domingo, febrero 22, 2009

HOMENATGE A POE


EL CUERVO

I
En una noche pavorosa, inquieto
releía un vetusto mamotreto
cuando creí escuchar
un extraño ruido, de repente
como si alguien tocase suavemente
a mi puerta: «Visita impertinente
es, dije y nada más » .

II
¡Ah! me acuerdo muy bien; era en invierno
e impaciente medía el tiempo eterno
cansado de buscar
en los libros la calma bienhechora
al dolor de mi muerta Leonora
que habita con los ángeles ahora
¡para siempre jamás!

III
Sentí el sedeño y crujidor y elástico
rozar de las cortinas, un fantástico
terror, como jamás
sentido había y quise aquel ruido
explicando, mi espíritu oprimido
calmar por fin: «Un viajero perdido
es, dije y nada más ».

IV
Ya sintiendo más calma: «Caballero
exclamé, o dama, suplicaros quiero
os sirváis excusar
mas mi atención no estaba bien despierta
y fue vuestra llamada tan incierta...»
Abrí entonces de par en par la puerta:
tinieblas nada más.

V
Miro al espacio, exploro la tiniebla
y siento entonces que mi mente puebla
turba de ideas cual
ningún otro mortal las tuvo antes
y escucho con oídos anhelantes
«Leonora » unas voces susurrantes
murmurar nada más.

VI
Vuelvo a mi estancia con pavor secreto
y a escuchar torno pálido e inquieto
más fuerte golpear;
«algo, me digo, toca en mi ventana,
comprender quiero la señal arcana
y calmar esta angustia sobrehumana »:
¡el viento y nada más!

VII
Y la ventana abrí: revolcando
vi entonces un cuervo venerando
como ave de otra edad;
sin mayor ceremonia entró en mis salas
con gesto señorial y negras alas
y sobre un busto, en el dintel, de Palas
posóse y nada más.

VIII
Miro al pájaro negro, sonriente
ante su grave y serio continente
y le comienzo a hablar,
no sin un dejo de intención irónica:
«Oh cuervo, oh venerable ave anacrónica,
¿cuál es tu nombre en la región plutónica? »
Dijo el cuervo: «Jamás ».

IX
En este caso al par grotesco y raro
maravilléme al escuchar tan claro
tal nombre pronunciar
y debo confesar que sentí susto
pues ante nadie, creo, tuvo el gusto
de un cuervo ver, posado sobre un busto
con tal nombre: «Jamás ».

X
Cual si hubiese vertido en ese acento
el alma, calló el ave y ni un momento
las plumas movió ya,
«otros de mí han huido y se me alcanza
que él partirá mañana sin tardanza
como me ha abandonado la esperanza »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XI
Una respuesta al escuchar tan neta
me dije, no sin inquietud secreta,
«Es esto nada más.
Cuanto aprendió de un amo infortunado,
a quien tenaz ha perseguido el hado
y por solo estribillo ha conservado
¡ese jamás, jamás! »

XII
Rodé mi asiento hasta quedar enfrente
de la puerta, del busto y del vidente
cuervo y entonces ya
reclinado en la blanda sedería
en ensueños fantásticos me hundía,
pensando siempre que decir querría
aquel jamás, jamás.

XIII
Largo tiempo quedéme así en reposo
aquel extraño pájaro ominoso
mirando sin cesar,
ocupaba el diván de terciopelo
do juntos nos sentamos y en mi duelo
pensaba que Ella, nunca en este suelo
lo ocuparía más.

XIV
Entonces parecióme el aire denso
con el aroma de quemado incienso
de un invisible altar;
y escucho voces repetir fervientes:
«Olvida a Leonor, bebe el nepenthes
bebe el olvido en sus letales fuentes »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XV
«Profeta, dije, augur de otras edades
que arrojaron las negras tempestades
aquí para mi mal,
huésped de esta morada de tristura,
dí, fosco engendro de la noche oscura,
si un bálsamo habrá al fin a mi amargura »:
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVI
«Profeta, dije, o diablo, infausto cuervo
por Dios, por mí, por mi dolor acerbo,
por tu poder fatal
dime si alguna vez a Leonora
volveré a ver en la eternal aurora
donde feliz con los querubes mora »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVII
«Sea tal palabra la postrera
retorna a la plutónica rivera,»
grité: «¡No vuelvas más,
no dejes ni una huella, ni una pluma
y mi espíritu envuelto en densa bruma
libra por fin el peso que le abruma! »
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVIII
Y el cuervo inmóvil, fúnebre y adusto
sigue siempre de Palas sobre el busto
y bajo mi fanal,
proyecta mancha lúgubre en la alfombra
y su mirada de demonio asombra...
¡Ay! ¿Mi alma enlutada de su sombra
se librará? ¡Jamás!

Versión de Carlos Arturo Torres



EL CUERVO (2a VERSIÓN )

Una fosca media noche, cuando en tristes reflexiones,
sobre más de un raro infolio de olvidados cronicones
inclinaba soñoliento la cabeza, de repente
a mi puerta oí llamar;
como si alguien, suavemente, se pusiese con incierta
mano tímida a tocar:
"¡Es - me dije - una visita que llamando está a mi puerta:
eso es todo y nada más!".

¡Ah! Bien claro lo recuerdo: era el crudo mes del hielo,
y su espectro cada brasa moribunda enviaba al suelo.
Cuan ansioso el nuevo día deseaba, en la lectura
procurando en vano hallar
tregua a la honda desventura de la muerta Leonora;
la radiante, la sin par
virgen rara a quien Leonora los querubes llaman, ahora
ya sin nombre... ¡nunca más!

Y el crujido triste, incierto, de las rojas colgaduras
me aterraba, me llenaba de fantásticas pavuras,
de tal modo que el latido de mi pecho palpitante
procurando dominar,
"¡Es, sin duda, un visitante-repetía con instancia-
que a mi alcoba quiere entrar:
un tardío visitante a las puertas de mi estancia...,
eso es todo, y nada más!".

Poco a poco, fuerza y bríos fue mi espíritu cobrando:
"Caballero, dije, o dama: mil perdones os demando;
mas, el caso es que dormía, y con tanta gentileza
me vinistéis a llamar,
y con tal delicadeza y tan tímida constancia
os pusistéis a tocar,
que no oí", dije, y las puertas abrí al punto de mi estancia:
¡sombras sólo y... nada más!

Mudo, trémulo, en la sombra por mirar haciendo empeños,
quedé allí-cual antes nadie los soñó-forjando sueños;
más profundo era el silencio, y la calma no acusaba
ruido alguno..., resonar
sólo un nombre se escuchaba que en voz baja a aquella hora
yo me puse a murmurar,
y que el eco repetía como un soplo: ¡Leonora...!
Esto apenas, ¡nada más!

A mi alcoba retornando con el alma en turbulencia,
Pronto oí llamar de nuevo, esta vez con más violencia:
"De seguro-dije-es algo que se posa en mi persiana,
pues, veamos de encontrar
la razón abierta y llana de este caso raro y serio,
y el enigma averiguar:
¡Corazón, calma un instante, y aclaremos el misterio...:
es el viento, y nada más!".

La ventana abrí, y con rítmico aleteo y garbo extraño,
Entró un cuervo majestuoso de la sacra edad de antaño.
Sin pararse ni un instante ni señales dar de susto,
con aspecto señorial,
fue a posarse sobre un busto de Minerva que ornamenta
de mi puerta el cabezal;
sobre el busto que de Pallas representa
fue y posóse, y ¡nada más!
Trocó entonces el negro pájaro en sonrisas mi tristeza
con su grave, torva y seria, decorosa gentileza;
y le dije: "Aunque la cresta calva llevas, de seguro
no eres cuervo nocturnal,
¡viejo, infausto cuervo oscuro vagabundo en la tiniebla...!
Dime, ¿cuál tu nombre, cuál,
En el reino plutoniano de la noche y de la niebla...?
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

Asombrado quedé oyendo así hablar al avechucho,
si bien su árida respuesta no expresaba poco o mucho;
pues preciso es convengamos en que nunca hubo criatura
que lograse contemplar
ave alguna en la moldura de su puerta encaramada,
ave o bruto reposar
sobre efigie en la cornisa de su puerta cincelada,
con tal nombre: "Nunca más".

Mas el cuervo fijo, inmóvil, en la grave efigie aquélla,
sólo dijo esa palabra, cual si su alma fuese en ella
vinculada, ni una pluma sacudía, ni un acento
se le oía pronunciar...
Dije entonces al momento: "Ya otros antes se han marchado,
y la aurora al despuntar,
él también se irá volando cual mis sueños han volado".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

Por respuesta tan abrupta como justa sorprendido,
"no hay ya duda alguna -dije-, lo que dice es aprendido;
aprendido de algún amo desdichoso a quien la suerte
persiguiera sin cesar,
persiguiera hasta la muerte, hasta el punto de, en su duelo,
sus canciones terminar
y el clamor de su esperanza con el triste ritornelo
de: ¡Jamás, y nunca más!".

Mas el cuervo provocando mi alma triste a la sonrisa,
mi sillón rodé hasta el frente de ave y busto y de cornisa;
luego, hundiéndome en la seda, fantasía y fantasía
dime entonces a juntar,
por saber que pretendía aquel pájaro ominoso
de un pasado inmemorial,
aquel hosco, torvo, infausto, cuervo lúgubre y odioso
al graznar: "¡Nunca jamás!".

Quedé aquesto investigando frente al cuervo, en honda calma,
cuyos ojos encendidos me abrasaban pecho y alma.
Esto y más-sobre cojines reclinado-con anhelo
me empeñaba en descifrar,
sobre el rojo terciopelo do imprimía viva huella
luminosa mi fanal,
terciopelo cuya púrpura ¡ay! Jamás volverá élla
a oprimir, ¡ah, nunca más!

Parecióme el aire, entonces, por incógnito incensario
que un querube columpiase de mi alcoba en el santuario,
perfumado. "¡Miserable ser-me dije-Dios te ha oído,
y por medio angelical,
tregua, tregua y el olvido del recuerdo de Leonora
te ha venido hoy a brindar:
bebe, bebe ese nepente, y así todo olvida ahora!".
Dijo el cuervo: "Nunca más".

¡Oh, Profeta -dije- o duende!, mas profeta al fin, ya seas
ave o diablo, ya te envía la tormenta, ya te veas
por los ábregos barrido a esta playa, desolado
pero intrépido, a este hogar
por los males devastado, dime, dime, te lo imploro.
¿Llegaré jamas a hallar
algún bálsamo o consuelo para el mal que triste lloro?.
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

"¡Oh, Profeta -dije- o diablo! Por ese ancho, combo velo
de zafir que nos cobija, por el sumo Dios del cielo
a quien ambos adoramos, dile a esta alma dolorida,
presa infausta del pesar,
si jamás en otra vida la doncella arrobadora
a mi seno he de estrechar,
la alma virgen a quien llaman los arcángeles Leonora...".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

"¡Esa voz, oh cuervo, sea la señal de la partida
-grité alzándome-, retorna, vuelve a tu hórrida guarida,
la plutónica ribera de la noche y de la bruma...!
¡De tu horrenda falsedad
en memoria, ni una pluma dejes, negra! ¡El busto deja!
¡Deja en paz mi soledad!
¡Quita el pico de mi pecho! ¡De mi umbral tu forma aleja...!".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

¡Y aun el cuervo inmóvil!, fijo, sigue fijo en la escultura,
sobre el busto que ornamenta de mi puerta la moldura....
y sus ojos son los ojos de un demonio que, durmiendo,
las visiones ve del mal;
y la luz sobre él cayendo, sobre el suelo flota..., nunca
se alzará..., nunca jamás!

Versión de Juan Antonio Pérez Bonalde (Tomado de Texto Sentido)



EL VALLE DE LA INQUIETUD

HUBO aquí un valle antaño, callado y sonriente,
donde nadie habitaba:
partiéronse las gentes a la guerra,
dejando a los luceros, de ojos dulces,
que velaran, de noche, desde azuladas torres,
las flores, y en el centro del valle, cada día,
la roja luz del sol se posaba, indolente.
Mas ya quien lo visite advertiría
la inquietud de ese valle melancólico.
No hay en él nada quieto,
sino el aire, que ampara
aquella soledad de maravilla.
¡Ah! Ningún viento mece aquellos árboles,
que palpitan al modo de los helados mares
en torno de las Hébridas brumosas.
¡Ah! Ningún viento arrastra aquellas nubes,
que crujen levemente por el cielo intranquilo,
turbadas desde el alba hasta la noche,
sobre las violetas que allí yacen,
como ojos humanos de mil suertes,
sobre ondulantes lirios,
que lloran en las tumbas ignoradas.
Ondulan, y de sus fragantes cimas
cae eterno rocío, gota a gota.
Lloran, y por sus tallos delicados,
como aljófar, van lágrimas perennes.

