llibre no parla de mi, que ho faci jo i us expliqui la meva relació amb Premià de Mar. Ha estat una relació al llarg dels anys, d’entrellaçar-se, fins avui, d’anar i venir sense acabar d’apartar-se del tot.
Sóc fill de Cabrera de Mar, un poble amb fortes arrels iberes i romanes, al peu del castell de Burriac, que era un potencial socioeconòmic quan encara la capital del Maresme ni tan sols existia. Parlo de temps antics, ésclar. Des d’aleshores, n’estic convençut, Cabrera sempre ha mantingut una mena de força tel·lúrica que s’encomana als seus ciutadans. Sóc de Cabrera, doncs, però també tinc una part important de sang premianenca.
De petit, vaig estudiar primer de bàsica en una escola pública en el meu poble, d’aquelles amb tots els alumnes en una sola classe, quan els meus pares van decidir donar-me més oportunitats de formación a la vida i em van portar a La Salle, de Premià de Mar.
Aquest és el meu primer contacte amb Premià.
Set anys d’escola amb els Hermanos. Allí, per cert, vaig tenir en Genís Morillas – l’editor del llibre–, de professor i vaig conèixer molts, molts amics amb qui m’he anat retrobant després, al llarg dels anys.
La meva infantesa està dibuixada pel pati de La Salle, la revista “Vida y Luz”, els Hermanos Linares, Gabriel, Pere, Estivill, Gumersindo… les relíquies del Beato Miguel i la instrucció que fèiem a la classe de gimnástica que em va servir, de gran i a la mili, per aconseguir ser caporal primer. Al cap i a la fi, tot s’aprofita si un vol.
Són moltes coses i moltes persones.
A més, com que aleshores vivíem a Cabrera envoltats de boscos i el meu pare treballava a Premià de Mar –ho havia fet a Can Sanpere i després, durant molts anys, en diverses empreses d’estampació–, teníem un pis al carrer Enric Granados, on passàvem els caps de setmana. Érem, de fet, uns estiuejants però a l’inrevés, del poble a la ciutat.
Acabo l’EGB i me’n vaig a estudiar a Mataró. Desconnecto de Premià de Mar un temps, però poc, perquè passo a treballar en un negoci familiar dels meus oncles, al carrer Elisenda de Montcada, una fusteria on es feien principalmente motlles d’estampació. Van ser uns quants anys. Recordo un senyor gran, l’Anson, en Paco, en Juan… i moltes anades i vingudes pel nucli antic de Premià de Mar. El coneixement del món fabril. Va ser el meu contacte amb un Premià de Mar del dia a dia. Més persones entren a la meva vida, de molts àmbits diferents.
També deixo aquesta etapa i m’inicio en el món de les revistes gràcies a un anunci que va veure la meva mare al setmanari “Capgròs”. Primer des de la meva formación en arts gràfiques i després entrant en el periodisme de manera autoddidacta.
Treballo a la capital del Maresme i m’allunyo, un cop més, de Premià de Mar. A partir d’aquí visc el Mataró d’en Terri, Esteve Albert o Josep Reniu, l’experiència del Crònica o El Punt, amb en Manuel Cuyàs. També, en paral·lel, al Baix Maresme, “La Clau”, amb en Vicenç Pitarch i La Lali, el Premià Actual i després el TRIBUNA Maresme… uns anys intensos de formació, de caure’s i de tornar a aixecar-se en la boxa de la vida.
Tot just al principi de la meva tasca com a periodista, un dia, en Carles Molins de l’Associació de Joves Escriptors, a Barcelona, em parla d’un poeta de Premià de Dalt que es diu Valerià Pujol i que impulsava personalment una nova i actual visió de la literatura catalana feta des del Maresme.
Com que aleshores feia un programa de literatura a Ràdio Argentona amb l’Oriol Bassa, contacto amb en Valeri i vaig cap a casa seva amb moto, un dia d’estiu, per entrevistar-lo. Ens coneixem i establim una amistat que durarà fins a la seva mort. Reconnecto amb Premià, perquè en Valerià amb parla d’altres autors com en Pep Bras, en Rafael Vallbona, en Martí Rosselló o la Maria Antònia Grau, tot i que el Grup de la Font del Cargol ja no existia. Devia ser cap als anys 90.
Un dia de primavera, també, fent l’anada a Montserrat a peu –jo anava amb els de Vilassar de Mar i ell amb els de Premià de Mar¬ coneixo en Martí Rosselló, amb qui ens havíem saludat solamente un cop a través d’en Valerià.
A l’alçada de Monistrol, en un lloc de la Creu Roja, en Martí esbufegant per l’al·lèrgia, abandona la marxa. Parlem una bona estona i quedem de veure’ns. Jo tinc els peus foradats per totes bandes, però aleshores era uns anys més jove i portava molta preparación de muntanya de l’exèrcit i segueixo fins arribar a dalt.
Al cap d’uns dies em trobo amb en Martí i és l’inici d’una llarga amistat. Gràcies a ell coneixo Can Manent i la Maribel, la bibliotecària. També, visc uns anys de propostes culturals promogudes per mi des de l’Associació de Joves Escriptors, des de Barcelona, però moltes fetes al Maresme, aprofitant l’entorn de la Font del Cargol i afegint-hi més gent, d’aquí i de fora. Moltes, moltes persones que amb el pas dels anys ja no puc recordar del tot.
La mort d’en Valerià ens deixa a tots destruïts, com un tall en sec. No feia massa que havia celebrat els seus 40 anys amb ell, la Mercè Salomó, la seva companya, en Pere Badia i en Martí Rosselló. Després de l’enterrament d’en Valeri, surto de Premià de Dalt amb la meva moto i els ulls inundats de llàgrimes, em dic que ha arribat l’hora d’apartar-me dels premianencs, tinc la sensación d’un gran buit. No feia massa, també s’havia mort el meu avi i amb el poemari La mort, jo havia estat guardonat amb el Premi Amadeu Oller.
Després de fer un llibre i un vídeo d’homenatge a en Valeri amb la gent de Premià de Mar, el model d’accions culturals al Maresme també s’esgota i desapareixo a fer els Països Catalans i també les Espanyes amb la Care Santos, a través d’una associació d’escriptors d'àmbit estatal. M’aparto de Premià de Mar un temps, m’estira la política, l’associacionisme pel drets dels escriptors, Barcelona... rebo unes quantes bastonadas per innocent. Són els anys de les manis de l'Onze de Setembre, de treballar a la Universitat Catalana d’Estiu i conèixer molta, molta gent.
Però un cop més torno a contactar amb Premià de Mar quan en Rafael Vallbona i l’Adriana Pujol –amb qui m’havia fet amic després de la mort d’en Valerià– ens proposen a mi i a la Sílvia Tarragó, la meva companya, muntar una llibreria, franquícia de Proa. Analitzem les possibilitats de la zona i acabem decidint que serà a Premià de Mar, al carrer del Nord, cantonada de l’Alegria. Neix Proa Premià.
La Sílvia i jo (amb el suport de la meva mare i diverses persones que hi treballen amb nosaltres) hi passem 14 anys gairebé. I aquí és on us acabem de conèixer a tots plegats, a tots vosaltres que també sou aquests altres que deia al principi, que ens heu modelat, que ens heu fet com som i a qui només us puc transmetre el meu agraïment. Els mals moments, us ho asseguro, ja fa temps que els he llançat a la claveguera.
Dels 14 anys de Proa què voleu que us digui… tantes accions culturals i tants llibres, una muntanya de llibres que si la poséssim al mig de la Gran Via, hauríem de fer un túnel per passar-hi. Fins que la crisi ens obliga a tancar-la, amb més dolor del que pugui transmetre-us amb aquestes paraules, us ho asseguro, però fidels a la nostra manera de ser, amb seriositat i rigor, fins l’últim moment, també ho sabeu això. Lamentant-ho molt, però les coses són com són i el comerç se supedita a moltes lleis que no sempre van de bracet amb les il·lusions i les emocions. Gràcies, un cop més, a tots vosaltres i als que no són aquí per tots aquells anys.
Me’n torno a anar de Premià de Mar perquè la vida està feta de comiats. Aquest cop em dic que tardaré en tornar, però hem fet molts amics i els llaços es neguen a desfer-se i continuem mantenint-los.
I arribem als temps més recents: la mort d’en Martí Rosselló –sense paraules-, aprofundim amistat amb la seva companya, la Toni Guardiola i avui vivim el tancament d’aquest espai mític i màgic alhora, pel qual han passat tants lectors, Can Manent. També, en unes hores, viurem l’apertura d’una nova biblioteca espectacular que ens recordarà constantment en Martí. Durant aquestes darreres setmanes també col·laboro puntualmente amb Ràdio Premià de Mar i finalment, m’arriba l’opció de treure aquest llibre, oberta fa un parell d’anys i que havia quedat al calaix.
Deia Oscar Wilde que qui té diverses vides es mereix diverses morts. Jo em sento plenament identificat amb aquesta màxima.
I ara sí que us parlo del meu llibre.
Ha comptat amb el suport de l’Ajuntament –alcalde i regidor, gràcies– i el dels tècnics: la tenacitat de Toni Civit i les col·laboracions puntuals de Ramon Coll i Mireia Buisan, el rigor i el treball de Genís Morillas com a puntal i el pròleg de l’amic Rafael Vallbona… tot plegat li ha donat forma. No ho hauria fet sense els altres. Gràcies a tots.
A El Quadern d’Albert Calls hi trobareu poc de mi i molt dels altres, els que m’han ajudat a fer-me i a ser. Parteixo dels posts del meu bloc, escrits els darrers cinc anys, amb alguns retocs per donar sentit literari a l’obra. No hi surtiu tots perquè no hi cabrieu, però al bloc hi sou sempre.
Aquest no és un llibre per llegir seguit, és per fullejar-lo, per buscar aquell text que ens interessa, per rebutjar el que no. Hi trobareu comentaris de llibres, poemas, reflexions, aforismes, denúncies socials, recordatoris d’amics ja desapareguts, el dolor de la mort i la grandesa de la construcción diària… articles i retalls de persones i moments que m’han agradat, que m’han ajudat a fer-me com sóc.
El Quadern s’emmarca en la literatura del segle XXI, la que es fa i es viu a la xarxa, la que aposta pel valor local però també per l’universal. Literatura de qui escriu des de casa seva perquè és el seu centre del món, però sense renunciar a una projecció més global. De fet, us estic llegint aquestes paraules i ja estan penjades al bloc perquè les llegeixi qui vulgui.
El centre d’aquest llibre és la meva visió del món, el més proper i immediat, però també el que m’aporten els altres i ara us en transmeto imprès en paper. Digitalitat i paper entrellaçats i units, una relació confusa però també carregada de força i possibilitats.
En el llibre hi trobareu molts records de Premià de Mar, però també de Cabrera i de Mataró, de la cultura i dels llibres en general, l’adéu de Proa Premià i tants d’altres comiats… i alhora tantes altres coses que es renoven. La vida és això, no?, coses que s’caben i d’altres que comencen.
