lunes, diciembre 28, 2009

LA HISTÒRIA DEL FRONT D'ALLIBERAMENT CATALÀ SEGONS BLAI MANTÉ




Article i foto de Cugat Comas
publicat a
TotMataro.cat

Blai Manté recull en un llibre la història del Front d’Alliberament Català


El Front va ser un antecessor de Terra Lliure que va durar 11 anys


La Taverna Atzucac va acollir el passat dimecres 23 la presentació del llibre ‘Front d’Alliberament Català’, un encàrrec dut a terme pel periodista i escriptor mataroní Blai Manté. A l’acte de presentació hi varen parlar a més de l’autor, l’activista independentista Joan Jubany, el periodista Albert Calls i Carles Garcia, membre d’aquest grup armat, antecessor de Terra Lliure, que durant onze anys van fer ús de la lluita armada contra la dictadura franquista. La reivindicació d’aquesta opció armada “intencionadament silenciada durant molt temps pels que ara remenen les cireres i llavors no es movien”, en paraules de l’exmembre del FAC. Mai abans s'havia recollir la història del FAC en cap treball periodístic.

Per Manté escriure el llibre li ha servit per “sentir i conèixer més el meu país i reafirmar-me en la convicció que el passat condiciona el present i que exemples com el FAC van servir per mantenir la flama encesa”. Calls va destacar que es tracta “d’un llibre narratiu de fets reals però en Blai li dóna un toc novelesc que el fa molt amè”. El llibre és un recull exhaustiu de tota l’activitat del FAC durant els seus onze anys en què hi va haver “acció, poc plantejament polític, presó, una fugida i l’exili, que per mi és el pitjor de tot”, va dir Garcia. Jubany va recordar que la seva opció era la de la "propaganda armada" i que mai van buscar víctimes mortals en els seus atemptats.

El moment actual i la memòria de la lluita
La presentació va ser, a l’hora de la veritat, un col·loqui a diferents bandes sobre la vigència d’apostes com la del FAC i la reivindicació de la lluita armada contra el franquisme. El mateix Carles Garcia va afirmar que “no sóc pacifista, però entenc que ara mateix una acció armada faria molt mal a Catalunya”. Garcia va recordar que ell havia estar a Perpinyà en la famosa reunió entre Carod Rovira i ETA i va assegurar que “mai entendré perquè ERC no va reconèixer la grandesa del gest”. Per tots els contertulis, el moment actual és crucial amb l’onada de consultes per la independència. Des de la taula es va animar, a més, a l’organització d’una consulta a Mataró el proper 25 d’abril.

sábado, noviembre 14, 2009

CASSOLADA CONTRA EL TRASLLAT DE CAN FÀBREGAS



La plataforma Salvem can Fàbregas va reunir ahir al matí prop d’una cinquantena de persones per protestar pel desmuntatge i trasllat de l’antiga fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, que s’està fent de forma visible aquests dies i en el solar de la qual hi haurà d’anar el futur El Corte Inglés.

Sota el lema “Ni un cèntim per un trasllat inútil” i mentre els operaris continuaven fent amb normalitat les obres de desmuntatge de la fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, els assistents a la concentració reivindicativa, que va fer-se al carrer, van manifestar el seu desacord amb el trasllat fent soroll amb cassoles i desplegant una pancarta en un acte que va començar a les 11 del matí i va durar una hora.

Una de les portaveus de la plataforma, Núria Manté, va criticar que es gastessin “tants diners pel trasllat per una cosa que no es tornarà a col·locar”, qüestionant així el que s’ha dit oficialment, que la fàbrica es tornarà a muntar al costat del seu emplaçament originari. També va assegurar, en referència als contenciosos administratius que hi ha pendents, que la justícia aquí no actua de seguida, a diferència de Madrid.

Manté va afegir que les presumptes irregularitats al voltant del trasllat de la fàbrica estaven actualment sent investigades per la fiscalia de Barcelona. “Sabem que ho tenen enllestit i ho passaran a la fiscal en cap”, va assegurar. Pero també va afegir que depenent del que passi, la plataforma es planteja “portar -ho a l’Audiència Nacional”.

Segons un altre dels membres de la plataforma, Joan Jubany, “quan se sàpiga el que ha passat, el tema de Santa Coloma quedarà curt”. Jubany va explicar que, tant la CUP, a la qual pertany, com la plataforma, han obert diversos contenciosos administratius.

Per a Jubany, hi ha irregularitats en la normativa local, relació de parentiu entre el regidor d’urbanisme i una de les empreses que es va vendre la nau catalogada de Can Fàbregas, la venda del solar per sota de preu del mercat o que hi havia informes desfavorables de la Generalitat que el govern hauria d’haver dit.

Des del govern municipal (PSC, ICV, ERC) però, s’han negat sempre les acusacions que se’ls ha fet i han afirmat que el que es vol és evitar l’arribada d’El Corte Inglés a la ciutat.

D’altra banda, Jubany també va apuntar que “trobem una temeritat el desmuntatge de la nau amb contenciosos pendents de resolució”.

En la pàgina web vinculada a la plataforma, salvemcanfabregas.org, s’assegura que “fins ara, han fallat tots els mecanismes de control (municipals i a la Generalitat) davant el cúmul d’irregularitats i il·legalitats que acumula aquest afer. Si la justícia és justa… el cas Can Fàbregas superarà amb escreix el cas Pretòria. Els responsables ja s’ho trobaran”.

També, en la mateixa pàgina i amb el títol “Can Fàbregas, l’Ajuntament de Mataró i les constructores del cas Pretòria”, es fan ressò de les notícies aparegudes a la premsa sobre aquest afer.

miércoles, noviembre 11, 2009

PER A JOAN BORDA QUE NO ES VOL POSAR CORREU ELECTRÒNIC

L'amic Joan Borda, de Bellcaire d'Urgell, fa anys que m'escriu cartes amb poemes, reflexions i pensaments que demostren que mai ha abandonat l'activitat literària, sinó que l'ha comprimida i continua microactuant.

A la darrera i més recent, en Joan em parla de la revolució, un dels nostres temes, que tots dos situem en l'activitat artística i cultural.

En el sobre de textos i pensaments, enguany ha inclòs un "Nou qüestionari Proust" i particularment valoro els missatges que em transmet escrits en les bases d'unes capses de "quesitos".

Els dos darrers:

"Ara, per fi, ja sabem que no és més ric qui té més diners sinó qui té més temps". Cita de Ramon Camats, professor de Filosofia i articulista.

"No hay libertad más honda que la de llegar a ser uno mismo", Cita de Fernando Sánchez Dragó, escriptor.

La nostra -Borda/Calls- és una amistat llarga i estranya, creada amb els anys i l'amor per la cultura, la creença que un sol poema ja és revolucionari, fins i tot un sol vers.

Jo li demano a en Joan que es posi correu electrònic i ell, obstinat, no ho fa. És la seva darrera revolta? A mi, em costa omplir un paper i posar-lo dins un sobre i enviar-lo a través de correus. Per això he fet aquesta entrada en el meu blog, que sé que ell llegirà.

Joan, posa't correu electrònic, "porfa".

sábado, septiembre 26, 2009

EL QUE ENS VA FER L'ESPANYA DE FRANCO

Reprodueixo aquest text de l'escriptor Joan Pinyol. prou aclaridor del tracte que des d'Espanya s'ha donat sempre als catalans. Després els estranya que no ens hi sentim a gust:

La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados

jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h

L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.

En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.

Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.

Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.

Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!

Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.

Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.

D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!

Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.

Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!

Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!

jueves, septiembre 24, 2009

AIXÍ ES MULLA L'ESQUERRA DE VERITAT

Sense paraules. La defensa dels drets dels animals és un dels eixos que des de l'esquerra no s'haurien de deixar mai de banda.
Reprodueixo una proposta de la CUP de Mataró prou aclaridora:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP)
PERQUÈ L’AJUNTAMENT NO AUTORIZI A MATARÓ L’EXHIBICIÓ D’ESPECTACLES AMB ANIMALS EXÒTICS

De l’1 al 12 d’octubre d’enguany és previst que s’instal·larà a la ciutat un circ amb presència d’animals exòtics.

Els Elefants, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, ximpanzés, cocodrils, pitons, dromedaris, óssos, etcètera són una llarga llista d’animals sotmesos i convertits en titelles per a l’entreteniment humà.

Fer equilibris sobre pilotes, anar en bicicleta, conduir motocicletes, traspassar anelles de foc, ballar, saltar, fumar, aguantar-se sobre dues potes, aixecar-se... són part dels números antinaturals que els animals en els circs han d’interpretar després d’un llarg procés d’ensinistrament i de domini fins que no s’aconsegueix anul·lar la seva voluntat.

Constants desplaçaments d’un país a un altre, canvis bruscos de temperatura i clima són altres dels factors que afecten de forma molt negativa als animals.

Les condicions de transport en camions/gàbies, de pocs i insuficients metres quadrats, impossibiliten el mínim de confort sent, a més, l’habitacle permanent i obligatori per algunes espècies com a grans felins i óssos.

S'han donat nombrosos casos d'accidents, en els circs, com a conseqüència del maltractament i les nefastes condicions de vida en què viuen els animals. Estressats pel tipus de vida que porten , totalment oposat al del seu hàbitat natural, perden en ocasions el control a causa de la presència del públic, el volum de música durant les actuacions, el centelleig dels focus i la reclusió forçosa.

El circ és un espectacle que disposa d’innombrables recursos humans propis sense necessitat de sotmetre al ridícul, maltractament o humiliació als animals. Així ho han entès nombrosos circs que amb el seu art i màgia entorn als pallassos, acròbates, malabaristes han aconseguit els majors èxits i la gran acceptació del públic.

El circ més prestigiós del Món és el Cirque du Soleil, canadenc, que no utilitza animals en les seves exhibicions. El Circ Circ, català, Premi Nacional de Circ atorgat per la Generalitat de Catalunya, tampoc no usa animals en les seves exhibicions.

Nombrosos països i ciutats de tot el món han prohibit o restringit la presència d’animals en els circs.

La instal·lació de circs que exhibeixin animals exòtics en els seus espectacles està prohibida en la ciutat de Barcelona. La implantació d'aquesta prohibició va suposar un augment del 25 % en la taquilla d'aquests espectacles, ja que el "buit" que van deixar les actuacions on s’utilitzaven animals va haver de ser substituït per una oferta molt més positiva i molt rendible, tant per al circ com per als seus treballadors.

És per tot això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) presenta la proposta següent:

L’Ajuntament de Mataró no concedirà permís d’actuació a cap circ que utilitzi animals exòtics en els seus espectacles.

Xavier Safont-Tria i Ramon
Regidor portaveu del grup municipal de la CUP

Mataró 23 de setembre de 2009

lunes, agosto 31, 2009

UNES PARAULES PER A EN BUXEDA

Vaig conèixer en Buxeda entre mars de llibres vells, reconduïts i preparats per ser salvats i llançats, de nou, a les mans dels lectors.

Al ventre del gran vaixell que és el Llibre Viu, el capità Rogés comanda diàriament una tasca que moltes persones no entenen, però que el pas del temps ve demostrant que és molt necessària.

Junt a en Rogés i d'altres companys hi havia en Buxeda, preocupat pels llibres, sagaç, de comentaris puntillosos i un humor amable, agraït.

Hi ha moltes maneres d'estimar la cultura i els llibres, tantes com persones. La d'en Buxeda era senzilla, eficaç i honestament directa.

