lunes, marzo 22, 2010
CUINA CATALANA DE RISC
Agafes uns Smint de menta forta
i hi vesses al damunt una mica de mostassa de Dijon,
hi aboques un rajolinet de caramel líquid,
una mica de conyac
i un pols de pebre.
Perquè quedi més transversal i interètnic, ho embolcalles tot amb arròs i alga i així sembla un sushi.
Quan acabis la teva creació li deixes provar a algun amic de confiança.
Si no l'intoxiques o el mates, has obert una nova via culinària.
Ara, només cal trobar un parell de crítics que ho avalin.
Un segon pas seria obrir un local amb el teu nom i esperar a veure si obtens una "estrella".
i hi vesses al damunt una mica de mostassa de Dijon,
hi aboques un rajolinet de caramel líquid,
una mica de conyac
i un pols de pebre.
Perquè quedi més transversal i interètnic, ho embolcalles tot amb arròs i alga i així sembla un sushi.
Quan acabis la teva creació li deixes provar a algun amic de confiança.
Si no l'intoxiques o el mates, has obert una nova via culinària.
Ara, només cal trobar un parell de crítics que ho avalin.
Un segon pas seria obrir un local amb el teu nom i esperar a veure si obtens una "estrella".
BENAVENTURATS ELS QUE NO CREUEN
Benaventurats els que no creuen, perquè a aquests, sí, que els queda l'esperança que algun dia podran creure (en alguna cosa).
WALDEN NEWS
Si Thoreau tornés avui, s'aniria a viure als magatzems dels grans hipermercats. Res descriu amb tanta precisió la immediatesa, caducitat i misèria col·lectiva d'una societat que és pensa que està per damunt de tot.
ESBARZERS
La cultura cada cop s'arrana més a les comarques, als pobles, lluny dels nuclis de poder. És marginal, herbes seques però fortes, esbarzers que perduren, la puresa sense la força dels grans mass media.
Allò autèntic agonitza als boscos, lluny de les carreters i les autopistes.
Allò autèntic agonitza als boscos, lluny de les carreters i les autopistes.
domingo, marzo 21, 2010
HERIBERT BARRERA APOSTA PER UN REFERÈNDUM A CATALUNYA COM A VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA
"Un referèndum a Catalunya seria la culminació de les consultes populars i el més aviat possible caldria anar a plantejar aquesta pregunta clara al poble català", va assegurar l'expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, en la seva intervenció el passat divendres 19 de març a la Sala Nova, dins el cicle de xerrades convocat per la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir.
Per a Barrera, si les consultes demostren que la independència és important per a un gran número de catalans, "cal plantejar-se el camí cap a la independència, pacífic, amb un referèndum". El veterà polític també va assegurar que podria aconseguir-se "amb la unitat de les forces polítiques en una solidaritat independentista, per damunt de dretes i esquerres, però això no sembla possible amb els grups polítics actuals".
L'expresident del Parlament va reflexionar en la seva intervenció sobre com veu Catalunya en la situació actual i quines poden ser les seves opcions de futur. "La nació Catalana està en perill de desaparèixer i mai s'ha trobat una fórmula d'encaix amb Espanya. L'autonomisme no porta enlloc i per aquesta via Catalunya en tant que nació desapareix, és una mort dolça", va alertar. També va afegir que "a Espanya no hi ha federals des del segle XIX. Això ens porta al fet que no hi hagi altra via que la independència i aquí està la importància de les consultes per progressar en aquest camí".
D'altra banda, per a Barrera, una idea a destacar de les consultes és també que aquestes poden mostrar que hi ha gent que vol insistir en la relació amb Espanya i, en aquest cas, "caldrà fer-ho per veure el que pot passar".
Durant el torn de preguntes dels assistents a l'acte, el polític va explicar que pensava que la sentència de l'Estatut no sortiria abans de les eleccions catalanes de la tardor. "Serà ambigüa i retallaran totes les coses importants que crèiem havíem pogut aconseguir amb l'Estatut nou", va afirmar. També, per a Barrera, "a cada nou cens electoral, la proporció de nascuts a Catalunya disminueix i diposem de poc temps per integrar la població vinguda de fora".
