Alguns viatges s'acaben quan menys t'ho esperes.
D'altres, has d'acabar-los tu.
miércoles, abril 16, 2008
'RES NO ÉS IGUAL A RES', de MARIA-ANTÒNIA GRAU i ABADAL
Premi Alella a Maria Oleart
L’Ajuntament d’Alella i La Comarcal Edicions acaben de publicar la darrera obra guardonada amb el Premi de poesia Alella a Maria Oleart en la seva onzena edició. Maria-Antònia Grau i Abadal, de Premià de Mar, és l’autora del recull, amb el títol Res no és igual a res, prou aclaridor de les intencions del poemari.
Grau, autora de diversos llibres de poesia més i professora de llengua i literatura, ha confegit un petit però intensíssim recull de poemes fruit d’experiències vitals, però també de la reflexió i el coneixmenet que desvetlla la consciència, l’ésser viu davant els fets, les coses i el cosmos.
Des del moment capturat fins a la seqüència vital, el paisatge retrobat per atzar o la recerca espiritual que sempre comporta l’existència humana, res s’escapa en aquesta obra del control tècnic i d’un clar mestratge en l’ofici d’escriure. Poesia molt ben construïda, sí, però que també arriba directament al cor i ens acosta la grandesa de cada cosa des de la imminència.
Amb ecos de Sylvia Plath, Ricard Creus o Maria Mercè Marçal, però una profunda i intensa veu pròpia, aquest llibre és una suggerent i interessant proposta per endinsar-se en la bona poesia que es fa al Maresme, des del Maresme però per a tothom, per al món.
L’Ajuntament d’Alella i La Comarcal Edicions acaben de publicar la darrera obra guardonada amb el Premi de poesia Alella a Maria Oleart en la seva onzena edició. Maria-Antònia Grau i Abadal, de Premià de Mar, és l’autora del recull, amb el títol Res no és igual a res, prou aclaridor de les intencions del poemari.
Grau, autora de diversos llibres de poesia més i professora de llengua i literatura, ha confegit un petit però intensíssim recull de poemes fruit d’experiències vitals, però també de la reflexió i el coneixmenet que desvetlla la consciència, l’ésser viu davant els fets, les coses i el cosmos.
Des del moment capturat fins a la seqüència vital, el paisatge retrobat per atzar o la recerca espiritual que sempre comporta l’existència humana, res s’escapa en aquesta obra del control tècnic i d’un clar mestratge en l’ofici d’escriure. Poesia molt ben construïda, sí, però que també arriba directament al cor i ens acosta la grandesa de cada cosa des de la imminència.
Amb ecos de Sylvia Plath, Ricard Creus o Maria Mercè Marçal, però una profunda i intensa veu pròpia, aquest llibre és una suggerent i interessant proposta per endinsar-se en la bona poesia que es fa al Maresme, des del Maresme però per a tothom, per al món.
EL RETORN A LA INFANTESA A L'ABAST DE LA MÀ
Tornen a les llibreries alguns dels productes que més van fer-nos volar la imaginació quan érem petits i no existien tants canals de televisió ni videojocs com ara.
Em refereixo a la reedició que ha fet Ediciones B dels còmics Joyas Literarias Juveniles (Grandes Obras Ilustradas).
Es tracta d’uns còmics que molts recordaran i d’altres ara podran redescobrir, amb les adaptacions de les novel·les dels grans autors en formats de fàcil lectura i sintetitzades. Els primers dos volums estan dedicats a Julio Verne i a Emilio Salgari.
Però aquí no s’acaba la redescoberta perquè Ediciones B també ha tornat a reeditar tot un clàssic, la col·lecció de llibres Historias Selección, que alternen el text de les més famoses novel·les amb pàgines de còmic.
Molts dels lectors d’aquestes obres recordaran com es llegia el còmic abans que el text, però que tot plegat ajudava a capbussar-se en alguns dels títols més clàssics de la literatura universal.
Entre d’altres, de moment ja han sortit: Moby Dick, Un viaje a la luna, La isla del tesoro, Robinson Crusoe, Ben-Hur, Sandokan, Las mil y una noches, Sissi, Los tres mosqueteros, Las aventuras de Tom Sawyer o El último mohicano.
Em refereixo a la reedició que ha fet Ediciones B dels còmics Joyas Literarias Juveniles (Grandes Obras Ilustradas).
Es tracta d’uns còmics que molts recordaran i d’altres ara podran redescobrir, amb les adaptacions de les novel·les dels grans autors en formats de fàcil lectura i sintetitzades. Els primers dos volums estan dedicats a Julio Verne i a Emilio Salgari.
Però aquí no s’acaba la redescoberta perquè Ediciones B també ha tornat a reeditar tot un clàssic, la col·lecció de llibres Historias Selección, que alternen el text de les més famoses novel·les amb pàgines de còmic.
Molts dels lectors d’aquestes obres recordaran com es llegia el còmic abans que el text, però que tot plegat ajudava a capbussar-se en alguns dels títols més clàssics de la literatura universal.
Entre d’altres, de moment ja han sortit: Moby Dick, Un viaje a la luna, La isla del tesoro, Robinson Crusoe, Ben-Hur, Sandokan, Las mil y una noches, Sissi, Los tres mosqueteros, Las aventuras de Tom Sawyer o El último mohicano.
SANT JORDI, LA GRAN FESTA DEL LIBRE I DE LA ROSA
Un any més ens ve al damunt la data màgica de la cultura i del paper imprès: Sant Jordi, un fet excepcional que permet oxigenar el món editorial i que garanteix, com a mínim, un llibre per persona.