Versión de Màrie Montand



EL VALLE INTRANQUILO

Hubo un tiempo en que el valle sonreía,
silencioso, aunque nadie allí vivía;
su gente había marchado hacia la guerra
confiando el cuidado de esa sierra,
por la noche, a la mirada fiel
de las estrellas desde su azul cuartel
y de día, a los rojos resplandores
del sol que dormitaba entre las flores.
Mas ahora para todo visitante
el valle triste es inquieto e inquietante.
Nada allí se detiene un solo instante...
nada salvo el aire que se cierne
sobre la soledad mágica y perenne.
¡Ah, ningún viento agita los ramajes
que palpitan como el glacial oleaje
en torno a las Hébridas salvajes!
¡Ah, ningún viento empuja el furtivo
manto de nubes que, sin respiro,
surcan durante el día el cielo esquivo
sobre las violetas allí esparcidas
como ojos humanos de mil medidas...!
sobre las ondeantes azucenas
que lloran junto a las tumbas ajenas!
Ondean: y en sus pétalos más tiernos
se juntan gotas de rocío sempiterno.
Lloran: y por sus tallos claudicantes
bajan perennes lágrimas como diamantes.

Versión de Andrés Ehrenhaus


LA DURMIENTE

Era la medianoche, en junio, tibia, bruna.
Yo estaba bajo un rayo de la mística luna,
Que de su blanco disco como un encantamiento
Vertía sobre el valle un vapor soñoliento.
Dormitaba en las tumbas el romero fragante,
Y al lago se inclinaba el lirio agonizante,
Y envueltas en la niebla en el ropaje acuoso,
Las ruinas descansaban en vetusto reposo.
¡Mirad! También el lago semejante al Leteo,
Dormita entre las sombras con lento cabeceo,
Y del sopor consciente despertarse no quiere
Para el mundo que en torno lánguidamente muere

Duerme toda belleza y ved dónde reposa
Irene, dulcemente, en calma deleitosa.
Con la ventana abierta a los cielos serenos,
De claros luminares y de misterios llenos.
¡Oh, mi gentil señora, ¿no te asalta el espanto?
¿Por qué está tu ventana, así, en la noche abierta?
Los aires juguetones desde el bosque frondoso,
Risueños y lascivos en tropel rumoroso
Inundan tu aposento y agitan la cortina
Del lecho en que tu hermosa cabeza se reclina,
Sobre los bellos ojos de copiosas pestañas,
Tras los que el alma duerme en regiones extrañas,
Como fantasmas tétricos, por el sueño y los muros
Se deslizan las sombras de perfiles oscuros.

Oh, mi gentil señora, ¿no te asalta el espanto?
¿Cuál es, di, de tu ensueño el poderoso encanto?
Debes de haber venido de los lejanos mares
A este jardín hermoso de troncos seculares.
Extraños son, mujer, tu palidez, tu traje,
Y de tus largas trenzas el flotante homenaje;
Pero aún es más extraño el silencio solemne
En que envuelves tu sueño misterioso y perenne.
La dama gentil duerme. ¡Que duerman para el mundo!
Todo lo que es eterno tiene que ser profundo.
El cielo lo ha amparado bajo su dulce manto,
Trocando este aposento por otro que es más santo,
Y por otro más triste, el lecho en que reposa.

Yo le ruego al Señor, que con mano piadosa,
La deje descansar con sueño no turbado,
Mientras que los difuntos desfilan por su lado.
Ella duerme, amor mío. ¡Oh!, mi alma le desea
Que así como es eterno, profundo el sueño sea;
Que los viles gusanos se arrastren suavemente
En torno de sus manos y en torno de su frente;
Que en la lejana selva, sombría y centenaria,
Le alcen una alta tumba tranquila y solitaria
Donde flotan al viento, altivos y triunfales,
De su ilustre familia los paños funerales;
Una lejana tumba, a cuya puerta fuerte
Piedras tiró, de niña, sin temor a la muerte,
Y a cuyo duro bronce no arrancará más sones,
Ni los fúnebres ecos de tan tristes mansiones
¡Qué triste imaginarse pobre hija del pecado.
Que el sonido fatídico a la puerta arrancado,
Y que quizá con gozo resonara en tu oído,
de la muerte terrífica era el triste gemido!


LAS CAMPANAS

I
¡Escuchad el tintineo!
!La sonata
Del trineo
Con cascabeles de plata!
¡Qué alegría tan jocunda nos inunda al escuchar
la errabunda melodía de su agudo tintinear!
¡Es como una epifanía,
En la ruda racha fría,
la ligera melodía!
¡Cómo fulgen los luceros!
-¡Verdaderos Reverberos !-
Con idéntica armonía
A la clara melodía
Cintilando, cintilando, cintilando,
¡Cómo los cascabeles
van sonando!
Y en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Los luceros siguen fieles
Cascabeles, cascabeles, cascabeles
El son de los cascabeles,
Cascabeles, cascabeles, cascabeles
Cascabeles,
¡El son grato, que a rebato, surge en los cascabeles!

II
Escuchar el almo coro
Sonoro
Que hacen las campanas todas:
¡Son las campanadas de oro
De las bodas!
¡Oh, qué dicha tan profunda nos inunda al escuchar
La errabunda melodía de su claro repicar!
¡Cómo revuela al desgaire
Esta música en el aire!
¡Cómo a su feliz murmullo
Sonoro,
Con sus claras notas de oro,
Se aúna la tórtola con su arrullo,
Bajo la luz de la luna!
¡Qué armonía
Se vacía
De la alegre sinfonía
De este día!
¡Cómo brota
Cada nota!:
Fervorosamente, dice
la felicidad remota
Que predice.
Y a la voz de una campana, siguen las de sus hermanas
Las campanas,
Las campanas, las campanas, las campanas, las campanas,
las campanas, las campanas, las campanas,
En sonoro ritmo de oro, de almo coro, ¡las campanas!

III
¡Oíd cual suena el bordón!:
el bordón
De son bronco
Que pone en el corazón
El espanto con su son,
Con su son de bronce, ronco.
¡que tristeza tan profunda nos apresa al escuchar
Cómo reza, gemebunda, la fiereza del llamar!
Cómo su son taciturno,
En el silencio nocturno
Es grito desesperado
Que no es casi pronunciado
¡De aterrado!
Grito de espanto ante el fuego
Y agudo alarido luego,
Es un clamor que se extiende,
Que el espacio ronco, hiende
Y que llama;
Que defiende.

Y que clama, clama, clama,
Que clama pidiendo auxilio
En tanto que ve el exilio
De aquellos que el fuego, ciego y arrollador, empobrece
Y el fuego que ataca y crece,
Mientras se oye el ronco son,
El somatén del bordón,
Del bordón, bordón, bordón
¡Del bordón!
¡Cómo el alma se desgarra
Cuando el son del bordón narra
La aflicción
¡De aquellos que arruina el fuego!
Y, cómo nos dice luego
Los progresos que hace el fuego
-Que va a tientas como ciego-
El somatén del bordón,
¡Que es toda una narración!
¡Oh, la tempestad de ira
En la que el bordón delira
Y en que convulso, delira!
El alma escucha anhelante
la queja que da el bordón
Con su son;
El bordón que da su son,
El bordón, bordón, bordón,
¡El bordón!
Que es toda una narración el somatén del bordón
Del bordón, del bordón, del bordón
Del bordón, del bordón, del bordón
¡Del bordón!
El grito ante el infinito, cual proscrito, ¡del bordón!

IV
¡Escuchad cómo la esquila,
Cómo el esquilón de hierro,
Llama con voz que vacila,
Al entierro!
Qué meditación profunda nos inunda al escuchar
la errabunda y gemebunda melodía del sonar
¡Cómo llena de pavura
Su son en la noche obscura!
¡Cómo un estremecimiento
Nos recorre el pensamiento
que provoca su lamento!
Cuando sueña
La grave esquila de hierro, con su lúgubre toquido,
Con su lúgubre toquido que la medianoche llena.
¡Es que las almas en pena
Se han reunido!
¡Oh, la danza
Al son que toda la esquila,
En una noche intranquila,
Su tijera de luz lila,
Tocando en visión del Juicio la noche sin esperanza!

Entonces, ya no vacila
La grave voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila,
Sino que suena furiosa,
Con su voz cavernosa,
Y, en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Algún ronco rayo truena
Y se alumbra con relámpagos la noche sin esperanza,
Mientras las almas en pena
Giran, giran su danza
Bajo la triste luz lila.
Y en tanto se oye la grave, la grave voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila, de la esquila,
Y en el mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Mientras se oye, la triste, la triste voz
De la esquila,
De la esquila,
Furibundo rayo truena,
El relámpago cintila.

Y los espectros en pena
Danzan al son de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila,
Y en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Danzan al son de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila, de la esquila,
¡De la esquila!
Y mientras que el rayo truena,
Que el relámpago cintila
Y que con furor terrible, danzan las almas en pena,
Se oye la voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
la voz de cuento lamento ¡de la esquila!


LUCERO VESPERTINO

Ocurrió una medianoche
a mediados de verano;
lucían pálidas estrellas
tras el potente halo
de una luna clara y fría
que iluminaba las olas
rodeada de planetas,
esclavos de su señora.
Detuve mi mirada
en su sonrisa helada
-demasiado helada para mí-;
una nube le puso un velo
de lanudo terciopelo
y entonces me fijé en ti.
Lucero orgulloso,
remoto, glorioso,
yo siempre tu brillo preferí;
pues mi alma jalea
la orgullosa tarea
que cumples de la noche a la mañana,
y admiro más, desde luego,
tu lejanísimo fuego
que esa otra luz, más fría, más cercana.

Versión de Andrés Ehrenhaus


PAÍS DE HADAS

VALLES de sombra y aguas apagadas
y bosques como nubes,
que ocultan su contorno
en un fluir de lágrimas.
Allí crecen y menguan unas enormes lunas,
una vez y otra vez, a cada instante,
en canto que la noche se desliza,
y avanzan siempre, inquietas,
y apagan el temblor de los luceros
con el aliento de su rostro blanco.
Cuando el reloj lunar señala medianoche,
una luna más fina y transparente
desciende, poco a poco,
con el centro en la cumbre
de una sierra elevada,
y de su vasto disco
se deslizan los velos dulcemente
sobre aldeas y estancias,
por doquier; sobre extrañas
florestas, sobre el mar
y sobre los espíritus que vuelan
y las cosas dormidas:
y todo lo sepultan
en un gran laberinto luminoso.
¡Ah, entonces! ¡Qué profunda
es la pasión que ponen en su sueño!
Despiertan con el día,
y sus lienzos de luna
se ciernen ya en el cielo,
con inquietas borrascas,
y a todo se parecen: más que nada
semejan un albatros amarillo.
Y aquella luna no les sirve nunca
para lo mismo: en tienda
se trocará otra vez, extravagante.
Pero ya sus pedazos pequeñitos
se tornan leve lluvia,
y aquellas mariposas de la Tierra
que vuelan, afanosas del celaje,
y bajan nuevamente,
sin contentarse nunca,
nos traen una muestra,
prendida de sus alas temblorosas.

Versión de Màrie Montand


SONETO A LA CIENCIA

¡Ciencia! ¡verdadera hija del tiempo tú eres!
que alteras todas las cosas con tus escrutadores ojos.
¿Por qué devoras así el corazón del poeta,
buitre, cuyas alas son obtusas realidades?

¿Cómo debería él amarte? o ¿cómo puede juzgarte sabia
aquel a quien no dejas en su vagar
buscar un tesoro en los enjoyados cielos,
aunque se elevara con intrépida ala?

¿No has arrebatado a Diana de su carro?
¿Ni expulsado a las Hamadríades del bosque
para buscar abrigo en alguna feliz estrella?

¿No has arrancado a las Náyades de la inundación,
al Elfo de la verde hierba, y a mí
del sueño de verano bajo el tamarindo?


UN SUEÑO

¡Recibe en la frente este beso!
Y, por librarme de un peso
antes de partir, confieso
que acertaste si creías
que han sido un sueño mis días;
¿Pero es acaso menos grave
que la esperanza se acabe
de noche o a pleno sol,
con o sin una visión?
Hasta nuestro último empeño
es sólo un sueño dentro de un sueno.

Frente a la mar rugiente
que castiga esta rompiente
tengo en la palma apretada
granos de arena dorada.
¡Son pocos! Y en un momento
se me escurren y yo siento
surgir en mí este lamento:
¡Oh Dios! ¿Por qué no puedo
retenerlos en mis dedos?
¡Oh Dios! ¡Si yo pudiera
salvar uno de la marea!
¿Hasta nuestro último empeño
es sólo un sueño dentro de un sueño?

Versión de Carlos Arturo Torres

domingo, febrero 01, 2009

ELS LLIBRES DE PROA PREMIÀ

Amigues i amics,

us demano que feu la màxima difusió del blog de la llibreria Proa Premià, amb més de 300 entrades de llibres actuals.

El nom del blog és ELS LLIBRES DE PROA PREMIÀ
i l'adreça proallibrespremia-ed.blogspot.com.

El blog no té cap caràcter lucratiu sinó de difusió de l'obra dels autors actuals.

També hem arribat a acords amb revistes perquè facin difusió dels comentaris dels llibres que anem incorporant o bé d'actes de presentacions i novetats editorials diverses.

Compto amb la sempre inestimable vostra col·laboració.

Cordialment.

Albert Calls
PROA PREMIÀ

domingo, enero 25, 2009

PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ

'Diari d'un soldat de pic i pala',

d'Isidre Bachs Colomer
i Antoni Bachs Torné

Acte de presentació a càrrec
d'Antoni Bachs Torné

Dijous 12 de febrer a les 19,30h,
a Proa Premià

domingo, enero 11, 2009

OBJECTIUS 2009 DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'

Benvolguts amics en el blog,

les darreres setmanes he estat força ocupat, ja que la crisi,que afecta tots els sectors però en el meu cas m'ha tocat directament en les meves tasques professionals, m'ha demanat gairebé ocupació al 300 x 100.

Tot i així he tingut temps d'acabar l'ordre dels meus arxius, que havia començat fa un any (més de 20 anys d'amuntegament de papers, revistes, llibres, etc.). Ara, per fi, ja ho tinc al dia i amb una certa sostenibilitat. A més, he recuperat obra literària que em serviran en un futur immediat.

És una experiència que us recomano perquè calibra l'ànima i dóna una percepció important de l'espai i del temps i que som gotes en un oceà.

Fruit d'aquest treball, per exemple, la Sílvia Tarragó té en cartera la publicació d'una novel·la, que vaig poder recuperar i que ella ha reescrit.

De fet, teníem moltes coses per moure, però les capes de pols no ens les deixaven veure. Ara, com a mínim, hem tret la pols i hem vist que algunes coses brillaven, fins i tot les rovellades.

Al gra...

De cara al 2009 faig uns petits canvis al meu blog:

1) Hi anireu trobant solament alguns dels articles que vaig escrivint per a mitjans i avisos d'actes o de propostes en les quals intervinguem la Sílvia i jo.

2) Per a pensaments i interconnexions més ràpides, us demano que us feu del facebook i em contacteu. És més operatiu i més pràctic i on bolco pensaments, angoixes i obsessions.

Res més, bon any nou, com se sol dir i que seguiu el vostre camí millorant i retrobant-vos a vosaltres mateixos, que d'això es tracta.

lunes, diciembre 15, 2008

RECTA CAP AL NADAL MÉS COMERCIAL

L’encesa de llums de Nadal als carrers comercials de pobles i ciutats de la comarca ha marcat la recta de sortida d’una campanya que desperta més expectatives que mai.

L’actual crisi econòmica és el tema principal de preocupació de les famílies i també, en una economia com la nostra, l’índex de consum determina el futur laboral de moltes persones. Les festes de Nadal són, per tant, un punt d’inflexió en una època en la qual el consum és molt alt i són molts els comerços i empreses que depenen que la campanya vagi bé, i cal ser conscients d’aquesta realitat.

D’altra banda, pel cicle nadalenc s’ha de practicar un consum responsable i sense excessos, que demana un cert compromís del consumidor, però sense oblidar que si s’atura o s’alenteix la roda comercial, les conseqüències poden ser molt dolentes per a tots plegats. Mentre, ajuntaments i associacions de comerciants, ja han fet el desplegament de les seves estratègies per facilitar l’accés als punts de compra i que aquestes dates de forta venda transcorrin amb la màxima normalitat possible en els aspectes més pràctics com poden ser la mobilitat o també trobar aparcament, entre d’altres.

Editorial TRIBUNA Maresme, número 198

jueves, diciembre 04, 2008

MANEL ALONSO I ELS PAPERS DE CAN PERLA

Per fi, a la xarxa, l'escriptor de Puçol (País Valencià) Manel Alonso.

El podem trobar a Els papers de Can Perla, blog amb textos sobre literatura, música, fotografia... i tota mena de retalls vitals i culturals sota el punt de vista d'aquest activista cultural tot terreny i màster de les paraules impreses.

No us el perdeu!

PERVIVÈNCIA DELS BLOGS

Crec en els blogs (o blocs) que no són una obligació.

Potser siguin menys qualitatius i professionals,
però amaguen la bellesa i la puresa de les flors silvestres,
alliberades de perfum industrial.

'KOAN', DE PERE CABRA

El llibre 'Koan', de Pere Cabra, publicat per Setzevents -un dels projectes culturals més interessants dels darrers temps del Maresme-, és una peça més en la interessant obra d'aquest autor, que es mou en la narrativa, la poesia, el pensament i la convicció Kerouac que vida i literatura són un mateix magma.

De Koan, dues peces seves:

124
Dolor

Alliberar-se causa dolor.

Encara estem arrelats a la Vida com cabells a una diadema.

43
Com tu

La bellesa s'impregna en la Vida com si fos l'essència d'ella mateixa.

Se'ns mostra, inesperadament, en les coses, com la Causa i la Raó de tot.

Com tu, Germà meu.

PENSAMENT BALLARDIÀ

"L'únic planeta veritablement estrany és la Terra".

J.G. Ballard. 'Autòpsia del nou mil·leni'.

NOU IMPULS AL RAÏM I VI DE LA DO ALELLA

Les IV Jornades Gastronòmiques del Raïm i Vi DO Alella se celebraran enguany del 14 al 30 de novembre a diverses localitats del Maresme i el Vallès.

Per quarta vegada, els restaurants que hi participen ofereixen menús elaborats especialment per aquesta cita gastronòmica amb el vi de la DO i el raïm com a productes centrals de les receptes culinàries més saboroses, dins una iniciativa que vol demostrar que no cal anar fora de la comarca per trobar una cuina excel·lent i de qualitat, que en cap moment defuig els productes més vinculats al nostre territori.

D’altra banda, els organitzadors d’aquesta quarta proposta de les Jornades Gastronòmiques del Raïm i Vi DO Alella són els ajuntaments d’Alella, el Masnou, Montgat, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià, Tiana, Vallromanes i Vilanova del Vallès.

L’objectiu de les jornades és potenciar i promocionar el vi de la Denominació d’Origen i la restauració dels municipis que hi participen, i s’inclou en unes iniciatives que al voltant de la DO difonen un dels punts forts socioeconòmics de la comarca. Propostes com aquesta projecten enfora el territori i donen a conèixer la riquesa gastronòmica, una necessitat en la qual cal treballar constantment.

Editorial TRIBUNA Maresme 194

MILLORAR I MANCOMUNAR EL TRANSPORT

La línia C-14 que uneix Premià de Dalt i Premià de Mar amb l’estació del tren ha augmentat la seva freqüència de pas, incorporant un autobús adaptat per a les persones amb dificultats de mobilitat i és el fruit del treball mancomunat d’aquests dos municipis veïns.

Aquesta actuació, al marge de la valoració dels resultats que caldrà fer un temps prudencial després de la seva posada en marxa, incorpora dos dels valors més necessaris en la vida municipal del Maresme dels últims temps: la inversió en el transport públic, per garantir la mobilitat i evitar que calgui fer servir cotxe i la corresponent millora que suposa per al medi ambient i l’acció mancomunada per al benefici comú de dos consistoris. Cada vegada més són necessaris aquest tipus de col·laboracions perquè al marge dels límits fronterers entre les localitats, els ciutadans es mouen lliurement i fan servir serveis al seu abast, al seu poble o al del costat.

No cal deixar de banda, tampoc, que la reducció de despeses i l’optimització de recursos demanaran molta imaginació i esforços dels responsables municipals perquè portar les finances públiques, en l’actual context de crisi i recessió econòmica, no és tampoc gens fàcil.

Editorial TRIBUNA Maresme 193

EL RETORN DELS PREMIS BUTACA

Els XIV premis Butaca de teatre i cinema de Catalunya s’atorgaran al Pavelló Municipal d’Esports de Premià de Mar el proper dilluns 24 de novembre, en una gala sempre carregada de sorpreses del món de l’espectacle i amb l’assistència de la gran majoria dels seus principals protagonistes, els professionals del sector.

Els premis Butaca van néixer a Premià de Mar, però des de fa dos anys se celebren a diverses localitats de la província de Barcelona, gràcies al suport de l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona.

Les dues edicions anteriors s’han fet a Viladecans i a Mataró, però enguany tornen a Premià de Mar, ja que en la nova projecció del premi es va acordar que cada tres edicions es fessin en aquest municipi. Els Butaca han crescut i han trobat un marc més gran, avalat per la gran resposta del públic.

Ara, aquesta proposta cultural de primera magnitud torna cada tres anys amb molta més força i incidència dins el panorama cultural català comú. Premià de Mar viurà, aquest dilluns, una nova edició d’uns premis reforçats i projectats. El resultat del canvi de periodicitat ha anat en paral·lel a la consolidació d’un certamen que va néixer al Maresme pensant en Catalunya.

Editorial TRIBUNA Maresme 195

ELS ANIMALS MÉS ÚTILS PER A LA SOCIETAT

La Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) ha posat en marxa un projecte que vol ser pioner al conjunt de l’Estat. Sota el nom de Vincles, integra les mascotes que ningú vol del refugi de Cal Pilé en una tasca social que ha de servir de model i referent. D’aquesta manera, les entitats de Mataró i del Maresme tornen a ser pioneres i demostren que és possible, des de la societat civil, anar molt per endavant de les administracions públiques.

Els animals que participaran en el projecte Vincles, amb el suport d’especialistes, contribuiran a ajudar les persones més necessitades i a ser, alhora, un canal educatiu i formatiu. El projecte s’estructura en dues vessants: l’educativa i la terapèutica. En l’apartat educatiu es treballa una major cons-cienciació dels infants envers les mascotes i el terapèutic s’adreça a col·lectius amb problemàtiques. En aquest projecte tampoc es deixa de banda la gent gran, que hi podran realitzar activitats per evitar la soledat i el tancament.

L’SPAM vol demostrar que no hi ha cap mascota inútil i que els “que ningú vol” també tenen molt a dir i a contribuir. Sens dubte, aquest projecte obre noves vies que demanen suport i mecenatge per tirar cap endavant.

Editorial TRIBUNA Maresme 196

UN TREBALL COORDINAT I MÉS EFICAÇ

El Consell Comarcal del Maresme (CCM) ha impulsat la creació de la Xarxa d’Infància, Adolescència i Família (XIAF), un mecanisme que ha de fomentar el treball interinstitucional per tractar temes relacionats amb el benestar d’infants, adolescents i famílies. També, i especialment, per donar força en la demanda de recursos que calen a la comarca i com a instrument per a la resolució d’altres problemàtiques.

És una evidència que la societat actual, cada vegada més, demana majors recursos per donar solució als nombrosos problemes existents, però per contra, la situació econòmica fa que aquests siguin menors i s’hagin de distribuir atenent a prioritats.

Les administracions ja de per sí col·laboren, però augmentar el grau de coordinació per donar una resposta més eficaç i aprofundir en optimitzar recursos és la millor línia de treball que es pot seguir, gairebé inevitable. D’altra banda, el primer projecte de la XIAF se centrarà en la infància i l’adolescència en risc, col·lectius aquests que demanen tots els esforços possibles, moltes vegades amb recursos insuficients.

Els ajuntaments de la comarca han acollit molt bé el projecte i ara caldrà posar-se a treballar.

Editorial TRIBUNA Maresme 197

martes, noviembre 25, 2008

LA IGUALTAT...

...Ni existeix ni existirà mai, solament el miratge de creure que és possible.

L'espècie humana és classista i miserable... i no hi ha espectacle més trist que la mediocritat intentant saltar barreres, una escena que es repeteix diàriament moltes vegades, massa.

Somiem que podem ser iguals, però en el punt de partida ja no ho som.

FONDRE'S

L'ambició més contemporània: desaparèixer, fondre's. Esborrar-se, oblidar.

lunes, noviembre 17, 2008

EL PROBLEMA DE CATALUNYA...

El nostre problema són els nostres dirigents i nosaltres mateixos.

Som uns covards, acostumats a la bona vida i mentre no canviem, serem vassalls d'Espanya, que es dedica a tira-nos les sobres del que produïem per a ells.

Ells, parlen i parlen... fins i tot els que parlen d'independència i de catalanisme, però per acabar-se col·locant a l'organització i que no els hi prenguim.

En una sola onomatopeia (castellana): PUAJ!

MARX I LENIN, TORNEU!