L'expresident del Parlament va concloure la seva intervenció fent una crida a la participació a la consulta del proper 25 d'abril, tant dels que són sobiranistes com dels que no. "Vagin a votar el que creguin. Exerceixin el dret a decidir, principal essència de la democràcia", va afirmar.
PROPERA XERRADA-COL·LOQUI
AMB EL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS
El proper divendres 26 de març, a les vuit del vespre, a la Sala Nova, hi haurà una xerrada-col·loqui a càrrec del Cercle Català de Negocis.
Foto: Pere Rodríguez, Heribert Barrera i Joan Maluquer durant l'acte a la Sala Nova.
www.cabrerademarpeldretdedecidir.cat
PER QUÈ MATARÓ I EL MARESME NO S’ACABEN D’ESTIMAR?
Mataró no ha acabat de funcionar mai com a capital del Maresme ni tampoc, a la resta de la comarca, li ha interessat massa que ho sigui perquè ni tan sols ho ha reivindicat.
Aquesta història d’amor frustrat potser és deguda a la pròpia estructura socioeconòmica del Maresme i al fet que cada municipi tira per on pot, però els darrers anys em sembla que la consciència comarcal s’ha difuminat força i això si que és preocupant.
El Maresme està en una posició estratègica que tothom lloa, entre Barcelona i Girona, però és obvi que aquesta és una de les claus que ha dificultat també la seva concreció territorial, integrada per massa àmbits diferenciats.
La nostra comarca no ha acabat mai de tenir un mitjà de comunicació compartit –ni públic ni privat- per a la trentena de pobles i quan ho ha fet, aquest ha durat poc temps o no ha funcionat com caldria.
D’altra banda, en alguns moments, especialment a partir dels anys 80, des d’una certa línia de defensa de la cultura comarcal, és quan es va estar més aprop d’aquesta consciència col·lectiva i una part de la classe política en va saber recollir el testimoni i obtenir-ne resultats.
Un bon exemple d’això en seria la creació de la Mostra Literària del Maresme, que amb el pas dels anys ha anat perdent la seva força inicial i disgregant-se, funcionant menys com a dinamitzador cultural d’una creació literària compartida i més aviat com una cosa que cal fer cada any perquè toca, perquè ho diu el guió.
Tampoc crec que Consell Comarcal i els ajuntaments hagin estat massa per la identitat conjunta, potser perquè han hagut d’afrontar greus problemes en infraestructures, uns moments econòmics molt dolents, perquè la situació política en general s’ha deteriorat, no s’està per aquesta tasca i es creu més en les marques turístiques o la dinamització de la gastronomia, coses que estan molt bé però amb les quals no n’hi ha prou.
Al rerefons, el problema continua sent el mateix: mentre a un maresmenc d’Arenys de Mar li sigui igual un acte que es faci a Premià de Dalt o un de Vilassar de Mar no es preocupi pels problemes dels ciutadans de Calella, el Maresme és solament un espai administratiu, tangible en la burocràcia i alguns serveis col·lectius, però res més.
No hem sabut crear consciència de comarca. I això no és únicament responsabilitat de l’estructura política, sinó també de la resta del teixit social. No n’hem sabut, no hi hem cregut, no hem volgut o no ens ha interessat.
Tampoc pot negar-se que en els darrers temps una generació de polítics maresmencs de diversos partits comença a preocupar-se per aquest tema i ha buscat sinergies i enllaços en àmbits socioeconòmics per lligar els de per si dispersos municipis del Maresme amb la seva capital.
El Maresme ha de ser més que un nom i això només s’aconsegueix si hi ha voluntat que sigui així. Una certa voluntat, aquesta, que pot canalitzar la classe política, però que demana la implicació de molts més sectors de la societat.
El Maresme parteix d’uns elements identitaris als quals no s’ha de renunciar, que hem de potenciar entre tots plegats i van molt més enllà del que s’està fent hores d’ara. Com i de quina manera, aquesta seria la clau estratègica.
