miércoles, abril 12, 2006
EL CAMI DEL BUDA ERRANT
Sota un arbre,
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.
Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.
les formigues
reciten
poemes
de Maiakovski.
Sota el pont
de l'autopisa,
la lluna
rovellada
regalima
òxid.
L'ESCRIPTOR QUE HO ES
Els savis consells de l'escriptor Eduard Màrquez em recorden que al cap i a la fi el que hem de fer és escriure, la resta són circumstàncies que poden afalagar-nos o doldre'ns, però que són incontrolables ni que les que les anéssim a buscar.
LA MIRADA DELS QUE ENS MIREN
Pots fer el que vulguis, però sempre hi haurà algú observant-te. No pots controlar la seva mirada. Som mol·lècules en moviment, xocant, interactuant, modificant l'entorn i modificant-nos.
NO CAL QUE BUSQUIS, TROBA
Recorda el que hagis de recordar.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.
No recordis el que no hagis de recordar.
Però segueix el teu camí
Bushido.
GENT DEL BLOG
Aquests dies hi ha hagut una vida activa al blog. De fet, el vaig crear sense dir-ho a ningú que no fos del meu entorn més immediat, per anar-lo omplint de textos com si es tractés d'un calaix de sastre, un petit Zilbadone. Ha anat creixent com la matèria, incontrolable i són diverses les persones que s'hi han acostat: alguns canyant-se, d'altres comentant-ho solament i els més permetent-me accedir a nous universos internàutics. En especial, la Comella Firmet, que és de Cabrera de Mar i té un blog súperxulo o el Luis Vea García, que vaig conèixer fa molt de temps.
A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.
A tots, gràcies per dedicar-me una part del vostre temps.
viernes, abril 07, 2006
JOVES PERIODISTES, 2
Com em fa notar un internatuta anònim (jove periodista de proximitat), el post que vaig escriure sobre joves periodistes és imprecís, parcial i falta en gran part a la veritat. Vull matisar que no pretén ser un atac contra ningú en concret, ni a cap gremi, sinó una visió pessimista, potser excessivament ofensiva i mal enfocada. Probablement és el reflex distorssionat d'una part del meu propi fracàs: jo també he estat jove i he passat per moltes de les penúries que això suposa. D'altra banda, sí que és evident, també, que el fracàs de la premsa local és col·lectiu, en no haver pogut consolidar prou mitjans a la comarca o al país, o per garantir una estructura més professional en la que hi hagi espai per a les persones que comencen, que els permetin desenvolupar-se amb una certa dignitat en l'ofici (sovint s'explota amb una certa impietositat i s'abusa de la bona fe). En el fons tot és una profunda misèria de la qual jo segurament tinc també la meva part de culpa, tot i que amb els anys he pagat el meu peatge.
I en un bloc un pot escriure del que li passa pel cap. Per això estan, no?
I en un bloc un pot escriure del que li passa pel cap. Per això estan, no?
lunes, marzo 27, 2006
INVERSEMBLANCES
L'altre dia em vaig trobar, en una paperera, 14 caixes de píndoles de ginseng (12 unitats per capsa). Portaven un parell d'anys caducades i algú les havia llençat al costat d'unes cartes escrites en xinès. Quants nens al món no poden ni aspirar a prendre una sola càpsula. I un pis val 74 milions de pessetes. I els fills de puta que governen el món es passen el dia dient-nos que vivim en una societat afortunada. Potser ha arribat el moment de forçar solucions, perquè per si sol no crec que s'arregli. (Molt mes enllà dels discursos buits l'acció directa, l'ideal revolucionari, l'anarquisme utòpic...).
FINAL DE LA PEL·LICULA
S'acaba la projecció i s'obren els llums. Un mar de crispetes sura sobre els somnis irrealitzats. Sempre hi ha un altre passi i gent que mira pel·lícules, per dolentes que siguin, per moltes vegades que les hagin passat.
PERIODISTA = FRACASSAT?
