Pilar Ventura i Josep Durà, Joan Escriu i Pilar Ventura i Pilar Ventura i Sílvia Tarragó, carnestoltejant el passat 13 de febrer a Cabrera de Mar.
lunes, febrero 15, 2010
MÉS CARNESTOLTES A CABRERA
Pilar Ventura i Josep Durà, Joan Escriu i Pilar Ventura i Pilar Ventura i Sílvia Tarragó, carnestoltejant el passat 13 de febrer a Cabrera de Mar.
EL CARNESTOLTES A CABRERA DE MAR
El passat 13 de febrer durant el Carnestoltes de Cabrera de Mar, molt lluït i participatiu, amb amics i veïns. De cantó per incidències tècniques: jo mateix i Sílvia Tarragó.
PROU MORTS A L'N-II. EN MEMÒRIA DE JAUME BATLLE
Acte reivindicatiu el passat diumenge 7 de febrer a les 12h, a Premià de Mar. En memòria de l'exalcalde Jaume Batlle -mort en accident de trànsit- i per la reivindicació d'un passeig marítim.
CARME ROVIRA, DE NOU 'ENTRE LLENÇOLS'
L'amiga i escriptora Carme Rovira va presentar el passat 21 de gener, a la Casa del llibre de Barcelona, la reedició del seu recull de poemes eròtics 'Entre llençols', que ha publicat Edicions Saragossa.
sábado, enero 23, 2010
NARCÍS OLLER I VALLS EN UNA RUTA LITERÀRIA
'Narcís Oller: Una ruta literària per Valls', obra de vuit professores publicada per Cossetània Edicions, guardonada amb el Premi Baldiri Reixac 2006-07, és una aportació bibliogràfica que convida a resseguir el territori, interrelacionar-lo amb l'obra de l'escriptor i ajudar a sortir al lector -jove o gran- a anar més enllà de les pàgines literàries.
Entre els objectius d'aquest itinerari per la ciutat de Valls hi ha incentivar la lectura, viure la literatura i transmetre-la de manera més viva als alumnes, resseguir un context històric i vital, conèixer la localitat a través de l'obra d'un dels grans autors de la Literatura Catalana i afavorir-ne la seva divulgació entre les noves generacions amb el treball interdisciplinari.
Un itinerari ben viu i vigent que convida a fer-lo, propostes didàctiques i fragments de textos, donen forma a aquest volum de bon llegir i practicar, al qual cal afegir importants annexos bibliogràfics i amb informació a la xarxa que permeten anar molt més enllà d'una simple visió.
Potser hi ha tota una generació que recordem haver llegit Oller, amb títols, entre d'altres, com "La bogeria", "L'escanyapobres" o "Pilar Prim", per imposició a Secundària. Però molts d'aquests mateixos també tenim a la memòria la solidesa d'aquests històries i l'interès captivador que no trobàvem en d'altres llibres que també havíem de llegir per força. Oller ha quedat -per a mi i a moltíssims- i aixó, habilitat narrativa al marge i bon ofici, és una prova més que el seu discurs literari té dimensió universal i resisteix el pas del temps.
D'altra banda, un valor dels genis és fer gran el petit. En aquesta premissa es troba la interrelació de Valls amb Narcís Oller que ara, a través d'una ruta literària recollida en aquest llibre, podem recuperar quan ens vingui de gust, llegint-la o solament fent-la a peu.
Entre els objectius d'aquest itinerari per la ciutat de Valls hi ha incentivar la lectura, viure la literatura i transmetre-la de manera més viva als alumnes, resseguir un context històric i vital, conèixer la localitat a través de l'obra d'un dels grans autors de la Literatura Catalana i afavorir-ne la seva divulgació entre les noves generacions amb el treball interdisciplinari.
Un itinerari ben viu i vigent que convida a fer-lo, propostes didàctiques i fragments de textos, donen forma a aquest volum de bon llegir i practicar, al qual cal afegir importants annexos bibliogràfics i amb informació a la xarxa que permeten anar molt més enllà d'una simple visió.
Potser hi ha tota una generació que recordem haver llegit Oller, amb títols, entre d'altres, com "La bogeria", "L'escanyapobres" o "Pilar Prim", per imposició a Secundària. Però molts d'aquests mateixos també tenim a la memòria la solidesa d'aquests històries i l'interès captivador que no trobàvem en d'altres llibres que també havíem de llegir per força. Oller ha quedat -per a mi i a moltíssims- i aixó, habilitat narrativa al marge i bon ofici, és una prova més que el seu discurs literari té dimensió universal i resisteix el pas del temps.
D'altra banda, un valor dels genis és fer gran el petit. En aquesta premissa es troba la interrelació de Valls amb Narcís Oller que ara, a través d'una ruta literària recollida en aquest llibre, podem recuperar quan ens vingui de gust, llegint-la o solament fent-la a peu.
lunes, enero 18, 2010
"EL VIAJE DE UN NIHILISTA", de JULIO BAQUERO CRUZ
"El viaje de un nihilista" (publicado por Menoscuarto) es un libro que nos acerca al diario y al ensayo en sus diversos tiempos narrativos. Desde el vacío espiritual hasta el viaje por los paisajes y figuras del protagonista (las numerosas personas que se encuentra en su periplo), el autor nos lleva al centro y al este de Europa y desplaza su centro vital junto con el lector.
El autor del libro tiene habilidad narrativa y ganas de contar historias, pero precipita el final y deja que un cierto nihilismo que embarga al protagonista, capture en exceso, en algunos momentos, la lectura. Aún así, al final, buenos momentos y otros menos sólidos, conducen al lector hacia la última línea, una meta que puede parecer excesivamente sencilla pero que no lo es.
Estamos ante un libro de no-acción cargado de profundiad y emociones a flor de piel. Si un punto de debilidad es la falta de electricidad narrativa motivada por la fusión de géneros literarios, sus puntales más fuertes están en las ganas de contar, de transmitir un viaje que supone una transformación y hacerlo de manera amena y eficaz.
El autor del libro tiene habilidad narrativa y ganas de contar historias, pero precipita el final y deja que un cierto nihilismo que embarga al protagonista, capture en exceso, en algunos momentos, la lectura. Aún así, al final, buenos momentos y otros menos sólidos, conducen al lector hacia la última línea, una meta que puede parecer excesivamente sencilla pero que no lo es.
Estamos ante un libro de no-acción cargado de profundiad y emociones a flor de piel. Si un punto de debilidad es la falta de electricidad narrativa motivada por la fusión de géneros literarios, sus puntales más fuertes están en las ganas de contar, de transmitir un viaje que supone una transformación y hacerlo de manera amena y eficaz.
sábado, enero 16, 2010
LA POESIA DE BORIS VIAN
‘No me gustaría palmarla. Poemas ilustrados de Boris Vian’.
Editorial Demipage (www.demipage.com).
Més d’una vintena de poemes del mític autor francès Boris Vian integren aquest llibre amb reflexions colpidores i poètiques i el rerefons de la mort, contundent al darrer poema: “Me moriré de un cáncer de esqueleto”.
L’il·lustrador de Montréal Martin Matje, va idear el projecte de les imatges d’aquest llibre, però no el va poder concloure ja que s’estava morint. Per això s’hi recullen alguns dels seus esbossos, als quals cal afegir el treball de molts altres artistes que plasmen en grafismes la poètica de Vian.
Pel que fa a les traduccions al castellà, hi ha noms reconeguts com Luis Alberto de Cuenca, Luis Antonio de Villena, Eduardo Moga o Santiago Auserón, entre d’altres.
Al darrera d’aquest acolorit llibre, però, hi ha moltes històries: la del propi Vian, la dels editors (en farncès i en castellà) i la del poder de la paraula davant la destrucció que comporta anar consumint la vida.
En uns temps en què comença a imposar-se el llibre electrònic, obres com aquesta demostren que rere el paper i l’edició hi ha artistes. N’hi haurà rere els e-editors?
“Si yo fuera poeta
Sería un borracho
Tendría una nariz roja
Un gran recipiente
Donde apilaría
Más de cien sonetos
Donde apilaría
Mis sobras completas”.
Editorial Demipage (www.demipage.com).
Més d’una vintena de poemes del mític autor francès Boris Vian integren aquest llibre amb reflexions colpidores i poètiques i el rerefons de la mort, contundent al darrer poema: “Me moriré de un cáncer de esqueleto”.
L’il·lustrador de Montréal Martin Matje, va idear el projecte de les imatges d’aquest llibre, però no el va poder concloure ja que s’estava morint. Per això s’hi recullen alguns dels seus esbossos, als quals cal afegir el treball de molts altres artistes que plasmen en grafismes la poètica de Vian.
Pel que fa a les traduccions al castellà, hi ha noms reconeguts com Luis Alberto de Cuenca, Luis Antonio de Villena, Eduardo Moga o Santiago Auserón, entre d’altres.
Al darrera d’aquest acolorit llibre, però, hi ha moltes històries: la del propi Vian, la dels editors (en farncès i en castellà) i la del poder de la paraula davant la destrucció que comporta anar consumint la vida.
En uns temps en què comença a imposar-se el llibre electrònic, obres com aquesta demostren que rere el paper i l’edició hi ha artistes. N’hi haurà rere els e-editors?
“Si yo fuera poeta
Sería un borracho
Tendría una nariz roja
Un gran recipiente
Donde apilaría
Más de cien sonetos
Donde apilaría
Mis sobras completas”.
lunes, enero 11, 2010
ARTICLE DE L'N-II
(Publico íntegre l'article de l'N-II que ha sortit a diari Avui perquè l'han editat amb alguna errada important i incomplet).
Més aprop d’una solució per a l’N-II
El traspàs a la Generalitat de la N-II al seu pas pel Maresme, obre les portes a una solució per a aquesta perillosa via.
El primer secretari del PSC del Maresme, Santi Fontbona, creu que “al deixar de ser una Nacional deixarà de ser una carretera com l’hem conegut fins ara. Passarà fora del Maresme i convertirem l’actual carretera en un vial pacificat que uneixi per la costa als pobles i sigui un veritable passeig marítim”. També aposten per reconvertir la N-II. “Ja tenim els diners per a fer un nou vial de connexió entre pobles, la Ronda del Maresme; cal aconseguir la reducció de peatges, el carril VAO entre Montgat i Barcelona; la millora del transport públic per carretera i de Rodalies”, afirma Fontbona.
L’alcalde de Premià de Dalt i representant de CiU a la Comissió de Mobilitat del Maresme, Joan Baliarda, explica que estan d’acord amb augmentar la capacitat del corredor entre Barcelona i Girona, anul·lar la N-II i pacificar-la i veuen bé les calcades laterals, fent un esforç pel transport públic i carrils específics d’autocupació. Insisteix en “el transport ferroviari i polítiques de peatge adequades”. Vol diferenciar, però, el seu posicionament com a alcalde i planteja que al seu Ajuntament s’haurà de decidir sobre la via alternativa i si cal, demanar una proposta “menys agressiva”.
Des d’Esquerra veuen molt positiu “que s’hagi descartat el projecte per construir calçades laterals a l’autopista en substitució de la N-II”.
Per als republicans és imprescindible afrontar la mobilitat del Maresme en el seu conjunt i és així com hi ha molts més reptes prioritaris per la comarca. Reiteren la necessitat de donar prioritat al transport públic i la gratuïtat de la C-32, “si més no per a la mobilitat obligada”.
Josep Manuel López, del PP, explica que el seu grup polític està d’acord amb pacificar la N-II i amb el trasllat, “però moltes vegades tenir les competències no vol dir ser competent”, assegura. Els populars no veuen clara la dotació econòmica per fer la via alternativa i aposten per “una actuació global en el transport privat i públic”. Estan preocupats per com es concretarà el peatge
Per a ICV, aquest és el primer pas per la desaparició de la N-II com una via que separa i talla molts dels nuclis urbans i els diners que es rebin haurien d'utilitzar-se per descarregar aquesta via del seu trànsit actual i permetre la seva conversió en un passeig urbà i una via de connexió local. Reiteren el posicionement contrari a la construcció d'una autovia paral·lela a l'autopista, ja que són favorables a la implantació de carrils bus-VAO, i també al rescat progressiu dels peatges i al seu ús intel·ligent,
D’altra banda, un gran problema de la mobilitat al Maresme és la saturació. La Generalitat ha entregat al Consell Comarcal del Maresme (CCM) un estudi. El president del CCM, el socialista Josep Jo, explica que una de les dades que s’extreu és que si no es fa res, en uns sis anys s’arribaria al col·lapse.
Obres a l’entorn de la ronda de Mataró i a la variant d’Arenys de Mar
El conveni de col·laboració per al traspàs de l´N-II al seu pas pel Maresme i la construcció d´una vialitat alternativa per a la millora de la mobilitat en aquesta comarca, estableix que l´Estat cedirà a la Generalitat un tram de 50 quilòmetres de la carretera, entre Montgat i Tordera, i aportarà 400 milions d´euros per al desenvolupament d´aquesta via, dels quals farà una primera aportació de 97,4 milions.
Aquesta primera aportació la Generalitat preveu destinar-la, d’una banda, a les obres del primer tram d’aquesta nova via a l’entorn de la ronda de Mataró (C-32) i de l’altra, als treballs de la variant d’Arenys de Mar (B-511). Paral·lelament, el Govern treballa en la redacció de l’estudi informatiu de la ronda del Baix Maresme, en el tram entre Montgat i Mataró. En el marc dels acords de la Comissió bilateral Estat-Generalitat també s’ha previst que s’establiran la resta d’aportacions per part de l’Estat, que s’incorporaran al conveni mitjançant les addendes corresponents.
El regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas (PSC), explica que “el projecte de la via alternativa a la variant de Mataró ha de servir per millorar els accessos a la carretera des des qualsevol part de la ciutat”. Aquest projecte, que ara s’emmarca en el nou escenari de l’N-II en mans de la Generalitat, va presentar-se però fa temps i permetrà un millor accés a la carretera a través de punts de la ciutat com l’Hospital i Mataró Park, Rocafonda, Cerdanyola o el Camí de la Serra. Serà imminent, està pendent de licitació i ha comptat amb algunes al·legacions de l’Ajuntament.