Mitjans de comunicació amb consciència de Maresme, que respectin i equilibrin el flux informatiu entre la capital i la resta de la comarca, fomentar propostes culturals ambicioses compartides –hi ha entitats que donen un exemple immillorable de com fer aquesta tasca- i sobretot, una línia més clara per part de qui tingui capacitat de fomentar els trets de la història, la cultura i els elements comuns, creant mecanismes que n’afavoreixin resultats col·lectius.
No sé si és el moment d’obrir el debat, però ara, més que mai, en ple segle XXI d’abassegadores noves tecnologies, seria el moment de preguntar-se què és el Maresme i qui som els maresmencs, d’on venim i cap a on anem, què hem de fer per perdurar enmig de l’allau d’un món que tendeix a eliminar el petit per sistema. Preguntar-s’ho i posar en pràctica, si és possible, les idees que en surtin, abans que sigui massa tard.
Aquesta història d’amor frustrat potser és deguda a la pròpia estructura socioeconòmica del Maresme i al fet que cada municipi tira per on pot, però els darrers anys em sembla que la consciència comarcal s’ha difuminat força i això si que és preocupant.
El Maresme està en una posició estratègica que tothom lloa, entre Barcelona i Girona, però és obvi que aquesta és una de les claus que ha dificultat també la seva concreció territorial, integrada per massa àmbits diferenciats.
La nostra comarca no ha acabat mai de tenir un mitjà de comunicació compartit –ni públic ni privat- per a la trentena de pobles i quan ho ha fet, aquest ha durat poc temps o no ha funcionat com caldria.
D’altra banda, en alguns moments, especialment a partir dels anys 80, des d’una certa línia de defensa de la cultura comarcal, és quan es va estar més aprop d’aquesta consciència col·lectiva i una part de la classe política en va saber recollir el testimoni i obtenir-ne resultats.
Un bon exemple d’això en seria la creació de la Mostra Literària del Maresme, que amb el pas dels anys ha anat perdent la seva força inicial i disgregant-se, funcionant menys com a dinamitzador cultural d’una creació literària compartida i més aviat com una cosa que cal fer cada any perquè toca, perquè ho diu el guió.
Tampoc crec que Consell Comarcal i els ajuntaments hagin estat massa per la identitat conjunta, potser perquè han hagut d’afrontar greus problemes en infraestructures, uns moments econòmics molt dolents, perquè la situació política en general s’ha deteriorat, no s’està per aquesta tasca i es creu més en les marques turístiques o la dinamització de la gastronomia, coses que estan molt bé però amb les quals no n’hi ha prou.
Al rerefons, el problema continua sent el mateix: mentre a un maresmenc d’Arenys de Mar li sigui igual un acte que es faci a Premià de Dalt o un de Vilassar de Mar no es preocupi pels problemes dels ciutadans de Calella, el Maresme és solament un espai administratiu, tangible en la burocràcia i alguns serveis col·lectius, però res més.
No hem sabut crear consciència de comarca. I això no és únicament responsabilitat de l’estructura política, sinó també de la resta del teixit social. No n’hem sabut, no hi hem cregut, no hem volgut o no ens ha interessat.
Tampoc pot negar-se que en els darrers temps una generació de polítics maresmencs de diversos partits comença a preocupar-se per aquest tema i ha buscat sinergies i enllaços en àmbits socioeconòmics per lligar els de per si dispersos municipis del Maresme amb la seva capital.
El Maresme ha de ser més que un nom i això només s’aconsegueix si hi ha voluntat que sigui així. Una certa voluntat, aquesta, que pot canalitzar la classe política, però que demana la implicació de molts més sectors de la societat.
El Maresme parteix d’uns elements identitaris als quals no s’ha de renunciar, que hem de potenciar entre tots plegats i van molt més enllà del que s’està fent hores d’ara. Com i de quina manera, aquesta seria la clau estratègica.