Surten ben ensenyats de les facultats i van a parar a primera línia de platja, en publicacions en les quals tot és important menys els articles que fan. No m'estranya gens que estiguin cremats. Tot això obra un debat de si en un món orwellià com el nostre és possible fer el que t'agrada i ser lliure. Qui mana? El que paga. Al cap i a la fi som mercenaris de la hipoteca, aspirants a la recerca d'un paradís inexistent.
BUKOVSKI & VALLBONA
Estaria bé trobar-me al bar de l'altre barri (vull dir l'altra vida) en Bukovski i en Vallbona. Una tertúlia, aquesta, que podria ser molt interessant.
LA DERROTA
T'ensenyen que has d'aspirar a vèncer, però al cap i a la fi viure és una derrota constant.
UN POEMA DE JOSEP GARI - POETA DE CABRERA
La mort d'un poeta
Qui era en Garí ? : un mussol
o un pobre i desgraciat poeta
que a molts va fer la punyeta
treient-los els drapets al sol?
Els que portin per ell dol
poden trobar més detalls
del valor dels seus treballs
en un llibre que el destí
un Sant Jordi fes sortir
amb un pròleg d’Albert Calls.
La senyora de Cultura
i l’Alcalde Rocabert
podeu creure que es ben cert
varen pagar la factura.
Per si malpensa un caradura
s’acordà en una sessió.
Si un terç de la població
els teus versos els hi plau
ja podràs descansar en Pau
poeta de carreró.
Quan tenia els seus fatics,
per falta de convivència
va dir-li l’experiència
que ja no tenia amics.
Tant els pobres com els rics
el tenien oblidat.
Cabrera s’ha transformat,
vol ser més gran que Argentona,
si la gent sens dubte és bona
cada casa és un estat.
Qui era en Garí ? : un mussol
o un pobre i desgraciat poeta
que a molts va fer la punyeta
treient-los els drapets al sol?
Els que portin per ell dol
poden trobar més detalls
del valor dels seus treballs
en un llibre que el destí
un Sant Jordi fes sortir
amb un pròleg d’Albert Calls.
La senyora de Cultura
i l’Alcalde Rocabert
podeu creure que es ben cert
varen pagar la factura.
Per si malpensa un caradura
s’acordà en una sessió.
Si un terç de la població
els teus versos els hi plau
ja podràs descansar en Pau
poeta de carreró.
Quan tenia els seus fatics,
per falta de convivència
va dir-li l’experiència
que ja no tenia amics.
Tant els pobres com els rics
el tenien oblidat.
Cabrera s’ha transformat,
vol ser més gran que Argentona,
si la gent sens dubte és bona
cada casa és un estat.
LA LLIBERTAT
Probablement, l'única llibertat que tenim és la de tirar-nos pel balcó. I amb el dubte de si en esclafar-nos a terra els Mossos ens posaran una multa.
UN FILLDEPUTOMETRE
Estic per patentar aquest invent, atès la superpoblació que hi ha per mesurar, potser faria la primera pela.
ELS FORNS CREMATORIS
Per què aquesta obsessió de la capellanada de plantificar-nos un Infern al final del camí. Per a molts –molts més del que sembla– la vida és un forn crematori diari.
ARA VAN PER ERC
Els professionals del cotarro polític ara van per ERC. De fet, el que els fot és que hi hagi algú que no se l'embeina cada dos per tres, algú que vagi sense corvata i algú que escolti a la seva militància. I això sense deixar de banda que la direcció d'ERC sembla plena de passarells.