Arribem ja al final, un final amb situacions que s’acaben i d’altres que s'inicien. Can Manent, la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras...
Obro el meu llibre amb uns versos de Valerià Pujol que m’han acompanyat al llarg dels anys. Són les primeres paraules i les últimes d’avui, però diuen tantes coses que no me’n puc estar per tancar la meva intervenció.
Per acabar, doncs, també el meu agraïment a tots vosaltres, els altres i aquest poema d’en Valerià Pujol:
“Som tot en tots
la taula parada amb restes de menjar
l’amor fet d’amagat i a corre-cuita
la victòria damunt dels gats mesquers
la contradicció tibant del pensar i el no-viure
el viure eternamente
embriacs de destins
el cendrer amb la cigarreta apagada
el fum del tabac que es fa immens i invisible
i el mar el mar el mar
i la duresa de la pedra
i la mort i la vida comptada en cada cosa”.
Gràcies a tots per ser aquests “altres”. Aquest llibre sou vosaltres.
Avui he vingut a parlar del meu llibre, un llibre que porta el meu nom al títol, però que més enllà d’aquí no parla gens de mi, parla dels altres.
Si resseguiu tots els posts, els articles i textos que s’hi recullen, veureu que els protagonistas són sempre els altres. Els altres, aquest territori indefinit i imprecís en el qual ens retrobem, col·lisionem, ens unim i ens separem, tot menys l’absoluta indiferència.
En aquesta vida, encara que no ens ho sembli, els altres són molt més interessants que nosaltres mateixos, ens modelen i ens condueixen cap a noves direccions, perquè som la suma del que fem i de les interaccions amb els altres. Quedeu-vos amb aquesta idea: som nosaltres, però també som els altres. Som unitaris però polièdrics, som part de tot, estem interconnectats, encara que en alguns moments puntuals pugui no agradar-nos.
Fem ara un parèntesi i permeteu-me, ja que el llibre no parla de mi, que ho faci jo i us expliqui la meva relació amb Premià de Mar. Ha estat una relació al llarg dels anys, d’entrellaçar-se, fins avui, d’anar i venir sense acabar d’apartar-se del tot.
Sóc fill de Cabrera de Mar, un poble amb fortes arrels iberes i romanes, al peu del castell de Burriac, que era un potencial socioeconòmic quan encara la capital del Maresme ni tan sols existia. Parlo de temps antics, ésclar. Des d’aleshores, n’estic convençut, Cabrera sempre ha mantingut una mena de força tel·lúrica que s’encomana als seus ciutadans. Sóc de Cabrera, doncs, però també tinc una part important de sang premianenca.
De petit, vaig estudiar primer de bàsica en una escola pública en el meu poble, d’aquelles amb tots els alumnes en una sola classe, quan els meus pares van decidir donar-me més oportunitats de formación a la vida i em van portar a La Salle, de Premià de Mar.
Aquest és el meu primer contacte amb Premià.
Set anys d’escola amb els Hermanos. Allí, per cert, vaig tenir en Genís Morillas – l’editor del llibre–, de professor i vaig conèixer molts, molts amics amb qui m’he anat retrobant després, al llarg dels anys.
La meva infantesa està dibuixada pel pati de La Salle, la revista “Vida y Luz”, els Hermanos Linares, Gabriel, Pere, Estivill, Gumersindo… les relíquies del Beato Miguel i la instrucció que fèiem a la classe de gimnástica que em va servir, de gran i a la mili, per aconseguir ser caporal primer. Al cap i a la fi, tot s’aprofita si un vol.
Són moltes coses i moltes persones.
A més, com que aleshores vivíem a Cabrera envoltats de boscos i el meu pare treballava a Premià de Mar –ho havia fet a Can Sanpere i després, durant molts anys, en diverses empreses d’estampació–, teníem un pis al carrer Enric Granados, on passàvem els caps de setmana. Érem, de fet, uns estiuejants però a l’inrevés, del poble a la ciutat.
Acabo l’EGB i me’n vaig a estudiar a Mataró. Desconnecto de Premià de Mar un temps, però poc, perquè passo a treballar en un negoci familiar dels meus oncles, al carrer Elisenda de Montcada, una fusteria on es feien principalmente motlles d’estampació. Van ser uns quants anys. Recordo un senyor gran, l’Anson, en Paco, en Juan… i moltes anades i vingudes pel nucli antic de Premià de Mar. El coneixement del món fabril. Va ser el meu contacte amb un Premià de Mar del dia a dia. Més persones entren a la meva vida, de molts àmbits diferents.
També deixo aquesta etapa i m’inicio en el món de les revistes gràcies a un anunci que va veure la meva mare al setmanari “Capgròs”. Primer des de la meva formación en arts gràfiques i després entrant en el periodisme de manera autoddidacta.
Treballo a la capital del Maresme i m’allunyo, un cop més, de Premià de Mar. A partir d’aquí visc el Mataró d’en Terri, Esteve Albert o Josep Reniu, l’experiència del Crònica o El Punt, amb en Manuel Cuyàs. També, en paral·lel, al Baix Maresme, “La Clau”, amb en Vicenç Pitarch i La Lali, el Premià Actual i després el TRIBUNA Maresme… uns anys intensos de formació, de caure’s i de tornar a aixecar-se en la boxa de la vida.
Tot just al principi de la meva tasca com a periodista, un dia, en Carles Molins de l’Associació de Joves Escriptors, a Barcelona, em parla d’un poeta de Premià de Dalt que es diu Valerià Pujol i que impulsava personalment una nova i actual visió de la literatura catalana feta des del Maresme.