Mitjans de comunicació amb consciència de Maresme, que respectin i equilibrin el flux informatiu entre la capital i la resta de la comarca, fomentar propostes culturals ambicioses compartides –hi ha entitats que donen un exemple immillorable de com fer aquesta tasca- i sobretot, una línia més clara per part de qui tingui capacitat de fomentar els trets de la història, la cultura i els elements comuns, creant mecanismes que n’afavoreixin resultats col·lectius.
No sé si és el moment d’obrir el debat, però ara, més que mai, en ple segle XXI d’abassegadores noves tecnologies, seria el moment de preguntar-se què és el Maresme i qui som els maresmencs, d’on venim i cap a on anem, què hem de fer per perdurar enmig de l’allau d’un món que tendeix a eliminar el petit per sistema. Preguntar-s’ho i posar en pràctica, si és possible, les idees que en surtin, abans que sigui massa tard.
LA CULTURA MÉS ENLLÀ DE LA CORT
És una obvietat repetir una vegada més que la creació cultural que es fa fora de Barcelona té un impacte dins el conjunt del país moltes vegades menor del que es mereixeria.
Deixant de banda la presència mediàtica d’alguns creadors que tenen la sort de ser solament els únics en el seu territori, cosa que els dóna quota de difusió garantida, tot el que es fa més enllà de la metròpoli es té en menor consideració que la més petita i frívola de les activitats que es fan a Barcelona.
No es tracta d’un criteri de qualitat, sinó d’arrossegar greuges històrics que es multipliquen en l’àmbit dels Països Catalans de forma directament proporcional a la distància a la qual s’està de la capitalitat.
Així, si fas una activitat a Mataró, a Cabrera de Mar, a Calella, a Xàtiva o a Perpinyà, surts depenent del grau d’originalitat de la proposta, en equilibri directe amb d’altres notícies del dia, a excepció que juguis tenint amb tu algun dels popes culturals que es mouen a la capital (mà de sant!).
No voldria que se’m malinterpretés. No sóc un ressentit ni un frustrat, ni estic demanant únicament que els grans mitjans de comunicació es facin ressò de tot. També sóc ben conscient que el que pot semblar per a un creador local la Capella Sixtina, vist des de la centralitat de Barcelona pot ser un bunyol galàctic.
Intento anar cap a un altre territori, fer una reflexió més profunda, que passa per entendre que més enllà de Barcelona hi ha vida, vida cultural, original i innovadora i que no sempre ha de jugar a les regles de la ubicació barcelonina, on es concentren les directrius del poder mediàtic, cultural i polític. I no parlo únicament de difusió als mitjans, sinó de la planificació estructural de les grans propostes culturals, en un moment que hi ha equipaments prou sòlids per fer-les més enllà de la metròpoli.
D’altra banda, si bé és cert que les noves tecnologies de la comunicació han ajudat a fer les distàncies més properes en tots els sentits, encara vivim un excessiu i palpable menyspreu dins la nostra cultura que tendeix a deixar arraconat el treball d’algú que no estigui en els nuclis de poder dels gestors culturals barcelonins.
Mig en broma, sempre he dit que la gent de Barcelona no ve al Maresme a veure una exposició perquè no hi ha Metro. Per contra, és més fàcil que algú de nosaltres es desplaci a la capital i no cal que sigui precisament per anar a visitar una exposició de Turner.
En un moment o altre del segle XXI caldrà tornar a plantejar-se la resolució d’aquest problema des d’una perspectiva que fomenti la transversalitat. Aquest és un debat que s’ha d’impulsar des dels nuclis de poder, des de la capitalitat, però amb una visió generosa, objectiva, amb ganes de sumar esforços i no de menysprear o aïllar als altres.
Barcelona és la gran capital de Catalunya i un referent al món, però solament el dia que la cultura que s’hi genera estigui dins de la seva centralitat en xarxa real amb la de Tarragona, Lleida, Girona, el Maresme, el Vallès i la resta de territoris de l’àmbit dels Països Catalans, serà un veritable centre promotor, radial, que s’enriquirà i retroalimentarà amb la resta, que contribuirà a incentivar una cultura comuna, compartida, de tots.