Ningú sap perquè, any rere any, el 23 d’abril continua sent el punt de trobada i de confluència d’un allau de novetats editorials que passen de les prestatgeries de les llibreries a les mans dels lectors.
I és que per aquestes dates, de llibres, n’hi ha per a tots els gustos. Des de les propostes editades al propi municipi fins al best seller més internacional, el llibre d’autor mediàtic o qualsevol altra proposta que pugui interessar al col·lectiu més divers. La gent demana el més inversemblant i tot i no trobar el que es busca, disposa de moltes altres opcions en paral·lel perquè hi ha molt on triar.
De llibres n’hi ha per a tots els gustos, edats i sexes. Alguns dels que sonaran més per aquests dates són: El juego del ángel, de Carlos Ruíz Zafón; Te daré la tierra, de Chufo Llorens; Un món sense fi, de Ken Follet o El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza, entre molts d’altres de més mediàtics o televisius.
I sense oblidar-se de la rosa, companya de viatge del paper imprès i relligat en un dia que si no existís, com se sol dir, caldria inventar-lo.
Ningú sap perquè, any rere any, el 23 d’abril continua sent el punt de trobada i de confluència d’un allau de novetats editorials que passen de les prestatgeries de les llibreries a les mans dels lectors.
I és que per aquestes dates, de llibres, n’hi ha per a tots els gustos. Des de les propostes editades al propi municipi fins al best seller més internacional, el llibre d’autor mediàtic o qualsevol altra proposta que pugui interessar al col·lectiu més divers. La gent demana el més inversemblant i tot i no trobar el que es busca, disposa de moltes altres opcions en paral·lel perquè hi ha molt on triar.
De llibres n’hi ha per a tots els gustos, edats i sexes. Alguns dels que sonaran més per aquests dates són: El juego del ángel, de Carlos Ruíz Zafón; Te daré la tierra, de Chufo Llorens; Un món sense fi, de Ken Follet o El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza, entre molts d’altres de més mediàtics o televisius.
I sense oblidar-se de la rosa, companya de viatge del paper imprès i relligat en un dia que si no existís, com se sol dir, caldria inventar-lo.
lunes, abril 07, 2008
LA CATALUNYA OPTIMISTA...
La Catalunya optimista o la dels carotes?
L'optimisme dels que cobren per fer-nos creure que hi ha optimisme.
On és, actualment, l'esquerra de veritat?
L'optimisme dels que cobren per fer-nos creure que hi ha optimisme.
On és, actualment, l'esquerra de veritat?
NOUS TEMPS
La literatura, la cultura, el periodisme, la política... tot això és paper cremat al forn de la vanitat i direcció contrària cap a la vida plena.
LES NOSTRES PRESONS
Nosaltres creem les nostres pròpies presons.
Només, nosaltres,
podem alliberar-nos.
Només, nosaltres,
podem alliberar-nos.
domingo, abril 06, 2008
ART I CULTURA AL CEMENTIRI DEL MASNOU
Normalment intentem viure allunyats de la presència de la mort i la caducitat de les coses, pero es tracta d’una evidència de la qual no s’escapa ni el que apunta.
Sí, les coses es gasten, fineixen i es consumeixen i en aquests límits és quan ens adonem més del seu valor i alhora de la nostra misèria personal (d’aquesta, alguns però, en tenen més que d’altres, i fins i tot hi ha el que se n’autoinfringeix).
Els cementiris són abassegadors testimonis d’aquest pas del temps de l’existència humana, però també una mostra clara i contundent d’un art que principalment des de la pedra ens porta emocions i constatacions.
Acaba de publicar-se el número 27 de la revista monogràfica “La Roca de Xeix”, que edita l’Ajuntament del Masnou. Recull el treball guardonat amb la III Beca d’investigació i de recerca local, obra de Miquel Rico Vázquez i Marta Roig Lerones.
Sota el títol ‘El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure’, es passa revista a l’evolució cronològica dels cementiris masnovins i els panteons i els seus propietaris, entre d’altres aspectes.
Qui s’acosti a aquesta obra descobrirà part de la història i del patrimoni de la localitat, des d’un àmbit sovint defugit o deixant de banda.
Al voltant de la mort hi ha tota una cultura i un patrimoni que aquest treball redescobreix i ens acosta amb documentació i encert.
Sí, les coses es gasten, fineixen i es consumeixen i en aquests límits és quan ens adonem més del seu valor i alhora de la nostra misèria personal (d’aquesta, alguns però, en tenen més que d’altres, i fins i tot hi ha el que se n’autoinfringeix).
Els cementiris són abassegadors testimonis d’aquest pas del temps de l’existència humana, però també una mostra clara i contundent d’un art que principalment des de la pedra ens porta emocions i constatacions.
Acaba de publicar-se el número 27 de la revista monogràfica “La Roca de Xeix”, que edita l’Ajuntament del Masnou. Recull el treball guardonat amb la III Beca d’investigació i de recerca local, obra de Miquel Rico Vázquez i Marta Roig Lerones.
Sota el títol ‘El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure’, es passa revista a l’evolució cronològica dels cementiris masnovins i els panteons i els seus propietaris, entre d’altres aspectes.
Qui s’acosti a aquesta obra descobrirà part de la història i del patrimoni de la localitat, des d’un àmbit sovint defugit o deixant de banda.
Al voltant de la mort hi ha tota una cultura i un patrimoni que aquest treball redescobreix i ens acosta amb documentació i encert.