No s'entén com davant de tanta canya que ens foten, presa de pèl, polítics d'opereta, esquerra patilla i de cartró pedra, la gent més jove no surt al carrer i planta cara a un sistema injust, podrit i decadent.

Si no lluiten(em) pel seu país, Catalunya, almenys que lluitin(em) per la seva(nostra) dignitat, si en queda una mica.

A les barricades, companys... contra els bancs, els oligarques i els miserables de sempre, que continuen vivint bé.

Si el capitalisme no funciona, ha arribat el temps de tornar a reivindicar a Marx i Lenin, sense pors ni manies.

Comunisme llibertari i autogestionari... per una vida més digna i un món millor. NO renunciar a les UTOPIES mai, perquè ens deixen SENSE ÀNIMA (el que volen!).

Per un món millor i més digne (Països Catalans lliures i socialistes). Potser sí que ha arribat l'hora de tornar a les barricades.

A les barricades, a les barricades...

domingo, noviembre 16, 2008

UNA ALTRA MIRADA DE LA CRISI

Al final hem acabat de ple submergits a la crisi, mentre alguns ho negaven i d’altres s’han quedat profundament sorpresos que l’economia pugui pujar tant, fer un gran esclat i com la rierada, s’ho endugui tot cap avall.

Hi ha famílies que estan patint força, com veiem als mitjans de comunicació dia sí dia també mentre la borsa puja i baixa com les muntanyes russes del Tibidabo.

La culpa del que està passant és una mica de tots, però amb diversos graus de responsabilitat. Els que més en tenen, curiosament, són els que menys paguen. Ni entre els polítics responsables de controlar que aquestes coses passin s’estan depurant responsabilitats, ni tampoc entre els responsables de les entitats financeres que han comès errades… com sempre, paguem tots per ells.

D’altra banda, la pressió afegida que rep el ciutadà cada dia dubto que porti cap a algun lloc. Clar que s’ha d’informar del que passa, però ha arribat un moment que el grau de psicosi i desinformació que es genera és pitjor. I per què no es transmeten més missatges positius des dels mitjans de comunicació, que permetin afrontar aquest sotrac i intentar aixecar el cap?

És evident que les coses s’han d’arreglar a nivell internacional, però que també hem d’aprendre molt des de la posició de cadascú i començar a pensar en una clau ben diferent.

Totes aquestes reflexions, que no paren de fer-se, s’haurien de començar a posar a la pràctica. Potser, més enllà de l’ordre mundial, dels polítics, dels banquers, el que cal que canviï, almenys una mica és l’ànima humana. Però es veu que això és demanar massa.

'L'INCAL', de MOEBIUS i JODOROWSKY

Edició integral

Publicat per Glénat

‘L’incal’ és una novel·la gràfica que va ser el referent per a tota una generació de lectors, que descobríem els còmics en revistes periòdiques que ara ja no existeixen només que a les taules dels llibreters de vell.

Per sort, però, ara, els lectors en català poden accedir a aquesta magna obra de còmic gràcies a la traducció de Vanessa Molina Clément.

Moebius és tot un referent en el camp del dibuix de la historieta i Jodorowski un escriptor àmpliament reconegut. De la síntesi d’aquests dos genis, entre d’altres obres, va néixer ‘L’incal’, una narració que en dues-centes noranta-dues pàgines dibuixades en vuit anys, trenca els motlles de la ciència ficció i obre nous camps que han estat imitats fins a la sacietat.

‘L’incal’ explica la llegenda de John Difool, un miserable detectiu privat que acabarà salvant l’univers, en una trama narrativa que interrelaciona els gèneres i els símbols, l’aventura heroica i el tarot, la recerca iniciàtica i el somni, la paròdia i molts ingredients més que atreuen el lector fins a la darrera pàgina d’aquest volum.

Sens dubte, per a amants de la ciència ficció innovadora, però també de les històries que enganxen i obren noves fronteres.

'LOS GUARDIANES DE GA'HOOLE', de KATHRYN LASKY

Publicat per Ediciones B

Sèrie integrada per diversos volums: ‘La captura’, ‘El viaje’ i ‘El rescate’, que permeten anar resseguint una història carregada de valors que joves i grans poden gaudir amb el mateix plaer lector.

Òlibes i mussols en estat natural són els protagonistes d’aquests llibres. N’hi ha de totes les varietats, tamanys i estils.

El jove Soren i els seus amics són segrestats i internats en una mena de camp de concentració de tall feixista, on volen eliminar la seva personalitat i convertir-los en números a partir de diversos procediments de tortura psicològica.

Davant d’aquesta situació, hauran de lluitar contra els malvats de l’acadèmia San Aegolius i buscar el Gran Arbre Ga’Hoole, un lloc mític en el qual totes les òlibes hi alcen el vol per realitzar bones accions.

Aquesta sèrie, que ha triomfat als EUA, amaga molts valors i ens acosta al món natural des d’una perspectiva de la fantasia heròica. La màgia i la imaginació caminen juntes en uns relats que aporten valors sense deixar de banda l’acció, ni tampoc les característiques dels animals, encara que per exigències de la història, aquests estiguin plenament humanitzats.

LES TORTUGUES DEL CRAM TORNEN A CASA

Un any més la platja de Llevant de Premià de Mar va acollir l’alliberament de tortugues del Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM), una tradició a la nostra comarca. L’acte va fer-se el passat 8 de novembre i va comptar amb una àmplia asistencia de públic, amb especial suport del més jove.

Sota el lema ‘Torna a casa’, sis exemplars de tortuga babaua recuperats van tornar al seu hábitat natural, el mar. Enguany, les tortugues han estat Marmitako, Morla, Grelos, Dordoka, Paparra i Víctor Amor.

Aquest és un acte senzill, però que sovint suscita molt interés als grans, però més especialment als petits. La tasca del CRAM ens recorda que no vivim sols en aquest món i que junt a nosaltres hi ha moltes altres espècies en les quals incidim negativament, però que també podem ajudar-les, com és el nostre deure.

D’altra banda, la protecció del medi ambient també va ser present en l’acte del ‘Torna a casa’ d’enguany, perquè en una mostra a la platja podien veure’s els residus que s’arriben a tirar al mar, fins i tot hi havia una moto sencera. Per prendre’n nota!.

viernes, noviembre 14, 2008

UN HOME TÉ UN SOMNI...

Un home té un somni
i amb el seu somni
arrossega, amb ell,
els altres, a l'abisme.

HISTÒRIA REAL

El inversor arruinado se suicidó tras escribir una carta donde denunciaba el atropello a los pequeños ahorradores
Una semana antes de su muerte ya había intentado quitarse la vida

JESÚS DUVA, - Madrid - 07/11/1987

"Le mando una pequeña nota sobre mi suicidio para ver si a través de la Prensa dan a conocer el atropello y canibalismo que está efectuando el Colegio de Agentes de Cambio y Bolsa con todos los pequeños ahorradores. Si mi muerte sirve para romper una lanza en favor de ello y que salga a la luz todo lo referente mío al caso suspensión Fecsa, le estaría muy agradecido". Así, con tan aparente frialdad, explicaba su muerte el inversionista José Luis Ybarra Belmonte en una carta enviada con fecha 31 de octubre pasado al director de EL PAÍS.

El cadáver del suicida fue hallado el pasado día 3, colgado de una encina de la madrileña Casa de Campo, La policía descubrió después que la víctima conservaba en un bolsillo su carné de identidad, 8.650 pesetas en metálico, 80 décimos de lotería y un pase de entrada a la Bolsa; además, tenía un valioso reloj de oro en su muñeca izquierda.Cuando José Luis Ybarra ató el pasado martes una cuerda a la rama de una encina y pasó el otro extremo de la misma en torno a su cuello estaba poniendo fin a una grave crisis económica y personal que se había iniciado en octubre del año pasado, según explica él mismo en su carta póstuma.

El desesperado jugador de Bolsa explica en su escrito que había decidido suicidarse el 25 de octubre pasado, pero para darse valor había bebido demasiado y fue recogido borracho por alguien que le trasladó a su casa. "Al recobrarme me dio un rayo de luz de que Dios existiera y mi destino no fuera el de suicidarme".

Una semana después de su primer intento, José Luis llevó a cabo su determinación, tras añadír unas líneas a la carta dirigida "al juez", cuya copia envió al director de El PAÍS. La fecha que figura en este escrito hace pensar que su cadáver tardó tres días en ser encontrado.

Ybarra, de 44 años de edad, era hijo de madre soltera. A los 27 años ganó unas oposiciones de Correos. Dado su carácter introvertido y ahorrador, fúe invirtiendo sus ahorros en Bolsa durante los años 1970 a 1973. Al obtener buenos resultados, se dedicó a realizar inversiones en el sector inmobiliario hasta el año 1979.
Pulcro y educado

Según el propio relato del suicida, desde el año 1979 hasta 1982 realizó inversiones en hostelería. "Volví a la Bolsa en 1982. Poco a poco fui incrementando mi patrimonio. En 1986 arreglo mi piso y compro algunas cosas para mi comodidad, poniendo mi capital en valores refugio de Telefónicas y Eléctricas".José Luis Ybarra vivía en un piso de la finca número 128 de la calle de Tembleque, en el barrio madrileño de Aluche, cuyos vecinos le describen como "un hombre pulcro y educado, que apenas mantenía más trato que el que pudiéramos tener con él cuando nos cruzábamos en el ascensor".

Las "desdichas" de Ybarra, como explica en la carta mecanografiada que llegó a EL PAÍS el pasado jueves, comenzaron hace ahora un año, cuando "un vendedor de un piso [cita su nombre] me hace una estafa de dos millones de pesetas, llegando a un acuerdo de que las pagaría en cinco años o respondería con el piso".

La madre de José Luis Ybarra fue operada a vida o muerte en las Navidades del año pasado, lo que supone un nuevo disgusto para él, que sentía un gran cariño y admiración hacia ella. Dicha mujer, que siempre había padecido de los nervios, lleva cinco años enferma del corazón y desde entonces vive en una residencia privada a la que su hijo pagaba mensualmente 67.000 pesetas.

En otro de los párrafos de la carta póstuma, el inversor arruinado confiesa: "Siempre he sido muy organizado y meticuloso. Con mucho miedo a la miseria, por no tener a nadie. Cuando volví a Bolsa hice un seguro, incluido suicidio, a favor de mi madre, para que no le faltara de nada si yo me equivocaba. Asimismo, hice testamento en favor de ella. (Están en un sobre)."

Ybarra era propietario de 25 pisos, unos a su nombre y otros a los de terceras personas. Todos ellos parece que habían sido vendidos antes de 1979, aunque aún tenía que cobrar varias letras, depositadas en el Banco de Bilbao a cambio de un préstamo de 11 millones de pesetas. El suicida estaba, sin embargo, preocupado por lo que ocurriría a su muerte: "Creo que, a pesar de las bajas de la Bolsa, habrá suficiente para pagar las pequeñas partidas de restos de hipotecas de los pisos mencionados con la Caja de Ahorros y Monte de Piedad, así como los créditos con los bancos Hispano y Urquijo. Mi piso está hipotecado desde abril de este año con el Banco Pastor. Creo que después de deshacer todo este lío financiero quedará dinero para pagar al albacea, abogados y algo para mi madre".

La patética misiva finaliza diciendo: "Por más que busco soluciones no encuentro ninguna, y creo que para vivir sin nada, arruinado, con los nervios rotos, mejor es terminar cuanto antes y poder solucionar los problemas cuanto antes para el bien de todos. Gracias, señor juez". A continuación estampó su rúbrica junto a la fecha del 31 de octubre y su número de carné.

El inversor no olvidó adjuntar a la carta autobiográfica una "relación de valores en poder de José Luis Ybarra", donde aparecen reseñadas las acciones que tenía depositadas en el Banco Español de Crédito y con los agentes Luis Usera, Adolfo Ruiz de Velasco y Rafael Boulet.

miércoles, noviembre 05, 2008

CADA COP MÉS A PROP

LA XARLOTADA AMERICANA

La de sempre... comèdia mediàtica que fa pudor de pixats.

Res de nou...

EL PRINCIPI DE L'ESPERANÇA

La política és una guerra i la manera d'enderrocar a l'adversari que ja porta temps en el govern és aprofundir en les seves errades i generar esperança.

Sovint l'experiència demostra que els que generen esperança acaben fent el mateix que els seus predecessors o pitjor, amb el valor afegit que d'ells s'esperava més.

No caiem en el parany de creure les il·lusions que ens venen i que amaguen, una vegada més, sota la pell de xai, els llops de sempre.

martes, noviembre 04, 2008

PREMIS LITERARIS DE LA VALL D'UIXÓ

BROSQUIL edicions

www.brosquiledicions.es

Sílvia Tarragó i Alba Camarasa obtenen els Premi Literaris de la Vall d’Uixó


La veu del Roure de l’escriptora Sílvia Tarragó ha estat l’obra a la que un jurat presidit per Annabel Palasi i format pels escriptors Arcadi Garcia, Vicent Penya i Manel Alonso li ha atorgat el Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó, 2008.