Com que aleshores feia un programa de literatura a Ràdio Argentona amb l’Oriol Bassa, contacto amb en Valeri i vaig cap a casa seva amb moto, un dia d’estiu, per entrevistar-lo. Ens coneixem i establim una amistat que durarà fins a la seva mort. Reconnecto amb Premià, perquè en Valerià amb parla d’altres autors com en Pep Bras, en Rafael Vallbona, en Martí Rosselló o la Maria Antònia Grau, tot i que el Grup de la Font del Cargol ja no existia. Devia ser cap als anys 90.
Un dia de primavera, també, fent l’anada a Montserrat a peu –jo anava amb els de Vilassar de Mar i ell amb els de Premià de Mar¬ coneixo en Martí Rosselló, amb qui ens havíem saludat solamente un cop a través d’en Valerià.
A l’alçada de Monistrol, en un lloc de la Creu Roja, en Martí esbufegant per l’al·lèrgia, abandona la marxa. Parlem una bona estona i quedem de veure’ns. Jo tinc els peus foradats per totes bandes, però aleshores era uns anys més jove i portava molta preparación de muntanya de l’exèrcit i segueixo fins arribar a dalt.
Al cap d’uns dies em trobo amb en Martí i és l’inici d’una llarga amistat. Gràcies a ell coneixo Can Manent i la Maribel, la bibliotecària. També, visc uns anys de propostes culturals promogudes per mi des de l’Associació de Joves Escriptors, des de Barcelona, però moltes fetes al Maresme, aprofitant l’entorn de la Font del Cargol i afegint-hi més gent, d’aquí i de fora. Moltes, moltes persones que amb el pas dels anys ja no puc recordar del tot.
La mort d’en Valerià ens deixa a tots destruïts, com un tall en sec. No feia massa que havia celebrat els seus 40 anys amb ell, la Mercè Salomó, la seva companya, en Pere Badia i en Martí Rosselló. Després de l’enterrament d’en Valeri, surto de Premià de Dalt amb la meva moto i els ulls inundats de llàgrimes, em dic que ha arribat l’hora d’apartar-me dels premianencs, tinc la sensación d’un gran buit. No feia massa, també s’havia mort el meu avi i amb el poemari La mort, jo havia estat guardonat amb el Premi Amadeu Oller.
Després de fer un llibre i un vídeo d’homenatge a en Valeri amb la gent de Premià de Mar, el model d’accions culturals al Maresme també s’esgota i desapareixo a fer els Països Catalans i també les Espanyes amb la Care Santos, a través d’una associació d’escriptors d'àmbit estatal. M’aparto de Premià de Mar un temps, m’estira la política, l’associacionisme pel drets dels escriptors, Barcelona... rebo unes quantes bastonadas per innocent. Són els anys de les manis de l'Onze de Setembre, de treballar a la Universitat Catalana d’Estiu i conèixer molta, molta gent.
Però un cop més torno a contactar amb Premià de Mar quan en Rafael Vallbona i l’Adriana Pujol –amb qui m’havia fet amic després de la mort d’en Valerià– ens proposen a mi i a la Sílvia Tarragó, la meva companya, muntar una llibreria, franquícia de Proa. Analitzem les possibilitats de la zona i acabem decidint que serà a Premià de Mar, al carrer del Nord, cantonada de l’Alegria. Neix Proa Premià.
La Sílvia i jo (amb el suport de la meva mare i diverses persones que hi treballen amb nosaltres) hi passem 14 anys gairebé. I aquí és on us acabem de conèixer a tots plegats, a tots vosaltres que també sou aquests altres que deia al principi, que ens heu modelat, que ens heu fet com som i a qui només us puc transmetre el meu agraïment. Els mals moments, us ho asseguro, ja fa temps que els he llançat a la claveguera.
Dels 14 anys de Proa què voleu que us digui… tantes accions culturals i tants llibres, una muntanya de llibres que si la poséssim al mig de la Gran Via, hauríem de fer un túnel per passar-hi. Fins que la crisi ens obliga a tancar-la, amb més dolor del que pugui transmetre-us amb aquestes paraules, us ho asseguro, però fidels a la nostra manera de ser, amb seriositat i rigor, fins l’últim moment, també ho sabeu això. Lamentant-ho molt, però les coses són com són i el comerç se supedita a moltes lleis que no sempre van de bracet amb les il·lusions i les emocions. Gràcies, un cop més, a tots vosaltres i als que no són aquí per tots aquells anys.
Me’n torno a anar de Premià de Mar perquè la vida està feta de comiats. Aquest cop em dic que tardaré en tornar, però hem fet molts amics i els llaços es neguen a desfer-se i continuem mantenint-los.
I arribem als temps més recents: la mort d’en Martí Rosselló –sense paraules-, aprofundim amistat amb la seva companya, la Toni Guardiola i avui vivim el tancament d’aquest espai mític i màgic alhora, pel qual han passat tants lectors, Can Manent. També, en unes hores, viurem l’apertura d’una nova biblioteca espectacular que ens recordarà constantment en Martí. Durant aquestes darreres setmanes també col·laboro puntualmente amb Ràdio Premià de Mar i finalment, m’arriba l’opció de treure aquest llibre, oberta fa un parell d’anys i que havia quedat al calaix.
Deia Oscar Wilde que qui té diverses vides es mereix diverses morts. Jo em sento plenament identificat amb aquesta màxima.
I ara sí que us parlo del meu llibre.
