ESTEVE ROVIRA, APUNTS PER A LA MEMORIA

Intervenció llegida a Can Bartomeu l'11 de Setembre de 2004

"La retirada es va endur 500.000 ànimes fins a la frontera amb França. Militars i civils, homes i dones, ancians i vells que van fer desenes de quilòmetres a peu per fugir de l'exèrcit nacional, que el dia 10 de febrer de 1939 ja havia ocupat totalment Catalunya".
Aquest fragment extret del llibre La quinta del biberó. Els anys perduts, que la seva autora, Emma Aixalà, ens acaba de presentar, és prou il·lustratiu del context en el qual cal situar el final de la vida d'Esteve Rovira i Rovira, barber i activista cultural de Cabrera de Mar, que va viure la fugida a França a l'acabament de la Guerra Civil i va morir, vés a saber per quin atzar, l'1 d'agost –Sant Feliu, patró del nostre poble–, al camp d'extermini de Gusen, on l'havien dut el 17 de febrer de 1941, després d'haver passat per un camp de "refugiats", un de presoners Stalag i haver ingressat al tristament cèlebre Mauthausen.
Amb aquest acte que fem avui, envoltats del paisatge únic de Can Bartomeu, un dels cors del nostre municipi, volem recordar la memòria d'aquest cabrerenc, l'existència del qual vaig descobrir un dia, per casualitat, fullejant el llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d'extermini nazis. El nom d'Esteve Rovira i Rovira, vinculat a la seva relació amb Cabrera de Mar, va fer que em preguntés qui era i com havia anat a parar allí, tan lluny de casa.
Les principals pistes sobre l'Esteve me les va donar, com no!, en Joan Vilalta i Reixach, cronista del poble, acompanyades de dos textos que Rovira havia publicat en un programa de la Festa Major d'abans de la Guerra –"Semi bosqueig" i "Els nostres miradors"–, que més tard vaig poder veure, en l'edició original, a casa de la família del seu autor. Aquelles paraules, escrites molts anys abans que jo neixés –més endavant les sentirem amb la veu de Roser i Carles Boixeda, nets d'Esteve Rovira– em van fer sentir en sintonia amb un escriptor tan llunyà en el temps com proper en les sensacions que hi descriu. Però amb aquells textos breus no n'hi havia prou i vaig sentir la necessitat de buscar molt més.
No és fàcil recuperar el passat i, sense presses, "anant fent", com diria l'escriptor Josep Pla, he anat recollint dades, papers, apunts, que m'han ajudat a perfilar la persona que va ser Esteve Rovira. D'aquest anar trobant en la carretera de la vida va néixer la idea, amb el suport "total" de l'Ajuntament, de recordar-lo avui, en el marc d'aquest 11 de Setembre que, des de fa uns anys, dediquem a la nostra memòria històrica. Posar-se la fita d'un merescut homenatge, alhora esdevenia un exercici per anar recopilant informació sobre aquest cabrerenc.
Des d'aleshores han estat moltes les persones que m'han anat donant retalls biogràfics sobre l'Esteve i per això també espero, més endavant, poder recollir els seus noms i tota la documentació aplegada en un opuscle, perquè en quedi constància documental, per al futur, de tot plegat. A més, en aquest punt voldria afegir-hi el suport que m'ha donat la família d'Esteve Rovira, des de la seva filla Roser Rovira Freixenet i la seva neta, Roser Boixeda. No ha de ser fàcil que tants anys després es presenti un desconegut, picant a la porta de casa teva, amb papers del teu pare, mort en un camp d'extermini, i et comenci a fer preguntes. La cordialitat amb la qual m'han acollit filla i neta, les vegades que ens hem vist, no es pot expressar amb paraules. Tanmateix, amb les seves explicacions m'han ajudat a conèixer un Esteve Rovira que els va ser negat a elles mateixes, al seu net Carles i a tota la família en defintiva, i m'han facilitat textos que m'han permès entendre més la seva relació amb Cabrera. No oblidaré mai, tampoc, quan em van mostrar fotografies d'Esteve Rovira i d'aquesta manera prenia, per a mi, presència en imatge.
D'altra banda, les apreciacions que us llegiré tot seguit, són solament una petita aproximació al perfil d'aquest cabrerenc que va estimar el seu poble i que víctima de les circumstàncies del seu temps va anar a morir assassinat tant lluny, enmig d'un món que aleshores trontollava.