D’altra banda, pel que fa als treballs de la variant d´Arenys de Mar (B-511), l'Ajuntament arenyenc ha estat informat que dins el primer trimestre de 2010 es procedirà a la licitació per tal que les obres puguin començar dins el mateix 2010 i puguin acabar-se abans de l'estiu de 2011. Està previst que aquest mateix gener l'Ajuntament pugui disposar d'una còpia del projecte.
Els NO N-II anuncien mobilitzacions
contra la destrucció del territori
La Coordinadora de Plataformes No N-II del Maresme ha explicat que no acceptarà de cap manera la construcció d’una nova via en substitució de l’actual. “La nostra comarca no admet més trinxaments de territori. A més seria traslladar el problema del front litoral als veïns de dalt”, asseguren.
L’entitat aposta per l’autopista C-32 com a “variant natural i de sentit comú a l’actual N-II”. Segons els No N-II, el rescat d'aquesta autopista està valorat en uns 300 milions d'euros i és assumible. “Si es converteix en autovia gratuïta, no caldrà que els carrils siguin tant amples i se'n poden construir de nous en els vorals d'afectació que té l'autopista (50 metres per banda). Caldria a més fer els accessos necessaris per tal que l'actual autopista esdevingués l'autovia N-II (encara que no està escrit enlloc que l'N-II hagi de passar pel Maresme)”, afirmen.
Pel que fa al peatge, asseguren que no ha entès mai que es vulgui mantenir i “ens fan sospitar que es protegeixen interessos econòmics”.
Un portaveu de la Coordinadora, Antoni Esteban, comenta que faran mobilitzacions. “Podrien ser amb marxes lentes de vehicles per la carretera quan s’acostin les eleccions, però està per definir”, assegura. També s’han plantejat establir relacions amb d’altres plataformes del Maresme, com les de les consultes sobiranistes, “per fer accions conjuntes en defensa del territori”.
El traspàs de l’N-II, formalitzat
La Generalitat i el Ministeri de Foment van signar el passat 29 de desembre el conveni de col·laboració del traspàs a la Generalitat de la titularitat del tram de 50 quilòmetres de la N-II entre Montgat i Tordera. Inclou la creació d'una nova via que suposarà una inversió de 400 milions d'euros dels quals 97'4 ja s'invertiran aquest any. El Govern entra així a fons en la problemàtica de la carretera que registra major sinistralitat de l’Estat, fent-se càrrec directament de la situació i iniciant un projecte de diferents alternatives en relació als problemes de trànsit.
Més aprop d’una solució per a l’N-II
El traspàs a la Generalitat de la N-II al seu pas pel Maresme, obre les portes a una solució per a aquesta perillosa via.
El primer secretari del PSC del Maresme, Santi Fontbona, creu que “al deixar de ser una Nacional deixarà de ser una carretera com l’hem conegut fins ara. Passarà fora del Maresme i convertirem l’actual carretera en un vial pacificat que uneixi per la costa als pobles i sigui un veritable passeig marítim”. També aposten per reconvertir la N-II. “Ja tenim els diners per a fer un nou vial de connexió entre pobles, la Ronda del Maresme; cal aconseguir la reducció de peatges, el carril VAO entre Montgat i Barcelona; la millora del transport públic per carretera i de Rodalies”, afirma Fontbona.
L’alcalde de Premià de Dalt i representant de CiU a la Comissió de Mobilitat del Maresme, Joan Baliarda, explica que estan d’acord amb augmentar la capacitat del corredor entre Barcelona i Girona, anul·lar la N-II i pacificar-la i veuen bé les calcades laterals, fent un esforç pel transport públic i carrils específics d’autocupació. Insisteix en “el transport ferroviari i polítiques de peatge adequades”. Vol diferenciar, però, el seu posicionament com a alcalde i planteja que al seu Ajuntament s’haurà de decidir sobre la via alternativa i si cal, demanar una proposta “menys agressiva”.
Des d’Esquerra veuen molt positiu “que s’hagi descartat el projecte per construir calçades laterals a l’autopista en substitució de la N-II”.
Per als republicans és imprescindible afrontar la mobilitat del Maresme en el seu conjunt i és així com hi ha molts més reptes prioritaris per la comarca. Reiteren la necessitat de donar prioritat al transport públic i la gratuïtat de la C-32, “si més no per a la mobilitat obligada”.
Josep Manuel López, del PP, explica que el seu grup polític està d’acord amb pacificar la N-II i amb el trasllat, “però moltes vegades tenir les competències no vol dir ser competent”, assegura. Els populars no veuen clara la dotació econòmica per fer la via alternativa i aposten per “una actuació global en el transport privat i públic”. Estan preocupats per com es concretarà el peatge
Per a ICV, aquest és el primer pas per la desaparició de la N-II com una via que separa i talla molts dels nuclis urbans i els diners que es rebin haurien d'utilitzar-se per descarregar aquesta via del seu trànsit actual i permetre la seva conversió en un passeig urbà i una via de connexió local. Reiteren el posicionement contrari a la construcció d'una autovia paral·lela a l'autopista, ja que són favorables a la implantació de carrils bus-VAO, i també al rescat progressiu dels peatges i al seu ús intel·ligent,
D’altra banda, un gran problema de la mobilitat al Maresme és la saturació. La Generalitat ha entregat al Consell Comarcal del Maresme (CCM) un estudi. El president del CCM, el socialista Josep Jo, explica que una de les dades que s’extreu és que si no es fa res, en uns sis anys s’arribaria al col·lapse.
Obres a l’entorn de la ronda de Mataró i a la variant d’Arenys de Mar
El conveni de col·laboració per al traspàs de l´N-II al seu pas pel Maresme i la construcció d´una vialitat alternativa per a la millora de la mobilitat en aquesta comarca, estableix que l´Estat cedirà a la Generalitat un tram de 50 quilòmetres de la carretera, entre Montgat i Tordera, i aportarà 400 milions d´euros per al desenvolupament d´aquesta via, dels quals farà una primera aportació de 97,4 milions.
Aquesta primera aportació la Generalitat preveu destinar-la, d’una banda, a les obres del primer tram d’aquesta nova via a l’entorn de la ronda de Mataró (C-32) i de l’altra, als treballs de la variant d’Arenys de Mar (B-511). Paral·lelament, el Govern treballa en la redacció de l’estudi informatiu de la ronda del Baix Maresme, en el tram entre Montgat i Mataró. En el marc dels acords de la Comissió bilateral Estat-Generalitat també s’ha previst que s’establiran la resta d’aportacions per part de l’Estat, que s’incorporaran al conveni mitjançant les addendes corresponents.
El regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas (PSC), explica que “el projecte de la via alternativa a la variant de Mataró ha de servir per millorar els accessos a la carretera des des qualsevol part de la ciutat”. Aquest projecte, que ara s’emmarca en el nou escenari de l’N-II en mans de la Generalitat, va presentar-se però fa temps i permetrà un millor accés a la carretera a través de punts de la ciutat com l’Hospital i Mataró Park, Rocafonda, Cerdanyola o el Camí de la Serra. Serà imminent, està pendent de licitació i ha comptat amb algunes al·legacions de l’Ajuntament.
D’altra banda, pel que fa als treballs de la variant d´Arenys de Mar (B-511), l'Ajuntament arenyenc ha estat informat que dins el primer trimestre de 2010 es procedirà a la licitació per tal que les obres puguin començar dins el mateix 2010 i puguin acabar-se abans de l'estiu de 2011. Està previst que aquest mateix gener l'Ajuntament pugui disposar d'una còpia del projecte.
Els NO N-II anuncien mobilitzacions
contra la destrucció del territori
La Coordinadora de Plataformes No N-II del Maresme ha explicat que no acceptarà de cap manera la construcció d’una nova via en substitució de l’actual. “La nostra comarca no admet més trinxaments de territori. A més seria traslladar el problema del front litoral als veïns de dalt”, asseguren.
L’entitat aposta per l’autopista C-32 com a “variant natural i de sentit comú a l’actual N-II”. Segons els No N-II, el rescat d'aquesta autopista està valorat en uns 300 milions d'euros i és assumible. “Si es converteix en autovia gratuïta, no caldrà que els carrils siguin tant amples i se'n poden construir de nous en els vorals d'afectació que té l'autopista (50 metres per banda). Caldria a més fer els accessos necessaris per tal que l'actual autopista esdevingués l'autovia N-II (encara que no està escrit enlloc que l'N-II hagi de passar pel Maresme)”, afirmen.
Pel que fa al peatge, asseguren que no ha entès mai que es vulgui mantenir i “ens fan sospitar que es protegeixen interessos econòmics”.
Un portaveu de la Coordinadora, Antoni Esteban, comenta que faran mobilitzacions. “Podrien ser amb marxes lentes de vehicles per la carretera quan s’acostin les eleccions, però està per definir”, assegura. També s’han plantejat establir relacions amb d’altres plataformes del Maresme, com les de les consultes sobiranistes, “per fer accions conjuntes en defensa del territori”.
El traspàs de l’N-II, formalitzat
La Generalitat i el Ministeri de Foment van signar el passat 29 de desembre el conveni de col·laboració del traspàs a la Generalitat de la titularitat del tram de 50 quilòmetres de la N-II entre Montgat i Tordera. Inclou la creació d'una nova via que suposarà una inversió de 400 milions d'euros dels quals 97'4 ja s'invertiran aquest any. El Govern entra així a fons en la problemàtica de la carretera que registra major sinistralitat de l’Estat, fent-se càrrec directament de la situació i iniciant un projecte de diferents alternatives en relació als problemes de trànsit.
jueves, diciembre 31, 2009
lunes, diciembre 28, 2009
LA HISTÒRIA DEL FRONT D'ALLIBERAMENT CATALÀ SEGONS BLAI MANTÉ
Article i foto de Cugat Comas
publicat a
TotMataro.cat
Blai Manté recull en un llibre la història del Front d’Alliberament Català
El Front va ser un antecessor de Terra Lliure que va durar 11 anys
La Taverna Atzucac va acollir el passat dimecres 23 la presentació del llibre ‘Front d’Alliberament Català’, un encàrrec dut a terme pel periodista i escriptor mataroní Blai Manté. A l’acte de presentació hi varen parlar a més de l’autor, l’activista independentista Joan Jubany, el periodista Albert Calls i Carles Garcia, membre d’aquest grup armat, antecessor de Terra Lliure, que durant onze anys van fer ús de la lluita armada contra la dictadura franquista. La reivindicació d’aquesta opció armada “intencionadament silenciada durant molt temps pels que ara remenen les cireres i llavors no es movien”, en paraules de l’exmembre del FAC. Mai abans s'havia recollir la història del FAC en cap treball periodístic.
Per Manté escriure el llibre li ha servit per “sentir i conèixer més el meu país i reafirmar-me en la convicció que el passat condiciona el present i que exemples com el FAC van servir per mantenir la flama encesa”. Calls va destacar que es tracta “d’un llibre narratiu de fets reals però en Blai li dóna un toc novelesc que el fa molt amè”. El llibre és un recull exhaustiu de tota l’activitat del FAC durant els seus onze anys en què hi va haver “acció, poc plantejament polític, presó, una fugida i l’exili, que per mi és el pitjor de tot”, va dir Garcia. Jubany va recordar que la seva opció era la de la "propaganda armada" i que mai van buscar víctimes mortals en els seus atemptats.
El moment actual i la memòria de la lluita
La presentació va ser, a l’hora de la veritat, un col·loqui a diferents bandes sobre la vigència d’apostes com la del FAC i la reivindicació de la lluita armada contra el franquisme. El mateix Carles Garcia va afirmar que “no sóc pacifista, però entenc que ara mateix una acció armada faria molt mal a Catalunya”. Garcia va recordar que ell havia estar a Perpinyà en la famosa reunió entre Carod Rovira i ETA i va assegurar que “mai entendré perquè ERC no va reconèixer la grandesa del gest”. Per tots els contertulis, el moment actual és crucial amb l’onada de consultes per la independència. Des de la taula es va animar, a més, a l’organització d’una consulta a Mataró el proper 25 d’abril.
sábado, noviembre 14, 2009
CASSOLADA CONTRA EL TRASLLAT DE CAN FÀBREGAS
La plataforma Salvem can Fàbregas va reunir ahir al matí prop d’una cinquantena de persones per protestar pel desmuntatge i trasllat de l’antiga fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, que s’està fent de forma visible aquests dies i en el solar de la qual hi haurà d’anar el futur El Corte Inglés.
Sota el lema “Ni un cèntim per un trasllat inútil” i mentre els operaris continuaven fent amb normalitat les obres de desmuntatge de la fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, els assistents a la concentració reivindicativa, que va fer-se al carrer, van manifestar el seu desacord amb el trasllat fent soroll amb cassoles i desplegant una pancarta en un acte que va començar a les 11 del matí i va durar una hora.
Una de les portaveus de la plataforma, Núria Manté, va criticar que es gastessin “tants diners pel trasllat per una cosa que no es tornarà a col·locar”, qüestionant així el que s’ha dit oficialment, que la fàbrica es tornarà a muntar al costat del seu emplaçament originari. També va assegurar, en referència als contenciosos administratius que hi ha pendents, que la justícia aquí no actua de seguida, a diferència de Madrid.
Manté va afegir que les presumptes irregularitats al voltant del trasllat de la fàbrica estaven actualment sent investigades per la fiscalia de Barcelona. “Sabem que ho tenen enllestit i ho passaran a la fiscal en cap”, va assegurar. Pero també va afegir que depenent del que passi, la plataforma es planteja “portar -ho a l’Audiència Nacional”.
Segons un altre dels membres de la plataforma, Joan Jubany, “quan se sàpiga el que ha passat, el tema de Santa Coloma quedarà curt”. Jubany va explicar que, tant la CUP, a la qual pertany, com la plataforma, han obert diversos contenciosos administratius.
Per a Jubany, hi ha irregularitats en la normativa local, relació de parentiu entre el regidor d’urbanisme i una de les empreses que es va vendre la nau catalogada de Can Fàbregas, la venda del solar per sota de preu del mercat o que hi havia informes desfavorables de la Generalitat que el govern hauria d’haver dit.
Des del govern municipal (PSC, ICV, ERC) però, s’han negat sempre les acusacions que se’ls ha fet i han afirmat que el que es vol és evitar l’arribada d’El Corte Inglés a la ciutat.
D’altra banda, Jubany també va apuntar que “trobem una temeritat el desmuntatge de la nau amb contenciosos pendents de resolució”.
