Per fi, a la xarxa, l'escriptor de Puçol (País Valencià) Manel Alonso.
El podem trobar a Els papers de Can Perla, blog amb textos sobre literatura, música, fotografia... i tota mena de retalls vitals i culturals sota el punt de vista d'aquest activista cultural tot terreny i màster de les paraules impreses.
No us el perdeu!
jueves, diciembre 04, 2008
PERVIVÈNCIA DELS BLOGS
Crec en els blogs (o blocs) que no són una obligació.
Potser siguin menys qualitatius i professionals,
però amaguen la bellesa i la puresa de les flors silvestres,
alliberades de perfum industrial.
Potser siguin menys qualitatius i professionals,
però amaguen la bellesa i la puresa de les flors silvestres,
alliberades de perfum industrial.
'KOAN', DE PERE CABRA
El llibre 'Koan', de Pere Cabra, publicat per Setzevents -un dels projectes culturals més interessants dels darrers temps del Maresme-, és una peça més en la interessant obra d'aquest autor, que es mou en la narrativa, la poesia, el pensament i la convicció Kerouac que vida i literatura són un mateix magma.
De Koan, dues peces seves:
124
Dolor
Alliberar-se causa dolor.
Encara estem arrelats a la Vida com cabells a una diadema.
43
Com tu
La bellesa s'impregna en la Vida com si fos l'essència d'ella mateixa.
Se'ns mostra, inesperadament, en les coses, com la Causa i la Raó de tot.
Com tu, Germà meu.
De Koan, dues peces seves:
124
Dolor
Alliberar-se causa dolor.
Encara estem arrelats a la Vida com cabells a una diadema.
43
Com tu
La bellesa s'impregna en la Vida com si fos l'essència d'ella mateixa.
Se'ns mostra, inesperadament, en les coses, com la Causa i la Raó de tot.
Com tu, Germà meu.
PENSAMENT BALLARDIÀ
"L'únic planeta veritablement estrany és la Terra".
J.G. Ballard. 'Autòpsia del nou mil·leni'.
J.G. Ballard. 'Autòpsia del nou mil·leni'.
NOU IMPULS AL RAÏM I VI DE LA DO ALELLA
Les IV Jornades Gastronòmiques del Raïm i Vi DO Alella se celebraran enguany del 14 al 30 de novembre a diverses localitats del Maresme i el Vallès.
Per quarta vegada, els restaurants que hi participen ofereixen menús elaborats especialment per aquesta cita gastronòmica amb el vi de la DO i el raïm com a productes centrals de les receptes culinàries més saboroses, dins una iniciativa que vol demostrar que no cal anar fora de la comarca per trobar una cuina excel·lent i de qualitat, que en cap moment defuig els productes més vinculats al nostre territori.
D’altra banda, els organitzadors d’aquesta quarta proposta de les Jornades Gastronòmiques del Raïm i Vi DO Alella són els ajuntaments d’Alella, el Masnou, Montgat, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià, Tiana, Vallromanes i Vilanova del Vallès.
L’objectiu de les jornades és potenciar i promocionar el vi de la Denominació d’Origen i la restauració dels municipis que hi participen, i s’inclou en unes iniciatives que al voltant de la DO difonen un dels punts forts socioeconòmics de la comarca. Propostes com aquesta projecten enfora el territori i donen a conèixer la riquesa gastronòmica, una necessitat en la qual cal treballar constantment.
Editorial TRIBUNA Maresme 194
Per quarta vegada, els restaurants que hi participen ofereixen menús elaborats especialment per aquesta cita gastronòmica amb el vi de la DO i el raïm com a productes centrals de les receptes culinàries més saboroses, dins una iniciativa que vol demostrar que no cal anar fora de la comarca per trobar una cuina excel·lent i de qualitat, que en cap moment defuig els productes més vinculats al nostre territori.
D’altra banda, els organitzadors d’aquesta quarta proposta de les Jornades Gastronòmiques del Raïm i Vi DO Alella són els ajuntaments d’Alella, el Masnou, Montgat, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià, Tiana, Vallromanes i Vilanova del Vallès.
L’objectiu de les jornades és potenciar i promocionar el vi de la Denominació d’Origen i la restauració dels municipis que hi participen, i s’inclou en unes iniciatives que al voltant de la DO difonen un dels punts forts socioeconòmics de la comarca. Propostes com aquesta projecten enfora el territori i donen a conèixer la riquesa gastronòmica, una necessitat en la qual cal treballar constantment.
Editorial TRIBUNA Maresme 194
MILLORAR I MANCOMUNAR EL TRANSPORT
La línia C-14 que uneix Premià de Dalt i Premià de Mar amb l’estació del tren ha augmentat la seva freqüència de pas, incorporant un autobús adaptat per a les persones amb dificultats de mobilitat i és el fruit del treball mancomunat d’aquests dos municipis veïns.
