Durant la calçotada, a Salomó, en Rafael Vallbona ens va presentar i regalar el seu nou llibre, 'L'encant de fer 50 anys', ben aviat a les llibreries. Primícia mundial entre calçot i calçot.
sábado, febrero 20, 2010
RAFAEL VALLBONA PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE 'L'ENCANT DE FER 50 ANYS'
Durant la calçotada, a Salomó, en Rafael Vallbona ens va presentar i regalar el seu nou llibre, 'L'encant de fer 50 anys', ben aviat a les llibreries. Primícia mundial entre calçot i calçot.
TROBEM LA SEGONA FONT DEL CARGOL A VALLS
Amb en Rafael Vallbona (a la imatge) hem trobat a Valls la segona Font del Cargol, idènticament igual que la mítica -i carregada de profunda simbologia literària- que hi ha a Premià de Mar.
lunes, febrero 15, 2010
ALCOHOL, CALÇOTS i POEMES
Un apunt personal sobre Martí Rosselló,
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida
De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara- sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.
Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.
El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera-, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.
Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre ‘Fer-ne 40’ al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.
Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.
Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.
A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.
Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.
A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.
‘Anna K’, ‘Parelles de tres’, ‘Inventari parcial d’excuses per viure’... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara ‘L’amable abisme del record’ o també ‘La sextina del lampista’, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.
Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni ) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.
Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).
En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.
En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.
Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.
En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.
Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida
De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara- sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.
Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.
El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera-, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.
Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre ‘Fer-ne 40’ al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.
Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.
Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.
A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.
Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.
A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.
‘Anna K’, ‘Parelles de tres’, ‘Inventari parcial d’excuses per viure’... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara ‘L’amable abisme del record’ o també ‘La sextina del lampista’, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.
Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni ) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.
Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).
En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.
En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.
Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.
En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.
Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.
A CAN FULLÓ, RECORDANT EN PEP MANTÉ
El passat diumenge 14 de febrer, més d'una vintena de persones vinculades a Pep Manté vam poder recordar-lo a Can Fulló, a Òrrius, mentre contemplàvem l'excel·lent escultura de Perecoll que ens acosta a l'esperit d'en Pep i que va instal·lar-se el dia 12 d'aquest mes.
Extrec del targetó de l'acte inaugural de l'escultura aquest text, que parla per si sol:
"Els peus ben arrelats a la terra, per fruitar.
El cos robust, per afrontar totes les embranzides.
El dors endavant, per captar tots els sons de la vida.
El cap, joiós de contenir tota la humanitat.
Serenament mires per sempre la vall clara,
cel, arbres, libèl·lules, aire i estels t'enronden
en el bell espai que estimares.
I dient-nos rialler:
- No patiu, sóc en vosaltres!!!!"
MÉS CARNESTOLTES A CABRERA
Pilar Ventura i Josep Durà, Joan Escriu i Pilar Ventura i Pilar Ventura i Sílvia Tarragó, carnestoltejant el passat 13 de febrer a Cabrera de Mar.
EL CARNESTOLTES A CABRERA DE MAR
El passat 13 de febrer durant el Carnestoltes de Cabrera de Mar, molt lluït i participatiu, amb amics i veïns. De cantó per incidències tècniques: jo mateix i Sílvia Tarragó.
PROU MORTS A L'N-II. EN MEMÒRIA DE JAUME BATLLE
Acte reivindicatiu el passat diumenge 7 de febrer a les 12h, a Premià de Mar. En memòria de l'exalcalde Jaume Batlle -mort en accident de trànsit- i per la reivindicació d'un passeig marítim.
CARME ROVIRA, DE NOU 'ENTRE LLENÇOLS'
L'amiga i escriptora Carme Rovira va presentar el passat 21 de gener, a la Casa del llibre de Barcelona, la reedició del seu recull de poemes eròtics 'Entre llençols', que ha publicat Edicions Saragossa.
sábado, enero 23, 2010
NARCÍS OLLER I VALLS EN UNA RUTA LITERÀRIA
'Narcís Oller: Una ruta literària per Valls', obra de vuit professores publicada per Cossetània Edicions, guardonada amb el Premi Baldiri Reixac 2006-07, és una aportació bibliogràfica que convida a resseguir el territori, interrelacionar-lo amb l'obra de l'escriptor i ajudar a sortir al lector -jove o gran- a anar més enllà de les pàgines literàries.
