lunes, junio 19, 2006

HISTORIA TRISTA

Un indigent va arribar al meu poble. Només li quedava a la vida un gos. A ell el van posar a l'alberg i el gos en unes gàbies que hi ha per als animals que es recullen al carrer. M'expliquen que va arribar a dormir dues nits amb el seu company animal. Es va obrir la porta i el gos es va escapar, el va atropellar un vehicle d'aquests que habitualment van a tota velocitat (el meu poble és un municipi de gent que es guanya molt bé la vida i s'ho pot gastar en cotxes i torres). El gos va morir als seus braços.

Algú es pot arribar a creure que, per a alguns, aquesta vida no és una merda?

3 comentarios:

Luis Vea García dijo...

Molt trist. La paradoxa perfecte per explicar el nostre futur. Em fet ciutats per viure més confortablement i, alhora, les hem fet imposibles per la resta d´essers vius.

Luis Vea García dijo...

Molt trist. La paradoxa perfecte per explicar el nostre futur. Hem fet ciutats per viure més confortablement i, alhora, les hem fet imposibles per la resta d´essers vius.

Anónimo dijo...

L'espècie humana ha convertit la terra en un infern per la resta (i per ella mateixa): quan poguem replantejar-nos la nostra relació amb els animals en termes ètics i no estrictament utilitaris, haurem donat un pas de gegant.
No sé si el gos de l'indigent era també ell, un indigent, recollit de l'inhòspit asfalt, o el record d'un temps millors, ara llunyans. Potser ell també va ser feliç, en els seus darrers anys, amb la companyia del seu amo?