Des de les comarques, creadors i agents culturals no tenim pressa. Ens hem hagut d’espavilar molts anys en solitari perquè aquest és un problema de base, de concepte. Quan començarà Barcelona a obrir-se al món de veritat, el que té tot just a tocar, encara que no hi arribi el Metro o no sigui un paratge exòtic?
Deixant de banda la presència mediàtica d’alguns creadors que tenen la sort de ser solament els únics en el seu territori, cosa que els dóna quota de difusió garantida, tot el que es fa més enllà de la metròpoli es té en menor consideració que la més petita i frívola de les activitats que es fan a Barcelona.
No es tracta d’un criteri de qualitat, sinó d’arrossegar greuges històrics que es multipliquen en l’àmbit dels Països Catalans de forma directament proporcional a la distància a la qual s’està de la capitalitat.
Així, si fas una activitat a Mataró, a Cabrera de Mar, a Calella, a Xàtiva o a Perpinyà, surts depenent del grau d’originalitat de la proposta, en equilibri directe amb d’altres notícies del dia, a excepció que juguis tenint amb tu algun dels popes culturals que es mouen a la capital (mà de sant!).
No voldria que se’m malinterpretés. No sóc un ressentit ni un frustrat, ni estic demanant únicament que els grans mitjans de comunicació es facin ressò de tot. També sóc ben conscient que el que pot semblar per a un creador local la Capella Sixtina, vist des de la centralitat de Barcelona pot ser un bunyol galàctic.
Intento anar cap a un altre territori, fer una reflexió més profunda, que passa per entendre que més enllà de Barcelona hi ha vida, vida cultural, original i innovadora i que no sempre ha de jugar a les regles de la ubicació barcelonina, on es concentren les directrius del poder mediàtic, cultural i polític. I no parlo únicament de difusió als mitjans, sinó de la planificació estructural de les grans propostes culturals, en un moment que hi ha equipaments prou sòlids per fer-les més enllà de la metròpoli.
D’altra banda, si bé és cert que les noves tecnologies de la comunicació han ajudat a fer les distàncies més properes en tots els sentits, encara vivim un excessiu i palpable menyspreu dins la nostra cultura que tendeix a deixar arraconat el treball d’algú que no estigui en els nuclis de poder dels gestors culturals barcelonins.
Mig en broma, sempre he dit que la gent de Barcelona no ve al Maresme a veure una exposició perquè no hi ha Metro. Per contra, és més fàcil que algú de nosaltres es desplaci a la capital i no cal que sigui precisament per anar a visitar una exposició de Turner.
En un moment o altre del segle XXI caldrà tornar a plantejar-se la resolució d’aquest problema des d’una perspectiva que fomenti la transversalitat. Aquest és un debat que s’ha d’impulsar des dels nuclis de poder, des de la capitalitat, però amb una visió generosa, objectiva, amb ganes de sumar esforços i no de menysprear o aïllar als altres.
Barcelona és la gran capital de Catalunya i un referent al món, però solament el dia que la cultura que s’hi genera estigui dins de la seva centralitat en xarxa real amb la de Tarragona, Lleida, Girona, el Maresme, el Vallès i la resta de territoris de l’àmbit dels Països Catalans, serà un veritable centre promotor, radial, que s’enriquirà i retroalimentarà amb la resta, que contribuirà a incentivar una cultura comuna, compartida, de tots.
Des de les comarques, creadors i agents culturals no tenim pressa. Ens hem hagut d’espavilar molts anys en solitari perquè aquest és un problema de base, de concepte. Quan començarà Barcelona a obrir-se al món de veritat, el que té tot just a tocar, encara que no hi arribi el Metro o no sigui un paratge exòtic?
jueves, febrero 25, 2010
TRES PREMIANENCS (DE DALT)
A la imatge -presa ahir durant la presentació de 'La veu del roure'', a la biblioteca de Premià de Dalt-, tres premianencs (de dalt) contemporanis:
Sebastià Pujol (regidor d'ERC), el Capitán Trueno (heroi del còmic indestriable de l'imaginari col·lectiu) i l'Enric Vila (poeta i activista poètic).