Entre els objectius d'aquest itinerari per la ciutat de Valls hi ha incentivar la lectura, viure la literatura i transmetre-la de manera més viva als alumnes, resseguir un context històric i vital, conèixer la localitat a través de l'obra d'un dels grans autors de la Literatura Catalana i afavorir-ne la seva divulgació entre les noves generacions amb el treball interdisciplinari.
Un itinerari ben viu i vigent que convida a fer-lo, propostes didàctiques i fragments de textos, donen forma a aquest volum de bon llegir i practicar, al qual cal afegir importants annexos bibliogràfics i amb informació a la xarxa que permeten anar molt més enllà d'una simple visió.
Potser hi ha tota una generació que recordem haver llegit Oller, amb títols, entre d'altres, com "La bogeria", "L'escanyapobres" o "Pilar Prim", per imposició a Secundària. Però molts d'aquests mateixos també tenim a la memòria la solidesa d'aquests històries i l'interès captivador que no trobàvem en d'altres llibres que també havíem de llegir per força. Oller ha quedat -per a mi i a moltíssims- i aixó, habilitat narrativa al marge i bon ofici, és una prova més que el seu discurs literari té dimensió universal i resisteix el pas del temps.
D'altra banda, un valor dels genis és fer gran el petit. En aquesta premissa es troba la interrelació de Valls amb Narcís Oller que ara, a través d'una ruta literària recollida en aquest llibre, podem recuperar quan ens vingui de gust, llegint-la o solament fent-la a peu.
Entre els objectius d'aquest itinerari per la ciutat de Valls hi ha incentivar la lectura, viure la literatura i transmetre-la de manera més viva als alumnes, resseguir un context històric i vital, conèixer la localitat a través de l'obra d'un dels grans autors de la Literatura Catalana i afavorir-ne la seva divulgació entre les noves generacions amb el treball interdisciplinari.
Un itinerari ben viu i vigent que convida a fer-lo, propostes didàctiques i fragments de textos, donen forma a aquest volum de bon llegir i practicar, al qual cal afegir importants annexos bibliogràfics i amb informació a la xarxa que permeten anar molt més enllà d'una simple visió.
Potser hi ha tota una generació que recordem haver llegit Oller, amb títols, entre d'altres, com "La bogeria", "L'escanyapobres" o "Pilar Prim", per imposició a Secundària. Però molts d'aquests mateixos també tenim a la memòria la solidesa d'aquests històries i l'interès captivador que no trobàvem en d'altres llibres que també havíem de llegir per força. Oller ha quedat -per a mi i a moltíssims- i aixó, habilitat narrativa al marge i bon ofici, és una prova més que el seu discurs literari té dimensió universal i resisteix el pas del temps.
D'altra banda, un valor dels genis és fer gran el petit. En aquesta premissa es troba la interrelació de Valls amb Narcís Oller que ara, a través d'una ruta literària recollida en aquest llibre, podem recuperar quan ens vingui de gust, llegint-la o solament fent-la a peu.
lunes, enero 18, 2010
"EL VIAJE DE UN NIHILISTA", de JULIO BAQUERO CRUZ
"El viaje de un nihilista" (publicado por Menoscuarto) es un libro que nos acerca al diario y al ensayo en sus diversos tiempos narrativos. Desde el vacío espiritual hasta el viaje por los paisajes y figuras del protagonista (las numerosas personas que se encuentra en su periplo), el autor nos lleva al centro y al este de Europa y desplaza su centro vital junto con el lector.
El autor del libro tiene habilidad narrativa y ganas de contar historias, pero precipita el final y deja que un cierto nihilismo que embarga al protagonista, capture en exceso, en algunos momentos, la lectura. Aún así, al final, buenos momentos y otros menos sólidos, conducen al lector hacia la última línea, una meta que puede parecer excesivamente sencilla pero que no lo es.
Estamos ante un libro de no-acción cargado de profundiad y emociones a flor de piel. Si un punto de debilidad es la falta de electricidad narrativa motivada por la fusión de géneros literarios, sus puntales más fuertes están en las ganas de contar, de transmitir un viaje que supone una transformación y hacerlo de manera amena y eficaz.
El autor del libro tiene habilidad narrativa y ganas de contar historias, pero precipita el final y deja que un cierto nihilismo que embarga al protagonista, capture en exceso, en algunos momentos, la lectura. Aún así, al final, buenos momentos y otros menos sólidos, conducen al lector hacia la última línea, una meta que puede parecer excesivamente sencilla pero que no lo es.
