UN MÓN DE TOTXANES I PÒRTLAND?

L’especulador immobiliari és la figura emblemàtica del segle XXI. A totes les localitats n’hi ha un com a mínim, que fa i desfà entre llums i ombres en benefici propi, principalment i dels seus col·laboradors. És per això que el paisatge sempre està ple de grues, que l’habitatge cada vegada és més una necessitat inassolible i que pugen i cauen governs municipals, a la marbellenca i farceixen, d’aquesta manera, els racons dels diaris o els programes televisius de la premsa del cor.
Però hi ha una diferència essencial entre aquest burgès de mitja sola i el seu predecessor de finals del segle XIX i principis del XX. L’empresari d’aleshores putejava l’obrer al màxim, però del quantiós benefici en donava una almoina per arreglar l’altar de l’església o construir una font perquè els assedegats s’abeuressin. El d’ara –l’especulador contemporani—no es gasta ni un cèntim, més aviat ho envia tot a les Illes Caiman perquè a Andorra ja no cola i ha perdut una certa funció social que li retorna amb més beneficis propis encara.
Mentre, la gent ha de viure amb mil euros al mes –o amb el que pot!- i contemplar el pastís mal repartit, esperant alhora que no s’acabi perquè podria ser molt pitjor, en un món en el qual, ens diuen, som uns pocs privilegiats –sense temps i carregats d’angoixes, però uns privilegiats!.
Ha arribat el temps de perdre la por a les grues, al pòrtland i al ciment i de reclamar uns drets elementals. Quan un pis barat, a Barcelona, val 600.000 euros (100 quilos dels antics), algú ens està robant a tots plegats. Aquests mateixos números es poden fer, similars, al costat de casa i entendre, així, que la gent no pugui viure on vol sinó on pot.
Davant de tot això no hi ha respostes a mitges tintes, sinó contundència.