lunes, enero 23, 2006

ENTREVISTA A L'AVIA REMEI. CUINERA

“Els secrets de la cuina els ha de saber tothom”

Entrevista a l'àvia Remei

L’àvia Remei és una cuinera mataronina que amb els seus llibres ha acostat la cuina a milers de ciutadans. En aquesta entrevista explica alguns dels seus secrets i quin serà el seu proper llibre, dedicat al bacallà. Per a ella, el més important està en tenir com a base la cuina catalana.

–Es pot menjar bé amb pocs diners?
–El més car no és el més bo. Simplement cal anar a comprar productes frescos a llocs de confiança i no cal gastar gaire. L’interessant és tenir una bona gana i productes frescos... Un peix barat que sigui fresc és boníssim.... Cal preparar-ho a casa amb molt de “carinyo” i segur que surt bé.

–Vostè no deu creure en els congelats?
–Sí que hi crec. Fins ara, però, potser no hi crèiem perquè ens semblava una cosa impossible. El congelat hem de buscar-lo a llocs que tinguin molta venda. Si és peix, per exemple, mirar que sigui congelat a alta mar. Vingui d’on vingui, el congelat d’alta mar en descongelar-lo és fresc. Si el peix el treuen, el posen i el tornen a posar, malament, ni pensar-ho! També hem d’anar a comprar a gent de confiança, que saben que tens paladar.

–I els ingredients?
–Recomano anar al mercat, on pots triar. A Mataró tenim molts mercats, tots aquests que tenen continuació de venda i gent de confiança. Els productes han de ser frescos. I cal saber escollir-los.

–Quins plats del Maresme destacaria?
–El de Mataró, les patates amb sípia i pèsols, que és la nostra estrella. A Llavaneres tenim els pèsols, també. Precisament, fa un parell d’anys, les biblioteques del Maresme van editar una bona selecció dels plats que es fan aquí.

–Explica tots els secrets?
–A mi m’agrada explicar-los perquè arribin a la gent. Els secrets de la cuina catalana els ha de saber tothom.

–Estrenarà pàgina web?
–La meva pàgina web va arribar a un rècord el dia abans de Nadal i vam decidir fer-ne una de molt millor. L’estem preparant amb noves idees.

–El seu nou llibre?
–Jo havia estat bacallanera i ara faré un llibret solament de bacallà. També estic muntant un any de bacallà per a la televisió. I el convertirem en un llibre, igual com els altres, al mateix nivell, que no sigui car i a l’abast de tothom.

–Què pensa del bon moment de la cuina catalana?
–Hi ha una moda de cuina de disseny i laboratori davant la qual em trec el barret i respecto. Realment ha donat a conèixer Catalunya a fora, però crec que triomfa qui té les bases de la cuina catalana antiga. Per això és molt important tenir-les i aleshores s’hi poden incorporar els aspectes més moderns.

ENTREVISTA A ESPARTAC PERAN. L'HOME DEL TRANSIT DE TV3

“L’educació vial hauria d’entrar a les escoles”

Entrevista a Espartac Peran, periodista

El periodista mataroní Espartac Peran és conegut com l’home del trànsit a TV3. Des de la seva tasca diària a l’aguait de les carreteres catalanes, explica com es vertebra la informació vial, quin és l’interès que genera, com reduir els accidents i si la N-II ha d’acabar sent o no un passeig, entre d’altres aspectes.

–A qui interessa la informació del trànsit?
–Sincerament i després de tots aquests anys fent moltes coses a TV3 i entre elles doncs el trànsit, més que la informació del trànsit, els efectes que té, entre ells la sinistralitat, ens interessen molt poc. Però entenc que la informació del trànsit és vàlida, en determinades hores del matí, per exemple, en sortir de casa i anar a Barcelona, quan hi ha hagut un accident en una d’aquestes vies i tens una alternativa per accedir a la teva destinació de manera més ràpida i escaquejar-te de la retenció. Té també una importància, crec, molt gran, a nivell de conscienciar tothom que alguna cosa està passant al voltant de la mobilitat, que és l’alta xifra de la sinistralitat. Moltes vegades ens passem pel folre els 600 catalans morts cada any a les carreteres. Ara sembla que a l’administració aquest tema li preocupa i vol fer alguna cosa. Però a dins de cada cotxe hi va una ment, té un conductor diferent. I cada conductor té la seva pròpia llei. És molt difícil canviar-ho tot plegat. El que passa amb el trànsit és gros. I a més, ens molesta molt que ens parlin de morts.

