lunes, abril 13, 2009

ALBERT CALLS ENTREVISTA A ALBERT JOAN MANENT


Per a "La Clau"

“Els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat”


Albert Joan i Manent va néixer a Premià de Mar i és jutge de pau a Cabrera de Mar des de fa 17 anys. Va recollir el testimoni d’un dels jutges de pau més veterans de Catalunya, Pere Rodríguez. A banda dels actes propis del jutjat, Manent ja ha celebrat més de 700 casaments.

Quines funcions té el jutge de pau avui en dia?
La guàrdia i custòdia dels llibres de registre, fer actes de conciliació i mediació i judicis de faltes. Però sens dubte, la part més vistosa i alegre són els casaments.

Hi ha alguns casaments que recordi de manera especial?
El d’un company de l’Ajuntament que es va casar gran i el del meu fill, que va fer-ho per l’església, però jo em vaig encarregar dels tràmits del llibre de família.

Com es preparen els casaments?
Hi ha un seguit de tràmits que cal seguir com els expedients, la declaració jurada, els dos testimonis... També és molt important fer una entrevista prèvia amb els nuvis i adaptar la cerimònia a les seves necessitats i desitjos, que no sigui una cosa freda.

Ser jutge de pau és vocacional?
Sí, vocacional i de servei a la comunitat. L’escullen els regidors cada quatre anys i el proposen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que és qui el nomena. El càrrec d’un jutge es passa a un altre. En el cas de Cabrera hi havia l’avi Pere, en Pere Rodríguez, tota una institució, que era molt gran i es volia retirar. Jo vaig fer-li de substitut i de bastó, per ajudar-lo i vaig acabar sent jo el jutge del municipi.

Com a jutge de pau han de fer d’altres activitats, però?
Sí, per exemple el que es coneix com a “deslinde”, que és intervenir per ajustar els límits d’un terreny quan els propietaris no es posen d’cord. O abans també s’havien de fer aixecaments de cadàvers de persones que havien patit morts traumàtiques, però ara ho fan els jutges de guàrdia. I això, entre d’altres coses.

També hi ha un jutge de pau auxiliar, no?
Està establert que n’hi ha d’haver dos, un titular i un substitut. A Cabrera de Mar la jutgessa auxiliar és l’Elisabet Plass. Sempre hi ha d’haver un jutge al municipi. En definitiva, els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat.

Manté contacte amb d’altres jutges catalans?
Sí, a través de l’Associació Catalana Pro Justícia i diversos actes que es convoquen amb les associacions gallega, basca o andalusa. A través d’aquests contactes els jutges ens podem instruir, reciclar i millorar les nostres mancances. En les trobades portem ponents a fer conferències, jutges de rellevància.

La conciliació serveix per alleugerir problemes a la localitat?
És una de les tasques més enriquidores. Som abans de les persones que jutges. També cal entendre que durant la conciliació s’ha de saber donar la volta als problemes i remenar per trobar la solució.

Jutge de pau i defensor del ciutadà, càrrec que tenen alguns municipis, són opcions compatibles?
A les ciutats no hi ha jutge de pau i s’ha creat la figura del defensor del ciutadà.

Amb la crisi ha augmentat la feina del jutjat de pau?
Sí que es nota. Hi ha més desnonaments, més reclamacions de deutes, més actes de conciliació i per força la feina ha anat a més.

Ha canviat molt la relació entre les persones als municipis de la comarca en els darrers anys?
Als pobles petits no. Continuem relacionant-nos més i aquest tracte permet més conciliacions que judicis. Al cap i a la fi, és millor conciliar.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”, ara que aquesta publicació fa 25 anys?
Quan el meu oncle es va morir, hi van publicar un escrit preciós glossant la seva figura. Era en Lluís Manent, un activista d’ERC. Textos com aquest arriben a les persones. De “La Clau” m’agraden els escrits de la Regina Ferrando i penso que la publicació és molt propera al ciutadà.

EL VALOR DELS NOSTRES ESPAIS AGRARIS

Publicat a "La Clau"

La Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró edita la revista “L’atzavara”, una publicació de divulgació científica. El passat mes de gener van presentar el número 17 centrat en ‘El valor dels espais agraris periurbans’, un tema que a la comarca ens hauria de preocupar força, perquè ens toca de manera directa.

Com es destaca a “L’atzavara”, en els darrers anys, els espais perirubans catalans han patit un declivi preocupant de la superfície, que s’ha arribat a reduir en un 61% degut a molts factors, com ara la industrialització, el creixement de les ciutats o la globalització dels mercats, entre d’altres aspectes. Per situar-nos, alguns d’aquestes zones al Maresme són les de La Tordera, Malgrat de Mar, Cabrera de Mar, Alella o les Cinc Sènies de Mataró.

En aquesta publicació s’hi recullen les conferències que diversos científics i tècnics van fer per a un seminari. S’hi tracten aspectes com ‘Els espais lliures de la regió metropolitana de Barcelona’, ‘Petjada ecològica, consum del territori com a recurs?’, ‘L’observatori del paisatge en el marc de la nova política de paisatge a Catalunya’, ‘Reflexions sobre la protecció de l’espai agrari. De Gallecs a les Cinc Sènies’, ‘L’estat de l’avifauna dels espais agrícoles a Catalunya i el cas concret de les Cinc Sènies’ o ‘El valor dels espais agraris periurubans’, entre d’altres.

Com es destaca en l’editorial de la publicació: “el motiu principal de la conservació d’aquests espais ha de ser la promoció del sector agrícola, que ha d’esdevenir econòmicament rendible com qualsevol altre sector econòmic”. D’altra banda, s’afegeix que l’agricultura dels nostres entorns urbans “ofereix un producte de proximitat que suposa un benefici per als consumidors, atès que és un producte fresc del qual podem fer un seguiment relativament fàcil del seu procés de producció i un control de la seva qualitat. També cal tenir en compte que tenim un rebost al costat mateix de casa”.

Tanmateix, d’altres valors d’aquests espais que s’esmenten són que “fan una valuosa funció d’esponjament del territori i de separació de poblacions, tot prevenint que esdevinguin una continuïtat urbana entre elles”.

En síntesi, aquesta publicació posa sobre la taula la importància d’aquestes parts del nostre país que fins no fa massa teníem molt més a l’abast i que malauradament han anat substituint-se per asfalt i construccions.

On està el Maresme verd i paisatgístic de fa pocs any? Cada vegada més en la nostra memòria. Conserven almenys més el que ens queda, com ens recorda “L’atzavara” amb el conjunt d’articles aplegats.

ABERT CALLS ENTREVISTA A JOSÉ LUIS GALLEGO


Entrevista publicada a "La Clau"

“La societat del futur serà sostenible o no serà”


José Luis Gallego (Barcelona, 1964), vinculat a Cabrils i al Maresme, és periodista ambiental i escriptor. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de divulgació ambiental, el darrer dels quals és ‘I això on va?. Guia pràctica del reciclatge’, una manual per a practicar la reducció i recollida selectiva dels residus domèstics que inclou propostes d’acció individual i una guia ràpida per resoldre els dubtes més comuns sobre el reciclatge. Col·laborador del programa de televisió “Els Matins”, de Josep Cuní i de “Julia en la Onda”, de Júlia Otero, a Onda Cero, és columnista en una llarga nòmina d’importants mitjans del país i ha rebut nombrosos guardons per la seva tasca, com el Premi Medi Ambient 2003 de la Generalitat de Catalunya.


El seu darrer llibre, ‘I això on va?’ està tenint molt bona acollida. Creu que això és degut al fet que la gent està molt preocupada pel nostre medi ambient?
Crec que cada vegada som més els que estem disposats a posar el nostre granet de sorra per millorar el nostre entorn, i la reducció i el reciclatge dels residus que generem a casa és una bona aportació en aquest sentit.

A la llar, majoritàriament, som conscients que cal reciclar o encara queda molt camí per recórrer, moltes assignatures pendents per a resoldre?
Hi ha una tendència positiva, però cal que siguem més els que reciclem i que ho fem millor. A Catalunya només reciclem el 34% dels residus urbans. En canvi un 80 % de la gent diu que recicla. Hem de fer avançar la primera xifra.

L’educació sol ser la clau del futur. A les escoles s’ensenya bé la importància dels temes relacionats amb el medi ambient?
No podem delegar l’educació en valors –i els temes mediambientals pertanyen a l’àmbit del civisme– als mestres. Els pares ens em de implicar en la formació dels nostres fills i el respecte a l’entorn és un hàbit que s’ha de treballar també a casa.

En síntesi, quines són les accions més fàcils que cal fer en la nostra vida diària per ajudar al medi ambient?
Reduir els nostres residus i, en tot cas, recollir-los a part. Estalviar aigua. Fer-ne un ús més eficient de l’energia. Moure’ns d’una altra manera, més lògica i raonada. Practicar un consum més responsable i respectar l’entorn natural, entre d’altres.

El canvi de temps que estem vivint en els darrers mesos ha de ser preocupant? Ho dic perquè, com tothom sap, ha fet molt de fred i no ha parat de ploure quan no fa massa encara patíem per la sequera?
No té res a veure el temps meteorològic amb el clima. Tot i així, si no actuem d’una manera més responsable amb el medi ambient i no reduïm les emissions (incloses les domèstiques) aquest planeta serà un lloc cada vegada menys confortable.

Tots els països estan entenent la necessitat de no malmetre el nostre planeta?
L’arribada del President Obama a la Casa Blanca es una esperança per a tots els que creiem que l’escalfament global es pot mitigar tot reduint les emissions de CO2. Ara ja hi som tots, amb la UE i els Estats Units al capdavant.

Vivim en una societat consumista. Aquest consumisme ens porta a la destrucció?
Hi ha una manera de consumir més responsable i compromesa amb el medi ambient, i cada vegada som més els que la practiquem. El consum eés el motor de l’economia. És quan actuem com a consumidors que podem canviar el món.

I com podem fer un consum més responsable que ens afavoriria a tots plegats?
Escollint, entre dues opcions, la que genera menys residus i aporta més valors ecològics. Premiant les marques que incorporen el compromís ambiental als seus productes. Evitant la compra compulsiva. Triant productes locals i evitant l’excés de bosses.

La societat del futur és ecològica i sostenible.
Serà sostenible o no serà. La crisi que estem vivint és només un avís. Si no prenem nota i corregim el rumb cap a la moderació anem del dret cap al penya-segat.

La nostra comarca ha viscut un gran creixement. S’ha harmonitzat amb l’atenció a l’entorn?
És evident que no. L’especulació urbanística ha actuat com un cuc barrinador al Maresme, malmetent el nostre patrimoni natural i paisatgístic. La façana litoral és un seguit de ciment. On són les maresmes que donaren nom a la comarca?

Al Maresme, doncs, en termes mediambientals que li cal?
Li calen governs locals més compromesos amb la defensa de l’entorn, que habilitin polítiques ambientals més decidides i valentes. I als ciutadans ens cal fer pinya per millorar la qualitat ambiental a partir del compromís individual. Hem d’entendre que som el que respirem i el que ens envolta molt abans que cap altra cosa.