Aquesta actuació, al marge de la valoració dels resultats que caldrà fer un temps prudencial després de la seva posada en marxa, incorpora dos dels valors més necessaris en la vida municipal del Maresme dels últims temps: la inversió en el transport públic, per garantir la mobilitat i evitar que calgui fer servir cotxe i la corresponent millora que suposa per al medi ambient i l’acció mancomunada per al benefici comú de dos consistoris. Cada vegada més són necessaris aquest tipus de col·laboracions perquè al marge dels límits fronterers entre les localitats, els ciutadans es mouen lliurement i fan servir serveis al seu abast, al seu poble o al del costat.
No cal deixar de banda, tampoc, que la reducció de despeses i l’optimització de recursos demanaran molta imaginació i esforços dels responsables municipals perquè portar les finances públiques, en l’actual context de crisi i recessió econòmica, no és tampoc gens fàcil.
Editorial TRIBUNA Maresme 193
Aquesta actuació, al marge de la valoració dels resultats que caldrà fer un temps prudencial després de la seva posada en marxa, incorpora dos dels valors més necessaris en la vida municipal del Maresme dels últims temps: la inversió en el transport públic, per garantir la mobilitat i evitar que calgui fer servir cotxe i la corresponent millora que suposa per al medi ambient i l’acció mancomunada per al benefici comú de dos consistoris. Cada vegada més són necessaris aquest tipus de col·laboracions perquè al marge dels límits fronterers entre les localitats, els ciutadans es mouen lliurement i fan servir serveis al seu abast, al seu poble o al del costat.
No cal deixar de banda, tampoc, que la reducció de despeses i l’optimització de recursos demanaran molta imaginació i esforços dels responsables municipals perquè portar les finances públiques, en l’actual context de crisi i recessió econòmica, no és tampoc gens fàcil.
Editorial TRIBUNA Maresme 193
EL RETORN DELS PREMIS BUTACA
Els XIV premis Butaca de teatre i cinema de Catalunya s’atorgaran al Pavelló Municipal d’Esports de Premià de Mar el proper dilluns 24 de novembre, en una gala sempre carregada de sorpreses del món de l’espectacle i amb l’assistència de la gran majoria dels seus principals protagonistes, els professionals del sector.
Els premis Butaca van néixer a Premià de Mar, però des de fa dos anys se celebren a diverses localitats de la província de Barcelona, gràcies al suport de l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona.
Les dues edicions anteriors s’han fet a Viladecans i a Mataró, però enguany tornen a Premià de Mar, ja que en la nova projecció del premi es va acordar que cada tres edicions es fessin en aquest municipi. Els Butaca han crescut i han trobat un marc més gran, avalat per la gran resposta del públic.
Ara, aquesta proposta cultural de primera magnitud torna cada tres anys amb molta més força i incidència dins el panorama cultural català comú. Premià de Mar viurà, aquest dilluns, una nova edició d’uns premis reforçats i projectats. El resultat del canvi de periodicitat ha anat en paral·lel a la consolidació d’un certamen que va néixer al Maresme pensant en Catalunya.
Editorial TRIBUNA Maresme 195
Els premis Butaca van néixer a Premià de Mar, però des de fa dos anys se celebren a diverses localitats de la província de Barcelona, gràcies al suport de l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona.
Les dues edicions anteriors s’han fet a Viladecans i a Mataró, però enguany tornen a Premià de Mar, ja que en la nova projecció del premi es va acordar que cada tres edicions es fessin en aquest municipi. Els Butaca han crescut i han trobat un marc més gran, avalat per la gran resposta del públic.
Ara, aquesta proposta cultural de primera magnitud torna cada tres anys amb molta més força i incidència dins el panorama cultural català comú. Premià de Mar viurà, aquest dilluns, una nova edició d’uns premis reforçats i projectats. El resultat del canvi de periodicitat ha anat en paral·lel a la consolidació d’un certamen que va néixer al Maresme pensant en Catalunya.
Editorial TRIBUNA Maresme 195
ELS ANIMALS MÉS ÚTILS PER A LA SOCIETAT
La Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) ha posat en marxa un projecte que vol ser pioner al conjunt de l’Estat. Sota el nom de Vincles, integra les mascotes que ningú vol del refugi de Cal Pilé en una tasca social que ha de servir de model i referent. D’aquesta manera, les entitats de Mataró i del Maresme tornen a ser pioneres i demostren que és possible, des de la societat civil, anar molt per endavant de les administracions públiques.