L'ÚLTIM DE L'AUSTER
Les 'Bogeries de Brooklyn',
de Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama
Paul Auster és un autor prou conegut arreu del món perquè els seus llibres siguin esperats per multituds de lectors. Ara han traduït Bogeries de Brooklyn, la seva darrera novel·la. Anteriorment va treure La nit de l'oracle, una història molt ben plantejada, però que no va acabar de donar la talla perquè fallava en el seu encaix final. Amb la nova novel·la passa una mica el mateix. L'autor d'obres tan reconegudes com Trilogia de Nova York, La música de l'atzar, El Palau de la lluna, Timbuktú... té una immillorable capacitat en la creació d'històries i personatges, fins i tot una estratègia i una habilitat maleïdes per capturar el lector, però inicia una espiral d'intencions que no acaba de resoldre bé. Aquest és el cas de Bogeries de Brooklyn. En Nathan Glass, el protagonista, té seixanta anys, un divorci, un càncer en estat avançat, una vida monòtona i un sentiment de solitud que domina de forma domèstica perquè la vida l'ha ensenyat com fer-ho. Decideix traslladar-se a Brooklyn on es topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no en sabia res i que treballa en una llibreria de barri. A partir d'aquí la història pren un gir molt interessant, en el més pur estil Paul Auster, però amb personatges que semblen ja repetitius o, com a mínim, massa coneguts. Al final del llibre –només he desvetllat un trosset de la trama de la història perquè pugui llegir-se sense problemes– les peces s'encaixen de manera matussera i es precipiten un conjunt de finals previsibles. Però aquest aspecte crític no fa que la novel·la sigui de mal llegir, l'Auster de sempre brilla en la seva intensitat i ens acosta les ànimes humanes de personatges que són una mica el reflex de nosaltres mateixos. Bogeries de Brooklyn s'empassa bé encara que no és una obra nova, genial i sorprenent d'Auster, que és el que s'esperaria d'ell. Un té la impressió que repetix els seus millors enginys, els que l'han convertit en un referent de la literatura amb majúscules. Malgrat tot això continua sent tan bo com per guiar-nos fins a la darrera pàgina, encara que pel camí un tingui la sensació que va llançant l'equipatge.
de Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama
Paul Auster és un autor prou conegut arreu del món perquè els seus llibres siguin esperats per multituds de lectors. Ara han traduït Bogeries de Brooklyn, la seva darrera novel·la. Anteriorment va treure La nit de l'oracle, una història molt ben plantejada, però que no va acabar de donar la talla perquè fallava en el seu encaix final. Amb la nova novel·la passa una mica el mateix. L'autor d'obres tan reconegudes com Trilogia de Nova York, La música de l'atzar, El Palau de la lluna, Timbuktú... té una immillorable capacitat en la creació d'històries i personatges, fins i tot una estratègia i una habilitat maleïdes per capturar el lector, però inicia una espiral d'intencions que no acaba de resoldre bé. Aquest és el cas de Bogeries de Brooklyn. En Nathan Glass, el protagonista, té seixanta anys, un divorci, un càncer en estat avançat, una vida monòtona i un sentiment de solitud que domina de forma domèstica perquè la vida l'ha ensenyat com fer-ho. Decideix traslladar-se a Brooklyn on es topa amb el seu nebot, en Tom Wood, de qui feia temps que no en sabia res i que treballa en una llibreria de barri. A partir d'aquí la història pren un gir molt interessant, en el més pur estil Paul Auster, però amb personatges que semblen ja repetitius o, com a mínim, massa coneguts. Al final del llibre –només he desvetllat un trosset de la trama de la història perquè pugui llegir-se sense problemes– les peces s'encaixen de manera matussera i es precipiten un conjunt de finals previsibles. Però aquest aspecte crític no fa que la novel·la sigui de mal llegir, l'Auster de sempre brilla en la seva intensitat i ens acosta les ànimes humanes de personatges que són una mica el reflex de nosaltres mateixos. Bogeries de Brooklyn s'empassa bé encara que no és una obra nova, genial i sorprenent d'Auster, que és el que s'esperaria d'ell. Un té la impressió que repetix els seus millors enginys, els que l'han convertit en un referent de la literatura amb majúscules. Malgrat tot això continua sent tan bo com per guiar-nos fins a la darrera pàgina, encara que pel camí un tingui la sensació que va llançant l'equipatge.