Quin record o anècdota conserva en la memòria del setmanari “La Clau”?
El de un mitjà de comunicació local i a l’abast de tothom, que sempre acabes llegint quan vas a prendre un cafè o guardes torn a la perruqueria. I alhora una bona manera d’estar al dia dels serveis i els productes que tens més pròxims. Felicitats per aquest 25è aniversari.

POSAR ROSTRE AL NOSTRE PASSAT


Publicat a "La Clau"

El món iber, romà i medieval
a través d’una web didàctica

La preocupació per la preservació del patrimoni ha dut als maresmencs Josep Maria Rovira i Ferran Bayés a treballar en la creació d’una web didàctica en la qual s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic de Cabrera de Mar i de la comarca del Maresme.

Algunes de les imatges o recreacions virtuals del projecte van poder veure’s ja durant la passada Fira Iberoromana de Cabrera, però ara, finalment, es presentarà la proposta ja desenvolupada.

L’acte serà el proper divendres 27 de març, a les 19,30h, a Can Palauet, de Mataró, a càrrec del Dr. Joan Santacana, professor titular del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.
‘Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni’,
la web didàctica elaborada, forma part d'un projecte de recerca que Rovira està desenvolupant gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, però compta amb el suport de Caixa Catalunya. Obra Social,
DIDPATRI - Didàctica i Patrimoni,
el Grup d'Història del Casal de Mataró,
l’Ajuntament de Cabrera de Mar i la
Universitat de Barcelona - Departament de Didàctica de les Ciències Socials.

De la direcció de la proposta s’ha encarregat Rovira, que ha treballat amb Bayés en la infografia i els textos que ajuden a mostrar el rostre de com era el nostre món antic.


“Cabrera de Mar ocupa un lloc de primer ordre pel seu ric patrimoni arqueològic, que en els darrers anys s’ha vist incrementat amb noves i espectaculars descobertes”, explica Rovira.

“Amb els recursos que les tecnologies de la informació posen avui al nostre abast, en aquesta web intentem acostar aquest patrimoni iber, romà i medieval, al públic, pensant sobretot en els joves que seran els qui demà l’hauran de preservar i tenir-ne cura”, comenta Rovira.

Així, sempre que ha estat possible, a partir de les dades arqueològiques, s’ha restituït virtualment l’aspecte que devien tenir originalment les edificacions que avui perviuen en estat molt fragmentari.

D’altra banda, bona part dels jaciments citats a la web no són visitables, alguns perquè han estat excavats en dates molt recents i altres per manca de recursos per la seva museïtzació i posta en valor.

“Tan de bo que amb aquesta web poguéssim aportar també el nostre granet de sorra perquè les administracions prenguin consciència de la importància arqueològica de Cabrera, i de que cal invertir-hi amb urgència per consolidar les restes existents, fer-les visitables i finançar noves investigacions”, assegura Rovira.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A REGINA FERRANDO


Entrevista publicada a "La Clau"

“El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som”

Regina Ferrando treballa des de Premià de Mar en una activitat que no té fronteres: el desenvolupament del pensament creatiu i del creixement personal. Escrivint articles (amb fidelitat publicats a “La Clau”), a través d’un llibre, des de la seva pàgina web (www.reginaferrando.com), a la ràdio i a la televisió locals, fent cursos o per mitjà de la paraula, transmet les inquietuds d’un altre mil·leni i ens ajuda a trobar nous camins.

Vivim massa angoixats els maresmencs del segle XXI?
Hi deu haver de tot. Ara bé, hi ha més conreu d’angoixa aquí que al Pallars Sobirà o la Garrotxa, per exemple. És el preu d’estar a la vora de la gran metròpoli. En general, però, la societat occidental i desenvolupada és una societat angoixada, en major o menor mesura.

Què es pot fer per agafar-se millor la vida?
Prendre consciència de la respiració. Respirar conscientment sempre que ens sigui possible. Nodrir la nostra vida amb estones de silenci. Confiar en el procés de la vida, que ens dóna, a cada moment, allò que ens cal, encara que hi ha moments que se’ns fa difícil entendre-ho.

Vostè va parlar a la comarca del pensament creatiu i del creixement personal quan ningú ho feia i ara s’ha estès. En què poden millorar les nostres vides?
El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som, tant si és positiu com negatiu, tant si és conscient com inconscient. El creixement personal ens permet adquirir l’habilitat de fer tots els pensaments conscients i positius, per poder viure feliços i satisfets.

Hi ha un coneixement universal per afrontar millor la vida diària?
Hi ha una font inesgotable de saviesa en el nostre interior, que compartim tots els éssers humans. Només ens cal connectar-hi per tenir totes les respostes. Per això, cal aprendre a anar “cap endins”, de la mateixa manera que sabem anar “cap enfora”.

Moltes vegades s’associa l’autoajuda amb un model “nord-americà”, però també existeix en la nostra cultura, no?
L’autoajuda, entesa com la necessitat de conèixer-se per ser feliç, de ser solidari amb un mateix, és tant antiga com el món. Si revisem la filosofia i psicologia europees, descobrirem infinitat d’éssers humans que han treballat per aconseguir la seva realització plena i la del seu entorn.

Hem oblidat coses elementals i ara això ens està passant factura?
En la mesura que oblidem ser nosaltres mateixos i no tenim consciència de la nostra essència veritable, això ens passa factura.

S’acaba un concepte de món i en neix un de nou? Anem cap a la foscor i a les tenebres o a la llum? Ho dic perquè només mirant el telenotícies es plantegen seriosos dubtes?
Indubtablement, caminem cap a la llum. Estem a les acaballes d’un paradigma i el nou ja s’insinua. La nova consciència que creix és silenciosa i els seus actes encara no surten al telenotícies. Hi ha, però, una gran multitud que avança. En la mesura que persones, amb nova consciència, arribin als llocs de poder de la política i dels mitjans de comunicació, la llum es farà cada vegada més evident.

Som excessivament egoistes l’espècie humana?
Som humans i l’egoisme forma part de la nostra naturalesa intrínseca. Justament la necessitat de créixer és per donar més poder als sentiments lluminosos com l’amor, el respecte, la solidaritat, i deixar sense llum els comportaments més primaris, com l’egoisme.

El dolor ens fa créixer o aquest és un plantejament equivocat?
El dolor forma part de la nostra vida i ens fa créixer tal i com ho fa l’amor. Nosaltres som lliures de triar. A mi m’agrada més créixer per amor que per dolor.

Hem d’aprendre a aturar la ment, a buidar-nos, en la vida diària?
És absolutament imprescindible.

Què aconsellaria a algú que estigui molt desesperat, que les coses no li vagin gens bé i que no hi vegi sortida?
Deixar de mirar-se el melic i de fer-se llàstima. Una bona manera és anar a visitar la secció de malalts terminals de qualsevol hospital i posar-se a fer companyia a algun d’ells. A la sortida la vida ha canviat de color.

Quin record o anècdota conserva en la seva memòria de “La Clau”, vostè que n’és una col·laboradora històrica?

Recordo amb admiració la gran humanitat del Vicenç i, amb tendresa, la seva resistència a adaptar-se a les noves tecnologies.

jueves, abril 02, 2009

L'assignatura pendent del tren de la costa

El dèficit en infraestructures vials que pateix la comarca continua preocupant els sectors socioeconòmics del Maresme, que demanen clares millores en aquests serveis.

Així, una vintena d’empresaris associats a la fundació Costa de Barcelona-Maresme ha signat un manifest que ja té prop de 400 adherits, on demanen a les administracions que allunyin les vies del tren del litoral o que s’estudiï aquesta possibilitat.

D’altra banda, a més de superar la barrera per a la costa que suposa el tren, també es reclama un augment de la freqüència de pas d’aquest transport públic i connexió amb els aeroports per afavorir la mobilitat del sector turístic.

El recent Pla de Rodalies ha reobert el debat del paper del tren en una comarca més necessitada que mai en modernitzar els mitjans de transports i les vies de comunicació.

Si la solució a l’N-II està encaminada però encara queda molt camí per recórrer, el tren també s’ha de tenir en el punt de mira. És molt important i una clara opció de futur, com ens recorda aquest manifest.

Editorial TRIBUNA Maresme, núm. 213

miércoles, abril 01, 2009

Ens ho poden prendre tot?

Ens ho poden prendre tot
o
sempre
queda,
dins nostre,
una flama
intocable?

La cultura oral del Maresme Nord

Daniel Rangil publica el segon volum d’una trilogia dedicada a salvar la memòria oral del Montnegre. 'Vògits, modolons i desfedors' és el títol del llibre que recull els testimonis de 140 persones sobre com es vivia en uns temps que ja són història.

El primer volum de la trilogia de Rangil va publicar-se l’any passat, 'Històries i llegendes de l’any vuit'. El darrer, que tanca el cicle, preveu que el treurà l’any que ve, amb el títol de 'Piles i súties'. De moment, el segon llibre, 'Vògits, modolons i desfedors', porta un títol que és tota una declaració d’intencions: tres paraules d’un món rural i agrari ja desaparegut, però en el qual es troben les arrels més profundes del Maresme.

El nou treball de Rangil tracta, al llarg de 300 pàgines, un model de vida marcat pels recursos fluvials del Maresme i pel lligam amb la terra. Així, les dones fent la bugada, oficis al voltant de l’aigua com els saurins,la feina dels pagesos, les masies, els conreus o també com es va inciar el cultiu de les maduixes, són alguns dels temes que es tracten en aquesta obra que recull la tradició oral amb voluntat de preservar-la a través del paper imprès.

“El títol recull paraules que no fem servir, que se’ns moren, per reflectir un món que està canviant. Aquest passat ha forjat el dia a dia dels nostres pobles i amb el llibre miro que es pugui conèixer”, explica Rangil.

El president del Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo, que va acompanyar l’autor del llibre en la presentació, el passat 31 de març, va destacar “el valor d’aquesta obra que ajuda a preservar la nostra identitat”.

lunes, marzo 30, 2009

WEB DIDÀCTICA SOBRE ARQUEOLOGIA I PATRIMONI

La web didàctica Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni, de Josep Maria Rovira i Ferran Bayés, va presentar-se a la Sala d’Actes de Can Palauet de Mataró el passat 27 de març.

En aquest web didàctic s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic del municipi de Cabrera de Mar i el de la comarca, amb un treball que a través de la imatge i les noves tecnologies ens acosta al nostre passat.

L'objectiu és apropar a joves i grans el patrimoni a través de la recreació virtual.

LA PROJECCIÓ DE MATARÓ COM A GRAN CIUTAT

La Universitat Europea de Madrid (UEM), que té 45 centres repartits per tot el món, vol obrir un centre universitari a Mataró.

L’Ajuntament està interessat en la proposta, perquè complementaria l’oferta formativa i seria un nou punt d’atractiu de la ciutat, que ve treballant en els darrers temps per posicionar-se en el mapa, amb iniciatives com el TecnoCampus o el projecte del front marítim.

Mataró sempre ha tingut un cert dèficit per exercir de capital del Maresme, però en els darrers temps sembla tenir molt clara aquesta voluntat i treballa en la direcció per aconseguir-ho.