Els animals que participaran en el projecte Vincles, amb el suport d’especialistes, contribuiran a ajudar les persones més necessitades i a ser, alhora, un canal educatiu i formatiu. El projecte s’estructura en dues vessants: l’educativa i la terapèutica. En l’apartat educatiu es treballa una major cons-cienciació dels infants envers les mascotes i el terapèutic s’adreça a col·lectius amb problemàtiques. En aquest projecte tampoc es deixa de banda la gent gran, que hi podran realitzar activitats per evitar la soledat i el tancament.
L’SPAM vol demostrar que no hi ha cap mascota inútil i que els “que ningú vol” també tenen molt a dir i a contribuir. Sens dubte, aquest projecte obre noves vies que demanen suport i mecenatge per tirar cap endavant.
Editorial TRIBUNA Maresme 196
Els animals que participaran en el projecte Vincles, amb el suport d’especialistes, contribuiran a ajudar les persones més necessitades i a ser, alhora, un canal educatiu i formatiu. El projecte s’estructura en dues vessants: l’educativa i la terapèutica. En l’apartat educatiu es treballa una major cons-cienciació dels infants envers les mascotes i el terapèutic s’adreça a col·lectius amb problemàtiques. En aquest projecte tampoc es deixa de banda la gent gran, que hi podran realitzar activitats per evitar la soledat i el tancament.
L’SPAM vol demostrar que no hi ha cap mascota inútil i que els “que ningú vol” també tenen molt a dir i a contribuir. Sens dubte, aquest projecte obre noves vies que demanen suport i mecenatge per tirar cap endavant.
Editorial TRIBUNA Maresme 196
UN TREBALL COORDINAT I MÉS EFICAÇ
El Consell Comarcal del Maresme (CCM) ha impulsat la creació de la Xarxa d’Infància, Adolescència i Família (XIAF), un mecanisme que ha de fomentar el treball interinstitucional per tractar temes relacionats amb el benestar d’infants, adolescents i famílies. També, i especialment, per donar força en la demanda de recursos que calen a la comarca i com a instrument per a la resolució d’altres problemàtiques.
És una evidència que la societat actual, cada vegada més, demana majors recursos per donar solució als nombrosos problemes existents, però per contra, la situació econòmica fa que aquests siguin menors i s’hagin de distribuir atenent a prioritats.
Les administracions ja de per sí col·laboren, però augmentar el grau de coordinació per donar una resposta més eficaç i aprofundir en optimitzar recursos és la millor línia de treball que es pot seguir, gairebé inevitable. D’altra banda, el primer projecte de la XIAF se centrarà en la infància i l’adolescència en risc, col·lectius aquests que demanen tots els esforços possibles, moltes vegades amb recursos insuficients.
Els ajuntaments de la comarca han acollit molt bé el projecte i ara caldrà posar-se a treballar.
Editorial TRIBUNA Maresme 197
És una evidència que la societat actual, cada vegada més, demana majors recursos per donar solució als nombrosos problemes existents, però per contra, la situació econòmica fa que aquests siguin menors i s’hagin de distribuir atenent a prioritats.
Les administracions ja de per sí col·laboren, però augmentar el grau de coordinació per donar una resposta més eficaç i aprofundir en optimitzar recursos és la millor línia de treball que es pot seguir, gairebé inevitable. D’altra banda, el primer projecte de la XIAF se centrarà en la infància i l’adolescència en risc, col·lectius aquests que demanen tots els esforços possibles, moltes vegades amb recursos insuficients.
Els ajuntaments de la comarca han acollit molt bé el projecte i ara caldrà posar-se a treballar.
Editorial TRIBUNA Maresme 197
martes, noviembre 25, 2008
LA IGUALTAT...
...Ni existeix ni existirà mai, solament el miratge de creure que és possible.
L'espècie humana és classista i miserable... i no hi ha espectacle més trist que la mediocritat intentant saltar barreres, una escena que es repeteix diàriament moltes vegades, massa.
Somiem que podem ser iguals, però en el punt de partida ja no ho som.
L'espècie humana és classista i miserable... i no hi ha espectacle més trist que la mediocritat intentant saltar barreres, una escena que es repeteix diàriament moltes vegades, massa.
Somiem que podem ser iguals, però en el punt de partida ja no ho som.
lunes, noviembre 17, 2008
EL PROBLEMA DE CATALUNYA...
El nostre problema són els nostres dirigents i nosaltres mateixos.
Som uns covards, acostumats a la bona vida i mentre no canviem, serem vassalls d'Espanya, que es dedica a tira-nos les sobres del que produïem per a ells.
Ells, parlen i parlen... fins i tot els que parlen d'independència i de catalanisme, però per acabar-se col·locant a l'organització i que no els hi prenguim.
