A POC A POC SENSE RES, QÜESTIO DE VALORS
Primer va ser el Parc de les Aus, ara els cinemes Oscar... hi ha nombroses coses importants per a la vida diària de moltes persones que a poc a poc han anat fonent-se, a casa nostra, en detriment de no se sap el què. S'han esvaït gairebé sense adonar-nos-en i van deixant la nostra comarca com un arbre sense fulles. El que anomenem progrés ha consistit en convertir-nos en una benzinera de Barcelona, cada vegada més i de forma inevitable en un annex de la metròpoli on es ve a dormir i els habitatges valen uns preus inabastables, tot i que hi hagi estudis que es capfiquin en fer-nos creure que no és així i vulguin explicar-nos que l'administració es trenca les banyes per fer els pisos assequibles.
Generalitzant i amb una certa crueltat, perquè hi ha minories i excepcions que confirmen la regla, a molts maresmencs del segle XXI els importa un rave el que passi amb la comarca (si és que el concepte els serveix a ells per a alguna cosa), perquè tenint Barcelona a quatre passes ja se'n surten per les seves necessitats i van sobrats.
Ha estat un abassegament imparable i una pèrdua d'identitat que alguns diuen que ja no es porta (i no únicament aquí!), mentre d'altres afirmen que tot plegat són il·lusions vanes. El que de veritat mana el món - i molt més l'actual- és la pela i no els valors, potser per això cada dia que passa som una mica més pobres en el fons i en la forma. De fet, el que veritablement preocupa a una gran majoria és empassar-se la dosi diària de consolació i els altres, els veïns, la societat, el conjunt, que es fotin (pitjor encara, si algú vol fer alguna cosa és mal vist perquè es pensen que deu ser per interès). Deu ser per aquest motiu que les identitats locals preocupen cada vegada menys i perquè avancem cap a una uniformització de les coses, dels productes que consumim, de les idees que pensem... Que deurà quedar al final? Potser un número o un codi de barres... del Maresme i dels maresmencs, de qualsevol ciutadà d'un planeta que es diu CONSUM, a seques. i amb lletres majúscules, com si es tractés d'una corporació més.
miércoles, abril 26, 2006
SUC DE POETES
La regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Cabrera de Mar i l'escriptora Núria López han posat en marxa, aquest passat Sant Jordi, la col·lecció de llibres 'Poetes de Cabrera', que té com a objectiu recuperar l'obra dels autors locals que en la majoria de casos és difícil, quan no impossible, de trobar. Ho han fet amb dos primers volums: 'Cabrera-Stalingrad', selecció de poemes de Josep Garí i Pons i 'El petó de cada dia', antologia de Jaume Llinés i Pujol.
En relació a Garí ve fent de versaire des de fa molts anys, projectant una mirada irònica sobre la realitat local, però sense defugir uns tocs líric que mostren la seva vocació per retratar pedaços de figures i paisatges i transmetre'ls a qui els vulgui llegir, en molts casos, fins i tot, de forma personalitzada i manual, poema a poema.
En el cas de Llinés la seva vocació cultural ha anat lligada al teatre, però també a la recuperació de la memòria, prenent forma a partir d'estrofes poètiques i escrits que acosten els lectors a unes persones i moments que ell ha conegut i ha estimat, algunes de les quals ja no hi són però que gràcies als seus mots perduraran en el paper imprès.
Parlem d'uns poetes que sense buscar la filigrana literària ni el conreu del gènere amb veleïtats, fan servir la paraula per explicar-nos la seva percepció personal del món. Potser per això la seva obra es circumscriu a un àmbit estrictament local i pren, dins aquesta dimensió, un valor que cal reivindicar. També, la iniciativa de treure a la llum aquestes obres permet una nova aportació a la cultura pròpia del municipi, en uns moments que la xarxa permet a qui vulgui escriure el que sent i que a més hi pugui accedir-se arreu del món. Al marge d'això, però, aquestes paraules de poetes ens ajuden a conèixer molt millor el nostre entorn, en una època en la qual el paper imprès encara resulta ser un petit però importantíssim ritual de comunicació.
En relació a Garí ve fent de versaire des de fa molts anys, projectant una mirada irònica sobre la realitat local, però sense defugir uns tocs líric que mostren la seva vocació per retratar pedaços de figures i paisatges i transmetre'ls a qui els vulgui llegir, en molts casos, fins i tot, de forma personalitzada i manual, poema a poema.
En el cas de Llinés la seva vocació cultural ha anat lligada al teatre, però també a la recuperació de la memòria, prenent forma a partir d'estrofes poètiques i escrits que acosten els lectors a unes persones i moments que ell ha conegut i ha estimat, algunes de les quals ja no hi són però que gràcies als seus mots perduraran en el paper imprès.
Parlem d'uns poetes que sense buscar la filigrana literària ni el conreu del gènere amb veleïtats, fan servir la paraula per explicar-nos la seva percepció personal del món. Potser per això la seva obra es circumscriu a un àmbit estrictament local i pren, dins aquesta dimensió, un valor que cal reivindicar. També, la iniciativa de treure a la llum aquestes obres permet una nova aportació a la cultura pròpia del municipi, en uns moments que la xarxa permet a qui vulgui escriure el que sent i que a més hi pugui accedir-se arreu del món. Al marge d'això, però, aquestes paraules de poetes ens ajuden a conèixer molt millor el nostre entorn, en una època en la qual el paper imprès encara resulta ser un petit però importantíssim ritual de comunicació.
SEXES CURIOSOS
El otro lado del sexo. Una investigación de Valérie Tasso
Plaza & Janés
L'autora de 'Diario de una nimfómana' i 'París la nuit', Valérie Tasso, és coneguda especialment per les seves aparicions a la petita pantalla i s'emmarcaria, sens dubte, dins la moda d'escriptors anomenats "mediàtics". En aquesta obra que acaba de publicar ara torna a explorar els viaranys sinuosos de la sexualitat humana i ho fa sorprenent-nos de nou, perquè el sexe continua sent un tabú social, encara que una mica menys, per sort, que uns anys enrere. La temàtica d'aquest conjunt d'històries que exploren límits prohibits és molt diversa: des d'un lloc on les dones dominen i els homes són esclaus voluntaris en una curiosa relació sadomasoquista, fins a la suggerent societat secreta de les tigresses blanques, passant pels voyeurs o els angles més complexos del sexe. Es tracta, doncs, d'un llibre que convida a llegir i a deixar-se seduir per les històries que explica, que busca més aviat comunicar que mostrar talent literari. Potser per això, en algun momentes es pot tenir la sensació que hi ha una certa inventiva en la mirada de l'escriptora, però al final s'acaba perdonant, perquè la lectura et fa passar una bona estona. En definitiva, estem davant d'un curiós tractat que obliga a repensart actituds, amb un toc de frivolitat si es vol, però també amb prou profunditat i interès com per captivar-nos i fer-nos passar una bona i entretinguda lectura.
Plaza & Janés
L'autora de 'Diario de una nimfómana' i 'París la nuit', Valérie Tasso, és coneguda especialment per les seves aparicions a la petita pantalla i s'emmarcaria, sens dubte, dins la moda d'escriptors anomenats "mediàtics". En aquesta obra que acaba de publicar ara torna a explorar els viaranys sinuosos de la sexualitat humana i ho fa sorprenent-nos de nou, perquè el sexe continua sent un tabú social, encara que una mica menys, per sort, que uns anys enrere. La temàtica d'aquest conjunt d'històries que exploren límits prohibits és molt diversa: des d'un lloc on les dones dominen i els homes són esclaus voluntaris en una curiosa relació sadomasoquista, fins a la suggerent societat secreta de les tigresses blanques, passant pels voyeurs o els angles més complexos del sexe. Es tracta, doncs, d'un llibre que convida a llegir i a deixar-se seduir per les històries que explica, que busca més aviat comunicar que mostrar talent literari. Potser per això, en algun momentes es pot tenir la sensació que hi ha una certa inventiva en la mirada de l'escriptora, però al final s'acaba perdonant, perquè la lectura et fa passar una bona estona. En definitiva, estem davant d'un curiós tractat que obliga a repensart actituds, amb un toc de frivolitat si es vol, però també amb prou profunditat i interès com per captivar-nos i fer-nos passar una bona i entretinguda lectura.
miércoles, abril 12, 2006
EL CAMI DEL BUDA ERRANT
Sota un arbre,
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.
Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.
Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.
L'ESCRIPTOR QUE HO ES
Els savis consells de l'escriptor Eduard Màrquez em recorden que al cap i a la fi el que hem de fer és escriure, la resta són circumstàncies que poden afalagar-nos o doldre'ns, però que són incontrolables ni que les que les anéssim a buscar.
LA MIRADA DELS QUE ENS MIREN
Pots fer el que vulguis, però sempre hi haurà algú observant-te. No pots controlar la seva mirada. Som mol·lècules en moviment, xocant, interactuant, modificant l'entorn i modificant-nos.
NO CAL QUE BUSQUIS, TROBA
Recorda el que hagis de recordar.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.
GENT DEL BLOG
Aquests dies hi ha hagut una vida activa al blog. De fet, el vaig crear sense dir-ho a ningú que no fos del meu entorn més immediat, per anar-lo omplint de textos com si es tractés d'un calaix de sastre, un petit Zilbadone. Ha anat creixent com la matèria, incontrolable i són diverses les persones que s'hi han acostat: alguns canyant-se, d'altres comentant-ho solament i els més permetent-me accedir a nous universos internàutics. En especial, la Comella Firmet, que és de Cabrera de Mar i té un blog súperxulo o el Luis Vea García, que vaig conèixer fa molt de temps.
A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.
A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.
viernes, abril 07, 2006
JOVES PERIODISTES, 2
Com em fa notar un internatuta anònim (jove periodista de proximitat), el post que vaig escriure sobre joves periodistes és imprecís, parcial i falta en gran part a la veritat. Vull matisar que no pretén ser un atac contra ningú en concret, ni a cap gremi, sinó una visió pessimista, potser excessivament ofensiva i mal enfocada. Probablement és el reflex distorssionat d'una part del meu propi fracàs: jo també he estat jove i he passat per moltes de les penúries que això suposa. D'altra banda, sí que és evident, també, que el fracàs de la premsa local és col·lectiu, en no haver pogut consolidar prou mitjans a la comarca o al país, o per garantir una estructura més professional en la que hi hagi espai per a les persones que comencen, que els permetin desenvolupar-se amb una certa dignitat en l'ofici (sovint s'explota amb una certa impietositat i s'abusa de la bona fe). En el fons tot és una profunda misèria de la qual jo segurament tinc també la meva part de culpa, tot i que amb els anys he pagat el meu peatge.
I en un bloc un pot escriure del que li passa pel cap. Per això estan, no?
I en un bloc un pot escriure del que li passa pel cap. Per això estan, no?
lunes, marzo 27, 2006
INVERSEMBLANCES
L'altre dia em vaig trobar, en una paperera, 14 caixes de píndoles de ginseng (12 unitats per capsa). Portaven un parell d'anys caducades i algú les havia llençat al costat d'unes cartes escrites en xinès. Quants nens al món no poden ni aspirar a prendre una sola càpsula. I un pis val 74 milions de pessetes. I els fills de puta que governen el món es passen el dia dient-nos que vivim en una societat afortunada. Potser ha arribat el moment de forçar solucions, perquè per si sol no crec que s'arregli. (Molt mes enllà dels discursos buits l'acció directa, l'ideal revolucionari, l'anarquisme utòpic...).
FINAL DE LA PEL·LICULA
S'acaba la projecció i s'obren els llums. Un mar de crispetes sura sobre els somnis irrealitzats. Sempre hi ha un altre passi i gent que mira pel·lícules, per dolentes que siguin, per moltes vegades que les hagin passat.
PERIODISTA = FRACASSAT?
Surten ben ensenyats de les facultats i van a parar a primera línia de platja, en publicacions en les quals tot és important menys els articles que fan. No m'estranya gens que estiguin cremats. Tot això obra un debat de si en un món orwellià com el nostre és possible fer el que t'agrada i ser lliure. Qui mana? El que paga. Al cap i a la fi som mercenaris de la hipoteca, aspirants a la recerca d'un paradís inexistent.
BUKOVSKI & VALLBONA
Estaria bé trobar-me al bar de l'altre barri (vull dir l'altra vida) en Bukovski i en Vallbona. Una tertúlia, aquesta, que podria ser molt interessant.
LA DERROTA
T'ensenyen que has d'aspirar a vèncer, però al cap i a la fi viure és una derrota constant.
UN POEMA DE JOSEP GARI - POETA DE CABRERA
La mort d'un poeta
Qui era en Garí ? : un mussol
o un pobre i desgraciat poeta
que a molts va fer la punyeta
treient-los els drapets al sol?
Els que portin per ell dol
poden trobar més detalls
del valor dels seus treballs
en un llibre que el destí
un Sant Jordi fes sortir
amb un pròleg d’Albert Calls.
La senyora de Cultura
i l’Alcalde Rocabert
podeu creure que es ben cert
varen pagar la factura.
Per si malpensa un caradura
s’acordà en una sessió.
Si un terç de la població
els teus versos els hi plau
ja podràs descansar en Pau
poeta de carreró.
Quan tenia els seus fatics,
per falta de convivència
va dir-li l’experiència
que ja no tenia amics.
Tant els pobres com els rics
el tenien oblidat.
Cabrera s’ha transformat,
vol ser més gran que Argentona,
si la gent sens dubte és bona
cada casa és un estat.
Qui era en Garí ? : un mussol
o un pobre i desgraciat poeta
que a molts va fer la punyeta
treient-los els drapets al sol?
Els que portin per ell dol
poden trobar més detalls
del valor dels seus treballs
en un llibre que el destí
un Sant Jordi fes sortir
amb un pròleg d’Albert Calls.
La senyora de Cultura
i l’Alcalde Rocabert
podeu creure que es ben cert
varen pagar la factura.
Per si malpensa un caradura
s’acordà en una sessió.
Si un terç de la població
els teus versos els hi plau
ja podràs descansar en Pau
poeta de carreró.
Quan tenia els seus fatics,
per falta de convivència
va dir-li l’experiència
que ja no tenia amics.
Tant els pobres com els rics
el tenien oblidat.
Cabrera s’ha transformat,
vol ser més gran que Argentona,
si la gent sens dubte és bona
cada casa és un estat.
LA LLIBERTAT
Probablement, l'única llibertat que tenim és la de tirar-nos pel balcó. I amb el dubte de si en esclafar-nos a terra els Mossos ens posaran una multa.
UN FILLDEPUTOMETRE
Estic per patentar aquest invent, atès la superpoblació que hi ha per mesurar, potser faria la primera pela.
ELS FORNS CREMATORIS
Per què aquesta obsessió de la capellanada de plantificar-nos un Infern al final del camí. Per a molts –molts més del que sembla– la vida és un forn crematori diari.
ARA VAN PER ERC
Els professionals del cotarro polític ara van per ERC. De fet, el que els fot és que hi hagi algú que no se l'embeina cada dos per tres, algú que vagi sense corvata i algú que escolti a la seva militància. I això sense deixar de banda que la direcció d'ERC sembla plena de passarells.
L'ÚLTIM DE L'AUSTER
Les 'Bogeries de Brooklyn',
de Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama
Paul Auster és un autor prou conegut arreu del món perquè els seus llibres siguin esperats per multituds de lectors. Ara han traduït Bogeries de Brooklyn, la seva darrera novel·la. Anteriorment va treure La nit de l'oracle, una història molt ben plantejada, però que no va acabar de donar la talla perquè fallava en el seu encaix final. Amb la nova novel·la passa una mica el mateix. L'autor d'obres tan reconegudes com Trilogia de Nova York, La música de l'atzar, El Palau de la lluna, Timbuktú... té una immillorable capacitat en la creació d'històries i personatges, fins i tot una estratègia i una habilitat maleïdes per capturar el lector, però inicia una espiral d'intencions que no acaba de resoldre bé. Aquest és el cas de Bogeries de Brooklyn. En Nathan Glass, el protagonista, té seixanta anys, un divorci, un càncer en estat avançat, una vida monòtona i un sentiment de solitud que domina de forma domèstica perquè la vida l'ha ensenyat com fer-ho. Decideix traslladar-se a Brooklyn on es topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no en sabia res i que treballa en una llibreria de barri. A partir d'aquí la història pren un gir molt interessant, en el més pur estil Paul Auster, però amb personatges que semblen ja repetitius o, com a mínim, massa coneguts. Al final del llibre –només he desvetllat un trosset de la trama de la història perquè pugui llegir-se sense problemes– les peces s'encaixen de manera matussera i es precipiten un conjunt de finals previsibles. Però aquest aspecte crític no fa que la novel·la sigui de mal llegir, l'Auster de sempre brilla en la seva intensitat i ens acosta les ànimes humanes de personatges que són una mica el reflex de nosaltres mateixos. Bogeries de Brooklyn s'empassa bé encara que no és una obra nova, genial i sorprenent d'Auster, que és el que s'esperaria d'ell. Un té la impressió que repetix els seus millors enginys, els que l'han convertit en un referent de la literatura amb majúscules. Malgrat tot això continua sent tan bo com per guiar-nos fins a la darrera pàgina, encara que pel camí un tingui la sensació que va llançant l'equipatge.
de Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama
Paul Auster és un autor prou conegut arreu del món perquè els seus llibres siguin esperats per multituds de lectors. Ara han traduït Bogeries de Brooklyn, la seva darrera novel·la. Anteriorment va treure La nit de l'oracle, una història molt ben plantejada, però que no va acabar de donar la talla perquè fallava en el seu encaix final. Amb la nova novel·la passa una mica el mateix. L'autor d'obres tan reconegudes com Trilogia de Nova York, La música de l'atzar, El Palau de la lluna, Timbuktú... té una immillorable capacitat en la creació d'històries i personatges, fins i tot una estratègia i una habilitat maleïdes per capturar el lector, però inicia una espiral d'intencions que no acaba de resoldre bé. Aquest és el cas de Bogeries de Brooklyn. En Nathan Glass, el protagonista, té seixanta anys, un divorci, un càncer en estat avançat, una vida monòtona i un sentiment de solitud que domina de forma domèstica perquè la vida l'ha ensenyat com fer-ho. Decideix traslladar-se a Brooklyn on es topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no en sabia res i que treballa en una llibreria de barri. A partir d'aquí la història pren un gir molt interessant, en el més pur estil Paul Auster, però amb personatges que semblen ja repetitius o, com a mínim, massa coneguts. Al final del llibre –només he desvetllat un trosset de la trama de la història perquè pugui llegir-se sense problemes– les peces s'encaixen de manera matussera i es precipiten un conjunt de finals previsibles. Però aquest aspecte crític no fa que la novel·la sigui de mal llegir, l'Auster de sempre brilla en la seva intensitat i ens acosta les ànimes humanes de personatges que són una mica el reflex de nosaltres mateixos. Bogeries de Brooklyn s'empassa bé encara que no és una obra nova, genial i sorprenent d'Auster, que és el que s'esperaria d'ell. Un té la impressió que repetix els seus millors enginys, els que l'han convertit en un referent de la literatura amb majúscules. Malgrat tot això continua sent tan bo com per guiar-nos fins a la darrera pàgina, encara que pel camí un tingui la sensació que va llançant l'equipatge.