Tot i així ara són uns moments delicats per tot el que sigui promoció del teixit econòmic i cal esforçar-se el màxim per atreure tots els nuclis d’interès possibles.

Si el nou centre universitari es materialitzés, ocuparia uns 20.000 metres quadrats, oferiria una dotzena de carreres i donaria feina a 300 persones, la majoria professors, un conjunt d’elements molt positus que cal valorar amb atenció i intentant no desaprofitar per al Mataró del futur més immediat.

Editorial de TRIBUNA Maresme, 212.

A L'ALTRA BANDA

'Cròniques d'un altre món', de Paul Steinberg. Edicions de 1984:

"Potser en realitat he sobreviscut per donar compte dels fets, el darrer de tots, tant aleshores a cop calent com ara en fred".

JORGE CARRIÓN

Jorge Carrión és una de les sòlides propostes de la literatura més actual.

'La brújula' o 'Australia. Un viaje' són dos dels seus llibres que aposten per una literatura que interrelciona la vida i la creació, que investiga el passat i el present, que fabula i filosofa, que reivindica i transcendeix.

Carrión ha anat escrivint en espiral i probablement sorprendrà amb la seva propera obra.

jueves, marzo 19, 2009

NO SABER RES

La famosa frase filosòfica "Yo sólo sé que no sé nada" ara és patrimoni de la humanitat.

Una gran majoria no sap res, ni tampoc sap que no ho sap.

L'APOSTA PEL COMERÇ DE PROXIMITAT

L’actual cojuntura socieoconòmica demana més que mai l’esforç de tots els agents implicats per sortir de la crisi. Plantar-hi cara comença a ser una mecànica en marxa i si bé moltes solucions han de venir des de les grans estructures, d’altres poden sorgir de més a prop i contribuir que tots plegats anem una mica millor.

Així, una primera onada de propostes ja ha vingut des de les institucions més properes a nosaltres amb l’objectiu de reduir despeses i, en alguns casos més concrets, d’aplicar mesures que contribueixen a ajudar a qui està patint més la crisi.

A la base de tot plegat, però, la reactivació econòmica més de proximitat és un objectiu immediat i prioritari, i projectes com la targeta ‘Mataró Comerç’, promoguda per la Unió de Botiguers de Mataró, “la Caixa” i l’Ajuntament, contribueixen a recordar-nos que ara és el moment de fer una aposta decidida, valenta i personal pel comerç local.

La targeta gratuïta ajudarà a fidelitzar el client, promoure el comerç i alhora fer ciutat. Una seriosa opció de futur plantejada des del present.

Editorial TRIBUNA Maresme 211.

RECONEIXEMENT CIUTADÀ ALS PREMIS ILURO

’Ajuntament de Mataró ha acordat, per unanimitat, sol·licitar la concessió a Caixa Laietana d’una de les Creus de Sant Jordi de l’edició 2009 –guardó que atorga la Generalitat–, amb motiu del 50è aniversari del Premi Iluro de monografia històrica.

Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.

Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.

La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.

Editorial TRIBUNA Maresme 210.

CAP A ON ANEM?

Fa 20 anys vaig formar part de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE), després de passar per les joventuts d’aquesta formació política. Recordo que a tot el Maresme érem solament quatre militants.

Hi havia dues idees que em van atreure i que em van fer donar aquest pas: la consigna que es podia transformar la societat des de l’acció propera i nacionalista i la idea de treballar per uns Països Catalans socialistes.

Han passat als anys. Ara, sembla que fa més por que abans parlar de Països Catalans i fins i tot qui s’espanta de seguida davant aquest terme, una realitat cultural compartida massegada una i altra vegada, però que sempre manté una petita flama encesa.

El socialisme també és un concepte que s’ha devaluat, que algú ha pretès fer seu i convertir en marca, quan es tracta d’una ideologia política més àmplia, que ultrapassa la minvada estructura dels partits.

Han passat els anys i ja no vivim en el mateix món, és evident. I no és que aquell fos millor. Però sí que amb el temps, amb moltes coses, hem anat molt a menys, moltíssim, massa.

Molta gent –no tots- ja no es preocupa de lluitar per defensar res col·lectiu i no em refereixo estrictament al catalanisme. L’individualisme i el desarrelament són tan forts que alguns matins costa aixecar-se. L’impacte de la crisi encara ens allunya més de tota lluita que no sigui la pròpia supervivència diària i el desengany és la música de fons que sempre sona.

Al capdevall de tot plegat i com destacats líders han dit, hi ha la manca de valors o la incapacitat personal i col·lectiva de renovar-los.

Dins el pou de negritud en el qual hem entrat i encara que sigui un tòpic, ens queden dos camins: acceptar l’obscuritat i la derrota o aturar-se a pensar que podem fer per recuperar l’empenta, l’energia inicial.

On estan aquells valors que comencen per deixar de banda l’individualisme i porten al desgast? Perquè una societat sense conviccions està irremeiablement condemnada a la desaparició.

Potser que hi pensem tots plegats en això.


- Article publicat al blog EL FAR DEL MARESME.

lunes, marzo 16, 2009

MOLTA REMOR PER A NO RES

Temps dolents a la nostra societat.

Massa xerrameca, massa xarlatans.

jueves, marzo 12, 2009

Reconeixement ciutadà als premis Iluro

L’Ajuntament de Mataró ha acordat, per unanimitat, sol·licitar la concessió a Caixa Laietana d’una de les Creus de Sant Jordi de l’edició 2009 –guardó que atorga la Generalitat–, amb motiu del 50è aniversari del Premi Iluro de monografia històrica.

Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.

Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.

La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.

Editorial TRIBUNA Maresme, número 210.

miércoles, marzo 04, 2009

CAP A L'AUTENTICITAT

Camaron.
Los Chichos.
Els Ducados.
Els clàssics.
Un any al Sacro Monte.
Tocar la guitarra perquè sí.
L'art és en la renúncia.
Mort a l'ego.
Societat de merda.
'Rodalies' de Toni Sala.
Un llibre vell, llegit lentament.
Una glopada d'aire.
Una gota de tinta.
Un petit paper quadriculat.

viernes, febrero 27, 2009

BALADA FINAL

"Príncipe, gentil como un esmerejón,
Sabed lo que Villon hizo al morir:
Bebió un trago de vino peleón
Cuando del mundo quiso partir".

"Balada final", de François Villon.
Traducció: Gonzalo Suárez Gómez.

LA MILLOR SOLUCIÓ PER A LA MOBILITAT

Els grups polítics del Consell Comarcal del Maresme (CCM) treballen en una proposta unitària per solucionar els problemes de mobilitat de la comarca.

Un dels primers resultats d’aquesta entesa és el compromís del secretari per a la Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, perquè a partir de l’any 2010 els residents a la comarca gaudeixin de descomptes en tots els peatges de l’autopista C-32, al seu pas pel Maresme, fins que hi hagi una alternativa al trànsit de la carretera N-II.

Això, com a pas previ a l’estudi d’un nou model de peatges que fixi el preu en clau mediambiental. En una altra posició, des de les plataformes cívíques No N-II es treballa en un gran tall, de cara a la primavera, per exigir la conversió de la via en un passeig i la gratuïtat de l’autopista.

El gran tall es faria a la carretera, l’autopista i la via del tren i es planteja com un punt d’inflexió. Encara amb moltes peces per encaixar, la mobilitat preocupa i s’estan buscant solucions. Però detectar quina seria la millor i la més assumible és el més difícil.

Editorial de TRIBUNA Maresme.

CATALUNYA SERÀ CALÇOTAIRE O NO SERÀ

domingo, febrero 22, 2009

HOMENATGE A POE


EL CUERVO

I
En una noche pavorosa, inquieto
releía un vetusto mamotreto
cuando creí escuchar
un extraño ruido, de repente
como si alguien tocase suavemente
a mi puerta: «Visita impertinente
es, dije y nada más » .

II
¡Ah! me acuerdo muy bien; era en invierno
e impaciente medía el tiempo eterno
cansado de buscar
en los libros la calma bienhechora
al dolor de mi muerta Leonora
que habita con los ángeles ahora
¡para siempre jamás!

III
Sentí el sedeño y crujidor y elástico
rozar de las cortinas, un fantástico
terror, como jamás
sentido había y quise aquel ruido
explicando, mi espíritu oprimido
calmar por fin: «Un viajero perdido
es, dije y nada más ».

IV
Ya sintiendo más calma: «Caballero
exclamé, o dama, suplicaros quiero
os sirváis excusar
mas mi atención no estaba bien despierta
y fue vuestra llamada tan incierta...»
Abrí entonces de par en par la puerta:
tinieblas nada más.

V
Miro al espacio, exploro la tiniebla
y siento entonces que mi mente puebla
turba de ideas cual
ningún otro mortal las tuvo antes
y escucho con oídos anhelantes
«Leonora » unas voces susurrantes
murmurar nada más.

VI
Vuelvo a mi estancia con pavor secreto
y a escuchar torno pálido e inquieto
más fuerte golpear;
«algo, me digo, toca en mi ventana,
comprender quiero la señal arcana
y calmar esta angustia sobrehumana »:
¡el viento y nada más!

VII
Y la ventana abrí: revolcando
vi entonces un cuervo venerando
como ave de otra edad;
sin mayor ceremonia entró en mis salas
con gesto señorial y negras alas
y sobre un busto, en el dintel, de Palas
posóse y nada más.

VIII
Miro al pájaro negro, sonriente
ante su grave y serio continente
y le comienzo a hablar,
no sin un dejo de intención irónica:
«Oh cuervo, oh venerable ave anacrónica,
¿cuál es tu nombre en la región plutónica? »
Dijo el cuervo: «Jamás ».

IX
En este caso al par grotesco y raro
maravilléme al escuchar tan claro
tal nombre pronunciar
y debo confesar que sentí susto
pues ante nadie, creo, tuvo el gusto
de un cuervo ver, posado sobre un busto
con tal nombre: «Jamás ».

X
Cual si hubiese vertido en ese acento
el alma, calló el ave y ni un momento
las plumas movió ya,
«otros de mí han huido y se me alcanza
que él partirá mañana sin tardanza
como me ha abandonado la esperanza »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XI
Una respuesta al escuchar tan neta
me dije, no sin inquietud secreta,
«Es esto nada más.
Cuanto aprendió de un amo infortunado,
a quien tenaz ha perseguido el hado
y por solo estribillo ha conservado
¡ese jamás, jamás! »

XII
Rodé mi asiento hasta quedar enfrente
de la puerta, del busto y del vidente
cuervo y entonces ya
reclinado en la blanda sedería
en ensueños fantásticos me hundía,
pensando siempre que decir querría
aquel jamás, jamás.

XIII
Largo tiempo quedéme así en reposo
aquel extraño pájaro ominoso
mirando sin cesar,
ocupaba el diván de terciopelo
do juntos nos sentamos y en mi duelo
pensaba que Ella, nunca en este suelo
lo ocuparía más.