En la pàgina web vinculada a la plataforma, salvemcanfabregas.org, s’assegura que “fins ara, han fallat tots els mecanismes de control (municipals i a la Generalitat) davant el cúmul d’irregularitats i il·legalitats que acumula aquest afer. Si la justícia és justa… el cas Can Fàbregas superarà amb escreix el cas Pretòria. Els responsables ja s’ho trobaran”.
També, en la mateixa pàgina i amb el títol “Can Fàbregas, l’Ajuntament de Mataró i les constructores del cas Pretòria”, es fan ressò de les notícies aparegudes a la premsa sobre aquest afer.
miércoles, noviembre 11, 2009
PER A JOAN BORDA QUE NO ES VOL POSAR CORREU ELECTRÒNIC
L'amic Joan Borda, de Bellcaire d'Urgell, fa anys que m'escriu cartes amb poemes, reflexions i pensaments que demostren que mai ha abandonat l'activitat literària, sinó que l'ha comprimida i continua microactuant.
A la darrera i més recent, en Joan em parla de la revolució, un dels nostres temes, que tots dos situem en l'activitat artística i cultural.
En el sobre de textos i pensaments, enguany ha inclòs un "Nou qüestionari Proust" i particularment valoro els missatges que em transmet escrits en les bases d'unes capses de "quesitos".
Els dos darrers:
"Ara, per fi, ja sabem que no és més ric qui té més diners sinó qui té més temps". Cita de Ramon Camats, professor de Filosofia i articulista.
"No hay libertad más honda que la de llegar a ser uno mismo", Cita de Fernando Sánchez Dragó, escriptor.
La nostra -Borda/Calls- és una amistat llarga i estranya, creada amb els anys i l'amor per la cultura, la creença que un sol poema ja és revolucionari, fins i tot un sol vers.
Jo li demano a en Joan que es posi correu electrònic i ell, obstinat, no ho fa. És la seva darrera revolta? A mi, em costa omplir un paper i posar-lo dins un sobre i enviar-lo a través de correus. Per això he fet aquesta entrada en el meu blog, que sé que ell llegirà.
Joan, posa't correu electrònic, "porfa".
A la darrera i més recent, en Joan em parla de la revolució, un dels nostres temes, que tots dos situem en l'activitat artística i cultural.
En el sobre de textos i pensaments, enguany ha inclòs un "Nou qüestionari Proust" i particularment valoro els missatges que em transmet escrits en les bases d'unes capses de "quesitos".
Els dos darrers:
"Ara, per fi, ja sabem que no és més ric qui té més diners sinó qui té més temps". Cita de Ramon Camats, professor de Filosofia i articulista.
"No hay libertad más honda que la de llegar a ser uno mismo", Cita de Fernando Sánchez Dragó, escriptor.
La nostra -Borda/Calls- és una amistat llarga i estranya, creada amb els anys i l'amor per la cultura, la creença que un sol poema ja és revolucionari, fins i tot un sol vers.
Jo li demano a en Joan que es posi correu electrònic i ell, obstinat, no ho fa. És la seva darrera revolta? A mi, em costa omplir un paper i posar-lo dins un sobre i enviar-lo a través de correus. Per això he fet aquesta entrada en el meu blog, que sé que ell llegirà.
Joan, posa't correu electrònic, "porfa".
sábado, septiembre 26, 2009
EL QUE ENS VA FER L'ESPANYA DE FRANCO
Reprodueixo aquest text de l'escriptor Joan Pinyol. prou aclaridor del tracte que des d'Espanya s'ha donat sempre als catalans. Després els estranya que no ens hi sentim a gust:
La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados
jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h
L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.
En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.
Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.
Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.
Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!
Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.
Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.
D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!
Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.
Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!
Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!
La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados
jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h
L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.
En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.
Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.
Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.
Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!
Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.
Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.
D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!
Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.
Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!
Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!
jueves, septiembre 24, 2009
AIXÍ ES MULLA L'ESQUERRA DE VERITAT
Sense paraules. La defensa dels drets dels animals és un dels eixos que des de l'esquerra no s'haurien de deixar mai de banda.
Reprodueixo una proposta de la CUP de Mataró prou aclaridora:
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP)
PERQUÈ L’AJUNTAMENT NO AUTORIZI A MATARÓ L’EXHIBICIÓ D’ESPECTACLES AMB ANIMALS EXÒTICS
De l’1 al 12 d’octubre d’enguany és previst que s’instal·larà a la ciutat un circ amb presència d’animals exòtics.
Els Elefants, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, ximpanzés, cocodrils, pitons, dromedaris, óssos, etcètera són una llarga llista d’animals sotmesos i convertits en titelles per a l’entreteniment humà.
Fer equilibris sobre pilotes, anar en bicicleta, conduir motocicletes, traspassar anelles de foc, ballar, saltar, fumar, aguantar-se sobre dues potes, aixecar-se... són part dels números antinaturals que els animals en els circs han d’interpretar després d’un llarg procés d’ensinistrament i de domini fins que no s’aconsegueix anul·lar la seva voluntat.
Constants desplaçaments d’un país a un altre, canvis bruscos de temperatura i clima són altres dels factors que afecten de forma molt negativa als animals.
Les condicions de transport en camions/gàbies, de pocs i insuficients metres quadrats, impossibiliten el mínim de confort sent, a més, l’habitacle permanent i obligatori per algunes espècies com a grans felins i óssos.
S'han donat nombrosos casos d'accidents, en els circs, com a conseqüència del maltractament i les nefastes condicions de vida en què viuen els animals. Estressats pel tipus de vida que porten , totalment oposat al del seu hàbitat natural, perden en ocasions el control a causa de la presència del públic, el volum de música durant les actuacions, el centelleig dels focus i la reclusió forçosa.
El circ és un espectacle que disposa d’innombrables recursos humans propis sense necessitat de sotmetre al ridícul, maltractament o humiliació als animals. Així ho han entès nombrosos circs que amb el seu art i màgia entorn als pallassos, acròbates, malabaristes han aconseguit els majors èxits i la gran acceptació del públic.
El circ més prestigiós del Món és el Cirque du Soleil, canadenc, que no utilitza animals en les seves exhibicions. El Circ Circ, català, Premi Nacional de Circ atorgat per la Generalitat de Catalunya, tampoc no usa animals en les seves exhibicions.
Nombrosos països i ciutats de tot el món han prohibit o restringit la presència d’animals en els circs.
La instal·lació de circs que exhibeixin animals exòtics en els seus espectacles està prohibida en la ciutat de Barcelona. La implantació d'aquesta prohibició va suposar un augment del 25 % en la taquilla d'aquests espectacles, ja que el "buit" que van deixar les actuacions on s’utilitzaven animals va haver de ser substituït per una oferta molt més positiva i molt rendible, tant per al circ com per als seus treballadors.
És per tot això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) presenta la proposta següent:
L’Ajuntament de Mataró no concedirà permís d’actuació a cap circ que utilitzi animals exòtics en els seus espectacles.
Xavier Safont-Tria i Ramon
Regidor portaveu del grup municipal de la CUP
Mataró 23 de setembre de 2009
Reprodueixo una proposta de la CUP de Mataró prou aclaridora:
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP)
PERQUÈ L’AJUNTAMENT NO AUTORIZI A MATARÓ L’EXHIBICIÓ D’ESPECTACLES AMB ANIMALS EXÒTICS
De l’1 al 12 d’octubre d’enguany és previst que s’instal·larà a la ciutat un circ amb presència d’animals exòtics.
Els Elefants, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, ximpanzés, cocodrils, pitons, dromedaris, óssos, etcètera són una llarga llista d’animals sotmesos i convertits en titelles per a l’entreteniment humà.
Fer equilibris sobre pilotes, anar en bicicleta, conduir motocicletes, traspassar anelles de foc, ballar, saltar, fumar, aguantar-se sobre dues potes, aixecar-se... són part dels números antinaturals que els animals en els circs han d’interpretar després d’un llarg procés d’ensinistrament i de domini fins que no s’aconsegueix anul·lar la seva voluntat.
Constants desplaçaments d’un país a un altre, canvis bruscos de temperatura i clima són altres dels factors que afecten de forma molt negativa als animals.
Les condicions de transport en camions/gàbies, de pocs i insuficients metres quadrats, impossibiliten el mínim de confort sent, a més, l’habitacle permanent i obligatori per algunes espècies com a grans felins i óssos.
S'han donat nombrosos casos d'accidents, en els circs, com a conseqüència del maltractament i les nefastes condicions de vida en què viuen els animals. Estressats pel tipus de vida que porten , totalment oposat al del seu hàbitat natural, perden en ocasions el control a causa de la presència del públic, el volum de música durant les actuacions, el centelleig dels focus i la reclusió forçosa.
El circ és un espectacle que disposa d’innombrables recursos humans propis sense necessitat de sotmetre al ridícul, maltractament o humiliació als animals. Així ho han entès nombrosos circs que amb el seu art i màgia entorn als pallassos, acròbates, malabaristes han aconseguit els majors èxits i la gran acceptació del públic.
El circ més prestigiós del Món és el Cirque du Soleil, canadenc, que no utilitza animals en les seves exhibicions. El Circ Circ, català, Premi Nacional de Circ atorgat per la Generalitat de Catalunya, tampoc no usa animals en les seves exhibicions.
Nombrosos països i ciutats de tot el món han prohibit o restringit la presència d’animals en els circs.
La instal·lació de circs que exhibeixin animals exòtics en els seus espectacles està prohibida en la ciutat de Barcelona. La implantació d'aquesta prohibició va suposar un augment del 25 % en la taquilla d'aquests espectacles, ja que el "buit" que van deixar les actuacions on s’utilitzaven animals va haver de ser substituït per una oferta molt més positiva i molt rendible, tant per al circ com per als seus treballadors.
És per tot això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) presenta la proposta següent:
L’Ajuntament de Mataró no concedirà permís d’actuació a cap circ que utilitzi animals exòtics en els seus espectacles.
Xavier Safont-Tria i Ramon
Regidor portaveu del grup municipal de la CUP
Mataró 23 de setembre de 2009
lunes, agosto 31, 2009
UNES PARAULES PER A EN BUXEDA
Vaig conèixer en Buxeda entre mars de llibres vells, reconduïts i preparats per ser salvats i llançats, de nou, a les mans dels lectors.
Al ventre del gran vaixell que és el Llibre Viu, el capità Rogés comanda diàriament una tasca que moltes persones no entenen, però que el pas del temps ve demostrant que és molt necessària.
Junt a en Rogés i d'altres companys hi havia en Buxeda, preocupat pels llibres, sagaç, de comentaris puntillosos i un humor amable, agraït.
Hi ha moltes maneres d'estimar la cultura i els llibres, tantes com persones. La d'en Buxeda era senzilla, eficaç i honestament directa.
En els darrers temps, alguna vegada que vam coincidir al Llibre Viu, ja no amagava a la mirada que pintaven bastos, però ell seguia treballant amb coherència, mariner d'aquesta gran nau de llibres d'un vaixell tan meravellós com simpàticament anàrquic que cada dia recull de la platja les obres que no es volen i les posa a les mans d'aquells que en tenen necessitat.
En aquest viatge de paper antic, de tinta vella, d'històries que l'escriptura impresa manté vives, vaig conèixer en Francesc Buxeda i així, sempre el recordaré. Perquè el record, com els llibres, ens fa una mica més eterns i ens salva de l'oblit. Mentre pugui, per a mi, en Buxeda serà memòria i un dels esforçats navegants de la gran nau de volums del Llibre Viu.
- Francesc Buxeda va morir el passat 17 d'agost
Al ventre del gran vaixell que és el Llibre Viu, el capità Rogés comanda diàriament una tasca que moltes persones no entenen, però que el pas del temps ve demostrant que és molt necessària.
Junt a en Rogés i d'altres companys hi havia en Buxeda, preocupat pels llibres, sagaç, de comentaris puntillosos i un humor amable, agraït.
Hi ha moltes maneres d'estimar la cultura i els llibres, tantes com persones. La d'en Buxeda era senzilla, eficaç i honestament directa.
En els darrers temps, alguna vegada que vam coincidir al Llibre Viu, ja no amagava a la mirada que pintaven bastos, però ell seguia treballant amb coherència, mariner d'aquesta gran nau de llibres d'un vaixell tan meravellós com simpàticament anàrquic que cada dia recull de la platja les obres que no es volen i les posa a les mans d'aquells que en tenen necessitat.
En aquest viatge de paper antic, de tinta vella, d'històries que l'escriptura impresa manté vives, vaig conèixer en Francesc Buxeda i així, sempre el recordaré. Perquè el record, com els llibres, ens fa una mica més eterns i ens salva de l'oblit. Mentre pugui, per a mi, en Buxeda serà memòria i un dels esforçats navegants de la gran nau de volums del Llibre Viu.
- Francesc Buxeda va morir el passat 17 d'agost
lunes, agosto 24, 2009
EN RECORD DE PEP MANTÉ
Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.
Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.
En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.
Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.
Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.
En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.
Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.
A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.
Albert Calls
Periodista i escriptor
Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.
En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.
Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.
Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.
En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.
Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.
A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.
Albert Calls
Periodista i escriptor
domingo, agosto 09, 2009
DEL CARRIL-BICI A L'ORIGEN DELS PROBLEMES
El recent conflicte del carril-bici del Pla de l'Avellà deixa als marges una profunda reflexió: el municipi està vivint un gran canvi sociològic en els darrers anys, lent però imparable: la nova Cabrera d'unes noves persones, el pas del temps i l'evolució, ens agradi o no aquesta evidència.
Quan la pagesia i els terratinents, amb una certa hipocresia per part d'alguns, es venien les terres per fer-hi cases (l'ànima a canvi de les 30 monedes de plata, que n'eren molt més, per cert), havien d'acceptar que hi hauria nous ocupants i que aquests tindrien el seu punt de vista sobre les coses i que acabarien formant part dels quadres dirigents del municipi, amb els seus punts de vista propis.
Traduït a la practicitat: la Cabrera del present i del futur demana noves estratègies d'interlocució entre Ajuntament i nuclis veïnals, especialment els que tenen personalitat pròpia. Per tant, s'haurien de crear aquests mecanismes, provar-los amb un dels barris i aplicar-los a la resta: els que ho demanessin i als màxims possibles, perquè fer-ho és una opció de progrés i de futur: ralentitza la gestió, poser sí, però la fa més plural i amb millors resultats.