LES BIBLIOTEQUES DEL FUTUR
Les biblioteques, centres
culturals de futur
Em consta que el servei de biblioteques ha registrat un augment important de població atesa durant el passat any 2005, i prop del 95% té accés als serveis bibliotecaris públics, segons dades de la Diputació de Barcelona. En el mateix informe s'apunta que aquests equipaments –cada vegada millors i més professionals, per cert– esdevenen un servei quotidià pel ciutadà i per aquest motiu cada vegada persones de més edats utilitzen les seves instal·lacions. Sortosament, molt més enllà d'antics sistemes, les biblioteques s'han posat al dia i ofereixen tot tipus de documents culturals, sense deixar de banda les noves tecnologies i apostant, en molts casos, per projectar una intensa i interessant programació d'activitats culturals de tot tipus. Aquesta dada contrasta amb un excés d'informació, acompanyat d'una manca de pensament i de resolució de problemes reals en una societat cada vegada més frívola i cruel en alguns aspectes cabdals. Fa molts anys, un veterà alcalde va dir-me que fent concursos literaris es fomentava el pensament i el món –el nostre petit món local– avançava una mica cap endavant. Que hi hagi bones biblioteques i que se'n faci ús és una mica una evidència que contrasta amb una societat carregada de notícies negatives. Creant usuaris de productes culturals s'avança molt més ràpidament que no fent-ho. Generant hàbits com aquests s'aconsegueixen resultats positius per a tots plegats. No fa massa anys que obtenir un llibre en préstec no era tan fàcil. Ara, tothom els té a l'abast i amb una certa solvència i actualitat. Ben segur que això, en uns anys donarà bons fruits que ara no veiem.
culturals de futur
Em consta que el servei de biblioteques ha registrat un augment important de població atesa durant el passat any 2005, i prop del 95% té accés als serveis bibliotecaris públics, segons dades de la Diputació de Barcelona. En el mateix informe s'apunta que aquests equipaments –cada vegada millors i més professionals, per cert– esdevenen un servei quotidià pel ciutadà i per aquest motiu cada vegada persones de més edats utilitzen les seves instal·lacions. Sortosament, molt més enllà d'antics sistemes, les biblioteques s'han posat al dia i ofereixen tot tipus de documents culturals, sense deixar de banda les noves tecnologies i apostant, en molts casos, per projectar una intensa i interessant programació d'activitats culturals de tot tipus. Aquesta dada contrasta amb un excés d'informació, acompanyat d'una manca de pensament i de resolució de problemes reals en una societat cada vegada més frívola i cruel en alguns aspectes cabdals. Fa molts anys, un veterà alcalde va dir-me que fent concursos literaris es fomentava el pensament i el món –el nostre petit món local– avançava una mica cap endavant. Que hi hagi bones biblioteques i que se'n faci ús és una mica una evidència que contrasta amb una societat carregada de notícies negatives. Creant usuaris de productes culturals s'avança molt més ràpidament que no fent-ho. Generant hàbits com aquests s'aconsegueixen resultats positius per a tots plegats. No fa massa anys que obtenir un llibre en préstec no era tan fàcil. Ara, tothom els té a l'abast i amb una certa solvència i actualitat. Ben segur que això, en uns anys donarà bons fruits que ara no veiem.
PRIMER DISC DE RAQUEL CAMINS
Raquel Camins presentarà el seu primer disc a Can Zam
27/03/2006 ALBERT CALLS
La locutora mataronina Raquel Camins treurà el seu primer disc aquest mes d’abril. Porta per títol Por ti seré i inclou una canço en català.
Està previst que el dia 30 de març surti a la venda i es presenti el 2 d’abril, en el marc del festival de Can Zam –a Santa Coloma de Gramenet–, que cada any celebra ràdio Teletaxi amb motiu de l’aniversari de l’emissora.
Camins té 26 anys i va néixer a Mataró, ciutat on viu i en la que ha desenvolupat la seva activitat professional. Va estudiar comunicació audiovisual i va treballar durant quatre anys a Televisió de Mataró com a presentadora de programes com “La roda màgica”. Actualment, fa quatre anys que treballa de realitzadora i locutora de l’emissora de Justo Molinero, a Radioteletaxi, en el programa “De la nit al dia”, de 4 a 7 de la matinada. Però la locutora ha decidit fer un pas cap endavant en la seva trajectòria, al marge de la seva feina a la ràdio i donar-se a conèixer com a editora i cantant en el seu primer disc. Tal com també explica, porta molts anys treballant en aquest projecte amb el prestigiós professor de cant Enric Illana. D’altra banda, Por ti seré vol ser la seva primera carta de presentació amb un ritme pop dance que inclou temes molt estiuencs i ballables, de diferents estils. El primer senzill és una adaptació de la famosa canço d’Alphaville, Forever Young, que era el tema preferit de la jove cantant en la seva adolescència.
AMB VEU PRÒPIA
“Enric Illana m’ha ensenyat a treballar la veu i a trobar el propi estil”, explica Raquel Camins sobre el procés de treball que l’ha permès perfeccionar-se i concloure Por ti seré. També afegeix que la tasca d’editar aquest primer disc li ha demanat molta dedicació i treball, també en l’autoedició i distribució: “Vaig decidir tirar el projecte endavant jo mateixa perquè volia treure’l en aquestes dates i el procés discogràfic és molt llarg”. No pot deixar-se de banda, tampoc, que l’experiència professional de la locutora ha marcat també el seu primer treball musical: “Al meu programa de ràdio faig una mica de psicòloga, perquè es fan parelles i se n’han arribat a fer moltes. De fet es tracta de comunicar-se”. Camins conclou que “em considero polifacètica, treballo a la ràdio, però la música també em permet comunicar, arribant a llocs on no arriben les paraules”.
27/03/2006 ALBERT CALLS
La locutora mataronina Raquel Camins treurà el seu primer disc aquest mes d’abril. Porta per títol Por ti seré i inclou una canço en català.
Està previst que el dia 30 de març surti a la venda i es presenti el 2 d’abril, en el marc del festival de Can Zam –a Santa Coloma de Gramenet–, que cada any celebra ràdio Teletaxi amb motiu de l’aniversari de l’emissora.
Camins té 26 anys i va néixer a Mataró, ciutat on viu i en la que ha desenvolupat la seva activitat professional. Va estudiar comunicació audiovisual i va treballar durant quatre anys a Televisió de Mataró com a presentadora de programes com “La roda màgica”. Actualment, fa quatre anys que treballa de realitzadora i locutora de l’emissora de Justo Molinero, a Radioteletaxi, en el programa “De la nit al dia”, de 4 a 7 de la matinada. Però la locutora ha decidit fer un pas cap endavant en la seva trajectòria, al marge de la seva feina a la ràdio i donar-se a conèixer com a editora i cantant en el seu primer disc. Tal com també explica, porta molts anys treballant en aquest projecte amb el prestigiós professor de cant Enric Illana. D’altra banda, Por ti seré vol ser la seva primera carta de presentació amb un ritme pop dance que inclou temes molt estiuencs i ballables, de diferents estils. El primer senzill és una adaptació de la famosa canço d’Alphaville, Forever Young, que era el tema preferit de la jove cantant en la seva adolescència.
AMB VEU PRÒPIA
“Enric Illana m’ha ensenyat a treballar la veu i a trobar el propi estil”, explica Raquel Camins sobre el procés de treball que l’ha permès perfeccionar-se i concloure Por ti seré. També afegeix que la tasca d’editar aquest primer disc li ha demanat molta dedicació i treball, també en l’autoedició i distribució: “Vaig decidir tirar el projecte endavant jo mateixa perquè volia treure’l en aquestes dates i el procés discogràfic és molt llarg”. No pot deixar-se de banda, tampoc, que l’experiència professional de la locutora ha marcat també el seu primer treball musical: “Al meu programa de ràdio faig una mica de psicòloga, perquè es fan parelles i se n’han arribat a fer moltes. De fet es tracta de comunicar-se”. Camins conclou que “em considero polifacètica, treballo a la ràdio, però la música també em permet comunicar, arribant a llocs on no arriben les paraules”.
DEFENSES DEL MEDI AMBIENT
E-mail 20 de març
+ Textos de Calls
LLIBRES
La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
L'ENTREMÈS
Contra la contaminació
i el mal ús dels vehicles privats
L'Aurelio Solaz, un lector de "La Clau" a Montgat, m'envia un petit opuscle que ha fet sota el títol Cooperación para abolir el automóvil privado. CAAP. Amb un estil molt cordial i didàctic s'hi defensa l'objectiu de reduir el número de quilòmetres de tràfic en automòbil privat, a través de programes d'informació, educació, conscienciació i també, òbviament, el foment del transport públic.
Però aquesta reflexió sobre el progrés va molt més enllà i apunta com hem anat contaminant el món i fomentant l'extermini de la Mare Natura, cosa que, com és també evident, ja ens està passant una bona factura.
L'opuscle d'Aurelio Solaz suggereix, a més, moltes propostes per aconseguir un món millor, apostant pels valors cooperatius, alhora que es replanteja un progrés més just i menys destructiu que el que vivim en el món actual, en ple segle XXI.
Sí que és veritat, però, que com recorda aquest petit plec d'idees, tot progrés té al darrera un parany: qualsevol avenç pot acabar sent un graó d'esclavatge. Però la contrapartida, sens dubte, està en la capacitat crítica de l'ànima humana i amb la voluntat d'alguns –i per sort– d'aspirar a un món millor, cosa que permet que de moment tot vagi tirant i no esclati de cop, com pot semblar moltes vegades per poc que un s'hi fixi.
D'altra banda, a vegades, una senzilla acció individual pot ser, en conjunt, una gran acció que reporti benefici a tots plegats.
+ Textos de Calls
LLIBRES
La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
L'ENTREMÈS
Contra la contaminació
i el mal ús dels vehicles privats
L'Aurelio Solaz, un lector de "La Clau" a Montgat, m'envia un petit opuscle que ha fet sota el títol Cooperación para abolir el automóvil privado. CAAP. Amb un estil molt cordial i didàctic s'hi defensa l'objectiu de reduir el número de quilòmetres de tràfic en automòbil privat, a través de programes d'informació, educació, conscienciació i també, òbviament, el foment del transport públic.
Però aquesta reflexió sobre el progrés va molt més enllà i apunta com hem anat contaminant el món i fomentant l'extermini de la Mare Natura, cosa que, com és també evident, ja ens està passant una bona factura.
L'opuscle d'Aurelio Solaz suggereix, a més, moltes propostes per aconseguir un món millor, apostant pels valors cooperatius, alhora que es replanteja un progrés més just i menys destructiu que el que vivim en el món actual, en ple segle XXI.
Sí que és veritat, però, que com recorda aquest petit plec d'idees, tot progrés té al darrera un parany: qualsevol avenç pot acabar sent un graó d'esclavatge. Però la contrapartida, sens dubte, està en la capacitat crítica de l'ànima humana i amb la voluntat d'alguns –i per sort– d'aspirar a un món millor, cosa que permet que de moment tot vagi tirant i no esclati de cop, com pot semblar moltes vegades per poc que un s'hi fixi.
D'altra banda, a vegades, una senzilla acció individual pot ser, en conjunt, una gran acció que reporti benefici a tots plegats.
NOVA NOVEL·LA DE MANFREDI
La torre de la soledad,
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
de Valerio Massimo Manfredi
Debolsillo
Novel·la d'acció i misteris que ultrapassen els orígens de l'home. En el marc del desert del Sahara, l'arqueòleg Philip Garret retrobarà el seu pare en una emocionant recerca que els condueix cap a la Torre de la Soledad, un estrany enclavament que amaga també un horror vigilat per uns tenebrosos éssers. Però no estem davant d'una història fàcil, el Vaticà, entre d'altres, també busca la torre perquè ha trobat uns documents antics que apunten que pot ser un transmissor amb l'espai i tal vegada amb l'origen de la creació.
Un brollador de suggerents personatges dóna forma a aquesta història apassionant: la bellíssima Arad, un dolent obsessionat amb la venjança i tota mena de perfils aventurers que s'entrecreuen amb el protagonista.
Es tracta, en definitiva, d'un llibre per llegir sense pressa i com a divertiment. En la clau del famós Codi da Vinci mostra moltes capses narratives amagades als lectors, perquè les vagin obrint i hi trobin motius constants per continuar la seva lectura. De fet, enxampa des del primer moment i al final es lliguen prou bé tots els cabdells que queden despenjats al llarg del camí. L'escriptura és sòlida i els escenaris molt creïbles i atractius.
L'autor, Valerio Massimo Manfredi es va donar a conèixer amb Alexandros, però té nombroses obres en les quals entrellaça història, arqueologia i misteri.
LITERATURA EMPRESARIAL
Nunca tires la toalla,
d'Stanley Bendelac
Maeva
Amb el llarg i aclaridor subtítol "Cosas que aprendí en publicidad y que, en realidad, valen para (casi) todo en la vida", Stanley Bendelac narra 15 històries del món de les multinacionals, en escenaris com Madrid, Barcelona, Helsinki, Lisboa, Miami o Nova York, entre d'altres. Són experiències reals que conclouen amb un missatge per pensar-hi, en clau d'autoajuda. Nunca tires la toalla s'emmarca dins la sèrie de "literatura empresarial". El lector hi pot trobar entreteniment, però també ensenyances que després es poden fer servir al llarg de la pròpia vida, a més d'aplicar-les en les tasques laborals. Bendelac planteja el treball com una via d'autorealització, d'aprenentatge i de coneixement dels altres i d'un mateix. Al llarg dels seus 35 anys de trajectòria professional, ha treballat amb un gran número de clients de prestigi i en campanyes que són conegudes, per a Citroën, Mercedes-Benz, Henkel, Mars, Gallina Blanca, Dia, Sanitas, Telefónica, Móviles, ONCE... La directora de cinema Isabel Coixet diu de l'autor d'aquesta obra que ha escrit un treball que "és un dels més autèntics que coneixo sobre les veritats, les mitges veritats i les més descarades mentides de la publicitat". En definitiva, un llibre de bon llegir per entrar en els viaranys de l'alta publicitat i veure la bona mà en aquest camp de l'home que l'ha escrit.
d'Stanley Bendelac
Maeva
Amb el llarg i aclaridor subtítol "Cosas que aprendí en publicidad y que, en realidad, valen para (casi) todo en la vida", Stanley Bendelac narra 15 històries del món de les multinacionals, en escenaris com Madrid, Barcelona, Helsinki, Lisboa, Miami o Nova York, entre d'altres. Són experiències reals que conclouen amb un missatge per pensar-hi, en clau d'autoajuda. Nunca tires la toalla s'emmarca dins la sèrie de "literatura empresarial". El lector hi pot trobar entreteniment, però també ensenyances que després es poden fer servir al llarg de la pròpia vida, a més d'aplicar-les en les tasques laborals. Bendelac planteja el treball com una via d'autorealització, d'aprenentatge i de coneixement dels altres i d'un mateix. Al llarg dels seus 35 anys de trajectòria professional, ha treballat amb un gran número de clients de prestigi i en campanyes que són conegudes, per a Citroën, Mercedes-Benz, Henkel, Mars, Gallina Blanca, Dia, Sanitas, Telefónica, Móviles, ONCE... La directora de cinema Isabel Coixet diu de l'autor d'aquesta obra que ha escrit un treball que "és un dels més autèntics que coneixo sobre les veritats, les mitges veritats i les més descarades mentides de la publicitat". En definitiva, un llibre de bon llegir per entrar en els viaranys de l'alta publicitat i veure la bona mà en aquest camp de l'home que l'ha escrit.
INEDIT D'STEPHEN KING
Colorado Kid,
d'Stephen King
Debolsillo
Petita novel·la (o relat llarg) inèdita, de King, que mostra els inicis literaris d'un autor que ha arribat a ser de masses i molt popular. L'argument d'aquesta història, però, és una mica fluix, tot i que la tècnica incipient del "mestre" fa que estiri fins al final i se salvi, per això, en el seu conjunt. En una illa de les costes de Maine, troben un home mort. El cos no pot identificar-se, però dos periodistes intenteten anar més enllà del que sembla obvi. Han passat els anys i ja vells expliquen la història a la becària d'un diari local. Fins a la darrera pàgina, les portes estaran obertes, però es tancaran? King és el "rei" pel que fa a la literatura fantàstica i de terror, però aquesta vegada Colorado Kid és una novel·la negra a l'ús, amb la reivindicació del periodisme com a art de recerca de la veritat. Moltes de les obres de King, d'altra banda, han estat adaptades al cinema, a més de ser best sellers de gran magnitud. Destaquen El misterio de Salem's Lot, El resplandor, La zona muerta, Carrie o La milla verde, entre moltes d'altres. No fa gaire, a més, s'acaba de publicar el setè i darrer volum de La Torre Oscura, un cicle fantàstic de l'autor que demostra la versatilitat, tot i ser de gènere, d'aquest escriptor que sap capturar el lector i arrossegar-lo fins a la darrera ratlla. Tot un mèrit en temps de superabundàncies.
d'Stephen King
Debolsillo
Petita novel·la (o relat llarg) inèdita, de King, que mostra els inicis literaris d'un autor que ha arribat a ser de masses i molt popular. L'argument d'aquesta història, però, és una mica fluix, tot i que la tècnica incipient del "mestre" fa que estiri fins al final i se salvi, per això, en el seu conjunt. En una illa de les costes de Maine, troben un home mort. El cos no pot identificar-se, però dos periodistes intenteten anar més enllà del que sembla obvi. Han passat els anys i ja vells expliquen la història a la becària d'un diari local. Fins a la darrera pàgina, les portes estaran obertes, però es tancaran? King és el "rei" pel que fa a la literatura fantàstica i de terror, però aquesta vegada Colorado Kid és una novel·la negra a l'ús, amb la reivindicació del periodisme com a art de recerca de la veritat. Moltes de les obres de King, d'altra banda, han estat adaptades al cinema, a més de ser best sellers de gran magnitud. Destaquen El misterio de Salem's Lot, El resplandor, La zona muerta, Carrie o La milla verde, entre moltes d'altres. No fa gaire, a més, s'acaba de publicar el setè i darrer volum de La Torre Oscura, un cicle fantàstic de l'autor que demostra la versatilitat, tot i ser de gènere, d'aquest escriptor que sap capturar el lector i arrossegar-lo fins a la darrera ratlla. Tot un mèrit en temps de superabundàncies.
15 ANYS DE VILASSART
El 15è Aniversari
de l'Agrupació VilassART
M'assabento, per mitjà d'una carta, de què enguany l'Agrupació d'Artistes i Amics de les Arts de Vilassar de Mar, VilassART, vol commemorar el seu 15è aniversari, motiu pel qual em demanen unes ratlles per al seu butlletí extraordinari. Aquesta activa entitat ha dut a terme exposicions col·lectives, fires d'art, pintades de nadales, concerts, matinals culturals, excursions..., un llarg llistat de propostes fetes amb l'esforç personal dels seus integrants. D'altra banda, un dels motius que doten de més valor la tasca dels vilassartistes, ha estat que en la fundació de l'entitat van ser, en certa manera, pioners en tirar endavant un col·lectiu de creadors locals que ha apostat per donar difusió de la cultura més pròpia, la de més proximitat, la que es fa en el municipi i que demana, sovint, una implicació dels propis creadors perquè arribi al públic o per garantir-ne una certa pervivència. En tot aquests anys s'han fet moltes coses més que han connectat amb qui ha volgut accedir-hi i que configuren plenament el cos d'una entitat amb una sòlida trajectòria al darrera.Més que mai, però, en moments com l'actual és necessari que existeixin agrupacions com aquesta. Potser perquè cada vegada més a la gent l'interessa més l'espectacle i menys les coses culturals. Potser perquè enmig d'una oferta tan gran cal buscar, en les coses més properes, valors únics que les doten de la més gran de les importàncies i alhora de la més digna senzillesa i honestedat.
de l'Agrupació VilassART
M'assabento, per mitjà d'una carta, de què enguany l'Agrupació d'Artistes i Amics de les Arts de Vilassar de Mar, VilassART, vol commemorar el seu 15è aniversari, motiu pel qual em demanen unes ratlles per al seu butlletí extraordinari. Aquesta activa entitat ha dut a terme exposicions col·lectives, fires d'art, pintades de nadales, concerts, matinals culturals, excursions..., un llarg llistat de propostes fetes amb l'esforç personal dels seus integrants. D'altra banda, un dels motius que doten de més valor la tasca dels vilassartistes, ha estat que en la fundació de l'entitat van ser, en certa manera, pioners en tirar endavant un col·lectiu de creadors locals que ha apostat per donar difusió de la cultura més pròpia, la de més proximitat, la que es fa en el municipi i que demana, sovint, una implicació dels propis creadors perquè arribi al públic o per garantir-ne una certa pervivència. En tot aquests anys s'han fet moltes coses més que han connectat amb qui ha volgut accedir-hi i que configuren plenament el cos d'una entitat amb una sòlida trajectòria al darrera.Més que mai, però, en moments com l'actual és necessari que existeixin agrupacions com aquesta. Potser perquè cada vegada més a la gent l'interessa més l'espectacle i menys les coses culturals. Potser perquè enmig d'una oferta tan gran cal buscar, en les coses més properes, valors únics que les doten de la més gran de les importàncies i alhora de la més digna senzillesa i honestedat.
