Entrevista publicada a "La Clau"
“El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som”
Regina Ferrando treballa des de Premià de Mar en una activitat que no té fronteres: el desenvolupament del pensament creatiu i del creixement personal. Escrivint articles (amb fidelitat publicats a “La Clau”), a través d’un llibre, des de la seva pàgina web (www.reginaferrando.com), a la ràdio i a la televisió locals, fent cursos o per mitjà de la paraula, transmet les inquietuds d’un altre mil·leni i ens ajuda a trobar nous camins.
Vivim massa angoixats els maresmencs del segle XXI?
Hi deu haver de tot. Ara bé, hi ha més conreu d’angoixa aquí que al Pallars Sobirà o la Garrotxa, per exemple. És el preu d’estar a la vora de la gran metròpoli. En general, però, la societat occidental i desenvolupada és una societat angoixada, en major o menor mesura.
Què es pot fer per agafar-se millor la vida?
Prendre consciència de la respiració. Respirar conscientment sempre que ens sigui possible. Nodrir la nostra vida amb estones de silenci. Confiar en el procés de la vida, que ens dóna, a cada moment, allò que ens cal, encara que hi ha moments que se’ns fa difícil entendre-ho.
Vostè va parlar a la comarca del pensament creatiu i del creixement personal quan ningú ho feia i ara s’ha estès. En què poden millorar les nostres vides?
El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som, tant si és positiu com negatiu, tant si és conscient com inconscient. El creixement personal ens permet adquirir l’habilitat de fer tots els pensaments conscients i positius, per poder viure feliços i satisfets.
Hi ha un coneixement universal per afrontar millor la vida diària?
Hi ha una font inesgotable de saviesa en el nostre interior, que compartim tots els éssers humans. Només ens cal connectar-hi per tenir totes les respostes. Per això, cal aprendre a anar “cap endins”, de la mateixa manera que sabem anar “cap enfora”.
Moltes vegades s’associa l’autoajuda amb un model “nord-americà”, però també existeix en la nostra cultura, no?
L’autoajuda, entesa com la necessitat de conèixer-se per ser feliç, de ser solidari amb un mateix, és tant antiga com el món. Si revisem la filosofia i psicologia europees, descobrirem infinitat d’éssers humans que han treballat per aconseguir la seva realització plena i la del seu entorn.
Hem oblidat coses elementals i ara això ens està passant factura?
En la mesura que oblidem ser nosaltres mateixos i no tenim consciència de la nostra essència veritable, això ens passa factura.
S’acaba un concepte de món i en neix un de nou? Anem cap a la foscor i a les tenebres o a la llum? Ho dic perquè només mirant el telenotícies es plantegen seriosos dubtes?
Indubtablement, caminem cap a la llum. Estem a les acaballes d’un paradigma i el nou ja s’insinua. La nova consciència que creix és silenciosa i els seus actes encara no surten al telenotícies. Hi ha, però, una gran multitud que avança. En la mesura que persones, amb nova consciència, arribin als llocs de poder de la política i dels mitjans de comunicació, la llum es farà cada vegada més evident.
Som excessivament egoistes l’espècie humana?
Som humans i l’egoisme forma part de la nostra naturalesa intrínseca. Justament la necessitat de créixer és per donar més poder als sentiments lluminosos com l’amor, el respecte, la solidaritat, i deixar sense llum els comportaments més primaris, com l’egoisme.
El dolor ens fa créixer o aquest és un plantejament equivocat?
El dolor forma part de la nostra vida i ens fa créixer tal i com ho fa l’amor. Nosaltres som lliures de triar. A mi m’agrada més créixer per amor que per dolor.
Hem d’aprendre a aturar la ment, a buidar-nos, en la vida diària?
És absolutament imprescindible.
Què aconsellaria a algú que estigui molt desesperat, que les coses no li vagin gens bé i que no hi vegi sortida?
Deixar de mirar-se el melic i de fer-se llàstima. Una bona manera és anar a visitar la secció de malalts terminals de qualsevol hospital i posar-se a fer companyia a algun d’ells. A la sortida la vida ha canviat de color.
Quin record o anècdota conserva en la seva memòria de “La Clau”, vostè que n’és una col·laboradora històrica?
Recordo amb admiració la gran humanitat del Vicenç i, amb tendresa, la seva resistència a adaptar-se a les noves tecnologies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario