lunes, julio 09, 2007

EL SENTIT DE LA VIDA

I si al final tot fos producte de l'atzar?

JAUME ESQUIUS… FINS SEMPRE!

Dissabte 7-7-07 vaig anar a Súria, amb en Francesc Castanyé i l'Anna Salicrú per dir-te adéu. Feia un immillorable dia d’estiu, amb un sol intens i aclaparador i al teu poble ja es vivia l’ambient de Festa Major, amb senyeres pels carrers i aquest batec invisible que sempre es nota abans de les celebracions.

Què vols que et digui? Veníem al teu comiat amb aquesta ràbia i impotència que genera la pèrdua d’un amic, d’una persona jove. I vas aconseguir una vegada més transmetre’ns el teu optimisme etern, que sortíssim amb esperança d’un acte que de per sí sempre sol ser un ritual de tristesa.

Sé que des d’allà on siguis vas veure com tot el teu poble es bolcava en el teu record. També la família, els veïns, els amics i la plana major de TV3 i Catalunya Ràdio van voler acompanyar-te en un acte multitudinari i d’emocions indescriptibles en paraules. Per damunt de tot: quin preci que et tenien, que et tenim! I no és gens fàcil aconseguir-lo en aquest món de misèries i enveges. Tampoc és massa normal acomiadar-se de la vida terrenal amb la peça d’un musical (“Somnis”), ni amb petards, però sens dubte, una vegada més, la culpa és del guionista, en un acte final que ens va saber transmetre, a tots els que hi érem, la constatació de què no t’has anat, sinó que vius en tots nosaltres, amb més força que mai si cal.

Amic Jaume, vam cavalcar junts per les planures Tex Mex (Cat) de la Universitat Catalana d’estiu, a Prada, fent-hi el diari quan encara no existia internet i treballar sense recursos era part indefugible del guió.

Llargues nits que acabaven a les matinades –te’n recordes, Quico?–, amb en Manel, la Sílvia i alguns mercenaris més de la ploma que fins i tot ara em costa recordar. Davant de les múltiples i incomptables adversitats eres el treball segur, rigorós, amb un toc imaginatiu. I com rèiem, no? Encara que després sempre juréssim que no hi tornariem l’any següent i sempre tornàvem.

Et recordo especialment un any, marxant amb el teu 2CV i un filferro cap a Florència, de vacances. “Per què collons t’endús un filferro?”, vaig preguntar-te jo.
I em vas respondre que amb un filferro es podien solucionar moltes coses.

Uns anys després vàrem veure’ns a Mataró, amb la teva companya Sol, en el bateig del fill d’en Quico i l’Anna. I vàrem quedar de repetir la trobada. Sé que vau passar per la llibreria, a Premià de Mar, però amb mi ja no vau coincidir més. Però he sabut de tu, en els darrers temps, gràcies a en Quico, que en contacte amb l’Orteu ens informava de com anaven les coses. I ara…

Com el personatge d’’Afirma Pereira’, interpretat al cinema per Mastroianni, em costa de creure en la ressurrecció de la carn. Però des de dissabte passat que estic completament segur que no hi ha cap moment inútil a la vida, ni cap combat que estigui de més, com ja va dir el poeta. Ara, continues cavalcant amb tots nosaltres… I a tantes i tantes batalles a Súria i al conjunt dels Països Catalans, que has fet amb la gent que estimaves i que t’estima.

Gràcies Jaume pels instants compartits, per ajudar-nos a creure que sempre cal tenir somnis i anar a atrapar-los i que això és la vida, aquesta puta existència que ens obliga a conèixer-nos, a estimar-nos i a dir-nos adéu. I gràcies també pel teu somriure permanent, que estarà per sempre en la nostra memòria.

Ens veurem fent diaris en algun lloc o altre, com sempre sense recursos i fins a les tantes de la matinada.

Albert Calls

SOMNIS’, DE JAUME ESQUIUS i MIQUEL

La vida dóna moltes voltes
mai pots saber on et durà
avui ets aquí
demà ets allà
titella del destí.

Passar sense pena ni glòria
ningú vol aquesta fi
per no fer-ho tan dur
pren cadascú
un somni que hi doni sentit.

Somnis,
què seria
de la vida
sense un bon somni
que la faci endolcir

que et marqui un camí
per viure intensament.

Els somnis
tant se val si els fas reals
tu tingues un somni.

I depèn si ets valent o tens por
podràs aconseguir-lo o no.

JAUME ESQUIUS i MIQUEL
(del musical ‘Somnis’, estrenat a Súria, el 1997)