BILBENY I COLOM
Jordi Bilbeny
i la catalanitat
de Cristòfor Colom
L'escriptor i historiador arenyenc Jordi Bilbeny ha desenvolupat una intensa tasca en la investigació sobre els orígens catalans de Cristòfor Colom. El seu treball, que no ha estat al marge de la polèmica, ha tingut una àmplia difusió i ha donat a la llum pública obres com Brevíssima relació de la destrucció de la història, La descoberta catalana d'Amèrica o Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. David Bassa entrevista a Jordi Bilbeny. Alguns dels descobriments que ha mostrat han sorprès més d'un i ensenyat com es pot falsificar la història quan convé als que manen. Ara que fa cinc-cents anys de la mort del descobridor d'Amèrica, Bilbeny ha conclòs prop de vint anys d'investigació i per mitjà de documentació, emmarca la figura de Colom en un context prou sorprenent. Els fruits del seu treball han pres, a més, i com és habitual en ell, forma de llibre: Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, que ha publicat l'editorial barcelonina Proa. En el seu nou llibre, doncs, Bilbeny "concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidors de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial? un Colom príncep de Catalunya", com s'apunta. En qualsevol cas, després de llegir aquest estudi un pot jutjar. El primer resultat després d'analitzar les tesis de l'autor, però, sempre sol ser que tot el que ens han dit pot ser qüestionat.
i la catalanitat
de Cristòfor Colom
L'escriptor i historiador arenyenc Jordi Bilbeny ha desenvolupat una intensa tasca en la investigació sobre els orígens catalans de Cristòfor Colom. El seu treball, que no ha estat al marge de la polèmica, ha tingut una àmplia difusió i ha donat a la llum pública obres com Brevíssima relació de la destrucció de la història, La descoberta catalana d'Amèrica o Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. David Bassa entrevista a Jordi Bilbeny. Alguns dels descobriments que ha mostrat han sorprès més d'un i ensenyat com es pot falsificar la història quan convé als que manen. Ara que fa cinc-cents anys de la mort del descobridor d'Amèrica, Bilbeny ha conclòs prop de vint anys d'investigació i per mitjà de documentació, emmarca la figura de Colom en un context prou sorprenent. Els fruits del seu treball han pres, a més, i com és habitual en ell, forma de llibre: Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya, que ha publicat l'editorial barcelonina Proa. En el seu nou llibre, doncs, Bilbeny "concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidors de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial? un Colom príncep de Catalunya", com s'apunta. En qualsevol cas, després de llegir aquest estudi un pot jutjar. El primer resultat després d'analitzar les tesis de l'autor, però, sempre sol ser que tot el que ens han dit pot ser qüestionat.
ENTREVISTA A XAVIER SALA I MARTIN. ECONOMISTA
Entrevista a Xavier Sala i Martín - Economista
“Europa no està fent els deures per créixer”
24/03/2006 ALBERT CALLS
Xavier Sala i Martín, de Cabrera de Mar, és un dels economistes actuals amb més projecció internacional. Catedràtic d’Economia a la Columbia University, és una autoritat mundial en qüestions de desenvolupament i creixement econòmic. En aquesta entrevista parla d’economia global, però també de la seva repercussió a Catalunya i al Maresme, a més de les seves activitats, des de la Fundació Umbele, per ajudar els nens africans.
Hi ha una imatge negativa del liberalisme a Catalunya?
Sí. I és curiós perquè una nació sense Estat o millor dit una nació que té un Estat en contra, hauria de veure l’actuació del govern amb recel. Un pensaria que als catalans, els atrauria una ideologia que rebutja l’excés d’intervencionisme estatal i promou la llibertat individual. Curiosament els catalans voten partits intervencionistes d’esquerres aquí i a Espanya.
Què busca amb els seus llibres i articles?
Educar la gent. Ensenyar-los a pensar en aspectes de l’economia que normalment es veuen a través dels ulls de l’intervencionisme del sector públic. Fer que la gent torni a pensar que el seu futur i la seva situació econòmica estan bàsicament a les seves mans i no a les mans d’un buròcrata del govern.
L’economia és en la base de tot en el món en què vivim. Però quin paper hi té l’Estat?
Ha de garantir la seguretat i fer que es compleixin les lleis. Ha de vetllar perquè les empreses i els individus competeixin en igualtat d’oportunitats. Ha de corregir les deficiències del mercat quan es produeixen (com passa amb la pol·lució). Ha de protegir els desprotegits (com els menors, els disminuïts i els avis). L’Estat, clarament, ha de jugar un paper molt important en l’economia. Això no vol dir, però, que l’Estat hagi de jugar TOTS els papers com volen alguns.
Pel que diu en els seus articles, seria contrari a donar ajuts institucionals a sectors desprotegits com l’agricultura, per exemple. Però, com explicar-ho als pagesos que han perdut els hivernacles per les ventades?
Per què ha de tenir privilegis el sector agrícola? Si hi ha ventades i es trenquen els aparadors de les botigues de roba, les portes de vidre dels restaurants o els sostres de les fàbriques, hi haurà ajuts institucionals? Si la resposta és que no, ens hem de preguntar què tenen els treballadors de l’agricultura que els faci mereixedors de privilegis que no tenen els treballadors de les botigues de roba, dels restaurants o de les fàbriques.
Alterna la seva tasca entre els EUA, Europa i el món. Com es veu Europa des dels EUA? I la resta del món?
Jo veig Europa molt malament. No s’estan fent els deures que ens permetran créixer a llarg termini, no s’estan posant les bases per fer una economia innovadora i competitiva, no s’està afrontant el problema de l’envelliment de la nostra força de treball, i tot això és una garantia que el benestar que ara tenim no serà sostenible.
La competència dels productes xinesos en el tèxtil posa difícil la situació al Maresme. De quins avantatges competitius disposa la comarca per redreçar-ho?
Les regions o les comarques no tenen avantatges competitius. Els tenen els individus. I seran els individus creatius i innovadors els que descobriran productes, mètodes de producció, tècniques i tecnologies que crearan els llocs de treball del futur. I insisteixo que això ho decidiran els individus que vegin oportunitat de negoci i no pas el Govern, la Generalitat o un economista savi.
El Maresme o un dels seus pobles, com Cabrera, poden mantenir la identitat en un món global en què una gran ciutat com Barcelona es desenvolupa com un gran ens metropolità?
Les identitats són canviants. Fins i tot la identitat de Barcelona és canviant. I és bo que ho sigui: si haguéssim volgut preservar la identitat catalana, no hi hauria restaurants japonesos o xinesos, no menjaríem hamburgueses o frankfurts, no portaríem roba dissenyada a Itàlia o França, no miraríem la televisió (inventada als Estats Units), no portaríem cotxes, etc. etc. Si mirem fotos de Cabrera de fa 100 anys, ens adonarem que la nostra identitat ha canviat. I ha canviat per a bé. El que hem de fer és adaptar el que ens ve de l’exterior a les nostres necessitats, les nostres preferències i la nostra manera de ser, i no pas intentar aïllar-nos de les influències de l’exterior... fins i tot de les influències que vénen de Barcelona!
El treball va camí de convertir-se en un luxe? S’han d’acostumar els obrers i els empresaris a la mobilitat i al reciclatge?
Un món canviant requereix que la gent treballi a llocs canviants. Sí, ens hem d’acostumar a canviar de feina i a aprendre feines noves perquè les feines canviaran molt més ràpidament del que ho han fet fins ara. És una de les conseqüències del progrés!
Liberal i solidari poden ser termes compatibles?
Una de les idees més absurdes i errònies que ha propagat el papanatisme progressista és que només ells són solidaris. El problema és que el seu concepte de solidaritat és “nosaltres votem partits d’esquerra perquè pugin els impostos als altres”. És a dir, ells obliguen als altres a ser solidaris a través dels impostos. Ser solidari de veritat comença per un mateix: treballant gratuïtament per a causes africanes, canalitzant recursos perquè milers de nens pobres puguin anar a l’escola, o creant fundacions perquè la gent pugui ajudar els menys afavorits. I això és compatible amb ser d’esquerres, de dretes, de centre, socialista o liberal.
Com va decidir impulsar la Fundació Umbele, amb seu a Cabrera?
Un missioner català, l’Antoni Sala i Arnó, que és al Camerun ajudant els pobres, em va demanar diners per ajudar uns refugiats de guerra que estaven en situació desesperada. D’allí va venir la idea de muntar un mecanisme que permetés que els missioners que són a Àfrica ens fessin saber les seves necessitats i nosaltres els poguéssim enviar diners de la manera més eficient possible.
Quins tipus d’actuacions desenvolupen a l’Àfrica?
Ajudem gent a muntar negocis, paguem matrícules a nens i nenes que no s’ho poden pagar, paguem salaris a nens perquè enlloc de treballar vagin a l’escola, comprem materials educacionals. En general, aconseguim diners per finançar el que els missioners ens diuen que necessiten.
Pel que explica, sembla que no cregui gaire en els ajuts governamentals com a mesura pal·liativa de la fam i la pobresa. La solidaritat, doncs, dóna més resultats des de la iniciativa privada?
El que dóna resultats és fer coses que es necessiten i no pas coses que ens agraden. La raó per la qual treballem amb missioners no és que siguem cristians (Umbele no és una ONG confessional), sinó perquè els missioners estan allí i ens poden dir quins són els problemes i quines les necessitats. El Govern català, o l’espanyol o el suec no tenen la més remota idea del que passa a l'Àfrica.
Quines són les mesures, a grans trets, que vostè proposaria perquè els països més desfavorits es poguessin desenvolupar?
Els governs africans haurien de deixar de barallar-se (hi ha massa guerres a l’Àfrica), haurien de deixar de robar (hi ha massa corrupció), haurien d’invertir en infraestructures i haurien de deixar de demanar almoïnes. Els països rics, per la seva banda, haurien de fomentar el comerç amb aquests països: només a través dels negocis es crearan els llocs de treball i la riquesa suficients per promoure el desenvolupament econòmic.
Al segle XXI se solucionaran la fam i la pobresa al món?
Jo crec que sí. Al segle XX ja es va fer un enorme pas endavant gràcies al creixement del que llavors era la zona més pobra del món: Àsia. L’assignatura per al segle XXI és Àfrica.
Què es pot fer, des de la individualitat, per millorar les condicions de vida de les persones amb menys recursos del continent africà?
Nosaltres, ben poca cosa podem fer-hi. La feina grossa l’han de fer ells: han de crear les condicions perquè es creïn negocis i perquè les nostres empreses inverteixin i creïn llocs de treball allí. Un cop hi hagi les condicions, el que hem de fer és invertir-hi. Mentrestant, l’única cosa que podem fer és proporcionar els recursos que la gent que en sap ens diuen que es necessiten (i això és el que modestament intenta fer la Fundació Umbele).
FUNDACIÓ UMBELE - http://www.umbele.org
“Europa no està fent els deures per créixer”
24/03/2006 ALBERT CALLS
Xavier Sala i Martín, de Cabrera de Mar, és un dels economistes actuals amb més projecció internacional. Catedràtic d’Economia a la Columbia University, és una autoritat mundial en qüestions de desenvolupament i creixement econòmic. En aquesta entrevista parla d’economia global, però també de la seva repercussió a Catalunya i al Maresme, a més de les seves activitats, des de la Fundació Umbele, per ajudar els nens africans.
Hi ha una imatge negativa del liberalisme a Catalunya?
Sí. I és curiós perquè una nació sense Estat o millor dit una nació que té un Estat en contra, hauria de veure l’actuació del govern amb recel. Un pensaria que als catalans, els atrauria una ideologia que rebutja l’excés d’intervencionisme estatal i promou la llibertat individual. Curiosament els catalans voten partits intervencionistes d’esquerres aquí i a Espanya.
Què busca amb els seus llibres i articles?
Educar la gent. Ensenyar-los a pensar en aspectes de l’economia que normalment es veuen a través dels ulls de l’intervencionisme del sector públic. Fer que la gent torni a pensar que el seu futur i la seva situació econòmica estan bàsicament a les seves mans i no a les mans d’un buròcrata del govern.
L’economia és en la base de tot en el món en què vivim. Però quin paper hi té l’Estat?
Ha de garantir la seguretat i fer que es compleixin les lleis. Ha de vetllar perquè les empreses i els individus competeixin en igualtat d’oportunitats. Ha de corregir les deficiències del mercat quan es produeixen (com passa amb la pol·lució). Ha de protegir els desprotegits (com els menors, els disminuïts i els avis). L’Estat, clarament, ha de jugar un paper molt important en l’economia. Això no vol dir, però, que l’Estat hagi de jugar TOTS els papers com volen alguns.
Pel que diu en els seus articles, seria contrari a donar ajuts institucionals a sectors desprotegits com l’agricultura, per exemple. Però, com explicar-ho als pagesos que han perdut els hivernacles per les ventades?
Per què ha de tenir privilegis el sector agrícola? Si hi ha ventades i es trenquen els aparadors de les botigues de roba, les portes de vidre dels restaurants o els sostres de les fàbriques, hi haurà ajuts institucionals? Si la resposta és que no, ens hem de preguntar què tenen els treballadors de l’agricultura que els faci mereixedors de privilegis que no tenen els treballadors de les botigues de roba, dels restaurants o de les fàbriques.
Alterna la seva tasca entre els EUA, Europa i el món. Com es veu Europa des dels EUA? I la resta del món?
Jo veig Europa molt malament. No s’estan fent els deures que ens permetran créixer a llarg termini, no s’estan posant les bases per fer una economia innovadora i competitiva, no s’està afrontant el problema de l’envelliment de la nostra força de treball, i tot això és una garantia que el benestar que ara tenim no serà sostenible.
La competència dels productes xinesos en el tèxtil posa difícil la situació al Maresme. De quins avantatges competitius disposa la comarca per redreçar-ho?
Les regions o les comarques no tenen avantatges competitius. Els tenen els individus. I seran els individus creatius i innovadors els que descobriran productes, mètodes de producció, tècniques i tecnologies que crearan els llocs de treball del futur. I insisteixo que això ho decidiran els individus que vegin oportunitat de negoci i no pas el Govern, la Generalitat o un economista savi.
El Maresme o un dels seus pobles, com Cabrera, poden mantenir la identitat en un món global en què una gran ciutat com Barcelona es desenvolupa com un gran ens metropolità?
Les identitats són canviants. Fins i tot la identitat de Barcelona és canviant. I és bo que ho sigui: si haguéssim volgut preservar la identitat catalana, no hi hauria restaurants japonesos o xinesos, no menjaríem hamburgueses o frankfurts, no portaríem roba dissenyada a Itàlia o França, no miraríem la televisió (inventada als Estats Units), no portaríem cotxes, etc. etc. Si mirem fotos de Cabrera de fa 100 anys, ens adonarem que la nostra identitat ha canviat. I ha canviat per a bé. El que hem de fer és adaptar el que ens ve de l’exterior a les nostres necessitats, les nostres preferències i la nostra manera de ser, i no pas intentar aïllar-nos de les influències de l’exterior... fins i tot de les influències que vénen de Barcelona!
El treball va camí de convertir-se en un luxe? S’han d’acostumar els obrers i els empresaris a la mobilitat i al reciclatge?
Un món canviant requereix que la gent treballi a llocs canviants. Sí, ens hem d’acostumar a canviar de feina i a aprendre feines noves perquè les feines canviaran molt més ràpidament del que ho han fet fins ara. És una de les conseqüències del progrés!
Liberal i solidari poden ser termes compatibles?
Una de les idees més absurdes i errònies que ha propagat el papanatisme progressista és que només ells són solidaris. El problema és que el seu concepte de solidaritat és “nosaltres votem partits d’esquerra perquè pugin els impostos als altres”. És a dir, ells obliguen als altres a ser solidaris a través dels impostos. Ser solidari de veritat comença per un mateix: treballant gratuïtament per a causes africanes, canalitzant recursos perquè milers de nens pobres puguin anar a l’escola, o creant fundacions perquè la gent pugui ajudar els menys afavorits. I això és compatible amb ser d’esquerres, de dretes, de centre, socialista o liberal.
Com va decidir impulsar la Fundació Umbele, amb seu a Cabrera?
Un missioner català, l’Antoni Sala i Arnó, que és al Camerun ajudant els pobres, em va demanar diners per ajudar uns refugiats de guerra que estaven en situació desesperada. D’allí va venir la idea de muntar un mecanisme que permetés que els missioners que són a Àfrica ens fessin saber les seves necessitats i nosaltres els poguéssim enviar diners de la manera més eficient possible.
Quins tipus d’actuacions desenvolupen a l’Àfrica?
Ajudem gent a muntar negocis, paguem matrícules a nens i nenes que no s’ho poden pagar, paguem salaris a nens perquè enlloc de treballar vagin a l’escola, comprem materials educacionals. En general, aconseguim diners per finançar el que els missioners ens diuen que necessiten.
Pel que explica, sembla que no cregui gaire en els ajuts governamentals com a mesura pal·liativa de la fam i la pobresa. La solidaritat, doncs, dóna més resultats des de la iniciativa privada?
El que dóna resultats és fer coses que es necessiten i no pas coses que ens agraden. La raó per la qual treballem amb missioners no és que siguem cristians (Umbele no és una ONG confessional), sinó perquè els missioners estan allí i ens poden dir quins són els problemes i quines les necessitats. El Govern català, o l’espanyol o el suec no tenen la més remota idea del que passa a l'Àfrica.
Quines són les mesures, a grans trets, que vostè proposaria perquè els països més desfavorits es poguessin desenvolupar?
Els governs africans haurien de deixar de barallar-se (hi ha massa guerres a l’Àfrica), haurien de deixar de robar (hi ha massa corrupció), haurien d’invertir en infraestructures i haurien de deixar de demanar almoïnes. Els països rics, per la seva banda, haurien de fomentar el comerç amb aquests països: només a través dels negocis es crearan els llocs de treball i la riquesa suficients per promoure el desenvolupament econòmic.
Al segle XXI se solucionaran la fam i la pobresa al món?
Jo crec que sí. Al segle XX ja es va fer un enorme pas endavant gràcies al creixement del que llavors era la zona més pobra del món: Àsia. L’assignatura per al segle XXI és Àfrica.
Què es pot fer, des de la individualitat, per millorar les condicions de vida de les persones amb menys recursos del continent africà?
Nosaltres, ben poca cosa podem fer-hi. La feina grossa l’han de fer ells: han de crear les condicions perquè es creïn negocis i perquè les nostres empreses inverteixin i creïn llocs de treball allí. Un cop hi hagi les condicions, el que hem de fer és invertir-hi. Mentrestant, l’única cosa que podem fer és proporcionar els recursos que la gent que en sap ens diuen que es necessiten (i això és el que modestament intenta fer la Fundació Umbele).
FUNDACIÓ UMBELE - http://www.umbele.org
lunes, marzo 13, 2006
MES SOBRE POLITICA
La política és un paquet de píndoles carregades amb el MAL, amb majúscules. La més sinuosa i MALigna de les arts.
PERDUTS A L'ESPAI
Som infants que vam marxar de casa. Després va fer-se de nit i vam perdre el camí de tornada. Potser per això ens passem el dia, amb una espelma, buscant pistes pel retorn en el bosc imprecís i fosc de la vida.
UNA CASA A LA MUNTANYA
Sempre he somiat que algun dia viuré a la muntanya. No és demanar massa: una llar de foc, alguns llibres, tabac, algunes ampolles, un ordinador connectat en xarxa. Respirar la pau, encara que solament sigui uns instants, en aquest parèntesi de contradiccions anomenat existència.
EL NOU GOS DE LA MEVA GERMANA
És diu Dan. El tenen després de la mort de la seva gossa Babs. La vida sempre reneix perquè res pot aturar-se en aquesta transmutació misteriosa que anomenem vida. Sempre hi ha un nou moviment a l'espai, després del buit.