–Abans d’entrar a TV3 tenia alguna experiència prèvia en la informació del trànsit?
–Jo era un d’aquests que no sabia ni per quina autopista passar per haver d’anar a algun lloc. Va ser una casualitat que entrés a informar del trànsit. Jo era a l’equip d’edició del telenotícies vespre i després el del migdia. El trànsit el feia la Clara Cabezas i ho va deixar. Es va fer un càsting, m’hi vaig presentar i em van triar.

–Deu ser una informació complexa.
–Tots els companys diuen que és una informació de les més difícils de donar. Estàs sol i tu sol et muntes tot el teu discurs, recopilant a més la informació. Però amb els anys de pràctica fa que no sigui tan dur i complicat. Si que també hi ha una relació de contacte amb els Mossos i el Servei Català de Trànsit, amb molta burocràcia i voldries donar la informació més ràpid i no pots, perquè has de seguir uns passos concrets. També estàs jugant amb càmeres en directe. I moltes vegades els Mossos et neguen la visió d’algunes de les càmeres per motius de seguretat. Els elements de la informació del trànsit depenen de molta gent.

–El Maresme és un territori de conducció perillosa?
–Diferents estudis demostren que de la N-II no es pot estar massa satisfets en trànsit, però seguint-lo cada dia a TV3 no diria que tenim més punts perillosos en víctimes mortals que d’altres llocs, tot i que sí que de tant en tant surt la N-II. És a dir que hi ha d’altres indrets més complicats on durant la setmana hi ha accidents que provoquen molts ferits. També, a la nostra comarca, no saben quin paper ha de tenir la N-II. I és important que es defineixi.

–I com ha d’acabar la N-II, passeig o carretera?
–Ha de ser el que acabi sent i això estarà molt bé, però que sigui alguna cosa. Ara estem a mig camí de ser un passeig i continuant sent una nacional, convertida en un munt de rotondes que cada municipi ha construït una mica com ha volgut, seguint potenciant el perill d’aquesta via. Sobre el futur de la carretera, jo estaria totalment d’acord que la N-II sigui un passeig.

–A Mataró tenen la fama de posar moltes multes.
–M’han explicat moltes vegades, des de la policia, que estan orgullosos del seu treball i, per tant, la de Mataró és una de les policies més efectives. Conec el tema de Mataró, el visc i formo part dels conductors de la ciutat i moltes vegades veus actuacions injustificades. Entenc que s’ha de posar mà dura perquè si no hi ha qui es passa, però a Mataró un té una mica la sensació que la policia local va més forta del compte.

–I la “tolerància zero” a les carreteres catalanes?
–Durant aquests cinc anys que estic fent el trànsit m’he adonat que s’ha intentat solucionar el problema, especialment els darrers dos anys, amb la famosa Montserrat Tura i aquesta “tolerància zero”. No sé si hi estic d’acord o no però el que m’agrada és que faci alguna cosa per aturar la sinistralitat. Amb els radars podem estar-hi d’acord o no, però la velocitat s’ha reduït estrepitosament en alguns d’aquests trams. També hi ha hagut la política d’anunciar molt bé on estan collocats els radars. El conductor ha de tenir la sensació que a totes les vies hi ha radars per crear una mica la sensació de por. Però s’han de fer més coses, no només multar al conductor. L’educació vial ha d’entrar d’una vegada per totes com una assignatura a les escoles, per als més petits. El que sí que hem de fer és plantejar-nos que a diferència de molts altres països d’Europa anem a la cua en aquest aspecte. Hem tingut molts anys de via lliure per a tothom, però també hem canviat de la nit al dia, hem passat de què tot estigui permès a ser intolerants i per passar-te uns pocs quilòmetres et posin una bona multa. Les coses és mllor a poc a poc i fer-les entendre. En els últims dos anys hem passat de no fer absolutament res en eltema del trànsit a fer-ho absolutament tot. Hem d’anar cap aquí, sóc partidari de fer-les a poc a poc, però a través de l’educació i no de la sanció. En definitiva, alguna cosa s’ha de fer.