LES BIBLIOTEQUES DEL FUTUR
Les biblioteques, centres
culturals de futur
Em consta que el servei de biblioteques ha registrat un augment important de població atesa durant el passat any 2005, i prop del 95% té accés als serveis bibliotecaris públics, segons dades de la Diputació de Barcelona. En el mateix informe s'apunta que aquests equipaments –cada vegada millors i més professionals, per cert– esdevenen un servei quotidià pel ciutadà i per aquest motiu cada vegada persones de més edats utilitzen les seves instal·lacions. Sortosament, molt més enllà d'antics sistemes, les biblioteques s'han posat al dia i ofereixen tot tipus de documents culturals, sense deixar de banda les noves tecnologies i apostant, en molts casos, per projectar una intensa i interessant programació d'activitats culturals de tot tipus. Aquesta dada contrasta amb un excés d'informació, acompanyat d'una manca de pensament i de resolució de problemes reals en una societat cada vegada més frívola i cruel en alguns aspectes cabdals. Fa molts anys, un veterà alcalde va dir-me que fent concursos literaris es fomentava el pensament i el món –el nostre petit món local– avançava una mica cap endavant. Que hi hagi bones biblioteques i que se'n faci ús és una mica una evidència que contrasta amb una societat carregada de notícies negatives. Creant usuaris de productes culturals s'avança molt més ràpidament que no fent-ho. Generant hàbits com aquests s'aconsegueixen resultats positius per a tots plegats. No fa massa anys que obtenir un llibre en préstec no era tan fàcil. Ara, tothom els té a l'abast i amb una certa solvència i actualitat. Ben segur que això, en uns anys donarà bons fruits que ara no veiem.
culturals de futur
Em consta que el servei de biblioteques ha registrat un augment important de població atesa durant el passat any 2005, i prop del 95% té accés als serveis bibliotecaris públics, segons dades de la Diputació de Barcelona. En el mateix informe s'apunta que aquests equipaments –cada vegada millors i més professionals, per cert– esdevenen un servei quotidià pel ciutadà i per aquest motiu cada vegada persones de més edats utilitzen les seves instal·lacions. Sortosament, molt més enllà d'antics sistemes, les biblioteques s'han posat al dia i ofereixen tot tipus de documents culturals, sense deixar de banda les noves tecnologies i apostant, en molts casos, per projectar una intensa i interessant programació d'activitats culturals de tot tipus. Aquesta dada contrasta amb un excés d'informació, acompanyat d'una manca de pensament i de resolució de problemes reals en una societat cada vegada més frívola i cruel en alguns aspectes cabdals. Fa molts anys, un veterà alcalde va dir-me que fent concursos literaris es fomentava el pensament i el món –el nostre petit món local– avançava una mica cap endavant. Que hi hagi bones biblioteques i que se'n faci ús és una mica una evidència que contrasta amb una societat carregada de notícies negatives. Creant usuaris de productes culturals s'avança molt més ràpidament que no fent-ho. Generant hàbits com aquests s'aconsegueixen resultats positius per a tots plegats. No fa massa anys que obtenir un llibre en préstec no era tan fàcil. Ara, tothom els té a l'abast i amb una certa solvència i actualitat. Ben segur que això, en uns anys donarà bons fruits que ara no veiem.
PRIMER DISC DE RAQUEL CAMINS
Raquel Camins presentarà el seu primer disc a Can Zam
27/03/2006 ALBERT CALLS
La locutora mataronina Raquel Camins treurà el seu primer disc aquest mes d’abril. Porta per títol Por ti seré i inclou una canço en català.
Està previst que el dia 30 de març surti a la venda i es presenti el 2 d’abril, en el marc del festival de Can Zam –a Santa Coloma de Gramenet–, que cada any celebra ràdio Teletaxi amb motiu de l’aniversari de l’emissora.