En els darrers temps, alguna vegada que vam coincidir al Llibre Viu, ja no amagava a la mirada que pintaven bastos, però ell seguia treballant amb coherència, mariner d'aquesta gran nau de llibres d'un vaixell tan meravellós com simpàticament anàrquic que cada dia recull de la platja les obres que no es volen i les posa a les mans d'aquells que en tenen necessitat.

En aquest viatge de paper antic, de tinta vella, d'històries que l'escriptura impresa manté vives, vaig conèixer en Francesc Buxeda i així, sempre el recordaré. Perquè el record, com els llibres, ens fa una mica més eterns i ens salva de l'oblit. Mentre pugui, per a mi, en Buxeda serà memòria i un dels esforçats navegants de la gran nau de volums del Llibre Viu.


- Francesc Buxeda va morir el passat 17 d'agost

lunes, agosto 24, 2009

EN RECORD DE PEP MANTÉ

Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.

Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.

En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.

Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.

Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.

En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.

Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.

A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.


Albert Calls
Periodista i escriptor

domingo, agosto 09, 2009

DEL CARRIL-BICI A L'ORIGEN DELS PROBLEMES

El recent conflicte del carril-bici del Pla de l'Avellà deixa als marges una profunda reflexió: el municipi està vivint un gran canvi sociològic en els darrers anys, lent però imparable: la nova Cabrera d'unes noves persones, el pas del temps i l'evolució, ens agradi o no aquesta evidència.

Quan la pagesia i els terratinents, amb una certa hipocresia per part d'alguns, es venien les terres per fer-hi cases (l'ànima a canvi de les 30 monedes de plata, que n'eren molt més, per cert), havien d'acceptar que hi hauria nous ocupants i que aquests tindrien el seu punt de vista sobre les coses i que acabarien formant part dels quadres dirigents del municipi, amb els seus punts de vista propis.

Traduït a la practicitat: la Cabrera del present i del futur demana noves estratègies d'interlocució entre Ajuntament i nuclis veïnals, especialment els que tenen personalitat pròpia. Per tant, s'haurien de crear aquests mecanismes, provar-los amb un dels barris i aplicar-los a la resta: els que ho demanessin i als màxims possibles, perquè fer-ho és una opció de progrés i de futur: ralentitza la gestió, poser sí, però la fa més plural i amb millors resultats.

D'altres localitats han solucionat les noves vertebracions urbanístiques creant àmbits de participació ciutadana. Cada vegada més, a Cabrera, serà necessari posar en marxa aquests mecanismes i obrint-los als diversos nuclis de la població: Pla de l'Avellà, veïnat de mar, Agell... Les vies de diàleg han de tenir canals institucionals i han d'estar obertes no a una associació de veïns sinó a un perfil més ampli de representació dels veïnats. D'altra banda, el diàleg ha de contemplar els interessos particulars que defensen els ciutadans, però des d'una perspectiva col·lectiva i en benefici de tots plegats.

Amb el temps aquest serà l'única forma de tirar cap endavant: diàleg amb representants plurals de tots els nuclis veïnals, buscant les màximes complicitats i entenent que aquests són moments de sumar i no de dividir. També, buscar noves formes de compactar el municipi i de projectar-lo cap enfora. Així, quan anem junts per salvar la platja o quan s'aconsegueix l'estació amb l'esforç d'institució i veïns, s'ha avançat un nou pas cap endavant. No hi ha cap altra manera, per difícl que sigui aquesta. És així.

D'altra banda, ja se sap que no és fàcil posar d'acord les persones, però s'han de buscar totes les vies de transversalitat i diàleg possibles per minimitzar els impactes, donant veu i presència als veïns, integrant-los en el projecte de construcció de poble, però tampoc sense caure en una tirania per part d'alguns d'aquests. El màxim de diàleg i acords sí, imposicions, vinguin d'on vinguin, no, de cap manera. Aquesta ha de ser la consigna i tampoc no és fàcil posar-la en solfa.

Crec en la Cabrera del futur, participativa, integradora i integrada, sense oportunismes polítics de cap mena: ni dels que governen ni dels que estan a l'oposició.

Amb aquest text no estic fent cap crítica a ningú. No estic ni a favor ni en contra del carril-bici (respecto els dos posicionaments) i no vull tampoc que ningú instrumentalitzi aquesta opinió purament personal, però llanço la idea que nous temps demanen noves formes de relació entre les persones, les famílies i les comunitats. Ara és el moment de fer-ho i això va molt més enllà de la confrontació política i dels interessos personals, és una necessitat que tenim per avançar cap endavant, irrenunciable.

HO DIU EN JOSEP VINYALS DE CABRERA

Ahir, prenent unes cerceses amb en Chicho Rovira i en Josep Vinyals al Nou 73, aquest darrer va fer una gran reflexió: en la societat actual, més que ser de dretes o d'esquerres, el que determina és tenir feina o no.

Per pensar-hi amb profunditat sobre el món que hem creat i en el qual vivim.

jueves, julio 02, 2009

BLOQUEIG DEL VAIXELL DRAGA A ARENYS DE MAR

Avui, els pescadors d'Arenys de Mar han fet una acció de bloqueix a un dels vaixells draga. L'acció és una protesta pel que consideren una destrucció de l'ecosistema marí.

És compatible poder-se banyar al Maresme sense carregar-se els peixos?

viernes, mayo 29, 2009

'AQUELLA TARDE, AL DECIRLE', de JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Aquella tarde, al decirle
que me alejaba del pueblo,
me miró triste, muy triste,
vagamente sonriendo.

Me dijo: ¿Por qué te vas?
Le dije: Porque el silencio
de estos valles me amortaja
como si estuviera muerto.

-¿Por qué te vas?- He sentido
que quiere gritar mi pecho,
y en estos valles callados
voy a gritar y no puedo.

Y me dijo: ¿Adónde vas?
Y le dije: A donde el cielo
esté más alto y no brillen
sobre mí tantos luceros.

La pobre hundió su mirada
allá en los valles desiertos
y se quedó muda y triste,
vagamente sonriendo.

viernes, abril 24, 2009

UNA SOLUCIÓ DEFINITIVA PER A LES PLATGES

Editorial TRIBUNA Maresme, 217

L’Estat ha anunciat una inversió de més de nou milions d’euros per regenerar les platges de la comarca, principalment les del Baix Maresme. Amb la temporada de bany a tocar, la regeneració arriba “in extremis” però molt necessària.

Per tant, la valoració d’entrada és positiva perquè aquest problema no podia allargar-se molt més en el temps, però tampoc no s’acaba d’entendre que per un “error” Premià de Mar es quedi fora dels ajuts. I si el problema és la competència de les administracions, cal que es posin d’acord i el resolguin.

D’altra banda i al rerefons de tota la qüestió, la problemàtica de les platges s’ha de resoldre de forma definitiva i no posant-hi pedaços. No es poden controlar les tempestes, és obvi, però sí que pot donar-se una resposta menys provisional a una situació que ve repetint-se en el temps i que pateixen els milers de banyistes que opten per venir al litoral del Maresme.

La voluntat de resoldre el problema, doncs, ha d’anar acompanyada d’accions clares i sense allargar-se massa en el temps.

'TANT DE BO FOSSIS AQUÍ', DE FRANCESC MIRALLES

Història d'amor amb píndoles d'autoajuda.

L'ofici d'en Miralles fa que no decaigui en cap moment i que la història, que podria ser una novel·leta, no s'ofegui en cap revolt i conclogui en una sòlida proposta carregada de missatges per a la transformació personal.

El que podria ser una història d'amor senzilla va molt més enllà, doncs, i s'acaba convertint en un viatge iniciàtic.

Resto, doncs, a l'espera, que un dia aquest autor escrigui una història curta, de no més de 100 fulls, amb el viatge alquímic com a rerefons, ja que aquesta sembla una constant en el seu treball. En aquesta suposada obra equilibrarà poesia i prosa, fons i forma i consolidaria un gran públic.

A "Tant de bo..." hi ha un valor afegit, la relació dels personatges amb el món de la música. Perquè aquesta és una història per als joves que portem a dins, els joves eterns que si volem ser, som.

'SILUR', DE JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE

'Silur' és el nou llibre de poesia de Joan Carles Gonzàlez Pujalte, guardonat amb el III Premi de Poesia Oriol Rossell 2009 i publicat per Editoril Omicron.

Els 'silurs', m'explica l'autor, són peixos que es porten de fora i s'acaben menjant la fauna autòctona.

Poesia existencial que frega la prosa. Transmet sensacions amb un gran mestratge de la paraula i l'estrofa poètica.

És una poesia de risc que funciona, com una simfonia que alterna ordre i caos però acaba destil·lant un missatge contundent, dolorós, d'impacte.

martes, abril 14, 2009

COMIAT DE PROA PREMIÀ

Els últims mesos no han estat fàcils. El descens de vendes i les dificultats financeres, entre d'altres obstacles i problemes dels moments actuals, ens van fer prendre la decisió de tancar la llibreria després de més de 13 anys d'activitat comercial i cultural.

A molts dels nostres clients i amics els ho hem pogut comunicar personalment, però n'hi ha molts altres a qui no ha estat possible fer-ho i els hi voldríem transmetre per mitjà d'aquest escrit.

Més enllà del sentimentalisme i les emocions que poguem sentir en aquest moment, durant tots aquests anys que Proa Premià ha tingut les seves portes obertes, hem intentat oferir el millor servei possible, convençuts de lluitar contracorrent i amb la dificultat afegida de tenir el gran aparador comercial que és Barcelona al costat.

D'altra banda, durant tot el temps que hem estat oberts hem apostat per ser un espai multicultural, per integrar-nos amb la ciutat de Premià de Mar i per promoure el món del llibre i de la cultura en general en tots els seus aspectes. És per això que hem fet clients, però també amics, molts amics.

I és també per això mateix que volem acomiadar-nos amb la convicció d'haver donat un bon servei, que des del carrer del Nord-cantonada de L'alegria, hem estat un aeroport de sortida a milers i milers de llibres que han arribat als seus lectors, diverses generacions d'amants de la lectura en tots els seus formats.

En certa manera, Proa Premià ha estat una plataforma de llançament cap al lector d'aquest màgic món que són els volums d'històries, poemes, novel·les, contes... relligats, que ara formen part del patrimoni imaginari i intel·lectual de moltes altres persones.

Però no hi ha res que duri eternament, ja se sap i també ens ha tocat l'hora de volar a nosaltres.

Gràcies a tots i a totes pel suport al llarg dels anys i que els llibres continuïn vivint en tots nosaltres per sempre.

Sílvia Tarragó i Albert Calls

JUSTE DE NIN

Una recomanació. Còmic d'autor de primera:

'Cròniques a llapis. 1931-1970', de Lluís Juste de Nin.

Inclou 'Barcelona, 1931', 'Montecristo, 1941' i 'El Guepard, 1970'.

50 anys de la nostra història a través de tres clàssics de la literatura universal redimensionats.

BIOGRAFIA D'AC/DC EN CÒMIC

Quarentena Edicions ha publicat un nou format editorial a tenir en compte: la biografia de grups de rock però en còmic.

El primer volum està dedicat a la mítica banda AC/DC.

La història que s'explica no busca ser rigorosa, sinó recollir anècdotes i donar la perspectiva d'una trajectòria.

De fàcil lectura, és ideal per crear nous lectors dins el món de la música més actual.

ONÍRICA (MICRORELATO)

El hombre sueña con una gran biblioteca ardiendo y otra vida en mundos lejanos.