Ha comptat amb el suport de l’Ajuntament –alcalde i regidor, gràcies– i el dels tècnics: la tenacitat de Toni Civit i les col·laboracions puntuals de Ramon Coll i Mireia Buisan, el rigor i el treball de Genís Morillas com a puntal i el pròleg de l’amic Rafael Vallbona… tot plegat li ha donat forma. No ho hauria fet sense els altres. Gràcies a tots.
A El Quadern d’Albert Calls hi trobareu poc de mi i molt dels altres, els que m’han ajudat a fer-me i a ser. Parteixo dels posts del meu bloc, escrits els darrers cinc anys, amb alguns retocs per donar sentit literari a l’obra. No hi surtiu tots perquè no hi cabrieu, però al bloc hi sou sempre.
Aquest no és un llibre per llegir seguit, és per fullejar-lo, per buscar aquell text que ens interessa, per rebutjar el que no. Hi trobareu comentaris de llibres, poemas, reflexions, aforismes, denúncies socials, recordatoris d’amics ja desapareguts, el dolor de la mort i la grandesa de la construcción diària… articles i retalls de persones i moments que m’han agradat, que m’han ajudat a fer-me com sóc.
El Quadern s’emmarca en la literatura del segle XXI, la que es fa i es viu a la xarxa, la que aposta pel valor local però també per l’universal. Literatura de qui escriu des de casa seva perquè és el seu centre del món, però sense renunciar a una projecció més global. De fet, us estic llegint aquestes paraules i ja estan penjades al bloc perquè les llegeixi qui vulgui.
El centre d’aquest llibre és la meva visió del món, el més proper i immediat, però també el que m’aporten els altres i ara us en transmeto imprès en paper. Digitalitat i paper entrellaçats i units, una relació confusa però també carregada de força i possibilitats.
En el llibre hi trobareu molts records de Premià de Mar, però també de Cabrera i de Mataró, de la cultura i dels llibres en general, l’adéu de Proa Premià i tants d’altres comiats… i alhora tantes altres coses que es renoven. La vida és això, no?, coses que s’caben i d’altres que comencen.
Arribem ja al final, un final amb situacions que s’acaben i d’altres que s'inicien. Can Manent, la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras...
Obro el meu llibre amb uns versos de Valerià Pujol que m’han acompanyat al llarg dels anys. Són les primeres paraules i les últimes d’avui, però diuen tantes coses que no me’n puc estar per tancar la meva intervenció.
Per acabar, doncs, també el meu agraïment a tots vosaltres, els altres i aquest poema d’en Valerià Pujol:
“Som tot en tots
la taula parada amb restes de menjar
l’amor fet d’amagat i a corre-cuita
la victòria damunt dels gats mesquers
la contradicció tibant del pensar i el no-viure
el viure eternamente
embriacs de destins
el cendrer amb la cigarreta apagada
el fum del tabac que es fa immens i invisible
i el mar el mar el mar
i la duresa de la pedra
i la mort i la vida comptada en cada cosa”.
Gràcies a tots per ser aquests “altres”. Aquest llibre sou vosaltres.
domingo, abril 18, 2010
POESIA DEL MARESME, POESIA DEL MÓN
INTRODUCCIÓ AL RECITAL DE POETES DEL MARESME
Alella, 17 d’abril de 2010
Existeix una literatura del Maresme? No ho sé. En tot cas sí que puc afiimar que en ple segle XXI els autors que viuen a la nostra comarca tenen la possibilitat de projectar-se a la resta del món, a la pròpia cultura i a totes les altres, formant part de l’escenari comunicatiu més gran que ha tingut el planeta i del qual encara hem de veure trencar-se moltes barreres.
Per això no puc afirmar amb certesa que existeixi una literatura pròpiament del Maresme, però sí que hi ha autors que viuen, escriuen i conflueixen en aquesta comarca fragmentada, abocada per una banda a Barcelona i per l’altra a Girona, amb mar i muntanya, esquarterada per carreteres interminables i malignes peatges.
I en aquest petit racó de món em sento escriptor, escriptor del Maresme, però també del planeta.
Precisament, perquè sóc escriptor del Maresme crec que hi ha una literatura d’aquesta comarca, actualment ben viva en les veus dels poetes que avui llegiran i en les de molts d’altres que no ens acompanyen avui.
I capbussant-nos en el passat, és en la tradició literària més immediata del Maresme, la de la postguerra, que cal buscar les veus poètiques de Salvador Espriu, Esteve Albert, Josep Punsola, Fèlix Cucurull o el mateix mossèn Pere Ribot.
Vivien i escrivien al Maresme i ens han deixat obra que ho reflecteix ben clarament, puntualment identificada amb el paisatge i les persones de casa nostra. Era l’època de salvar els mots, de retornar el nom de cada cosa.
Més aprop, fent un salt en el temps, als anys 80, en plena represa de la llengua i la cultura catalanes, es publiquen dos llibres claus: Primera antologia de poetes del Maresme (1979) i Nova antologia de Poetes del Maresme (1983), aquest darrera ja en ple punt àlgid del Grup de la Font del Cargol a Premià de Mar, que va impulsar uns fulls i una col·lecció de llibres de poesia en la qual es troben els inicis de la majoria de poetes maresmencs actuals.
El Cargol va ser promogut especialment per Valerià Pujol (de Premià de Dalt) i Martí Rosselló (de Premià de Mar), però va aplegar autors com en Rafael Vallbona (de Premià de Dalt), Pep Bras (de Premià de Mar), que escriu un únic poemari i després es dedica a la narrativa, Maria- Antònia Grau (de Premià de Mar), Jordi Bilbeny (d’Arenys de Mar) que hi publica un poemari. També, d’altres escriptors vinculats al Grup són Manel Guerrero (de Mataró) i Jaume Cases (de Premià de Mar), per citar-ne alguns dels principals.