POLITICOSI
No ens enganyem, hi ha una certa tendència a crear xarxes de control polític consistents en vertebrar la societat com una gran empresa. En posen un, en posen un altre... i acaben assumint el control de les nostres vides. Això és així i ho fa més bé qui més temps porta en el govern. No crec que es pugui escapar d'aquets cercle. La política no deixa de ser un gran engany, assumit per tots per continuar endavant en el dia a dia.
Mentre hi hagi brossa els cucs podran afartar-se.
Mentre hi hagi brossa els cucs podran afartar-se.
AMICS EN LA SOLEDAT
Són ja unes quantes les persones que s'han acostat a aquestes paraules. A poc a poc es va confegint un gran llibre. El pas del temps servirà de testimoni. Les paraules són històries i les persones són històries i paraules.
lunes, marzo 06, 2006
VILASSAR. TEXT PER A UNA GUIA
LA guia COMERCIAL MÉS pràctica
Sense cap mena de dubte, la localitat de Vilassar de Mar és un dels municipis més emblemàtics que pot trobar-se al sud de la nostra comarca. Entre les seves virtuts destaca perquè és ric en qualitat de vida, dinàmic i amb una diversificada oferta socioeconòmica, oberta a propis i foranis, que combina amb just equilibri un atractiu ventall de referents patrimonials, serveis, vida cultural i alhora, també, associativa.
En aquest context, l’Anuari Comercial 2006-2007, que ve editant-se des de fa uns quants anys a diversos municipis de la comarca, es publica un any més a aquesta localitat, contribuint a la divulgació de l’existència de l’oferta en comerços i establiments de caràcter local. D’altra banda, també vol ser un útil instrument que permeti la consulta d’adreces i telèfons d’una manera pràctica i eficaç, on l’usuari hi pugui trobar una àmplia informació de les propostes municipals existents, ordenades per epígrafs referents als diversos àmbits, amb l’objectiu d’acostar-se i conèixer millor Vilassar de Mar.
UN MUNICIPI AMB OBERTURA AL LITORAL
Vilassar de Mar, com el seu propi nom indica, es caracteritza, principalment, per tenir una obertura al litoral destacable, que ha donat com a fruit un patrimoni destacable i que aquesta localitat hagi estat tradicionalment d’estiueig. Un segon factor important de localització territorial d’aquest municipi és la proximitat a Barcelona, la capital de Catalunya, cosa que ha fet que nombroses persones decidissin convertir-lo en el seu lloc fix de residència. Per tot això, és també destacable l’increment demogràfic dels darrers anys que l’ha perfilat com un espai en creixement, però que ha sabut mantenir alhora la qualitat de vida, és a dir, un lloc on viure bé, amb serveis i amb un fàcil accés a la metròpoli, ja sigui agafant el tren de rodalies, amb transport públic o amb el propi vehicle. D’altra banda, Vilassar de Mar ha estat de sempre un dels municipis de la comarca amb més personalitat. Actualment, l’alcalde és Pere Almera, del PSC, que governa en minoria i és, a més, president del Consell Comarcal del Maresme.
UNA IMMILLORABLE OFERTA COMERCIAL
i un mercat de flors AMB PROJECCIÓ internacional
Vilassar de Mar ofereix a aquelles persones que vulguin acostar-se, en un mateix espai, un ampli i diversificat teixit comercial que compta amb una oferta de botigues de primer ordre –impulsades per les actives entitats de comerciants–; una prestigiosa producció de floricultura i horticultura –flor i planta ornamental, patates i hortalisses, cereals i fruiters; també un àmbit industrial a tenir en compte –tèxtil, construcció, metal·lúrgic, fusta, paper, arts gràfiques... No pot deixar-se de banda, tampoc, un pol destacable d’activitat econòmica com és el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, un gran equipament que reuneix un amplíssim ventall d’empreses relacionades amb la floricultura i l’horticultura ornamental i que dóna prestigi internacional a Vilassar de Mar, tant amb les seves activitats comercials com amb propostes com l’Hortimostra i l’Obert Plant.
LES ENTITATS MÉS ACTIVES I UN RIC patrimoni cultural
A més de la seva interessant oferta comercial i industrial, Vilassar de Mar proposa, també, un ampli ventall d’activitats de caràcter cultural. El Mar de Flors n’és una bona prova. Té com a objectiu obrir el municipi als visitants, mostrant el món de la flor i la planta, així com la riquesa patrimonial de la vila. Vilassar de Mar té també tres emblemàtics museus: el Monjo, el de la Marina i el de la Mina Vella. D’altra banda, només per esmentar una part del ric patrimoni de la localitat, hi destaquen la torre de defensa de Can Nadal (segle XVI); l’escultura Mediterrània (al costat del Museu Monjo); el Casal, de creació noucentista; la plaça de l’Ajuntament, amb edifici porxat del Foment i el Casino; la Casa Torre, d’estil neoclàssic del pintor Torres Garcia; la casa d’estil colonial de la família Bisa o l’església de Sant Joan, entre d’altres. La tasca de les entitats contribueix, d’altra banda, a donar forma, amb les seves aportacions, a l’intens programa de propostes de caràcter social i culturals.
Sense cap mena de dubte, la localitat de Vilassar de Mar és un dels municipis més emblemàtics que pot trobar-se al sud de la nostra comarca. Entre les seves virtuts destaca perquè és ric en qualitat de vida, dinàmic i amb una diversificada oferta socioeconòmica, oberta a propis i foranis, que combina amb just equilibri un atractiu ventall de referents patrimonials, serveis, vida cultural i alhora, també, associativa.
En aquest context, l’Anuari Comercial 2006-2007, que ve editant-se des de fa uns quants anys a diversos municipis de la comarca, es publica un any més a aquesta localitat, contribuint a la divulgació de l’existència de l’oferta en comerços i establiments de caràcter local. D’altra banda, també vol ser un útil instrument que permeti la consulta d’adreces i telèfons d’una manera pràctica i eficaç, on l’usuari hi pugui trobar una àmplia informació de les propostes municipals existents, ordenades per epígrafs referents als diversos àmbits, amb l’objectiu d’acostar-se i conèixer millor Vilassar de Mar.
UN MUNICIPI AMB OBERTURA AL LITORAL
Vilassar de Mar, com el seu propi nom indica, es caracteritza, principalment, per tenir una obertura al litoral destacable, que ha donat com a fruit un patrimoni destacable i que aquesta localitat hagi estat tradicionalment d’estiueig. Un segon factor important de localització territorial d’aquest municipi és la proximitat a Barcelona, la capital de Catalunya, cosa que ha fet que nombroses persones decidissin convertir-lo en el seu lloc fix de residència. Per tot això, és també destacable l’increment demogràfic dels darrers anys que l’ha perfilat com un espai en creixement, però que ha sabut mantenir alhora la qualitat de vida, és a dir, un lloc on viure bé, amb serveis i amb un fàcil accés a la metròpoli, ja sigui agafant el tren de rodalies, amb transport públic o amb el propi vehicle. D’altra banda, Vilassar de Mar ha estat de sempre un dels municipis de la comarca amb més personalitat. Actualment, l’alcalde és Pere Almera, del PSC, que governa en minoria i és, a més, president del Consell Comarcal del Maresme.
UNA IMMILLORABLE OFERTA COMERCIAL
i un mercat de flors AMB PROJECCIÓ internacional
Vilassar de Mar ofereix a aquelles persones que vulguin acostar-se, en un mateix espai, un ampli i diversificat teixit comercial que compta amb una oferta de botigues de primer ordre –impulsades per les actives entitats de comerciants–; una prestigiosa producció de floricultura i horticultura –flor i planta ornamental, patates i hortalisses, cereals i fruiters; també un àmbit industrial a tenir en compte –tèxtil, construcció, metal·lúrgic, fusta, paper, arts gràfiques... No pot deixar-se de banda, tampoc, un pol destacable d’activitat econòmica com és el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, un gran equipament que reuneix un amplíssim ventall d’empreses relacionades amb la floricultura i l’horticultura ornamental i que dóna prestigi internacional a Vilassar de Mar, tant amb les seves activitats comercials com amb propostes com l’Hortimostra i l’Obert Plant.
LES ENTITATS MÉS ACTIVES I UN RIC patrimoni cultural
A més de la seva interessant oferta comercial i industrial, Vilassar de Mar proposa, també, un ampli ventall d’activitats de caràcter cultural. El Mar de Flors n’és una bona prova. Té com a objectiu obrir el municipi als visitants, mostrant el món de la flor i la planta, així com la riquesa patrimonial de la vila. Vilassar de Mar té també tres emblemàtics museus: el Monjo, el de la Marina i el de la Mina Vella. D’altra banda, només per esmentar una part del ric patrimoni de la localitat, hi destaquen la torre de defensa de Can Nadal (segle XVI); l’escultura Mediterrània (al costat del Museu Monjo); el Casal, de creació noucentista; la plaça de l’Ajuntament, amb edifici porxat del Foment i el Casino; la Casa Torre, d’estil neoclàssic del pintor Torres Garcia; la casa d’estil colonial de la família Bisa o l’església de Sant Joan, entre d’altres. La tasca de les entitats contribueix, d’altra banda, a donar forma, amb les seves aportacions, a l’intens programa de propostes de caràcter social i culturals.
LA TASCA INGENT DE PROA PREMIA
El mèrit de la Sílvia, de l'Abel, de mi mateix, rau en un fet tan senzill com són mes de 10 anys de llibres a les espatlles. Quantes històries, poemes, reflexions i pensaments hem acostat a milers de persones? Aquesta és, sens dubte, una gran aportació al món. I ho sento per la immodèstia.
APRENDRE ARTS PLASTIQUES
L'Associació d'Artistes Plàstics de Premià de Mar (AAPP) continua organitzant activitats culturals relacionades amb els temes que li són propis. En aquest sentit proposen tallers de dibuix, pintura i tèxtil, amb els monitors Macu Jordá (dibuix), Miquel Fernández (pintura) i Pilar Roch (tèxtil). La iniciació dels cursos serà el proper dia 20 de març. Consten de places limitades (10 participants) i tenen una durada de 32 hores repartides en 8 setmanes. Es pot sol·licitar més informació a Josep Miquel Paufila (Tel. 93 752 56 20 i 637 007 950) i M. Pilar Rock (Tel. 93 752 28 50 i 636 203 666). D'altra banda, l'AAPP programa de forma periòdica exposicions d'artistes locals i de la comarca a la seva sala Premiart, al carrer Sant Antoni, 3, de Premià de Mar. Els objectius de l'entitat són dinamitzar propostes al voltant de les arts plàstiques i els creadors de casa nostra.
'ANEM AL TEATRE'
La Fundació Burriac, de Cabrera de Mar, programa periòdicament sortides culturals. La propera que organitzen és el diumenge 2 d'abril, al Teatre Borràs, amb l'objectiu d'anar a veure Mentiders. Com expliquen, es tracta d'una comèdia d'embolic i molt humor anglès que compta amb un repartiment de luxe, obra d'Anthony Neilson, dirigida per Abel Folk i interpretada per Mercè Comas, Santi Ibáñez i Enric Majó, entre d'altres actors. D'altra banda afegeixen que "la intenció de Mentiders, és extenuar a la gent de riure, tal com va passar amb 'Pel davant i pel darrere'. És una comèdia amb un embolcall de caramel però amb un contingut no sempre dolç, de vegades picant, de vegades àcid i gairebé sempre molt malintencionat". L'argument de la comèdia se centra en dos policies que es troben en la situació d'haver de comunicar una mala notícia a un matrimoni la Nit de Nadal. Per no fer mal al matrimoni, els policies fabriquen mentides pietoses i deixen, d'aquesta manera, que els malentesos vagin creixent. La sortida al teatre es farà l'esmentat diumenge 2 d'abril, a les 17h, des de la Plaça de l'Ajuntament, per anar a veure l'obra a les 18'30h. Les persones interessades en anar-hi poden contactar amb la Fundació Burriac o fer arribar un sobre amb el seu nom i telèfon i 28 euros a l'Emi Pujol (Baixada de l'Eglésia, 6), abans del dia 23 de març. Els socis de la Fundació Burriac poden beneficiar-se d'un petit descompte en el preu.
NOU NUMERO DE 'PELUTS'
"Peluts" és la revista sense ànim de lucre que editen les Protectores d'Animals de Cabrera de Mar i Mataró dues vegades a l'any. Acaben de publicar el número 3 en el qual la coneguda actriu Margarida Minguillón és entrevistada i on tracta, entre d'altres temes, el seu amor pels animals, en especial pels cavalls. Però "Peluts" inclou moltes més coses, com l'èxit de la Protectora mataronina en el Primer Saló pel Benestar i la Defensa de l'Animal Abandonat, un ampli ventall de notícies breus i un llistat d'animals que busquen família, un conveni amb la Fundación Eukanuba, articles sobre gossos d'assistència, suport físic i psicològic, la leishmàniosi canina, el millor líder per al nostre gos o les tortugues en perill, entre d'altres temes que es tracten. D'altra banda, en l'editorial, es destaca el paper que té cadascú en evitar els maltractaments dels animals. "Per fer arribar aquestes paraules tu, qui en aquests moments estàs llegint això, ets molt important. Tu ets el canal que farà arribar a la gent que coneixes la situació dels animals abandonats, tu podràs evitar que quan arribi l'estiu el teu veí deixi el seu gos o gat al carrer, tu podràs ajudar-nos amb aportacions econòmiques o venint a passejar gossos o adoptant un animal dels refugis o fent-te soci...", diuen.
PARELLES LINGUISTIQUES A CABRERA
L'Ajuntament de Cabrera de Mar, des de la seva Regidoria d'Ensenyament, busca voluntaris per a parelles lingüístiques. Aquest projecte consisteix en què dos persones, una catalanoparlant i una altra que vol aprendre a parlar en català, puguin trobar-se i mantenir converses sobre qualsevol tema, amb l'objectiu de què el que sap menys practiqui i aprofundeixi en el coneixement de la nostra llengua. Com expliquen, tothom pot fer de voluntari, no cal tenir una formació específica, n'hi ha prou amb parlar de manera informal i espontània. D'altra banda, l'únic compromís del voluntari i del practicant és el de mantenir aquestes converses durant un període de deu setmanes, en concret una hora cada setmana i en el lloc que la pròpia parella determini. També, tindran el recolzament d'una coordinadora lingüística. Les persones que estiguin interessades en participar en aquesta propost poden contacatr amb la Regidoria d'Ensenyament. Tel 93 759 00 91 (de 9 a 14h). LC
UNIVERS BLOG
La passió per internet ha anat prenent camins molt diversificats, especialment en els darrers temps. Un dels més concorreguts, sens dubte, és el dels anomenats blogs (blocs) o, referint-se a tot l'entorn que generen, blogosfera. El fenomen ha transcendit fronteres i se'n poden trobar de tots els tipus i formats; alguns, fets amb particular mestratge i de molta utilitat; d'altres, no serveixen per a res, però la vida actual és així: plena de diversitat i la necessitat d'escollir el que t'interessa. Els blogs, de fet, són l'evolució del diari personal en el format digital. Els usuaris, que poden crear-se el seu de forma gratuïta (hi ha diverses maneres, una és a blogspot.com, per exemple) obren un quadern de bitàcola en el qual escriuen dia a dia les seves opinions, experiències, comentaris... el que vulguin i amb una llibertat absoluta –una altra de les claus d'aquest univers digital. Hi ha diverses variables, però. En el diari normal, el de paper de tota la vida, no es disposa de la capacitat de què qui vulgui pugui accedir-hi per mitjà de la xarxa, penjar el seu comentari, interconnectar el seu blog i originar una connexió universal d'amics, interessos o temàtiques múltiples. La modernització de la gestió de les imatges digitals, a més, ha permès que amb càmeres senzilles es capturin les fotografies al moment i s'incorporin al propi blog. També que hi hagi una gran oferta de tot tipus d'eines gràfiques per millorar el diari personal digital, diferenciar-lo i fer-lo una peça única, que és del que es tracta. Els bloggers són, d'aquesta manera, cada vegada més, una confraria telemàtica universal que s'autoregula i organitza, del caos a l'ordre. L'aplicació en el camp del periodisme, en un altre ordre de coses, permet que corresponsals als quals no deixen informar, en els seus mitjans, de determinades notícies, ho puguin fer a través del seu propi diari digital. D'altra banda, al blog t'hi aficiones molt ràpid i és un fenomen que comença a tenir una certa dimensió social. No cal gaire aprenentatge, com en gairebé tot a internet, n'hi ha prou amb tastar-ho i deixar-se endur. A mi ja m'ha passat, com a moltíssimes altres persones d'arreu del planeta virtual.
'LA HISTORIA DEL LOCO', de JOHN KATZENBACH
De tant en tant va bé llegir-se un llibre que t'evadeixi. De fet, el mercat n'és ple amb excés d'aquests productes, potser n'hi ha massa fins i tot, però enmig de la quantitat també es pot trobar la qualitat. Aquest és el cas de La historia del loco, de John Katzenbach, publicat per Ediciones B, dins la col·lecció Thriller Zeta, un best seller ara en format de butxaca que van projectar molt bé publicitàriament en el seu moment. La trama parteix de la història de Francis Petrel, que tenia vint anys i escaig quan la seva família el va tancar en un centre psiquiàtric. Uns anys després, en retornar-hi per a una celebració, els records sobre successos obscurs tornen a la seva ment. No és bo avançar massa més sobre aquesta història que Petrel redacta amb un llapis en la paret de casa seva. L'angoixa de la malaltia mental que l'afecta s'entrellaça amb el dubte que té el lector de la banda de la raó en què se situa la història. Tanmateix, l'autor demostra amb aquesta obra un cert mestratge per provocar la tensió del lector, però alhora també per explicar una història curiosa, que atrapa i que enxampa, a partir d'un personatge marginal i de territoris sempre sinuosos com són els de la follia. John Katzenbach té una llarga trajectòria com a periodista especialitzat en temàtiques judicials. Ha publicat In the Heat of the Summer -nominada al premi Edgar i portada al cinema amb el nom de The Mean Season–; El psicoanalista, que recordaran els lectors i un altre títol amb pel·lícula, La guerra de Hart, en aquest cas de temàtica bèl·lica. Retornant a La historia del loco i per concloure, és una lectura que cal assaborir a poc a poc, paladejant i no deixant-se capturar de cop pel fil narratiu. En aquest tipus d'obres és fàcil deixar-se seduir per la trama i voler arribar al final; com amb el bon vi, doncs, cal anar assaborint cada capítol i cada tast a poc a poc. Es dóna el cas, a més, que a banda d'assassins en sèrie i crims aquesta novel·la està revestida d'una certa voluntat de fer obra literària, de barrejar narrativa de gènere amb ofici d'escriptura. I això es nota molt.
CABRERA RECUPERA ELS TRES TOMBS
La recuperació de les tradicions a la comarca és una de les prioritats dels últims anys per a la gent de Cabrera. Si no fa massa tornaven a celebrar la Verema, ara han posat en marxa els Primers Tres Tombs de la localitat. El programa d'actes, previst per al passat 19 de febrer, tenia com a objectiu unir festa, tradició i cultura i oferir a propis i foranis una celebració que és tota una institució, des de fa anys, en d'altres pobles de la comarca. Tal com es destaca en el programa de l'Associació Amics dels Tres Tombs i Tradicions, "a principis de l'any que ens ha deixat, uns quants cabrerencs amants dels cavalls i del nostre poble, amb tota il·lusió vam decidir recuperar una antiga tradició, una festa popular que va deixar de fer-se a Cabrera de Mar, d'ençà de l'any 1940 aproximadament". D'aquesta manera, els organitzadors de la proposta han volgut recuperar la celebració dedicada a Sant Antoni Abat, patró dels animals, alhora que recorden la vinculació amb el passat agrícola del municipi. Un altre dels objectius que volen assolir és la reivindicació del cavall com a animal vinculat a la vida en el camp, en especial en el darrer segle. "Quan sentiu el soroll de les ferradures repicant contra l'asfalt, sortiu al carrer a fer poble, admireu aquest noble animal en totes les seves vessants: el cavall muntat i el de tir", apunten en aquesta línia. D'altra banda, el programa d'actes d'aquest primera edició va incloure missa, benedicció de la bandera i la imatge de Sant Antoni, esmorzar, engegada de coloms, concentració de cavalleries, carros i carruatges i sortida cap a la Benedicció. En el programa de mà d'aquesta primera edició, l'estudiós local Josep López Vinyals fa un emotiu record de com es vivia Sant Antoni al poble quan ell tenia nou o deu anys. Sigui com sigui, cavalls i carruatges tornen a desfilar per aquesta localitat del Baix Maresme.
