ESTEVE ALBERT, L'HOME TANSDIMENSIONAL

Publicat al número 2 de la revista "Duos Rios". Juny 2008

ESTEVE ALBERT,
L’HOME TRANSDIMENSIONAL

Anècdotes i records d’un personatge irrepetible

A final dels 80 vaig aterrar a Mataró, després de tornar d’un any de servei militar a Jaca i d’abandonar un treball que no m’agradava, jugar-me-la de nou i començar una nova singladura professional en el món de la premsa local. En concret, a la revista “Cap Gros”, on vaig crear el suplement cultural “5 Cèntims” i a Crònica de Mataró, que era un trisetmanari que sortia dilluns, dimecres i divendres.

Aleshores, la vida de periodista s’emmarcava en un context molt menys professional que ara, tot era molt més precari, però m’acompanyava una forta vocació cultural que m’empenyia amb força. És a dir, volia escriure a les revistes i conèixer i compartir singladura amb les persones que feien la cultura a casa nostra i estava disposat a pagar el peatge: moltes hores de treball gratuït i sense contracte i una voluntat inequívoca d’explorar territoris nous. Probablement, si m’hagués dedicat a una altra cosa ara seria més ric, però també hauria estat menys feliç i realitzat.

En anar a treballar a Mataró vaig contactar amb les persones que per a mi, en aquell moment, eren uns referents. Entre d’altres, en Terri i en Josep Reniu, que em van donar acollida, suport i vam iniciar una amistat que va durar molts anys. Una tercera persona amb qui vaig encaixar molt bé va ser amb l’Esteve Albert, tot i que ell anava i venia, passant per la seva casa familiar.

D’altra banda, qui el va conèixer sap que va ser un personatge irrepetible i per això, en aquest text, vull recollir algunes de les anècdotes que vaig viure junt a ell, perquè la memòria no les esborri ara que encara les tinc fresques, per compartir-les també amb vosaltres, els que les vulgueu llegir i fer-les d’aquesta manera una mica vostres.

Abans de posar-m’hi haig de dir que l’Esteve Albert que jo vaig conèixer, en els últims anys de la seva vida ja (va morir el 1995), no era un home normal i corrent a l´ús, de fet no crec que ho hagués estat mai. Es podria dir que la seva manera de funcionar, d’anar pel món, era precursora del que avui tenim assumit perquè els ordinadors ho han popularitzat, l’hipertext o el windows.

L’Esteve linkava constantment pensaments i idees, era un ésser que es podria definir com a “transdimensional” sense por de pronunciar aquesta dificultosa paraula, perquè no es movia d’una manera plana, com fan la majoria dels mortals. Si tenia una idea anava i la feia en aquell moment, però la barrejava amb moltes d’altres coses que li sorgien i al final havia obert nombroses carpetes que generaven nous camps que acabaven quadrant, però en un nou escenari, molt diferent de l’inicial i no per això menys interessant. Fins i tot, parlant amb ell, havies de ser conscient d’això i anar escatint el que t’interessés d’un magma molt més complex.

Poeta, home de teatre, d’acció directa, patriota, investigador, historiador, divulgador… de tot una mica, un perfil humanista inquiet i polièdric, capaç de lliscar en innombrables territoris i de difícil, gairebé impossible, catalogació. La seva passió per la vida i la cultura l’empenyia amunt i avall dels Països Catalans, d’Andorra a Mataró, deixant-se guiar pel que el seu esperit rebel li demanava que fes a cada moment.

El primer contacte que vaig tenir amb ell va ser perquè en un moment donat va decidir llegar el seu arxiu i no recordo qui em va suggerir que hi parlés, per fer difusió d’aquest projecte. D’una conversa telefònica en va sorgir la possibilitat de fer-li una entrevista per al Crònica de Mataró, on quedés palès que si algú li cedia un espai, ell legaria la seva documentació i papers.

Vaig fer-li, doncs, una gran entrevista que no va servir perquè hi hagués resposta institucional de cap mena, però que va obrir entre ell i jo un fil invisible que va continuar amb el pas del temps. A partir d’aquella primera presa de contacte vaig adonar-me que l’Esteve Albert era molt més que la seva obra, també era una persona que es movia en molts paràmetres, guiat per una mena de fe màgica, una mena de mestre d’aquests que t’ensenyen que per damunt de buscar el reconeixement, el que cal és trobar-se a un mateix i d’aquesta manera contribuir a què el conjunt de la societat sigui millor per a tots plegats.