Estamos ante un libro de no-acción cargado de profundiad y emociones a flor de piel. Si un punto de debilidad es la falta de electricidad narrativa motivada por la fusión de géneros literarios, sus puntales más fuertes están en las ganas de contar, de transmitir un viaje que supone una transformación y hacerlo de manera amena y eficaz.
sábado, enero 16, 2010
LA POESIA DE BORIS VIAN
‘No me gustaría palmarla. Poemas ilustrados de Boris Vian’.
Editorial Demipage (www.demipage.com).
Més d’una vintena de poemes del mític autor francès Boris Vian integren aquest llibre amb reflexions colpidores i poètiques i el rerefons de la mort, contundent al darrer poema: “Me moriré de un cáncer de esqueleto”.
L’il·lustrador de Montréal Martin Matje, va idear el projecte de les imatges d’aquest llibre, però no el va poder concloure ja que s’estava morint. Per això s’hi recullen alguns dels seus esbossos, als quals cal afegir el treball de molts altres artistes que plasmen en grafismes la poètica de Vian.
Pel que fa a les traduccions al castellà, hi ha noms reconeguts com Luis Alberto de Cuenca, Luis Antonio de Villena, Eduardo Moga o Santiago Auserón, entre d’altres.
Al darrera d’aquest acolorit llibre, però, hi ha moltes històries: la del propi Vian, la dels editors (en farncès i en castellà) i la del poder de la paraula davant la destrucció que comporta anar consumint la vida.
En uns temps en què comença a imposar-se el llibre electrònic, obres com aquesta demostren que rere el paper i l’edició hi ha artistes. N’hi haurà rere els e-editors?
“Si yo fuera poeta
Sería un borracho
Tendría una nariz roja
Un gran recipiente
Donde apilaría
Más de cien sonetos
Donde apilaría
Mis sobras completas”.
Editorial Demipage (www.demipage.com).
Més d’una vintena de poemes del mític autor francès Boris Vian integren aquest llibre amb reflexions colpidores i poètiques i el rerefons de la mort, contundent al darrer poema: “Me moriré de un cáncer de esqueleto”.
L’il·lustrador de Montréal Martin Matje, va idear el projecte de les imatges d’aquest llibre, però no el va poder concloure ja que s’estava morint. Per això s’hi recullen alguns dels seus esbossos, als quals cal afegir el treball de molts altres artistes que plasmen en grafismes la poètica de Vian.
Pel que fa a les traduccions al castellà, hi ha noms reconeguts com Luis Alberto de Cuenca, Luis Antonio de Villena, Eduardo Moga o Santiago Auserón, entre d’altres.
Al darrera d’aquest acolorit llibre, però, hi ha moltes històries: la del propi Vian, la dels editors (en farncès i en castellà) i la del poder de la paraula davant la destrucció que comporta anar consumint la vida.
En uns temps en què comença a imposar-se el llibre electrònic, obres com aquesta demostren que rere el paper i l’edició hi ha artistes. N’hi haurà rere els e-editors?
“Si yo fuera poeta
Sería un borracho
Tendría una nariz roja
Un gran recipiente
Donde apilaría
Más de cien sonetos
Donde apilaría
Mis sobras completas”.
lunes, enero 11, 2010
ARTICLE DE L'N-II
(Publico íntegre l'article de l'N-II que ha sortit a diari Avui perquè l'han editat amb alguna errada important i incomplet).
Més aprop d’una solució per a l’N-II
El traspàs a la Generalitat de la N-II al seu pas pel Maresme, obre les portes a una solució per a aquesta perillosa via.
El primer secretari del PSC del Maresme, Santi Fontbona, creu que “al deixar de ser una Nacional deixarà de ser una carretera com l’hem conegut fins ara. Passarà fora del Maresme i convertirem l’actual carretera en un vial pacificat que uneixi per la costa als pobles i sigui un veritable passeig marítim”. També aposten per reconvertir la N-II. “Ja tenim els diners per a fer un nou vial de connexió entre pobles, la Ronda del Maresme; cal aconseguir la reducció de peatges, el carril VAO entre Montgat i Barcelona; la millora del transport públic per carretera i de Rodalies”, afirma Fontbona.
L’alcalde de Premià de Dalt i representant de CiU a la Comissió de Mobilitat del Maresme, Joan Baliarda, explica que estan d’acord amb augmentar la capacitat del corredor entre Barcelona i Girona, anul·lar la N-II i pacificar-la i veuen bé les calcades laterals, fent un esforç pel transport públic i carrils específics d’autocupació. Insisteix en “el transport ferroviari i polítiques de peatge adequades”. Vol diferenciar, però, el seu posicionament com a alcalde i planteja que al seu Ajuntament s’haurà de decidir sobre la via alternativa i si cal, demanar una proposta “menys agressiva”.