Sílvia Tarragó i Castrillón (Barcelona, 1968) va néixer al barri de Sant Andreu i viu a Cabrera de Mar (el Maresme).

Des de 1995 està al capdavant de la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar. És autora del llibre de relats Ciutats de l’impossible (Brosquil Edicions, 2001) i de nombrosos contes publicats en volums col·lectius. En el gènere poètic va guanyar la XIII ª Mostra Literària del Maresme el 1996. I el 1998 va obtenir el Primer Premi de Poesia Alella a Maria Oleart, amb el recull La vida vençuda, publicat per La Comarcal Edicions. També és autora del poemari Rails escapçats (7 i mig, 1998) i la seva obra ha estat seleccionada per formar part d’antologies de destacades autores catalanes, com ara Contemporànies (Institut Català de la Dona , 1999) o Segle XXI (Capaltard, 2001). Més recentment, una selecció de la seva obra poètica ha estat reunida en l’antologia Estiu immòbil (Ajuntament de Cabrera de Mar, 2007).

Beatriu, la protagonista de La veu del roure, naix en un poble on les supersticions i les rondalles a la vora del foc són encara vigents, en un temps on la natura és capaç d’estimular la imaginació i la fantasia és a tocar de la realitat. Potser per això, acaba convertida en un dels personatges del conte en què esdevé la seva història i diverses vivències l’acosten cap a un món ocult i primigeni, al marge de la dolorosa realitat que l’aïlla de la gent, fent-la formar part d’un nou univers desconegut i màgic.

Isabel, una nena inquieta i curiosa, descobreix el que Beatriu amaga i s’adona que la realitat no és única, que sempre hi ha més secrets, experimentant per ella mateixa l’inexplicable de la màgia del bosc i les forces que hi habiten.

La veu del roure és una narració intimista, però també inquietant, on s’aprofundeix en els orígens de l’imaginari, desvetllant l’imprecís límit que el separa de la realitat en el qual es mouen uns personatges senzills i propers. Les llegendes, com es demostra en aquest relat, sempre són reflex de fets reals.

Apologia dels dies de la joveníssima poetessa Alba Camarasa ha estat l’obra a la que un jurat presidit per Annabel Palasi i format pels escriptors Leopoldo Peñarroja, Mercè Claramunt i Manuel Bellver li ha atorgat el Premi de Poesia Jordi de Dant Jordi Ciutat de la Vall d’Uixó, 2008.

Alba Camarasa i Baixauli va nàixer a Guadassuar –Ribera Alta-, l'any 1987. És diplomada en Educació Social, i actualment és estudiant de Postgrau en la Universitat de València.

En 2007 participa en el I taller de l'Aula de Poesia en Valencià, organitzat per la mateixa universitat, en el qual va tindre com a mestre Josep Piera. Aquest encontre amb el poeta i amb altres companys, marca per a Alba un punt d'inflexió en la manera d'entendre i sentir la poesia. A partir d'ençà, en 2008 és guardonada amb el 2n premi en el Concurs de Poesia Curta de la Universitat Politècnica de Catalunya, i amb el Premi Bancaixa-Universitat de València d'Escriptura de Creació amb l'obra Dreceres i Naufragis.

Apologia dels dies és ben bé com el mes de setembre, el contrast entre el record de l'estiu –el poble, el desig, la vida-, i la tornada a la realitat, en la ciutat, amb el fred, la feina, els enyors... Totes aquestes sensacions nascudes de la quotidianitat, que canvien amb les hores, i que, al cap i a la fi fan una Apologia dels dies.

lunes, octubre 27, 2008

ELS POEMES MONTSE ASSENS, AVUI AL VESPRE

Us esperem a la llibreria Proa Premià, avui a les 20h, per la presentació del llibre 'Indigent com jo', amb els poemes de Montse Assens.

'LA MEVA PRIMERA GUIA SOBRE ASTRONOMIA', de JORDI LOPESINO

Publicat per La Galera

L’escriptor mataroní Jordi Lopesino ha publicat contes per a adults, la novel·la juvenil ‘Maragda’, més de cent articles de divulgació científica i és coautor de dos llibres de temàtica astronòmica. De fet, la seva gran passió són els astres, i per això ha estat president de Cosmos, grup d’astronomia de Mataró, i actualment col·labora amb el Minor Planet Center enviant dades astromètriques i fotomètriques d’asteroides i cometes.

Però Lopesino ha fet un pas més i amb un nou llibre adreçat als nens vol ajudar a acostar la seva passió als més petits.

La nova publicació recull l’evolució de l’estudi dels astres des de la prehistòria, passant pel Renaixement i fins a l’astronomia d’avui. De forma ràpida, clara i entendora, es donen consells, s’apunta el que es pot veure i, en definitiva, s’incentiva als més petits a l’astronomia.

Lopesino és un autor imaginatiu i didàctic i la claredat que sempre l’ha caracteritzat la transmet ara a un públic infantil que trobarà en aquestes paraules motivacions per mirar pel telescopi i descobrir l’amplitud de l’univers.

CRISANTEMS PER TOT SANTS

El Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, a Vilassar de Mar, afronta la diada de Tot Sants, el proper 1 de novembre, amb un augment significatiu de la demanda del crisantem, una flor que els productors del Mercat especialitzats, ja cultiven a l’estiu. D’altra banda, per aquestes dates són molt sol·licitats el gladiol i el clavell.

Pel que fa a les varietats de crisantems més apreciades i comercialitzades, hi ha el snowdon o de coixí, en blanc o groc; el woodpecker sunny, molt semblant a una margarida; el zembla; l’euro; el nimba i el de bola o Boris Becker, anomenat així en honor del conegut tennista. De la família del crisantem també es troben els coronados o reina margarita, en blanc, rosa, lila i groc.

D’altra banda, la crisi també preocupa el Mercat, ja que ha fet davallar força les vendes de crisantems, gladiols i clavells respecte a anys anteriors i que els usuaris del centre en comprin menys quantitat i ho facin en funció de la demanda que tinguin a la botiga.

Un aspecte important a destacar, també, és la celebració enguany dels 25 anys del Mercat de Flor i Planta. Entre les activitats s’han inclòs la celebració del Primer Simposi Internacional de les Cultures Florals, el passat setembre i la recent publicació d’un llibre de fotografies, ‘El Mercat pas a pas. 1983-2008’, obra de tirada limitada per als socis, que retrata l’evolució del sector de la flor i la

UN REPTE, UNA RESPOSTA

L’ONG mataronina Creamon organitza l’exposició de pintura catalana del segle XIX al XXI ‘Un repte una resposta’, pensada per recaptar fons per a diversos projectes solidaris a Guinea Conakry, com la reforma integral d’un barri, la formació sanitària o la rehabilitació d’una escola.

La mostra artística estarà exposada a l’Ateneu Caixa Laietana del 31 d’octubre al 23 de novembre i gràcies al suport de diverses prestigioses galeries inclourà obres de Miró, Tàpies, Cuixart o Guinovart, entre d’altres reconeguts artistes.

FOTOGRAFIES DE LES VACANCES AL MARESME

El Consorci de Promoció Turística Costa de Barcelona-Maresme, en col·laboració amb diferents empreses del sector turístic de la comarca, va lliurar els premis als guanyadors del I concurs de fotografia digital ‘Les meves vacances al Maresme’, el passat 23 d’octubre.

Al certamen, van optar una seixantena d’imatges de la comarca de sol i platja, rurals, familiar, cultural o de lleure, entre d’altres aspectes. D’aquestes, el jurat en va triar 12 que han estat premiades amb la idea que els guanyadors puguin continuar gaudint del Maresme i de les ofertes de lleure que ofereix la comarca, segons informa el Consell Comarcal.

viernes, octubre 24, 2008

L'APOCALIPSI

Ja ha arribat i és econòmic...

jueves, octubre 23, 2008

'LA RECEPTA STARBUCKS DE LA FELICITAT', de TONI DE LA TORRE

Publicat per Columna

No estem davant d’un llibre qualsevol d’autoajuda, sinó d’un tractat que partint d’una experiència empresarial ens fa replantejar la nostra vida i ens ajuda a ser millors amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. De fet, no en va, el subtítol d’aquesta obra és “Els principis bàsics per millorar el teu dia a dia i convertir-lo en una experiència feliç”.

El lector hi trobarà un discurs narratiu que ens parla de les cafeteries Starbucks i de la filosofia que les ha convertit en líders, creatives i innovadores dins el seu sector. Però molt més enllà, de la Torre aprofita aquest pretext per parlar-nos de la vida, la seva i la de tots en definitiva.

Què té aquest llibre de bo en uns moments que estem saturats d’autoajuda? Un conjunt d’ingredients que el fan un producte únic i diferent, com una rara varietat de cafè que entra a poc a poc, però que al final et deixa prou gust com per anar tirant amb noves i millors directrius.

El lector, quan acabi de llegir-lo, s’endurà amb ell ingredients per aplicar en la seva vida, com el poder d’un somriure, el que hi ha en el nom o el valor de l’aroma, entre d’altres. Com es diu en el llibre: “en aparença només es tracta d’un cafè, però al fons de la tassa es troben les claus per entendre la felicitat”.

PREMIS BUTACA 2008, DE NOU A PREMIÀ DE MAR

Els Premis Butaca de Teatre i Cinema de Catalunya, prestigiosos guardons atorgats per votació popular, han obert un nou any el període de votacions. Així doncs, es pot votar als espectacles, pel·lícules i artistes nominats, a través de la seva web www.premisbutaca.cat, fins al proper dia 17 de novembre.

Per a l’edició dels Butaca d’aquest any, la que fa XIV, els guardons tornen de nou a la localitat en la qual van crear-se, Premià de Mar. Serà, doncs, el dilluns 24 de novembre quan s’hi farà l’habitual gala de lliurament que cada any reuneix a la majoria de professionals del sector i que, des de fa dos anys, es celebra de manera itinerant a diverses localitats de la província de Barcelona. Així, les dues darreres van ser a Viladecans i a Mataró, però tal com es va acordar en projectar la nova orientació dels guardons, cada tres anys es fan a Premià de Mar.

D’altra banda, entre els nominats per a l’edició d’enguany als premis, cal destacar la presència maresmenca de la companyia resident a Mataró Art Trànsit Dansa, amb el muntatge ‘El salt de Nijinski’. També, el mataroní Albert Triola, pel muntatge ‘God is a DJ’, està entre els nominats.

EL BANDOLER SERRALLONGA SEGONS RAFAEL VALLBONA

Aquest és sens dubte l’any Serrallonga. El popular bandoler català resorgeix per a l’imaginari col·lectiu amb una minisèrie que TV3 emetrà el proper mes de novembre i també a partir de la novel·lització que s’ha encarregat de fer l’escriptor premianenc Rafael Vallbona.

La novel·la ‘Serrallonga’, publicada per Edicions 62, va molt més enllà de la pel·lícula per a la televisió i pretén oferir un producte nou, basant-se en els personatges. Vallbona ha utilitzat els guions i s’ha fonamentat en l’argument, però confegint una història nova, en clau d’aventures i pensada per a tots els públics.

Segns l’escriptor, Serrallonga és un personatge del qual existeix molt poca documentació, però que connecta amb l’ànima catalana i que no ha estat dimensionat com calia, que va viure uns temps molt difícils per al camp català que van obligar-lo a fer el que va fer.

Pel que fa a la minisèrie, que a més de TV3 emetrà TVE, ha comptat amb l’adaptació del guionista mataroní Manel Bonany. Consta de dos capítols de 75 minuts cadascun, ha estat dirigida per Esteve Rovira i produïda per Antonio Chavarrías.

domingo, octubre 19, 2008

AGUSTÍ PEIRÓ, MICROLITERAT

'Tot està permès' és una nova entrega de l'escriptor d'aforisme o micropensaments Agustí Peiró, una de les obres més interessants a tenir en compte en els darrers anys.

Un tast:

"Que la vida no té substàcnia es veu claramet en qualsevol desfilada de moda".

RECUPERO A DANI MONTLLEÓ

El mataroní Dani Montlleó és un dels creadors més interessants de la capital del Maresme.

Recupero el contacte amb ell i em passa el llibre 'Muzak', sobre la seva feina, que tinc sobre la taula per mirar-me amb deteniment.

LLIBRES DE L'ALJAMIA, L'EXCEL·LÈNCIA...

Cada vegada millor, aquest petit segell impulsat pel valencià Manel Alonso:

Nous títols que m'envia:

- 'Alguns poemes', de Christophe Liron.

- 'Tot està permès', d'Agustí Peiró.

- '62 poemes per l'Ovidi', de diversos autors.