XIV
Entonces parecióme el aire denso
con el aroma de quemado incienso
de un invisible altar;
y escucho voces repetir fervientes:
«Olvida a Leonor, bebe el nepenthes
bebe el olvido en sus letales fuentes »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XV
«Profeta, dije, augur de otras edades
que arrojaron las negras tempestades
aquí para mi mal,
huésped de esta morada de tristura,
dí, fosco engendro de la noche oscura,
si un bálsamo habrá al fin a mi amargura »:
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVI
«Profeta, dije, o diablo, infausto cuervo
por Dios, por mí, por mi dolor acerbo,
por tu poder fatal
dime si alguna vez a Leonora
volveré a ver en la eternal aurora
donde feliz con los querubes mora »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVII
«Sea tal palabra la postrera
retorna a la plutónica rivera,»
grité: «¡No vuelvas más,
no dejes ni una huella, ni una pluma
y mi espíritu envuelto en densa bruma
libra por fin el peso que le abruma! »
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVIII
Y el cuervo inmóvil, fúnebre y adusto
sigue siempre de Palas sobre el busto
y bajo mi fanal,
proyecta mancha lúgubre en la alfombra
y su mirada de demonio asombra...
¡Ay! ¿Mi alma enlutada de su sombra
se librará? ¡Jamás!

Versión de Carlos Arturo Torres



EL CUERVO (2a VERSIÓN )

Una fosca media noche, cuando en tristes reflexiones,
sobre más de un raro infolio de olvidados cronicones
inclinaba soñoliento la cabeza, de repente
a mi puerta oí llamar;
como si alguien, suavemente, se pusiese con incierta
mano tímida a tocar:
"¡Es - me dije - una visita que llamando está a mi puerta:
eso es todo y nada más!".

¡Ah! Bien claro lo recuerdo: era el crudo mes del hielo,
y su espectro cada brasa moribunda enviaba al suelo.
Cuan ansioso el nuevo día deseaba, en la lectura
procurando en vano hallar
tregua a la honda desventura de la muerta Leonora;
la radiante, la sin par
virgen rara a quien Leonora los querubes llaman, ahora
ya sin nombre... ¡nunca más!

Y el crujido triste, incierto, de las rojas colgaduras
me aterraba, me llenaba de fantásticas pavuras,
de tal modo que el latido de mi pecho palpitante
procurando dominar,
"¡Es, sin duda, un visitante-repetía con instancia-
que a mi alcoba quiere entrar:
un tardío visitante a las puertas de mi estancia...,
eso es todo, y nada más!".

Poco a poco, fuerza y bríos fue mi espíritu cobrando:
"Caballero, dije, o dama: mil perdones os demando;
mas, el caso es que dormía, y con tanta gentileza
me vinistéis a llamar,
y con tal delicadeza y tan tímida constancia
os pusistéis a tocar,
que no oí", dije, y las puertas abrí al punto de mi estancia:
¡sombras sólo y... nada más!

Mudo, trémulo, en la sombra por mirar haciendo empeños,
quedé allí-cual antes nadie los soñó-forjando sueños;
más profundo era el silencio, y la calma no acusaba
ruido alguno..., resonar
sólo un nombre se escuchaba que en voz baja a aquella hora
yo me puse a murmurar,
y que el eco repetía como un soplo: ¡Leonora...!
Esto apenas, ¡nada más!

A mi alcoba retornando con el alma en turbulencia,
Pronto oí llamar de nuevo, esta vez con más violencia:
"De seguro-dije-es algo que se posa en mi persiana,
pues, veamos de encontrar
la razón abierta y llana de este caso raro y serio,
y el enigma averiguar:
¡Corazón, calma un instante, y aclaremos el misterio...:
es el viento, y nada más!".

La ventana abrí, y con rítmico aleteo y garbo extraño,
Entró un cuervo majestuoso de la sacra edad de antaño.
Sin pararse ni un instante ni señales dar de susto,
con aspecto señorial,
fue a posarse sobre un busto de Minerva que ornamenta
de mi puerta el cabezal;
sobre el busto que de Pallas representa
fue y posóse, y ¡nada más!
Trocó entonces el negro pájaro en sonrisas mi tristeza
con su grave, torva y seria, decorosa gentileza;
y le dije: "Aunque la cresta calva llevas, de seguro
no eres cuervo nocturnal,
¡viejo, infausto cuervo oscuro vagabundo en la tiniebla...!
Dime, ¿cuál tu nombre, cuál,
En el reino plutoniano de la noche y de la niebla...?
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

Asombrado quedé oyendo así hablar al avechucho,
si bien su árida respuesta no expresaba poco o mucho;
pues preciso es convengamos en que nunca hubo criatura
que lograse contemplar
ave alguna en la moldura de su puerta encaramada,
ave o bruto reposar
sobre efigie en la cornisa de su puerta cincelada,
con tal nombre: "Nunca más".

Mas el cuervo fijo, inmóvil, en la grave efigie aquélla,
sólo dijo esa palabra, cual si su alma fuese en ella
vinculada, ni una pluma sacudía, ni un acento
se le oía pronunciar...
Dije entonces al momento: "Ya otros antes se han marchado,
y la aurora al despuntar,
él también se irá volando cual mis sueños han volado".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

Por respuesta tan abrupta como justa sorprendido,
"no hay ya duda alguna -dije-, lo que dice es aprendido;
aprendido de algún amo desdichoso a quien la suerte
persiguiera sin cesar,
persiguiera hasta la muerte, hasta el punto de, en su duelo,
sus canciones terminar
y el clamor de su esperanza con el triste ritornelo
de: ¡Jamás, y nunca más!".

Mas el cuervo provocando mi alma triste a la sonrisa,
mi sillón rodé hasta el frente de ave y busto y de cornisa;
luego, hundiéndome en la seda, fantasía y fantasía
dime entonces a juntar,
por saber que pretendía aquel pájaro ominoso
de un pasado inmemorial,
aquel hosco, torvo, infausto, cuervo lúgubre y odioso
al graznar: "¡Nunca jamás!".

Quedé aquesto investigando frente al cuervo, en honda calma,
cuyos ojos encendidos me abrasaban pecho y alma.
Esto y más-sobre cojines reclinado-con anhelo
me empeñaba en descifrar,
sobre el rojo terciopelo do imprimía viva huella
luminosa mi fanal,
terciopelo cuya púrpura ¡ay! Jamás volverá élla
a oprimir, ¡ah, nunca más!

Parecióme el aire, entonces, por incógnito incensario
que un querube columpiase de mi alcoba en el santuario,
perfumado. "¡Miserable ser-me dije-Dios te ha oído,
y por medio angelical,
tregua, tregua y el olvido del recuerdo de Leonora
te ha venido hoy a brindar:
bebe, bebe ese nepente, y así todo olvida ahora!".
Dijo el cuervo: "Nunca más".

¡Oh, Profeta -dije- o duende!, mas profeta al fin, ya seas
ave o diablo, ya te envía la tormenta, ya te veas
por los ábregos barrido a esta playa, desolado
pero intrépido, a este hogar
por los males devastado, dime, dime, te lo imploro.
¿Llegaré jamas a hallar
algún bálsamo o consuelo para el mal que triste lloro?.
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

"¡Oh, Profeta -dije- o diablo! Por ese ancho, combo velo
de zafir que nos cobija, por el sumo Dios del cielo
a quien ambos adoramos, dile a esta alma dolorida,
presa infausta del pesar,
si jamás en otra vida la doncella arrobadora
a mi seno he de estrechar,
la alma virgen a quien llaman los arcángeles Leonora...".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

"¡Esa voz, oh cuervo, sea la señal de la partida
-grité alzándome-, retorna, vuelve a tu hórrida guarida,
la plutónica ribera de la noche y de la bruma...!
¡De tu horrenda falsedad
en memoria, ni una pluma dejes, negra! ¡El busto deja!
¡Deja en paz mi soledad!
¡Quita el pico de mi pecho! ¡De mi umbral tu forma aleja...!".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

¡Y aun el cuervo inmóvil!, fijo, sigue fijo en la escultura,
sobre el busto que ornamenta de mi puerta la moldura....
y sus ojos son los ojos de un demonio que, durmiendo,
las visiones ve del mal;
y la luz sobre él cayendo, sobre el suelo flota..., nunca
se alzará..., nunca jamás!

Versión de Juan Antonio Pérez Bonalde (Tomado de Texto Sentido)



EL VALLE DE LA INQUIETUD

HUBO aquí un valle antaño, callado y sonriente,
donde nadie habitaba:
partiéronse las gentes a la guerra,
dejando a los luceros, de ojos dulces,
que velaran, de noche, desde azuladas torres,
las flores, y en el centro del valle, cada día,
la roja luz del sol se posaba, indolente.
Mas ya quien lo visite advertiría
la inquietud de ese valle melancólico.
No hay en él nada quieto,
sino el aire, que ampara
aquella soledad de maravilla.
¡Ah! Ningún viento mece aquellos árboles,
que palpitan al modo de los helados mares
en torno de las Hébridas brumosas.
¡Ah! Ningún viento arrastra aquellas nubes,
que crujen levemente por el cielo intranquilo,
turbadas desde el alba hasta la noche,
sobre las violetas que allí yacen,
como ojos humanos de mil suertes,
sobre ondulantes lirios,
que lloran en las tumbas ignoradas.
Ondulan, y de sus fragantes cimas
cae eterno rocío, gota a gota.
Lloran, y por sus tallos delicados,
como aljófar, van lágrimas perennes.

Versión de Màrie Montand



EL VALLE INTRANQUILO

Hubo un tiempo en que el valle sonreía,
silencioso, aunque nadie allí vivía;
su gente había marchado hacia la guerra
confiando el cuidado de esa sierra,
por la noche, a la mirada fiel
de las estrellas desde su azul cuartel
y de día, a los rojos resplandores
del sol que dormitaba entre las flores.
Mas ahora para todo visitante
el valle triste es inquieto e inquietante.
Nada allí se detiene un solo instante...
nada salvo el aire que se cierne
sobre la soledad mágica y perenne.
¡Ah, ningún viento agita los ramajes
que palpitan como el glacial oleaje
en torno a las Hébridas salvajes!
¡Ah, ningún viento empuja el furtivo
manto de nubes que, sin respiro,
surcan durante el día el cielo esquivo
sobre las violetas allí esparcidas
como ojos humanos de mil medidas...!
sobre las ondeantes azucenas
que lloran junto a las tumbas ajenas!
Ondean: y en sus pétalos más tiernos
se juntan gotas de rocío sempiterno.
Lloran: y por sus tallos claudicantes
bajan perennes lágrimas como diamantes.