Des d’Esquerra veuen molt positiu “que s’hagi descartat el projecte per construir calçades laterals a l’autopista en substitució de la N-II”.
Per als republicans és imprescindible afrontar la mobilitat del Maresme en el seu conjunt i és així com hi ha molts més reptes prioritaris per la comarca. Reiteren la necessitat de donar prioritat al transport públic i la gratuïtat de la C-32, “si més no per a la mobilitat obligada”.
Josep Manuel López, del PP, explica que el seu grup polític està d’acord amb pacificar la N-II i amb el trasllat, “però moltes vegades tenir les competències no vol dir ser competent”, assegura. Els populars no veuen clara la dotació econòmica per fer la via alternativa i aposten per “una actuació global en el transport privat i públic”. Estan preocupats per com es concretarà el peatge
Per a ICV, aquest és el primer pas per la desaparició de la N-II com una via que separa i talla molts dels nuclis urbans i els diners que es rebin haurien d'utilitzar-se per descarregar aquesta via del seu trànsit actual i permetre la seva conversió en un passeig urbà i una via de connexió local. Reiteren el posicionement contrari a la construcció d'una autovia paral·lela a l'autopista, ja que són favorables a la implantació de carrils bus-VAO, i també al rescat progressiu dels peatges i al seu ús intel·ligent,
D’altra banda, un gran problema de la mobilitat al Maresme és la saturació. La Generalitat ha entregat al Consell Comarcal del Maresme (CCM) un estudi. El president del CCM, el socialista Josep Jo, explica que una de les dades que s’extreu és que si no es fa res, en uns sis anys s’arribaria al col·lapse.
Obres a l’entorn de la ronda de Mataró i a la variant d’Arenys de Mar
El conveni de col·laboració per al traspàs de l´N-II al seu pas pel Maresme i la construcció d´una vialitat alternativa per a la millora de la mobilitat en aquesta comarca, estableix que l´Estat cedirà a la Generalitat un tram de 50 quilòmetres de la carretera, entre Montgat i Tordera, i aportarà 400 milions d´euros per al desenvolupament d´aquesta via, dels quals farà una primera aportació de 97,4 milions.
Aquesta primera aportació la Generalitat preveu destinar-la, d’una banda, a les obres del primer tram d’aquesta nova via a l’entorn de la ronda de Mataró (C-32) i de l’altra, als treballs de la variant d’Arenys de Mar (B-511). Paral·lelament, el Govern treballa en la redacció de l’estudi informatiu de la ronda del Baix Maresme, en el tram entre Montgat i Mataró. En el marc dels acords de la Comissió bilateral Estat-Generalitat també s’ha previst que s’establiran la resta d’aportacions per part de l’Estat, que s’incorporaran al conveni mitjançant les addendes corresponents.
El regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas (PSC), explica que “el projecte de la via alternativa a la variant de Mataró ha de servir per millorar els accessos a la carretera des des qualsevol part de la ciutat”. Aquest projecte, que ara s’emmarca en el nou escenari de l’N-II en mans de la Generalitat, va presentar-se però fa temps i permetrà un millor accés a la carretera a través de punts de la ciutat com l’Hospital i Mataró Park, Rocafonda, Cerdanyola o el Camí de la Serra. Serà imminent, està pendent de licitació i ha comptat amb algunes al·legacions de l’Ajuntament.
D’altra banda, pel que fa als treballs de la variant d´Arenys de Mar (B-511), l'Ajuntament arenyenc ha estat informat que dins el primer trimestre de 2010 es procedirà a la licitació per tal que les obres puguin començar dins el mateix 2010 i puguin acabar-se abans de l'estiu de 2011. Està previst que aquest mateix gener l'Ajuntament pugui disposar d'una còpia del projecte.
Els NO N-II anuncien mobilitzacions
contra la destrucció del territori
La Coordinadora de Plataformes No N-II del Maresme ha explicat que no acceptarà de cap manera la construcció d’una nova via en substitució de l’actual. “La nostra comarca no admet més trinxaments de territori. A més seria traslladar el problema del front litoral als veïns de dalt”, asseguren.