Fruit de la coneixença que hi vaig establir, un dels rituals que compartíem era que em feia arribar la seva nadala. En el cas de l’amic Reniu, es tractava d’una nadala a l’ús, amb un poema, que em donava en mà o m’havia arribat a dur a casa meva, a Cabrera de Mar. Però amb l’Esteve era molt més complicat. La nadala era un “llibre de nadales” i la forma d’aconseguir-ho molt més difícil encara.

Un any, una veu femenina em va trucar a la redacció del “Cap Gros” i em va dir que l’Esteve Albert em volia veure i que havia d’anar, abans d’una hora, a una fàbrica de Mataró. Una mica intrigat vaig deixar el que feia i vaig personar-me a l’adreça que em van donar, on em va obrir una noia –la de la trucada– que em va dir: “El Sr. Albert l’espera a dalt”. Tots dos pugem les escales de l’indret i en un petit despatx, m’esperava ell, que va donar-me a mans un llibre signat i felicitar-me el Nadal perquè tenia pressa i disposava només d’una poca estona per estar a la capital del Maresme. L’enjòlit de la trama s’ho valia, no?

Un altre encontre que vam tenir va ser al despatx de Mauel Cuyàs, quan aquest organitzava el Congrés de Cultura del Maresme. S’ha de dir que en Cuyàs va deixar-me amb l’Esteve mentre feia unes gestions i quan va tornar, molta estona després, encara estàvem xerrant perquè aquest home era un pou de saviesa inesgotable.

D’aquella conversa recordo vagament una història de la troballa d’unes monedes i el pare de l’arqueologia maresmenca, el mataroní Marià Ribas. D’altra banda, quan va tornar en Cuyàs, l’Esteve Albert va demanar-li que truquessin al despatx del conseller de Cultura de la Generalitat. En dir-li que tenia una grip i no havia anat a la feina, va decidir que aniria a casa seva a portar-li un fang curatiu que duia al cotxe.

Vaig baixar amb ell a l’entrada del Consell Comarcal i del seu vehicle, ple de tot tipus de papers en un clar i magistral desordre, va treure una bossa de fang, que va dir que era de prop d’on havia nascut en Pedrolo, l’escriptor i que barrejada amb aigua curava els costipats. Me’n va donar una mica i haig de dir que uns dies després, fins i tot, el vaig arribar a provar, tot i que no puc assegurar que funcionés. Al seu ritme personal de fer les coses, Esteve Albert va agafar el cotxe i se’n va anar a veure el conseller afectat de grip per dur-li el fang curatiu.

D’aquell mateix dia conservo un altre record. L’Esteve va dir-me que una vegada li havien ofert la Creu de Sant Jordi i ell havia respost que l’acceptaria quan la donessin als que havien estat els seus mestres, que s’ho mereixien abans. Recordo que va dir-me uns quants noms a qui considerava que encara els mancava la condecoració. Li van donar, però, finalment, l’any 1990.

Un altre cop que vam coincidir va ser quan el Consell Comarcal del Maresme li va retre un homenatge. Vam tenir una petita conversa sobre druïdes i fins i tot, parlant de tresors amagats, va desvetllar-me l’emplaçament d’un jaciment arqueològic, en un punt del Baix Maresme, que suposo que encara deu romandre per excavar i on si hi anava hi faria una troballa. L’Esteve era així, misteriós, original i sorpresiu, sempre carregat d’enginyoses sortides.

Quan va morir, amb ell se’n va anar una part molt gran de la història cultural del Maresme i de Catalunya.

Mentre escric aquest article, al costat de l’ordinador, encara guardo uns originals mecanoscrits que em van fer a mans des de La Comarcal Edicions i la publicació dels quals vam intentar impulsar amb l’amic Josep Puig Pla. Són uns retrats d’Albert (dalt de tot, en llapis, hi posa “Encontres-testimoni) sobre Serra i Moret, Josep Carner, Pau Casals, el canonge Carles Cardó, Fèlix Millet i Joan Peiró. El primer dels retrats, comença així: “Arribat a Mataró el 1931, de Serra i Moret vaig veure’n un llibre…”.

Un tresor més d’Esteve Albert que roman inèdit i que algun dia espero que podrà sortir a la llum.