–Com frenaria els accidents?
–Ningú té la vareta màgica per resoldre-ho. Les estadístiques dels radars demostren que han estat bons per reduir la velocitat, però els morts continuen sent els mateixos o més. Confio plenament que el dia que l’educació vial entri a les escoles farem molta feina. I no únicament cal carregar la responsabilitat a les escoles, sinó també quan portem els nostres fills al cotxe els hem d’ensenyar a fer les coses bé. Una bona manera de conscienciar la gent, que algú ha dit, és que a aquell que ha comès alguna greu infracció se’l fes passar per l’institut Guttman de Badalona. Jo hi he estat moltes vegades. Quan vas circulant per la carretera i veus un accident, frenes una mica, mires què ha passsat i durant cinc o deu minuts redueixes la velocitat, però després hi tornes. En canvi, si et passes tres o quatre hores a l’institut Guttman veient persones que han estat ferides, aquell impacte et dura molts dies. Seria una bona manera de fer prendre consciència a aquestes persones que es pensen que controlen el cotxe. A més també seria una bona feina perquè, entre d’altres coses, l’Institut necessita voluntaris i podrien ser els que transgredeixen les normes.

–Mataró ha estat una ciutat pionera en experimentar amb les noves tecnologies aplicades a evitar la sinistralitat...
–Sí, hi ha hagut una experiència i voluntàriament s’hi han prestat conductors amb resultats que semblen positius. Pot ser una altra mesura, una altra manera de reduir aquesta sinistralitat i possiblement deu ser més bona del que ens pensem. Quan anem a comprar un cotxe no saben quina diferència hi ha entre que el vehicle tingui més o menys cavalls. Que el cotxe també ens controli una mica a nosaltres, com s’ha experimentat, no està malament.

ELS MEUS ANIMALS PRIVATS

Article per a la revista "Peluts" de les Protectores d'Animals de Cabrera i de Mataró.

El millor animal del món és el que t'acompanya cada dia de la teva vida. En el meu cas es diu Boira i és una gossa de raça canitx, color blanc i un caràcter d'artista amb estirabots anímics sorprenents. La vam comprar en una botiga de Premià de Mar i des d'aleshores s'ha convertit en la petita reina de la casa, aspecte aquest que només comprenen els que tenen animals.
He tingut d'altres gossos, gats, peixos i ocells al llarg dels anys de la meva existència fins a dia d'avui, però també hi ha uns animals no reals que m'han marcat a mi i a milions d'altres persones del planeta. Són producte de la ficció, però les seves actuacions han servit perquè passin a integrar-se en els valors de la nostra existència col·lectiva. Si no els haguéssim creat caldria fer-ho, sens dubte.
Aquest article serà un saltejat d'emocions i records, però més enllà de l'ós de pelutx que ens acompanyava al llit en les nits fredes de la infantesa, els primers animals diguem-ne "de proximitat" per a mi, van ser els de la factoria Walt Disney: el ratolí Mickey, l'ànec Donald i tota la resta de l'univers creatiu que compràvem en format de tebeo setmanal en els quals ens gastàvem la nostra paga gairebé de forma íntegra.
Després van venir les sèries a la televisió. Recordo en Rin-Tin-Tin, el gos llop amb nen del "setè de cavalleria". També en Flipper, el dofí extremadament intel·ligent que des de l'aigua –més difícil encara– ajudava a resoldre els problemes, en col·laboració amb els humans. O la Lassie i en Furia. La primera era una gossa Collie –molts records s'esvaeixen amb el pas del temps–, i el segon un cavall superdotat que tenia la seva contrapartida en Francis, la mula parlant i popular.
Molts d'altres animals van poblar les nostres il·lusions intantilesques: el mono Amedio, les cabres de la Heidi, en D'Artacan (un gos) o els integrants de la sèrie "El bosque de Tayak", en Jacky i la Nuca, dos ossos entranyables. També un altre ós, en Yogui i el seu company Bubu, en aquest cas sota la clau humorística, van fer-nos addictes a la telepantalla. I qui no recorda en Grizzlie Adams o l'Ase número 7 de la mateixa sèrie televisiva?
Fins els nostres dies els animals han omplert l'imaginari col·lectiu. I ho dic mentre escric aquest article i miro per la petita pantalla les gestes del gos Rex, un ca policia dels temps actuals.
Rera tot això, però, la pregunta és fins a quin punt els nostres valors no estan influenciats per les gestes heròiques d'aquests "quatrepotes" (alguns humanitzats amb dues) de ficció. La noblesa del cavall Huracán, de Zane Grey, per exemple. Qui no diu que pugui ser un valor que s'incorpora a la nostra manera d'actuar després d'haver llegit el llibre? Els personatges d'El Rei Lleó –en Simba, en Pumba i en Timon– no han servit per definir la manera de ser de molts nens i nenes que un dia seran homes o dones en el si de la nostra societat?
El que plantejo és el paper de la presència mediàtica de les bèsties en les nostres vides diàries. Això, pot ser degut al caprici dels guionistes? No probablement ho portem amb nosaltres, una mica com el tòtem que diuen que tenim a dins algunes cultures antigues i que és un animal. Sigui com sigui aquests cauen simpàtics i moltes vegades són un referent per destacar i expressar valors positius. I penso en Buck, el gos que Jack London va fer universal amb La crida de la natura salvatge. Ningú com aquest escriptor va saber retratar tan bé l'ànima del millor amic de l'home, tot un referent, a més, en la literatura universal.
Amb tot això, fa uns mesos algú va inventar-se una maquineta amb una mascota virtual que com expliquen, permet aprendre a estimar als gossos, però que probablement el que fa és evitar que se n'adopti un. També, el Parc de les Aus de Vilassar de Mar, després d'un calvari col·lectiu seguit per l'opinió pública, ja no existeix, ja és història. Sí que és evident que els animals són un referent social que determinen molts aspectes de la nostra conducta, però això és degut, tal vegada a que mantenen vius uns valors utòpics que ens molts de nosaltres han anat desapareixent,per desgràcia. Una qüestió aquesta amb la que tanco i convido a tothom a reflexionar-hi.

