LA DÀRIA, LA POESIA I LA LLUNA

Pròleg al llibre de Dària Ferrando 'Cinquanta-set llunes i un bat de sol'.

Els poemes tenen molts viaranys i un, potser el més difícil, és el de la senzillesa. Per això hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades, versos obscus, imatges inintel·ligibles i una d’altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.

Cinquanta-set llunes i un bat de sol. Poemes, de Dària Ferrando, tracta de la relació de l’autora amb l’astre que totes les nits se’ns apareix blanc dalt del firmament, colpidor i hieràtic, testimoni de temps immemorials i amb totes les tonalitats de la seva particular màgia.

La primera part del recull, “Tastets de lluna”, aproxima el lector al mar, l’amor o la llibertat, perquè és impensable no pensar en la lluna sense acostar-nos al mateix temps a les aigües blaves dels oceans.

A “Llunes d’estiu”, el segon bloc temàtic, s’entrellacen elements vitalistes, però amb el toc de melangia que porten quan ens abandonen. Per això, aquí es parla del “fado”, de Lisboa i d’una certa “saudade”, de l’emperadriu que ens evoca el Tarot de l’existència i de l’embruix de la besada i l’amor, dels pirates i de la Festa Major, de la lluna joganera, de la plata i la serenor de les estrelles.

“Però la lluna tafanera
ja s’alça en el firmament,
ens ve dolça… riallera,
com la dolça que encisera
busca en va, el bell moment”.

Les “Llunes d’hiven” donen cos a la tercera part del llibre, on el lector hi trobarà
el gener i el fred, els primers dies de l’any, la reivindicació contra la guerra (en un vers es diu ben clarament: “A l’Iraq es van matant”), el fred i la neu, l’omnipresència del somni en la reina de la nit i la crítica als éssers humans que no tenen temps ni per mirar la lluna, esclavitzats per la televisió. En definitiva, l’hivern, sí, però també un neguit que forma part de les persones que es fan preguntes.

“El meu cor estava inquiet
feia un airet fred i fi
la lluna m’ha fet l’ullet
i m’ha ensenyat el camí”.

“Llunes per somniar” és el quart bloc temàtic, breu i alhora contundent, on se’ns parla dels somnis, de l’amor i l’amant, de la separació, de l’infinit i del pas de la joventut, que s’endú, inevitablement, el temps.

La cinquena part, “Llunes de la meva vida”, ens acosta alguns records de l’autora: Montserrat, la colla i els balls al Bellamar, l’amistat, les excursions a la Cisa i l’escena del teatre de la vida, on s’escriu:

“Tindrem paper llarg o curt
amb crit ample o to suau.
Jo us desitjo l’aire pur
i dintre nostre el conjur,
per gaudir d’uns jorns de pau”.

També, el cant coral i la unió, però la mort, amb el record i l’enyor per l’absència de la mare:

“No saps mare amb quina força
avui et trobo a faltar,
fa un dia trist i vol ploure,
no puc deixar de pensar.
(…)
“I ara que ja no ets amb mi
he perdut tanta fortuna…
per aclarir-me el camí,
sols tinc… el clar de la lluna”.

I també, del pare:

“M’agrada la lluna, Pare,
i els poemes… com a tu,
i el cant i el teatre”.

A “Cinc nits màgiques i una de dol”, sise apartat del recull, els poemes parlen de la lluna de Nadal amb la tristesa i la redempció, però també del cap d’any i les nits de Reis, de Sant Jordi, de Sant Joan i la de l’Onze de setembre. Nits especials, arrelades a la terra i a la tradició, que són molt nostres i a la vegada, nosaltres molt d’elles.

Finalment, el llibre conclou amb una setena part (el set, número màgic): “Un bat de sol”. Punt d’arribada d’un tinerari que comença a la nit senyorejada per la lluna i acaba amb el nou dia i l’astre rei, sinònim de l’esperança i el renaixement dins el cicle vital, perquè potser hi ha una flama d’eterna joventut i immortalitat que viu en tots nosaltres, que ens ajuda a tirar endavant i que a vegades les onades ens acosten amb un senzill reflex del sol.

Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, perquè la poesia, quan es porta a dins mai es deixa. I tot i que la Dària ha estat dedicant-se, amb tenacitat i persistència, a la seva altra passió: la lectura teatral, amb el grup Dimecresalesnou, que dirigeix, la llavor poètica que duia a dins ha fructificat novament. Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions d’aquesta obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic.

La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien alhora molts dels seus somnis.

D’altra banda, la lluna té un influx molt fort en la Terra i en nosaltres. Res ni ningú se n’escapa. És per aquest motiu que recomano particularment llegir aquests poemes assegut al balcó, a la terrassa, al jardí, al carrer, a la platja o a la muntanya, però una nit de lluna (no cal que sigui plena, però si ho és, molt millor encara).

Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.

Ara, la Dària també ens escriu de la lluna, de la vida, d’ella i de tots nosaltres, del principi i del final, de l’eternitat, que al cap i a la fi és del que es tracta, no?