'EL JARDINER', de GRIAN
Publicat per Ediciones Obelisco
El camí espiritual comença amb el caminant, és ell el que marca les pautes i només ha de deixar-se guiar pels senyals que pugui trobar en el seu itinerari.
Aquesta petita obra, que ha assolit nombroses edicions i ha estat traduïda a moltes llengües, ja és un llibre de capçalera per a multitud de persones d’arreu del món.
Inspirat clarament en la literatura del poeta libanès Gibran, el lector hi trobarà petits relats en clau de paràbola que l’ajudaran a evolucionar espiritualment, a poc a poc, de glop en glop.
El jardiner protagonista d’aquests breus relats savis, amb contingut sanament moral, es mou emig de la natura i ens recorda la part més emocional de nosaltres, la que connecta directament amb les forces tel·lúriques.
D’altra banda, a partir de senzilles metàfores extretes del món natural, ‘El jardiner’ arriba al cor directament, des de la seva publicació, el 1996, sense publicitat, de boca en boca i fins acabar sent un best-seller de totes totes.
I pensem que estem davant d’una obra que ajuda a créixer espiritualment. Es tracta de no perdre l’oportunitat que ens presenta.
El camí espiritual comença amb el caminant, és ell el que marca les pautes i només ha de deixar-se guiar pels senyals que pugui trobar en el seu itinerari.
Aquesta petita obra, que ha assolit nombroses edicions i ha estat traduïda a moltes llengües, ja és un llibre de capçalera per a multitud de persones d’arreu del món.
Inspirat clarament en la literatura del poeta libanès Gibran, el lector hi trobarà petits relats en clau de paràbola que l’ajudaran a evolucionar espiritualment, a poc a poc, de glop en glop.
El jardiner protagonista d’aquests breus relats savis, amb contingut sanament moral, es mou emig de la natura i ens recorda la part més emocional de nosaltres, la que connecta directament amb les forces tel·lúriques.
D’altra banda, a partir de senzilles metàfores extretes del món natural, ‘El jardiner’ arriba al cor directament, des de la seva publicació, el 1996, sense publicitat, de boca en boca i fins acabar sent un best-seller de totes totes.
I pensem que estem davant d’una obra que ajuda a créixer espiritualment. Es tracta de no perdre l’oportunitat que ens presenta.
'PRIMERA NIEVE EN EL MONTE FUJI', de YASUNARI KABAWATA
Publicat per Literaria, de Verticales de bolsillo. / Traduït per Jaime Barrera.
Yasunari Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura i va suïcidar-se. Dos extrems que perfilen una personalitat complexa, capaç de capbussar-se en la profunditat de l’ànima humana i trobar-ne els més sinuosos camins.
Es tracta, per tant, d’algú que ha paladejat l’agre i el dolç de l’existència i que ha trobat la capacitat de transmetre-ho en paraules escrites.
Aquesta antologia recull una selecció de l’habilitat narrativa de Kawabata. Els sentiments i les contradiccions humanes, l’ésser i la memòria i les incògnites de la bellesa i el dolor que envolten la vida humana, són alguns dels rerefons d’aquests relats.
“Primera nieve en el monte Fuji”, “Gotas de lluvia”, “Un pueblo llamado Yumiura” o la peça final “Las muchachas del bote”, acosten el lector a les contradiccions de les tempestuoses relacions entre les persones.
Com destaca la crítica: “sensibilitat, intel·ligència, bellesa, serenitat i gust”. Literatura pura i dura, per quedar plenament satisfet com a lector. En acabar aquestes històries, queda un regust de salabror al paladar, però la convicció que s’ha arribat al fons del cor.
Yasunari Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura i va suïcidar-se. Dos extrems que perfilen una personalitat complexa, capaç de capbussar-se en la profunditat de l’ànima humana i trobar-ne els més sinuosos camins.
Es tracta, per tant, d’algú que ha paladejat l’agre i el dolç de l’existència i que ha trobat la capacitat de transmetre-ho en paraules escrites.
Aquesta antologia recull una selecció de l’habilitat narrativa de Kawabata. Els sentiments i les contradiccions humanes, l’ésser i la memòria i les incògnites de la bellesa i el dolor que envolten la vida humana, són alguns dels rerefons d’aquests relats.
“Primera nieve en el monte Fuji”, “Gotas de lluvia”, “Un pueblo llamado Yumiura” o la peça final “Las muchachas del bote”, acosten el lector a les contradiccions de les tempestuoses relacions entre les persones.
Com destaca la crítica: “sensibilitat, intel·ligència, bellesa, serenitat i gust”. Literatura pura i dura, per quedar plenament satisfet com a lector. En acabar aquestes històries, queda un regust de salabror al paladar, però la convicció que s’ha arribat al fons del cor.
LA CATOSFERA LITERÀRIA
MISSATGE DE TONI IBÁÑEZ, DEL BLOG ENTRELLUM:
"Ja tenim la coberta del llibre!
Tot va començar fa 4 mesos. Una idea, un projecte, una il·lusió i un munt de persones implicades. Una nova manera d'escriure llibres (blooks). Els tres últims que he fet són obres col·laboratives. Creació compartida. Literatura 2.0.
Els amics de Cossetània m'envien un PDF amb la futura coberta del llibre 'La catosfera literària'. Està molt ben trobada, aquesta imatge de la màquina d'escriure amb el ratolí...".
- ES REFEREIX AL LLIBRE QUE COSSETÀNIA EDITARÀ AMB TEXTOS DE 100 BLOGAIRES CATALANS QUE PARLEN DE LITERATURA I ENTRE ELS QUALS HI SURTO JO, EN REPRESENTACIÓ D'AQUEST BLOC, 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'.