CARNAVAL, COCTEL DE CRITICA I MAGIA
Durant aquests dies es viu la festa del Carnestoltes de moltes maneres, tantes com cada poble vulgui celebrar, a tot el Maresme, arreu. El Carnaval que ve fent-se des de fa molts anys recull, d'una manera prou clara, la voluntat popular del poble d'escarnir els poderosos, a si mateixos i a tot tipus de faixes que la societat tendeix a posar amb l'objectiu de fer-nos mantenir un ordre que permeti anar tirant, que sol ser sempre i al cap i a la fi del que es tracta. La festa per excel·lència de la disbauxa, doncs, s'acompanya de nombrosos rituals, però el més lluït és, sens dubte, la rua en la qual desfila la més bigarrada galeria de personatges, projeccions i fantasies. Amb màscares o sense, la imaginació acaba sent l'arma més poderosa per convertir-se, durant unes hores, en aquell personatge que sempre un ha volgut ser, amb un toc d'escarni i ironia si s'escau. El Carnestoltes és, per tot aquest conjunt de coses, molt divertit i convida a la participació col·lectiva; és, també, però, una distracció permesa i puntual, per cobrir l'expedient. D'altra banda, entre les moltes propostes que s'organitzen aquests dies a la comarca, n'hi ha una de curiosa, la de Cabrera, que vindrà acompanyada de la inauguració de l'exposició Carnevale di Venezia. De la mà de Carles Peidro i César Escobedo, en els darrers anys es ve recuperant la tradició carnavalesca en aquest municipi i es busquen elements que puguin ser diferents; aquest, sens dubte, n'és un, invocar les suggerències venecianes per a les disfresses. Però el més important es pot veure als carrers, per unes hores: la desfilada de ciutadans i ciutadanes que amagats en l'anonimat ens acosten tot un món de màgia i sensibilitat. Des de les rues infantils fins a les dels grans, els carrers de pobles i ciutats s'omplen durant aquests dies de tot tipus de personatges fantàstics. L'objectiu, com sempre, és riure i passar-s'ho molt bé.
CONEIXER EL PARC SERRALADA LITORAL
N'he parlat alguna altra vegada, però ha estat molt per damunt i és un tema que dóna prou de sí com per dedicar-hi més espai. La Guia del parc de la Serralada Litoral, publicada dins Pòrtic Guies, és un dels instruments més útils que hi ha per fer passejades i excursions en el nostre entorn. En un llibre àgil, pràctic i profusament il·lustrat, on es dóna notícia de La Conreria, Sant Mateu i Céllecs, espais naturals de la nostra comarca que, com s'hi apunta, tenen un paper ecològic fonamental en contactar el litoral amb les valls interiors. En el llibre s'hi poden trobar un total de 14 itineraris que es poden recórrer a peu o en bicicleta, permetent descobrir els secrets d'aquest espai natural que se situa entre la nostra comarca i el Vallès Oriental. En concret són els següents: La Roca d'en Toni, Serralada de Marina, La ruta de l'esquirol, La creu de Montcabrer, Ruta prehistòrica de la Roca del Vallès, Riudameia, El castell de Burriac des d'Argentona, La via romana de Parpers, La ruta de les fonts, Pel GR-97/3, El Meridià Verd, De Riudameia a Sant Mateu, Ruta del Vedat i El castell de Burriac des de Cabrera. En relació a la informació complementària es dónen diversos llocs de contacte en els quals es pot ampliar: l'Oficina del Parc i del Consorci, el Servei de Vigilància del Parc, diversos punts d'informació o els ajuntaments que integren el Consorci del Parc, entre d'altres, en els quals s'hi troba també un petit llistat d'interessants adreces d'internet. Una bona eina, sens dubte, per a les persones que volen conèixer i gaudir del nostre entorn.
'EL QUADERN DE BITACOLA', de FERRAN RAMON-CORTES
El quadern de bitàcola,
de Ferran Ramon-Cortés
RBA La Magrana
El quadern de bitàcola porta per subtítol "Una travessia cap al descobriment de les claus de la comunicació personal" i és una nova faula de l'autor del best-seller L'illa dels 5 fars. Com en la seva anterior obra, es tracta d'un llibre de fàcil lectura, que amaga uns savis i planers consells d'autoajuda que permeten millorar la comunicació amb un mateix i alhora amb l'entorn. Ferran, l'autor-protagonista, es troba en un punt crític de la seva relació amb Sònia, la seva dona, així com també amb moltes d'altres persones. Demana ajuda al seu amic i mentor Max, el qual l'aconsella que s'embarqui amb la seva esposa en un veler i surti al mar. La navegació, la relació amb el vaixell i l'entorn natural, així com amb la seva muller, li permetran accedir a les claus que l'aproparan a la bona comunicació, una eina moltes vegades a l'abast de tots nosaltres però que no fem servir. D'altra banda, els vents del Mediterrani el conduiran per una travessia plena d'emocions durant la qual descobrirà les causes dels seus conflictes i el seu distanciament i aprendrà quines són les habilitats necessàries per a resoldre-ho. Ferran Ramon Cortés (1962) va néixer a Barcelona i es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials a ESADE (1987). Va triar la publicitat com a professió i s'ha dedicat, entre d'altres coses, a l'estudi de la comunicació personal. El quadern de bitàcola està pensat per a una lectura suau, però que resta en la memòria i aporta molta utilitat en l'estressant vida moderna.
de Ferran Ramon-Cortés
RBA La Magrana
El quadern de bitàcola porta per subtítol "Una travessia cap al descobriment de les claus de la comunicació personal" i és una nova faula de l'autor del best-seller L'illa dels 5 fars. Com en la seva anterior obra, es tracta d'un llibre de fàcil lectura, que amaga uns savis i planers consells d'autoajuda que permeten millorar la comunicació amb un mateix i alhora amb l'entorn. Ferran, l'autor-protagonista, es troba en un punt crític de la seva relació amb Sònia, la seva dona, així com també amb moltes d'altres persones. Demana ajuda al seu amic i mentor Max, el qual l'aconsella que s'embarqui amb la seva esposa en un veler i surti al mar. La navegació, la relació amb el vaixell i l'entorn natural, així com amb la seva muller, li permetran accedir a les claus que l'aproparan a la bona comunicació, una eina moltes vegades a l'abast de tots nosaltres però que no fem servir. D'altra banda, els vents del Mediterrani el conduiran per una travessia plena d'emocions durant la qual descobrirà les causes dels seus conflictes i el seu distanciament i aprendrà quines són les habilitats necessàries per a resoldre-ho. Ferran Ramon Cortés (1962) va néixer a Barcelona i es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials a ESADE (1987). Va triar la publicitat com a professió i s'ha dedicat, entre d'altres coses, a l'estudi de la comunicació personal. El quadern de bitàcola està pensat per a una lectura suau, però que resta en la memòria i aporta molta utilitat en l'estressant vida moderna.
'MI VIAJE A TOGO', d'ANNA ROSSELL
Mi viaje a Togo,
d'Anna Rossell,
amb il·lustracions
de Pilar Millán
Editorial Montflorit
Són temps aquests en els quals es torna a valorar l'escriptura dietarista, de diaris personals que aportin nous punts de vista sobre la realitat fragmentària i multiforme que ens toca de viure. Això és degut, en part, a l'increment dels anomenats blogs a la xarxa digital, en part també perquè l'actual vida accelerada fomenta una necessitat de saber de tot i alhora un rebuig a l'excedent d'informació repetitiva que ens endollen cada dia, ens agradi o no, amb totes les maneres possibles de fer-ho. Mi viaje a Togo és una d'aquelles obres que es mereixen un espai de reflexió perquè s'hi nota la voluntat de transmetre experiències que han canviat la vida de la seva autora, encara que sigui des de la transversalitat de l'ànima. L'ha escrit Anna Rossell, maresmenca vinculada a la cultura, que va fer un viatge a l'Àfrica occidental l'abril de 2004, que és la base d'aquest diari de caire literari. D'altra banda, un dels puntals d'aquest volum publicat per Editorial Montflorit és, sens dubte, la vida gràfica en paral·lel que li atorguen les il·lustracions de Pilar Millán. El lector hi trobarà petits moments robats amb paraules i imatges a un altre món que és molt diferent del nostre, tant que ens atrau conèixer-lo i saber que existeix. Més que un llibre, Mi viaje a Togo és una petita capsa de paraules carregada d'històries que volen arribar a l'ànima i que ho aconsegueixen. Una lectura en uns temps en què és difícil trobar llibres que no vulguin ser comercials, sinó solament sincers i ben escrits.
d'Anna Rossell,
amb il·lustracions
de Pilar Millán
Editorial Montflorit
Són temps aquests en els quals es torna a valorar l'escriptura dietarista, de diaris personals que aportin nous punts de vista sobre la realitat fragmentària i multiforme que ens toca de viure. Això és degut, en part, a l'increment dels anomenats blogs a la xarxa digital, en part també perquè l'actual vida accelerada fomenta una necessitat de saber de tot i alhora un rebuig a l'excedent d'informació repetitiva que ens endollen cada dia, ens agradi o no, amb totes les maneres possibles de fer-ho. Mi viaje a Togo és una d'aquelles obres que es mereixen un espai de reflexió perquè s'hi nota la voluntat de transmetre experiències que han canviat la vida de la seva autora, encara que sigui des de la transversalitat de l'ànima. L'ha escrit Anna Rossell, maresmenca vinculada a la cultura, que va fer un viatge a l'Àfrica occidental l'abril de 2004, que és la base d'aquest diari de caire literari. D'altra banda, un dels puntals d'aquest volum publicat per Editorial Montflorit és, sens dubte, la vida gràfica en paral·lel que li atorguen les il·lustracions de Pilar Millán. El lector hi trobarà petits moments robats amb paraules i imatges a un altre món que és molt diferent del nostre, tant que ens atrau conèixer-lo i saber que existeix. Més que un llibre, Mi viaje a Togo és una petita capsa de paraules carregada d'històries que volen arribar a l'ànima i que ho aconsegueixen. Una lectura en uns temps en què és difícil trobar llibres que no vulguin ser comercials, sinó solament sincers i ben escrits.
martes, febrero 21, 2006
VLÀDEK O UNA HISTORIA SOBRE MALALTIES MENTALS (1)
Vlàdek té malsons per les nits. Es desperta angoixat i té records d'altres existències. Viu una vida monòtona. És una persona més de les que es poden trobar en el món, amb la variable que els últims quinze anys de la seva vida s'ha dedicat, amb passió, a construir rèpliques de monuments famosos –com la Torre Eiffel– amb escuradents, cosa que li ha valgut el reconeixement en els àmbits especialitzats d'aquesta afició.
Un dia, però, desperta i pren consciència del mal que ha fet a la seva dona –a la qual estima amb desesperació, però ella no s'ho creu perquè mai no li ha sabut expressar els seus sentiments de la manera que cal fer-ho–. De fet, Vlàdek s'ha passat els últims anys capficat en les seves construccions de palillos, deixant de banda les coses que veritablement són importants, i això ara li ha passat factura.
En paral·lel pren consciència de la seva veritable natura. Pertany a un altre planeta, on va cometre grans delictes pels quals ara està pagant. De fet, el càstig consisteix en la seva nova identitat i en no poder haver fet feliç a la seva dona ni a si mateix, ni a ningú del seu entorn, perquè ell veu les coses com realment no són.
Vlàdek se sent aclaparat i a mesura que va prenent consciència del seu veritable jo van augmentant els somnis angoixants. També es fa més gran la distància amb el món i amb els altres. Abandona les construccions d'escuradents que tant l'omplien. Treballa amb desgana a l'oficina. No busca al·licients. De fet, però, sap que està pagant pels seus crims i que faci el que faci no podrà escapolir-se del guió que li han establert com a condemna.
Entren nous personatges en escena: el doctor Tesselenius, que li fa veure com ha menyspreat i ferit a la seva parella, sempre de manera dolorosa i en sessions de pagament que, a vegades, a Vlàdek li sembla que el doctor les fa sense haver-se-les preparat massa. També el canari Pavloski, que Vlàdek i la seva companya cuiden amb estimació i del que ell sospita, per les mirades, que també és un habitant del seu planeta, engarjolat en el cos de la petita au.
El dilema de Vlàdek se centra en si es desperta a la seva existència real o no. Si troba la manera d'aturar la connexió podrà tornar al seu planeta. Però si l'agafen pot ser que la condemna sigui aleshores molt més dura encara.
Els somnis angoixats continuen i cau en la desesperació quan veu cada vegada que la seva existència és més gris i desesperançada, sense objectius. Un dels graus del càstig que pateix és la impossibilitat de mostrar-se com realment és, de dir tot el que sent, perquè no el considerin feble en un món que demana que sigui dur com una pedra. Per això es tanca en si mateix i s'autocastiga.
Un dia pren la decisió i contracta una assegurança de vida milionària. S'espera tres mesos abans d'executar el seu pla. D'altra banda, cada vegada ha recordat més detalls que l'han ajudat a configurar com era la seva vida pretèrita. També, vol deixar arreglada l'existència de la seva esposa, donant-li tot allò que no li ha pogut donar i hauria desitjat: una vida molt millor, en definitiva. D'aquesta manera, una vegada hagi mort, ella cobrarà una morterada, fruit d'un astut pla que ha d'arrodonir amb un accident que sigui creïble.
Arriba el dia. Una tarda de dissabte surt de casa amb el pretext d'anar a una exposició de monuments fets amb escuradents. S'acomiada de la seva companya i del canari Pavlovski, fingint una fredor que realment no sent.
En el cotxe plora sol –no és la primera vegada que ho fa–, però sap que no pot defugir el seu destí de líder d'una revolta en el seu planeta.Condueix amb lentitud, paladejant els moments que li queden, tot i que sap que aviat el seu esperit serà lliure i tornarà al seu planeta.
Llança el vehicle contra el racó més feble del pont i en només uns segons tot esdevé silenci.
(...)
Obre els ulls després del que li ha semblat una eternitat.
(Continuarà)
Un dia, però, desperta i pren consciència del mal que ha fet a la seva dona –a la qual estima amb desesperació, però ella no s'ho creu perquè mai no li ha sabut expressar els seus sentiments de la manera que cal fer-ho–. De fet, Vlàdek s'ha passat els últims anys capficat en les seves construccions de palillos, deixant de banda les coses que veritablement són importants, i això ara li ha passat factura.
En paral·lel pren consciència de la seva veritable natura. Pertany a un altre planeta, on va cometre grans delictes pels quals ara està pagant. De fet, el càstig consisteix en la seva nova identitat i en no poder haver fet feliç a la seva dona ni a si mateix, ni a ningú del seu entorn, perquè ell veu les coses com realment no són.
Vlàdek se sent aclaparat i a mesura que va prenent consciència del seu veritable jo van augmentant els somnis angoixants. També es fa més gran la distància amb el món i amb els altres. Abandona les construccions d'escuradents que tant l'omplien. Treballa amb desgana a l'oficina. No busca al·licients. De fet, però, sap que està pagant pels seus crims i que faci el que faci no podrà escapolir-se del guió que li han establert com a condemna.
Entren nous personatges en escena: el doctor Tesselenius, que li fa veure com ha menyspreat i ferit a la seva parella, sempre de manera dolorosa i en sessions de pagament que, a vegades, a Vlàdek li sembla que el doctor les fa sense haver-se-les preparat massa. També el canari Pavloski, que Vlàdek i la seva companya cuiden amb estimació i del que ell sospita, per les mirades, que també és un habitant del seu planeta, engarjolat en el cos de la petita au.
El dilema de Vlàdek se centra en si es desperta a la seva existència real o no. Si troba la manera d'aturar la connexió podrà tornar al seu planeta. Però si l'agafen pot ser que la condemna sigui aleshores molt més dura encara.
Els somnis angoixats continuen i cau en la desesperació quan veu cada vegada que la seva existència és més gris i desesperançada, sense objectius. Un dels graus del càstig que pateix és la impossibilitat de mostrar-se com realment és, de dir tot el que sent, perquè no el considerin feble en un món que demana que sigui dur com una pedra. Per això es tanca en si mateix i s'autocastiga.
Un dia pren la decisió i contracta una assegurança de vida milionària. S'espera tres mesos abans d'executar el seu pla. D'altra banda, cada vegada ha recordat més detalls que l'han ajudat a configurar com era la seva vida pretèrita. També, vol deixar arreglada l'existència de la seva esposa, donant-li tot allò que no li ha pogut donar i hauria desitjat: una vida molt millor, en definitiva. D'aquesta manera, una vegada hagi mort, ella cobrarà una morterada, fruit d'un astut pla que ha d'arrodonir amb un accident que sigui creïble.
Arriba el dia. Una tarda de dissabte surt de casa amb el pretext d'anar a una exposició de monuments fets amb escuradents. S'acomiada de la seva companya i del canari Pavlovski, fingint una fredor que realment no sent.
En el cotxe plora sol –no és la primera vegada que ho fa–, però sap que no pot defugir el seu destí de líder d'una revolta en el seu planeta.Condueix amb lentitud, paladejant els moments que li queden, tot i que sap que aviat el seu esperit serà lliure i tornarà al seu planeta.
Llança el vehicle contra el racó més feble del pont i en només uns segons tot esdevé silenci.
(...)
Obre els ulls després del que li ha semblat una eternitat.
(Continuarà)
lunes, febrero 20, 2006
SOM O NO SOM UNA NACIO?
Vaig tenir la sort de marxar amb els milers de catalans i catalanes que el passat dissabte 18 de febrer van manifestar-se, a Barcelona, per recordar que ningú més que nosaltres decideix el que som. L'acte, popular, festiu, educat, familiar i amb una espontaneïtat que el va fer més autèntic, va acabar sent, segons el meu punt de vista, una crida necessària contra els atacs que venim patint, en especial en els darrers temps, pel sol fet de ser catalans i de sentir-nos-en, davant un cert integrisme que es vol amagar de presumpta "solidaritat", però que en realitat deu ignorar de base el significat d'aquesta paraula, com també desconeix la realitat lingüística em la qual vivim, que distorsiona i manipula vilment. Al marge de les respectives ideologies, els rius de persones que van omplir el recorregut de la plaça Espanya a la de Catalunya, van sortir al carrer per dir que ja n'hi ha prou. Una crida a la dignitat de ciutadans i ciutadanes de totes les condicions i edats, en català, en castellà, o fins i tot des d'altres cultures que van recordar que Catalunya és una bona terra d'acollida. L'endemà, la classe política va dedicar-se a fer el que des de fa temps vénen fent: esquarterar-se, interpretar i reinterpretar per acabar no aconseguint res de res que no sigui mantenir la còmoda cadira en la qual s'asseuen. El cop d'efecte, però, diguin el que diguin, ja està fet. Les mutituds van recordar que sovint ciutadans i polítics no avancen al mateix ritme i potser, fins i tot, ni en la mateixa direcció.Personalment, com molts que van pujar i baixar del Maresme en uns súpercarregats trens de rodalies, vaig sentir una emoció compartida. Cridant una cosa tan senzilla com "Som una nació", un se n'adona que de tant en tant cal deixar constància del que realment som amb accions com aquesta. Tanmateix, ningú pot negar el que som. Ningú, tampoc, pot deixar de banda que els milers de persones que vam sortir al carrer ens sentíssim orgullosos de ser catalans i catalanes. Per a la manifestació hi ha moltes interpretacions més que poden deixar-se al gust de cadascú, però, per damunt de tot, el que unia la multitud era el sentit de pertànyer a una mateixa comunitat. Tot i així, després de les emocions ve sempre la dura realitat que les polítiques fan i desfan. I és una llàstima que el que pensa una part important de la gent del carrer normalment pugui acabar no servint massa. No és fàcil arreglar coses tan problemàtiques com l'Estatut en un país de sensibilitats tan diferents, però també a vegades cal sentir-se orgullós de què les persones mostrin les seves emocions de la manera que ho van fer l'altre dia. Com a mínim, com diu el poeta: "No hi ha cap combat inútil".
viernes, febrero 10, 2006
lunes, febrero 06, 2006
L'ABISME
La necessitar
de caure,
la incertesa
dels cossos
sense pes,
els àngels
davallant
cap
a
un
infern
que se'ns escapa:
nosaltres
mateixos.
de caure,
la incertesa
dels cossos
sense pes,
els àngels
davallant
cap
a
un
infern
que se'ns escapa:
nosaltres
mateixos.