ESTEVE ROVIRA, APUNTS PER A LA MEMORIA

Intervenció llegida a Can Bartomeu l'11 de Setembre de 2004

"La retirada es va endur 500.000 ànimes fins a la frontera amb França. Militars i civils, homes i dones, ancians i vells que van fer desenes de quilòmetres a peu per fugir de l'exèrcit nacional, que el dia 10 de febrer de 1939 ja havia ocupat totalment Catalunya".
Aquest fragment extret del llibre La quinta del biberó. Els anys perduts, que la seva autora, Emma Aixalà, ens acaba de presentar, és prou il·lustratiu del context en el qual cal situar el final de la vida d'Esteve Rovira i Rovira, barber i activista cultural de Cabrera de Mar, que va viure la fugida a França a l'acabament de la Guerra Civil i va morir, vés a saber per quin atzar, l'1 d'agost –Sant Feliu, patró del nostre poble–, al camp d'extermini de Gusen, on l'havien dut el 17 de febrer de 1941, després d'haver passat per un camp de "refugiats", un de presoners Stalag i haver ingressat al tristament cèlebre Mauthausen.
Amb aquest acte que fem avui, envoltats del paisatge únic de Can Bartomeu, un dels cors del nostre municipi, volem recordar la memòria d'aquest cabrerenc, l'existència del qual vaig descobrir un dia, per casualitat, fullejant el llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d'extermini nazis. El nom d'Esteve Rovira i Rovira, vinculat a la seva relació amb Cabrera de Mar, va fer que em preguntés qui era i com havia anat a parar allí, tan lluny de casa.
Les principals pistes sobre l'Esteve me les va donar, com no!, en Joan Vilalta i Reixach, cronista del poble, acompanyades de dos textos que Rovira havia publicat en un programa de la Festa Major d'abans de la Guerra –"Semi bosqueig" i "Els nostres miradors"–, que més tard vaig poder veure, en l'edició original, a casa de la família del seu autor. Aquelles paraules, escrites molts anys abans que jo neixés –més endavant les sentirem amb la veu de Roser i Carles Boixeda, nets d'Esteve Rovira– em van fer sentir en sintonia amb un escriptor tan llunyà en el temps com proper en les sensacions que hi descriu. Però amb aquells textos breus no n'hi havia prou i vaig sentir la necessitat de buscar molt més.
No és fàcil recuperar el passat i, sense presses, "anant fent", com diria l'escriptor Josep Pla, he anat recollint dades, papers, apunts, que m'han ajudat a perfilar la persona que va ser Esteve Rovira. D'aquest anar trobant en la carretera de la vida va néixer la idea, amb el suport "total" de l'Ajuntament, de recordar-lo avui, en el marc d'aquest 11 de Setembre que, des de fa uns anys, dediquem a la nostra memòria històrica. Posar-se la fita d'un merescut homenatge, alhora esdevenia un exercici per anar recopilant informació sobre aquest cabrerenc.
Des d'aleshores han estat moltes les persones que m'han anat donant retalls biogràfics sobre l'Esteve i per això també espero, més endavant, poder recollir els seus noms i tota la documentació aplegada en un opuscle, perquè en quedi constància documental, per al futur, de tot plegat. A més, en aquest punt voldria afegir-hi el suport que m'ha donat la família d'Esteve Rovira, des de la seva filla Roser Rovira Freixenet i la seva neta, Roser Boixeda. No ha de ser fàcil que tants anys després es presenti un desconegut, picant a la porta de casa teva, amb papers del teu pare, mort en un camp d'extermini, i et comenci a fer preguntes. La cordialitat amb la qual m'han acollit filla i neta, les vegades que ens hem vist, no es pot expressar amb paraules. Tanmateix, amb les seves explicacions m'han ajudat a conèixer un Esteve Rovira que els va ser negat a elles mateixes, al seu net Carles i a tota la família en defintiva, i m'han facilitat textos que m'han permès entendre més la seva relació amb Cabrera. No oblidaré mai, tampoc, quan em van mostrar fotografies d'Esteve Rovira i d'aquesta manera prenia, per a mi, presència en imatge.
D'altra banda, les apreciacions que us llegiré tot seguit, són solament una petita aproximació al perfil d'aquest cabrerenc que va estimar el seu poble i que víctima de les circumstàncies del seu temps va anar a morir assassinat tant lluny, enmig d'un món que aleshores trontollava.