PRESENTACIÓ DE 'LA VEU DEL ROURE', A PREMIÀ DE DALT
Ahir al vespre, Montse Assens i Ferran Planell van presentar el llibre 'La veu del roure', de Sílvia Tarragó, a la biblioteca Jaume Perich de Premià de Dalt, com recull aquesta imatge. Assens i Planell van exposar de forma didàctica i entenedora, davant el públic assistent, les seves raons per llegir el llibre de Tarragó.
sábado, febrero 20, 2010
RAFAEL VALLBONA PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE 'L'ENCANT DE FER 50 ANYS'
Durant la calçotada, a Salomó, en Rafael Vallbona ens va presentar i regalar el seu nou llibre, 'L'encant de fer 50 anys', ben aviat a les llibreries. Primícia mundial entre calçot i calçot.
TROBEM LA SEGONA FONT DEL CARGOL A VALLS
Amb en Rafael Vallbona (a la imatge) hem trobat a Valls la segona Font del Cargol, idènticament igual que la mítica -i carregada de profunda simbologia literària- que hi ha a Premià de Mar.
lunes, febrero 15, 2010
ALCOHOL, CALÇOTS i POEMES
Un apunt personal sobre Martí Rosselló,
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida
De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara- sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.
Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.
El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera-, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.
Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre ‘Fer-ne 40’ al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.
Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.
Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.
A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.
Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.
A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.
‘Anna K’, ‘Parelles de tres’, ‘Inventari parcial d’excuses per viure’... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara ‘L’amable abisme del record’ o també ‘La sextina del lampista’, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.
Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni ) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.
Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).
En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.
En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.
Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.
En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.
Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida
De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara- sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.
Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.
El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera-, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.
Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre ‘Fer-ne 40’ al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.
Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.
Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.
A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.
Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.
A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.
‘Anna K’, ‘Parelles de tres’, ‘Inventari parcial d’excuses per viure’... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara ‘L’amable abisme del record’ o també ‘La sextina del lampista’, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.
Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni ) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.
Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).
En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.
En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.
Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.
En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.
Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.
A CAN FULLÓ, RECORDANT EN PEP MANTÉ
El passat diumenge 14 de febrer, més d'una vintena de persones vinculades a Pep Manté vam poder recordar-lo a Can Fulló, a Òrrius, mentre contemplàvem l'excel·lent escultura de Perecoll que ens acosta a l'esperit d'en Pep i que va instal·lar-se el dia 12 d'aquest mes.
Extrec del targetó de l'acte inaugural de l'escultura aquest text, que parla per si sol:
"Els peus ben arrelats a la terra, per fruitar.
El cos robust, per afrontar totes les embranzides.
El dors endavant, per captar tots els sons de la vida.
El cap, joiós de contenir tota la humanitat.
Serenament mires per sempre la vall clara,
cel, arbres, libèl·lules, aire i estels t'enronden
en el bell espai que estimares.
I dient-nos rialler:
- No patiu, sóc en vosaltres!!!!"
MÉS CARNESTOLTES A CABRERA
Pilar Ventura i Josep Durà, Joan Escriu i Pilar Ventura i Pilar Ventura i Sílvia Tarragó, carnestoltejant el passat 13 de febrer a Cabrera de Mar.
EL CARNESTOLTES A CABRERA DE MAR
El passat 13 de febrer durant el Carnestoltes de Cabrera de Mar, molt lluït i participatiu, amb amics i veïns. De cantó per incidències tècniques: jo mateix i Sílvia Tarragó.
PROU MORTS A L'N-II. EN MEMÒRIA DE JAUME BATLLE
Acte reivindicatiu el passat diumenge 7 de febrer a les 12h, a Premià de Mar. En memòria de l'exalcalde Jaume Batlle -mort en accident de trànsit- i per la reivindicació d'un passeig marítim.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