D'altres localitats han solucionat les noves vertebracions urbanístiques creant àmbits de participació ciutadana. Cada vegada més, a Cabrera, serà necessari posar en marxa aquests mecanismes i obrint-los als diversos nuclis de la població: Pla de l'Avellà, veïnat de mar, Agell... Les vies de diàleg han de tenir canals institucionals i han d'estar obertes no a una associació de veïns sinó a un perfil més ampli de representació dels veïnats. D'altra banda, el diàleg ha de contemplar els interessos particulars que defensen els ciutadans, però des d'una perspectiva col·lectiva i en benefici de tots plegats.
Amb el temps aquest serà l'única forma de tirar cap endavant: diàleg amb representants plurals de tots els nuclis veïnals, buscant les màximes complicitats i entenent que aquests són moments de sumar i no de dividir. També, buscar noves formes de compactar el municipi i de projectar-lo cap enfora. Així, quan anem junts per salvar la platja o quan s'aconsegueix l'estació amb l'esforç d'institució i veïns, s'ha avançat un nou pas cap endavant. No hi ha cap altra manera, per difícl que sigui aquesta. És així.
D'altra banda, ja se sap que no és fàcil posar d'acord les persones, però s'han de buscar totes les vies de transversalitat i diàleg possibles per minimitzar els impactes, donant veu i presència als veïns, integrant-los en el projecte de construcció de poble, però tampoc sense caure en una tirania per part d'alguns d'aquests. El màxim de diàleg i acords sí, imposicions, vinguin d'on vinguin, no, de cap manera. Aquesta ha de ser la consigna i tampoc no és fàcil posar-la en solfa.
Crec en la Cabrera del futur, participativa, integradora i integrada, sense oportunismes polítics de cap mena: ni dels que governen ni dels que estan a l'oposició.
Amb aquest text no estic fent cap crítica a ningú. No estic ni a favor ni en contra del carril-bici (respecto els dos posicionaments) i no vull tampoc que ningú instrumentalitzi aquesta opinió purament personal, però llanço la idea que nous temps demanen noves formes de relació entre les persones, les famílies i les comunitats. Ara és el moment de fer-ho i això va molt més enllà de la confrontació política i dels interessos personals, és una necessitat que tenim per avançar cap endavant, irrenunciable.
Quan la pagesia i els terratinents, amb una certa hipocresia per part d'alguns, es venien les terres per fer-hi cases (l'ànima a canvi de les 30 monedes de plata, que n'eren molt més, per cert), havien d'acceptar que hi hauria nous ocupants i que aquests tindrien el seu punt de vista sobre les coses i que acabarien formant part dels quadres dirigents del municipi, amb els seus punts de vista propis.
Traduït a la practicitat: la Cabrera del present i del futur demana noves estratègies d'interlocució entre Ajuntament i nuclis veïnals, especialment els que tenen personalitat pròpia. Per tant, s'haurien de crear aquests mecanismes, provar-los amb un dels barris i aplicar-los a la resta: els que ho demanessin i als màxims possibles, perquè fer-ho és una opció de progrés i de futur: ralentitza la gestió, poser sí, però la fa més plural i amb millors resultats.
D'altres localitats han solucionat les noves vertebracions urbanístiques creant àmbits de participació ciutadana. Cada vegada més, a Cabrera, serà necessari posar en marxa aquests mecanismes i obrint-los als diversos nuclis de la població: Pla de l'Avellà, veïnat de mar, Agell... Les vies de diàleg han de tenir canals institucionals i han d'estar obertes no a una associació de veïns sinó a un perfil més ampli de representació dels veïnats. D'altra banda, el diàleg ha de contemplar els interessos particulars que defensen els ciutadans, però des d'una perspectiva col·lectiva i en benefici de tots plegats.
Amb el temps aquest serà l'única forma de tirar cap endavant: diàleg amb representants plurals de tots els nuclis veïnals, buscant les màximes complicitats i entenent que aquests són moments de sumar i no de dividir. També, buscar noves formes de compactar el municipi i de projectar-lo cap enfora. Així, quan anem junts per salvar la platja o quan s'aconsegueix l'estació amb l'esforç d'institució i veïns, s'ha avançat un nou pas cap endavant. No hi ha cap altra manera, per difícl que sigui aquesta. És així.
D'altra banda, ja se sap que no és fàcil posar d'acord les persones, però s'han de buscar totes les vies de transversalitat i diàleg possibles per minimitzar els impactes, donant veu i presència als veïns, integrant-los en el projecte de construcció de poble, però tampoc sense caure en una tirania per part d'alguns d'aquests. El màxim de diàleg i acords sí, imposicions, vinguin d'on vinguin, no, de cap manera. Aquesta ha de ser la consigna i tampoc no és fàcil posar-la en solfa.
Crec en la Cabrera del futur, participativa, integradora i integrada, sense oportunismes polítics de cap mena: ni dels que governen ni dels que estan a l'oposició.
Amb aquest text no estic fent cap crítica a ningú. No estic ni a favor ni en contra del carril-bici (respecto els dos posicionaments) i no vull tampoc que ningú instrumentalitzi aquesta opinió purament personal, però llanço la idea que nous temps demanen noves formes de relació entre les persones, les famílies i les comunitats. Ara és el moment de fer-ho i això va molt més enllà de la confrontació política i dels interessos personals, és una necessitat que tenim per avançar cap endavant, irrenunciable.
HO DIU EN JOSEP VINYALS DE CABRERA
Ahir, prenent unes cerceses amb en Chicho Rovira i en Josep Vinyals al Nou 73, aquest darrer va fer una gran reflexió: en la societat actual, més que ser de dretes o d'esquerres, el que determina és tenir feina o no.
Per pensar-hi amb profunditat sobre el món que hem creat i en el qual vivim.
Per pensar-hi amb profunditat sobre el món que hem creat i en el qual vivim.
jueves, julio 02, 2009
BLOQUEIG DEL VAIXELL DRAGA A ARENYS DE MAR
Avui, els pescadors d'Arenys de Mar han fet una acció de bloqueix a un dels vaixells draga. L'acció és una protesta pel que consideren una destrucció de l'ecosistema marí.
És compatible poder-se banyar al Maresme sense carregar-se els peixos?
És compatible poder-se banyar al Maresme sense carregar-se els peixos?
viernes, mayo 29, 2009
'AQUELLA TARDE, AL DECIRLE', de JUAN RAMÓN JIMÉNEZ
Aquella tarde, al decirle
que me alejaba del pueblo,
me miró triste, muy triste,
vagamente sonriendo.
Me dijo: ¿Por qué te vas?
Le dije: Porque el silencio
de estos valles me amortaja
como si estuviera muerto.
-¿Por qué te vas?- He sentido
que quiere gritar mi pecho,
y en estos valles callados
voy a gritar y no puedo.
Y me dijo: ¿Adónde vas?
Y le dije: A donde el cielo
esté más alto y no brillen
sobre mí tantos luceros.
La pobre hundió su mirada
allá en los valles desiertos
y se quedó muda y triste,
vagamente sonriendo.
que me alejaba del pueblo,
me miró triste, muy triste,
vagamente sonriendo.
Me dijo: ¿Por qué te vas?
Le dije: Porque el silencio
de estos valles me amortaja
como si estuviera muerto.
-¿Por qué te vas?- He sentido
que quiere gritar mi pecho,
y en estos valles callados
voy a gritar y no puedo.
Y me dijo: ¿Adónde vas?
Y le dije: A donde el cielo
esté más alto y no brillen
sobre mí tantos luceros.
La pobre hundió su mirada
allá en los valles desiertos
y se quedó muda y triste,
vagamente sonriendo.
viernes, abril 24, 2009
UNA SOLUCIÓ DEFINITIVA PER A LES PLATGES
Editorial TRIBUNA Maresme, 217
L’Estat ha anunciat una inversió de més de nou milions d’euros per regenerar les platges de la comarca, principalment les del Baix Maresme. Amb la temporada de bany a tocar, la regeneració arriba “in extremis” però molt necessària.
Per tant, la valoració d’entrada és positiva perquè aquest problema no podia allargar-se molt més en el temps, però tampoc no s’acaba d’entendre que per un “error” Premià de Mar es quedi fora dels ajuts. I si el problema és la competència de les administracions, cal que es posin d’acord i el resolguin.
D’altra banda i al rerefons de tota la qüestió, la problemàtica de les platges s’ha de resoldre de forma definitiva i no posant-hi pedaços. No es poden controlar les tempestes, és obvi, però sí que pot donar-se una resposta menys provisional a una situació que ve repetint-se en el temps i que pateixen els milers de banyistes que opten per venir al litoral del Maresme.
La voluntat de resoldre el problema, doncs, ha d’anar acompanyada d’accions clares i sense allargar-se massa en el temps.
L’Estat ha anunciat una inversió de més de nou milions d’euros per regenerar les platges de la comarca, principalment les del Baix Maresme. Amb la temporada de bany a tocar, la regeneració arriba “in extremis” però molt necessària.
Per tant, la valoració d’entrada és positiva perquè aquest problema no podia allargar-se molt més en el temps, però tampoc no s’acaba d’entendre que per un “error” Premià de Mar es quedi fora dels ajuts. I si el problema és la competència de les administracions, cal que es posin d’acord i el resolguin.
D’altra banda i al rerefons de tota la qüestió, la problemàtica de les platges s’ha de resoldre de forma definitiva i no posant-hi pedaços. No es poden controlar les tempestes, és obvi, però sí que pot donar-se una resposta menys provisional a una situació que ve repetint-se en el temps i que pateixen els milers de banyistes que opten per venir al litoral del Maresme.
La voluntat de resoldre el problema, doncs, ha d’anar acompanyada d’accions clares i sense allargar-se massa en el temps.
'TANT DE BO FOSSIS AQUÍ', DE FRANCESC MIRALLES
Història d'amor amb píndoles d'autoajuda.
L'ofici d'en Miralles fa que no decaigui en cap moment i que la història, que podria ser una novel·leta, no s'ofegui en cap revolt i conclogui en una sòlida proposta carregada de missatges per a la transformació personal.
El que podria ser una història d'amor senzilla va molt més enllà, doncs, i s'acaba convertint en un viatge iniciàtic.
Resto, doncs, a l'espera, que un dia aquest autor escrigui una història curta, de no més de 100 fulls, amb el viatge alquímic com a rerefons, ja que aquesta sembla una constant en el seu treball. En aquesta suposada obra equilibrarà poesia i prosa, fons i forma i consolidaria un gran públic.
A "Tant de bo..." hi ha un valor afegit, la relació dels personatges amb el món de la música. Perquè aquesta és una història per als joves que portem a dins, els joves eterns que si volem ser, som.
L'ofici d'en Miralles fa que no decaigui en cap moment i que la història, que podria ser una novel·leta, no s'ofegui en cap revolt i conclogui en una sòlida proposta carregada de missatges per a la transformació personal.
El que podria ser una història d'amor senzilla va molt més enllà, doncs, i s'acaba convertint en un viatge iniciàtic.
Resto, doncs, a l'espera, que un dia aquest autor escrigui una història curta, de no més de 100 fulls, amb el viatge alquímic com a rerefons, ja que aquesta sembla una constant en el seu treball. En aquesta suposada obra equilibrarà poesia i prosa, fons i forma i consolidaria un gran públic.
A "Tant de bo..." hi ha un valor afegit, la relació dels personatges amb el món de la música. Perquè aquesta és una història per als joves que portem a dins, els joves eterns que si volem ser, som.
'SILUR', DE JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE
'Silur' és el nou llibre de poesia de Joan Carles Gonzàlez Pujalte, guardonat amb el III Premi de Poesia Oriol Rossell 2009 i publicat per Editoril Omicron.
Els 'silurs', m'explica l'autor, són peixos que es porten de fora i s'acaben menjant la fauna autòctona.
Poesia existencial que frega la prosa. Transmet sensacions amb un gran mestratge de la paraula i l'estrofa poètica.
És una poesia de risc que funciona, com una simfonia que alterna ordre i caos però acaba destil·lant un missatge contundent, dolorós, d'impacte.
Els 'silurs', m'explica l'autor, són peixos que es porten de fora i s'acaben menjant la fauna autòctona.
Poesia existencial que frega la prosa. Transmet sensacions amb un gran mestratge de la paraula i l'estrofa poètica.
És una poesia de risc que funciona, com una simfonia que alterna ordre i caos però acaba destil·lant un missatge contundent, dolorós, d'impacte.
martes, abril 14, 2009
COMIAT DE PROA PREMIÀ
Els últims mesos no han estat fàcils. El descens de vendes i les dificultats financeres, entre d'altres obstacles i problemes dels moments actuals, ens van fer prendre la decisió de tancar la llibreria després de més de 13 anys d'activitat comercial i cultural.
A molts dels nostres clients i amics els ho hem pogut comunicar personalment, però n'hi ha molts altres a qui no ha estat possible fer-ho i els hi voldríem transmetre per mitjà d'aquest escrit.
Més enllà del sentimentalisme i les emocions que poguem sentir en aquest moment, durant tots aquests anys que Proa Premià ha tingut les seves portes obertes, hem intentat oferir el millor servei possible, convençuts de lluitar contracorrent i amb la dificultat afegida de tenir el gran aparador comercial que és Barcelona al costat.
D'altra banda, durant tot el temps que hem estat oberts hem apostat per ser un espai multicultural, per integrar-nos amb la ciutat de Premià de Mar i per promoure el món del llibre i de la cultura en general en tots els seus aspectes. És per això que hem fet clients, però també amics, molts amics.
I és també per això mateix que volem acomiadar-nos amb la convicció d'haver donat un bon servei, que des del carrer del Nord-cantonada de L'alegria, hem estat un aeroport de sortida a milers i milers de llibres que han arribat als seus lectors, diverses generacions d'amants de la lectura en tots els seus formats.
En certa manera, Proa Premià ha estat una plataforma de llançament cap al lector d'aquest màgic món que són els volums d'històries, poemes, novel·les, contes... relligats, que ara formen part del patrimoni imaginari i intel·lectual de moltes altres persones.
Però no hi ha res que duri eternament, ja se sap i també ens ha tocat l'hora de volar a nosaltres.