Seguint amb el perfil biogràfic, Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, a l'Horta del Molí, el 5 de juny de 1898, tot i que els seus pares havien vingut de fora del nostre poble.
Ja de gran sabem que va fer de barber, amb el seu cunyat, Francesc Ramon, que més tard seria agutzil de Cabrera i que la barberia la tenien al carrer Masriera, on vivien aleshores. També que va portar el cafè de la Societat Atlàntida, el Cafè de Baix.
Una dada curiosa és que cap a l'any 1930 va tenir la idea precursora de publicar una revista a la localitat, amb la capçalera "El Cor del Poble", nom que també tenia una obra teatral del dramaturg Ignasi Iglesias i que s'havia representat l'agost de 1908, al teatre Nou, nou a més d'aquells anys. Aquesta publicació no va veure mai la llum editorial per, segons testimonis de l'època, la política de dos partits existents aleshores al municipi.
També, durant aquell temps, en Rovira –m'explica Joan Vilalta– era una de les persones més actives culturalment de Cabrera. En donen testimoni alguns dels escrits recuperats i d'altres d'inèdits que la família m'ha cedit. Havia publicat textos, abans de la Guerra Civil, en programes de la Festa Major i també en periòdics de Mataró. A més, entre els seus papers queda algun record personals d'idees seves com fomentar el llibre en català al poble, entre d'altres que cal estudiar més acuradament.
De la gent amb qui que he parlat sintetitzaria les següents idees sobre l'Esteve Rovira: era una bona persona i tenia grans inquietuds culturals, però les va supeditar a la seva estimació per la família i van ser estroncades pel gran drama humà que va haver de viure. També que era un republicà que estimava la cultura i el seu poble, tot i que va passar amb prudència i discreció pels esdeveniments polítics del seu temps.
Quan s'acabava el conflicte ell treballava en una fàbrica de "material de guerra" de Sant Andreu, a Barcelona. Amb l'evacuació de la fàbrica i els seus obrers va anar a parar a França, als camps de refugiats espanyols, les males condicions dels quals són sobradament conegudes. Allí fa de barber, segons els consta als familiars. "Crec que veia França com el Nord d'Espriu: culte, net, tolerant...", em va dir Roser Boixeda, però malauradament el seu avi l'haurà de conèixer des d'una perspectiva menys idealitzada.
Per sortir dels camps de refugiats del sud de França s'allista en una companyia de treball i el destinen a la Línia Maginot, a fortificar. Quan entren els alemanys que estaven ocupant europa el fan presoner, el juny de 1940 i el duen a un camp Stalag, a Estrasburg, on tenia el número 2559. D'aquesta època la família conserva petites cartes –lògicament censurades– i algunes de les quals desvetllen la preocupació pels seus i un gran optimisme malgrat l'adversitat en la qual es trobava.
El seu ingrès al camp d'extermini de Mauthausen es fa efectiu el 13 de desembre de 1940. D'allí va al de Gusen, annex de Mauthausen, el 17 de febrer de 1941, on va ser gassat l'1 d'agost de 1941, en el context de la política d'aleshores que no reconeixia els ciutadans espanyols que estiguessin en mans dels nazis.
Des d'aleshores han passat uns quants anys. Molt de temps, ben cert, però avui volem recuperar la memòria d'aquest cabrerenc que en representa tants d'altres que van morir en la guerra, en l'exili, en els camps de refugiats, de presoners o d'extermini.
Vull concloure la meva intervenció amb dues grans reflexions que em motiva la vida d'Esteve Rovira:
Primer, el patiment de la seva vídua, Josefina Freixenet –morta el 1995– i la seva filla Roser Rovira Freixenet, òrfena de petita. Totes dues, a la mort del marit i del pare van haver d'afegir la duresa de la situació durant la postguerra.
Segon, la idea que em va transmetre la seva neta, Roser Boixeda, referint-se al seu avi i la gent que va viure a la seva època. Textualment cito: "Gràcies a ells avui som el que som".
I és ben cert que gràcies a l'Esteve Rovira i a tants d'altres és veritat que avui som el que som i estem aquí fent el que volem fer, en plena llibertat.
I voldria acabar escoltant "Els nostres miradors", unes paraules amb les quals m'agradaria que recordéssim, tots plegats, l'amic cabrerenc que les va escriure, en la veu de la seva neta, Roser Boixeda.

