viernes, abril 28, 2006

PREMIÀ DE MAR: SERVEIS I PATRIMONI AL COR DEL BAIX MARESME

Premià de Mar és actualment una de les ciutats més destacades que hi ha al Baix Maresme, en especial per la seva proximitat amb Barcelona i Mataró, unes comunicacions molt bones i una localització entre mar i muntanya que permeten una gran qualitat de vida. D’altra banda, el municipi, carregat d’un passat històric notable ha viscut importants transformacions fins esdevenir una de les localitats més poblades de la comarca, amb la constant incorporació de persones que són de procedència molt diversa.
Seguint la tendència marcada en els darrers anys, com la majoria de poblacions del Maresme amb sortida al mar, el sector comercial i de serveis hi té una forta i arrelada implantació. És en aquest sentit que l’oferta de botigues, petits comerços, bars i establiments de restauració, entre d’altres, plantegen una multiplicitat d’ofertes, alternativa clara i versàtil al gran aparador que és de per si Barcelona.
D’aquesta manera, dins el context d’expansió socioeco-nòmica, el sector de serveis és una de les opcions de creixement que té aquesta gran ciutat. Per això, des de fa uns anys, s’intenta potenciar amb iniciatives de dinamització local que es promouen tant des del consistori com de les associacions de comerciants. També, les campanyes que s’han portat a terme des dels Comerços Associats de Premià (CAP), l’esforç inversor dels comerciants que han apostat per modernitzar els seus establiments, la tasca de dinamització del comerç i el pol comercial que suposa el mercat de Sant Joan, punt d’abastament de productes alimentaris més important de la ciutat, són eixos de vertebració que cal tenir en compte en els moments actuals.
Però Premià de Mar, a més de l’oferta de serveis, diposa d’un llegat patrimonial prou important. El visitant d’aquesta població pot capbussar-se, sense esforç, en referents –documentats o bé en forma de jaciment– de la prehistòria, l’època ibèrica, la romana o la contemporània (arqueologia industrial).
“L’any 1836, al barri de mar o Premià de baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I en 1841 consagra parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren... A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa”, apunta l’arqueòleg i investigador local Ramon Coll. I és veritat que des d’aleshores ha plogut molt, com se sol dir.
Premià de Mar disposa, també, de diverses propostes culturals i patrimonials que situen aquesta ciutat en els temps actuals. Així, el Museu de l’Estampació és un projecte clau que preserva el passat tèxtil de la localitat i s’expandeix en un marc més enllà de l’estrictament local. D’altres activitats com els Premis Butaca atorgats al món de l’espectacle català o la Festa Major, centrada en l’univers dels Pirates i Premianencs, projecten el municipi fora de la comarca del Maresme; per cert, enguany arriba a fer deu anys, motiu pel qual s’ha editat un llibre que recorda la trajectòria d’aquesta celebració popular. D’altra banda, entre les moltes altres entitats que té la localitat, hi destaca també la fundació CRAM, que treballa en la defensa de l’ecosistema marítim.
En el terreny arqueològic la descoberta de l’edifici ortogonal de Can Farrerons, a finals de l’any 2000 obre la possibilitat de mostrar un jaciment visitable d’important interès, atès que en un futur es vol procedir a la seva musealització i adequació. Com destaquen els experts, aquesta construcció és de gran rellevància, ja que només se’n coneixen dues més a la mediterrània occidental, i va ser utilitzada entre els segles IV i VII d.C. Al llarg d’aquests tres segles, afegeixen, va tenir diversos usos: com a termes privades (balnea), com a lloc de premsat i magatzem, com a lloc de fosa de metalls, o fins i tot com a necròpolis en la darrera fase.
El ric i diversificat teixit associatiu premianenc i les propostes que genera són, també, un element més que contribueix a perfilar la personalitat actual de la ciutat. Totes aquestes propostes doten, a més, Premià de Mar d’una intensa activitat i la converteixen en un punt de trobada destacat de la comarca.

miércoles, abril 26, 2006

NOU BLOG?