Lleva un traje de mago y una larga barba y vive en una ciudad legendaria, de grandes torreones de obsidiana, que brillan con los reflejos de dos soles verdes gigantes.

Encontraron su cuerpo en la playa y lo curaron y cuidaron para acabar convirtiéndolo en uno de ellos, los oscuros.

No tardó en ser un reputado mago al servicio del rey.

Y unos años más tarde se convertía en el responsable de la mayor biblioteca de todos los tiempos: un torreón que llegaba hasta las nubes y donde se almacenaban volúmenes de todos los mundos conocidos.

Un dia soñó que la gran biblioteca ardía y que su cuepro se deshacía en miles de pedazos.

Cuando se despertó estaba tendido en una playa, rodeado por los restos de un naufragio.

Recordaba vagamente a un hombre escribiendo en un cuaderno y creando su historia, de personaje.

Ardía su mundo y él sólo era una parte más de una gran caja de palabras, mezclándose en hstorias inconclusas.

DANSA DE LA MORT (Microrelat)

Se'm va aparèixer enmig d'una riera mentre jo passejava i buscava espàrrecs.

Portava per disfressa una malla negra i un esquelet blanc sobreimprès, com els figurants d'aquelles representacions en les quals la Mort és la protagonista.

Ballava una estranya dansa, sense música de fons i semblava somriure'm, però en tinc un seriós dubte perquè el rictus pintat a la roba era difícil de definir.

Molts anys després el vaig trobar de nou, per segon cop, sense esvair el dubte.

PEIXOS I PEDRES

D'una hstòria zen:
Quan confons les pedres dels rius amb peixos cal calmar-se.

PRESENTACIÓ A MATARÓ DEL NOU SEAT EXEO

Publicat a "TRIBUNA Maresme"

Maresme Lesseps presenta a Mataró el nou Seat Exeo

Plantar cara a la crisi treballant i presentant els seus nous productes. Aquesta és la filosofia de treball de Maresme Lesseps, concessionaris de SEAT a la comarca, que va fer la presentació a Mataró, el passat 2 d’abril, del nou Seat Exeo.

Amb un acte multitudinari, al qual van assistir representants del món empresarial, clients i amics, es va presentar en societat el nou cotxe que es defineix per la seva innovació i qualitat. De fet, el nou Seat Exeo, de disseny àgil, elegant i esportiu, equilibra la conducció dinàmica i un elevat confort.

El gerent del grup Lesseps, Jaume Roura, va assegurar durant l’acte de presentació, que tot i les dificultats dels temps actuals “no es pot viure de la lamentació i cal llevar-se amb il·lusió perquè SEAT, la marca autèntica, única, continuï sent líder al mercat”. Per a Roura ara és el moment de treballar “amb molta il·lusió l’arribada d’un nou vehicle, fent-ho de manera participativa amb clients i amics”.

Per la seva banda, el director general de SEAT Espanya, Pere Catena,
va destacar els valors de la fàbrica del grup a Martorell, on es fan els models Ibiza, Leon i Exeo. “És la més flexible del món”, va asegurar Catena.

Pel que fa al nou Seat Exeo, Catena va destacar que “és una línea que agradarà fins i tot pel tacte i l’olor i que al provar-lo seduirà”.
Catena també va destacar el salt qualitatiu i tecnològic de SEAT. ”No som la SEAT del Cuéntame. Estem segurs del nostre producte i seguint l’eslògan creiem que ‘hauries de provar-lo’”, va afirmar.

El nou Seat Exeo té un dels seus punts forts en la innovació tecnològica de les seves noves motoritzacions, dinàmiques i ecològiques, fins a la última generació de motors amb tecnologia Common Rai. També, el seu equipament ofereix tots els elements d’una berlina de gamma alta. A nivell de seguretat, el nou vehicle incorpora els més nous avançaments tant en seguretat activa com passiva.

Maresme Lesseps, amb les seves noves instal·lacions i un equip qualificat de professionals, compta a Mataró amb més de 3.000 m2, on es poden trobar vehicles nous, d’ocasió, gerència, taller mecànic, carrosseria i recanvis. En aquests departaments, l’atenció corre a càrrec de qualificats professionals amb àmplia formació de la marca SEAT.

SOBRE LA SETMANA SANTA

Mataró celebra una Setmana Santa amb personalitat pròpia i multitudinària i amb voluntat de promocionar-la com un recurs turístic de la ciutat. Els actes més seguits són la desfilada dels Armats, la processó de Cerdanyola (Dijous Sant) i la Processó General (Divendres Sant).

Des del 29 de març fins al 12 d’abril se celebren a la capital del Maresme una trentena d’actes religiosos entre via crucis, processons i representacions sacres. Hi participen prop de 3.000 persones, entre natzarens, armats, costalers i penitents i se’n preveu al voltant de 55.000 com a públic.

L’acte de referència és la Processó General, divendres 10 d’abril a les 19,30h. Organitzada per la Comissió de Setmana Santa, compta amb la participació de totes les Confraries, les Germandats i els Armats de Mataró, que sumen una dotzena d’entitats.

Per a l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, “amb els actes de Setmana Santa s’han sabut integrar elements diferents d’aquesta cultura com els Armats i les confraries, amb la realitat cultural de la ciutat i que aquestes tradicions es barregin en harmonia”.

ELS ACTES MÉS DESTACATS

Entre els actes destacats de la Setmana Santa a Mataró hi ha la desfilada i homenatge a la ciutat que fan els Armats (9 d’abril a les 19’15h. Plaça de Santa Maria) i la Processó de Dijous Sant a Cerdanyola (9 d’abril a les 20,30h. Barri de Cerdanyola). També, enguany es recupera un acte tradicional com és la Processó Nit de Silenci (9 d’abril a les 21,30h. Plaça de Santa Maria). Però l’acte referent i punt de confluència és la Processó General de Mataró (10 d’abril a les 19,30h), amb la participació de representants de totes les confraries, germandants i armats.

L’itinerari de la Processó General de Mataró és: Plaça de Santa Maria, Carrer Nou, La Riera, Carrer d’Argentona, El Torrent, Plaça de les Tereses, Carrer de Santa Teresa, Plaça de Santa Anna.

La majoria dels actes de Setmana Santa a Mataró se celebren al centre, motiu pel qual es pot accedir amb tren a la ciutat i dirigir-se cap a la plaça Santa Anna, al cor del municipi i molt a prop de l’estació, per des d’aquest punt anar a trobar-se amb els itineraris de les processons. Per accedir a d’altres actes que es fan als barris, com el de Cerdanyola, s’hi pot arribar amb autobús.

CARVER, DIXIT

"La buidor és el començament de totes les coses".

Raymond Carver

MÀXIMA

"No em recordava que també he de morir".

Joan Oliver

MANIFEST CONTRA L'ABUNDÀNCIA

De què serveix tenir milers, milions de llibres a l'abast, quan som incapaços de gaudir amb un poema de dos versos?

EBRE BLOOK

Cossetània edita el primer recull de relats publicats en un blog ebrenc que acaben sent un llibre en lletra impresa.

MARIÀ MANENT, DIXIT

"La natura ens
murmura, però
només a mitges,
el secret".

Marià Manent.

ESTÀS VIU

Si l'herba, les plantes salvatges i els pèls de la barba creixen vol dir que hi ha vida.

ORDRE I DESORDE

Hi ha el desordre, com a tendència natural. I la capacitat humana, la lluita constant amb un mateix i l'entorn per conviure amb el caos i intentar mantenir un cert ordre.

lunes, abril 13, 2009

ALBERT CALLS ENTREVISTA A JOAQUIM ARENAS i SAMPERA


Per a "La Clau"

“Cal pensar que l’educació,
a l’escola, no ho pot arreglar tot”

Joaquim Arenas i Sampera, mestre i pedagog nascut a Mataró, des de fa anys que viu a Premià de Mar. Vinculat a l’ensenyament i la difusió de la llengua catalana va ser cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) de 1983 a 2003. També, va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2003 per la seva sostinguda tasca com impulsor de la llengua a l’escola i la catalanització del nostre sistema educatiu des del món cultural i cívic. Autor de diversos llibres, recentment acaba de publicar, amb Margarida Muset i Adel, La immersió lingüística. A Catalunya, un projecte compartit, editat per Eumo Editorial.

La llengua catalana gaudeix d’un bon estat o anem pel mal camí?
El català és una llengua forta i d’un gran prestigi arreu. El mal camí el farien aquells que no li siguin fidels. La fidelitat és bàsica. Parlar sempre en català a Catalunya i als Països Catalans és mantenir en bon estat la llengua.

La immersió lingüística, ha funcionat, doncs?
La immersió ha complert plenament la seva funció: fer aprendre la llengua de l’escola – la del país- a uns infants que no la parlen a casa. I això els ha permès poder inserir-se plenament en el model d’escola catalana en llengua , continguts i actituds model, per altra banda tan elogiat per les institucions europees.

Però alguna cosa es deu haver fet malament veient les darreres xifres de l’ús del català a Barcelona?
A l’escola d’ Educació Primària, no. A Secundària ja fa anys que en aquest i altres aspectes fonamentals és un campi qui pugui. Però cal pensar que l’educació, l’escola, no ho pot arreglar tot. Cal prestigiar la llengua, fer-la útil, que possibiliti el lleure: el teatre, els musicals, els jocs que es presenten amb les noves tecnologies. Són qüestions que costen diners. Una gestió raonada dels diners que hom dedica a l’augment de funcionaris i de nous càrrecs públics faria possible la normalitat del català en aquests àmbits.

Ensenyar la llengua a les escoles afavoreix la integració dels nous catalans? Els escolars parlen en català?
Si es fan les coses ben fetes, si hi ha un projecte pedagògic i un projecte lingüístic fet amb cap i peus, els nois i noies parlen català amb qui els parla català. La gràcia està en què parlar en català no s’acabi per a molts alumnes en sortit de la classe. Amb una gran implicació del professorat i molta voluntat, el català pot, i ha de ser la llengua d’escola.

En les converses, el castellà s’imposa al català, de qui és la culpa?
A primera instància dels qui es passen de llengua. “Sempre en català” ha de ser la consigna permanent de tot ciutadà d’aquest país. Ara, la responsabilitat darrera és dels que, tenint responsabilitat política, no atorguen a la llengua l’estatus i els mitjans per ser plenament el vincle més sensible de la nostra ciutadania.

L’ensenyament de la llengua i la cultura no ha anat paral·lel al dels valors?
Quan en un centre educatiu es treballa amb esforç, es vol una feina ben feta, la tasca escolar es desenvolupa en ordre, es vol l’excel·lència per tots els alumnes, es conrea el respecte a l’autoritat del mestre i tantes coses més, la qüestió de la llengua catalana i del seu ús i l’aprenentatge general de les altres llengües és la cosa més normal del món. Ara això demana dues coses, encara, implicació plena dels mestres i una gran comunicació i complicitat dels pares, que també és possible.

Quin és el camí a seguir de cara al futur?
Activar la consciència lingüística, no fallar en la fidelitat, estar orgullosos de la nostra llengua i “utilitzar-la sempre”. No renunciar mai a parlar en català. I protestar quan no som atesos en català. El futur és la tasca, l’esperança, però també la lluita sense defallença. No ens podem cansar d’estar cansats.