L’entitat aposta per l’autopista C-32 com a “variant natural i de sentit comú a l’actual N-II”. Segons els No N-II, el rescat d'aquesta autopista està valorat en uns 300 milions d'euros i és assumible. “Si es converteix en autovia gratuïta, no caldrà que els carrils siguin tant amples i se'n poden construir de nous en els vorals d'afectació que té l'autopista (50 metres per banda). Caldria a més fer els accessos necessaris per tal que l'actual autopista esdevingués l'autovia N-II (encara que no està escrit enlloc que l'N-II hagi de passar pel Maresme)”, afirmen.
Pel que fa al peatge, asseguren que no ha entès mai que es vulgui mantenir i “ens fan sospitar que es protegeixen interessos econòmics”.
Un portaveu de la Coordinadora, Antoni Esteban, comenta que faran mobilitzacions. “Podrien ser amb marxes lentes de vehicles per la carretera quan s’acostin les eleccions, però està per definir”, assegura. També s’han plantejat establir relacions amb d’altres plataformes del Maresme, com les de les consultes sobiranistes, “per fer accions conjuntes en defensa del territori”.
El traspàs de l’N-II, formalitzat
La Generalitat i el Ministeri de Foment van signar el passat 29 de desembre el conveni de col·laboració del traspàs a la Generalitat de la titularitat del tram de 50 quilòmetres de la N-II entre Montgat i Tordera. Inclou la creació d'una nova via que suposarà una inversió de 400 milions d'euros dels quals 97'4 ja s'invertiran aquest any. El Govern entra així a fons en la problemàtica de la carretera que registra major sinistralitat de l’Estat, fent-se càrrec directament de la situació i iniciant un projecte de diferents alternatives en relació als problemes de trànsit.
Més aprop d’una solució per a l’N-II
El traspàs a la Generalitat de la N-II al seu pas pel Maresme, obre les portes a una solució per a aquesta perillosa via.
El primer secretari del PSC del Maresme, Santi Fontbona, creu que “al deixar de ser una Nacional deixarà de ser una carretera com l’hem conegut fins ara. Passarà fora del Maresme i convertirem l’actual carretera en un vial pacificat que uneixi per la costa als pobles i sigui un veritable passeig marítim”. També aposten per reconvertir la N-II. “Ja tenim els diners per a fer un nou vial de connexió entre pobles, la Ronda del Maresme; cal aconseguir la reducció de peatges, el carril VAO entre Montgat i Barcelona; la millora del transport públic per carretera i de Rodalies”, afirma Fontbona.
L’alcalde de Premià de Dalt i representant de CiU a la Comissió de Mobilitat del Maresme, Joan Baliarda, explica que estan d’acord amb augmentar la capacitat del corredor entre Barcelona i Girona, anul·lar la N-II i pacificar-la i veuen bé les calcades laterals, fent un esforç pel transport públic i carrils específics d’autocupació. Insisteix en “el transport ferroviari i polítiques de peatge adequades”. Vol diferenciar, però, el seu posicionament com a alcalde i planteja que al seu Ajuntament s’haurà de decidir sobre la via alternativa i si cal, demanar una proposta “menys agressiva”.
Des d’Esquerra veuen molt positiu “que s’hagi descartat el projecte per construir calçades laterals a l’autopista en substitució de la N-II”.
Per als republicans és imprescindible afrontar la mobilitat del Maresme en el seu conjunt i és així com hi ha molts més reptes prioritaris per la comarca. Reiteren la necessitat de donar prioritat al transport públic i la gratuïtat de la C-32, “si més no per a la mobilitat obligada”.
Josep Manuel López, del PP, explica que el seu grup polític està d’acord amb pacificar la N-II i amb el trasllat, “però moltes vegades tenir les competències no vol dir ser competent”, assegura. Els populars no veuen clara la dotació econòmica per fer la via alternativa i aposten per “una actuació global en el transport privat i públic”. Estan preocupats per com es concretarà el peatge
Per a ICV, aquest és el primer pas per la desaparició de la N-II com una via que separa i talla molts dels nuclis urbans i els diners que es rebin haurien d'utilitzar-se per descarregar aquesta via del seu trànsit actual i permetre la seva conversió en un passeig urbà i una via de connexió local. Reiteren el posicionement contrari a la construcció d'una autovia paral·lela a l'autopista, ja que són favorables a la implantació de carrils bus-VAO, i també al rescat progressiu dels peatges i al seu ús intel·ligent,
D’altra banda, un gran problema de la mobilitat al Maresme és la saturació. La Generalitat ha entregat al Consell Comarcal del Maresme (CCM) un estudi. El president del CCM, el socialista Josep Jo, explica que una de les dades que s’extreu és que si no es fa res, en uns sis anys s’arribaria al col·lapse.
