ELS MEUS ANIMALS PRIVATS

Article per a la revista "Peluts" de les Protectores d'Animals de Cabrera i de Mataró.

El millor animal del món és el que t'acompanya cada dia de la teva vida. En el meu cas es diu Boira i és una gossa de raça canitx, color blanc i un caràcter d'artista amb estirabots anímics sorprenents. La vam comprar en una botiga de Premià de Mar i des d'aleshores s'ha convertit en la petita reina de la casa, aspecte aquest que només comprenen els que tenen animals.
He tingut d'altres gossos, gats, peixos i ocells al llarg dels anys de la meva existència fins a dia d'avui, però també hi ha uns animals no reals que m'han marcat a mi i a milions d'altres persones del planeta. Són producte de la ficció, però les seves actuacions han servit perquè passin a integrar-se en els valors de la nostra existència col·lectiva. Si no els haguéssim creat caldria fer-ho, sens dubte.
Aquest article serà un saltejat d'emocions i records, però més enllà de l'ós de pelutx que ens acompanyava al llit en les nits fredes de la infantesa, els primers animals diguem-ne "de proximitat" per a mi, van ser els de la factoria Walt Disney: el ratolí Mickey, l'ànec Donald i tota la resta de l'univers creatiu que compràvem en format de tebeo setmanal en els quals ens gastàvem la nostra paga gairebé de forma íntegra.
Després van venir les sèries a la televisió. Recordo en Rin-Tin-Tin, el gos llop amb nen del "setè de cavalleria". També en Flipper, el dofí extremadament intel·ligent que des de l'aigua –més difícil encara– ajudava a resoldre els problemes, en col·laboració amb els humans. O la Lassie i en Furia. La primera era una gossa Collie –molts records s'esvaeixen amb el pas del temps–, i el segon un cavall superdotat que tenia la seva contrapartida en Francis, la mula parlant i popular.
Molts d'altres animals van poblar les nostres il·lusions intantilesques: el mono Amedio, les cabres de la Heidi, en D'Artacan (un gos) o els integrants de la sèrie "El bosque de Tayak", en Jacky i la Nuca, dos ossos entranyables. També un altre ós, en Yogui i el seu company Bubu, en aquest cas sota la clau humorística, van fer-nos addictes a la telepantalla. I qui no recorda en Grizzlie Adams o l'Ase número 7 de la mateixa sèrie televisiva?
Fins els nostres dies els animals han omplert l'imaginari col·lectiu. I ho dic mentre escric aquest article i miro per la petita pantalla les gestes del gos Rex, un ca policia dels temps actuals.
Rera tot això, però, la pregunta és fins a quin punt els nostres valors no estan influenciats per les gestes heròiques d'aquests "quatrepotes" (alguns humanitzats amb dues) de ficció. La noblesa del cavall Huracán, de Zane Grey, per exemple. Qui no diu que pugui ser un valor que s'incorpora a la nostra manera d'actuar després d'haver llegit el llibre? Els personatges d'El Rei Lleó –en Simba, en Pumba i en Timon– no han servit per definir la manera de ser de molts nens i nenes que un dia seran homes o dones en el si de la nostra societat?
El que plantejo és el paper de la presència mediàtica de les bèsties en les nostres vides diàries. Això, pot ser degut al caprici dels guionistes? No probablement ho portem amb nosaltres, una mica com el tòtem que diuen que tenim a dins algunes cultures antigues i que és un animal. Sigui com sigui aquests cauen simpàtics i moltes vegades són un referent per destacar i expressar valors positius. I penso en Buck, el gos que Jack London va fer universal amb La crida de la natura salvatge. Ningú com aquest escriptor va saber retratar tan bé l'ànima del millor amic de l'home, tot un referent, a més, en la literatura universal.
Amb tot això, fa uns mesos algú va inventar-se una maquineta amb una mascota virtual que com expliquen, permet aprendre a estimar als gossos, però que probablement el que fa és evitar que se n'adopti un. També, el Parc de les Aus de Vilassar de Mar, després d'un calvari col·lectiu seguit per l'opinió pública, ja no existeix, ja és història. Sí que és evident que els animals són un referent social que determinen molts aspectes de la nostra conducta, però això és degut, tal vegada a que mantenen vius uns valors utòpics que ens molts de nosaltres han anat desapareixent,per desgràcia. Una qüestió aquesta amb la que tanco i convido a tothom a reflexionar-hi.