Versión de Andrés Ehrenhaus


LA DURMIENTE

Era la medianoche, en junio, tibia, bruna.
Yo estaba bajo un rayo de la mística luna,
Que de su blanco disco como un encantamiento
Vertía sobre el valle un vapor soñoliento.
Dormitaba en las tumbas el romero fragante,
Y al lago se inclinaba el lirio agonizante,
Y envueltas en la niebla en el ropaje acuoso,
Las ruinas descansaban en vetusto reposo.
¡Mirad! También el lago semejante al Leteo,
Dormita entre las sombras con lento cabeceo,
Y del sopor consciente despertarse no quiere
Para el mundo que en torno lánguidamente muere

Duerme toda belleza y ved dónde reposa
Irene, dulcemente, en calma deleitosa.
Con la ventana abierta a los cielos serenos,
De claros luminares y de misterios llenos.
¡Oh, mi gentil señora, ¿no te asalta el espanto?
¿Por qué está tu ventana, así, en la noche abierta?
Los aires juguetones desde el bosque frondoso,
Risueños y lascivos en tropel rumoroso
Inundan tu aposento y agitan la cortina
Del lecho en que tu hermosa cabeza se reclina,
Sobre los bellos ojos de copiosas pestañas,
Tras los que el alma duerme en regiones extrañas,
Como fantasmas tétricos, por el sueño y los muros
Se deslizan las sombras de perfiles oscuros.

Oh, mi gentil señora, ¿no te asalta el espanto?
¿Cuál es, di, de tu ensueño el poderoso encanto?
Debes de haber venido de los lejanos mares
A este jardín hermoso de troncos seculares.
Extraños son, mujer, tu palidez, tu traje,
Y de tus largas trenzas el flotante homenaje;
Pero aún es más extraño el silencio solemne
En que envuelves tu sueño misterioso y perenne.
La dama gentil duerme. ¡Que duerman para el mundo!
Todo lo que es eterno tiene que ser profundo.
El cielo lo ha amparado bajo su dulce manto,
Trocando este aposento por otro que es más santo,
Y por otro más triste, el lecho en que reposa.

Yo le ruego al Señor, que con mano piadosa,
La deje descansar con sueño no turbado,
Mientras que los difuntos desfilan por su lado.
Ella duerme, amor mío. ¡Oh!, mi alma le desea
Que así como es eterno, profundo el sueño sea;
Que los viles gusanos se arrastren suavemente
En torno de sus manos y en torno de su frente;
Que en la lejana selva, sombría y centenaria,
Le alcen una alta tumba tranquila y solitaria
Donde flotan al viento, altivos y triunfales,
De su ilustre familia los paños funerales;
Una lejana tumba, a cuya puerta fuerte
Piedras tiró, de niña, sin temor a la muerte,
Y a cuyo duro bronce no arrancará más sones,
Ni los fúnebres ecos de tan tristes mansiones
¡Qué triste imaginarse pobre hija del pecado.
Que el sonido fatídico a la puerta arrancado,
Y que quizá con gozo resonara en tu oído,
de la muerte terrífica era el triste gemido!


LAS CAMPANAS

I
¡Escuchad el tintineo!
!La sonata
Del trineo
Con cascabeles de plata!
¡Qué alegría tan jocunda nos inunda al escuchar
la errabunda melodía de su agudo tintinear!
¡Es como una epifanía,
En la ruda racha fría,
la ligera melodía!
¡Cómo fulgen los luceros!
-¡Verdaderos Reverberos !-
Con idéntica armonía
A la clara melodía
Cintilando, cintilando, cintilando,
¡Cómo los cascabeles
van sonando!
Y en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Los luceros siguen fieles
Cascabeles, cascabeles, cascabeles
El son de los cascabeles,
Cascabeles, cascabeles, cascabeles
Cascabeles,
¡El son grato, que a rebato, surge en los cascabeles!

II
Escuchar el almo coro
Sonoro
Que hacen las campanas todas:
¡Son las campanadas de oro
De las bodas!
¡Oh, qué dicha tan profunda nos inunda al escuchar
La errabunda melodía de su claro repicar!
¡Cómo revuela al desgaire
Esta música en el aire!
¡Cómo a su feliz murmullo
Sonoro,
Con sus claras notas de oro,
Se aúna la tórtola con su arrullo,
Bajo la luz de la luna!
¡Qué armonía
Se vacía
De la alegre sinfonía
De este día!
¡Cómo brota
Cada nota!:
Fervorosamente, dice
la felicidad remota
Que predice.
Y a la voz de una campana, siguen las de sus hermanas
Las campanas,
Las campanas, las campanas, las campanas, las campanas,
las campanas, las campanas, las campanas,
En sonoro ritmo de oro, de almo coro, ¡las campanas!

III
¡Oíd cual suena el bordón!:
el bordón
De son bronco
Que pone en el corazón
El espanto con su son,
Con su son de bronce, ronco.
¡que tristeza tan profunda nos apresa al escuchar
Cómo reza, gemebunda, la fiereza del llamar!
Cómo su son taciturno,
En el silencio nocturno
Es grito desesperado
Que no es casi pronunciado
¡De aterrado!
Grito de espanto ante el fuego
Y agudo alarido luego,
Es un clamor que se extiende,
Que el espacio ronco, hiende
Y que llama;
Que defiende.

Y que clama, clama, clama,
Que clama pidiendo auxilio
En tanto que ve el exilio
De aquellos que el fuego, ciego y arrollador, empobrece
Y el fuego que ataca y crece,
Mientras se oye el ronco son,
El somatén del bordón,
Del bordón, bordón, bordón
¡Del bordón!
¡Cómo el alma se desgarra
Cuando el son del bordón narra
La aflicción
¡De aquellos que arruina el fuego!
Y, cómo nos dice luego
Los progresos que hace el fuego
-Que va a tientas como ciego-
El somatén del bordón,
¡Que es toda una narración!
¡Oh, la tempestad de ira
En la que el bordón delira
Y en que convulso, delira!
El alma escucha anhelante
la queja que da el bordón
Con su son;
El bordón que da su son,
El bordón, bordón, bordón,
¡El bordón!
Que es toda una narración el somatén del bordón
Del bordón, del bordón, del bordón
Del bordón, del bordón, del bordón
¡Del bordón!
El grito ante el infinito, cual proscrito, ¡del bordón!

IV
¡Escuchad cómo la esquila,
Cómo el esquilón de hierro,
Llama con voz que vacila,
Al entierro!
Qué meditación profunda nos inunda al escuchar
la errabunda y gemebunda melodía del sonar
¡Cómo llena de pavura
Su son en la noche obscura!
¡Cómo un estremecimiento
Nos recorre el pensamiento
que provoca su lamento!
Cuando sueña
La grave esquila de hierro, con su lúgubre toquido,
Con su lúgubre toquido que la medianoche llena.
¡Es que las almas en pena
Se han reunido!
¡Oh, la danza
Al son que toda la esquila,
En una noche intranquila,
Su tijera de luz lila,
Tocando en visión del Juicio la noche sin esperanza!

Entonces, ya no vacila
La grave voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila,
Sino que suena furiosa,
Con su voz cavernosa,
Y, en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Algún ronco rayo truena
Y se alumbra con relámpagos la noche sin esperanza,
Mientras las almas en pena
Giran, giran su danza
Bajo la triste luz lila.
Y en tanto se oye la grave, la grave voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila, de la esquila,
Y en el mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Mientras se oye, la triste, la triste voz
De la esquila,
De la esquila,
Furibundo rayo truena,
El relámpago cintila.

Y los espectros en pena
Danzan al son de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila,
Y en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Danzan al son de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila, de la esquila,
¡De la esquila!
Y mientras que el rayo truena,
Que el relámpago cintila
Y que con furor terrible, danzan las almas en pena,
Se oye la voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
la voz de cuento lamento ¡de la esquila!


LUCERO VESPERTINO

Ocurrió una medianoche
a mediados de verano;
lucían pálidas estrellas
tras el potente halo
de una luna clara y fría
que iluminaba las olas
rodeada de planetas,
esclavos de su señora.
Detuve mi mirada
en su sonrisa helada
-demasiado helada para mí-;
una nube le puso un velo
de lanudo terciopelo
y entonces me fijé en ti.
Lucero orgulloso,
remoto, glorioso,
yo siempre tu brillo preferí;
pues mi alma jalea
la orgullosa tarea
que cumples de la noche a la mañana,
y admiro más, desde luego,
tu lejanísimo fuego
que esa otra luz, más fría, más cercana.

Versión de Andrés Ehrenhaus


PAÍS DE HADAS

VALLES de sombra y aguas apagadas
y bosques como nubes,
que ocultan su contorno
en un fluir de lágrimas.
Allí crecen y menguan unas enormes lunas,
una vez y otra vez, a cada instante,
en canto que la noche se desliza,
y avanzan siempre, inquietas,
y apagan el temblor de los luceros
con el aliento de su rostro blanco.
Cuando el reloj lunar señala medianoche,
una luna más fina y transparente
desciende, poco a poco,
con el centro en la cumbre
de una sierra elevada,
y de su vasto disco
se deslizan los velos dulcemente
sobre aldeas y estancias,
por doquier; sobre extrañas
florestas, sobre el mar
y sobre los espíritus que vuelan
y las cosas dormidas:
y todo lo sepultan
en un gran laberinto luminoso.
¡Ah, entonces! ¡Qué profunda
es la pasión que ponen en su sueño!
Despiertan con el día,
y sus lienzos de luna
se ciernen ya en el cielo,
con inquietas borrascas,
y a todo se parecen: más que nada
semejan un albatros amarillo.
Y aquella luna no les sirve nunca
para lo mismo: en tienda
se trocará otra vez, extravagante.
Pero ya sus pedazos pequeñitos
se tornan leve lluvia,
y aquellas mariposas de la Tierra
que vuelan, afanosas del celaje,
y bajan nuevamente,
sin contentarse nunca,
nos traen una muestra,
prendida de sus alas temblorosas.

Versión de Màrie Montand


SONETO A LA CIENCIA

¡Ciencia! ¡verdadera hija del tiempo tú eres!
que alteras todas las cosas con tus escrutadores ojos.
¿Por qué devoras así el corazón del poeta,
buitre, cuyas alas son obtusas realidades?

¿Cómo debería él amarte? o ¿cómo puede juzgarte sabia
aquel a quien no dejas en su vagar
buscar un tesoro en los enjoyados cielos,
aunque se elevara con intrépida ala?

¿No has arrebatado a Diana de su carro?
¿Ni expulsado a las Hamadríades del bosque
para buscar abrigo en alguna feliz estrella?

¿No has arrancado a las Náyades de la inundación,
al Elfo de la verde hierba, y a mí
del sueño de verano bajo el tamarindo?


UN SUEÑO

¡Recibe en la frente este beso!
Y, por librarme de un peso
antes de partir, confieso
que acertaste si creías
que han sido un sueño mis días;
¿Pero es acaso menos grave
que la esperanza se acabe
de noche o a pleno sol,
con o sin una visión?
Hasta nuestro último empeño
es sólo un sueño dentro de un sueno.

Frente a la mar rugiente
que castiga esta rompiente
tengo en la palma apretada
granos de arena dorada.
¡Son pocos! Y en un momento
se me escurren y yo siento
surgir en mí este lamento:
¡Oh Dios! ¿Por qué no puedo
retenerlos en mis dedos?
¡Oh Dios! ¡Si yo pudiera
salvar uno de la marea!
¿Hasta nuestro último empeño
es sólo un sueño dentro de un sueño?

Versión de Carlos Arturo Torres

domingo, febrero 01, 2009

ELS LLIBRES DE PROA PREMIÀ

Amigues i amics,

us demano que feu la màxima difusió del blog de la llibreria Proa Premià, amb més de 300 entrades de llibres actuals.