Es pot viure plenament en català, a la Catalunya del segle XXI?
En general i massa sovint, no. Però els qui hi podem col·laborar, és a dir els ciutadans, perquè aquesta situació canviï, i els que, des del poder, disposen de mecanismes eficients per aconseguir-ho, no fem allò que hem de fer.

Més enllà del Principat, la salut del català és bona… al País Valencià, a la Catalunya del Nord, les Illes o l’Alguer?
La salut del català no és bona enlloc. Hi ha situacions de malaltia greu i situacions de gravetat extrema, i no arreu és igual. Només caldria . . . Ara la recuperació és una qüestió social i política mentre no disposem d’un estat propi. Cada país de parla catalana ha de trobar el camí per al recobrament de la llengua sense perdre la consciència que tots formem part de la mateixa àrea lingüística, que tots parlem la mateixa llengua.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”?
Sí. Vaig tenir una sorpresa, ja fa temps. I va ser comprovar que cada setmana a casa es retalla la recepta de cuina que hi ha a la darrera pàgina de la revista.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A ALBERT JOAN MANENT


Per a "La Clau"

“Els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat”


Albert Joan i Manent va néixer a Premià de Mar i és jutge de pau a Cabrera de Mar des de fa 17 anys. Va recollir el testimoni d’un dels jutges de pau més veterans de Catalunya, Pere Rodríguez. A banda dels actes propis del jutjat, Manent ja ha celebrat més de 700 casaments.

Quines funcions té el jutge de pau avui en dia?
La guàrdia i custòdia dels llibres de registre, fer actes de conciliació i mediació i judicis de faltes. Però sens dubte, la part més vistosa i alegre són els casaments.

Hi ha alguns casaments que recordi de manera especial?
El d’un company de l’Ajuntament que es va casar gran i el del meu fill, que va fer-ho per l’església, però jo em vaig encarregar dels tràmits del llibre de família.

Com es preparen els casaments?
Hi ha un seguit de tràmits que cal seguir com els expedients, la declaració jurada, els dos testimonis... També és molt important fer una entrevista prèvia amb els nuvis i adaptar la cerimònia a les seves necessitats i desitjos, que no sigui una cosa freda.

Ser jutge de pau és vocacional?
Sí, vocacional i de servei a la comunitat. L’escullen els regidors cada quatre anys i el proposen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que és qui el nomena. El càrrec d’un jutge es passa a un altre. En el cas de Cabrera hi havia l’avi Pere, en Pere Rodríguez, tota una institució, que era molt gran i es volia retirar. Jo vaig fer-li de substitut i de bastó, per ajudar-lo i vaig acabar sent jo el jutge del municipi.

Com a jutge de pau han de fer d’altres activitats, però?
Sí, per exemple el que es coneix com a “deslinde”, que és intervenir per ajustar els límits d’un terreny quan els propietaris no es posen d’cord. O abans també s’havien de fer aixecaments de cadàvers de persones que havien patit morts traumàtiques, però ara ho fan els jutges de guàrdia. I això, entre d’altres coses.

També hi ha un jutge de pau auxiliar, no?
Està establert que n’hi ha d’haver dos, un titular i un substitut. A Cabrera de Mar la jutgessa auxiliar és l’Elisabet Plass. Sempre hi ha d’haver un jutge al municipi. En definitiva, els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat.

Manté contacte amb d’altres jutges catalans?
Sí, a través de l’Associació Catalana Pro Justícia i diversos actes que es convoquen amb les associacions gallega, basca o andalusa. A través d’aquests contactes els jutges ens podem instruir, reciclar i millorar les nostres mancances. En les trobades portem ponents a fer conferències, jutges de rellevància.

La conciliació serveix per alleugerir problemes a la localitat?
És una de les tasques més enriquidores. Som abans de les persones que jutges. També cal entendre que durant la conciliació s’ha de saber donar la volta als problemes i remenar per trobar la solució.

Jutge de pau i defensor del ciutadà, càrrec que tenen alguns municipis, són opcions compatibles?
A les ciutats no hi ha jutge de pau i s’ha creat la figura del defensor del ciutadà.

Amb la crisi ha augmentat la feina del jutjat de pau?
Sí que es nota. Hi ha més desnonaments, més reclamacions de deutes, més actes de conciliació i per força la feina ha anat a més.

Ha canviat molt la relació entre les persones als municipis de la comarca en els darrers anys?
Als pobles petits no. Continuem relacionant-nos més i aquest tracte permet més conciliacions que judicis. Al cap i a la fi, és millor conciliar.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”, ara que aquesta publicació fa 25 anys?
Quan el meu oncle es va morir, hi van publicar un escrit preciós glossant la seva figura. Era en Lluís Manent, un activista d’ERC. Textos com aquest arriben a les persones. De “La Clau” m’agraden els escrits de la Regina Ferrando i penso que la publicació és molt propera al ciutadà.

EL VALOR DELS NOSTRES ESPAIS AGRARIS

Publicat a "La Clau"

La Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró edita la revista “L’atzavara”, una publicació de divulgació científica. El passat mes de gener van presentar el número 17 centrat en ‘El valor dels espais agraris periurbans’, un tema que a la comarca ens hauria de preocupar força, perquè ens toca de manera directa.

Com es destaca a “L’atzavara”, en els darrers anys, els espais perirubans catalans han patit un declivi preocupant de la superfície, que s’ha arribat a reduir en un 61% degut a molts factors, com ara la industrialització, el creixement de les ciutats o la globalització dels mercats, entre d’altres aspectes. Per situar-nos, alguns d’aquestes zones al Maresme són les de La Tordera, Malgrat de Mar, Cabrera de Mar, Alella o les Cinc Sènies de Mataró.

En aquesta publicació s’hi recullen les conferències que diversos científics i tècnics van fer per a un seminari. S’hi tracten aspectes com ‘Els espais lliures de la regió metropolitana de Barcelona’, ‘Petjada ecològica, consum del territori com a recurs?’, ‘L’observatori del paisatge en el marc de la nova política de paisatge a Catalunya’, ‘Reflexions sobre la protecció de l’espai agrari. De Gallecs a les Cinc Sènies’, ‘L’estat de l’avifauna dels espais agrícoles a Catalunya i el cas concret de les Cinc Sènies’ o ‘El valor dels espais agraris periurubans’, entre d’altres.

Com es destaca en l’editorial de la publicació: “el motiu principal de la conservació d’aquests espais ha de ser la promoció del sector agrícola, que ha d’esdevenir econòmicament rendible com qualsevol altre sector econòmic”. D’altra banda, s’afegeix que l’agricultura dels nostres entorns urbans “ofereix un producte de proximitat que suposa un benefici per als consumidors, atès que és un producte fresc del qual podem fer un seguiment relativament fàcil del seu procés de producció i un control de la seva qualitat. També cal tenir en compte que tenim un rebost al costat mateix de casa”.

Tanmateix, d’altres valors d’aquests espais que s’esmenten són que “fan una valuosa funció d’esponjament del territori i de separació de poblacions, tot prevenint que esdevinguin una continuïtat urbana entre elles”.

En síntesi, aquesta publicació posa sobre la taula la importància d’aquestes parts del nostre país que fins no fa massa teníem molt més a l’abast i que malauradament han anat substituint-se per asfalt i construccions.

On està el Maresme verd i paisatgístic de fa pocs any? Cada vegada més en la nostra memòria. Conserven almenys més el que ens queda, com ens recorda “L’atzavara” amb el conjunt d’articles aplegats.

ABERT CALLS ENTREVISTA A JOSÉ LUIS GALLEGO


Entrevista publicada a "La Clau"

“La societat del futur serà sostenible o no serà”


José Luis Gallego (Barcelona, 1964), vinculat a Cabrils i al Maresme, és periodista ambiental i escriptor. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de divulgació ambiental, el darrer dels quals és ‘I això on va?. Guia pràctica del reciclatge’, una manual per a practicar la reducció i recollida selectiva dels residus domèstics que inclou propostes d’acció individual i una guia ràpida per resoldre els dubtes més comuns sobre el reciclatge. Col·laborador del programa de televisió “Els Matins”, de Josep Cuní i de “Julia en la Onda”, de Júlia Otero, a Onda Cero, és columnista en una llarga nòmina d’importants mitjans del país i ha rebut nombrosos guardons per la seva tasca, com el Premi Medi Ambient 2003 de la Generalitat de Catalunya.


El seu darrer llibre, ‘I això on va?’ està tenint molt bona acollida. Creu que això és degut al fet que la gent està molt preocupada pel nostre medi ambient?
Crec que cada vegada som més els que estem disposats a posar el nostre granet de sorra per millorar el nostre entorn, i la reducció i el reciclatge dels residus que generem a casa és una bona aportació en aquest sentit.

A la llar, majoritàriament, som conscients que cal reciclar o encara queda molt camí per recórrer, moltes assignatures pendents per a resoldre?
Hi ha una tendència positiva, però cal que siguem més els que reciclem i que ho fem millor. A Catalunya només reciclem el 34% dels residus urbans. En canvi un 80 % de la gent diu que recicla. Hem de fer avançar la primera xifra.

L’educació sol ser la clau del futur. A les escoles s’ensenya bé la importància dels temes relacionats amb el medi ambient?
No podem delegar l’educació en valors –i els temes mediambientals pertanyen a l’àmbit del civisme– als mestres. Els pares ens em de implicar en la formació dels nostres fills i el respecte a l’entorn és un hàbit que s’ha de treballar també a casa.

En síntesi, quines són les accions més fàcils que cal fer en la nostra vida diària per ajudar al medi ambient?
Reduir els nostres residus i, en tot cas, recollir-los a part. Estalviar aigua. Fer-ne un ús més eficient de l’energia. Moure’ns d’una altra manera, més lògica i raonada. Practicar un consum més responsable i respectar l’entorn natural, entre d’altres.

El canvi de temps que estem vivint en els darrers mesos ha de ser preocupant? Ho dic perquè, com tothom sap, ha fet molt de fred i no ha parat de ploure quan no fa massa encara patíem per la sequera?
No té res a veure el temps meteorològic amb el clima. Tot i així, si no actuem d’una manera més responsable amb el medi ambient i no reduïm les emissions (incloses les domèstiques) aquest planeta serà un lloc cada vegada menys confortable.

Tots els països estan entenent la necessitat de no malmetre el nostre planeta?
L’arribada del President Obama a la Casa Blanca es una esperança per a tots els que creiem que l’escalfament global es pot mitigar tot reduint les emissions de CO2. Ara ja hi som tots, amb la UE i els Estats Units al capdavant.

Vivim en una societat consumista. Aquest consumisme ens porta a la destrucció?
Hi ha una manera de consumir més responsable i compromesa amb el medi ambient, i cada vegada som més els que la practiquem. El consum eés el motor de l’economia. És quan actuem com a consumidors que podem canviar el món.

I com podem fer un consum més responsable que ens afavoriria a tots plegats?
Escollint, entre dues opcions, la que genera menys residus i aporta més valors ecològics. Premiant les marques que incorporen el compromís ambiental als seus productes. Evitant la compra compulsiva. Triant productes locals i evitant l’excés de bosses.

La societat del futur és ecològica i sostenible.
Serà sostenible o no serà. La crisi que estem vivint és només un avís. Si no prenem nota i corregim el rumb cap a la moderació anem del dret cap al penya-segat.

La nostra comarca ha viscut un gran creixement. S’ha harmonitzat amb l’atenció a l’entorn?
És evident que no. L’especulació urbanística ha actuat com un cuc barrinador al Maresme, malmetent el nostre patrimoni natural i paisatgístic. La façana litoral és un seguit de ciment. On són les maresmes que donaren nom a la comarca?

