domingo, octubre 05, 2008

ALGUNS POEMES D'ALBERT CALLS

CEMENTIRI D’ARLINGTON

El paisatge es desfà nocturn
com un joc de pintures sobre les lloses,
la pluja s’abat com un somni
on s’ofeguen els batecs.
El cementiri d’Arlington és el buit,
la immensitat,
una llarga llenca de làpides que esperen
en silenci, que romanen en quietud
l’alliberament final que mai no arriba.
Tants herois com aquest hivern
blanques i minúscules volves
que ens remeten al passat,
l’orla de la nit es desfà en clarobscurs
i tonalitats de grisos
i les làpides són un mar rebel,
amagat en boscúries èbries,
atmosferes de l’ànima,
un passat encerclat en filferros.
És novembre i plou al cementiri;
No se senten bandes militars
ni el clamor de cap batalla,
les onades de morts són llençols rebregats,
escletxes on s’entafora el combat dels cossos,
on s’intueixen espais impossibles, llocs inabastables,
morir és entrar en un jardí de flors escapçades,
morir és deixar de ser per ser part del paisatge.
On és Déu sinó en aquest silenci?


INSOMNIS DE L’AIGUA

Sento com la pluja s’abat nocturna
damunt el mar d’hivern,
on s’ofega la neu que cau.
Blanques volves entelen la quietud
dels somnis,
blanques volves ens remeten al passat,
l’orla de la nit es desfà en clarobscurs
i tonalitats de grisos,
blanques volves que es desfan
al contacte amb un mar rebel.
Amagat en la boscúria èbria
dels meus pensaments,
les fulles de l’ànima són el baròmetre
de la voluble atmosfera.
Cal saltar per damunt del passat
encerclat amb filferros
i oblidar tots els perfums inoblidables.
És novembre i plou
i el mar és un immens cementiri,
sense creus.


NOU MANIFEST COMUNISTA

Pots escriure un senzill i amable poema,
que solament evoqui la tendresa d’una flor,
que acaroni la descripció d’un paisatge
o acosti al lleu moviment de la libel·lula
quan esgrafia un vol dolç, a l’aire,
en el més fals dels inútils jardins,
sota l’esguard de la tarda i la tendra mirada,
viarany de miratges, de la dona que estimes.
O baixar les obscures escales,
amb olor d’urinaris i el parany a cada pas,
de les clavegueres de les grans ciutat
on legions de pobres agonitzen
mentre grans tanques publicitàries
prometen anònims paradisos digitals.
Hi ha qui lluita cada dia per un món millor
mentre d’altres cremen farcells de bitllets
en inútils sacrificis estèrils
als déus pagans de la vergonya.
I l’hedonisme, que sembla triomfar, cada vegada,
però és derrota, sempre, davant del dolor,
de la misèria, de la bandera esquinçada
que reclama, cada instant, una vida més digna.


E-MAIL ALS CORINTIS

L’home s’adreça a la multitud
i els proclama únics hereus
de la salvació col·lectiva.
N’hi ha que escolten.
D’altres, baden.
Entre el mar de fidels,
el que dubta
i el que badalla.
Un entre tots, com a mínim, s’ho creu.
Quan s’acaba el sermó ningú aplaudeix.
És el torn dels aduladors,
que s’acosten a l’orador
per tocar la seva túnica.
Aleshores, ell marxa, deixant-los en silenci.
La seva soledat és aleshores palpable.
Se’n va. No sense abans demanar-los el vot.


LA SOLITUD DE LES TOTXANES

El promotor immobiliari es mor.
Incineren les seves restes
que dipositen en una urna d’or i brillants.
A dins, també hi aboquen pòrtland,
trossos de bitllets,
dues ratlles de coca, una targeta
amb el telèfon d’una puta d’alt standing
i la fotocòpia d’una hipoteca estàndard.
Al final, per compactar-ho, un pobre s’hi pixa.
De l’antic potentat, ara és tot el que en resta.


NEWS LETTER DE LA BÈSTIA

666 milions de famolencs
reclamant a Paris Hilton
que es talli les venes
amb una fulla d’afaitar
rovellada.

DAGUERRATIP

La sang i el dolor,
la massa amorfa
dels cadàvers
dels soldats morts,
els cossos esventrats,
les anònimes despulles
en descomposició,
els àngels caiguts
d’un univers en flames.
L’esperança avui s’amaga
en un fràgil intent de reinici.

1 comentario:

Rosa Isabel dijo...

Et dic amb tota sinceritat que m'agrada llegir la teva poesïa, surt de dins i arriba a l'ànima.