En una sola onomatopeia (castellana): PUAJ!
Som uns covards, acostumats a la bona vida i mentre no canviem, serem vassalls d'Espanya, que es dedica a tira-nos les sobres del que produïem per a ells.
Ells, parlen i parlen... fins i tot els que parlen d'independència i de catalanisme, però per acabar-se col·locant a l'organització i que no els hi prenguim.
En una sola onomatopeia (castellana): PUAJ!
MARX I LENIN, TORNEU!
No s'entén com davant de tanta canya que ens foten, presa de pèl, polítics d'opereta, esquerra patilla i de cartró pedra, la gent més jove no surt al carrer i planta cara a un sistema injust, podrit i decadent.
Si no lluiten(em) pel seu país, Catalunya, almenys que lluitin(em) per la seva(nostra) dignitat, si en queda una mica.
A les barricades, companys... contra els bancs, els oligarques i els miserables de sempre, que continuen vivint bé.
Si el capitalisme no funciona, ha arribat el temps de tornar a reivindicar a Marx i Lenin, sense pors ni manies.
Comunisme llibertari i autogestionari... per una vida més digna i un món millor. NO renunciar a les UTOPIES mai, perquè ens deixen SENSE ÀNIMA (el que volen!).
Per un món millor i més digne (Països Catalans lliures i socialistes). Potser sí que ha arribat l'hora de tornar a les barricades.
A les barricades, a les barricades...
Si no lluiten(em) pel seu país, Catalunya, almenys que lluitin(em) per la seva(nostra) dignitat, si en queda una mica.
A les barricades, companys... contra els bancs, els oligarques i els miserables de sempre, que continuen vivint bé.
Si el capitalisme no funciona, ha arribat el temps de tornar a reivindicar a Marx i Lenin, sense pors ni manies.
Comunisme llibertari i autogestionari... per una vida més digna i un món millor. NO renunciar a les UTOPIES mai, perquè ens deixen SENSE ÀNIMA (el que volen!).
Per un món millor i més digne (Països Catalans lliures i socialistes). Potser sí que ha arribat l'hora de tornar a les barricades.
A les barricades, a les barricades...
domingo, noviembre 16, 2008
UNA ALTRA MIRADA DE LA CRISI
Al final hem acabat de ple submergits a la crisi, mentre alguns ho negaven i d’altres s’han quedat profundament sorpresos que l’economia pugui pujar tant, fer un gran esclat i com la rierada, s’ho endugui tot cap avall.
Hi ha famílies que estan patint força, com veiem als mitjans de comunicació dia sí dia també mentre la borsa puja i baixa com les muntanyes russes del Tibidabo.
La culpa del que està passant és una mica de tots, però amb diversos graus de responsabilitat. Els que més en tenen, curiosament, són els que menys paguen. Ni entre els polítics responsables de controlar que aquestes coses passin s’estan depurant responsabilitats, ni tampoc entre els responsables de les entitats financeres que han comès errades… com sempre, paguem tots per ells.
D’altra banda, la pressió afegida que rep el ciutadà cada dia dubto que porti cap a algun lloc. Clar que s’ha d’informar del que passa, però ha arribat un moment que el grau de psicosi i desinformació que es genera és pitjor. I per què no es transmeten més missatges positius des dels mitjans de comunicació, que permetin afrontar aquest sotrac i intentar aixecar el cap?
És evident que les coses s’han d’arreglar a nivell internacional, però que també hem d’aprendre molt des de la posició de cadascú i començar a pensar en una clau ben diferent.
Totes aquestes reflexions, que no paren de fer-se, s’haurien de començar a posar a la pràctica. Potser, més enllà de l’ordre mundial, dels polítics, dels banquers, el que cal que canviï, almenys una mica és l’ànima humana. Però es veu que això és demanar massa.
Hi ha famílies que estan patint força, com veiem als mitjans de comunicació dia sí dia també mentre la borsa puja i baixa com les muntanyes russes del Tibidabo.
La culpa del que està passant és una mica de tots, però amb diversos graus de responsabilitat. Els que més en tenen, curiosament, són els que menys paguen. Ni entre els polítics responsables de controlar que aquestes coses passin s’estan depurant responsabilitats, ni tampoc entre els responsables de les entitats financeres que han comès errades… com sempre, paguem tots per ells.
D’altra banda, la pressió afegida que rep el ciutadà cada dia dubto que porti cap a algun lloc. Clar que s’ha d’informar del que passa, però ha arribat un moment que el grau de psicosi i desinformació que es genera és pitjor. I per què no es transmeten més missatges positius des dels mitjans de comunicació, que permetin afrontar aquest sotrac i intentar aixecar el cap?