Després d'uns atrafegats dies de Sant Jordi -aquest any com a autor i com a llibreter– torno a la vida bloggera. Tot i així he obert un procés de reflexió sobre com renovar aquest blog. M'agradaria apostar per una línia de blog-revista, és a dir, que pogués incorporar textos d'altres persones, imatges... creant alhora un circuit de persones del món de l'escriptura amb qui m'interessa mantenir contacte a través de l'entorn digital, també contactant amb noes persones. No sé, alguna cosa sortirà més plural i integradora, ja veurem.

A POC A POC SENSE RES, QUESTIO DE VALORS

A POC A POC SENSE RES, QÜESTIO DE VALORS

Primer va ser el Parc de les Aus, ara els cinemes Oscar... hi ha nombroses coses importants per a la vida diària de moltes persones que a poc a poc han anat fonent-se, a casa nostra, en detriment de no se sap el què. S'han esvaït gairebé sense adonar-nos-en i van deixant la nostra comarca com un arbre sense fulles. El que anomenem progrés ha consistit en convertir-nos en una benzinera de Barcelona, cada vegada més i de forma inevitable en un annex de la metròpoli on es ve a dormir i els habitatges valen uns preus inabastables, tot i que hi hagi estudis que es capfiquin en fer-nos creure que no és així i vulguin explicar-nos que l'administració es trenca les banyes per fer els pisos assequibles.
Generalitzant i amb una certa crueltat, perquè hi ha minories i excepcions que confirmen la regla, a molts maresmencs del segle XXI els importa un rave el que passi amb la comarca (si és que el concepte els serveix a ells per a alguna cosa), perquè tenint Barcelona a quatre passes ja se'n surten per les seves necessitats i van sobrats.
Ha estat un abassegament imparable i una pèrdua d'identitat que alguns diuen que ja no es porta (i no únicament aquí!), mentre d'altres afirmen que tot plegat són il·lusions vanes. El que de veritat mana el món - i molt més l'actual- és la pela i no els valors, potser per això cada dia que passa som una mica més pobres en el fons i en la forma. De fet, el que veritablement preocupa a una gran majoria és empassar-se la dosi diària de consolació i els altres, els veïns, la societat, el conjunt, que es fotin (pitjor encara, si algú vol fer alguna cosa és mal vist perquè es pensen que deu ser per interès). Deu ser per aquest motiu que les identitats locals preocupen cada vegada menys i perquè avancem cap a una uniformització de les coses, dels productes que consumim, de les idees que pensem... Que deurà quedar al final? Potser un número o un codi de barres... del Maresme i dels maresmencs, de qualsevol ciutadà d'un planeta que es diu CONSUM, a seques. i amb lletres majúscules, com si es tractés d'una corporació més.

SUC DE POETES

La regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Cabrera de Mar i l'escriptora Núria López han posat en marxa, aquest passat Sant Jordi, la col·lecció de llibres 'Poetes de Cabrera', que té com a objectiu recuperar l'obra dels autors locals que en la majoria de casos és difícil, quan no impossible, de trobar. Ho han fet amb dos primers volums: 'Cabrera-Stalingrad', selecció de poemes de Josep Garí i Pons i 'El petó de cada dia', antologia de Jaume Llinés i Pujol.
En relació a Garí ve fent de versaire des de fa molts anys, projectant una mirada irònica sobre la realitat local, però sense defugir uns tocs líric que mostren la seva vocació per retratar pedaços de figures i paisatges i transmetre'ls a qui els vulgui llegir, en molts casos, fins i tot, de forma personalitzada i manual, poema a poema.
En el cas de Llinés la seva vocació cultural ha anat lligada al teatre, però també a la recuperació de la memòria, prenent forma a partir d'estrofes poètiques i escrits que acosten els lectors a unes persones i moments que ell ha conegut i ha estimat, algunes de les quals ja no hi són però que gràcies als seus mots perduraran en el paper imprès.
Parlem d'uns poetes que sense buscar la filigrana literària ni el conreu del gènere amb veleïtats, fan servir la paraula per explicar-nos la seva percepció personal del món. Potser per això la seva obra es circumscriu a un àmbit estrictament local i pren, dins aquesta dimensió, un valor que cal reivindicar. També, la iniciativa de treure a la llum aquestes obres permet una nova aportació a la cultura pròpia del municipi, en uns moments que la xarxa permet a qui vulgui escriure el que sent i que a més hi pugui accedir-se arreu del món. Al marge d'això, però, aquestes paraules de poetes ens ajuden a conèixer molt millor el nostre entorn, en una època en la qual el paper imprès encara resulta ser un petit però importantíssim ritual de comunicació.

