ENTREVISTA A ESPARTAC PERAN. L'HOME DEL TRANSIT DE TV3

“L’educació vial hauria d’entrar a les escoles”

Entrevista a Espartac Peran, periodista

El periodista mataroní Espartac Peran és conegut com l’home del trànsit a TV3. Des de la seva tasca diària a l’aguait de les carreteres catalanes, explica com es vertebra la informació vial, quin és l’interès que genera, com reduir els accidents i si la N-II ha d’acabar sent o no un passeig, entre d’altres aspectes.

–A qui interessa la informació del trànsit?
–Sincerament i després de tots aquests anys fent moltes coses a TV3 i entre elles doncs el trànsit, més que la informació del trànsit, els efectes que té, entre ells la sinistralitat, ens interessen molt poc. Però entenc que la informació del trànsit és vàlida, en determinades hores del matí, per exemple, en sortir de casa i anar a Barcelona, quan hi ha hagut un accident en una d’aquestes vies i tens una alternativa per accedir a la teva destinació de manera més ràpida i escaquejar-te de la retenció. Té també una importància, crec, molt gran, a nivell de conscienciar tothom que alguna cosa està passant al voltant de la mobilitat, que és l’alta xifra de la sinistralitat. Moltes vegades ens passem pel folre els 600 catalans morts cada any a les carreteres. Ara sembla que a l’administració aquest tema li preocupa i vol fer alguna cosa. Però a dins de cada cotxe hi va una ment, té un conductor diferent. I cada conductor té la seva pròpia llei. És molt difícil canviar-ho tot plegat. El que passa amb el trànsit és gros. I a més, ens molesta molt que ens parlin de morts.

–Abans d’entrar a TV3 tenia alguna experiència prèvia en la informació del trànsit?
–Jo era un d’aquests que no sabia ni per quina autopista passar per haver d’anar a algun lloc. Va ser una casualitat que entrés a informar del trànsit. Jo era a l’equip d’edició del telenotícies vespre i després el del migdia. El trànsit el feia la Clara Cabezas i ho va deixar. Es va fer un càsting, m’hi vaig presentar i em van triar.

–Deu ser una informació complexa.
–Tots els companys diuen que és una informació de les més difícils de donar. Estàs sol i tu sol et muntes tot el teu discurs, recopilant a més la informació. Però amb els anys de pràctica fa que no sigui tan dur i complicat. Si que també hi ha una relació de contacte amb els Mossos i el Servei Català de Trànsit, amb molta burocràcia i voldries donar la informació més ràpid i no pots, perquè has de seguir uns passos concrets. També estàs jugant amb càmeres en directe. I moltes vegades els Mossos et neguen la visió d’algunes de les càmeres per motius de seguretat. Els elements de la informació del trànsit depenen de molta gent.

–El Maresme és un territori de conducció perillosa?
–Diferents estudis demostren que de la N-II no es pot estar massa satisfets en trànsit, però seguint-lo cada dia a TV3 no diria que tenim més punts perillosos en víctimes mortals que d’altres llocs, tot i que sí que de tant en tant surt la N-II. És a dir que hi ha d’altres indrets més complicats on durant la setmana hi ha accidents que provoquen molts ferits. També, a la nostra comarca, no saben quin paper ha de tenir la N-II. I és important que es defineixi.

–I com ha d’acabar la N-II, passeig o carretera?
–Ha de ser el que acabi sent i això estarà molt bé, però que sigui alguna cosa. Ara estem a mig camí de ser un passeig i continuant sent una nacional, convertida en un munt de rotondes que cada municipi ha construït una mica com ha volgut, seguint potenciant el perill d’aquesta via. Sobre el futur de la carretera, jo estaria totalment d’acord que la N-II sigui un passeig.

–A Mataró tenen la fama de posar moltes multes.
–M’han explicat moltes vegades, des de la policia, que estan orgullosos del seu treball i, per tant, la de Mataró és una de les policies més efectives. Conec el tema de Mataró, el visc i formo part dels conductors de la ciutat i moltes vegades veus actuacions injustificades. Entenc que s’ha de posar mà dura perquè si no hi ha qui es passa, però a Mataró un té una mica la sensació que la policia local va més forta del compte.

–I la “tolerància zero” a les carreteres catalanes?
–Durant aquests cinc anys que estic fent el trànsit m’he adonat que s’ha intentat solucionar el problema, especialment els darrers dos anys, amb la famosa Montserrat Tura i aquesta “tolerància zero”. No sé si hi estic d’acord o no però el que m’agrada és que faci alguna cosa per aturar la sinistralitat. Amb els radars podem estar-hi d’acord o no, però la velocitat s’ha reduït estrepitosament en alguns d’aquests trams. També hi ha hagut la política d’anunciar molt bé on estan collocats els radars. El conductor ha de tenir la sensació que a totes les vies hi ha radars per crear una mica la sensació de por. Però s’han de fer més coses, no només multar al conductor. L’educació vial ha d’entrar d’una vegada per totes com una assignatura a les escoles, per als més petits. El que sí que hem de fer és plantejar-nos que a diferència de molts altres països d’Europa anem a la cua en aquest aspecte. Hem tingut molts anys de via lliure per a tothom, però també hem canviat de la nit al dia, hem passat de què tot estigui permès a ser intolerants i per passar-te uns pocs quilòmetres et posin una bona multa. Les coses és mllor a poc a poc i fer-les entendre. En els últims dos anys hem passat de no fer absolutament res en eltema del trànsit a fer-ho absolutament tot. Hem d’anar cap aquí, sóc partidari de fer-les a poc a poc, però a través de l’educació i no de la sanció. En definitiva, alguna cosa s’ha de fer.

–Com frenaria els accidents?
–Ningú té la vareta màgica per resoldre-ho. Les estadístiques dels radars demostren que han estat bons per reduir la velocitat, però els morts continuen sent els mateixos o més. Confio plenament que el dia que l’educació vial entri a les escoles farem molta feina. I no únicament cal carregar la responsabilitat a les escoles, sinó també quan portem els nostres fills al cotxe els hem d’ensenyar a fer les coses bé. Una bona manera de conscienciar la gent, que algú ha dit, és que a aquell que ha comès alguna greu infracció se’l fes passar per l’institut Guttman de Badalona. Jo hi he estat moltes vegades. Quan vas circulant per la carretera i veus un accident, frenes una mica, mires què ha passsat i durant cinc o deu minuts redueixes la velocitat, però després hi tornes. En canvi, si et passes tres o quatre hores a l’institut Guttman veient persones que han estat ferides, aquell impacte et dura molts dies. Seria una bona manera de fer prendre consciència a aquestes persones que es pensen que controlen el cotxe. A més també seria una bona feina perquè, entre d’altres coses, l’Institut necessita voluntaris i podrien ser els que transgredeixen les normes.

–Mataró ha estat una ciutat pionera en experimentar amb les noves tecnologies aplicades a evitar la sinistralitat...
–Sí, hi ha hagut una experiència i voluntàriament s’hi han prestat conductors amb resultats que semblen positius. Pot ser una altra mesura, una altra manera de reduir aquesta sinistralitat i possiblement deu ser més bona del que ens pensem. Quan anem a comprar un cotxe no saben quina diferència hi ha entre que el vehicle tingui més o menys cavalls. Que el cotxe també ens controli una mica a nosaltres, com s’ha experimentat, no està malament.