Al Maresme, doncs, en termes mediambientals que li cal?
Li calen governs locals més compromesos amb la defensa de l’entorn, que habilitin polítiques ambientals més decidides i valentes. I als ciutadans ens cal fer pinya per millorar la qualitat ambiental a partir del compromís individual. Hem d’entendre que som el que respirem i el que ens envolta molt abans que cap altra cosa.

Quin record o anècdota conserva en la memòria del setmanari “La Clau”?
El de un mitjà de comunicació local i a l’abast de tothom, que sempre acabes llegint quan vas a prendre un cafè o guardes torn a la perruqueria. I alhora una bona manera d’estar al dia dels serveis i els productes que tens més pròxims. Felicitats per aquest 25è aniversari.

POSAR ROSTRE AL NOSTRE PASSAT


Publicat a "La Clau"

El món iber, romà i medieval
a través d’una web didàctica

La preocupació per la preservació del patrimoni ha dut als maresmencs Josep Maria Rovira i Ferran Bayés a treballar en la creació d’una web didàctica en la qual s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic de Cabrera de Mar i de la comarca del Maresme.

Algunes de les imatges o recreacions virtuals del projecte van poder veure’s ja durant la passada Fira Iberoromana de Cabrera, però ara, finalment, es presentarà la proposta ja desenvolupada.

L’acte serà el proper divendres 27 de març, a les 19,30h, a Can Palauet, de Mataró, a càrrec del Dr. Joan Santacana, professor titular del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.
‘Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni’,
la web didàctica elaborada, forma part d'un projecte de recerca que Rovira està desenvolupant gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, però compta amb el suport de Caixa Catalunya. Obra Social,
DIDPATRI - Didàctica i Patrimoni,
el Grup d'Història del Casal de Mataró,
l’Ajuntament de Cabrera de Mar i la
Universitat de Barcelona - Departament de Didàctica de les Ciències Socials.

De la direcció de la proposta s’ha encarregat Rovira, que ha treballat amb Bayés en la infografia i els textos que ajuden a mostrar el rostre de com era el nostre món antic.


“Cabrera de Mar ocupa un lloc de primer ordre pel seu ric patrimoni arqueològic, que en els darrers anys s’ha vist incrementat amb noves i espectaculars descobertes”, explica Rovira.

“Amb els recursos que les tecnologies de la informació posen avui al nostre abast, en aquesta web intentem acostar aquest patrimoni iber, romà i medieval, al públic, pensant sobretot en els joves que seran els qui demà l’hauran de preservar i tenir-ne cura”, comenta Rovira.

Així, sempre que ha estat possible, a partir de les dades arqueològiques, s’ha restituït virtualment l’aspecte que devien tenir originalment les edificacions que avui perviuen en estat molt fragmentari.

D’altra banda, bona part dels jaciments citats a la web no són visitables, alguns perquè han estat excavats en dates molt recents i altres per manca de recursos per la seva museïtzació i posta en valor.

“Tan de bo que amb aquesta web poguéssim aportar també el nostre granet de sorra perquè les administracions prenguin consciència de la importància arqueològica de Cabrera, i de que cal invertir-hi amb urgència per consolidar les restes existents, fer-les visitables i finançar noves investigacions”, assegura Rovira.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A REGINA FERRANDO


Entrevista publicada a "La Clau"

“El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som”

Regina Ferrando treballa des de Premià de Mar en una activitat que no té fronteres: el desenvolupament del pensament creatiu i del creixement personal. Escrivint articles (amb fidelitat publicats a “La Clau”), a través d’un llibre, des de la seva pàgina web (www.reginaferrando.com), a la ràdio i a la televisió locals, fent cursos o per mitjà de la paraula, transmet les inquietuds d’un altre mil·leni i ens ajuda a trobar nous camins.

Vivim massa angoixats els maresmencs del segle XXI?
Hi deu haver de tot. Ara bé, hi ha més conreu d’angoixa aquí que al Pallars Sobirà o la Garrotxa, per exemple. És el preu d’estar a la vora de la gran metròpoli. En general, però, la societat occidental i desenvolupada és una societat angoixada, en major o menor mesura.

Què es pot fer per agafar-se millor la vida?
Prendre consciència de la respiració. Respirar conscientment sempre que ens sigui possible. Nodrir la nostra vida amb estones de silenci. Confiar en el procés de la vida, que ens dóna, a cada moment, allò que ens cal, encara que hi ha moments que se’ns fa difícil entendre-ho.

Vostè va parlar a la comarca del pensament creatiu i del creixement personal quan ningú ho feia i ara s’ha estès. En què poden millorar les nostres vides?
El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som, tant si és positiu com negatiu, tant si és conscient com inconscient. El creixement personal ens permet adquirir l’habilitat de fer tots els pensaments conscients i positius, per poder viure feliços i satisfets.

Hi ha un coneixement universal per afrontar millor la vida diària?
Hi ha una font inesgotable de saviesa en el nostre interior, que compartim tots els éssers humans. Només ens cal connectar-hi per tenir totes les respostes. Per això, cal aprendre a anar “cap endins”, de la mateixa manera que sabem anar “cap enfora”.

Moltes vegades s’associa l’autoajuda amb un model “nord-americà”, però també existeix en la nostra cultura, no?
L’autoajuda, entesa com la necessitat de conèixer-se per ser feliç, de ser solidari amb un mateix, és tant antiga com el món. Si revisem la filosofia i psicologia europees, descobrirem infinitat d’éssers humans que han treballat per aconseguir la seva realització plena i la del seu entorn.

Hem oblidat coses elementals i ara això ens està passant factura?
En la mesura que oblidem ser nosaltres mateixos i no tenim consciència de la nostra essència veritable, això ens passa factura.

S’acaba un concepte de món i en neix un de nou? Anem cap a la foscor i a les tenebres o a la llum? Ho dic perquè només mirant el telenotícies es plantegen seriosos dubtes?
Indubtablement, caminem cap a la llum. Estem a les acaballes d’un paradigma i el nou ja s’insinua. La nova consciència que creix és silenciosa i els seus actes encara no surten al telenotícies. Hi ha, però, una gran multitud que avança. En la mesura que persones, amb nova consciència, arribin als llocs de poder de la política i dels mitjans de comunicació, la llum es farà cada vegada més evident.

Som excessivament egoistes l’espècie humana?
Som humans i l’egoisme forma part de la nostra naturalesa intrínseca. Justament la necessitat de créixer és per donar més poder als sentiments lluminosos com l’amor, el respecte, la solidaritat, i deixar sense llum els comportaments més primaris, com l’egoisme.

El dolor ens fa créixer o aquest és un plantejament equivocat?
El dolor forma part de la nostra vida i ens fa créixer tal i com ho fa l’amor. Nosaltres som lliures de triar. A mi m’agrada més créixer per amor que per dolor.

Hem d’aprendre a aturar la ment, a buidar-nos, en la vida diària?
És absolutament imprescindible.

Què aconsellaria a algú que estigui molt desesperat, que les coses no li vagin gens bé i que no hi vegi sortida?
Deixar de mirar-se el melic i de fer-se llàstima. Una bona manera és anar a visitar la secció de malalts terminals de qualsevol hospital i posar-se a fer companyia a algun d’ells. A la sortida la vida ha canviat de color.

Quin record o anècdota conserva en la seva memòria de “La Clau”, vostè que n’és una col·laboradora històrica?

Recordo amb admiració la gran humanitat del Vicenç i, amb tendresa, la seva resistència a adaptar-se a les noves tecnologies.

jueves, abril 02, 2009

L'assignatura pendent del tren de la costa

El dèficit en infraestructures vials que pateix la comarca continua preocupant els sectors socioeconòmics del Maresme, que demanen clares millores en aquests serveis.

Així, una vintena d’empresaris associats a la fundació Costa de Barcelona-Maresme ha signat un manifest que ja té prop de 400 adherits, on demanen a les administracions que allunyin les vies del tren del litoral o que s’estudiï aquesta possibilitat.

D’altra banda, a més de superar la barrera per a la costa que suposa el tren, també es reclama un augment de la freqüència de pas d’aquest transport públic i connexió amb els aeroports per afavorir la mobilitat del sector turístic.

El recent Pla de Rodalies ha reobert el debat del paper del tren en una comarca més necessitada que mai en modernitzar els mitjans de transports i les vies de comunicació.

Si la solució a l’N-II està encaminada però encara queda molt camí per recórrer, el tren també s’ha de tenir en el punt de mira. És molt important i una clara opció de futur, com ens recorda aquest manifest.

Editorial TRIBUNA Maresme, núm. 213

miércoles, abril 01, 2009

Ens ho poden prendre tot?

Ens ho poden prendre tot
o
sempre
queda,
dins nostre,
una flama
intocable?

La cultura oral del Maresme Nord

Daniel Rangil publica el segon volum d’una trilogia dedicada a salvar la memòria oral del Montnegre. 'Vògits, modolons i desfedors' és el títol del llibre que recull els testimonis de 140 persones sobre com es vivia en uns temps que ja són història.

El primer volum de la trilogia de Rangil va publicar-se l’any passat, 'Històries i llegendes de l’any vuit'. El darrer, que tanca el cicle, preveu que el treurà l’any que ve, amb el títol de 'Piles i súties'. De moment, el segon llibre, 'Vògits, modolons i desfedors', porta un títol que és tota una declaració d’intencions: tres paraules d’un món rural i agrari ja desaparegut, però en el qual es troben les arrels més profundes del Maresme.

El nou treball de Rangil tracta, al llarg de 300 pàgines, un model de vida marcat pels recursos fluvials del Maresme i pel lligam amb la terra. Així, les dones fent la bugada, oficis al voltant de l’aigua com els saurins,la feina dels pagesos, les masies, els conreus o també com es va inciar el cultiu de les maduixes, són alguns dels temes que es tracten en aquesta obra que recull la tradició oral amb voluntat de preservar-la a través del paper imprès.

“El títol recull paraules que no fem servir, que se’ns moren, per reflectir un món que està canviant. Aquest passat ha forjat el dia a dia dels nostres pobles i amb el llibre miro que es pugui conèixer”, explica Rangil.

El president del Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo, que va acompanyar l’autor del llibre en la presentació, el passat 31 de març, va destacar “el valor d’aquesta obra que ajuda a preservar la nostra identitat”.

lunes, marzo 30, 2009

WEB DIDÀCTICA SOBRE ARQUEOLOGIA I PATRIMONI

La web didàctica Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni, de Josep Maria Rovira i Ferran Bayés, va presentar-se a la Sala d’Actes de Can Palauet de Mataró el passat 27 de març.

En aquest web didàctic s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic del municipi de Cabrera de Mar i el de la comarca, amb un treball que a través de la imatge i les noves tecnologies ens acosta al nostre passat.

L'objectiu és apropar a joves i grans el patrimoni a través de la recreació virtual.

LA PROJECCIÓ DE MATARÓ COM A GRAN CIUTAT

La Universitat Europea de Madrid (UEM), que té 45 centres repartits per tot el món, vol obrir un centre universitari a Mataró.

L’Ajuntament està interessat en la proposta, perquè complementaria l’oferta formativa i seria un nou punt d’atractiu de la ciutat, que ve treballant en els darrers temps per posicionar-se en el mapa, amb iniciatives com el TecnoCampus o el projecte del front marítim.