- PODEU VEURE LA PORTADA AL BLOC DE TONI IBÁÑEZ!!!!
"Ja tenim la coberta del llibre!
Tot va començar fa 4 mesos. Una idea, un projecte, una il·lusió i un munt de persones implicades. Una nova manera d'escriure llibres (blooks). Els tres últims que he fet són obres col·laboratives. Creació compartida. Literatura 2.0.
Els amics de Cossetània m'envien un PDF amb la futura coberta del llibre 'La catosfera literària'. Està molt ben trobada, aquesta imatge de la màquina d'escriure amb el ratolí...".
- ES REFEREIX AL LLIBRE QUE COSSETÀNIA EDITARÀ AMB TEXTOS DE 100 BLOGAIRES CATALANS QUE PARLEN DE LITERATURA I ENTRE ELS QUALS HI SURTO JO, EN REPRESENTACIÓ D'AQUEST BLOC, 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'.
- PODEU VEURE LA PORTADA AL BLOC DE TONI IBÁÑEZ!!!!
lunes, marzo 31, 2008
ANNA PALÀ I EL PERIODISME DEL MARESME
Ahir va morir als 40 anys, víctima d’un càncer, la cap d’informatius de Televisió de Mataró (TVM), Anna Palà.
Nascuda a Vilassar de Mar el 1967 va dirigir i presentar durant 15 anys l’informatiu 24 hores de TVM, tot i que havia començat fent pràctiques a Vilassar Ràdio i Ràdio Rubí i era corresponsal de TV3 al Maresme.
Vaig conèixer l’Anna fent fent BUP a Santa Anna, tot i que per aquelles coses del destí, me la vaig trobar uns anys després una i altra vegada en els revolts d’aquesta carretera plena de ziga-zagues que és el periodisme comarcal.
Amb el temps vaig acostumar-me a identificar el seu rostre en aquesta petita pantalla que ens parla diàriament de les coses de casa nostra, les més properes.
L’Anna feia un tàndem immillorable per anar a buscar les notícies a peu de carrer amb un altre amic malauradement desaparegut, Lluís Lligonya, fundador de TVM.
Valenta, autoexigent i compromesa amb el seu mitjà, qui l’hagi vist treballar recordarà que l’Anna Palà apretava al màxim per treure el suc de la notícia, especialment des de l’entrevista, lluitant contra les pressions i buscant el que moltes vegades s’amaga sota diverses i sinuoses capes, la veritat. Una cosa aquesta que pot semblar fàcil i no ho és gens, i molt menys quan la tens tan a prop, com és el cas del periodisme local i comarcal.
De l’Anna, recordaré especialment el pas decidit de passar a treballar a la premsa local, un ofici carregat de satisfaccions, però també de dificultat i inseguretats professionals.
Ho va fer i amb convicció i sense hipocresia. I des d’aquesta posició ens informava cada dia amb la màxima honestedat i professionalitat.
No es pot demanar més.
Nascuda a Vilassar de Mar el 1967 va dirigir i presentar durant 15 anys l’informatiu 24 hores de TVM, tot i que havia començat fent pràctiques a Vilassar Ràdio i Ràdio Rubí i era corresponsal de TV3 al Maresme.
Vaig conèixer l’Anna fent fent BUP a Santa Anna, tot i que per aquelles coses del destí, me la vaig trobar uns anys després una i altra vegada en els revolts d’aquesta carretera plena de ziga-zagues que és el periodisme comarcal.
Amb el temps vaig acostumar-me a identificar el seu rostre en aquesta petita pantalla que ens parla diàriament de les coses de casa nostra, les més properes.
L’Anna feia un tàndem immillorable per anar a buscar les notícies a peu de carrer amb un altre amic malauradement desaparegut, Lluís Lligonya, fundador de TVM.
Valenta, autoexigent i compromesa amb el seu mitjà, qui l’hagi vist treballar recordarà que l’Anna Palà apretava al màxim per treure el suc de la notícia, especialment des de l’entrevista, lluitant contra les pressions i buscant el que moltes vegades s’amaga sota diverses i sinuoses capes, la veritat. Una cosa aquesta que pot semblar fàcil i no ho és gens, i molt menys quan la tens tan a prop, com és el cas del periodisme local i comarcal.
De l’Anna, recordaré especialment el pas decidit de passar a treballar a la premsa local, un ofici carregat de satisfaccions, però també de dificultat i inseguretats professionals.
Ho va fer i amb convicció i sense hipocresia. I des d’aquesta posició ens informava cada dia amb la màxima honestedat i professionalitat.
No es pot demanar més.
VALLBONA I CUYÀS A PROA PREMIÀ
AQUEST DIJOUS 3 d'ABRIL,
A LES 20 h.
PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ
DE LA NOVEL·LA 'FORASTERS',
de RAFAEL VALLBONA
PREMI NÈSTOR LUJÁN
A CÀRREC DE MANUEL CUYÀS,
PERIODISTA I ESCRIPTOR
Proa Premià
Carrer del Nord, 71
Premià de Mar
A LES 20 h.
PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ
DE LA NOVEL·LA 'FORASTERS',
de RAFAEL VALLBONA
PREMI NÈSTOR LUJÁN
A CÀRREC DE MANUEL CUYÀS,
PERIODISTA I ESCRIPTOR
Proa Premià
Carrer del Nord, 71
Premià de Mar
'CINQUANTA-SET LLUNES I UN BAT DE SOL', de DÀRIA FERRANDO
Primília Lletres
El Clavell / Ajuntament de Premià de Mar
Hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades i una altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.
Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, tot i que durant aquest temps ha estat dedicant-se amb tenacitat a la seva altra passió: la lectura teatral.
Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions de l’obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic descrit.
La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien una part dels seus somnis.
Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.
L’amor, la vida, la melangia, el pas del temps, els somnis, la família, l’amistat i l’esperança o el renaixement, donen forma a aquests poemes escrits amb el cor i pensats per a ser recitats i escoltats, o millor encara, per a ser llegits sota la lluna.
El Clavell / Ajuntament de Premià de Mar
Hi ha una poesia que s’amaga entre paraules rebuscades i una altra, com la d’aquest llibre, que aspira a ser un glop d’aigua fresca i neta, una alenada d’aire.
Dària Ferrando, l’autora d’aquest recull de poemes, va publicar un altre llibre amb les seves poesies fa 20 anys i ara hi torna, tot i que durant aquest temps ha estat dedicant-se amb tenacitat a la seva altra passió: la lectura teatral.
Cesc Monfort s’ha encarregat de fer les il·lustracions de l’obra, que en són una part molt important perquè acaben de donar, amb encert, fons i forma a l’itinerari poètic descrit.
La lluna ve acompanyant-nos des del principi dels temps i probablement hi continuarà molt després que els éssers humans deixem d’ocupar el planeta. Inspira als poetes, als amants, representa la dona i la feminitat i durant molt de temps va ser el lloc inabastable al qual l’home volia arribar, fins que ho va aconseguir i d’aquesta manera, morien una part dels seus somnis.
Dins “Cinquanta-set llunes i un bat de sol” hi ha ressons de tota la poesia popular que embolcalla la nostra tradició i que Maria Mercè Marçal va saber reinventar tan bé, amb el do i la màgia de la paraula.
L’amor, la vida, la melangia, el pas del temps, els somnis, la família, l’amistat i l’esperança o el renaixement, donen forma a aquests poemes escrits amb el cor i pensats per a ser recitats i escoltats, o millor encara, per a ser llegits sota la lluna.
ABANDONAMENT DE GOSSOS
La Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) ha denunciat que un veterinari va extreure el xip a un gos perquè el seu propietari pugués abandonar-lo.
El passat 1 de març, la SPAM va sorprendre el propietari d’un gos mestís de rotweiler lligant-lo als contenidors de fora del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia (CAAC) de Mataró.
Segons explica la presidenta de la Protectora, Sílvia Serra, el propietari necessitava desfer-se de l’animal de forma urgent i prèviament havia parlat per telèfon i en persona amb ells i li havien respost que no podien fer-se’n càrrec de moment perquè estaven saturats.
Serra va parlar amb ell per intentar entrar el gos al refugi. Aquest va respondre-li que no volia pagar la taxa de 200 euros per entrar l’animal, que només ni pagaria 50 perquè ja n’havia pagat 160 a un veterinari per treure-li el microxip i així poder-lo deixar sense que se l’identifiqués.
Al final, la SPAM va acceptar el gos i va notificar l’incident al Col·legi de Veterinaris de Barcelona, però no va fer cap denúncia perquè el propietari de l’animal no va voler dir-los qui era el responsible d’extreure el xip.
Segons la Protectora, el veterinari hauria d’haver trucat al CAAC per informar sobre el cas i intentar trobar entre les dues parts una solució que beneficiés al propietari i que perjudiqués el mínim possible a l’animal.
De moment, l’Ajuntament de Mataró ha obert un expedient d’investigació i entrarà una denúncia a la Generalitat perquè s’aclarin els fets.
El passat 1 de març, la SPAM va sorprendre el propietari d’un gos mestís de rotweiler lligant-lo als contenidors de fora del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia (CAAC) de Mataró.
Segons explica la presidenta de la Protectora, Sílvia Serra, el propietari necessitava desfer-se de l’animal de forma urgent i prèviament havia parlat per telèfon i en persona amb ells i li havien respost que no podien fer-se’n càrrec de moment perquè estaven saturats.
Serra va parlar amb ell per intentar entrar el gos al refugi. Aquest va respondre-li que no volia pagar la taxa de 200 euros per entrar l’animal, que només ni pagaria 50 perquè ja n’havia pagat 160 a un veterinari per treure-li el microxip i així poder-lo deixar sense que se l’identifiqués.
Al final, la SPAM va acceptar el gos i va notificar l’incident al Col·legi de Veterinaris de Barcelona, però no va fer cap denúncia perquè el propietari de l’animal no va voler dir-los qui era el responsible d’extreure el xip.
Segons la Protectora, el veterinari hauria d’haver trucat al CAAC per informar sobre el cas i intentar trobar entre les dues parts una solució que beneficiés al propietari i que perjudiqués el mínim possible a l’animal.
De moment, l’Ajuntament de Mataró ha obert un expedient d’investigació i entrarà una denúncia a la Generalitat perquè s’aclarin els fets.
LA TRADICIÓ ORAL DEL MONTNEGRE, EN UN LLIBRE
L’objectiu de salvar la memòria oral del Montnegre ha dut al calellenc Daniel Rangil a enregistrar durant anys converses amb 130 persones vinculades a aquestes emblemàtiques muntanyes i transcriure els relats que li van explicar en un llibre.
Rangil va començar el contacte amb el Montnegre als anys 80, quan immers en l’onada neorural de l’època va instal·lar-s’hi en una masia i es va dedicar al comerç de productes naturals fins al 2004.
