ROMA I ESPANYA NO ESCOLTEN?

Quan més lluny està el centre de poder, més difícil és fer-hi arribar les reivindicacions dels grups més petits. Potser per això, en aquest món apocalíptic en el qual vivim, són més necessàries que mai les petites estructures, el treball que comença en l’individualitat i que pot aplegar, com a màxim, unes poques persones, no cal que en siguin moltes més.

Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.

Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.

Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.

Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.

En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.

Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.

Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.

Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.