- 'El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta', de Manel Alonso i Català.

CATALONIA A MATARÓ

Participo en la trobada d'artesans catalans a Mataró, catalònia, el passat divendres, fent de moderador d'un col·loqui amb Ferran Amat, de Vinçon i l'antropòloga i invetsigadora social Elena Espeitx.

Ens enrampem en el debat identitari...

Els catalans tenim l'autoestima molt baixa i l'hauríem de puar, passant del que pensen els altres. Hauríem de poder anar pel món de catalans amb el cap ben alt.

MASTER CLASS DEL BOLET

El passat divenres, al Vil·la Minerva, em van convidar al Sopar del Bolet.

Un sopar organitzat per diversos restaurants on es van experimentar límits culinaris amb els bolets.

Com en la poesia, hi havia de tot, des de l'excels fins a l'excessivament artificiós o esteticista.

Però no ens enganyem, sempre és bo experimentar i voler pujar el llistó. I més en uns temps en què tothom es confrma amb la mediocritat.

RESPIRAR

MIrar el cel de tant en tant, com aconsella l'amic Jordi Company
i -això ho dic jo-, RESPIRAR.

ZEN

Buidar-se,
com una tassa plena de te
per absorbir
noves
experiències.

22 ANYS I TORNAR A COMENÇAR

Seguim els camins que creiem encertats per adonar-nos que un de més fàcil hauria estat millor.

Però si haguéssim emprès la via senzilla també estaríem frustrats... en no haver experimentat nous viaranys.

Ergo la vida humana és un procés d'insatisfacció neuròtic que cal superar buidant-se de tot i vivint en l'ara i aquí.

martes, octubre 14, 2008

RAFAEL VALLBONA NOVEL·LA 'SERRALLONGA"

'L’escriptor maresmenc Rafael Vallbona ha escrit 'Serrallonga', una novel·la que tracta sobre la figura del llegendari bandoler català i que ha publicat Edicions 62.

L’autor maresmenc s’ha basat en l’argument i els guions de la minisèrie que el mes de novembre emetrà TV3 i posteriorment TVE i que consta de dos capítols de 75 minuts cadascun. 'Serrallonga' ha estat dirigida per Esteve Rovira, produïda per Antonio Chavarrías i compta amb l’adaptació del guionista mataroní Manel Bonany.

Per escriure la novel·la de 'Serrallonga', Vallbona s’ha basat en l’argument i els guions de la pel·lícula i s'ha documentat.

“He creat un temps nou, una història d’aventures que poden llegir tots els públics”, explica l’autor, que també creu que “Serrallonga era un home desgraciat en un moment fatal del camp. Sintonitza amb l’ànima catalana i no entenc com s’ha donat més protagonisme als almogàvers que a ell”.

MÉS SOBRE VENTURA AMETLLER

'Allò que ens queda'.

Repescat del web de Cossetània Edicions:

“El darrer llibre que he llegit ha estat: Summa Kaòtica, de Ventura Ametller.”
Summa... Kaòtica... Llegiu-ho lentament, repetiu-ho sense por, sense pressa. “Summa Kaòtica, de Ventura Ametller”, he dit.

I he mentit. El darrer llibre que he llegit ha estat Resta Kaòtica, del mateix autor, malauradament traspassat el juliol d’enguany. Si mai abans no havíeu sentit a parlar de Ventura Ametller, ara teniu l’ocasió de reparar el tort. És sens dubte un dels nostres escriptors més genials, per bé que terriblement desconegut.

Cossetània Edicions ha publicat en dos volums aquest díptic esplèndid anomenat Summa Kaòtica/Resta Kaòtica, una fantàstica (en tots els sentits del terme) crònica del país en la dura època de la Guerra Civil i els primers anys del franquisme.

Una lectura que haurien de fer tots els llegidors, la gent amb ganes de passar-s'ho bé, els qui pateixen d'estrès, els nostres polítics, els sentmenatencs en ple, les sentmenatenques que no se sentin incloses en el genèric masculí que acabo d’esmentar, l’enquestadora de Santiago de Compostel·la i qualsevol persona que vulgui aprofitar al màxim allò que ens queda: una mica de temps per llegir. La resta, faramalla.

Fragment de l'article "Allò que ens queda" del blog de Roger Vilà, a blocs.sentmenat.com.

viernes, octubre 10, 2008

DIRIGIT A MINORIES

Els productes d'aquest celler són, DIRECTAMENT POESIA.

CELLER ALTRABANDA (MARTORELLES)

COom el mateix nom del celler anuncia, a l’altra banda de la Serralada Litoral hi ha aquesta petita empresa familiar portada pel matrimoni de Joan Plans i Roser Celdran que es dedica des de no fa gaires anys a embotellar el vi que elaboren.

Només tenen 3 ha de vinyes de pansa blanca i 93 ceps de la varietat sumoll repartides entre els termes municipals de Martorelles, Santa Maria de Martorelles i Sant Fost de Campsentelles, que en total els proporcionen uns 10.000 kg de raïm cada any.

Amb això, elaboren artesanalment uns vins diferents, originals, amb personalitat i dirigits a minories sota la marca Serralada de Marina.

A EN CHUCKY I LA LUAN ELS HA TOCAT LA LOTERIA

La baronessa Thyssen adopta dos gossos del CAAD Maresme

Després de passar prop de dos anys al Centre d'Atenció d'Animals Domèstics de Companyia del Maresme (CAAD), en Chucky i la Luan ja han trobat una família. Van ser adoptats ahir per Carmen Cervera, la baronessa Tyssen.

La baronessa Tyssen, que estava visitant el IV Saló pel Benestar i la Defensa de l'Animal Abandonat (Animaladda) que se celebra fins el 12 d'octubre a Barcelona, no va poder-se resistir davant de la simpatia d'en Chucky i de la Luan, dos gossos abandonats que estaven acollits al CAAD Maresme, segons informa el Consell Comarcal del Maresme.

Com la majoria dels gossos que arriben al CAAD Maresme, en Chucky i la Luan van ser trobats sense xip i sense cap element que donés pistes de qui eren els seus propietaris. Transcorreguts vint dies, van entrar a formar part del programa d'adopció, en el qual actualment hi ha uns 200 gossos i una quarentena de gats. El Chucky va ser abandonat a Pineda de Mar fa dos anys, de fet va ser un dels primers inquilins del Centre d'acollida d'animals que va posar en funcionament el Consell Comarcal del Maresme per donar una segona oportunitat als animals que són abandonats pels seus propietaris. La Luan va arribar al CAAD Maresme fa prop d'un any.

Com en Chucky i la Luan hi ha molts gossos al CAAD que porten molt de temps a l'espera d'una llar definitiva. Amb l'esperança de trobar adoptants per aquests animals, el CAAD Maresme participa a la IV edició del saló Animaladda.

El CAAD Maresme es troba a Argentona, concretament a la zona de Can Carmany, darrera el cementiri.

jueves, octubre 09, 2008

CÒMICS ECOLOGISTES

- ‘Biotopo’, d’Apollo & Brüno.
Publicat per Dibbuks del francès (Dargaud).

‘Biotopo’ és una bona mostra que es fa una novel·la gràfica d’alta qualitat avui en dia i que les traduccions multipliquen el seu abast de públic.

Un planeta verd lluny de la Terra ja contaminada en excés, un policia fumador compulsiu i una trama amb misteris i referons ecologista, donen cos a un còmic que demostra que es pot barrejar gèneres amb estil, entretenir i plantejar preguntes de com podríem tenir un món millor.

- ‘Seton… el naturalista viajero’, de Jiro Taniguchi i Yosiharu Imaizumi. Vol. 1 ‘Lobo, el rey’. Publicat per Ponent Mon.

El primer volum de les aventures de Seton és un invent d’aquests que fan els japonesos amb el seu manga i que en el fons ens acaben mostrant que són uns mestres en explicar histories dibuixades, encara que ho facin a la seva particular manera.

Basant-se en la figura d’Ernest Thompson Seton (1860-1946), naturalista, pintor i escriptor, aquesta novel·la gràfica per entregues, tracta la lluita d’un home contra un llop extraordinari, que li farà replantejar-se la seva pròpia manera de pensar i l’actitud existencial.

Un treball excepcional en els dibuixos contrasta amb un guió en el qual les motivacions són imprecises, en alguns moments mal perfilades, però cal perdonar-ho perquè estem davant d’un manga, un voluminós còmic que segueix i segueix, de manera desfermada.

EL MERCAT DE VILASSAR DE MAR

Productes frescos, varietat,
qualitat i atenció al client,
al Mercat Municipal de Vilassar de Mar

El Mercat Municipal de Vilassar de Mar és un establiment amb una llarga trajectòria de més de 30 anys d’arrelament al municipi.

Actualment es troba en un equipament provisional a la plaça Ventura Gassol, a pocs metres del seu emplaçament.

La nova ubicació va inaugurar-se el 6 de juny passat i ha permès continuar l’activitat als paradistes, mentre es resol la situació de l’edifici del mercat, que es va haver d’apuntalar des de l’any 2005 per deficiències en l’estructura i actualment ja està enderrocat en el marc del projecte de reestructuració de la zona.

L’emplaçament dels paradistes al nou equipament provisional, ha permès que l’Ajuntament guanyi temps per resoldre els problemes, amb un nou projecte urbanístic que doni resposta al centre del municipi i que s’ha previst que pot tardar a desenvolupar-se entre tres i quatre anys.

Més a prop del client

La presidenta del Mercat Municipal, Roser Coromines, explica que el nou equipament “ha rebut molt bona resposta del públic. Fins i tot, a més dels clients de sempre en detectem de nous que no coneixíem i això és un bon senyal”.

El nou mercat provisional, a més dels matins, ara obre també a les tardes, de les 17,30 a les 20’30 h. “Disposa, d’aquesta manera, d’un horari molt ampli que permet accedir a la diversitat de productes que s’hi ofereix”, assegura Coromines.

Actualment hi ha 16 parades, principalment del sector alimentari, però també d’altres sectors, com la parafarmàcia o la perfumeria.

D’altra banda, “per millorar les opcions d’aparcament, l’Ajuntament ja ha dit que el solar del mercat enderrocat es podrà fer servir de pàrquing”, explica Coromines.

Publicat a TRIBUNA Maresme, número 189

UNA SOLUCIÓ DEFINITIVA PER A LES PLATGES

La degradació del litoral del Baix Maresme ha preocupat ciutadans i ajuntaments en els darrers anys, fins al punt de fer-se mobilitzacions per demanar-ne la regeneració. I s’han fet diverses aportacions de sorra, a l’espera d’una solució més completa que evités l’erosió de la costa i que permetés fer ús de les platges sense patir pel seu futur.

Ara, una comissió integrada per alcaldes posarà en comú els diferents punts de vista de la situació i mirarà d’acostar posicions i reclamar solucions a les administracions superiors, la Demarcació de Costes de la Generalitat i el Ministeri de Foment de l’Estat.

L’alcalde de Cabrera de Mar, Jaume Borràs (CiU), ha explicat la necessitat de posar en comú reivindicacions i solucionar problemes que vénen de fa anys. Però Cabrera no és l’únic que pateix directament el problema, també Vilassar de Mar, Premià de Mar i el Masnou.

És bo, doncs, asseure’s a parlar de nou i trobar sinergies en una problemàtica que s’arrossega de lluny. No oblidem que és un tema delicat, ja que la regeneració, quan va fer-se, també va perjudicar els pescadors. El litoral demana una estratègia comuna, consensuada i permanent i més comunicació entre administracions i agents.

Editorial de TRIBUNA Maresme, núm. 189

LA FLOR NATURAL NO ÉS INCOMPATIBLE AMB EL MOSQUIT TIGRE

La flor natural no és incompatible
amb el mosquit tigre

L’Ajuntament de Vilassar de Mar proporcionarà aigua amb larvicida a les floristeries del municipi per combate el mosquit trigre. Es vol demostrar així que “la flor natural no és incompatible amb el mosquit tigre sempre i quan es prenguin les mesures adequades”, explica Roser Vallès, regidora de Sanitat de Vilassar de Mar.

Aquesta mesura permetrà que la gent pugui dur flor natural al cementiri amb la seguretat que l’aigua que porti el ram no contribuirà a la proliferació del mosquit tigre.

La iniciativa de l’Ajuntament ha rebut una bona acollida per part de les floristeries del municipi, que utilitzaran aquesta aigua tractada per elaborar els seus rams de flor natural, ja que el larvicida evita que les larves del mosquit tigre es puguin desenvolupar i no afecta la vida de les flors

D’altra banda, ja fa uns mesos que la Regidoria de Sanitat va posar uns bidons d’aigua tractada amb larvicida per als usuaris del cementiri, amb l’objectiu d’evitar la proliferació del mosquit tigre, que es reprodueix en l’aigua estancada.