Gràcies a tots i a totes pel suport al llarg dels anys i que els llibres continuïn vivint en tots nosaltres per sempre.
Sílvia Tarragó i Albert Calls
A molts dels nostres clients i amics els ho hem pogut comunicar personalment, però n'hi ha molts altres a qui no ha estat possible fer-ho i els hi voldríem transmetre per mitjà d'aquest escrit.
Més enllà del sentimentalisme i les emocions que poguem sentir en aquest moment, durant tots aquests anys que Proa Premià ha tingut les seves portes obertes, hem intentat oferir el millor servei possible, convençuts de lluitar contracorrent i amb la dificultat afegida de tenir el gran aparador comercial que és Barcelona al costat.
D'altra banda, durant tot el temps que hem estat oberts hem apostat per ser un espai multicultural, per integrar-nos amb la ciutat de Premià de Mar i per promoure el món del llibre i de la cultura en general en tots els seus aspectes. És per això que hem fet clients, però també amics, molts amics.
I és també per això mateix que volem acomiadar-nos amb la convicció d'haver donat un bon servei, que des del carrer del Nord-cantonada de L'alegria, hem estat un aeroport de sortida a milers i milers de llibres que han arribat als seus lectors, diverses generacions d'amants de la lectura en tots els seus formats.
En certa manera, Proa Premià ha estat una plataforma de llançament cap al lector d'aquest màgic món que són els volums d'històries, poemes, novel·les, contes... relligats, que ara formen part del patrimoni imaginari i intel·lectual de moltes altres persones.
Però no hi ha res que duri eternament, ja se sap i també ens ha tocat l'hora de volar a nosaltres.
Gràcies a tots i a totes pel suport al llarg dels anys i que els llibres continuïn vivint en tots nosaltres per sempre.
Sílvia Tarragó i Albert Calls
JUSTE DE NIN
Una recomanació. Còmic d'autor de primera:
'Cròniques a llapis. 1931-1970', de Lluís Juste de Nin.
Inclou 'Barcelona, 1931', 'Montecristo, 1941' i 'El Guepard, 1970'.
50 anys de la nostra història a través de tres clàssics de la literatura universal redimensionats.
'Cròniques a llapis. 1931-1970', de Lluís Juste de Nin.
Inclou 'Barcelona, 1931', 'Montecristo, 1941' i 'El Guepard, 1970'.
50 anys de la nostra història a través de tres clàssics de la literatura universal redimensionats.
BIOGRAFIA D'AC/DC EN CÒMIC
Quarentena Edicions ha publicat un nou format editorial a tenir en compte: la biografia de grups de rock però en còmic.
El primer volum està dedicat a la mítica banda AC/DC.
La història que s'explica no busca ser rigorosa, sinó recollir anècdotes i donar la perspectiva d'una trajectòria.
De fàcil lectura, és ideal per crear nous lectors dins el món de la música més actual.
El primer volum està dedicat a la mítica banda AC/DC.
La història que s'explica no busca ser rigorosa, sinó recollir anècdotes i donar la perspectiva d'una trajectòria.
De fàcil lectura, és ideal per crear nous lectors dins el món de la música més actual.
ONÍRICA (MICRORELATO)
El hombre sueña con una gran biblioteca ardiendo y otra vida en mundos lejanos.
Lleva un traje de mago y una larga barba y vive en una ciudad legendaria, de grandes torreones de obsidiana, que brillan con los reflejos de dos soles verdes gigantes.
Encontraron su cuerpo en la playa y lo curaron y cuidaron para acabar convirtiéndolo en uno de ellos, los oscuros.
No tardó en ser un reputado mago al servicio del rey.
Y unos años más tarde se convertía en el responsable de la mayor biblioteca de todos los tiempos: un torreón que llegaba hasta las nubes y donde se almacenaban volúmenes de todos los mundos conocidos.
Un dia soñó que la gran biblioteca ardía y que su cuepro se deshacía en miles de pedazos.
Cuando se despertó estaba tendido en una playa, rodeado por los restos de un naufragio.
Recordaba vagamente a un hombre escribiendo en un cuaderno y creando su historia, de personaje.
Ardía su mundo y él sólo era una parte más de una gran caja de palabras, mezclándose en hstorias inconclusas.
Lleva un traje de mago y una larga barba y vive en una ciudad legendaria, de grandes torreones de obsidiana, que brillan con los reflejos de dos soles verdes gigantes.
Encontraron su cuerpo en la playa y lo curaron y cuidaron para acabar convirtiéndolo en uno de ellos, los oscuros.
No tardó en ser un reputado mago al servicio del rey.
Y unos años más tarde se convertía en el responsable de la mayor biblioteca de todos los tiempos: un torreón que llegaba hasta las nubes y donde se almacenaban volúmenes de todos los mundos conocidos.
Un dia soñó que la gran biblioteca ardía y que su cuepro se deshacía en miles de pedazos.
Cuando se despertó estaba tendido en una playa, rodeado por los restos de un naufragio.
Recordaba vagamente a un hombre escribiendo en un cuaderno y creando su historia, de personaje.
Ardía su mundo y él sólo era una parte más de una gran caja de palabras, mezclándose en hstorias inconclusas.
DANSA DE LA MORT (Microrelat)
Se'm va aparèixer enmig d'una riera mentre jo passejava i buscava espàrrecs.
Portava per disfressa una malla negra i un esquelet blanc sobreimprès, com els figurants d'aquelles representacions en les quals la Mort és la protagonista.
Ballava una estranya dansa, sense música de fons i semblava somriure'm, però en tinc un seriós dubte perquè el rictus pintat a la roba era difícil de definir.
Molts anys després el vaig trobar de nou, per segon cop, sense esvair el dubte.
Portava per disfressa una malla negra i un esquelet blanc sobreimprès, com els figurants d'aquelles representacions en les quals la Mort és la protagonista.
Ballava una estranya dansa, sense música de fons i semblava somriure'm, però en tinc un seriós dubte perquè el rictus pintat a la roba era difícil de definir.
Molts anys després el vaig trobar de nou, per segon cop, sense esvair el dubte.
PRESENTACIÓ A MATARÓ DEL NOU SEAT EXEO
Publicat a "TRIBUNA Maresme"
Maresme Lesseps presenta a Mataró el nou Seat Exeo
Plantar cara a la crisi treballant i presentant els seus nous productes. Aquesta és la filosofia de treball de Maresme Lesseps, concessionaris de SEAT a la comarca, que va fer la presentació a Mataró, el passat 2 d’abril, del nou Seat Exeo.
Amb un acte multitudinari, al qual van assistir representants del món empresarial, clients i amics, es va presentar en societat el nou cotxe que es defineix per la seva innovació i qualitat. De fet, el nou Seat Exeo, de disseny àgil, elegant i esportiu, equilibra la conducció dinàmica i un elevat confort.
El gerent del grup Lesseps, Jaume Roura, va assegurar durant l’acte de presentació, que tot i les dificultats dels temps actuals “no es pot viure de la lamentació i cal llevar-se amb il·lusió perquè SEAT, la marca autèntica, única, continuï sent líder al mercat”. Per a Roura ara és el moment de treballar “amb molta il·lusió l’arribada d’un nou vehicle, fent-ho de manera participativa amb clients i amics”.
Per la seva banda, el director general de SEAT Espanya, Pere Catena,
va destacar els valors de la fàbrica del grup a Martorell, on es fan els models Ibiza, Leon i Exeo. “És la més flexible del món”, va asegurar Catena.
Pel que fa al nou Seat Exeo, Catena va destacar que “és una línea que agradarà fins i tot pel tacte i l’olor i que al provar-lo seduirà”.
Catena també va destacar el salt qualitatiu i tecnològic de SEAT. ”No som la SEAT del Cuéntame. Estem segurs del nostre producte i seguint l’eslògan creiem que ‘hauries de provar-lo’”, va afirmar.
El nou Seat Exeo té un dels seus punts forts en la innovació tecnològica de les seves noves motoritzacions, dinàmiques i ecològiques, fins a la última generació de motors amb tecnologia Common Rai. També, el seu equipament ofereix tots els elements d’una berlina de gamma alta. A nivell de seguretat, el nou vehicle incorpora els més nous avançaments tant en seguretat activa com passiva.
Maresme Lesseps, amb les seves noves instal·lacions i un equip qualificat de professionals, compta a Mataró amb més de 3.000 m2, on es poden trobar vehicles nous, d’ocasió, gerència, taller mecànic, carrosseria i recanvis. En aquests departaments, l’atenció corre a càrrec de qualificats professionals amb àmplia formació de la marca SEAT.
Maresme Lesseps presenta a Mataró el nou Seat Exeo
Plantar cara a la crisi treballant i presentant els seus nous productes. Aquesta és la filosofia de treball de Maresme Lesseps, concessionaris de SEAT a la comarca, que va fer la presentació a Mataró, el passat 2 d’abril, del nou Seat Exeo.
Amb un acte multitudinari, al qual van assistir representants del món empresarial, clients i amics, es va presentar en societat el nou cotxe que es defineix per la seva innovació i qualitat. De fet, el nou Seat Exeo, de disseny àgil, elegant i esportiu, equilibra la conducció dinàmica i un elevat confort.
El gerent del grup Lesseps, Jaume Roura, va assegurar durant l’acte de presentació, que tot i les dificultats dels temps actuals “no es pot viure de la lamentació i cal llevar-se amb il·lusió perquè SEAT, la marca autèntica, única, continuï sent líder al mercat”. Per a Roura ara és el moment de treballar “amb molta il·lusió l’arribada d’un nou vehicle, fent-ho de manera participativa amb clients i amics”.
Per la seva banda, el director general de SEAT Espanya, Pere Catena,
va destacar els valors de la fàbrica del grup a Martorell, on es fan els models Ibiza, Leon i Exeo. “És la més flexible del món”, va asegurar Catena.
Pel que fa al nou Seat Exeo, Catena va destacar que “és una línea que agradarà fins i tot pel tacte i l’olor i que al provar-lo seduirà”.
Catena també va destacar el salt qualitatiu i tecnològic de SEAT. ”No som la SEAT del Cuéntame. Estem segurs del nostre producte i seguint l’eslògan creiem que ‘hauries de provar-lo’”, va afirmar.
El nou Seat Exeo té un dels seus punts forts en la innovació tecnològica de les seves noves motoritzacions, dinàmiques i ecològiques, fins a la última generació de motors amb tecnologia Common Rai. També, el seu equipament ofereix tots els elements d’una berlina de gamma alta. A nivell de seguretat, el nou vehicle incorpora els més nous avançaments tant en seguretat activa com passiva.
Maresme Lesseps, amb les seves noves instal·lacions i un equip qualificat de professionals, compta a Mataró amb més de 3.000 m2, on es poden trobar vehicles nous, d’ocasió, gerència, taller mecànic, carrosseria i recanvis. En aquests departaments, l’atenció corre a càrrec de qualificats professionals amb àmplia formació de la marca SEAT.
SOBRE LA SETMANA SANTA
Mataró celebra una Setmana Santa amb personalitat pròpia i multitudinària i amb voluntat de promocionar-la com un recurs turístic de la ciutat. Els actes més seguits són la desfilada dels Armats, la processó de Cerdanyola (Dijous Sant) i la Processó General (Divendres Sant).
Des del 29 de març fins al 12 d’abril se celebren a la capital del Maresme una trentena d’actes religiosos entre via crucis, processons i representacions sacres. Hi participen prop de 3.000 persones, entre natzarens, armats, costalers i penitents i se’n preveu al voltant de 55.000 com a públic.
L’acte de referència és la Processó General, divendres 10 d’abril a les 19,30h. Organitzada per la Comissió de Setmana Santa, compta amb la participació de totes les Confraries, les Germandats i els Armats de Mataró, que sumen una dotzena d’entitats.
Per a l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, “amb els actes de Setmana Santa s’han sabut integrar elements diferents d’aquesta cultura com els Armats i les confraries, amb la realitat cultural de la ciutat i que aquestes tradicions es barregin en harmonia”.
ELS ACTES MÉS DESTACATS
Entre els actes destacats de la Setmana Santa a Mataró hi ha la desfilada i homenatge a la ciutat que fan els Armats (9 d’abril a les 19’15h. Plaça de Santa Maria) i la Processó de Dijous Sant a Cerdanyola (9 d’abril a les 20,30h. Barri de Cerdanyola). També, enguany es recupera un acte tradicional com és la Processó Nit de Silenci (9 d’abril a les 21,30h. Plaça de Santa Maria). Però l’acte referent i punt de confluència és la Processó General de Mataró (10 d’abril a les 19,30h), amb la participació de representants de totes les confraries, germandants i armats.
L’itinerari de la Processó General de Mataró és: Plaça de Santa Maria, Carrer Nou, La Riera, Carrer d’Argentona, El Torrent, Plaça de les Tereses, Carrer de Santa Teresa, Plaça de Santa Anna.
La majoria dels actes de Setmana Santa a Mataró se celebren al centre, motiu pel qual es pot accedir amb tren a la ciutat i dirigir-se cap a la plaça Santa Anna, al cor del municipi i molt a prop de l’estació, per des d’aquest punt anar a trobar-se amb els itineraris de les processons. Per accedir a d’altres actes que es fan als barris, com el de Cerdanyola, s’hi pot arribar amb autobús.
Des del 29 de març fins al 12 d’abril se celebren a la capital del Maresme una trentena d’actes religiosos entre via crucis, processons i representacions sacres. Hi participen prop de 3.000 persones, entre natzarens, armats, costalers i penitents i se’n preveu al voltant de 55.000 com a públic.
L’acte de referència és la Processó General, divendres 10 d’abril a les 19,30h. Organitzada per la Comissió de Setmana Santa, compta amb la participació de totes les Confraries, les Germandats i els Armats de Mataró, que sumen una dotzena d’entitats.
Per a l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, “amb els actes de Setmana Santa s’han sabut integrar elements diferents d’aquesta cultura com els Armats i les confraries, amb la realitat cultural de la ciutat i que aquestes tradicions es barregin en harmonia”.
