A LA MIERDA...

Com en Fernando Fernán Gómez un sent, moltes vegades, la necessitat d'enviar algú a la merda. No, millor, a la puta merda. Però no queda massa políticament correcte dir-ho.

MES AMICS DE LES LLETRES

En Manel Alonso i la Sïlvia Tarragó entren a aquest univers de paraules. M'animen. A vegades un mot en l'infinit pot ser un tronc que salvi a un nàufrag, una gota d'aigua en el desert. També m'alegra que Manel Alonso publiqui un dietari que estic llegint amb interès. Sempre aventurer i incansable, aquest valencià llegendari!.

CARE SANTOS

No solament té temps d'escriure llibres, guanyar premis i portar fills al món. També ha sabut trobar un espai per aconseguir que els seus amics tornin a l'escriptura creativa. Entre ells, jo. Hi ha persones que si no ens trobéssim en aquesta vida caldria anar a buscar-les.

FA TEMPS...

Fa temps que el capità havia d'haver abandonat el vaixell, canviar de companyia i lluitar amb bandera corsària. Al cap i a la fi és per al que ha nascut. Però una certa lleialtat envers la tripulació i potser també una dosi de covardia li han fet veure paradisos que no existeixen, que només pot contemplar ell. Un dia desperta del seu somni, veu els rostres putrefactes dels mariners que l'envolten i sap que ha arribat l'hora d'enviar-los a la puta merda. Tot té un final que sol ser un nou principi per als titans. I deixar que les rates morin ofegades és l'alternativa. Si ho creus arribes a El Dorado, si no ho creus és el mateix treballar a la televisió que recollir la brossa selectiva.

ELS QUE ENS ENVOLTEN

En política i en l'entorn laboral els que ens envolten són la clau. Si són inútils el resultat del que facis serà d'inutilitat. Si són neuròtics, una neurosi. Si són infantils, una llar d'infants. Però el més dramàtic és que depenguis de persones de confiança que s'han anat cremant i no esperen res del present ni del futur, aleshores estàs mort i t'has de buscar una nova sortida laboral. Quan treballes per tu et poden putejar moltíssim, però navegues en el teu vaixell i el pots conduir de la manera que creguis millor. Quan portes el navili d'un altre gairebé no pots decidir res (els armadors sempre fan d'armadors). Si a més, els mariners estan "gastats" i només treballen pel sou i no aspiren a arribar a noves terres, estàs mort.
L'única sortida és canviar de vaixell i buscar noves itaques. I deixar que l'anterior s'enfonsi si és el seu destí. Fins i tot després de trobar-se sota l'aigua els mariners continuaran queixant-se perquè són solament això, mariners.
Hi ha dues races: la dels que tenen la força per inventar de nou i la dels que segueixen el ramat.

SOC PLANIA

Amb el temps cada vegada em defineixo més com a planià. Ni les esquerres ni les dretes poden solucionar els problemes del món o els propis i íntims, que gerneralment –excepte algun cas molt concret de força major- són els que més ens han de preocupar.

EL ZIBALDONE DELS PENSAMENTS

A la biblioteca Pompeu Fabra descobreixo 'El Zibaldone dels pensaments', obra de Leopardi publicada per Columna que Josep Pla va definir com un "gran llibre, fabulós i infatigable". És un dietari monumental que em pot aportar grans coneixements en l'art del pensament i de l'escriptura.

RECICLATGES

Entrevisto a Montse Artigas, regidora de Cultura i Medi Ambient de Cabrera de Mar i restauradora i interiorista. M'explica com, per a ella, no hi ha objectes inútils i tot pot tenir una nova funció. Hem construït un món en el qual la brossa és un problema, però pot ser també una via de projecció de coses creatives. No hi ha res de dolent del tot si sabem trobar-li la cara bona, no?

IMPEDIMENTS DOMESTICS

El calefactor s'ha tornat a espatllar i la pols ens acaba vencent. No hi ha espai per a ser lliure en el món de les coses domèstiques. Quan més tenim més ens esclavitza. On està la llibertat? Ni tan sols som capaços de prescindir de les cadenes que ens fan esclaus. De fet, en el fons, no sabem ni el que volem en aquest parèntesis que anomenem vida i que no deixa de ser una merda carregada d'alguns pocs bons moments. Però res ens fa més por que el dolor o la mort. Mireu si som fràgils!
El camí de l'alliberament és la vida salvatge.