Però al cementiri, a més dels bidons amb aigua tractada, també se n’hi trobaran amb sorra perquè les persones que facin servir flor seca o artificial posin sorra als gerros i quan plogui aquests recipients no acumulin aigua.

LA GEGANTA DE PREMIÀ DE DALT, NOVA PUBILLA 2008

La geganta de Premià de Dalt, Bonadona, va ser escollida Pubilla durant la XVIII Trobada de Gegants del Maresme, que va reunir més de mil persones de 23 colles geganteres de la comarca el passat 4 d’octubre a Santa Susanna.

Durant la festa multitudinària, la geganta de Santa Susanna va entregar la banda de geganta pubilla a la seva successora, la Bonadona. D’aquesta manera, els Gegants de Premià de Dalt seran els encarregats d’organitzar la propera Trobada Comarcal de l’any vinent.

D’altra banda, després de rebre la banda que l’acredita com a Pubilla, la geganta premianenca, acompanyada de l’Altemir i dels integrants de la colla premianenca, van fer una ofrena floral a la Mare de Déu de la Cisa.

PROGRAMA DE CIVISME EN ELS BARRIS DE MATARÓ

Mataró engegarà un programa de civisme a les comunitats de veïns de Rocafonda-El Palau-l’Escorxador que Creu Roja portarà a terme. El projecte s’emmarca en la Llei de Barris.

El programa de civisme, segons ha informat l’Ajuntament, es porta endavant per millorar la convivència en aquesta zona de la ciutat que compta amb una població nouvinguda d’entre el 30 i el 32%. L’objectiu és fomentar la convivència a través del diàleg, el coneixement de les persones que conviuen en un mateix espai i el respecte a la diversitat cultural, així com garantir el compliment de l’ordenança de civisme vigent a la ciutat.

La metodologia és la intervenció directa a les comunitats de veïns per aconseguir la major transparència i que els veïns dipositin la confiança en el programa i també hi participin. Un grup de quatre dinamitzadors comunitaris farà visites als blocs i organitzarà xerrades formatives a través de les associacions de veïns.

lunes, octubre 06, 2008

PRESENTACIÓ A PROA PREMIÀ

‘Indigent com jo’,
de Montse Assens

Premi de Poesia Artur Simó 2007

Acte de presentació a càrrec
de Sílvia Romero, escriptora

Dilluns 27 d’octubre a les 20h, a Proa Premià

Carrer del Nord, 71. Premià de Mar

Organitza: Proa Premià i Regidoria de Cultura

MATARÓ I EL MARESME CAMINEN CONTRA EL CÀNCER DE MAMA

El proper 19 d’octubre l’entitat Maresme Oncològic organitza una Caminada popular contra el Cáncer de mama.
Aquest nou acte de l’entitat té com a principal objectiu sensibilitzar a la població que la malaltia existeix i no mira a qui afecta, que a tots ens pot passar. D’altra banda, també es vol donar a conèixer l’associació per donar més difusió de les seves activitats i poder augmentar també el número de socis.

La caminada popular començarà a les 9 del matí del Parc nou i arrbarà al passeig del Callao. Es tracta d’una ruta urbana que consta de 4,3 quilòmetres i estarà oberta a tothom que hi vulgui participar. A l’arribada, està previst que hi hagi un avituallament per als caminants. La inscripció a la cursa costa 6 euros i inclou la samarreta, l’entrepà de botifarra i la beguda.

El recorregut de la caminada és el següent: Camí de la Geganta, Ronda O’Donnell, Ramon Llull, Ronda president Companys, Plaça de Laia l’Arquera, Passeig Marítim i Passeig del Callao.

L’associació contra el cáncer Maresme Oncològic és una entitat que principalment desitja ajudar a les persones que pateixen el cáncer i als seus familiars. Per aquest motiu tenen el lema “Estem al teu costat” i el compleixen amb les expèriències personals dels voluntaris i també amb l’ajuda de professionals com psicòlegs i terapeutes. D’altra banda, s’adrecen a tota persona de l’edat que sigui i condició, amb el ferm propòsit de ser un puntal de recolzament important en la seva vida.

Les inscripcions a la caminada es poden fer a Maresme Oncològic, al carrer Sant Pelegrí, 3, de dimarts a dijous, de 5 a 8 de la tarda. També, el mateix dia, 30 minuts abans de la sortida, al Parc nou.


Dia Mundial del Cáncer de mama
El proper 20 d’octubre a les set del vespre, a la Sala d’actes de Caixa Laietana (Carrer de Santa Teresa, 61), de Mataró, Maresme Oncològic organitza la conferencia “Què aporta la cirurgia plàstica en la reconstrucció de la mama?”, a càrrec de Francesca Fullana Sastre, Dra. En Medicina i cirurgia, Metge adjunta de l’Hospital Germans Trias i Pujol i Cap de la unitat de Reconstrucció Mamària Hospital Germans Trias i Pujol.

domingo, octubre 05, 2008

ALGUNS POEMES D'ALBERT CALLS

CEMENTIRI D’ARLINGTON

El paisatge es desfà nocturn
com un joc de pintures sobre les lloses,
la pluja s’abat com un somni
on s’ofeguen els batecs.
El cementiri d’Arlington és el buit,
la immensitat,
una llarga llenca de làpides que esperen
en silenci, que romanen en quietud
l’alliberament final que mai no arriba.
Tants herois com aquest hivern
blanques i minúscules volves
que ens remeten al passat,
l’orla de la nit es desfà en clarobscurs
i tonalitats de grisos
i les làpides són un mar rebel,
amagat en boscúries èbries,
atmosferes de l’ànima,
un passat encerclat en filferros.
És novembre i plou al cementiri;
No se senten bandes militars
ni el clamor de cap batalla,
les onades de morts són llençols rebregats,
escletxes on s’entafora el combat dels cossos,
on s’intueixen espais impossibles, llocs inabastables,
morir és entrar en un jardí de flors escapçades,
morir és deixar de ser per ser part del paisatge.
On és Déu sinó en aquest silenci?


INSOMNIS DE L’AIGUA

Sento com la pluja s’abat nocturna
damunt el mar d’hivern,
on s’ofega la neu que cau.
Blanques volves entelen la quietud
dels somnis,
blanques volves ens remeten al passat,
l’orla de la nit es desfà en clarobscurs
i tonalitats de grisos,
blanques volves que es desfan
al contacte amb un mar rebel.
Amagat en la boscúria èbria
dels meus pensaments,
les fulles de l’ànima són el baròmetre
de la voluble atmosfera.
Cal saltar per damunt del passat
encerclat amb filferros
i oblidar tots els perfums inoblidables.
És novembre i plou
i el mar és un immens cementiri,
sense creus.


NOU MANIFEST COMUNISTA

Pots escriure un senzill i amable poema,
que solament evoqui la tendresa d’una flor,
que acaroni la descripció d’un paisatge
o acosti al lleu moviment de la libel·lula
quan esgrafia un vol dolç, a l’aire,
en el més fals dels inútils jardins,
sota l’esguard de la tarda i la tendra mirada,
viarany de miratges, de la dona que estimes.
O baixar les obscures escales,
amb olor d’urinaris i el parany a cada pas,
de les clavegueres de les grans ciutat
on legions de pobres agonitzen
mentre grans tanques publicitàries
prometen anònims paradisos digitals.
Hi ha qui lluita cada dia per un món millor
mentre d’altres cremen farcells de bitllets
en inútils sacrificis estèrils
als déus pagans de la vergonya.
I l’hedonisme, que sembla triomfar, cada vegada,
però és derrota, sempre, davant del dolor,
de la misèria, de la bandera esquinçada
que reclama, cada instant, una vida més digna.


E-MAIL ALS CORINTIS

L’home s’adreça a la multitud
i els proclama únics hereus
de la salvació col·lectiva.
N’hi ha que escolten.
D’altres, baden.
Entre el mar de fidels,
el que dubta
i el que badalla.
Un entre tots, com a mínim, s’ho creu.
Quan s’acaba el sermó ningú aplaudeix.
És el torn dels aduladors,
que s’acosten a l’orador
per tocar la seva túnica.
Aleshores, ell marxa, deixant-los en silenci.
La seva soledat és aleshores palpable.
Se’n va. No sense abans demanar-los el vot.


LA SOLITUD DE LES TOTXANES

El promotor immobiliari es mor.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen pòrtland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.


NEWS LETTER DE LA BÈSTIA

666 milions de famolencs
reclamant a Paris Hilton
que es talli les venes
amb una fulla d’afaitar
rovellada.

DAGUERRATIP

La sang i el dolor,
la massa amorfa
dels cadàvers
dels soldats morts,
els cossos esventrats,
les anònimes despulles
en descomposició,
els àngels caiguts
d’un univers en flames.
L’esperança avui s’amaga
en un fràgil intent de reinici.

LA DÀRIA, LA POESIA I LA LLUNA

Pròleg al llibre de Dària Ferrando 'Cinquanta-set llunes i un bat de sol'.

Els poemes tenen molts viaranys i un, potser el més difícil, és el de la senzillesa. Per això hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades, versos obscus, imatges inintel·ligibles i una d’altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.

Cinquanta-set llunes i un bat de sol. Poemes, de Dària Ferrando, tracta de la relació de l’autora amb l’astre que totes les nits se’ns apareix blanc dalt del firmament, colpidor i hieràtic, testimoni de temps immemorials i amb totes les tonalitats de la seva particular màgia.

La primera part del recull, “Tastets de lluna”, aproxima el lector al mar, l’amor o la llibertat, perquè és impensable no pensar en la lluna sense acostar-nos al mateix temps a les aigües blaves dels oceans.

A “Llunes d’estiu”, el segon bloc temàtic, s’entrellacen elements vitalistes, però amb el toc de melangia que porten quan ens abandonen. Per això, aquí es parla del “fado”, de Lisboa i d’una certa “saudade”, de l’emperadriu que ens evoca el Tarot de l’existència i de l’embruix de la besada i l’amor, dels pirates i de la Festa Major, de la lluna joganera, de la plata i la serenor de les estrelles.

“Però la lluna tafanera
ja s’alça en el firmament,
ens ve dolça… riallera,
com la dolça que encisera
busca en va, el bell moment”.

Les “Llunes d’hiven” donen cos a la tercera part del llibre, on el lector hi trobarà
el gener i el fred, els primers dies de l’any, la reivindicació contra la guerra (en un vers es diu ben clarament: “A l’Iraq es van matant”), el fred i la neu, l’omnipresència del somni en la reina de la nit i la crítica als éssers humans que no tenen temps ni per mirar la lluna, esclavitzats per la televisió. En definitiva, l’hivern, sí, però també un neguit que forma part de les persones que es fan preguntes.

“El meu cor estava inquiet
feia un airet fred i fi
la lluna m’ha fet l’ullet
i m’ha ensenyat el camí”.

“Llunes per somniar” és el quart bloc temàtic, breu i alhora contundent, on se’ns parla dels somnis, de l’amor i l’amant, de la separació, de l’infinit i del pas de la joventut, que s’endú, inevitablement, el temps.

La cinquena part, “Llunes de la meva vida”, ens acosta alguns records de l’autora: Montserrat, la colla i els balls al Bellamar, l’amistat, les excursions a la Cisa i l’escena del teatre de la vida, on s’escriu:

“Tindrem paper llarg o curt
amb crit ample o to suau.
Jo us desitjo l’aire pur
i dintre nostre el conjur,
per gaudir d’uns jorns de pau”.

També, el cant coral i la unió, però la mort, amb el record i l’enyor per l’absència de la mare:

“No saps mare amb quina força
avui et trobo a faltar,
fa un dia trist i vol ploure,
no puc deixar de pensar.
(…)
“I ara que ja no ets amb mi
he perdut tanta fortuna…
per aclarir-me el camí,
sols tinc… el clar de la lluna”.

I també, del pare:

“M’agrada la lluna, Pare,
i els poemes… com a tu,
i el cant i el teatre”.

A “Cinc nits màgiques i una de dol”, sise apartat del recull, els poemes parlen de la lluna de Nadal amb la tristesa i la redempció, però també del cap d’any i les nits de Reis, de Sant Jordi, de Sant Joan i la de l’Onze de setembre. Nits especials, arrelades a la terra i a la tradició, que són molt nostres i a la vegada, nosaltres molt d’elles.

Finalment, el llibre conclou amb una setena part (el set, número màgic): “Un bat de sol”. Punt d’arribada d’un tinerari que comença a la nit senyorejada per la lluna i acaba amb el nou dia i l’astre rei, sinònim de l’esperança i el renaixement dins el cicle vital, perquè potser hi ha una flama d’eterna joventut i immortalitat que viu en tots nosaltres, que ens ajuda a tirar endavant i que a vegades les onades ens acosten amb un senzill reflex del sol.

Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, perquè la poesia, quan es porta a dins mai es deixa. I tot i que la Dària ha estat dedicant-se, amb tenacitat i persistència, a la seva altra passió: la lectura teatral, amb el grup Dimecresalesnou, que dirigeix, la llavor poètica que duia a dins ha fructificat novament. Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions d’aquesta obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic.

La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien alhora molts dels seus somnis.

D’altra banda, la lluna té un influx molt fort en la Terra i en nosaltres. Res ni ningú se n’escapa. És per aquest motiu que recomano particularment llegir aquests poemes assegut al balcó, a la terrassa, al jardí, al carrer, a la platja o a la muntanya, però una nit de lluna (no cal que sigui plena, però si ho és, molt millor encara).

Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.

Ara, la Dària també ens escriu de la lluna, de la vida, d’ella i de tots nosaltres, del principi i del final, de l’eternitat, que al cap i a la fi és del que es tracta, no?

POÈTIQUES DE GOSSOS

Publicat a la revista "Peluts".

POÈTIQUES DE GOSSOS

No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.

Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.

L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.

Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.

L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.

A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.

Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.

ESTEVE ALBERT, L'HOME TANSDIMENSIONAL

Publicat al número 2 de la revista "Duos Rios". Juny 2008

ESTEVE ALBERT,
L’HOME TRANSDIMENSIONAL

Anècdotes i records d’un personatge irrepetible

A final dels 80 vaig aterrar a Mataró, després de tornar d’un any de servei militar a Jaca i d’abandonar un treball que no m’agradava, jugar-me-la de nou i començar una nova singladura professional en el món de la premsa local. En concret, a la revista “Cap Gros”, on vaig crear el suplement cultural “5 Cèntims” i a Crònica de Mataró, que era un trisetmanari que sortia dilluns, dimecres i divendres.

Aleshores, la vida de periodista s’emmarcava en un context molt menys professional que ara, tot era molt més precari, però m’acompanyava una forta vocació cultural que m’empenyia amb força. És a dir, volia escriure a les revistes i conèixer i compartir singladura amb les persones que feien la cultura a casa nostra i estava disposat a pagar el peatge: moltes hores de treball gratuït i sense contracte i una voluntat inequívoca d’explorar territoris nous. Probablement, si m’hagués dedicat a una altra cosa ara seria més ric, però també hauria estat menys feliç i realitzat.

En anar a treballar a Mataró vaig contactar amb les persones que per a mi, en aquell moment, eren uns referents. Entre d’altres, en Terri i en Josep Reniu, que em van donar acollida, suport i vam iniciar una amistat que va durar molts anys. Una tercera persona amb qui vaig encaixar molt bé va ser amb l’Esteve Albert, tot i que ell anava i venia, passant per la seva casa familiar.

D’altra banda, qui el va conèixer sap que va ser un personatge irrepetible i per això, en aquest text, vull recollir algunes de les anècdotes que vaig viure junt a ell, perquè la memòria no les esborri ara que encara les tinc fresques, per compartir-les també amb vosaltres, els que les vulgueu llegir i fer-les d’aquesta manera una mica vostres.

Abans de posar-m’hi haig de dir que l’Esteve Albert que jo vaig conèixer, en els últims anys de la seva vida ja (va morir el 1995), no era un home normal i corrent a l´ús, de fet no crec que ho hagués estat mai. Es podria dir que la seva manera de funcionar, d’anar pel món, era precursora del que avui tenim assumit perquè els ordinadors ho han popularitzat, l’hipertext o el windows.

L’Esteve linkava constantment pensaments i idees, era un ésser que es podria definir com a “transdimensional” sense por de pronunciar aquesta dificultosa paraula, perquè no es movia d’una manera plana, com fan la majoria dels mortals. Si tenia una idea anava i la feia en aquell moment, però la barrejava amb moltes d’altres coses que li sorgien i al final havia obert nombroses carpetes que generaven nous camps que acabaven quadrant, però en un nou escenari, molt diferent de l’inicial i no per això menys interessant. Fins i tot, parlant amb ell, havies de ser conscient d’això i anar escatint el que t’interessés d’un magma molt més complex.

Poeta, home de teatre, d’acció directa, patriota, investigador, historiador, divulgador… de tot una mica, un perfil humanista inquiet i polièdric, capaç de lliscar en innombrables territoris i de difícil, gairebé impossible, catalogació. La seva passió per la vida i la cultura l’empenyia amunt i avall dels Països Catalans, d’Andorra a Mataró, deixant-se guiar pel que el seu esperit rebel li demanava que fes a cada moment.

El primer contacte que vaig tenir amb ell va ser perquè en un moment donat va decidir llegar el seu arxiu i no recordo qui em va suggerir que hi parlés, per fer difusió d’aquest projecte. D’una conversa telefònica en va sorgir la possibilitat de fer-li una entrevista per al Crònica de Mataró, on quedés palès que si algú li cedia un espai, ell legaria la seva documentació i papers.

Vaig fer-li, doncs, una gran entrevista que no va servir perquè hi hagués resposta institucional de cap mena, però que va obrir entre ell i jo un fil invisible que va continuar amb el pas del temps. A partir d’aquella primera presa de contacte vaig adonar-me que l’Esteve Albert era molt més que la seva obra, també era una persona que es movia en molts paràmetres, guiat per una mena de fe màgica, una mena de mestre d’aquests que t’ensenyen que per damunt de buscar el reconeixement, el que cal és trobar-se a un mateix i d’aquesta manera contribuir a què el conjunt de la societat sigui millor per a tots plegats.

Fruit de la coneixença que hi vaig establir, un dels rituals que compartíem era que em feia arribar la seva nadala. En el cas de l’amic Reniu, es tractava d’una nadala a l’ús, amb un poema, que em donava en mà o m’havia arribat a dur a casa meva, a Cabrera de Mar. Però amb l’Esteve era molt més complicat. La nadala era un “llibre de nadales” i la forma d’aconseguir-ho molt més difícil encara.

Un any, una veu femenina em va trucar a la redacció del “Cap Gros” i em va dir que l’Esteve Albert em volia veure i que havia d’anar, abans d’una hora, a una fàbrica de Mataró. Una mica intrigat vaig deixar el que feia i vaig personar-me a l’adreça que em van donar, on em va obrir una noia –la de la trucada– que em va dir: “El Sr. Albert l’espera a dalt”. Tots dos pugem les escales de l’indret i en un petit despatx, m’esperava ell, que va donar-me a mans un llibre signat i felicitar-me el Nadal perquè tenia pressa i disposava només d’una poca estona per estar a la capital del Maresme. L’enjòlit de la trama s’ho valia, no?

Un altre encontre que vam tenir va ser al despatx de Mauel Cuyàs, quan aquest organitzava el Congrés de Cultura del Maresme. S’ha de dir que en Cuyàs va deixar-me amb l’Esteve mentre feia unes gestions i quan va tornar, molta estona després, encara estàvem xerrant perquè aquest home era un pou de saviesa inesgotable.

D’aquella conversa recordo vagament una història de la troballa d’unes monedes i el pare de l’arqueologia maresmenca, el mataroní Marià Ribas. D’altra banda, quan va tornar en Cuyàs, l’Esteve Albert va demanar-li que truquessin al despatx del conseller de Cultura de la Generalitat. En dir-li que tenia una grip i no havia anat a la feina, va decidir que aniria a casa seva a portar-li un fang curatiu que duia al cotxe.

Vaig baixar amb ell a l’entrada del Consell Comarcal i del seu vehicle, ple de tot tipus de papers en un clar i magistral desordre, va treure una bossa de fang, que va dir que era de prop d’on havia nascut en Pedrolo, l’escriptor i que barrejada amb aigua curava els costipats. Me’n va donar una mica i haig de dir que uns dies després, fins i tot, el vaig arribar a provar, tot i que no puc assegurar que funcionés. Al seu ritme personal de fer les coses, Esteve Albert va agafar el cotxe i se’n va anar a veure el conseller afectat de grip per dur-li el fang curatiu.

D’aquell mateix dia conservo un altre record. L’Esteve va dir-me que una vegada li havien ofert la Creu de Sant Jordi i ell havia respost que l’acceptaria quan la donessin als que havien estat els seus mestres, que s’ho mereixien abans. Recordo que va dir-me uns quants noms a qui considerava que encara els mancava la condecoració. Li van donar, però, finalment, l’any 1990.

Un altre cop que vam coincidir va ser quan el Consell Comarcal del Maresme li va retre un homenatge. Vam tenir una petita conversa sobre druïdes i fins i tot, parlant de tresors amagats, va desvetllar-me l’emplaçament d’un jaciment arqueològic, en un punt del Baix Maresme, que suposo que encara deu romandre per excavar i on si hi anava hi faria una troballa. L’Esteve era així, misteriós, original i sorpresiu, sempre carregat d’enginyoses sortides.

Quan va morir, amb ell se’n va anar una part molt gran de la història cultural del Maresme i de Catalunya.

Mentre escric aquest article, al costat de l’ordinador, encara guardo uns originals mecanoscrits que em van fer a mans des de La Comarcal Edicions i la publicació dels quals vam intentar impulsar amb l’amic Josep Puig Pla. Són uns retrats d’Albert (dalt de tot, en llapis, hi posa “Encontres-testimoni) sobre Serra i Moret, Josep Carner, Pau Casals, el canonge Carles Cardó, Fèlix Millet i Joan Peiró. El primer dels retrats, comença així: “Arribat a Mataró el 1931, de Serra i Moret vaig veure’n un llibre…”.

Un tresor més d’Esteve Albert que roman inèdit i que algun dia espero que podrà sortir a la llum.

jueves, octubre 02, 2008

ROIG

Contra el Capitalisme, el color roig.

Imatge de la película 'Reds'.

UN MOMENT DEL PASSAT PLE DE RIURE

El secret, segurament, està en el riure.

Imatge: darrer Ple de Riure, del Masnou.

DESPRÉS DEL PLE DE RIURE, EL PLE DE TARDOR

El festival Ple de Tardor és la primera temporada estable de teatre al Masnou, municipi que anualment i des de fa 12 edicions, organitza el Festival Internacional de Teatre Còmic Ple de Riure, un referent en el seu gènere.

La nova proposta del Ple de Tardor compta amb la direcció artística de la companyia teatral masnovina Chapertons, que també s’encarrega de la del Ple de Riure.

El Ple de Tardor arrenca aquest proper divendres 3 d’octubre amb l’actuació musical de Woody’s tribute i la presentació del muntatge ‘Encantadas’, de Virginia Imaz.

Però el programa inclou un Curs d’iniciació al Clown a càrrec també de Virginia Imaz (4 i 5 d’octubre); la representació de ‘La forma de les coses’, de Neil Labute (24 d’octubre) i l’actuació de Leandre Ribera+Cia la Tal (21 de novembre), amb el muntatge ‘Démodés’.

El preu de cada espectacle és de 12 euros, però hi ha un abonament per als tres de 24 euros.

Amb aquesta nova programació, el Masnou perfila la seva aposta d’ofertes teatrals i escèniques, un àmbit en el qual ja han aconseguit la consolidació del ‘Ple de riure’ molt més enllà de les fronteres comarcals.

'LA LÁMPARA DE ALADINO', DE LUIS SEPÚLVEDA

Publicat per Tusquets Editores

Luis Sepúlveda va néixer a Xile el 1949, però és un ciutadà del món. La seva obra més coneguda, sens dubte, és ‘Un viejo que leía novelas de amor’, traduïda a 32 idiomes, amb vendes milionàries i portada al cinema amb Richard Dreyfuss com a protagonista. Però Sepulveda és també l’autor de ‘Mundo del fin del mundo’ o ‘Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar’, entre d’altres obres prou conegudes pel públic lector.

El relat és un dels gèneres en què aquest autor funciona molt bé. I aquest és el cas de ‘La lámpara de Aladino’, que aplega un conjunt d’històries que faran que el lector s’introdueixi en el particular univers de Sepúlveda, un món construït a partir d’evocacions, records, espais geogràfics d’amunt i avall del planeta, de sentiments i personatges protagonistes de la vida diària, però en els límits imposats per l’autor i per l'existència.

‘La porfiada llamita de la suerte’, ‘Café Miramar’, ‘Hotel Z’, Cena con poetas muertos’. ‘Historia mínima’, ‘La isla’…, un total de 12 relats fins arribar al que dóna nom al llibre i el tanca. Històries suggerents i molt diverses del món actual, que parlen de les angoixes i inquietuds que de sempre ens acompanyen als ésssers humans.

APRENDRE A SER FLEXIBLES

"Cal aprendre a no controlar la vida, ni la nostra ni la dels altres, si volem tastar la felicitat que ens pertoca".

"La felicitat, no és una fita a aconseguir, sinó que és un camí a seguir".

Paraules de Regina Ferrando a "La Clau".