Seguint amb el perfil biogràfic, Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, a l'Horta del Molí, el 5 de juny de 1898, tot i que els seus pares havien vingut de fora del nostre poble.
Ja de gran sabem que va fer de barber, amb el seu cunyat, Francesc Ramon, que més tard seria agutzil de Cabrera i que la barberia la tenien al carrer Masriera, on vivien aleshores. També que va portar el cafè de la Societat Atlàntida, el Cafè de Baix.
Una dada curiosa és que cap a l'any 1930 va tenir la idea precursora de publicar una revista a la localitat, amb la capçalera "El Cor del Poble", nom que també tenia una obra teatral del dramaturg Ignasi Iglesias i que s'havia representat l'agost de 1908, al teatre Nou, nou a més d'aquells anys. Aquesta publicació no va veure mai la llum editorial per, segons testimonis de l'època, la política de dos partits existents aleshores al municipi.
També, durant aquell temps, en Rovira –m'explica Joan Vilalta– era una de les persones més actives culturalment de Cabrera. En donen testimoni alguns dels escrits recuperats i d'altres d'inèdits que la família m'ha cedit. Havia publicat textos, abans de la Guerra Civil, en programes de la Festa Major i també en periòdics de Mataró. A més, entre els seus papers queda algun record personals d'idees seves com fomentar el llibre en català al poble, entre d'altres que cal estudiar més acuradament.
De la gent amb qui que he parlat sintetitzaria les següents idees sobre l'Esteve Rovira: era una bona persona i tenia grans inquietuds culturals, però les va supeditar a la seva estimació per la família i van ser estroncades pel gran drama humà que va haver de viure. També que era un republicà que estimava la cultura i el seu poble, tot i que va passar amb prudència i discreció pels esdeveniments polítics del seu temps.
Quan s'acabava el conflicte ell treballava en una fàbrica de "material de guerra" de Sant Andreu, a Barcelona. Amb l'evacuació de la fàbrica i els seus obrers va anar a parar a França, als camps de refugiats espanyols, les males condicions dels quals són sobradament conegudes. Allí fa de barber, segons els consta als familiars. "Crec que veia França com el Nord d'Espriu: culte, net, tolerant...", em va dir Roser Boixeda, però malauradament el seu avi l'haurà de conèixer des d'una perspectiva menys idealitzada.
Per sortir dels camps de refugiats del sud de França s'allista en una companyia de treball i el destinen a la Línia Maginot, a fortificar. Quan entren els alemanys que estaven ocupant europa el fan presoner, el juny de 1940 i el duen a un camp Stalag, a Estrasburg, on tenia el número 2559. D'aquesta època la família conserva petites cartes –lògicament censurades– i algunes de les quals desvetllen la preocupació pels seus i un gran optimisme malgrat l'adversitat en la qual es trobava.
El seu ingrès al camp d'extermini de Mauthausen es fa efectiu el 13 de desembre de 1940. D'allí va al de Gusen, annex de Mauthausen, el 17 de febrer de 1941, on va ser gassat l'1 d'agost de 1941, en el context de la política d'aleshores que no reconeixia els ciutadans espanyols que estiguessin en mans dels nazis.
Des d'aleshores han passat uns quants anys. Molt de temps, ben cert, però avui volem recuperar la memòria d'aquest cabrerenc que en representa tants d'altres que van morir en la guerra, en l'exili, en els camps de refugiats, de presoners o d'extermini.
Vull concloure la meva intervenció amb dues grans reflexions que em motiva la vida d'Esteve Rovira:
Primer, el patiment de la seva vídua, Josefina Freixenet –morta el 1995– i la seva filla Roser Rovira Freixenet, òrfena de petita. Totes dues, a la mort del marit i del pare van haver d'afegir la duresa de la situació durant la postguerra.
Segon, la idea que em va transmetre la seva neta, Roser Boixeda, referint-se al seu avi i la gent que va viure a la seva època. Textualment cito: "Gràcies a ells avui som el que som".
I és ben cert que gràcies a l'Esteve Rovira i a tants d'altres és veritat que avui som el que som i estem aquí fent el que volem fer, en plena llibertat.
I voldria acabar escoltant "Els nostres miradors", unes paraules amb les quals m'agradaria que recordéssim, tots plegats, l'amic cabrerenc que les va escriure, en la veu de la seva neta, Roser Boixeda.