En la recta cap als 90 i la desaparició del Cargol, pren força l’editorial argentonina L’Aixernador que es projectaria arreu de Catalunya i editaria més puntualment l’obra de poetes de la comarca. S’hi sumaria Oikos-Tau, de Vilassar de Mar (impulsada per Jordi Garcia i Ernest Luch), que també acabaria publicant obra d’autors maresmencs, especialment en l’etapa d’un altre poeta maresmenc i alhora editor, Jordi Garcia-Jacas.
Durant aquests anys, es pot accedir a l’obra publicada de les veus poètiques d’autors més grans en edat que els del Cargol, com el bon amic de Josep Pla, Ventura Ametller, Isidre Julià i Avellaneda o Terri i les seves tankkas (tots tres de Mataró), Josep Lladó i Lina Casanovas (d’Argentona) i Maria Oleart i Guida Alzina (d’Alella). Tots ells poetes de diferents estils i tendències, des de les més rupturistes a les més clàssiques i tradicionals, tots ells amb bon ofici i possibilitats. També, salvant la distància cronològica, despunten Teresa d’Arenys (d’Arenys de Mar) i JM Calleja, en l’àmbit més experimental i promotor cultural polivalent i multiforme i Enric Quintana (de Mataró), Ramon Mercader (de Tiana), Anna Cabot (d’Argentona), Montserrat Manent (de Cabrera de Mar) i Carme Rovira (de Cabrils).
Encara no s’havien salvat els mots però podíem llegir i escriure en català amb més normalitat. Els guardons literaris creixien esponerosos (al Maresme la Mostra Literària i el Premi Marina de narrativa), compartint espai amb Jocs Florals diversos i sembrant un ventall de prestigiosos premis fins als temps actuals: Els Marià Manent de Premià de Dalt, els Goleta i Bergantí del Masnou o més tard l’Alella a Maria Oleart.
Entre els anys 90 i els 2000 és el temps dels premis literaris i de l’associacionisme. Temps que els autors s’ajunten en col·lectius com l’Agrupación Hispana de Escritores, a Mataró, que va editar nombrosos llibres o l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, que va integrar-hi el Col·lectiu de Joves Escriptors del Maresme i editar una antologia de joves autors de la comarca.
Durant aquests anys, molt actius culturalment, es crea el POEMARESME, un festival de poetes itinerant i s’estableixien molts fils d’autors de la comarca amb d’altres dels Països Catalans.
D'altra banda, l'escriptora de Mataró, Care Santos, creava aquests anys l’Asociación de Jovenes Escritores Españoles. Algunes persones del Maresme ens hi afegíem i empreníem l’aventura cap a les espanyes, organitzant congressos a Alcalá de Henares, entre moltes d'altres propostes de dinamització literària. Precisament, en un d’aquells congressos a Madrid recordo l’escriptor Juan Manuel de Prada repartint exemplars fotocopiats del seu primer llibre, Coños. Anàvem pel món sense manies, amb la literatura catalana i la del Maresme, intercanviant amistats i coneixements amb escriptors de tot l’Estat i de Llatinoamèrica.
Al voltant de l’associacionisme ens fem grans com a persones, però també intel·lectualment, vivim alegries i desenganys i la nostra obra pot arribar més enllà del cercle familiar.
És el temps d’autors com Marc Lluch, Eva Rumí i Joan Carles González, de Mataró, Joana Bel del Masnou i Sílvia Tarragó i jo mateix, de Cabrera de Mar, entre molts d’altres joves escriptors, alguns dels quals van llançarpel camí la tovallola de la literatura.
Valerià Pujol es mor amb 40 anys el 1992 i això ens colpeja durament i fa unir-nos a gent molt diferent per fer un llibre i un vídeo en el seu record i un nou Quadern de la Font del Cargol, el número 24, en format col·lectiu.
En paraules seves, el Grup de la Font del Cargol va ser un autobús amb un punt de sortida i molts d’arribada. Amb la percepció dels dies, la gent que vam participar en aquells anys (1980-2000) de creació cultural al Maresme, tenim aquesta mateixa visió d’haver pujat a autobusos carregats de gent i haver compartit l’experiència per la cultura i les lletres, però al final, sempre, el poeta es queda sol, amb la seva obra i amb la vida.
El passat 31 de gener moria l'escriptor de Premià de Mar Martí Rosselló, un dels poetes maresmencs per excel·lència, que va pujar amb nosaltres en aquests autobusos, repetides vegades a més, sempre disposat.
Ja fa temps que la literatura del Maresme no és de projectes compartits sinó d’individualitats. Hem viscut una normalització de la cultura i de l’escriptura que ens aboca a al nostre propi itinerari personal. La comarca ha esdevingut territori de pas i incorporat gent de moltes procedències.
Per això, com deia abans, no sé si avui en dia existeix una literatura del Maresme, una poesia pròpia del Maresme, gairebé afirmaria que no, però sí que estic segur que continuen havent-hi bons autors que viuen a la nostra comarca, que hi fan la seva obra en el marc d’aquest món global, tan diferent del de fa uns anys i que el Maresme s’entrellaça amb les seves creacions.
Avui, aquesta nit i dins Espais de Poesia, escoltarem algunes d’aquestes veus, són del Maresme, són del món.
La lectura es farà per ordre cronològic, des del poeta més gran fins al més jove.