ELS ACTES MÉS DESTACATS
Entre els actes destacats de la Setmana Santa a Mataró hi ha la desfilada i homenatge a la ciutat que fan els Armats (9 d’abril a les 19’15h. Plaça de Santa Maria) i la Processó de Dijous Sant a Cerdanyola (9 d’abril a les 20,30h. Barri de Cerdanyola). També, enguany es recupera un acte tradicional com és la Processó Nit de Silenci (9 d’abril a les 21,30h. Plaça de Santa Maria). Però l’acte referent i punt de confluència és la Processó General de Mataró (10 d’abril a les 19,30h), amb la participació de representants de totes les confraries, germandants i armats.
L’itinerari de la Processó General de Mataró és: Plaça de Santa Maria, Carrer Nou, La Riera, Carrer d’Argentona, El Torrent, Plaça de les Tereses, Carrer de Santa Teresa, Plaça de Santa Anna.
La majoria dels actes de Setmana Santa a Mataró se celebren al centre, motiu pel qual es pot accedir amb tren a la ciutat i dirigir-se cap a la plaça Santa Anna, al cor del municipi i molt a prop de l’estació, per des d’aquest punt anar a trobar-se amb els itineraris de les processons. Per accedir a d’altres actes que es fan als barris, com el de Cerdanyola, s’hi pot arribar amb autobús.
MANIFEST CONTRA L'ABUNDÀNCIA
De què serveix tenir milers, milions de llibres a l'abast, quan som incapaços de gaudir amb un poema de dos versos?
EBRE BLOOK
Cossetània edita el primer recull de relats publicats en un blog ebrenc que acaben sent un llibre en lletra impresa.
ORDRE I DESORDE
Hi ha el desordre, com a tendència natural. I la capacitat humana, la lluita constant amb un mateix i l'entorn per conviure amb el caos i intentar mantenir un cert ordre.
lunes, abril 13, 2009
ALBERT CALLS ENTREVISTA A JOAQUIM ARENAS i SAMPERA
.JPG)
Per a "La Clau"
“Cal pensar que l’educació,
a l’escola, no ho pot arreglar tot”
Joaquim Arenas i Sampera, mestre i pedagog nascut a Mataró, des de fa anys que viu a Premià de Mar. Vinculat a l’ensenyament i la difusió de la llengua catalana va ser cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) de 1983 a 2003. També, va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2003 per la seva sostinguda tasca com impulsor de la llengua a l’escola i la catalanització del nostre sistema educatiu des del món cultural i cívic. Autor de diversos llibres, recentment acaba de publicar, amb Margarida Muset i Adel, La immersió lingüística. A Catalunya, un projecte compartit, editat per Eumo Editorial.
La llengua catalana gaudeix d’un bon estat o anem pel mal camí?
El català és una llengua forta i d’un gran prestigi arreu. El mal camí el farien aquells que no li siguin fidels. La fidelitat és bàsica. Parlar sempre en català a Catalunya i als Països Catalans és mantenir en bon estat la llengua.
La immersió lingüística, ha funcionat, doncs?
La immersió ha complert plenament la seva funció: fer aprendre la llengua de l’escola – la del país- a uns infants que no la parlen a casa. I això els ha permès poder inserir-se plenament en el model d’escola catalana en llengua , continguts i actituds model, per altra banda tan elogiat per les institucions europees.
Però alguna cosa es deu haver fet malament veient les darreres xifres de l’ús del català a Barcelona?
A l’escola d’ Educació Primària, no. A Secundària ja fa anys que en aquest i altres aspectes fonamentals és un campi qui pugui. Però cal pensar que l’educació, l’escola, no ho pot arreglar tot. Cal prestigiar la llengua, fer-la útil, que possibiliti el lleure: el teatre, els musicals, els jocs que es presenten amb les noves tecnologies. Són qüestions que costen diners. Una gestió raonada dels diners que hom dedica a l’augment de funcionaris i de nous càrrecs públics faria possible la normalitat del català en aquests àmbits.
Ensenyar la llengua a les escoles afavoreix la integració dels nous catalans? Els escolars parlen en català?
Si es fan les coses ben fetes, si hi ha un projecte pedagògic i un projecte lingüístic fet amb cap i peus, els nois i noies parlen català amb qui els parla català. La gràcia està en què parlar en català no s’acabi per a molts alumnes en sortit de la classe. Amb una gran implicació del professorat i molta voluntat, el català pot, i ha de ser la llengua d’escola.
En les converses, el castellà s’imposa al català, de qui és la culpa?
A primera instància dels qui es passen de llengua. “Sempre en català” ha de ser la consigna permanent de tot ciutadà d’aquest país. Ara, la responsabilitat darrera és dels que, tenint responsabilitat política, no atorguen a la llengua l’estatus i els mitjans per ser plenament el vincle més sensible de la nostra ciutadania.
L’ensenyament de la llengua i la cultura no ha anat paral·lel al dels valors?
Quan en un centre educatiu es treballa amb esforç, es vol una feina ben feta, la tasca escolar es desenvolupa en ordre, es vol l’excel·lència per tots els alumnes, es conrea el respecte a l’autoritat del mestre i tantes coses més, la qüestió de la llengua catalana i del seu ús i l’aprenentatge general de les altres llengües és la cosa més normal del món. Ara això demana dues coses, encara, implicació plena dels mestres i una gran comunicació i complicitat dels pares, que també és possible.
Quin és el camí a seguir de cara al futur?
Activar la consciència lingüística, no fallar en la fidelitat, estar orgullosos de la nostra llengua i “utilitzar-la sempre”. No renunciar mai a parlar en català. I protestar quan no som atesos en català. El futur és la tasca, l’esperança, però també la lluita sense defallença. No ens podem cansar d’estar cansats.
Es pot viure plenament en català, a la Catalunya del segle XXI?
En general i massa sovint, no. Però els qui hi podem col·laborar, és a dir els ciutadans, perquè aquesta situació canviï, i els que, des del poder, disposen de mecanismes eficients per aconseguir-ho, no fem allò que hem de fer.
Més enllà del Principat, la salut del català és bona… al País Valencià, a la Catalunya del Nord, les Illes o l’Alguer?
La salut del català no és bona enlloc. Hi ha situacions de malaltia greu i situacions de gravetat extrema, i no arreu és igual. Només caldria . . . Ara la recuperació és una qüestió social i política mentre no disposem d’un estat propi. Cada país de parla catalana ha de trobar el camí per al recobrament de la llengua sense perdre la consciència que tots formem part de la mateixa àrea lingüística, que tots parlem la mateixa llengua.
Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”?
Sí. Vaig tenir una sorpresa, ja fa temps. I va ser comprovar que cada setmana a casa es retalla la recepta de cuina que hi ha a la darrera pàgina de la revista.
ALBERT CALLS ENTREVISTA A ALBERT JOAN MANENT
Per a "La Clau"
“Els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat”
Albert Joan i Manent va néixer a Premià de Mar i és jutge de pau a Cabrera de Mar des de fa 17 anys. Va recollir el testimoni d’un dels jutges de pau més veterans de Catalunya, Pere Rodríguez. A banda dels actes propis del jutjat, Manent ja ha celebrat més de 700 casaments.
Quines funcions té el jutge de pau avui en dia?
La guàrdia i custòdia dels llibres de registre, fer actes de conciliació i mediació i judicis de faltes. Però sens dubte, la part més vistosa i alegre són els casaments.
Hi ha alguns casaments que recordi de manera especial?
El d’un company de l’Ajuntament que es va casar gran i el del meu fill, que va fer-ho per l’església, però jo em vaig encarregar dels tràmits del llibre de família.
Com es preparen els casaments?
Hi ha un seguit de tràmits que cal seguir com els expedients, la declaració jurada, els dos testimonis... També és molt important fer una entrevista prèvia amb els nuvis i adaptar la cerimònia a les seves necessitats i desitjos, que no sigui una cosa freda.
Ser jutge de pau és vocacional?
Sí, vocacional i de servei a la comunitat. L’escullen els regidors cada quatre anys i el proposen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que és qui el nomena. El càrrec d’un jutge es passa a un altre. En el cas de Cabrera hi havia l’avi Pere, en Pere Rodríguez, tota una institució, que era molt gran i es volia retirar. Jo vaig fer-li de substitut i de bastó, per ajudar-lo i vaig acabar sent jo el jutge del municipi.
Com a jutge de pau han de fer d’altres activitats, però?
Sí, per exemple el que es coneix com a “deslinde”, que és intervenir per ajustar els límits d’un terreny quan els propietaris no es posen d’cord. O abans també s’havien de fer aixecaments de cadàvers de persones que havien patit morts traumàtiques, però ara ho fan els jutges de guàrdia. I això, entre d’altres coses.
També hi ha un jutge de pau auxiliar, no?
Està establert que n’hi ha d’haver dos, un titular i un substitut. A Cabrera de Mar la jutgessa auxiliar és l’Elisabet Plass. Sempre hi ha d’haver un jutge al municipi. En definitiva, els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat.
Manté contacte amb d’altres jutges catalans?
Sí, a través de l’Associació Catalana Pro Justícia i diversos actes que es convoquen amb les associacions gallega, basca o andalusa. A través d’aquests contactes els jutges ens podem instruir, reciclar i millorar les nostres mancances. En les trobades portem ponents a fer conferències, jutges de rellevància.
La conciliació serveix per alleugerir problemes a la localitat?
És una de les tasques més enriquidores. Som abans de les persones que jutges. També cal entendre que durant la conciliació s’ha de saber donar la volta als problemes i remenar per trobar la solució.
Jutge de pau i defensor del ciutadà, càrrec que tenen alguns municipis, són opcions compatibles?
A les ciutats no hi ha jutge de pau i s’ha creat la figura del defensor del ciutadà.
Amb la crisi ha augmentat la feina del jutjat de pau?
Sí que es nota. Hi ha més desnonaments, més reclamacions de deutes, més actes de conciliació i per força la feina ha anat a més.
Ha canviat molt la relació entre les persones als municipis de la comarca en els darrers anys?
Als pobles petits no. Continuem relacionant-nos més i aquest tracte permet més conciliacions que judicis. Al cap i a la fi, és millor conciliar.
Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”, ara que aquesta publicació fa 25 anys?
Quan el meu oncle es va morir, hi van publicar un escrit preciós glossant la seva figura. Era en Lluís Manent, un activista d’ERC. Textos com aquest arriben a les persones. De “La Clau” m’agraden els escrits de la Regina Ferrando i penso que la publicació és molt propera al ciutadà.
EL VALOR DELS NOSTRES ESPAIS AGRARIS
Publicat a "La Clau"
La Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró edita la revista “L’atzavara”, una publicació de divulgació científica. El passat mes de gener van presentar el número 17 centrat en ‘El valor dels espais agraris periurbans’, un tema que a la comarca ens hauria de preocupar força, perquè ens toca de manera directa.
Com es destaca a “L’atzavara”, en els darrers anys, els espais perirubans catalans han patit un declivi preocupant de la superfície, que s’ha arribat a reduir en un 61% degut a molts factors, com ara la industrialització, el creixement de les ciutats o la globalització dels mercats, entre d’altres aspectes. Per situar-nos, alguns d’aquestes zones al Maresme són les de La Tordera, Malgrat de Mar, Cabrera de Mar, Alella o les Cinc Sènies de Mataró.
En aquesta publicació s’hi recullen les conferències que diversos científics i tècnics van fer per a un seminari. S’hi tracten aspectes com ‘Els espais lliures de la regió metropolitana de Barcelona’, ‘Petjada ecològica, consum del territori com a recurs?’, ‘L’observatori del paisatge en el marc de la nova política de paisatge a Catalunya’, ‘Reflexions sobre la protecció de l’espai agrari. De Gallecs a les Cinc Sènies’, ‘L’estat de l’avifauna dels espais agrícoles a Catalunya i el cas concret de les Cinc Sènies’ o ‘El valor dels espais agraris periurubans’, entre d’altres.
Com es destaca en l’editorial de la publicació: “el motiu principal de la conservació d’aquests espais ha de ser la promoció del sector agrícola, que ha d’esdevenir econòmicament rendible com qualsevol altre sector econòmic”. D’altra banda, s’afegeix que l’agricultura dels nostres entorns urbans “ofereix un producte de proximitat que suposa un benefici per als consumidors, atès que és un producte fresc del qual podem fer un seguiment relativament fàcil del seu procés de producció i un control de la seva qualitat. També cal tenir en compte que tenim un rebost al costat mateix de casa”.
Tanmateix, d’altres valors d’aquests espais que s’esmenten són que “fan una valuosa funció d’esponjament del territori i de separació de poblacions, tot prevenint que esdevinguin una continuïtat urbana entre elles”.
En síntesi, aquesta publicació posa sobre la taula la importància d’aquestes parts del nostre país que fins no fa massa teníem molt més a l’abast i que malauradament han anat substituint-se per asfalt i construccions.
On està el Maresme verd i paisatgístic de fa pocs any? Cada vegada més en la nostra memòria. Conserven almenys més el que ens queda, com ens recorda “L’atzavara” amb el conjunt d’articles aplegats.
La Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró edita la revista “L’atzavara”, una publicació de divulgació científica. El passat mes de gener van presentar el número 17 centrat en ‘El valor dels espais agraris periurbans’, un tema que a la comarca ens hauria de preocupar força, perquè ens toca de manera directa.
Com es destaca a “L’atzavara”, en els darrers anys, els espais perirubans catalans han patit un declivi preocupant de la superfície, que s’ha arribat a reduir en un 61% degut a molts factors, com ara la industrialització, el creixement de les ciutats o la globalització dels mercats, entre d’altres aspectes. Per situar-nos, alguns d’aquestes zones al Maresme són les de La Tordera, Malgrat de Mar, Cabrera de Mar, Alella o les Cinc Sènies de Mataró.
En aquesta publicació s’hi recullen les conferències que diversos científics i tècnics van fer per a un seminari. S’hi tracten aspectes com ‘Els espais lliures de la regió metropolitana de Barcelona’, ‘Petjada ecològica, consum del territori com a recurs?’, ‘L’observatori del paisatge en el marc de la nova política de paisatge a Catalunya’, ‘Reflexions sobre la protecció de l’espai agrari. De Gallecs a les Cinc Sènies’, ‘L’estat de l’avifauna dels espais agrícoles a Catalunya i el cas concret de les Cinc Sènies’ o ‘El valor dels espais agraris periurubans’, entre d’altres.