El nom del blog és ELS LLIBRES DE PROA PREMIÀ
i l'adreça proallibrespremia-ed.blogspot.com.

El blog no té cap caràcter lucratiu sinó de difusió de l'obra dels autors actuals.

També hem arribat a acords amb revistes perquè facin difusió dels comentaris dels llibres que anem incorporant o bé d'actes de presentacions i novetats editorials diverses.

Compto amb la sempre inestimable vostra col·laboració.

Cordialment.

Albert Calls
PROA PREMIÀ

domingo, enero 25, 2009

PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ

'Diari d'un soldat de pic i pala',

d'Isidre Bachs Colomer
i Antoni Bachs Torné

Acte de presentació a càrrec
d'Antoni Bachs Torné

Dijous 12 de febrer a les 19,30h,
a Proa Premià

domingo, enero 11, 2009

OBJECTIUS 2009 DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'

Benvolguts amics en el blog,

les darreres setmanes he estat força ocupat, ja que la crisi,que afecta tots els sectors però en el meu cas m'ha tocat directament en les meves tasques professionals, m'ha demanat gairebé ocupació al 300 x 100.

Tot i així he tingut temps d'acabar l'ordre dels meus arxius, que havia començat fa un any (més de 20 anys d'amuntegament de papers, revistes, llibres, etc.). Ara, per fi, ja ho tinc al dia i amb una certa sostenibilitat. A més, he recuperat obra literària que em serviran en un futur immediat.

És una experiència que us recomano perquè calibra l'ànima i dóna una percepció important de l'espai i del temps i que som gotes en un oceà.

Fruit d'aquest treball, per exemple, la Sílvia Tarragó té en cartera la publicació d'una novel·la, que vaig poder recuperar i que ella ha reescrit.

De fet, teníem moltes coses per moure, però les capes de pols no ens les deixaven veure. Ara, com a mínim, hem tret la pols i hem vist que algunes coses brillaven, fins i tot les rovellades.

Al gra...

De cara al 2009 faig uns petits canvis al meu blog:

1) Hi anireu trobant solament alguns dels articles que vaig escrivint per a mitjans i avisos d'actes o de propostes en les quals intervinguem la Sílvia i jo.

2) Per a pensaments i interconnexions més ràpides, us demano que us feu del facebook i em contacteu. És més operatiu i més pràctic i on bolco pensaments, angoixes i obsessions.

Res més, bon any nou, com se sol dir i que seguiu el vostre camí millorant i retrobant-vos a vosaltres mateixos, que d'això es tracta.

lunes, diciembre 15, 2008

RECTA CAP AL NADAL MÉS COMERCIAL

L’encesa de llums de Nadal als carrers comercials de pobles i ciutats de la comarca ha marcat la recta de sortida d’una campanya que desperta més expectatives que mai.

L’actual crisi econòmica és el tema principal de preocupació de les famílies i també, en una economia com la nostra, l’índex de consum determina el futur laboral de moltes persones. Les festes de Nadal són, per tant, un punt d’inflexió en una època en la qual el consum és molt alt i són molts els comerços i empreses que depenen que la campanya vagi bé, i cal ser conscients d’aquesta realitat.

D’altra banda, pel cicle nadalenc s’ha de practicar un consum responsable i sense excessos, que demana un cert compromís del consumidor, però sense oblidar que si s’atura o s’alenteix la roda comercial, les conseqüències poden ser molt dolentes per a tots plegats. Mentre, ajuntaments i associacions de comerciants, ja han fet el desplegament de les seves estratègies per facilitar l’accés als punts de compra i que aquestes dates de forta venda transcorrin amb la màxima normalitat possible en els aspectes més pràctics com poden ser la mobilitat o també trobar aparcament, entre d’altres.

Editorial TRIBUNA Maresme, número 198

jueves, diciembre 04, 2008

MANEL ALONSO I ELS PAPERS DE CAN PERLA

Per fi, a la xarxa, l'escriptor de Puçol (País Valencià) Manel Alonso.

El podem trobar a Els papers de Can Perla, blog amb textos sobre literatura, música, fotografia... i tota mena de retalls vitals i culturals sota el punt de vista d'aquest activista cultural tot terreny i màster de les paraules impreses.

No us el perdeu!

PERVIVÈNCIA DELS BLOGS

Crec en els blogs (o blocs) que no són una obligació.

Potser siguin menys qualitatius i professionals,
però amaguen la bellesa i la puresa de les flors silvestres,
alliberades de perfum industrial.

'KOAN', DE PERE CABRA

El llibre 'Koan', de Pere Cabra, publicat per Setzevents -un dels projectes culturals més interessants dels darrers temps del Maresme-, és una peça més en la interessant obra d'aquest autor, que es mou en la narrativa, la poesia, el pensament i la convicció Kerouac que vida i literatura són un mateix magma.

De Koan, dues peces seves:

124
Dolor

Alliberar-se causa dolor.

Encara estem arrelats a la Vida com cabells a una diadema.

43
Com tu

La bellesa s'impregna en la Vida com si fos l'essència d'ella mateixa.

Se'ns mostra, inesperadament, en les coses, com la Causa i la Raó de tot.

Com tu, Germà meu.

PENSAMENT BALLARDIÀ

"L'únic planeta veritablement estrany és la Terra".

J.G. Ballard. 'Autòpsia del nou mil·leni'.

NOU IMPULS AL RAÏM I VI DE LA DO ALELLA

Les IV Jornades Gastronòmiques del Raïm i Vi DO Alella se celebraran enguany del 14 al 30 de novembre a diverses localitats del Maresme i el Vallès.

Per quarta vegada, els restaurants que hi participen ofereixen menús elaborats especialment per aquesta cita gastronòmica amb el vi de la DO i el raïm com a productes centrals de les receptes culinàries més saboroses, dins una iniciativa que vol demostrar que no cal anar fora de la comarca per trobar una cuina excel·lent i de qualitat, que en cap moment defuig els productes més vinculats al nostre territori.

D’altra banda, els organitzadors d’aquesta quarta proposta de les Jornades Gastronòmiques del Raïm i Vi DO Alella són els ajuntaments d’Alella, el Masnou, Montgat, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià, Tiana, Vallromanes i Vilanova del Vallès.

L’objectiu de les jornades és potenciar i promocionar el vi de la Denominació d’Origen i la restauració dels municipis que hi participen, i s’inclou en unes iniciatives que al voltant de la DO difonen un dels punts forts socioeconòmics de la comarca. Propostes com aquesta projecten enfora el territori i donen a conèixer la riquesa gastronòmica, una necessitat en la qual cal treballar constantment.

Editorial TRIBUNA Maresme 194

MILLORAR I MANCOMUNAR EL TRANSPORT

La línia C-14 que uneix Premià de Dalt i Premià de Mar amb l’estació del tren ha augmentat la seva freqüència de pas, incorporant un autobús adaptat per a les persones amb dificultats de mobilitat i és el fruit del treball mancomunat d’aquests dos municipis veïns.

Aquesta actuació, al marge de la valoració dels resultats que caldrà fer un temps prudencial després de la seva posada en marxa, incorpora dos dels valors més necessaris en la vida municipal del Maresme dels últims temps: la inversió en el transport públic, per garantir la mobilitat i evitar que calgui fer servir cotxe i la corresponent millora que suposa per al medi ambient i l’acció mancomunada per al benefici comú de dos consistoris. Cada vegada més són necessaris aquest tipus de col·laboracions perquè al marge dels límits fronterers entre les localitats, els ciutadans es mouen lliurement i fan servir serveis al seu abast, al seu poble o al del costat.

No cal deixar de banda, tampoc, que la reducció de despeses i l’optimització de recursos demanaran molta imaginació i esforços dels responsables municipals perquè portar les finances públiques, en l’actual context de crisi i recessió econòmica, no és tampoc gens fàcil.

Editorial TRIBUNA Maresme 193

EL RETORN DELS PREMIS BUTACA

Els XIV premis Butaca de teatre i cinema de Catalunya s’atorgaran al Pavelló Municipal d’Esports de Premià de Mar el proper dilluns 24 de novembre, en una gala sempre carregada de sorpreses del món de l’espectacle i amb l’assistència de la gran majoria dels seus principals protagonistes, els professionals del sector.

Els premis Butaca van néixer a Premià de Mar, però des de fa dos anys se celebren a diverses localitats de la província de Barcelona, gràcies al suport de l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona.

Les dues edicions anteriors s’han fet a Viladecans i a Mataró, però enguany tornen a Premià de Mar, ja que en la nova projecció del premi es va acordar que cada tres edicions es fessin en aquest municipi. Els Butaca han crescut i han trobat un marc més gran, avalat per la gran resposta del públic.

Ara, aquesta proposta cultural de primera magnitud torna cada tres anys amb molta més força i incidència dins el panorama cultural català comú. Premià de Mar viurà, aquest dilluns, una nova edició d’uns premis reforçats i projectats. El resultat del canvi de periodicitat ha anat en paral·lel a la consolidació d’un certamen que va néixer al Maresme pensant en Catalunya.

Editorial TRIBUNA Maresme 195

ELS ANIMALS MÉS ÚTILS PER A LA SOCIETAT

La Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) ha posat en marxa un projecte que vol ser pioner al conjunt de l’Estat. Sota el nom de Vincles, integra les mascotes que ningú vol del refugi de Cal Pilé en una tasca social que ha de servir de model i referent. D’aquesta manera, les entitats de Mataró i del Maresme tornen a ser pioneres i demostren que és possible, des de la societat civil, anar molt per endavant de les administracions públiques.

Els animals que participaran en el projecte Vincles, amb el suport d’especialistes, contribuiran a ajudar les persones més necessitades i a ser, alhora, un canal educatiu i formatiu. El projecte s’estructura en dues vessants: l’educativa i la terapèutica. En l’apartat educatiu es treballa una major cons-cienciació dels infants envers les mascotes i el terapèutic s’adreça a col·lectius amb problemàtiques. En aquest projecte tampoc es deixa de banda la gent gran, que hi podran realitzar activitats per evitar la soledat i el tancament.

L’SPAM vol demostrar que no hi ha cap mascota inútil i que els “que ningú vol” també tenen molt a dir i a contribuir. Sens dubte, aquest projecte obre noves vies que demanen suport i mecenatge per tirar cap endavant.

Editorial TRIBUNA Maresme 196

UN TREBALL COORDINAT I MÉS EFICAÇ

El Consell Comarcal del Maresme (CCM) ha impulsat la creació de la Xarxa d’Infància, Adolescència i Família (XIAF), un mecanisme que ha de fomentar el treball interinstitucional per tractar temes relacionats amb el benestar d’infants, adolescents i famílies. També, i especialment, per donar força en la demanda de recursos que calen a la comarca i com a instrument per a la resolució d’altres problemàtiques.

És una evidència que la societat actual, cada vegada més, demana majors recursos per donar solució als nombrosos problemes existents, però per contra, la situació econòmica fa que aquests siguin menors i s’hagin de distribuir atenent a prioritats.

