Un indigent va arribar al meu poble. Només li quedava a la vida un gos. A ell el van posar a l'alberg i el gos en unes gàbies que hi ha per als animals que es recullen al carrer. M'expliquen que va arribar a dormir dues nits amb el seu company animal. Es va obrir la porta i el gos es va escapar, el va atropellar un vehicle d'aquests que habitualment van a tota velocitat (el meu poble és un municipi de gent que es guanya molt bé la vida i s'ho pot gastar en cotxes i torres). El gos va morir als seus braços.
Algú es pot arribar a creure que, per a alguns, aquesta vida no és una merda?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Molt trist. La paradoxa perfecte per explicar el nostre futur. Em fet ciutats per viure més confortablement i, alhora, les hem fet imposibles per la resta d´essers vius.
Molt trist. La paradoxa perfecte per explicar el nostre futur. Hem fet ciutats per viure més confortablement i, alhora, les hem fet imposibles per la resta d´essers vius.
L'espècie humana ha convertit la terra en un infern per la resta (i per ella mateixa): quan poguem replantejar-nos la nostra relació amb els animals en termes ètics i no estrictament utilitaris, haurem donat un pas de gegant.
No sé si el gos de l'indigent era també ell, un indigent, recollit de l'inhòspit asfalt, o el record d'un temps millors, ara llunyans. Potser ell també va ser feliç, en els seus darrers anys, amb la companyia del seu amo?
Publicar un comentario