Obres a l’entorn de la ronda de Mataró i a la variant d’Arenys de Mar
El conveni de col·laboració per al traspàs de l´N-II al seu pas pel Maresme i la construcció d´una vialitat alternativa per a la millora de la mobilitat en aquesta comarca, estableix que l´Estat cedirà a la Generalitat un tram de 50 quilòmetres de la carretera, entre Montgat i Tordera, i aportarà 400 milions d´euros per al desenvolupament d´aquesta via, dels quals farà una primera aportació de 97,4 milions.
Aquesta primera aportació la Generalitat preveu destinar-la, d’una banda, a les obres del primer tram d’aquesta nova via a l’entorn de la ronda de Mataró (C-32) i de l’altra, als treballs de la variant d’Arenys de Mar (B-511). Paral·lelament, el Govern treballa en la redacció de l’estudi informatiu de la ronda del Baix Maresme, en el tram entre Montgat i Mataró. En el marc dels acords de la Comissió bilateral Estat-Generalitat també s’ha previst que s’establiran la resta d’aportacions per part de l’Estat, que s’incorporaran al conveni mitjançant les addendes corresponents.
El regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas (PSC), explica que “el projecte de la via alternativa a la variant de Mataró ha de servir per millorar els accessos a la carretera des des qualsevol part de la ciutat”. Aquest projecte, que ara s’emmarca en el nou escenari de l’N-II en mans de la Generalitat, va presentar-se però fa temps i permetrà un millor accés a la carretera a través de punts de la ciutat com l’Hospital i Mataró Park, Rocafonda, Cerdanyola o el Camí de la Serra. Serà imminent, està pendent de licitació i ha comptat amb algunes al·legacions de l’Ajuntament.
D’altra banda, pel que fa als treballs de la variant d´Arenys de Mar (B-511), l'Ajuntament arenyenc ha estat informat que dins el primer trimestre de 2010 es procedirà a la licitació per tal que les obres puguin començar dins el mateix 2010 i puguin acabar-se abans de l'estiu de 2011. Està previst que aquest mateix gener l'Ajuntament pugui disposar d'una còpia del projecte.
Els NO N-II anuncien mobilitzacions
contra la destrucció del territori
La Coordinadora de Plataformes No N-II del Maresme ha explicat que no acceptarà de cap manera la construcció d’una nova via en substitució de l’actual. “La nostra comarca no admet més trinxaments de territori. A més seria traslladar el problema del front litoral als veïns de dalt”, asseguren.
L’entitat aposta per l’autopista C-32 com a “variant natural i de sentit comú a l’actual N-II”. Segons els No N-II, el rescat d'aquesta autopista està valorat en uns 300 milions d'euros i és assumible. “Si es converteix en autovia gratuïta, no caldrà que els carrils siguin tant amples i se'n poden construir de nous en els vorals d'afectació que té l'autopista (50 metres per banda). Caldria a més fer els accessos necessaris per tal que l'actual autopista esdevingués l'autovia N-II (encara que no està escrit enlloc que l'N-II hagi de passar pel Maresme)”, afirmen.
Pel que fa al peatge, asseguren que no ha entès mai que es vulgui mantenir i “ens fan sospitar que es protegeixen interessos econòmics”.
Un portaveu de la Coordinadora, Antoni Esteban, comenta que faran mobilitzacions. “Podrien ser amb marxes lentes de vehicles per la carretera quan s’acostin les eleccions, però està per definir”, assegura. També s’han plantejat establir relacions amb d’altres plataformes del Maresme, com les de les consultes sobiranistes, “per fer accions conjuntes en defensa del territori”.