És evident que les coses s’han d’arreglar a nivell internacional, però que també hem d’aprendre molt des de la posició de cadascú i començar a pensar en una clau ben diferent.
Totes aquestes reflexions, que no paren de fer-se, s’haurien de començar a posar a la pràctica. Potser, més enllà de l’ordre mundial, dels polítics, dels banquers, el que cal que canviï, almenys una mica és l’ànima humana. Però es veu que això és demanar massa.
'L'INCAL', de MOEBIUS i JODOROWSKY
Edició integral
Publicat per Glénat
‘L’incal’ és una novel·la gràfica que va ser el referent per a tota una generació de lectors, que descobríem els còmics en revistes periòdiques que ara ja no existeixen només que a les taules dels llibreters de vell.
Per sort, però, ara, els lectors en català poden accedir a aquesta magna obra de còmic gràcies a la traducció de Vanessa Molina Clément.
Moebius és tot un referent en el camp del dibuix de la historieta i Jodorowski un escriptor àmpliament reconegut. De la síntesi d’aquests dos genis, entre d’altres obres, va néixer ‘L’incal’, una narració que en dues-centes noranta-dues pàgines dibuixades en vuit anys, trenca els motlles de la ciència ficció i obre nous camps que han estat imitats fins a la sacietat.
‘L’incal’ explica la llegenda de John Difool, un miserable detectiu privat que acabarà salvant l’univers, en una trama narrativa que interrelaciona els gèneres i els símbols, l’aventura heroica i el tarot, la recerca iniciàtica i el somni, la paròdia i molts ingredients més que atreuen el lector fins a la darrera pàgina d’aquest volum.
Sens dubte, per a amants de la ciència ficció innovadora, però també de les històries que enganxen i obren noves fronteres.
Publicat per Glénat
‘L’incal’ és una novel·la gràfica que va ser el referent per a tota una generació de lectors, que descobríem els còmics en revistes periòdiques que ara ja no existeixen només que a les taules dels llibreters de vell.
Per sort, però, ara, els lectors en català poden accedir a aquesta magna obra de còmic gràcies a la traducció de Vanessa Molina Clément.
Moebius és tot un referent en el camp del dibuix de la historieta i Jodorowski un escriptor àmpliament reconegut. De la síntesi d’aquests dos genis, entre d’altres obres, va néixer ‘L’incal’, una narració que en dues-centes noranta-dues pàgines dibuixades en vuit anys, trenca els motlles de la ciència ficció i obre nous camps que han estat imitats fins a la sacietat.
‘L’incal’ explica la llegenda de John Difool, un miserable detectiu privat que acabarà salvant l’univers, en una trama narrativa que interrelaciona els gèneres i els símbols, l’aventura heroica i el tarot, la recerca iniciàtica i el somni, la paròdia i molts ingredients més que atreuen el lector fins a la darrera pàgina d’aquest volum.
Sens dubte, per a amants de la ciència ficció innovadora, però també de les històries que enganxen i obren noves fronteres.
'LOS GUARDIANES DE GA'HOOLE', de KATHRYN LASKY
Publicat per Ediciones B
Sèrie integrada per diversos volums: ‘La captura’, ‘El viaje’ i ‘El rescate’, que permeten anar resseguint una història carregada de valors que joves i grans poden gaudir amb el mateix plaer lector.
Òlibes i mussols en estat natural són els protagonistes d’aquests llibres. N’hi ha de totes les varietats, tamanys i estils.
El jove Soren i els seus amics són segrestats i internats en una mena de camp de concentració de tall feixista, on volen eliminar la seva personalitat i convertir-los en números a partir de diversos procediments de tortura psicològica.
Davant d’aquesta situació, hauran de lluitar contra els malvats de l’acadèmia San Aegolius i buscar el Gran Arbre Ga’Hoole, un lloc mític en el qual totes les òlibes hi alcen el vol per realitzar bones accions.
Aquesta sèrie, que ha triomfat als EUA, amaga molts valors i ens acosta al món natural des d’una perspectiva de la fantasia heròica. La màgia i la imaginació caminen juntes en uns relats que aporten valors sense deixar de banda l’acció, ni tampoc les característiques dels animals, encara que per exigències de la història, aquests estiguin plenament humanitzats.
Sèrie integrada per diversos volums: ‘La captura’, ‘El viaje’ i ‘El rescate’, que permeten anar resseguint una història carregada de valors que joves i grans poden gaudir amb el mateix plaer lector.
Òlibes i mussols en estat natural són els protagonistes d’aquests llibres. N’hi ha de totes les varietats, tamanys i estils.
El jove Soren i els seus amics són segrestats i internats en una mena de camp de concentració de tall feixista, on volen eliminar la seva personalitat i convertir-los en números a partir de diversos procediments de tortura psicològica.