LLIBRETERS I LLIBRETERES
L'amor pel llibre fa que s'aguantin sacrificis. Ës una estimació sense recompensa visible, potser només amb l'esperança que en una altra vida hi ha un paradís per als llibreters. Un se l'imagina amb grans prestatgeries plenes de llibres fins arribar a uns núvols inabastables. Però sense escriptors maliciosos, sense lectors ignorants, sense destralers de la cultura.
MES SOBRE MANEL ALONSO
Ha fet més per aquest país en Manel Alonso que la majoria de cabrons habituals que aguantem als diaris, a la televisió, a la ràdio, al poder en definitiva. (Però els herois sempre són discrets).
jueves, febrero 02, 2006
ESCRIURE, LLEGIR I VIURE
A vegades, amb poc tens molt més del que sembla. I potser no cal aspirar a més.
ELS SOCIALISTES DE CABRERA
Un projecte que va explotar davant una certa manca de visió de la realitat de l'organització comarcal, per culpa de diverses contradiccions personals. Com que no en tenen prou, ara repeteixen el mapa d'errades perquè no hi ha hagut capacitat de crear noves solucions. Tot plegat, d'altra banda, fa albirar un horitzó complex per al conjunt de l'esquerra local. Repetir les pel·lícules antigues és una manera poc clara de guanyar públic. Però en política, no ho oblidem, sempre hi ha un factor d'atzar i imprevist. D'altra banda, Pel que respecta a mi, ja vaig fer l'autocrítica necessària en el moment que ho havia de fer i vaig acceptar el preu de les meves accions.
UNA PAELLA AMB EN JOSEP DURA
Dino amb l'amic i regidor Josep Durà al restaurant d'en Jaume, al Polígon de Cabrera. Xerrada entre amics. La constatació que la política cada vegada està més plena d'inútils i que ell i jo, potser som massa honrats, per esmerçar-hi temps de les nostres vides. Hom té la sensació que la política és la tapa de la claveguera i que si et vénen a buscar és per mantenir-la tancada, però qui mana, com sempre, és el diner.
miércoles, febrero 01, 2006
NO QUEDARA RES?
La cultura d'aclaparament mediàtic a què ens tenen sotmesos em comença a preocupar. L'home contemporani només té uns segons de llibertat al dia i els fa servir per respirar. On volen portar-nos aquesta gent? Quin és l'objectiu final? Quan més tenim som més infeliços. Amb un llapis i una llibreta pots accedir a molts universos. També entrant a la blogosfera. Però què s'ha fet del projecte comú que compartim i que es diu societat? En què queda?
lunes, enero 30, 2006
EL CANITX QUAN DORM
M'agradaria ser com el canitx quan dorm, estirat, tranquil, somniant que està amb els seus amos, que passeja per la platja o que es menja una pota sencera de xai. Hi ha alguns moments del present que són eterns. Però ai las! Sóc humà, amb totes les contradiccions que això comporta.
SILVIA I MANEL
Continua sent increïble que només em facin cas, sempre, les mateixes veus. I que moltes vegades no les sàpiga escoltar, no les sàpiga entendre.
PLOU A MATARO
Qui la fa la paga. Hi ha errors que ens passen factura sempre, mentre la pluja cau sobre nosaltres impietosa. Hi ha trens que desitjaríem que pasessin dues vegades, però potser no és així perquè hem perdut el bitllet amarat per la pluja. Sempre hi ha d'haver l'esperança d'un somriure i les ganes de recomençar perquè som passatgers anònims, amb ànsies de viatge, perduts en destinacions incertes.
BUBS
La gossa de la meva germana ha mort. Ha tingut una vida contradictòria: s'empassava objectes i la van haver d'operar una i altra vegada fins al final que l'han hagut de sacrificar. Quan ens veia es posava alegre i ara me n'adono que potser no li vaig fer prou cas. Tinc una estranya manera de fer cas a les persones i als animals que estimo, sense mostrar-ho, preocupant-me per ells però allunyant-me. M'ha fet molta pena la mort d'aquest animal. I ara tinc la sensació de no haver-li dedicat els minuts necesssaris que reclamava del meu temps. Però em queda la imatge fotogràfica de la gossa quan era petita en el moble de casa de la meva germana. Els seus propietaris, en Jordi i la Marina, van estimar-la molt. Ial cap i a la fi això és el que val i el que queda, l'amor, encara que sigui en petites dosis i en alguns moments, solament, en aquest infinit que ens aclapara.
viernes, enero 27, 2006
jueves, enero 26, 2006
martes, enero 24, 2006
DIDACTIQUES DEL MEDI AMBIENT
L'únic contacte que podem tenir amb la natura avui en dia és caminar descalços pel menjador o contemplar els cucs microscòpics que neixen, es reprodueixen i moren entre la bossa de l'orgànica i els contenidors que ens posa l'Ajuntament. Hem reduït fins a tal punt la nostra relació amb el medi ambient que tenim mascotes digitals i som especialistes en els documentals del National Geographic, però res més. Tot fa pensar, a més, que d'aquí a uns anys el forat de la capa d'ozó serà tan gran que quan els marcians invadeixin la terra no hi trobaran més que les deixalles. Habitualment, a més, hi ha qui es passa el dia parlant-nos que cal defensar el medi ambient, d'una banda, mentre per l'altra contaminen sense misericòrdia, practicant en direcció contrària del que creuen. Sens dubte, la millor opció i la mes clara per resoldre les problematiques ecològiques –i contra les paraules buides de contingut– es invertir en l'educació.
És evident, tanmateix, que de la militància ocasional d'alguns esforçats col·lectius s'ha passat a l'assumpció social dels problemes que generem en el propi entorn.I això ja és un pas cap endavan! Però no oblidem que la bèstia que hi ha mes infame amb el seu propi món, el depredador més voraç i neuròtic, som nosaltres mateixos i a més, amb una capacitat d'innovació sorprenent.
D'altra banda i per sort, la preocupació mediambiental ha entrat a les escoles i haurà d'acabar sent una assignatura obligatòria, més important fins i tot que moltes d'altres perquè ens hi va la vida. Tampoc podem pensar que tot plegat ho han de solucionar els mestres, i a "casa nostra" hem de ser els primers en fer gestos per aconseguir guanyar la batalla contra la contaminació i la brossa.
En un diari vaig llegir que l'energia que gastem en no apagar els pilots de les televisions i dels electrodomèstics d'Europa, equival a un any de llum d'un país en vies de desenvolupament. Per prendre'n nota!
Dins aquesta línia de didàctica constructiva s'emplaça la Fira de l'arbre, planta, flor, animal i jardí. Sempre l'he vist així, com un recordatori anual en la nostra atrafagada vida diària de què cal aturar-se uns moments per reflexionar que encara tenim una mica de connexió amb el món vegetal i l'animal. Passejar-se pel Parc Central ens ajuda a redescobrir aspectes que formen part de nosaltres mateixos i que la vida tecnològica ens ha fet oblidar. De moment i per sort, aquesta proposta gaudeix d'una bona salut i tot fa pensar que d'aquí a uns anys, quan el món estigui completament contaminat i tenir una planta o un animal sigui un record, estarem davant d'una activitat absolutament cabdal. Per això demano als organitzadors, un any més, que no defalleixin i ens continuïn oferint una didàctica que és tan terapèutica com necessària per a tots plegats.
És evident, tanmateix, que de la militància ocasional d'alguns esforçats col·lectius s'ha passat a l'assumpció social dels problemes que generem en el propi entorn.I això ja és un pas cap endavan! Però no oblidem que la bèstia que hi ha mes infame amb el seu propi món, el depredador més voraç i neuròtic, som nosaltres mateixos i a més, amb una capacitat d'innovació sorprenent.
D'altra banda i per sort, la preocupació mediambiental ha entrat a les escoles i haurà d'acabar sent una assignatura obligatòria, més important fins i tot que moltes d'altres perquè ens hi va la vida. Tampoc podem pensar que tot plegat ho han de solucionar els mestres, i a "casa nostra" hem de ser els primers en fer gestos per aconseguir guanyar la batalla contra la contaminació i la brossa.
En un diari vaig llegir que l'energia que gastem en no apagar els pilots de les televisions i dels electrodomèstics d'Europa, equival a un any de llum d'un país en vies de desenvolupament. Per prendre'n nota!
Dins aquesta línia de didàctica constructiva s'emplaça la Fira de l'arbre, planta, flor, animal i jardí. Sempre l'he vist així, com un recordatori anual en la nostra atrafagada vida diària de què cal aturar-se uns moments per reflexionar que encara tenim una mica de connexió amb el món vegetal i l'animal. Passejar-se pel Parc Central ens ajuda a redescobrir aspectes que formen part de nosaltres mateixos i que la vida tecnològica ens ha fet oblidar. De moment i per sort, aquesta proposta gaudeix d'una bona salut i tot fa pensar que d'aquí a uns anys, quan el món estigui completament contaminat i tenir una planta o un animal sigui un record, estarem davant d'una activitat absolutament cabdal. Per això demano als organitzadors, un any més, que no defalleixin i ens continuïn oferint una didàctica que és tan terapèutica com necessària per a tots plegats.
lunes, enero 23, 2006
ENTREVISTA A L'AVIA REMEI. CUINERA
“Els secrets de la cuina els ha de saber tothom”
Entrevista a l'àvia Remei
L’àvia Remei és una cuinera mataronina que amb els seus llibres ha acostat la cuina a milers de ciutadans. En aquesta entrevista explica alguns dels seus secrets i quin serà el seu proper llibre, dedicat al bacallà. Per a ella, el més important està en tenir com a base la cuina catalana.
–Es pot menjar bé amb pocs diners?
–El més car no és el més bo. Simplement cal anar a comprar productes frescos a llocs de confiança i no cal gastar gaire. L’interessant és tenir una bona gana i productes frescos... Un peix barat que sigui fresc és boníssim.... Cal preparar-ho a casa amb molt de “carinyo” i segur que surt bé.
–Vostè no deu creure en els congelats?
–Sí que hi crec. Fins ara, però, potser no hi crèiem perquè ens semblava una cosa impossible. El congelat hem de buscar-lo a llocs que tinguin molta venda. Si és peix, per exemple, mirar que sigui congelat a alta mar. Vingui d’on vingui, el congelat d’alta mar en descongelar-lo és fresc. Si el peix el treuen, el posen i el tornen a posar, malament, ni pensar-ho! També hem d’anar a comprar a gent de confiança, que saben que tens paladar.
–I els ingredients?
–Recomano anar al mercat, on pots triar. A Mataró tenim molts mercats, tots aquests que tenen continuació de venda i gent de confiança. Els productes han de ser frescos. I cal saber escollir-los.
–Quins plats del Maresme destacaria?
–El de Mataró, les patates amb sípia i pèsols, que és la nostra estrella. A Llavaneres tenim els pèsols, també. Precisament, fa un parell d’anys, les biblioteques del Maresme van editar una bona selecció dels plats que es fan aquí.
–Explica tots els secrets?
–A mi m’agrada explicar-los perquè arribin a la gent. Els secrets de la cuina catalana els ha de saber tothom.
–Estrenarà pàgina web?
–La meva pàgina web va arribar a un rècord el dia abans de Nadal i vam decidir fer-ne una de molt millor. L’estem preparant amb noves idees.
–El seu nou llibre?
–Jo havia estat bacallanera i ara faré un llibret solament de bacallà. També estic muntant un any de bacallà per a la televisió. I el convertirem en un llibre, igual com els altres, al mateix nivell, que no sigui car i a l’abast de tothom.
–Què pensa del bon moment de la cuina catalana?
–Hi ha una moda de cuina de disseny i laboratori davant la qual em trec el barret i respecto. Realment ha donat a conèixer Catalunya a fora, però crec que triomfa qui té les bases de la cuina catalana antiga. Per això és molt important tenir-les i aleshores s’hi poden incorporar els aspectes més moderns.
Entrevista a l'àvia Remei
L’àvia Remei és una cuinera mataronina que amb els seus llibres ha acostat la cuina a milers de ciutadans. En aquesta entrevista explica alguns dels seus secrets i quin serà el seu proper llibre, dedicat al bacallà. Per a ella, el més important està en tenir com a base la cuina catalana.
–Es pot menjar bé amb pocs diners?
–El més car no és el més bo. Simplement cal anar a comprar productes frescos a llocs de confiança i no cal gastar gaire. L’interessant és tenir una bona gana i productes frescos... Un peix barat que sigui fresc és boníssim.... Cal preparar-ho a casa amb molt de “carinyo” i segur que surt bé.
–Vostè no deu creure en els congelats?
–Sí que hi crec. Fins ara, però, potser no hi crèiem perquè ens semblava una cosa impossible. El congelat hem de buscar-lo a llocs que tinguin molta venda. Si és peix, per exemple, mirar que sigui congelat a alta mar. Vingui d’on vingui, el congelat d’alta mar en descongelar-lo és fresc. Si el peix el treuen, el posen i el tornen a posar, malament, ni pensar-ho! També hem d’anar a comprar a gent de confiança, que saben que tens paladar.
–I els ingredients?
–Recomano anar al mercat, on pots triar. A Mataró tenim molts mercats, tots aquests que tenen continuació de venda i gent de confiança. Els productes han de ser frescos. I cal saber escollir-los.
–Quins plats del Maresme destacaria?
–El de Mataró, les patates amb sípia i pèsols, que és la nostra estrella. A Llavaneres tenim els pèsols, també. Precisament, fa un parell d’anys, les biblioteques del Maresme van editar una bona selecció dels plats que es fan aquí.
–Explica tots els secrets?
–A mi m’agrada explicar-los perquè arribin a la gent. Els secrets de la cuina catalana els ha de saber tothom.
–Estrenarà pàgina web?
–La meva pàgina web va arribar a un rècord el dia abans de Nadal i vam decidir fer-ne una de molt millor. L’estem preparant amb noves idees.
–El seu nou llibre?
–Jo havia estat bacallanera i ara faré un llibret solament de bacallà. També estic muntant un any de bacallà per a la televisió. I el convertirem en un llibre, igual com els altres, al mateix nivell, que no sigui car i a l’abast de tothom.
–Què pensa del bon moment de la cuina catalana?
–Hi ha una moda de cuina de disseny i laboratori davant la qual em trec el barret i respecto. Realment ha donat a conèixer Catalunya a fora, però crec que triomfa qui té les bases de la cuina catalana antiga. Per això és molt important tenir-les i aleshores s’hi poden incorporar els aspectes més moderns.
ENTREVISTA A ESPARTAC PERAN. L'HOME DEL TRANSIT DE TV3
“L’educació vial hauria d’entrar a les escoles”
Entrevista a Espartac Peran, periodista
El periodista mataroní Espartac Peran és conegut com l’home del trànsit a TV3. Des de la seva tasca diària a l’aguait de les carreteres catalanes, explica com es vertebra la informació vial, quin és l’interès que genera, com reduir els accidents i si la N-II ha d’acabar sent o no un passeig, entre d’altres aspectes.
–A qui interessa la informació del trànsit?
–Sincerament i després de tots aquests anys fent moltes coses a TV3 i entre elles doncs el trànsit, més que la informació del trànsit, els efectes que té, entre ells la sinistralitat, ens interessen molt poc. Però entenc que la informació del trànsit és vàlida, en determinades hores del matí, per exemple, en sortir de casa i anar a Barcelona, quan hi ha hagut un accident en una d’aquestes vies i tens una alternativa per accedir a la teva destinació de manera més ràpida i escaquejar-te de la retenció. Té també una importància, crec, molt gran, a nivell de conscienciar tothom que alguna cosa està passant al voltant de la mobilitat, que és l’alta xifra de la sinistralitat. Moltes vegades ens passem pel folre els 600 catalans morts cada any a les carreteres. Ara sembla que a l’administració aquest tema li preocupa i vol fer alguna cosa. Però a dins de cada cotxe hi va una ment, té un conductor diferent. I cada conductor té la seva pròpia llei. És molt difícil canviar-ho tot plegat. El que passa amb el trànsit és gros. I a més, ens molesta molt que ens parlin de morts.
–Abans d’entrar a TV3 tenia alguna experiència prèvia en la informació del trànsit?
–Jo era un d’aquests que no sabia ni per quina autopista passar per haver d’anar a algun lloc. Va ser una casualitat que entrés a informar del trànsit. Jo era a l’equip d’edició del telenotícies vespre i després el del migdia. El trànsit el feia la Clara Cabezas i ho va deixar. Es va fer un càsting, m’hi vaig presentar i em van triar.
–Deu ser una informació complexa.
–Tots els companys diuen que és una informació de les més difícils de donar. Estàs sol i tu sol et muntes tot el teu discurs, recopilant a més la informació. Però amb els anys de pràctica fa que no sigui tan dur i complicat. Si que també hi ha una relació de contacte amb els Mossos i el Servei Català de Trànsit, amb molta burocràcia i voldries donar la informació més ràpid i no pots, perquè has de seguir uns passos concrets. També estàs jugant amb càmeres en directe. I moltes vegades els Mossos et neguen la visió d’algunes de les càmeres per motius de seguretat. Els elements de la informació del trànsit depenen de molta gent.
–El Maresme és un territori de conducció perillosa?
–Diferents estudis demostren que de la N-II no es pot estar massa satisfets en trànsit, però seguint-lo cada dia a TV3 no diria que tenim més punts perillosos en víctimes mortals que d’altres llocs, tot i que sí que de tant en tant surt la N-II. És a dir que hi ha d’altres indrets més complicats on durant la setmana hi ha accidents que provoquen molts ferits. També, a la nostra comarca, no saben quin paper ha de tenir la N-II. I és important que es defineixi.
–I com ha d’acabar la N-II, passeig o carretera?
–Ha de ser el que acabi sent i això estarà molt bé, però que sigui alguna cosa. Ara estem a mig camí de ser un passeig i continuant sent una nacional, convertida en un munt de rotondes que cada municipi ha construït una mica com ha volgut, seguint potenciant el perill d’aquesta via. Sobre el futur de la carretera, jo estaria totalment d’acord que la N-II sigui un passeig.
–A Mataró tenen la fama de posar moltes multes.
–M’han explicat moltes vegades, des de la policia, que estan orgullosos del seu treball i, per tant, la de Mataró és una de les policies més efectives. Conec el tema de Mataró, el visc i formo part dels conductors de la ciutat i moltes vegades veus actuacions injustificades. Entenc que s’ha de posar mà dura perquè si no hi ha qui es passa, però a Mataró un té una mica la sensació que la policia local va més forta del compte.
–I la “tolerància zero” a les carreteres catalanes?