El traspàs de l’N-II, formalitzat
La Generalitat i el Ministeri de Foment van signar el passat 29 de desembre el conveni de col·laboració del traspàs a la Generalitat de la titularitat del tram de 50 quilòmetres de la N-II entre Montgat i Tordera. Inclou la creació d'una nova via que suposarà una inversió de 400 milions d'euros dels quals 97'4 ja s'invertiran aquest any. El Govern entra així a fons en la problemàtica de la carretera que registra major sinistralitat de l’Estat, fent-se càrrec directament de la situació i iniciant un projecte de diferents alternatives en relació als problemes de trànsit.
jueves, diciembre 31, 2009
lunes, diciembre 28, 2009
LA HISTÒRIA DEL FRONT D'ALLIBERAMENT CATALÀ SEGONS BLAI MANTÉ
Article i foto de Cugat Comas
publicat a
TotMataro.cat
Blai Manté recull en un llibre la història del Front d’Alliberament Català
El Front va ser un antecessor de Terra Lliure que va durar 11 anys
La Taverna Atzucac va acollir el passat dimecres 23 la presentació del llibre ‘Front d’Alliberament Català’, un encàrrec dut a terme pel periodista i escriptor mataroní Blai Manté. A l’acte de presentació hi varen parlar a més de l’autor, l’activista independentista Joan Jubany, el periodista Albert Calls i Carles Garcia, membre d’aquest grup armat, antecessor de Terra Lliure, que durant onze anys van fer ús de la lluita armada contra la dictadura franquista. La reivindicació d’aquesta opció armada “intencionadament silenciada durant molt temps pels que ara remenen les cireres i llavors no es movien”, en paraules de l’exmembre del FAC. Mai abans s'havia recollir la història del FAC en cap treball periodístic.
Per Manté escriure el llibre li ha servit per “sentir i conèixer més el meu país i reafirmar-me en la convicció que el passat condiciona el present i que exemples com el FAC van servir per mantenir la flama encesa”. Calls va destacar que es tracta “d’un llibre narratiu de fets reals però en Blai li dóna un toc novelesc que el fa molt amè”. El llibre és un recull exhaustiu de tota l’activitat del FAC durant els seus onze anys en què hi va haver “acció, poc plantejament polític, presó, una fugida i l’exili, que per mi és el pitjor de tot”, va dir Garcia. Jubany va recordar que la seva opció era la de la "propaganda armada" i que mai van buscar víctimes mortals en els seus atemptats.
El moment actual i la memòria de la lluita
La presentació va ser, a l’hora de la veritat, un col·loqui a diferents bandes sobre la vigència d’apostes com la del FAC i la reivindicació de la lluita armada contra el franquisme. El mateix Carles Garcia va afirmar que “no sóc pacifista, però entenc que ara mateix una acció armada faria molt mal a Catalunya”. Garcia va recordar que ell havia estar a Perpinyà en la famosa reunió entre Carod Rovira i ETA i va assegurar que “mai entendré perquè ERC no va reconèixer la grandesa del gest”. Per tots els contertulis, el moment actual és crucial amb l’onada de consultes per la independència. Des de la taula es va animar, a més, a l’organització d’una consulta a Mataró el proper 25 d’abril.
sábado, noviembre 14, 2009
CASSOLADA CONTRA EL TRASLLAT DE CAN FÀBREGAS
La plataforma Salvem can Fàbregas va reunir ahir al matí prop d’una cinquantena de persones per protestar pel desmuntatge i trasllat de l’antiga fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, que s’està fent de forma visible aquests dies i en el solar de la qual hi haurà d’anar el futur El Corte Inglés.
Sota el lema “Ni un cèntim per un trasllat inútil” i mentre els operaris continuaven fent amb normalitat les obres de desmuntatge de la fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, els assistents a la concentració reivindicativa, que va fer-se al carrer, van manifestar el seu desacord amb el trasllat fent soroll amb cassoles i desplegant una pancarta en un acte que va començar a les 11 del matí i va durar una hora.
Una de les portaveus de la plataforma, Núria Manté, va criticar que es gastessin “tants diners pel trasllat per una cosa que no es tornarà a col·locar”, qüestionant així el que s’ha dit oficialment, que la fàbrica es tornarà a muntar al costat del seu emplaçament originari. També va assegurar, en referència als contenciosos administratius que hi ha pendents, que la justícia aquí no actua de seguida, a diferència de Madrid.
Manté va afegir que les presumptes irregularitats al voltant del trasllat de la fàbrica estaven actualment sent investigades per la fiscalia de Barcelona. “Sabem que ho tenen enllestit i ho passaran a la fiscal en cap”, va assegurar. Pero també va afegir que depenent del que passi, la plataforma es planteja “portar -ho a l’Audiència Nacional”.
Segons un altre dels membres de la plataforma, Joan Jubany, “quan se sàpiga el que ha passat, el tema de Santa Coloma quedarà curt”. Jubany va explicar que, tant la CUP, a la qual pertany, com la plataforma, han obert diversos contenciosos administratius.