Les administracions ja de per sí col·laboren, però augmentar el grau de coordinació per donar una resposta més eficaç i aprofundir en optimitzar recursos és la millor línia de treball que es pot seguir, gairebé inevitable. D’altra banda, el primer projecte de la XIAF se centrarà en la infància i l’adolescència en risc, col·lectius aquests que demanen tots els esforços possibles, moltes vegades amb recursos insuficients.

Els ajuntaments de la comarca han acollit molt bé el projecte i ara caldrà posar-se a treballar.

Editorial TRIBUNA Maresme 197

martes, noviembre 25, 2008

LA IGUALTAT...

...Ni existeix ni existirà mai, solament el miratge de creure que és possible.

L'espècie humana és classista i miserable... i no hi ha espectacle més trist que la mediocritat intentant saltar barreres, una escena que es repeteix diàriament moltes vegades, massa.

Somiem que podem ser iguals, però en el punt de partida ja no ho som.

FONDRE'S

L'ambició més contemporània: desaparèixer, fondre's. Esborrar-se, oblidar.

lunes, noviembre 17, 2008

EL PROBLEMA DE CATALUNYA...

El nostre problema són els nostres dirigents i nosaltres mateixos.

Som uns covards, acostumats a la bona vida i mentre no canviem, serem vassalls d'Espanya, que es dedica a tira-nos les sobres del que produïem per a ells.

Ells, parlen i parlen... fins i tot els que parlen d'independència i de catalanisme, però per acabar-se col·locant a l'organització i que no els hi prenguim.

En una sola onomatopeia (castellana): PUAJ!

MARX I LENIN, TORNEU!

No s'entén com davant de tanta canya que ens foten, presa de pèl, polítics d'opereta, esquerra patilla i de cartró pedra, la gent més jove no surt al carrer i planta cara a un sistema injust, podrit i decadent.

Si no lluiten(em) pel seu país, Catalunya, almenys que lluitin(em) per la seva(nostra) dignitat, si en queda una mica.

A les barricades, companys... contra els bancs, els oligarques i els miserables de sempre, que continuen vivint bé.

Si el capitalisme no funciona, ha arribat el temps de tornar a reivindicar a Marx i Lenin, sense pors ni manies.

Comunisme llibertari i autogestionari... per una vida més digna i un món millor. NO renunciar a les UTOPIES mai, perquè ens deixen SENSE ÀNIMA (el que volen!).

Per un món millor i més digne (Països Catalans lliures i socialistes). Potser sí que ha arribat l'hora de tornar a les barricades.

A les barricades, a les barricades...

domingo, noviembre 16, 2008

UNA ALTRA MIRADA DE LA CRISI

Al final hem acabat de ple submergits a la crisi, mentre alguns ho negaven i d’altres s’han quedat profundament sorpresos que l’economia pugui pujar tant, fer un gran esclat i com la rierada, s’ho endugui tot cap avall.

Hi ha famílies que estan patint força, com veiem als mitjans de comunicació dia sí dia també mentre la borsa puja i baixa com les muntanyes russes del Tibidabo.

La culpa del que està passant és una mica de tots, però amb diversos graus de responsabilitat. Els que més en tenen, curiosament, són els que menys paguen. Ni entre els polítics responsables de controlar que aquestes coses passin s’estan depurant responsabilitats, ni tampoc entre els responsables de les entitats financeres que han comès errades… com sempre, paguem tots per ells.

D’altra banda, la pressió afegida que rep el ciutadà cada dia dubto que porti cap a algun lloc. Clar que s’ha d’informar del que passa, però ha arribat un moment que el grau de psicosi i desinformació que es genera és pitjor. I per què no es transmeten més missatges positius des dels mitjans de comunicació, que permetin afrontar aquest sotrac i intentar aixecar el cap?

És evident que les coses s’han d’arreglar a nivell internacional, però que també hem d’aprendre molt des de la posició de cadascú i començar a pensar en una clau ben diferent.

Totes aquestes reflexions, que no paren de fer-se, s’haurien de començar a posar a la pràctica. Potser, més enllà de l’ordre mundial, dels polítics, dels banquers, el que cal que canviï, almenys una mica és l’ànima humana. Però es veu que això és demanar massa.

'L'INCAL', de MOEBIUS i JODOROWSKY

Edició integral

Publicat per Glénat

‘L’incal’ és una novel·la gràfica que va ser el referent per a tota una generació de lectors, que descobríem els còmics en revistes periòdiques que ara ja no existeixen només que a les taules dels llibreters de vell.

Per sort, però, ara, els lectors en català poden accedir a aquesta magna obra de còmic gràcies a la traducció de Vanessa Molina Clément.

Moebius és tot un referent en el camp del dibuix de la historieta i Jodorowski un escriptor àmpliament reconegut. De la síntesi d’aquests dos genis, entre d’altres obres, va néixer ‘L’incal’, una narració que en dues-centes noranta-dues pàgines dibuixades en vuit anys, trenca els motlles de la ciència ficció i obre nous camps que han estat imitats fins a la sacietat.

‘L’incal’ explica la llegenda de John Difool, un miserable detectiu privat que acabarà salvant l’univers, en una trama narrativa que interrelaciona els gèneres i els símbols, l’aventura heroica i el tarot, la recerca iniciàtica i el somni, la paròdia i molts ingredients més que atreuen el lector fins a la darrera pàgina d’aquest volum.

Sens dubte, per a amants de la ciència ficció innovadora, però també de les històries que enganxen i obren noves fronteres.

'LOS GUARDIANES DE GA'HOOLE', de KATHRYN LASKY

Publicat per Ediciones B

Sèrie integrada per diversos volums: ‘La captura’, ‘El viaje’ i ‘El rescate’, que permeten anar resseguint una història carregada de valors que joves i grans poden gaudir amb el mateix plaer lector.

Òlibes i mussols en estat natural són els protagonistes d’aquests llibres. N’hi ha de totes les varietats, tamanys i estils.

El jove Soren i els seus amics són segrestats i internats en una mena de camp de concentració de tall feixista, on volen eliminar la seva personalitat i convertir-los en números a partir de diversos procediments de tortura psicològica.

Davant d’aquesta situació, hauran de lluitar contra els malvats de l’acadèmia San Aegolius i buscar el Gran Arbre Ga’Hoole, un lloc mític en el qual totes les òlibes hi alcen el vol per realitzar bones accions.

Aquesta sèrie, que ha triomfat als EUA, amaga molts valors i ens acosta al món natural des d’una perspectiva de la fantasia heròica. La màgia i la imaginació caminen juntes en uns relats que aporten valors sense deixar de banda l’acció, ni tampoc les característiques dels animals, encara que per exigències de la història, aquests estiguin plenament humanitzats.

LES TORTUGUES DEL CRAM TORNEN A CASA

Un any més la platja de Llevant de Premià de Mar va acollir l’alliberament de tortugues del Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM), una tradició a la nostra comarca. L’acte va fer-se el passat 8 de novembre i va comptar amb una àmplia asistencia de públic, amb especial suport del més jove.

Sota el lema ‘Torna a casa’, sis exemplars de tortuga babaua recuperats van tornar al seu hábitat natural, el mar. Enguany, les tortugues han estat Marmitako, Morla, Grelos, Dordoka, Paparra i Víctor Amor.

Aquest és un acte senzill, però que sovint suscita molt interés als grans, però més especialment als petits. La tasca del CRAM ens recorda que no vivim sols en aquest món i que junt a nosaltres hi ha moltes altres espècies en les quals incidim negativament, però que també podem ajudar-les, com és el nostre deure.

D’altra banda, la protecció del medi ambient també va ser present en l’acte del ‘Torna a casa’ d’enguany, perquè en una mostra a la platja podien veure’s els residus que s’arriben a tirar al mar, fins i tot hi havia una moto sencera. Per prendre’n nota!.

viernes, noviembre 14, 2008

UN HOME TÉ UN SOMNI...

Un home té un somni
i amb el seu somni
arrossega, amb ell,
els altres, a l'abisme.

HISTÒRIA REAL

El inversor arruinado se suicidó tras escribir una carta donde denunciaba el atropello a los pequeños ahorradores
Una semana antes de su muerte ya había intentado quitarse la vida

JESÚS DUVA, - Madrid - 07/11/1987

"Le mando una pequeña nota sobre mi suicidio para ver si a través de la Prensa dan a conocer el atropello y canibalismo que está efectuando el Colegio de Agentes de Cambio y Bolsa con todos los pequeños ahorradores. Si mi muerte sirve para romper una lanza en favor de ello y que salga a la luz todo lo referente mío al caso suspensión Fecsa, le estaría muy agradecido". Así, con tan aparente frialdad, explicaba su muerte el inversionista José Luis Ybarra Belmonte en una carta enviada con fecha 31 de octubre pasado al director de EL PAÍS.

El cadáver del suicida fue hallado el pasado día 3, colgado de una encina de la madrileña Casa de Campo, La policía descubrió después que la víctima conservaba en un bolsillo su carné de identidad, 8.650 pesetas en metálico, 80 décimos de lotería y un pase de entrada a la Bolsa; además, tenía un valioso reloj de oro en su muñeca izquierda.Cuando José Luis Ybarra ató el pasado martes una cuerda a la rama de una encina y pasó el otro extremo de la misma en torno a su cuello estaba poniendo fin a una grave crisis económica y personal que se había iniciado en octubre del año pasado, según explica él mismo en su carta póstuma.

El desesperado jugador de Bolsa explica en su escrito que había decidido suicidarse el 25 de octubre pasado, pero para darse valor había bebido demasiado y fue recogido borracho por alguien que le trasladó a su casa. "Al recobrarme me dio un rayo de luz de que Dios existiera y mi destino no fuera el de suicidarme".

Una semana después de su primer intento, José Luis llevó a cabo su determinación, tras añadír unas líneas a la carta dirigida "al juez", cuya copia envió al director de El PAÍS. La fecha que figura en este escrito hace pensar que su cadáver tardó tres días en ser encontrado.

Ybarra, de 44 años de edad, era hijo de madre soltera. A los 27 años ganó unas oposiciones de Correos. Dado su carácter introvertido y ahorrador, fúe invirtiendo sus ahorros en Bolsa durante los años 1970 a 1973. Al obtener buenos resultados, se dedicó a realizar inversiones en el sector inmobiliario hasta el año 1979.
Pulcro y educado

Según el propio relato del suicida, desde el año 1979 hasta 1982 realizó inversiones en hostelería. "Volví a la Bolsa en 1982. Poco a poco fui incrementando mi patrimonio. En 1986 arreglo mi piso y compro algunas cosas para mi comodidad, poniendo mi capital en valores refugio de Telefónicas y Eléctricas".José Luis Ybarra vivía en un piso de la finca número 128 de la calle de Tembleque, en el barrio madrileño de Aluche, cuyos vecinos le describen como "un hombre pulcro y educado, que apenas mantenía más trato que el que pudiéramos tener con él cuando nos cruzábamos en el ascensor".

Las "desdichas" de Ybarra, como explica en la carta mecanografiada que llegó a EL PAÍS el pasado jueves, comenzaron hace ahora un año, cuando "un vendedor de un piso [cita su nombre] me hace una estafa de dos millones de pesetas, llegando a un acuerdo de que las pagaría en cinco años o respondería con el piso".