LA LLUITA ARMADA

Diu, més o menys, un dels poemes en prosa de Rimbaud que aixecaran democràcies d'opereta i faran desfilades patètiques. La bandera de l'esperança ja fa temps que penja esfilagarsada. Contra l'Imperi la lluita Jedi. La reacció ha de sorgir en aquesta mena de República de Weimar en la qual vivim. Després, quan ragi la sang ens penedirem. Però així és la història de la Humanitat.

ELS ASFALTADORS

Ho han anat construint tot a poc a poc. Hi haurà un moment que el Maresme serà un paradís de totxanes. Els constructors i promotors urbanístics són un nou genet de l'Apocalipsi. En alguns moments segurament caldrà començar a parlar que contra el capitalisme desfermat només hi ha una opció de lluita. Si ja no hi ha esperança, però, per què lluitar: per poder comprar-nos un mòbil i anar al cinema diumenge a la tarda, per pagar la hipoteca als porcs dels bancs. Les previsions més apocalíptiques d'Orwell s'han complert.

UNA REPUBLICA D'OPERETA

A la república de Capprària el cap dels barrufets ha regalat una placa commemorativa al gran teotrarca. Al cap i a la fi, tot el poder neix i desemboca en la mateixa claveguera. Manar és una metzina que afalaga.

ESTATUT SI ESTATUT NO

Amb l'espanyolada no hi ha res a fer. Mai han contemplat res que no sigui les seves pròpies sabates. Ara sortirà un Estatut mig de merda per enganyar el personal i totes les coses seguiran més o menys igual. Tan patètic ha estat el paper del Tripartit (una colla de borregos que van d'esquerres i al final el que són és pijos reciclats) com del circ convergent, amb la momerota immanent d'en Jordi Pujol que han tret de l'armari perquè el madelman Mas no sap sortir-se'n sol. Catalunya com a nació fa temps que ha mort perquè els catalans som uns covards que aspirem a viure bé i el nostre patriotisme ja és història.
Dóna ganes de cagar-s'hi al mig o de no anar a votar. El que passa és que més enllà de tots aquests mediocres hi ha els del PP, que són excepte algunes honorables excepcions, l'enemic més implacable i directe de qualsevol forma de seny.

JOHN WAYNE

John Wayne va dir que l'única equivocació és no tornar-ho a intentar.