Com es destaca en l’editorial de la publicació: “el motiu principal de la conservació d’aquests espais ha de ser la promoció del sector agrícola, que ha d’esdevenir econòmicament rendible com qualsevol altre sector econòmic”. D’altra banda, s’afegeix que l’agricultura dels nostres entorns urbans “ofereix un producte de proximitat que suposa un benefici per als consumidors, atès que és un producte fresc del qual podem fer un seguiment relativament fàcil del seu procés de producció i un control de la seva qualitat. També cal tenir en compte que tenim un rebost al costat mateix de casa”.
Tanmateix, d’altres valors d’aquests espais que s’esmenten són que “fan una valuosa funció d’esponjament del territori i de separació de poblacions, tot prevenint que esdevinguin una continuïtat urbana entre elles”.
En síntesi, aquesta publicació posa sobre la taula la importància d’aquestes parts del nostre país que fins no fa massa teníem molt més a l’abast i que malauradament han anat substituint-se per asfalt i construccions.
On està el Maresme verd i paisatgístic de fa pocs any? Cada vegada més en la nostra memòria. Conserven almenys més el que ens queda, com ens recorda “L’atzavara” amb el conjunt d’articles aplegats.
ABERT CALLS ENTREVISTA A JOSÉ LUIS GALLEGO
Entrevista publicada a "La Clau"
“La societat del futur serà sostenible o no serà”
José Luis Gallego (Barcelona, 1964), vinculat a Cabrils i al Maresme, és periodista ambiental i escriptor. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de divulgació ambiental, el darrer dels quals és ‘I això on va?. Guia pràctica del reciclatge’, una manual per a practicar la reducció i recollida selectiva dels residus domèstics que inclou propostes d’acció individual i una guia ràpida per resoldre els dubtes més comuns sobre el reciclatge. Col·laborador del programa de televisió “Els Matins”, de Josep Cuní i de “Julia en la Onda”, de Júlia Otero, a Onda Cero, és columnista en una llarga nòmina d’importants mitjans del país i ha rebut nombrosos guardons per la seva tasca, com el Premi Medi Ambient 2003 de la Generalitat de Catalunya.
El seu darrer llibre, ‘I això on va?’ està tenint molt bona acollida. Creu que això és degut al fet que la gent està molt preocupada pel nostre medi ambient?
Crec que cada vegada som més els que estem disposats a posar el nostre granet de sorra per millorar el nostre entorn, i la reducció i el reciclatge dels residus que generem a casa és una bona aportació en aquest sentit.
A la llar, majoritàriament, som conscients que cal reciclar o encara queda molt camí per recórrer, moltes assignatures pendents per a resoldre?
Hi ha una tendència positiva, però cal que siguem més els que reciclem i que ho fem millor. A Catalunya només reciclem el 34% dels residus urbans. En canvi un 80 % de la gent diu que recicla. Hem de fer avançar la primera xifra.
L’educació sol ser la clau del futur. A les escoles s’ensenya bé la importància dels temes relacionats amb el medi ambient?
No podem delegar l’educació en valors –i els temes mediambientals pertanyen a l’àmbit del civisme– als mestres. Els pares ens em de implicar en la formació dels nostres fills i el respecte a l’entorn és un hàbit que s’ha de treballar també a casa.
En síntesi, quines són les accions més fàcils que cal fer en la nostra vida diària per ajudar al medi ambient?
Reduir els nostres residus i, en tot cas, recollir-los a part. Estalviar aigua. Fer-ne un ús més eficient de l’energia. Moure’ns d’una altra manera, més lògica i raonada. Practicar un consum més responsable i respectar l’entorn natural, entre d’altres.
El canvi de temps que estem vivint en els darrers mesos ha de ser preocupant? Ho dic perquè, com tothom sap, ha fet molt de fred i no ha parat de ploure quan no fa massa encara patíem per la sequera?
No té res a veure el temps meteorològic amb el clima. Tot i així, si no actuem d’una manera més responsable amb el medi ambient i no reduïm les emissions (incloses les domèstiques) aquest planeta serà un lloc cada vegada menys confortable.
Tots els països estan entenent la necessitat de no malmetre el nostre planeta?
L’arribada del President Obama a la Casa Blanca es una esperança per a tots els que creiem que l’escalfament global es pot mitigar tot reduint les emissions de CO2. Ara ja hi som tots, amb la UE i els Estats Units al capdavant.
Vivim en una societat consumista. Aquest consumisme ens porta a la destrucció?
Hi ha una manera de consumir més responsable i compromesa amb el medi ambient, i cada vegada som més els que la practiquem. El consum eés el motor de l’economia. És quan actuem com a consumidors que podem canviar el món.
I com podem fer un consum més responsable que ens afavoriria a tots plegats?
Escollint, entre dues opcions, la que genera menys residus i aporta més valors ecològics. Premiant les marques que incorporen el compromís ambiental als seus productes. Evitant la compra compulsiva. Triant productes locals i evitant l’excés de bosses.
La societat del futur és ecològica i sostenible.
Serà sostenible o no serà. La crisi que estem vivint és només un avís. Si no prenem nota i corregim el rumb cap a la moderació anem del dret cap al penya-segat.
La nostra comarca ha viscut un gran creixement. S’ha harmonitzat amb l’atenció a l’entorn?
És evident que no. L’especulació urbanística ha actuat com un cuc barrinador al Maresme, malmetent el nostre patrimoni natural i paisatgístic. La façana litoral és un seguit de ciment. On són les maresmes que donaren nom a la comarca?
Al Maresme, doncs, en termes mediambientals que li cal?
Li calen governs locals més compromesos amb la defensa de l’entorn, que habilitin polítiques ambientals més decidides i valentes. I als ciutadans ens cal fer pinya per millorar la qualitat ambiental a partir del compromís individual. Hem d’entendre que som el que respirem i el que ens envolta molt abans que cap altra cosa.
Quin record o anècdota conserva en la memòria del setmanari “La Clau”?
El de un mitjà de comunicació local i a l’abast de tothom, que sempre acabes llegint quan vas a prendre un cafè o guardes torn a la perruqueria. I alhora una bona manera d’estar al dia dels serveis i els productes que tens més pròxims. Felicitats per aquest 25è aniversari.
POSAR ROSTRE AL NOSTRE PASSAT
Publicat a "La Clau"
El món iber, romà i medieval
a través d’una web didàctica
La preocupació per la preservació del patrimoni ha dut als maresmencs Josep Maria Rovira i Ferran Bayés a treballar en la creació d’una web didàctica en la qual s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic de Cabrera de Mar i de la comarca del Maresme.
Algunes de les imatges o recreacions virtuals del projecte van poder veure’s ja durant la passada Fira Iberoromana de Cabrera, però ara, finalment, es presentarà la proposta ja desenvolupada.
L’acte serà el proper divendres 27 de març, a les 19,30h, a Can Palauet, de Mataró, a càrrec del Dr. Joan Santacana, professor titular del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.
‘Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni’,
la web didàctica elaborada, forma part d'un projecte de recerca que Rovira està desenvolupant gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, però compta amb el suport de Caixa Catalunya. Obra Social,
DIDPATRI - Didàctica i Patrimoni,
el Grup d'Història del Casal de Mataró,
l’Ajuntament de Cabrera de Mar i la
Universitat de Barcelona - Departament de Didàctica de les Ciències Socials.
De la direcció de la proposta s’ha encarregat Rovira, que ha treballat amb Bayés en la infografia i els textos que ajuden a mostrar el rostre de com era el nostre món antic.
“Cabrera de Mar ocupa un lloc de primer ordre pel seu ric patrimoni arqueològic, que en els darrers anys s’ha vist incrementat amb noves i espectaculars descobertes”, explica Rovira.
“Amb els recursos que les tecnologies de la informació posen avui al nostre abast, en aquesta web intentem acostar aquest patrimoni iber, romà i medieval, al públic, pensant sobretot en els joves que seran els qui demà l’hauran de preservar i tenir-ne cura”, comenta Rovira.
Així, sempre que ha estat possible, a partir de les dades arqueològiques, s’ha restituït virtualment l’aspecte que devien tenir originalment les edificacions que avui perviuen en estat molt fragmentari.
D’altra banda, bona part dels jaciments citats a la web no són visitables, alguns perquè han estat excavats en dates molt recents i altres per manca de recursos per la seva museïtzació i posta en valor.
“Tan de bo que amb aquesta web poguéssim aportar també el nostre granet de sorra perquè les administracions prenguin consciència de la importància arqueològica de Cabrera, i de que cal invertir-hi amb urgència per consolidar les restes existents, fer-les visitables i finançar noves investigacions”, assegura Rovira.
ALBERT CALLS ENTREVISTA A REGINA FERRANDO
Entrevista publicada a "La Clau"
“El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som”
Regina Ferrando treballa des de Premià de Mar en una activitat que no té fronteres: el desenvolupament del pensament creatiu i del creixement personal. Escrivint articles (amb fidelitat publicats a “La Clau”), a través d’un llibre, des de la seva pàgina web (www.reginaferrando.com), a la ràdio i a la televisió locals, fent cursos o per mitjà de la paraula, transmet les inquietuds d’un altre mil·leni i ens ajuda a trobar nous camins.
Vivim massa angoixats els maresmencs del segle XXI?
Hi deu haver de tot. Ara bé, hi ha més conreu d’angoixa aquí que al Pallars Sobirà o la Garrotxa, per exemple. És el preu d’estar a la vora de la gran metròpoli. En general, però, la societat occidental i desenvolupada és una societat angoixada, en major o menor mesura.
Què es pot fer per agafar-se millor la vida?
Prendre consciència de la respiració. Respirar conscientment sempre que ens sigui possible. Nodrir la nostra vida amb estones de silenci. Confiar en el procés de la vida, que ens dóna, a cada moment, allò que ens cal, encara que hi ha moments que se’ns fa difícil entendre-ho.
Vostè va parlar a la comarca del pensament creatiu i del creixement personal quan ningú ho feia i ara s’ha estès. En què poden millorar les nostres vides?
El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som, tant si és positiu com negatiu, tant si és conscient com inconscient. El creixement personal ens permet adquirir l’habilitat de fer tots els pensaments conscients i positius, per poder viure feliços i satisfets.
Hi ha un coneixement universal per afrontar millor la vida diària?
Hi ha una font inesgotable de saviesa en el nostre interior, que compartim tots els éssers humans. Només ens cal connectar-hi per tenir totes les respostes. Per això, cal aprendre a anar “cap endins”, de la mateixa manera que sabem anar “cap enfora”.
Moltes vegades s’associa l’autoajuda amb un model “nord-americà”, però també existeix en la nostra cultura, no?
L’autoajuda, entesa com la necessitat de conèixer-se per ser feliç, de ser solidari amb un mateix, és tant antiga com el món. Si revisem la filosofia i psicologia europees, descobrirem infinitat d’éssers humans que han treballat per aconseguir la seva realització plena i la del seu entorn.
Hem oblidat coses elementals i ara això ens està passant factura?
En la mesura que oblidem ser nosaltres mateixos i no tenim consciència de la nostra essència veritable, això ens passa factura.
S’acaba un concepte de món i en neix un de nou? Anem cap a la foscor i a les tenebres o a la llum? Ho dic perquè només mirant el telenotícies es plantegen seriosos dubtes?
Indubtablement, caminem cap a la llum. Estem a les acaballes d’un paradigma i el nou ja s’insinua. La nova consciència que creix és silenciosa i els seus actes encara no surten al telenotícies. Hi ha, però, una gran multitud que avança. En la mesura que persones, amb nova consciència, arribin als llocs de poder de la política i dels mitjans de comunicació, la llum es farà cada vegada més evident.
Som excessivament egoistes l’espècie humana?
Som humans i l’egoisme forma part de la nostra naturalesa intrínseca. Justament la necessitat de créixer és per donar més poder als sentiments lluminosos com l’amor, el respecte, la solidaritat, i deixar sense llum els comportaments més primaris, com l’egoisme.
El dolor ens fa créixer o aquest és un plantejament equivocat?
El dolor forma part de la nostra vida i ens fa créixer tal i com ho fa l’amor. Nosaltres som lliures de triar. A mi m’agrada més créixer per amor que per dolor.
Hem d’aprendre a aturar la ment, a buidar-nos, en la vida diària?
És absolutament imprescindible.
Què aconsellaria a algú que estigui molt desesperat, que les coses no li vagin gens bé i que no hi vegi sortida?
Deixar de mirar-se el melic i de fer-se llàstima. Una bona manera és anar a visitar la secció de malalts terminals de qualsevol hospital i posar-se a fer companyia a algun d’ells. A la sortida la vida ha canviat de color.
Quin record o anècdota conserva en la seva memòria de “La Clau”, vostè que n’és una col·laboradora històrica?
Recordo amb admiració la gran humanitat del Vicenç i, amb tendresa, la seva resistència a adaptar-se a les noves tecnologies.
jueves, abril 02, 2009
L'assignatura pendent del tren de la costa
El dèficit en infraestructures vials que pateix la comarca continua preocupant els sectors socioeconòmics del Maresme, que demanen clares millores en aquests serveis.
Així, una vintena d’empresaris associats a la fundació Costa de Barcelona-Maresme ha signat un manifest que ja té prop de 400 adherits, on demanen a les administracions que allunyin les vies del tren del litoral o que s’estudiï aquesta possibilitat.
D’altra banda, a més de superar la barrera per a la costa que suposa el tren, també es reclama un augment de la freqüència de pas d’aquest transport públic i connexió amb els aeroports per afavorir la mobilitat del sector turístic.
El recent Pla de Rodalies ha reobert el debat del paper del tren en una comarca més necessitada que mai en modernitzar els mitjans de transports i les vies de comunicació.
Si la solució a l’N-II està encaminada però encara queda molt camí per recórrer, el tren també s’ha de tenir en el punt de mira. És molt important i una clara opció de futur, com ens recorda aquest manifest.
Editorial TRIBUNA Maresme, núm. 213
Així, una vintena d’empresaris associats a la fundació Costa de Barcelona-Maresme ha signat un manifest que ja té prop de 400 adherits, on demanen a les administracions que allunyin les vies del tren del litoral o que s’estudiï aquesta possibilitat.
D’altra banda, a més de superar la barrera per a la costa que suposa el tren, també es reclama un augment de la freqüència de pas d’aquest transport públic i connexió amb els aeroports per afavorir la mobilitat del sector turístic.
El recent Pla de Rodalies ha reobert el debat del paper del tren en una comarca més necessitada que mai en modernitzar els mitjans de transports i les vies de comunicació.