Per a Jubany, hi ha irregularitats en la normativa local, relació de parentiu entre el regidor d’urbanisme i una de les empreses que es va vendre la nau catalogada de Can Fàbregas, la venda del solar per sota de preu del mercat o que hi havia informes desfavorables de la Generalitat que el govern hauria d’haver dit.
Des del govern municipal (PSC, ICV, ERC) però, s’han negat sempre les acusacions que se’ls ha fet i han afirmat que el que es vol és evitar l’arribada d’El Corte Inglés a la ciutat.
D’altra banda, Jubany també va apuntar que “trobem una temeritat el desmuntatge de la nau amb contenciosos pendents de resolució”.
En la pàgina web vinculada a la plataforma, salvemcanfabregas.org, s’assegura que “fins ara, han fallat tots els mecanismes de control (municipals i a la Generalitat) davant el cúmul d’irregularitats i il·legalitats que acumula aquest afer. Si la justícia és justa… el cas Can Fàbregas superarà amb escreix el cas Pretòria. Els responsables ja s’ho trobaran”.
També, en la mateixa pàgina i amb el títol “Can Fàbregas, l’Ajuntament de Mataró i les constructores del cas Pretòria”, es fan ressò de les notícies aparegudes a la premsa sobre aquest afer.
miércoles, noviembre 11, 2009
PER A JOAN BORDA QUE NO ES VOL POSAR CORREU ELECTRÒNIC
L'amic Joan Borda, de Bellcaire d'Urgell, fa anys que m'escriu cartes amb poemes, reflexions i pensaments que demostren que mai ha abandonat l'activitat literària, sinó que l'ha comprimida i continua microactuant.
A la darrera i més recent, en Joan em parla de la revolució, un dels nostres temes, que tots dos situem en l'activitat artística i cultural.
En el sobre de textos i pensaments, enguany ha inclòs un "Nou qüestionari Proust" i particularment valoro els missatges que em transmet escrits en les bases d'unes capses de "quesitos".
Els dos darrers:
"Ara, per fi, ja sabem que no és més ric qui té més diners sinó qui té més temps". Cita de Ramon Camats, professor de Filosofia i articulista.
"No hay libertad más honda que la de llegar a ser uno mismo", Cita de Fernando Sánchez Dragó, escriptor.
La nostra -Borda/Calls- és una amistat llarga i estranya, creada amb els anys i l'amor per la cultura, la creença que un sol poema ja és revolucionari, fins i tot un sol vers.
Jo li demano a en Joan que es posi correu electrònic i ell, obstinat, no ho fa. És la seva darrera revolta? A mi, em costa omplir un paper i posar-lo dins un sobre i enviar-lo a través de correus. Per això he fet aquesta entrada en el meu blog, que sé que ell llegirà.
Joan, posa't correu electrònic, "porfa".
A la darrera i més recent, en Joan em parla de la revolució, un dels nostres temes, que tots dos situem en l'activitat artística i cultural.
En el sobre de textos i pensaments, enguany ha inclòs un "Nou qüestionari Proust" i particularment valoro els missatges que em transmet escrits en les bases d'unes capses de "quesitos".
Els dos darrers:
"Ara, per fi, ja sabem que no és més ric qui té més diners sinó qui té més temps". Cita de Ramon Camats, professor de Filosofia i articulista.
"No hay libertad más honda que la de llegar a ser uno mismo", Cita de Fernando Sánchez Dragó, escriptor.
La nostra -Borda/Calls- és una amistat llarga i estranya, creada amb els anys i l'amor per la cultura, la creença que un sol poema ja és revolucionari, fins i tot un sol vers.
Jo li demano a en Joan que es posi correu electrònic i ell, obstinat, no ho fa. És la seva darrera revolta? A mi, em costa omplir un paper i posar-lo dins un sobre i enviar-lo a través de correus. Per això he fet aquesta entrada en el meu blog, que sé que ell llegirà.
Joan, posa't correu electrònic, "porfa".
sábado, septiembre 26, 2009
EL QUE ENS VA FER L'ESPANYA DE FRANCO
Reprodueixo aquest text de l'escriptor Joan Pinyol. prou aclaridor del tracte que des d'Espanya s'ha donat sempre als catalans. Després els estranya que no ens hi sentim a gust:
La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados
jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h
L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.
En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.
Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.
Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.
Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!
Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.
Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.
D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!
Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.
Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!
Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!
La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados
jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h
L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.
En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.
Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.
Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.
Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!
Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.
Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.
D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!
Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.
Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!
Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
