jueves, enero 26, 2006

UN MOMENT

Som trossos de carn podrint-se que juguem a ser déus.

1 comentario:

Sílvia dijo...

Aquesta és la gran ironia de la vida: actuem com si haguessim d'estar aquí per sempre quan tan sols estem de pas.

Com diu Jorge Manrique "cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte tan callando".

Hi ha un conte que ho reflecteix perfectament, el del jueu que va anar a visitar a un famós rabí a la seva humil casa de la ciutat de Radin, a Polonia i veient que no hi tenia res allà va preguntar-li: "on té els mobles" el rabí li va respondre: " i on té els seus?". "Jo no porto mobles a sobre perquè estic de pas" va explicar l'home, llavors, el sabi li va contestar: "I jo també".