Mataró sempre ha tingut un cert dèficit per exercir de capital del Maresme, però en els darrers temps sembla tenir molt clara aquesta voluntat i treballa en la direcció per aconseguir-ho.

Tot i així ara són uns moments delicats per tot el que sigui promoció del teixit econòmic i cal esforçar-se el màxim per atreure tots els nuclis d’interès possibles.

Si el nou centre universitari es materialitzés, ocuparia uns 20.000 metres quadrats, oferiria una dotzena de carreres i donaria feina a 300 persones, la majoria professors, un conjunt d’elements molt positus que cal valorar amb atenció i intentant no desaprofitar per al Mataró del futur més immediat.

Editorial de TRIBUNA Maresme, 212.

A L'ALTRA BANDA

'Cròniques d'un altre món', de Paul Steinberg. Edicions de 1984:

"Potser en realitat he sobreviscut per donar compte dels fets, el darrer de tots, tant aleshores a cop calent com ara en fred".

JORGE CARRIÓN

Jorge Carrión és una de les sòlides propostes de la literatura més actual.

'La brújula' o 'Australia. Un viaje' són dos dels seus llibres que aposten per una literatura que interrelciona la vida i la creació, que investiga el passat i el present, que fabula i filosofa, que reivindica i transcendeix.

Carrión ha anat escrivint en espiral i probablement sorprendrà amb la seva propera obra.

jueves, marzo 19, 2009

NO SABER RES

La famosa frase filosòfica "Yo sólo sé que no sé nada" ara és patrimoni de la humanitat.

Una gran majoria no sap res, ni tampoc sap que no ho sap.

L'APOSTA PEL COMERÇ DE PROXIMITAT

L’actual cojuntura socieoconòmica demana més que mai l’esforç de tots els agents implicats per sortir de la crisi. Plantar-hi cara comença a ser una mecànica en marxa i si bé moltes solucions han de venir des de les grans estructures, d’altres poden sorgir de més a prop i contribuir que tots plegats anem una mica millor.

Així, una primera onada de propostes ja ha vingut des de les institucions més properes a nosaltres amb l’objectiu de reduir despeses i, en alguns casos més concrets, d’aplicar mesures que contribueixen a ajudar a qui està patint més la crisi.

A la base de tot plegat, però, la reactivació econòmica més de proximitat és un objectiu immediat i prioritari, i projectes com la targeta ‘Mataró Comerç’, promoguda per la Unió de Botiguers de Mataró, “la Caixa” i l’Ajuntament, contribueixen a recordar-nos que ara és el moment de fer una aposta decidida, valenta i personal pel comerç local.

La targeta gratuïta ajudarà a fidelitzar el client, promoure el comerç i alhora fer ciutat. Una seriosa opció de futur plantejada des del present.

Editorial TRIBUNA Maresme 211.

RECONEIXEMENT CIUTADÀ ALS PREMIS ILURO

’Ajuntament de Mataró ha acordat, per unanimitat, sol·licitar la concessió a Caixa Laietana d’una de les Creus de Sant Jordi de l’edició 2009 –guardó que atorga la Generalitat–, amb motiu del 50è aniversari del Premi Iluro de monografia històrica.

Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.

Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.

La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.

Editorial TRIBUNA Maresme 210.

CAP A ON ANEM?

Fa 20 anys vaig formar part de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE), després de passar per les joventuts d’aquesta formació política. Recordo que a tot el Maresme érem solament quatre militants.

Hi havia dues idees que em van atreure i que em van fer donar aquest pas: la consigna que es podia transformar la societat des de l’acció propera i nacionalista i la idea de treballar per uns Països Catalans socialistes.

Han passat als anys. Ara, sembla que fa més por que abans parlar de Països Catalans i fins i tot qui s’espanta de seguida davant aquest terme, una realitat cultural compartida massegada una i altra vegada, però que sempre manté una petita flama encesa.

El socialisme també és un concepte que s’ha devaluat, que algú ha pretès fer seu i convertir en marca, quan es tracta d’una ideologia política més àmplia, que ultrapassa la minvada estructura dels partits.

Han passat els anys i ja no vivim en el mateix món, és evident. I no és que aquell fos millor. Però sí que amb el temps, amb moltes coses, hem anat molt a menys, moltíssim, massa.

Molta gent –no tots- ja no es preocupa de lluitar per defensar res col·lectiu i no em refereixo estrictament al catalanisme. L’individualisme i el desarrelament són tan forts que alguns matins costa aixecar-se. L’impacte de la crisi encara ens allunya més de tota lluita que no sigui la pròpia supervivència diària i el desengany és la música de fons que sempre sona.

Al capdevall de tot plegat i com destacats líders han dit, hi ha la manca de valors o la incapacitat personal i col·lectiva de renovar-los.

Dins el pou de negritud en el qual hem entrat i encara que sigui un tòpic, ens queden dos camins: acceptar l’obscuritat i la derrota o aturar-se a pensar que podem fer per recuperar l’empenta, l’energia inicial.

On estan aquells valors que comencen per deixar de banda l’individualisme i porten al desgast? Perquè una societat sense conviccions està irremeiablement condemnada a la desaparició.

Potser que hi pensem tots plegats en això.


- Article publicat al blog EL FAR DEL MARESME.

lunes, marzo 16, 2009

MOLTA REMOR PER A NO RES

Temps dolents a la nostra societat.

Massa xerrameca, massa xarlatans.

jueves, marzo 12, 2009

Reconeixement ciutadà als premis Iluro

L’Ajuntament de Mataró ha acordat, per unanimitat, sol·licitar la concessió a Caixa Laietana d’una de les Creus de Sant Jordi de l’edició 2009 –guardó que atorga la Generalitat–, amb motiu del 50è aniversari del Premi Iluro de monografia històrica.

Al llarg dels anys, aquest certamen ha servit per crear una gran biblioteca de la memòria històrica local i comarcal i ha esdevingut alhora un espai cultural que omple un buit important com és salvaguardar la memòria més propera a nosaltres.

Rere els premis hi ha també, cal no oblidar-ho, el treball moltes vegades esforçat i silenciós dels historiadors de la nostra comarca, que hi han trobat una plataforma de sortida.

La sol·licitud de la Creu de Sant Jordi per a Caixa Laietana per aquests guardons és un reconeixement local just a una proposta cultural consolidada, de referència i pionera, que s’ha anat fent un espai a poc a poc, i ha defugit el fàcil protagonisme d’altres actes més vistosos per apostar per la salvaguarda de la cultura i la història més de proximitat, cosa no gens fàcil.

Editorial TRIBUNA Maresme, número 210.

miércoles, marzo 04, 2009

CAP A L'AUTENTICITAT

Camaron.
Los Chichos.
Els Ducados.
Els clàssics.
Un any al Sacro Monte.
Tocar la guitarra perquè sí.
L'art és en la renúncia.
Mort a l'ego.
Societat de merda.
'Rodalies' de Toni Sala.
Un llibre vell, llegit lentament.
Una glopada d'aire.
Una gota de tinta.
Un petit paper quadriculat.

viernes, febrero 27, 2009

BALADA FINAL

"Príncipe, gentil como un esmerejón,
Sabed lo que Villon hizo al morir:
Bebió un trago de vino peleón
Cuando del mundo quiso partir".

"Balada final", de François Villon.
Traducció: Gonzalo Suárez Gómez.

LA MILLOR SOLUCIÓ PER A LA MOBILITAT

Els grups polítics del Consell Comarcal del Maresme (CCM) treballen en una proposta unitària per solucionar els problemes de mobilitat de la comarca.

Un dels primers resultats d’aquesta entesa és el compromís del secretari per a la Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, perquè a partir de l’any 2010 els residents a la comarca gaudeixin de descomptes en tots els peatges de l’autopista C-32, al seu pas pel Maresme, fins que hi hagi una alternativa al trànsit de la carretera N-II.

Això, com a pas previ a l’estudi d’un nou model de peatges que fixi el preu en clau mediambiental. En una altra posició, des de les plataformes cívíques No N-II es treballa en un gran tall, de cara a la primavera, per exigir la conversió de la via en un passeig i la gratuïtat de l’autopista.

El gran tall es faria a la carretera, l’autopista i la via del tren i es planteja com un punt d’inflexió. Encara amb moltes peces per encaixar, la mobilitat preocupa i s’estan buscant solucions. Però detectar quina seria la millor i la més assumible és el més difícil.

Editorial de TRIBUNA Maresme.

CATALUNYA SERÀ CALÇOTAIRE O NO SERÀ

domingo, febrero 22, 2009

HOMENATGE A POE


EL CUERVO

I
En una noche pavorosa, inquieto
releía un vetusto mamotreto
cuando creí escuchar
un extraño ruido, de repente
como si alguien tocase suavemente
a mi puerta: «Visita impertinente
es, dije y nada más » .

II
¡Ah! me acuerdo muy bien; era en invierno
e impaciente medía el tiempo eterno
cansado de buscar
en los libros la calma bienhechora
al dolor de mi muerta Leonora
que habita con los ángeles ahora
¡para siempre jamás!

III
Sentí el sedeño y crujidor y elástico
rozar de las cortinas, un fantástico
terror, como jamás
sentido había y quise aquel ruido
explicando, mi espíritu oprimido
calmar por fin: «Un viajero perdido
es, dije y nada más ».

IV
Ya sintiendo más calma: «Caballero
exclamé, o dama, suplicaros quiero
os sirváis excusar
mas mi atención no estaba bien despierta
y fue vuestra llamada tan incierta...»
Abrí entonces de par en par la puerta:
tinieblas nada más.

V
Miro al espacio, exploro la tiniebla
y siento entonces que mi mente puebla
turba de ideas cual
ningún otro mortal las tuvo antes
y escucho con oídos anhelantes
«Leonora » unas voces susurrantes
murmurar nada más.

VI
Vuelvo a mi estancia con pavor secreto
y a escuchar torno pálido e inquieto
más fuerte golpear;
«algo, me digo, toca en mi ventana,
comprender quiero la señal arcana
y calmar esta angustia sobrehumana »:
¡el viento y nada más!

VII
Y la ventana abrí: revolcando
vi entonces un cuervo venerando
como ave de otra edad;
sin mayor ceremonia entró en mis salas
con gesto señorial y negras alas
y sobre un busto, en el dintel, de Palas
posóse y nada más.

VIII
Miro al pájaro negro, sonriente
ante su grave y serio continente
y le comienzo a hablar,
no sin un dejo de intención irónica:
«Oh cuervo, oh venerable ave anacrónica,
¿cuál es tu nombre en la región plutónica? »
Dijo el cuervo: «Jamás ».

IX
En este caso al par grotesco y raro
maravilléme al escuchar tan claro
tal nombre pronunciar
y debo confesar que sentí susto
pues ante nadie, creo, tuvo el gusto
de un cuervo ver, posado sobre un busto
con tal nombre: «Jamás ».

X
Cual si hubiese vertido en ese acento
el alma, calló el ave y ni un momento
las plumas movió ya,
«otros de mí han huido y se me alcanza
que él partirá mañana sin tardanza
como me ha abandonado la esperanza »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XI
Una respuesta al escuchar tan neta
me dije, no sin inquietud secreta,
«Es esto nada más.
Cuanto aprendió de un amo infortunado,
a quien tenaz ha perseguido el hado
y por solo estribillo ha conservado
¡ese jamás, jamás! »

XII
Rodé mi asiento hasta quedar enfrente
de la puerta, del busto y del vidente
cuervo y entonces ya
reclinado en la blanda sedería
en ensueños fantásticos me hundía,
pensando siempre que decir querría
aquel jamás, jamás.