Alella, 17 d’abril de 2010
Existeix una literatura del Maresme? No ho sé. En tot cas sí que puc afiimar que en ple segle XXI els autors que viuen a la nostra comarca tenen la possibilitat de projectar-se a la resta del món, a la pròpia cultura i a totes les altres, formant part de l’escenari comunicatiu més gran que ha tingut el planeta i del qual encara hem de veure trencar-se moltes barreres.
Per això no puc afirmar amb certesa que existeixi una literatura pròpiament del Maresme, però sí que hi ha autors que viuen, escriuen i conflueixen en aquesta comarca fragmentada, abocada per una banda a Barcelona i per l’altra a Girona, amb mar i muntanya, esquarterada per carreteres interminables i malignes peatges.
I en aquest petit racó de món em sento escriptor, escriptor del Maresme, però també del planeta.
Precisament, perquè sóc escriptor del Maresme crec que hi ha una literatura d’aquesta comarca, actualment ben viva en les veus dels poetes que avui llegiran i en les de molts d’altres que no ens acompanyen avui.
I capbussant-nos en el passat, és en la tradició literària més immediata del Maresme, la de la postguerra, que cal buscar les veus poètiques de Salvador Espriu, Esteve Albert, Josep Punsola, Fèlix Cucurull o el mateix mossèn Pere Ribot.
Vivien i escrivien al Maresme i ens han deixat obra que ho reflecteix ben clarament, puntualment identificada amb el paisatge i les persones de casa nostra. Era l’època de salvar els mots, de retornar el nom de cada cosa.
Més aprop, fent un salt en el temps, als anys 80, en plena represa de la llengua i la cultura catalanes, es publiquen dos llibres claus: Primera antologia de poetes del Maresme (1979) i Nova antologia de Poetes del Maresme (1983), aquest darrera ja en ple punt àlgid del Grup de la Font del Cargol a Premià de Mar, que va impulsar uns fulls i una col·lecció de llibres de poesia en la qual es troben els inicis de la majoria de poetes maresmencs actuals.
El Cargol va ser promogut especialment per Valerià Pujol (de Premià de Dalt) i Martí Rosselló (de Premià de Mar), però va aplegar autors com en Rafael Vallbona (de Premià de Dalt), Pep Bras (de Premià de Mar), que escriu un únic poemari i després es dedica a la narrativa, Maria- Antònia Grau (de Premià de Mar), Jordi Bilbeny (d’Arenys de Mar) que hi publica un poemari. També, d’altres escriptors vinculats al Grup són Manel Guerrero (de Mataró) i Jaume Cases (de Premià de Mar), per citar-ne alguns dels principals.
En la recta cap als 90 i la desaparició del Cargol, pren força l’editorial argentonina L’Aixernador que es projectaria arreu de Catalunya i editaria més puntualment l’obra de poetes de la comarca. S’hi sumaria Oikos-Tau, de Vilassar de Mar (impulsada per Jordi Garcia i Ernest Luch), que també acabaria publicant obra d’autors maresmencs, especialment en l’etapa d’un altre poeta maresmenc i alhora editor, Jordi Garcia-Jacas.
Durant aquests anys, es pot accedir a l’obra publicada de les veus poètiques d’autors més grans en edat que els del Cargol, com el bon amic de Josep Pla, Ventura Ametller, Isidre Julià i Avellaneda o Terri i les seves tankkas (tots tres de Mataró), Josep Lladó i Lina Casanovas (d’Argentona) i Maria Oleart i Guida Alzina (d’Alella). Tots ells poetes de diferents estils i tendències, des de les més rupturistes a les més clàssiques i tradicionals, tots ells amb bon ofici i possibilitats. També, salvant la distància cronològica, despunten Teresa d’Arenys (d’Arenys de Mar) i JM Calleja, en l’àmbit més experimental i promotor cultural polivalent i multiforme i Enric Quintana (de Mataró), Ramon Mercader (de Tiana), Anna Cabot (d’Argentona), Montserrat Manent (de Cabrera de Mar) i Carme Rovira (de Cabrils).
Encara no s’havien salvat els mots però podíem llegir i escriure en català amb més normalitat. Els guardons literaris creixien esponerosos (al Maresme la Mostra Literària i el Premi Marina de narrativa), compartint espai amb Jocs Florals diversos i sembrant un ventall de prestigiosos premis fins als temps actuals: Els Marià Manent de Premià de Dalt, els Goleta i Bergantí del Masnou o més tard l’Alella a Maria Oleart.
Entre els anys 90 i els 2000 és el temps dels premis literaris i de l’associacionisme. Temps que els autors s’ajunten en col·lectius com l’Agrupación Hispana de Escritores, a Mataró, que va editar nombrosos llibres o l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, que va integrar-hi el Col·lectiu de Joves Escriptors del Maresme i editar una antologia de joves autors de la comarca.
Durant aquests anys, molt actius culturalment, es crea el POEMARESME, un festival de poetes itinerant i s’estableixien molts fils d’autors de la comarca amb d’altres dels Països Catalans.
D'altra banda, l'escriptora de Mataró, Care Santos, creava aquests anys l’Asociación de Jovenes Escritores Españoles. Algunes persones del Maresme ens hi afegíem i empreníem l’aventura cap a les espanyes, organitzant congressos a Alcalá de Henares, entre moltes d'altres propostes de dinamització literària. Precisament, en un d’aquells congressos a Madrid recordo l’escriptor Juan Manuel de Prada repartint exemplars fotocopiats del seu primer llibre, Coños. Anàvem pel món sense manies, amb la literatura catalana i la del Maresme, intercanviant amistats i coneixements amb escriptors de tot l’Estat i de Llatinoamèrica.