SEXES CURIOSOS

El otro lado del sexo. Una investigación de Valérie Tasso

Plaza & Janés

L'autora de 'Diario de una nimfómana' i 'París la nuit', Valérie Tasso, és coneguda especialment per les seves aparicions a la petita pantalla i s'emmarcaria, sens dubte, dins la moda d'escriptors anomenats "mediàtics". En aquesta obra que acaba de publicar ara torna a explorar els viaranys sinuosos de la sexualitat humana i ho fa sorprenent-nos de nou, perquè el sexe continua sent un tabú social, encara que una mica menys, per sort, que uns anys enrere. La temàtica d'aquest conjunt d'històries que exploren límits prohibits és molt diversa: des d'un lloc on les dones dominen i els homes són esclaus voluntaris en una curiosa relació sadomasoquista, fins a la suggerent societat secreta de les tigresses blanques, passant pels voyeurs o els angles més complexos del sexe. Es tracta, doncs, d'un llibre que convida a llegir i a deixar-se seduir per les històries que explica, que busca més aviat comunicar que mostrar talent literari. Potser per això, en algun momentes es pot tenir la sensació que hi ha una certa inventiva en la mirada de l'escriptora, però al final s'acaba perdonant, perquè la lectura et fa passar una bona estona. En definitiva, estem davant d'un curiós tractat que obliga a repensart actituds, amb un toc de frivolitat si es vol, però també amb prou profunditat i interès com per captivar-nos i fer-nos passar una bona i entretinguda lectura.

miércoles, abril 12, 2006

EL LLASTRE

Abocar tot allò sobrer és una assignatura diària. Coses i persones, vull dir.

EL CAMI DEL BUDA ERRANT

Sota un arbre,
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.

Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.

L'ESCRIPTOR QUE HO ES

Els savis consells de l'escriptor Eduard Màrquez em recorden que al cap i a la fi el que hem de fer és escriure, la resta són circumstàncies que poden afalagar-nos o doldre'ns, però que són incontrolables ni que les que les anéssim a buscar.

LA MIRADA DELS QUE ENS MIREN

Pots fer el que vulguis, però sempre hi haurà algú observant-te. No pots controlar la seva mirada. Som mol·lècules en moviment, xocant, interactuant, modificant l'entorn i modificant-nos.

NO CAL QUE BUSQUIS, TROBA

Recorda el que hagis de recordar.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.

GENT DEL BLOG

Aquests dies hi ha hagut una vida activa al blog. De fet, el vaig crear sense dir-ho a ningú que no fos del meu entorn més immediat, per anar-lo omplint de textos com si es tractés d'un calaix de sastre, un petit Zilbadone. Ha anat creixent com la matèria, incontrolable i són diverses les persones que s'hi han acostat: alguns canyant-se, d'altres comentant-ho solament i els més permetent-me accedir a nous universos internàutics. En especial, la Comella Firmet, que és de Cabrera de Mar i té un blog súperxulo o el Luis Vea García, que vaig conèixer fa molt de temps.

A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.

viernes, abril 07, 2006

JOVES PERIODISTES, 2

Com em fa notar un internatuta anònim (jove periodista de proximitat), el post que vaig escriure sobre joves periodistes és imprecís, parcial i falta en gran part a la veritat. Vull matisar que no pretén ser un atac contra ningú en concret, ni a cap gremi, sinó una visió pessimista, potser excessivament ofensiva i mal enfocada. Probablement és el reflex distorssionat d'una part del meu propi fracàs: jo també he estat jove i he passat per moltes de les penúries que això suposa. D'altra banda, sí que és evident, també, que el fracàs de la premsa local és col·lectiu, en no haver pogut consolidar prou mitjans a la comarca o al país, o per garantir una estructura més professional en la que hi hagi espai per a les persones que comencen, que els permetin desenvolupar-se amb una certa dignitat en l'ofici (sovint s'explota amb una certa impietositat i s'abusa de la bona fe). En el fons tot és una profunda misèria de la qual jo segurament tinc també la meva part de culpa, tot i que amb els anys he pagat el meu peatge.

I en un bloc un pot escriure del que li passa pel cap. Per això estan, no?