XIII
Largo tiempo quedéme así en reposo
aquel extraño pájaro ominoso
mirando sin cesar,
ocupaba el diván de terciopelo
do juntos nos sentamos y en mi duelo
pensaba que Ella, nunca en este suelo
lo ocuparía más.

XIV
Entonces parecióme el aire denso
con el aroma de quemado incienso
de un invisible altar;
y escucho voces repetir fervientes:
«Olvida a Leonor, bebe el nepenthes
bebe el olvido en sus letales fuentes »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XV
«Profeta, dije, augur de otras edades
que arrojaron las negras tempestades
aquí para mi mal,
huésped de esta morada de tristura,
dí, fosco engendro de la noche oscura,
si un bálsamo habrá al fin a mi amargura »:
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVI
«Profeta, dije, o diablo, infausto cuervo
por Dios, por mí, por mi dolor acerbo,
por tu poder fatal
dime si alguna vez a Leonora
volveré a ver en la eternal aurora
donde feliz con los querubes mora »;
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVII
«Sea tal palabra la postrera
retorna a la plutónica rivera,»
grité: «¡No vuelvas más,
no dejes ni una huella, ni una pluma
y mi espíritu envuelto en densa bruma
libra por fin el peso que le abruma! »
dijo el cuervo: «¡Jamás! »

XVIII
Y el cuervo inmóvil, fúnebre y adusto
sigue siempre de Palas sobre el busto
y bajo mi fanal,
proyecta mancha lúgubre en la alfombra
y su mirada de demonio asombra...
¡Ay! ¿Mi alma enlutada de su sombra
se librará? ¡Jamás!

Versión de Carlos Arturo Torres



EL CUERVO (2a VERSIÓN )

Una fosca media noche, cuando en tristes reflexiones,
sobre más de un raro infolio de olvidados cronicones
inclinaba soñoliento la cabeza, de repente
a mi puerta oí llamar;
como si alguien, suavemente, se pusiese con incierta
mano tímida a tocar:
"¡Es - me dije - una visita que llamando está a mi puerta:
eso es todo y nada más!".

¡Ah! Bien claro lo recuerdo: era el crudo mes del hielo,
y su espectro cada brasa moribunda enviaba al suelo.
Cuan ansioso el nuevo día deseaba, en la lectura
procurando en vano hallar
tregua a la honda desventura de la muerta Leonora;
la radiante, la sin par
virgen rara a quien Leonora los querubes llaman, ahora
ya sin nombre... ¡nunca más!

Y el crujido triste, incierto, de las rojas colgaduras
me aterraba, me llenaba de fantásticas pavuras,
de tal modo que el latido de mi pecho palpitante
procurando dominar,
"¡Es, sin duda, un visitante-repetía con instancia-
que a mi alcoba quiere entrar:
un tardío visitante a las puertas de mi estancia...,
eso es todo, y nada más!".

Poco a poco, fuerza y bríos fue mi espíritu cobrando:
"Caballero, dije, o dama: mil perdones os demando;
mas, el caso es que dormía, y con tanta gentileza
me vinistéis a llamar,
y con tal delicadeza y tan tímida constancia
os pusistéis a tocar,
que no oí", dije, y las puertas abrí al punto de mi estancia:
¡sombras sólo y... nada más!

Mudo, trémulo, en la sombra por mirar haciendo empeños,
quedé allí-cual antes nadie los soñó-forjando sueños;
más profundo era el silencio, y la calma no acusaba
ruido alguno..., resonar
sólo un nombre se escuchaba que en voz baja a aquella hora
yo me puse a murmurar,
y que el eco repetía como un soplo: ¡Leonora...!
Esto apenas, ¡nada más!

A mi alcoba retornando con el alma en turbulencia,
Pronto oí llamar de nuevo, esta vez con más violencia:
"De seguro-dije-es algo que se posa en mi persiana,
pues, veamos de encontrar
la razón abierta y llana de este caso raro y serio,
y el enigma averiguar:
¡Corazón, calma un instante, y aclaremos el misterio...:
es el viento, y nada más!".

La ventana abrí, y con rítmico aleteo y garbo extraño,
Entró un cuervo majestuoso de la sacra edad de antaño.
Sin pararse ni un instante ni señales dar de susto,
con aspecto señorial,
fue a posarse sobre un busto de Minerva que ornamenta
de mi puerta el cabezal;
sobre el busto que de Pallas representa
fue y posóse, y ¡nada más!
Trocó entonces el negro pájaro en sonrisas mi tristeza
con su grave, torva y seria, decorosa gentileza;
y le dije: "Aunque la cresta calva llevas, de seguro
no eres cuervo nocturnal,
¡viejo, infausto cuervo oscuro vagabundo en la tiniebla...!
Dime, ¿cuál tu nombre, cuál,
En el reino plutoniano de la noche y de la niebla...?
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

Asombrado quedé oyendo así hablar al avechucho,
si bien su árida respuesta no expresaba poco o mucho;
pues preciso es convengamos en que nunca hubo criatura
que lograse contemplar
ave alguna en la moldura de su puerta encaramada,
ave o bruto reposar
sobre efigie en la cornisa de su puerta cincelada,
con tal nombre: "Nunca más".

Mas el cuervo fijo, inmóvil, en la grave efigie aquélla,
sólo dijo esa palabra, cual si su alma fuese en ella
vinculada, ni una pluma sacudía, ni un acento
se le oía pronunciar...
Dije entonces al momento: "Ya otros antes se han marchado,
y la aurora al despuntar,
él también se irá volando cual mis sueños han volado".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

Por respuesta tan abrupta como justa sorprendido,
"no hay ya duda alguna -dije-, lo que dice es aprendido;
aprendido de algún amo desdichoso a quien la suerte
persiguiera sin cesar,
persiguiera hasta la muerte, hasta el punto de, en su duelo,
sus canciones terminar
y el clamor de su esperanza con el triste ritornelo
de: ¡Jamás, y nunca más!".

Mas el cuervo provocando mi alma triste a la sonrisa,
mi sillón rodé hasta el frente de ave y busto y de cornisa;
luego, hundiéndome en la seda, fantasía y fantasía
dime entonces a juntar,
por saber que pretendía aquel pájaro ominoso
de un pasado inmemorial,
aquel hosco, torvo, infausto, cuervo lúgubre y odioso
al graznar: "¡Nunca jamás!".

Quedé aquesto investigando frente al cuervo, en honda calma,
cuyos ojos encendidos me abrasaban pecho y alma.
Esto y más-sobre cojines reclinado-con anhelo
me empeñaba en descifrar,
sobre el rojo terciopelo do imprimía viva huella
luminosa mi fanal,
terciopelo cuya púrpura ¡ay! Jamás volverá élla
a oprimir, ¡ah, nunca más!

Parecióme el aire, entonces, por incógnito incensario
que un querube columpiase de mi alcoba en el santuario,
perfumado. "¡Miserable ser-me dije-Dios te ha oído,
y por medio angelical,
tregua, tregua y el olvido del recuerdo de Leonora
te ha venido hoy a brindar:
bebe, bebe ese nepente, y así todo olvida ahora!".
Dijo el cuervo: "Nunca más".

¡Oh, Profeta -dije- o duende!, mas profeta al fin, ya seas
ave o diablo, ya te envía la tormenta, ya te veas
por los ábregos barrido a esta playa, desolado
pero intrépido, a este hogar
por los males devastado, dime, dime, te lo imploro.
¿Llegaré jamas a hallar
algún bálsamo o consuelo para el mal que triste lloro?.
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

"¡Oh, Profeta -dije- o diablo! Por ese ancho, combo velo
de zafir que nos cobija, por el sumo Dios del cielo
a quien ambos adoramos, dile a esta alma dolorida,
presa infausta del pesar,
si jamás en otra vida la doncella arrobadora
a mi seno he de estrechar,
la alma virgen a quien llaman los arcángeles Leonora...".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

"¡Esa voz, oh cuervo, sea la señal de la partida
-grité alzándome-, retorna, vuelve a tu hórrida guarida,
la plutónica ribera de la noche y de la bruma...!
¡De tu horrenda falsedad
en memoria, ni una pluma dejes, negra! ¡El busto deja!
¡Deja en paz mi soledad!
¡Quita el pico de mi pecho! ¡De mi umbral tu forma aleja...!".
Dijo el cuervo: "¡Nunca más!".

¡Y aun el cuervo inmóvil!, fijo, sigue fijo en la escultura,
sobre el busto que ornamenta de mi puerta la moldura....
y sus ojos son los ojos de un demonio que, durmiendo,
las visiones ve del mal;
y la luz sobre él cayendo, sobre el suelo flota..., nunca
se alzará..., nunca jamás!

Versión de Juan Antonio Pérez Bonalde (Tomado de Texto Sentido)



EL VALLE DE LA INQUIETUD

HUBO aquí un valle antaño, callado y sonriente,
donde nadie habitaba:
partiéronse las gentes a la guerra,
dejando a los luceros, de ojos dulces,
que velaran, de noche, desde azuladas torres,
las flores, y en el centro del valle, cada día,
la roja luz del sol se posaba, indolente.
Mas ya quien lo visite advertiría
la inquietud de ese valle melancólico.
No hay en él nada quieto,
sino el aire, que ampara
aquella soledad de maravilla.
¡Ah! Ningún viento mece aquellos árboles,
que palpitan al modo de los helados mares
en torno de las Hébridas brumosas.
¡Ah! Ningún viento arrastra aquellas nubes,
que crujen levemente por el cielo intranquilo,
turbadas desde el alba hasta la noche,
sobre las violetas que allí yacen,
como ojos humanos de mil suertes,
sobre ondulantes lirios,
que lloran en las tumbas ignoradas.
Ondulan, y de sus fragantes cimas
cae eterno rocío, gota a gota.
Lloran, y por sus tallos delicados,
como aljófar, van lágrimas perennes.

Versión de Màrie Montand



EL VALLE INTRANQUILO

Hubo un tiempo en que el valle sonreía,
silencioso, aunque nadie allí vivía;
su gente había marchado hacia la guerra
confiando el cuidado de esa sierra,
por la noche, a la mirada fiel
de las estrellas desde su azul cuartel
y de día, a los rojos resplandores
del sol que dormitaba entre las flores.
Mas ahora para todo visitante
el valle triste es inquieto e inquietante.
Nada allí se detiene un solo instante...
nada salvo el aire que se cierne
sobre la soledad mágica y perenne.
¡Ah, ningún viento agita los ramajes
que palpitan como el glacial oleaje
en torno a las Hébridas salvajes!
¡Ah, ningún viento empuja el furtivo
manto de nubes que, sin respiro,
surcan durante el día el cielo esquivo
sobre las violetas allí esparcidas
como ojos humanos de mil medidas...!
sobre las ondeantes azucenas
que lloran junto a las tumbas ajenas!
Ondean: y en sus pétalos más tiernos
se juntan gotas de rocío sempiterno.
Lloran: y por sus tallos claudicantes
bajan perennes lágrimas como diamantes.