Al voltant de l’associacionisme ens fem grans com a persones, però també intel·lectualment, vivim alegries i desenganys i la nostra obra pot arribar més enllà del cercle familiar.
És el temps d’autors com Marc Lluch, Eva Rumí i Joan Carles González, de Mataró, Joana Bel del Masnou i Sílvia Tarragó i jo mateix, de Cabrera de Mar, entre molts d’altres joves escriptors, alguns dels quals van llançarpel camí la tovallola de la literatura.
Valerià Pujol es mor amb 40 anys el 1992 i això ens colpeja durament i fa unir-nos a gent molt diferent per fer un llibre i un vídeo en el seu record i un nou Quadern de la Font del Cargol, el número 24, en format col·lectiu.
En paraules seves, el Grup de la Font del Cargol va ser un autobús amb un punt de sortida i molts d’arribada. Amb la percepció dels dies, la gent que vam participar en aquells anys (1980-2000) de creació cultural al Maresme, tenim aquesta mateixa visió d’haver pujat a autobusos carregats de gent i haver compartit l’experiència per la cultura i les lletres, però al final, sempre, el poeta es queda sol, amb la seva obra i amb la vida.
El passat 31 de gener moria l'escriptor de Premià de Mar Martí Rosselló, un dels poetes maresmencs per excel·lència, que va pujar amb nosaltres en aquests autobusos, repetides vegades a més, sempre disposat.
Ja fa temps que la literatura del Maresme no és de projectes compartits sinó d’individualitats. Hem viscut una normalització de la cultura i de l’escriptura que ens aboca a al nostre propi itinerari personal. La comarca ha esdevingut territori de pas i incorporat gent de moltes procedències.
Per això, com deia abans, no sé si avui en dia existeix una literatura del Maresme, una poesia pròpia del Maresme, gairebé afirmaria que no, però sí que estic segur que continuen havent-hi bons autors que viuen a la nostra comarca, que hi fan la seva obra en el marc d’aquest món global, tan diferent del de fa uns anys i que el Maresme s’entrellaça amb les seves creacions.
Avui, aquesta nit i dins Espais de Poesia, escoltarem algunes d’aquestes veus, són del Maresme, són del món.
La lectura es farà per ordre cronològic, des del poeta més gran fins al més jove.
lunes, abril 12, 2010
ALELLA ENS ACOSTA A LES VEUS DELS POETES DEL MARESME
L’Ajuntament d’Alella realitza durant aquest abril un ampli ventall de propostes literàries, vehiculades a través del programa Espais de Poesia. Un dels actes principals, Poetes del Maresme, aposta per mostrar una panoràmica d’algunes de les veus poètiques destacades de la comarca en format de festival de poesia en directe, que es farà el dia 17 d’abril, a les vuit del vespre, a Can Manyé, espai d’art i creació.
Poetes del Maresme comptarà amb la presència de Juan Antonio Masoliver Ródenas (El Masnou), JM Calleja (Mataró), Teresa d’Arenys (Arenys de Mar), Vicenç Llorca (El Masnou), Sílvia Tarragó (Cabrera de Mar), Sònia Hernández (El Masnou) i Laia Noguera (Calella).
Són set escriptors diferents, tots ells amb una trajectòria sòlida i representativa de diversos estils i formes d’afrontar la creació poètica.
Presentarà l’acte, el periodista i escriptor Albert Calls.
- Dissabte 17 d’abril
A les 20 h
Poetes del Maresme · Festival de Poesia
Can Manyé, espai d’art i creació
Poetes del Maresme comptarà amb la presència de Juan Antonio Masoliver Ródenas (El Masnou), JM Calleja (Mataró), Teresa d’Arenys (Arenys de Mar), Vicenç Llorca (El Masnou), Sílvia Tarragó (Cabrera de Mar), Sònia Hernández (El Masnou) i Laia Noguera (Calella).
Són set escriptors diferents, tots ells amb una trajectòria sòlida i representativa de diversos estils i formes d’afrontar la creació poètica.
Presentarà l’acte, el periodista i escriptor Albert Calls.
- Dissabte 17 d’abril
A les 20 h
Poetes del Maresme · Festival de Poesia
Can Manyé, espai d’art i creació
sábado, abril 10, 2010
ABOCATS AL BUIT
Aquest
és
el
segle
dels
abocats
a
l'abisme,
del
magma
que
crema,
del
foc
que
brolla
del
centre
de
la
Terra,
dels
espais
siderals
que
ens
espien
per
engolir-nos.
Aquest
és
el
temps
de
les
catàstrofes
i
dels
silencis,
de
la
gran
remor
i
de
la
realitat
qüestionada,
dels
paradigmes
que
es
fonen,
del
metall
que
esdevé
plàstic,
de
la
brossa
i
els
diamants,
de
la
misèria
i
la
pobresa,
dels
terratrèmols,
del final,
de
l'inici.
és
el
segle
dels
abocats
a
l'abisme,
del
magma
que
crema,
del
foc
que
brolla
del
centre
de
la
Terra,
dels
espais
siderals
que
ens
espien
per
engolir-nos.
Aquest
és
el
temps
de
les
catàstrofes
i
dels
silencis,
de
la
gran
remor
i
de
la
realitat
qüestionada,
dels
paradigmes
que
es
fonen,
del
metall
que
esdevé
plàstic,
de
la
brossa
i
els
diamants,
de
la
misèria
i
la
pobresa,
dels
terratrèmols,
del final,
de
l'inici.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