Si la solució a l’N-II està encaminada però encara queda molt camí per recórrer, el tren també s’ha de tenir en el punt de mira. És molt important i una clara opció de futur, com ens recorda aquest manifest.
Editorial TRIBUNA Maresme, núm. 213
miércoles, abril 01, 2009
La cultura oral del Maresme Nord
Daniel Rangil publica el segon volum d’una trilogia dedicada a salvar la memòria oral del Montnegre. 'Vògits, modolons i desfedors' és el títol del llibre que recull els testimonis de 140 persones sobre com es vivia en uns temps que ja són història.
El primer volum de la trilogia de Rangil va publicar-se l’any passat, 'Històries i llegendes de l’any vuit'. El darrer, que tanca el cicle, preveu que el treurà l’any que ve, amb el títol de 'Piles i súties'. De moment, el segon llibre, 'Vògits, modolons i desfedors', porta un títol que és tota una declaració d’intencions: tres paraules d’un món rural i agrari ja desaparegut, però en el qual es troben les arrels més profundes del Maresme.
El nou treball de Rangil tracta, al llarg de 300 pàgines, un model de vida marcat pels recursos fluvials del Maresme i pel lligam amb la terra. Així, les dones fent la bugada, oficis al voltant de l’aigua com els saurins,la feina dels pagesos, les masies, els conreus o també com es va inciar el cultiu de les maduixes, són alguns dels temes que es tracten en aquesta obra que recull la tradició oral amb voluntat de preservar-la a través del paper imprès.
“El títol recull paraules que no fem servir, que se’ns moren, per reflectir un món que està canviant. Aquest passat ha forjat el dia a dia dels nostres pobles i amb el llibre miro que es pugui conèixer”, explica Rangil.
El president del Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo, que va acompanyar l’autor del llibre en la presentació, el passat 31 de març, va destacar “el valor d’aquesta obra que ajuda a preservar la nostra identitat”.
El primer volum de la trilogia de Rangil va publicar-se l’any passat, 'Històries i llegendes de l’any vuit'. El darrer, que tanca el cicle, preveu que el treurà l’any que ve, amb el títol de 'Piles i súties'. De moment, el segon llibre, 'Vògits, modolons i desfedors', porta un títol que és tota una declaració d’intencions: tres paraules d’un món rural i agrari ja desaparegut, però en el qual es troben les arrels més profundes del Maresme.
El nou treball de Rangil tracta, al llarg de 300 pàgines, un model de vida marcat pels recursos fluvials del Maresme i pel lligam amb la terra. Així, les dones fent la bugada, oficis al voltant de l’aigua com els saurins,la feina dels pagesos, les masies, els conreus o també com es va inciar el cultiu de les maduixes, són alguns dels temes que es tracten en aquesta obra que recull la tradició oral amb voluntat de preservar-la a través del paper imprès.
“El títol recull paraules que no fem servir, que se’ns moren, per reflectir un món que està canviant. Aquest passat ha forjat el dia a dia dels nostres pobles i amb el llibre miro que es pugui conèixer”, explica Rangil.
El president del Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo, que va acompanyar l’autor del llibre en la presentació, el passat 31 de març, va destacar “el valor d’aquesta obra que ajuda a preservar la nostra identitat”.
lunes, marzo 30, 2009
WEB DIDÀCTICA SOBRE ARQUEOLOGIA I PATRIMONI
La web didàctica Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni, de Josep Maria Rovira i Ferran Bayés, va presentar-se a la Sala d’Actes de Can Palauet de Mataró el passat 27 de març.
En aquest web didàctic s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic del municipi de Cabrera de Mar i el de la comarca, amb un treball que a través de la imatge i les noves tecnologies ens acosta al nostre passat.
L'objectiu és apropar a joves i grans el patrimoni a través de la recreació virtual.
En aquest web didàctic s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic del municipi de Cabrera de Mar i el de la comarca, amb un treball que a través de la imatge i les noves tecnologies ens acosta al nostre passat.
L'objectiu és apropar a joves i grans el patrimoni a través de la recreació virtual.
LA PROJECCIÓ DE MATARÓ COM A GRAN CIUTAT
La Universitat Europea de Madrid (UEM), que té 45 centres repartits per tot el món, vol obrir un centre universitari a Mataró.
L’Ajuntament està interessat en la proposta, perquè complementaria l’oferta formativa i seria un nou punt d’atractiu de la ciutat, que ve treballant en els darrers temps per posicionar-se en el mapa, amb iniciatives com el TecnoCampus o el projecte del front marítim.
Mataró sempre ha tingut un cert dèficit per exercir de capital del Maresme, però en els darrers temps sembla tenir molt clara aquesta voluntat i treballa en la direcció per aconseguir-ho.
Tot i així ara són uns moments delicats per tot el que sigui promoció del teixit econòmic i cal esforçar-se el màxim per atreure tots els nuclis d’interès possibles.
Si el nou centre universitari es materialitzés, ocuparia uns 20.000 metres quadrats, oferiria una dotzena de carreres i donaria feina a 300 persones, la majoria professors, un conjunt d’elements molt positus que cal valorar amb atenció i intentant no desaprofitar per al Mataró del futur més immediat.
Editorial de TRIBUNA Maresme, 212.
L’Ajuntament està interessat en la proposta, perquè complementaria l’oferta formativa i seria un nou punt d’atractiu de la ciutat, que ve treballant en els darrers temps per posicionar-se en el mapa, amb iniciatives com el TecnoCampus o el projecte del front marítim.
Mataró sempre ha tingut un cert dèficit per exercir de capital del Maresme, però en els darrers temps sembla tenir molt clara aquesta voluntat i treballa en la direcció per aconseguir-ho.
Tot i així ara són uns moments delicats per tot el que sigui promoció del teixit econòmic i cal esforçar-se el màxim per atreure tots els nuclis d’interès possibles.
Si el nou centre universitari es materialitzés, ocuparia uns 20.000 metres quadrats, oferiria una dotzena de carreres i donaria feina a 300 persones, la majoria professors, un conjunt d’elements molt positus que cal valorar amb atenció i intentant no desaprofitar per al Mataró del futur més immediat.
Editorial de TRIBUNA Maresme, 212.
A L'ALTRA BANDA
'Cròniques d'un altre món', de Paul Steinberg. Edicions de 1984:
"Potser en realitat he sobreviscut per donar compte dels fets, el darrer de tots, tant aleshores a cop calent com ara en fred".
"Potser en realitat he sobreviscut per donar compte dels fets, el darrer de tots, tant aleshores a cop calent com ara en fred".
JORGE CARRIÓN
Jorge Carrión és una de les sòlides propostes de la literatura més actual.
'La brújula' o 'Australia. Un viaje' són dos dels seus llibres que aposten per una literatura que interrelciona la vida i la creació, que investiga el passat i el present, que fabula i filosofa, que reivindica i transcendeix.
Carrión ha anat escrivint en espiral i probablement sorprendrà amb la seva propera obra.
'La brújula' o 'Australia. Un viaje' són dos dels seus llibres que aposten per una literatura que interrelciona la vida i la creació, que investiga el passat i el present, que fabula i filosofa, que reivindica i transcendeix.
Carrión ha anat escrivint en espiral i probablement sorprendrà amb la seva propera obra.
jueves, marzo 19, 2009
NO SABER RES
La famosa frase filosòfica "Yo sólo sé que no sé nada" ara és patrimoni de la humanitat.
Una gran majoria no sap res, ni tampoc sap que no ho sap.
Una gran majoria no sap res, ni tampoc sap que no ho sap.
L'APOSTA PEL COMERÇ DE PROXIMITAT
L’actual cojuntura socieoconòmica demana més que mai l’esforç de tots els agents implicats per sortir de la crisi. Plantar-hi cara comença a ser una mecànica en marxa i si bé moltes solucions han de venir des de les grans estructures, d’altres poden sorgir de més a prop i contribuir que tots plegats anem una mica millor.
Així, una primera onada de propostes ja ha vingut des de les institucions més properes a nosaltres amb l’objectiu de reduir despeses i, en alguns casos més concrets, d’aplicar mesures que contribueixen a ajudar a qui està patint més la crisi.
A la base de tot plegat, però, la reactivació econòmica més de proximitat és un objectiu immediat i prioritari, i projectes com la targeta ‘Mataró Comerç’, promoguda per la Unió de Botiguers de Mataró, “la Caixa” i l’Ajuntament, contribueixen a recordar-nos que ara és el moment de fer una aposta decidida, valenta i personal pel comerç local.
La targeta gratuïta ajudarà a fidelitzar el client, promoure el comerç i alhora fer ciutat. Una seriosa opció de futur plantejada des del present.
Editorial TRIBUNA Maresme 211.
Així, una primera onada de propostes ja ha vingut des de les institucions més properes a nosaltres amb l’objectiu de reduir despeses i, en alguns casos més concrets, d’aplicar mesures que contribueixen a ajudar a qui està patint més la crisi.
A la base de tot plegat, però, la reactivació econòmica més de proximitat és un objectiu immediat i prioritari, i projectes com la targeta ‘Mataró Comerç’, promoguda per la Unió de Botiguers de Mataró, “la Caixa” i l’Ajuntament, contribueixen a recordar-nos que ara és el moment de fer una aposta decidida, valenta i personal pel comerç local.
La targeta gratuïta ajudarà a fidelitzar el client, promoure el comerç i alhora fer ciutat. Una seriosa opció de futur plantejada des del present.
Editorial TRIBUNA Maresme 211.
RECONEIXEMENT CIUTADÀ ALS PREMIS ILURO
’Ajuntament de Mataró ha acordat, per unanimitat, sol·licitar la concessió a Caixa Laietana d’una de les Creus de Sant Jordi de l’edició 2009 –guardó que atorga la Generalitat–, amb motiu del 50è aniversari del Premi Iluro de monografia històrica.
Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.
Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.
La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.
Editorial TRIBUNA Maresme 210.
Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.
Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.
La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.
Editorial TRIBUNA Maresme 210.
CAP A ON ANEM?
Fa 20 anys vaig formar part de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE), després de passar per les joventuts d’aquesta formació política. Recordo que a tot el Maresme érem solament quatre militants.
Hi havia dues idees que em van atreure i que em van fer donar aquest pas: la consigna que es podia transformar la societat des de l’acció propera i nacionalista i la idea de treballar per uns Països Catalans socialistes.
Han passat als anys. Ara, sembla que fa més por que abans parlar de Països Catalans i fins i tot qui s’espanta de seguida davant aquest terme, una realitat cultural compartida massegada una i altra vegada, però que sempre manté una petita flama encesa.
El socialisme també és un concepte que s’ha devaluat, que algú ha pretès fer seu i convertir en marca, quan es tracta d’una ideologia política més àmplia, que ultrapassa la minvada estructura dels partits.
Han passat els anys i ja no vivim en el mateix món, és evident. I no és que aquell fos millor. Però sí que amb el temps, amb moltes coses, hem anat molt a menys, moltíssim, massa.
Molta gent –no tots- ja no es preocupa de lluitar per defensar res col·lectiu i no em refereixo estrictament al catalanisme. L’individualisme i el desarrelament són tan forts que alguns matins costa aixecar-se. L’impacte de la crisi encara ens allunya més de tota lluita que no sigui la pròpia supervivència diària i el desengany és la música de fons que sempre sona.
Al capdevall de tot plegat i com destacats líders han dit, hi ha la manca de valors o la incapacitat personal i col·lectiva de renovar-los.
Dins el pou de negritud en el qual hem entrat i encara que sigui un tòpic, ens queden dos camins: acceptar l’obscuritat i la derrota o aturar-se a pensar que podem fer per recuperar l’empenta, l’energia inicial.
On estan aquells valors que comencen per deixar de banda l’individualisme i porten al desgast? Perquè una societat sense conviccions està irremeiablement condemnada a la desaparició.
Potser que hi pensem tots plegats en això.
- Article publicat al blog EL FAR DEL MARESME.
Hi havia dues idees que em van atreure i que em van fer donar aquest pas: la consigna que es podia transformar la societat des de l’acció propera i nacionalista i la idea de treballar per uns Països Catalans socialistes.
Han passat als anys. Ara, sembla que fa més por que abans parlar de Països Catalans i fins i tot qui s’espanta de seguida davant aquest terme, una realitat cultural compartida massegada una i altra vegada, però que sempre manté una petita flama encesa.
El socialisme també és un concepte que s’ha devaluat, que algú ha pretès fer seu i convertir en marca, quan es tracta d’una ideologia política més àmplia, que ultrapassa la minvada estructura dels partits.
Han passat els anys i ja no vivim en el mateix món, és evident. I no és que aquell fos millor. Però sí que amb el temps, amb moltes coses, hem anat molt a menys, moltíssim, massa.
Molta gent –no tots- ja no es preocupa de lluitar per defensar res col·lectiu i no em refereixo estrictament al catalanisme. L’individualisme i el desarrelament són tan forts que alguns matins costa aixecar-se. L’impacte de la crisi encara ens allunya més de tota lluita que no sigui la pròpia supervivència diària i el desengany és la música de fons que sempre sona.
Al capdevall de tot plegat i com destacats líders han dit, hi ha la manca de valors o la incapacitat personal i col·lectiva de renovar-los.
Dins el pou de negritud en el qual hem entrat i encara que sigui un tòpic, ens queden dos camins: acceptar l’obscuritat i la derrota o aturar-se a pensar que podem fer per recuperar l’empenta, l’energia inicial.
On estan aquells valors que comencen per deixar de banda l’individualisme i porten al desgast? Perquè una societat sense conviccions està irremeiablement condemnada a la desaparició.
Potser que hi pensem tots plegats en això.
- Article publicat al blog EL FAR DEL MARESME.
lunes, marzo 16, 2009
jueves, marzo 12, 2009
Reconeixement ciutadà als premis Iluro
L’Ajuntament de Mataró ha acordat, per unanimitat, sol·licitar la concessió a Caixa Laietana d’una de les Creus de Sant Jordi de l’edició 2009 –guardó que atorga la Generalitat–, amb motiu del 50è aniversari del Premi Iluro de monografia històrica.
Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.
Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.
La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.
Editorial TRIBUNA Maresme, número 210.
Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.
Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.
La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.
Editorial TRIBUNA Maresme, número 210.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