L’elaboració de l’obra de recerca etnològica, que ara veu publicada en un primer volum, va començar però els anys 90, tot i que a partir del 2006 va tenir més temps per dedicar-s’hi, recollint els relats orals explicats per persones veïnes d’una vintena de pobles del Vallès i del Maresme, en un territori que comprèn les muntanyes i valls que hi ha entre el mar, la Tordera i les rieres d’Arenys i Vallgorguina.
Els relats provenen de la cultura oral i parlen principalment de llops, óssos, serps, bandolers, crònica negra, bruixes, ànimes en pena, llegendes i tresors. Ara, l’autor continua treballant però en un nou volum. “Vull reflectir-hi les formes de vida, com es resolien les coses, la fauna, com eren les rieres i els canvis més importants”, assegura.
El mateix Rangil ha editat els 2.000 exemplars del llibre que es distribuiran per la zona. Ha comptat amb el suport del CCM, la Diputació de Barcelona i una dotzena d’ajuntaments.
Rangil va començar el contacte amb el Montnegre als anys 80, quan immers en l’onada neorural de l’època va instal·lar-s’hi en una masia i es va dedicar al comerç de productes naturals fins al 2004.
L’elaboració de l’obra de recerca etnològica, que ara veu publicada en un primer volum, va començar però els anys 90, tot i que a partir del 2006 va tenir més temps per dedicar-s’hi, recollint els relats orals explicats per persones veïnes d’una vintena de pobles del Vallès i del Maresme, en un territori que comprèn les muntanyes i valls que hi ha entre el mar, la Tordera i les rieres d’Arenys i Vallgorguina.
Els relats provenen de la cultura oral i parlen principalment de llops, óssos, serps, bandolers, crònica negra, bruixes, ànimes en pena, llegendes i tresors. Ara, l’autor continua treballant però en un nou volum. “Vull reflectir-hi les formes de vida, com es resolien les coses, la fauna, com eren les rieres i els canvis més importants”, assegura.
El mateix Rangil ha editat els 2.000 exemplars del llibre que es distribuiran per la zona. Ha comptat amb el suport del CCM, la Diputació de Barcelona i una dotzena d’ajuntaments.
martes, marzo 25, 2008
AUTOAJUDA A DOJO
‘Descubre el secreto’,
de Janet Bray Attwood
i Chris Attwood
Taducció de Carme Font Paz
Publicat per Zenith
Els autors d’aquesta obra tenen una dilatada experiència en el camp de la consultoria, les vendes i la comunicació i s’han dedicat a fer llibres que tracten tècniques per millorar la qualitat de vida.
Aquest és el cas de ‘Descubre el secreto’, un títol oportunista i una portada mimetitzada, tot s’ha de dir, basats en el recent best seller ‘El secreto’, però això no és culpa dels autors, sinó d’una estratègia editorial dels editors per vendre.
De fet, el subtítol en castellà és ‘El test que te permite averiguar cuáles son tus verdaderas pasiones’, molt més proper al títol original en anglès dels autors.
Tot el que he dit no ha de desmerèixer, però, una obra extensa, interessant i sòlida, de motivació i autoajuda, que invoca les històries de moltes persones que s’han superat a si mateixes.
A vegades es tendeix a menysprear llibres com aquest, que aposten per donar claus per establir prioritats de la teva vida i fer realitat els propis somnis.
‘Descubre el secreto’ es mou en aquests viaranys i a més, ho fa d’una manera didàctica i entenedora, aprofundint en les històries més humanes.
El llibre, a més, està correctament escrit, però defuig filigranes literàries. De fet, el que els autors volen és ajudar a traçar camins personals i ho aconsegueixen.
de Janet Bray Attwood
i Chris Attwood
Taducció de Carme Font Paz
Publicat per Zenith
Els autors d’aquesta obra tenen una dilatada experiència en el camp de la consultoria, les vendes i la comunicació i s’han dedicat a fer llibres que tracten tècniques per millorar la qualitat de vida.
Aquest és el cas de ‘Descubre el secreto’, un títol oportunista i una portada mimetitzada, tot s’ha de dir, basats en el recent best seller ‘El secreto’, però això no és culpa dels autors, sinó d’una estratègia editorial dels editors per vendre.
De fet, el subtítol en castellà és ‘El test que te permite averiguar cuáles son tus verdaderas pasiones’, molt més proper al títol original en anglès dels autors.
Tot el que he dit no ha de desmerèixer, però, una obra extensa, interessant i sòlida, de motivació i autoajuda, que invoca les històries de moltes persones que s’han superat a si mateixes.
A vegades es tendeix a menysprear llibres com aquest, que aposten per donar claus per establir prioritats de la teva vida i fer realitat els propis somnis.
‘Descubre el secreto’ es mou en aquests viaranys i a més, ho fa d’una manera didàctica i entenedora, aprofundint en les històries més humanes.
El llibre, a més, està correctament escrit, però defuig filigranes literàries. De fet, el que els autors volen és ajudar a traçar camins personals i ho aconsegueixen.
MÉS SOBRE JOSEP GARÍ I PONS
Article publicat al setmanari "La Clau"
En record de
Josep Garí i Pons,
“Poeta de carreró”
Josep Garí i Pons, poeta de Cabrera de Mar nascut a Sant Andreu de Llavaneres el 1923, va morir el passat dimarts 4 de març.
Vinculat durant molts anys a Vilassar de Mar, va ser fundador d’un grup escènic, escrivia comèdies que es representaven al Patronat Parroquial i hi feia d’actor.
També va col·laborar escrivint versets sobre futbol, jugadors i partits al diari comarcal ‘Balón’ i també al diari esportiu de Blanes, ‘Gol’.