Versión de Andrés Ehrenhaus


LA DURMIENTE

Era la medianoche, en junio, tibia, bruna.
Yo estaba bajo un rayo de la mística luna,
Que de su blanco disco como un encantamiento
Vertía sobre el valle un vapor soñoliento.
Dormitaba en las tumbas el romero fragante,
Y al lago se inclinaba el lirio agonizante,
Y envueltas en la niebla en el ropaje acuoso,
Las ruinas descansaban en vetusto reposo.
¡Mirad! También el lago semejante al Leteo,
Dormita entre las sombras con lento cabeceo,
Y del sopor consciente despertarse no quiere
Para el mundo que en torno lánguidamente muere

Duerme toda belleza y ved dónde reposa
Irene, dulcemente, en calma deleitosa.
Con la ventana abierta a los cielos serenos,
De claros luminares y de misterios llenos.
¡Oh, mi gentil señora, ¿no te asalta el espanto?
¿Por qué está tu ventana, así, en la noche abierta?
Los aires juguetones desde el bosque frondoso,
Risueños y lascivos en tropel rumoroso
Inundan tu aposento y agitan la cortina
Del lecho en que tu hermosa cabeza se reclina,
Sobre los bellos ojos de copiosas pestañas,
Tras los que el alma duerme en regiones extrañas,
Como fantasmas tétricos, por el sueño y los muros
Se deslizan las sombras de perfiles oscuros.

Oh, mi gentil señora, ¿no te asalta el espanto?
¿Cuál es, di, de tu ensueño el poderoso encanto?
Debes de haber venido de los lejanos mares
A este jardín hermoso de troncos seculares.
Extraños son, mujer, tu palidez, tu traje,
Y de tus largas trenzas el flotante homenaje;
Pero aún es más extraño el silencio solemne
En que envuelves tu sueño misterioso y perenne.
La dama gentil duerme. ¡Que duerman para el mundo!
Todo lo que es eterno tiene que ser profundo.
El cielo lo ha amparado bajo su dulce manto,
Trocando este aposento por otro que es más santo,
Y por otro más triste, el lecho en que reposa.

Yo le ruego al Señor, que con mano piadosa,
La deje descansar con sueño no turbado,
Mientras que los difuntos desfilan por su lado.
Ella duerme, amor mío. ¡Oh!, mi alma le desea
Que así como es eterno, profundo el sueño sea;
Que los viles gusanos se arrastren suavemente
En torno de sus manos y en torno de su frente;
Que en la lejana selva, sombría y centenaria,
Le alcen una alta tumba tranquila y solitaria
Donde flotan al viento, altivos y triunfales,
De su ilustre familia los paños funerales;
Una lejana tumba, a cuya puerta fuerte
Piedras tiró, de niña, sin temor a la muerte,
Y a cuyo duro bronce no arrancará más sones,
Ni los fúnebres ecos de tan tristes mansiones
¡Qué triste imaginarse pobre hija del pecado.
Que el sonido fatídico a la puerta arrancado,
Y que quizá con gozo resonara en tu oído,
de la muerte terrífica era el triste gemido!


LAS CAMPANAS

I
¡Escuchad el tintineo!
!La sonata
Del trineo
Con cascabeles de plata!
¡Qué alegría tan jocunda nos inunda al escuchar
la errabunda melodía de su agudo tintinear!
¡Es como una epifanía,
En la ruda racha fría,
la ligera melodía!
¡Cómo fulgen los luceros!
-¡Verdaderos Reverberos !-
Con idéntica armonía
A la clara melodía
Cintilando, cintilando, cintilando,
¡Cómo los cascabeles
van sonando!
Y en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Los luceros siguen fieles
Cascabeles, cascabeles, cascabeles
El son de los cascabeles,
Cascabeles, cascabeles, cascabeles
Cascabeles,
¡El son grato, que a rebato, surge en los cascabeles!

II
Escuchar el almo coro
Sonoro
Que hacen las campanas todas:
¡Son las campanadas de oro
De las bodas!
¡Oh, qué dicha tan profunda nos inunda al escuchar
La errabunda melodía de su claro repicar!
¡Cómo revuela al desgaire
Esta música en el aire!
¡Cómo a su feliz murmullo
Sonoro,
Con sus claras notas de oro,
Se aúna la tórtola con su arrullo,
Bajo la luz de la luna!
¡Qué armonía
Se vacía
De la alegre sinfonía
De este día!
¡Cómo brota
Cada nota!:
Fervorosamente, dice
la felicidad remota
Que predice.
Y a la voz de una campana, siguen las de sus hermanas
Las campanas,
Las campanas, las campanas, las campanas, las campanas,
las campanas, las campanas, las campanas,
En sonoro ritmo de oro, de almo coro, ¡las campanas!

III
¡Oíd cual suena el bordón!:
el bordón
De son bronco
Que pone en el corazón
El espanto con su son,
Con su son de bronce, ronco.
¡que tristeza tan profunda nos apresa al escuchar
Cómo reza, gemebunda, la fiereza del llamar!
Cómo su son taciturno,
En el silencio nocturno
Es grito desesperado
Que no es casi pronunciado
¡De aterrado!
Grito de espanto ante el fuego
Y agudo alarido luego,
Es un clamor que se extiende,
Que el espacio ronco, hiende
Y que llama;
Que defiende.

Y que clama, clama, clama,
Que clama pidiendo auxilio
En tanto que ve el exilio
De aquellos que el fuego, ciego y arrollador, empobrece
Y el fuego que ataca y crece,
Mientras se oye el ronco son,
El somatén del bordón,
Del bordón, bordón, bordón
¡Del bordón!
¡Cómo el alma se desgarra
Cuando el son del bordón narra
La aflicción
¡De aquellos que arruina el fuego!
Y, cómo nos dice luego
Los progresos que hace el fuego
-Que va a tientas como ciego-
El somatén del bordón,
¡Que es toda una narración!
¡Oh, la tempestad de ira
En la que el bordón delira
Y en que convulso, delira!
El alma escucha anhelante
la queja que da el bordón
Con su son;
El bordón que da su son,
El bordón, bordón, bordón,
¡El bordón!
Que es toda una narración el somatén del bordón
Del bordón, del bordón, del bordón
Del bordón, del bordón, del bordón
¡Del bordón!
El grito ante el infinito, cual proscrito, ¡del bordón!

IV
¡Escuchad cómo la esquila,
Cómo el esquilón de hierro,
Llama con voz que vacila,
Al entierro!
Qué meditación profunda nos inunda al escuchar
la errabunda y gemebunda melodía del sonar
¡Cómo llena de pavura
Su son en la noche obscura!
¡Cómo un estremecimiento
Nos recorre el pensamiento
que provoca su lamento!
Cuando sueña
La grave esquila de hierro, con su lúgubre toquido,
Con su lúgubre toquido que la medianoche llena.
¡Es que las almas en pena
Se han reunido!
¡Oh, la danza
Al son que toda la esquila,
En una noche intranquila,
Su tijera de luz lila,
Tocando en visión del Juicio la noche sin esperanza!

Entonces, ya no vacila
La grave voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila,
Sino que suena furiosa,
Con su voz cavernosa,
Y, en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Algún ronco rayo truena
Y se alumbra con relámpagos la noche sin esperanza,
Mientras las almas en pena
Giran, giran su danza
Bajo la triste luz lila.
Y en tanto se oye la grave, la grave voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila, de la esquila,
Y en el mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Mientras se oye, la triste, la triste voz
De la esquila,
De la esquila,
Furibundo rayo truena,
El relámpago cintila.

Y los espectros en pena
Danzan al son de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila,
Y en un mismo son, son único,
Que igualiza un ritmo rúnico,
Danzan al son de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
de la esquila, de la esquila, de la esquila,
¡De la esquila!
Y mientras que el rayo truena,
Que el relámpago cintila
Y que con furor terrible, danzan las almas en pena,
Se oye la voz de la esquila,
De la esquila, de la esquila, de la esquila,
De la esquila, de la esquila,
la voz de cuento lamento ¡de la esquila!


LUCERO VESPERTINO

Ocurrió una medianoche
a mediados de verano;
lucían pálidas estrellas
tras el potente halo
de una luna clara y fría
que iluminaba las olas
rodeada de planetas,
esclavos de su señora.
Detuve mi mirada
en su sonrisa helada
-demasiado helada para mí-;
una nube le puso un velo
de lanudo terciopelo
y entonces me fijé en ti.
Lucero orgulloso,
remoto, glorioso,
yo siempre tu brillo preferí;
pues mi alma jalea
la orgullosa tarea
que cumples de la noche a la mañana,
y admiro más, desde luego,
tu lejanísimo fuego
que esa otra luz, más fría, más cercana.

Versión de Andrés Ehrenhaus


PAÍS DE HADAS

VALLES de sombra y aguas apagadas
y bosques como nubes,
que ocultan su contorno
en un fluir de lágrimas.
Allí crecen y menguan unas enormes lunas,
una vez y otra vez, a cada instante,
en canto que la noche se desliza,
y avanzan siempre, inquietas,
y apagan el temblor de los luceros
con el aliento de su rostro blanco.
Cuando el reloj lunar señala medianoche,
una luna más fina y transparente
desciende, poco a poco,
con el centro en la cumbre
de una sierra elevada,
y de su vasto disco
se deslizan los velos dulcemente
sobre aldeas y estancias,
por doquier; sobre extrañas
florestas, sobre el mar
y sobre los espíritus que vuelan
y las cosas dormidas:
y todo lo sepultan
en un gran laberinto luminoso.
¡Ah, entonces! ¡Qué profunda
es la pasión que ponen en su sueño!
Despiertan con el día,
y sus lienzos de luna
se ciernen ya en el cielo,
con inquietas borrascas,
y a todo se parecen: más que nada
semejan un albatros amarillo.
Y aquella luna no les sirve nunca
para lo mismo: en tienda
se trocará otra vez, extravagante.
Pero ya sus pedazos pequeñitos
se tornan leve lluvia,
y aquellas mariposas de la Tierra
que vuelan, afanosas del celaje,
y bajan nuevamente,
sin contentarse nunca,
nos traen una muestra,
prendida de sus alas temblorosas.

Versión de Màrie Montand


SONETO A LA CIENCIA

¡Ciencia! ¡verdadera hija del tiempo tú eres!
que alteras todas las cosas con tus escrutadores ojos.
¿Por qué devoras así el corazón del poeta,
buitre, cuyas alas son obtusas realidades?

¿Cómo debería él amarte? o ¿cómo puede juzgarte sabia
aquel a quien no dejas en su vagar
buscar un tesoro en los enjoyados cielos,
aunque se elevara con intrépida ala?

¿No has arrebatado a Diana de su carro?
¿Ni expulsado a las Hamadríades del bosque
para buscar abrigo en alguna feliz estrella?

¿No has arrancado a las Náyades de la inundación,
al Elfo de la verde hierba, y a mí
del sueño de verano bajo el tamarindo?


UN SUEÑO

¡Recibe en la frente este beso!
Y, por librarme de un peso
antes de partir, confieso
que acertaste si creías
que han sido un sueño mis días;
¿Pero es acaso menos grave
que la esperanza se acabe
de noche o a pleno sol,
con o sin una visión?
Hasta nuestro último empeño
es sólo un sueño dentro de un sueno.

Frente a la mar rugiente
que castiga esta rompiente
tengo en la palma apretada
granos de arena dorada.
¡Son pocos! Y en un momento
se me escurren y yo siento
surgir en mí este lamento:
¡Oh Dios! ¿Por qué no puedo
retenerlos en mis dedos?
¡Oh Dios! ¡Si yo pudiera
salvar uno de la marea!
¿Hasta nuestro último empeño
es sólo un sueño dentro de un sueño?

Versión de Carlos Arturo Torres