Davant d’aquesta situació, hauran de lluitar contra els malvats de l’acadèmia San Aegolius i buscar el Gran Arbre Ga’Hoole, un lloc mític en el qual totes les òlibes hi alcen el vol per realitzar bones accions.
Aquesta sèrie, que ha triomfat als EUA, amaga molts valors i ens acosta al món natural des d’una perspectiva de la fantasia heròica. La màgia i la imaginació caminen juntes en uns relats que aporten valors sense deixar de banda l’acció, ni tampoc les característiques dels animals, encara que per exigències de la història, aquests estiguin plenament humanitzats.
LES TORTUGUES DEL CRAM TORNEN A CASA
Un any més la platja de Llevant de Premià de Mar va acollir l’alliberament de tortugues del Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM), una tradició a la nostra comarca. L’acte va fer-se el passat 8 de novembre i va comptar amb una àmplia asistencia de públic, amb especial suport del més jove.
Sota el lema ‘Torna a casa’, sis exemplars de tortuga babaua recuperats van tornar al seu hábitat natural, el mar. Enguany, les tortugues han estat Marmitako, Morla, Grelos, Dordoka, Paparra i Víctor Amor.
Aquest és un acte senzill, però que sovint suscita molt interés als grans, però més especialment als petits. La tasca del CRAM ens recorda que no vivim sols en aquest món i que junt a nosaltres hi ha moltes altres espècies en les quals incidim negativament, però que també podem ajudar-les, com és el nostre deure.
D’altra banda, la protecció del medi ambient també va ser present en l’acte del ‘Torna a casa’ d’enguany, perquè en una mostra a la platja podien veure’s els residus que s’arriben a tirar al mar, fins i tot hi havia una moto sencera. Per prendre’n nota!.
Sota el lema ‘Torna a casa’, sis exemplars de tortuga babaua recuperats van tornar al seu hábitat natural, el mar. Enguany, les tortugues han estat Marmitako, Morla, Grelos, Dordoka, Paparra i Víctor Amor.
Aquest és un acte senzill, però que sovint suscita molt interés als grans, però més especialment als petits. La tasca del CRAM ens recorda que no vivim sols en aquest món i que junt a nosaltres hi ha moltes altres espècies en les quals incidim negativament, però que també podem ajudar-les, com és el nostre deure.
D’altra banda, la protecció del medi ambient també va ser present en l’acte del ‘Torna a casa’ d’enguany, perquè en una mostra a la platja podien veure’s els residus que s’arriben a tirar al mar, fins i tot hi havia una moto sencera. Per prendre’n nota!.
viernes, noviembre 14, 2008
UN HOME TÉ UN SOMNI...
Un home té un somni
i amb el seu somni
arrossega, amb ell,
els altres, a l'abisme.
i amb el seu somni
arrossega, amb ell,
els altres, a l'abisme.
HISTÒRIA REAL
El inversor arruinado se suicidó tras escribir una carta donde denunciaba el atropello a los pequeños ahorradores
Una semana antes de su muerte ya había intentado quitarse la vida
JESÚS DUVA, - Madrid - 07/11/1987
"Le mando una pequeña nota sobre mi suicidio para ver si a través de la Prensa dan a conocer el atropello y canibalismo que está efectuando el Colegio de Agentes de Cambio y Bolsa con todos los pequeños ahorradores. Si mi muerte sirve para romper una lanza en favor de ello y que salga a la luz todo lo referente mío al caso suspensión Fecsa, le estaría muy agradecido". Así, con tan aparente frialdad, explicaba su muerte el inversionista José Luis Ybarra Belmonte en una carta enviada con fecha 31 de octubre pasado al director de EL PAÍS.
El cadáver del suicida fue hallado el pasado día 3, colgado de una encina de la madrileña Casa de Campo, La policía descubrió después que la víctima conservaba en un bolsillo su carné de identidad, 8.650 pesetas en metálico, 80 décimos de lotería y un pase de entrada a la Bolsa; además, tenía un valioso reloj de oro en su muñeca izquierda.Cuando José Luis Ybarra ató el pasado martes una cuerda a la rama de una encina y pasó el otro extremo de la misma en torno a su cuello estaba poniendo fin a una grave crisis económica y personal que se había iniciado en octubre del año pasado, según explica él mismo en su carta póstuma.
El desesperado jugador de Bolsa explica en su escrito que había decidido suicidarse el 25 de octubre pasado, pero para darse valor había bebido demasiado y fue recogido borracho por alguien que le trasladó a su casa. "Al recobrarme me dio un rayo de luz de que Dios existiera y mi destino no fuera el de suicidarme".