Professionalmet va estar vincular al Sindicat de Cabrera, on va conèixer molta gent.
Versaire satíric, va anar seguint durant tota la seva vida, amb delit de lletraferit, els successos diaris per plasmar-los en mordaços i divertits versos, molts dels quals entregava en mà als poders fàctics del municipi o al propi interessat.
Garí, des de la seva posició de poeta crític, observava i reflectia figures i paisatges locals, angoixes i emocions, líriques de combat, però també apreciacions sensibles de la vida i de les persones.
Va veure publicada obra dispersa en publicacions diverses i els llibres Poemes viscuts (1995), Cabrera Stalingrad. Selecció de poemes (2006) i posteriorment, Espigolant, la seva darrera obra impresa.
Des de la ironia i la reivindicació, aquest “poeta de carreró”, com es definia a si mateix, va ser un dels pioners maresmencs en penjar els seus poemes a internet i va riure’s de la misèria humana per recordar-nos, moltes vegades, que res es mereix massa capficament i sí una irònica ullada.
Descansa en pau, amic.
En record de
Josep Garí i Pons,
“Poeta de carreró”
Josep Garí i Pons, poeta de Cabrera de Mar nascut a Sant Andreu de Llavaneres el 1923, va morir el passat dimarts 4 de març.
Vinculat durant molts anys a Vilassar de Mar, va ser fundador d’un grup escènic, escrivia comèdies que es representaven al Patronat Parroquial i hi feia d’actor.
També va col·laborar escrivint versets sobre futbol, jugadors i partits al diari comarcal ‘Balón’ i també al diari esportiu de Blanes, ‘Gol’.
Professionalmet va estar vincular al Sindicat de Cabrera, on va conèixer molta gent.
Versaire satíric, va anar seguint durant tota la seva vida, amb delit de lletraferit, els successos diaris per plasmar-los en mordaços i divertits versos, molts dels quals entregava en mà als poders fàctics del municipi o al propi interessat.
Garí, des de la seva posició de poeta crític, observava i reflectia figures i paisatges locals, angoixes i emocions, líriques de combat, però també apreciacions sensibles de la vida i de les persones.
Va veure publicada obra dispersa en publicacions diverses i els llibres Poemes viscuts (1995), Cabrera Stalingrad. Selecció de poemes (2006) i posteriorment, Espigolant, la seva darrera obra impresa.
Des de la ironia i la reivindicació, aquest “poeta de carreró”, com es definia a si mateix, va ser un dels pioners maresmencs en penjar els seus poemes a internet i va riure’s de la misèria humana per recordar-nos, moltes vegades, que res es mereix massa capficament i sí una irònica ullada.
Descansa en pau, amic.
LES MEMÒRIES DE JORDI PUJOL
‘Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)’,
de Jordi Pujol
Publicat per Proa
Jordi Pujol és sens dubte un dels polítics més importants que ha donat Catalunya i un personatge que atreu multituds allà on va.
El primer volum de les seves memòries, escrit amb la col·laboració del periodista mataroní Manuel Cuyàs, ha estat un èxit de vendes i ha suscitat un allau de presentacions i de reflexions.
L’expresident de la Generalitat aprofita aquest llibre per explicar-se i ho fa convertint una obra que presumptament hauria de ser de política en una proposta molt més àmplia, que ens parla de la seva trajectòria personal, però en definitiva d’un temps, d’un país i de la seva convicció de voler que Catalunya sigui un referent.
El primer volum de memòries arriba fins a l’any 1980, quan Pujol va ser elegit president de la Generalitat, partint però dels anys de formació de la seva personalitat, amb els seus orígens vinculats als familiars pagesos i les arrels maresmenques de Premià De Dalt i Premià de Mar, que ja invoca amb contundència a les primeres ratlles del llibre.
L’itinerari d’aquesta obra passa però especialment per la seva formació religiosa i política, la militància clandestina, el mecenatge cultural, la fundació de CDC i el període de la transició, junt a emblemàtics polítics com Josep Tarradellas, Miquel Roca i Junyent, Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo o Santiago Carrillo, entre molts d’altres.
Tot plegat, l’autoretrat literari d’un home que se sent orgullós de ser català i de Catalunya i que ha entrellaçat la seva vida personal a un projecte de país, com ens diu ja d’entrada al pròleg i com és del tot innegable, al marge de qualsevol posició política que es miri.
de Jordi Pujol
Publicat per Proa
Jordi Pujol és sens dubte un dels polítics més importants que ha donat Catalunya i un personatge que atreu multituds allà on va.
El primer volum de les seves memòries, escrit amb la col·laboració del periodista mataroní Manuel Cuyàs, ha estat un èxit de vendes i ha suscitat un allau de presentacions i de reflexions.
L’expresident de la Generalitat aprofita aquest llibre per explicar-se i ho fa convertint una obra que presumptament hauria de ser de política en una proposta molt més àmplia, que ens parla de la seva trajectòria personal, però en definitiva d’un temps, d’un país i de la seva convicció de voler que Catalunya sigui un referent.
El primer volum de memòries arriba fins a l’any 1980, quan Pujol va ser elegit president de la Generalitat, partint però dels anys de formació de la seva personalitat, amb els seus orígens vinculats als familiars pagesos i les arrels maresmenques de Premià De Dalt i Premià de Mar, que ja invoca amb contundència a les primeres ratlles del llibre.
L’itinerari d’aquesta obra passa però especialment per la seva formació religiosa i política, la militància clandestina, el mecenatge cultural, la fundació de CDC i el període de la transició, junt a emblemàtics polítics com Josep Tarradellas, Miquel Roca i Junyent, Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo o Santiago Carrillo, entre molts d’altres.