Camins té 26 anys i va néixer a Mataró, ciutat on viu i en la que ha desenvolupat la seva activitat professional. Va estudiar comunicació audiovisual i va treballar durant quatre anys a Televisió de Mataró com a presentadora de programes com “La roda màgica”. Actualment, fa quatre anys que treballa de realitzadora i locutora de l’emissora de Justo Molinero, a Radioteletaxi, en el programa “De la nit al dia”, de 4 a 7 de la matinada. Però la locutora ha decidit fer un pas cap endavant en la seva trajectòria, al marge de la seva feina a la ràdio i donar-se a conèixer com a editora i cantant en el seu primer disc. Tal com també explica, porta molts anys treballant en aquest projecte amb el prestigiós professor de cant Enric Illana. D’altra banda, Por ti seré vol ser la seva primera carta de presentació amb un ritme pop dance que inclou temes molt estiuencs i ballables, de diferents estils. El primer senzill és una adaptació de la famosa canço d’Alphaville, Forever Young, que era el tema preferit de la jove cantant en la seva adolescència.
AMB VEU PRÒPIA
“Enric Illana m’ha ensenyat a treballar la veu i a trobar el propi estil”, explica Raquel Camins sobre el procés de treball que l’ha permès perfeccionar-se i concloure Por ti seré. També afegeix que la tasca d’editar aquest primer disc li ha demanat molta dedicació i treball, també en l’autoedició i distribució: “Vaig decidir tirar el projecte endavant jo mateixa perquè volia treure’l en aquestes dates i el procés discogràfic és molt llarg”. No pot deixar-se de banda, tampoc, que l’experiència professional de la locutora ha marcat també el seu primer treball musical: “Al meu programa de ràdio faig una mica de psicòloga, perquè es fan parelles i se n’han arribat a fer moltes. De fet es tracta de comunicar-se”. Camins conclou que “em considero polifacètica, treballo a la ràdio, però la música també em permet comunicar, arribant a llocs on no arriben les paraules”.
27/03/2006 ALBERT CALLS
La locutora mataronina Raquel Camins treurà el seu primer disc aquest mes d’abril. Porta per títol Por ti seré i inclou una canço en català.
Està previst que el dia 30 de març surti a la venda i es presenti el 2 d’abril, en el marc del festival de Can Zam –a Santa Coloma de Gramenet–, que cada any celebra ràdio Teletaxi amb motiu de l’aniversari de l’emissora.
Camins té 26 anys i va néixer a Mataró, ciutat on viu i en la que ha desenvolupat la seva activitat professional. Va estudiar comunicació audiovisual i va treballar durant quatre anys a Televisió de Mataró com a presentadora de programes com “La roda màgica”. Actualment, fa quatre anys que treballa de realitzadora i locutora de l’emissora de Justo Molinero, a Radioteletaxi, en el programa “De la nit al dia”, de 4 a 7 de la matinada. Però la locutora ha decidit fer un pas cap endavant en la seva trajectòria, al marge de la seva feina a la ràdio i donar-se a conèixer com a editora i cantant en el seu primer disc. Tal com també explica, porta molts anys treballant en aquest projecte amb el prestigiós professor de cant Enric Illana. D’altra banda, Por ti seré vol ser la seva primera carta de presentació amb un ritme pop dance que inclou temes molt estiuencs i ballables, de diferents estils. El primer senzill és una adaptació de la famosa canço d’Alphaville, Forever Young, que era el tema preferit de la jove cantant en la seva adolescència.
AMB VEU PRÒPIA
“Enric Illana m’ha ensenyat a treballar la veu i a trobar el propi estil”, explica Raquel Camins sobre el procés de treball que l’ha permès perfeccionar-se i concloure Por ti seré. També afegeix que la tasca d’editar aquest primer disc li ha demanat molta dedicació i treball, també en l’autoedició i distribució: “Vaig decidir tirar el projecte endavant jo mateixa perquè volia treure’l en aquestes dates i el procés discogràfic és molt llarg”. No pot deixar-se de banda, tampoc, que l’experiència professional de la locutora ha marcat també el seu primer treball musical: “Al meu programa de ràdio faig una mica de psicòloga, perquè es fan parelles i se n’han arribat a fer moltes. De fet es tracta de comunicar-se”. Camins conclou que “em considero polifacètica, treballo a la ràdio, però la música també em permet comunicar, arribant a llocs on no arriben les paraules”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