Una semana después de su primer intento, José Luis llevó a cabo su determinación, tras añadír unas líneas a la carta dirigida "al juez", cuya copia envió al director de El PAÍS. La fecha que figura en este escrito hace pensar que su cadáver tardó tres días en ser encontrado.
Ybarra, de 44 años de edad, era hijo de madre soltera. A los 27 años ganó unas oposiciones de Correos. Dado su carácter introvertido y ahorrador, fúe invirtiendo sus ahorros en Bolsa durante los años 1970 a 1973. Al obtener buenos resultados, se dedicó a realizar inversiones en el sector inmobiliario hasta el año 1979.
Pulcro y educado
Según el propio relato del suicida, desde el año 1979 hasta 1982 realizó inversiones en hostelería. "Volví a la Bolsa en 1982. Poco a poco fui incrementando mi patrimonio. En 1986 arreglo mi piso y compro algunas cosas para mi comodidad, poniendo mi capital en valores refugio de Telefónicas y Eléctricas".José Luis Ybarra vivía en un piso de la finca número 128 de la calle de Tembleque, en el barrio madrileño de Aluche, cuyos vecinos le describen como "un hombre pulcro y educado, que apenas mantenía más trato que el que pudiéramos tener con él cuando nos cruzábamos en el ascensor".
Las "desdichas" de Ybarra, como explica en la carta mecanografiada que llegó a EL PAÍS el pasado jueves, comenzaron hace ahora un año, cuando "un vendedor de un piso [cita su nombre] me hace una estafa de dos millones de pesetas, llegando a un acuerdo de que las pagaría en cinco años o respondería con el piso".
La madre de José Luis Ybarra fue operada a vida o muerte en las Navidades del año pasado, lo que supone un nuevo disgusto para él, que sentía un gran cariño y admiración hacia ella. Dicha mujer, que siempre había padecido de los nervios, lleva cinco años enferma del corazón y desde entonces vive en una residencia privada a la que su hijo pagaba mensualmente 67.000 pesetas.
En otro de los párrafos de la carta póstuma, el inversor arruinado confiesa: "Siempre he sido muy organizado y meticuloso. Con mucho miedo a la miseria, por no tener a nadie. Cuando volví a Bolsa hice un seguro, incluido suicidio, a favor de mi madre, para que no le faltara de nada si yo me equivocaba. Asimismo, hice testamento en favor de ella. (Están en un sobre)."
Ybarra era propietario de 25 pisos, unos a su nombre y otros a los de terceras personas. Todos ellos parece que habían sido vendidos antes de 1979, aunque aún tenía que cobrar varias letras, depositadas en el Banco de Bilbao a cambio de un préstamo de 11 millones de pesetas. El suicida estaba, sin embargo, preocupado por lo que ocurriría a su muerte: "Creo que, a pesar de las bajas de la Bolsa, habrá suficiente para pagar las pequeñas partidas de restos de hipotecas de los pisos mencionados con la Caja de Ahorros y Monte de Piedad, así como los créditos con los bancos Hispano y Urquijo. Mi piso está hipotecado desde abril de este año con el Banco Pastor. Creo que después de deshacer todo este lío financiero quedará dinero para pagar al albacea, abogados y algo para mi madre".
La patética misiva finaliza diciendo: "Por más que busco soluciones no encuentro ninguna, y creo que para vivir sin nada, arruinado, con los nervios rotos, mejor es terminar cuanto antes y poder solucionar los problemas cuanto antes para el bien de todos. Gracias, señor juez". A continuación estampó su rúbrica junto a la fecha del 31 de octubre y su número de carné.
El inversor no olvidó adjuntar a la carta autobiográfica una "relación de valores en poder de José Luis Ybarra", donde aparecen reseñadas las acciones que tenía depositadas en el Banco Español de Crédito y con los agentes Luis Usera, Adolfo Ruiz de Velasco y Rafael Boulet.
Una semana antes de su muerte ya había intentado quitarse la vida
JESÚS DUVA, - Madrid - 07/11/1987
"Le mando una pequeña nota sobre mi suicidio para ver si a través de la Prensa dan a conocer el atropello y canibalismo que está efectuando el Colegio de Agentes de Cambio y Bolsa con todos los pequeños ahorradores. Si mi muerte sirve para romper una lanza en favor de ello y que salga a la luz todo lo referente mío al caso suspensión Fecsa, le estaría muy agradecido". Así, con tan aparente frialdad, explicaba su muerte el inversionista José Luis Ybarra Belmonte en una carta enviada con fecha 31 de octubre pasado al director de EL PAÍS.