–Durant aquests cinc anys que estic fent el trànsit m’he adonat que s’ha intentat solucionar el problema, especialment els darrers dos anys, amb la famosa Montserrat Tura i aquesta “tolerància zero”. No sé si hi estic d’acord o no però el que m’agrada és que faci alguna cosa per aturar la sinistralitat. Amb els radars podem estar-hi d’acord o no, però la velocitat s’ha reduït estrepitosament en alguns d’aquests trams. També hi ha hagut la política d’anunciar molt bé on estan collocats els radars. El conductor ha de tenir la sensació que a totes les vies hi ha radars per crear una mica la sensació de por. Però s’han de fer més coses, no només multar al conductor. L’educació vial ha d’entrar d’una vegada per totes com una assignatura a les escoles, per als més petits. El que sí que hem de fer és plantejar-nos que a diferència de molts altres països d’Europa anem a la cua en aquest aspecte. Hem tingut molts anys de via lliure per a tothom, però també hem canviat de la nit al dia, hem passat de què tot estigui permès a ser intolerants i per passar-te uns pocs quilòmetres et posin una bona multa. Les coses és mllor a poc a poc i fer-les entendre. En els últims dos anys hem passat de no fer absolutament res en eltema del trànsit a fer-ho absolutament tot. Hem d’anar cap aquí, sóc partidari de fer-les a poc a poc, però a través de l’educació i no de la sanció. En definitiva, alguna cosa s’ha de fer.
–Com frenaria els accidents?
–Ningú té la vareta màgica per resoldre-ho. Les estadístiques dels radars demostren que han estat bons per reduir la velocitat, però els morts continuen sent els mateixos o més. Confio plenament que el dia que l’educació vial entri a les escoles farem molta feina. I no únicament cal carregar la responsabilitat a les escoles, sinó també quan portem els nostres fills al cotxe els hem d’ensenyar a fer les coses bé. Una bona manera de conscienciar la gent, que algú ha dit, és que a aquell que ha comès alguna greu infracció se’l fes passar per l’institut Guttman de Badalona. Jo hi he estat moltes vegades. Quan vas circulant per la carretera i veus un accident, frenes una mica, mires què ha passsat i durant cinc o deu minuts redueixes la velocitat, però després hi tornes. En canvi, si et passes tres o quatre hores a l’institut Guttman veient persones que han estat ferides, aquell impacte et dura molts dies. Seria una bona manera de fer prendre consciència a aquestes persones que es pensen que controlen el cotxe. A més també seria una bona feina perquè, entre d’altres coses, l’Institut necessita voluntaris i podrien ser els que transgredeixen les normes.
–Mataró ha estat una ciutat pionera en experimentar amb les noves tecnologies aplicades a evitar la sinistralitat...
–Sí, hi ha hagut una experiència i voluntàriament s’hi han prestat conductors amb resultats que semblen positius. Pot ser una altra mesura, una altra manera de reduir aquesta sinistralitat i possiblement deu ser més bona del que ens pensem. Quan anem a comprar un cotxe no saben quina diferència hi ha entre que el vehicle tingui més o menys cavalls. Que el cotxe també ens controli una mica a nosaltres, com s’ha experimentat, no està malament.
Entrevista a Espartac Peran, periodista
El periodista mataroní Espartac Peran és conegut com l’home del trànsit a TV3. Des de la seva tasca diària a l’aguait de les carreteres catalanes, explica com es vertebra la informació vial, quin és l’interès que genera, com reduir els accidents i si la N-II ha d’acabar sent o no un passeig, entre d’altres aspectes.
–A qui interessa la informació del trànsit?
–Sincerament i després de tots aquests anys fent moltes coses a TV3 i entre elles doncs el trànsit, més que la informació del trànsit, els efectes que té, entre ells la sinistralitat, ens interessen molt poc. Però entenc que la informació del trànsit és vàlida, en determinades hores del matí, per exemple, en sortir de casa i anar a Barcelona, quan hi ha hagut un accident en una d’aquestes vies i tens una alternativa per accedir a la teva destinació de manera més ràpida i escaquejar-te de la retenció. Té també una importància, crec, molt gran, a nivell de conscienciar tothom que alguna cosa està passant al voltant de la mobilitat, que és l’alta xifra de la sinistralitat. Moltes vegades ens passem pel folre els 600 catalans morts cada any a les carreteres. Ara sembla que a l’administració aquest tema li preocupa i vol fer alguna cosa. Però a dins de cada cotxe hi va una ment, té un conductor diferent. I cada conductor té la seva pròpia llei. És molt difícil canviar-ho tot plegat. El que passa amb el trànsit és gros. I a més, ens molesta molt que ens parlin de morts.
–Abans d’entrar a TV3 tenia alguna experiència prèvia en la informació del trànsit?
–Jo era un d’aquests que no sabia ni per quina autopista passar per haver d’anar a algun lloc. Va ser una casualitat que entrés a informar del trànsit. Jo era a l’equip d’edició del telenotícies vespre i després el del migdia. El trànsit el feia la Clara Cabezas i ho va deixar. Es va fer un càsting, m’hi vaig presentar i em van triar.
–Deu ser una informació complexa.
–Tots els companys diuen que és una informació de les més difícils de donar. Estàs sol i tu sol et muntes tot el teu discurs, recopilant a més la informació. Però amb els anys de pràctica fa que no sigui tan dur i complicat. Si que també hi ha una relació de contacte amb els Mossos i el Servei Català de Trànsit, amb molta burocràcia i voldries donar la informació més ràpid i no pots, perquè has de seguir uns passos concrets. També estàs jugant amb càmeres en directe. I moltes vegades els Mossos et neguen la visió d’algunes de les càmeres per motius de seguretat. Els elements de la informació del trànsit depenen de molta gent.
–El Maresme és un territori de conducció perillosa?
–Diferents estudis demostren que de la N-II no es pot estar massa satisfets en trànsit, però seguint-lo cada dia a TV3 no diria que tenim més punts perillosos en víctimes mortals que d’altres llocs, tot i que sí que de tant en tant surt la N-II. És a dir que hi ha d’altres indrets més complicats on durant la setmana hi ha accidents que provoquen molts ferits. També, a la nostra comarca, no saben quin paper ha de tenir la N-II. I és important que es defineixi.
–I com ha d’acabar la N-II, passeig o carretera?
–Ha de ser el que acabi sent i això estarà molt bé, però que sigui alguna cosa. Ara estem a mig camí de ser un passeig i continuant sent una nacional, convertida en un munt de rotondes que cada municipi ha construït una mica com ha volgut, seguint potenciant el perill d’aquesta via. Sobre el futur de la carretera, jo estaria totalment d’acord que la N-II sigui un passeig.
–A Mataró tenen la fama de posar moltes multes.
–M’han explicat moltes vegades, des de la policia, que estan orgullosos del seu treball i, per tant, la de Mataró és una de les policies més efectives. Conec el tema de Mataró, el visc i formo part dels conductors de la ciutat i moltes vegades veus actuacions injustificades. Entenc que s’ha de posar mà dura perquè si no hi ha qui es passa, però a Mataró un té una mica la sensació que la policia local va més forta del compte.
–I la “tolerància zero” a les carreteres catalanes?
–Durant aquests cinc anys que estic fent el trànsit m’he adonat que s’ha intentat solucionar el problema, especialment els darrers dos anys, amb la famosa Montserrat Tura i aquesta “tolerància zero”. No sé si hi estic d’acord o no però el que m’agrada és que faci alguna cosa per aturar la sinistralitat. Amb els radars podem estar-hi d’acord o no, però la velocitat s’ha reduït estrepitosament en alguns d’aquests trams. També hi ha hagut la política d’anunciar molt bé on estan collocats els radars. El conductor ha de tenir la sensació que a totes les vies hi ha radars per crear una mica la sensació de por. Però s’han de fer més coses, no només multar al conductor. L’educació vial ha d’entrar d’una vegada per totes com una assignatura a les escoles, per als més petits. El que sí que hem de fer és plantejar-nos que a diferència de molts altres països d’Europa anem a la cua en aquest aspecte. Hem tingut molts anys de via lliure per a tothom, però també hem canviat de la nit al dia, hem passat de què tot estigui permès a ser intolerants i per passar-te uns pocs quilòmetres et posin una bona multa. Les coses és mllor a poc a poc i fer-les entendre. En els últims dos anys hem passat de no fer absolutament res en eltema del trànsit a fer-ho absolutament tot. Hem d’anar cap aquí, sóc partidari de fer-les a poc a poc, però a través de l’educació i no de la sanció. En definitiva, alguna cosa s’ha de fer.
–Com frenaria els accidents?
–Ningú té la vareta màgica per resoldre-ho. Les estadístiques dels radars demostren que han estat bons per reduir la velocitat, però els morts continuen sent els mateixos o més. Confio plenament que el dia que l’educació vial entri a les escoles farem molta feina. I no únicament cal carregar la responsabilitat a les escoles, sinó també quan portem els nostres fills al cotxe els hem d’ensenyar a fer les coses bé. Una bona manera de conscienciar la gent, que algú ha dit, és que a aquell que ha comès alguna greu infracció se’l fes passar per l’institut Guttman de Badalona. Jo hi he estat moltes vegades. Quan vas circulant per la carretera i veus un accident, frenes una mica, mires què ha passsat i durant cinc o deu minuts redueixes la velocitat, però després hi tornes. En canvi, si et passes tres o quatre hores a l’institut Guttman veient persones que han estat ferides, aquell impacte et dura molts dies. Seria una bona manera de fer prendre consciència a aquestes persones que es pensen que controlen el cotxe. A més també seria una bona feina perquè, entre d’altres coses, l’Institut necessita voluntaris i podrien ser els que transgredeixen les normes.
–Mataró ha estat una ciutat pionera en experimentar amb les noves tecnologies aplicades a evitar la sinistralitat...
–Sí, hi ha hagut una experiència i voluntàriament s’hi han prestat conductors amb resultats que semblen positius. Pot ser una altra mesura, una altra manera de reduir aquesta sinistralitat i possiblement deu ser més bona del que ens pensem. Quan anem a comprar un cotxe no saben quina diferència hi ha entre que el vehicle tingui més o menys cavalls. Que el cotxe també ens controli una mica a nosaltres, com s’ha experimentat, no està malament.
ELS MEUS ANIMALS PRIVATS
Article per a la revista "Peluts" de les Protectores d'Animals de Cabrera i de Mataró.
El millor animal del món és el que t'acompanya cada dia de la teva vida. En el meu cas es diu Boira i és una gossa de raça canitx, color blanc i un caràcter d'artista amb estirabots anímics sorprenents. La vam comprar en una botiga de Premià de Mar i des d'aleshores s'ha convertit en la petita reina de la casa, aspecte aquest que només comprenen els que tenen animals.
He tingut d'altres gossos, gats, peixos i ocells al llarg dels anys de la meva existència fins a dia d'avui, però també hi ha uns animals no reals que m'han marcat a mi i a milions d'altres persones del planeta. Són producte de la ficció, però les seves actuacions han servit perquè passin a integrar-se en els valors de la nostra existència col·lectiva. Si no els haguéssim creat caldria fer-ho, sens dubte.
Aquest article serà un saltejat d'emocions i records, però més enllà de l'ós de pelutx que ens acompanyava al llit en les nits fredes de la infantesa, els primers animals diguem-ne "de proximitat" per a mi, van ser els de la factoria Walt Disney: el ratolí Mickey, l'ànec Donald i tota la resta de l'univers creatiu que compràvem en format de tebeo setmanal en els quals ens gastàvem la nostra paga gairebé de forma íntegra.
Després van venir les sèries a la televisió. Recordo en Rin-Tin-Tin, el gos llop amb nen del "setè de cavalleria". També en Flipper, el dofí extremadament intel·ligent que des de l'aigua –més difícil encara– ajudava a resoldre els problemes, en col·laboració amb els humans. O la Lassie i en Furia. La primera era una gossa Collie –molts records s'esvaeixen amb el pas del temps–, i el segon un cavall superdotat que tenia la seva contrapartida en Francis, la mula parlant i popular.
Molts d'altres animals van poblar les nostres il·lusions intantilesques: el mono Amedio, les cabres de la Heidi, en D'Artacan (un gos) o els integrants de la sèrie "El bosque de Tayak", en Jacky i la Nuca, dos ossos entranyables. També un altre ós, en Yogui i el seu company Bubu, en aquest cas sota la clau humorística, van fer-nos addictes a la telepantalla. I qui no recorda en Grizzlie Adams o l'Ase número 7 de la mateixa sèrie televisiva?
Fins els nostres dies els animals han omplert l'imaginari col·lectiu. I ho dic mentre escric aquest article i miro per la petita pantalla les gestes del gos Rex, un ca policia dels temps actuals.
Rera tot això, però, la pregunta és fins a quin punt els nostres valors no estan influenciats per les gestes heròiques d'aquests "quatrepotes" (alguns humanitzats amb dues) de ficció. La noblesa del cavall Huracán, de Zane Grey, per exemple. Qui no diu que pugui ser un valor que s'incorpora a la nostra manera d'actuar després d'haver llegit el llibre? Els personatges d'El Rei Lleó –en Simba, en Pumba i en Timon– no han servit per definir la manera de ser de molts nens i nenes que un dia seran homes o dones en el si de la nostra societat?
El que plantejo és el paper de la presència mediàtica de les bèsties en les nostres vides diàries. Això, pot ser degut al caprici dels guionistes? No probablement ho portem amb nosaltres, una mica com el tòtem que diuen que tenim a dins algunes cultures antigues i que és un animal. Sigui com sigui aquests cauen simpàtics i moltes vegades són un referent per destacar i expressar valors positius. I penso en Buck, el gos que Jack London va fer universal amb La crida de la natura salvatge. Ningú com aquest escriptor va saber retratar tan bé l'ànima del millor amic de l'home, tot un referent, a més, en la literatura universal.
Amb tot això, fa uns mesos algú va inventar-se una maquineta amb una mascota virtual que com expliquen, permet aprendre a estimar als gossos, però que probablement el que fa és evitar que se n'adopti un. També, el Parc de les Aus de Vilassar de Mar, després d'un calvari col·lectiu seguit per l'opinió pública, ja no existeix, ja és història. Sí que és evident que els animals són un referent social que determinen molts aspectes de la nostra conducta, però això és degut, tal vegada a que mantenen vius uns valors utòpics que ens molts de nosaltres han anat desapareixent,per desgràcia. Una qüestió aquesta amb la que tanco i convido a tothom a reflexionar-hi.
El millor animal del món és el que t'acompanya cada dia de la teva vida. En el meu cas es diu Boira i és una gossa de raça canitx, color blanc i un caràcter d'artista amb estirabots anímics sorprenents. La vam comprar en una botiga de Premià de Mar i des d'aleshores s'ha convertit en la petita reina de la casa, aspecte aquest que només comprenen els que tenen animals.
He tingut d'altres gossos, gats, peixos i ocells al llarg dels anys de la meva existència fins a dia d'avui, però també hi ha uns animals no reals que m'han marcat a mi i a milions d'altres persones del planeta. Són producte de la ficció, però les seves actuacions han servit perquè passin a integrar-se en els valors de la nostra existència col·lectiva. Si no els haguéssim creat caldria fer-ho, sens dubte.
Aquest article serà un saltejat d'emocions i records, però més enllà de l'ós de pelutx que ens acompanyava al llit en les nits fredes de la infantesa, els primers animals diguem-ne "de proximitat" per a mi, van ser els de la factoria Walt Disney: el ratolí Mickey, l'ànec Donald i tota la resta de l'univers creatiu que compràvem en format de tebeo setmanal en els quals ens gastàvem la nostra paga gairebé de forma íntegra.
Després van venir les sèries a la televisió. Recordo en Rin-Tin-Tin, el gos llop amb nen del "setè de cavalleria". També en Flipper, el dofí extremadament intel·ligent que des de l'aigua –més difícil encara– ajudava a resoldre els problemes, en col·laboració amb els humans. O la Lassie i en Furia. La primera era una gossa Collie –molts records s'esvaeixen amb el pas del temps–, i el segon un cavall superdotat que tenia la seva contrapartida en Francis, la mula parlant i popular.
Molts d'altres animals van poblar les nostres il·lusions intantilesques: el mono Amedio, les cabres de la Heidi, en D'Artacan (un gos) o els integrants de la sèrie "El bosque de Tayak", en Jacky i la Nuca, dos ossos entranyables. També un altre ós, en Yogui i el seu company Bubu, en aquest cas sota la clau humorística, van fer-nos addictes a la telepantalla. I qui no recorda en Grizzlie Adams o l'Ase número 7 de la mateixa sèrie televisiva?
Fins els nostres dies els animals han omplert l'imaginari col·lectiu. I ho dic mentre escric aquest article i miro per la petita pantalla les gestes del gos Rex, un ca policia dels temps actuals.
Rera tot això, però, la pregunta és fins a quin punt els nostres valors no estan influenciats per les gestes heròiques d'aquests "quatrepotes" (alguns humanitzats amb dues) de ficció. La noblesa del cavall Huracán, de Zane Grey, per exemple. Qui no diu que pugui ser un valor que s'incorpora a la nostra manera d'actuar després d'haver llegit el llibre? Els personatges d'El Rei Lleó –en Simba, en Pumba i en Timon– no han servit per definir la manera de ser de molts nens i nenes que un dia seran homes o dones en el si de la nostra societat?
El que plantejo és el paper de la presència mediàtica de les bèsties en les nostres vides diàries. Això, pot ser degut al caprici dels guionistes? No probablement ho portem amb nosaltres, una mica com el tòtem que diuen que tenim a dins algunes cultures antigues i que és un animal. Sigui com sigui aquests cauen simpàtics i moltes vegades són un referent per destacar i expressar valors positius. I penso en Buck, el gos que Jack London va fer universal amb La crida de la natura salvatge. Ningú com aquest escriptor va saber retratar tan bé l'ànima del millor amic de l'home, tot un referent, a més, en la literatura universal.
Amb tot això, fa uns mesos algú va inventar-se una maquineta amb una mascota virtual que com expliquen, permet aprendre a estimar als gossos, però que probablement el que fa és evitar que se n'adopti un. També, el Parc de les Aus de Vilassar de Mar, després d'un calvari col·lectiu seguit per l'opinió pública, ja no existeix, ja és història. Sí que és evident que els animals són un referent social que determinen molts aspectes de la nostra conducta, però això és degut, tal vegada a que mantenen vius uns valors utòpics que ens molts de nosaltres han anat desapareixent,per desgràcia. Una qüestió aquesta amb la que tanco i convido a tothom a reflexionar-hi.
ESTEVE ROVIRA, APUNTS PER A LA MEMORIA
Intervenció llegida a Can Bartomeu l'11 de Setembre de 2004
"La retirada es va endur 500.000 ànimes fins a la frontera amb França. Militars i civils, homes i dones, ancians i vells que van fer desenes de quilòmetres a peu per fugir de l'exèrcit nacional, que el dia 10 de febrer de 1939 ja havia ocupat totalment Catalunya".
Aquest fragment extret del llibre La quinta del biberó. Els anys perduts, que la seva autora, Emma Aixalà, ens acaba de presentar, és prou il·lustratiu del context en el qual cal situar el final de la vida d'Esteve Rovira i Rovira, barber i activista cultural de Cabrera de Mar, que va viure la fugida a França a l'acabament de la Guerra Civil i va morir, vés a saber per quin atzar, l'1 d'agost –Sant Feliu, patró del nostre poble–, al camp d'extermini de Gusen, on l'havien dut el 17 de febrer de 1941, després d'haver passat per un camp de "refugiats", un de presoners Stalag i haver ingressat al tristament cèlebre Mauthausen.
Amb aquest acte que fem avui, envoltats del paisatge únic de Can Bartomeu, un dels cors del nostre municipi, volem recordar la memòria d'aquest cabrerenc, l'existència del qual vaig descobrir un dia, per casualitat, fullejant el llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d'extermini nazis. El nom d'Esteve Rovira i Rovira, vinculat a la seva relació amb Cabrera de Mar, va fer que em preguntés qui era i com havia anat a parar allí, tan lluny de casa.
Les principals pistes sobre l'Esteve me les va donar, com no!, en Joan Vilalta i Reixach, cronista del poble, acompanyades de dos textos que Rovira havia publicat en un programa de la Festa Major d'abans de la Guerra –"Semi bosqueig" i "Els nostres miradors"–, que més tard vaig poder veure, en l'edició original, a casa de la família del seu autor. Aquelles paraules, escrites molts anys abans que jo neixés –més endavant les sentirem amb la veu de Roser i Carles Boixeda, nets d'Esteve Rovira– em van fer sentir en sintonia amb un escriptor tan llunyà en el temps com proper en les sensacions que hi descriu. Però amb aquells textos breus no n'hi havia prou i vaig sentir la necessitat de buscar molt més.
