EN RECORD DE JAUME BATLLE...

En record de Jaume Batlle,
alcalde de Premià de Mar,
No a l’N-II

Hi ha setmanes negres i aquesta passada n’ha estat una. Va començar amb el monumental col·lapse, dimarts 6 de febrer, a la maleïda carretera de sempre, produït per l’accident d’un camió a l’autopista C-32, al seu pas per Cabrera de Mar. I va acabar amb la trágica mort en accident de trànsit de l’alcalde de Premià de Mar, Jaume Batlle, dimecres 7, quan un vehicle va envestir-lo per darrera en la moto en la qual anava. Un fet que ha creat una consternació i un dolor general que encara no pot mesurar-se.
Què és pot dir de la figura humana i propera de Jaume Batlle que no s’hagi dit ja? Personalment, el vaig conèixer com a client de la llibreria Proa Premià, i molt després, quan era alcalde, no va fallar mai si li demanàvem que vingués a presentar un llibre d’algun autor local, activitat de la qual se’n sortia amb la seva habitual franquesa i bonhomia. Ha estat un polític dels que no s’obliden i no és fàcil ser alcalde d’una ciutat com Premià de Mar. La seva recepta era ben senzilla: estimar-se el propi poble i utilitzar el diàleg com a principal eina de treball. Els que manen no ens poden donar tot el que volem, però si que hem d’esperar d’ells que ens escoltin i que ens donin alternatives i opcions. I d’això, l’alcalde de Premià de Mar en sabia força.
Com molts d’altres, quan em van avisar de la mort de Batlle, a l’N-II, prop de la carretera de Vilassar de Dalt, no m’ho creia, ni tan sols quan em vaig acostar al lloc dels fets i l’evidència ja era ben palpable en trobar-te alguns regidors de l’Ajuntament visiblement dolguts. Malauradament, els accidents sempre ens colpeixen molt més quan succeixen a persones que tenim a prop. A partir d’aquest moment, els fets han estat molt ràpids i contundents: el ple extraordinari convocat per l’Ajuntament, el mateix dimecres; la capella ardent; l’enterrament multitudinari i el tall de l’N-II, divendres, convocat per les plataformes cíviques que volen que aquesta carretera mortal acabi sent un passeig i s’hi trobi una solució viable i acord al segle XXI, en el que estem. Van ser moltes, moltíssimes, les persones que van acomiadar de Jaume Batlle i són moltes més les que estan expressant el seu condol personal durant aquests dies.
Ja el col·lapse monumental previ, preludi de la tragedia, demostra que no anem bé. Si un camió enmig de l’autopista pot crear un descontrol com el que vam viure, què passarà amb una de més grossa? I en puc parlar amb coneixement de causa perquè m’hi vaig trobar ben bé al mig. En aturar-se el flux de l’autopista i els conductors crear vies alternatives es va generar un gran col·lapse que les forces policials no van poder controlar, tot i les bones intencions que poguessin tenir. El riu asfàltic que ens interconecta no té capacitat per absorbir imprevistos. En taponar-se una artèria, els vehicles flueixen pel primer lloc que troben i la situació es descontrola.
Vivim en una comarca que ha sofert, en els darrers anys, un canvi demogràfic important. L’antiga N-II, una carretera mortal de necessitat com demostren les estadístiques, demana solucions que es vénen reclamant des de fa temps, però la impressió general és que només arriben bones intencions i pedaços per tapar petits esvorancs. La mort de l’alcalde premianenc, sumada a moltes d’altres morts a l’N-II i a fets com el col·lapse monumental, torna a posar en alerta que cal una solució ràpida i pràctica a la xarxa viària del Maresme, una comarca que ha crescut demogràficament i en trànsit de vehicles, però no en inversions adequades a les seves infraestructures
De tot plegat ens queda un gran pòsit de dolor i la constatació que la vida és massa fràgil i que dol particularment quan s’endú als éssers excepcionals. Tant de bo la mort de Batlle no s’oblidi i serveixi per revifar amb resultats un debat impulsat per les plataformes cíviques a les quals ell i d’altres polítics han donat suport. També ens resta, però, la impressió de sempre que tot i que ens queixem, les solucions promeses a la problemàtica de l’N-II no avancen perquè potser hi ha massa interessos al darrera. I que els talls locals ja no funcionen i calen estratègies més contundents i una major implicació de la ciutadania. Si anem a tallar Les Rambles de Barcelona, en un dia entre setmana, a veure què els sembla? Potser sí que aleshores aquest fet tindrà la suficient repercussió mediàtica i a qui procedeixi, com se sol dir, s’espavilarà per accelerar solucions.
El recordatori que van donar als assistents a l’enterrament de l’alcalde de Premià de Mar recull un text de Teresa de Calcuta amb nou afirmacions sobre la vida. La primera diu que “La vida és una oportunitat. Aprofita-la”. La darrera, que “La vida és la vida. Defensa-la”. Amb el més entranyable record cap a un bon polític, de proximitat al ciutadà i una gran persona, compromesa amb el seu poble, potser el que toca ara és defensar la vida, aprofitar-la i plantar cara. I si no ens donen solucions, exigir-les amb una major implicació de tots, perquè quan sortim de casa cada dia, en vehicle, aquest fet no sigui una loteria en la que molts números porten cap a la mort.