Tot plegat, l’autoretrat literari d’un home que se sent orgullós de ser català i de Catalunya i que ha entrellaçat la seva vida personal a un projecte de país, com ens diu ja d’entrada al pròleg i com és del tot innegable, al marge de qualsevol posició política que es miri.
lunes, marzo 17, 2008
NO ÉS PAÍS PER A VELLS (NI TAMPOC PER A JOVES)
Els joves de l’Estat espanyol no volen ser empresaris i s’estimen més jugar sobre segur, apostant pel funcionariat que, al cap i a la fi, vol dir tenir la paga fixa i en alguns casos un bon horari que els permeti dedicar-se a una altra cosa més creativa o a relaxar-se, per recuperar-se de l’estrès que la feina funcionarial els pugui causar.
Aquesta notícia (la de què volen ser funcionaris) la recullien fa uns mesos els diaris i tampoc és per a sorprendre’s perquè constata que tenim el que hem sembrat.
És normal que els joves no vulguin estudiar perquè saben que molts no podran treballar ni de lluny en la carrera que hagin escollit.
També és normal que no vulguin ser assalariats per 1.000 miserables euros que els donen, amb contracte brossa i /o feina precària i per acabar malvivint en un pis destartalat de per vida.
I finalment és encara més normal que no vulguin ser empresaris o treballadors autònoms, perquè ningú més putejat que aquests en un país que ha de generar recursos d’on sigui per a la gran massa de burocràcia que entre tots mantenim.
Aleshores, de què ens estranyem que els joves, els que no aconsegueixen triomfar en els programes televisius, vulguin ser funcionaris?
Fa uns quants anys vaig deixar l’oportunitat de quedar-me a treballar en un ajuntament influenciat pel fals miratge de què lliure es viu més bé. No és veritat. No hi ha ningú lliure en aquests societat en la qual encara no has cobrat el sou del mes i ja t’has gastat el del següent. Ni molt menys ets lliure fent el que t’agrada. Ni tampoc vol dir que la gent que fa de funcionària no treballi, hi ha de tot.
El problema és que tenim una joventut massa conformista i que no es queixa. Ara els tocaria reivindicar i no ho fan, excepte una minoria, perquè en deuen tenir prou amb l’almoina que els donen i amb poder sortir el cap de setmana de copes. També tornen a votar als mateixos, encara que els ho hagin fet malament (o pitjor, ni tan sols hi van) i no es mobilitzen per res que no sigui per la prohibició de beure cervesa a la via pública.
Entre aquests hi deu haver la gran majoria dels que volens ser funcionaris, perquè es pensen que així podran viure del sistema amb el mínim esforç i sense aspirar a res més que a passar la mà a final de mes i a poder gaudir del màxim de festes laborals. A la privada és, com a mínim, més difícil, mal pagat i de per vida.
Tot això, n’estic segur, ens acabarà passant una bona factura. Si massa vedells s’abeuren de les metes de la vaca, corre el perill que aquesta quedi seca. I aleshores no tindrem ni llet ni vaca… Ull!! Ni tampoc funcionariat perquè no hi haurà qui mantingui l’estructura.
Aquesta notícia (la de què volen ser funcionaris) la recullien fa uns mesos els diaris i tampoc és per a sorprendre’s perquè constata que tenim el que hem sembrat.
És normal que els joves no vulguin estudiar perquè saben que molts no podran treballar ni de lluny en la carrera que hagin escollit.
També és normal que no vulguin ser assalariats per 1.000 miserables euros que els donen, amb contracte brossa i /o feina precària i per acabar malvivint en un pis destartalat de per vida.
I finalment és encara més normal que no vulguin ser empresaris o treballadors autònoms, perquè ningú més putejat que aquests en un país que ha de generar recursos d’on sigui per a la gran massa de burocràcia que entre tots mantenim.
Aleshores, de què ens estranyem que els joves, els que no aconsegueixen triomfar en els programes televisius, vulguin ser funcionaris?
Fa uns quants anys vaig deixar l’oportunitat de quedar-me a treballar en un ajuntament influenciat pel fals miratge de què lliure es viu més bé. No és veritat. No hi ha ningú lliure en aquests societat en la qual encara no has cobrat el sou del mes i ja t’has gastat el del següent. Ni molt menys ets lliure fent el que t’agrada. Ni tampoc vol dir que la gent que fa de funcionària no treballi, hi ha de tot.
El problema és que tenim una joventut massa conformista i que no es queixa. Ara els tocaria reivindicar i no ho fan, excepte una minoria, perquè en deuen tenir prou amb l’almoina que els donen i amb poder sortir el cap de setmana de copes. També tornen a votar als mateixos, encara que els ho hagin fet malament (o pitjor, ni tan sols hi van) i no es mobilitzen per res que no sigui per la prohibició de beure cervesa a la via pública.
Entre aquests hi deu haver la gran majoria dels que volens ser funcionaris, perquè es pensen que així podran viure del sistema amb el mínim esforç i sense aspirar a res més que a passar la mà a final de mes i a poder gaudir del màxim de festes laborals. A la privada és, com a mínim, més difícil, mal pagat i de per vida.
Tot això, n’estic segur, ens acabarà passant una bona factura. Si massa vedells s’abeuren de les metes de la vaca, corre el perill que aquesta quedi seca. I aleshores no tindrem ni llet ni vaca… Ull!! Ni tampoc funcionariat perquè no hi haurà qui mantingui l’estructura.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