No és fàcil recuperar el passat i, sense presses, "anant fent", com diria l'escriptor Josep Pla, he anat recollint dades, papers, apunts, que m'han ajudat a perfilar la persona que va ser Esteve Rovira. D'aquest anar trobant en la carretera de la vida va néixer la idea, amb el suport "total" de l'Ajuntament, de recordar-lo avui, en el marc d'aquest 11 de Setembre que, des de fa uns anys, dediquem a la nostra memòria històrica. Posar-se la fita d'un merescut homenatge, alhora esdevenia un exercici per anar recopilant informació sobre aquest cabrerenc.
Des d'aleshores han estat moltes les persones que m'han anat donant retalls biogràfics sobre l'Esteve i per això també espero, més endavant, poder recollir els seus noms i tota la documentació aplegada en un opuscle, perquè en quedi constància documental, per al futur, de tot plegat. A més, en aquest punt voldria afegir-hi el suport que m'ha donat la família d'Esteve Rovira, des de la seva filla Roser Rovira Freixenet i la seva neta, Roser Boixeda. No ha de ser fàcil que tants anys després es presenti un desconegut, picant a la porta de casa teva, amb papers del teu pare, mort en un camp d'extermini, i et comenci a fer preguntes. La cordialitat amb la qual m'han acollit filla i neta, les vegades que ens hem vist, no es pot expressar amb paraules. Tanmateix, amb les seves explicacions m'han ajudat a conèixer un Esteve Rovira que els va ser negat a elles mateixes, al seu net Carles i a tota la família en defintiva, i m'han facilitat textos que m'han permès entendre més la seva relació amb Cabrera. No oblidaré mai, tampoc, quan em van mostrar fotografies d'Esteve Rovira i d'aquesta manera prenia, per a mi, presència en imatge.
D'altra banda, les apreciacions que us llegiré tot seguit, són solament una petita aproximació al perfil d'aquest cabrerenc que va estimar el seu poble i que víctima de les circumstàncies del seu temps va anar a morir assassinat tant lluny, enmig d'un món que aleshores trontollava.
Seguint amb el perfil biogràfic, Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, a l'Horta del Molí, el 5 de juny de 1898, tot i que els seus pares havien vingut de fora del nostre poble.
Ja de gran sabem que va fer de barber, amb el seu cunyat, Francesc Ramon, que més tard seria agutzil de Cabrera i que la barberia la tenien al carrer Masriera, on vivien aleshores. També que va portar el cafè de la Societat Atlàntida, el Cafè de Baix.
Una dada curiosa és que cap a l'any 1930 va tenir la idea precursora de publicar una revista a la localitat, amb la capçalera "El Cor del Poble", nom que també tenia una obra teatral del dramaturg Ignasi Iglesias i que s'havia representat l'agost de 1908, al teatre Nou, nou a més d'aquells anys. Aquesta publicació no va veure mai la llum editorial per, segons testimonis de l'època, la política de dos partits existents aleshores al municipi.
També, durant aquell temps, en Rovira –m'explica Joan Vilalta– era una de les persones més actives culturalment de Cabrera. En donen testimoni alguns dels escrits recuperats i d'altres d'inèdits que la família m'ha cedit. Havia publicat textos, abans de la Guerra Civil, en programes de la Festa Major i també en periòdics de Mataró. A més, entre els seus papers queda algun record personals d'idees seves com fomentar el llibre en català al poble, entre d'altres que cal estudiar més acuradament.
De la gent amb qui que he parlat sintetitzaria les següents idees sobre l'Esteve Rovira: era una bona persona i tenia grans inquietuds culturals, però les va supeditar a la seva estimació per la família i van ser estroncades pel gran drama humà que va haver de viure. També que era un republicà que estimava la cultura i el seu poble, tot i que va passar amb prudència i discreció pels esdeveniments polítics del seu temps.
Quan s'acabava el conflicte ell treballava en una fàbrica de "material de guerra" de Sant Andreu, a Barcelona. Amb l'evacuació de la fàbrica i els seus obrers va anar a parar a França, als camps de refugiats espanyols, les males condicions dels quals són sobradament conegudes. Allí fa de barber, segons els consta als familiars. "Crec que veia França com el Nord d'Espriu: culte, net, tolerant...", em va dir Roser Boixeda, però malauradament el seu avi l'haurà de conèixer des d'una perspectiva menys idealitzada.
Per sortir dels camps de refugiats del sud de França s'allista en una companyia de treball i el destinen a la Línia Maginot, a fortificar. Quan entren els alemanys que estaven ocupant europa el fan presoner, el juny de 1940 i el duen a un camp Stalag, a Estrasburg, on tenia el número 2559. D'aquesta època la família conserva petites cartes –lògicament censurades– i algunes de les quals desvetllen la preocupació pels seus i un gran optimisme malgrat l'adversitat en la qual es trobava.
El seu ingrès al camp d'extermini de Mauthausen es fa efectiu el 13 de desembre de 1940. D'allí va al de Gusen, annex de Mauthausen, el 17 de febrer de 1941, on va ser gassat l'1 d'agost de 1941, en el context de la política d'aleshores que no reconeixia els ciutadans espanyols que estiguessin en mans dels nazis.
Des d'aleshores han passat uns quants anys. Molt de temps, ben cert, però avui volem recuperar la memòria d'aquest cabrerenc que en representa tants d'altres que van morir en la guerra, en l'exili, en els camps de refugiats, de presoners o d'extermini.
Vull concloure la meva intervenció amb dues grans reflexions que em motiva la vida d'Esteve Rovira:
Primer, el patiment de la seva vídua, Josefina Freixenet –morta el 1995– i la seva filla Roser Rovira Freixenet, òrfena de petita. Totes dues, a la mort del marit i del pare van haver d'afegir la duresa de la situació durant la postguerra.
Segon, la idea que em va transmetre la seva neta, Roser Boixeda, referint-se al seu avi i la gent que va viure a la seva època. Textualment cito: "Gràcies a ells avui som el que som".
I és ben cert que gràcies a l'Esteve Rovira i a tants d'altres és veritat que avui som el que som i estem aquí fent el que volem fer, en plena llibertat.
I voldria acabar escoltant "Els nostres miradors", unes paraules amb les quals m'agradaria que recordéssim, tots plegats, l'amic cabrerenc que les va escriure, en la veu de la seva neta, Roser Boixeda.
"La retirada es va endur 500.000 ànimes fins a la frontera amb França. Militars i civils, homes i dones, ancians i vells que van fer desenes de quilòmetres a peu per fugir de l'exèrcit nacional, que el dia 10 de febrer de 1939 ja havia ocupat totalment Catalunya".
Aquest fragment extret del llibre La quinta del biberó. Els anys perduts, que la seva autora, Emma Aixalà, ens acaba de presentar, és prou il·lustratiu del context en el qual cal situar el final de la vida d'Esteve Rovira i Rovira, barber i activista cultural de Cabrera de Mar, que va viure la fugida a França a l'acabament de la Guerra Civil i va morir, vés a saber per quin atzar, l'1 d'agost –Sant Feliu, patró del nostre poble–, al camp d'extermini de Gusen, on l'havien dut el 17 de febrer de 1941, després d'haver passat per un camp de "refugiats", un de presoners Stalag i haver ingressat al tristament cèlebre Mauthausen.
Amb aquest acte que fem avui, envoltats del paisatge únic de Can Bartomeu, un dels cors del nostre municipi, volem recordar la memòria d'aquest cabrerenc, l'existència del qual vaig descobrir un dia, per casualitat, fullejant el llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d'extermini nazis. El nom d'Esteve Rovira i Rovira, vinculat a la seva relació amb Cabrera de Mar, va fer que em preguntés qui era i com havia anat a parar allí, tan lluny de casa.
Les principals pistes sobre l'Esteve me les va donar, com no!, en Joan Vilalta i Reixach, cronista del poble, acompanyades de dos textos que Rovira havia publicat en un programa de la Festa Major d'abans de la Guerra –"Semi bosqueig" i "Els nostres miradors"–, que més tard vaig poder veure, en l'edició original, a casa de la família del seu autor. Aquelles paraules, escrites molts anys abans que jo neixés –més endavant les sentirem amb la veu de Roser i Carles Boixeda, nets d'Esteve Rovira– em van fer sentir en sintonia amb un escriptor tan llunyà en el temps com proper en les sensacions que hi descriu. Però amb aquells textos breus no n'hi havia prou i vaig sentir la necessitat de buscar molt més.
No és fàcil recuperar el passat i, sense presses, "anant fent", com diria l'escriptor Josep Pla, he anat recollint dades, papers, apunts, que m'han ajudat a perfilar la persona que va ser Esteve Rovira. D'aquest anar trobant en la carretera de la vida va néixer la idea, amb el suport "total" de l'Ajuntament, de recordar-lo avui, en el marc d'aquest 11 de Setembre que, des de fa uns anys, dediquem a la nostra memòria històrica. Posar-se la fita d'un merescut homenatge, alhora esdevenia un exercici per anar recopilant informació sobre aquest cabrerenc.
Des d'aleshores han estat moltes les persones que m'han anat donant retalls biogràfics sobre l'Esteve i per això també espero, més endavant, poder recollir els seus noms i tota la documentació aplegada en un opuscle, perquè en quedi constància documental, per al futur, de tot plegat. A més, en aquest punt voldria afegir-hi el suport que m'ha donat la família d'Esteve Rovira, des de la seva filla Roser Rovira Freixenet i la seva neta, Roser Boixeda. No ha de ser fàcil que tants anys després es presenti un desconegut, picant a la porta de casa teva, amb papers del teu pare, mort en un camp d'extermini, i et comenci a fer preguntes. La cordialitat amb la qual m'han acollit filla i neta, les vegades que ens hem vist, no es pot expressar amb paraules. Tanmateix, amb les seves explicacions m'han ajudat a conèixer un Esteve Rovira que els va ser negat a elles mateixes, al seu net Carles i a tota la família en defintiva, i m'han facilitat textos que m'han permès entendre més la seva relació amb Cabrera. No oblidaré mai, tampoc, quan em van mostrar fotografies d'Esteve Rovira i d'aquesta manera prenia, per a mi, presència en imatge.
D'altra banda, les apreciacions que us llegiré tot seguit, són solament una petita aproximació al perfil d'aquest cabrerenc que va estimar el seu poble i que víctima de les circumstàncies del seu temps va anar a morir assassinat tant lluny, enmig d'un món que aleshores trontollava.
Seguint amb el perfil biogràfic, Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, a l'Horta del Molí, el 5 de juny de 1898, tot i que els seus pares havien vingut de fora del nostre poble.
Ja de gran sabem que va fer de barber, amb el seu cunyat, Francesc Ramon, que més tard seria agutzil de Cabrera i que la barberia la tenien al carrer Masriera, on vivien aleshores. També que va portar el cafè de la Societat Atlàntida, el Cafè de Baix.
Una dada curiosa és que cap a l'any 1930 va tenir la idea precursora de publicar una revista a la localitat, amb la capçalera "El Cor del Poble", nom que també tenia una obra teatral del dramaturg Ignasi Iglesias i que s'havia representat l'agost de 1908, al teatre Nou, nou a més d'aquells anys. Aquesta publicació no va veure mai la llum editorial per, segons testimonis de l'època, la política de dos partits existents aleshores al municipi.
També, durant aquell temps, en Rovira –m'explica Joan Vilalta– era una de les persones més actives culturalment de Cabrera. En donen testimoni alguns dels escrits recuperats i d'altres d'inèdits que la família m'ha cedit. Havia publicat textos, abans de la Guerra Civil, en programes de la Festa Major i també en periòdics de Mataró. A més, entre els seus papers queda algun record personals d'idees seves com fomentar el llibre en català al poble, entre d'altres que cal estudiar més acuradament.
De la gent amb qui que he parlat sintetitzaria les següents idees sobre l'Esteve Rovira: era una bona persona i tenia grans inquietuds culturals, però les va supeditar a la seva estimació per la família i van ser estroncades pel gran drama humà que va haver de viure. També que era un republicà que estimava la cultura i el seu poble, tot i que va passar amb prudència i discreció pels esdeveniments polítics del seu temps.
Quan s'acabava el conflicte ell treballava en una fàbrica de "material de guerra" de Sant Andreu, a Barcelona. Amb l'evacuació de la fàbrica i els seus obrers va anar a parar a França, als camps de refugiats espanyols, les males condicions dels quals són sobradament conegudes. Allí fa de barber, segons els consta als familiars. "Crec que veia França com el Nord d'Espriu: culte, net, tolerant...", em va dir Roser Boixeda, però malauradament el seu avi l'haurà de conèixer des d'una perspectiva menys idealitzada.
Per sortir dels camps de refugiats del sud de França s'allista en una companyia de treball i el destinen a la Línia Maginot, a fortificar. Quan entren els alemanys que estaven ocupant europa el fan presoner, el juny de 1940 i el duen a un camp Stalag, a Estrasburg, on tenia el número 2559. D'aquesta època la família conserva petites cartes –lògicament censurades– i algunes de les quals desvetllen la preocupació pels seus i un gran optimisme malgrat l'adversitat en la qual es trobava.
El seu ingrès al camp d'extermini de Mauthausen es fa efectiu el 13 de desembre de 1940. D'allí va al de Gusen, annex de Mauthausen, el 17 de febrer de 1941, on va ser gassat l'1 d'agost de 1941, en el context de la política d'aleshores que no reconeixia els ciutadans espanyols que estiguessin en mans dels nazis.
Des d'aleshores han passat uns quants anys. Molt de temps, ben cert, però avui volem recuperar la memòria d'aquest cabrerenc que en representa tants d'altres que van morir en la guerra, en l'exili, en els camps de refugiats, de presoners o d'extermini.
Vull concloure la meva intervenció amb dues grans reflexions que em motiva la vida d'Esteve Rovira:
Primer, el patiment de la seva vídua, Josefina Freixenet –morta el 1995– i la seva filla Roser Rovira Freixenet, òrfena de petita. Totes dues, a la mort del marit i del pare van haver d'afegir la duresa de la situació durant la postguerra.
Segon, la idea que em va transmetre la seva neta, Roser Boixeda, referint-se al seu avi i la gent que va viure a la seva època. Textualment cito: "Gràcies a ells avui som el que som".
I és ben cert que gràcies a l'Esteve Rovira i a tants d'altres és veritat que avui som el que som i estem aquí fent el que volem fer, en plena llibertat.
I voldria acabar escoltant "Els nostres miradors", unes paraules amb les quals m'agradaria que recordéssim, tots plegats, l'amic cabrerenc que les va escriure, en la veu de la seva neta, Roser Boixeda.
LA LLUITA ARMADA
Diu, més o menys, un dels poemes en prosa de Rimbaud que aixecaran democràcies d'opereta i faran desfilades patètiques. La bandera de l'esperança ja fa temps que penja esfilagarsada. Contra l'Imperi la lluita Jedi. La reacció ha de sorgir en aquesta mena de República de Weimar en la qual vivim. Després, quan ragi la sang ens penedirem. Però així és la història de la Humanitat.
ELS ASFALTADORS
Ho han anat construint tot a poc a poc. Hi haurà un moment que el Maresme serà un paradís de totxanes. Els constructors i promotors urbanístics són un nou genet de l'Apocalipsi. En alguns moments segurament caldrà començar a parlar que contra el capitalisme desfermat només hi ha una opció de lluita. Si ja no hi ha esperança, però, per què lluitar: per poder comprar-nos un mòbil i anar al cinema diumenge a la tarda, per pagar la hipoteca als porcs dels bancs. Les previsions més apocalíptiques d'Orwell s'han complert.
UNA REPUBLICA D'OPERETA
A la república de Capprària el cap dels barrufets ha regalat una placa commemorativa al gran teotrarca. Al cap i a la fi, tot el poder neix i desemboca en la mateixa claveguera. Manar és una metzina que afalaga.
ESTATUT SI ESTATUT NO
Amb l'espanyolada no hi ha res a fer. Mai han contemplat res que no sigui les seves pròpies sabates. Ara sortirà un Estatut mig de merda per enganyar el personal i totes les coses seguiran més o menys igual. Tan patètic ha estat el paper del Tripartit (una colla de borregos que van d'esquerres i al final el que són és pijos reciclats) com del circ convergent, amb la momerota immanent d'en Jordi Pujol que han tret de l'armari perquè el madelman Mas no sap sortir-se'n sol. Catalunya com a nació fa temps que ha mort perquè els catalans som uns covards que aspirem a viure bé i el nostre patriotisme ja és història.
Dóna ganes de cagar-s'hi al mig o de no anar a votar. El que passa és que més enllà de tots aquests mediocres hi ha els del PP, que són excepte algunes honorables excepcions, l'enemic més implacable i directe de qualsevol forma de seny.
Dóna ganes de cagar-s'hi al mig o de no anar a votar. El que passa és que més enllà de tots aquests mediocres hi ha els del PP, que són excepte algunes honorables excepcions, l'enemic més implacable i directe de qualsevol forma de seny.
jueves, enero 19, 2006
A LA MIERDA...
Com en Fernando Fernán Gómez un sent, moltes vegades, la necessitat d'enviar algú a la merda. No, millor, a la puta merda. Però no queda massa políticament correcte dir-ho.
MES AMICS DE LES LLETRES
En Manel Alonso i la Sïlvia Tarragó entren a aquest univers de paraules. M'animen. A vegades un mot en l'infinit pot ser un tronc que salvi a un nàufrag, una gota d'aigua en el desert. També m'alegra que Manel Alonso publiqui un dietari que estic llegint amb interès. Sempre aventurer i incansable, aquest valencià llegendari!.
CARE SANTOS
No solament té temps d'escriure llibres, guanyar premis i portar fills al món. També ha sabut trobar un espai per aconseguir que els seus amics tornin a l'escriptura creativa. Entre ells, jo. Hi ha persones que si no ens trobéssim en aquesta vida caldria anar a buscar-les.
martes, enero 17, 2006
FA TEMPS...
Fa temps que el capità havia d'haver abandonat el vaixell, canviar de companyia i lluitar amb bandera corsària. Al cap i a la fi és per al que ha nascut. Però una certa lleialtat envers la tripulació i potser també una dosi de covardia li han fet veure paradisos que no existeixen, que només pot contemplar ell. Un dia desperta del seu somni, veu els rostres putrefactes dels mariners que l'envolten i sap que ha arribat l'hora d'enviar-los a la puta merda. Tot té un final que sol ser un nou principi per als titans. I deixar que les rates morin ofegades és l'alternativa. Si ho creus arribes a El Dorado, si no ho creus és el mateix treballar a la televisió que recollir la brossa selectiva.
ELS QUE ENS ENVOLTEN
En política i en l'entorn laboral els que ens envolten són la clau. Si són inútils el resultat del que facis serà d'inutilitat. Si són neuròtics, una neurosi. Si són infantils, una llar d'infants. Però el més dramàtic és que depenguis de persones de confiança que s'han anat cremant i no esperen res del present ni del futur, aleshores estàs mort i t'has de buscar una nova sortida laboral. Quan treballes per tu et poden putejar moltíssim, però navegues en el teu vaixell i el pots conduir de la manera que creguis millor. Quan portes el navili d'un altre gairebé no pots decidir res (els armadors sempre fan d'armadors). Si a més, els mariners estan "gastats" i només treballen pel sou i no aspiren a arribar a noves terres, estàs mort.
L'única sortida és canviar de vaixell i buscar noves itaques. I deixar que l'anterior s'enfonsi si és el seu destí. Fins i tot després de trobar-se sota l'aigua els mariners continuaran queixant-se perquè són solament això, mariners.
Hi ha dues races: la dels que tenen la força per inventar de nou i la dels que segueixen el ramat.
L'única sortida és canviar de vaixell i buscar noves itaques. I deixar que l'anterior s'enfonsi si és el seu destí. Fins i tot després de trobar-se sota l'aigua els mariners continuaran queixant-se perquè són solament això, mariners.
Hi ha dues races: la dels que tenen la força per inventar de nou i la dels que segueixen el ramat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