El cadáver del suicida fue hallado el pasado día 3, colgado de una encina de la madrileña Casa de Campo, La policía descubrió después que la víctima conservaba en un bolsillo su carné de identidad, 8.650 pesetas en metálico, 80 décimos de lotería y un pase de entrada a la Bolsa; además, tenía un valioso reloj de oro en su muñeca izquierda.Cuando José Luis Ybarra ató el pasado martes una cuerda a la rama de una encina y pasó el otro extremo de la misma en torno a su cuello estaba poniendo fin a una grave crisis económica y personal que se había iniciado en octubre del año pasado, según explica él mismo en su carta póstuma.
El desesperado jugador de Bolsa explica en su escrito que había decidido suicidarse el 25 de octubre pasado, pero para darse valor había bebido demasiado y fue recogido borracho por alguien que le trasladó a su casa. "Al recobrarme me dio un rayo de luz de que Dios existiera y mi destino no fuera el de suicidarme".
Una semana después de su primer intento, José Luis llevó a cabo su determinación, tras añadír unas líneas a la carta dirigida "al juez", cuya copia envió al director de El PAÍS. La fecha que figura en este escrito hace pensar que su cadáver tardó tres días en ser encontrado.
Ybarra, de 44 años de edad, era hijo de madre soltera. A los 27 años ganó unas oposiciones de Correos. Dado su carácter introvertido y ahorrador, fúe invirtiendo sus ahorros en Bolsa durante los años 1970 a 1973. Al obtener buenos resultados, se dedicó a realizar inversiones en el sector inmobiliario hasta el año 1979.
Pulcro y educado
Según el propio relato del suicida, desde el año 1979 hasta 1982 realizó inversiones en hostelería. "Volví a la Bolsa en 1982. Poco a poco fui incrementando mi patrimonio. En 1986 arreglo mi piso y compro algunas cosas para mi comodidad, poniendo mi capital en valores refugio de Telefónicas y Eléctricas".José Luis Ybarra vivía en un piso de la finca número 128 de la calle de Tembleque, en el barrio madrileño de Aluche, cuyos vecinos le describen como "un hombre pulcro y educado, que apenas mantenía más trato que el que pudiéramos tener con él cuando nos cruzábamos en el ascensor".
Las "desdichas" de Ybarra, como explica en la carta mecanografiada que llegó a EL PAÍS el pasado jueves, comenzaron hace ahora un año, cuando "un vendedor de un piso [cita su nombre] me hace una estafa de dos millones de pesetas, llegando a un acuerdo de que las pagaría en cinco años o respondería con el piso".
La madre de José Luis Ybarra fue operada a vida o muerte en las Navidades del año pasado, lo que supone un nuevo disgusto para él, que sentía un gran cariño y admiración hacia ella. Dicha mujer, que siempre había padecido de los nervios, lleva cinco años enferma del corazón y desde entonces vive en una residencia privada a la que su hijo pagaba mensualmente 67.000 pesetas.
En otro de los párrafos de la carta póstuma, el inversor arruinado confiesa: "Siempre he sido muy organizado y meticuloso. Con mucho miedo a la miseria, por no tener a nadie. Cuando volví a Bolsa hice un seguro, incluido suicidio, a favor de mi madre, para que no le faltara de nada si yo me equivocaba. Asimismo, hice testamento en favor de ella. (Están en un sobre)."
Ybarra era propietario de 25 pisos, unos a su nombre y otros a los de terceras personas. Todos ellos parece que habían sido vendidos antes de 1979, aunque aún tenía que cobrar varias letras, depositadas en el Banco de Bilbao a cambio de un préstamo de 11 millones de pesetas. El suicida estaba, sin embargo, preocupado por lo que ocurriría a su muerte: "Creo que, a pesar de las bajas de la Bolsa, habrá suficiente para pagar las pequeñas partidas de restos de hipotecas de los pisos mencionados con la Caja de Ahorros y Monte de Piedad, así como los créditos con los bancos Hispano y Urquijo. Mi piso está hipotecado desde abril de este año con el Banco Pastor. Creo que después de deshacer todo este lío financiero quedará dinero para pagar al albacea, abogados y algo para mi madre".
La patética misiva finaliza diciendo: "Por más que busco soluciones no encuentro ninguna, y creo que para vivir sin nada, arruinado, con los nervios rotos, mejor es terminar cuanto antes y poder solucionar los problemas cuanto antes para el bien de todos. Gracias, señor juez". A continuación estampó su rúbrica junto a la fecha del 31 de octubre y su número de carné.
El inversor no olvidó adjuntar a la carta autobiográfica una "relación de valores en poder de José Luis Ybarra", donde aparecen reseñadas las acciones que tenía depositadas en el Banco Español de Crédito y con los agentes Luis Usera, Adolfo Ruiz de Velasco y Rafael Boulet.
miércoles, noviembre 05, 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
