DIDACTIQUES DEL MEDI AMBIENT

L'únic contacte que podem tenir amb la natura avui en dia és caminar descalços pel menjador o contemplar els cucs microscòpics que neixen, es reprodueixen i moren entre la bossa de l'orgànica i els contenidors que ens posa l'Ajuntament. Hem reduït fins a tal punt la nostra relació amb el medi ambient que tenim mascotes digitals i som especialistes en els documentals del National Geographic, però res més. Tot fa pensar, a més, que d'aquí a uns anys el forat de la capa d'ozó serà tan gran que quan els marcians invadeixin la terra no hi trobaran més que les deixalles. Habitualment, a més, hi ha qui es passa el dia parlant-nos que cal defensar el medi ambient, d'una banda, mentre per l'altra contaminen sense misericòrdia, practicant en direcció contrària del que creuen. Sens dubte, la millor opció i la mes clara per resoldre les problematiques ecològiques –i contra les paraules buides de contingut– es invertir en l'educació.
És evident, tanmateix, que de la militància ocasional d'alguns esforçats col·lectius s'ha passat a l'assumpció social dels problemes que generem en el propi entorn.I això ja és un pas cap endavan! Però no oblidem que la bèstia que hi ha mes infame amb el seu propi món, el depredador més voraç i neuròtic, som nosaltres mateixos i a més, amb una capacitat d'innovació sorprenent.
D'altra banda i per sort, la preocupació mediambiental ha entrat a les escoles i haurà d'acabar sent una assignatura obligatòria, més important fins i tot que moltes d'altres perquè ens hi va la vida. Tampoc podem pensar que tot plegat ho han de solucionar els mestres, i a "casa nostra" hem de ser els primers en fer gestos per aconseguir guanyar la batalla contra la contaminació i la brossa.
En un diari vaig llegir que l'energia que gastem en no apagar els pilots de les televisions i dels electrodomèstics d'Europa, equival a un any de llum d'un país en vies de desenvolupament. Per prendre'n nota!
Dins aquesta línia de didàctica constructiva s'emplaça la Fira de l'arbre, planta, flor, animal i jardí. Sempre l'he vist així, com un recordatori anual en la nostra atrafagada vida diària de què cal aturar-se uns moments per reflexionar que encara tenim una mica de connexió amb el món vegetal i l'animal. Passejar-se pel Parc Central ens ajuda a redescobrir aspectes que formen part de nosaltres mateixos i que la vida tecnològica ens ha fet oblidar. De moment i per sort, aquesta proposta gaudeix d'una bona salut i tot fa pensar que d'aquí a uns anys, quan el món estigui completament contaminat i tenir una planta o un animal sigui un record, estarem davant d'una activitat absolutament cabdal. Per això demano als organitzadors, un any més, que no defalleixin i ens continuïn oferint una didàctica que és tan terapèutica com necessària per a tots plegats.