IN MEMORIAM JORDI PI

L'amic Jordi Pi va morir després d'una lluita valenta i ferma contra la seva malaltia. Moltes vegades t'esforces per superar les dificultats que et semblen impossibles, però aquestes acaben sobrepassant-te, vencent-te. Avui et recordo, amic Pi, en aquest espai digital que segurament tu, cavaller infogràfic fantàstic, hauries gaudit amb plenitud. Allà on estiguis segur que algun dia ens retrobarem, encara que sigui en el somni de la ment d'un creador que anomenem, sense saber què és, Déu.

ELS AMICS DE LES LLETRES

Recupero aquests darrers dies amics en les lletres com la Care Santos, en Manel Alonso i en Vicent Penya que m'escriu un correu avui. Som un conjunt de persones que vivim l'utopia de les lletres cada dia, cada moment, cada segon. Probablement no hi ha cap compensació per a nosaltres que no sigui la dels moments viscuts. Sí, el dia que ja no sigui res més que cendres només quedarà de mi, de nosaltres, totes aquestes coses que hem compartit i que han acabat en paraules.

BREVISSIMA BREVETAT

En Martí m'escriu, referent al post "Breu" i em diu que podria concretar una mica més. Si ho fes no hi hauria joc de miralls. La brevetat és breu, a més, amb una certa contundència.

BREU

Tan breu com una fulla quan cau i desapareix en la seva pròpia brevetat.

QUE ESPERAR?

Esperar l'esperança, tal vegada? Anar fumant-se la cigarreta que és la vida mentre el temps venç, les teranyines triomfen, s'imposa la pols i res perdura que no sigui en la il·lusió de l'instant.

EL MON QUE HEM CREAT

Mentre ens prohibeixen fumar ens apugen la vida per totes bandes. A l'Europa de l'Est no tindran ni butà per passar l'hivern. El Papa Ratzinger que inicialment no em queia bé –sóc de la Teologia de l'Alliberament, jo– recorda, aquests dies, amb una intel·ligència que és la seva principal virtut, que cal lluitar contra el terrorisme, l'integrisme i el nihilisme. Plenament d'acord. En especial en el combat contra la buidor que envaeix la societat. Cal conservar l'esperança en els moments més obscurs. Sense esperança no som res.

LLEGIR O MIRAR LA TELE

Llegir és millor que mirar la telebrossa abocada d'anuncis. Però això no sé si ho entenen les masses, educades per a la frivolitat i el lleure. Panem et circenses, sempre!

NADAL, A PUNT

El Nadal és un tòpic que retorna cada any. Potser és que la vida és un conjunt de repeticions, sense evolució, però que són absolutament necessàries, irrenunciables.

AVANÇAR EN GRUP

Encara que s'avança més ràpid en solitari, en grup es poden trobar determinades connexions que fan que valgui la pena haver viscut les experiències. La soledat sempre és el més fàcil, tancar-se a la closca i defugir la possibilitat de l'experiència és el camí més curt. L'altre, el més llarg, és passejar per un bosc ple d'esbarzers al final del qual hi ha, sempre, el Sant Grial, la princesa encantada dels contes, el somni més impossible. El dolor comporta un premi.

VOLDEMOR ENTRE NOSALTRES

Tots som una mica en Harry Potter i sempre hi ha un Voldemor que reapareix entre nosaltres.

SOL O EN GRUP

Un pot estar més bé o més malament amb el seu entorn, però sí que es cert que individualment es corre millor i s'arriba més lluny que no en grup. Tot col·lectiu és un llastre i en el terreny laboral encara més... descarregar-se d'obstacles és indispensable per estar millor, per arribar més lluny. Pensar en els altres sempre és vist, per aquests, com un interès i no com un esforç per obtenir el màxim per a tots. No sé qui va dir que quan algú dóna una cosa una vegada a la vida és un filàntrop, el que les dóna periòdicament és vist com un boig. D'altra banda, els projectes amb les persones s'esgoten a curt termini, sense cap solució que no sigui el recanvi. Sóc autogestionari i només seré feliç quan em desenvolupi plenament en aquest context.