La madre de José Luis Ybarra fue operada a vida o muerte en las Navidades del año pasado, lo que supone un nuevo disgusto para él, que sentía un gran cariño y admiración hacia ella. Dicha mujer, que siempre había padecido de los nervios, lleva cinco años enferma del corazón y desde entonces vive en una residencia privada a la que su hijo pagaba mensualmente 67.000 pesetas.

En otro de los párrafos de la carta póstuma, el inversor arruinado confiesa: "Siempre he sido muy organizado y meticuloso. Con mucho miedo a la miseria, por no tener a nadie. Cuando volví a Bolsa hice un seguro, incluido suicidio, a favor de mi madre, para que no le faltara de nada si yo me equivocaba. Asimismo, hice testamento en favor de ella. (Están en un sobre)."

Ybarra era propietario de 25 pisos, unos a su nombre y otros a los de terceras personas. Todos ellos parece que habían sido vendidos antes de 1979, aunque aún tenía que cobrar varias letras, depositadas en el Banco de Bilbao a cambio de un préstamo de 11 millones de pesetas. El suicida estaba, sin embargo, preocupado por lo que ocurriría a su muerte: "Creo que, a pesar de las bajas de la Bolsa, habrá suficiente para pagar las pequeñas partidas de restos de hipotecas de los pisos mencionados con la Caja de Ahorros y Monte de Piedad, así como los créditos con los bancos Hispano y Urquijo. Mi piso está hipotecado desde abril de este año con el Banco Pastor. Creo que después de deshacer todo este lío financiero quedará dinero para pagar al albacea, abogados y algo para mi madre".

La patética misiva finaliza diciendo: "Por más que busco soluciones no encuentro ninguna, y creo que para vivir sin nada, arruinado, con los nervios rotos, mejor es terminar cuanto antes y poder solucionar los problemas cuanto antes para el bien de todos. Gracias, señor juez". A continuación estampó su rúbrica junto a la fecha del 31 de octubre y su número de carné.

El inversor no olvidó adjuntar a la carta autobiográfica una "relación de valores en poder de José Luis Ybarra", donde aparecen reseñadas las acciones que tenía depositadas en el Banco Español de Crédito y con los agentes Luis Usera, Adolfo Ruiz de Velasco y Rafael Boulet.

miércoles, noviembre 05, 2008

CADA COP MÉS A PROP

LA XARLOTADA AMERICANA

La de sempre... comèdia mediàtica que fa pudor de pixats.

Res de nou...

EL PRINCIPI DE L'ESPERANÇA

La política és una guerra i la manera d'enderrocar a l'adversari que ja porta temps en el govern és aprofundir en les seves errades i generar esperança.

Sovint l'experiència demostra que els que generen esperança acaben fent el mateix que els seus predecessors o pitjor, amb el valor afegit que d'ells s'esperava més.

No caiem en el parany de creure les il·lusions que ens venen i que amaguen, una vegada més, sota la pell de xai, els llops de sempre.

martes, noviembre 04, 2008

PREMIS LITERARIS DE LA VALL D'UIXÓ

BROSQUIL edicions

www.brosquiledicions.es

Sílvia Tarragó i Alba Camarasa obtenen els Premi Literaris de la Vall d’Uixó


La veu del Roure de l’escriptora Sílvia Tarragó ha estat l’obra a la que un jurat presidit per Annabel Palasi i format pels escriptors Arcadi Garcia, Vicent Penya i Manel Alonso li ha atorgat el Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó, 2008.

Sílvia Tarragó i Castrillón (Barcelona, 1968) va néixer al barri de Sant Andreu i viu a Cabrera de Mar (el Maresme).

Des de 1995 està al capdavant de la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar. És autora del llibre de relats Ciutats de l’impossible (Brosquil Edicions, 2001) i de nombrosos contes publicats en volums col·lectius. En el gènere poètic va guanyar la XIII ª Mostra Literària del Maresme el 1996. I el 1998 va obtenir el Primer Premi de Poesia Alella a Maria Oleart, amb el recull La vida vençuda, publicat per La Comarcal Edicions. També és autora del poemari Rails escapçats (7 i mig, 1998) i la seva obra ha estat seleccionada per formar part d’antologies de destacades autores catalanes, com ara Contemporànies (Institut Català de la Dona , 1999) o Segle XXI (Capaltard, 2001). Més recentment, una selecció de la seva obra poètica ha estat reunida en l’antologia Estiu immòbil (Ajuntament de Cabrera de Mar, 2007).

Beatriu, la protagonista de La veu del roure, naix en un poble on les supersticions i les rondalles a la vora del foc són encara vigents, en un temps on la natura és capaç d’estimular la imaginació i la fantasia és a tocar de la realitat. Potser per això, acaba convertida en un dels personatges del conte en què esdevé la seva història i diverses vivències l’acosten cap a un món ocult i primigeni, al marge de la dolorosa realitat que l’aïlla de la gent, fent-la formar part d’un nou univers desconegut i màgic.

Isabel, una nena inquieta i curiosa, descobreix el que Beatriu amaga i s’adona que la realitat no és única, que sempre hi ha més secrets, experimentant per ella mateixa l’inexplicable de la màgia del bosc i les forces que hi habiten.

La veu del roure és una narració intimista, però també inquietant, on s’aprofundeix en els orígens de l’imaginari, desvetllant l’imprecís límit que el separa de la realitat en el qual es mouen uns personatges senzills i propers. Les llegendes, com es demostra en aquest relat, sempre són reflex de fets reals.

Apologia dels dies de la joveníssima poetessa Alba Camarasa ha estat l’obra a la que un jurat presidit per Annabel Palasi i format pels escriptors Leopoldo Peñarroja, Mercè Claramunt i Manuel Bellver li ha atorgat el Premi de Poesia Jordi de Dant Jordi Ciutat de la Vall d’Uixó, 2008.

Alba Camarasa i Baixauli va nàixer a Guadassuar –Ribera Alta-, l'any 1987. És diplomada en Educació Social, i actualment és estudiant de Postgrau en la Universitat de València.

En 2007 participa en el I taller de l'Aula de Poesia en Valencià, organitzat per la mateixa universitat, en el qual va tindre com a mestre Josep Piera. Aquest encontre amb el poeta i amb altres companys, marca per a Alba un punt d'inflexió en la manera d'entendre i sentir la poesia. A partir d'ençà, en 2008 és guardonada amb el 2n premi en el Concurs de Poesia Curta de la Universitat Politècnica de Catalunya, i amb el Premi Bancaixa-Universitat de València d'Escriptura de Creació amb l'obra Dreceres i Naufragis.

Apologia dels dies és ben bé com el mes de setembre, el contrast entre el record de l'estiu –el poble, el desig, la vida-, i la tornada a la realitat, en la ciutat, amb el fred, la feina, els enyors... Totes aquestes sensacions nascudes de la quotidianitat, que canvien amb les hores, i que, al cap i a la fi fan una Apologia dels dies.

lunes, octubre 27, 2008

ELS POEMES MONTSE ASSENS, AVUI AL VESPRE

Us esperem a la llibreria Proa Premià, avui a les 20h, per la presentació del llibre 'Indigent com jo', amb els poemes de Montse Assens.

'LA MEVA PRIMERA GUIA SOBRE ASTRONOMIA', de JORDI LOPESINO

Publicat per La Galera

L’escriptor mataroní Jordi Lopesino ha publicat contes per a adults, la novel·la juvenil ‘Maragda’, més de cent articles de divulgació científica i és coautor de dos llibres de temàtica astronòmica. De fet, la seva gran passió són els astres, i per això ha estat president de Cosmos, grup d’astronomia de Mataró, i actualment col·labora amb el Minor Planet Center enviant dades astromètriques i fotomètriques d’asteroides i cometes.

Però Lopesino ha fet un pas més i amb un nou llibre adreçat als nens vol ajudar a acostar la seva passió als més petits.

La nova publicació recull l’evolució de l’estudi dels astres des de la prehistòria, passant pel Renaixement i fins a l’astronomia d’avui. De forma ràpida, clara i entendora, es donen consells, s’apunta el que es pot veure i, en definitiva, s’incentiva als més petits a l’astronomia.

Lopesino és un autor imaginatiu i didàctic i la claredat que sempre l’ha caracteritzat la transmet ara a un públic infantil que trobarà en aquestes paraules motivacions per mirar pel telescopi i descobrir l’amplitud de l’univers.

CRISANTEMS PER TOT SANTS

El Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, a Vilassar de Mar, afronta la diada de Tot Sants, el proper 1 de novembre, amb un augment significatiu de la demanda del crisantem, una flor que els productors del Mercat especialitzats, ja cultiven a l’estiu. D’altra banda, per aquestes dates són molt sol·licitats el gladiol i el clavell.

Pel que fa a les varietats de crisantems més apreciades i comercialitzades, hi ha el snowdon o de coixí, en blanc o groc; el woodpecker sunny, molt semblant a una margarida; el zembla; l’euro; el nimba i el de bola o Boris Becker, anomenat així en honor del conegut tennista. De la família del crisantem també es troben els coronados o reina margarita, en blanc, rosa, lila i groc.

D’altra banda, la crisi també preocupa el Mercat, ja que ha fet davallar força les vendes de crisantems, gladiols i clavells respecte a anys anteriors i que els usuaris del centre en comprin menys quantitat i ho facin en funció de la demanda que tinguin a la botiga.

Un aspecte important a destacar, també, és la celebració enguany dels 25 anys del Mercat de Flor i Planta. Entre les activitats s’han inclòs la celebració del Primer Simposi Internacional de les Cultures Florals, el passat setembre i la recent publicació d’un llibre de fotografies, ‘El Mercat pas a pas. 1983-2008’, obra de tirada limitada per als socis, que retrata l’evolució del sector de la flor i la

UN REPTE, UNA RESPOSTA

L’ONG mataronina Creamon organitza l’exposició de pintura catalana del segle XIX al XXI ‘Un repte una resposta’, pensada per recaptar fons per a diversos projectes solidaris a Guinea Conakry, com la reforma integral d’un barri, la formació sanitària o la rehabilitació d’una escola.

La mostra artística estarà exposada a l’Ateneu Caixa Laietana del 31 d’octubre al 23 de novembre i gràcies al suport de diverses prestigioses galeries inclourà obres de Miró, Tàpies, Cuixart o Guinovart, entre d’altres reconeguts artistes.

FOTOGRAFIES DE LES VACANCES AL MARESME

El Consorci de Promoció Turística Costa de Barcelona-Maresme, en col·laboració amb diferents empreses del sector turístic de la comarca, va lliurar els premis als guanyadors del I concurs de fotografia digital ‘Les meves vacances al Maresme’, el passat 23 d’octubre.

Al certamen, van optar una seixantena d’imatges de la comarca de sol i platja, rurals, familiar, cultural o de lleure, entre d’altres aspectes. D’aquestes, el jurat en va triar 12 que han estat premiades amb la idea que els guanyadors puguin continuar gaudint del Maresme i de les ofertes de lleure que ofereix la comarca, segons informa el Consell Comarcal.